L'estudiant de la Garrotxa : Novela de costums

By Josep Berga i Boix

The Project Gutenberg eBook of L'estudiant de la Garrotxa
    
This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.

Title: L'estudiant de la Garrotxa
        Novela de costums

Author: Josep Berga


        
Release date: April 8, 2026 [eBook #78392]

Language: Catalan

Original publication: Barcelona: La Ilustració Catalana, 1895

Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/78392

Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil


*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'ESTUDIANT DE LA GARROTXA ***
L’estudiant de la Garrotxa

Josep Berga i Boix

1895



`Aquest text ha estat digitalitzat i processat  per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte  Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`





## I

Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l'un com
l'altre; tiravam per capellans, perque'ns deyan que menjaríam pa
blanch, y com nostras familias lo menjessen prou negre, de fajol sol,
á voltas barrejat ab favas y blatdemoro, res d'extrany que
aguantessem la vida d'estudiant pobre, que sempre hi há un pitjor, y
per ma part lo pitjor era, qu'en la casa de mos pares la ballava molt
més magre. Lo cert es que cap de nosaltres tenía un quarto ni un clau
per penjar la roba.

Los pobres no fan com los richs, que tots son parents y tenen extesa
la sanch per tot lo món. Axò sí, aviat se troban. La pobresa engendra
simpatía, la gent de pochs quartos aviat se conexen.

Nos reunirem sis, que ni triats, tots del costat d'Olot, acostumats á
beure aygua fresca y regalada, y á anar prims de ventre. Nostras
conversas versavan generalment sobre lo mateix tema, inventar medis
per apagar la gana, tirar plans econòmichs, é ideas d'empresas
lucrativas. En vuyt mesos de curs escolar, recorreguerem vuyt
patronas, desde'l carrer de Pedret fins al Portal del Carme, es á
dir, tot Girona, ab lo pretext de fer economías, perque aquesta
aprofitava millor las engrunas, perque aquella era més fiada y més
neta, perque l'altra era massa lluny del Seminari y gastavam una
pesseta mensual d'espardenyas negras.

S'acabava'l mes, ficavam la roba dins un mocador, los llibres á sota'l
bras, y á probar altra mestressa. Ni un de la colla possehía un
miserable bagul; lo día que per tres rals ne vaig comprar un á
l'Areny, era jo envejat per mos companys y considerat com un
propietari.

Nos guanyavam la vida exercint diversas industrias, y un día, per
unanimitat, determinarem allotjarnos en lo Mercadal, carrer de
Ginesta; anarem á veure una patrona revellida y geperuda, santa dona,
tant que li deyan "la santa", y la casa era coneguda en tot lo barri
per ca'l Santu.
¡Pobra velleta! Son pare era un hèroe del siti de Girona, que passá
 grans martiris. Recordo còm sa filla, commoguda, 'ns contava las
 facecias de la tremenda lluyta. A n'ell li portavan lo menjar á la
 muralla del Hospici, y de tant sentir la campana de la catedral, ni
 cas ne feyan. Un día, al exir de casa, ohí tocar á bomba; torná á
 pujar la escala y exclatá un terratrèmol devant la porta; la bomba,
 fent saltar las parets d'un hort, s'havía ficat dins la portalada,
 hont jugavan duas germanetas sevas y la metxa fumava
 desesperadament. De sobte torna á baxar, te m'agarra las nenas,
 emportántselas, rossegantlas carrer amunt, y als pochs passos,
 reventa'l formidable progectil, arrunant tota la casa, fent gran
 clot á la entrada, hont se colgavan dos parells de bous, y salvantse
 ellas per miracle.

Cada estudiant pagava cinch pessetas mensuals á la patrona, obligada á
donarnos llit y á coure'l menjar que venía á costarnos diariament uns
dos rals per barba.

Un dels meus colegas afeytava en la barbería La Brillante, cantonada
del carrer de la Cort Real; altre á Santa Eugenia; altre copiava no
sé quíns manuscrits per un beneficiat de la Catedral; jo, que tenía
aficions estèticas, freqüentava la botiga d'un daurador de Las
Ballesterías, qui gratis et amore y per las grans simpatías ab la
gent d'iglesia, 'm permetía enterarme dels secrets de l'art,
iniciantme poch á poquet en son complicat intríngulis.

Lo daurador me proporcioná íntimas relacions ab lo senyor Perfet,
mestre de dibuix, amo de la botiga que tothom conexía á Girona, hont
pe'ls volts de Nadal no s'hi entenían de feyna, comprant figuras de
pessebre, las més bonicas y lluhentas de tota la ciutat, donantli
gran anomenada.

Jo era qui li feya las figuras, y per guanyar dos rals de jornal devía
modelarne quinze ò setze cada día, perque, contant primeras materias,
vernís en los ulls y altras futesas, no donantmen al engròs sinó dos
quartos de cada una, ja's pot calcular la ganancia.

En lo carrer dels Plats, á ca'n Dillet, á voltas n'hi tenía tres ò
quatre centas pera coure. De totas passadas, á forsa de llevarme
dematí y plegar tart, conseguía jo un capitalet que, unas setmanas ab
altras, poch se'n faltava pera subvenir á mas reduhidas necessitats.

Jo'ls hi deya á mos companys, que llurs ocupacions eran prosaycas, que
no comprenía còm hi há homens que's dexin afeytar, ni qui's presti á
desempenyar exa feyna. La meva industria era superior y més noble,
honrant la persona y essent més lucrativa; se convenceren prompte de
mas afirmacions al veure que la Santa'm feu pintar la capelleta de
guix del menjador, adornada ab quatre columnas y frontis triangular,
feyna que, pagats gastos, me valgué la respectable suma de dos duros.
Dos mesos pagats per avens. Primer encárrech formal qu'he tingut en
ma vida.

La capella fou visitada per innumerables estudiants y donas del
carrer, que's desferen en elogis, ponderant mas habilitats y
felicitant á la Santa per tenir á casa gent tan instruhida. La fama,
correguent més depressa que'l vent, en pochs mesos s'escampá per gran
part de Girona, de manera que pe'l mars següent, los catedrátichs del
Seminari, noticiosos del meu valor en materias d'art, m'inclogueren
en la comissió organisadora de las festas de Sant Tomás.

L'iglesia de Sant Martí fou transformada com per art d'encantament
y'ls diaris de Girona parlaren dels ornaments del temple, del bon
acert, del gust extremat de la comissió organisadora. A mi'm posaren
sobre los núvols.




## II

Res com la fama, sobre tot ben adquirida, com ho era la meva, á copia
de suar y menjar magre. Alguns senyors rectors del Bisbat tingueren
noticia de que jo pintava millor qu'en Pibernat y en Murtra, y durant
l'istiu pròxim, vaig desempenyar alguns encárrechs en diferents
temples, valguentme millorar de posició fins al extrem de que, al
tornar á Girona pe'l setembre, vaig substituhir contentíssim la capa
negra, curta, desvirondada, que'm servía per anar á l'aula, ab una
esclavina de panyo blau turquí, nova y flamant, que per quatre duros
me cedí la familia d'un estudiant mort tísich, llensant al carrer al
mateix temps lo barret tronat, comprat al Areny per un ral,
cambiantlo ab un de pesseta, planxat y lluhent, que feya la
competencia al del petimetre més estirat que's passegés per las
voltas de la plassa del Ví.

Vaig debutar en un poble pintoresch de La Garrotxa, qual iglesia
situada al extrem d'enlayrada cinglera de noranta metres d'alsaria,
té per fonaments apilonada multitut de prismas basáltichs de colossal
figura, banyats d'un costat pe'l Fluviá, que baxa en tal indret casi
sempre turbolent y esvalotat, d'altre pe'l Turonell, més modest, però
fressós y rapetani, juntantse abdós y confonentse al peu del cingle
pera córrer cap á mar ab més rumbo y fatxenda.

Vivía en dit poble un senyor rector vellet, Mossen Anton, gran
cantayre, aficionat á la cassa, á qui cayguí en gracia per las mevas
cansons de la rodalía, y per l'habilitat que possehía y de que'n
donava ostensiva mostra, pintant las parets de la capella de Sant
Isidro, adornantlas ab plafons verts figurats, ratllas blancas y
negras, combinadas ab notable valentía.

Tals pinturas entusiasmavan á Mossen Anton y molt més encara als
admirats obrers de la parroquia y pabordes de Sant Isidro, que's
feyan creus al guaytar, ab un palm de boca, los jaspis de las
columnas, las imitacions de marbre, l'encarnat del Patró dels
pagesos, que semblava nou, los botons de la casaca, d'or brunyit, las
cibellas de plata, y tots los detalls, un per un, sense faltar ni'ls
forats de la corretja cenyida á la cintura.

Pasmats los principals del poble de las mevas mans, tingueren un ajust
presidit pe'l senyor Rector, y determinaren fer pintar la capella
fonda, iglesieta en miniatura dedicada á la Verge del Roser, pagada
pe'l cèlebre bisbe de Girona, don Tomás de Lorenzana. Fet lo
contracte á presencia de Mossen Anton, se comensaren á alsar
bastidas, y tinguí treball per una mesada llarga, arreplegant alguns
quartos que'm feyan falta, y la fama consegüent, que aumentá ab
rapidesa extraordinaria.

Majordona del simpátich sacerdot era una seva neboda de setze anys,
angelicalment bonica. La Margarida era primeta, garbosa, rossa, de
cara correcta, d'ulls blaus y mirada dolsa y expressiva. Vestía
faldillas y gipó al estil de las noyas ricas de La Garrotxa, però ab
tal ayre, tal armonía moral, si's pot dir, que'ls colors tirant á
blau fosch, ab ratllas y flors de mitjas tintas blanquinosas y
moradencas, prenían un carácter, y's confonían y armonisavan ab una
nota general, trobada per instint, que responía admirablement á son
interior, á sa ánima delicada, pura y mística.

Era modesta, treballadora, endressada, y forsa instruhida. Als pochs
días d'estarme á la Rectoría, vaig observar que la Margarida's
complavía parlant de mi, alabantme per tot arreu, y que d'amagatotis
fixava, de tant en tant, en mi alguna mirada que'm feya commoure,
causantme certa emoció que de moment no endevinava.

Al portar lo menjar á taula, al traure los plats, plegant las
estovallas, á voltas sos brassos casi'm fregavan lleugerament, fentme
sentir una fragancia de flor desconeguda.

En la exida descuberta, que's troba sobre'l gran precipici, dominant
las cascatas y gorgas del Turonell, fumant y passejantnos ab Mossen
Anton y'l Vicari Mossen Just, d'improvís exía de la sala, regava las
flors dels testos, m'explicava y donava detalls de cada una y
terminava fent un ram, que m'ofería, regalántmel davant lo senyor
Oncle y'l Vicari.

--Té; aquest es de margaridas dobles; ¿t'agrada? ara te'n faré un de
  pensaments. ¿Veus aquesta sarment? la regalaren al senyor Oncle;
  pervé de la vinya hont se feu lo ví, que's consumí la nit de la
  Cena.--

Los rahims eran petitets, grochs, excelents; feyan ensalivar...

--Te'n trencava un; ménjat aquest brot...--

Jo'n trencava un altre.

--Donchs, té tu; ménjat lo més gros; si no'l menjas, jo tampoch...

--Van per las tres, Mossen Just; anem á resar, --feya'l senyor
  Rector...

--Jo me'n vaig á la iglesia, que l'aprenent m'espera.

--Adeu; fins al vespre. ¡Ah! nó; sí; ja vindrás á vèurens.

--Espérat un moment; baxarèm al hort; has de tastar un préssech.--

Y mentre'ls capellans resavan, _Os habent et non loquentur; oculos
habent et non videbunt_, etc., etc., abdós baxavam á la fexa
enrotllada d'arbres fruyters, cuydada pe'ls reverents ab singular
predilecció, y després de passejarnos, ensenyarme lo més notable y
donarme explicacions sobre las diversas fruytas, nos assentavam á la
paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l'immens precipici
basáltich, y desd'allí, jo li ponderava la feréstega escabrositat de
aquell terreno, la fondaria esgarrifosa de aquell abisme, las runas
d'un castell que se ovirava, com gegant amagat dins la boscuria,
l'accidentació pintoresca del Turonell, que á nostres peus
serpentejava, alegre y joguiner, saltant marges, transformat en
cascatas, vorejant rocas, dexant illots plens de sorra, fent tal
fressa, que á voltas transportada pe'l vent molestava, á voltas pe'l
vent contrari s'allunyava en ondulacions graduals fins á perdres, y
freqüentment per un cambi d'ayre repentí, feya la remor de una ruxada
travessant un camp de blat de moro.

Ella, sovint dreta, lo devantal trossat, la falda plena de flors,
sostinguentla ab una má, l'altra apoyada á la cintura, lo mocador del
cap caygut enrera, ostentava una figura plena de gracia, de sentiment
y dolsura, un cos tornejat, unas mans finas, blancas com la neu, una
testa maravellosa, model d'una Verge de Murillo.

¿Era visió ò realitat? No sabía explicarmho. Ponderantli'l paysatge,
 l'accidentació d'aquellas cingleras, los milions de detalls
 inimitables, comensava jo á fixar la vista en son cap nu, en son
 front ignoscent, mitx amagat per hermós desordre de cabells, en sos
 llabis d'imatge cristiana, y en sos ulls, admirant embadalit aquell
 ser misteriós d'atractiu imponderable.

--¡Oh! tocan las tres; m'esperan; adeu, Margarida.--




## III

L'iglesia estava separada uns cent metres de la Rectoría. Mentres jo
y'l mestre-de-casas nos enfilavam per las escalas, agarrantnos á las
cordas, cantant cansons de la terra, taralejant ayres del mes de
María, grupos de curiosos, donas batxilleras, guaytavan per las
escletxas dels taulons. Mossen Just, arremangada la sotana, pujava
fins á la corniseta de la cúpula y m'ajudava á tenir lo motllo per
acabar una estrella complicada. Mossen Anton deya que no li agradava
caminar sobre puntals.

Desde aquella altura guaytava á la Margarida, agenollada davant la
Verge del altar major, pregant á Deu probablement pera que no
cayguessem de la bastida. Després s'alsava mirant enlayre vers la
cúpula, las mans entrecreuadas á la cintura, admirable estátua
d'ángel adorador. Veyentla pregar, tenía jo confiansa de que no
cauríam, perque estava segur de que la Verge la ohía. Aquella visió'm
perturbava, fentme confondre las tintas y trontollar las líneas
generals dels obgectes.

Campirem gran part de la volta, surtintne esllanegats, suats, abatuts.
Procurarem exir prompte de la iglesia y encaminarnos á la Rectoría.

La neboda de Mossen Anton comensava á preocuparme d'una manera
extranya. Me'n aní á seure als pedrissos de la galería á ferla petar
ab los capellans qu'esperavan lo correu. Jo guaytava qu'exís la
Margarida, per mi més important que tots los correus del món, que
m'omplía d'un goig inexplicable.

Los diaris arribavan cap al vespre ab los cotxes d'Olot. Generalment
s'havía d'encendre la llumanera. Llavors passavam á la exida cuberta
tancada ab vidres, y tots llegíam y arreglavam l'Espanya sobre una
taula antiga de pilans tornejats. En un ángul, dejús d'una gran
gabia, ab crías de canaris, solía asseures Mossen Just, sempre
enfadat quan llegía periòdichs, lo barretinot tirat endavant, los
ulls espurnejantli.

Mossen Anton no s'hi fixava gayre; estava suscrit á _La Esperanza_,
més per compromís que per convicció; però comparexían los pagesos á
preguntar per las novas que corrían, y's feya necessari respondre
quelcom.

Se parlava alashoras d'en Prim, d'en Odonnell, d'en Narvaez, del
general Zapatero, del Padre Cobos. Don Pedro de La Hoz escrivía las
cèlebres cartas de _Serafín sin blanca, Tío no te fíes_, y _Demócrata
veterano_, que recordan encara ab fruició tots los Rectors vells.

Jo prenía'ls diaris per imitació, y á voltas m'entretenía dibuxanthi
ninots en los marges. Qui ho agafava pe'l fort era Mossen Just,
armant cada sagramental que s'enfonzava'l sostre, pegant cada cop de
puny á la taula, qu'hi cruxía sa má dreta.

--Son una colla de descamisats, insensats, dexats de la má de
  Deu. ¡Oh! mirin avuy quínas tabanadas los hi clava; los reventa á
  cossas, á cops de sabata! ¡Quína descripció! aquest home es lo més
  sabi d'Espanya; don Pedro de La Hoz deu ficarse disfressat per
  clubs y tabernas, á las covas del progrés, hont se juntan los
  xirinolas que deshonran lo més sant y sagrat. Axò no's descriu
  millor. Aquexa gent se veuen, se tocan, se sent lo fetor de peste
  qu'exhalan y las intencions que portan!

--Ah, sí, sí; no pot anar, no pot anar, --feya'l senyor Rector,
  passejantse ab la capsa á la má, prenguent polsada;-- val més no
  parlarne, fan fástich, ¡eh! ¡son progressistas! ¿Sap què pensava,
  Mossen Just?

--Digui, Mossen Anton.

--Qu'hauríam de cantar una mica, ara que hi há tot lo coro reunit.
  Vaja, que l'artista'ns acabará d'ensenyar aquella tan
  bonica; ¿comensem pe'ls goigs de la Puríssima?--

Y Mossen Anton, com un mestre de capella, entusiasmat entonava:

_Para dar luz inmortal siendo vos alba del día_, etc., etc..

--¿Per què no cantas, Margarida? --feya'l senyor oncle.

--Ja ho sab, que no tinch veu; la del estudiant val per quatre...--

Jo y Mossen Anton feyam lo duo; lo vicari, ab veu de baix, més fonda
qu'un pou, donava carácter á las notas agudas. ¡Quín terceto!

A voltas entonavam lo credo parisiense, el _tota pulchra_, exint per
postres Mossen Anton á cantarne alguna d'humorística que ab las
tonadas de xanxa, de certas cansons de la terra, l'accionat y
expressió que sols ell sabía donarhi, podían desconjuntarse fins los
còmichs de la lleuga. Per exemple, aquesta:

Lo mestre Joan Salsas 
talla unas calsas
per un gegant;
sent lo corte d'indianas,
ab setze canas
no'n té bastant;
ell talla, retalla, y'n fa retallons, etc., etc..

Un sabaté treballa
sota muralla,
mestre bunyol;
fa la feyna molt dropa,
per ser d'estopa
tot lo nyinyol,
badana molt vana
y cordová;
ell remena la pega
y la mastega
com si fos pa, etc., etc..


Las cansonetas d'una veu sola, de Mossen Anton, nos feyan partir de
riure, y si no venía cap parroquiá á destorbar la funció, durava
aquesta mitj'hora ò tres quarts, dihent després lo rosari y
anántnosen á sopar.

Per aquell temps havía dictat una cansó que tingué gran ressonancia,
lo general poeta y artista cèlebre, Ros de Olano:

_A dónde vas, golondrina dichosa_...

A Girona la cantavan totas las familias de moda, ab acompanyament de
piano. Tres ò quatre l'aprenguerem sentintla cantar á una senyoreta
de casa rica, davant la Rambla del Seminari; jo la portava nova y
fresca á La Garrotxa, sense degeneració de cap mena. A la Rectoría,
cantada per Mossen Anton, que tenía bon ohido y excelenta veu de
barítono, hauría fet caure la baba á n'en Silvestroni.

¡Còm volavan las horas! Ben tractat, ben volgut, aplaudit de tot lo
 poble y embadalit per la Margarida!

Mes certa idea trastornava'l meu cervell, com nuvolada simptomática en
l'horisó de la vida y de la carrera que seguía. Aquesta idea, cada
volta més persistent, més terca, acabá per desvetllarme, per tenirme
contínuament en estat febrós, neguitós, llanguit, qu'aniquilava ma
energía, fentme perdre visiblement la forsa moral.

De nits, somniant, veya á la Margarida agenollada davant l'altar
major; á la galería, fentme rams de pensaments; al hort, assentada
vora del cingle al costat meu.

Si jo la observava, baxava la vista; si ella fixava en mi sos ulls
admirables, jo'ls baxava; si eram á taula, 'm guaytava desde la
cuyna; si portava plats ò altres obgectes, dissimuladament
s'acostava, 's decantava, fregantme casi las orellas. Me despertava,
tardant llarga estona á tornarme á dormir, y cap idea clara,
concreta, sobre tal situació excepcional, venía á donar un raig de
llum al meu cervell trastocat per la visió encantadora.

Jo no havía posat may esment en cap dona, jove ni vella, gran ni
petita, sinó pera burlarme ab mos companys de las senyoras estufadas
que's passejavan per Girona. Al Seminari, quan lo doctor Noguer
aludía á las fillas d'Eva, llegint meditacions en la iglesia, jo'l
sentía com si parlés lo mateix fra Anselm Turmeda:

Fembra es cap de pecat, arma del diable malvat y gitament del sant
regnat, axò diu Orígenes profeta...

Ab prou feyna tenía idea del sexo femení. Tot lo més sabía qu'era un
diable, la perdició eterna.

Però lo que deya'l doctor Noguer no's deuría referir á la Margarida,
¡cá! era diferenta de las altras, no podía ser cap de pecat; pura com
 un lliri, virtuosa, freqüentava'ls sagraments, feya caritat als
 pobres; totas las horas que no tenía feyna, las ocupava santament;
 sa cara demostrava la puresa de son esperit; lo seu exterior
 correcte, artístich, accentuat de singular bellesa, respirava
 modestia. Deu hauría creada aquella ánima en armonía ab son cos,
 reflectiment de bellesa primitiva, especie de fragment desprès del
 paradís terrenal.

Tornava á adormirme y'ls somnis persistían ab terquedat implacable;
tornava á despertarme y sentía la vulgar realitat de las cosas, la
prosa eterna de qu'está plena la naturalesa, tota la vida, tot lo
que'ns rodeja. Mes ella no es prosa, ni cap de pecat, ni arma del
diable; prop seu te sents confortat, com per un perfum celestial, per
un encens puríssim que vivifica.




## IV

Durant los darrers días, quan s'acabava de pintar la capella fonda,
havía descubert en plafons ovalats que decoran los grans arrimaders
de la matexa, enquadrats en marchs barrochs bruts de pols,
entrenyinats, entre altres retratos lo del Bisbe Lorenzana. Després
de netejar ditas pinturas y de compararlas ab las faxas y ramatges
verts per mi estampats en las parets de la iglesia, vaig sentir
abrumadora tristesa, un defalliment, un buyt interior. Llavors me
donava compte dels disbarats que feya. Se'm figurava veure l'artista
que, cinquanta anys enrera, havía decorat la capella, exir del
sepulcre y tráurem del temple á cops d'escombra. Davant los retratos
tremolava; al contemplar las caras plenas de vida, al admirar los
plechs, lo dibuix correcte, l'expressió de las fesomías, lo cor me
faltava, sentía ma impotencia, m'avergonyía. Al mateix temps,
netejant una tela de la sagristía, rebí una impressió tremenda, que
no se m'ha esborrat encara de la memoria. Un quadro ab gran march
esculturat, representava á la Verge del Roser, assentada sobre
núvols, lo nin dret sobre'ls genolls de la Mare, coronantla de rosas,
que multitut d'ángels li portavan á paneradas y en grans fexos; la
Verge, 'l cap alsat, los ulls baxos, extasiada davant lo Fillet, com
endormiscada, 's complavía ab l'entreteniment. Una opressió terrible
me aplastava. La cara de la Verge era'l verdader retrato de la
Margarida quan pregava davant l'altar major. Buscant la firma, la
vaig trobar darrera la tela, Francisco Tramulles, la matexa dels
quadros de la capella. ¡Oh! quín encegament, quína vergonya! Alarb,
iconoclasta; ni sabs dibuxar una cara, ni una figura; ab prou feyna
barrejas los colors ab cola, pintas ab motllos de paper, cenefas
brutals qu'entusiasman als tontos; ni't veus capás de copiar aquests
quadros. Aquí passas per sabi entre la gent ignorant; mes lo primer
día't trobarás en grans compromisos; no tothom pren las cosas per
broma; passarán lo senyor Bisbe, y'ls capellans que'l rodejan li
farán veure tos defectes, si ell no'ls ha observat ja al primer cop
d'ull.

Vaig fer la resolució enèrgica, irrevocable, d'apendre de dibuix al
moment de tornar á Girona. Las llissons del endaurador de Las
Ballesterías eran insuficients; los secrets d'endaurar son bons pera
ximples, ni't traurán del pas ni't portarán á vora; en aquests
quadros hi há quelcom que toca'l fons de l'ánima, que no's fa ab
receptas de mangre y ocre.

En la cupuleta de la volta hi convindrían figuras, una gloria, caps
d'ángel; en los plafons triangulars que la sostenen, los quatre
Evangelistas; en l'ábside, cortinatges, serafins, rams de
flors. ¡Oh!'l cap de la Margarida traduhit, transportat á la paret en
mil posicions diversas, cantant, ab los ulls baxos, implorant,
dirigintse al cel, rihent, admirada en èxtasis...

Durant la nit m'adormí febrós, nerviós, divagant l'imaginació per mars
encontrats, somniant los retratos, la cúpula, la Margarida. Tan aviat
la contemplava agenollada suspirant davant la Verge, com al curt rato
transformada sobre núvols blanchs y daurats en horisons immensos,
extesas las alas, alsats los brassos de carns carminosas, nusos los
peus, cenyida la túnica blanquinosa, posarse en espays blaus de
fondos estrellats, allunyarse, aproparse, pendre posicions
inimitables, jo febrosench, la paleta á las mans, estampant en la
volta la silueta puríssima d'aquell ser angelical, transfigurat en
mitx d'aureolas brillants de claror enlluhernadora.

De prompte, impotent, com si fos impossible anar més endevant, com si
una barra de ferro posés obstacles entre jo y ella, sentía fredor,
especie de fluit magnètich, perdía l'esma, lo cor me donava
sotragadas, feya un sust, y'm despertava.

Aquells instants de ditxa passavan com lo vent; tornava la realitat
implacable; no quedava més que'l recort de la visió, un volcá
dintre'l pit, un desequilibri en l'imaginació y febra ardenta qu'm
brusía.

L'últim día s'acostava; 's desembarrassava la capella; lo mestre de
casas retirava taulons y escalas; las donas del carrer escombravan y
treyan tacas dels rejols; jo arreconava las ollas y pinzells,
colocant los colors sobrants en paperinas, y's preparava per l'endemá
un ofici solemne.

La Margarida posava las estovallas, los candeleros, las floreras de
llauna endauradas ab colradura y vestía l'imatge de la Mare de Deu.

Mossen Anton remenava en la sagristía, Mossen Just se las havía ab un
obrer ò paborde sobre la podridura malvada dels temps moderns, trepa
de progressistas, carnestoltas, que capgiran los fonaments del
ordre.

Lo remenament, la polsaguera que s'alsava dins la capella, apartava'ls
capellans á respectable distancia. Terminada ma feyna, jo ajudava á
la Margarida á endressar l'altar ab pulcritut; pujavam y baxavam del
camaril, posant ciris y colocant rams artificials y naturals en
gerros de pisa.

Llavors no sabía hont me trobava; la veya de mil maneras y en
posicions á qual més artística é imponderable; prop d'ella sentía'ls
batechs del cor, que'm impedían la respiració; á voltas inclinada,
posant agullas en los vestits de la Verge, que jo li donava d'un
paperet vermell, sentía sas alenadas tebias fer vent sobre mas
galtas; á voltas pujant sobre un tamboret, allargant los brassos,
probant la corona del nen Jesús, contemplava son busto lleuger, sos
moviments plens de gracia; en un instant, fos per oblit, fos per
casualitat, li relliscá un peu, se decantá y la vaig sostenir ab mos
brassos. Ella m'en remerciá ab gran sinceritat.

Ja'l crepúscol vespertí, entrant per la finestra llargaruda á través
los vidres de colors, progectava en lo camaril ombras misteriosas,
siluetas confusas, com fantasmas que's veuen á gran distancia. La
situació excepcional, la complicació del meu cervell me confonía,
sentía estremiments per tot lo cos.

Ella, com si ho conegués, donava giradas á la conversa, amenisantla y
distrayentme.

--¿Què te'n sembla d'aqueix vestit?

--Qu'es bufó, que li escau, que li has colocat admirablement; si te'l
  posavas tu, semblarías un ángel, es dir, ja ho ets...

--Calla: no diguis disbarats. ¿Què pensas d'aquexas cortinas?

--Que son escayentas, ni emmotlladas; tens un gust delicat; lo que
  tocan tas mans se torna bonich, encara que no ho siga...

--¿Te'n burlas?

--Deu me valga...

--Tu sí qu'hi entens; sembla impossible. ¿Hont ho has après tot axò?

--A Girona...

--No arribarás pas á cantar missa...

--¿Per què nó?

--No ho sé; però m'ho sembla.

--¿Per què t'ho sembla?

--Perque sí; perque no'n fas la cara de...

--¡Oh! axò no vol dir... que... ¿quí sab? Tal volta...

--Y be. ¿No heu acabat encara? --se sentí desde'l camaril.

--Sí, senyor oncle, ja baxem, --feu la Margarida.

Y tots dos baxavam l'escala estreta, de costat, fregantnos la roba,
vers lo presbiteri de la capella fonda, hont s'hi movía una turba de
gent, barrejats xicots y donas, obrers y capellans, Mossen Anton, ab
l'atxa encesa, fent veure als parroquians las maravellas executadas
per l'estudiant de La Garrotxa.

Mossen Just, los brassos plegats, guaytant las parets encantat,
pronunciant frases d'admiració per tal prodigi.

S'acabavan aquells instants de felicitat á mesura que s'acostava
l'hora; la febra aumentava, la ferida al cor se feya més fonda, la
rahó casi m'abandonava. Jo necessitava una forsa de voluntat superior
á la meva pera exir del pas hont me trobava. Lo conflicte radicava en
mon esperit; l'esperit era dèbil, las qualitats físicas y morals de
la neboda de mossen Anton massa remarcables per sabermen ja
desprendre.





## V

Exirem de la iglesia en mitja professó dirigintnos á la Rectoría. Lo
Vicari darrera nostre, enrahonant ab lo Mestre del poble y los
Pabordes, fuetejava encara á la situació espanyola.

--Si puja en Narvaez, ja's veurá còm saltan aquests dropos de
  Luchana.--

L'endemá's celebrá una festa ab tota pompa, per inaugurarse la capella
fonda restaurada.

Tenía mitx emparaulada la decoració de una ermita situada á gran
alsaria á hora y mitja del poble. Vist lo resultat de la capella
fonda, l'èxit estupendo obtingut durant tal campanya, costá poch á
mossen Anton ferhi caure als obrers de la ermita deserta.

--Mentres tant, --deya'l simpátich vellet,-- quan passará'l de la
  barretina esquerdada, tot estará arreglat y á punt de solfa. Está
  clar; aquest noy fará lluhí'l poble; es possible que'l Bisbe'l
  cridi á palacio y'l fassi beneficiat de la catedral ò canonge. De
  més verdas ne maduran.--

Aquexas paraulas las pronunciava ab certa gravedat humorística.

S'ultimá'l mateix día'l contracte; al vespre se'n portaren un covanot
de plats y ollas, brusas y pinzells, colors, cola, ampollas y altras
andròminas.

La ermita deserta, situada al bell cim de una montanya, es bisantina,
de dimensions reduhidas. Sens ermitá, té la casa més pròxima á un
quart de distancia. Segons los pactes, jo devía menjar y dormir en la
casa del Paborde, rica, gran, apartada de la capella prop d'una hora.
A mitx día'ns portarían lo mentjar á mí y á un mosso que'm serviría
d'aprenent. Lo simpátich mossen Anton, lo Vicari, la Margarida,
prometeren venir á vèuremhi.

Dormía, donchs, per última vegada en la Rectoría. Encara que'l senyor
Rector me tenía dit que, si hi tornava, sempre hi sería ben rebut, no
podía jo trobar solució al problema que oprimía'l fondo del meu cor,
exasperantlo.

Aquell vespre, ans de sopar, los capellans resavan, perque tota la
tarde, entre funcions en la iglesia, anants y vinents d'un costat y
d'un altre, passaren las horas com lo vent.

Jo'm passejava per la exida pensatiu, capbaix, abismat en un mar de
meditacions extranyas. Somnis y realitats, llum y ombras, miseria y
riquesas, gloria y desditxa, tot se barrejava en ma imaginació
trastornada, y la imatge de la Margarida exía sempre surant, surant
sobre aquell mar confús, entre las onas que atropellavan mon cervell
desvirondat.

L'ombrívol paratge enramat de flors plantadas per la Margarida, fullas
de cep, enredaderas, que progectavan sobre'l paviment mil figuras
extranyas, retalladas per la claror de la lluna, l'ayre pur, embaumat
per cent flayres agradables, la calma de la nit, sols interrompuda
per las cascatas del Turonell, la monotonía solemne, convidava á
reflexions poèticas, excitava la fantasía á passejarse pe'ls espays
serens, á la contemplació del univers, á transportar l'esperit á las
regions hont regnan eternament la Virtut y la Bellesa.

¡Ah! haver d'anármen d'aquell recó de paradís terrenal, dexarhi la
 Margarida... ¡Quína recansa!

De sobte's presentá en la galería, lo devantal trossat, caygut lo
cabell en graciós embull, iluminada per l'astre de la nit.

--¿Qu'estás trist? --me digué.-- ¿Que sents calor á la cuyna? ¿Per què
   no vens?

--Es qu'estava pensant... que... que...

--¿Què pensavas?

--Que tal volta... no'ns veurèm més...--

Y un moment de silenci significatiu seguí á la paraula més, per mi
pronunciada ab veu mitxpartida!

--¿Per què ho dius axò? --me preguntá al cap d'una bella estona.

--¿Per què?... no ho sé per què; perque tinch d'anarmen.--

Y mentre no'm podía traure las paraulas de la boca, sofocat, confús,
lo pit oprès, lo cor bategant, tremolant, duas llágrimas grossas li
rodolavan per las galtas. ¡Oh! Deu del cel! Veya'l seu cor obert de
bat á bat; las llágrimas no enganyavan; sas miradas confirmavan mos
somnis.

La sensació experimentada en tal moment, no la puch descriure. Una
corrent magnètica agitava mos nervis; nostres cors se trobavan units
misteriosament; nostras ánimas atretas l'una á l'altra per un iman
del cel.

--No serás pas capellá...

--¿Per què nó?

--Perque's coneix.

--Tampoch tu't farás monja...

--¿Quí sab?

--Malaguanyada per monja...

--Y tu malagua...

--¡Oh! jo... mira, si jo... es dir si tu...--

Y, en aquell moment, avansava'l senyor Rector, lo breviari á las mans,
las ulleras alsadas sobre'l front, reflexant los raigs de la
lluna...

--¿Que podrèm dir lo rosari, Margarida?...

--Sí, senyor oncle...--

Vaig resar sens saber lo que'm pescava. A n'ella devía succehirli lo
mateix. Passí grans treballs per dissimular las emocions de la meva
ánima davant l'humorístich vellet y l'esvalotat Vicari.

Agafar el son, me fou impossible durant aquella nit. Sentía febra
intensa, nerviosa. M'endormiscava; de tant en tant treya'l cap á la
finestra, que donava al costat de la galería sobre'l feréstech
abisme; la fressa del aygua, lo ventijol frescot ab sas ondulacions,
me retreyan incessantment lo ram de margaridas, los pensaments, la
claror de la lluna, la imatge misteriosa causa del meu trastorn.

De bon matí, fadigat, oprimit, emprenguí la marxa vers la casa del
Paborde. En la cara se li conexía á ella que havía plorat tota la
nit. Jo no havía pogut ni podía plorar.




## VI

Anava depressa, lo temps s'escursava, las aulas devían obrirse dintre
quinze días; ho vaig preparar tot per l'endemá pujant á la capella,
que tenía la volta baxa, sense oferir dificultats ni perills.

La casa del Paborde principal era de las més ricas de La Garrotxa, la
familia de las més numerosas y honradas, tots del temps antich,
barretina y cabells llarchs, jupas d'estamenya, mocadors llampants
que donan ayre alegre y garbo á las donas. La maynada de la casa, que
tenían noticia de mas obras executadas en la capella fonda de la
parroquia, 'm consideravan com un personatge extraordinari, pujavan
fins la ermita per entusiasmarse devant las imitacions de jaspis de
las columnas, exían pagesos y pastors, atrets per ma fama, que'm
volían conèxer, encantats com mossen Just en presencia dels rams de
nyigui-nyogui fets ab motllo, admirant aquells plafons pintats ab
cendras verdas, color que jo prefería, y fent comentaris sobre'l
valor del or, dels capitells, y la manera extranya de aplicarlo.

Qui apreciava'l mèrit artístich en son valor més alt, restant ab un
palm de boca al veure que de tres colors n'exían una colla, era'l
mosso, que'm feya d'aprenent y comensava á entendre'l mecanisme; ab
pochs propagandistas com ell, m'haurían axecat un pedestal.

--¿Y vostè vol ésser capellá? --'m deya.

--No penso pas aturarmhi. Si de cas, arquebisbe de Tarragona. ¿Que't
  pensas veurem més per exa rodalía? Si m'hi poso, de cop y volta
  traspasso la frontera y m'arribo fins á Roma.

--¿Pera veure al Sant Pare?

--Nó, home, pera ferli'l retrato. Ja sabs que mossen Anton, l'home
  sabi d'exa terra, si vull m'hi donará una empenta. Ab sa protecció
  me las acampo per tota Europa.--

A voltas exíam á fumar un cigarro sota'ls altívols y ombrosos roures
que voltan la capella, contemplant lo panorama magestuós que á
solponent se destacava. La plana d'Olot accidentada, coberta de flor
de fajol, de blancuria simpática, nota tendra, immensa, interrompuda
aquí y allá per veynats, pagesías, carreteras; pe'l Fluviá voltat de
pollancres serpentejant per la comarca volcanisada, conjunt armoniós,
admirable, hont regna la vida y l'activitat humana, hont la suhor
dels pagesos fa produhir la tosca de la encontrada, conreuantla,
transformantla en jardí productiu, un dels més famosos de Catalunya.

A voltas guaytavan vers la cordillera pirenayca, la cova del Bisbe,
las alturas de Talaxá, lo puig de las Bruxas, los canals de Sant
Aniol de Ujas, cingleras esferehidoras, hont las áligas fan sos
nius. ¡Ah! cap aquell costat, á hora y mitja de distancia, dintre la
fondalada, á la vora del Fluviá, al peu mateix del Turonell, se
trobaría la nevoda de mossen Anton, cullint flors, pensant en mi,
recordant las escenas del camaril, de la galería!

Cap al tart baxavam vers la casa. A la edat de divuyt anys, tant me
feya caminar una hora com quatre; lo que sobrava eran las vuyt ò deu
de treball mecánich, pujar y baxar escalas, pendre mil posicions
diversas, fadigas á que no estava acostumat. La xafagor abrusadora
dels primers de Setembre y'l menjar fruyta y beure aygua tot lo día,
me dexava aniquilat, mitx mort. La afecció moral contreta per la
conexensa de la Margarida, lo regirament de pensaments en lo cervell,
no'm dexava viure; tot axò contribuhía á ferme estar macilent, magre
y á perdre'l color fins á semblar tísich.

Arribant á la casa, desitjava anarmen al llit, estava llassat, mort de
son. Mes la familia era complascenta, enrahonadora; tots
m'enrotllavan, fentme seure en cadiras de preferencia, colocantme en
la taula al costat del avi, especie de patriarca venerable, de llarga
cabellera blanca, fesomías agradables y bondadosas.

Al ferse fosch, comensava'l vell, las mans darrera, á passejarse per
la gran sala, cridant á l'un y á l'altre, reunintse tota la familia
pera dir lo rosari.

Era més llarga la sardana que'l contrapás; los parenostres no
s'acabavan may; á la darrería las donas deyan santa y los hòmens amen
Jesús. L'amo esperava á tothom y lo temps se doblava.

Al arribar al Angelus, sortía del purgatori. Si hagués gosat, hauría
estirat los brassos y fet un badall ab tota l'expansió; mes de sobte
vingué una sorpresa, costum rara que no he vist en cap més casa.
Altre vellet, un oncle carregat d'onsas, se posá las ulleras, prengué
un llibret, per lo senyal de la santa creu, y comensá l'estació del
Vía Crucis, que durá tant com havía durat lo Rosari.

Ja havía fet pensament de resignarme y aturar la son tant com pogués.
Encara esperava quelcom més, un trisagi, una novena á Sant Ferriol,
patró de la comarca, altra lletanía interminable. Estava prou
marejat, acabar d'una vegada. Si't troban mort, te soterrarán; mes
malament se podría morir. A la fí pararen taula y s'acabá l'exordi.

Llavors vingué'l sermó, proba terrible que acabá ab las pocas forsas
que'm restavan. Jo hauría menjat mitja presa de xocolata, un rahim,
una pera; hauría begut un got d'aygua fresca y fet un son fins
l'endemá.

Rompé'l foch la mestresa, mesurantme tal plat de sopas, suficient per
afartar un gegant. Després portaren á taula una gran plata, verdader
garbell, un cimbarull d'arròs ab talls de butifarra, que la jova
administrava á dreta y esquerra ab una llossa de Tortellá, cabentne
un plat á cada llossada. Vejent que jo retirava'l plat, l'avi n'agafá
un de net, la noya gran me l'ompla, alsantse sobre d'ell una pirámide
fumosa y suculenta.

Jo desmayava, però las rahons del avi no tenían retop.

--Ja sabem lo que son joves; miri que per fer exa baxada s'hi han de
  llogar cadiras; ja ho pahirá; no'n passi ansia; aquí no fem com los
  senyors de las grans vilas, que llepulejan una mica y sempre estan
  grochs. ¿Que no li agrada?

--Sí, senyor; ¡figuris, siguent estudiant!

--Y donchs, atraqui, que vostè está magre; si tornava á Girona axís,
  no'ns faría pas gayre crèdit, y després, mossen Anton ¿què
  diría? --Feu passá'l porró...-- ¿Vol beure ab got?

--Voldría aygua fresca...

--Home, no sigui tonto... Aquest se cull á casa; no hi há
  matrefacarias; es pur de La Garrotxa; s'hi pot dir missa. Com á ví
  de taula, es preferible al del Empordá.--

Tenía'l ventre com un tabal; no'm podía remenar. Llavors portaren á
taula altre plat ab carn rostida, escarola, gavadals de pebrots y
tomátechs. No sé si'l rostit se feya expressament per mi, ò si la
costum de la casa ho exigía; lo cert es que'm mudaren lo plat; ni
tinguí temps de veure com anava, que'm plantan altra racció de carn,
que á Girona, á ca'la "Santa", n'hauríam tingut per vuyt días.

--Resoltament, no puch més. ¡Per l'amor de Deu, fassin lo favor! no
  estich acostumat; no'm probaría...

--¿Y donchs, que no li agrada? Un parell d'ous clars --feu la
   mestressa;-- una truytada...

--Res, res; ¡per l'amor de Deu...!

--¡Oh! no pot ésser, no pot ésser; vostè no menja. Digui, ¿què li ve
   de gust? Parli ab franquesa; es á casa seva. Tal volta no'l troba
   bó'l nostre menjar...

--Sí, sí, excelent, excelentíssim...

--Miri que aquí no'ns fem pas la vida bona; lo que's cull á casa y res
  més...

--No ho diguin, que millor no menja'l senyor Bisbe...

--Ja ho veig, --continuava la patrona;-- vostè no gosa, es carregat de
  cumpliments.--

Y en un girant d'ulls, tingué llestos un parell d'ous del día, me'ls
endossá ab llescas de pá torrat, ví ranci, borregos, avellanas,
llangonissa, confituras y tota mena de postres.

Vaig alsarme inflat com un bot, convensut de que una tarrabastada
sería la conseqüencia de la forsosa fartanera. Me crech que las
ayguas d'aquell país, que rompen fins las pedras, me feren passar
tota la nit en un son, dedicat tot ell á la Margarida.

¡La Margarida! ¡Oh! la tenía al cap nit y día, dalt de l'ermita,
 recordava las escenas de la rectoría, pensant en sos ulls banyats de
 llágrimas... Y un dubte extrany me deturava en las reflexions...
 Deyan los llibres, deyan al Seminari, lo mateix Evangeli; en fí, no
 sé quí ho deya, no ho havía llegit may, però algun sabi ho diría,
 que las llágrimas de la dona, disolían, desfeyan, aniquilavan la
 energía del home més fort, enervavan las forsas, lo talent, perdían
 la inteligencia més privada, encara que fos de David ò
 Salomó... ¡Oh! axò es cert; no hi há que dubtarne; lo qu'ensenyan al
 Seminari no té espina ni os. Lo doctor Noguer parla per lo que diu
 l'Evangeli; mes allò per forsa s'ha de referir á las que rossegan la
 cua de seda á la Devesa, á la carretera de Santa Eugenia, exint de
 missa del Carme, aquellas estarrufadas, carregadas de flochs y
 virolaynas, de barrets estranys, que amagan tants pardals com
 cabells; es tant clar com la llum del día, sí, sí; ellas son lo
 gitament del sant regnat... però ¿la Margarida? Hi protesto; nó, y
 mil voltas nó; ella es lo lliri de La Garrotxa, una criatura
 angelical.

També t'han dit en exa casa, qu'era extrany qu'estudiesses per
capellá, que no'n fas la cara... Ja'm comensa d'empipar la cansó
enfadosa. Que ho digui la Margarida ho comprench; ¿però aquests? ¿què
n'han de fer?
¿Quíns senyals ne tenen? ¿A què esbrinar tan abiat lo fat del
 pervindre? Mossen Anton, qu'es més sabi que tots ells, may m'ho ha
 dit, y mentres ell no ho digui... Y suposat que ho digués... Però
 mossen Anton no s'ha adonat de que jo y la Margarida... sí, jo y
 ella... ¡Oh! nó... ¿què vol dir? cantavam... ell feya de
 barítono, ¿ella? res... m'allargava un ram de pensaments, jo li
 donava un brot de rahim, lo senyor oncle se'n reya tot prenent
 polsada y res més... res més... ell la coneix millor que jo, ell la
 confessa... fora dubtes, axò serían escrúpols de monja...




## VII

Mossen Anton era grassonet, de regular estatura. Encara que vellet, se
mantenía fort y ferm. L'endemá á la tarde, desde la ermita ovirarem á
mitx quart de distancia sa silueta típica en trajo de cassador. Kepis
de gran visera, la sotana arremangada, calsons de cuyro negre,
l'escopeta á las mans, lo perdiguer davant, voltejant verdissas y
encaminantse vers la capella.

La Margarida, seguint viaranys y dresseras, arribá mitja hora abans.
Tinguí temps de prepararla, explicantli la fadiga que'm produhía
aquella manera de viure, l'agitació nerviosa y la flaquesa en que'm
trobava.

Durant lo curt parlament, altra volta sos ulls llagrimejant, jo
confós, parat, encegat per centèssima vegada; pujavan al meu cervell
sensacions incomprehensibles, estava á punt d'exclatar en rius de
llágrimas y no podía plorar.

Arribá mossen Anton, y després de visitar la capella, agenollantse una
estona, li vaig ponderar la gravetat de ma situació sense explicarme,
ni tan sols indicarne la causa principal.

--L'ha de fer venir á casa, --digué la Margarida.-- Si vostè ho
  demana, no hi tindrán res á dir.

--Tens rahó, --feu mossen Anton;-- axò no va pas be. Vaja, vaja;
  passarèm per la casa, jo me'n encarrego; veurás com ne surtirèm;
  avuy tornarás á la Rectoría.

--Vostè te acudits per dissimularho tot...

--Dexam fer, dexam fer; no tingas por que s'enfadin. Jo comensaré de
  passar endavant, aquí á la baxada hi jau un vol de perdius; no
  voldría que un altre se'n aprofités; jo las he alsadas; ja vindrèu
  ab la Margarida; en tot cas nos trobarèm á la casa del Paborde.--

De lo que parlarem ab la Margarida, lo mosso que'ns seguía, un xich
massa tafaner, n'escoltava quelcom. L'endemá repetía per tot arreu
que jo no sería capellá, que s'hi jugava'l cap.

Lo senyor Rector feu un petit discurs als amos de la pagesía,
dihentlos que'm necessitava per ensajar una cansó important, siguent
necessaria la meva veu; que tanta distancia mediava d'un punt com de
l'altre, per anar á la ermita; per consegüent, se quedava ab
l'artista.

A la casa del Paborde no gosavan oposarshi.

La noya gran, barbotejant perque mossen Anton se m'emportava.

--Encara'l casará ab la Margarida --deya-- aquell beneyt del senyor
  Rector; ¡com no será capellá, ni may n'ha fet cara! Ja ho vaig dir
  lo primer día.--





## VIII

Ni emmotllat, las cosas per de prompte no'ns podían exir més be.
Considerava á mossen Anton com una figura providencial. No sols
protegía ma persona, sinó que me facilitava veure la Margarida,
enrahonar ab ella; viure, encara que no fos sinó per curtas nits, á
la Rectoría.

Caminarem vers lo poble en conversació alegre y animada; era
impossible passar una hora trista al costat del Rector cantayre, que
possehía un repertori humorístich inacabable pera tota mena de
personas, ab la particularitat de que vells y joves, criaturas y
grans, fins los carreters y gent de vida ayrada, li portavan gran
respecte. Tenía'l dó de penetrar lo cor dels feligresos, los dominava
de una mirada, valguentli tenir lo poble com una bassa d'oli.

Contavan los vells de la parroquia que ho presenciaren, que, al passar
la visita pastoral lo Bisbe Florencio Lorente, se'n aná tan emprendat
de mossen Anton, que'l volía traure del poble y portarlo á palacio;
que'l senyor Rector li ensenyá son kepis en forma de mitra extranya,
posántsel davant d'ell, y responguentli: --Miri excel·lencia: vostè
es lo Bisbe de Girona, jo soch lo Bisbe de La Garrotxa, estich més be
que vostè; á la Seu no tindría jurisdicció sobre'ls conills y
llebras; --que'l Bisbe vegent sa figura patriarcal en trajo de
cassador, no's podía tenir lo riure, abrassantlo y tinguentli
consideracions de tota mena, cosa que si hagués fet un altre de menos
talla, no sostinguent be'l paper, riscava d'enfonzarse davant lo
prelat per tota la vida.

Vorejant la dreta del Fluviá, per una carretera torta plena de
rierenchs y sorra, voltada de sálits, matas d'espígol y argelagas,
verdissals y herbas que arribavan fins al coll, trobavam pagesos que
plegavan de la feyna, se llevavan la barretina saludant á mossen
Anton y la companyía.

--Faría posta que mossen Just, nos en contará alguna de fresca al
  arribar á casa. Avuy ningú l'haurá destorbat y haurá llegit las
  quatre planas enteras y verdaderas.

--Hi te molta afició.

--¡Oh! si tot ho sab; está en l'intríngulis de la diplomacia. Las
   conspiracions las enten pe'l cap dels dits. Quan vulgan entrar per
   la frontera, ja'ns avisará mitja hora abans.

--¿Veus aquexa altura espadada? Aquí hi feyan saltar los gabaigs que
   queyan á tombayons com si tiressin sachs dins la gorga. Per l'any
   vuyt, los sometents de La Garrotxa engaliparen una columna
   francesa, fentla caure en la ratera. Quan fou al estrem del
   cingle, no trobant sortida per cap cantó, fou abrahonada pe'ls
   pagesos, que á trompadas y á cops de culata'ls engegaren
   daltabaix, anant á ressussitar á l'Auvernia. Feyan tals ruyechs
   que's sentían per tota la rodalía.--

Era ja fosch al arribar al peu de l'escabrosa montanyeta en qual
horisó's destaca un fragment del poble, y la silueta de la iglesia ab
son campanar, com formidable centinella vetllant lo cementiri adossat
al temple. En una font ombrívola y regalada que naix entre penyas
basálticas, trobarem algunas donas provehint d'aygua; s'ohí'l toch de
l'oració del vespre, mossen Anton se llevá'l kepis agenollantse sobre
una pedra y resá l'Angelus.

Jo contemplava la Margarida prosternada, los ulls en l'ayre, las mans
creuadas, apretadas sobre'l pit, tremolarli fortament. L'hora solemne
de las ombras misteriosas, los perfils de las donas mitx esborrats,
los prismas basáltichs destacantse en mil imatges excitant la
fantasía, la proximitat de la nevoda de mossen Anton que al costat
meu caminava, los batechs del cor, l'atracció secreta misteriosa
d'aquell sér angelical, un món d'evocacions, de sensacions
incomprensibles, m'abatía, confonent ma imaginació, sens saber hont
me trobava.

Emprenguerem un zich-zach de noranta metres, caminant en mitx de las
donas, grupos ajocats en las entradas, en l'acera del carrer, fent
petar la claca, ventant estisorada al un y al altre, saludant ab gran
reverencia al senyor Rector que tenía per tots paraulas apropiadas,
mentres jo y la Margarida, casi á cau d'orella parlavam un llenguatge
no comprès per la turba multa.

Mes lo bon vellet no somniava ni sospitava sisquera que jo y la
Margarida'ns entengessem davant d'ell, del Vicari, de tot lo poble,
davant de tothom. Qui s'adonava de nostras miradas eloqüents, de
nostre amor ja encès com un volcá, de la passió nascuda en la
Rectoría, era'l mosso que'm feya d'aprenent, las noyas de la casa del
Paborde, lo jovent trapacer que tot ho esquadrinya, ficantse hont
no'l demanan; aquests comensavan á murmurar que ja feya més d'un mes
que la cansó durava.
--Vejam en què parará tot axò, aquests xius xius á solas, sempre regan
  flors á la exida, al hort, quant los capellans no ho veuen.--

Alguns del poble consideravan ma posició molt distinta de lo que
realment era. Creyan que tenía un ofici formal, una carrera noble,
qu'era fill de bona casa, me veyan anar ben vestit, ben plantat y
judicavan per las apariencias. Fins alguna vella embrolladora feya
córrer si pintava per gust, per afició al art, que no ho necessitava
ni molt menos.

La Margarida era orfaneta de pare y mare desde l'edat de deu anys,
filla única d'una germana de mossen Anton; aquest la recullí en la
Rectoría, posantla al costat y cuydado d'altra germana ja vella, y en
quatre ò cinch anys aprengué'l maneig de la casa ab tal perfecció,
que ja sa tía, inútil y ferida, no feya falta per res, estantse en un
recó de la cuyna á dir parenostres tot lo día.

Las intencions de la Margarida y las que mossen Anton pogués tenir
sobre'l pervindre de sa nevoda, eran completament desconegudas per la
colla de xerrayres, per la trepa del carrer, que fa com las moscas,
tot ho empestifa. Res d'estrany que las murmuracions aumentessen,
sobre tot al veurem tornar á la Rectoría.

--Aquesta l'atrau com la mel á las moscas y'l fa seguir allá hont vol;
  li deu haver donat alguna herba; bona cara hi posarán las noyas de
  la pagesía; de segur que se'l ha emportat perque no li robessen...

--Es clar; lo millor que podría fer, casarse ab aquest jove, be's
  guanyarían prou la vida... lo senyor oncle's fa vell... Lo día
  qu'ell falti, ¿hont anirá á parar, pobre noya?

--Bona tonta, no li aconsellaría pas. May estará tan be com ara. Si
  vol mals de cap que s'emboliqui. Tant com ell visca, encara; però
  mort ell,
¡ja la ballará prima! L'ofici de pintar iglesias no dona gayre.

--¡Que no dona! de la capella fonda n'ha cobrat cent duros; del altar
   de Sant Isidro, cinquanta; de la ermita cinquanta més; en poch
   temps se pot fer una fortuna; jo me'n alegraría, pobre Margarida,
   prou estaría ben regalada passejantse per Girona com una
   senyora.--

¡Quín fástich me feyan exas comares xarmelleras, confeccionant
 calendaris abans d'hora!

Arribarem á la Rectoría quan lo fogós vicari, 'l periòdich á las mans,
sense donarnos temps de seure, --¿Que no sabeu? ¿Que no sabeu?
--exclamava esvalotat...-- Avuy hi há versos del Padre Cobos!

--¡Valgans Deu! --feu mossen Anton, acompanyant la frase ab accent
   humorístich, que dexá desanimat á mossen Just.-- ¿Y què diu ara?

--Lo que sent; no se'n rigui; Morenus Bermejus, los de la qüestió
  magna...

Ve tibi cum salgam ad plassam cum isto gabane. Et illo semblante qui
facit saltare de gusto Aquadores omnes omnesque rastri manotas...

--Y bé? O'Donell y Espartero...

--Es que's traurán los draps al sol, anirán á trompadas,
  s'esgarraparán.

--Está clar, á exas horas ja haurían de anar abrahonats; miri, jo;
  també he esgarrapat aquesta tarda, --ensenyantli'l sarró plè de
  perdius y conills, que jo li portava.-- ¿Ho veu, home? val més axò
  que tots los diaris, no s'hi encaparrini massa, avuy tornarèm á
  cantar, ja torno ab l'artista. Margarida las hem de tastar aquest
  vespre; demá á dinar l'estudiant no hi sería...--

Lo Vicari me doná una mirada fonda, sospitosa que'm feu venir
esgarrifansas; reposarem una mica, se'n anaren á resar, la Margarida
á la cuyna, jo dibuixant ninots en la taula dels periòdichs,
contemplant los canaris, abismat, carregat de temors y de dubtes.

¡Aquesta mirada del vicari! Però'ls capellans no conexen
 l'intríngulis... La Iglesia no judica de las cosas internas; tot lo
 nostre consisteix en interioritats que ni jo ni ella comprenem, molt
 menos ho entendrán los altres...

Mes, l'assumpto revesteix una gravedat solemne;... ella sent per tu
quelcom extraordinari, qu'endevinas y tocas, quelcom irresistible,
que t'atrau, que t'absorbeix, te admira, comunicació del cor que
parla ab lo teu un llenguatge nou, desconegut, d'un amor que per
primera volta't sorpren, t'enrotlla, te lliga. Has de manifestarli
d'una manera clara'ls teus sentiments, t'has de resoldre d'una
vegada, ésser esplícit; sinó parlavas clar, l'angunia't mataría; has
de aprofitar la ocasió, aquexa matexa nit, aquí; en la galería, en la
cuyna; ara'ls capellans resan.
¡Ara! ¡ara! li dirás baix; de baix en baix.

M'axeco passejantme per un corredor ample que mediava entre l'exida y
la cuyna, com si las camas me tremolessin... ¿Què li dirás? ¿Per hont
comensarás? ¡Ni sabs còm ferho!:... Espera que surti; tal volta ella
matexa donga camí...

Efectivament, com si ho presentís, comparegué al curt rato, l'ayre
típich d'estar per casa, lo devantal trossat sostingut ab una má, en
l'altra'l mocador, espurnejantli els ulls, donantme miradas que
reflexavan son estat, com si surtissen gemechs, singlots del cor,
pregarias á Deu, revelant lo afecte sens límits que'm professava.

Jo, clavat á terra, com si'l curs de la sanch se parés en mas venas,
devía pendre'l color d'un mort.

Llavors agafantli la má, tremolant, sentía bategar mon cor y forts
extremiments me commovían.

--¡Margarida!

--¡Parla!

--Ab gran recansa me'n tinch d'anar...

--¡De debò serás capellá? --feu entre sospirs y llágrimas.

--No ho sé; si tenía altra posició, si no fos pobre, si podía contar
  ab tu, encara que tingués d'anar á la fí del món...

--Ja ho sabs que hi pots contar... Si tu no't dexas la carrera, jo'm
  faré monja...

--Donchs, mira; jo no tinch recursos per seguirne d'altra, però si tu
  m'estimas, si tu m'esperas...

--¡Margarida! --cridá mossen Anton, trayent lo cap á la porta de la
   sala, lo breviari á las mans, omplint lo nas de tabaco;-- ¿còm
   estan las perdius?

--Be, senyor Oncle...--

Y en un moment acabaren de resar, la Margarida pará taula y comensaren
lo rosari.





## IX

Fins á cert punt, m'havía tret un pes de sobre; no li poguí expressar
tot mon pensament, ni'ls plans del pervindre, mes d'una manera ò
altra sobraría temps; ja havía trencat lo glas; allò de ferse monja
ja ho veuríam; ni somniarho, ni pensarhi!

Aquella nit mossen Anton estava admirable; no'l vicari, que'm
comensava á mirar d'una manera extranya, com si li fes nosa.

--Vinga la nova; --feu lo senyor oncle, després de donar las gracias,
  y la nova era la cansó de "La Golondrina", qu'ell havía posat en
  catalá, sense perdre del sabor clássich ni una titlla, plena de
  sentiment y recansa per no veure la patria, expressant las angunias
  del poeta per la injusticia del desterro.

En la persona del Rector cantayre, grassona, de cara esfèrica, front
ample, lluhent, colrat pel sol, coberta la calva pe'l solideu, ab
badías de cabells grisos, caragoladas de arrera las orellas, dins
aquella closca venerable; en lo seu cor sensible, bategava sens ell
saberho, quelcom del poeta, del artista qu'endevina y compren los
secrets de l'ánima.

Ahont te'n vas, Margarida ditxosa, traduhía jo dissimuladament, y ella
comprenguentho baxava la vista tombant la cara per axugarse las
llágrimas.

Lo final de cada estrofa, que's repren varias vegadas é insisteix per
medi de repeticions admirables, que's refereix á la patria d'hont era
llavors desterrat l'autor, acaba dihent: perque ja may, ja may
t'oblidaré. Jo'm dirigía á la Margarida ab tota la forsa de
l'expressió, girantse ella, passejantse, axugantse'ls ulls,
esforsantse per no restar compromesa devant los capellans, fent veure
que no ho sentía ò qu'estava distreta.

Las tonadas clássicas compostas per grans mestres, á voltas per genis
del poble, que vessan lo sentiment, interpretan é inventan ayres de
la terra plens d'anyoransa, de misticisme y tendresa, transportan al
ideal, separantnos momentáneament de la prosa vil que rodeja nostra
vida, desenrotllan las aspiracions de l'ánima, 'ns fan viure en un
món invisible, que l'esperit desitja, que nostra naturalesa no
alcansa, més enllá d'aquest planeta, recorts del paradís,
presentiments de ditxa infinita.

Jo'm trobava casi hipnotisat; lo poeta y artista á la vegada, havía
lograt de sobras son obgecte: ferme sentir, commòurem,
transportarme.

Mes la situació comensava á posarse en terreno relliscós; sens
adonarmen podía comprometrem. Mossen Anton no maliciava, però'l
vicari fixava sos ulls en ma persona, com si notés mas commocions y
volgués esquadrinyar nostras miradas. M'entrava certa por, temía per
las pocas nits que devía passar en aquella casa.

L'endemá arribí á la Rectoría ja fosch; los capellans havían resat, lo
Vicari observava detalladament mas accions, fixantse en ma persona,
pamantme ab la mirada de cap á peus.

--Portas un trajo que no sembla d'estudiant.--

¡Extranya y singular tafanería! ¿Què li importavan á n'ell la gorra,
 la camisa planxada, las calsas, las botinas enllustradas, ni per què
 m'havía de dir que la corbata era de pinxu? Tant temps há que ho
 veya, y fins llavors no se li acudía fermen cárrechs? Si m'ho hagués
 dit lo primer día, li hauría contestat, mes en aquell moment ni'm
 sabía traure las paraulas de la boca, aquellas indirectas en tò
 satírich m'aclaparavan.

Tal volta s'hauría complagut vegentme anar mal endressat, espellinsat,
com aquells dropos que portan al coll del gech un dit de greix y la
camisa llardosa. ¡Potser sí que s'ho pensava! Donchs anava ben errat
de comptes!

Sía com vulga, la persona del Vicari ab sa manifessería verament
insoportable, que aumentava per moments, convertí en tristesas mos
instants de ditxa, que volavan.

En tota la setmana no'm fou possible parlar á solas ab la Margarida, y
gracias qu'en lo darrer instant, á l'hora de despedirme d'ella,
mossen Just se trobava celebrant la missa matinal.

Aquest moment arribá un dilluns, catorze de Setembre, á las cinch de
la matinada. La nit anterior havía complert mos devers ab los
capellans y principals del poble. Al moment d'exir de la Rectoría,
vingué la Margarida á ferme llum y obrirme la porta, esforsantse per
deturarse las llágrimas y sospirs que la ofegavan.

--Dexo ab tu mon cor y ánima --li diguí;-- dintre curt temps ja'ns
  veurèm; no me oblidis.-- Y donantnos la má, qu'estrenyíam
  fortament, amarats los ulls, ni sabíam dir un mot ni despedirnos.

Sobre nostre, al capdemunt de l'escala, se sentían las trepitjadas de
mossen Anton que's llevava. Era imprudent apurar més las cosas.
Determinat, commogut, aparentant lo cor fort, passí la porta.





## X

La Garrotxa ocupa l'extensió de territori compresa entre'l gran
Empordá y la montanya, tinguent per capital l'antiga Besalú.

Apart d'algunas planurias hermosas, la generalitat del terreno es un
compost accidentat, escabrós, ple de cingles y barranchs, á qual més
pintoresch y artístich, que la suhor dels pagesos, los brassos
ferrenys que'l conrreuan, fan productiu y tranzitable. Lo Fluviá'l
travessa de ponent á solixent, llepant las cingleras de
Castellfullit, vorejant lo veynat dels Sangles, Sant Jaume de Llierca
y la cordillera de Sant Ferriol, passant per Besalú, unintse prop lo
pont de Crespiá ab lo refors del Cer per visitar més altiu y presumit
la gran planuria empordanesa.

Dexa á la esquerra uns quants pobles, assentats en las vessants de la
cordillera pirenayca, que ostenta en tal indret, senyals esgarrifosos
de primitius cataclismes.

Separadas abduas cordilleras per accidentada planuria de vuyt y deu
kilòmetres d'amplaria, permeten veure'l mar y contemplar un panorama
dels més grandiosos. Lo trench d'auba, vist desde Castellfullit,
entusiasma als artistas y convida á l'admiració del Criador.

Sol, un paquet á l'esquena penjat en lo parayguas, un bastonet á la
má, llensat en lo camí de la vida sens ánimos ni fortuna, marxava
casi á las palpentas, ple de tristesa, l'ánima enguniosa pe'ls vius
recorts que dexavan fondas llagas en mon cor.

Mitx quart més avall del poble, al sentir la campana que tocava
Sanctus, altra commoció forta'm feu girar lo cap vers la iglesia.
L'ángel de la Garrotxa es allá enviant pregarias al cel que serán
escoltadas.

A mitx pla de Puliger comensava la sortida del sol á mostrar totas sas
magnificencias. A primer terme negres y vells alzinars, arreconats en
las vessants del Borró, donavan vigorosa y compacta massa, ombrívola
y trista com lo meu cor. A la dreta y esquerra, las montanyas de la
Mare de Deu del Mont y Sant Ferriol, de tacas grisencas y groguiscas,
completavan lo primer plan del grandiós paisatge. Al fons s'ovirava
la planuria empordanesa entre calitjas carminosas, confonentse ab las
de l'auba qu'escampava sos raigs per l'immens espay, en esclats de
mil colors, confosos en nota grandiosa, colossal, incommensurable,
sols interrompuda per tirallongas horisontals, llistas trencadas, que
cambiavan de tó, transmudantse repentinament, prenguent mil formas,
perdentse en l'infinit, tornant á aparèxer, disolguentse al curt
rato, desfentse en l'atmòsfera, impotents pera oposarse al astre del
día, que poderós, enlluhernador, espargía son camí.

A las envistas de Sant Jaume de Llierca, quan ja las òlivas havían
acabat sa tasca, las barretinas bellugavan pe'ls camps y carreteras,
fumavan las xamineyas de las casas, se sentían los fluviols dels
pastors, las esquellas dels ramats, per tot arreu cansons y ayres de
la terra omplint l'espay d'armonías; vaig girarme per darrera volta
contemplant lo campanar del poble, lo lloch hont se trobava la
Margarida del meu cor, creuant per mon cervell negres presentiments
que m'esglayavan.

¿La veurás may més? ¿Què succehirá?

A Besalú, trobant altres estudiants que viatjavan en lo cotxe d'Olot,
pugí en l'imperial per primera volta. Sis rals ja'ls gastava entre
espardenyas y menjar. Per dos més anava com un rich; portava
cinquanta duros á la butxaca guanyats ab penas y fadigas; podía
passar una temporada, y be sería molt que la font s'estronqués tan
prompte.

Al arribar á Girona, mos companys, l'endaurador y'l senyor Perfet,
deyan que m'havía amagrit.

--No ha sigut per falta de menjar, --responía. La "Santa" creya de
  debò que'm tornava ètich de massa estudiar.

--¡Pobre noy, se posa groch com un ciri! malaguanyat, que te unas mans
   qu'enamoran.--





## XI

Aquell curs lo vaig passar com los altres, sense mirarme un llibre,
anant á l'aula perque sí, dibuxant sempre de días y de nits. En las
horas de fer vela, quan los demés estudiavan ò jogavan á cartas, jo
omplía de ninots y escarbats un mont de llibretas y álbums. Comensava
á passar pe'l més avansat dels que dibuxavan al Institut, ab un
mestre de aquell temps. Lo senyor Perfet, ajudant de la Escola, no
s'amagava de dir públicament que'n sabía tant com lo mestre.

Encara conservo carteras plenas de retratos, apuntacions del
catedrátich esplicant la llissó, tipos dels meus companys vistos per
darrera, fets á l'aula construhida en forma d'anfiteatre, lo del
pobre Llátzer assentat al costat del mestre obligat á defensar la
proposició del día, vegentse en mil apuros, siguent á voltas la riota
del catedrátich y dexebles si's descuydava.

Ja la dispesa de ca'la "Santa" era invadida per certa especie de
públich que constituía la meva parroquia. Estudiants del Seminari, de
la Normal, maynada del carrer que venían á veure dibuxos, retratos ab
llápis, á la ayguada, al carbó, ab tinta xina, que feya per tothom á
tots preus, á pesseta, á dos rals, á voltas regalantlos, cambiantlos
ab álbums ò altres obgectes.

La fama dels meus avensos arribá á tots los recons de Girona, fins
pe'ls convents, que'm feyan dibuxar lletras d'adorno, caps de sants
en telas de glacé, cenefas pe'ls quadros brodats. Las compradoras de
las monjas sabían de memoria la escala de ma dispesa.

La Mare superiora d'una comunitat relligiosa tenía gran empenyo en
saber un secret pera pintar vidres imitant la conxa. La pobre criada
del convent, viuda, vella y dolorida, fadigada de pujar tans
escalons, me deya que si jo no baxava al parlador á enrahonar ab
ellas, may més lograríam entendrens. Convensut de que la conductora
de mas explicacions no sabía traduhir fielment mon pensament, me vaig
presentar al parlador per fer ensaigs ab gran provisió de pega grega
y fullas metálicas de colors diversos, y en un recó del mateix
aposento, ab un tupinet y unas quantas andrònimas la vaig posar al
tantum del gran secret, rebent la corresponent paga y un milió de
gracias, ademés d'una ovació grandiosa que podría ésser lo preludi
d'una bona prebenda si'm convenía utilisar las influencias d'aquella
santa dona.

Los qu'estudiavan per mestres de noys tenían obligació de copiar, al
final del curs, dibuxos d'un mètodo castellá, estrany y rutinari, lo
més tonto qu'he fullejat en ma vida, que'l Ministeri d'Instrucció
pública imposava com á cosa de fe y encara imposa per instruhir als
mestres en aqueix ram, á pesar del progrés colossal, de la evolució
de las arts que per tot s'arrela, menos en las regions oficials de la
vila del ós qu'escampa tota mena de calamitats per las provincias.

Los estudiants de la Normal, obligats á dibuxar un absurdo detestable,
m'invitaren á que'ls arreglés las llibretas que devían presentar,
calcant jo'ls dibuxos que despatxava maquinalment y després
entregavan als catedrátichs, quins ni s'adonavan que fossen estargits
de la matexa má, passant tots aquells bous per bestias grossas.

Aquexos xexanta ò vuytanta joves foren verdaderas trompetas de la
fama, escampant lo meu nom pe'ls quatre ánguls de la provincia.

Al final del curs, vegent créxer los rendiments que donava el meu art,
ensemps que las ilusions falagueras, me'n anava determinat á la
Garrotxa per veure á mossen Anton, explorar sa opinió, y pintar á la
Margarida, ab colors de rosa, 'l famós pervindre que'ns esperava, los
somnis que tenía de ditxa, de gloria, si á copia d'esforsos y
sacrificis lograva obrirme camí y entrar en altra vida, que, al seu
costat, la veya sembrada de flors olorosas, embaumadas per sa puresa
angelical.

No trobava verdadera excusa per anar á la Garrotxa; no sabía còm
ferho. D'altra part la feyna tallada que m'esperava en alguns pobles,
era motiu suficient pera deturarme, ja que cap pensament atrevit
sobre la materia podía portar á terme, sense contar ab diners. Però's
feya insoportable passar tant temps sense veure la Margarida. Axís
es, qu'estava decidit á visitar lo poble, niu dels amors de la meva
primavera.

Però passan días en la vida qu'un no sab lo que's pesca.

Quan se sent més prop la ditxa, perseguida ab tants afanys, una
ensopegada trastorna'l seny, decauen las forsas, las penas aparexen
per nous camins, y's troba l'home altra volta viatjant entre congoxas
y afliccions.

Lo día abans de mon progectat viatge á la montanya, anant á dibuxar á
la catedral, passant per la plassa dels Lladoners vegí á Mossen Just,
l'esvalotat vicari, que sortía revent de Palacio, vers la baxada de
La Pera.

Exía d'examens, de renovar las llicencias, de llossar, que'n deya ell.
Me merexía pocas simpatías, sobre tot, desde que fou l'obstacle
insuperable que tirá per terra la felicitat que disfrutava á la
Rectoría. Un moment vaig estar indecís dubtant si'l cridaría, y
resolguí saludarlo.

--Donchs ¿què fan per la terra fresca?... Mossen Anton ¿còm se troba?

--Y de la Margarida ¿que te'n descuydas?

--¿De la Margarida? ¿Y què m'explica?

--Tu ho deus saber.

--¿Jo?...

--Y donchs ¿quí?

--No l'entench...

--¿Vaja home, no fassis l'orni; que no hi pensas?

--Altra feyna tinch... Ni estich per ella ni per caborias...--

En aquell moment los colors me pujaren á la cara, vegent que ni
encertava la contestació ni sabía lo que'm pescava. Vaig sentir foch
á las galtas.

Però mossen Just continuá impertèrrit:

--Mira; mossen Anton tan catxassa y tan gros com abans; ella més
  fleuma y més danarida, _mulier futilis_... ¿Vols saber més?

--No senyor, no li demano tant.

--Donchs ¿quan t'hi ficas?

--¿Al Seminari? aviat: ja'm fan la sotana.

--Vejam si farás figa...

--¿Què vol dir?

--Que fas tanta cara de capellá com jo, encara menos.

--Vostè s'ho pensa...

--Vaig depressa; á més veure...--

Y'ns despedirem.

L'entrevista'm dexá fret, desconcertat, fentme passar las ganas d'anar
á veure mossen Anton y la Margarida.

Entrant en los claustres de la Catedral, en compte de dibuxar, en
l'altar de Nostra Senyora de Bell-ull, la cèlebre corona de pedra
tota d'una pessa, que portava comensada en la cartera, no fiu sinó
passejarme, donar toms y més toms, voltant los corredors, exir de
tant en tant á la porta que dona al Nort, dirigint la vista á las
montanyas de La Garrotxa.

¡Quína ensopegada tan tremenda! ¡Oh! ¿per què passan exos moments
 execrables en que s'exposa en un instant lo que's guanya ab tantas
 horas?

Si vas á la Rectoría, aquest home't vigilará sempre, ni podrás
enrahonar, ni explicar los plans que portas. Es capás d'embrollar
l'assumpto, lo senyor oncle s'hi ficará è hi haurá un desgabell de
mil diables; pe'l moment, val més no anarhi: després ja ho veurèm. Es
impossible qu'ella t'oblidi ni falti á la paraula.

¡Quín mestre! á palacio li deuen haver donat carbassa; te la manía de
 llegir diaris, y may estudía ni's mira un llibre; ja te rahó que no
 fa cara de capellá; més li valdría haver buscat una pubilla.

¡Capellá de monjas! _risum teneatis_.

Com més pensava en la entrevista ab mossen Just, més me rampellava,
tornava entrar á la catedral, voltava l'ábside y fins las ganas de
dibuxar m'havían passat completament. Aquell tresor de sepulcres y
esculpturas, aquells quadros admirables, aquella nau immensa, la
volta més atrevida d'Espanya, las vidrieras primitivas inimitables,
la llum misteriosa, los sons de l'orga, qu'altres días
m'entusiasmavan, tot me causava tristesa, defalliment; aquell monstre
de gegant, que guayta com las feras y bada la gorja com un ogre, em
feya rabia, semblava que'm deya "¡tonto! ¡mussol! has d'anar més
llest, si vols arreplegarla, no sabs lo que't pescas, ni tens
experiencia."

Tornava rotllar l'ábside com un autòmata; á voltas fadigat m'assentava
devant lo sepulcre del Cap d'Estopa, recordava la tarda del Ram, las
funcions de la setmana santa, lo poble de Girona aplegat á la Seu,
pera ohir los millors predicadors de la terra, las arcadas gòticas,
los pináculs, las cresterías, fins pedras que semblavan dúctils,
pastosas, que's movían, que s'alsavan enlayrantse sempre sempre vers
l'infinit, prenguent formas aèreas, místicas, y la imaginació
abstrayentse poch á poquet, combinava pilas de columnas fantásticas,
pirámides més altas que la escala de Jacob, y veya aparèxer al cim
l'ángel dels meus somnis, ab mantellina blanca, las mans creuadas,
vaporosa, agenollada entre'l públich commogut devant de l'espectacle
relligiós de la tarde del Ram, y á moments, abismat, ensopit, los
ulls entelats, lo cap caygut, somniant, la contemplava, oblidant los
obstacles que'm privavan d'ella, fins la idea funesta, fatídica
d'aquella veu de pou que'm perseguía com negra fantasma.

Exía de la sagristía un escolá que feya fressa, lo mestre de
ceremonias ab la porra trucant á terra, ohía algun gemech de
l'orga, 'm posava en situació, guaytava vers la pilastra de la trona,
vers lo lloch hont se aplegava'l públich y, ¡ah! nó... no hi es la
Margarida, no cal que hi pensis, somnis de malalt, tens febre, febre
d'amor immens que t'aniquila, que't consumeix las forsas, que't
matará. ¡Oh! si podías anar á la Garrotxa... ¡Mossen Just!... ¡Sants
del cel!...

Me'n tornava cap als claustres, probava de distraurem mirant los
capitells, las figuras d'Adam y Eva, los personatges de la Biblia
esculpits per artistas ignoscents en lo sigle XII, la imatge de Sant
Cristòfol pintada al encáustich en grossa taula bisantina, mil
fullatges capritxosos, estranys, que sostenen los frisos, la corona
de la Mare de Deu de Bell-ull; y aquell mont de recorts admirables,
aquell museu d'obras d'art, aquell paratge sublim, que'ns separa del
món per unirnos á un altre, per las pregarias, per la fe, per l'amor,
d'hont no'm sabía moure, hont tantas voltas m'havía entusiasmat, en
tal moment m'esclafava com mola gegantina.

Vaig exir de la catedral aclaparat, l'ánima als peus; al passar devant
lo palau del Bisbe, en lo lloch de la fatal entrevista, cayguí en
basca, lo cap me rodá y tinguí que seure llarga estona en los
pedrissos de la plassa dels Lladoners.

Un poch refet de la catástrofe'm vingué reacció momentánea, sessions
de febre d'un malalt que desvarieja, que cessan per instants, se
repetexen cada volta ab més freqüencia y terminan per dexarlo abatut,
sense conexement, sense esperansa de vida.

A tal edat, en tal situació desesperada, ¿qui no's veu capás de
combatre per tots los medis, vegent més enllá, passada la palanca, á
l'altra banda, un ángel com la Margarida, un oncle com mossen Anton,
una carrera de gloria que aniría pujant d'un escaló á l'altre fins
arribar al terme desitjat, fins á produhir quadros com los de la
Catedral, com aquell de la sagristía, com los de la capella fonda?

¡Oh! 'm dirigiría á la Margarida per escrit, li esplicaría mos
 sufriments, l'ensopegada ab mossen Just, los meus avensos en l'art,
 los recursos ab que ja contava y los que vindrían á aumentar lo meu
 caudal.

Però ¿còm ho fas per escríureli? En sa vida ha rebut una carta, l'has
d'enviar pe'l correu; mossen Just la veurá, ell las reb, conexerá la
lletra; vinguent de Girona, hi haurá un sagramental, al senyor oncle
li fará misteri. Mes lo vicari... ¡Ah! s'alarmará, cridará
enfurismat, tocará á sometent, buscará si'l diable s'ha amagat
darrera las faldillas, si s'ha ficat en l'intríngulis; sortirán
progressistas, carnestoltas, tots los dimonis del infern s'encararán
ab lo senyor oncle, ventará cops de puny á la taula y la Margarida,
sens'esperit per contestarli, 's morirá d'angunia.

¡No pot ésser!; no pots escriure cap carta!

Per mossen Anton hauría donat la vida, may havía trobat persona més
agradable; sentía donarli'l més petit disgust; volía presentarme
davant d'ell, lo cap dret y'l cor net, fentli veure mas ansias,
esplicantli la meva resolució, los plans del pervindre. Com no tenía
un pel de tonto ni era preocupat, m'hauría protegit, no volguent
forsar una vocació falsa.

Donchs, podrías servirte d'un estudiant del poble, per portar la
carta, axís tindrías contesta pe'l mateix propi. També es un
embolich; ¿quí's fía d'altre en exos negocis? La cosa es massa
delicada; aquí no hi há amich que hi valga, tal volta lo mateix
correu ho esbombaría.

¿Còm s'arregla, donchs? Davant lo vicari te n'ha escapada una com un
 cove. Ell haurá contat y recontat á la Rectoría, á la Margarida, ben
 alt, á tots los obrers del poble, que ja't feyas fer la sotana; es
 capás d'haverli dit que jo sería una columna de la iglesia, qu'era
 pecat mortal lo distraurem de la carrera, que qui servís d'obstacle
 contrauría gran responsabilitat davant de Deu. Lo que has dit per
 dirho, per sortir del pas, sense saber perquè, ell ne fará un gran
 supòsit, un gran plat, amanit á sa manera, ab los comentaris
 estupendos del seu repertori, ab sal y oli de convent.

Ella es estremadament relligiosa, creurá qu'es la causa de que tu't
deixis la carrera, que tu y ella us condemnarèu per sempre més; está
clar que mossen Just aprofitará'ls seus escrúpols valguentse de
trassas y manyas per engiponarla en un claustre! ¡Oh! l'intolerant,
l'implacable, fará tots los medis pera robártela...

Y es teva, ben teva; ho ha demostrat sobradament ab sos actes, ab sas
llágrimas, ab las miradas que t'entravan al fons de l'ánima...

Lo gatamaula voldría veurem capellá, á las donas las voldría totas
monjas, sempre repetía las paraulas de Sant Pau "qui no's casa obra
millor"; ja ho sabem, però que no fassi pressió, que dexi obrar ab
tota llivertat, aquexa intranzigencia porta centenars de víctimas al
sacrifici; qui tinga vocació verdadera que ho sigui, qui's senti
cridat que s'alsi; jo no'm sento elegit, en mí no hi há lluyta, la
decisió está feta; però ella, davant las cansons del vicari, no
tindrá esperit ni alè per oposarli rahons sòlidas, no sabrá
desempellegarse dels arguments temibles: lo diable malvat, la
situació crítica de la iglesia, satanás en persona, es clar, tot axò
y altras rahons exirán de sa boca... ¡Ell, que desde l'altar
escridassava al paborde que tingué la desgracia de trencar la llantia
y vestit ab la roba de dir missa apostrofava á las pobras donas que'n
surtiren ab las caputxas tacadas d'oli y obligá á mossen Anton á
sortir del confessionari pera aplacar l'escándol...!

Ah! ab una vegada que la confessi li omplirá'l cap de convents y
monjas, la fará tornar ètica.

¡Si no t'haguessen escapat aquellas paraulas davant de palacio, si no
 l'haguesses saludat! ¡Quína tarda més desgraciada!...

Mentres divagava ma imaginació en un cèrcol viciós, sense sortida, en
un embroll de comentaris abrumadors, aclaparat, lo cervell á rodar,
mitx boig, sempre trist, pensatiu, y tothom me deya que perdía'l
color, fins jo creya tornarme tísich, y alguna volta'm semblava
qu'escupía sanch, mentres sense reposar lo pensament un sol instant,
anava per Girona encantat, ensopit, sense saber lo que'm feya,
vingué'l rector dels Angels, mossen Oni, á proposarme un plan
grandiós per decorar lo camaril de la Verge y pintar en la gran paret
del altar major un altar figurat de tant relleu aparent que semblés
de bulto.

Aquell succés me distragué alguns días fins á comensarse'l curs en lo
Seminari, de ahont probablement me despediría á la francesa al
arribar lo primer d'Octubre.

¡Però ja fa un any que no has vist la Margarida ni n'has sabut una
 paraula!

¡Sants del cel! Y ella veurá que la oblidas, no creurá en tas obras ni
 en tas paraulas; paraulas d'estudiant, aquella que cantavam á la
 galería.

Ara no'ns podrèm casar
que demá'm donan la missa.
No'usfieu d' estudiants
ni tampoch de gent de llibres.
Bona amor á Deu siau...


¡Quantas vegadas pensará en la cansó del estudiant de Vich! ¡Ni may
l'haguessem cantada!

En fí, veya tapats tots los camins. Mossen Just pesava sobre'l meu
esperit, com una montanya; tant com siga vicari del poble, la
situació es esposada á mil perills.

Vegentme capás de sobras pera desempenyar l'encárrech de mossen Oni,
vaig contractar á tres dels meus colegas, que's guanyavan las
caxaladas afeytant pagesos féntloshi veure las estrellas en mitx del
día; los prometí gran recompensa, sextuplicant lo jornal de la
setmana, transformantlos repentinament en dexebles los més afamats de
la escola moderna, que ja dexava endarrera la d'en Pibernat y en
Murtra y á tots los endauradors de las Ballesterías y demés ejusdem
furfuris que tenen fama de espatllar iglesias, s'omplan las butxacas
de quartos, pelan y repelan á rectors y canonges y son la pedregada
que s'emporta l'art antich de nostras iglesias, destruheix y
empestifa tot lo que toca.

La empresa traspassava'ls límits ordinaris, ho veuría tot Girona; los
pobles del Empordá que visitan la capella se'n tornarían admirats
d'una cosa tan estupenda.

Calía fer gran provisió de cendras verdas, que'l groch real y vermelló
fos de primera, que'ls motllos de paper fossen superiors y més
complicats que'ls de la Barbería La Brillante, llavors de moda; en fí
que'l Rector quedés encantat davant la obra.

Lo santuari dels Angels es prou conegut en la provincia de Girona;
punt tal volta únich que, situat á tres ò quatre horas del mar,
domina fins las montanyas de la Garrotxa. Entre'l servey del
santuari, en la petita reunió que allá's trobava, regnava la prosa
més crudel qu'he trobada en ma vida, però las distraccions y bromas
dels meus companys feyan passar més ò menos bé las horas de descans
de la jornada.

--Sempre guaytas vers la montanya, --'m deya un colega;-- sembla que
  t'anyoras; contempla l'Empordá qu'es més bonich y més clássich.

--Val més un recó de La Garrotxa que deu Empordans. No'm vinguis ab
  planurias que fadigan la imaginació sols de pensarhi.

--Val més un Empordá que deu montanyas. Mira'ls pobles de la gran
  plana, que ostentan llurs riquesas en los camps famosos qu'un día
  foren mar, y la má del home ha transformat en jardins que produexen
  los millors fruyts de la terra. Aquí's balla la dansa pírrica, la
  sardana, desconeguda per vosaltres; aquí las donas conservan lo
  tipo grech, las noyas semblan Venus, y'ls hòmens gegants de la
  rassa de Sant Cristòfol.

--Los montanyesos tenen la pell més forta, allá's respira l'ayre pur,
  embaumat per mil plantas aromáticas. Quan vaig á mon terrer, al
  arribar á Besalú, ja sento l'olor de La Garrotxa; allá's balla'l
  contrapás llarch y tocan la cornamusa, que sembla música
  d'almogávers; las noyas repuntejan uns ballets que tota la sal hi
  vessa, portan tals mocadors qu'enlluernan; val més la Margarida que
  totas las de...

--¿Quí es la Margarida?

--Oh! una planta... vull dir... una flor blanca, de botó groch, quals
  fullas s'esparraman en forma de corona...

--No me la pintas... Ja comprench per què estás preocupat...

--Dexèmho estar... Prèn aquesta bronja... La cola bull... tingueu
  compte ab la bastida, agarreuse á las cordas...--

Sempre lo mateix, fins m'escapava'l nom de la Margarida davant los
altres que'm veyan pensatiu y sospitavan que las faldillas d'alguna
dona'm farían penjar los hábits á la figuera.

Després de dinar passavam llargas estonas contemplant lo museu de la
Iglesia, consistent en centenars d'ex-votos de totas classes y
formas, atapahint las parets de totas las capellas, forma d'art
especial, ignoscent, mitx salvatge, que reflexa las creencias y
relligiositat del poble. Entre mils escenas originals y trágicas que
demostran las tendencias del gènero, se veya representada una casa,
hont setze esbirros de Felip V sorprengueren un capitost de
Barcelona. Lo catalá després d'haver saltat per la finestra, encara
l'arma als setze famosos, ab una descárrega'ls tomba tots de pernas
enlayre y las setze balas que portava en lo trabuch van á parar una
en cada testa dels butxins de Castella.

Fou tal l'entusiasme del Rector dels Angels, que'l darrer día cantarem
los goigs en lo camaril de la Verge, donantli las gracias per no
haver pres mal á pesar de la cayguda d'un company desde molta
alsaria.

Ja'm considerava capás de grans empresas, fins d'obrir nous horisonts
á la rutinaria escola de las Ballesterías. Donaría'l cop mestre á la
entrada d'hivern. ¡Y tal si'ls penjaría'ls hábits! Al costat de la
Margarida, Girona entera m'admiraría; de feyna, ni pensarhi; més que
no'n voldría.

¿Si hi anirás á la Garrotxa? ¡Encara que'l món s'enfonzi! Esperem per
 las firas de Sant Narcís; será més dissimulat, hi há vuyt días de
 festa; mossen Just ho trobará més lògich; si pren una enrabiada,
 pitjor per ell; soch capás de... En fí, val més no pensarhi.

Mossen Anton no'm traurá pas de casa; lo cridarás separadament, lo
convencerás, y en surtirèm d'una vegada.

Faltava un mes; només qu'un mes, trenta un día, temporada més llarga
qu'un any de fam.




## XII

Pe'l vuyt d'Octubre la patrona me despertá abans d'hora. Queya un
formidable debassellt, com si s'haguessen obert las resclosas del
cel. May m'havía trobat á Girona en semblant cas, si be sentía parlar
dels ayguats y sas conseqüencias desastrosas. Prompte vaig adonarme
de que's tractava d'una cosa imponent. La campana de la Catedral
avisava'l perill convocant al temple als fills de la ciutat pera
conjurar la calamitat qu'amenassava. En ma vida he ohit sò més
esglayador, més sublim y més solemne. La famosa campana repetint las
batalladas cada cinch minuts, commovía l'ánima omplintla de terror
ensemps que d'esperansa.

Commogut per l'espectacle, 'l cor emocionat per la campana, m'havía
esquitllat per la muralla que tocava al Pont de Sant Francesch,
arribant fins al carrer de La Forsa per visitar la Catedral. De
sobte, sorprès en l'entrada d'una casa de dispesas, sentí la veu de
mossen Anton. Girar lo cap y córrer á donarli forta encaxada fou obra
d'un instant.

--¿Vostè per Girona en aquexos moments?

--Vinch de fer un passeig llarch: la setmana passada he acompanyat la
  Margarida á Vich, al convent de carmelitas; --y acostantse á cau
  d'orella:-- no'n tenía pas ganas de ferse monja, mes desde que
  mossen Just li digué que decididament entravas en lo Seminari... Jo
  no'n sabía res de tot axò; vaig observar quelcom, però no m'hi
  fixava; tarambanadas, cosas de joves... En fí, si m'ho haguesses
  dit... ¿per què no parlavas?... Pe'l demés, ella resignada com una
  santa. Ja ho veus, está fet, aquí'm trobo setiat entre
  vosaltres.--

Esforsantme, cercant sosteniment, ferit, glassat del cor, sens alè,
desmayat, tinguí que recolzarme á la paret de la casa per no caure y
donar un espectacle ridícol davant lo simpátich Rector, que ab sa
influencia m'hauría protegit y en aquell moment m'ho donava á
entendre.

--Demá ja'ns veurèm, me'n vaig, perque l'aygua va pujant y tal volta
  no passaríam.--

Pugí á la Catedral d'hont se veu lo panorama de las Guillerías, roca
del Jor y voltants de Vich. Encongit, tremolant de fret, á través los
ruxats portats pe'l llevant furiós, passí llarch rato, los ulls plens
de llágrimas, sense saber traure la vista del horisó de l'antiga
Ausona.

No vegent lo que passava per la ciutat transtornada, entrant á ca'la
patrona, desganat, afligit, me vaig tirar sobre'l catre, responguent
á mos companys que no's cansessen que no pendría res.

--Haurá presenciat la escena d'aquell que's negava; un susto, no será
  res.

--¡Ca! --deya la santa senyalant al pit,-- la caxa, la caxa; massa
   estudiar, malasaguanyadas mans!--

Fi.



*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'ESTUDIANT DE LA GARROTXA ***


    

Updated editions will replace the previous one—the old editions will
be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright
law means that no one owns a United States copyright in these works,
so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United
States without permission and without paying copyright
royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part
of this license, apply to copying and distributing Project
Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™
concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark,
and may not be used if you charge for an eBook, except by following
the terms of the trademark license, including paying royalties for use
of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for
copies of this eBook, complying with the trademark license is very
easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation
of derivative works, reports, performances and research. Project
Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may
do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected
by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark
license, especially commercial redistribution.


START: FULL LICENSE

THE FULL PROJECT GUTENBERG™ LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase “Project
Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full
Project Gutenberg License available with this file or online at
www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg
electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or
destroy all copies of Project Gutenberg electronic works in your
possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a
Project Gutenberg electronic work and you do not agree to be bound
by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person
or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg electronic works
even without complying with the full terms of this agreement. See
paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg electronic works if you follow the terms of this
agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg
electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the
Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection
of Project Gutenberg electronic works. Nearly all the individual
works in the collection are in the public domain in the United
States. If an individual work is unprotected by copyright law in the
United States and you are located in the United States, we do not
claim a right to prevent you from copying, distributing, performing,
displaying or creating derivative works based on the work as long as
all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope
that you will support the Project Gutenberg mission of promoting
free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg
works in compliance with the terms of this agreement for keeping the
Project Gutenberg name associated with the work. You can easily
comply with the terms of this agreement by keeping this work in the
same format with its attached full Project Gutenberg License when
you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work. Copyright laws in most countries are
in a constant state of change. If you are outside the United States,
check the laws of your country in addition to the terms of this
agreement before downloading, copying, displaying, performing,
distributing or creating derivative works based on this work or any
other Project Gutenberg work. The Foundation makes no
representations concerning the copyright status of any work in any
country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other
immediate access to, the full Project Gutenberg License must appear
prominently whenever any copy of a Project Gutenberg work (any work
on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the
phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed,
performed, viewed, copied or distributed:

    This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most
    other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
    whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
    of the Project Gutenberg™ License included with this eBook or online
    at www.gutenberg.org. If you
    are not located in the United States, you will have to check the laws
    of the country where you are located before using this eBook.
  
1.E.2. If an individual Project Gutenberg electronic work is
derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not
contain a notice indicating that it is posted with permission of the
copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in
the United States without paying any fees or charges. If you are
redistributing or providing access to a work with the phrase “Project
Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply
either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or
obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg
trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any
additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms
will be linked to the Project Gutenberg License for all works
posted with the permission of the copyright holder found at the
beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including
any word processing or hypertext form. However, if you provide access
to or distribute copies of a Project Gutenberg work in a format
other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official
version posted on the official Project Gutenberg website
(www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense
to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means
of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain
Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the
full Project Gutenberg License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg electronic works
provided that:

    • You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
        the use of Project Gutenberg works calculated using the method
        you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed
        to the owner of the Project Gutenberg trademark, but he has
        agreed to donate royalties under this paragraph to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid
        within 60 days following each date on which you prepare (or are
        legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty
        payments should be clearly marked as such and sent to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in
        Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg
        Literary Archive Foundation.”
    
    • You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
        you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
        does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™
        License. You must require such a user to return or destroy all
        copies of the works possessed in a physical medium and discontinue
        all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™
        works.
    
    • You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of
        any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
        electronic work is discovered and reported to you within 90 days of
        receipt of the work.
    
    • You comply with all other terms of this agreement for free
        distribution of Project Gutenberg™ works.
    

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project
Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than
are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing
from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of
the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set
forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
works not protected by U.S. copyright law in creating the Project
Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™
electronic works, and the medium on which they may be stored, may
contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate
or corrupt data, transcription errors, a copyright or other
intellectual property infringement, a defective or damaged disk or
other medium, a computer virus, or computer codes that damage or
cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right
of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from. If you
received the work on a physical medium, you must return the medium
with your written explanation. The person or entity that provided you
with the defective work may elect to provide a replacement copy in
lieu of a refund. If you received the work electronically, the person
or entity providing it to you may choose to give you a second
opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If
the second copy is also defective, you may demand a refund in writing
without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO
OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT
LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of
damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement
violates the law of the state applicable to this agreement, the
agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or
limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or
unenforceability of any provision of this agreement shall not void the
remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in
accordance with this agreement, and any volunteers associated with the
production, promotion and distribution of Project Gutenberg™
electronic works, harmless from all liability, costs and expenses,
including legal fees, that arise directly or indirectly from any of
the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this
or any Project Gutenberg work, (b) alteration, modification, or
additions or deletions to any Project Gutenberg work, and (c) any
Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg

Project Gutenberg is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of
computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It
exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations
from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg’s
goals and ensuring that the Project Gutenberg collection will
remain freely available for generations to come. In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg and future
generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see
Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification
number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by
U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 41 Watchung Plaza #516,
Montclair NJ 07042, USA, +1 (862) 621-9288. Email contact links and up
to date contact information can be found at the Foundation’s website
and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread
public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine-readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment. Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States. Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements. We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance. To SEND
DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state
visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation
methods and addresses. Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations. To
donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project
Gutenberg concept of a library of electronic works that could be
freely shared with anyone. For forty years, he produced and
distributed Project Gutenberg eBooks with only a loose network of
volunteer support.

Project Gutenberg eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in
the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not
necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper
edition.

Most people start at our website which has the main PG search
facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.