La orfaneta de Menargues; o, Catalunya agonisant : Novela histórica

By Bofarull

The Project Gutenberg eBook of La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant
    
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this ebook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.

Title: La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant
        Novela històrica

Author: Antoni de Bofarull

Release date: January 18, 2025 [eBook #75136]

Language: Catalan

Original publication: Barcelona: Llibreria del Plus Ultra, 1862

Credits: Edició digital: Joan Queralt Gil


*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA ORFANETA DE MENARGUES O CATALUNYA AGONISANT ***

# La orfaneta de Menargues ó Catalunya agonisant

Antoni de Bofarull

1862


`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## Primera part. La nina.

### Capítol primer. La estrella dubtosa, la estrella clara y la estrella fosca.

Mes de tres anys feya, que la espasa de Sant Martí, olvidada y polsosa,
penjaba en un clau de la celda prioral de Valldonzella.

La espasa y son amo habian tingut una mateixa sort: lo cos del rey D.
Martí habia quedat en un recó de la Seu de Barcelona, y encara habian de
pasar quaranta set anys, pera que algú s'en recordás de enviarlo á
Poblet, á dormir ab sos avis.

No habia tingut aquesta mala sort son regne: set eran los quel' volian
pera sí, mes un alt personatge habia designat ab son dit al ditxós, y
aquest portaba la corona de Aragó en son cap.

Bè feya lo papa Benet ó'l qui l'aconsellava: donant las coronas de una á
una, s'en assegurava ell tres al plegat.

Lo poble, que admira'ls efectes y no sól buscar las causas, lo poble
inocent que creu en Dèu y créu també en lo influxo de las estrellas,
cansat de fam, pestes y guerras, mirava al nou rey com favorit per una
bona estrella, y al desgraciat Comte de Urgell com nascut en mal astre.

La estrella del papa Benet semblava clara, peró'l poble se cuydaba poch
de si era mala ó bona: tant avesat estaba tothom á veurer anti-papas y á
víurer en cisma, desde la traslació de la cort pontifical al Cautiveri
Babilónich (com deyan los de Roma parlant de Avinyó). En Roma feyan
papas italians: en Avinyó los feyan francesos.

No obstant, era una cosa ben estranya que en Fransa, lo pais mes gelós
de Aragó, haguessen elegit á un cardenal aragonés, y alguna seguritat hi
veurian los electors, quant obraban ab tanta generositat. La forsa de
ánimo de D. Pere de Luna, que aqueix era lo nom de Benet, donava
esperansa á molts, pus mirant com se feyan papas nous y com apres los
destituhian, se habia burlat del Concili de Pisa, y contava ya en son
favor molts prínceps, universitats y predicadors.

Peró si bè lo poble mirava ab fredor los actes del papa Benet, los dos
prínceps rivals de la corona de Aragó tenian sempre en ell fixa la
vista, al mateix temps que miraban sa bona ó mala estrella.

--¿Qué tinch de témer? deya pera sí lo rey Fernando; Catalunya m'ha
regonegut y ha rebut mon jurament per tres vegadas; lo duch de Gandia
m'ajuda ab trescents cavalls; las tropas de Castilla han tornat, y,
unidas ab los Heredias han detingut als inglesos en Loarre; los capitans
del Comte no han pogut entrar en Lleyda, y s'han hagut de contentar ab
destruir los molins. Ben clar se véu que Dèu ajuda ma causa! Animo,
donchs: tinch rahó, tinch dret, tinch tres arcabisbes de ma terra y'l
Papa en mon favor, tinch forsas, y á mes tinch las novas artellarias de
foch, y mestres que saben ferne. La miseria no m'espanta, que tan mala
es pera mi com pera'l contrari, y mentres assegure ma protecció á la
aljama de Tahust y Perpinyá, y sian amichs en Montalban los juheus y'ls
jurats, no m'han de faltar diners per fer venir blat de Sardenya. Bon
profit li fassan al Comte sos inglesos y sos gascons, que ja veurá lo
que resulta de ficarse hostes á casa.

De altre manera parlava lo desgraciat Comte.

--Malheida sort! esclamaba; me culpan de imprudent, perque he reclamat
mos drets ya en vida del rey Martí, com si no sabés tothom que lo papa
Benet volia llegitimar al nèt bort de aquell, pera que fos rey de
Aragó... Sols de pensarho lo cap se'm pert! Me culpan de mal patrici
perque crido als estrangers en ma ajuda, quant ma terra m'abandona, y
quant, abans que jo, mon rival ha fet trepitjar la terra aragonesa per
caballs castellans, cosa may vista en temps dels reys antichs. Y no
volen recordarse que dels nou electors de Casp, tres estavan á mon
favor, un se fingí boig pera no faltar á sa conciencia, y dos eran
germans! Oh!... y entretant, quant mes confiaba, quant Aliot m'havia
portat los diners que'l moro Alí enviava á Fernando, y estaban á punt de
entrar nous gascons, lo duch de Clarencia, perque s'ha mort son pare, ha
fugit de mon costat per ser rey de Inglaterra; mon conseller D. Anton de
Luna s'ha fet odiós per la mort del arcabisbe de Saragossa, y cada dia
'm fugen caps y soldats, y veig alsar un nou mur de pedres y de homens
entorn de la ciutat!... Quí sab lo que será de mi! --Y tancant los ulls,
com pera recordar lo passat y refer son ánimo, se daba cops ab lo
palmell de la ma dreta sobre del cor, bufava acalorat y repetia aquestas
paraulas: --Ho dich y ho torno á dir, sí, sí: ja que no sò vassall, no
vull créurer á ningú: sols creuré á ma mare com á fill, á ma mare que'm
crida sempre "O rey ó res." Rey seré, ó la sanch de mos lleyals
fecundará las planas del Urgell!

Així parlavan los dos prínceps, que pretenian llegir sa sort en lo cel.

Peró fra Vicens Ferrer, l'antich estudiant de Barcelona, lo doctor de
Lleyda, doctor fet ja per ma del cardenal Luna quant aná de legat á
Carlos VI, lo mestre del sacre palau de Luna papa, mirant á la terra,
que era la que li convenia llavors conéixer, y repetint lo tema de son
sermó de Casp, quant ell y Bernat de Gualbes donaren la corona al infant
D. Fernando, cridaba:

--Un sol pastor y un sol remat... Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab
justicia, pus qui no obra aixís, tart ó aviat tindrá la paga, que fins
los fills pagan á voltas los pecats dels pares.

Y fra Vicens tenia rahó: mes rahó de la que ell se creya tenir.

### II. Posta del sol al mitj del dia. 

Era la nit del 1r· de novembre del any 1413.

Feya poch que en lo poble de Menargues habia sonat lo seny del lladre,
seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de portas
y finestras. Lo poble havia quedat fosch, y sens mes claror que la que
sortia per las escletjas de las fustas vellas ab que cada casa se
guardava del vent y del fret. Una hora després, ni aquesta claror hi
havia.

La lley que imposaba la campana era llavors mes filla de la costum que
de la necessitat. ¿Qui habia de anar á robar ahont faltavan casi tots
los homens, y era tal la despoblació y la miseria, que fins l'abat de
Poblet y altres senyors los habian perdonat, per aquell any, los censals
y demés drets que pagavan?

En un estrem de la població, á la part del Farfanya, hi havia una casa
que era la última del carrer, casa que no sobrepujaba á las altres, peró
que's distingia per tenir á la banda del derrera, á mes del corralet de
totas, una petita exida, dominada per un estret terrat.

La porta que dit terrat tenia donava á un quarto ab alcova, única pessa
de la casa ahont havia llit, pus en la pessa del devant sols s'hi veyan
fruyts de la terra ó penjats per las bigas ó estesos pel trespol. Entre
las dos pessas quedava un espay, destinat, sens dubte, al ferse la casa,
pera guardar éynas y altres embrassos, mes llavors hi tenian los amos un
munt estés de palla de moresch, y sobre de ella s'hi veya una borrassa,
de manera que's podia péndrer per un verdader jas.

En la hora que dich, solament dos personas hi havia en tota la casa, una
dona de uns trenta dos anys, de bon aspecte, encara que un poch torrada
del sol, y quals ulls negres y brillants descubrian, per son mirar fixo,
certa espressió y mescla de bondad y resolució á un temps, espressió que
á voltas se hauria pres per rudesa y altres per valentia inocenta; y una
noyeta, nina encara, pus no havia cumplert los onze anys, copia
perfeccionada de la altre dona, y dotada de totas las bellesas humanas.
A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la comarca la
coneixia, y al véurerla saltar pel terrat, doblegant son cos flexible
com un arbre jove, obrint ab forsa los ulls y mossegantse lo llavi de
baix, que ho tenia per vici ó per gracia, no passavan may per prop de la
casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen lo corn
pera ferla ríurer, ó no li donassen aucells y sobras de sa provisió.

Diversos sentiments eran los que animavan llavors á la mare y á la
filla. Aquesta, plena de alegria per una novetat que no esperava,
voltaba pel cuarto, tot despullantse pera anarsen al llit, y tocava ab
sos genolls, cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com
volentli pagar ab aquella caricia un goig que li havia promés; mentres
que la dona, impacienta y neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que
devia fer, pus sens pararse en los moviments de la noya, sols la pagava
ab un somrís descuydat una volta que altre, y tan prompte miraba
pensativa á la finestra, com fixava los ulls á terra, ó se'ls tapava
passantse la ma pel front. Tot son aspecte revelava una pugna interior,
moguda per sa resolució natural, y un dubte que la detenia, per dos
fochs, per dos amors, cada un dels quals la tirava per un costat
diferent.

--Ay mare, mareta, deya la petita; quant contenta estich de no dormir
avuy en la cambreta fosca!

--Sí? contestava distreta la mare.

--Sí, sí! quant contenta estich de dormir ab vos. Dormirém abrassadetas,
y jo tindré lo coixí de mon pare... Tot, tot pera mi, anyadia resolta y
contenta. La palla de la vostra márfaga no fa soroll com la pallofa del
moresch. ¿Vos recordau quant era mes petita, que sempre plorava, pensant
que sentia ratas?

--Sí, sí, tornaba dir en sa distracció la mare. Enllesteix, noya, que ja
es hora tarda, y si massa enrahonasses te desvetllarias.

--Millor. Avuy ray que estarém totas dos.

Y acabantse de estirar lo cordó que li tancava'l pit, se estirá lo jipó
de corasseta que portava, deixá cáurer en terra las faldetas de burell
blau, y posá lo peu sobre los genolls de la mare, pera que esta li
desfés lo llas de la espardenya.

Quí la hagués vista llavors á la inocenta y hermosa nina, ficantse la
una ma per entre sos estufats y partits cabells rossos, y ab la altre
acostantse la camisola al pit, hauria cregut véurer un somni de un
pintor, realisat ab tota la forsa de un geni!

Al véurerla així la mare, sentint tal volta vensut son dubte, havia
tornat á sa habitual resolució. Sols li faltava en aquell moment fingir
un poch pera contentar á la nina, y portar á cap la idea que la
dominaba. Agafá á la petita de un plegat, y tot senyantla, acompanyála
fins á la vora del llit, y ajudantla á pujar, la colocá posant sa
hermosa galta sobre del coixí del pare, y abrigada que la tingué, li
dona un pató en la altre galta y se la mossegá carinyosament un poquet.
Donáli després dos cops suaus sobre la espatlla, mentres la petita s'
arronsaba dins de sa camisa, movent lo cos de alegria, y com ferida en
sech per la idea dubtosa, sens manarli com de costum que se encomanás á
Déu, la deixá, y se dirigí de nou á la finestra, que obrí pera mirar un
rato y torná á tancar resolta enseguida.

--Mare, cridá la nina; ¿qué feu? ¿per qué no us despollau?

--Ara... Espérat... Resa entretant... Digas un pare nostre al Sant
Cristo.

--Ay ay! digué la noya, trahent lo cap per entre'ls llansols. ¿A quin
Sant Cristo?

--Al de Balaguer... sí, al de Balaguer, pera que'ns done mes sort de la
que tenim.

--Y de quant ensá? Los altres dies no'm feu dir mes que'l pare nostre
pera la animeta de l'avia y la oració del Angel...

Al ohir la mare la pregunta de la noya, exhalá un sospir, com volent dir
que tan pesaba la forsa de aquella admiració inocenta, com la causa de
la innovació en aquella costum religiosa. Casi olvidada en aquell moment
de la noya, y fixo lo seu enteniment en la idea que la feya patir, obrí
un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto, tragué de
ell un civader ó sarró, y sortí á fora com en busca de un objecte.

--Mare, mare! cridá la petita que no li havia apartat la vista; no'm
deixeu sola.

--Ja vinch: tens rahó. --Y tornant á entrar, deixá lo civader sobre de
la taula, y s'acostá altre vegada á la alcova, dihent pera sí: --Val mes
que dorma y després ho podré fer tot ab quietud.

Peró la impaciencia no la deixava, y tot passant, torná á ficar lo bras
en l'armariet, apartá una de las rajolas que hi havia desgafada á un
costat, y trahent de darrera una mitja encaragolada, se la guardá en la
ma.

La noyeta se posá á ríurer.

--De qué rius? Digas los parenostres.

Y la noya aná dientlos, sense deixar per aixó lo somrís que havia
comensat, si bé era tal la forsa de la costum, que ans de acabarlos,
havia fet ja tres badalls.

--Deixaume véurer la mitja dels dinerons, digué la petita,
esparpillantse de nou; fa mes temps que no n'he vist cap...

La mare fou llavors la que somrigué, per conéixer que la noya, jugant
alguna volta, havia arribat al recó sagrat, ahont guardava los pochs
diners que li quedavan.

--No't desvetlles, repetí la mare ab forsa y carinyo; demá, de dia,
ja'ls veurás.

--Sí? m'ho prometeu?

--Sí. Digas ara la oració del Ángel, y dorm.

--Peró acompanyaume.

Y mitj tapantse lo cap la petita y fent un nou badall, contenta de
sentir prop de sa cara l'alé de sa mare, tancá los ulls, y juntas las
dos comensaren á dir ab pausa y dolsura la oració que encara en est
temps se resa en moltas casas de las montanyas catalanas, pera fer
dormir als petits.

::: hanging-indent
"En est llit me poso,
set ángels hi trobo,
tres als peus, quatre al cap,
la Verge Maria al meu costat,
que'm diu: Blanqueta, dorm y reposa,
no tingas por de cap mal cosa:
quant la mala cosa vindrá,
la Verge Maria't despertará.
Ángel de la Guarda, dolsa companyia,
no'm desampareu may de nit ni de dia,
tant si estich sola, com en companyia:
á vos m'encoman y á la Verge Maria.
Quant me lleví,
quant me despertí,
ángel de la Guarda siau sempre ab mi!"
:::

Las derreras paraulas ja sols las havia pronunciat la mare. La noya
quedava del tot adormida, pera no despertarse fins á la matinada
seguent.

Llavors la mare sortí á pleret de la alcova, torná á dirigirse á la
finestra, que obrí un poch y tancá de nou, com si li bastás pera
decidirse á sa dubtosa resolució, y obrint ab pausa la mitja pera no fer
soroll, tragué de ella quatre sous de plata, que mirá y torná á mirar
com indecisa y pensativa pera voler fer alguna repartició, ne separá
dos, que anava á deixar en la mitja, se posá'l dit en la boca, sens
bellugar los ulls, com ferida de un pensament nou, y tornant á tráurerne
un, lo afegí als dos que tenia en la ma.

--Ba, ba! digué pera sí; quant convé, convé. De aquí á San Joan, molt
será que no passe la boyra, y que de una cosa ó altre no surtian diners
pera pagar lo cens.

Y tornantse á parar mes indecisa, continuá:

--Y bè! ¿Qué'n trech de deixar un sou, si tan necessitada estaré
tenintlo com no?... ¿Y pót ser que ell lo necessite?... Peró nó: ja está
bè: sempre es bo que quede alguna cosa á casa... y després, que de aquí
que ell torne, no m'ha de faltar de qué fer bullir la olla. Es tan poch
lo que gastam jo y la noya.

Torná llavors la mitja al recó del armari, tragué de una caixa un
mocador, ab la punta del qual nuá los tres sous, ficantsel després al
pit, tragué una camisa de home, que deixá damunt de la taula, y sortint
un moment del quarto, torná á entrar, portant un pa, una petita porció
de menjar, una carabasseta de vi, y embolicantho tot dins del sarró,
se'l posá resolta sota del bras, y aná pera agafar lo llum de ferro que
penjaba de una canya clavada en la biga.

Sa indecisió, que semblava estar vensuda, no ho era del tot. Lo pas que
anava á dar la tornava á acobardir, y un nou obstacle la feria en lo
cor.

--Y si's desperta? digué mirant á Blanqueta, que dormia; demá al dematí
pót ser no hauré tornat, y si quant se desperta se troba sola... Peró
tal volta pensará, com altres vegadas, que he anat á missa. Qué faré?
Dèu meu, Dèu meu! esclamá mes aburrida que desesperada; Dèu del cel,
apiadáuvos de mi, feu que no'm succehesca cap desgracia ni contratemps,
que jo logre mon desitj, que puga tornar, que aquest ángel vostre no's
desperte, pus sols de pensarho, ay! se'm pert lo cap!

Y quedá per un moment ab la vista inmóvil, ab lo llum á la ma, y sens
que's resolgués á passar la porta.

Peró aquí se li renová lo sèu primer objecte que la animava, feu un
esfors, y mirant, com despedintse, á Blanqueta, penjá lo llum en la part
exterior de la porta, tenint cuydado de escursar lo ble pera que durás
mes temps, y baixá resolta la escala.

--No hi ha mes, deya tot baixant; lo principal del arbre es lo tronch:
si'l tronch se salva, salvats sòn los fruyts. Anemhi donchs, y Dèu
ajudará!

La desgraciada mare arribá á la porta forana, la obrí ab pressa, sortí
al carrer, tancá de nou, y com la porta no tenint la barra quedava
fluixa, la empenyé després de tancada, posá la clau sota, y tirá aquella
enfora.

Son últim acte, al deixar sa casa, y son consol fou senyarse, alsar los
ulls al cel, com demanant misericordia, y dir ¡Alabat sia Dèu!

Pochs minuts després, la pobre mare caminava ja sola y depressa per
entremitj de arboredas, girantse de contínuo, com pera véurer si entre
la vella finestra de sa casa se traslluhia la claror del llum que havia
deixat.

A pochs passos mes ja no veya altre llum que la claror de las estrellas;
lo mòn era fosch per tot, y sols una foguera lluny li servia de guia
pera anar mes dret cap al lloch ahont se volia dirigir.

### III. Amor de esposa. La fugida dels gascons. 

Quant hi ha una pena fonda ó un dubte que cava lo cor, totas las
tempestats del mòn sòn res pera aquell que pateix. ¿Qué hi fa la fosca,
la soledat y la quietut de la nit, si'l cor es fosch, y tè dintre de sí
combat y agitació? Los ulls estan oberts, peró miran endins, las camas
se bellugan, peró no's cansan, perque la forsa del esperit supleix la
fluixedat dels nirvis.

Així avansava la desgraciada mare de Blanqueta, sens recordarse de
perill, partint son pensament y son sentiment entre los dos objectes que
la ocupavan, recordant lo que deixava enderrera y lo que buscava
endevant, per entremitj dels arbres, y sens pararse en pedras y
obstacles que la poguessen danyar en son precipitat pas. Sols una vegada
que altre, com ajuda y consol en sa pena, alsava sos hermosos ulls á la
estrellada volta del cel, y diriginthi un sospir, pronunciava lo nom
sant de Dèu, implorant sa misericordia. Peró l'ayre de sos sospirs, mes
pur que'l de la mateixa atmósfera que'l rebia, se confonia ab esta, y la
atmósfera regraciava solament tal puresa ab nou ayre que enviava á la
infelís pera respirar. Prou ho necessitava la desditxada, pus era son
alé comprimit lo únich que fisicament la feya patir, després dels
sufriments del cor!

Al arribar á un petit tossal ahont trencava'l camí, y en qual estrem hi
havia una grossa pedra cuberta per dos grans roures, que solia servir de
descans als viatgers, quant, al fort del istiu, passavan per aquella
vereda, la pensativa solitaria s'adoná, contra sa voluntat, de la
distracció en que estava: pensá per primera volta en lo perill que podia
córrer. A alguna distancia de ella li semblá sentir passos que anavan
sent mes prop, peró tal era son dubte, que tan prest li semblava
sentirlos al devant com al derrera.

--Si será aprensió? deya entre sí; ay Dèu! m'en torno... Peró nó, nó!
Qué será?... qué será?

Y en aquesta indecisió, crehent mes que eran per la part de allí de
ahont venia, y que pót ser així no seria tan greu son perill, esperant
sortir del dubte, fugí del camí, passant pel costat de la pedra, y se
escondí derrera dels tronchs dels roures.

Tant com los passos s'anavan sentint mes prop, las palpitacions del cor
eran mes contínuas: la dona valenta y desembrassada havia arribat á
tenir por, y fins podia dirse que casi per un moment, sols per un
moment, s'havia arribat á olvidar de sa pena y dels objectes que la
causavan. A tal estrem pórta l'instint de conservació, per mes que
l'esperit sia gran y sensible!

Poch feya que la trista y espantada dona s'havia posat á cubert del
perill que creya, quant, per la mateixa dressera, ab una agitació igual
á la que ella sentia, exhalant també sospirs y ays, observá la amagada
que passava una sombra, peró sombra de dona, que á pesar de ser nit, ab
la celístia de las estrellas es possible descubrir á poca distancia, com
era aquella, si'l bulto que travessa es de dona ó de home, ademés de
que, may los homens solen en sas penas respirar ab la fatiga é
impaciencia que la dona espressa.

Mirá ab delit la pobre amagada quant li semblá que'l bulto era ja devant
de ella, y tingué que contenir fortament son alé, per haver vist que
aquell se detenia precisament fit á fit de sa cara. La altre dona
acabava de pararse en la pedra de descans, pera arreglar un paquet que
portava enrotllat dintre de una manta, y com estavan las dos cara á
cara, poch li costá á la primera regonéixer prest que aquella á qui
mirava era, sens dubte, altre desgraciada com ella. Recullí la vista
llavors, com pera descubrir millor lo objecte que contemplava, y... oh
sorpresa!... descubrí clarament si no la fisonomia, lo contorn de una
cara coneguda, de una vehina de son mateix poble. Anava á anomenarla, y
tement causarli espant, discorregué, tot de un cop, lo millor medi pera
prepararla, pus sospirá com ella ho acabava de fer.

--Jesus, Maria... digué la que estava prop de la pedra; qué hi ha
ací?...

--No tingas por, contestá la altre ab veu baixa; no'm coneixes?..

--Ay! ay!.. cridá la primera, sorpresa, vehent una sombra que sortia de
derrera dels roures, si bè son segon ay! fou ja ab menos forsa,
descubrint que la sombra era de dona.

--¿No ets la Paula del Ros? li preguntá la de prop dels arbres.

--Ay!... Jesus!.. ay!

Aquestos segons ays no eran ja tant de susto: eran de admiració, de
sorpresa, y lo últim era ja casi de dubte favorable.

--Quí ets?... quí?... quí?...

Y la altre dona anávali á respóndrer, quant la admirada la acabá de
regonéixer, exhalant un altre ay! que en res se pareixia als anteriors,
pus era de satisfacció, de esbarjo del esperit.

--Ay! ara't conech... ¿No ets Blanca, la del cap del carrer?

--La mateixa. Filla meva, no sè lo que'm passa. Vaig...

--No cal que ho digas. Massa que m'ho figuro. Vas ahont jo vaig també...

Y las dos suspiraren agitadas y miraren al cel.

--¿Donchs també hi es lo teu? continuá la Paula.

--Hi es, respongué Blanca, y lo pitjor que ni temps li donaren de venir
á casa, ni de portarsen una senyal de Dèu tan sols! La sort del nunci,
que passá després per las casas, sinó ni hauria sabut ahont era.

--No m'en parles, no m'en parles, que lo mateix passá á casa... Malehits
sian eixos capitans del Fluviá, que no han perdonat á jovens ni á vells.

--Al menos, deya la altre dona, quant van anar á Lleyda, sols s'en van
emportar als fadrins, peró lo que van fer ahir no tè perdó de Dèu.

Y renovántseli llavors á Blanca lo recort de sa filla, continuá mitj
sospirant:

--Tantas criaturetas que han quedat, que no tenen pa, ni consol...

--Y las que no tenen mare...?

--Ay! tens rahó. Alló sí que será un desespero.

Y com fixantse un rato, pensant que encara hi podia haver sers mes
desgraciats que ella y sa filla, digué mitj aconsolada en sa pena:

--Benehit sia Dèu!

Durant aquestas paraulas, la vehina havia acabat de compóndrer la manta
y'l paquet, y s'inclinava ja cap al camí, com pera indicar que valia mes
no pérdrer temps y anar seguint, quant l'objecte que portava feu tenir
una nova pena á la atribulada Blanca.

--Ay tonta de mi! esclamá; y jo no li porto la manta, ab tant servey com
li hauria fet.

--Quí vóls que pense en tot en aquestos casos? Ba, ba! Anem, anem: Dèu
ajudará. A mes, que si arribavam tart, de res serviria tota la pena que
havem passat.

Y las dos anaren caminant, tenint cuydado de no fer gayre soroll ab los
peus, y baixant la veu tot lo possible.

--Es á dir, preguntá Blanca, que tan mateix es cert lo que diuhen, de
que abans de la matinada se pegará la embestida?.

--Sí, peró lo cas es que jo no sè per quin cantó será: uns diuhen per la
part del convent, altres per la porta de Lleyda... Ca! Dèu fassa que no
ho tingam de plorar!

--Sempre ab los reys nous tornan las tempestats vellas.

--Ja tens rahó! y lo pitjor, que dels llamps de aquestas tempestats no
s'en escapa ningú, y'ls pobres dels nostres marits, tan si'n tenen ganas
com no, ballesta al coll y cap amunt.

--Malehida sia... Ay, Jesus Dèu meu! No'm fassas dir lo que no tinch
ganas. Sempre que's parla de que la terra está en perill y que la patria
crida, qui ho paga es la terra del pagés. Ditxosa patria, no't voldria
sentir may anomenar.

--Sí, sí: tots ne ploram. Mira: á casa som hereus y no sabem de qué, pus
may mes havem sabut res de dos oncles, germans del sogre, que van anar á
Sardeyna ab lo rey Don Martí, y quí't diu que demá no tornen, ó quant
menos pensem.

Ab naturalitat parlava la amiga de Blanca, y á sas rahons corresponia
aquesta no menos, que també tenia mals recorts que alegar.

--Sí? y la crossa que guardam á la gorfa de casa, que era de un germá
del avi?

--Y qué? també havia anat á la guerra?

--A la guerra, ab un rey que diu que's deya D. Joan. Van anar á embestir
als francesos, que havian entrat ab lo Comte de Armanyach, fins al coll
de la Massana, y allí, de un cop de llansa mantuesa, lo van deixar sense
cama.

Y recordant al mateix temps la pobre Blanca lo perill en que podia estar
son marit, fent com un esfors pera distráurerse, digué:

--Deixemho córrer, deixemho córrer: mes val no pensarhi.

La pausa que seguí á est avís de resolució, y que tal volta hauria
servit pera donar principi á una altre conversa indiferent, fou en sech
perturbada per un altre susto inesperat: Blanca, que entremitj de sa
conversa no havia allunyat encara de sa imaginació lo dubte del doble
soroll que ans havia sentit, acabava de observar de nou trepitjadas á
poca distancia, y fins li semblavan barrejadas ab las de un cavall.

--Ay! Jesus! baixem la veu, digué á la amiga, agafantla per la ma, y
detenintse de un cop. Sí... sí... algú ve... Ja ho havia dit jo, que del
mateix modo sentia soroll pel devant que pel derrera.

--Y tens rahó... sí sí... no hi ha dubte. Y s'acostan, quant mes vá,
mes...

Las dos amigas, calladas, pararen la orella. Lo trepitj realment anava
essent mes prop.

--Ay!... ay!... esclamavan alternativament una y altre.

Lo dubte que aquí passá entre las dos donas no's pót descríurer:
avansavan un pas, tornavan enderrera, se miravan, suspiravan, peró ja no
hi havia remey, y si no fugian, quí sab lo que hauria sigut allí de sa
honra ó de sa vida.

--Ah! cridá per últim Blanca, que acabava de sentir lo renill de un
cavall prop de ella. Fugim, Pauleta, fugim!

--Jesus! qué será de nosaltres? esclamava Pauleta, perduda enterament
tota la resolució que ans semblava tenir. Fugim! Sí! Peró ahont?...

--Tornem als roures, digué Blanca, ó sinó, derrera dels primers arbres
que trobem.

Y apretant lo pas, saltant fora del camí, se perderen en la obscuritat,
arresseradas pels arbres, fins que, topant ab las punxas de uns
esbarzers, baixaren lo cap y s'quedaren acotxadas sota de aquells mals
vehins y de unas atzabaras que penjavan de un marge.

En tal situació, sens respirar tan sols, fent esforsos pera resar,
encara que la por vencia allí á la devoció, tingueren que sentir sos
oidos novas cruels, que amargavan mes son sentiment y feyan mes trista
sa esperansa. Y lo pitjor, que no gosavan, ni podian dir res, ni casi
respirar, de manera que sols lo cor, ab sas palpitacions mes fortas, era
lo únich que's movia, per lo mateix que no 's podia esbravar y no's
movia'l cos.

Estant allí las dos desgraciadas esposas, vegeren la realitat del soroll
que las havia espantat. Venian pel camí varias collas de gent armada, de
cinch en cinch, de vuyt en vuyt, y entre ellas, ó com guiantlas, algun
cavall, per lo qual se deduhia, que eran aquells soldats conduhits per
algun capitá ó senyor. Lo soroll dels ferros de las armaduras, lo
enrahonar seguit, encara que baix ó fosch, dels soldats, lo pas
precipitat que aquestos portavan, y'l to de burla que semblava donavan á
sa conversa, era aterrador en aquella hora de nit, y mes pera dos
infelissas donas, avesadas á la pau de casa, al consol de sos fills y á
la agradable companyia del espós.

Peró encara pitjor que tot aixó era lo que deyan y ab la llengua ab que
ho deyan.

--"Bona quitance será la deu Conte." --"Ja fará els dumá au matí, apey
que luy reste un binteno de suldats." --"Festo farán de sa pel." --"A
pla dit." --"S'atenderá a tote rason que far deye." --"Pas res mes luy
resta que sa coulero." --"Tres haut prince et debien res!" --"Sensa pudé
ni argen... Bona nuyt viula. Sigurs que serén, Conte de Urgel, la figa
ti fau." --"Si'l chef Favars passec la clausa deu Pirineu, ¡hurús gascú!
Buno bido tenrén. Sanch á Catalonya, argen á Gasconya." --"Dumá, dumá
será la sanch, en arribant de part dessá li sumaten! Quan beyrán las
flambos de las bumbardas deu rey Ferran... Las abets aujit? Pum, pum,
pum!" --"Pla bè caps per terra... Marits morts, donas en festo." --"Pas
Balaguerina: boli Gascuna." --"Gascuna y Balaguerina." --"Bay bay,
restés pas de cridá; gaytarén dinquo la frontero, y apey, Conte Jacme y
sumaten, secula seculorum amen!"

Així se espresavan aquellas terribles sombras que tenian á dos passos de
distancia las pobres donas; y així aná passant aquell desordenat soroll
de ferros, de peus y de paraulas estranyas, perdentse lluny, com si fos
lo que fa la aygua de un gran safretx que s'buyda.

Lo primer y únich que feren de prompte las dos donas fou sospirar, y mes
que sospirar respirar, pus havian contingut per llarch temps son alé.
Escoltaren llavors un rato, apretantse la ma, y observant á poch
verdadera quietut, com si sos dos cors fossen iguals, digueren á la
volta la una á la altre:

--Qué es aixó?... Qué es aixó?

--Dèu meu! esclamá Blanca; no sè lo que'm passa.

--Verge Santíssima! Tristas de nosaltres!... Y qué farém?

--No ho sè... Peró digas. ¿Quí sòn aquesta mala gent que semblan
diables? Si serán...?

Y una y altre quedaren com encantadas, pensant en qui podia ser gent de
tan estrany parlar.

--Aragonesos no ho serán, digué la Paula, pus los hauriam entés.

--Jo ho crech.

--Castellans no ho sè, pus no n'he vist may de prop y no sè com parlan.

--Prou n'has vist y jo també, desde que hi ha'l rey nou, peró no'ls
entench.

--Oh! es que dels que han passat no n'he entés ni una paraula.

--En aixó tens rahó, digué Blanca. Peró fixantse llavors un moment, y
fent un somrís que espressava'l dolor de son cor, continuá á poch: --Que
no'ls has entés, dius?

--Nó, nó, contestá Paula ab tota senzillés.

--Massa que'ls havem entés!

--Ay! ja tens rahó... sí, sí, tot lo que era mal ho he entés.

--No't recordas de lo que deyan del somatent, y de llevar caps, y de las
bombardas, y... qué sè jo quantas mes desgracias?

Las dos donas suspiraren llavors verdaderament.

--Peró... continuá Blanca resolventse; me sembla que'l mal ja ha passat.
Enderrera no hi podem tornar, de conseguent, esperem un poch, y si res
mes se sent, tornarém á arriscarnos... y en tot cas, sempre'ns queda'l
recurs de amagarnos.

--Si't sembla...? digué Paula, que no estava del tot resolta.

--Sí, sí, insistí Blanca; esperem un poch, y si segueix la quietut,
tornemhi, y á pas de ca y sens parlar, apretem fins á arribar al riu,
que així guanyarém lo que haurém perdut.

Així ho feren, y sortint á poch las dos, agafadas per la ma, fins al
camí, l'emprengueren de nou, y no pararen fins á arribar á la ribera del
Farfanya.

Allí devia succehirlos encara un nou contratemps, pera que sa esperansa
fos mes combatuda.

Al arribar al riu, buscaren las passeras; cada una de aquellas dos
donas, agitadas y preocupadas, anava per se part, tantejant ab lo peu
las pedras del pas, y encara que no's cuydavan molt en aquells moments
de si's mullavan, seguian ab tot, per la costum, ab bastanta seguretat y
acert. Així anavan, á certa distancia la una de la altre, y com brandant
lo cos quant lo peu donava en una pedra petita, y així havian passat ja
las primeras, quant arribant ja casi al mitj del riu... Dèu del Cel!...
un soroll y un espectacle repentí las omplí de espant y de sorpresa y
las feu pérdrer l'equilibri y'l cuydado que conservavan. En aquell
moment, després de haverse vist una flama que's bellugava en totas
direccions per las murallas de Balaguer, aparegueren repentinament á
dreta y esquerra, pel devant y pel derrera, en los cims dels tossals, en
las recolzadas de la plana, per fi, en tots los estrems, y bellugantse
sempre, una munió de llums y flamaradas, que, com á llamps, atravessavan
de un lloch á altre, peró sempre radiant cap á un centre, ajuntantse
unas á altres quant mes s'acostavan, y formant ja á poch com un círcul
general, fantástich, que anava estrenyentse quant mes s'acostava cap á
la ciutat de Balaguer. La aparició del primer foch, objecte que sols
feria á la vista, aná acompanyada de un altre objecte que feria en los
oidos, lo soroll general, en tots los pobles, de campanas y esquellas
que picavan precipitadament, y á mes, de un crit també general, inmens,
mitj fosch á vegadas per la distancia del lloch ahont lo davan, y fort y
terrible quant, sortint del fondo de un barranch vehí, indicava que en
aquells encontorns hi estava la principal forsa amagada. --Via fora!
Visca Jaume III de Aragó! Via fora! Via fora! Aquest era lo crit
terrible, amenassador y universal que s'alsava, aquest era un dels tres
objectes que acabava de esparverar á las donas, y aquest, diferent dels
altres dos objectes, que entravan per los ulls ó per los oidos, acabava
de entrar y penetrar en lo cor de las dos desgraciadas esposas, que
s'afanyavan pera véurer si podian topar ab sos esposos ans que'l
somatent se decidís á embestir y á burlar las artellerias del rey
Fernando.

Véurer las flamas, sentir lo soroll de las campanas y'l crit de las
collas armadas, y donar un jiscle descompassat y de desespero las dos
donas, fou tot un.

--Dèu meu!... sols aquesta'm faltava! cridá desconsolada Blanca.

--Jesus Maria...! Quin infern es aquest? esclamá Paula, sens parar
cuydado en si se li desrotllava la manta y li queyan los objectes que
portava dintre de ella.

En tal confusió, cridant, desesperantse, descuydantse á sí mateixas,
sense fixarse ja'l cap ni en perills, ni en recorts ni esperansas
agradables; ficant los peus per entremitj del aygua del riu, y procurant
sols arribar á la part oposada, pera apretar á córrer, y créurer així
poder trobar tal volta lo separat espós; se separaren desconcertadament
la una amiga de la altre, en diferenta direcció, y sense recordarse ja
cada una que anava ab una amiga, de igual desgracia y de igual interés
pera la idea que á una y altre guiava.

Lo que succehí al arribar á la ribera oposada no's pót esplicar: Paula
se perdé entremitj de la fosca, corrent desesperada y sens sentir lo
crit amorós que li dava sa amiga Blanca.

Esta, que, posant de nou lo peu en terra al sortir del riu, cregué per
un moment estar en un perill menor, mirant involuntariament enrera, y
vehent per casualitat un llum dels del somatent en la direcció de
Menargues, se li figurá, per la forsa de la imaginació, tornar á
descubrir lo llum de sa casa, y pensant en lo llum, torná á pensar en sa
filla, y avivant aixó son desespero, arrancáli un altre crit de dolor,
que doná, fugint cap al punt ahont li semblá véurer mes llums del
somatent. En sa fugida, sols dos espressions sortian de la boca de
Blanca: la una era en veu baixa y seguidament: --Filla meva! --la altre
era ab veu alta, peró debilitada: --Paula, amiga Paula! --peró sempre en
un y altre crit, no podia apartar may de sa imaginació y de sa memoria
aquell llum que havia penjat en la porta de sa casa, y que era llavors
la única companyia (si companyia pót fer un llum encés á una criatura
inocenta,) que havia deixat á sa amada filla Blanqueta, dormida ab la
ilusió y esperansa de estar abrassada ab sa mare.

Pobre mare y pobre filla! No sabian una y altre que aquell llum estava á
punt de apagarse, pera no ser may mes encés en aquella desgraciada casa!

### IV. Lo siti de Balaguer. La rondalla del gat roig. 

Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen á lo mes
algun poeta que'ls cante sa desventura, quant ja sòn morts.

Si fos al revés, jo podria descríurer lo interior de la ciutat de
Balaguer, quant l'últim de sos Comtes se trobá casi abandonat per tots
los sèus, sens viures, trahit per los gascons, que li fugian á bandadas,
emportantseli'ls diners que tenia, baix pretest de anar á buscar refors
en sa terra, sens noticias de son amich Don Antoni de Luna, que's
mantenia en Aragó, y sens que sa propia indignació y'l noble orgull de
sa mare lo deixassen descansar. Los que parlan de aquella notable
ciutat, sols la veuhen de part de fora, si bè de la prudencia, de la
vergonya ó del temor dels autors se deduheix quant trist era'l quadro
que Balaguer oferia de part de dins.

Peró ¿quina necessitat hi ha de descríurer un quadro trist, si basta
mirar la figura principal que en ell ressalta?

Pintem, donchs, la ciutat, de fora, en la última nit que la tingué
sitiada lo rey Don Fernando 1er. de Aragó.

Rodejada de fossos y murallas, ab sos marlets y torres, especialment las
últimas en un de sos estrems, tenia en son interior un alcássar, ahont
permaneixia la familia del desgraciat Comte, desde qual punt se
defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre ab unas
pocas bombardas de foch que li havian portat de Castelló y altres punts,
mentres de altres ánguls del mur tirava allá ahont podia, ab antichs
ingenis y manganells, totas las pedras que en son recinto havian pogut
aprofitar, destruhint á tal objecte fins parets de casas. Devant del
punt ahont s'alsavan ditas torres, tenian los sitiats una estacada
que'ls servia de reparo pera fer sas sortidas y dar rebato, y per
aquesta part y per la de un molí que donava la aygua á la ciutat, pót
dirse que era per ahont aquesta avansava sas trinxeras, pus may per dit
molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entrás
vermella de sanch, com pera reanimar als intrépits de dins. Devant de
altre torre que hi havia sobre la Juderia se veyan los restos de altre
estacada, de que se havian apoderat ja Alvar Rodriguez de Escobar y
Jaume y Joan de Luna; y en lloch mes esterior de aquest espay, s'alsavan
lo convent dels Predicadors, ahont hi havia allotjats los trescents
cavalls que anavan ab lo duch de Gandia, junt ab las tropas de Bernat de
Centellas y Pere Maza, que se li havian incorporat, y'l convent de
monjas, que venia devant del alcássar, en lo qual hi havia tropas
castellanas y catalanas; mentres que l'adelantat major de Castilla, que
havia vingut á servir al Rey ab siscentas llansas, ocupava prop de la
ciutat un vall que se esten al cantó oposat á dit alcássar. De tant en
tant se descubrian unas petitas casas fetas de tapia y ramas, y com
lligant unas ab altres é igualment los dos convents referits, se veya
una llarga paret, no molt alta, quals obras havia manat construhir lo
Rey en pochs dias, ab una mira política, á saber, las casas pera donar á
enténdrer als sitiats, que poch li importava la proximitat del ivern,
pus se disposava á sostenir lo siti fins á guanyar la ciutat, y la
paret, pera que servís de clos y no pogués escaparse absolutament ni una
ánima.

No faltavan, per aixó, clavadas per aquells camps, infinitas tendas,
algunas de las quals tenian á certa distancia un embarrerat, com se
solia fer en antichs sitis y campaments, y agregat á aquest conjunt lo
gran número de caixas apiladas, ahont se guardavan los passadors de las
ballestas y altres provisions, venian á formarse en cert modo com uns
barris aislats que servian de refors á la línea, y per dintre dels quals
podian librement y sens perill discórrer los soldats.

Tant en aquests llochs secundaris com en los convents se feya sempre
guayta constant, vehentse bellugar los centinellas en la part exterior,
y al llarch de tot lo clos ó paret guaytavan també, á poca distancia uns
de altres, diversos soldats ab llansas llargas, los quals procuravan
tráurer sols lo cap per sobre del mur, á fi de que los ballesters de
montanya que tenia lo Comte en la muralla, no tinguessen massa blanch en
los cossos dels sitiadors pera encertarhi sos viratons, com solian fer
sempre que algun ne descubrian. En las entradas del clos era ahont hi
havia tan sols número major de soldats en refors, salvats per unas
bastidas que á cada estrem s'havian alsat, y desde allí era de ahont,
mal repartidas las bombardas del Rey, y poch aprofitadas, pus ni hi
havia gran habilitat pera manejarlas, ni la polvora suficient pera
dispararlas, tiravan una volta que altre las pilotas de foch, com deyan
los admiradors de aquella nova arma, contra las tauladas dels vehins de
Balaguer, que cridavan y malehian á son senyor cada volta que veyan
foradadas sas casas.

Encara que en lo convent de las monjas hi havia soldats, no hi estavan
sinó precisament pera descansar, y de dia'ls obligavan á no passar de la
part baixa; al contrari del dels frares, ahont hi havia plena llibertat
de passejar y de parlar, com que no hi havia quedat mes que un sol frare
pera tenir compte, y de altre part, may una casa de homens imposa tant
respecte á la llengua com la que ha sigut clausura impenetrable de
castas verges. Era, donchs, lo convent dels Predicadors, com si
diguessem, la casa payral de aquell exércit, lo punt de reunió pera
matar las horas, y'l lloch de entrevista, de buscar al amich perdut y de
donar camp á la murmuració y á la bulla, quant, després de menjar,
desitjavan entretenirse tots los ociosos de la guerra.

Així era, que encara no s'havia acabat de póndrer lo sol, quant acudian
á un clos que hi havia á la part del derrera del convent tots los
conducters, caps, capitans, caporals y demés empleats del exércit y del
acompanyament del Rey, y allí, sentats per las caixas y altres objectes
que aquell lloch guardava, s'entretenian en fer comentaris de la guerra
ó dels altres fets que en general ocupavan al mòn.

Si jo pintás un fet modern, no m'olvidaria de posar en boca de aquells
militars, encara que no ho hagués vist, lo consolador cigarro que tan
ajuda á matar l'oci, mes en un sigle en que sols se tenia per ultramar
la part de Orient, mal se podia emplear lo fruyt de América, quant
havian de passar molts anys pera descubrir lo que després batejaren ab
lo nom de Nou Mòn, y fins pera fer créurer la existencia de mes terras
en lo mar gran.

Peró no existint aquest enemich del oci, y mirantlo com á vici, pót
deduhirse una conseqüencia, á saber, que essent mes reduhit lo número de
vicis, serian mes poderosos los que llavors existian, y així no haurá de
admirarse, que en aquellas reunions de ociosos fos lo vici del béurer lo
mes dominant, com que no deixava de avenirse, en cert modo, ab las
costums y carácters dels senyors de aquell temps, pus, per mes que
pinten los poetas la caballerositat y la noblesa, no deixava, per aixó,
cada senyor de tenir, ádhuc en aquell sigle, y com se sól dir, un rey al
cos, y molts ressabis de barbarisme, que no podian desaparéixer sinó
desapareixent ó debilitantse la costum feudal.

En lo celler dels frares no havia pogut aparéixer lo carretellet de la
creu, que tan conservat y guardat se tenia y tan recomanat era abans al
sagristá y al cuyner, pus sempre hi ha bons recons pera las bonas joyas,
peró, en cambi, no faltavan algunas botas de vi del Priorat, á las que
davan bona sortida los sitiadors de Balaguer, es á dir, los sitiadors
que bevian ab got.

Pera mullar lo paladar y matar millor la hora, se portava, donchs, cada
nit un barral al clos, y colocadas algunas ampollas y gots de vidre al
demunt de una gran taula de roure, (que servia en cert temps del any
pera apuntar lo delme en lo pórtich del convent,) buydavan y mes
buydavan aquells militars y senyors lo such del most, y tot enrahonant y
rihent, anavan bevent y preparant la son, pera dormir després mes plans
en sas tendas.

A fi de mes animar la reunió, y com per altre part las nits ja
comensavan llavors á fresquejar, se encenia al mitj del clos una gran
fogarada, que si no se necessitava pera calentar, servia al menos pera
alegrar la vista, y pera donar mes vida á la companyia y reunió.

Sia efecte de simpatia ó de dificultat en poderse enténdrer mutuament
los que parlavan diversas llenguas, resultava sempre certa separació, ó
millor dirém repartició entre unas collas y altres, sens que per aixó
tot sovint deixás de haverhi una que altre conversa de interés comú, que
si no arribava á la cabal inteligencia de tots, era no obstant coronada
per una rialla general, á que tothom ajudava.

Sols de pensar en la monserga que tal barreja de llenguas y dialectes
havia de produhir, bastaria pera alegrarnos de trobarnos en lo temps que
som, pus sens contar los molts, encara que semblants, dels diferents
territoris de Castilla, calcule qualsevol l'efecte que als castellans
havia de fer lo castellá catalanisat de Aragó, apart del que parlavan
alguns de aquest regne ab construcció viscaina, y uns y altres l'efecte
que produhian als catalans, entre'ls quals no faltavan cerdans y
rossellonesos, que tenian certs termes propis y pronunciavan la *ó* ja
un poch agasconada. No hauria faltat, pera dar mes ayre á aquest ball,
sinó que allí hi hagués hagut los gascons de dins de Balaguer, ó'ls
inglesos que manava poch ans mister Guillerm Gonench, (y á qui havia
tingut cuydado de donar guiatje pera'ls passos de la frontera lo rey
Fernando,) ab lo qual hauria sigut, en veritat, la festa complerta,
sobre tot si'ls últims se haguessen apoderat dels gots.

Peró, á pesar de aquesta desigualtat y dels obstacles que tals
diferencias de llengua produhian, hi havia allí un personatge que venia
á ser lo llas de unió de tots, pus servint de tursiman entre uns y
altres, ajudava á ferse compéndrer mutuament, y parlava ell al mateix
temps ab tots y ab totas las llenguas que allí se usaban y sentian. Tal
era lo celebrat mossen Borra, juglar ó gloriós de la cort del rey
Fernando, y á qui tenia est monarca gran efecte y fins motius de
agrahiment, en primer lloch per la generositat que'l distingia en favor
de son protector, y á mes per los bells ratos que li feya passar ab sas
agudesas y graciositats.

En aquesta separació inocenta produhida per lo motiu indicat, podia
estudiarse molt bè la diferencia de costums entre uns y altres paissos,
pus caracterisava á cada círcul cert ayre exterior que li era propi y
exclusiu. Portavan en general los castellans mes bonas robas, y encara
que no deixavan lo gorjal y'l bacinet de ferro, peró ostentavan
sobrevestas de drap carmesí y de altres colors vius, y encara que
vestissen per resguart la gonella de malla, la falda de aquesta era en
molts gornida de parxe de seda, y los principals fins hi portavan
flocadura en la part baixa. No eran pochs los que duyan en sas espasas
la guaspa y lo bocal de plata, y mes de un cinter se veya que, si no era
del mateix metall, al menos era daurat, com hi havia també algú que feya
gala de ostentar guantellets, que eran daurats en los ferros dels dits,
y en lo demés cuberts y gornits de domesquí blau. Com era en campanya,
no's veya allí lo sombrero, que anomenavan *barrete*, lo qual solia ser
cubert de zeytorn domesquí y generalment brodat de águilas coronadas de
fil de or, y de altres animals, símbols y objectes; peró en cambi, se
veya lo bon brodat en mes de un arnés de foguer, que era una certa bossa
que solian portar penjada del cinter. Cubertas de bacinet ne portavan
alguns, y per lo comú eran de drap vermell ó de un altre color viu, la
major part de estofa y á voltas ab fresedura de or ó plata; y finalment,
pera resguardar lo cos portavan los principals sobrevestas de drap de
color, forradas, y mes generalment capas, ó bè senzillament caputxos
forrats de tafetá ó altre seda.

Los vestits dels catalans y aragonesos eran per lo general mes serios,
pus gran part no deixaban la corassa ni pera anar á béurer, y com era
lley y costum catalana antiga que'l catalá en guerra dorm vestit y ab la
llansa prop, de aquí resultava, que tals militars ostentassen mes ferro
que seda, lo que provenia també, en part, de que la antiga cort de D.
Juan I de Aragó, si bè prengué modas y costums de Fransa, no se semblava
ab tot de molt á la ostentosa cort de D. Juan II de Castilla, á pesar de
haverhi rich home en Aragó y Catalunya á qui no podia igualarse cap rich
home ni príncep castellá, entre altres lo mateix Jaume, Comte de Urgell,
ans de sa desgracia. No vól dir aixó que entre los senzills vestits dels
catalans y aragonesos no hi hagués amagada molta riquesa que no's veya
de prompte, pus espasas portavan alguns de pom y crehuera niellats, que
valian mes or que no pesavan, y fins hi havia poms, encara que pochs, de
jaspi y de cristall de roca, dagas ab mánech de fusta de ginjoler,
treballat ab motlluras de or y pedres, cinyells que eran fets de pessas
de plata, y algun s'en veya, que portava los devant-brassos gornits de
parxe de seda, ab sivellas, caps y platons també de plata. En las
vestiduras no deixava de haverhi també algun que altre caputxó de
perset, y altres pessas de panyo de Berni ó de Malines de grana, y mes
de un mantell ó huca de briscó, cintat entorn, ab que se embolicava
algun senyorás, dels que solian anar á cavall ab estreps plans; peró
també mirat en general, lo que mes se veya eran panyos de Ceret, alguna
tela de fustá pelós, de que'n portavan abrigons y cassots dels que'n
deyan de dos (que tal volta servirian sols pera cubrir la espatlla), y
que solian ser, per lo comú, de drap de Canemás picat blanch; y entre
aquestas vestiduras, que eran, á mes de la gonella de malla, del gorjal
y de las espatlleras, que tenian la costum de no deixar, es á dir,
entremitj de aquestas robas, que podian dirse molt bè secundarias pera
aquella gent tan guerrera, fins pót ser s'hi arribava á véurer algun
jupó de cotonina rasa blanca, dels que ja en aquell temps ne deyan fets
á la antiga, y que ells sabrian com eran fets.

Ara, per lo demés é indistinctamente en castellans, aragonesos y
catalans, véyanshi diversas y estranyas pessas de roba, de que sols se
conserva lo nom, com eren apaquins, samfonets ó simfonias, clotxes y
altres objectes, de que sols parlan los dietaris é inventaris de aquell
temps; y en certa part, fins eran iguals uns y altres personatges de
diferentas nacions, com per exemple, en portar calsas ab solas, en la
forma de las armas y dels arnesos, quant los vestian, en la malla de
ferro, que portavan ademés del arnés, y en lo modo de dur partit lo
cabell en dos meytats y á rans del coll, costum que s'havia conservat
per molts sigles, y com un ressabi de las cabelleras godas, que sols
havian perpetuat los almugavers, y que encara havia de passar un sigle
fins que desaparagués del tot, es á dir, fins que'l rey de Espanya y
Céssar de Alemania se presentás pelat.

Pense'l lector l'efecte que havia de produhir aquell variat conjunt de
vestits y figuras, y si per aixó allarga la imaginació fins á calcular
quina seria la diversitat de caras y de mostatxos, y quinas las
contraccions de cada fisonomia, animada per lo calor de la foguera, per
lo vi y per las riallas, de segur que li vindrán desitjs de contemplar
qualsevol quadro que espresse una cosa análoga ó semblant, ó de que
algun pintor s'hi inspire.

Ab tot aixó, no obstant, tindria poch lo que llegís, si no se li donava
una idea de lo que tal gent parlavan y de quina manera ho feyan, pera
ferse cárrech al mateix temps de quins eran los asumptos y demés
objectes que llavors podian móurer l'interés dels que esperavan, que
sempre en tot cambi ó contratemps polítich hi ha que esperan.

--Qui dia passa any empeny, deya lo vell capitá Ramon de Báges, volent
indicar en una questió que sostenia, que ventatja era anar passant dias
en lo siti, suposat que cada dia era una sangria mes al malalt de dintre
de las murallas.

--Bonas sòn las sangrias, contestá Pere Alonso de Escalante, mes pera
donarlas, convé que'l barber no estiga dejú.

--Lo cas es la sangria, replicá al jove castellá lo vell catalá, que bè
ó mal donada, lo que convé es que fassa efecte. No es així? anyadí luego
y mirant als altres.

--Nó, contestá mossen Borra, y aquesta volta no vos ha servit de res la
esperiencia.

--Eh? digué'l castellá, crehent que mossen Borra li dava la rahó, y que
deixava burlat al que antes havia sigut son antagonista, quant tractá'l
rey Fernando de buscar lo millor medi pera dirigir las operacions
militars.

--Es que tampoch vos dono la rahó á vos, replicá mossen Borra. Tan
desacertat está l'un com l'altre. Y es clar: tractau de sangrias pera
curar al malalt, y lo que's busca aquí es matarlo.

--Ángela! cridá, desde un recó, y tot omplint un got, En Gil Ruiz de
Liori, significant ab aquell mot la aprobació de la sentencia. Haveu
parlat com un llibre. Lo que convé es la sangria, peró sangria que mate.

A aquesta espressió, Anton de Cardona, ab veu mitj baixa, se dirigí al
del costat, y fent ab lo front y'ls ulls lo que fa un quant
s'avergonyeix, li digué: --Se coneix bè l'amor que de molt antich porta
al malalt! Crech que, per ell, s'acabaria la compassió.

Y En Liori, que observá la actitut del Cardona, mogut de son orgull,
pera dar á enténdrer que insistia en son odi personal al Comte de
Urgell, continuá omplint lo got, y plé que'l tingué, se espressá de esta
manera:

--En tant aprobo la sangria, que desitjo al malalt lo fi que ha de fer
la bota de ahont surt aqueix vi. ¿No pensau així, don Enrich?

Lo de Villena, que era á qui feya la pregunta lo Liori, y á qual noble
esperit repugnavan los odis concentrats, lluny de correspóndrer á la
invitació del altre que li acostava lo got pera que trincás ab lo sèu,
contestá ab fredor y senzillament:

--No vull jo tan mal á qui'ns proporciona tan bonas vetlladas. Llarga
sia la vida de la bota, com que jo bech á sa salut, y Dèu fassa que, ans
de dessangrarla, pugam tornar á nostras casas en pau.

--Aristotélich sòu, digué al de Villena mossen Borra, pus mes cas feu
del cos que de la ánima.

--Sí, paripatétich del tot, quant se tracta de la bota, pus en aquesta
sí que la ánima li entra pels sentits. Y en seguida, com volent parlar
formalment, anyadí: --Lo que jo desitjo y tots devem desitjar, y ho dich
y torno á dir, es que vinga aviat la pau, y's puga estar ab tranquilitat
cada un en sa casa.

--Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la ciencia,
que es la vostra amiga... Llavors sí que pót ser fariau revíurer los
bons jochs florals que'ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara sòn
tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no
vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur
que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments.
Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam
vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es
veritat?

--De mes verdas s'en maduran. Deixau que'l Rey vaja á Barcelona, y
veurém ministrers en la cort y en lo Palau, y jochs florals, y...

--Qué es aixó de jochs florals? preguntá Joan Hurtado de Mendoza,
interrompent als dos que seguian en sa conversa, y que s'havian separat
ja de la dels demés.

--Es una flor, contestá'l de Villena, que per allá, per las Castillas,
no's cria.

--Millor diréu que no s'arrela, digué rihent lo juglar, aludint als
esforsos del de Villena, que sols pogueren tenir resultat mes endevant
en Barcelona.

--Fins de las flors coneixeu las virtuts, continuá'l castellá, prestant
respecte á Don Enrich; pera vos no hi ha res amagat, y jo estranyo sols,
que tan adivinador com sòu, no hajau inventat una manera millor de fer
la pólvora ó la salpetra de las artellerias, ó que tal invenció no haja
sortit primer de vostre cap. Tan coneixedor com sòu de la alquimia, y de
la...

Y'l militar castellá quedá ab la paraula en la boca, per no recordarli
altre nom de ciencia mes conegut; peró mossen Borra suplí la falta,
dihent:

--Sí, la alquimia, y la astrologia, y fins la ciencia Margarita, y
l'estrolabi... Y lo mes estrany, (anyadí després de una petita pausa,)
lo mes estrany, que qui créu en tot aixó y ho practica, no créu en
anells de virtut, ni en espasas de constelació, ni en moltas y moltas
altres cosas.

--Estranyesas del mòn! contestá Don Enrich, ab lo somrís que revela la
modestia y prudencia del sabi.

--Es que ho dich com ho crech, insistí'l castellá; pus m'admira que
aquesta invenció de la artelleria marxe tan poch á poch.

--Ja vindrá la millora á son temps, com vindrá á totas las cosas, digué
Don Enrich; en Italia, ja veheu com la emplea En Carmanyola, aqueix gran
capitá de qui esperan tan de bè los venessians, en termes que ha fet
desaparéixer dels exércits l'antich *carroccio*.

--Y tal *carroccio* y tal carrot, interrumpí ab burla mossen Borra; ja
era hora de que aquella gent desterrassen aquell embrás, ahont anava
barrejat lo temple de Dèu, lo celler, la cuyna y l'hospital.

--Així es, torná Don Enrich! contra las pilotas de foch res hi val.

--Arma de cobarts y de traydors, (digué desde son recó, y caragolantse
sos blancs mostatxos Ramon de Báges,) pus ha subjectat al cálcul lo
valor del home, transformará al soldat en máquina, y aumentará ab lo
temps lo poder dels déspotas y traurá la seguritat á las ciutats!

--Ah! esclamá, bufant de coratje un jove castellá, que posantse en peus,
doná dos ó tres voltas, apretant sos talons en terra y fent ressonar los
esperons; ah! quant cert es lo que diu l'experimentat capitá. En efecte
es així: com hi ha mòn, teniu rahó.

--Si tals cosas, replicá lo vell, sols podian haverlas inventadas moros.

--Al menos, digué Don Enrich, los moros de Ronda, en son siti, foren los
primers que usaren bombardas, qual invenció aprengueren dels tartres,
peró de aquellas á las que ara s'usan hi ha una gran diferencia, y no
dubto que las del gran capitá Carmanyola dehuen ser ja molt millors.

--Sempre gran capitá y mes gran capitá, digué una veu de un recó; com si
no sabessen son orígen.

--Gran, sí, cridá Don Enrich, y si algu tè per petit son orígen, diré
que tot gran foch prové sempre de una guspira... Las obras, las obras
sòn las que s'han de mirar dels homens.

--Y jo anyadiré, digué'l juglar, que en lo pot petit es ahont sól
haverhi la millor confitura... Lo que jo sento, (anyadí luego, parlant
no com á juglar, sinó ab calor de bon patrici,) que hajam de pérdrer
aquí lo temps sentint contar bruixerias de si lo sabi Merlí y fra Anselm
Turmeda fan camisas pera que'l Comte se puga escapar volant, de si
acabat del siti vindrán revoltas, de que si Jusuf (aquell que també posá
una mala camisa á son antecessor Mahomet de Granada,) enviará forsas
contra'ls sitiadors de Balaguer, y altres bestiesas que de res
serveixen, quant al fi y al cap tot lo que's fa no es mes que pera
matarnos germans contra germans.

--En quant á mi, (contestá'l castellá Sandoval, á qui no podia tractarse
de cobart,) creheu que voldria tornar á ser ja en ma terra, y que'ns
ocupassem en conquistas mes útils.

--Sí, peró... li digué lo Mendoza; bo es desitjar que tornem á Castilla,
mes la honra de Fernando exigeix que no se'l desampare fins que estiga
ben assegurat.

--Pau hi haja, digué lo vell Báges, que lo demés queda á nostre cárrech.

--Ja... ja... repetiren alguns castellans, com crehent que'l pundhonor
catalá s'havia ressentit; y algú fins anyadí: --Com, segons dihuen, lo
Comte encara tè molts partidaris.

--Es cert, alguns n'hi ha, digué mossen Borra, peró tot aixó es res si
Fernando fa lo que déu fer, si sab tenir pau y guerra, si sab portar la
guerra ahont déu, que es lo modo de tenir pau aquí. Y com suspirant en
seguida y mitj cantant, digué per tres ó quatre vegadas: --Italia!...
Italia!... Italia...!

--Com hi ha mòn! cridá rihent llavors un de la rodona, que, poch amich
del vi, y apoyant lo colze sobre lo pom de la espasa, comensava ja á fer
badalls de son; teniu la gracia, mossen Borra, que á voltas sols vos
enteneu vos. Desitjau la pau, diheu que pera tenir pau s'ha de tenir
guerra, y voleu guerra y pau á un mateix temps. Lo diable que us
entenga.

--No falta qui m'enten, contestá l'altre, mirant als capitans vells de
Aragó y Catalunya; si vos no fosseu tan jove, si tinguesseu recort ó
noticia de antichs fets, y sobre tot...

--Parlau clar y de una vegada, digué'l jove, interrompent al juglar.

--Paciencia, cavall frisó, paciencia.

La atenció general se fixá llavors en los dos que parlavan, temerosos
tots de alguna indiscreció del jove, peró aumentá encara y's doblá
aquesta atenció, al ohir las paraulas seguents de mossen Borra: --Dich,
jove, que no dirias aixó, sobre tot... sobre tot...

--Qué?

--Sobre tot si sabesses la rondalla dels gats.

--Oh! oh! cridaren tots; de rondalla estam: contaula, contaula.

--Rondalla tenim, deyan altres avisant als de mes lluny; mossen Borra
parla: silenci, atenció.

--Bè está, contestá'l juglar; ja que tant m'ho demanau, vinga la
rondalla, y qui no m'entenga, que estudie á Isop ó s'en vaja á dormir.

Y posantse en peu lo juglar, ficada la ma esquerra entre la obertura de
sa gonella, y allargant la dreta, com volent imitar la actitut de algun
predicador conegut, comensá de aquesta manera:

--Prop de una gran casa s'en vá fer una altre de petita, y en una y
altre tenian son corresponent gat pera guardarlas de ratas. Quant la
petita era petita, lo gat de la gran sols se cuydava de la sèva, peró
damunt de la petita hi feren un altre pis y sobre del pis un altre, y
així resultá que la segona era ja tan gran com la primera y li feya
sombra. Lo gat de la gran s'omplí llavors de enveja, y no volent que lo
de la petita menjás fora de casa, tractá de no deixarlo passar may per
la sèva teulada, á fi de que no anás á menjar y buscar ratas en las
altres casas mes lluny, per las quals ell sempre volia ficarse y
regirar. ¡Tonto de gat roig, que tal era l'envejós, pus se figurava que
l'altre moriria de flaquesa, y mort que fós, podria ell trafiquejar en
sa casa! Peró lo gat negre, que era lo de la casa petita y venia de bona
rassa, coneixent las manyas del mal vehí, digué: --Sí? Pensas que seré
tan llech de quedarme en ma teulada, mirantte com te llepas? En altre
lloch te vull.-- Y anantsen al carrer, pujava á las altres casas, y allí
trobava tantas ratas com volia. De segur que al sortir lo gat negre, si
no hagués tingut arreglada sa casa y hagués viscut sol, lo roig li
hauria entrat per la teulada, y fins li hauria robat lo jas, peró tenint
cuydado de que son amo estigués content y l'estimás, s'en anava confiat
y segur, y acompanyat de altres gatons, y allá ahont trobavan lo gat
roig y'ls sèus, hi havia tal esgarrapada y mossegada que no dich mes; y
com lo negre era valent, era volgut per totas las casas, y de totas
treya talls y ratas ab abundancia, deixant sempre vensut al roig envejós
y á tots los que'l seguian, y tant volgut era en sa casa, que quant
arribava, tot eran alegrias. No hauria sigut així, si s'hagués endormit
en sa gorfa, si contentantse sols ab las ratas de casa, no hagués
procurat enamorar á son amo ab sas gracias y valentias: de segur que la
pau li hauria costat bastonadas, com donan molts amos als gats, y prima
hauria tingut la panxa; peró contentant al amo, fentse ben voler dels
vehins, tenint á ralla al gat roig y anant ben rodejat de gatons fiels,
que vigilassen la casa y'l seguissen en sas campanyas, lográ estar
sempre gras y ser lo rey del barri. ¿Qué val mes, donchs, pregunto jo
ara, tenir pau en casa y dormir de flaquesa, ó tenir guerra á fora y
estar gras?

--Guerra, guerra á fora! contestaren alguns alegres, penetrant ja la
intenció de mossen Borra.

--Guerra es pau, si la guerra es triunfo, anyadí algun militar
experimentat, que recordava encara fets de glorias passadas.

--Donchs bè, continuá'l juglar; deixaume acabar, pera que millor
m'entenga qui no m'haja comprés. "Diu lo compte," com deya En Desclot...
y aquí ve la part mes dolorosa...

--Seguiu, seguiu, cridaren diferentas veus; avant la rondalla; vejam en
qué para.

--Bona rassa era la del gat negre, y de pares á fills tots seguiren la
mateixa bandera de guerra á fora pera tenir pau dins, y per tot
alcansaren sempre victoria contra'l gat roig y sos partidaris, per mes
que alguna volta fins si barrejás lo gat de la Iglesia...

--Psit, psit, prou, prou, mossen Borra: no'n fassam massa, digué á mitja
veu lo prudent Ramon de Báges.

--Mare de Dèu! contestá rihent lo juglar; qué tè que véurer lo gat ab
las campanas? Deixaume dir. --Y com en efecte reprimint un poch sa
propensió ridícula, acabá de esta manera: --Es donchs lo cas, que, com
ja sabeu, *omnis caro foenum*, hagué de acabarse la rassa, perque havia
mort l'últim gat sens deixar successor, y'l pobre amo, vehentse ja ratas
á dins ¿qué fèu?...

--No digas mes, no digas mes, cridaren tots rihent.

--Vull dir, replicá'l juglar; en lloch del gat mort buscá l'amo un altre
que li fes lo mateix servey, y per mes que buscá, cap ne trobá tan bo
com un, peró era blanch... Ara ve aquí'l cas. Lo gat blanch ja trau las
ratas de casa, mes si després s'adorm, --diheume, cavallers-- si després
de neta la casa, no's fa estimar del amo, no busca la guerra á fora
¿tindrá pau fora ni dins, tenint tan prop com tè la nissaga del gat
roig?

--Teniu rahó! Guerra á fora, á fora! cridaren tots.

Y rompia llavors, com en aplauso, un picament de mans general dirigit al
juglar, quant en sech, y fent deixar, com se diu, la paraula en la boca,
ressoná prop de la porta l'agut so de la trompeta reyal.

--Qué es aixó? digué'l juglar admirat; sembla que miola'l gat blanch...

--Lo Rey! lo Rey! cridaren alguns que s'havian acostat prop de la porta,
moguts de curiositat, mentres los altres reyan de la alusió del juglar.

--Prou, prou! murmurá lo vell Báges, tot fent apartar lo barral del vi
y'ls gots per dos macips que servian.

--Vaja, rey dels cascabells, digué'l de Villena á mossen Borra: silenci,
que ve Sa Altesa. Prou de rondalla.

--Cascabells ó picarols, insistí encara'l juglar, de tot puch gastar,
peró no'n vull, pera no semblar antich caballer francés... dich, soldat
del gat roig.

--Prou, prou! replicaren tots alternativament; silenci, que ja
s'acosta'l Rey.

Y en efecte, baixant tothom la veu, y admirats de que en tal hora se
dirigís allí'l Rey, anaren tots posantse en peu y endressantse la roba,
com disposantse cortesment pera rébrer á son senyor.

La claror que donavan dos atxas de vent indicaren ben aviat que lo rey
Fernando anava á entrar en lo clos del convent de Predicadors. En
efecte, aparegué en seguida un patge, que portava en la ma dreta un
pendonet reyal dels que'n deyan de glávis, y agitant aquest, com pera
donar senyal que anava á entrar lo Rey, bastá pera que tots los
circunstants se llevassen la gorra ó capell que'ls cubria, y obrissen
pas ample, desde la porta.

Venia lo Rey mitj armat de cos, sens lo balandrá de escarlata de costum,
cubert lo cap ab bacinet de ferro, y li penjava lleugerament de las
espatllas una senzilla capa ó huca de panyo blau. Son semblant,
generalment afable, pareixia llavors un poch trasmudat, y ab son mirar
incert, la manera descuydada ab que duya la capa, mal arreplegada de una
part sota'l bras esquerre, y ab lo moviment seguit que donava á la ma
dreta, anyadintse á aixó que caminava un pas avansat als que
l'acompanyavan, qualsevol hauria conegut que dominava á son ánimo alguna
nova desagradable.

Anavan ab lo Rey dos personas, lo gobernador de Catalunya, Guerau
Alemany de Cervelló y'l confesor de Sa Altesa, fra Diego (ó Diago, com
li deyan los castellans,) de Tamera, aquest mostrant son ayre de
mansuetut, que sempre manifestava, l'altre la energia de son carácter
resolt y la espressió de un home vigilant y previst.

Las últimas paraulas que's pogueren sentir ans de penetrar lo Rey, foren
aquestas, que per la forsa ab que las pronunciava Fernando, indicavan
ser ja repetidas mes de una volta:

--No mes rahons. De ma bondat no s'abusará, y si compassió volen, demá
la tindré... demá ó quant veja rendit al contrari...

que ha de ser prest, prest... Prou havia fet en exceptuar sols als que
haguessen mort al arcabisbe de Saragossa. Entretant, gobernador, no
perdonem medi y acabem de una vegada.

Així que'l Rey hagué passat lo llindar, tothom s'incliná, fentli la
salutació deguda, y acostántseli en preferencia don Enrich, li doná don
Fernando la ma, y després de mirar entorn, digué: --Salut á mos
barons...

--Salut á Sa Altesa.

--Bè, bè... anyadí lo Rey, anant regoneixent als principals que allí hi
havia; m'alegro de trobarvos á vos, cosí... y á tu, Cardona... y á tu,
Mendoza... Bè, bè. No puch venir á millor punt.

--Senyor... senyor... digueren alternativament algunas veus dels
anomenats.

Y'l de Villena anyadí: --Vos á tal hora en aquest lloch? Hi ha alguna
nova desagradable, ó es que...?

Y sens deixarlo acabar lo Rey, com no sentint sa pregunta, y soltantli
la ma, preguntá:

--Lo mestre de camp no es aquí?

--Fa una hora, contestá don Enrich, que ha partit de sa tenda: jo l'he
vist, que anava vestit de totas armas, y seguit de quatre ballesters de
rotllo que's dirigian á la línea.

--Donchs no ho entench! digué llavors lo Rey com parlant ab sí mateix. A
véurer, (anyadí luego) quins sòn los caps de companyies y condestables
que fan avuy la guayta, pus vull saber de qui m'he de fiar; perque, ó
podré poch, ó m'han de pagar lo perill en que'ns posan.

--Senyor... senyor...! tornaren á repetir molts y en especial lo de
Villena; qué es lo que passa?

--Qué passa? No ho vullau saber. M'acaban de advertir com han saltat la
tapia de la línea una multitut dels sitiats, que no se sab qui sòn; á
mes, se prepara un cop traydor contra nosaltres, y quí sab, quí sab lo
que pót ser demá de mí y de ma terra, segons lo que succehesca aquesta
nit. Oh! (esclamá llavors,) aquesta fòra la paga de ma paciencia y de ma
generositat! A véurer si lo rey de Aragó vá á ser ni digne de poderse
dir infant de Castilla. Ma honra es vostra honra, barons! A tots
reclamo; convé vigilancia, convé lleyaltat, convé també... sí, sí...
convé resolució; y... mes que tot, (digué després de una pausa, y com
ple de impaciencia,) mes que tot convé ara que'm doneu tranquilitat,
que'm tregau lo dubte, que'm digau lo que passa y lo que pót passar...
Que busqueu per tot lo mestre de camp, ó qualsevulla que sia, ab tal que
m'ho diga... Que'm digan lo que passa (torná á repetir finalment ab
forsa,) ó lo que pót passar!

--Jo vos ho diré, senyor!

Al sentir eixa resposta, tothom dirigí la vista á la porta, que era de
la part de ahont venia. Prop de ella estava aturat un guerrer, cubert de
totas armas, una figura vestida enterament de ferro, pus cap pessa li
faltava pera resguardar son cos, capell ab babera, gorjal, corassa y
perpunt, espatlleras, devant-brassos, manoplas, asberch, cuixeras,
gamberas y fins sabatas ferradas. Encara que no s'hagués descubert, com
feya en aquell moment per reverencia al Rey, l'hauria conegut també
tothom, per un distinctiu particular de que feya gala, y en lo qual
havian fixat sempre la atenció tots los del campament, es á saber, un
rich tabar ó capa vermella, que may desamparava, cosa que tè son
significat, si pensa lo lector que en tots temps, y fins ara, hi ha
especialitats que, volent interessar al públich, ans de cautivarlo per
la part del esperit, comensan á interessarlo ab alguna estranyesa per la
part óptica ó visual.

--Lo donzell de Puymoren! diguérense mutuament y tots admirats los
circunstants.

--Quí?... Lo del tabar?... preguntá entre admiració é indiferencia lo
gobernador Alemany.

--Quí?... Quí?... preguntá també lo Rey, com venintli de nou lo nom que
havian pronunciat.

--Un oficial, (continuá lo gobernador, y responent al Rey,) un dels
caps, que, com veheu per sa vestidura, fa la guayta esta nit. Tal volta
ha sabut...

Y sens deixar acabar al gobernador, se girá lo Rey com examinant al
donzell, y li digué:

--Sí?... Es que en efecte sabs alguna cosa?

--Ja vos ho he dit, senyor, contestá lo donzell; lo que passa y lo que
pót passar.

La forsa ab que foren pronunciadas estas paraulas, deixaren admirat al
Rey y á alguns dels presents, mentres alguns las prengueren per una
ponderació ridícula.

--Bè, bè, digué lo gobernador, á qui may havia fet goig, per son estrany
distinctiu, lo donzell; vejam, donchs, si es que res ha succehit y...

--Espera, Guerau, espera,... digué ab pausa lo Rey.

--Al revés vos dich jo, senyor, interrompé'l donzell; que no convé
esperar.

--Donchs qué?... Digas, parla... Pót ser?...

Lo Rey estava ja ple de impaciencia.

--Senyor, á vos puch y dech dir cosas, que no convé tal volta divulgar
per ara; respongué lo donzell, baixant la veu y com quedantse la última
paraula en la boca.

--Es á dir...?

Suspengué llavors en sech sa pregunta lo Rey, penetrant la intenció del
que li parlava, y continuá en seguida resolt:

--Ja, ja... Val mes, sí, val mes que á mi m'ho digas. Y quant mes breu,
millor.

--Breu seré, com que ab pocas paraulas basta; contestá l'altre.

Y dirigintse'l Rey á una estancia inmediata, feu senyal ab la ma al
donzell pera que'l seguís, passant tots dos depressa per entremitj dels
concurrents. Entrats que foren, lo patge del pendó ajustá la porta, y
quedantse ab lo glávis al mitj de ella, bastá pera que tothom s'apartás.

Un silenci de admiració seguí inmediatament de aquest fet, aprés tots
s'anavan preguntant qué era lo que passava, y lo que de alló resultaria,
cada un aná fent comentaris ó conjecturas, y'l gobernador y'l confessor
del Rey, mes admirats que ningú, no sabian que contestar als demés, fins
que mossen Borra, prenentho á bulla, pera distráurer la admiració,
(encara que interiorment ho calculás ab serietat,) digué:

--Ara sí que veig que las sentencias en boca dels reys tenen tungadas,
com las tè la fama de bons ó de dolents, pus lo Comte de Urgell diu "O
rey ó res", Ladislau de Nápols diu "O Céssar ó res" y si no ha dit una
cosa semblant Don Fernando, es perque son enemich ho diu, peró'm sembla
que si no ho diu ab la boca, ho diu ab lo cor. Preparauvos, donchs,
amichs, que si la sentencia s'escriu esta nit...

No pogué acabar de parlar mossen Borra, pus avantsant lo patge de la
porta, se vegé obrir esta, y aparegué de nou lo Rey, marxant cap á fora
resolt, y manifestant ab sos ulls la satisfacció que'l dominava.

--Depressa, mos barons, cridá així que obrí la porta; depressa! Cada un
vaja, sens detenirse, ahont li toque. Vestiuvos de totas armas, y á
cavall.

Y anant mirant ab llestesa als que allí hi havia, donava ordres ó
advertencias á cada un dels que anava topant.

--Tu, adelantat major, prepara los teus siscents y, llansa en cuixa, que
aguarden fins que se'ls avise. Tu, gobernador, fes reunir lo mes prest
tots los rocins genets que hi haja, y que, partits en quadrillas,
comensen á passejar á lo llarch de la línea: fes al mateix temps que
tots los peons, empavessats, arquers ó ballesters y las condestablias
vajan á sos punts, y no's mogan de arrasserats á la línea; fes que las
bombardas... pero nó. Vina tu, Aleix Moragues, mon fuster en pau y en
guerra, que qui tan bè ha sabut colocar las bastidas, no m'ha de fer
quedar mal en la feyna que avuy m'ha de fer; vina y prepara al mateix
temps tots los treballadors que tingas... Tu, Tamera, segueix altre
vegada ab mi, y no't done quimera si no tenias cálzer pera celebrar
missa en ma capella, pus molt será que demá no la pugas celebrar devant
del Sant Cristo de Balaguer. Y tú, y tú..., per fi, (digué ja com apurat
del temps que perdia,) tots, tots los que sian caps, vingan lo mes prest
á ma cámara, y vinga també lo mestre de camp, á qui convé buscar
prompte, prompte... y allí sabréu lo que per vostre Rey y per vosaltres
avuy s'haurá de fer.

Y partint á tota pressa, portant á son costat al donzell de Puymoren,
saludá cortesment lo rey Fernando y s'en torná al lloch que li servia de
cámara en lo siti.

Los circunstants que no devian seguir al Rey s'en anaren ab llestesa,
prenent cada un la direcció que mes li convenia, y així quedá lo clos
desocupat y buyt, no permaneixent en aquell lloch mes que mossen Borra,
lo qual, admirat de lo que passava, y desitjant ja donar descans á son
cos, sortí al revés dels altres, es á dir, ab gran pausa, y's dirigí á
la celda que li havian senyalat pera allotjarse en lo convent, repetint
creus sobre la boca, per los badalls de sòn que feya, y dihent tot
caminant estas paraulas: --Viscam y vejam... que demá será un altre dia.

Entre totas aquellas personas, quals semblants revelavan admiració,
dubte ó sorpresa, sols una n'hi havia que manifestava gran satisfacció,
per mes que procurás disimularho, y á contemplarse la vivacitat de sos
ulls y son ayre dessembrassat y de triunfo en aquells moments, s'haguera
pogut dir que aquell home se trobava en l'estat del qui, esperant ó
somniant una ditxa, véu ja obert y libre'l camí pera disfrutarla.

Així al menos ho demostrá, clavantse ab forsa y sens cuydado lo capell
en son cap, quant lo senyor Rey li feu senyal que's cobrís, y passant
orgullós al devant de la comitiva, en qual moment, ple son cor, en
efecte, de orgull, de satisfacció y de esperansa, pronunciá sols pera sí
las seguents paraulas:

--Ara si que crech en aquell adagi catalá, que es tan comú de algun
temps: "Si vols ésser papa, pósatho al cap."

### V. Si vols ésser papa, pósatho al cap. 

Ja'm sembla que veig al lector impacient pera saber una cosa succehida
peró no contada, pera averiguar lo contengut de aquell paréntesis del
capítol anterior, que tal venia á ser, en mitj de aquest, lo tancament
del donzell ab lo Rey.

Calcule, donchs, ab los sentiments que dominavan á un y altre, lo
significat del primer cop de vista entre aquells dos personatges, cada
un dels quals esperava per son estil. Esperava lo Rey, y era tal la
confiansa que entreveya en aquell moment, que, de tan grata, arribava á
créurer que no devia confiar, peró sa pugna interior li feya traslluir
en la cara la espressió de la alegria que se sól tenir en tals casos; y
esperava lo donzell, peró de la manera que espera lo qui, dubtant de una
sort que no mereix prou, pugna també entre'l desitj de atrevirse y la
por de escarmentarse, qual estat del esperit no es lo que millor se
revela per la cara, y pót semblar modestia, quant, á voltas, es sols
inesperiencia del mòn.

Hi ha, no obstant, una excepció en aquest últim cas, y es la diferencia
que vá del home de bè al dolent, pus aquest vèns mes aviat son dubte, y
sab fingir en lo exterior l'ayre de qualsevol virtut.

Així succehí entre don Fernando y'l donzell: se miraren primer dubtosos,
y á la segona mirada del últim, lo primer vegé ja devant sos ulls á un
altre home. L'agafá'l Rey per la vora de la capa, (que sempre los
potentats se familiarisan en los perills ab los que'ls adverteixen,) y
com acostantlo á sí, li parlá de esta manera:

--Y donchs?...

Y anava á respóndrer lo donzell, quant, fent lo Rey com que reprenia una
idea fugida, li digué ab cert empenyo:

--Ah!... No'm recorda ton nom... Digasme ans que tot com te dius,
perque...

Ab la interrupció que feu aquí lo donzell guanyá un pas mes de terreno
en sa confiansa.

--M'admira que us pareu en la persona, quant tant vos importa la cosa.

--Sí, es cert: digas, digas, donchs; contestá lo Rey, fent major mostra
de familiaritat.

--Jo he sigut l'encarregat esta nit de fer la guayta en la estacada de
devant de las torres...

--Qué dius? cridá lo Rey, donant un pas enrera y soltant la capa al
donzell.

--Deixaume dir, senyor.

--Es que per allí, precisament, dihuen que es per ahont han sortit los
de la ciutat...

--Ja ho sè. Deixaume dir; repetí ab forsa lo donzell.

--Es que llavors tu...

--Senyor, si així perdem lo temps, si tal es vostra desconfiansa, poch
profit treuréu de ma revelació.

--Parla, donchs.

--Sí, continuá llavors lo de Puymoren; per lo lloch de ma guayta es per
ahont han sortit esta nit los soldats fugitius del Comte de Urgell, que
no eran pochs, y jo'ls he deixat passar, y jo m'alegro de haverho fet,
pera fervos un servey á vos, y si ara'm tornava á succehir, ho tornaria
á fer.

--Qué dius? No sabs?...

--Sè, senyor, que á resistirlos, lo siti hauria sigut mes llarch de lo
que vos desitjau, pus s'en haurian entornat dins. De esta manera, la
tropa gascona, que era la última ab que contava lo Comte, baix pretest
de fer sortidas contra los sitiadors, deixa desamparat al contrari pera
sempre, y's dirigeix á son pais, ahont la espera lo senyor de Favars,
que sortí ab tots los caudals de Jaume de Urgell fa pochs dias, y ha
escrit ara á sos compatricis que'ls espera en Gascunya pera repartir lo
diner entre ells, segons veuréu en aquesta carta que'ls fugitius m'han
donat pera justificarse.

Lo Rey agafá la carta y la llegí, peró tement l'altre que dubtás,
continuá dihentli ab energia:

--Duptau que aixó sia cert, quant al Comte li convé ara mes tenir tropas
dins que fora? Duptau que es major ventatja pera nosaltres tenir menos
gent que'ns resistesca? Duptau de que no tornará lo de Favars, quant li
ha sobrat temps pera fer allistament nou en Gascunya, com sabeu? Per fi,
senyor, per fi, (digué ab ánimo resolt,) ¿dubtaréu de qui posa en
garantia de aquesta bona obra son cap á vostra disposició?

Inclinantse aquí lo donzell de Puymoren y descubrint son coll, deixá mut
y pasmat al Rey; mes tornant á alsar lo cap ab serenitat, continuá
resolt de esta manera:

--Rey Fernando de Aragó, si teniu encara por de la terra gascona, ja us
donaré á son temps un remey, y si us basta ab la relació de lo que
passa, ohiu encara, pera major tranquilitat vostra, la relació de lo que
tè de passar.

--Per vida de...! esclamá lo Rey, que no sè si ets ángel ó ets diable.
Digas... digas... Tens rahó: parla.

--Tot lo que vos creheu de traició no es cert. La traició es certa, peró
vos no sabeu la forma, y jo la he sabuda per los mateixos gascons.

--Qué dius! torná á esclamar lo Rey, y obrint sos ulls de foch; parla...
parla...

--La traició no es del exércit, es de alguns vassalls dels pobles
vehins, que moguts per Berenguer de Fluviá, vindrán en forma de somatent
ans de la matinada, y donant rebato al campament, procurarán fer una
embestida per introduirse en la ciutat...

--Y qué?... interrompí lo Rey ab impaciencia.

Lo donzell se somrigué ab calma, com volent infundir mes confiansa al
Rey.

--Vencedor de Antequera, li digué ¿qué podrá fer un poble mal conduhit
contra un exércit ben ordenat? ¿Qué fará lo rebato per fora, si no hi ha
dins qui li puga obrir pas? A mes, que en vostra ma teniu lo medi.
Deixau que s'acoste lo desordenat somatent, deixau que vinga fins á la
línea, que ell no sab lo que li espera.

Lo Rey mirava de fit á fit al que li parlava, y á cada mot que sentia,
obria mes sos ulls, respirava ab mes forsa, y casi's transportava ja al
lloch del triunfo, que pochs minuts ans creya véurer fosch.

--Las bombardas que teniau (continuá lo donzell, ab to de seguritat, y
parlant mes depressa sens que s'interrompés,) y las que vos han portat
los arrays y patrons de Tortosa, colocaulas prest en lo tossal mes
inmediat ó derrera de qualsevol bastida, ab tal que dirigescan son foch
al punt per ahont ha de acostarse la gent armada. Deixaula acostar,
deixaula que arribe fins al peu de la línea, y llavors...

--Llavors qué? preguntá y esclamá lo Rey á un temps, posantse las dos
mans al cap.

--Llavors, digué l'altre ab calma, feulas disparar totas á un temps,
espargiu lo foch y'l fum entre aquella gent arreplegadissa, que ni sab
lo que es guerra, ni coneix la virtut de aquellas máquinas milagrosas,
y... ja veuréu com, en pochs minuts, queda net lo camp, dispersantse
tots en totas direccions, y com á vista de un remey tan supremo, baixa
lo mateix Comte á rendir sa espasa als peus de son llegitim rey.

--Vóls dir?... y qué?... com?

Lo Rey no sabia qué preguntar, de tan que volia saber y prevéurer y
evitar y asegurar á un temps.

--Teniu confiansa en mi? preguntá lo donzell.

--Oh! si la tinch? Com á infant de Castilla y com á rey de Aragó,
demana...

--Com á rey de Aragó deveu dir, y prou, que ho sòu y ho seréu.

Lo donzell guanyá un altre pas de terreno en sa esperansa.

--Sí: demana de mi.

--Demano sols un títol, de que no podeu donar diploma: donaume'l títol
de amich, y res mes.

--Homens així'm faltavan! deya pera sí'l Rey.

Y anava á apretarli la ma, quant renovántseli la possibilitat de tornar
los gascons, se detingué, posantse la ma á la boca, com que
discorregués, y digué:

--Peró si'ls gascons tal vegada... Tu me has dit al principi...

--Sí, en efecte: vos he dit que us donaria un remey. No us fassa por la
Gascunya, quant tè aquí poch profit: escriviu á Cárlos, rey de Fransa,
que's queixe del Comte de Foix perque fa armas contra'l papa Benet,
diheuli que envie predicadors á la Gascunya que defensen la causa del
llegítim Vicari de Dèu, y... fins si voleu, jo escriuré al cardenal de
San Estaci, á qui conech de Italia, pera que hi done un cop de ma.

--Has estat en Italia?

--Hi he estat, peleant ab florentins y venessians, y sols n'he vingut,
al saber que en ma terra hi havia rey y necessitava las espasas dels
bons.

--Oh! dígasme ara ton nom, bon amich, dígasmel ara, que no'm recorda y
no m'en vull olvidar mes.

--Lo donzell de Puymoren.

--Puymoren, sí... Puymoren, (repetí lo Rey, fent esforsos pera
pronunciar bè lo nom.) Ja no se'm olvidará mes.

--Y bè, preguntá l'altre ja ab accent dominant. Qué voleu mes, rey?
Voleu encara entretenirvos? Qué us falta ja pera no córrer al triunfo
que us espera?

--Res, res, donzell de Puymoren! cridá lo Rey, donantli la ma.

--Corremhi, donchs, senyor!

--Sí, sí, corremhi, corremhi!

A aquest crit, que donaren los dos ab forsa, lo patge del glávis tornava
á obrir la porta que poch ans s'havia tancat, ab pasmo de tots los
senyors y capitans que componian l'exércit de Fernando.

### VI. Lo somni de mossen Borra. Las bombardas. 

Come trovasti, o scelerata é brutta Invenzion, mai loco in uman core?
Per te la militar gloria è distrutta; Per te il mestier dell' arme è
senza onore; Per te è il valore e la virtù ridutta...
Ariosto.

Ánimas com la de mossen Borra no poden ésser conegudas sinó per lo
mateix que tè la sort de possehirlas. Quants hi ha que aparentan en lo
mòn possehir un esperit privilegiat, que logran fins enganyar á aquell,
fentli créurer que sa modestia, sa serenitat ó sa mirada compasiva
indica una inteligencia de sabi, una valentia indomable ó una
sensibilitat esquisida, y no obstant, tot alló no es mes que apariencia
y exterioritat, pus los falta la principal dot, qual es la franquesa del
home honrat y'l desprendiment de las vanitats mundanas. ¿Qué m'importa á
mi que'l que tè rahó cride y s'enardesca, si la rahó y sa conciencia'l
fan cridar, no volent transigir ab la hipocresia ó ab l'orgull? ¿Qué
m'importa á mi que mossen Borra's riga de tot lo mòn, que ab la burla de
un fassa ríurer als demés, si al fi óbra per un fi moral, si sa burla es
per ell lo cástich que, en conciencia y escandalisat dels vicis, créu
donar als que'ls cometen? Per aixó ell ríu, y ríu en la cara, mentres
plora ó s'enardeix ab lo cor, y per aixó també sembla indiferent á las
causas y objectes que causan ilusió als demés, pus pera ell no hi ha mes
ilusió que las grans realitats quant las contempla ó que las grans
causas que las motivan quant las preveu.

Qualsevol haguera dit, vehent al juglar de la cort, ab la calma ab que's
dirigí á sa celda, que aquell home era indiferent á tot lo que passava,
y que no participava tal volta del entussiasme que infundí en los
magnats la transformació repentina del Rey. Per ell, ni aixó, ni la
aparició del donzell, ni'l moviment que en totas direccions se notava
era res: fins allí no veya mossen Borra mes que ilusió dels altres, y
pót ser algun misteri, que no coneixent prou, no volia cansarse en
endevinar. Lo únich que feya en tals casos era trobar per alló motiu
pera transportarse endevant ó enderrera, ja plorant per lo gloriós
passat de sa terra, ja gosantse en un esdevenidor felís, peró sols felís
pera ella, quant, en sos cálculs, arribava á entrevéurer un camí ó
principi de camí pera aquell temps hermós creat instantaneament en sa
fantasia. Cor de home de bè quant feya ríurer als demés, cor de poeta
quant reya dintre de sí mateix!

Participava son cor de eixas dos qualitats, quant mossen Borra se sentá
sobre son llit pera despullarse y descansar, y tota la conversa que ab
sí mateix tenia se reduhia á aquestas rahons: primer deya: --Y bè! Qué
será al fi tot aixó? Una cosa mes ó menos grossa, peró al cap y á la
derreria una de tantas cosas del mòn. Y á poch, y després de
reflexionar, ó quant de segur ja's transportava, repetia lo seguent:
--Mentres hi haja guerra á casa, petitesa y miseria. Dèu la acabe prest
á dins y la encenga á fora, que així hi haurá grandesa y abundancia!

Y mes fixat en son desitj que en lo que passava, tot ficantse la gorra
de estam blanch de Vich, anava á dar la última apretada á la finestra,
per si no estava ben tancada, quant de repent ferí sos oidos un soroll
en la part de fora, y en lo que may hauria ell pensat en aquella ocasió.
Era'l mateix soroll que, en aquell instant, separava en las passeras del
riu de Farfanya á las dos amigas de Menargues que anavan en busca de sos
esposos, y que, omplintlas de horror y espant, las feya pérdrer la esma
y precipitar per entremitj de las ayguas!

Al regonéixer mossen Borra que aquell soroll era compost á la vegada de
veus humanas y de campanetj, tement la realitat de una cosa que no havia
pensat ni previst, estigué un moment com dubtant, mes allargant luego la
ma al bancal de son llit, se embolicá ab ell de qualsevol manera, y obrí
mitja finestra pera mirar lo que tant lo sorprenia.

--Dèu del cel, esclamá de prompte admirat, vehent lo cercle de llums
que's descubria entorn de Balaguer, encara que á alguna distancia; es
possible! Es á dir, que aixó durará mes de lo que'ns pensam!

Peró després de contemplar un poch, y com reprenent de nou sa calma,
torná á tancar la finestra, y dirigintse de nou al llit, digué:

--Ba, ba! Somatent que no vè de Barcelona, somatent sense procés,
veguer, ni bandera, no será may res de bo.

Y tot arreglant lo bancal y la gira del llansol, anava discorrent de
esta manera:

--Lo somatent ó ha de ser gros, per una gran causa, partint del centre
de la terra, ó ha de ser petit, y per una causa petita, com quant un
poble persegueix ab lo Via fora! á un malfactor. De manera, que ha de
ser una cadena pera subjectar tirans, ó una soga pera penjar á un
lladre, y ab bona fe, crech que aquest no es mes que una mala anella de
la cadena y un mal filat tros de lligam, pus sens cap y sens concert
surt contra un exércit aguerrit.

Aquí mossen Borra, sentat ja dins del llit, apagá lo llum y se senyá,
peró fos que en la fosca se concentrás son esperit, fos que sa
imaginació se exhaltás per l'efecte fantástich que li havia causat lo
conjunt dels bruchs y matas encesos, ó que sa memoria's transportás á
grans fets passats que coneixia; lluny de posarse de seguida á jáurer,
com sempre solia, continuá llavors involuntariament sentat per un rato
en lo llit, fent las seguents reflexions:

--Oh! qué bonich déu ésser un somatent, quant, espressant l'esperit de
la terra, se dilata desde'l cor de ella fins á sos estrems; quant sòn
tots uns, y rey y poble van units, y no's pensa mes que en la honra de
la patria! Oh! jo veig en aixó lo carácter guerrer, l'esperit libre del
catalá, lo fruyt de las grans lleys del pais, de aquellas lleys que han
sigut la mare de totas las glorias dels antichs temps. Sens aquellas no
hi hauria hagut esquadras ni conquistas, ni hi hauria hagut riquesas ni
llibertats, no hi hauria hagut reys ni pobles felissos.

Y així, anant saltant vagament de uns pensaments á altres, peró lligant
los uns ab los altres, vehent devant sa imaginació tots aquells objectes
que anomenava, y altres que li anavan ocorrent, acostat ja lo cap al
coixí, pronunciá encara aquestas paraulas, que probavan lo calor de sa
imaginació exaltada:

--Quí pogués véurer á algú de aquells reys que pelearen en Sicilia y en
Italia, aquells estols que tallavan lo mar en totas direccions, aquells
almugavers, que pujavan á las montanyas y assaltavan los murs com qui
puja á un marge... y oir aquells crits de San Jordi... San Jordi y
Aragó!...

Mossen Borra havia quedat ja en tal punt adormit.

Peró no cregau que la exaltació del juglar despert havia de cessar per
aixó. La exaltació se tornava llavors ilusió pera'l juglar que dormia.

Ningú podria pintar lo que tal volta espressavan llavors las faccions
del juglar que dormia, gosantse en l'hermós quadro que era objecte y
causa de son somni, lo que espressaria aquella cara entre la gorra y'ls
llansols, pus ningú ha pogut observar lo que fa un home en tal cas,
quant la quietut lo rodeja, y quant ni la menor transparencia de llum lo
distrau.

Lo primer objecte que vegé dormint mossen Borra fou un cavall blanch, lo
cavall de Sant Jordi, que, volant pels ayres, se dirigia en llargas
embestidas á tots los extrems de Catalunya, donant renills y estufant sa
cabellera quant arribava á certs punts. En Portfangós y en Salou lo vegé
córrer casi á rans de la aygua per entremitj de innumerables galeras y
altres embarcacions, sens que may ensepegás en cap fusta, sens que may
sos arreus se enrredasen en cap vela. Semblava com si'l cavall esperás
indecís, com si li faltás la carga pera partir, com si no fos la hora de
trobar al cavaller propi que l'havia de montar. Oh goig inefable! Lo
cavall ja no anava sol. Sobre de ell veya ja mossen Borra al mateix
sant, patró de Aragó, vestit mitj á la grega antiga, portant á sa ma la
flamejant llansa, y á la gropa un altre cavaller jove ab corona reyal y
aguantant ab lo bras esquer un escut de las barras de sang. La fisonomia
del sant poch importa al devot, peró la del cavaller de la gropa
interresava sobre manera al juglar: aquella cara ell la havia vista, la
coneixia, y, á pesar del goig que li causavan sas miradas, una de
aquellas confusions misteriosas que ocorren en los somnis li impedia,
sense saber perque, de poder adivinar á quin amich perteneixia. Pegá una
volada'l cavall, despedint entorn de sí una grata resplandor, que donava
un brill vaguejant á la platejada armadura que'l cubria á ell y als
cavallers de sa carga; y á pesar de tal bellesa encantadora, no cal dir
que ab lo cavall resplandent s'elevá també, com subjectat á sos peus ò
dominat per sas ferraduras, l'infernal y vert drach alat, trahent sa
llengua de sageta, resplandent y bell també, com pót serho per son estil
la pintura de un foch de infern, que deixa véurer per tot la ma y la
habilitat del artista que la ha executada. Per demés es dir aquí que'l
juglar doná també un salt en lo llit, desitjós de véurer la cara que li
fugia... Peró no li fugia, nó. Lo juglar volava lo mateix que'l cavall,
seguintlo á poca distancia, y tots junts se remontaren fins á arribar al
cim mes elevat de la montanya mes alta de Catalunya; allí lo cavall,
clavant sas ferraduras ab forsa en las rocas, com se conta del de la
reyna mora del castell de Ciurana, emprengué una embestida, y atravesant
lo mar, no pará fins á distingir una gran ciutat de Italia, fins á
arribar á Nápols, devant de quals portas, descavalgá lo cavaller rey, y
quedá prop de ell en sa guarda lo cavaller sant. Peró ans que allí
arribás, quantas cosas no alegraren lo cor del juglar volant, que venia
á fer en tal cas la feyna de un patge alat. Mentres lo cavall corria,
anavan descubrintse á dreta y esquerra islas y territoris, que senyalava
ab sa llansa, tot passant, lo sant guerrer, com pera indicar al company
que totas aquellas terras eran vassallas sèvas; en un extrem de Italia
se veya alsar, també volant, lo lleó alat de sant March, mirant ab vista
espantada aquell nou succés, en totas las riberas se veyan atravessar
grossos peixos, sanguejant en sas espatllas las barras de Aragó, y prop,
prop ja de la hermosa Nápols, tan tranquila estava la aygua, que en lo
fondo del mar se veyan reflectits los volants viatjadors, colocats á la
inversa, de manera que mossen Borra gosá certs moments com á juglar, al
contemplar lo moviment de las camas y la panxa del cavall, com gosá no
menos, crehent véurer en sa ilusió que'l drach tenia la fisonomia del
gat roig, y que volent detenir al cavall, prop de Nápols, ab sa unglosa
arpa, li arrimá aquell una tremenda cossa. Pera ferse obrir las portas
de Nápols, cridá lo cavaller jove á infinitas legions, que aparegueren
donant lo crit de "Sant Jordi y Aragó!" y en seguida tingueren lloch
infinitas pugnas, succehintse y pasant rapidament unas aprés de altres
com los quadros de un panorama. Al cáurer las portas, se descobrí en
mitj de un portal una reyna embolicada ab un manto que assegurava en son
cos, mentres que un guerrer, portant un escut ab unas flors de lis,
avansava pera despullarla de la reyal vestidura. Al descubrir la
intenció del guerrer, avansa també'l rey jove, la reyna se guarda no
menos de ell, peró al fi acaba per obrirli sos brassos, y cobrintlo
també ab son manto, se'l emporta seguit de tots sos guerrers, que
allunyan al contrari, fan cáurer son escut de las flors de lis y passan
per demunt de ell. Fins aquí sempre vegé mossen Borra al cavaller sant
prop del cavaller rey, peró mudantse en sech devant los ulls de sa
imaginació la escena que contemplava, observá que'l sant havia
desaparegut, que'l camp gloriós de guerra s'havia transformat en un
lloch cortesá, pus lo rey estava rodejat de donas, entre quals nuus y
blanchs brassos, apareixia com lligat per una voluptuosa cadena. Lluny
de véurer allí al sant, li semblá al dormit juglar que veya sols al
drach infernal, senyorejant per totas las cambras del palau y mudant sa
atmósfera ab son álit calent y verinós. Mossen Borra, á qui agradavan
las festas y las glorias, á qui havia seduhit de prompte la bellesa y
grandesa de aquella morada, y á qui atreya continuament la amistat del
rey jove, vehent al mateix temps camins de gloria y camins de deshonra y
perdició, indecís, dubtós, sentint oprimit son cor y respirant ab
fatiga, doná proba en son llit de descans, de que realment patia y se
congoixaba, pus respirant ab pena, casi no li faltava sinó esclatar en
un plor pera desahogarse. Seguint lo somni y la fatiga, somniá que, tal
volta mirant cap al altre part del mar, trobaria pót ser algun consol, y
dirigint cap allí sa vista, li semblá, lluny de descobrir l'objecte que
buscava, véurer tan sols una altre reyna plorant, y prop de ella lo
noble escut de las barras abandonat á sos peus y cubert sols de llorers
sechs.

Si la pena havia sigut gran fins aquí en lo somni, no cal dir que anava
desde aquell moment á ser major, pus havia de decidirse á abandonar al
rey jove á qui servia.

Pero nó: la fatiga del pobre juglar havia de cessar prest; una realitat
impensada l'havia de curar prompte de la fatiga del somni. Al arribar á
aquest punt, l'atronador soroll de una bombarda, disparada desde
l'alcássar de Balaguer, acabava de dispertar á mossen Borra.

--Jesús!... Jesús!... Qué es aixó? digué sentantse de un bot en lo llit.

Y mentres esperava á véurer si's repetiria'l soroll, enterament
convensut de que estava despert, esclamá: --Ah! Quant ho sento! Tan poch
que faltava pera saber en qué pararia aquell dubte, y haverme despertat!
Peró aixó tenen los somnis que sòn molt bons ó molt dolents, que may
tenen final.

Torná á ferir llavors sos oidos la remor lluny dels del somatent, y
lligantse en sa memoria lo que havia vist ans de dormirse y l'estrépit
de la bombarda que acabava de sentir, calculant que lo que ell havia
tingut per misteri, tal volta en aquell moment se descobriria, saltá
pressurós del llit, y embolicat de nou ab lo bancal, torná á dirigirse á
la finestra, que obrí ab cuydado per temor del ayre.

No era molt diferent lo que'l juglar veya de lo que ans havia vist,
solament que així com la primera vegada venia'l somatent per totas
direccions, llavors, arreplegat ja en un sol cos, se dirigia, formant
exércit, cap á la estacada de devant de las torres. Tants llums reunits,
lo brillar de las armas, eynas y demés ferros, (que de tot portavan
aquells inocents soldats,) y lo moviment general de las flamaradas en
direcció oposada á la dels que corrian, donavan un aspecte á aquell
conjunt, com si fos de un torrent ó riu de foch que se escapa, y
contra'l qual no hi ha forsas humanas que basten á detenirlo.

Vehent aixó mossen Borra, y contemplant com s'acostava aquella multitut
cridadora, tragué lo cap fora de la finestra, desitjós de véurer quina
actitut prenia l'exércit del Rey; peró si bè arribava á distingir en lo
camp alguns bultos grans y negres, que calculá serian companyias de gent
armada, quedá sobremanera admirat, vehent que no's movian de son punt, y
que'l somatent arribava ja casi á la línea del clos.

En tal estat, reunint totas sas ideas passadas, així en somni com ans de
dormirse, fixa la vista, per dominar á son pensament la admiració que
aquellas li causavan, digué, posantse la ma en la barra: --Mon somni'm
semblá una realitat... y estich mirant una realitat que'm sembla un
somni!

Y així seguia pensatiu, quant aquella figura tranquila se transformá de
repent en imatge de sorpresa, de espant ó de condol, que tots tres
sentiments se espressavan en sa cara. En aquell moment, quant ja casi
tocava á la línea lo somatent, quant sos llums deixaban ben clar y
distingit tot lo campament, quant mossen Borra podia fins conéixer casi
personalment als homens armats que corrian, de diferents cantons vegé
venir unas donas que, avansant desesperadas, donant crits y alsant á
l'ayre sos brassos, se dirigian com á lleonas perdudas, que tals
semblavan ab la cabellera que'ls volava, en busca de algun objecte
volgut de son cor y arrancat de sa vista. Com lo torrent de la gent
armada baixava ab precipitació, prompte quedavan barrejats é inclosos en
aquell los sers estranys é inesperats en un camp de batalla que lo
contemplador acabava de descubrir. La ma de la dona que detenia al home,
los brassos de la esposa que's penjavan del coll del espós, lo paquet
que s'entregava, lo pa que s'oferia eran escenas momentáneas, rápidas,
que se succehian y que sols donavan al ull lo temps de obrirse pera
véurerlas, pus la confusió general ho barrejava tot. Entre las donas
descubrí principalment mossen Borra á dos que anavan á poca distancia la
una de la altre: la primera portava una manta enrotllada, y caminava
precipitadament sens fer cas del perill: la segona, indicant en son pas
un esfors que era clar indici de un abatiment, pegava tan sols curtas
embestidas, y cada vegada que emprenia de nou una correguda, alsant la
veu y dant senyals de un gros sentiment, cridava á la altre dona, sens
dubte pera que en aquells moments no la deixás sola. Interessá
sobremanera al contemplador l'aspecte de aquellas dos figuras
verdaderament notables en aquell lloch, pus fins semblava com que, pera
ferlas mes ressaltar, s'hagués aumentat en un instant y entorn de ellas
la claror que per aquell estrem espargia'l conjunt de flamas de aquella
falange candent. Mossen Borra no las perdé de vista, mirá, excitat de
vius sentiments, á aquellas dos desgraciadas esposas, que per tal cregué
regonéixerlas enseguida, vegé com sos brassos s'allargavan endevant,
tocant ja al objecte perdut ó buscat, observá ja per fi unas mans que
s'apretavan ab unas altres, endeviná per sos moviments la espressió
també de sentiments nobles y tendres, y... ay Dèu meu!... quant mossen
Borra, mes interessat que may per aquells dos sers infelissos, avansava
involuntariament son cos, descuydant la roba que'l cobria, per témer que
la confusió los hi anava á arrancar de la vista, en aquell mateix
moment, una impensada y atronadora descarga de bombarda, dirigida al
punt ahont passava la escena, feu realment desaparéixer, ó millor,
transformar, als ulls del juglar, aquell gran quadro que tant li
interessava. --Qué es lo que veig, mon Dèu! --esclamá mossen Borra,
mogut casi mes que de interés per la desgracia, de desitj de saber qui
la causaba, y dirigint, per conseguent, la vista al punt de ahont venian
disparadas las artellerias; peró després de aquella descarga, s'en sentí
una altre, y després una altre, y una altre, y... fins á set no pararen,
y tot en un brevíssim instant, de manera que per aixó podia endevinarse
bè lo motiu de la quietut que havia guardat l'exércit sitiador y la
prevenció ab que havia estat lo que tenia'l cárrech de dirigir aquellas
máquinas infernals!

Descríurer aquell nou y trist quadro ocasionat per las armas de foch,
sens dubte seria mes fácil al pinzell que á la ploma. La corrent de
flama dels que venian se vegé dividida, primer pel mitj, y aprés per
varias direccions, sa claror enlluhernadora quedá ofegada per una
nuvolada de fum, y'ls pochs llums que restaren aislats se vegéren com
despresos del cos principal, y fugint cap á fora, apagantse
consecutivament y depressa, com las petitas pallas encesas que'l vent
s'en porta d'un paller quant se crema; la terra quedá cuberta de morts y
ferits, revolcantse aquestos per sobre de aquells desesperadament, y'l
crit unánim de guerra que ans se sentia, acabava de transformarse en un
crit de dolor en lo lloch de la desgracia, y en mil veus, diferentas y
aisladas, que, anantse perdent en totas direccions, cridavan
¡misericordia! y donavan clara idea del desespero que tenian los que
fugian. Tal era l'efecte que havian causat aquellas novas armas
disparadas á un temps, y tal l'espant que havian produhit en aquells
soldats inesperts, que pót ser ni idea tenian de lo que era tan
diabólica invenció.

Mossen Borra, estátich y horrorisat de lo que acabava de contemplar,
ferit de compassió en son cor, per lo que podia haver succehit á
aquellas dos donas que tant interés li havian mogut, y recordant per un
moment la conversa que havian tingut en lo clos del convent, parlant de
la nova arma, se tapá los ulls ab las mans per un instant, com no volent
ser testimoni de tanta desgracia, y pronunciá ab íntima conmoció estas
paraulas: --Ah! sí, sí: ja tenia rahó En Bernat de Báges: arma de
cobarts y de traydors, que sols moros podian haverla inventada!

Y continuant pensatiu, ferit del misteri que havia succehit poch ans,
quant lo Rey se presentá en lo clos, se separá de nou las mans dels
ulls, y mirá á las artellerias, en lo moment que disparavan la última
descarga, y vehent, ab lo resplandor de esta, que prop del canó saltava
y odulava un gos mastí, al que procurava fer callar un home alt que
portava una capa; ficantse com de rabia la ma per entre'ls cabells,
exhalá un sospir y digué: --Sí! No hi ha dubte. Ja estranyava jo que tan
infame idea pogués sortir del cap de un lleyal. Ell es, sí! lo donzell
del gos, aquest misteriós donzell que ningú coneix, que fins ara ha
sigut amo de un gos, per no haver tingut ocasió, sens dubte, de ferse
ell gos de un amo!

Y anava á malehirlo, quant, distrahent sa vista unas novas llums que
sortian de un dels portals de Balaguer, fixás en ellas lo juglar, y
descobrint que entremitj de ellas venia una dama, exaltat ja sols
llavors en la possibilitat de una idea agradable, mirá millor, y
confirmada, en cert modo, sa esperansa, al véurer que la dama se dirigia
á la tenda del Rey, esclamá goijós de esta manera:

--Oh! si fos cert... Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu! Ell sab perque
succeheixen las cosas quant las permet. Si al menos de aixó s'en ha de
originar la pau de Catalunya, olvido la barbaritat de las bombardas, ja
que ellas la haurán ocasionada!

Y ferit en seguida per una altre idea mes agradable encara que bullia en
son cap, peró que veya lluny, digué tot tancant la finestra y tornantsen
al llit, y manifestant un cert goig, que era pót ser mes fill de sa
imaginació que de son convenciment:

--Quí sab! quí sab! Ventadas hi ha á voltas que posan los blats á
punt... *Post nubila Phoebus*. Quí sab si aqueixa mateixa invenció que'm
sembla bárbara, podrá contribuir un dia á la major exaltació y fama dels
reys y dels fills de ma patria.

Se detingué després un poch com embegut en un altre idea filla de sa
fantasia, y anyadí, mitj rihent:

--Sí, sí... fins juraria que en mon somni y en lo triunfo del rey jove,
quant ha entrat en la ciutat italiana, sonavan també bombardas y veya
fochs de artellerias... Peró deixem lo somni, (digué en seguida resolt y
tornant á saltar dins del llit,) deixem lo somni pera péndrer la son:
Dèu fassa que dormia, y que al despertarme veja jo una realitat felís;
Dèu fassa que, al despertarme, puga véurer com lo verdader rey de Aragó
óu missa devant del Sant Cristo de Balaguer! Feuho, feuho, imatge
soberana, vos que tanta virtut teniu, vos que foreu treballada per
sants, y que vinguereu á aqueix pais contra la corrent de las ayguas,
santificau lo regnat pacífich que avuy pót ser comensa, y deteniu pera
sempre la corrent de mals que fins ara havian agoviat á la terra de
Aragó! Dèu ho fassa!

Y ab aquesta consoladora esperansa, y tot fent aquesta súplica, mossen
Borra torná á quedar dormit tranquil, y dormí fins á la matinada, en que
las trompetas cridavan á tots los soldats del camp pera reunirse en un
sol punt.

### VII. Tota soleta! 

Moltas vegadas lo cos descansa y'l cor s'agita: per aixó no hi ha
descans mes dòls que'l del inocent, pus quant tanca'ls ulls quedan en
igual repos un y altre.

Pót recordarho qui haja vist dormir á un fillet sèu, qui haja contemplat
á eixos sers plens de tendresa, quant la salut y la alegria los mantenen
la vida, y quant l'alé y'l consol de la mare los anima y ampara. Mes, ay
del inocent que's desperta sense trobar consol! ay del cos despert que
s'agita en la infancia, quant se li acosta la hora de descansar lo cos!

Així tranquila y hermosa, ab la ilusió de tenir prop l'alé de la mare,
dormia, en la matinada del dia cinch de novembre, la inocenta Blanqueta,
sense haverse mogut de la mateixa posició en que la havia deixada la
mare la nit anterior.

A la hora en que mossen Borra, després de haver passat una nit agitada,
se despertava ab una esperansa alegre, la pobre Blanqueta, després de
haver passat una nit tranquila, comensava á dar senyals de despertarse,
y estava próxima á obrir los ulls, pera topar ab una imatge de
desconsol.

Quant la claror de la matinada comensá á penetrar per entre las
escletjas de la vella finestra, Blanqueta doná las primeras senyals de
haver descansat prou: removent un poch son cos, y com prenent forsa sos
pulmons, despedí una respiració forta y llarga. A poch rato, y com
gosantse en aquell entorpiment dòls que preceheix al despertarse, se
posá plana en lo llit, y allargant y estirant las camas, feu un badall
que podia dirse entretingut per lo que durá, y trahent per últim fora
del abrich lo bras dret, lo allargá ab forsa, deixant cáurer la ma plana
en la part posterior del cap, ó millor diriam, lo cap y'l bras
s'arrimaren l'un al altre pera ajudarse mutuament, á fi de proporcionar
una posició nova y mes grata al que pugnava entre'l gust de descansar y
la necessitat de despertarse.

La carinyosa nina obrí llavors un poch los ulls, pera tornarlos á
tancar, com succeheix á la vista de la claror repentina, y en tan calmós
tránzit, pronunciá, mes moguda per la forsa del hábit que per altre
causa, lo nom que sempre en tal hora anomenava, aquell nom grat y primer
que s'apren de pronunciar ja quant lo mugró del pit matern constituheix
tota la felicitat y absorbeix tot lo coneixement del infant. Lo nom de
mare, mes que pronunciat, escapat en tal ocasió dels llavis de la nina
endormiscada, no tenia'l to ni de pregunta, ni de esclamació, ni de
contestació: era lo primer sospir que, sortint del cor pera saludar al
dia, prenia forma de paraula al passar per los llavis inocents, per los
quals se comunicavan son carinyo dos sers que vivian sols l'un per
l'altre.

Encara que no fou corresposta aquella paraula, com de costum, per una
altre paraula no menos dolsa, no havia de sobresaltar tan prompte
aquesta falta á una criatura que may havia anat escassa de consol y de
carinyo: ans bè, en la edat en que Blanqueta se trobava, després de
haver dormit en un llit mes tou que'l de costum, y desitjosa de allargar
un poch la agradable estada que's troba en lo llit al matí, lluny de
infundirli aquella falta de resposta cap dubte ni sospita, la induhí á
continuar disfrutant per mes temps del goig que proporciona lo calor
dels llansols, quant precisament s'acosta la hora de deixarlos. Així fou
que Blanqueta, en la nova posició que havia pres, continuá una altre
dormida, ab no menos gust que la de la nit, y no despertá fins que ja
verdaderament lo cos no tenia ja mes necessitat de descansar.

La segona volta de despertarse fou ja de altre manera, pus obrint sens
dificultat los ulls, los bellugá involuntariament á dreta y esquerra, y
gratantse ab totas dos mans prop de la lligadura dels cabells, quedá
prou serena y desperta per adonarse si estava sola ó nó.

Cregué de prompte que tal volta sa mare estaria en la altre cambra, y
esforsant una mica, no gayre, la veu, pronunciá de nou aquella paraula
de costum, acompanyantla ja de un to diferent de la primera vegada.
Repetí Blanqueta lo nom de mare per tres ó quatre voltas, mes vehent que
aquella no li responia ni havent esforsat la veu en l'últim crit, mirá
inocentment entorn, com pera volerse convéncer de que no estava dormida
en cap paratge, y llavors, demostrant casi mes enfado que altre cosa,
pus no tenia prou temps ni malicia pera sospitar cap altre causa, girás
mitj de costat, apoyant lo colze en lo coixí, y digué:

--Ay ay? mirau la mare, que s'en ha anat sense recordarse de mi.

Estirá un poch sos brassos la nina, com pera sacudir la peresa, y
entrantli ja casi ganas de llevarse, per lo mateix que tenia aquell dia
sobrada llibertat de jáurer, comensá á sentir impaciencia, y parlant com
si murmurás, digué:

--Y quina missa tan llarga! Bè m'ho podia haver dit que avuy n'era dia,
y haversem emportat.

Lo que es la senzillesa de la edat inocenta! En aquell moment tal volta
aquell cor sens malicia anava á inculpar al ser que mes estimava en lo
mòn, y deixava de ferho sols perque la mateixa causa de la inculpació li
sugeria de repent una idea agradable. Pensant en la missa, pensá en que
podia ser diumenge, y essent dia de festa, sabudas sòn las dolsas
ilusions que per tan frívol motiu naixen en las criaturas.

--Ara que hi penso, deya tota contenta Blanqueta; quant me divertiré
aquesta tarde, que aniré á passejar ab lo pare. Lo pare'm vá prométrer
que aniriam fins á la hermita y que besaria la ma á la mare de Dèu, y
que trencariam pinyons, y... Oh! qué m'agradan los pinyonets! Oh! qué
bonica déu ésser la mare de Dèu! Ah! Ja hi voldria ser! Besaré á la mare
y al infantó, al Jesuset.

L'excés de alegria que llavors esperimentava, lo desitj de que passás
rapidament lo temps, y tal volta fins de gosarse en contar aquella
satisfacció á sas amiguetas, li aumentá de nou las ganas de llevarse, y
li feu trobar mes en falta la mare en aquell moment. Anomená dos ó tres
vegadas novament aquella grata paraula, repetí lo nom de mare! aumentant
cada volta mes la veu, y fins carregant l'accent y allargant ab forsa la
última lletra pera sostenir mes lo crit. Peró la mare no responia, lo
temps passava, y la impaciencia de la criatura s'anava ja transformant
en dubte y de dubte en desconsol, comensant ja casi verdaderament á
adonarse de sa soledat. Si aquell cor inocent hagués vist clar lo sol,
pót ser hauria tardat mes en adonarsen de son aislament, peró en la
foscor de la cambra, encara que era de dia, no podia deixar de sentir,
al menos, tristesa, que no es poch pera una criatura avesada tota sa
vida á rébrer caricias.

Al arribar á aquest punt, los crits de mare! eran ja forts y continuats,
la tristesa y'l desconsol havian pujat ja del cor als ulls y á la cara
de la pobre nina, que, desbrigada del tot, allargava fora del llit son
flexible y hermós cos, correntli grossas llágrimas per las galtas, y
mostrant com si fos inflat lo llavi inferior, per la forsa del sospirar
y del plorar.

Sia la forsa de la necessitat ó la ma de Dèu, se veuhen sempre esforsos
en los desgraciats, que'ns semblan impossibles de ferse per qui no está
en la desgracia. Així debia succehir moltas vegadas, desde aquella hora
endevant, á la pobre Blanqueta!

No podent ja aguantar mes la desconsolada nina, y com deixantse escórrer
del llit, tocá de peus á terra, y corrent á la finestra, girá lo
baldalló que la tancava, y la obrí en seguida, trahent lo sèu preciós
caparró fora, pera véurer si descubria á sa mare.

La claror del dia, penetrant dins de la cambra, produhí com un espay de
consol, tranzitori, á la desamparada criatura; sa senzilla imaginació
torná á fixarse en lo recort grat del diumenge, y deixant de donar per
un moment lo crit de mare! no feu mes de prompte que mirar amunt y avall
del carrer.

--Sí, sí, digué ab alegria; diumenge es avuy, pus ni'l ferrer treballa,
ni passa la dula, ni cabalgaduras, ni bous. Oh! deya després ab
admiració alegre; y la claror es de dia de festa. Qué poca gent se véu!
Tothom déu ser á missa ó á fora.

Y distingint de prompte una dona al estrem contrari del carrer, torná á
renovárseli l'objecte de sa esperansa ó de sa tristesa, y cridá de nou
ab veu aguda: --Mare! Mare!

Engany cruel, que torná á fer cáurer en la tristesa á aquella pobre
criatura! Vehent Blanqueta que la dona no era la mare, sentida ja del
fret, per estar en camisa prop de la finestra, y olvidantse de la ilusió
de la festa, esclafí de nou en un plor, repetí desesperada aquell nom
que no se li apartava de la boca, y casi's pót dir que arribava á pensar
en un mal, cosa que tal volta no havia fet may en sa vida.

--Qué ploras, Blanqueta? li digué desde'l carrer aquella dona que
passava. Perqué t'estás á la finestra en camisa? No tens por de
encadarnarte?

--La Mare!... la Mare!... Jo vull la Mare! deya, mes esclamant que
responent Blanqueta, casi sanglotant de la fortalesa del plor, y
barrejánt seli prop de sa rosada boca la saliva y las llágrimas.

--Peró, qué't passa? tornava á preguntar la dona. Per esperar una mica,
posarse á plorar de aqueixa manera una noya tan gran? No t'en donas
vergonya?

La resposta de Blanqueta sempre era la mateixa: --Mare!... Mare!... Jo
vull la Mare!

La dona que inocentment havia fet aquellas preguntas á Blanqueta,
acabava de sospitar llavors, si tal vegada sa mare podia haver anat
ahont eran moltas donas del poble, y que ella també hi fòra, sinó per no
deixar sola en sa casa á una neboda que tenia comanada. Sortint aquesta
de sa casa en aquell moment, li confirmá la sospita, dihentli que lo
mateix pensava, y moguda la dona de certa compassió envers la trista
petita, sense sospitar lo trantoll que hi havia hagut aquella nit prop
de Balaguer, acostás resolta y carinyosa prop de la finestra, y digué á
la noya:

--Vóls que puje á vestirte? Entretant pót ser vindrá ta mare... Que tens
por de estar sola?

--Por nó, peró estich sola, soleta...! ¡Ay, mare, mare! ¡Qué s'es fet de
la mare!

--Ah! digué la dona, reparant que la porta estava tancada ab clau. Bona
la havem feta: ara si que no puch pujar encara que vulla. La porta está
tancada.

--Ay, ay, ay! cridá Blanqueta esparverada, sentint aquella nova, que en
sí no era res, peró que era prou pera causar espant á una criatura,
quant á son desconsol s'hi anyadia la idea de estar tancada y de haverse
perdut sa mare. Ay, ay, ay! Com ho faré si la mare no torna? Com ho faré
tancada tota sola?

Y com donant probas de penetrar un viu sentiment en aquell cor verge,
fixa tal volta sa imaginació en las dos últimas ideas que li feyan
aparéixer devant de sos ulls la imatge de la soledat molt mes negre de
lo que fins llavors havia sigut; tenint ja, si pót dirse, fam de consol,
mudá en sech sa espressió la afligida nina, y fent un moviment afirmatiu
ab lo cap, clavá sos ulls plorosos en la dona que li parlava, y li
cridá:

--Sí, sí, ferrera, sí: pujau, pujau!

--No puch, filla meva; li digué la dona tot apretant la porta.

Perqué no?... Pujau, ferrera!... No m'haveu dit que'm vestiriau?

--Sí, peró...

En aquell dubte anava á rómprer una mes forta desesperació, pus la noya
plorava amargament; peró adonantse la vehina, tot apretant la porta (que
per no tenir la barra estaba fluixa,) de que sota hi havia la clau
amagada, posanthi la ma en seguida, la ensenyá á la petita, que baixá un
tant lo plor al véurerla y li digué:

--Alabat sia Dèu! Sí, sí, ja pujo: no tingas por. Te vestiré y prest
vindrá la mare.

Y salvada ab la confiansa de la verdadera amistat, obrí á tota pressa,
pujá dalt de la casa, y després de consolar á Blanqueta, de haverli
aixugat la cara ab sa mateixa camisola, y de haverla fet sentar damunt
del llit, li posá las faldetas, lo jipó y li aná lligant las
espardenyas. Així li deya entretant ab suavitat y carinyo aquella bona y
compassiva dona, aquella vehina fiada y verdadera amiga de la mare de
Blanqueta:

--Véus, tonta, com tot aixó no es res. Perqué no cridavas ans, y també
hauria pujat? No ho sabs, que la ferrera t'estima? Vaja, dónam un
patonet, y baixa si vóls, que mentrestant, podrás esperar pel carrer si
véus venir la mare.

--Nó, tenint la porta oberta, ja m'estaré al terrat, que donaré menjar á
la guatlla, y si per cas... No us en aneu pas de casa, ferrera?

--Nó, filla meva, nó: vina si vóls.

Y la carinyosa amiga acabava de darli, com per íntima espressió de son
carinyo y de son desitj de consolarla, dos patacadetas ab la ma en lo
gruix de sas rodonas y blancas pantorrillas, quant, després de haverse
sentit per lo carrer un breu enrahonament, soná un crit y jiscle á un
temps, que deixá com estática y perduda á la bona dona, consoladora fins
llavors de la desgraciada petita.

La veu que se sentia era la de la neboda de la ferrera, y esta veu
s'anava acostant mes, y son plor creixia, pus tot desesperantse aquella
pujava ja escalas amunt de la casa de Blanqueta, pera tornar lo
desconsol á la que creya estar aliviada, y pera causarlo de nou á la que
no pensava en desgracia.

--Ay, tia, tia! cridava la neboda; qué será de nosaltres... --¿Qué?...
Qué! contestá la ferrera, sorpresa en lo mes íntim de son cor, y sense
péndrer ja cap interés per la nina á qui acariciava.

--Ay, pobre oncle! Quí li havia de dir!... Ja us dich jo, tia, que us
vareu salvar de bona no anant á Balaguer!

A aquestas paraulas, lo semblant de la ferrera quedá tot traspostat, los
ulls semblava que li saltassen del cap, son llavi inferior prenia un
moviment convulsiu, y ab la indecisió ab que bellugava ó sacudia son cap
á dreta y esquerra, s'haguera dit que'ls cabells se li erissavan.

--Bè... Qué... Digas... Parla!...

En tal moment aquella desgraciada esposa acabava de véurer una nuvolada
de miserias que atravesava per demunt de son cap.

--Sí, sí, tia, cridava la neboda, plorant, volent participar la mala
noticia, y no sabent com esplicarse; ja us dich jo que som ben
desgraciadas! Pobres de nosaltres! Pobre oncle! Y quina mala sort!

--Qué dius?... mala mort?... Mort?... Y quí la mort?

Aquesta ultima pregunta fou un crit de desesperació acompanyat de un mar
de llágrimas.

Tal era la forsa de la imaginació en aquells moments, que la pobre dona,
prevehent ja lo que se li anava á dir, entengué malament la ultima
paraula que havia pronunciat la neboda, y vingué á precipitar la noticia
que aquesta no li gosava á dar directament.

Sorpresa la neboda, vehent que sense haver pronunciat la paraula mort,
la havia així entesa sa tia, y mirant ja com vensut llavors son
principal motiu de prudencia, crehent que ja no podia anyadir ni mes ni
menos dolor á la que ja sabia la mala nova de la mort del marit,
confirmá ab plor mes viu la fatal veritat, y abrassantse ab la tia,
continuá:

--Sí, tia, sí!... Mort, mort es l'oncle! No hi ha remey pera
nosaltres!...

--Jesús, Maria, Josep! esclamá la ferrera fent un moviment ab la cara,
que indicava tot l'horror que penetrava en son cor.

Y desempellegantse de Blanqueta, agafada del bras de la neboda, y sens
mirar cap ahont embestia, enfilá aquella nova desgraciada cap á la
escala, com volentse transportar rapidament á sa casa.

--No pót ser! deya entre sí, tot baixant los graons. Quí t'ho ha dit?
Quí t'ho ha contat? Ha vingut algú de Balaguer? Anem, anem, que ho
preguntarém al cosí...

--També es mort, tia! contestava la neboda, acompanyant ab un nou
esclafit cada resposta que feya.

--¿Qué dius? Donchs ho preguntarém al menescal...

--També es mort, tia!

--Dèu meu! Dèu meu! Tanta desgracia! Y'l nunci es viu?...

--Sí, aqueix sí, tia, perque no hi va anar: ell ho sab tot, ell vos ho
contará tot, tia... peró nó, no hi aneu, no ho vullau saber, tia, perque
us desesperariau!

--Qué he de desesperarme mes, digué aquella infelissa ab lo valor de
desprendiment que dòna la desconfiansa; qué he de desesperarme pels
altres, quant m'ha arribat la principal y única causa que á mi'm pót
desesperar?

Y plorant, y corrent, desaparegueren en sech de aquella casa y del
costat de Blanqueta aquellas donas, que, á no ser víctimas com ella de
una mateixa desgracia, li haurian proporcionat, sens dubte, algun
consol.

Per esplicarse aquí lo nou y trist estat de la nina abandonada, se
necessitaria sucar la ploma en fel. Blanqueta acabava de adquirir ab
aquell quadro que se li havia ofert á sos ulls un tercer grau de
desgracia; del simple sentiment de estar sola, havia passat poch ans á
la por, y de la por passava en aquell moment al horror. Qué tal seria,
quant passás á un quart grau, quant son cap de nina arribás á poder
pensar que sa mare no era ausenta, sinó que era també morta y no la
veuria mes!

--Ferrera, ferrera, cridá fent nou plor la petita, y vehent que la
tornavan á abandonar. No'm deixeu! no'm deixeu! Ferrera!... Mare
meva!... Ferrera!... Mare...! mare!...

Y alternant així los crits, com buscant consol en qui naturalment y per
costum li donava y en qui per favor li acabava de dar, seguint los
passos de las que fugian, volgué Blanqueta anar també cap á la escala.
Saltant del llit, la veta de la espardenya se li havia enganxat un poch
en una fusta; aquell destorp detingué una mica'l pas á la nina, peró
moguda del horror la criatura, pegá embestida, ab lo que se trencá'l
lligam, y ab mal segur pas, per afluixárseli'l calsat, se llansá per la
escala cap al carrer. Al arribar allí, son desconsol y son plor foren
mes grans: entre la furia ab que las donas habian marxat y'l destorp de
la espardenya, bastá pera que aquellas haguessen avansat mes camí del
que podia figurarse la nina. Per mes que bellugava la pobre Blanqueta
son cap á dreta y esquerra, per mes que dirigia á tots estrems sos ulls
carregats de llágrimas, no veya en tot lo carrer á ningú, y sols
percibia dins de las casas plors semblants als que ella feya y als que
acabava de sentir.

¿Quí pót esplicar ara lo que desde aquell instant succehí á la
abandonada criatura? Plorant y sanglotant, cansava sos ulls y sa veu en
busca de la mare; corrent, ensepegant y fins cahent á voltas, fatigava y
llastimava son tendre cos, esperant en va sobre de sí la ma carinyosa
que ans la consolava. Tan fora de sí estava, que á vegadas embestia cap
á una cantonada, y no bè la havia girada, quant, no descubrint ni la
sombra del objecte que buscava, ó tornava á girar en sech sens saber
ahont se dirigia, ó esforsant son crit de mare! per los camps, quedava
estática per un moment y retrocedia baixant lo plor y com si pensás ó
s'en adonás de sa desgracia. Quantas vegadas, moguda per un recort ó
costum, corria cap á la creu de la entrada del poble, crehent desde allí
descobrir á la que en moltas ocasions havia sortit á esperar, y quantas
vegadas havia sigut aquella testimoni de sa mes gran y candorosa
alegria! Desenganyada de tant esperar, tornava la nina de la creu á casa
y de casa á la creu, succehint aixó infinitas vegadas durant lo dia,
sense tenir res en lo ventrell, sense forsa en las camas, sense
llágrimas ja pera plorar y sense gens de alegria ni de esperansa en lo
cor!

En altre ocasió, una criatura així, sola y plorant, hauria cridat la
atenció ó mogut la compassió de algú, peró ¿com havia de ser en un poble
ahont no hi havia casi cap home, ahont las pocas donas que hi quedavan
ploravan cada una en sa casa la perdua del marit ó del pare, y ahont la
miseria era tan gran com la despoblació?

De aquesta manera passá las principals horas del dia, sense que li donás
vida ni alegria lo sol, aquella tendre poncella, que anava mustigantse,
per haverse arrancat de la terra la planta que la sostenia. Sens pensar
en si era la hora acostumada de alimentarse, mirava en sa casa la fruyta
seca del graner y no la tocava, sols alguna vegada s'havia acostat á un
regueró pera mullar son sech paladar, y ni aceptar volgué l'oferiment
que li feyan altres criaturas, vehentla plorar, altres criaturas que,
vagant també pel carrer, eran de segur tan desgraciadas com ella, per
haver perdut en aquell dia sos pares. Mes de una volta, trobant á algun
de aquestos sers inocents plorant com ella, havia tornat á empéndrer de
nou lo plor, y mes de una volta també, mogudas las altres criaturas que
vagavan inocents de sa desgracia, per véurer plorar á Blanqueta, com
feridas de una trista simpatia, havian romput també en un plor igual al
de aquella!

Peró tot aixó era poch pera lo que faltava á passar á la desconsolada
nina. La tarde era ja baixa, lo sol estava á la posta, los carrers
s'anavan enfosquint, y Blanqueta no veya venir consol de cap costat.
¿Ahont passaria la nit la pobre noya, si en tant que la sombra de las
casas y dels arbres aumentava, renaixia y casi pót dirse que ocupava la
por son trist cor per enter?

--Ah! digué sospirant, y casi ja ab temor de que son plor podia fer
lladrar als gossos; lo pi de la font no fa sombra y'ls homens tornan de
la llaurada!

Y pensant en sa mare, que sempre recordava aquella senyal, com á hora de
tornar del treball son estimat marit, quedá ab la vista fixa, com si
aquell cap fes esforsos pera pensar detingudament y per primera vegada
en l'objecte que fins llavors ho havia sigut sols de temor ó de
desespero. La soledat de la nit era lo únich que absorvia llavors tota
la atenció de la emparuguida noya: la por obligava á reflexionar á qui
fins llavors havia plorat sens fixarse en la mala y primera causa que li
produhia son sentiment.

Atrapantli ja casi la fosca de la nit al mitj del carrer, Blanqueta, com
lo pollet que ha perdut la lloca y s'arrima al paner, s'arrimá
naturalment prop de la porta de sa casa. Si llavors hagués tingut qui li
fes companyia, de segur que hauria plorat mes que may, peró en la nit,
sola, y plena de por en estrem, havia de comprimirse fins l'alé, crehent
que sentintla, anirian allí á atropellarla tots los objectes de por ab
que podia pensar una criatura de un poble petit y en aquells sigles: la
por no era de lladres, ni de pérdrer la vida: era la por de un cor
inocent, era sí por de dimonis, de ánimas, de morts, de follets y de
bruixas.

Pujar en sa casa en tal estat tenint la porta oberta no ho sabria fer la
nina: quedarse al carrer, era mes grossa la por, y ademés lo fret la
consumia. Qué havia de fer, donchs? En tal apuro y no podent resistir
mes, buscant son tendre cap, per la forsa de la necessitat, un remey que
suplís tot lo que li feya falta en aquell moment, escullí un medi, que
podia dirse tercer, y per lo qual ni degués la pobre noya quedarse á la
serena, ni pujar las escalas á las foscas. Pegant resolta una embestida
cap derrera de la porta, se deixá cáurer allí Blanqueta, mitj arrimada
al recó que aquella formava, y tapantse ab los dits las orellas, tancant
los ulls y arronsada dins de las faldetas, procurá estar quieta y
dormir, mitj murmurant en son cor la oració que sa mare, sa estimada
mare li feya resar al anarsen al llit.

En tal situació, abandonada allí aquella infelís criatura, debilitada
per no haver menjat res, y sens abrich, llum ni consol, no podia esperar
cap remey á sos mals, repós á son esperit y descans á son cos, si'l cel
no se l'enviava!

Al perfum de la oració inocenta, al ay! de aquella tendre víctima,
l'ángel de la inocencia, que vola sempre libre, se desprengué del cel,
baixá al miserable lloch ahont Blanqueta estava arrimada, y posantse
suaument sobre de ella, desplegá sas finas y blancas alas, y la cobrí ab
aquest vel sant tota la nit, mentres que ab sos rosats peus li comunicá
calor y vida, á fi de que dormís, com dorm lo que no está débil ni ha
passat sentiments.

Blanqueta dormí tranquila, y fins tingué somnis agradables: alabat sia
Dèu!

Pót ser en aquella mateixa ocasió, lo Senyor trencava en lo cel lo llas
que deté al ángel de las venjansas, pera que, obrint sas robustas y
vermellas alas, y armantse ab un llamp de la ira divina, batés lo vent y
apuntás ab sa arma terrible, desde'ls ayres, á tots quants eran causa de
la desgracia de Blanqueta, á tots quants eran móvils de las llástimas
que llavors s'esperimentavan en lo mòn.

Y així havia de ser, pera que's cumplissen aquellas paraulas certas que,
dictadas pel cel, repetia l'oracle de aquell temps, fra Vicens Ferrer:
"Quí no obra ab veritat y ab justicia, tart ó aviat tindrá la paga, que
fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares."

### VIII. Los pahers de Balaguer.

Si may hagués de pintar algú los afectes del ánimo espressats per la
fisonomia, las contraccions que aquesta ofereix per ordre de aquell
subjectador del cos, sens dubte que cap ocasió fòra tan oportuna, com la
que se presenta en la cort de un rey, després que ha conseguit un gran
triunfo. Allí pót observarse tota la escala de alegrias, desde la que
esperimenta l'heroe triunfador, fins, descendent, á la del indiferent y
forsat soldat, que s'alegra sols perque s'alegran los altres; la escala
de tots los dolors, desde'l que pórta pintat en son front l'humillat
contrari, fins al del mes insignificant criat ó servidor, que, ple de
lleyaltat, no plora per sí, sinó per la pena que véu passar á son amo;
tota la escala, en fi, de las falsedats y adulacions, escala que ja casi
no ho pót ser per sa diversitat, pus forman son variat conjunt la cara
del soldat orgullós y venjatiu, que encara no ha satisfet prou sa set de
venjansa, la del cortesá que espressa satisfacció sols pera compláurer á
son senyor, la del amich de novetats que's complau en lo triunfo sols
perque es una cosa nova, y la del envejós de la gloria de qui'l mana,
temerós de véurerse massa petit, si brilla ab massa esplendor lo trono
dels reys.

Totas aquestas mostras de las diversas maneras ab que pót donarse á
conéixer lo cor del home, havian passat bè per devant la vista del rey
Fernando de Aragó, quant, passejantse en son Real ó Almatá, lo dia
després de haverse rendit Balaguer, esperava, rodejat de varios amichs y
grans senyors, que entrassen á sa audiencia los pahers y concell de la
ciutat rendida. Tots los afectes del ánimo havia llegit lo prudent rey
en las caras dels que entravan y venian continuament á portar noticias ó
á rébrer ordres, y sense aquestos, bastava dir que havia vist lo
vencedor, rendit y plorant á sos peus, al obstinat y desesperat Comte de
Urgell, besant la extremitat de sa púrpura, en regoneixement de son
domini, y á mes de ell, á la sensible, candorosa y bella infanta Dona
Isabel, també rendida, mullant ab las preciosas perlas que destilavan de
sos ulls, los peus de son rey y nebot, al suplicarli per la vida de son
desgraciat espos. Aquestas dos figuras completavan, al paréixer, tot lo
quadro de sentiments que havia vist rebullir entorn sèu lo rey Fernando;
tot ho havia contemplat lo vencedor: alegria, dolors, desitjs,
aburriment, adulacions é indiferencias. En cap ocasió millor que aquella
podria péndrer exemple lo cor de la nació, lo rey, de lo que ell podia
ser; mes, á pesar de tantas y tan expressivas mostras, li faltava encara
una, que no havia vist fins llavors, mostra especial y nova en aquell
conjunt, y que si de exemple podia servir, havia de ser, sens dubte, la
que de millor llissó li servís: lo primer rey que no era descendent de
la antigua familia reyal havia de contemplar la cara de sos nous
vassalls, quant la colora lo perfum de la sanch patricia: l'infant de
Castilla havia de contemplar en calma lo front imperturbable del ciutadá
catalá.

--Ja veheu, deya lo Rey, dirigintse alternativament ja al gobernador
Cervelló, ja al aragonés Liori, y á altres nobles, entre'ls quals se
veya enrahonar ab veu baixa, y com tenint diploma de familiaritat ab lo
monarca, lo misteriós donzell de Puymoren; després de tanta obstinació,
després de tanta altivesa, lo que semblava un roure vell ha vingut á
doblegarse com un xiprer jove. Cada pas que dono me convens mes de que
en totas parts hi ha forts y débils, y de que no déu ferse cas de la
especialitat de carácters que s'atribueix á tal ó qual nació: aixó fará
mes que jo no dubte ja de mon triunfo y de que Dèu m'ajuda.

--Es cert, senyor, respongué lo bisbe de Malta, que havia entrat en la
sala al comensar á parlar lo Rey; sobre tot, si proseguiu ab la
generositat que demostrau, si teniu presentas las paraulas de David á
son fill Absaló...

--Ja, ja, digué lo Rey interrompent al bisbe: aquellas paraulas que'm
haveu recordat, al acompanyar á la condesa, ma tia.

--Sí, sí, germana de vostre mare, digué'l bisbe, com si llavors volgués
ell interrómprer al Rey: la sanch no déu tornarse aygua, y menos sanch
reyal. Siau gran, senyor, en la pau, com haveu sigut en la guerra, y
vostre domini será benehit per tot.

--Bo es ser generós, senyor, digué lo Liori, pero siauho quant hajau
apartat tota la mala llavor de la terra. Pensau que hi ha crímens que no
deuhen quedar sens cástich, y que si per Dèu sòu rey, ell vos podria
demanar compte de omissions que sòn tan malas com los crímens.

--Estich conforme ab vos, Liori, contestá sens correspóndrerli lo
donzell de Puymoren; no es just ser massa generós ab qui tantas malas
nits nos ha fet passar, ab un vassall rebelat que cap títol tè á la
compassió.

Al sentir aquestas paraulas, pronunciadas ab mal to per aquella nova veu
que fins aquell dia no havian sentit los personatges de tan elegit
concurs, se miraren los uns als altres, com ferits en son amor propi y
en sa cortesia. Lo Rey, que á mes de ser complert cavaller, tal volta se
sentia en aquell dia inclinat á la compassió, mirá casi ab repugnancia á
la persona que acabava de parlar, mes regoneixent en ella al nou amich
que tan bon servey li havia prestat la nit anterior, procurá fer lo
distret, y pót ser hauria donat giro á la conversa buscant qualsevol
pretest, quant lo Liori, demostrant ab son front y ab sa vista lo
fástich que li causava l'atreviment del improvisat cortesá, sens girar
lo cap al costat de ahont havian sortit aquellas indiscretas paraulas,
després de una breu pausa, durant la qual pareixia com que's mossegás
los llavis, digué resolt de esta manera:

--Jo parlo ab sa Altesa y ab ningú mes. Ningú tè dret aquí de
interpretar mas paraulas, quant se ignoran las intencions. Quant lo Rey
acaba de triunfar, no seré jo qui li aconselle de ser venjatiu, y lo que
jo demano es sols lo cástich de un crímen.

--De lesa magestat, replicá lo donzell, tan imprudent, com desacertat en
l'objecte del Liori.

--Es de lesa magestat... divina, proseguí aquest. Peró ja he dit que
sols parlava ab lo Rey. Vos, senyor, anyadí luego, mirant á Fernando, ja
m'enteneu.

Lo Rey feu un moviment ab lo cap, senyalant ab un somrís al bisbe de
Malta, y com volent indicar al Liori que coneixia sa alusió á la mort
del arcabisbe de Saragossa; l'aragonés li contestá ab un altre somrís, y
anava á dirigir la paraula al gobernador de Catalunya, que estava á son
costat, quant volent tornar per sí lo vanitós donzell, li atragué de nou
la vista, dihent ab cert ayre de satisfacció.

--Crech que tothom tè dret de donar consells á son rey.

--Quant los demana, contestá ab sequedat lo Liori.

Y lo gobernador Cervelló anyadí:

--Una cosa es donar consell, y altre es fer lo conseller. Sa Altesa ja
sab quinas sòn las personas que forman son consell, y quinas deuhen
aconsellarlo com á rey de Aragó.

Las últimas paraulas las digué lo gobernador ab intenció marcada, vehent
que lo donzell buscava apoyo entre alguns cavallers castellans que
estavan prop de ell.

--Jo crech, digué un de aquestos, que estant lo Rey entre sa cort y
dirigint la paraula en general, tè dret qualsevol de dirli...

Sens deixarlo acabar, Bernat de Báges interrumpí al castellá desde un
cantó de la sala, dihentli:

--Cada terra fa sa guerra. Perdonau que vos interrompe, peró la
cortesia, que á vos no us falta, no tè res que véurer ab la etiqueta, y
sobre tot ab la costum. Aquí la costum es lley, y aquí la lley es tot.

Lo Rey, que estava observant la actitut dels catalans y aragonesos que
s'interessavan en las rahons del Liori y del gobernador, y que pesava lo
valor y significat de aquestas, digué pera sí mateix:

--Aferrats á la sèva son mos vassalls: casi estaria per dir ara al revés
de lo que fa poch pensava, pus no hi ha dubte que ma nació tè son
carácter especial.

Y tractant llavors de evitar qualsevol pugna que allí pogués náixer de
causas pera ell tan insignificants, dirigint á uns y altres la vista
alternativament, ab veu dolsa, y allargant la ma dreta com pera indicar
la necessitat de calma y atenció, digué:

--Tots parlau bè y tots teniu rahó. Amichs hi ha que sòn pera mi los
millors consellers, y favors se fan, que donan al que'ls fa dret de
aconsellar y de ser amich. Pensau, amichs, que avuy comensa, sens dubte,
mon regnat de pau, y pau convé que hi haja entre tots... Ademés, que
sabuda es la senzillés y franquesa dels antichs reys de Aragó, que
parlavan sempre ab sos vassalls, com ab sos amichs. Jo crech bè,
senyors, que á mes de ser rey de dret, no us ha de saber mal que ho sia
de fet, que sia catalá, que sia aragonés.

--Així ho esperam de vos, respongué lo gobernador fent una inclinació de
cap, ab qual demostració lo acompanyá també lo Liori y altres cavallers
catalans y aragonesos.

Los castellans se quedaren tests, y donant á conéixer que no entenian la
política oferta de son antich infant.

Lo donzell de Puymoren, en sa poca práctica de cort, se bellugá quant
los altres no's movian, y estigué quiet quant los demés se inclinavan.

--Vejam, donchs, de acabar, continuá lo Rey, y deixem córrer lo que molt
no'ns interessa, pus lo temps es preciós y convé aprofitarlo, pera
apartar de una vegada l'únich obstacle que no'm permitia sentarme ab
tranquilitat en mon trono.

Y dirigintse luego al duch de Gandia y á algun altre rich-home, los
preguntá:

--Está, donchs, tot dispost pera la marxa?

--Sí senyor, contestá lo primer: ab ánimo inmutable y resolt espera lo
presoner vostra ordre: sas germanas, la comtesa Margarita, sa mare, y la
infanta Dona Isabel, sa esposa, han sigut guardadas ab la recomendació
que vos donareu. Aquestas no fan mes que plorar...

--Y'l Comte? interrumpí lo Rey.

--Qué ha de plorar: jo no sè lo que es aquell home, pus ó tè'l cor de
roure, ó es de roure'l sèu cos per la forsa de aquell.

--Senyor, senyor! cridá tornant á tráurer aquí sa veu llastimosa lo
bisbe de Malta; recordauvos de la promesa: haveu promés que vostre
parent, vostre antich enemich no sufriria pena de mort, ni de mutilació
de membres, ni de estranyament dels regnes...

--Será com ho he promés.

--Vostra paraula prench, digué lo bisbe, lo qual, inclinantse á terra,
besá agrahit la ma del senyor Rey.

Y tot deixantse besar la ma, continuá lo Rey de esta manera:

--Bo es ser generós, peró considerant la diferencia que hi ha entre la
generositat y'l descuyt, evitem que un dia per aquest poguessen
inculparme mos súbdits. Entretant, lo Comte será conduhit á una de las
torres del castell de Lleyda, y vos (digué dirigintse á Pere Nunyez de
Guzman,) seréu un dels encargats de acompanyarlo.

--Precisament aixó es lo que us anava á preguntar poch ha, contestá lo
Guzman; dignauvos, donchs, senyor, indicarnos quinas serán las personas
y las forsas que deurán tenir tan delicat encárrech.

--Hi aniréu vos... y podrá acompanyarvos, á mes, Pere Alonso de
Escalante ab doscentas cinquanta llansas de Castilla.

--Y ningú mes? preguntá lo Liori.

--Que no n'hi ha prou? Encara teniu desconfiansa de la terra?

--Jo desconfiansa? Per mi, ab vint y cinch llansas bastan y sobran. Peró
no parlo pel número, sinó per las personas.

--Senyor, digué lo gobernador Cervelló, me sembla que en casos com
aquest, es quan vos hauriau de probar mes la confiansa que us mereix la
terra.

--De tots sòn gelosos aquesta gent, pensá entre sí lo Rey; lo mateix de
honras que de treballs.

Y volent trobar medi de contemporisar, sens pesar prou la indirecta dels
vassalls, mirá lo Rey, com examinant al concurs, (per derrera del qual
se passejaba á grans passos, fugint lo cos de aquella conversa, y
aparentant desfogarse de un ressentiment, lo donzell,) y anyadí:

--Es veritat: podrá anar també ab vos, Guzman, lo donzell de Puymoren.

A aquest nombrament, lo Gobernador pegá un cop de taló en terra, lo
Liori se creuhá de brassos, y lo vell Báges, que's caragolava los
mostatxos, arribá á pegarshi estirada.

--Senyor, senyor...

Pronunciá aquestas paraulas lo donzell, tot inclinant lo cap, passantse
la gorra de la una ma al altre, y com donant mostras de haver quedat
sorprés ab aquella inesperada comissió.

Mentres estava així lo donzell, pensant un medi de escabullirse, que
trobá ponderant la sensibilitat de son cor, lo Liori y'l Cervelló se
miravan fit á fit, y acabá lo primer preguntant en veu baixa á la orella
del altre:

--Ja vos asseguro que havem fet bon negoci. ¿Quí diable es eix home tan
misteriós y estrany, que sempre'ns ve ara entre camas? A fe que si ell
representa la terra...

--No m'en parleu, Liori. Ja sabeu que'l Rey tè sos motius pera
estimarlo, segons sembla, peró lo que es cert, que may l'havia sentit
anomenar fins ara, ni crech que son nom figure en cap de las llistas del
bras militar de la Diputació.

--Senyor, senyor, continuava y deya entretant lo donzell; jo no sè com
espressarvos mon agrahiment per aquesta distincció, peró si sa Altesa
volgués dispensarme un favor, me rellevaria sens dubte, perque mon cor
es tan sensible, me repugna tant véurer llástimas... En fi, jo no sè com
espressarme. Ja sabeu, senyor, ma lleyaltat... ma sensibilitat...

--La que tenias ahir disparant bombardas, murmurá en veu baixa lo vell
Báges.

Lo Rey, mitj rihentse y mitj reptant, interrumpí al donzell, dihentli:

--Se coneix, donzell, que no estau molt acostumat á rébrer órdres
directament de reys. Un cárrech que jo dono á un vassall es una honra y
un mandato.

Lo donzell, volent disimular la vergonya que sentia, anava á insistir en
sa protesta, peró una mirada del Rey basta pera que fes acatament y's
retirás.

--Tant com seré un lleó en la guerra, anava dihent, en la pau lo meu cor
sensible... Peró, ja, ja, senyor: accepto, accepto.

--Acertat; bon nombrament, digué ple de bon zel lo bisbe de Malta;
*Nollentes querimus*: aquests sòn los bons.

En aquell mateix moment, y quant lo Rey volia indicar als encarregats de
la custodia del Comte lo que devian fer en sa conducció á Lleyda, un
úixer de armes que hi havia á la porta, cridá en veu alta: --Los pahers
y concell de la ciutat de Balaguer.

--Que entren, contestá lo Rey.

Si no era de gran efecte aquella escena, al menos era de gran prevenció
per part dels qui esperavan véurer á las personas ó corporació que tant
havia contribuhit en fer durar lo siti de Balaguer, y per culpa de la
qual tants mals ratos havian passat los sitiadors. Los cortesans se
enrahonavan á la orella, alguns pensavan equivocadament lo que devia
succehir, y cada un vaticinaba de aquell acte ó probas de fluixedat ó
baixesa, ó atreviments é imprudencias. Així se esplicavan uns y altres:

--Vejam aquestos mansos anyells.

--Bon triumvirat, si tingués cap pera discórrer.

--A véurer quin cant farán los aucells fora de la gavia.

--Y vènen ab sas gramallas de festa y ab sos porrers.

--Tres homes, tres figuras diferentas: un gros, un alt y un baix.

--Aquesta gent, deya un que no era aragonés ni catalá, se presentan
devant dels reys, com qui parla ab lo rector del poble.

--Lo del mitj tè mes ulls que cara.

--No faltan ulls als altres, encara que no'ls bellugan.

Tot parlant així, aná obrintse lo concurs, y sentat que fou lo Rey en
son trono, aquietadas totas las llenguas, en mitj de un complet silenci,
penetrá en la sala, detenintse en lo llindar de la porta, lo celebrat
concell de la ciutat vensuda. Venian los tres pahers cada un ab sa
respectiva gramalla, y portavan á la ma la xia, agafantse á la mateixa
la beca que'ls queya cap á damunt del pit; feren acatament de cap, sens
doblegar molt lo cos, y senyalantlos lo Rey que ja podian avansar, ho
feren ab pausa, y posant un genoll en terra, besaren ab respecte la ma á
son monarca.

Quí hagués pogut en aquell instant contemplar y estudiar aquellas tres
figuras, hauria vist y comprés lo que es lo verdader carácter, fins en
aquests temps, de tota comissió que representa la voluntat de molts. Un
hi há que es breu y espressiu, altre que es sentit y enrahonador y altre
que escolta y calla y sols se espressa, en tal cas, y sempre ab
modestia, quant sa parla de negocis secundaris, es á dir, lo pensament,
la espressió del sentiment y la ceremonia. Podria compararse bè á un
quadro ó taula en la que hi ha pintat qualsevol asunto ó imatge: lo
principal del quadro es lo pensament que representa, ve després lo art ó
la pintura, y finalment lo march ó guarnició que'l sosté.

--Senyor, digué lo paher en cap, (que era ja home de alguna edat y un
poch gros,) clavant sa imperturbable vista en la de Fernando; la ciutat
de Balaguer entrega aquí las claus de sas portas á son Rey, prometentli
fidelitat, y esperant que ella y tota la terra disfrutarán quant ans de
pau y de benestar.

Lo Rey feu un moviment de ma, pera recullir las claus, que deixá als
peus de son sitial, y quedá sense respóndrer per un rato, admirat de las
pocas rahons del paher. Mes alsat de sos peus lo concell, per una senyal
del monarca, preguntá aquest ab senzillés, dirigintse al que havia
parlat:

--Res mes teniu que dirme?

--Senyor, contestá lo paher; donam las claus, prometem fidelitat, y
desitjam benestar pera tots ¿qué voleu mes?

Los circunstants, que escoltavan quiets á tot aixó, se entengueren
mutuament ab miradas y ab mitjas riallas, que tenian son significat y sa
malicia.

--Es que quant hi ha motius de dubte, no basta prou la senzilla paraula;
continuá lo Rey.

--Y'l jurament?...

--Ni'l jurament basta en certs casos pera confiar.

--¿Es á dir, que lo que's jura, no s'ha de cumplir?...

Lo paher pronunciá aquestas paraulas ab veu mes baixa y com murmurant;
apartá los ulls, mostrant per un rato com si passejás la mirada per
terra, y fixantlos passatjerament en l'altre paher que tenia al costat,
com pera indicarli que era arribada la hora de ajudarlo; y sens dir cap
mes paraula, á pesar de véurer que'l Rey esperava, dirigí desde aquell
moment la vista al sostre de la sala.

Arnau Rollá, que tal era lo nom del altre paher, y á qui havia vist ja'l
Rey com á parlamentari en los últims moments del siti, tragué de apuro á
son company, parlant al Rey de esta manera:

--May podia pensar, senyor, aquest concell que's posás en dubte una
paraula dada, un jurament que está disposat á prestar, y mes quant tant
s'ha fiat en una paraula vostra pera fer lo que fa.

--Recorda, paher, replicá lo Rey, tot quant ha passat, y pensa que lo
que feu ho haveu hagut de fer á la forsa, y no teniau altre remey.

--No tal! respongué ab altivesa lo Rollá.

--Pensa, continuá lo Rey, que també haviau prestat jurament de fidelitat
al Comte, y si á ell l'haveu trencat...

--No tal! No tal! repetí ab forsa lo paher, no deixant continuar al Rey.
Paraula per nosaltres dada es paraula empenyada, y paraula empenyada
paraula cumplida. La ciutat de Balaguer, que molts anomenan per clau del
Principat, no havia de mostrarse petita en lo cumpliment de sas
promesas; si abrassava una causa, la havia de mantenir ab grandesa, ab
heroisme, com ha fet en totas ocasions. No us admire, donchs, senyor, si
lo que havem fet nosaltres ho havem fet de una manera digne, y Dèu vos
done, senyor, ciutats y vassalls com sòn y serán sempre la de Balaguer y
sos fills,... y content podeu estar, (anyadí després de una breu pausa y
com acabant en sech,) de que tingau ara una ciutat que es de aquellas ab
que mes pót confiar un monarca y que mes honran y reforsan sa corona.

--Es á dir, paher, que lo que vosaltres prometeu sabeu cumplirho: aixó
voldria dir que encara lo vostre jurament primer tè forsa.

--Parlo de ahir, senyor, no parlo de avuy: lo que dich ho referesch al
temps en que ha existit la causa de nostra firmesa, nó al que ha de
córrer desde avuy endevant.

--No entench aquesta causa si no te esplicas, no entench que l'home
firme puga faltar á sa firmesa.

--Jo sento, senyor, (continuá ab veu menos forta Arnau Rollá, y com fent
esforsos pera reprimirse,) que vostra Altesa haja obligat á parlar al
concell, quant la promesa de pau y transacció l'havia fet confiar en que
lo rey que'l cel los ha designat seria sols un pare de tots sos vassalls
en endevant. Si mon parlar sembla aquí atrevit, la culpa no es meva, ni
del concell, ni de la ciutat.

Lo paher en cap bellugá aquí lo sèu en senyal de negació, y com
confirmant lo que deya son company. Aquest continuá:

--La ciutat doná una paraula al que mirá com á son senyor, (prescindint
aquí de son dret y del error que aquella pogué cométrer,) y aquesta
paraula la ha complert fins que'l senyor faltá á ella.

--Qué dius? preguntá admirat lo Rey; qué significa aixó? esplícat.

--Descidit lo Comte á no transigir fins á lograr sa esperansa, se deixá
créixer lo cabell y la barba, prometent que no se'l tallaria fins á ser
rey de Aragó. Vehent ahir tal volta enfosquida la estrella en que
confiava, lo Comte nos convocá en la plassa major, y després de
manifestar son desengany, y de encargarnos que evitassem lo derramament
de sanch, y que salvassem la ciutat, ja que cap remey hi havia, se sentá
en una cadira, y...

--Y qué? preguntá admirat Fernando, mentres tots los de la concurrencia
allargavan lo coll pera escoltar.

--...y demanant á un barber, á presencia de tots sos vassalls, se feu
afeytar, y's feu tallar los cabells. Diheu ara, senyor: (y aquí alsá la
veu lo paher,) si aquest acte significa que ell mateix se desdia de sa
promesa, si faltava la causa de nostre jurament, ¿no quedava libre
Balaguer, amant sempre de la monarquia, de prestar un jurament nou al
rey que la terra aclama? Es aixó faltar á la paraula? Es motiu pera
desconfiar de la paraula nova?

La convicció ab que s'espressava lo paher, y la mescla de dubte y
sentiment que revelavan sa cara y sos moviments, tingueren per un rato
suspens al monarca, lo qual tancá los ulls per un moment com meditant, y
parlá en seguida ab menos forsa é ironia, ja que no ab mes dolsura.

--Cert es lo que dius, y'm donan mes confiansa tas paraulas, peró en
cert modo veniu á confirmar, que, á haverho volgut lo Comte...

--Y quin dubte tè, senyor? interrumpí lo Rollá; mil vidas que haguessem
tingut pera ell haurian sigut; Balaguer s'hauria destruhit, y nostra
sanch hauria regat sas ruinas... Peró, ja vos he dit que parlam de ahir
y no parlam de avuy.

--Avuy es altre cosa, murmurá lo paher primer.

Y'l paher tercer, que fins llavors no havia parlat, anyadí ab veu dolsa:

--Mes val deixarho córrer.

Passá aquí un instant de admiració y de silenci, á que doná fi'l Rey,
dihent:

--Vaig coneixent lo vostre carácter, y ara endevino perque no haveu
permés que entrás per la muralla.

--Un rey que aclamam voluntariament, per ahont havia de entrar sinó per
la porta? Si fossem conquistats, seriam vassalls forsats; veheu, donchs,
si val mes que'l nostre vassallatge sia voluntari, y que, en compte de
recordar una conquista, un desastre, sia vostra entrada recort de una
gloria y símbol de la pau.

--Sí, sí! murmurá de nou fent un moviment de cap lo paher primer; feu,
senyor, que'l tractat sia cumplert, y no tingau cap dubte per part
nostra.

--Per part de tots, digué lo Rey ab seguretat.

Seguí aquí un altre moment de silenci, los pahers se miraren los uns als
altres, y advertintho lo Rey, digué:

--Qué pensau? Vos queda algun dubte? Parlau...

--Es que...

Lo paher en cap, que havia dit estas paraulas, mirá alternativament al
Rey y al Rollá. L'últim continuá descidit de esta manera:

--Es que al entrar aquí, senyor, havem sabut que haveu donat á saco'l
castell, entregantlo als soldats, y si las casas dels vehins...

--Feuvos cárrech, (digué al mateix temps que l'altre lo paher en cap, y
ab accent de dolor,) feuvos cárrech de la miseria tan gran de la terra,
feuvos cárrech de la despoblació y de la fam que s'está patint, pus ni
hi ha cullitas, ni un tros de pa pera menjar... y si á aixó s'hi
anyadeix...

--Callau, callau! cridá lo Rey ab to de confiansa. Lo del castell sòn
bens del Comte, que'm perteneixen: los dels vassalls tots serán
respectats, y tots sos erros serán perdonats...

--Benehit siau! Benehit siau! digueren alternativament los pahers y'l
bisbe de Malta.

Peró aquí interrumpí una altre veu, la del Liori, que cridá:

--Menos un, senyor, menos un: ja sabeu de quin parlo.

Los pahers giraren la cara com sorpresos. Lo donzell de Puymoren torná á
sortirse del concurs y á passejar de nou á llarchs passos per un estrem
de la sala.

--Ah, sí, contestá lo Rey: l'assessinat del arcabisbe de Saragossa.

Los pahers tornaren á recobrar sa indiferencia, y'l Rollá fins anyadí:

--Com que es cosa que no'ns toca, libre sòu de aplicar la lley als
dolents.

--Quedau, donchs, tranquils, continuá llavors lo Rey; tornau á vostras
casas ab seguretat y confiansa, y ans veniu ab mi á visitar la
misteriosa imatge del Sant Cristo, devant la qual demanarém al cel lo
benestar, aqueixa pau que tant convé y aqueix pa que tanta falta vos fa
á tots.

--Gracias! digué lo paher en cap, inclinantse ab sos companys, y besant
la ma al Rey.

--Encara mes dech dirvos, torná lo Rey, fent un moviment de cap, com
pera reparar una distracció; dintre pochs dias lo Sant Cristo sortirá en
professó, y sa imatge iluminada recorrerá las planas del Urgell.

--Alabat sia Dèu!

Los tres pahers, conmoguts vivament, pronunciaren com en cor aquella
divina paraula, y l'últim, que tan poch parlava, no pogué menos de dir
en aquell instant:

--Gran rey... sòu un gran rey... benehit sia Don Fernando!

Alsantse llavors lo Rey de sa cadira, partí ab pausa, rodejat de tota sa
cort, y seguintli á sa part esquerra, un poch enderrera, lo concell.

Mentres anava lo Rey marxant, mirava á totas parts, com buscant alguna
persona que no era allí, y entretant donava órdres ab breus paraulas á
alguns dels que anava vehent ó descubrint. Las últimas que doná al
sortir de la sala foren aquestas:

--Nunyez, Escalante, donzell, estigau previnguts, pus acabada la festa
de la iglesia, pót ser que tingau que marxar ja pera Lleyda.

A aquestas paraulas se exhalaren per alguns dels circunstants diversos
sospirs: lo bisbe de Malta sospirá de dolor, lo gobernador y'l vell
Báges de rabia, lo concell de tristesa, lo donzell de congoixa y lo
Liori de impaciencia, pus esperava lo moment, com ho feu en la iglesia,
de exhigir al Rey, en nom del regne de Aragó, la formal promesa de no
perdonar may als assessins del arcabisbe, y de no parar fins á averiguar
de cert quins havian sigut.

Quant arribá la comitiva cerca del temple, á la porta del qual esperava
revestit pera entonar lo Te Deum lo reverent Diego de Tamera, enrahonant
entre tant ab un altre home, lo Rey apretá lo pas. L'home que allí hi
havia era lo que'l Rey buscava, era l'amich franch, que, per no ser
cortesá, tenia dret de manifestar sempre á son senyor la veritat nua tal
com déu ésser, era lo que en qualsevol moment sabia donar esbarjo al
ánimo atribulat del Rey ab la millor forma de goig y de alegria, lo que
necessitava llavors don Fernando, pera comunicar de una manera digne á
sa familia y á sos amichs la satisfacció que acabava de tenir guanyant
l'últim baluart del Comte de Urgell, y assegurant en son cap la corona
de Aragó.

--Allí está mossen Borra, digué així que'l descubrí; vina, vina, juglar;
ningú com tú en aquest moment. Vina, si vóls, á dar gracias á Dèu per
mon triunfo y per la pau, y en seguida anirás á dictar á mon escribá las
cartas que convé escríurer al príncep don Alfons y á ma familia y
amichs.

Lo juglar, ple de agrahiment y de entussiasme, peró sens deixar del tot
per aixó son acostumat llenguatge, feu un acatament ponderat á son rey,
y digué en veu alta aquestas paraulas:

--Gloria de la gloria de Castilla, ves á demanar al Dèu de las glorias
que s'aumente la gloria de Aragó... Gloria, gloria es sols lo que pera
tu y pera ton regne desitja ton fiel gloriós, gloria que alcansarás no
sostenint solament la pau en casa, pus també convé la guerra á fora, y
si á mes de escríurer á ton primogénit y succesor, me deixas escríurer
als mestres que l'han de guiar, ensenyar y glorificar en sa carrera.

--Tens rahó, gloriós... escriu als mestres que tu sabs, y anem ans á
pregar á Dèu pera acertar en tot.

Així que'l Rey passá lo llindar de la iglesia, no se ohí ja cap mes veu,
sí sols la del Tamera, que junt ab altres sacerdots que se li havian
agregat de Balaguer, entonava ab fervor lo *Te Deum laudamus*.

### IX. Com se trobá lo Comte de Urgell ab fra Vicens Ferrer. 
L'ardiaca Barutell. 

Era lo dia 2 de novembre, dia de la festa dels morts.

Per tots los pobles se sentian brandar las campanas ab so trist,
recordant als que vivian en lo mòn, que Dèu ha donat la memoria als
homens pera ajuda del cor, pera que pensant sentian, pera que sentint
preguen. Pochs anys, sens dubte, com aquell s'havian hagut de elevar
tantas oracions al cel, y cap ab mes abundancia de llágrimas! Lo recort
era fresch, lo sentiment era viu!

Semblava que s'hagués escullit aquell dia com á símbol de desgracia, ja
que en ell s'havia de arrancar la última rama del gran arbre comtal de
Urgell, de aquell arbre que tan sabrosos fruyts havia donat en tots
sigles y de qual fusta s'havian fabricat tronos de reys y llansas pera
tants héroes. Lo successor de una llarga prossapia de valents, per quals
venas corria la sanch reyal de varias dinastias espanyolas, lo que era
citat per inflexible en sas resolucions y empresas, lo pertinás y
confiat Jaume de Urgell, tement véurer arruinada la sèva Síbaris, com
altre Milesi, havia acreditat, fentse llevar sa cabellera, que desde
llavors cessava sa inflexibilitat, sa pertinacia y sa esperansa, y no li
quedava ja mes pera contemplar devant sos ulls que la mort de tot lo que
li podia ser agradable, la mort del renom de sa antiga y gloriosa casa,
de sa noblesa y de sos dominis com á príncep, la mort de la amistat, de
la companyia y fins de la llum de la llibertat com á home, la mort de la
familia, la mort del cor com á espós, com á pare y com á fill. Bè feyan
de brandar las campanas aquell dia en los pobles de la plana, quant
aquell dia havia mort pera'l mòn lo senyor de la comarca, y quant pera'l
senyor havia mort tot! Lo imitador de Job, de Alexandro Magno y de
Aquiles, al passarse la ma per la barba y per lo cap, tot escoltant lo
trist so de las campanas, tenia mes negre lo cor, sens dubte, que'ls
tres que'l precederen en semblant acte de resolució y de tristesa, y á
cap se semblava... peró no tè res de estrany, quant sa figura, mes que
la del poderós que plora la mort del fiel, era la del que pert lo poder
y véu fugir la fidelitat, era la de un Didio Juliá, que contempla la ma
de un Séptimo Severo com li arrenca lo imperi y la vida.

En una mala barraca, rodejat per la part exterior de uns quants soldats
castellans, mirant per última vegada sa estimada ciutat de Balaguer,
separat de sos amichs, de sa mare y de sos fills, y lligat de mans y
peus sobre de una mula, sens tenir mes consol allí que la princesa
Isabel, sa esposa, la qual procurava animar y consolar al desgraciat
marit ab bonas paraulas y carícias, esperava y estava á punt lo derrer
Comte de Urgell á marxar cap ahont sa mala sort lo portás. Lluny de
mostrarse abatut, son front seré s'alsava ab orgull, y son breu parlar y
son mirar fixo davan mes indicis de tancar aquell cos una ánima forta
que desafia á la desgracia y als contratemps, que l'apocat esperit de
aquell á qui res li queda. Fins, vehent á sa esposa contristada, ja que
allí, per la gent que escoltava, no podia espressarse don Jaume ab tota
la intimitat de son sentiment y ab tota la veritat de sas ideas, y pus
era la Comtesa Isabel la que havia parlamentat ab lo rey Fernando,
parláli en aquells moments lo malaventurat Comte de la manera que
semblava podia serli menos trist y desconsolador:

--Consólat, Isabel, li deya, pus en lo mòn tot está equilibrat y tot se
compensa: pót ser que Dèu tenia destinat lo trono de Aragó á ton nebot,
en recompensa de no haver aquest volgut lo trono de Castilla y de
haverlo salvat pera son llegítim rey; pót ser que haver tingut jo la
gran desgracia que estich sufrint sia camí pera trobar després...

Un altre home que no hagués sigut lo Comte Jaume de Urgell aquí hauria
plorat, peró aquella valenta víctima se contentá ab interrómprerse á sí
mateixa y ab mossegarse'ls llavis, pera dissimular á sa afligida esposa
la forta respiració que tenia, indici cert del pes que oprimia son cor
en aquell instant.

--Ah! contestá la afligida esposa; no digau aixó, Comte. Dèu es just,
Dèu pót recompensar al bo, pero Dèu no recompensa ab perjudici dels
bons... y jo per tal vos tinch.

La cara de la esposa, mullada enterament de llágrimas, arrimantse á la
del marit, vingué á mullar aquellas galtas per ahont may havian corregut
fins llavors mes llágrimas que las de la infancia.

Sentintse en aquell instant algun remor de cavalls prop de la porta, la
Comtesa Isabel girá la cara, y distingí ja devant de aquella á tots los
soldats que's disposavan á marxar. Aquell era lo moment fatal; devia
donar la última abrassada al espós... y quí sab si seria la última de la
vida. Obrí sos brassos ab desespero, abrassá freneticament al marit,
l'omplí de patons, posá ab forsa sa boca contra sa boca, com volent
barrejar ab ell sos sospirs y'l foch de sas entranyas, y assegurantli
que dedicaria á ell eternament son amor y sa memoria, tranzida de dolor,
se separá, pera sortir de la barraca, ab la idea de no presenciar lo
trist quadro de véurer conduhir á son marit pres y lligat entre gent
estrangera.

Lo Comte no pogué parlar: sols al arribar la Comtesa á la porta, ab veu
fosca, y acompanyat lo sèu mirar de la mes gran ternura, li digué:

--A Dèu, filla de mon cor! No t'olvides de mos fills...!

Aquell moment supremo, aquellas sentidas paraulas, aquell últim recort
influiren de tal manera en l'ánimo de la Comtesa Isabel, que esta,
sentintse ferida en sa imaginació per una viva llum, que li doná prompte
consol y refeu son ánimo abatut, se serená en sech y's resolgué á fer lo
que fins llavors no havia tan sols pensat.

--Sol!... tot sol, y lligat!... deya la Comtesa, quant desde'l llindar
de la porta creya mirar á son marit per última vegada; mes en lo cambi
que allí repentinament sufrí son esperit, mudá també son llenguatge, pus
se espressá de esta manera:

--Sol,... sol ell, que es mon espós? Y jo he de quedarme?... Y ho he de
permétrer?... Nó! Nó, jamay! (Y aixó ho deya ab un to que rallava en
heróych.) Ni per la honra de la casa de Urgell, ni per la casa de Aragó,
de ahont descendesch, vull que sia dit que una princesa no sab ser
esposa.

--Qué fas? li preguntá l'afligit espós, coneixent ab los ulls de la
Comtesa la resolució del acte á que's preparava.

--Qué he de fer? Cumplir com á esposa.

--Y'ls fills com quedarán?

--Com quedarán? Solen dir que la mare es dos vegadas mare: vostra mare,
Comte, que á mes de ser bona mare, com vos sabeu, guarda en son cor alts
y nobles sentiments, cuydará tan bè com jo de vostres fills. Deixau los
nèts á la ávia y així la esposa podrá anar ab l'espós.

Y tornant enrera, ab los brassos oberts, la resolta matrona torná á
estrényer entre ells á son desgraciat marit, y á omplirlo de carícias y
de llágrimas.

--Ah! esclamá llavors lo Comte, mogut per lo sens fi de sentiments que
bullian en son cor; filla de reys, sols per tu sento haver perdut la
corona de ma patria, pus digna eras de ser reyna de ella!

Entraren en aquesta ocasió los soldats, indicant ja desde luego que
havian de empéndrer la marxa, y no podian detenirse gens. La Comtesa al
véurerlos, s'agafá ab la ma esquerra al cos de son marit, pera donar á
enténdrer que no l'abandonaria, y com algú no comprenentho la advertís
que se separás ó's despedís, contestá ella ab alta veu y energicament:

--Jo separarme de ell? Jo apartarme de son costat? Primer me faréu
trossos.

--Apartauvos, insistí un de aquells sayons.

--Arrera, malas víboras, no vos han ensenyat aquesta educació en la
terra de ahont sòu. (Y aixó los ho digué en castellá la Comtesa.)
Arrera! ¿No vos han contat may vostres pares, que'l matrimoni es un llas
per lo qual de dos carns s'en fa una? Donchs bè: aquí hi ha la carn sola
formada de dos, lo Comte y la Comtesa de Urgell, marit y muller,
atreviuvos, si gosau, á esquinsar y á separar esta carn, y faréu ofici
de botxins, y seréu botxins de una filla de reys, de la germana de una
reyna de Castilla!

Cap dels soldats se gosá á acostar, fins que sentintse la veu de un dels
oficials de fora, doná un de aquells un cop de vit de bou, que portava á
la ma, á la mula del Comte, y esta emprengué lo pas sortint de la
barraca y enfilant cap al camí de Lleyda.

La Comtesa seguí, atropellantse, per no deixar á son marit, mes no
podent anar junt á la mula sens gran perill, á instancias de aquell, li
deixá prompte la ma, y continuá, ab no poca fatiga, á certa distancia,
que era en veritat ben curta, y tal la mantengué tot lo viatge, sens
mirar lo cansament que patia y lo que s'atropellavan sos delicats peus.

Tal era l'ordre que guardava esta comitiva, al conduhir al últim Comte
de Urgell desde una barraca del siti de Balaguer á una de las torres del
castell de Lleyda: primerament anavan los dos caps ú oficials que havia
designat lo Rey, seguian derrera en dos filas un llarch número de
soldats ab llansas llargas, entremitj dels quals marxava lo Comte á
cavall de sa mula, y anant prop de ell á peu, y tan prompte als costats
com al derrera, la hermosa infanta dona Isabel; y finalment, derrera de
tots y com clohent la comitiva, seguia á cavall, peró sense portar son
gos ni son tabar vermell, y sí anant tot embossat en una capa negra
que'l tapava fins á mitja cara, lo donzell de Puymoren.

Lo llenguatge que usavan los soldats de aquella comitiva se semblava en
part, per son desenfré, al de aquells gascons que trobaren las dos
desgraciadas esposas de Menargues anant á Balaguer, en la horrorosa nit
del somatent. Ufans ab son triunfo, y mirant com á objecte ridícul á la
víctima, que veyan en son poder, no feyan mes que dirigirli burlas y
sarcasmes, y fins hi hagué algun que arribá á suposar com un medi fácil
de lucro lo ensenyar al destronat Comte de Urgell per los hostals, si
may feya la sort que se l'emportassen á la terra de Castilla, com així
en efecte vingué á ser ab lo temps.

Los caps que dirigian aquella partida marxavan indiferents al devant de
ella, y per mes que evitaren paraulas y fins descortesias ab los presos,
no deixavan per aixó de ríurer mes de una vegada al sentir las glosas de
sos soldats. Lo únich que parexia no péndrer cap part en las burlas, ó
al menos no ho donava á compéndrer per son silenci y per son embós, era
lo donzell.

La Comtesa, que estava atenta á tot aixó y no perdia cap paraula de las
que deyan los soldats, arribá en l'últim ters de aquell fatigós viatge
fins á sentir certa simpatia per los que ella creya mes compassius, si
no interessats en la sort de son marit, y tals eran pera ella lo callat
donzell y un soldat un poch vell, que, al donar la pobre senyora una
relliscada, li allargá la ma pera ajudarla á alsar.

En un alt que feu la comitiva ans de arribar á la ciutat, y en un punt
que venian begudas, l'ánimo de la Comtesa se contristá sobre manera, y
fins se desesperá, sentint lo que deyan á son marit, sobre tot pensant
en la injusticia del motiu ab que l'insultavan.

--Lloch, lloch, cridavan alguns soldats, feu lloch que aquí passa'l mata
arcabisbes.

--Deixau passar al esquinsa mitras, deyan altres, avuy que se li ha
esquinsat sa corona.

Y á tals crits, traginers, pobres, viandants y criaturas s'acostavan
embadalits, mirant al desgraciat Comte, lligat sobre de sa mula, ferm,
inflexible, ab son front suat de angunia pero nó de abatiment, y sens
mes consol en aquells moments que'ls brillants ulls de sa esposa,
clavats de contínuo en los sèus, com estant sempre disposats á endevinar
sas intencions.

En aquell estat vergonyós, trobantse un instant casi sola la Comtesa ab
son marit, per estar tots los soldats abocats á la porta de la
revenedoria, y observant al donzell, que havia descabalgat, passejantse
solitari, moguda de un cert impuls de noblesa, acostás á ell, mitj
implorant disculpa, y precipitant tot lo possible sas paraulas, com pera
aprofitar lo temps, li digué:

--Senyor, senyor, no sè perque'm sembla que sòu cavaller en vostras
maneras, y pus tinch aquesta ocasió, rebeu de mi una proba de amistat y
confiansa que...

La Comtesa s'havia ficat la ma al pit pera tráurer algun objecte y
entregarlo al donzell, mes aquest, lluny de escoltar á la dama, se tapá
mes la cara y's dirigí á un altre estrem. Cregué dona Isabel que alló
probava encara mes la veritat de la sospita que tenia, cregué que'l
cavaller evitava la conversa sols per deber, per cumplir tal volta una
ordre, y atrevintse mes y mes, aprofitant un moment en que'ls altres no
miravan, fins posá la ma á la capa, logrant descubrir part del embós que
cubria la cara del oficial.

--Vos donaré una proba, senyor, ab que podrá justificarse sens cap
dubte...

Peró la Comtesa no acabá la frase que anava á dir, ni menos acabá de
tráurer de son pit lo paper que ja tenia en la ma pera entregarlo al
donzell. Ans al contrari: descubrint en aquell moment la cara del
cavaller á qui parlava, com si un llamp la ferís, tancá los ulls
horrorisada, doná un jiscle, girá en sech, y corregué com furiosa á
juntarse ab son marit, entre'ls genolls del qual apretá son conturbat
front y sa descolorida cara.

--Jesús Maria!... Jesús! Jesús!... Aquesta cara jo la conech... aquesta
cara es...

Prou se guardá la Comtesa de acabar de dir lo que intentava. Una mirada
del donzell bastá, pera que la que plorava de vergonya no se esposás á
plorar mes de dolor en aquell fatal viatge.

Lo donzell torná á refer son embós, se tapá novament la cara, y seguí
passejantse en direcció oposada al Comte y á la Comtesa.

Lo Comte, que tenia, com sempre, la vista clavada al cel, no repará en
aquell aconteixement, y sols rompé sa distracció y baixá los ulls al
sentir lo cap de la Comtesa que s'apoyaba sobre de sos genolls.

Ben prompte, y sens donar lloch á cap enrahonament, tornaren á colocarse
en dos fileras los soldats, y apressurant lo pas, y seguint de la
mateixa manera que ans, no tardaren en véurer prest la ciutat de Lleyda.

Al arribar á un tir de ballesta de las murallas, cridá la atenció de
tota la comitiva un cert núvol de pols que s'alsava al mitj del camí:
era una multitut de pobres y criaturas, juheus y cristians, que anava
precehida per un frare jove.

--Fra Vicens! Fra Vicens! cridá la comitiva dels soldats.

Al ohir aquest nom l'apresonat Comte, feu una contorció, y sacudint son
cap á dreta y esquerra, com pera apartar la vista de un objecte
repugnant, tancá los ulls ab forsa, mes en va feu aquell esfors ab la
vista, pus, sentint la veu del frare que predicava ja prop de sas
orellas, no pogué menos de mirarlo; y vehentlo, com astarotat, trahent
espuma per la boca, li digué:

--Hipócrita! malehit hipócrita! A tu sol dech mas desgracias, pus per
tas miras y per ta ambició m'has arrencat la corona!

Fra Vicens, que s'havia arrimat á una part del camí, lluny de inmutarse
per aquellas paraulas, manifestant sa serenitat acostumada y en la qual
tothom veya la influencia divina, contestá al Comte:

--Hipócrita á mi? A mi ambiciós? Tu ets l'ambiciós y l'hipócrita, pus
per ta ambició matares á ton germá, y no havia de permétrer Dèu que un
assessí, un homicida regnás en lo trono de Aragó!

Quedá com horrorisat lo Comte al ohir aquella inesperada resposta, y no
replicá, encara que tampoch poguera, pus, á las últimas paraulas del
frare, que foren correspostas per una rialla dels soldats, apressurant
lo pas la mula del Comte, arribava ja casi als valls ó fossos de la
ciutat, mentres que l'oracle del Senyor, en direcció oposada, anava
seguint per lo camí, predicant als miserables que li seguian derrera.

Encara que la hora era ja tarda al entrar lo portal, no s'evitá que
molta gent s'arreplegás al véurer á una partida de soldats que conduhian
á un pres, y aquella cresqué en gran manera al divulgarse per tot lo
poble que entrava lligat lo Comte de Urgell, y que sa esposa lo seguia á
peu, així que, al arribar lo concurs á la torre ahont devia quedar lo
presoner, era ja aquell inmens, com inmensa era també la curiositat de
tothom.

Poch era pera la Comtesa passar entre'ls que havian sigut sos vassalls,
en una ciutat ahont era tan coneguda, y essent víctima y al mateix temps
testimoni de la deshonra de son espós: la noble dama no pensava en res
de tot aixó, ni veya tan sols als que la miravan: son cap y son cor no
s'ocupavan en aquells moments mes que de un dubte, qual era lo de saber
si quedaria tancada ab son marit, com ella desitjava, ó si la
separarian.

Així que penetraren en la porta del castell, vegé tristament confirmada
la desgraciada esposa la sospita que tenia: al posar ella lo peu al
llindar, la ma de un dels caps de la partida, que estava aturat en
aquell punt, detingué á la infanta, dihentli lo que la agafava aquestas
paraulas:

--Prou: de aquí no podeu passar... al menos per ara.

Al mateix temps, lo soldat que portava'l vit de bou doná un cop á la
mula del Comte, y esta, donant un salt cap dins al pati, posá á llarga
distancia y fora de la vista de la esposa al desgraciat espós.

La Comtesa, que no sabia lo que li passava, sols doná un crit de
desespero, obrint sos ulls de foch.

--Ah!... Ah!... Ah!...

Lo Comte, fent esforsos, girá lo cap, y, casi ja no vehent á la infanta,
cridá:

--A Dèu, esposa! Pensa en mos fills...! A aquest darrer mot, oprimit
estremadament lo cor de la Comtesa, no pogué ja mes resistir.
Desvanescuda enteramente la pobre dona Isabel, sacudí lo cap com á boja,
y perdent los sentits, caygué tota llarga y desmayada, donant ab lo cap
en la pedra del llindar del castell.

Allí tal volta s'haguera quedat, si no hagués fet Dèu que en aquell
instant acertás á passar lo noble y caritatiu mossen Berenguer de
Barutell, ardiaca de Santa Maria de la Mar de Barcelona, y ardiaca major
de Lleyda, lo qual, apartant ab sos brassos y resoltament al concurs,
s'acercá fins ahont se trobava la infelís Comtesa.

--Miseria humana! esclamá lo canonge, crehuant las mans y alsantlas al
ayre, mentres dirigia també sos ulls al cel. Cert es que la compassió vá
fugint del mòn! Depressa, depressa: vinga aquí algú que agafe á aquesta
desgraciada dona, y de seguida sia trasladada á ma casa.

Y quant lo canonge mirava per entre la multitut, com pera véurer si
trobava á algú de confiansa que fes lo que ell indicava, un soldat
castellá que havia quedat prop de la porta, abocantse cap á la
desmayada, contestá al canonge, dihentli:

--Sí, senyor, sí: tè rahó sa mercé. Senyale sa mercé lo camí per ahont
havem de anar, y jo m'encarrego de guardar ab tota seguritat en mos
brassos á la desgraciada infanta, y de transportarla ahont vullau.

Y cumplint lo que deya lo generós soldat, prengué entre sos brassos á la
pobre víctima, y seguí al ardiaca, que caminava, devant de ells, á
llarchs passos, desitjós sols de arribar á sa casa lo mes aviat
possible.

Mentres tenia lloch aquest fet en Lleyda, lo rey Fernando rebia en
Balaguer embaixadas dels alamins, jurats y moros de Alborge, Cinco
Olivas y de Sástago, donantlos paraula que aniria quant ans ab sa
companyia á la cassa de porch y de servo per la montanya, senyalantlos
com á punt de reunió las paradas de Memusa; lo juglar mossen Borra
partia cap á Barcelona, ab cartas pera las personas que havian de
aconsellar al infant don Alfons sobre'ls mestres que havia de péndrer,
y'l predicador fra Vicens Ferrer se dirigia cap á Menargues, ab ánimo de
recórrer alguns pobles del Principat y passar luego á Barcelona.

Peró aquest capítol no seria aquí acabat, sinó s'esplicás ans lo que
succehí en casa del ardiaca Barutell.

Així que'l soldat castellá deixá sobre'l llit del canonge á la postrada
Comtesa de Urgell, lo bon sacerdot, trahentse un florí de or, allargá la
ma pera donarlo al soldat, dihentli:

--Tè, que't pago com se podria pagar al millor correu, y ho mereixes per
moltas y moltas rahons.

--Guardau aquest florí, li contestá lo soldat, apartant ab sa ma la del
ardiaca; guardaulo, y feune dir missas per las ánimas dels que han mort
en la guerra.

L'ardiaca quedá com pasmat, vehent l'acte generós de aquell home, que
tan voluntariament se havia prestat á fer una cosa á que ningú lo
obligava, y ab la circunstancia de ser simple soldat del exércit
estranger y enemich de la casa de Urgell.

--Qué us admira! li preguntá lo soldat, ab aquella espressió alegre de
cara que revela la satisfacció de haver fet una obra bona.

--Res, bon home, res; contestá lo sacerdot, espressant també ab sa cara
lo goig de trobar un home de bè en un temps en que tants n'hi havia de
dolents. Vostre acte'm proba que sòn los homens los que fan malver lo
temps, y no lo temps als homens, y que per tot y en tots temps hi ha
homens bons y homens dolents.

Y com parlant ab sí mateix, y sens dirigirse al soldat, continuá:

--Castellá... soldat... pobre... desconegut... y... No ho sè enténdrer.
Alabat sia Dèu!

Vehent lo sacerdot que'l soldat no's movia, y crehent que volia tal
volta algun altre género de recompensa, torná á dirigírseli, y li digué:

--Ja que no voleu paga, gracias, bon home, gracias. Dèu vos ho pague;
peró si es que voleu alguna altre cosa... Voleu béurer un poch?... Voleu
menjar alguna cosa?

Y sortint aquí com resoltament lo sacerdot á fora de la porta, cridá:
--Sibila! Neboda! Baixa una llonganissa de Vich de las del rebost, y la
ampolla de malvasia del armari...

--Nó, nó, nó; contestá ab insistencia lo soldat; no teniu que donarvos
mal rebato per mí, no alboroteu la casa, que prou feyna teniu tots en
cuydar de la senyora infanta. Ja esperaré.

L'ardiaca girá'l cap, com mes sorprés de las últimas paraulas del
soldat.

--Qué diheu? Es que si voleu esperar pera demanar á la senyora lo que no
voleu de mi...

--No vull res, ni de vos, ni menos de ella.

--Donchs?...

--Vos faig nosa, senyor? Després de havervos servit tan bè, me privaréu
de un gust tan fácil com es lo de véurer á la persona que he salvat del
perill y de la vergonya?

En aquell moment quedá interrompuda la conversa, pus alentada la
desgraciada dona Isabel por los confortants ab que procuravan retornarla
varias personas de la casa, havia tornat verdaderament en sí, exhalant
un sospir y un ay! que enterní á tots los circunstants.

Sentada la infanta sobre del llit, obrí sos ulls, que no podian en
aquell moment donar llágrimas, y queda ab la vista fixa, sens mirar á
ningú. Tan en sí mateixa estava, que lluny de véurer lo que tenia
entorn, se sentia ans bè com enlluhernada, vehent sols ab los ulls del
cor lo que li havia succehit.

--Infanta, senyora, dona Isabel, li digué ab to carinyós lo bon
sacerdot; estigau tranquila, que la misericordia de Dèu ajudará de una
manera ó altre. Ja sabeu que estau segura, y que esta es vostra casa.

Mirá llavors la Comtesa, y refentse com momentaneament al regonéixer al
ardiaca, si bè que recordant mes viva la imatge de son marit y de sas
penas, esclafí en un plor y esclamá:

--Ah! Sòu vos, parent? Ja veheu, Barutell, ja veheu quant grans sòn las
desgracias que'm cercan! Dèu del cel! Es possible que així estiga jo y
tota ma familia condemnada en vida? Es possible que així's veja la filla
del rey En Pere de Aragó?

--Calmauvos, senyora: ja sabeu l'afecte que sempre he portat á tota la
familia, y en ma casa no us ha de faltar may lo que us convinga.

--Es á dir, (digué la Comtesa mirant entorn, y regoneixent als
circunstants,) que estich en vostra casa, y es cert. Quant generós y bo
sòu, Barutell! Com pagaré jo'l favor de haverme portat aquí! Sí, sí;
haveu sigut mon ángel de salvació. Peró, ¿y com ho haveu fet? Y quí'm ha
portat?

Lo soldat, que havia quedat á la vora de la porta, y que havent sentit
totas las paraulas de la Comtesa, esperava sols lo permís pera entrar,
penetrá per un impuls natural en aquell moment, si bè que no avansant
molt, y trahentse de son rústich y embullat cap, ab respecte, lo bacinet
de ferro que'l cubria. Per sobre de sa morena fas corria en aquell
instant una grossa llágrima, que los circunstants no podian conéixer si
era de ternura ó de compassió.

--Ah! cridá la Comtesa, com horrorisada, un soldat castellá! Ja tornan,
ja'm buscan ¿qué voleu?

Mes regoneixent al soldat vell que la havia ajudat á alsar quant
relliscá en lo camí, mudá sa fisonomia, espressant com certa satisfacció
y confiansa.

--No temau, senyora... que aquest es lo bon home.

--Sí? preguntá la Comtesa, com regoneixent ab tot son cor lo que ja
vaticinava; es possible? Sí? Y es ell mateix! anyadia admirada. Vina,
vina, ánima generosa, que tens mes mérit, per quant has empleat ta
generositat ab qui ni tan sols tè pera pagarte.

Y dirigí llavors la vista al ardiaca, com pera indicar lo desitj que
tenia de que se recompensás á son salvador.

--No cal, senyora, no cal, digué l'ardiaca: ja se li pagava, peró res ha
volgut ni en diners, ni en menjar... y diu que sols desitja, per
recompensa, véurervos un moment.

--Oh generositat infinita! esclamá la Comtesa. Peró digas ¿de qué prové
aixó? quin motiu tens, soldat? Jo t'asseguro que si may puch...

--Basta, basta, interrumpí'l soldat. Y acostantse á la vora del llit,
anyadí: --No'm parleu de recompensa, quant me dono per content de haver
salvat á la que tantas voltas, en sa infancia, havia portat en mos
brassos.

--Qué dius? Servires tal volta en la casa de mon pare? Ets tal volta
aragonés que serveixes á Castilla?

--Nó, senyora; sò castellá y fins ara may havia vingut á las terras de
Aragó.

Seguí aquí un moment de silenci: la memoria de la pobre infanta,
debilitada per sas penas, no acertava, en aquell instant, ab lo recort
que li feya lo soldat.

--¿No vos recordau, senyora, continuá lo soldat, de la vostra germana
dona Leonor, de la que fou ma reyna en altre temps?

--Mes felís que jo! esclamá la infanta; sí m'en recordo, sí, y qué?...

--¿No vos recordau que, essent petita, passareu alguns mesos á son
costat? ¿No vos recordau de la ciutat de Soria, y de las casserias del
rey don Joan, y?...

--Oh recort grat, en mal hora vèns! torná á esclamar la desgraciada
senyora. Prou, prou m'en recordo, y'm sembla que encara...

--Que encara veheu, continuá lo soldat enternit, aquellas comitivas de
cassadors, de falconers y de patges, aquella alegria ab que vos sortiau
á rébrerlos, quant uns y altres vos omplian de flors, y us davan fruyts
y aucells, y vos, allargant vostres tendres manetas, en brassos de...
de...

Lo soldat s'hagué de interrómprer á sí mateix y tingué que plorar.

--En brassos del patge de la cámara de ma germana, de aquell tan estimat
y volgut per mi, que tantas rondallas me contava y tantas cansons
sabia... de aquell... Ay! com se deya? (Y aquí feu com un esfors de
memoria la Comtesa pera recordar lo nom del patge, després de lo qual lo
pronunciá ab alegria.) De Pero Soto! Ah! lo coneixes?

--Sí, de Pero Soto, (digué ab viu plant lo soldat, inclinantse y besant
la ma á la infanta,) de Pero Soto, que havent sigut testimoni en la
juventut de vostra inocenta alegria, ha tingut de ser testimoni, en sa
vellesa, de vostras amargas penas.

--Ah! Es veritat, es veritat: jo regonech aquesta cara, jo't regonech,
soldat, jo't regonech, patge, mon estimat patge, Pero Soto, lo patge de
ma estimada germana, la reyna de Castilla!

A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos
ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins
olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li
havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que
res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué
de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de
Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:

--Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo qual
tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don Fernando.

--A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un
pobre soldat?

--Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton de
Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de Balaguer;
en ella hi ha lo nom del principal á qui s'atribueix la mort del
arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey, tal
volta conseguescas per aquest medi...

Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya la
Comtesa, y sens respóndrer.

--No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un servey
á ell, me servirás á mi y't servirá á tu.

Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta,
digué al fi:

--Al Rey sí, peró á vos ni á mi no'ns donará cap profit una proba que
facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey
jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó
si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja'l
cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui's refereix...

--De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de ella
lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala... sí, guárdala, quant
no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon agrahiment,
per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor de mas joyas.

--Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de
meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la
guardaré tota ma vida... es á dir, á menos que conega que per ella s'ha
de salvar á un inocent ó s'ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors
sí, cumpliré vostre desitj.

--Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps la
infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya
llavors una altre idea. Digas, Soto: l'oficial que venia derrera de la
comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa...

--¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?

--Qué dius? Ho has vist?

--Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.

--Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?

--Sí, lo donzell de Puymoren.

--May havia sentit anomenar tal nom, digué l'ardiaca.

--¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch
sabia aquest nom. ¿Y tu'l coneixes? ¿Sabs de ahont es?

--Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen, y
catalá.

--Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat...

Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.

Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse de
la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en
sech, sens dir mes que: --¡A Dèu siau, senyora!-- y á tota cama apretá á
córrer, desapareixent de la habitació.

A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.

--Espera! Qué fas? Recórdat... cridá la infanta.

--Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment... cridá l'ardiaca.

--Bo! Ahont anau?... Ara que tot era aquí... cridá la criada, que
entrava ab la llonganissa y la ampolla.

Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la
trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del
castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué
responent á tots aquells crits: --Fiau de mi, senyora!

Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no es
de aquest lloch, y que sols deuria contar si'm proposás fer la de las
desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la
esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals,
desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que,
seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en
castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de
ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos
vencedors.

Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que totas
aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto
caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá
Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las
llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.

### X. Com lo Comte de Urgell parlava á las estrellas desde la torre 
del castell de Lleyda 

Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin
costat se mira.

Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse la
rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó contempla
un quadro de una batalla ó de un incendi.

De aquesta manera pót considerarse l'efecte bell que podria causar á la
imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell de
Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa única
finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era construida, y
llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no rébrer altre
claror que la de las pocas estrellas que's veyan al través de una
espessa y doble retxa de ferro.

L'ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura,
encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom
esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que
apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de
aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix,
al penetrar per entre'ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse
verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los
boschs, en temps que'ls arbres estan sechs.

La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que
habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar
melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y
horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.

La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia
contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont
respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que
descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas
era l'únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com
si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las
campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí
privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la
patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo
mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.

Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del
castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá,
si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s'imagina véurer la
sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima
inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y
ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes
que aquesta lo perseguesca.

Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella
aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor
exterior de un home que's resol á no voler sentir, perque sent y ha de
sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi
pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap
sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant
fugintli pera sempre devant sos ulls, l'amor de familia, la amistat, la
companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!

A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat intrépit,
s'hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y la vida: la
mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment espressada en los
ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom mereixen quant per
ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina l'esperit, tot lo foch
que'l crema.

Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la
torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l'art y'l
sentiment podrian descríurer.

Quatre passos havia donat sols lo presoner, després que l'escarceller ó
castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar
sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab
claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre
passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich
forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á
las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las
butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab
son front los gelats ferros de la retxa; allí s'havia detingut, fixant
sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s'havia
quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s'arrecona de
cara á la paret per inservible.

Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent
apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per
demés l'esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias,
y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no
podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de
familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa
espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa
de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab
l'acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en
seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en
lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat
de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li
presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y
corromput desde'ls mes alts personatges fins al mes insignificant y
crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per
especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior
sentia l'infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts
desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de
complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s'anavan empenyent
los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á
passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa
de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos
noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la
llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo
nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal
consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa
admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li
haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.

--Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que
desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa
manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué'm
puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre'l mateix
pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la
cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre
influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no
serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab
los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que
obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l'engany: los que
manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un
objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins
papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la
fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á
la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa
mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya
després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es
just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi'm
passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu,
perdó! Jo'm resigno á ma sort... Nó, nó; dich mal!... jo'm resigno á
vostra voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano
forsa pera resistir los treballs que m'esperan!

Y deixant cáurer ab forsa lo front sobre del ferro, suspirá lo trist
Comte, com descansant, ab aquella conformitat que sentia, de totas las
altres penas que ans l'agitavan.

En eixa actitut estava, quant sentí lluny lo Comte com un soroll de veus
ó instruments que s'anava acostant, al mateix temps que una gran claror
indicava haverhi per aquella part de la ciutat de Lleyda una inmensa
lluminaria. Se sentia un desordenat toch de moltas trompas, que era una
de las formas acostumadas ab que se celebrava en aquells sigles
qualsevol festa pública ó gran aconteixement, y á mes se percibia també
lo so de algunas sembas, instrument qual us ha desaparegut en aquestas
terras y que llavors fins se tocava en las coronacions reyals,
especialment en lo regne de Aragó. Tal alborot era mogut per alguns
vehins de la ciutat, que desitjosos de pau, y havent sabut lo triunfo
del rey Fernando en Balaguer, havian sortit á recórrer los carrers, ab
gran número de hatxas de vent, y celebrant ab aquella demostració la
hora tan suspirada de acabarse las guerras que tant temps ha los feyan
patir.

Tras lo principal avolot, espontánea y verdadera espressió del poble
content, seguian á alguna distancia diferents concerts de bandurrias, lo
qual podia dirse ja mes espressió de personas que creuhen enténdrer en
la direcció de las que sòn menos que ellas, y de conéixer mes al viu las
causas de las alegrias, encara que son coneixement no sia mes ni menos
que'l dels altres. Venian los de aquestas quadrillas cantant diferentas
coblas, y entre altres pogué sentir clarament lo Comte, en lo moment
precís de passar los músichs per lo peu de la torre, las de la lletra
seguent:

::: hanging-indent
--Qui salvá á Castilla
rey es de Aragó:
á qui salva regnes
Dèu li dòna sort.

Sa potent espasa
ja ha guanyat per tot:
brille sa corona,
que es rey poderós.

Visca'l rey Fernando
com únich senyor:
Comte en Catalunya
y rey de Aragó.
:::

--Oh! cridá aquí lo Comte, sacudint ab son front los ferros y agafantse
en ells ab una y altre ma, com si fos un lleó que brega pera sortir de
la gavia. Prou! prou! No basta de véurerme com me veig, que encara
vingan aquests infames á ferme revíurer las imatges atormentadoras de
mon cor? Passau, passau depressa!

Peró los cantants, que recordaren, sens dubte, estar prop del presoner á
qui tants mals atribuhia la terra, lluny de passar depressa, se
detengueren allí encara mes, y dant grans crits de ¡visca! al rey
Fernando, á la pau y al vencedor de Balaguer, exasperaren en tal estrem
al desgraciat reo, que eix estava com á boig, casi trahent la llengua,
de son fort respirar, obrint y tancant rapidament sos ulls per la
excitació que li causava son desespero, y picant alternativament ab los
peus en terra, sentint en aquest bulliment de son cos com una febra viva
que l'enardia. En aquells moments havia olvidat lo Comte tots los
recorts bons y mals que ans lo atormentaren, havia sacudit de son cap y
de son cor la cristiana postració en que poch ans havia caygut; pera ell
y devant sos ulls no hi havia mes que los dos únichs objectes
atormentadors que l'absorvian, y sublimat en estrem son carácter dur y
belicós, no respirava mes que venjansa, y mes que venjansa, desespero de
no poderse venjar, y maledicció eterna contra aquellas dos causas de son
torment, que veya ilesas y entronisadas.

--Fernando! Catalunya! cridá enrogallat; malehits siau un y altre, pus
un y altre sòu mos botxins. Malehit sias, infant de Castilla! Lo renèt
del rey Alfons de Aragó, lo successor directe y mascle del pare de ton
avi matern, l'espós de la filla del rey En Pere, germana de ta mare, te
maleheix á tu, ab la forsa de son doble dret, á tu, nebot ingrat, que no
tenint rahó pera portar ma corona, ni has nascut en ma terra, ni sabs
sas lleys, ni parlas sa llengua, y't malehesch ab tota la ira ab que la
justicia fa cridar al cor, ab tota la ira, sí, que senyal es la ira mes
de una volta de la vergonya y de la dignitat del home. Jo't malehesch, y
pus ab un pretés dret de successió has vingut á arrencarme mos drets y
ma felicitat, y'ls drets y la felicitat de mos fills, fassa cáurer Dèu
sobre tu y tos fills lo cástich de ta injusticia: mal succehit te vejas
de tots los teus, y no hi haja entre ells ni pau ni honra. Guerras
vingan, en que tos fills se barallen ab tos nèts, en que reys estranys é
intrusos los disputen la corona, y en que fins borts infames deshonren
lo trono, y l'escalen com tu has escalat lo meu!

En aquell moment ressoná un crit de ¡visca Catalunya! Tan fora de sí
estava llavors lo Comte, tenint las mans vermellas de tant forcejar ab
la retxa, que, sens dubte, á haverla pogut trencar ab sa forsa, s'hauria
tirat de dalt baix. Lo crit lo distragué de la primera maledicció, peró
lo distragué pera ferlo esbravar contra lo segon objecte á qui ab sa
maledicció se dirigia. Sacudint lo cap com una furia, y rompent ab una
sarcástica rialla, continuá de esta manera:

--Sí, sí! Visca Catalunya! Ja podeu cridar visca, ja podeu ríurer y
podeu alegrarvos, vassalls inesperts, remat inocent, noys de la escola.
Ja póts ríurer, poble infant, que infant te has tornat deixant de ser
home. Malehit, sí, malehit sias, que també't malehesch, ja que has
ajudat á ma desgracia! Malehit sias! Menja, menja la carn de ta ilusió,
que dia vindrá en que haurás de menjar sols l'os, y en que l'os será
sols ton menjar etern. Y pus tos reys ja no sòn del antich llinatge, ni
en sos consells hi ha mes que estranys, y tas lleys no sòn seguidas,
espera, espera, que ab tal alegria se ha de anar fonent ton caracter y
ta independencia, y temps ha de arribar en que sols sias esclava del
vehí, en qual casa has anat á buscar amo pera regir la teva. Malehida
sias...

Alsant lo bras ab tota la forsa de sa ira, é imprecant á sa patria, y
com Júpiter fulgurant que agafa un llamp ab sa destra pera dispararlo
contra'ls fills dels homens que s'alsan contra'ls fills dels dèus, doná
un pas enderrera lo Comte, com pera agafar forsa, mes renovántseli en
aquell moment la idea de la passada grandesa, á la que considerava
agraviada ab sa imprecassió, y sentint de nou la causa que poch ans lo
reduhí á una postració cristiana, se detengué en sech, y aná baixant son
cap y sos brassos, exhalant tan sols sospirs, que al fi produhiren
llágrimas y una nova é inmensa postració.

--Nó, nó! digué; malehida nó, que no es teva la culpa. No't malehesch...
sols te compadesch, perque veig ¡sí! que caminas á deixar de ser
catalana y aragonesa, com veig que jo camino també á la vergonya, á la
desesperació y á la mort.

Y després de quedar un rato concentrat en sí mateix, plorant y
debilitantse per la gran pugna de sentiments que'l dominavan, sospirá ab
forsa, dihent ab profund dolor:

--Ay! lo cor me diu que mos dolors sòn pressagis, suposat que ploro, com
may havia fet! Quí sab lo que será de tu, Catalunya!... Quí sab lo que
será de mí!... Pietat, pietat, mon Dèu!

Refet ab aquest consol lo cor del altiu Comte, coneixent aquella
inespugnable fortalesa que lo vent del dolor podia abátrerla, recobrá en
sech tota sa energia, sa aspror, y sa sens igual voluntat, y alsant son
cap en ayre de triunfo, digué mirant de nou al cel, y fent resolució
ferma de ja no abátrerse mes:

--Vinga, vinga en bonhora lo mal temps, vinga la tempestat, que no'm
fará doblegar: tu sabs, Senyor, perque jo patesch: jo'm subjecto á ta
voluntat, y sols sento, Senyor, ja que he de morir mártir, no poder
morir com un de mos gloriosos ascendents, com lo Comte Armengol de
Urgell, que morí per vos, combatent en Palestina, com penitent y com
soldat. Vinga, Senyor, lo martiri, encara que aquell tinga de sofrirlo
en la terra mateixa de mon únich vencedor!

Y crehuantse los brassos, y recobrada sa natural inflexibilitat,
s'arrimá á un recó de la torre, esperant lo que sa mala estrella li
enviás; de la que sortí, realment y cumplintse sa por ó son pressagi,
primer pera entrar vergonyosament en la capital del regne de Aragó, á
Saragossa, ahont ab tant triunfo y gloria havian entrat sos avis, y
luego pera anar al castell de Urenya, de Madrit y de altres punts de
Castilla, ahont rebé la mort, de ma de alguns dels fills del rey
Fernando de Aragó.

Mentres ell se prepara á caminar cap á fora dels regnes de la Corona de
Aragó, tornem á un altre punt, y vejam á fra Vicens com camina per
diferents pobles, dirigintse á la capital de aquella, á la gran ciutat
de Barcelona.

### XI. Papallona en erm. Caritat enviada del cel... cap com tu. 

Present tindrá lo lector la figura de aquella hermosa y desgraciada nina
que quedá dormida derrera de la porta de sa casa, lo primer dia que no
vegé al sol ab alegria, y la primera nit que havia hagut de recullirse
sense llum, sens companyia y sens consol de cap especie.

¿Havia de morir també la esperansa pera qui ho havia perdut tot? ¿Havia
de acabarse resoltament lo camí de la sort pera qui tan poch havia
caminat per lo camí de la vida? Basta recordar que en lo primer
contratemps horrorós de que s'adonava aquella ánima inocenta, en aquella
trista nit, que havia de passar sola y abandonada, l'ángel de sa virtut
havia baixat del cel sols pera suplir lo que veya faltar en la terra la
pobre orfaneta del poble de Menargues.

Respecte los secrets de la Providencia aquell que véu prolongarse los
mals sobre dels infelissos, peró may desconfie, al descobrir una senyal
mes ó menos manifesta de la misericordia divina, que Dèu vetlla sobre
dels desgraciats, que'ls mira, y que, per la bondat que tingan, los dará
mes ó menos tart la recompensa. La nina havia plorat, havia sentit prou
motiu pera horrorisarse al véurer que la fosca de la nit cubria de dol á
tot lo poble, y especialment á sa casa, en la que li faltavan los dos
únichs y principals sers á qui mes estimava, havia sentit per tot plors
y dol y llástimas; y á pesar de tot, en sa trista situació y en son mal
jas havia quedat dormida, tranquila y sens trobar á faltar tan sols
l'acostumat calor del llit. ¿Y podrá dubtarse, donchs, de que la mirada
de Dèu estava fixada en aquell punt, y que lo miracle que allí succehia
era verificat, quant menos, per un emissari del cel?

Essent inocenta y bona la desgraciada, bè podria dirse que pera ella no
havia de quedar morta la esperansa, mes com la esperansa es la senyal
que anuncia de lluny lo consol, l'arbre en ivern, que no dòna fruyt fins
á arribar la primavera, res de estrany tindrá, que ans de arribar lo
temps del fruyt, haja de aguantar y sufrir l'arbre totas las tempestats
y vents ab que l'ivern lo maltracta.

No deixá de ser nou desconsol pera la pobre nina la nova matinada, en
que per segona vegada, al obrir los ulls, havia de véurer al sol com á
testimoni de sas penas, y no los ulls vius y brillants de sa estimada
mare que tanta vida li comunicavan.

La nit li havia passat á Blanqueta com una bufada; Dèu havia fet que
aquellas horas li fossen á la desgraciada orfaneta com un paréntesis de
son desconsol; mes al despertarse de nou, ó millor, en los moments de
entreson que indican ó senyalan la hora de haver dormit prou lo cos,
renovantse en la imaginació inocenta la memoria de la desolació
esperimentada en lo dia anterior, tornaren á renovarse també tots los
sentiments esperimentats y totas las escenas tristas que li havian
oprimit lo cor, ans de deixarse cáurer pera dormir derrera la porta de
sa casa. A la dolsa pronunciació del nom de mare, dit entre dents y
quant los ulls encara permaneixian tancats, succehí lo mateix nom
pronunciat ab un crit com de espant; tras del crit repetit ab tots los
tons de sentiment y ternura, vingué un encantament de la vista, una
concentració del esperit; succehí á aquella quietut fatal y tal volta
amenassadora una exhaltació de la imaginació, y sortint del recó ahont
havia passat la nit Blanqueta, corregué cap á la llum del carrer, se
detingué en sech, mirá á tots cantons, torná á córrer, torná á detenirse
y á girar en totas direccions, buscant, cridant, plorant y cansant de
tots modos son débil cos y son excitat esperit.

¿Mes qué'n trauré de esposar la continuació de quadros ab que podria
aquí presentarse aquella interessant figura, si, semblants al del primer
dia, se succehiren ab poca diferencia en los seguents, fins que semblá
obrirse un camí de consol? Ab igual espant se presentaren pera ella las
matinadas, ab igual vaguedat los mitjs dias, ab igual horror la fosca de
las nits.

Tres y quatre y cinch dias passaren en que veya sempre repetit devant
sos ulls lo que li semblava ja tenir acostumat de molt temps, mes en tan
que passavan sos mal aventurats dias, una diferencia, sí, se
esperimentava, que per sa causa, de tan cruel, no sè dir si era en bè ó
en mal del sentiment, pus ignoro si per ell lo cor se avivava ó se
embrutia. La miseria y la fam, resultat natural de la trista situació en
que's trobava Blanqueta, havian transformat de tal manera sa hermosa
figura, que ja en res semblava á la poncella de altres dias, cuydada y
alimentada per las mans carinyosas de una mare.

Pera ferse passar la fam, en un temps en que res hi havia de fruyts y en
un poble tan ple de miseria, havia tingut de resóldrerse la pobre nina á
menjar qualsevol cosa que se li oferís, per dolenta que fos, ab tal de
poder tenir la ilusió de menjar, pus en tal grau se sentia afamada, que
pensant en la fam y en lo menjar, havia arribat, en diversos moments, á
distráurerse de sa principal desgracia. La generosa ferrera, que tal
volta la hauria pogut socórrer, no s'havia tornat á véurer mes desde'l
dia de la mala nova de son marit, y las finestras de sa casa y sa botiga
permaneixian ajustadas, á causa, sens dubte, de estar postrada en lo
llit aquella altre desgraciada esposa; las altres botigas y revenedorias
del poble estavan sens viures, per no haverhi qui'ls pogués comprar; los
noguers del camp, com que ja havia passat Santa Tecla, no tenian mes que
una que altre nou, de las que, no sent maduras en la batuda, quedan en
l'arbre pera pudrirse á la entrada del ivern; y en la entrada de la casa
de Blanqueta, mentres li durá á aquesta la por ó respecte de pujar sola
al primer pis, no hi havia mes que un rast de sevas penjadas de un clau
de las bigas. Sols nous pudridas, donchs, quant sortia fora del poble, y
sols los clafolls de las sevas cruas, quant buscava consol en la entrada
de sa casa, era l'únich menjar de aquella delicada boca, l'únich aliment
que absorvian los rosats llavis de la nina!

¿Qué dirém de la demés miseria que, durant aquells dias, anava
rodejantla? La única espardenyeta que portava quant baixá horrorisada de
sa casa, en ocasió de rébrer la ferrera la mala nova que li doná sa
neboda, sent casi mes embrás que comoditat pera qui havia de anar ab un
peu nuu, ja se la havia treta Blanqueta, arrimantla á un recó de la
entrada; qui portava un peu per terra, també podia portarne dos, y la
criatura, que, com á tal, era amiga de novetat, prenent com á novetat
anar descalsa, prescindia de conéixer si alló era pena, significat de sa
miseria ó pressagi de ulteriors necessitats. No tenint son ros cabell la
ma suau que ans lo pentinava, seguint lligat per alguns dias, y á
conseqüencia de dormir la nina ab lo cap arrimat á la paret, s'havia
tornat rústich y polsós; per entre ell se ficava tot sovint sas ja
rústicas mans, que com sa cara no havian tocat aygua, desde que sa
carinyosa mare no la rentava, y gratantse per la picor que li causava la
sarna que s'hi anava fent, portavals estufats de manera, que arribavan á
semblar una grosa aroma ó'l botó de una flor que vá trencant sos brins
pera obrirse. Pobre Blanqueta! Son vestit, seguint proporcionalment los
mateixos embats que'l cos sofria, indicava també la falta del cuydado de
la mare y l'abandono de la desgraciada que'l portava. Tot, per fi,
respirava miseria, tot quant rodejava aquell cos ayrós y bell, tot quant
acompanyava aquella hermosa cara, en la qual se veya pintada la
debilitat, que tal volta ajudava á fer ressaltar com mes admirables, per
sa dolsa melancolia, aquells dos preciosos ulls, en quals ninas tan á
menut s'havian mirat, delirants de goig, los ans felissos pares de
aquella incomparable criatura.

Peró ¿quí ho diria? Com lo mariner que s'avesa á la tempestat quant dura
molts dias, com lo cavall que corre pel pedregal al cap de algun temps
que ha emprés sa carrera, així l'home se fa als contratemps de la vida,
y si l'home, que pensa, vá acostumantshi ¿quant mes no sabrá fershi una
ánima inocenta, á la qual pót encantar y distráurer qualsevol objecte
frívol dels que poden ser grats ó interessar per moments á un cor que no
ha tingut temps de formarse, á un cap que entre sas facultats tè la
imaginació com mes prepotent?

Així anava ja succehint á la inocenta Blanqueta lo quint dia de trobarse
en sa soledat. A pesar de havérseli acabat aquell dia tots los recursos
ab que podia contar pera sa subsistencia, á pesar de no haver trobat en
lo camp vehí ni una mala nou pera rosegar, descubrint la perduda nina en
uns esbarzers una pintada papallona que anava picant las mòras y
juguetejant per las adzavaras, prenent una rameta de farigola, que tenia
prop, y que havia arrancat poch ans pera entretenirse olorant, distreta
de sas quimeras, envestí afanyosa al derrera del pintat animalet, pera
véurer si podia agafarlo, y saltant de torrós en torrós, ja amagantse
derrera del marge, ja enfilantse en ell ó abaixantse, passá ditxosa un
rato, en que ni de ella mateixa s'en recordava. Tan ditxosa, que en son
afany y en las amenassas que tirava al fugitiu animal, fins casi arribá
á cantar un tros de cansó que sabia.

::: hanging-indent
"Fuig de la punxa,
besa la flor:
vina á besarme,
que flor so jo..."
:::

Ja casi estava á punt de darli ab lo ramet, quant mudant de vol la
papallona, atravessá lo camp que hi havia prop de la casa de Blanqueta,
seguintla sempre aquesta derrera, y elevantse sobradament, aná á
juguetejar per entre los tests y ollas de clavellinas, morduix y herba
bona que hi havia posadas en la barana del terrat de la casa de la nina.
Lo que pót un desitj inocent! Sens recordarse ja llavors Blanqueta del
temor ó respecte que li feya pujar al pis de sa casa, moguda sols per
las ganas de agafar la papallona, girá precipitadament la cantonada, y
enfilant dret á dret la escala de sa casa, no pará fins á trobarse en lo
terrat. Desengany cruel! Quant Blanqueta arribá allí, la papallona ja no
hi era, y ni tan sols se veya en cap direcció!

Peró no era sols aquell desengany l'únich sentiment que allí havia de
amargar de nou aquell inocent cor.

--Ay! esclamá Blanqueta, ab un accent tot ple de ternura, al adonarsen
de una gavia dintre de la qual hi havia un aucell mort y corromput; la
pobre perdihueta, que s'ha mort! Jo ho crech: no tenint ningú que li
donás menjar,... Si jo ho hagués sabut!... Si hi hagués pensat!

Y aixó ho deya, fixant sa vista, casi plorosa, en lo desgraciat animal,
recordant los ratos que s'havia entretingut ab ell, com arrepentintse ó
demanantse compte á sí mateixa de sa omissió, y pót ser fins estimantlo
mes en aquell moment, per pensar que havia mort de una causa igual á la
que á ella la feya patir, de fam. Encara que ella també'n tingués, tan
bona era Blanqueta, que, de segur, si llavors hagués tingut una molla de
pa, y ab ella hagués pogut tornar á la vida á la perdiu, n'hi hauria
donat mitja, sinó tota.

Admirada de aquella gran novetat pera ella, no deya mes que: --Pobre
perdiu! Pobre perdihueta! Ja no't sentiré mes escotxejar!

Y aquell sentiment portantnhi un altre á la memoria, obligá á la nina á
pensar en los goigs y entreteniments de sa passada vida, y á comparar, y
á fixarse per últim y per conseqüencia en sa trista sort, de la manera
senzilla ab que pót comparar, deduhir y fixarse un cor libre de passions
y que no coneix encara la maldat. Pensant en los bons ratos que havia
passat ab la perdiu, pensá per analogia ab lo gosset, que també faltava
desde que s'en havia anat son pare, y recordant las caricias y la bona
companyia de aquell ser á qui tant havia estimat, esclamá ab viu
sentiment de ternura y de compassió:

--Ah! Y ara que hi penso ¿qué's déu haver fet del pobre Llest, del meu
estimat Llest que tantas voltas havia dormit ab mi? Pobret! Estich
segura que si ara'l tingués no'm abandonaria, y que á la nit me faria
companyia, y fins m'hauria ajudat á calentarme. Pobre Llest! ¿si déu ser
mort?..

Y com entretenintse en aquest dubte, quedá Blanqueta pensativa, ab lo
cap girat, apuntat un dit de la ma dreta en la boca, apoyat lo colze
dret en la ma esquerra y fixos los sèus hermosos ulls en lo cel. Quí sab
si en aquell moment lo cap y'l cor de la tendre nina sufrian una
transformació? si un y altre, encara que momentanea y tranzitoriament,
obravan ja com si fossen los de una dona?

Y no hi ha dubte: los dos tristos recorts que feren pensar mes á la nina
en sa soledat, posaren en tal estat á Blanqueta, y així ho doná á
conéixer, quant, lluny de plorar y de desesperarse com á desconsolada
criatura, segons havia fet los dias anteriors, suspirá sols plena de
dolor, sentint al mateix temps humidejats los seus ulls. Llavors se
comensava á convéncer Blanqueta, que sa soledat era real y sens
esperansa, llavors veya alsarse verdaderament devant sos ulls la
fantasma de la desgracia, baix qual poder havia de permanéixer sempre.
Ab aquestas paraulas espressá bè lo que pensava y lo que sentia:

--Sola! tota soleta! esclamava, clavant los ulls al cel; sens ningú que
m'acompanye, ni que'm done menjar, ni que'm alegre...! Tot, tot sembla
que fuig de mi! Com que sempre hagués de estar sola! Sí, sí, tot me
fuig, pare, mare, lo gosset, la perdiu... y fins la papallona!

Lo que podria haver succehit després de aquell instant de concentració y
de tristesa, no pót adivinarse: podia la nina haverse adonat de que
estava sola en lo pis y fugir horrorisada, podia, al contrari, entrada
ja en aquell, trobar un consol al descobrir que encara se conservava
allí alguna fruyta seca, que podria haverli servit de aliment en sa fam,
peró no doná lloch de fixarse en una cosa ni en altre un nou objecte de
distracció que en aquell moment acabava de absorvir tota la atenció de
Blanqueta. En lo camí que conduhia al poble, próxim á aquest, y per
conseguent á la casa de la nina, que era la primera, se sentí en aquell
moment una veu de home, robusta y agradable, que sembla com que
predicás.

--Sortiu! deya la veu, sortiu, desgraciats habitants del poble de
Menargues, fills que haveu quedat sens pares, pares que haveu quedat
sens fills. Sortiu los que no teniu menjar, companyia ni consol, que tot
ho trobaréu mentres hi haja fe en Dèu y esperit de caritat. En Dèu
trobaréu lo consol y la companyia, en la caritat del próxim trobaréu lo
menjar. Lo qui no tinga, espere, lo qui tinga, done del sèu als que no
tenen. Així quedaréu tots contents, los qui donen, de fer obras de
caritat, los qui reben, de trobar alivio en sas penas. Qui no tinga un
pa, que'n done mitj, qui no'n tè mitj que'n done un tros, qui ni un tros
tinga, que vinga á mi y jo li donaré lo que puga. Caritat! caritat!
caritat, desgraciats habitants del poble de Menargues! peró desgraciats
nó, pus per felissos podeu tenirvos quant entre vosaltres no ha penetrat
may lo fetor de la heretgia, que ni hi ha entre vosaltres ni sombra de
judaisme, ni coneixement de islamisme, ni's crian entre vosaltres, com
en altres pobles, corrompent sas costums, hebreus, ni moros. Únich es
vostre temple, com única es vostra religió: sia, donchs, un també vostre
esperit de caritat, y un será lo consol que Dèu vos envie pera tots!

La veu que així parlava era la de fra Vicens Ferrer, del oracle del
sigle, del heralt y pregoner de Dèu, com en aquell temps li deyan.
Venia'l frare, á peu, rodejat de una multitut de pobres y criaturas, y
prop de ell portava una petita adzembla ó cavalleria ab una sarria, dins
de la qual s'hi veyan uns quants pans petits de Urgell, dels que'n
diuhen panellons.

Lo frare, qual hermosa y modesta figura arribava á tenir fama per tot lo
mòn, caminava ab pausa, portant arreplegada sota son bras esquerre la
blanca capa de dominich, y'l bras dret alsat, apuntant á menut al cel ab
lo dit: de esta manera aná introduhintse en lo carrer principal de la
població, parantse devant las portas y finestras, per las quals anavan
sortint caps que feya dias no havian sortit al carrer, y aguaytavan
caras, que eran la verdadera imatge del dolor ó de la miseria. Tothom
s'esforsava pera véurer á fra Vicens, y tal era l'influxo de sas
paraulas, que á ellas se rendia verdaderament lo cor cristiá, de manera
que aquella mateixa gent abatuda y sens esperansa no podian menos de
donar poca ó molta part del escassíssim aliment ab que podian contar
pera víurer. Pochs eran los trossos de pa y'ls diners que alguns
baixaren á depositar en las mans del predicador, pus la major part li
indicavan desde las mateixas finestras de las casas que no contavan ab
res, y en est cas, arrimantse lo frare á la adzembla, prenia ab sa
blanca y delicada ma alguns dels panellons, y'ls distribuhia entre'ls
que li manifestavan no tenir res de qué menjar. Aquest acte cristiá,
mirat aisladament com alivio material de la fam, com á consol no esperat
en terra de tanta necessitat, atreya ab preferencia entorn del frare un
gran número de inocents afamats: las criaturetas del poble, órfanas ó
nó, rodejaren en gran munió al home que donava pa, que apagava la fam, y
agafantse en son hábit y abrassantse en sas camas, ab las manetas
alsadas y las bocas obertas, cridavan alternativament: --A mi, fra
Vicens, á mi, fra Vicens, á mi, á mi... que tinch gana, que no he menjat
res...! Pa, pa, donaume pa! Féume caritat, fra Vicens!

Distreta per eixa novetat inesperada, desde'l terrat de sa casa, la
afligida Blanqueta, no bè distingí al frare y á la multitut que passava
per prop de allí, emprengué á tota pressa una altre correguda, sens
recordarse de res que en bè ó en mal haguera pogut impressionarla en lo
pis de sa casa, quant s'hagués adonat de que estava sola, y sortint
precipitadament al carrer, se dirigí cap ahont tots los infantons del
poble s'arreplegavan en aquell instant, cap á la ma de Fra Vicens, que
tots besavan, esforsantse cada un pera poder ésser primer.

Enternit y conmogut lo predicador al véurer tanta infelicitat, comensá á
repartir bossins de pa, y al observarho Blanqueta, lluny de fer com
feyan los demés, sentint una pugna en son interior entre'l desitj de
satisfer sa gana y la vergonya de fer una cosa á que no estava
acostumada, á saber, de fer lo pobre y de demanar caritat, se detingué,
com avergonyida, á tres passos devant del frare, si bè devorant ab la
vista los trossos de pa que veya entrar en las bocas de tots los altres
infants.

Cridáli la atenció á fra Vicens véurer aquella nina tan hermosa, y que
no feya lo que las altres criaturas, y dubtant sobre lo que sa actitut
podia significar, preguntá senzillament als demés infants: --Y aquella
nineta, perqué no ve? Que no es pobre?

--Sí, sí, nó, nó; respongueren alternativament las criaturas.

Lo frare quedá per un moment com arrobat, mirant al cel, com ab desitj
de adivinar lo significat de las respostas contradictorias dels infants.

--Tu que dius que es pobre, preguntá á un dels que havian dit sí,
¿perqué ho dius?

Y ab veu baixa, com guardantse de contar una cosa que havia sentit
contar tal volta en secret, digué l'infantó al oido del frare: --Ho
dich, perque li han mort á son pare y á sa mare...

--Ah! esclamá llavors lo frare; Misericordia divina, cubriu ab vostre
manto aquest altre orfe que os oferesch!

Y fent senyal á Blanqueta que s'acostás, donáli un panelló de Urgell,
després de haver donat sa benedicció á la criatura y de haver posat sa
ma sobre de son cap.

Besant llavors Blanqueta, mes per imitació inocent que per respecte, la
ma del frare, prengué lo panelló, y fora de sí de alegria, y com si
estás dubtosa de poder pérdrer aquell tros de pa, de que tans dias ha no
havia menjat, anásen corrents al derrera de la porta de sa casa, pera
menjarsel sola: allí lo devorá ab deliri, y de manera que ni una sola
molla ne deixava cáurer en terra.

Entretant fra Vicens aná seguint carrer amunt, y ja n'havia passat mes
de mitj, quant Blanqueta torná á sortir, presentantse de nou devant, y
com indicant vergonyosament que de bona gana pendria un altre tros de
pa.

--Vina, vina, que t'havia perdut de vista, li digué lo frare,
observantla de nou; ¿t'en donas vergonya? Tè, tè un altre tros y menja.

Y vehent que'l rebia, y que tornava á amagarse en una entrada pera
menjarsel, digué pera sí:

--Hermosa es ta vergonya, ángel de Dèu, mes ta vergonya m'indica que es
mes gran ta desgracia, perque no devias estar acostumada á la pobresa!

Y avantsant fra Vicens, arribá al altre cap del carrer, ahont aglomerada
tota la gent del poble, enternits tots de véurer la bondat y generositat
del predicador, y quedant verdaderament influits de esperit de caritat,
feya cada qual l'últim esfors pera acreditar que no eran sòrts á las
pregarias de qui suplicava en nom de Dèu. Tothom portava mostra de lo
que tenia y ho entregava al frare; qui no tenia pa donava llegum, qui no
tenia llegum donava qualsevol fruyt sech ó un tros de roba, y al mateix
temps, lo frare ho distribuhia entre'ls infelissos que'l seguian ó entre
las criaturas y pobres del poble, pera que ho portás cada un á sa casa.

Acabat tal repartiment, lo frare benehí al poble, desde'l camp vehí, y
seguint predicant per lo camí avall, deixá enderrera á una multitut de
personas que quedaren orant y pregant á Dèu per la salut y bon viatge de
aquell sant que'ls havia enviat.

Entre aquesta gent havia quedat Blanqueta, mes retirantse aquella á
poch, se vegé la pobre nina sola, en l'estrem oposat de sa casa y de son
carrer, y mirant ab sentiment com se allunyaba pel camí lo bon frare que
li havia dat de menjar. Si hagués sigut mes prop, vehentse sola, encara
pót ser s'hauria arriscat per tercera volta á demanar un altre tros de
pa. Son dubte era cruel: de una part tenia por de allunyarse massa del
poble, de altre, li era tan agradable lo recort de aquells dos trossos
de pa ab que havia acariciat sa fam! Eran tan bons aquells dos
panellons! Era tan grat lo sabor que encara'n sentia en son paladar!

--Qué faré? deya entre sí; així com així, no tinch aquí ningú, ni res
que menjar... Y tal volta aquest bon frare no tornará mes! Qué faré, qué
faré?

La veu del frare se torná á sentir clara de nou en aquell moment, per
haverse girat com en última despedida de cara al poble: --Temeu á Dèu,
temeu á Dèu! Feu caritat, y'l que no puga ferne, vinga á mi y jo n'hi
faré á ell, en nom de Dèu!

Bastaren aquestas paraulas pera resóldrer lo dubte de la nina.

Blanqueta acabava de pegar resolta una embestida camí avall, pera véurer
si de nou lo frare li donava un altre tros de pa.

A poch, ni la polsaguera de la comitiva de fra Vicens se veya tan sols
en lo camí: y Blanqueta, després de alcansar lo que volia, tenint por de
tornar sola á son poble, pus era ja á la cayguda de la tarde, havia
preferit, sens dubte, seguir á qui donava pa, ans que tornar ahont tants
dias ha que no'n menjava.

Per aquell camí havia de fer cap fra Vicens y sa comitiva á la ciutat de
Balaguer, y de allí, segons las ordres del Rey, anar mes ó menos
directament á Barcelona.

### XII. Lo monastir de Valldonzella y la espasa de Sant Martí. 

En lo sigle XV, y fins en temps molt posterior, la verdadera ciutat de
Barcelona no passava del lloch que s'en diu ara Rambla. Lo que hi havia
al altre part no portava altre nom que lo de arrabal, pus tal era un
número de casas escampadas en diferents estrems, y mes ó menos arrimadas
á varios convents que allí s'havian construit en temps anteriors, segons
era la importancia de cada un de aquestos. Entre ells existian lo
monastir bizantí que encara s'diu per tal rahó San Pau del Camp, lo
convent del Carme, lo del Nazaret, anomenat ara Valldonzella, lo dels
Ángels y altres convents de monjas. De casas particulars pochs recorts
s'en conservan, á no ser una que te ara grans balcons en la plassa que
porta'l nom del últim convent anomenat, y la coneguda per áCa'n Mata
Moros, propt de la casa de la Caritat, de qual nom y edifici conservan
encara sos habitants una estranya tradició, tan estranya com l'objecte á
que dita casa fou destinada fins poch temps ha, á saber, pera servir de
reclusió als noys mal crehents, peresosos ó que tenian algun altre vici
perillós.

La muralla que tancava llavors la ciutat per aquella part, passava
seguint la mateixa direcció de la Rambla, tenint diferents portals,
que's denominavan de San Sever, Porta Ferrissa, portal de Santa Eularia
y portalet de Trenta Claus, essent l'últim lo portal de Fra-menors, que
era per lo que solian entrar los reys quant, al venir per primera vegada
á jurar com á Comtes, se dirigian desde un dels monastirs vehins per
sota la muralla, ab tota la comitiva de concellers y demés que
representavan la ciutat y'l Principat. Lo lector recordará que, fa pochs
anys, desaparesqué l'últim recort de aquella fortificació, unas torres
que existian á dreta y esquerra del punt ahont desembocan lo carrer de
Santa Ana y lo de la Canuda.

En un camp vehí, prop de dita muralla, entre ponent y tramontana,
s'alsava lo gran monastir que llavors s'anomenava Valldonzella, qual
edifici se arruiná, passant, per tal causa, las monjas que lo habitavan
al que ara porta aquell nom, y que podrá visitar lo lector dirigintse
per lo carrer dels Tallers.

Havia fundat l'antich monastir de Valldonzella un bon clergue de la
catedral, que's deya Arnau de Aleman, en lo camp de sa propietat,
(segons se llegia en son sepulcre,) comensantse la construcció en l'any
mil doscents sexanta tres, lo dia de las Onze mil Verges; y passaren á
ocuparlo las monjas Bernardas ó del Cistell que vivian en altre monastir
de Vallvidrera, fundat, en temps de Jaume lo Conquistador, per lo gran
bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, que havia anat ab dit rey á la
conquesta de Mallorca, y qual sepulcre se guarda encara en l'altar de
San Miquel de la Catedral.

La circunstancia del orígen que tenia aquest monastir, la de sa bona
construcció y la de ser sas monjas damas nobles, (com que alguns anys
després hi visqué tancada la última reyna de Aragó, dona Margarida de
Prádes,) y finalment la bona localitat que ocupava, inmediat á las
murallas, havia fet que la Ciutat ó'ls reys elegissen lo monastir de
Valldonzella com á punt de descans ó morada interina, quant los últims
venian á Barcelona á jurar sas llibertats, de manera que ans de entrar á
fer lo Rey son jurament com á Comte, si anticipava sa vinguda, havia de
quedarse precisament en Valldonzella, fins á la hora convinguda de la
entrada. Y ab tal motiu, era tal la consideració dels monarcas ab las
santas senyoras de aquell lloch, que no cessavan de freqüentarlo moltas
vegadas y de favorirlo, de manera que fins podia considerarse com una
especie de Reyal siti.

En tals casos y especialment en lo de entrada, afanyávanse las monjas en
adornar la habitació destinada al Rey, transformantla en un cel, á forsa
de cortinas, flors, sants, quadros y capellas, y de manera estava ja
disposat, pera l'objecte referit, que una vegada arreglada la celda
prioral, que era la destinada als reys, y que tenia dos portas, una
comunicant ab lo pati y altre ab lo convent, obrian la primera y
tancavan la última, quedant així independents y libres de comunicació
las monjas, sens que per aixó deixás de haverhi continuament servidors
de la casa á la porta dels reys, pera servirlos y proporcionarlos
qualsevol cosa que se'ls oferís.

A la primera carta que havia rebut de son pare lo infant don Alfons,
naturalment havia sentit una satisfacció inmensa, y no veya la hora de
poder abrassar al que per fi havia assegurat pera sempre la corona de
Aragó en son cap y en lo de son successor. Ab la presa de Balaguer, lo
infant don Alfons, aquell infant que sent petit havia donat ja proba de
gran intelligencia aconsellant á son pare en una batalla, veya obert ja
lo camp, ahont poder aplicar las dots pera regnar que'l cel li havia
concedit: sa ambició no era ja dubtosa, y'l successor del rey Fernando
se titularia rey algun dia.

Dominat per tal goig é impaciencia, encara que son pare no li fixava lo
dia de sa vinguda, tan prompte com llegí la carta en que li
participava'l triunfo, doná ordres pera trasladarse á Valldonzella, pera
allí poder abrassar ans que ningú á son pare, y rébrer tal volta, de
esta manera, avisos ó advertencias familiarment, cosa que no li seria
tan fácil si'l rebia ab tota sa cort en lo palau de Barcelona.

Així que, trasladat ja, desde la matinada seguent en que havia rebut la
carta, á la celda prioral del célebre monastir, no feya mes que mirar
continuament cap á la part de ponent, pera véurer si distingia la
comitiva, y enviar criats y mes criats á la Creu-cuberta, (que cuberta
era llavors per un templet ó pinácul de pedra,) pera véurer també si de
allí distingian mes lluny algun concurs, ó pera dir als correus que
arribassen lo premi que l'infant los daria si'ls veya arribar corrents.

Mitja tarde seria, quant, don Alfons, cansat de passejarse per la celda,
de fer cálculs y de gosarse en mil ilusions de sa imaginació, vehent
que'l sol anava ja á la posta, y tement que no tindria aquell dia lo
goig desitjat, se posá de brassos á la finestra, resolt á no móurerse de
allí, fins que la nit lo desenganyás de sa esperansa. Quant mes anava
faltant la claror del dia, mes confusas s'anavan vehent las figuras dels
que venian, y ja estava l'infant casi per faltar á sa resolució
retirantse á dins, quant son cor se alegrá de prompte, si bè de prompte
se desvanesqué tambe sa alegria, al menos en part, pus havent descobert
una gran polsaguera, vegé que ni la alsava la comitiva reyal, ni era tan
poca que la pogués alsar un correu á peu, que era com solian ser. La
causa de aquell núvol dubtós era una grossa mula, de las que'n diuhen de
pas, ananthi á cavall un home que, per sa vestidura, no podia
distingirse bè si era senyor ó del poble, pus duya una túnica fosca y
ample que'l cubria fins als genolls, cenyida ab una corretja, y al cap
una gorra plana de color vermell pujat. Portava l'home en la ma dreta un
bastó ab que dava de ferm al animal, pera ferlo córrer, com en efecte
corria á tota brida, ó com se deya llavors á esperó batut, y com si no
li bastassen los cops del que anava á cavall, un altre home que li anava
prop, fent servey de mosso, donava també de valent ab sa vara contra las
ancas del fatigat quadrúpedo, y'l seguia continuament corrent com ell.

No deixá de sorpréndrer al infant véurer aquell atropellament no
acostumat, de manera que la mula anava ab las orellas y'l cap drets,
casi á punt de desbocarse, y sols pogué créurer si alló indicaria la
necessitat de arribar á algun punt en hora determinada, ó tal volta per
no pérdrer la ocasió de véurer á algú que podia anarsen de la ciutat ó
del mòn.

Peró en sech se vegé al impacient infant girar alegre la cara del balcó,
pera fer saber á algú de dins una cosa interessant, y alsar en seguida
las mans en l'ayre com en demostració de alegria, y fent senyas al
mateix temps al que venia. Tots aquells estrems significavan que
l'infant don Alfons acabava de descubrir y regonéixer en l'home que
venia al sèu familiar amich y célebre juglar de son pare, mossen Antoni
Tallander, conegut per mossen Borra.

Previngut ja'l que venia per los criats que trobá arrimats á las perxas
de la Creu-cuberta, de que esperava l'infant en lo balcó del monastir,
correspongué á las senyas que don Alfons li feya, tirant en l'ayre la
gorra y saludantlo ab la ma dreta, y tant precipitá llavors lo pas, que
en un instant se trobá ja sota del balcó.

--Ecce homo, Ecce homo! cridava mossen Borra, tot acostantse y senyalant
ab son bastó al infant.

--Vingan novas y prou de llatí, contesta l'infant, que encara no ha
vingut la hora de apéndrerlo. Dígasme qué hi ha de nou.

--No sabeu lo llatí, infant, vos que tant tractau en llibres, mes no
vull que arribeu á quaranta anys sens que l'aprengau.

--Deixauvos de rahons, insistí l'infant, y diheu qué hi há.

--¿Qué hi há? digué tot baixant de la mula mossen Borra, y mirant ab
cara alegre y de fit á fit al infant; ¿qué hi há? Esperau un instant.

Y dirigintse llavors al mosso, anyadí:

--Biel, dónam las auforjas, y vesten tu á Barcelona, mentres jo'm quedo
ab lo senyor duch.

Y posantse las auforjas á la espatlla, se'n pujá de correguda per la
escala del monastir, en la qual sortí ja á rébrerlo lo senyor infant,
allargantli los brassos, com si entre ells havia de estrényer á un
parent ó igual.

--Salve, li cridá mossen Borra, salve, jove Ciro! Senyor serás del
imperi, no t'espantes, pus Arbaces, ajudat ab los soldats de Belesis,
han fet ja cremar dins de son palau al foll Sardanapal.

--Ja ho sè, contestá don Alfons, entenent la alegoria del juglar pera
significar la presó de Jaume de Urgell, y apretantlo ab efusió entre sos
brassos.

--Sí, sí, vensut queda'l tirá, y senyor serás ja de Media y de Caldea.

--Cregas, (replicá don Alfons, tot entrant á sa habitació y sens deixar
de la ma al juglar,) cregas que aquest triunfo es pera mí mes
satisfactori, quant cada dia me trobo mes content de estar en aquesta
ciutat, cada dia me alegro mes de ser catalá.

--Qué dius? digué mossen Borra, girant lo cap com admirat de las
paraulas que havia pronunciat l'infant, y brillantli los ulls del goig
que son cor sentia. Cada dia ets mes catalá? Qué dius, jove Ciro? Tas
paraulas me han fet fugir la sospita que abrigava mon esperit, quant se
fixava en la gloria futura. Sí, jove Ciro, sias persa, no olvides lo
amor de eixa Mandane que ja estimas com á mare, no vullas la cort
corrompuda de Ecbatan, y reunirás totas las virtuts de Logis y de Sigeo.
Benehidas sian tas paraulas, y fes que per ellas ton mestre Hystaspes
torne á apretarte entre sos brassos.

Y abrassantse de nou lo juglar y l'infant, manifestantse lo mútuo
carinyo que entre ells hi havia, y rihent com orats, permanesqueren
units per un moment, fins que, impacient don Alfons pera ohir contar
algunas novas que desitjava saber, fent séurer á son company, posárense
tots dos arrimats á una taula en que hi havia preparadas algunas
begudas, y aquest li referí ab breus y graciosas paraulas, si bè
mesclades sempre de bonas llissons, tot lo que havian passat en lo siti,
lo ditxós somni que havia tingut, la resolució del Comte en afaytarse,
la entrada en Balaguer del rey don Fernando, y finalment alguns dels
plans que aquest tenia y pera la realisació dels quals pensava venir
quant ans á Barcelona.

--Ja ho veuréu, (deya'l juglar, tot obrint las auforjas y ensenyant al
infant las cartas tancadas que contenian,) ja ho veuréu per la carta que
us dirigeix vostre pare, y ja ho deduhiréu per los sobrescrits de las
demés que aquí porto.

Y escampant las cartas per demunt de la taula, aná llegint l'infant,
tornant aquellas de una á una á las auforjas, y creixentli cada volta
mes la impaciencia, fins á descubrir la que anás dirigida á sa persona.

--Y quantas cartas! Vejam, vejam.

--Es que hi hagut molt que escríurer, perque hi ha molt que tractar y
molt que arreglar. Deixauvos de estar tan temps sense saberse de cert
pera qui havia de ser la poma.

--Vejam, vejam: "Als molt reverent, egregi, honorables y savis senyors
los diputats del General de Catalunya."

--Aquí está'l pot de la confitura, digué mossen Borra, fent entrar en la
auforja aquell plech mes gros que tots; peró com no us toca á vos, vinga
al sach.

--"Als concellers y sabi concell de Cent, de nostra amada ciutat de
Barcelona."

--Bona ma teniu, infant, pus haveu comensat per los dos mes grossos.

--"A Guillerm de Moncada, donzell, pera entregar á don A. de L." ¿Y qué
significarán estas lletras?

--¿No us en recordau que'l Moncada es nebot de don Anton de Luna?

--Es veritat. ¿Y qué?

--Deixauho córrer. Pót ser per medi de aquest rebadá tornará al remat la
ovella perduda.

--"A mossen Ramon Arnau..."

--Vinga al sach l'amich del Comte de Foix, que tan bo es lo procurador
com l'amo.

--"Als honorables consols de mar de la ciutat de Barcelona."

--¿A aquestos també escriu? preguntá ab molta curiositat lo juglar; de
segur que vostre pare no tè tantas ganas de pau com jo'm pensava. Quant
busca als jutges del aygua, senyal que necessita'l mar pera posar bè sa
terra. Aixó put á Sicilia ó á Sardenya.

--"Al vescomte de Narbona..."

--Just! Aquí ho veheu; á aquest que es lo que alborota'l marro en
Sardenya, li déu escríurer de bonas en bonas, y per si fa'l ganso, déu
prevenir ab temps á aquells pera que li donen parer sobre la armada. De
segur que alguna cosa de aixó hi déu haver també en lo plech dels
concellers.

--"A fra Antoni Fuster..."

--En Vich lo coneixen, de quant hi aná á apaciguar los bandos. Al sach.

--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Pere Çagarriga, arcabisbe de
Tarragona."

--Que de bona gana voldria coronar á vostre pare, á vos y á vostre fill,
perque així seria senyal que Dèu li donaria molts anys de vida.

--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor En Francesch Climent, bisbe de
Barcelona."

--Passa: al sach.

--"Al ilustríssim y reverendíssim senyor don Alonso..."

--Sí, sí: lo bisbe de Lleó: al sach, al sach. Tot aixó es cosa del
senyor de las abellas, ó millor, cosa del gall.

--Ah! sí, contestá tot rihent l'infant, al sentir l'últim renom, que
coneixia mes que'l primer. Ja pót ser, pus sembla que al bon papa Benet
li giran la espatlla per la part del Nort.

--La bestia de las dents de ferro temps ha que'l mira de mal ull, y si
l'ajuda la flor major dels egipcis, tinch por que la ciutat del pecat
quedará sens amo.

Y aquí déu advertirse al lector, que no sòn de estranyar tals
denominacions, pus en aquell temps se descobrí que, volent procurar la
llibertad del Comte de Urgell, alguns afectes á sa familia, pera donar
instruccions á un que ho devia portar á cap, y que després la trahí,
inventaren convencionalment alguns noms pera designar als principals
personatges, entre'ls quals eran coneguts los seguents: lo senyor de las
abellas, pera designar al papa; lo gall, que era Benet de Luna; la
bestia de las dents de ferro, que era l'emperador; lo senyor de la arna
dolsa, que era lo rey de Inglaterra; la flor major dels egipcis, lo rey
de Fransa; l'amarch y l'adormit, lo Comte de Urgell; la ciutat del
pecat, Avinyó; y així de altres cosas y personas.

Tot rihent l'infant de aquellas denominacions, seguí dihent:

--Es á dir, que li vá mal al papa Benet? Ja he sentit contar alguna cosa
de Castilla, peró en Aragó me sembla que seria difícil... ¿Y qué diria
fra Vicens?

Mossen Borra, sense contestar, se posá á mitj cantar aquesta cansó:

::: hanging-indent
"Ay, que he perdut l'esma!
pórtam fins al mas:
quant sia á la escala
no pujarás pas."
:::

Lo infant continuá llegint.

--"A micer..."

--Advocat es: deixauvos de plets y vinga al sach.

--"Al senyer..." Déu voler dir senyor?

--Nó, senyer, senyer, que déu ser diputat local.

--Es veritat: diputat local de Perpinyá.

--De fora havia de ésser, perque aquí no tenen feyna.

--"A mossen Joan Desplá..." Digna persona y molt amich meu.

--Bons amichs sabeu buscarvos, infant, y ja no estranyo ara que us aneu
tornant tan catalá.

--"A mossen Joan Fivaller." ¿Qué direm de aquest altre?

--Ah! esclamá mossen Borra; ja'm figuro de que'ls escriu lo Rey, y que
es cosa que us toca á vos.

--¿A mi?

--Sí ¿no recordau que vostre pare, temps enrera, tractava de buscarvos
mestres y guias, com feu lo rey En Pere ab lo primer duch de Gerona?

--Es veritat, y us dich que si bon mestre podia jo tenir havia de ser
Fivaller, pus qui tan bè sab ensenyar á sa familia y á sos amichs, no
seria mal mestre de prínceps. Peró...

--Me sembla, infant, que no estau per estudis; digué'l juglar rihent de
véurer lo mal gesto que acabava de fer don Alfons.

--Estudis pera ser home, sí: estudis pera ser rey, nó. Cap y cor y bras
tinch, y si la estrella de mon pare no s'apaga, res mes necessito que
ocasions.

Pronunciá aquestas paraulas l'infant ab un entussiasme que verdaderament
pareixia com rebentat de un cor ahont hi vivia estret. Sos ulls eran
encara mes espressius que sas paraulas, y contemplantlo fit á fit mossen
Borra, semblava en aquell moment com que'l juglar se gosás ab la
espressió de la cara de son amo.

--Bè, jove Ciro, bè! digué mossen Borra, agafantli ab entussiasme la ma;
teva será tota la Persia y subjugarás la Media y penetrarás en lo bosch
de Isatis. Ja puch dir desde ara á ton pare que'l mestre de son fill
l'ha trobat en sa propia casa y en sa mateixa sanch.

Don Alfons s'havia quedat en aquell instant detingut y com admirat, al
llegir un sobrescrit de una carta que tenia á la ma, y del que sols
apartava la vista pera mirar alternativament á una altre carta que tenia
prop.

--Qué mirau, senyor? li preguntá'l juglar, vehentlo tan detingut.

--Qué vóls que mire! Aquí tens la proba de que t'has aquivocat, crehent
que mon pare volia buscarme guias y mestres. Mira á qui vá aquesta carta
que déu parlar del mateix que aquesta altre.

Lo juglar llegí:

--"A la molt alta y excel·lent senyora dona Maria, infanta de Castilla."
--"A mon car germá, l'alt y poderós senyor don Enrich, rey de Castilla."
Ah, ah, ah, ah! Per aixó creheu, infant, que m'equivoco? ¿No sabeu
que'ls reys se poden casar mamant? En Aragó teniu l'exemple, pus quant
se casá l'últim Comte de Barcelona ab la reyna Petronilla de Aragó, los
circunstans tingueren que aguantar en brassos á la novia, pera que
pogués arribar ab sa maneta á la ma del novi, y encara que era Comtesa
de Barcelona, molts anys passaren en que'l Comte li feu mes servey de
didot que de marit.

--Es que...

Y l'infant, sens acabar, soltá, com llansantlas, aquellas dos cartas
damunt de la taula, y's girá malhumorat, passantse la ma pel front, y
donant un vol per la cambra.

--Vos fa por casarvos, senyor? Ab bona fe que no teniu pas fama de ser
enemich de las donas.

--M'agradan las donas... peró també m'agradan las batallas y la gloria.
Que'm deixe mon pare exercitar en las batallas, y després podrá casarme,
que prou jove es encara, si tè por de quedar sense successió. Poch podrá
arriscarse un héroe en busca de gloria, si tè sempre á la memoria la
imatge dels fills.

--Home, home! Se coneix, infant, que encara no haveu fullejat del tot la
historia. Casat era lo rey En Pere, lo dels francesos, y vivint encara
son pare, lo rey En Jaume, lo conquistador, se llansá contra las forsas
mahometanas que enviava lo de Granada, y las desbaratá y las feu fugir
vergonyosament del regne de Murcia. Quant lo cor es gran, quant l'héroe
es héroe...

--Tens rahó, sí; peró tu ja coneixes que no hi tanta necessitat de
casarme, y valdria mes que ans de ser rey tingués ja la fama de digne.
Ah! me sembla que tot camina á estar en pau, tothom está cansat de
guerra, y no veig un camí... Bè podria tocarnos á nosaltres, juglar, la
conquista de Granada, de aquesta cova de cans, que es la vergonya de las
nacions espanyolas, y llavors...

L'infant feu un sacudiment enérjich ab lo bras, semblant com si en
aquell moment se transportás de entussiasme.

Atxecás al véurerlo així lo juglar, y posantli la ma en la espatlla
dreta, feu com si contemplás ab goig y admiració la figura de aquell
impacient jove afamat de gloria.

--Qué miras? preguntá don Alfons.

--Quí sab lo que miro. Miro, miro...

Y anava á parlar mossen Borra, quant l'infant esclamá, sens escoltar al
amich:

--Ah! digué; allí, allí la veig, la tan desitjada carta. Sí, sí: "A mon
car fill, lo mol alt y egregi senyor En Alfons, duch de Gerona,
primogénit dels regnes de la Corona de Aragó y Lloctinent general del
Principat de Catalunya." Vejam, vejam lo que diu.

Á pesar de tot aixó, mossen Borra no apartá la vista de la figura que
contemplava, y cada volta y á cada moviment, la mirava ab major interés
y ab mes vivesa.

L'infant llegia la carta y anava baixant la veu á cada ralla, de manera
que casi ni la arribá á acabar de llegir.

--"Mon car fill y estimat primogénit. Grans sòn las satisfaccions que us
esperan, pus dech passar quant ans á coronarme com á rey de Aragó á la
ciutat de Saragossa, y allí penso saludarvos no ja com á duch, sinó com
á príncep de Gerona; y desitjós de que disfruteu en avant ditxosament de
la pau que tan convé, havem pensat portar á cap lo vostre matrimoni ab
la virtuosa infanta dona Maria, filla de nostre germá, lo rey Enrich de
Castilla, mentres que pera consolidar aqueixa mateixa pau tan
necessaria, marxará á Sardenya, á castigar als revoltosos, vostre germá,
l'infant don Joan. Pera tractar de tot aixó, donchs, y de molts altres
negocis que interessan á la pau dels regnes y fins de la Cristiandat,
passaré demá á eixa ma estimada ciutat de Barcelona, peró advertintvos
que ma entrada será sens pompa, com incógnit, pus déu ser breu ma
permanencia. Quant logre consolidar los plans que intento, llavors ja
tornaré á disfrutar ab vostra companyia dels fruyts de la pau. Dat en
nostra ciutat de Balaguer, á set de novembre del any de la nativitat del
Senyor mil quatrecents tretze. Lo Rey Fernando."

Tirá la carta ab disgust sobre de la taula, y torná com ans l'infant á
donar un vol per la cambra, passantse també ab impaciencia la ma pel
front. Mossen Borra'l seguia ab la vista, y casi reya de goig.

--La pau, la pau, deya l'infant, sempre la pau. Ja veheu si m'he
equivocat ab lo del casament... y per anyadidura, (esclamá donant un cop
de peu en terra,) mon germá vá á Sardenya! De bona gana lo deixaria ser
primogénit, ab tal que'm deixás á mi anar en son lloch!

--Qué diheu? Voldriau anar á Sardenya?

--A Sardenya ó á Italia ó á la Assia que fos. Tinch fam de batallas,
juglar, y tinch fam de gloria, y ab qualsevol que fos...

--Es á dir, (torná'l juglar, aumentant encara en sa contemplació y en
son goig, y fins seguint los passos al infant,) es á dir, que voldriau
guerras, peró fora de casa?...

--Y donchs? Podeu pensar que jo vulla guerras com las que ara s'han
acabat? Que quede aquí mon pare pera tenir en pau sa terra, y jo
entretant aniré á defensar ó á combátrer á algú.

--Bè, bè, jove Ciro, mil voltas bè! Jo t'asseguro que no passaré de esta
nit sens que't conte la rondalla del gat roig, que déus saber de
memoria.

--Y que no es cert? Quant hi ha cismas y papas dubtosos, gran servey
será defensar al llegítim... ¿Qué pensas tu de Benet de Luna? Tè dret ó
no?

--Jove Ciro, en aquest punt sò Anaximandro, que ni nego, ni afirmo res,
peró sí dubto de tot.

--Bè donchs: qui diu Benet, diu qualsevol altre; guerra, guerra es lo
que jo vull fora de casa, un pretest pera donarme á conéixer, un camí
pera trobar la gloria, una rahó, en fi, pera que la dinastia de mon pare
no fassa trobar á faltar la que l'ha precehit. Juglar, fins ara m'han
donat á enténdrer que la espasa havia de ser mon mestre, y pus mestre es
la espasa, ganas tinch de donar á conéixer que sò deixeble aprofitat.
Vull batallas, juglar, vull conquistas, vull gloria, vull...

--Sí, sí, príncep ditxós, digué mossen Borra, besant la ma á son senyor,
y exaltantse quant mes lo contemplava; jo't miro, y no sè lo que en tu
veig, jo't contemplo aquí com amich, y'm sembla que veig brillar entorn
de ta persona un resplandor de gloria que m'enagena...

--Qué es aixó? digué lo infant, admirat del modo com li parlava'l
juglar, y tot destapant una ampolla de la taula. A qué ve ta admiració y
las ilusions que't fas y ponderas? Beu, beu, que val mes remullar nostra
esperansa, ja que es lo únich que en lo mòn nos halaga.

--Me preguntas qué es aixó? qué es lo que miro? qué es lo que veig? En
tu veig, infant, --sí! sí! anyadia entremitj ab entussiasme y clavantli
los ulls,-- en tu veig al rey jove de mos somnis, en tu veig la futura
gloria de Aragó, en tu veig la esperansa de ma patria, la esperansa,
sí!... y pus de la esperansa m'parlas y vóls que bega, bebem, sí, sí,
bebem á la realisació de nostra esperansa, trinquem, rey jove, trinquem,
jove Ciro, y ja que'l cor s'escalfa y s'enxampla, escalfemlo y
enxamplemlo mes.

--Bebem, bebem, contestá don Alfons, destapant altres ampollas, y
participant en cert modo del escalfament y de la alegria del juglar.
Claret, malvasia, grech, garnatxa, moscatell: vejas de quins vóls.

--De qualsevol ó de tots, mon senyor, que sent vins de la patria, bons
sòn tots pera remullar la esperansa, y sòn tots pera mí la ambrosia dels
Dèus.

Y fent trincar los gots, units cordialment en íntima y familiar
confiansa aquells dos amichs, que no pareixian en aquell moment senyor y
juglar, begueren alegres, y probaren indistinctament de alguns dels vins
que allí tenian. L'infant feya sols la ceremonia de tastar, temerós del
excés, si bè invitava continuament al juglar á tornarhi; mes aquest,
entre que era fort de cap, sense ser viciós, y que tenia la boca seca de
la pols del camí, no rebutjá en son entussiasme lo segon ni'l tercer got
que l'infant li oferí, així que, se notá prest haver en efecte pujat de
grau son escalfament, ademés del que ans ja naturalment sentia. Ab lo
got en la ma, després de haver probat lo primer glop de la malvasia, que
fou la tercera beguda, esclamá mossen Borra:

--Benehit, benehit sias, néctar de ma terra, que tens la virtut de
escalfar la sanch de mos compatricis, pera cométrer grans empresas, pera
transformarlos en héroes. Tu ets la causa eficiens de la gloria de la
patria, y pus sòn los senyors los que mes te estiman y mes te besan,
págals son carinyo ab entusiasme y fes que ab lo calor teu vajan á
desfogarse ahont mes gloria'ls espere.

--Bechne, donchs, digué l'infant, sols per la causa que suposas.

--Sí, bebeune, y pus sòu ó haveu de ser senyor dels senyors, bebeune
doble cantitat per aquesta rahó, y per no haverhi tal confortant allí
ahont haveu de recullir la gloria.

--Ahont será aixó, juglar? Qué vols dir?...

--Deixauho córrer per ara, senyor, y viviu ab la dolsa esperansa, que ja
vindrá'l dia. Basta dirvos per ara, que mon desitj no se contenta ja ab
los vins de la patria, y que sols somnio en los que podréu béurer de
fora de ella.

--Y quins son eixos vins? preguntá ab interés l'infant.

Alsant lo bras en l'ayre mossen Borra, com enarbolant lo got, prenent
una actitut que ara diriam académica, apretant ab la ma esquerra la de
son senyor, y fixant la vista al sostre, com pera anar recordant noms
olvidats, respongué de esta manera:

--Quins son eixos vins me preguntas? Jo te'ls diré. Ditxós será'l dia en
que podrá remullar nostre paladar la Tirotónica, lo Montanasi, lo
Bonaci, lo Resas, lo Marnano, lo Noseja, lo Masitea, lo Monjacentobono,
lo Falso amico amábili, lo moscato de Clayrana, lo vi de Eli y de Fiano,
lo de Santo Nocheto, lo del Fanello y de Terracina, y sobre tots y mes
especialment, no per mes bo sinó per mes útil, lo vi especial de
Calabria, y ab ell...

--Bè, juglar, bè! cridá l'infant, que descubria la intenció y'l
significat de las paraulas de son amich.

Y obertas tenia las mans pera fer un repicament, que fins las monjas
haurian sentit tal volta desde sas celdas, quant se detingué de prompte,
admirat de véurer la transformació que en sech acabava de sofrir mossen
Borra.

En efecte, quant lo juglar estava en lo mes fort de son entussiasme, ab
lo got en l'ayre, citant mes y mes noms de vins, y en lo que pót ser
hauria continuat mes temps; en lo moment que acabava de nombrar lo de
Calabria, deixá en sech lo beyre sobre de la taula que tenia á un
costat, y sens girar per aixó la cara, y obrint sos ulls de foch, feu
com un somrís de admiració y de goig, que revelava la ilusió nova y
complerta que embargava son esperit.

--Ay ay? digué admirat l'infant. Qué us passa, mossen Borra? Qué has
vist, juglar?

--Qué hé vist? respongué ab un crit desaforat lo juglar, juntant las
mans, com en actitut de orar, devant de sa cara, y fentlas baixar així
juntas fins al pit, mentres obria al mateix temps la boca, com pera
indicar sa sorpresa. Sí, sí, continuá; no es ilusió. Nostra esperansa
será complida, infant, pus mos ulls acaban de véurer lo que jo may podia
pensar.

--Peró, qué veus? insistí l'infant, alsant una de las cortinas de la
alcova, dins de la qual tenia la vista clavada lo juglar, y á la que
s'acostá precipitadament.

--Qué he vist? continuá aquest; veig, mon senyor, veig lo sol de Gedeó,
veig la vara de Moisés, veig la columna de foch dels Egipcis, veig la
escala de Jacob, veig la estrella dels magos, veig lo Far de Messina,
veig... No sè que veig, de tant com veig.

--Una espasa! esclamá l'infant. Y en una celda de monjas?

--Una espasa, sí, peró no en una celda de monjas, sinó en la cambra de
un rey que morí. Ja póts desde ara, infant, olvidar totas las espasas
que tingas de Castilla y las que guardas en lo palau reyal; olvida la
Tisona, la Triveta, la Clareta, la Taula de Cistall, y fins la de
Vilardell, que res val sa constelació, comparada ab la virtut de aquest
magnánim ferro, per qui fòra res la Durena de Roldá: aquesta, infant don
Alfons, es la gloriosa espasa de San Martí.

--Y qué?

Don Alfons estava dominat per una viva emoció, y mostrant al mateix
temps un encantament, com un noy que, sentint ponderar la importancia y
valor de un present que se li vá á fer, no sab encara la causa que'l
mou, ni descobreix prou ab la vista totas las bellesas de lo que se li
pondera.

--Desperta ferro! cridá mossen Borra entussiasmat, enfilantse damunt de
un tamboret, despenjant la espasa, besantla y abrassantla,
desenveynantla en seguida, y esgrimint sa brillant fulla per devant dels
ulls de don Alfons. Mírala, bè, infant! Aquest es lo sol mirall en que
tu, regenerador de Aragó, te déus mirar. Mira son fi tall y sa aguda
punta, que res ha perdut, desde que ab aquell partí un soldat romá sa
capa pera donarne mitja als pobres. Ella torna la honra á una emperatriu
de Alemanya, quant la empunyava lo gran Berenguer de Barcelona; ella
tallá las murallas de Lleyda, en temps de un altre Berenguer; las barbas
de Zeyt-Abuceyt en Mallorca, per ma del rey En Jaume; ella segá las
flors del jardí que servia de llit á Zayen en Valencia; ella trencá'ls
lligams ab que estavan apresonadas las águilas de Sicilia en temps de
Pere'l Gran, y esquinsá, moguda per la ma del mateix rey, la oriflama
francesa que flamejava en Panissars; ella desquartisá lo poder dels
pisans en Sardenya, quant allí aná un altre Alfons á fer respectar la
bandera de Catalunya; ella, en fi, ha estovat no pocas vegadas las
espatllas dels Foix y dels Armarnyachs, que s'han atrevit á calcigar
vostra terra; y'ls destells, los raigs de foch que han sortit de sa
punta, han servit pera inflamar los cors dels súbdits de Aragó, que han
emprés hassanyas en tots los estrems del mòn, dominant la Natolia,
plantant sa bandera en lo cim del mont Tauro. Mira bè aquesta espasa,
infant, que devant de sa punta la Europa, la Assia y la África se han
sentit estrémeixer: empúnyala, y portantla en la ma, algun dia veurás
realisada ta esperansa!

--Jo't prometo, juglar, que la guardaré, y que será la joya de mes preu
pera mi, contestá l'infant besant la crehuera, y empunyant la espasa.
Mes, ay!...

--Qué suspirau, senyor? preguntá'l juglar com enfadat. Així es com reb
aquesta joya lo regenerador de Aragó? Qué significa vostre sospir?

--Significa, que la realisació de la esperansa es lluny, y que en va es
lo calor y l'entussiasme que sento, si he de pérdrer la paciencia
esperant.

--Y qué hi fa l'esperar? Així vostres plans serán mes meditats, vostras
ilusions mes vivas... Esperau, infant, esperau, y quant arribe la
hora...

--Oh! interrumpí l'infant, reanimat per las rahons del juglar, y
blandint la espasa; quant arribe la hora, llavors veurá'l mòn la
justicia de Dèu en haver cridat ma dinastia para regir esta heróyca
terra.

Y abrassats s'havian de nou en son entussiasme l'infant y'l juglar,
quant se sentí lo primer senyal del trompeter dels portals, que indicava
ser ja la hora de tancarlos.

Ab aixó, desitjós don Alfons de tornar á la ciutat, ja que son pare no
venia aquell dia, enveyná la espasa, aguantantla després ab lo bras
esquerre, se cobrí ab sa capa, y obrí la porta pera dir al patge que la
guardava, que avisás á las senyoras monjas, y que's retirás ab los demés
servidors á la ciutat.

Mossen Borra se posá també al bras la auforja de las cartas, tot dihent:

--Aquí porto jo lo que ha de arreglar al mòn ara; y vos portau ací lo
que l'arreglará després.

--Anem, donchs, juglar, digue l'infant, perque es ja hora tarda y no'ns
quedaria temps si res se ha de prevenir pera demá.

Y sortint los dos amichs, se dirigiren al parlador de las monjas, que
estavan colocadas totas derrera de las retxas, saludaren tots dos ab
gran cortesia á aquellas senyoras, y l'infant, avansant fins ahont hi
havia la priora, entregáli una limosna, demanantli que pregassen á Dèu
per ell.

A pesar de la modestia que l'Ordre de Sant Bernat imposa á sas fillas,
se vegé en aquell moment una cosa no acostumada. Las monjas, que eran
totas senyoras, fillas de casas de cavallers, tenian devant al
primogénit de son rey, y sobre tot, observavan que en mans de aquell
galan cavaller estava la espasa depositada en la celda de sa priora. Ab
tal motiu, las monjas, ó gran part de ellas, alsaren involuntariament
los ulls. Peró, quins ulls!...

Mossen Borra quedá com embadalit, y saludava ab molt afecte, girant lo
cap fins que perdé de vista á las santas y hermosas donzellas, y no's
vegé sol en la escala ab son company, quant li digué:

--Qué tal, infant? Qué vos han semblat aquestos ángels de Dèu?

--Hermosas.

--Donchs contentauvos en contemplarlas, perque la espasa de San Martí,
per molt que talle, no tè prou forsa pera tallar los ferros de las
retxas dels convents.

Y á propósit de la espasa. No bè arribá l'infant al peu de la escala,
quant un prudent sagristá, advertit sens dubte per la priora, s'acostá á
don Alfons, y li digué tot timorat:

--Perdone vostra Altesa. Observe vostra Altesa que la espasa que s'en
porta la deixá aquí depositada lo difunt rey don Martí, y que es de
propietat de sa viuda, la reyna dona Margarida.

--Sí?

--Sí, sí. Perdone vostra Altesa.

L'infant se mirá de fit á fit al sagristá, com admirat de aquella
advertencia, mes després de crehuar sa mirada ab la de mossen Borra, y
entenentse mutuament los dos, li digué:

--Esta bè, sagristá, ton cuydado y ta advertencia; peró sapias y digas á
ma tia, la reyna Margarida, quant reclame aquesta espasa, que lo
primogénit de Aragó se la ha emportada, pera tornarla algun dia molt mes
gloriosa encara de lo molt que ja ara ho es.

Y dirigintse los dos amichs cap al palau reyal, emprengueren, pera
arribarhi mes breu, lo seguent camí, tan prest com se separaren del
monastir de Valldonzella: lo caminal que atravessava lo torrent conegut
ab lo nom de Testament dels Ases, la continuació de aquest torrent pel
peu de la muralla, deixant á la esquerra y derrera del monastir de Santa
Ana lo jardí ó *viridarium* del senyor Rey, y entrant per la porta
Ferrisa, sens arribar á las carnicerias de la Rambla, ahont venian carn
de boch en lo lloch que's diu ara Bocaria, per lo carrer del mateix nom
de aquell portal, per la plassa de la Figuera Cocorella, ahont hi havia
llavors la gran casa de Dusay, per sota la volta de la Plassa Nova y per
devant de la Seu, junt á la qual, en lo carrer inmediat, s'alsava lo
gran palau, dit major, dels senyors reys de Aragó y Comtes de Barcelona.

### XIII. Lo carrer dels Orbs, y son habitant, lo falconer Joan de la Murtra. 

Abans que'ls *irati fulmina Regis* de Felipe V haguessen senyalat entorn
de Barcelona lo que podia fer nosa á las balas que ells despedian, ó ans
que las necessitats políticas haguessen aplicat un sistema de
fortificació general á la ciutat que convenia mes tenir en disposició de
defensa, deixant un llarch espay entorn de ella, encara que fos en
perjudici de particulars; hi havia en la part coneguda ara per Portal
del Ángel una continuació de edificis, estenense cap al camp en direcció
al punt ahont se fundá lo monastir dit Jesus, que era ahont hi ha ara la
font de aquest nom, y aquestas casas, carrer ó barri era ja existent y
conegut en lo sigle XV y temps del rey Fernando 1er. de Aragó.

Enfilava ab aquest barri en direcció al interior de la ciutat, y tal
volta ocupant una part interior y altra exterior del portal, un altre
carrer que's deya dels Orbs, ab qual nom pót ser tinga alguna conecció
lo de Cegos, ab que es conegut un carreró que existeix entre dit portal
y la plassa de Santa Ana, pus igual á cegos es la paraula antiga Orbs; á
menos que dit carreró tingués ja en aquell temps la mateixa denominació,
per ser un dels departaments senyalats en aquell llavors asquerós recó
de Barcelona pera'ls desgraciats que careixian de la vista.

Lo cas es, que'l carrer dels Orbs, nom de que sols ha quedat recort en
escripturas y dietaris, era en aquells temps un dels estrems mes
especials de la ciutat, y en lo que sens dubte passavan escenas molt
notables, que no deixarian de fernos ríurer si alguna'n poguessem saber.

Lo lector que tinga presenta la descripció que Victor Hugo fa de la Cort
dels miracles de París, se podrá convéncer, per mas noticias, de la
major semblansa de costums que existia en la edat mitjana entre unas
ciutats y altres, encara que no fossen de una mateixa terra; y si bè en
lo carrer dels Orbs de Barcelona no hi ha noticia que's coronás cap papa
de boigs, peró en cambi consta, que'ls pobres clergues que anavan á dir
missas á Santa Eularia del Camp y las personas devotas que desitjavan
ohirlas, preferian fer una llarga volta pera arribar á las iglesias, ans
que passar per un lloch que las antigas escripturas anomenan *enfestat*,
y ahont se presenciavan continuament totas las miserias y asquerositats
de la carn, ab qualsevol sentit que aquesta paraula's prenga.

Sens lo gran número de cegos que's veyan atravessar sempre en totas
direccions en lo carrer dels Orbs, á lo millor se sentia á derrera del
que passava un soroll estrany, y al girar la cara, se trobava ó ab las
crossas de un coix que li amenassavan sas bonas camas, ó ab un home fet
com un capdell enredat, que pera tenir las sèvas caragoladas é inútils,
se havia de arrastrar com un galápat per terra. Fins s'havia observat á
voltas, que tenint conversa una reunió de aquells desgraciats sers en
algun recó ó plassa del barri, cap n'hi havia que no tingués un ó altre
defecte: l'un tenia la cama seca, l'altre era manco, l'altre era
geperut, l'altre era borni (*guarduxios, claudos, cecos et multos alios
infirmitates fetidas habentes et pugnis ac pedibus seu tibiis in parte
carentes*,) y si s'hagués contat lo que hi havia inútil entre tots, de
segur, pót ser, que s'hauria trobat un home menos del que'l número
aparentava, á no ser que compensás la carn que faltava, lo sobrat
embalum de algunas camas infladas dels que patian de elefantiasis,
enfermetat mes comuna en aquells sigles, ó'ls embotornaments de algun
masell.

Es sabut que en tots temps hi ha hagut vagabunds que s'han fingit mals
pera móurer la compassió y tenir aixís un medi de víurer, y si en aquell
quartel general de inválits era tan gran lo número, bè's pót créurer que
algun n'hi hauria de fingit, y que sent los fingits bonas pessas, no hi
havian de faltar allí espectácles y perills, prou grossos pera que la
altre gent del mòn hi fugís lo cos.

Peró no era encara aixó lo pitjor: encenegavan aquell barri, á pesar de
las ordinacions que marcaban los límits en que devian estar los
burdells, certas donas de mal víurer, que en va lo rey En Pere lo
Ceremoniós havia manat que passassen á víurer sempre á la part de fora,
y en va havia confirmat lo rey En Joan la ordinació de son pare, fixant
que sols podian habitar á la distancia de quinze canas destres de la
plassa de Santa Ana, pera lograr lo mateix objecte, que en tots estrems
sen veyan sempre passejar, donant á enténdrer que eran gent de sa casa y
no fembras bordelleras.

Per tals rahons, casi podia dirse que la ciutat era com los habitants
del carrer dels Orbs, pus considerant á aquest com un membre de aquella,
podia dirse que'l cos de la ciutat de Barcelona tenia també un membre
inútil ó malalt. Mes reduhit lo mal de aquella part al sol carrer dels
Orbs y sas travessias cap al camp, arribant á cert punt inmediat á la
plassa de Santa Ana, la fisonomia del vehinat era ja tota diferent, y'ls
habitans sols tenian la pena de tenir de contemplar als que passavan en
direcció á aquella pandora de mals y vicis, mes no de presenciar de prop
sas grescas y escándols.

En aqueix tros sa y bo, es á dir, en l'espay mes inmediat á la plassa de
Santa Ana y un poch ensá del portal, hi havia algunas botigas de gent
ben avinguda, com que entre ells sempre hi havia confabulació y conversa
alegre, per mes que fossen diferents en genis y fins diferents en lo que
ara'n diriam opinions políticas, pus los uns estavan contents de tenir
per rey á don Fernando, altres eran enemichs de tot lo nou, altres
tenian al papa Benet com á únich y verdader vicari de Jesucrist, y
altres, per fi, que casi bè no creyan ni en papas, ni en reys, ni en
homens. A pesar de aquesta diversitat, no's barallavan per aixó, y qui
sab si, en cert modo, se devia sa mutua tol·lerancia á la proximitat ó
bon exemple del carrer dels Orbs, ahont tot se tol·lerava.

La circunstancia de ser aquest tros de carrer com si diguessem lo pont
pera passar de la part neta de la ciutat á la bruta, feya que no deixás
de véurershi per allí de quant en quant alguna persona de las que ara
diriam decents, y fins s'hi veyan á voltas alguns personatges distingits
de la noblesa, per motiu de haverhi una botiga de un género en que ells
mes que ningú entenian, botiga de gran fama, tan per las cosas que en
ella se venian, com per lo coneixement y especialitat del venedor. Tal
era la botiga de aucells del falconer Joan de la Murtra.

Eran En Joan lo que s'en diu un home de bè, peró de un geni viu com una
pólvora. Podian tatxarlo de avaro perque gastava poch y tot s'ho
arreglava ell mateix, tant lo dinar com las mitjas, peró en cambi era
tan sensible, que al véurer á un pobre, tot li hauria dat, es á dir,
quant veya que era pobre verdader, lo que ell coneixia per la
esperiencia de véurer passar per devant de sa casa tants que fingian
serho.

Havia pertenescut lo Joan, quant mes jove, á la confraria dels correus,
que tenia sa capella en la de Marcús, y per tal motiu havia atravessat
moltas vegadas tot lo Principat, y no hi havia poble ni poblet, ahont no
hi tingués una casa amiga ó coneguts, com coneixia també á molts
particulars y hostalers de Aragó, de Valencia y fins de altres
provincias de Espanya y dels comtats vehins de Fransa. Tal ofici l'havia
fet esperimentat en moltas cosas, á saber, en conéixer tant la nit com
lo dia, las senyals pera mudar lo temps, las diferencias, entre unas y
altres comarcas, de terrenos, fruyts, costums y parlar, y per fi, los
llochs mes ó menos abundants de cassa, las épocas de entrada ó de passa
dels aucells, y'ls boschs, montanyas y demés punts que eran propis pera
la cassa de selvatjina ó munteria.

Peró lo pobre y fiel correu, que, amant de sa terra y de son gobern,
havia servit sempre ab llestesa y lleyaltat al Concell, á la Diputació y
al Rey, aquell home que, ab lo desitj mes bo, ó interessat sempre per lo
bon nom del Principat, havia ajudat á portar en sas espatllas, ab gust,
la llitera de En Guillem de Vallseca, quant, malalt y tot, no volgué
faltar al compromís de Casp pera dar lo vot que sa conciencia li
dictava; una volta elegit lo rey Fernando, havia tingut la indiscreció
de portar unas cartas dels dissidents á uns partidaris del Comte de
Urgell, que rodavan per la vora de Balaguer, y descubert per una partida
del bando dels Heredias, que favorian al nou rey, en un poble inmediat á
aquella ciutat havia sigut pres, y abastonejat y assotat en públich
(*fustigatum et estovatum*), de manera que jagué del cástich en lo
mateix poble mes de vuyt dias, y gracias que en ell tenia un amich
verdader, en qual casa solia posar sempre que per allí passava, y en la
que fou guardat y servit després de son dolor y de sa vergonya.

May havia pensat lo bon Joan en que algun dia las camas li havian de
fallir, y correu sense camas es lo mateix que un barco sens velas. Peró
fentlo pensar sa postració passatjera en la que mes ó menos tart li
havia de venir natural, aconsellat de bons amichs y de alguns senyors á
qui havia servit moltas vegadas, portantlos falcons y aucells estranys,
cregué que res podia substituir millor al ofici que tenia, com lo ofici
de falconer en la ciutat de Barcelona, ahont tan bonas casserias se
preparavan sempre, y ahont los senyors tenian especial gust en possehir
bons gossos, falcons y demés arreus de cassa.

Inspirat havia sigut lo tal cambi de ofici, y al descidirse lo Joan á
fugir dels compromisos á que sa opinió política y son geni podian
portarlo, y á empéndrer un entreteniment que li servís de descans, de
profit y de tranquilitat, podia dirse bè, com se sól dir, que havia
posat lo dit en la llaga.

En tal manera havia acertat, que no bè havia obert sa botiga (prop del
carrer dels Orbs, tan per ser mes barata, com per ser prop del portal
per ahont entrava molta cassa morta,) quant tots los cassadors de la
ciutat comensaren á freqüentarla, proporcionantli beneficis, desde'l mes
inflat cavaller que exercitava la acetreria ab patges y criats, als
pobres cassadors de llosa y de busca.

Y aqueix nou sol que vegé brillar aquell home sempre delirós desde sa
infancia pera guanyar un bossí de pa, després de la fosca de las
bastonadas que havian plogut en sa esquena; aquella vida tranquila y
regalada que veya desplegarse llavors rapidament devant sa vista, ab
recompensa y bona voluntat de part fins de gent respectable, al pas que
l'ensenyaren á fugir de nous escarments y compromisos, aumentaren en
cert modo la energia de son carácter independent, pus no necesitant
directament á ningú, y vehent que era á ell á qui molts necessitavan,
arribava á créurerse que tenia prou dret de parlar ab cert desenfado
dels fets polítichs que ocorrian, y fins, mes de quatre vegadas, á
mostrarse indiferent, ó á ríurerse de lo que'ls altres defensavan, si bè
mes de una volta eran los altres los que's reyan de ell, per ferli
traició, á lo millor, son geni viu y fogós.

Fou tal, donchs, l'entussiasme ab que mirá desde luego lo ditxós
falconer la causa de sa nova y reposada vida, lo que li havia portat á
las mans la mes suprema felicitat, que's dedicá ab tot cor y tot afany á
conseguir lo que cap altre falconer de son temps havia intentat jamay en
la ciutat de Barcelona. Sa conversa era sempre de cassa, sos somnis eran
sempre de aucells y de batudas, sos ahorros los empleava tots en
aumentar lo género de sa botiga, y bastava que un fos cassador, pera
considerarlo ja com amich.

Sa botiga y son parlar esplicavan bè lo que valia En Joan de la Murtra.

La magestat ab que estava colocada sobre la porta la óliva lligada ab
una cadena, (que era la senyal de la botiga,) donava ja ben á conéixer
lo gust que regnaria dintre de la casa, y cal dir que'l principal gust
era la diversitat y la abundancia. Las gavias, que no podian mancar en
casa de un venedor de aucells, eran sens número, y á mes, penjat entre
ellas y ab certa simetria, trobávanse en aquella botiga ganivets munters
Saragossans, que venia ab llicencia de la confraria de espasers de
monsenyor Sant Pau, xiulets de munter y botets de anar á la guatlla,
enfilats ó tramalls pera anar á las telas, crossas pera anar á la
sibeca, buyrachs ab buscas envescats y sens envescar, caputxas de
falcons, de totas robas y colors, cadenas pera arriarlos, gits y carn
preparada pera ensenyarlos á tornar, ó afaytarlos com deyan en aquell
temps, y fins tenia motllo de ferro pera fer los capells pera dits
animals, qual habilitat ó secret li havia ensenyat lo falconer principal
del rey difunt, únich que tenia ans tal motllo per voluntat y gust de
son amo.

No li faltava al Joan sa barra, en la que penjava cada dematí algunas
llebras mortas en lo bosch de Foixá y en lo Panadés, y perdius cassadas
en la Segarra ó en la Gelida de Martorell, tot lo que li portavan certs
amichs antichs diariament, pagant lo corresponent dret al mostassaf ó al
guarda del General en lo portal, pera poder així proporcionar vianda
fresca á certs parroquians de bon paladar, y especialment á la reyna de
Xipre, que vivia en lo carrer dels Mercaders, y que era un tan
aficionada á las perdiganyas, cosa que tenian molt present sos patges.

La cassa viva valia encara mes que la morta, y era un gust sentir los
cants diversos y contínuos que se sentian sempre en la botiga de la
Óliva. En un cantó escotxejava'l perdigot, en altre se sentia'l
Set-per-vuyt de la guatlla, allá cantavan tortres (que may ni faltavan
de Gerona, de Cáldes y de la Selva,) en un altre cantó se sentia jisclar
un esquirol de Vich, y en un altre coronava la festa un rossinyol de
Montserrat.

Peró lo que donava mes nom y diners al falconer era lo gran sortit de
falcons de totas clases que per sa botiga's veyan bellugar. No's
contentava lo Joan en tenir astors de las montanyas de Ansó y esparvers
de Mosquerola, que fins astors de Norega tenia, comprats, á bon preu, á
mariners; y ja podian demanarli falcons de Peralada, temprats y mesos á
punt, pelegrins ó no, dels que cassavan ó matavan de agro (com deyan en
aquell temps,) y de ribera, grifalts, muntesins, garcets, afaytats á
perdiu y á la garsa, agroners, de grossa presa, bons á corp, volenters
al milá ó arpella, mudats de ayre, gruers, sacres, bons de grassa,
mallorquins, tunicenchs, sòrts, que de tots tenia y tots los venia ó
llogava ab tal que li pagassen bè.

Aquest últim género era lo que mes renom li donava al Joan de la Murtra,
com que los mes alts senyors no's desdenyavan de entrar en sa botiga, y
com que ell coneixia lo que val la afició del cassador, y havia de
mostrar sa inteligencia tractant ab gent sabuda, així era que dava gust
sentirlo parlar no sols de la cassa y dels aucells, sí que també de
molts altres animals que ell havia vist ó n'havia sentit contar alguna
cosa. En sos viatges de quant era correu havia tingut ocasió de véurer
los lleons y demés bestias que's guardavan en Perpinyá, l'onso ú ors
y'ls cervos que tenian en lo Reyal de Valencia, y que estavan baix lo
cuydado de Abraham Jucef, lo lleopart que un tal Cassage havia portat de
la altra part del mar, mes lo que li dolia era haver de morir sense
véurer lo falcó blanch del duch de Borgunya, del que parlava tot lo mòn,
ó no haver alcansat lo temps de Don Juan primer, (al qual monarca
professava viu afecte sols perque havia mort cassant,) pera haver pogut
véurer la dayna de la Dressana, los faysans de un tal Figueret, que eran
molt celebrats en Barcelona, y sobre tot lo tan ponderat unicorni de
aquell rey, pus no coneixia mes que'l de pedra que hi ha en un dels
canalons del derrera de la Catedral, y se li feya molt estrany al home,
que bastás una banya á un animal gros, quant veya que fins los grills ne
tenian dos. Per fi, tal era la amenitat de sa conversa al tocar aquest
punt, així com al esplicar los noms dels falcons, que l'un se deya En
Tria, l'altre's deya Sart, l'altre Carboner, y al assegurar que'l temps
de ban ó veda era sols de mars á agost, y que las entradas de las
guatllas y las alosas era per abril y la sortida per setembre, que, sens
dificultat, podria havérseli donat la patent de doctor en aquella
ciencia, com que tothom reconeixia que, á saber lo Joan manejar la ploma
en lo tinter, com removia las de sos aucells, hauria pogut fer un llibre
de cassa, pót ser tan bo com lo que havia escrit pochs anys ans lo vell
Comte de Foix.

Tals circunstancias feyan que lo Joan anás transformantse en una
celebritat falconera en general, apart de ser també una celebritat del
barri en especial, pus no hi havia festa ni festeta, envelat de carrer,
còs de homens ó de sach, fogaradas ó qualsevol altre diversió, que ell
no sortís primer de tots pera armar y dirigir.

No obstant, arribá un dia, com lo qual no s'havia vist may tan mogut y
animat lo carrer dels Orbs y totas las travessias y carrerons inmediats
al portal, dia estraordinari, pus havian de acudir á aquell punt y
tranzitar per éll, sens temor de ser burlats ni escandalisats, los
habitants de Barcelona de totas classes; dia en que, desitjosos los
enfestats habitants del portal del Ángel de contribuir al millor arreglo
del carrer y del portal per ahont havia de passar quant ans l'inspirat
apostol fra Vicens Ferrer, feyen esforsos, ó forsas de flaquesa com se
sól dir, pera lluhirse cada un com millor sabés, de manera que'ls coixos
volavan, los mancos feyan mes ab una ma que'ls altres bons ab dos, y
fins los cegos, deixantse carregar, traginavan de alló millor las cargas
que'ls possavan sobre sas espatllas, tot ab l'objecte de enramar las
parets ó portas de las casas, y principalment pera véurer si, ab la
influencia del oracle de Dèu, (que poch ans havia parlat ab l'ángel del
portal y havia vaticinat la vinguda de blats á la ciutat de Barcelona,
que'n tenia escassés,) conseguirian llavors un altre miracle, per lo
qual se adressassen algunas camas, brassos ó espinadas; y á pesar de tot
aixó, aquell dia, ab estranyesa de tot lo barri, observá tothom que'l
Juan de la Murtra no gornia, cosa admirada per part de quants li
coneixian lo geni. Sentat al llindar de la porta, menjantse un bossí de
pa y un tros de formatge dels de Capdellá, mirava ab indiferencia tot lo
que passava en lo barri, y sols se li escapava una mitja rialla de tant
en tant, al véurer l'amohino y mal de cap que's donava lo catxassut
especier ó apotecari del devant de sa casa, que, pera gornir y adornar
sa porta, semblava que aquell dia s'hagués sortit de to.

Lo panxut apotecari reullava de tant en tant, tot treballant en sos
gorniments, al indiferent falconer, y encara que presumia un poch la
causa de sa indiferencia, no acabava de compéndrer com aquell home de
geni viu y alegre sabia estarse, com qui diu, ab las mans plegadas,
quant tothom se bellugava.

--Qué diable feu? li digué, per fi, no podent aguantarse mes. Sembla que
tan mateix no voleu gornir? Es possible?...

--Es que avuy lo mòn vá al revés. ¿No veheu com los coixos corren mes
avuy que may?

--Y qué voleu dir?

--Vull dir que'ls altres dias jo'm bellugo y vos estau quiet.

--Ba, ba: no entench com una cosa que no costa res, ab quatre herbas ó
fullas que plantasseu...

--Pera'ls especiers podrá ser que coste poch aixó de herbas ó fullas,
com que no us faltan may malvas y llorer. Haguesseu parlat de aucells,
encara...

--Donchs bè: gorniu de aucells.

--Ja n'hi ha prou ab la Óliva.

--En fi, vos mateix: ningú millor que vos sab lo que...

--Sí, sí, prou; contestá, bellugant lo cap, lo falconer.

Y com girant la conversa l'especier, preguntáli al cap de poch:

--Peró, haveu vist may, Joan, un diluvi de gent com lo de avuy?

--Com que espero, que de aquesta haurán de venir nous habitants á nostre
barri, per las camas que's trencarán ab lo trantoll de la gent. Peró no
us espante aixó, Ambrós, que quantas mes feridas se fassan mes
emplastres y ungüents despatxaréu.

--¿Qué us penseu que'ls casso al vol com vos?

--Nó, nó: ja sè que en quant á aucells no'ls cassau sinó al plat, peró
als dias de bulla sempre hi cauhen alguns sous mes, y sinó que ho diga
l'endemá de la nit de Sant Joan.

--Benehit sia Dèu, contestá l'especier tot fent una rialla. Valgam aixó,
sinó en aquest barri ja sabeu que hi ha molts mals, peró pochs
emplastres. Aquesta canalla tot s'ho cura en la taberna de la Guindar.

--Vaja, vaja, que no podeu estar descontent del barri.

--Nó, nó... no diré que nó.

Feu un moviment de cap aquí l'especier, com indicant que mitj consentia
en la suposició del vehí, y tal volta fins hauria dit alló de *Galenus
dat opes*, si hagués sabut mes llatí del que li havia ensenyat lo rector
del seu poble, peró'l bon *medicamentarius* del sigle XV, fora de la
*Concordia pharmacopularum Barcinonensium* que'l guiava pera endevinar
las receptas y no pera traduhirlas, no havia conegut mes ciencia que la
que tenen los herbolaris de nostres dias, apart dels cinch anys de
práctica en la casa de un altre de son ofici, que era tan sabi com ell.
Tan atrassada y rutinaria era en aquells temps aquesta part tan
interessant de la medicina, destituida enterament de tot coneixement
químich, y sens esperansa de poder ser lo que ha arribat á ser en nostra
época... sobre tot en la part teatral de certas botigas!

Observant estava l'especier á véurer qué faria'l falconer quant donás fi
á son esmorzar, y vehent que á pesar de haverse acabat lo formatge, no's
resolia á treballar en lo gorniment del carrer, rebentant pera culparlo
ó pera móurerlo, anava á dirli alguna cosa, quant observá al cap del
carrer dos senyors, conegut l'un de En Joan de la Murtra, que pensá se
dirigian á sa botiga. Aixó contingué en part la bulla que'l partidari de
fra Vicens y fiel súbdit del rey don Fernando anava á fer al correu
assotat en temps del compromís de Casp, y content en cert modo per
figurarse que la visita dels senyors contribuiria á que'l falconer
gornís sa porta, se limitá únicament á dirli aquestas paraulas:

--Joan, ara si que la has feta bona: mira qui ve al cap del carrer.

--Quí? preguntá'l falconer tot trahent lo cap.

--Mossen Joan Fivaller y un altre senyor. Ja't dich jo, falconer, que si
vènen á ta casa pera véurer la entrada de fra Vicens, van á semblar los
millors sants de la iglesia posats en lo pitjor altar.

--Tamborets tinga, Ambrós, que per lo demés tan bè estarán en ma casa
com en la vostra.

Y sense escoltar lo que replicava l'apotecari, anava ja á llevarse la
gorra'l falconer pera saludar á mossen Joan, quant distragué la atenció
de tothom un llarch crit de moltas veus que ressonava desde la part de
fora de la muralla cap á dins de la ciutat, --Ja ve! ja ve! Ja es á la
Creu-Cuberta! Fra Vicens, fra Vicens!-- esperimentantse en lo mateix
instant un moviment general per tot lo barri, y un crehuament de gent
que venia de totas direccions y se embocava cap al portal del Ángel, que
era l'escullit sempre pel gran predicador pera fer sas entradas en la
célebre ciutat de Barcelona.

Al observar aquell moviment, los dos senyors que venian apretaren també
un poch lo pas pera no pérdrer temps y evitar espentas, y poch tardaren
en arribar á la botiga de la Óliva, ahont lo falconer Joan de la Murtra
los havia preparat ja, y en lloch preferent, los millors assientos de sa
casa.

### XIV. La entrada de fra Vicens en Barcelona. 

Lo pare nou, la filla sense pares y'l pare sense fills. Negocis hi ha
que no admeten tercer, y en que l'interessat déu obrar per sí. Uns dels
principals es lo verdader amor, y com se sembla á ell en cert modo la
afició del cassador, no se estranyará ja que aquest no fie á tercer
quant déu portar á cap un negoci de cassa. ¿Quí dubtará de aquesta
semblansa, quant ningú com lo cassador conserva sa afició fins en la
vellesa, quant ningú espera y se impacienta mes que ell, quant pera
cumplir son desitj sufreix calor, fret, plujas, nevadas y cansaments,
passant, si convé, la nit al ras, quant en lo exercici de la cassa sòn
iguals reys y vassalls, pus en la cassa s'olvidan los monarcas fins de
son trono y de sa corona, y quant lo goig de conseguir una presa no's
permet may á un altre, podentho tenir un mateix?

Pochs dias ans havia rebut mossen Joan Fivaller un obsequi especial de
part del infant don Alfons, que havia volgut l'acompanyás á una partida
de cassa, y desitjant correspóndrer lo cumplert cavaller á la finesa del
llochtinent general, havia pensat que ab res podia compláurerlo millor,
com regalantli un bon falcó, en lo que, pensava així mateix mossen Joan
que ningú podria servirlo millor com En Joan de la Murtra.

Per aixó mossen Joan, com bon cassador, volent per si mateix elegir lo
present, aprofitá aquell dia de bon sol, en que havia de verificar sa
entrada fra Vicens, y matant, com se sól dir, de un tret dos aucells,
sortí en direcció al portal del Ángel, pensant que á un mateix temps
veuria al falconer y disfrutaria de la entrada del oracle de Dèu.

Tot sol sortí de sa casa, que era al costat de la iglesia de Sant Just,
y prenent lo primer carrer que conduhia á la casa del Concell é Iglesia
de Sant Jaume (aquesta desapareguda ara y aquella desfigurada,)
emprengué per lo carrer dit de la Diputació, per sota l'arch (que ara no
existeix) del Bisbe, y Plassa Nova, en direcció á la de Santa Ana, en la
qual trobaria ja, sens dubte, senyals seguras de que no era lluny lo
carrer dels Orbs y portal del Ángel.

En lo estrem de la primera se trobava, y en lo punt desde'l qual se
descubreix la altre plassa que'n deyan de la Cocorella ó de la Figuera
Cocorella (nom que se ha transformat, aplicantse al tros de carrer ó
plassa que ara'n diuhen de la Cocurulla,) quant detenintse mossen Joan,
recullí la vista com pera descubrir mes clarament á una persona que
venia en aquella direcció.

En efecte, no tardá gayre en que se'l vegé allargar la ma dreta, fent un
afable saludo al que per allí venia, y corresponent aquest, no ab viva
espressió, sí sols ab un respectuós moviment de cap y ab un somrís de
suau melancolia, prest un y altre se donaren estretament la ma de amich.

Era la persona que venia un home de uns trenta nou ó quaranta anys, de
agradable aspecte, peró un tant flach y descolorit. Anava embolicat ab
sa capa, y per demunt del embós deixava véurer sos brillants ulls, que
al pas de donar á conéixer la penetració que se ocultava dins del ample
y espayós front del home, indicavan al mateix temps la forsa del esperit
que á aquest dominava, ó millor sa sensibilitat, y'ls sofriments morals
que la produhian. La manera de portar son vestit donava á conéixer també
en aquell home, mes que descuyt, indiferencia per la societat, y sos
cabells llarchs y penjats, mes de lo regular, per sobre del coll no ho
indicavan menos, així com son caminar pausat y lo portar la vista casi
mes fixa en terra que ocupantse de lo que passava entorn. De manera que,
al véurer tal figura, qualsevol podia dir molt bè que aquell home vivia
sols en sí y per sí, y que tot lo mòn estava reduhit pera ell en son
propi esperit.

--Oh, mestre Nicolau, li digué ab gran espressió de afecte mossen Joan
al allargarli la ma. ¿De ahont venim per aquest cantó?

--Oh, mossen Joan, m'alegro de véurervos.

--Y jo.

--Fa algun temps, continuá l'amich, que preferesch la iglesia del Carme
pera anar á missa; l'arrabal m'agrada sempre mes que la ciutat, y al
mateix temps tinch ocasió de véurer lo camp, que es mon únich consol.

--Vostre únich consol? Mare de Dèu! Mare de Dèu! esclamá mossen Joan,
mirant al cel.

--Ah! sospirá fort mestre Nicolau, com corresponent á la esclamació de
son amich.

--Es á dir, (continuá aquest, y fent com que s'esforsás amablement,) que
sempre, sempre trist? Pera vos ni ha de haver consol... ni esperansa al
menos?

--Esperansa!... es lo únich que hi há en mon cor, peró no esperansa de
cobrar may la felicitat de altre temps, sí sols la esperansa cristiana
que'ns senyala com á tal la recompensa dels mals que en lo mòn sofrim.

--Vaja, vaja: procurau distráurervos de aquesta tristesa, y evitau lo
mal pitjor que podriau tenir, qual es lo de pérdrer la salut. No vos en
recordau ja de lo que aprenguereu en Lleyda. ¿De qué us serveix la
filosofia? Si fosseu un home qualsevol...

--Ah, mossen Joan! La filosofia pót ajudar al esperit, peró no'l cura de
sos mals, y si no fos la fe, de poch me serviria lo que'm valgué ser
mestre en arts, títol que us empenyau vos en donarme y ab lo que no'm
coneix tothom. La salut sí que demano al cel me la conserve, mes en lo
que toca á la vida, creheu que pera mi, quant mes prompte dispose de
ella Dèu, millor.

--Home, home: per amor de Dèu... May hauria dit que tinguesseu tan poca
forsa de voluntat. Perqué no veniu á véurerme algun dia, y entre uns
amichs y altres...

--No faig mes vida, mossen Joan, que de casa al Carme y del Carme á
casa, á no ser algun ratet que passo ab mon company y confessor, que
está prop de ma habitació, lo rector de la capella reyal.

--¿Mossen Bernat Soler? Ja'l conech. Peró'm sembla que deveu passar mes
temps resant que enrahonant. Bo es pensar en Dèu, mestre Nicolau, peró
també convé pera la salut donar esbarjo al esperit.

Mestre Nicolau agafá ab totas dos mans la dreta de mossen Fivaller, y ab
un to lo mes trist, li digué:

--Com voleu que tinga voluntat, si cada dia tinch lo cor mes sech, y ma
vida, mos pensaments y mos desitjs estan lligats tots ab un recort trist
que may se separa de mi, si'm trobo sempre sol y per consegüent
acobardit, per véurer sempre devant mos ulls la soledat de ma vellesa y
lo inútil que sò en lo mòn?

--Peró home: altres sers hi haurá tan desgraciats com vos, y...

Interrumpint aquí mestre Nicolau al amich que intentava persuadirlo ó
consolarlo, esclatá en un plor, dihent:

--Cap, cap, mossen Joan, cap tan desgraciat com jo. Las ilusions y'ls
purs goigs de ma joventut sòn los que'm fan semblar ara tal volta mes
horrorosa ma soledat y ma desgracia. Aquesta desoladora peste que tan
sovint ataca nostres ciutats ha sigut lo botxí inexorable de ma
felicitat: ella m'ha robat la meytat de ma vida, en la qual fundava jo
totas mas esperansas e ilusions: ella, la malehida glánola, es la que
m'ha arrencat dels brassos aquells sers tan estimats...! (Y dihent aixó
plorava amargament mestre Nicolau.) Sí, sí! ma amada esposa, mos cars
fills, que ab tant goig contemplava jo sentats sobre de mos genolls,
tot, tot ho he perdut, mossen Joan, y en somnis, despert, parlant ab
Dèu, llegint, sempre'm distrau lo dòls recort de aquells objectes tan
volguts, y m'amarga'l cor la realitat de la sèva desaparició. Sol, sol
he quedat en lo mòn, en lo mòn que'm fa nosa, en lo mòn que no tè res
pera ajudarme á consolar!

Traspassat de compassió quedá'l sensible cor de mossen Joan, al reparar
lo trist estat de aquell amich, al qual no havia vist feya algun temps,
y desitjós de procurarli alguna distracció, comensá á fer esforsos pera
consolarlo ó quant menos pera distráurerlo.

--Ba, ba, li deya entre altres cosas, aixó no val res. Es precís que
siau superior á la desgracia, y mes una persona que ha exercit cárrechs
tan honorífichs... En aquest mòn ja sabeu que tot se compensa, y que'l
que no plora de una cosa, plora de un altre. Ja veheu: á vos no us falta
algun ben estar, y si calculau quants infelissos hi ha que no tenen
menjar, ni vestit, ni jas tan sols ahont dormir, quants pares que no
saben...

--Pares que no saben ahont fer dormir sos fills? interrumpí mestre
Nicolau, fent una certa rialla de sarcasme. Ah! Qué importa aquesta pena
de no saber ahont ferlos dormir, si al fi'ls tè, si'ls pót estrényer
entre sos brassos, si entre ells los pót donar llit y calor?

--Calmauvos, calmauvos, amich, li deya ab tota dolsura mossen Joan.
Creheu que si de mi dependís, faria tot lo posible pera proporcionarvos
la tranquilitat...

--Impossible, impossible, mossen Joan!

--Voleu ferme un favor? Vaja, siau complacent: passarém un bell ratet
tots dos, y entretant vos distrauréu. Vaig fins al portal del Ángel á
véurer á un falconer, y al mateix temps disfrutarém de la entrada de Fra
Vicens Ferrer, que diuhen ve per aquell cantó.

Mestre Nicolau no respongué, y sols bellugá com en senyal de dubte'l
cap, pus sentia per una part no compláurer al amich, y per altre lo
convidava poch l'espectacle que podia véurer.

--Vaja, amich, vaja: no teniu cap feyna precisa y... Á propósit: que
podem parlar de la única que tal volta us ocupa. Parlarém entretant de
En Guillemet. Qué tal, qué tal lo minyó? Fa proba?

Al sentir mestre Nicolau anomenar á En Guillemet, manifestá en sa cara
senyals de satisfacció, y tot tapantse de nou ab sa capa, indicá que
accedia al empenyo de mossen Joan, lo qual continuá llavors:

--Es á dir, que'm donau aquest gust? Y quant m'en alegro. Sí, home, sí,
passarém un rato, y'm diréu quin profit se pót esperar de aqueix jove...

--En Guillemet, En Guillemet... deya repetint aquest nom ab gust mestre
Nicolau, tot seguint ja cap á la plassa de Santa Ana, al costat esquer
de mossen Joan; En Guillemet es un gran jove. Creheu que si res podia
descidirme á acompanyarvos, sens rebaixar per aixó lo grat que m'es
vostra companyia, es lo parlar de aquest amiguet, que, sens dubte, es un
dels majors consols que tinch en ma trista soledat. Es tan agradable,
tan generós, tan bo... y sobre tot tan viu y tan pundhonorós.

--Qué'm diheu? Benehit sia Dèu! Quí li havia de dir á la pobre vella de
sa mare?

Y parlant ab sí mateix, anyadia mossen Joan:

--Quí sab, Fivaller, si haurás endevinat en ton propósit, si lograrás
que ta obra de misericordia done mes fruyt del que esperavas? Benehit
sia Dèu!

--Creheu, continuá mestre Nicolau, que si res me consola es sa
companyia, y que encara que vehentlo á ell penso mes en mos fills,
basta'l pensar que mos fills se li havian de semblar si haguessen
viscut, basta véurer que ell es bon fill, que es un jove sens malicia,
tan adelantat en son esperit al mateix temps y en saber, pera que jo
gose en sa ensenyansa. Creheu, mossen Joan, que tinch de estarvos molt
agrahit de haverme proporcionat ab aquest deixeble un dels millors
remeys á mos mals. Li tinch tanta afició, que... no sè, no sè lo que
faria per ell.

--Sí: ja tinch també molt bons informes del ajudant en qual casa
treballa, y com sabeu, desde'l comensament de aquest trieni, tè ja'l
diploma de escribent de la Diputació, de manera, que fa ja dos mesos que
cobra sou, es á dir, lo cobra sa mare, si bè ja podeu pensar que jo en
las festas no m'olvido may de son bon procediment.

--Bon pare seréu, mossen Joan, pera vostres fills, quant tan bo sòu pera
vostres afillats.

Y aquí, pera enterar al lector, y ans de continuar lo diálogo, convé
esplicar de pas qui era lo Guillemet á qui aludian los dos parlants, com
y també acabar de aclarar qui era lo mestre Nicolau. Havia sigut criat
mossen Joan en sa infantesa per una dona de un poble del Vallés, qual
dona havia tingut, en son derrer matrimoni, un fill, pera'l sustento del
qual no contava ab gran cosa. Mossen Joan, á qui sobravan riquesas y no
menos bondat de cor, no havia pogut may olvidar á la sèva dida, que
estimava com á una segona mare, de manera, que, á pesar de ser un tant
desigual de edat, era'l Guillemet germá de llet de un dels cavallers mes
distingits de Barcelona, y si'l cavaller volia ser bo pera la mare, es
clar que no podia ser dolent tampoch pera'l germá. Tenia intenció mossen
Joan, com ho feu, de péndrer per patget de sa casa al noy, perque deya
que pagés sens terras ú honors propis, com deyan en aquell temps, no era
mes que un esclau de la terra; mes vehentlo tan esparpillat, comensá á
donarli educació, volent que visqués á Barcelona ab sa mare, y fins se
posá en lo cap de que ab lo temps l'havia de fer ser, com se diu, un
home. Així que, després de haverlo fet ensenyar fins á llatí en lo
convent dels Predicadors, lo feu entrar en l'estudi de un dels tres
ajudants del Escribá major de la Diputació, y entretant, y per si un dia
podia arribar á ser ajudant ó á tenir algun altre cárrech en servey de
aquella corporació, li buscá una persona entesa que l'instruís en la
bona moral, y li donás alguna idea, al mateix temps, del mòn, ó de la
societat com diriam ara, de las lleys y llibertats de la terra y de lo
que havian sigut los reys passats, pera lo qual ningú li havia semblat
tan á propósit com mestre Nicolau Gili, escribá de manament que havia
sigut del últim rey don Martí, instruit en filosofia, que havia cursat
en Lleyda, y en historia, que ell mateix s'havia apres, coneixedor del
bon parlar, per haver anat molt temps ab la cort, y bon pare que havia
sigut, si bè desgraciat y desesperat en aquella ocasió, per haber perdut
en la última epidemia de la glánola del any 1410, á sa bella y casta
esposa y á dos hermosos fills, que eran la delicia y la esperansa de sa
vida. Era, donchs, la educació de Guillemet una de las obras bonas de
que volia fer gala lo bon cavaller mossen Joan Fivaller, á pesar de no
faltarli fills, sense'ls molts que després encara tingué, y com un
homenatge de gratitut prestat per un home de bon cor á una persona que
l'havia nutrit ab sa propia llet.

--Qué voleu que fassa, donchs? continuá mossen Joan ab satisfacció y
dolsura. Quant vos trobau una flor ó una planta especial al mitj de un
bosch, per mes que vostre objecte sia buscarne de altres ¿no la traheu
de la terra pera trasplantarla en altre lloch ó jardí, ahont se propague
y oferesca ocasió de contemplar sa hermosura? Si son cap designa que ha
de ser de utilitat algun dia ¿perqué l'havem de postposar á altres que
la sort honra, peró que no per aixó sòn mes dignes?

--En efecte, en efecte, (contestá mestre Nicolau, com admirat de lo que
li deya Fivaller,) y vostras paraulas sòn mes laudables, quant es una
persona de noble sanch lo qui las diu. Proba aixó bè, mossen Joan, que
sòu bon patrici, pus desitjau la honra pera qualsevol que la pót tenir.

--Y aixís ha de ser, que si'l mòn ha creat distinccions de classes y
gerarquias, perque així en ell convé, Dèu ha creat als homens en sa
organisació tots iguals, y la honra y'l saber los ha repartit lo Creador
indistinctament entre uns y altres, senyors ó vassalls, pobres ó richs.
Per aixó, mestre Nicolau, al encargarvos la educació de aquest jove, os
diguí solament: "es un noy que promet: veheu si'l podeu fer home;" y
l'amor al próxim, l'amor á sa terra y l'amor á Dèu sòn los tres punts
sobre'ls quals vos vaig encomanar que espargisseu vostre ensenyansa, es
á dir, que'l fesseu home, que'l fesseu cristiá, que'l fesseu ciutadá.

--Per honrat y cristiá'l tinch, mossen Joan, com ja deveu saber...

--Sí: algunas vegadas m'ha referit actes sèus la bona velleta.

--Y en quant á ciutadá...

Mossen Joan se aturá aquí, com esperant sentir ab satisfacció alguna
bona nova del amich.

--En quant á ciutadá, continuá mestre Nicolau, dubto que un altre jove
de diset anys puga tenir millor disposició ni mes propensió als
sentiments verdaderament patriótichs.

--Diheu, diheu.

Si mossen Joan escoltava ab interés, no era menos lo que manifestava
parlant lo mestre, en termes que semblá un moment com distret de sas
penas.

--Vos admiraria, senyor, com coneix la genealogia dels reys passats, com
discorre tan acertadament sobre alguns dels actes que jo li conto, y com
fins s'irrita y s'enardeix --no us admire, mossen Joan, que es així com
dich,-- com se enardeix contra'ls qui li sembla que han obrat ab
injusticia ó tirania.

--Cuydado, cuydado, mestre Nicolau, que vos haveu sigut escribá del
últim rey, y...

--Mossen Joan, jo sempre acato al senyor que'm governa, ab tal que sos
actes sian justs, y sè prescindir de drets, quant la terra esculleix los
que li semblan millors.

--Ja, ja, digué mossen Joan, coneixent que havia ferit l'amor propi del
altre; no penseu que jo crega altre cosa de vos que lo just. Y diheu
(anyadí en seguida ab un to de major afabilitat:) ¿quins, quins sòn los
reys que mes li agradan?

--Li agrada'l rey En Jaume, lo rey En Pere...

--Lo del punyalet?

--Nó, lo dels francesos, lo rey En Martí...

--Y lo que sòn los concells y la Generalitat, interrumpé mossen Joan, ho
vá entenent?

--Prou ho enten, y en quant á la Diputació, res tinch que esplicarli,
pus ha apres de tal manera en casa del ajudant, que crech ne sortirá á
la volta bon oficial del Consell y bon practicant de notari, per mes que
tè horror á las escrituras de enfeudacions, á tot alló de *furcas et
custellos*, de *suspendere ut naturaliter moriantur*, de *oculos, aures,
nares, pedes et manus auferre* y fins al *in infernum vadas cum Datan et
Abiron*. Oh! creheu que us daria gust com aquell cap jove discorre sobre
tot aixó... y encara lo que promet, si no'l distrau cap afició ó passió,
que de vegadas fan girar al home en la juventut.

--Cert, mestre Nicolau, molt cert. Sí, sí: creheu que m'admira aqueix
jove, y no dubto que entre vos y jo'l podrém fer home en profit de sa
pobre mare. M'alegro, cada dia mes, de haverli trobat aquesta plassa de
escribent, perque qui sab, ab lo temps, lo que pót ser, que bona fusta
es lo roure si se'l puleix.

--Y sobre tot, la ventatja que hi há en aixó es la de ser oficial, peró
no reyal.

--Ja, ja: vos coneixeu millor que jo lo que sòn aquestas cosas.

--Prou: en primer lloch que l'oficial reyal no es tan segur, y en segon,
que may los oficials reyals sòn ben mirats pel poble, per bons que sian.

Alguns me sembla que esperimentarán prest aquesta veritat, pus ab la
vinguda del Rey...

--Qué? Ve'l Rey?

--Sí: avuy déu entrar, y pót ser ara mateix. He rebut una carta fa poch,
en que se'm fa saber, mes entrará com de incógnit, pus sols ve pera
preparar alguns negocis y la obertura de las corts. Y ja podeu pensar,
que després del triunfo, no faltará algú dels dubtosos que pagará la
pena...

--Dèu li done acert, que prou se necessita després de tantas injusticias
com s'han fet. Y com mudan los temps, mossen Joan!

Feya aquesta esclamació mestre Nicolau, de una manera que justificava bè
son antich servey al rey En Martí, y li haguera contestat mossen Joan, á
no ser lo moment precís de arribar al estrem de la plassa de Santa Ana,
y de alsarse lo crit en tot aquell barri que avisava la entrada de fra
Vicens.

--Qué es aixó? digué mossen Joan. Apretem, apretem una mica'l pas,
mestre Nicolau, sinó aquesta munió de gent no'ns van á deixar passar.

--Jesús, Maria! deya tot amohinat l'altre amich; y quina manera de venir
gent. Creheu que'm fa bullir lo cervell tanta bellugadissa.

--Ah! mirau, mirau... Ja estam á salvo, pus veig ja á la porta de sa
casa al falconer que'ns fa senyal ab la ma.

En efecte, s'apressuraren un poch los dos amichs, girant com podian per
entre la multitut que s'anava abocant al portal, y poch tardaren ja en
trobarse dins la botiga de En Joan de la Murtra, lo qual se afanyava en
obsequis y cortesias, dirigidas especialment á mossen Joan Fivaller.

Ans de penetrar mossen Joan, se detingué com admirat un instant al
devant de la porta, mes bellugant un poch lo cap y fent mitja rialla,
passá á dins en seguida, y no pogué menos de dir:

--Ba, ba: may ho hauria dit... Aixó si que no ho entench, Joan. La
botiga de la Óliva no lluhirse quant tothom se lluheix?...

Lo falconer, que s'havia esforsat ja en saludos á aquells dos senyors
així que s'acostaren á sa casa, esperava sols que passás lo primer
moment de admiració, mes vehent la insistencia ó inculpació de mossen
Joan, no pogué dissimular, y ab tota frescura respongué:

--Qué voleu que us diga? Cada un es boig á sa moda, mossen Joan.

--Sí, peró...

--Lo vostre parent, que era alcayt de Casp, vos pót haver contat com
serví á Catalunya lo correu Joan de la Murtra... y si mas espatllas
podian parlar, vos dirian las pocas ganas que jo dech tenir de fer res
que'm recorde de aquell lloch.

--Sempre haveu tingut lo geni viu, Joan: no val res ser rencorós, y á
mes, que no podeu dubtar de la virtut de fra Vicens, y del bè que
produheixen sas prédicas.

--Prou, prou.

Y volent girar la conversa, girás lo falconer á la gran barra ahont
tenia lligats los falcons, y esfereintlos un poch ab la gorra, digué de
nou:

--Donchs, mossen Joan, que no voleu pegar una mirada á aqueix remat de
cabras? Qué us sembla del assortit que ara tinch? De segur que'l baró
mes rich no'l tè millor.

--Precisament per aixó venia. Tinch de fer un present á un senyor que es
mes que tots los barons, y vull cosa de confiansa.

--Llavors, vaig á baixarvos lo que tinch sol dalt del terrat, y podeu
dir que no n'hi ha un altre en tota Catalunya. Es de Norega, vá fins á
corp y á grua, arrenca la volada sense git, y es tan fiel al cassador,
com revoltós ab los altres falcons que no sòn de sa casta; de manera que
ha nascut pera estar sol, y com si diguessem pera una ma espressa. Es,
com se diu, un verdader falcó mestre.

--Falcó mestre diheu?

--Sí mestre, mestre.

Y mestre Nicolau, entenent l'efecte de la paraula que pronunciava lo
falconer, se mirá mitj rihent ab mossen Joan, que la havia dita ab doble
sentit. En Joan de la Murtra, que no's pará en la forsa de aquella
senzilla broma, se separá en aquell moment dels dos senyors, y pujá al
terrat de sa casa en busca del recomanat falcó, mentres aquells se
entretenian en contemplar als de la botiga.

Peró prest s'hagueren de distráurer de lo que feyan, alsantse un crit
general de "Ja entra, ja entra! Fra Vicens. Fra Vicens!" que'ls obligá á
tráurer lo cap fora de la porta.

L'espectacle que llavors se presentá á sa vista era admirable, lo mar de
gent que's bellugava era inmens, y mes los haguera sorprés encara si
haguessen vist aquell conjunt de poble á la altre part del portal. De
totas direccions se veya venir per fora gent que corria; en l'ort del
Rey y per tots los camps de Santa Ana, y que també'n deyan la Pareyada,
no hi cabia una agulla; las parets dels horts den Gosser, den Samás, den
Tagamanent y den Luçá se veyan cubertas de homens y criaturas que
s'enfilavan ó que estavan encavalcats damunt de ellas pera poder véurer
ab mes comoditat la comitiva del frare predicador; lo pou del fosso, que
era sempre'l punt de reunió y de las disputas de tota la escoria de
aquell barri, presentava llavors major conjunt y mes animat que may; y
tot lo carrer dels Orbs y la travessia que mirava á ponent se veyan
enterament plens de gentiu, que pareixia com que caminás encaixonat,
esperimentantse á menut com á onadas que's dilatavan de un á altre
estrem, cahent, á lo millor, y barretjanse confusas en terra, la gorra
del menestral, la carmanyola ó'l barret del senyor y fins tal volta la
xia del juheu.

Pel mitj de aquest últim carrer y ja casi sota'l portal, venia la
comitiva de fra Vicens. Anava'l frare á peu, ostentant com sempre la
major tranquilitat y dolsura en sa cara, agafada, com solia, sa capa ab
lo bras esquer, y movent ab naturalitat son bras dret, que alsava
algunas voltas ab energia, senyalant ab lo dit al cel. Seguian derrera
de ell, qui ab sarró, qui sense, calsats y descalsos, un sens fi de
desgraciats, esquinsats alguns de ells é indicant ab la cara la miseria
y las penas que havian patit. Entre ells se veyan també alguns ab
vestidura de juheu, y finalment, com á mes débils y cansats del caminar,
seguian, formant lo cap de vall de la comitiva, una porció de criaturas
infelissas, flacas de gana la major part, mitj despulladas, plenas de
inmundicia y de pols, y respirant, ab sos vius ulls, la mes espantosa
miseria: quadro verdaderament capás de partir lo cor mes empedernit, y
que no podia contemplarse sense derramar llágrimas. Derrera de tot
aquest conjunt anavan, com á guardadors y vigilants, y com si diguessem
de conserges pera facilitar la entrada en aquell exercit de miserables
als que s'hi agregavan durant lo camí, dos altres frares de la Ordre de
predicadors, un de ells llech, lo qual duya de la ma la corda ahont
anava lligada la adzembla ó petita cavalleria que portava las provisions
ó caritats recullidas per lo consolador dels pobles y convertidor dels
heretges.

Després de haver saludat fra Vicens al ángel del portal, detenintse un
moment devant de ell, y de darli'l nom de custodi y guardador de la
ciutat mes noble y mes santa del mòn, penetrá l'predicador, y observant
ja prop del portal á alguns representants de comunitats y de altres
corporacions que l'esperavan, ple de entussiasme, y com verdaderament
mogut de un fervor diví, prengué de nou la paraula:

--Entrau, entrau, cridava'l frare, esforsant llavors contra sa costum la
veu, á fí, sens dubte, de que tot aquell gentiu lo sentís y'l
comprengués; entrau, baix la capa de la ciutat mes generosa y
compassiva, pobres de Jesucrist, que no teniu ahont albergarvos, ni
menjar pera sostenir vostra miserable vida; entrau, los que fins ara
haviau seguit obcecadament la senda del error ó del vici, que aquí
podréu contemplar brillant ab tota sa magestat y resplandor la antorxa
de la Fe, aquí podréu acabar de esquinsar lo vel que us cobria'ls ulls
del esperit, quant compareu los exemples dels que profesan malas sectas
ab los de aquells bons cristians amants del próxim perque sòn amants del
verdader Dèu... Aquí'ls tens, ciutat de Barcelona, aquí'ls tens, als
que, prenent per ensenya la capa del gloriós San Domingo, segueixen
desde molt lluny mos passos, ab la esperansa de que'ls ha de
proporcionar un consol, qui ab son exemple, é invocant, com simple
pregoner, lo nom de Dèu, te crida y te exigeix la caritat que tan
necessaria es en tot temps. Aquí'ls tens, víctimas de la miseria, de la
fam, de la peste, de la guerra, del vici y de la heretgia, que de tots
n'hi ha, y tots tenen necessitat de consol. Ja sè que'ls hospitals
m'obran sas portas, que las ordres religiosas preparan aliment pera'ls
afamats, que tots los bons de cor desitjan remey á la desgracia y llum
al que vá errat, peró tot aixó no basta. Pera'l triunfo complert de la
caritat y de la Fe, precís es que surtian tots los richs, los richs de
moneda y'ls richs de esperit, que en va us ha donat la Providencia una y
altre riquesa si no la empleau. La riquesa y la sabiduria que no
s'aprofita es com la llavor sembrada entre pedras, que no dòna cap
fruyt... Obriu, donchs, vostras arcas, richs de moneda, que al consolar
al pobre, Dèu vos aumentará'l caudal, y recordau que'l que sols vól
conéixer al próxim pera tráurer profit de ell, no pera darli, no logrará
que sa mort sia plorada, que al morir l'avaro y l'usurer, de sas
riquesas es de lo que's parla, no de ell... Y vosaltres, richs de
esperit, richs de ciencia, richs de fe, vosaltres que sòu capassos de
desenganyar y de convéncer, que sòu prou pera pugnar y pera véncer,
obriu vostra boca, mostrauvos valents y descidits, y lograréu igual
triunfo y benefici que'l que dòna sa capa pera abrigar al pobre. Obriu
la boca, sortiu á combátrer l'error y la heretgia, aumentau ab nous
vensuts l'exercit de Jesucrist, y feu que dilatantse mes y mes la fe
pura, s'aumente també l'esperit de caritat, de fraternitat y de
humiltat, y desaparescan de aquesta manera los mals de que sòn víctimas
los infelissos que'm segueixen, que desaparesca la ambició y l'error,
que desaparescan las guerras y que fuge pera sempre l'orgull que pert
als homens...

...Testimonis de un y altre fruyt sòn los pobles de Llombardia, que
aquest indigne pregoner de Dèu ha recorregut, sembrant en ells la divina
paraula; testimoni aqueix Vall-pur de Fransa, que estava encenegat
horrorosament en la pravitat de tots los vicis y de tots los errors, ple
de miseria é ignorancia, y ara, purificat, es jardí de abundancia y de
goigs espirituals... Correu, correu, donchs, ab la caritat y la paraula,
tots los que siau bons pera acabar de purificar lo mòn, que la vida es
curta y passa depressa, sobre tot pera'ls que sols se paran en los goigs
materials de aquell.

Y observant fra Vicens que, prop de ell, l'estavan escoltant un rabí y
altres dos juheus de la sinagoga de la ciutat, fent ab disimulo com que
lo que anava dihent era continuació de lo que acabava de dir, prosseguí
de esta manera:

--Sí, depressa passa la vida, prop está sempre la mort, aquella vida y
aquella mort que dependeix sempre de la ma del Altíssim, nó aquella mort
ni aquella resurrecció dels morts que han volgut vaticinar los
astrólechs juheus, aquells mateixos que encara no's volgueren
desenganyar vehent passar l'any en que, segons ells, havia de venir lo
Messias. Ilusos! Fins donaren lo nom de Hanasi ó Príncep al astrolech
Ben Chija que escrigué'l Megalath, ahont constavan eixos vaticinis, y
ara ells mateixos se veuhen avergonyits de que tal obra existesca. Quant
mes valdria que, regoneixent al Dèu de Abraham y de Jacob, que es lo
verdader Dèu de tot lo mòn, recordassen la divisió constant que hi ha
hagut sempre en sa rassa, que no s'haguera salvat si Dèu no hi enviás de
continuo varons escullits pera referla; quant mes valdria que
recordassen sempre sa espulsió, sa disperció per tot lo mòn, sa continua
desgracia y la animadverció que en tots estrems del mòn esperimentan per
part de totas las castas y de totas las gents. Y no volentse recordar de
sas inconstancias, y no volent recordar las esclamacions de Elias, á qui
deixaren sol, no volen regonéixer encara al verdader Messias, al fill
del Dèu de tots, que ha mudat la fas del mòn, y ha sembrat per tot las
virtuts que ells en sa antiga lley proclaman, peró no practican, pus ja
diu Sant Pau: "Que no sòn justs devant de Dèu los que ouhen la lley,
sinó los que la cumpleixen." Quant mes valdria que, pensant y sentint,
esperassen millor, y que practicassen las virtuts cristianas pera ferse
així mes felissos ells y aumentar la felicitat del mòn! Desenganyauvos,
desenganyauvos! Entrau en lo gremi cristiá, y fugiu dels escarments que
de continuo y fins ara,... fins ara, sí! (y aquí esforsá la veu fra
Vicens,) vos estan passant. Y sinó, dígaho lo cas de la célebre torre
Geronella, que ha sigut devant de vostres vicis com lo símbol del
cástich de Dèu enviat á la torre babilónica: la torre Geronella de la
ciutat de Gerona, la major, la mes gran, la mes forta, la de mes
circunferencia de aquests regnes, pochs anys fa que ha burlat á tots los
juheus, los quals donavan sos diners á usura, durant lo temps que
aquella existís, crehent que seria eterna, y en un sol instant, ab lo
temps seré, sens vent, sens pluja y sens cap altre temporal, la torre
Geronella s'ha enfonzat y destruhit tota plegada. Escarmentau,
escarmentau!

Y tot caminant lo frare y sa comitiva, anavan avansant fins á arribar ja
casi prop de la porta del falconer, desde la qual saludaren cortés y
humilment á fra Vicens, mossen Fivaller y mestre Nicolau, mentres que'l
Joan de la Murtra permaneixia ab tota indiferencia en lo terrat de sa
casa, deslligant al falcó mestre, y esperant que passás tot aquell
soroll de gent, pera baixar de nou á la botiga.

Al arribar lo frare en aquell punt, en lo qual no s'hi veyan ja juheus y
sí sols ciutadans de Barcelona, menestrals ó cavallers, doná nou giro á
sa paraula, repetint, com moltas altres vegadas, son acostumat tema del
sermó de Casp.

--Dèu vos done pau, ciutadans de Barcelona, (deya ab la major humiltat,)
Dèu vos envie y perpetue lo que tant nos convé á tots. Sense pau no hi
ha pares y fills, que uns ab altres se destruheixen, com per desgracia
sabeu, y si l'orgull arribá á penetrar en lo home en temps de guerra, ay
del home, ay de la familia, y ay del regne!... *Omne regnum in se
divisum desolabitur!* Formau, donchs, un sol remat, obehiu á un sol
pastor, y serán ditxosos los gobernats y'l que Dèu ha escullit pera
gobernarlos.

Y així seguint, y variant segons era sa inspiració ó segons requeria la
diversitat de personas que veya'l frare per allí ahont passava, aná
penetrant fra Vicens en lo interior de la ciutat, sent las últimas
paraulas que sentiren los de la botiga del falconer, las pronunciadas ja
molt endins de la plassa de Santa Ana, y que sab ja lo lector de altres
vegadas.

--Caritat, caritat! Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus
qui no obra així, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan
á voltas los pecats dels pares!

Lo falconer, que havia pogut sentir també aquestas últimas paraulas
desde'l terrat de sa casa, se girá llavors mirant cap á la plassa, y
digué pera sí mitj rihent:

--Com hi ha mòn, fra Vicens, que tens rahó... Peró si aixó que dius fos
veritat... ay, quants n'haurian de patir que ara estan millor que jo!

Mentres En Joan baixava la escala, acabavan de pasar los últims pobres
de la comitiva ab los dos frares que la seguian. Mossen Joan Fivaller y
mestre Nicolau los havian donat ja totas quantas monedas portavan en sas
butxacas ó limosner, y las pobres criaturas, que venian la major part de
pobles aspres y solitaris, y no tenian idea de lo que eran ciutats y
senyors, admiradas ja de véurer lo gran concurs de Barcelona que las
havia sortit á esperar, quedavan com embadalidas al contemplar á aquells
senyors, en son inocent concepte tan richs y generosos, pus fins los
donavan monedas que ellas may havian vist.

Peró al verificarse aquest acte caritatiu, era notable una altre cosa
que passava. Mossen Joan, per bon impuls del cor, se llamentava, mentres
feya la caritat, dels pobres que li venian devant, dihentlos paraulas de
consol, peró mestre Nicolau no deya res, y feya la caritat, com volent
apartar la vista, al mateix temps, dels objectes que'l movian á
compassió. ¿Y qué havia de parlar, si aquell cor, partit continuament de
dolor y excitat en estrem per la memoria constant dels fills que li
havia robat la peste, no feya mes que aumentar sa excitació cada volta
que'l pare desgraciat veya sers desgraciats de la mateixa edat que eran
los fills que habia perdut?

Cap, emperó, l'havia conmogut tant, com una nina preciosa de uns onze
anys, la qual venia casi al últim de tots los pobres, y embeguda ó com
distreta en la contemplació de aquells dos senyors caritatius, fins
havia deixat de sentir lo crit de advertencia que'l frare li dava pera
que no se separás de la comitiva ni's distragués.

Oh!, qué hermosa era aquella criatura, á pesar de rodejarla la miseria!
Sa natural blancor s'havia rosat un poch ab lo torrat del sol y del
ayre; son cabell ros estufat pareixia, en tot son deixo, com que fos
treballat ab intenció pera semblar mes una flor empolsada del vent, que
una espressió de descuyt y abandono; sos hermosos ulls blaus bellugavan
poch peró ab forsa, y quant se clavavan en algú, pareixia com que
infundissen ó enviassen una corrent inesplicable de sentiments grats y
melancólichs al mateix temps, de manera que feyan gosar en sa tristesa y
plorar per sa hermosura; sa boca era la boca de aquella Sulamita que
descriuhen los llibres sagrats, y lo mateix son coll, son flexible cos y
tot lo demés que en ella se admirava. Trepitjava ab nua planta la tendre
nina, y desde remota comarca, la pedra viva y la pols de la via per
ahont passava, mostrantse per tal necessitat com inflamats sos peus,
peró inflamats de manera que semblavan la estremitat de una estatua
grega, en la qual haguessen donat, pera ilusió, un lleuger bany de rosa,
y ho semblava mes, si's comparavan los peus ab la blancor marmórea de
las camas, que deixava véurer la curta faldeta, y ab la perfecta forma
dels dits no viciats encara, per motiu de sa tendror y del cómodo calsat
que ans los resguardá.

Al arrimarse la pobre nina á la botiga del falconer, havian agotat ja
sos diners los dos senyors que allí hi havia, y fou mes sensible aixó,
quant á un y altre interessá sobremanera lo bell aspecte de la que
implorava. Tothom haurá esperimentat mes de una volta, lo molt que dól,
quant, vehent á una criatura que demana caritat, sens vestit, sens
menjar, sens companyia, en un dia de ivern, y si á aixó s'hi anyadeix lo
ser la criatura hermosa, no trobarse, per olvit, ab una moneda pera
darli, á fi de que puga, si no aliviarse en sas necessitats, ajudarse al
menos pera satisfer alguna de sas inocentas ilusions! Y quant mes
encara, si'l que vól fer la caritat es casualment un pare que tè fills
de igual edat á la del inocent que implora, y sab gosarse en las
ternesas y gracias dels fills! Calcule, donchs, ara y per aixó lo
lector, quin havia de ser l'estat cruel en que's trobava lo sensible y
afligit mestre Nicolau, que á mes de ser ja naturalment bo, havia sigut
també bon pare, y veya devant sos ulls un ser semblant á sos fills, que
era desgraciat, y un objecte viu, com si diguessem, que li recordava mes
y mes que aquells eran morts!

Patia mestre Nicolau, y pugnava entre'l desitj de contemplar aquella
criatura hermosa y'l de voler apartar la vista de aquell recordador de
sa desgracia; mossen Joan no deixava de esperimentar també cert
enterniment que li causava son cor de pare; y un y altre haurian volgut
no trobarse en tan trist cas, mes Fivaller, que, per natural tal volta ó
per tenir menos motius que son company, no devia pérdrer sa serenitat de
home, volent recompensar ja que no ab diners ab carinyo á aquella
preciosa y desgraciada criatura que li absorvia sa atenció, tocant
dolsament ab dos dits de la ma la tendre galta de la petita, acariciála
dihentli:

--Greu me sab, petita, que no tinch res per ara. Un altre dia, un altre
dia...

Y girantse á mestre Nicolau, anyadí:

--Y qué preciosa criatura! De tu si que's pót dir que ets tan
desgraciada com hermosa.

--Ah, ah! esclamá mestre Nicolau, plegant las mans, y casi á punt de
saltarli las llágrimas.

--Y com te dius? esclamá mossen Joan.

--Blanqueta!

--Blanqueta? Bonich nom: tan bonich com tu. Y com mes te dius?

--No ho sè. Lo pare y la mare no'm deyan sinó Blanqueta.

Doná aquesta rahó la inocenta nina ab una senzillés y candor que
encantavan.

--Ton pare y ta mare? prosseguí mossen Joan. Y ahont los tens ara?

Mestre Nicolau, prevehent la resposta, obrí los sèus ulls de foch, y
fins avansá, conmogut, lo sèu pit cap endevant, en senyal de gran
interés. La nina, sentint la pregunta de mossen Joan, alsá'ls sèus
melancólichs ulls al cel, y després de estar un moment com pensativa,
digué á mitja veu:

--No ho sè! Los que venian ab mi diuhen que'ls van matar á Balaguer!

--Ah! ah! torná á esclamar mestre Nicolau, rompent llavors en un
verdader plor.

Lo que en aquell instant succehí no pót esplicarse. Per una part, mestre
Nicolau, buscant sa gorra, y tapantse la cara ab la capa, s'esforsava
pera fugir de aquell punt en que se l'havia fet ser testimoni de
tristesas; per altre, lo falconer, no sabent lo que passava, venia
alegre, ab lo falcó á la ma, ponderant sas gracias al que havia de ser
comprador; y per altre, lo llech de la comitiva, que veya detinguda y ja
fora de aquella la nina, no volent esperar mes, s'acostava resolt á
Blanqueta, pera ferla seguir ó tornarla á encaminar; y mossen Joan,
indecís devant de totas aquestas cosas que passavan, s'havia alsat de
son tamboret, no sabent á qué aténdrer.

--Mestre Nicolau! deya'l Fivaller. Qué feu? Qué us passa?... Esperau!

--Res, res! contestava l'altre, fugint carrer avall. No espero, no
espero! No vull véurer res!

--Peró, home!...

--Res, res... que prou tristesas haveu convidat á véurer á qui'n tè
massa en son cor.

Y corrent com un desesperat, se desaparagué ben prompte de la vista de
son amich.

--Vaja, noya, vaja: no t'entretingas, deya'l llech esperant que
Blanqueta seguiria.

Y Blanqueta, que acabava en aquell instant de véurer al falconer, lluny
de fer cas del frare, alsá las mans involuntariament com en senyal de
sorpresa y de alegria, y si bè girá'l cap un moment corresponent á la
intimació del vigilant, quedás com encantada prest, dirigint alternativa
y continuament las blavas ninas de sos ulls, com demanant clemencia ó
esperant la decisió de un dubte, ja á mossen Joan, ja al Joan de la
Murtra. En aquell estat, de sa tendre boca, ab un to que era mitj de por
y mitj de alegria, sortí clarament pronunciat, encara que ab veu baixa,
lo nom de "Joan!".

--Qué dius, noya? digué admirat Fivaller. Endevinas, tal volta, mon nom?
Qué es aixó?

--Nó, nó. Al Joan es á qui conech...

--Es que jo'm dich Joan.

Lo falconer fixá llavors la atenció en la pobre nina. Y recordant de
prompte'l Fivaller que hi havia allí també un altre de son nom, anyadí:

--Ah! Es veritat. Ab vos parla, Joan.

--Ab mi? preguntá lo falconer.

Y la nina feu un moviment de cap en senyal afirmatiu.

--Y quí es aquesta pobre nina?

--Una desgraciada, contestá mossen Joan, que li han mort lo pare y la
mare en lo siti de Balaguer.

--En lo siti de Balaguer? Pobreta! Espera...

Y tot girantse, fixat mes en lo desitj de buscarli una caritat, que de
averiguar de que'l coneixia, feuli al mateix temps y sens pararse molt
en ella aquestas preguntas:

--Y de qué'm coneixes? De ahont ets, nina?...

--De Menargues! contestá ab alegria la nina.

No bè sentí lo nom de aqueix poble lo falconer, se girá en sech, com si
l'hagués fet rodar un llamp. Al clavar sa vista en la preciosa criatura
que l'acabava de anomenar, la cara de aquell home sofrí una trasmudació
espantosa: perdé'l color, se inflaren sos ulls, son llavi inferior
comensá á tremolar, y fins s'hauria dit que'ls cabells se li erissavan.
Lo compassiu Joan sentia llavors en sa memoria y en sa imaginació una
confusió de cosas que'l pasmavan y'l deixavan al mateix temps com
indecís: mirava y no veya, ó veya y no's podia convéncer de la realitat
que mirava. Sa vista y la de la nina estavan tan mutuament clavadas
entre sí, que qualsevol hauria dit si'l falconer s'havia tornat falcó,
pus un falcó semblava quant esparvera á la presa, dubtant que se li
escape.

Mossen Joan estava no menos pasmat, observant aquell repentí espectacle,
qual causa no podia endevinar.

--Oh! qué miro!... qué veig! aná esclamant lo falconer, pujant la veu y
com fora de sí; ella es...! sí! sí! ella es, ab tota sa hermosura, ab
tota sa bondat... y pobre y órfana, y sens consol de ningú. Digas, nina:
tu ets... ets...

--Sí, contestá entre tristesa y alegria la nina; sò la Blanqueta!

--Misericordia divina! cridá lo falconer, alsant la vista y sos brassos
al cel, y deixant escapar de sas mans lo falcó que portava, lo qual volá
cap á la barra á barallarse ab los altres.

En lo precís moment de pronunciar son nom la nina, lo llech, impacient,
agafant á Blanqueta per lo bras, y á una senyal decisiva del altre frare
que esperava, intentá ferla seguir, dihentli:

--Depressa, depressa, que Pare Andreu ho mana...

Peró, aumentat mes y mes per aquesta contrarietat l'interés del falconer
en dar consol á la pobre nina, vehent que la anavan á arrancar de sa
vista, desempellegá la tendre ma de Blanqueta de la del frare, y
abrassantla estretament ab l'altre bras, y donantli patons y omplint sa
cara de llágrimas, cridá decidit:

--Nó! aixó si que nó! Aquí no hi ha altre pare que jo, y jo seré l'únich
que la mane de aquí endevant.

Vehent alló pare Andreu, acostás llavors á la porta del falconer, entorn
de la qual s'hi aná acostant la gent, y preguntá:

--Qué es aixó? ¿Vos mou, tal volta, germá, algun impuls de caritat, pera
fer aquesta obra bona?

--Me mou un deber, contestá lo Joan, seguint abrassat ab la nina; me mou
la gratitut, me mou lo recort de la mes verdadera amistat...

--Peró, coneixeu, germá, si podeu ser constant en la resolució que
empreneu? Perque si aquest pobre orfe havia de tornar á véurerse
desamparat...

--Nó, nó: may ho será: jo vos ho asseguro...

--Ne podem tenir seguretat? insistí lo frare mirant á Fivaller.

--Sí, pare, digué mossen Joan; ell ho assegura ab sa paraula de home
honrat, y jo l'asseguro á ell.

--Vos?

--Sí, Joan Fivaller, cavaller de Barcelona.

Al ohir aquest nom respectable, lo frare s'incliná, y estenent sas mans
sobre lo cap del falconer y de Blanqueta, elevá sa vista al cel, y digué
conmogut de verdader esperit cristiá:

--Benehit sia Dèu! Alabada sia pera sempre la misericordia divina! Ella
derrame sobre vosaltres, fills de la caritat, tots los goigs y
felicitats de que abunda y ab que compensa als bons y generosos!

Y després de donar á tots sa benedicció, y de fer un altre respectuós
saludo, precipitant son pas, junt ab lo llech, torná á internarse en la
comitiva, seguit de tot lo concurs que aná passant, y per entre'l qual
s'aná difundint en seguida lo gran acte de caritat fet per lo pobre
falconer del portal del Ángel.

Lo que després succehí entre mossen Joan, lo falconer y la nina, que
s'entraren en un quarto inmediat, es un quadro de tots los sentiments
mes vius y penetrants, quadro trist y consolador al mateix temps, pus al
costat dels fets horrorosos y cruels que recordava ab sa presencia y ab
sas paraulas Blanqueta, se veya l'acte de agrahiment y generositat del
falconer, y'l remey trobat providencialment á un mal tan inmens, com era
l'abandono en que havia quedat la pobre nina y la poca esperansa que
podia tenir fins llavors de que's millorás sa sort. De segur que si
mestre Nicolau l'hagués presenciat, hauria arribat á morirse de dolor y
enterniment.

--Miraula, miraula bè, (deya'l falconer á mossen Joan, y referintse á la
nina, que havia deixat de peus dalt de un tamboret, y á la que
contemplava boig de alegria, acariciantla y tenintli agafadas las dos
mans;) miraula bè, que com ella no n'hi ha cap de tan hermosa en tot lo
mòn, com ella no n'hi ha cap de tan discreta: es una dona petita, es una
ánima gran. Oh, sí, ella será la meva filla, la meva pubilla, la meva
mestresa... tot, tot ho será en ma casa.

--Es molt loable vostra bondat, Joan, digué'l Fivaller, que estava com
admirat y no podia conéixer encara la causa de tot alló; me convenso de
que sòu un home sensible y verdaderament bo, peró recordau que vostre
geni es impressionable, y sentiria molt que may en vostra vida fesseu un
acte que destrohís lo de avuy, perque ja sabeu lo que vos ha encargat lo
frare al deixarvos aquest sagrat depósit, y sabeu també que jo, ab ma
paraula, vos he assegurat.

--Mossen Joan ¿qué voleu dir ab aixó? digué tot formalisat lo falconer.

--Moltas cosas vull dir: vull dir que may mireu al orfe com á un esclau
de vostre geni; y vull dir, que may, may... Escoltau bè, Joan! (anyadí
lo Fivaller ab un to casi amenassador,)... que may prengau sa honra com
esclava de vostras passions. Vos sòu un fadrí vell, ella es una nina,
que dintre dos ó tres anys será ja una dona, y si bè calculo que vostre
acte no pót ser fill de lleugeresa, peró... á voltas...

--Mossen Joan, mossen Joan, vos sòu mon assegurador y per conseguent
jutge de mas accions. Dèu sab las grans causas que'm mouhen á fer
aquesta obra bona, y per si no las sabeu, vos las diré. La casa ahont
fou recullit lo pobre correu de Casp, després que l'assotaren, era la
casa de Blanqueta: allí vaig permanéixer amagat, allí son desgraciat
pare me socorregué y'm doná amparo, allí sa bona y carinyosa mare'm
curá, com si fos mare meva, los verdanchs y feridas que tenia en la
esquena, y allí... sí, allí!...'m feya companyia, sentada sobre mon
llit, la tendre y hermosa Blanqueta, acariciantme sempre, en pago de las
rondallas que jo li contava de aucells y de flors. Encara'm sembla que
la veig, portantme ab gran aplom la escudella del caldo... perque, haveu
de saber, mossen Joan, que era son principal gust servirme, y sols per
aquest desitj, arribava al estrem de descansar á sa mare, pus ella
també'm portava'ls draps, me portava'l menjar, y repetia sempre, que
després de son pare y de sa mare, á ningú estimava mes que á mi. ¿Com
voleu, donchs, mossen Joan, que jo may olvide aquests favors, aquests
recorts tan grats, que jo may la mire com á esclava, y finalment que jo
may burle la confiansa ab que vos haveu assegurat á ma persona, quant lo
frare ó la Providencia ha deixat aquesta desgraciada en mon poder?

--La Providencia, sí! digué mossen Joan fortment enternit. Y ara podeu
véurer ab aixó si la representa fra Vicens, sens lo qual, la infelissa
Blanqueta no hauria vingut á Barcelona, y hauria mort de fam y de
miseria en mitj dels desolats camps de Balaguer!

Lo falconer quedá á aquestas paraulas com pensatiu, y ab la major
naturalitat respongué en seguida:

--Es veritat! Sols per aixó... Creheu que ara'm sab greu no haver gornit
la porta, y sols per aixó, olvido las bastonadas de Casp. Encara que
(anyadí á poch, com corretgint son propósit,) los que á mi'm pegaren sòn
los mateixos que han fet órfana y desgraciada á la pobre Blanqueta! No
es veritat, mossen Joan?

--Deixauho córrer, deixauho córrer...

--Sí, sí, es veritat: val mes deixarho córrer. Lo que convé ara
(continuá'l falconer dirigintse á Blanqueta,) es que'ns acabes de
contar, nina, tas penas y treballs... Peró nó, nó: lo que convé es que
primer begas y menjes, que't alimentes y't refassas. Tè, tè, filla meva;
menja, menja y beu, que prou necessitat ne déus tenir.

Y tot portantli'l falconer bossins de pa, y totas quantas sobras trobá
de formatje y de altres menjars en l'armari, anava y venia de un estrem
á altre de sa casa, tan aviat alegre de lo que feya, com afligintse de
lo que la nina entretant li contava.

Mossen Joan, mes enternit que may, contemplava tot aixó pasmat, y li
semblava realment un somni, dolentse tant de la situació per que havia
passat la nina, quant ella li esplicá l'amor que sos pares li tenian, la
soledat en que s'havia vist y la manera bárbara ab que, segons deyan,
havian sigut destrossats los del somatent, que arribá á esclamar entre
sí: --Quantas desgracias per no haver volgut fer hereu lo rey En Martí!
Si fos rey ara lo que ho hauria de ser, res de tot aixó hauria succehit!
Secrets del mòn, que may s'acaban!

Mossen Joan quedá com pensatiu, y'l falconer com encantat de véurer
pensar al altre.

--Vaja, vaja, digué al fi aquell, no volent sentir mes llástimas;
diheume ara, Joan, lo que val lo falcó, pus ho tinch tart.

--Lo falcó? respongué lo Joan, recordantse llavors que se li havia
escapat de la ma, al regonéixer á Blanqueta. Y teniu rahó! Jesús Maria,
no déu ser poca la gresca que hi déu haver en la barra.

Y trahent lo cap á la botiga, anyadí:

--Oh, oh! quin munt de plomas. Verge Maria! Mirau, mossen Joan, y aixó
vos donará una idea de si'l falcó mestre ha nascut per una ma espressa.

En efecte, tots los falcons, cansats ja de picarse ab lo falcó mestre,
estavan arremolinats, y com vensuts, á un estrem de la barra, y al
altre's veya, quiet, y á manera de vencedor que dorm lo triunfo, lo
recomanat animal, ab las alas caygudas y pestanyejant ab tota calma.

--Bè, bè, digué mossen Joan; diheume ara, donchs, lo sèu preu, y acabem,
perque es tart.

--Dèu vos fassa bo, mossen Joan, esclamá lo falconer ab tota
naturalitat; voleu que, ab la alegria de ma casa, després de tot lo que
haveu presenciat y després de haver sigut mon fiador, tinga vergonya ara
de demanarvos preu? Preneu lo falcó, mossen Joan, que prou pagat quedo
ab la joya que avuy he trobat.

Y dihent aixó, feu una festeta á la nina, á la qual se li escapá un dòls
somrís per primera volta.

--Aixó si que nó, respongué mossen Joan: un sou es pera vos, com un
florí de or pera mi. Diheu lo que val, y...

--No m'en parleu mes: quant vinga'l baylet, que avuy m'ha fugit pera
anar á rébrer á fra Vicens, ell vos lo portará y vos dirá'l preu. Sí,
sí, mossen Joan.

--Es que á mi no m'enganyau.

--Nó, nó: vos ho prometo.

--Ara donchs, (digué llavors mossen Joan, estrenyent la ma del
falconer,) lo que convé, Joan, es ser home de bè y cumplir la paraula
que haveu empenyada, y de que jo he respost, pensant que aquesta paraula
no la haveu donada á un simple frare, sinó á Dèu. No pót ser bon patrici
qui no es bon cristiá, y pus vos teniu un orgull en ser lo primer, feu
que may se us puga dir que haveu trencat un jurament fet, y que pera fer
un bè hajau ocasionat majors mals. Guardau eixa orfaneta, feuli obras de
pare, y en qualsevol apuro, molt seria que vostre fiador no us ajudás.

--Gracias, mossen Joan, gracias, contestá ple de agrahiment lo falconer.

--Y tu, filla meva, (continuá mossen Joan, dirigintse á Blanqueta,) sias
també bona y cristiana, pensa en tos desgraciats pares tota ta vida, y
sobre tot si may te véus tentada de fer una obra dolenta, y créu y
obeheix sempre com á nou pare que Dèu te envia á aqueix home, que tan
generós se mostra ab tu. Créu á ton pare y á Dèu, y no't faltará consol
per a totas las penas que, ja tan jove, has passat.

--Dónali las gracias, Blanqueta, digué lo falconer, y besa la ma á
mossen Joan.

--Gracias, gracias! contestá la petita.

Mes pera cumplir la nina la senyal de acatament que li indicava son nou
pare, se detengué un moment com pensativa, y com si li costás de ferho.
No tenia res de estrany: la pobre nina, que sols havia besat las mans á
sos pares, hagué de pensar mes en ells, al véurer que anava á fer cosa
que tal volta, á son enténdrer, no li corresponia prou.

Y observantho mossen Joan, girá la ma pera acariciar las galtas de la
nina, é inclinantla cap allí ahont estava lo falconer, li digué:

--Nó, nó: á ton pare es á qui sols déus besarla de aquí endevant, al
Joan, que es ton pare y l'únich que tindrá dret de dirte filla.

Y tornant, per fi, y per última volta, á estrényer la ma del falconer,
sortí mossen Joan de la botiga, després de haver saludat amablement á la
hermosa orfaneta y al que la amparava; mes tan preocupat estava l'ánimo
del noble senyor ab lo que acabava de presenciar, que sortí sense
adonarsen tan sols de qui passás pel carrer, y pensatiu y sens bellugar
tan sols los ulls, com qui está fixat en un objecte de gran interés,
seguí ab tota pausa carrer avall, dihent entre sí:

--Y quantas desgracias ocasiona la ambició!... Vet-aquí una víctima dels
que volen fer lo primer paper en lo mòn!... Vet-aquí una proba de que'ls
nobles sentiments tenen á voltas per palau la cabanya del pobre!

Y així discorrent, y soltant esclamacions, fillas totas del objecte que
l'absorvia, del quadro que acabava de contemplar, aná seguint un tros de
carrer mossen Joan; mes, al entrar en la plassa de Santa Ana, s'aturá en
sech, sens girar sa direcció. Son cap estava inclinat, ab la ma dreta se
entretenia en tocar son llavi inferior, y sa vista inmóvil é incerta
acabava de convéncer que aquell home s'havia fixat mes y mes en alguna
idea ú objecte que llavors l'ocupava en gran manera. Si en aquell moment
hagués passat per allí la persona mes íntima de mossen Joan, y fins tal
volta algú de sos fills, de segur que'l noble pensador ni tan sols los
hauria vist.

Mes poch tardá en resóldrer sa incertitut, al fer una nova esclamació.

--Si'ls que han nascut pera ser sempre vassalls y pobres, digué entre
sí, fan aixó; si'ls que vesteixen gonella de lli, y no tenen mes renta
que la que guanyan ab son suor, obran ab tant desprendiment y ab tanta
noblesa; ¿qué't toca fer á tu, Joan Fivaller, que ets senyor y rich, que
vesteixes cota gornida de mars, que tens possessions y heretats, que
tens vida regalada y tranquila, y que perteneixes á una classe de la que
la noblesa es son distinctiu?... Nó, nó! Per algun fi la Providencia
t'ha fet ser testimoni en aquest dia de un acte tan gran... Aixó no es
solament casualitat... Y, ¿qué pót ser? Uns quants florins mes ó menos?
No sè que may lo patrimoni de un rich se haja perdut per ser caritatiu.

Y girant de prompte, y tornant precipitadament á la casa del falconer,
penetrá ab satisfacció en lo quarto inmediat á la botiga, ahont seguian
parlant carinyosament aquell y Blanqueta, y allargant de nou la ma al
primer, li digué:

--No us sorprenga ma tornada.

--Qué es aixó? digué admirat lo falconer ¿Es que vos haveu deixat alguna
cosa?

--Sí, amich, contestá mossen Joan; lo noble y rich s'havia olvidat de
fer verdaderament complert l'acte que vos, menestral y pobre, haveu
comensat á fer. Contau, Joan, ab mi, desde avuy, pera ajuda de la vostra
afillada; cada cap de mes, un de mos patges ó de mos familiars vos
entregará deu croats de plata, y si may deixás de ferho, vos prego que
m'en fassau memoria.

--Benehit siau de Dèu, mossen Joan! esclamá ab íntim agrahiment lo
falconer. Llástima, senyor, que'ls nobles com vos no abunden!

Y parlant en seguida ab un to com de un home á qui impulsan los mes alts
sentiments, continuá:

--Jo no puch rebujar, senyor, lo vostre donatiu, quant es en ajuda del
pobre, y donchs no está en mas facultats recompensarvos aquest acte,
aceptau al menos, mossen Joan, en testimoni de ma gratitut, la condició
que us proposo.

--Digas.

--Lo preu del falcó está ja resolt... y será la renda que'm fassau de
deu croats de plata cada mes, mentres visca Blanqueta ó fins que millore
de estat.

Admirat Fivaller de aquella sortida, se quedá mirant sens parlar al
falconer, y estrenyentli de nou la ma com despedintse, li digué:

--Noblesa contra noblesa! Accepto, donchs. A Dèu siau!

Al deixar resoltament la botiga mossen Joan, y marxant ja calmat y
satisfet, torná á seguir de nou per los mateixos carrers per ahont abans
havia vingut, fins á arribar mes enllá del arch del Bisbe, desde qual
punt emprengué per devant de la Catedral y del palau major, que, á la
veritat, no era'l camí menos recte per anar á sa casa.

Peró al passar per devant del palau, poch podia ell pensar la novetat
que l'havia de sorpéndrer, per mes noticia que tingués de que havia de
arribar lo senyor Rey. Tal fou un estrépit de música en sech que
ressonava per dins del palau, música que's componia en especial de
trompas y á mes de algun altre instrument de vent.

No deixá de sorpéndrer á mossen Joan aquella senyal de una costum que
ell arribava á créurer desapareguda per los trastorns y guerras
passadas; alguns del poble, que també la havian olvidada, se preguntavan
admirats qué era alló; y alguns ancians y altres personas de bona
memoria, no dubtant de la tonada, deyan als demés, com suposant que era
alló cosa sabuda y acostumada: --No us admireu de aixó. Sòn los
trompadors, los juglars del palau, que fan la senyal perque'l senyor Rey
dina.

--Es á dir, que ha arribat lo senyor Rey? preguntá'l Fivaller.

--Fa poch que ha arribat, contestaren alguns.

--¿Y mossen Borra, seria tal volta aquí?

--Mossen Borra? Desde ahir que es aquí, y que se'l véu entrar y sortir
continuament del palau.

--Ah! esclamá llavors mossen Joan, com endevinant la causa de la música.
Ara hi caych, pus sabent la vinguda del Rey, haurá arreplegat de nou
tots los juglars que hi havia dispersos desde la mort del rey En Martí,
y haurá restablert la antigua cobla del palau, zelós com sempre de que
no's perden las bonas costums, y á fi, sens dubte, de que's cumplesca la
ordinació del rey En Pere. Així pogués ell fer que revisqués en aquesta
casa tot lo bo dels antichs temps!

Y tot apretant lo pas, ab motiu de la nova que li acabavan de dar, passá
depressa mossen Joan lo carrer del Palau, que enfilava ab lo de la
Dagueria, y arribá á la plassa de Sant Just y á sa casa payral, de ahont
pocas horas ans havia sortit.

### XV. Com lo noble mossen Joan Fivaller comensá á ferse conéixer del 
rey don Fernando. Girada de vent. 

Lo príncep contrariat era ja'l príncep vencedor. Lo rey Fernando de
Aragó, que, desde sa entrada en sos dominis, no havia pogut deixar may
la sella de guerra pera sostenir ó assegurar sos drets, anava á sentarse
llavors en son trono, pera regir com á monarca fill y protector de la
lley. ¿Peró sabria ferho qui havia hagut de acostumarse á obrar mes com
á capitá que com á rey; qui devia en part lo triunfo de sa causa á la
ajuda de las forsas castellanas, que l'acompanyaren y que penetraren ja
en Aragó ans que en Casp se proclamás al elegit; qui en rigor no havia
pogut ferse cárrech de la verdadera atmósfera en que devia víurer un rey
de Aragó?

Aixó era'l dubte que facilment havia de aparéixer tan prompte com l'home
de guerra s'hagués de transformar en home de estat. Polítich podia haver
sigut don Fernando en Castilla, quant, mogut per sa noblesa de cor,
ensenyá als nobles de aquell regne á respectar los drets del llegítim
successor de la corona: allí era un príncep que empleava sa noblesa y
son valor en defensa de un nebot; allí era un patrici, que pera bè de sa
mateixa patria y coneixent los elements bons y mals de ella, havia de
obrar casi com á mestre, evitant los errors y ensenyant los camins pera
trobar la felicitat de aquella, á la que estava unit per costum y per
naturalesa. Peró en Aragó, ahont s'havia dirigit alentat sols per una
ambició, ahont havia anat á reclamar un dret, apoyantse en la forsa,
ahont era, si pót dirse, estranger, al menos en la costum, y ahont no
podia dubtarse que tenia gran número de enemichs, sobre tot los
partidaris del Comte de Urgell, era molt possible que fos pobre sa
política, majorment si no sabia amotllarse á la organisació dels
diferents regnes que componian la corona Aragonesa, y á la estricta
observancia de certas prácticas, de las que dependia, per una part, lo
benestar del monarca, com feren los antichs reys, y per altre lo
contento del poble, tan gelós aquí de sas llibertats.

No pensá en aquesta dificultat don Fernando, y arribá á figurarse, que
entraria en lo bon camí sols per lo que li inspirás sa voluntat, y que
tots los negocis civils y polítichs los havia de resóldrer de la mateixa
manera que'l plan de una batalla. Ilusió! Poch sabia ell la mala cara
que li havian de posar en la pau los mateixos homens que no havian
deixat de ajudarlo en la guerra: sobre tot quant se notás que faltava la
franquesa y naturalitat dels antichs reys, y que pera resóldrer los
negocis de la terra no desistia'l nou rey de aconsellarse ab gent que no
havian nascut en ella.

Prompte hagué de tocar aquest resultat don Fernando, en la reunió que
maná fer en son palau major la nit mateixa de sa arribada. Sa intenció
era bona, peró'l plan era dolent, y pitjors, per conseguent, havian de
ser los resultats. Congregats en una de las principals cambras se veyan,
ademés del Rey y dels infants reyals, los primers capitans del exércit
castellá, áulichs preferits en las jornadas que fins llavors havia
sostingut don Fernando, algun que altre dels nobles aragonesos y
catalans que havian seguit en aquellas, no molts, y ademés alguns dels
diputats de aquell trieni y'ls particulars mes notables de la ciutat, y
que tal volta podian considerarse influyents en ella, als que havia
invitat lo Rey per medi de carta, entre'ls quals se distingia mossen
Joan Fivaller y mossen Ramon Dezplá.

Qualsevol hauria dit, al véurer al infant don Alfons, que ó no
s'alegrava dels triunfos de son pare ó que algun altre pesar l'afectava,
pus en res ajudava al empenyo ab que'l Rey volia donar á enténdrer que
desitjava ab poch temps posar, com se diu, las cosas á to. Sols una
vegada que altre indicava ab un moviment de cap que corroborava lo que
allí's deya, mes son aspecte era un tant melancólich, y si alguna
animació demostrava, era sols al apretar la ma dels particulars de la
ciutat que anavan acudint.

No li havia faltat preámbol al Rey sobre alló de que intentava parlar,
ja ponderant lo mal estat de son patrimoni, ja volent donar á enténdrer
lo important que era revestir ab tota la grandesa imaginaria la
ceremonia de sa coronació en Saragossa, pera aumentar de aquesta manera
lo brill del trono y enrobustir la jurisdicció reyal, ja, per fi,
protestant del major desitj que tenia de fer bè á tothom, encara que hi
anyadia sempre la cláusula de "contant que molts vassalls se esforsarán
igualment en ferme bè á mi."

Parlá, donchs, y mes parlá lo Rey, anant indicant sas intencions,
ajudantlo de tant en tant, y com si diguessem empenyentlo en sos
desitjs, no generalment los que escoltavan, ignorants fins llavors de
tals plans, sí sols alguns dels áulichs preferits, que, enterats
preventivament per sa acostumada confiansa ab don Fernando, soltavan á
cada esplicació ó pausa que aquest feya, las seguents ó semblants
paraulas, ab to que als circunstants pareixia mes de mestre que de
vassall franch: --Aixó, aixó es lo que s'ha de fer... --Ben dit: y'l que
no regonega en aixó justicia no es bon vassall... --Feuho, senyor, sens
reparar en obstacles... --Y no faltaria mes...

Per fi, resumint lo Rey lo objecte que l'havia mogut á tenir aquesta
consulta tan interessant en la primera ciutat de sos regnes, ans de
donar cap pas, dirigintse candidament á uns y altres, se espressá de
aquesta manera:

--Tres sòn, donchs, tres los punts principals que s'han de resóldrer:
l'arreglo de las islas, la unió de la Iglesia universal y la reunió de
corts generals. La embaixada que m'ha vingut de Sicilia fins m'ha
proposat si volia enviarhi un de mos fills pera que s'en titulás rey...

A aquestas paraulas l'infant don Alfons prengué cert ayre de desdeny,
que indicava molt bè quant era'l mal humor que'l dominava, y observantho
mossen Joan Fivaller, contestá, ab molt respecte, encara que
interrumpintlo, al Rey:

--Guardauvos bè, senyor, de dividir los regnes que forman la Corona de
Aragó, pus á mes de disminuirse ab aquesta separació la importancia de
la nació mare y principal, com es la nostra, de res serveix separar lo
que precisament ha de estar unit; y sinó veheu quantas voltas, y ara
mateix, al morir lo fill del rey en Martí, ha hagut de tornar aquella
isla, com si fos obra de la Providencia, á formar part de la gran
Corona.

--Cert, cert, digué lo Rey; per aixó'ns havem convingut en que passará
allí l'infant don Joan, sols com llochtinent meu.

--Ditxós vos, germá, esclamá llavors l'infant don Alfons, ditxós vos,
que podréu fer lluhir allí vostra espasa, mentres lo primogénit dels
regnes s'haurá de estar en la cort, refrenant l'impuls que l'alenta.

Ressentit don Fernando de la resposta de son fill, no pogué menos de
dirli, á pesar de ser en aquella ocasió:

--¿No pensa'l duch de Gerona, que es lo inmediat successor del trono de
Aragó, y que no déu may allunyarse de ell per qualsevol contratemps que
sobrevingués? Ja sè que ta impaciencia es de noble soldat, peró convé,
pera bè de tots, conformarse ab lo que la sort nos senyala. La guerra no
sempre es bona...

--No es bona á casa, peró pót ser útil fora, replicá l'infant. Y si'l
que ha de ser rey dòna ans probas de capitá, no deixa de ser una
seguritat y una recomendació, majorment en una terra en que tots los
reys han sigut conquistadors.

Lo Rey quedá mirantse al infant, y després de una breu pausa, ab to mitj
irónich li digué:

--Ara sí que veig, duch, que necessitau menos mestres de lo que jo'm
figurava. Sembla que estau enterat de la historia del pais.

--Mes de lo que us podeu pensar, pare. Sè fins la historia de un infant
de Aragó, llochtinent de un germá, que's titulá després Federich de
Sicilia. Sè, pare, que en Nápols hi ha una reyna que busca espós, y...

--Qué vols dir? interrumpí lo Rey admirat, tant mes, quant sa intenció
era fer lo casament de la reyna Joana de Nápols ab son fill Joan.

Y al mateix temps, sorprés l'infant don Joan, dirigintse á don Alfons,
li digué:

--Germá, germá! Podriau pensar de mi...?

--Perdonau, perdonau! contestá don Alfons alternativament á son pare y á
son germá. Sols la enveja, la enveja de la gloria es lo que'm fa parlar.
Res mes, res mes.

Y com refentse al cap de poch, y dirigintse á son pare, anyadí:

--Peró sí us dich, pare, que may que perillassen mos drets, y'ls
vostres... y'ls de qualsevol que jo'm cregués ab obligació de defensar,
lo mestre que á mi'm guia no deixará de ensenyarme lo bon camí.

Y al dir aixó se doná un fort cop ab la ma esquerra en lo pom de sa
espasa.

--Y quí es aqueix mestre? Respon, duch.

Al fer aquesta pregunta, la cara del Rey estava casi encesa de ira.

--Aquest mestre, (contestá l'infant, descenyintse la espasa y
ensenyantla als circunstants,) es la gloriosa espasa de Sant Martí, que
porto cenyida, la espasa que tanta gloria ha donat als antichs, y que no
se separará de mon costat fins á cobrarla major.

--Benehit sia l'esperit que us anima, senyor infant! esclamá Fivaller,
que arribava á prevéurer en aquells nobles sentiments la seguritat de un
bon successor al trono de Aragó. Si may arribás aquest cas, senyor duch,
podeu contar que Catalunya entera faria...

--Lo que ara també deurá fer, interrompé ab to imperiós l'infant don
Joan.

Y Fivaller, ressentit de aquella ira intempestiva, després de mirar per
un rato á don Joan, com pera donarli á enténdrer que era massa jove pera
darli llisons, contestá:

--Lo que fa sempre, senyor infant, lo que sempre sab fer, sobre tot quan
la lley y'l bè de la patria ho exigeixen, en qual cas lo noble se
transforma voluntariament en soldat, y si es pare, fa seguir en son
séquit á sos fills.

--Dèu fassa que may olvideu aquest principi, Fivaller, digué á aquest
don Alfons, demostrantli ab la vista claras probas de simpatia.

Y l'altre infant, prenent un to desdenyós, digué casi al mateix temps
que son germá:

--Sí, sí, podria ser molt bè que quant ans s'hagués de posar aixó á
proba.

Irat llavors lo Rey, no podent aguantar que sos mateixos fills fossen
los que'l destorbassen en la manifestació de sos plans, y cabalment en
la primera entrevista que tenia en Barcelona, donant una viva mirada á
un y altre, cridá:

--Prou, infants de Aragó, prou!

--Senyor! digueren alternativament los infants y Fivaller, ab actitut de
respecte y com volent calmar al monarca.

--Vos dich que prou, insistí'l Rey, que parla aquí vostre rey y vostre
pare.

Y quedant tothom en silenci, si bè regoneixent molts per aquell sol fet
la diferencia de geni que hi havia entre'l pare y'ls fills y entre un
germá y altre, continuá lo Rey de aquesta manera:

--Inútil es pérdrer lo temps en va, quant aquest negoci, que á mi tant
m'interesa y que jo resoldré á pesar de tot de la manera que tinch
pensat, marxa favorablement y com millor podia desitjar Catalunya, que
tant m'ha ajudat en ell. Veheu sinó, senyors, (y aquí's torná á dirigir
al Fivaller y als demés personatges de la ciutat,) veheu qué mes podria
desitjarse: lo vescomte de Narbona, que era per qui sempre haviau de
tenir forsas previngudas en Sicilia, acaba de accedir en la venta dels
estats que tè en Sardenya per la cantitat de cent cinquanta tres mil
florins de or; las rebelions en Sardenya, sòn, donchs, acabadas, y si'ls
regnes, que tant han donat sa sanch per defensa de aquellas islas, volen
fer lo donatiu de aquesta suma, la cosa es acabada. Es á dir, (continuá
llavors, mirant á don Alfons,) que'l nou llochtinent vá á las islas á
regir en pau, nó en guerra, y en sa marxa l'acompanyarán En Bernat de
Oms y Alvar de Ávila, que sòn los que cuydarán de clóurer lo tracte, de
manera que l'infant don Joan será allí tan sols un--alterNos y res mes.

--Bè, bè, bè, digueren alternativament uns y altres dels circunstants,
com aplaudint la idea del Rey.

Y En Bernat Dezplá fins anyadí, tot confabulant ab Fivaller, que estava
á son costat:

--Actes y empresas així, que de una vegada poden estalviar la continua
riquesa y la sanch dels vassalls, no dubto que serán sempre ben acullits
del Principat y demés regnes, á pesar dels molts sacrificis que s'han
fet en poch temps.

--La cosa sembla que marxa, digué pera sí lo Rey, al sentir las primeras
paraulas del Dezplá, encara que no quedá tan content al sentir las
últimas.

--Y quant será ma partida, senyor? preguntá tot ufá l'infant don Joan.

--Mes aviat de lo que us creheu, si bè ans, infant, y avuy mateix, deveu
anar á Lleyda, á desempenyar una comissió molt interessant, urgent.
Perque hora es ja (continuá, donánt gran forsa á sas paraulas,) de
acabar ab las contemplacions, y arrencar de soca y de arrel los mals y
obstacles que podrian embrassar lo camí de la pau.

--Será cert! digué á mitja veu y com esclamantse lo bisbe de Malta.

--Qué us passa, bisbe? preguntá'l Rey.

--Res, senyor, res: peró'm temo que aquesta comissió...

--No hi ha que témer, barons, y pus tots sòu amichs, no vull tenir aquí
secrets, perque prou franch sò y prou bo y generós he sigut.

--Qué anau á dir! cridá ab son acostumat to de llástima lo bisbe.
Pensau, senyor...

A aquest crit tots los circunstans se conmogueren, sens conéixer lo que
alló significava, y lo Rey, sens deixar acabar al bisbe, contestá:

--Qué vaig á dir? Dech dirho, barons; sí! No havia arribat encara á
Barcelona, quant he tingut noticia de que la Comtesa mare, aquesta
altiva matrona que es la única causa de la perdició del de Urgell, está
solicitant la llibertat de son fill, envenenantme á mi.

Donchs bè: la Comtesa será presa en un castell, sas fillas serán
tancadas en convents, y'l Comte...

--Qué? preguntá en estrem conmogut lo bisbe.

--Y'l Comte, (continuá'l Rey,) será tret del castell de Lleyda y
transportat al de Urenya. Aquesta será la comissió que fará executar
l'infant don Joan.

--No se enganyá'l noble duch! digué llavors lo bisbe.

Y avantsant fins ahont estava lo Rey, entregáli, en presencia de tots,
una carta, dihentli aquestas paraulas:

--Ans que vos rebesseu la noticia de las sospitas que acabau de
participarnos, lo noble duch de Gandia sospitá una desgracia que jo no
volia créurer, y me entregá aquesta carta pera que jo us la donás si
aquella's cumplia, y pus s'ha cumplert, senyor, aquí la teniu.

Apartantse lo compassiu bisbe á un estrem de la sala, com pera respirar
de la congoixa que l'oprimia, esperá véurer l'efecte que la carta
produhiria en l'ánimo del Rey, lo qual, sorprés é indecís, se la posá á
llegir en veu baixa.

Lo contengut de la carta era aquest:

"Car nebot y senyor: quant intervinguí en la concordia de Balaguer, se'm
doná paraula de que'l Comte de Urgell no sufriria mort, mutilació de
membres, ni estranyament dels regnes de la Corona de Aragó. Criminal fou
lo Comte, senyor, peró quedá assegurat per la paraula reyal que jo li
doní. Y pus la paraula no's cumpleix, y sè que'l Comte vá á ser enviat á
Castilla, allá m'en vaig jo desde ara, pera no avergonyirme en esta
terra. La Santa Trinitat sia en vostre continua guarda. Dat en Lleyda á
nou de novembre del any de la Nativitat del Senyor, mil quatrecents
tretze. De vostra reyal Altesa, senyor, oncle y lleyal vassall. Lo duch
de Gandia."

Al acabar de llegir la carta'l Rey, quedá com alterat, y com si volgués
fer fugir del pensament alguna idea que'l fes dubtar; dirigí la vista al
bisbe, que li clavá la sèva de la manera mes compassiva, y plegant en
seguida la carta, digué ab certa violencia:

--Sia lo que's vulla. Está resolt. No hi ha remey. A Castilla anirá'l
Comte, y basta ja de recomanar y de defensar á traydors.

--Ben fet. Fora consideracions; respongueren alguns dels áulichs
preferits del Rey.

Y una altre veu estranya, la del donzell de Puymoren, ressoná al mateix
temps de esta manera:

--La forsa es tot, senyor. Hora es ja de que'l Rey mostre l'imperi de sa
voluntat á tots sos regnes, á tots sos vassalls, y'l que no la acate,
cayga rodolant á sos peus al cop de sa espasa, á la sola mirada del
únich que tè aqui dret de fer y desfer. La forsa es tot.

Tan estrany parlar no s'havia sentit may entre aquellas parets del
antich palau major de Barcelona, ni may cap súbdit de Aragó havia sigut
testimoni de un llenguatge tan atrevit per lo que rebaixava la dignitat
dels vassalls y mes que tot la importancia de las invulnerables
llibertats y lleys de la terra. Los que havian presenciat, en Balaguer,
la aparició ó introducció de aquell home nou en la cort, casi no
estranyaren aquella imprudencia de un home que, en son concepte, sols
volia ferse mérit pera tenir content al monarca y tráurer profit de ell;
los áulichs forasters, poch coneixedors del pais ahont se trobavan, y
mirant á don Fernando com una figura massa militar, encara aplaudiren al
adulador del que havia vensut; peró los de Barcelona, que si bè volian
la pau y desitjavan un bon gobern per part de don Fernando, no deixavan
de estar un poch recelosos, fins á haver vist los primers actes
polítichs del rey foraster, no pogueren menos de sentirse com ferits de
una cruel espina, y esperimentaren una sublevació en son noble esperit,
al véurer parlar en tan noble reunió, de una manera tan indigne, á un
home que ni tan sols coneixian y al que may havian sentit anomenar. Peró
sa exaltació no pogué tenir ja límit ni fre, al esperimentar que tan pel
Rey com per sos áulichs eran aquellas paraulas no solament tol·leradas,
si que també fins aplaudidas, y que al mateix temps de dirlas lo
donzell, sortia com desesperat de la sala, ab las mans plegadas y mirant
al cel, lo compassiu bisbe de Malta, á qui acabava de llansar lo Rey una
mirada de despreci.

No bè, donchs, acabava de parlar lo donzell y de repetir las iniquas
paraulas de "La forsa es tot", quant, alsantse en peus mossen Joan
Fivaller, digué ab tota la energia de un heróych patrici:

--La forsa es res! Escandalisats estan mos sentits, remogut sento mon
esperit, quant tan perjudicials máximas se proclaman devant de un rey
que han elegit pera son benestar los súbdits de aquests regnes, y devant
de aqueixos mateixos súbdits, que may han sigut esclaus de la tirania ni
de la forsa. Si la voluntat no es filla de la rahó que Dèu dòna pera
distingir als homens de las feras, si la voluntat no's deixa limitar per
la lley, si cap consideració mereixen los que han ajudat á fer las
lleys, los que las guardan y fan guardar, hora será de que fugen los
bons, pus haurá desaparegut la justicia de la terra, venint un temps
que, gracias á Dèu, no coneixem. La forsa es res, y pus la lley, sí, la
lley es aquí tot, vos, senyor, monarca de Aragó, vos que per la lley sòu
rey, y que haveu jurat mutuament ab vostres súbdits sostenirla y
sostenirvos, tancau los oidos al sentir tan perversas máximas, que sols
servirian pera sembrar de punxas lo camí del trono, aquest camí que tots
los bons desitjam sembrarvos de flors.

--Y quí sòu vos?... contestá l'atrevit donzell, á qui tothom detingué ab
senyas, miradas ò paraulas, obligantlo á estar quiet, y sens deixarlo
continuar.

Hi hagué aquí un moment de silenci, tant produhit per lo pes de las
paraulas de mossen Joan, (lo qual se contentá ab donar una mirada de
despreci al donzell,) com per la sorpresa del Rey, que, poch acostumat,
per son exercici militar, á las maduras discussions de un consell, no
acabava de conéixer bè lo fi noble que podia tenir aquell llenguatge nou
de un ciutadá de Barcelona, quant se deya que en aquella ciutat no
faltavan partidaris del antagonista vensut.

--M'admira, digué al fi, véurer que hajau sortit ab aquest rahonament,
quant sols desitjo la pau y benestar de mos subdits, quant ara menos que
may convé que aquestos tingan recels de son rey.

--Precisament, senyor, perque siau mes estimat, he parlat com haveu
sentit, y bè podeu conéixer que no parlo per vos, sí sols per los que us
volen fer semblar diferent de lo que sòu.

--Sí peró... tas paraulas donan á enténdrer que tan sò jo com lo poble,
y que tè poch valor ma voluntat.

--Senyor, (y aquí'l Fivaller procurá fer ressaltar tant sa dignitat com
lo respecte al Rey,) jo he sigut cridat avuy al palau reyal, no en
representació de cap cárrech, sí sols pera parlar y aconsellar com amich
á mon Rey. Si de ma amistat lo Rey dubta, llavors no'm toca estar ahont
sols tenen veu los consellers reyals,... y'm retiro.

Y al mostrar que s'en anava mossen Joan Fivaller, Ramon Dezplá y altres
particulars se alsaren de sas cadiras, com donant á enténdrer que'l
seguian.

--Nó, no't mogas, digué ab empenyo'l Rey; no dubto de tu, ni dels que't
segueixen; peró podrás compéndrer que quant personas com tu parlan ab
tan esperit á son Rey, basta pera témer que'ls que sòn menos, serian
capassos de...

--Senyor, senyor, (replicá ab to resolut En Fivaller,) deixaume anar,
fins que estigau convensut ó vos ensenye la costum, de que aquest es lo
verdader parlar dels bons patricis á sos reys, al menos en aquesta
terra, deixáume anar, pera evitar que de nostra franquesa pugau deduhir
aixó que vos creheu maldat en los que sòn menos.

Vehentse confús lo Rey, y pugnant en cert modo entre sa altivesa de
vencedor y'l desitj de no agraviar als de Barcelona, volgué, aparentant
mitja familiaritat, véurer si reduhiria á Fivaller al compromís de tenir
que humillarse devant del monarca.

--No penso mal de uns ni de altres... No sè conéixer prou, tal volta, lo
carácter que aquí domina... Peró, ab franquesa: ¿créus, Fivaller, que'l
Rey pót estar content, quant se pondera lo poch valor de sa voluntat?

--Sento, senyor, que jo'm veja precisat á justificarme devant de tanta
gent, quant m'ha portat aquí lo millor desitj: peró ja que mon cor m'ha
portat, ell m'ajudará.

Y al dir aquestas paraulas se notá un ayre de la mes gran serenitat en
la cara de Fivaller. Lo Rey insistí.

--Peró respons á ma pregunta? Puch estar content, quant se rebaixa ma
voluntat?

--Quant se rebaixa, nó: quant se la il·lumina, com jo he provat fer, sí.

--Arribaria á créurer, per lo que dius, que res fòra aquí la voluntat
del que regeix, sens la lley que ell dicta.

--Res, senyor, res. Tant es la lley del que la dicta y la fa cumplir,
com del que la aconsella.

--Y entre la lley y'l rey...

--Primer la lley... Cumpliula, senyor, y feula cumplir, y llavors
brillaréu mes que ella, llavors brillaréu com á pare de la lley, llavors
seréu verdader rey.

--Y pensas de mi?...

--Jamay cosa dolenta. Sols desitjo y aconsello, que es lo que'm dicta
aquí mon cor.

Mossen Joan se mostrá aquí sumís y com vivament afectat. Lo Rey quedá
mirantlo per un llarch espay, y seguí després com estudiant lo mirar
dels que'l rodejavan, pera deduhir en cert modo lo que devia fer; mes
fixantse ab preferencia en lo trasmudat semblant del gobernador de
Catalunya y del aragonés Liori, que baixavan la vista com pera no mirar
al monarca, feu un esfors, pera fugir de aquell incident desagradable
que ja no era'l primer en aquella reunió, y digué:

--Ba, ba! Fora, fora. No vull que aquesta visita á una ciutat que estimo
puga ser may preludi de pitjors disgusts, y menos quant vá á comensar
una nova era de pau y de felicitat. Jo sè lo que'm toca fer pera
lograrla prompte, com á rey y com á home. Y pus dech aprofitar ara lo
temps pera resóldrer asumptos apremiants, passem á tractar de altre
cosa, y vejam, amichs, quin consell m'hi donau.

A aquestas paraulas tothom s'esforsá en manifestar com que se olvidava
lo que havia succehit, y no observant lo Rey mes que respecte y atenció,
continuá:

--Vejam, donchs, en l'asumpto de la Iglesia, quin parer me donau. Ja
sabeu, barons, lo bon afecte y amistat que hi ha entre Nos y'l Sant
Pare; ja sabeu que sols ab Benet XIII es ab qui sempre'ns havem entés, y
que no coneixem á aqueix Angelo Coriari ni al altre papa Joan, que
acatan los cismatichs de certas regions; peró dech dirvos que á mos
oidos ha arribat una nova fatal...

Lo Rey esperava que'l dubte de aquesta nova despertaria interés en los
concurrents, peró vehent que tothom estava quiet é indiferent, continuá:

--Una nova fatal, sí! Tots sabeu que l'emperador Sagimon y Ladislau de
Hungria no tenen motiu de estimarse gayre. Aquest, á qui prometia ajuda
en Nápols lo papa Joan, en contra dels Anjús y pera que li entregás á
son antagonista Coriari, ha faltat á la paraula, y per conseguent ara
sòn tan enemichs Ladislau y Juan com ho es aquell ab l'emperador.
Sagimon, que es tan polítich, y que ha arribat á recobrar en Alemanya lo
bon nom que havia perdut en la batalla de Nicópolis, la dòna ara en
mostrarse com monarca pacífich, y fins se diu que s'ha proposat lograr
la pau de la Iglesia, cridant un concili en Constansa y deposant als
papas intrusos. Pregunto jo ara: ¿quin será'l verdader pera Sagimon,
sabent que Joan es enemich de son mayor enemich, y que sempre está
disposat á aumentar las forsas que van á Hungria? Y si queda papa Joan
¿qué será de Benet, á qui tots tenim per verdader? ¿Qué fará'l rey de
Aragó si'l Concili arriba á deposar al que ha sigut son principal
favoreixedor y amich? Responeu, amichs, diheume lo que he de fer,
daume'l millor consell que us semble en aixó.

Y mirant á tots cantons lo Rey, com buscant á alguna persona
eclesiástica, deya pera sí: --Greu me sab ara de haver donat lloch á que
marxás lo bisbe de Malta.

Los concurrents se contentaren ab fer algun moviment de cap, que
espressava ó son dubte ó la indiferencia que tenian en aquell asumpto.
Sols lo donzell, que aprofitava sempre aquestas ocasions, fou l'únich
que manifestava disposició á respóndrer.

--¿No us sembla si la nova es fatal? insistia'l Rey. ¿No us sembla que
es un cas dels mes compromesos? Diheu: parlau...

--Poca quimera'm donaria aixó, senyor, digué'l donzell. Altres concilis
hi ha hagut y altres papas s'han fet, y per aixó no han desistit los
reys de son propósit, que no sòu vos sol en tal cas qui hauria de témer,
pus tots los reys de Espanya, y sobre tot lo de Fransa, estan á favor de
Benet, que es lo verdader vicari de Jesucrist y per qui havem de
derramar tots, si convé, la nostra sanch. Ja sabeu lo que us diguí
estant en lo siti, de que convenia escríurer al rey de Fransa, pera
procurar que sos feudataris del Mitj dia, regoneixent á Benet, deixen de
fer irrupcions y de ser eterns enemichs de vostres regnes.

No desagradá á la generalitat la resposta del donzell, per alló que á
vegadas se sól dir de que boigs fan bitllas, peró á la primera
observació del Rey, quedaren tots mes indecisos.

--Fácil fòra aixó, digué lo Rey, peró vosaltres no sabeu que per la
questió de Arles, vá á firmarse un tractat entre l'emperador Sagimon y
Carlos de Fransa, es á dir, que'l nort y'l mitj dia van á ser amichs
quant ans.

--Trista es la situació de la Cristiandat, senyor, digué'l Fivaller;
convé pensarhi molt en lo pas que's done, y per aixó crech que valdria
mes no precipitarse, esperar á véurer lo resultat del concili...

--Qué esperar ni esperar, interrompé l'imprudent donzell. Benet era ja
papa ans que vos, senyor, fosseu rey, ans y després ha sigut vostre
amich, y sent ell Sant Pare, no quedará may enrera la casa de Aragó. Que
fassan los altres lo que vullan, y obrau, senyor, com á vos millor vos
semble.

La imprudencia del donzell, indicant en cert modo que'l Papa havia
favorit á Fernando pera lograr la corona, acabaren de aumentar lo mal
humor de aquest, que veya la indiferencia dels demés y sobre tot cap
asumpto dels que li interessavan resolt.

--Estau á la mira, digué un dels áulichs, á véurer lo que fa Castilla, y
feu lo que allí's fassa.

--Sí, es lo millor, digué un altre, perque fòra ridícul que vos obrasseu
diferent de lo que allí's pensa.

--Sí... ja... peró...

Lo Rey deya aquestas paraulas ab lo to mes irresolut; quant de repent
aparegué en la sala fra Vicens Ferrer, y divisantlo'l Rey, esclamá:

--Ah! fra Vicens! Semblau enviat per Dèu. No podiau venir millor.

Y repetint lo Rey al frare tot lo que acabava de contar, conclogué, per
fi, de la mateixa manera que ans, á saber: --Responeu, amich, diheume lo
que he de fer, daume'l millor consell que'us semble en aixó.

--Sols Dèu del cel sab qui es son vicari llegítim en la terra. Ell fará,
senyor, que desaparesca'l cisme, y ell afiansará la tiara en lo cap que
la mereix.

--Sí... peró... digué'l Rey desesperantse, al véurer que encara son
dubte era així major; de lo que tu'm dius no deduhesch la veritat...
Digas, digas... que ningú com tu en aquest negoci...

--Senyor, (digué'l frare, inclinantse com pera péndrer la despedida,)
no'm pregunteu de lo que no puch respóndrer. Mon encárrech es sols ara
predicar y convertir, y per aixó vinch á despedirme, pus partesch pera
Tortosa, ahont esperan tots los rabins dels regnes pera disputar ab los
doctors católichs. A Dèu siau, senyor.

Y acabantse de inclinar fra Vicens, s'en aná en direcció á la porta de
la sala, com pera marxar.

Á pesar de quedar lo Rey pasmat de quant li passava, no pogué menos de
dir al frare.

--No vóls respóndrer á lo que't demana ton Rey, sent així que vas á
Tortosa sols á cumplir una ordre donada pel papa Benet!

Mes á aquesta observació, contestá'l frare, girantse desde la porta:

--Jo no miro qui m'entrega las cartas, senyor, sinó al que me las envia;
lo major engrandiment de la Fe católica es lo desitj de Dèu, y per ell
vaig á Tortosa á convertir juheus.

--Qué es aixó! Qué es lo que'm passa! Dèu meu!

Lo Rey comensá á fer aquestas esclamacions, vehent que'l frare havia
desaparegut, y que en efecte no resolia ab tranquilitat ni ab gust cap
dels negocis que s'havia proposat tractar. Se passava la ma pel front,
sospirava, dirigia involuntariament sos passos á qualsevol estrem, se
tornava á sentar, se tornava á alsar y no podia donar ja mes marcadas
probas de sa impaciencia.

--Jo veig, digué per fi, que ha sigut per demés lo bon propósit que he
tingut. Peró no hi fa res. Súrtia com vulla. Y si la voluntat del Rey es
limitada per la lley, ara veurán que la voluntat del home es poderosa
quant obra llibre. Si destorbs vènen, jo'ls sabré tráurer, y en quant al
papa, demá mateix m'en vaig á trobarlo á Morella, y allí, cara á cara,
pót ser nos entendrém millor. Acabem donchs, senyors; responeume á la
última proposició que faig, y deixaume descansar, que prou fatigat
estich. Resolem lo punt de las corts, y prou.

--Vostra Altesa tracta, tal volta, de reunir corts? preguntá
senzillament mossen Joan Fivaller.

--Aixó mateix.

--Faréu molt bè, senyor: quant ans millor, per que es precís buscar
algun medi á fi de aliviar las grans miserias y vexacions que han sofert
los pobles ab la fam, la peste y finalment ab la guerra.

La nova mirada frenética que aquestas paraulas arrancaren al Rey, probá
bè que don Fernando vaticinava una altre fatalitat, com en efecte era
prop.

--Buscau aquest medi si voleu, digué lo Rey, peró lo que á mi
m'interessa, y mes que á mi á tots mos regnes, es la pacificació general
de las islas. Pera la defensa de Sardenya y Sicilia necessito vuytanta
mil florins de or, y aquest es l'objecte principal de reunir las corts.
Aquí estan los tractadors que jo poso per ma part (digué senyalant á sos
áulichs favorits, entre'ls quals no n'hi havia cap que fos de Aragó, ni
de Catalunya,) y tan prompte com estigau entesos, que's fassa la
convocatoria pera aquí ó pera Montblanch ó pera ahont se vulla.

Mal efecte produhí aquesta última proposició entre tots los
circunstants, y'ls particulars de la ciutat, y especialment Fivaller,
s'arrepentian de no haversen anat ans, pera evitar aquell nou disgust
que devia ocasionarse.

Lo Liori deya en veu baixa al gobernador:

--Es un poch massa: ja veheu que may s'havia vist buscar tractadors de
fora dels regnes.

Y mossen Dezplá, impacient tant per lo que passava com per véurer
l'esfors de Fivaller en contenirse, deya á la orella de aquest:

--En veritat que aixó es comensar de mala manera.

Lo Rey que observava la actitut de tots y que ja havia esperat massa
sens tenir resposta, hagué per fi de rómprer dihent:

--Donchs qué? Haurá de quedarse aixó també sense que's resolga?

Mossen Joan Fivaller no feya mes que bellugar lo cap.

--Es á dir, continuá lo Rey, que també hi ha dubte? Qué dius á aixó,
Dezplá, tu que has suposat quant desitjava tot Catalunya la pacificació
de las islas?

--Dich, senyor, que cent cinquanta tres mil florins pera'l vescomte de
Narbona, y vuytanta mil pera la defensa de las islas, fan dos cents
trenta mil florins de or, suma que no's pót pagar, quant la major part
dels pobles ni saben de qué alimentarse.

--Y bè... qué? Vóls dir que no se'm donará la última suma?

--Crech que nó, senyor. Així ho penso.

--Nó? digué llavors lo Rey ab to frenétich. Donchs si aixís ha de ser,
no hi ha necessitat de congregar las corts: no las congregaré.

--Recordau, senyor, respongué aquí Fivaller, que hi ha pracmáticas de
reys en que's marca quant las corts se han de congregar.

La veu de Fivaller havia penetrat ja la primera volta tan amargament en
l'oido del Rey, que al sentirlo aquesta, don Fernando arribá á mirarlo
com qui tè por de contratemps.

--¿Es á dir, que se'm pót obligar?

--Vos sòu, senyor, lo que estau obligat.

--Bè... peró... si la proposició es meva y no la volen...

--Vos teniu una proposició, mes las corts ne poden tenir moltas, que vos
no podeu prescindir de escoltar. Un cos sòn las corts que tè sos brassos
y de que vos sòu cap, nó tot. La forma de qualsevol lley, quant surt de
son santuari, marca que plau al senyor Rey, mes en son principi comensa
sempre ab las paraulas de la Cort ordena. Aixó us dirá, senyor, quins
sòn los drets de tots, y aixó us ensenyará á prevéurer que may lo cap,
en esta terra, se pót separar dels brassos y del cos.

--Prou, prou! cridá llavors lo Rey; no vull parlar ja mes de res. Faré
lo que ja he dit, faré lo que ma voluntat me dicte, y si Catalunya no
fa, Aragó ó altre regne ho fará.

--Dech dirvos (contestá aquí ab molt respecte lo Liori, á qui havia
mirat lo Rey,) que'l regne de Aragó está molt mes pobre que Catalunya, y
á mes, no obrará ab tota la decisió que podria, fins á véurer castigats
als assesins de son arcabisbe. Ja sabeu quant ha costat arreplegar lo
dret de coronatge pera vostre coronació, y á no haver sigut las
morerias...

--Es á dir, donchs, que res, res dech esperar? esclamá llavors lo Rey
com amohinat y frenétich. ¿Comensará lo temps de guerra pera qui ha
lograt la pau ab sos triunfos? ¿De qué m'ha servit aquest viatge? ¿De
qué m'ha servit lo venir? Anau, barons, anau, que jo'm disposo també á
anarmen quant ans millor, y us juro que no's borrará de ma memoria lo
succehit en aquest dia! Anau, anau ab la pau de Dèu!

Y girant cap á la porta ab actitut de retirarse, mentres lo concurs en
confusió saludava callat á son rey, mirantse ab sorpresa los uns als
altres, cridá lo gobernador:

--Senyor, senyor... Perdone vostra Altesa... Es la primera nit que
dormiu en vostre palau, y haveu de designar camarlench.

--Qualsevol, qualsevol, contestá'l Rey tot anantsen.

Y sortint, com ensenyant son cos devant de tots, lo donzell de Puymoren,
s'en adoná lo Rey, y continuá, com pera satisfer á la instancia del
gobernador:

--Deixaume estar, deixaume anar... Sí, sí, qualsevol, qualsevol... Lo
donzell, vos, gobernador... ó qui vullau.

No bè anomená al donzell lo Rey, quant la major part dels concurrents ab
admiració y alternativament digueren:

--Com!... Quí?... Camarlench es lo que s'ha de nombrar, nó altre
ofici...

Y'l gobernador y altres personatges, recordant al Rey que per aquest
cárrech sols se elegia á algun dels primers richs homens de la terra,
arribaren á fer detenir al Rey, dubtant, al llindar de la porta, lo
qual, per fi, digué, com elegint á ull entre'ls que'l seguian:

--Donchs vina tu, Cardona, y tu, Cervelló... mes lo donzell pót també
seguir per altre cárrech que jo'm sè.

A aquestas paraulas desaparegué lo Rey, seguit dels camarlenchs y del
donzell, sens esperar als áulichs ni als fills, y dihent sols entre sí y
ab gran despich:

--Mala, mala es la estrella que brilla en aquesta ciutat pera mi! Jo
t'asseguro, Barcelona, que no seré jo'l rey mes amich teu ni dels homens
que't representan! Jo't asseguro que no será ton palau ma morada
preferida!

Lo donzell, que anava á poca distancia del Rey, si bè no tan decidit ni
ufá com altres vegadas, feya entretant sos cálculs, y no deixá també de
esclamarse á sa manera, dihent:

--Sembla que aixó no pinta... No sabentse de cert lo que será del papa
Benet ni dels reys que ell ha fet, val mes fugir dels perills, que no
serán pochs los mals de cap que esperan al rey Fernando, ab la gent
que'l rodeja... Val mes, per ara, estarse en Barcelona, ahont hi ha de
tot y bo, y esperar que vinga la ocasió... que ja vindrá... Roseguen los
altres los ossos y jo'm menjaré la carn.

De la manera que quedaren en la sala los invitats á la reunió del rey
Fernando, pareixia la despedida de gent que han assistit á un dol.
Callaren de prompte; á poch, fent un saludo general, sens parlar, anaren
desapareixent alguns; altres, indecisos, comensaren á parlar en veu
baixa, mes per últim resolgueren tots marxarse, vehent al infant don
Joan, que, formant rotllo ab alguns áulichs de son pare, confabulava ab
interés y com parlant de un negoci que sols á ells tocás.

Sols l'infant don Alfons, encara que continuant en sa melancolia, era
l'únich que en cert modo contentava als admirats ó arrepentits que s'en
anavan, pus tot dirigintse al interior de las cámbras, rebia y donava
apretadas de ma, de una manera que la moderna etiqueta cortesana no
permetria fer ara á un infant.

Mossen Joan Fivaller, ab intenció ó per casualitat, s'havia quedat
l'últim de tots, y al acostarse á don Alfons, li digué ab tot respecte:

--A Dèu siau, senyor: jo no tinch que disculparme devant de vos, peró
sento que mon amor á la lley haja pogut fer dubtar á vostre pare del
amor de son súbdit. Vos que'm coneixeu...

--Basta, Fivaller, interrompé don Alfons, allargant la dreta á son amich
y posant la esquerra al pom de la espasa; y basta també pera'l defensor
de la lley, saber que'l successor de la corona guarda com á rica
herencia la espasa de San Martí, defensora de las antigas lleys y
conquistadora de glorias. Mon pare us anirá coneixent á tots com jo us
conech, y ni ell ni jo podrém dubtar may de que homens de cor sòn los
que necessitan los reys pera sos actes, qualsevols que sian.

--Dèu ho fassa, y contau sempre, senyor, que, en ajuda de la noble
espasa que portau, no faltará may la de Fivaller, ni las de sos fills.

Fivaller correspongué á la estreta de ma del infant, lo saludá
cortesment y sortí.

Lo infant, pensatiu y cabilós sobre tot lo que havia passat, se dirigí á
la llibreria del palau, pera buscar un medi de distracció, pera véurer
si trobaria á mossen Borra (que passava en aquella estancia moltas
horas,) amich sincer y verdader, y únich á qui podia comunicar sos mals
y de qui podia rébrer mes grat consol.

Així se inaugurá, en lo palau major de Barcelona, lo regnat del vencedor
de Balaguer, com la aurora de un dia nuvulós, en la qual se pót deduhir
que'l sol no brillará y que no arribará á la posta sens que estallen
tempestats cruels.

### XVI. Lo falcó de Norega.

Cap punt mes á propósit que aquest pera descansar en la narració dels
fets que's presentan en aquest llibre, pus comensa nova vida la trista
orfaneta de Menargues, acaba de ser rey de guerra l'elegit de Casp,
bamboleja la tiara en lo cap de Benet, y'l misteriós donzell de Puymoren
ha lograt ja passar de simple conestable de companyia á las cambras del
palau dels reys. Nous personatges, á mes, per causa de tals
transformacions, van trahent lo cap en lo fet pera figurar en la nova
esposició, y entre ells y principalment un que tan sols ha estat
indicat, verdader llas ab que's junta un y altre quadro, y participant
del interés que puga inspirar la nina amparada per lo compassiu y
agrahit falconer del portal del Ángel.

Pera que'l lector comense á familiarisarse ab aquest nou personatge,
convé, donchs, fer aquí menció de la conversa tinguda lo dia seguent de
la célebre reunió del palau entre mossen Joan Fivaller y En Guillemet,
fill de sa dida y estimat deixeble del desgraciat y sensible mestre
Nicolau Gili. Després de ella, clou aquest quadro, donant temps á las
causas que han de produhir efecte en lo segon, y comensa un nou
espectacle.

Vejam, donchs, lo que's digueren lo protector y'l protegit, quant
aquest, després de haver cumplert diferents encárrechs que aquell li
havia fet, se presentá de nou en la cambra de mossen Joan, ahont dit
senyor estava esperant mes ple de desitj, per son carácter, que de
impaciencia.

--Oh! Ets tu? li digué mossen Joan, al véurer que obria la mampara.
Gracies á Dèu que tornas. Y digas, digas... Ho has complert tot?

--Tot, senyor, tot.

--Bè, bè: ets un gran minyó. Digas, digas.

--Quant he tingut lo falcó, he anat al palau y he damanat al porter
major, anomenantvos á vos, y dihent que havia de véurer al senyor
Primogénit. Un úixer que allí hi havia m'ha dit que'l porter no hi era,
perque ha sortit á acompanyar al senyor Rey, que fa poch temps ha
marxat...

--Ha marxat lo Rey? preguntá tot admirat mossen Joan. Y en seguida
anyadí com pera sí: --En veritat que aquest home no pensa prou lo que's
fa!

--En tant ha marxat, que jo mateix l'he vist passar per devant de la
Catedral.

--Donchs y com?...

--Jo us diré: encara que marxan los infants, es per un altre camí, pus
lo Rey vá á Morella, segons diuhen, y'ls infants farán cap á Saragossa
pera la coronació. Sia per prevenirse pera'l viatge, ó sia per altre
motiu, lo cas es que'l senyor Primogénit no's deixa véurer, segons ha
esplicat l'úixer, mes com desde avuy se ha nombrat majordom del palau,
ha sortit aquest gentil cavaller, y ha recullit en nom de son senyor lo
present.

--Peró estás segur?... Y quí es aquest nou majordom? No l'has conegut?

--May l'havia vist: es un galant home. Se diu, se diu... Ja ho han dit,
peró no'm recorda... Lo donzell...

--Lo donzell de Puymoren?

--Ell mateix: es un de alt, roig de pel, que pórta un tabar.

--¿Qué'm dius?

Y després de quedar mossen Joan com sorprés, digué pera sí: --Es á dir,
que en efecte'l Rey no l'ha nombrat camarlench, y queda de majordom en
Barcelona? Proba aixó ó que'l Rey s'aconsella ó que tè por. De tots
modos, m'en alegro que no vaja tan mal home prop del Rey... y val mes
que estiga prop de nostra vigilancia. Jo't prometo, senyor donzell, que
no't deixarém de vista.

En Guillemet anava á parlar de nou, vehent que massa durava la sorpresa
de mossen Joan, mes, com sortint repentinament de ella, torná á
interrogarlo Fivaller, ab diferent admiració.

--Ay Dèu! Y qué es lo que has fet! Has deixat lo falcó al donzell?

En Guillemet se posa mitj á ríurer.

--No us fassa por haverlo entregat á aquella guineu...

--Perqué? Es que...

--Perque si bè ell l'ha rebut, peró li ha pres de entre mans un altre
amich vostre, que per cert m'ha preguntat molt per vos, y m'ha donat
espressions, y m'ha dit que us vindria á véurer, perque tè que parlarvos
de una gran partida de cassa, en la qual ha donat á enténdrer ab gran
forsa, que lo Primogénit y vos haveu de ser los principals cassadors.
Sabeu quí era?

--Quí?

--Lo juglar mossen Borra, aquell que parla tantas llenguas y que, segons
deya ans la gent, mana en lo palau mes que'l Rey.

--Oh! esclamá content Fivaller; havent arribat á sas mans, ja está
segur.

Mossen Joan torná á quedarse de nou com meditant. Lo de la partida de
cassa li donava que pensar, y mes després de lo que havia succehit en lo
palau, y de las últimas paraulas de don Alfons.

--Una partida de cassa, deya, quant fa poch que havem anat á una, y
quant l'infant está á punt de marxar á Saragossa, no sè com pót ser...
Quí sab lo que ab aixó vol dir mossen Borra!

--Ara hi penso, anyadí En Guillemet: es que m'ha dit que tal volta
hauriau de tardar á ferla, y que fòra lluny, y que seria cosa de agafar
aucells molt grossos.

--En fi... no sè que pót voler dir. Peró digas, (continuá mossen Joan,
procurantse distráurer de son dubte,) has donat ja mon encárrech á ta
mare?

--Sí senyor, y com sempre --ja ho sabeu-- ha rebut vostres dons plorant
de agrahiment. Vostra generositat es tan gran, senyor, que mereixeriau
haver nascut rey: així es, senyor, (y al dir aixó En Guillemet
s'inclinava ab lo major respecte y vivament conmogut,) que al véurervos
en ma presencia, me sembla que'm torno mes home, y que mon cor creix
pera podervos agrahir ab mes efusió lo gran bè que m'haveu fet. Sòu tan
bo, senyor, tan generós, tan...

--Basta, basta: lo que has de procurar sempre es de no ferme quedar may
malament, no tornarte home en ma presencia, sinó serho sempre, pus de tu
ha de dependir lo benestar de ta anciana mare, y pensar, en qualsevol
perill que sias, que una taca en ta honra fòra una taca en la protecció
que jo te he donat. Així ho espero, pus ja sè per mestre Nicolau, que
escoltas bè sos consells.

--Pobre mestre Nicolau! esclamá ab dolor Guillemet. Quin altre home!
L'estimo tant, mossen Joan, que després de vos... S'ho mereix, s'ho
mereix.

--Bè fas de estimar á ton mestre, pus qui reverencia á son mestre,
reverencia á un segon pare, contestá Fivaller.

--Sí, sí... peró'm sembla que'l pobre...

--Qué?

--Que's morirá prompte, ó que's tornará boig... Anyora tan á sos
fills...

--Ja ho sè, ja ho sè: prou me consta.

Recordava en aquell moment mossen Joan la escena tinguda en casa del
falconer, y com de aquest cabalment li havia de parlar també En
Guillemet, preguntáli En Fivaller de cop, com pera fer fugir de la
imaginació la trista figura del desconsolat mestre.

--A propósit, donchs: ¿y qué t'ha dit lo falconer, quant li has entregat
los deu croats?

--Qué m'ha dit? Res de prompte: lo que ha fet es besar la moneda,
abrassarme á mi com si sempre hagués sigut son amich, y alsant al cel
los brassos, com si estigués fora de sí, demanar á Dèu que fes venir
sobre vos y'ls vostres totas las felicitats divinas y humanas.

--Es un bon home... un poch lleuger de cap, peró tè bon cor. Ja ho tens,
donchs, entés, Guillemet: lo dia últim de cada mes vindrás á buscarme la
partida, pera poderli entregar lo dia de comensar lo mes seguent. Y aixó
ja sabs que no déu passar mes que de tu á mi, que la generositat ó
caritat que's publica, Guillemet, no es mes que egoisme. Tíngasho
present.

--Creuriau, mossen Joan, (digué En Guillemet com entussiasmat,) que
aquell home m'agrada molt? Tè una certa cosa... no ho sè...

--Sí?

Mossen Joan pronunciá aquesta paraula escapantli mitja rialla, y anyadí
á poch: --Y perqué?

--Que voleu que us diga... No sè si es per la obra de caritat que ha
fet, que... En fi: m'agrada.

Torná á ríurer mossen Joan y ab mes contento, per deduhir, sens dubte,
que aquella simpatia sentida per lo jove era també proba de son bon cor;
peró no era aixó: lo falconer agradava á Guillemet, per lo mateix que
Guillemet agradava á mestre Nicolau, es á dir, per la franquesa de
carácter de un y altre, y sobre tot per la igualtat en lo modo de sentir
y de judicar respecte dels personatges y dels fets polítichs de son
temps, com ho manifestá en seguida ab lo que digué:

--Es que es un home, segons m'ha semblat, (continuá,) que no judica per
lo que En Pere ó En Pau digan, sinó per lo que li dicta sa rahó, un home
que obra sols per impuls de son bon cor... Y ja veheu que lo que ell ha
fet no ho fa tothom.

--Es cert: es un bon home, no mes tè que de vegadas se excedeix un poch
parlant de certas cosas.

--Sí, sí, ja me las ha contadas. Pobre! Deixauvos del estovat que li
donaren allá en Casp...

--També t'ha contat aixó? digué mossen Joan mitj admirat. Si ho dich: es
tan fluix de llengua, que Dèu fassa que algun dia...

--Oh! No es de aixó sol de que m'ha parlat... Y després, que avuy no es
tan estrany que'ls descontents se queixen, perque ab lo que diuhen que
ahir succehí en lo palau... Sí, la disputa del Rey ab los que havia
cridat...

--Qué? digué com tot conmogut mossen Joan. ¿Y quí sòn los descontents?
¿Y qué es aixó de la disputa?

--A mi m'ho preguntau, senyor? Si tothom no parla de altre cosa...

--Ba, ba! interrompé Fivaller. Déixaho correr, Guillemet, déixaho
correr. Lo que has de procurar solament es cumplir, que pugas
correspóndrer quant ans al desitj que jo tinch de ferte home, en bè teu
y de ta pobre mare, com espero lograrho prompte. Ja ho sabs de sempre,
procura ser home de bè y bon cristiá.

En Guillemet, mitj somrient, digué:

--Falta una cosa, mossen Joan, ne falta una encara, que sòn tres las que
sempre'm diheu:

--Qué...?

--Bon patrici. Vos me senyalau sempre en vostres amonestacions Dèu, lo
próxim y la patria.

Mossen Joan quedá pasmat de la correcció de son protegit, que cada
vegada veya mes avansat en la manera de espressarse, encara que may com
aquella volta li semblá tan propens á inclinarse á certas opinions, de
las que participava una gran part del poble de Barcelona. Estigué en
dubte al contemplarlo si aquella planta, que ell havia cuydat y fet
créixer, podria donar tal volta fruyts exagerats que ab lo temps lo
podian comprométrer, mes pensant en lo bon mestre á qui l'havia
recomanat, y mogut en cert modo per sos propis sentiments, no pogué
menos de tirarho luego á la part bona, crehent fins que En Guillemet
fòra un bon ciutadá, y dihent, com gosantse en sa obra: --Noble sanch,
com hi ha mòn, es la de la gent que tè la sort de náixer en aquesta
terra, pus fins en los mes ínfims se véu que no há degenerat.

Y com atenent á la observació de En Guillemet, continuá en seguida:

--Cert es, cert, Guillem. Aquests tres objectes han de ser sempre la
guia de tas accions, mes guarda de confóndrer lo verdader significat de
cada un. Ves ara, donchs, ves, y no t'olvides de cumplir tot lo que t'he
dit, y'l dia últim de cada mes ja sabs lo que't toca fer.

--Está bè...

Y En Guillemet anava á agafar la mampara, pera donar lo á Dèu siau á
mossen Joan, quant un y altre se recordaren, á conseqüencia de las
últimas paraulas de aquest, de un dels principals objectes de que un y
altre volian parlar y de que tots dos s'olvidavan.

--Y ara que hi penso... digué En Guillemet.

--Y á propósit del cap del mes... interrompé mossen Joan; no'm dius
res...

--De la nina del falconer?

--Sí, just: de la nina... Que... que la has vista...?

--Oh! m'ha dit lo falconer, que si ara la vegesseu, no la coneixeriau:
vestida com la ha posada tota de trinca, ab faldeta y gipó nous, ben
menjada y dormida, diu que hi ha tanta diferencia de quant la vá
recullir com de la nit al dia...

--Hermosa ha de estar, si llavors desgraciada y tot ho era tant. Virtut
de home! esclamá mossen Joan, pensant ab lo falconer.

--Vos dich, senyor, vos dich... deya ab gran forsa de espressió En
Guillemet, ab la ma ja á la mampara pera anarsen.

--Es á dir, continuá ab certa satisfacció mossen Joan, que la has vista?
Y qué...?

--Y qué?... Vos dich, senyor, que no hi ha criatura mes hermosa sota la
capa del sol, y si ella continúa, quant sia dona y feta, creheu, senyor,
creheu, que será la admiració dels homens, la enveja de las donas, y la
imatge de totas las perfeccions divinas y humanas. Deixaula fer y ja ho
veuréu.

Y tancant la mampara, desaparegué En Guillemet, deixant á mossen Joan
sol en sa cambra, y corrent ell á sas obligacions, desitjós sempre de
aprofitar qualsevol altre ocasió pera visitar á aquells dos nous
coneguts que tanta simpatia li movian: pera véurer á Blanqueta que tant
l'admirava com á nina hermosa, y pera parlar al falconer, que tant li
agradava com á home.

### XVII. Sintomas de agonia. Dos anys després.

Així en la vida dels homens com en la dels pobles se esperimentan á
voltas situacions y propensions qual causa sembla no poderse adivinar.

Observaréu á un desgraciat que, á pesar de tots sos esforsos, tot li
surt en contra, perdent capitals, fills, salut y fins lo do de pensar,
desvaneixentse sovint sas ilusions, en lo moment de posar la ma sobre un
objecte segur que espera.

Observaréu, en cambi, á homens vils é infames, que sens mes qualitat que
l'atreviment, consegueixen lo benestar mes complert, y fins he conegut
jo hipócritas, que sent usurpadors, testimonis de infamias y deshonras
en sa casa, de vulgar inteligencia y ateos, han lograt que'l mòn los
tingués per generosos, plens de honra, sabis y sants, vehent la continua
sort que sobre ells ha plogut de fortunas, distinccions y alabansas.

En las nacions succeheix, si fa no fa, lo mateix. Sens mudar sas virtuts
ó vicis, las circunstancias que la caracterisan y sos recursos, nació
veuréu que se sosté per espay de molts sigles, que sempre vèns y
aumenta, y que fins sos disbarats s'arriban á convertir en glorias ó al
menos en camins pera trobarlas.

Y aqueixa nació la veuréu després com desacertada y abandonada,
equivocantse en tot, estrellantse en las millors proporcions, y
desfentse com fum no sols las ilusions, sinó las realitats que ja
tocava.

La gentalla sól dirne de aixó estrella, certs homens ne diuhen destí, y
altres no hi donen cap nom, vehent en tots los actes, així desgraciats
com ditxosos, no mes que la ma de la Providencia, que tè'l secret de
saber lo que toca á cada un en aquest mòn.

Los que hi donan los primers noms miran y no pensan, ó millor, no volen
pensar sobre lo que miran, y sols admiran; los altres no volen mirar lo
que veuhen y sols creuhen. Y aquests poden així ferho per lo que diu San
Bernat en la carta ó llibre que dirigí á sa germana (y que traduhí al
catalá fra Anton Canals,) que'ls pecadors uns sòn jutjats en aquest mòn
y altres en l'altre, de manera que la sort dels dolents pót ser
recompensa de alguna obra bona y las penas dels bons cástich de alguna
acció dolenta, pera que així, al morir, s'en vajan directament los mals
al infern y'ls bons al cel.

Peró, á pesar de aixó, no faltan recompensas als bons y desgraciats y
cástichs pera'ls dolents y orgullosos.

Uns y altres casos veurá, donchs, lo lector al contemplar los fets de
certs personatges que ja coneix, y en quant á la nació á que
perteneixen, com las nacions no han de purgar en aquest mòn pera tenir
la millor vida que l'home espera, veurá cumplert en part lo cástich que
sufreix, cambiantse rápida y gradualment sa sort.

La nació catalana, tan orgullosa un dia, tan guerrera y tan independent,
lo poble acariciat dels antichs reys y ajudadors de sas glorias, se veya
com olvidada del monarca que havia elegit, sas espasas jeyan abandonadas
sens que's pensás en cullir nous llorers, vivian com á renyits lo poble
y son rey, y sols escoltava aquest consells de la gent estrangera que'l
rodejava.

En efecte, després de coronarse Fernando en Saragossa, á penas s'havia
acostat á Barcelona, las corts de Montblanch s'havian tingut de
disóldrer per no haber volgut consentir lo poble las exigencias del Rey,
que cap negoci volia despatxar sinó lo de sa principal y única
pretenció, lo del donatiu, que no's feu; y al despedirse los del bras
reyal, lo síndich per Barcelona, mossen Ramon Dezplá, havia ab prou
feynas y esforsos pogut mostrarse respectuós y moderat, pera contestar
al insolent monarca, que s'havia desfet en vituperis y desprecis contra
la terra y sos habitants, contra la lleyal y pundhonorosa Catalunya,
sobre lo qual acabá lo síndich dihentli, ab tota enteresa y veritat:
"que los catalans trobavan á menos aquella popular humanitat y generosa
confiansa ab que foren sempre honrats y acariciats dels altres reys, que
las paraulas de fel que'l Rey pronunciava may havian ressonat en sas
orellas, y que no podian menos de resentirse, quant s'havian posat per
principals tractadors de aquellas corts á personas que no eran naturals
de aquests regnes!"

Se anyadia á aixó que'l Rey havia rebut una embaixada del Emperador
Sagimon, citantlo pera que comparegués á Perpinyá, pera tractar del
arreglo de la Iglesia, no tenint altre remey lo rey de Aragó que
resóldrerse definitivament, en qual dubte no veya mes camí que
declararse contrari del papa Benet, (com havia fet lo rey de Castilla,)
de aquell que tants favors li havia dispensat, que tant l'havia ajudat
pera lograr sa corona, de aquell ab qui acabava de tractar y consultar,
reiterantli, sens dubte, la espressió de son afecte, de son agrahiment y
del respecte y veneració que li infundia.

Y junt ab aquests disgusts podian contarse no menos la anulació de molts
plans, com sòn l'anulament del matrimoni del infant don Joan ab la reyna
Joana de Nápols, la necessitat de renunciar á totas las promesas fetas á
don Anton de Luna, que lo Rey volia tenir content prop sèu pera que no
tornás á alborotar lo marro, ans se vegé en la precisió de escríurer á
Narbona pera que'l vigilassen y'l prenguessen si era possible; la
contrarietat de no haverse pogut deixar content al Comte de Foix, que
pretenia una compensació de Aragó per certas confiscacions que li havian
fet, perill cruel pera Fernando, pus quedava mal content lo llop que
tenia sempre á la porta de sos estats pera invadir, qual llop era ja
enemich de Benet quant aquest se podia dir triunfant; la fatalitat de
haverli semblat lleig á la infanta dona Maria, filla del rey Fernando,
lo fill del de Inglaterra, ab qui s'havia de casar, y per qual matrimoni
contava lo rey de Aragó poderse unir y relacionar ab aquella potencia
que havia favorit al de Urgell, y finalment, la melancolia del
primogénit don Alfons, que havia arribat á casarse sense tenirne ganas,
y no veya'l moment de alsarse una nova guerra pera anar en busca de
glorias. Tot aixó, sens contar la miseria, la despoblació y'ls restos de
la malehida peste que tot sovint rebrotava en diversas ciutats de
aquests regnes, y las bandositats de Aragó, que no s'havian extingit, y
en qual regne així los Heredias com molts dels richs-homens y magnats
havian manifestat al Rey, quant las festas de la coronació, que no's
donarian per contents fins que vegessen verdaderament castigats als
assessins del arcabisbe de Saragossa.

Tal era lo que havia passat y la situació en que's trobava, després de
dos anys de la presa de Balaguer, lo sitiador de esta ciutat y'l poble
que l'havia ajudat á péndrerla y subjugarla.

En tal estat, preguntarém ara, donchs: ¿lo que succehia á Fernando y al
poble catalá era'l cumpliment de un destí que's comensava, era l'influxo
de lo que'l poble'n diu una mala estrella, que havia de transformar
desde llavors á aquella gran potencia, ó era un cástich de la
Providencia, que així podia ser temporal pera'ls homens, com continuat é
inmutable pera la nació y'l que la regia?

O millor:

¿Aquells trastorns que passava'l poble catalá y'l Rey que ell s'havia
dat, podian ser tal volta lo cumpliment de la maledicció del Comte de
Urgell, del anatema de fra Vicens, quant deya que "fins los fills á
voltas pagan los pecats dels pares," ó del somni ditxós de mossen Borra,
suposat que, en part, se cumplian actes que havian de favorir, ab lo
temps, al futur rey de Aragó, y era en tals antipatias y trastorns
l'infant don Alfons la única imatge grata en qui veyan los catalans
possibilitat de revíurer novament las virtuts dels antichs reys, lo
respecte de sas llibertats y nova cullita de gloria y llorers?

Quí sab? Alla veurém.

### XVIII. La llibreria del rey don Martí. 

De allà ahont menos se pensa, salta la llebra. Cert es l'adagi que diu
"Qui espera's desespera;" y mes cert encara si'l que espera no sab de
fixo qué déu esperar, com li succehia al infant don Alfons y á son amich
mossen Borra, que, vehent embolicat lo mòn, no veyan un camí pera lograr
sos grans desitjs.

En contra del fatal adagi hi ha, no obstant, un medi que Dèu no ha donat
á tots los homens, y es lo de la inteligencia clara y superior de
alguns, los quals, com á supremos en sos pensaments, y fins en sas
ambicions, desitjan al mateix temps trobar tot lo que ajude á engrandir,
senten una aspiració ardent á tot lo que es diví y general de la
naturalesa del home, y donantse á la ciencia, al estudi, al exámen de lo
perfet y gran, logran evitar, mentres esperan, aquella desesperació que
diu l'adagi.

Així ho feya l'infant don Alfons, mogut per lo sabi mossen Borra, y així
ho feya també aquest, ensenyant y proporcionant á son amo tot lo bo que
anava trobant en la Biblioteca del palau reyal, y especialment en la que
havia deixat l'últim rey, don Martí; y així esperavan bè aquests dos
personatges com á homens grans en esperit, ben diferent, per cert, de la
manera ab que espera l'home ociós é ignorant, aquell que sols tè de gran
l'atreviment en sos actes, mes nó'l pensament ni menos lo cor, aquell
pera qui tan sols se feu de segur l'adagi. Dígaho, sinó, lo donzell de
Puymoren, que, tenint de resignarse á la voluntat del Rey, quant,
aconsellat per alguns richs-homens de la terra, nombrá á aquell tan sols
majordom de son palau, y no camarlench de sa reyal cambra com ell volia,
passava ociosament la vida en Barcelona, de lo que no estava en cert
modo descontent, perque deya que "en tan gran ciutat hi havia de tot,"
tot que pera ell se reduhia tan sols á la possibilitat de dedicarse á
certs vicis que may sòn tan comuns en las poblacions petitas, y que eran
pera'l misteriós personatge l'únich medi de passar las llargas horas que
li deixava libres son ofici, lo qual, ádhuc estant lo Rey en Barcelona,
era purament de ceremonia. Prou ho podian dir, sinó, lo carrer de
Viladalls, lo lloch que'n deyan entre mur y mur, tots los carrers y
travessias próximas al carrer del Vidre y Tres llits, ahont encara's
conservava la fama de la antigua Peyrotona y sas amigas, y finalment lo
barri y carrer dels Orbs, sobre tot á la part de fora del portal, per
ahont galanejava de dia, aguaytant sempre palomas de finestra, y ahont
se dirigia tapat, de nit, ab una altre capa menos coneguda que son
vermell tabar, pera que no'l descubrissen, en busca dels palomars que
eran mes á propósit pera entretenir sa depravada ociositat.

Com era mossen Borra discret y mostrava sempre alegria, s'inclinava á
ell mes facilment lo donzell, sens conéixer que era'l juglar un dels que
mes lo vigilavan, mostrántseli afable y amich, á fi de véurer si ab sas
confiansas lograria esbrinar qui era aquell home á qui ningú coneixia y
de qui tant recelava lo mateix príncep lloctinent y molts particulars de
la ciutat. Així que, al tornar al palau lo donzell, després de sas
corregudas ó passetjs, dava sempre una passada per la llibreria, segur
de trobar allí á son amich, y ab tal motiu passar un rato de conversa,
que era, com si diguessem, de bulla y passatemps pera qui tant llargas
li eran las horas. Mes, curta era la visita que feya en tal cas lo
majordom, si lluny de trobar sol al juglar, lo trobava acompanyat de
alguna persona de lletras, que allí s'entretingués ab qui tantas n'hi
sobravan, com succehí precisament un dia del mes de octubre del any
1415, en lo qual havia arribat á Barcelona un comissionat dels monjos de
Poblet pera tractar ab lo senyor Rey de un assumpto important al
monastir.

Estava, donchs, en la llibreria lo juglar, entretenintse en ensenyar al
monjo las preciositats de aquella, y per sa conversa podia deduhirse la
riquesa que en aquella habitació se tancava, y la que tenia en son cap
lo sabi juglar, coneixedor de tot lo bo y dolent que en aquell temps
havia produhit la ciencia, los ingenis y fins lo que era sols fruyt de
homens laboriosos.

--Donchs voleu dir, (deya mossen Borra, enfilat dalt de una taula pera
poder arribar á un llibre que era en un prestatge elevat,) voleu dir,
pare Arnau, que l'abat Mengutxo no tè por, desde que al papa Benet li
coixeja la cadira?

--Qué ha de tenir por (contestava'l frare, mitj rihentse de la
pregunta,) si precisament ara es quant li balla la aygua al devant. Es
diferent de son antecessor, l'abat Carbó, que aquell fou fet per ordre
espressa del papa, peró á don Joan Martinez de Mengutxo lo elegí la
Comunitat. A mes, que ell está disposat...

--Sí? donchs llavors no vull créurer que vostra vinguda sia solament
pera véurer si'l Rey vól acabar lo palau que'l rey Don Martí deixá á
mitj fer en Poblet. Prou feyna tè en aquest don Fernando, que si no
l'adoba, me sembla que al millor dia se li posa á tremolar. Jo estich,
company, en que vostra vinguda pórta cua... No obstant, aquí teniu lo
llibre que buscau, y que'm sembla vos servirá poch pera vostre objecte.

--Bè, bè, (contestá'l frare, tot llegint lo comensament del llibre y
fullejantlo ab certa indiferencia, com si l'espantás lo volum: "Del
edificament del monastir de la Grassa.")

--Lo que deveu fer, continuá'l juglar, es véurer si lograu la vostra, y
deixar córrer exemples, que pochs vos en donará l'historiador de aquell
monastir mitj francés y mitj catalá.

--Ja ho veig, ja ho veig. Com aquí's tracta sols de acabar un edifici,
encara que també mereix reparació lo claustre de Sant Esteve y la
enfermeria dels monjos, de poch servirá l'exemple. Y per altre part, com
lo Rey no tè diners, me sembla, 'm sembla...

Y'l monjo bellugava'l cap com en senyal de incertitut, tot deixant lo
llibre al demunt de la taula.

--Qué es lo que us sembla?

--Me sembla, que al fi s'haurá de fer lo que ja tenim pensat. Que'ns
venga'l Rey la jurisdicció de Menargues y altres pobles que eran del de
Urgell, en los quals Poblet tenia ja'l domini útil, y...

--Ah, ah, ah! Aixó sí que'm fa ríurer, contestá'l juglar, interrompent
al frare ab una gran rialla; demanau diners pera fer obras, y no
podentlos haver, proposau una compra. Malament podréu pagar lo comprat
sinó podeu pagar los adobs de lo que teniu. Voleu, pare Arnau, que us
deixe'l "Digesta" nova ó no nova, lo llibre de "Lleys de Espanya" si es
que enteneu lo castellá, las "Consuetuts dels feus" las "Decretals de
Bernat" l'"Ordre dels judicis" y'ls infinits códichs que hi ha aquí en
totas llenguas, pera véurer si en ells s'hi troba previngut aquest gran
cas de justicia? De segur que en cap de ells se trobaria la previsió
dels monjos de Poblet, y sobre tot la rahó de demanar lo que tè mes al
que tè menos.

--Sòn cosas aquestas, mossen Borra, que convé enténdrerlas.

Y fent lo monjo com que volia girar la conversa, aná seguint per devant
dels prestatges de la llibreria y llegint varios títols dels llibres.

--Aquí, aquí fa pera vos, li digué mossen Borra, vehentlo mirar ab mes
afició y com admirat al arribar á cert punt. Tot lo que veuréu es cosa
de vostre ofici, y en abundancia.

Lo monjo anava seguint y llegint, sens fer cas, en cert modo, de las
glosas que feya'l juglar á alguns dels títols que llegia.

--"Canonisacions." "Esposicions dels Evangelis." "Salomó, de Profetas."
"Dels deu manaments." "Vida de San Vindaleix." "De San Gregori."
"Ordinacions dels temples." "Sermó de Sant Agustí sobre la assensió de
Madona Santa Maria." "Revelatio Beati Sirili." "Tractat de Sent Agustí."
"Del dit del Profeta." "Solis loqui de Sent Agustí." "De la Verge
Maria." "Boeci. De consolacione." "Scriptum Thomae." "De Trinitate."
"Actus Apostolorum." "Evangelister." "Historia de la Biblia, en
francés." "La Biblia." "La Biblia vella." "Flos sanctorum." "Doctrina
pueril, en francés."

--Si haveu de llegir tots los títols, pare Arnau, per estona'n teniu.

--Sí, sí... en efecte... Molt, molt hi há... y molt bo.

Y'l monjo anava encara seguint, mirant y pronunciant entre llavis molts
altres títols dels llibres de religió y moral que ocupavan los
prestatges de aquella part.

--Y aixó que encara faltan aquí llibres que s'han de buscar per lo palau
ó que estan en diferents cofres y bauls del pobre rey don Martí.

--Creheu, (deya'l monjo, no sabentse apartar de aquells prestatges,) que
es molt bo lo que hi ha aquí, y que penso passarhi alguns ratos, de
manera que no'm fa res la tardansa de la vinguda del Rey, pus quant mes
tarde, mes podré gosar aquí en aquestas preciositats.

--Es á dir, que per amor al saber, olvidaréu, pare Arnau, l'adop del
claustre, l'acabament del palau de don Martí y la compra de la
jurisdicció de Menargues. Bè! Així m'agradan los homens y, sobre tot,
los frares.

--veus aquí lo que convé aumentar en nostre monastir, pus seria molt
útil en aquella santa casa que hi haja mes gran llibreria. Jo us
asseguro, que donaria tot quant tingués, si fos abat, per adquirir lo
que hi ha en aquest armari, que es, sens dubte, lo millor de la
llibreria, y la millor joya de tot lo palau...

--Eb, eb, eb!... cridá mossen Borra, interrompent al frare. Lo millor de
la llibreria?... La millor joya del palau?... Com qui no hi toca. Hi ha
aquí dos armaris, pare Arnau, quals llibres no sòn tan sants com los que
havem vist, peró sí tan bons, y alguns n'hi ha que se'ls pót dir
verdaderas joyas.

--No nego...

--Los que havem vist sòn pera anar al cel, peró aquests ensenyan de anar
per la terra, y molt ajuda á perfeccionar al home tenir coneixement de
la terra que trepitja, de lo que toca y que véu, de lo que s'ha fet y
s'pót fer, que molt falta encara per endevinar. Mirau, mirau...

Y anant llegint llavors mossen Borra en compte del monjo, donáli
rapidament noticia de algunas obras históricas que's descubrian en los
prestatges mes baixos de un altre armari.

--Veheu sinó, continuá'l juglar; aquí veuréu la Historia, la
Jurisprudencia, la ciencia en general: "De las batallas dels tartres."
"Consuetut de Leyda." "Discordia dels sicilians contra'ls francesos."
"Vida del Sant Rey En Jaume." Y de aquest n'hi ha tres diferents, un en
llatí y un altre en llemosí. "Dels gentils en Castella." "Historias
troyanas, en francés." Aquest tè tres exemplars. "La regla del Temple,
en francés." De aquest sòn quatre'ls exemplars. "Leys de Castella, en
castellá." "Inhibicions de la Terra Santa." Aquest fa pera vos, pare
Arnau. "Libre de Mafumet."

--Jesús Maria, digué'l monjo, mitj fent la senyal de la creu.

--No us l'oferesch, nó, digué'l juglar tot rihent. No fos cas que'l
dimoni fes en vos lo que feu ab frare Marginet y ab la bona pessa de fra
Anselm Turmeda, que ara's diu Abdalá y diuhen que está predicant en
Túnes,... encara que vos no teniu la mala disposició de aquella parella
de diables.

--No digau diable á fra Marginet, que prou arrepentit está y es ara un
bell exemple de virtut.

--Peró y fra Anselm, tan mateix continúa encara entre'ls moros... y las
moras?

--Així ho diuhen, peró la misericordia de Dèu es molt gran, y no dubto
que quant ans lo veurém també arrepentit.

--Mirau, donchs, mirau, continuá'l juglar, tornant á senyalar nous
llibres del mateix armari. "Somni en revelació en Sicilia." "Suma de
cróniques." "Usatges de Barcelona." Mirau quants diversos exemplars n'hi
ha de aquest coixí de nostre repós. "Constitucions de Sardenya." "Imago
mundi en francés." "De la ordinació de la mar, en romans." "Suma
Historiarum, en aragonés." "Valeri Máximo en castellá." "Historias de
Castella." "Crónicas de Espanya." Y aquestas ab sa primera, segona y
tercera part. "Crónicas, en aragonés." "Godofre de Biló, en francés."
"Crónicas del Comte de Foix." "Titu." "Crónicas del rey de Egipte."
"Constitucions del emperador Federich." "Legum Hispanie, en castellá,"
"Plutarci, historial grech, en castellá." "Suma de códicis de dret."
"Primer volum de las crónicas de Grecia." "Furs de Valencia." "Vincent,
historial." "Justino, en romans." "Nembrot." "Marco Polo, en romans."
Aquest aná ahont ni vos ni jo anirém, que seguí la Siria, la Persia y la
India. "Stacius." "Governament de ciutats." "De la terra del Soldá."
"Historia de Hércules, en francés."

--Prou, prou, mossen Borra: no us canseu mes.

Peró'l juglar anava seguint.

--"Historia de tot lo mòn, en francés..."

--Prou, home, prou; si'l mateix llibre us ho diu. Sabent la de tot lo
mòn, no cal saberne cap mes. No us canseu...

--Teniu rahó, pare Arnau. Mes si us cansan las historias, que moltas sòn
las que cansan, altre cosa us mostraré que es lo pot de la confitura.

--Nó, no'm cansa may lo admirar. Sols sí dech dirvos, que entre tants
títols, no veig, que digam, la maravella que ponderau de lo que en lo
mòn s'ha fet y's pót fer. Altres llibres hi ha de ciencia, que... Peró,
vejam, vejam aquest pot de la confitura que diheu. --Y tal pot y tal
cosa, digué mossen Borra. En part teniu rahó, pare Arnau: deixem,
donchs, aquests primers prestatges, ahont no faltan crónicas de tots los
reys y en totas las llenguas, pus ja sabeu que dels reys may s'en
descuydan los historiadors, que poch nos importan las Doctrinas morals,
los Regiments... y fins los Nodriments dels prínceps, de lo qual no
faltan aquí llibres, y vejam aquest sancta sanctorum de las llibrerias.

--Vejam, vejam. Peró sembla que us haveu de enfilar molt pera arribar al
bó.

Deya aixó'l monjo, vehent que mossen Borra tornava á acostar la taula al
armari, y s'enfilava damunt de ella.

--Ja sabeu que lo bo es sempre lo mes amagat, á escepció de la vergonya,
que quant mes bona es, menos s'amaga.

Y agafant una brassada de llibres lo juglar, deixála damunt de la taula,
dihent al monjo.

--Comensau, comensau, pare Arnau; anau girant fulls, y trobaréu en cada
un una perla mes grossa que la que duya en la corona lo rey Alfons, lo
fill de Jaume II, quant lo coronaren en Saragossa.

--Grossa ha de ser, pus diuhen que era aquella mes grossa que un ou de
oca.

--Donchs las de aquí sòn com á ous de abestrús.

Y comensá á llegir lo juglar.

--"Gloses de Ovidi. Matamórfoseos." Y aixó que diuhen que l'autor las
maná cremar.

--No sabeu l'adagi de "Per fondo que's fassa'l foch sempre respira?"

--Oy.

Y continuá llegint.

--"Suma de Tholomeu." Ja coneixeu qui es aquest, que no es lo Filadelfo,
ni'l Evergetes, ni'l Filometor, ni'l gramátich, ni'l metge. Aquí teniu
del mateix lo "Quadripertit de juhís." "Séneca." Aquest en llatí, y
aprés las "Epístolas de Séneca, en siciliá."

--Mes bè l'hauria entés don Martí que jo.

--"Medicina de Galien."

--Per ara, mossen Borra, tots sòn plomas de cap de ala.

--"Professias de Merlí, en francés."

--No fòra mala ploma aquest, si fos cert tot lo que conta.

--Y á son costat, mirau, hi ha un quadern de nigromancia. Bè feu
l'antich bibliotecari del rey don Martí en posar los polls prop de la
gallina. Peró, vejam, vejam los altres. "Albert." "Ermes, en juhís, en
catalá."

--Déu ser lo Trismegist?

--Lo mateix. Y que deveu estimarlo mes, perque ab tot y ser pagá, ab sa
ciencia, regonegué que existia un sol Dèu etern. "Suma de Alí-Ben
Rajell."

--Ah! aquest es lo moro de Toledo que's passejava sempre per las
estrellas.

--Parlem á pams, pare Arnau: s'hi passejava, peró sabia ahont posava'l
peu, y molt tenen que agrahir los astrólechs á sas observacions.

--Ciencia es aquesta que així la cultivan cristians com moros y juheus.

--Així fos ab totas. Lo millor testimoni teniu aquí de lo que haveu dit.

Y portant lo juglar un altre brassada de llibres, aná estenentlos per
demunt de la taula, y llegint los títols.

--"Suma de Alí-Ben-Rajell..."

--Es lo mateix...

--Nó, que lo primer es en llatí, y aquest está en romans. Las bonas
obras en totas llenguas se traduheixen, ó's multiplican. Aquí ho veheu.
De un sol tractat de astrologia hi ha en aquest armari nou exemplars
diferents. "L'algorisma."

--Es també aquest de astrologia?

--Així ho diu la última pagina: *Explicit Tabit de quantitatibus
stellarum*. "Lucidari, en catalá."

Mogut per impuls de imitació'l monjo, obrí també la última página de
aquest llibre, y admirat digué á mossen Borra:

--Home! mirau lo que diu al peu de aquest: Pregats per l'ermitá qui
l'escriví. Un hermitá astrólech.

--Quí millor que éll, que tè per feyna mirar sempre al cel.

Y aná continuant mossen Borra:

--"Tractat de natura dels signes, en pla." "Stralabri, en aragonés."
"Juy de les stellas." "Libre de planetas." "L'aclipsi, en francés."
"Speculum planetarum." "Speculum Strologie." "Los juys de stronomia, de
mester Johan de Sibilia." "La Stralabria." "De la propietat dels
planetes." "De les imatges del cel, destres é sinistres." "Del eclipsi
del sol é de la luna." "De juys temporals esdevenidors." "Declaracions
fetes sobre la astrologia." "Suma de astrologia." "Secrets de Buzamar,
de astrologia." "Lectura sobre las taulas tolosanas." "Las taulas
Alfonsinas en catalá." "Las taulas Alfonsinas, en romans." "Almanach"
"Almanach." "Almanach..."

--Qué tants almanachs, home.

--Tants diheu. Si bè buscava, en tots los recons de la llibreria s'en
trobarian.

--Mare de Dèu! Y quina abundancia! Si de las altres ciencias hi ha tant,
vos asseguro, mossen Borra, que podian ferse ben sabis los reys de
Aragó.

--La fama'n tenen. Y no dubto que així mateix abundan las altres
ciencias. Mirau sinó.

Y'l juglar aná trahent nous llibres del armari y senyalantne altres en
diferents prestatges de la llibreria.

--Aquí teniu á "Aristótil, en francés," devant de tots. "Los filosofs,
en castellá." "Aliqua dicta sapientium, en romans." y "Dits de diversos
filosofs en catalá." "Liber anticorum." "Tractat moral." "Etiquorum."
"De corruptione." "De totas sciencias, en francés." "Questions de mestre
Thomas Anglés." y... Aquest, aquest, pare Arnau, devant de aquest si que
deveu tirarvos la cogulla enderrera y fer una cortesia.

--Y quí es l'autor?

--Preguntaho á aquestas salas, digué mossen Borra, senyalant ab lo
llibre las interiors del palau. Per aquí ha ressonat sa doctrina, quant
lo rey don Joan I permeté que la esplicassen y propagassen, en la
mateixa morada dels reys, Berenguer Fluviá y'l prebere Ximen Tomás. Com
aquest no n'hi ha cap de tan gran en nostra nació, y es son saber
conegut aqui y per tot lo mòn.

Així que'l monjo llegí lo títol, que li senyalava mossen Borra ab la ma
dreta, feu en realitat un cert acatament, que era mes bè una afirmació.

--Oh! oh! digué; "De la ciencia den Lull." En veritat que devem tenirlo
per rey de la ciencia.

--Y per si voleu enténdrerla millor, (digué'l juglar senyalant un altre
llibre,) allí teniu la "Práctica de la taula general de Ramon Lull."

--Pót ser que sí, pus lo conech sols com á teólech, y crech que
m'agradaria mes conéixerlo com á filosof. Guardaulo, guardaulo, que pót
ser aprofite la oferta.

--Ja veheu, donchs, continuá'l juglar, si aquí hi ha de tot y bo. "De
art de alquimia." "De Jeometria." "De prespectiva." "Natura de pedras y
metalls." "Doctrina de armas, en francés." "Propietats de pedras y de
erbas." "Leccions de cavalleria." "Sobre la carta de navegar."
"Generació ó medicina de bestias." "Dels membres del cors del home, en
catalá." "De cassa, en aragonés." "Cognició dels animals." "Retórica, en
francés." "De naturas de bestias." "Secret de secrets." "Emeranides y
llibres de medicina." "Del joch dels escachs."

--Y en poesia, diheu, hi ha també alguna cosa?

--No us dich que de tot. Aquí teniu: "Rimas sobre la presa de
Mallorques, en castellá." "Lo romans de Girat, en francés." "Noves
rimades." En catalá y altres en castellá. "Cansons francesas." Un
quadern en pianesch que no tè títol: comensa *Queste sone*. "Romans de
Roger le donoxs." "Cansoner." y un altre "Cansoner francés." "Proverbis
de ensenyaments, en romans rimat." "Tresor de mestre Brunet, en
francés." Y aquí, per fi, teniu, pare Arnau, per si us voleu tornar
trobador, ara que no sòn heretges, com en altre temps, lo "Art de
trobar, en llemosí."

--Sí, sí: ja veig... No us canseu mes, mossen Borra, pus me convenso que
de tot hi ha aquí y en totas llenguas.

--En totas las cristianas: en llatí y en romans, catalá, castellá,
francés, tolosá, llemosí, siciliá, llenguatge pla... y fins en las que
no ho sòn, com hebraych...

--En hebraych? digué'l monjo admirat. Será la Biblia?

--Nó, que aquesta's guarda en lo arxiu reyal.

--Donchs qué guardau en hebraych en aquest temps?

--Mirau: lo "Rabbí."

--*Anathema sit!* digué'l monjo, apartantse. Llibre condempnat es
aquest.

--Aixó us espanta? LLibre sè jo que es *condempnatus, sed non auctori
condempnando*. Y si la causa es bona, alguna cosa de bo hi haurá en
l'efecte, que moltas *margaritas* hi ha *inter porcos*, peró que per
aixó no deixan de ser pedras preciosas.

Mentres així estava parlant mossen Borra, girat de espatllas ab son
company á la porta de la llibreria, aparegué devant de aquella un
personatge, lo qual se detingué un moment com indecís, y com si li
desagradás haber trobat al juglar ab companyia estranya. Era lo donzell
de Puymoren, majordom del palau, portant á son costat lo sèu inseparable
gos mastí.

Mossen Borra, no adonantsen de prompte, seguia enrahonant.

--Por vos fan los llibres hebraychs? deya tot passant la ma per la
espatlla del monjo, que indicava ja volersen anar. Una caixa n'hi ha
aquí en un recó, alguns dels quals, entre altres que no deixarán de ser
molt dolents, deuhen valer mes or que no pesan... peró ja estan ben
amagats, pare Arnau, y no hi ha perill que...

Lo gos del donzell trahí en aquell moment á son amo, pus penetrant en la
llibreria, interrompé ab sa presencia á mossen Borra, y sorprengué en
certa manera al monjo.

Lo donzell, obligat llavors á entrar, fixá naturalment la vista en la
caixa dels llibres amagats que senyalava mossen Borra, y tot cridant al
gos, penetrá en la llibreria, saludant á las personas que en ella hi
havia.

--Oh! Eh! qué es aixó? digué mossen Borra tot girantse. Fora, fora
aquest mal vehí que tè per ofici llevar pells, y si comensa á olorar
totas las que hi ha aquí...

Lo donzell, que semblava entrar allí ab repugnancia, á la vista del
monjo, sens parlar tan sols, arrimás al gos y li doná una violenta
puntada de peu pera ferlo sortir. Peró'l gos no's movia de la porta.

--Perdonau, digué llavors lo donzell; no voldria destorbar.

--Quant vos sòu aquí en aquesta hora, senyal que cap ánima en pena vos
espera.

--Nó; peró us tenia de véurer precisament perque'l senyor príncep acaba
de rébrer cartas de son pare, lo senyor Rey, y entre ellas hi havia
aquesta que m'ha dit vos entregás.

--Carta del Rey pera mí? Permeteume, pare Arnau...

Y obrint la carta'l juglar, se la posa á llegir, mentres lo donzell se
entretenia en mirar una pintura que hi havia en un llibre de sobre de la
taula. Entretant, y desde que havia entrat lo donzell, lo monjo, sens
fer cas de la conversa, no feya mes que mirar al gos, de manera que no
li treya l'ull del demunt, observantlo y remirantlo.

--Bo! esclamá mossen Borra. Ja la tenim armada. No sabeu lo que'm mana'l
Rey en aquesta carta?

--Qué? digué'l donzell.

Lo monjo no respongué, perque tenia fixada tota sa atenció en lo gos.

--Me mana'l senyor Rey, que partesca de seguida á Perpinyá, "pera donar
gust al rey de Romans, que déu arribar allí dintre pochs dias." Aquestas
sòn sas paraulas.

--L'Emperador? preguntá'l donzell.

--L'Emperador ó Rey, diheuli com vullau, pus com no hi ha hagut papa
verdader que'l coronás, se quedá ab lo títol de rey. Pót ser que pera
aixó vól un papa verdader... Ay, Benet, Benet, que'm sembla que'l vent
del Nort te costipa! No us sembla així, pare Arnau?

--Sí, sí, contestá maquinalmente lo monjo, sens apartar la vista del
gos.

--Y á vos no us ho sembla, senyor majordom?

--Tot pót ser. Sòn cosas aquestas que no m'en cuydo gayre.

--Es á dir, que vos teniu altres asumptos que us interessan mes?

--Prou!

--Ja'ls tocaria jo ab lo dit.

--Quí sab... Ba! veig que vos estau ocupat, y ja'ns veurém una altre
hora.

--Nó, home, nó. Si pare Arnau ja s'en vá. No es veritat, pare Arnau?

Y adonantse que mirava tant al gos, anyadí:

--¿Y qué teniu mirant tant al company del senyor majordom? Se coneix que
sòu frare de Poblet, que teniu afició als gossos mastins.

Al sentir aquestas últimas paraulas, se conmogué violentment lo donzell,
mirá al frare, prengué certa actitut de resolució, y fent mitja
cortesia, procurá sortir ab tota pressa de aquell lloch.

--Qué! Tan mateix vos en anau? li digué'l juglar. Anau al asumpto? Avuy
si que déu ser cosa de fer presa.

--Qué he de fer presa, (respongué desde la porta'l donzell, mitj rihent
y mitj sospirant,) si de tant bona que es, me temo que se m'esmunyirá de
entre las mans com una anguila!

--Voleu dir? Llástima'm feu.

--Allá veurém.

Y donant un altre cop al gos pera que s'adelantás, desaparegueren un y
altre de aquell lloch.

Lo monjo, acostantse llavors fins á la part forana de la porta, continuá
seguint ab la vista al gos, sens poderla apartar de ell, fins que girá
al estrem de un corredor; y tornant á entrar després com pensatiu,
murmurá entre dents aquestas paraulas:

--No ho sè... no ho sè... peró casi ho juraria.

--Qué? qué, pare Arnau? li digué'l juglar, tot ficant de nou los llibres
als prestatges. Com hi ha mòn que alguna vos en passa. Veig que mentres
ha rodat per aquí'l gos, no haveu estat sinó per ell. ¿Qué hi trobau en
aquell enamorat del nostre majordom?

Tot bellugant lo cap lo monjo, y mirant nó á la persona que parlava sinó
vagament, com qui vól recordar un fet ó vá lligant ideas, contestá á
mossen Borra:

--Qué hi trobo, diheu? Pót ser mes de lo que may vos podriau pensar!

--No sè que un gos puga oferir...

--Prou, amich! Si'ls gossos poguessen parlar...

Ferit llavors mossen Borra de gran curiositat, manifestá certa alegria,
efecte sens dubte de una sospita que aná concebint, y, dissimulant en
cert modo, digué: --Qué hi fa que no parlen, ab tal que ells sian senyal
de alguna cosa? Peró, diheu, diheu ¿qué fòra aixó?

--Res... Ja sabeu que en lo monastir se crian gossos mastins, y que la
casta de allí la coneixem al moment, y mes si surten alguns gossos que
tenen certas senyals especials com aquest.

--¿Es á dir, que aquest gos ha sigut de Poblet?

--Podria ser molt bè. Recordo que hi havia dos cadells com aquest, que
desaparegueren una nit... Y quina nit! esclamá, tancant los ulls, lo
frare.

--Esplicauvos, esplicauvos, pare Arnau.

--Me sembla que encara'ls veig als dos pelegrins que vingueren...
Pelegrins del dimoni, nó de Dèu!... pus fugiren á la matinada, y ab ells
s'en portaren los dos gossos, sabentse á poch en lo convent lo sacrilegi
que se havia comés al dia anterior... Peró, nó, nó; no fassem mals
pensaments. No vull pensarhi tan sols...

--Qué diheu, pare Arnau? Parlau, parlau. Peró, quin fou aquest
sacrilegi, quina fou aquesta nit que diheu? Parlau, que pót ser ab
aquest cap de fil...

--Res, res... m'en vaig. A Dèu siau.

Y'l monjo apretá la ma al juglar, dirigintse després cap á la porta.

--Peró, home. Qué us costa dirme?... Diheu, acabau de contar aixó dels
pelegrins. Quí eran aquestos pelegrins?...

--Nó, nó: á Dèu siau!

--Al menos diheume quina nit fou aquella?...

--Res, res... Ja'ns veurém en altre ocasió. A Dèu siau, mossen Borra, á
Dèu siau!

Y partí de allí'l monjo, deixant pasmat al juglar, tan pensatiu, com
enfadat dels escrúpols del frare.

Peró de repent se'l vegé mudat, girant en sech, y dirigintse á la taula
ahont tenia paper y tinter.

--Sí? digué. Donchs jo faré que'l gos parle, y'l cor me diu que de sas
paraulas s'en han de descobrir molts fets. Dèu ho fassa!

Y agafant la ploma, comensá ab molta pressa á escríurer, fent dos
cartas, que plegá en seguida, y anantsen després en busca, sens dubte,
de algun correu que partís ó volgués partir als punts que ell desitjava.

La una de las cartas anava dirigida á un monjo del monastir de Poblet.

La altre portava'l sobrescrit pera un cavaller distingit del regne de
Aragó.

## Segona part. La nina dona. 

### XIX. La poncella pom de flors. 

Mes de una volta s'ha vist quedar al mitj del camp, després que la fals
arrebassadora del segador s'en porta las espigas, una planta modesta que
ostenta en son cim una senzilla y aislada poncella.

Si la poncella hagués sigut crescuda, si s'hagués pavonejat ja formada
del tot, descubrint un ram en son mánech y una corona de colors en son
estrem, tal volta hauria caygut mústiga y ofegada entre'l feix de
espigas, peró la casualitat ó la sort la deixá en sa tendresa, y sols se
bellugá com incerta entre la vida y la mort, ja per estar mes á
descubert dels perills alsantse sola y al pas del que sega, ja per
faltarli la forsa que podria donarli vida, sentint trepitjada per lo peu
del segador la planta á que está agafada.

Pobre poncella! Si algun mal vent se girás, que fes secar mes y mes la
planta alimentadora, si alguna tempestat acabás de péndrer la poca vida
que á aquella li queda, perdent sas forsas la poncella, aniria
doblegantse esmortoida, y arribaria á tocar ab sa tendre boca la mare
que la alimentava: moriria la filla ab la mare tot besantla, y moriria
sense haver florit, moriria sens deixar conéixer sa hermosura y sens
exhalar lo perfum y la aroma que podia haver despedit arribant á ser
flor.

Peró vehentla'l sol, que ans dauraba'ls blats y que sols li havia enviat
fins llavors sa claror transparent per entre las espigas, compadeixentse
de ella, la iluminá y vivificá ab raigs benignes, y la tendre poncella,
si bè sentint lo dolor de la planta mare, arribá á enfortirse, á seguir
son curs natural, á desarrollar sa forsa íntima, y prest, transformada
en flor, ostentá totas las bellesas que ja com á flor tenia y las que'l
sol vivificador li anyadí, enviantli, ab sa llum y son foch, nous y
delicats colors.

Benehit sia'l sol, que dòna vida á las plantas, que salva la vida y
ajuda á transformar en flor las poncellas abandonadas que ploran junt á
una planta ferida, y que ostentantse majestuós ab sa llum y son calor,
evita que un mal vent arrebasse y destruesca á la flor tendre á qui
manca encara forsa pera serho complerta!

Benehidas sian aquellas virtuts que, apareixent á temps, com lo sol
vivificador, salvan de la tempestat del mòn á aquells sers desgraciats é
inocents que han quedat abandonats en ell, prop de la tomba de sos pares
y sens forsa pera ostentar las bellesas de que tal volta la Providencia
los ha fet depositaris!

Sola y abandonada la pobre nina de Menargues, com la poncella del camp,
y en la edat próxima á desarrollar sas bellesas que ja vaticinava sa
encantadora forma molt ans de ser flor; ¡qué hauria sigut de ella, si'l
sol de la caritat no li tornás la forsa, si no la hagués resguardat dels
mals vents que l'abandono, la miseria y'ls vicis fan bufar en tots
endrets pel mòn!

Benehit sia'l sol salvador de las plantas! Benehida sia la caritat, que
salva als sers infelissos! Benehit sia Dèu, que ha creat la caritat y'l
sol!

Dos anys feya tan sols, que, arreplegada providencialment la trista
orfaneta de Menargues baix lo mantell de la caritat que servia de
ensenya á fra Vicens Ferrer, havia sigut conduhida, desde las solitarias
planas de Urgell, á la porta mateixa del únich que, recordant las
gracias de la nina y las virtuts y generositat de sos desgraciats pares,
podia servir mes que ningú de amparo á aquella tendre criatura, que sens
aquesta sort, s'hauria vist, sens dubte, condempnada á vagar perduda,
miserable y esposada per los camps perillosos de aquest mòn.

Ferida y trepitjada fou, en efecte, la planta de ahont sortia y
s'alimentava aquella hermosa poncella, y ho fou quant aquesta realment
no tenia mes forsa que pera ser poncella, si bè no havia de tardar molt
en ser flor. Quantas sòn las flors que de la nit á la matinada cambian
son aspecte, y al sortir lo sol mostran ja tots los colors que lo dia
ans se guardavan tancats dins del botó!

Dels onze anys que tenia Blanqueta quant la ampará'l falconer, als
tretze que llavors devia cumplir, havia fet realment com la poncella
comprimida á la nit y oberta á la matinada, ó millor, havia fet durant
aquests dos anys com fa gradualment la poncella que, comensantse á
esclatar ab lo calor suau de la aurora, vá dilatant y estenent sas
fullas quant mes vá sentint lo calor del sol que s'eleva, fins á
mostrarse enterament oberta y ab sa verdadera forma de flor, alsantse y
bellugantse altiva quant l'astre vivificador está al mitj de la esfera.

La poncella, donchs, havia entrat ja en lo temps de ser flor: la nina de
Menargues havia deixat de ser nina en aquell espay, pera transformarse
en dona.

Desde que ab l'amparo del compassiu falconer havian comensat á
desaparéixer de la hermosa nina totas las senyals de la fam, cansament y
miseria que la acompanyavan en son abandono; desde que á forsa de consol
havia casi arribat á fer fugir los recorts de tristesa que li oprimian
lo cor, y l'encantament que aquesta havia produhit en sa inteligencia;
desde que, ben cuydada y alimentada, havia sostituit al torrat del sol y
del vent la fina blancor que li era natural, y s'havia enrobustit son
cos, prenent tots los membres la verdadera forma perfecta que'ls era
propia; al aproximarse Blanqueta á aquell período de transformació que
marca la naturalesa pera'ls sers á qui Dèu ha dotat de esperit, fèu
verdaderament com la poncella que vá trantsformantse en flor desde la
aurora al mitj dia. Així en lo cos com en l'esperit, mudás enterament la
ans lleugera y enjugassada nina: sa alssária prengué proporció ab la
robustés del cos; se dilatá suaument ab delicat contorn la carn de son
pit, que semblava dividit sols per una petita sombra; prengué l'aspecte
un ayre mes grave; lo mirar, sens deixar la dolsura de la inocencia,
brillá ab una altre animació que no deixava per aixó de ser modesta, y
en lo parlar y fins en totas las maneras y moviments se notá aquell
esfors ó tránzit que sembla violent en algunas ninas quant comensan á
ser donas, y que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillés, ofereix
un conjunt de vanitat inocenta y discreta imitació, mes que pera ser
dona, pera semblarho.

Cada dia que anava avansant Blanqueta, creixia mes y mes lo goig del
falconer que la havia amparada. Mirávala aquest bon home ab tanta
satisfacció com un pare, pus si aquest podia vanagloriarse de tenir una
tan hermosa filla, aquell podia fer gala de haverse degut á sa bondat la
salvació de aquella preciosa y ans desgraciada criatura. Arribava á
obrar en aixó'l falconer fins ab egoisme, si nó ab orgull, pus no tenia
altre gust sinó que li parlassen de Blanqueta, y li queya, com se sól
dir, la bava, quant sentia ponderar sa hermosura, sos bons modos, sa
habilitat en cuydar de la botiga, y la transformació que havia sofert
desde'l primer dia de sa entrada á Barcelona, de manera que, á no haver
sigut bo'l Joan y á no fer tot lo que feya per natural impuls de son bon
cor, hauria bastat, pót ser, aquest cert egoisme, pera que may apartás
de sa casa ni abandonás á la que li aumentava la fama de bon home y
compassiu, y que á mes li aumentava també los parroquians de sa botiga,
á la qual acudian molts compradors, sols pel gust de contemplar aquella
cara, que era la millor de Barcelona.

Tan content estava'l Joan y de tal manera aumentava son carinyo de dia
en dia envers Blanqueta, que, per poch que pogués, en los diumenges ó
qualsevol altre festivitat en que s'oferís alguna diversió, no la portás
á véurerla, deixant en sa casa al baylet, cosa que ans may havia fet. Si
era per Corpus, la duya á véurer la professó, y li ensenyava la bribia,
'l bassilís, lo gegant dels cotoners, y la gran espasa de la confraria
de mossenyer San Pau ó dels daguers, y li feya mirar la cadira de plata
daurada del rey Don Martí, damunt de la qual se portava la custodia; si
era per Nadal, la portava á matines á la Catedral, á sentir rebentar las
bofetas dels galls de Indi quant s'entonava la Aleluya, y sobre tot pera
escoltar los bells tochs de orga, ahont cantava lo gran tenorista Mateu
Ferrer; si feyan cossos en l'arrabal ó balladas per la celebració de
algun sant ó patró, allí la acompanyava; per Sant Roch la duya al
Regomir á véurer los cuberts de tela que feyan los vehins, deixant cada
un un llansol, y en esta festa, menos s'olvidava de tornarhi al dia
seguent, en que se celebrava la festa de Sant Gos; per Santa Catarina la
acompanyava á véurer los fochs y graellas que encenian á la nit los
frares; per Sant Jordi á la casa de la Diputació, á véurer sortir
l'acompanyament del General de Catalunya ab los padrins y ministrers
pera anar al Born, en busca dels mantenedors del torneig, y com si fos
Blanqueta una de las millors damas, comprávali'l Joan lo ram de flors
mes bonich que trobava, sens escassejarhi un sou; per fi, tal era'l gust
y desitj del bon home en compláurer á sa afillada, que pera ella podia
dirse bè sempre alló de "boca qué vóls, cor qué demanas."

Una bona circunstancia entre tot aixó era lo que feya distingir á
Blanqueta y al que la amparava. Desde'l primer dia que aquella entrá en
la casa del falconer, procurá aquest que la nina no descuydás la part
moral y religiosa que tan recomendable la havia de fer mes endevant.
Parlantli alguna que altre volta de sos desgraciats pares, fèu que tal
memoria, no apartantse absolutament del cap de la orfaneta, fos en cert
modo com una barrera en los perills que pogués sofrir en lo mòn, en cas
de venir nous contratemps; cada dia en lo rosari li feya dir un pare
nostre per son pare y un altre per la mare, en lo primer dels quals se
escapava moltas voltas una llágrima al falconer, així com en lo segon se
escapavan á la nina; féyala cumplir ab tots los debers de cristiana;
parlávali tot sovint de las astucias dels homens, de qui no's devia
fiar, ponderantli á voltas pitjor que no faria un caputxí missioner
(perque es de advertir aquí, que'l cap de Joan may s'havia ocupat en si
sa afillada devia casarse ó no ab lo temps, cosa que, á pensarhi,
l'hauria omplert de gelosia y de tristesa;) y per fi, en lo que tocava á
amistat, tenia gran mirament y fins mania segons ab qui Blanqueta
s'acompanyava, pus deya sempre que una mala amiga es pitjor que'l
dimoni, y que moltas eran las minyonas á qui havia perdut una amistat
dolenta, de manera que sols la deixava jugar ab la filla del catxassut
Ambrós, l'especier vehí, lo qual, á pesar de sa catxassa, no descuydava
los bons debers de pare y de espós, com que arribava á ser un exemplar
admirable, sobre tot en aquell barri que comensava mes enllá de sa casa;
y al pas que aixó permetia lo patrocinador de Blanqueta, posávali mala
cara si's frequentava massa ab una altre minyona del costat mateix de sa
casa, filla de un menescal y ferrador, la qual no li agradava,
primerament perque tenia molts mes anys que la nina, y á mes, perque era
geperuda, pus estava en la creencia, com es, de que totas las que tenen
aquella tara sòn esparvilladas y maliciosas, recordant sempre lo que li
deya moltas vegadas un capellá parroquiá sèu, á qui venia caderneras,
referintse als habitants esguerrats del portal del Ángel: "*ab homine
signato, libera nos Domine.*"

¿Y qué dirém de la habilitat de Blanqueta en cosir y fer mitja? Basta
recordar que la nina havia tingut una molt bona y treballadora mare,
que, ja desde la infancia, y tot lo temps de ser nina, la havia comensat
á inclinar al treball, á apéndrer tot lo que pót comensar á apéndrer una
nina filla de una mare desitjosa de véurer en sos fills retratadas sas
virtuts y habilitats. Basta dir, que may com llavors havia anat tan ben
sorgit lo falconer, y sas calsas y sa gonella, per lo ben arregladas,
haurian fet créurer, quant menos, que aquell home era ó espós, ó pare de
fillas, sent així que no era ni una cosa ni altre. Déu anyadirse aquí,
que admirador lo Joan de la bona disposició de Blanqueta, la creya capás
de apéndrer qualsevol cosa, y coneixent á una compradora de las monjas
de Santa Maria de Junqueras, que sabia fer molt bonas puntas, lográ que
anás á ensenyarnhi, sent tal lo resultat, que al cap de poch temps
arribá ja Blanqueta á fer una gornició pera unas estovallas del altar
major del convent.

Oh! aquesta habilitat acabá de realsar la gracia de Blanqueta, pus
sentada al llindar de la porta de la botiga, tesa y ayrosa, ab lo cuixí
devant, sos preciosos y blanchs dits se bellugavan lleugerament per
entre'ls boixets, ab una gracia y maestria imponderable, y com per la
atenció que tal treball requereix sa vista havia de estar certs moments
fixa, tot aixó contribuia á que en tal entreteniment paregués la asseada
y hermosa nina encara mes hermosa y plena de totas las gracias que poden
encantar així á homens com á donas. Dèu del cel! Si la pobre de sa mare
la hagués pogut contemplar en aquells moments, de segur que s'hauria
tornat á morir boja de alegria, vehent á aquell ángel, fill sèu, tan ple
de gracias en son cos y en son esperit!

Sia sa modestia natural ó'l temor de la noble gelosia que demostrava en
sa presencia lo falconer, lo cas es que Blanqueta evitava y fugia'ls
ulls quant algú de'ls que passavan se detenia devant de ella, pus á
menut s'hi detenian així homens com donas, jovens y ancians, y molts
jovens, ferits á vegadas de certa impressió súbita y enardent, que sols
podia contenir la mateixa modestia de la hermosa, y sols alguna vegada,
per sentir sas orellas nó falagueras paraulas de un admirador ó
enamorat, que moltas ne sentia, sinó atrevidas espressions de homens
inflamats per sentiments innobles, havia hagut de mostrar sa cara
severitat y repugnancia, com li succehí una volta, en que ab tota pressa
desaparegué corrents de la porta, abrassada ab son coixí.

No vól dir aixó que son cor, bo é inocent, fugís de tals homenatges á sa
hermosura mes per inocencia que per virtut: encara que jove Blanqueta,
la continua admiració que observava á sa persona desde que anava fentse
mes dona, havia de infundirli precisament aquell recel natural que vá
sentintse en tal edat, y per lo que la dona vá fentse cárrech del
objecte á que está destinada en lo mòn. En est cas es quant la dona
comensa á sentir que's desperta en son cor un sentiment nou y fins
llavors desconegut, un sentiment que la fa aspirar á una altre
felicitat, l'amor, sentiment que si bè es verdader fill del cor, se
desarrolla mes ó menos aviat y es mes ó menos viu, segons la educació
que's reb, peró que existeix, faltantli sols pera despertarlo la
impressió infundida per un altre ser en qui's conega desitj de ser
correspost, de manera que'ls dos sentiments vingan á formarne un tan
sols. Estava en esta disposició Blanqueta? Havia mogut simpatia á sos
ulls un altre ser digne de ella? S'havia despertat son cor, á pesar de
sa modestia, ab aquell grat sentiment verdaderament nou pera qui coneix
que deixa de ser nina y comensa á ser dona? Prou! prou! L'amor de la
hermosa, encara que timorat, s'havia fet sentir, per conéixer ella que
un altre amor pur y també timorat se li rendia; ella coneixia uns ulls
que la miravan diferent dels altres, coneixia un ser devant del qual
ella gosava y patia al mateix temps; Blanqueta estimava... y anava
estimant mes cada dia, per lo mateix que faltavan ocasions de
espressarse sos mútuos sentiments los dos amants. Ja veurém qui fou lo
ditxós, y com aquest amor aná creixent, entant que aná creixent també la
hermosura y la fama de Blanqueta.

Vejam ara de quina manera nasqué aquesta viva flama en lo cor dels dos
amants.

### XX. Tan vá'l canti á la font que á la fi's trenca. Dos cors en un. 

Desde aquell dia en que lo noble y generós Fivaller havia resolt passar
una ajuda mensual al falconer del portal del Ángel, pera que ab ella
pogués millor aténdrer al cuydado y educació de la pobre nina que habia
amparat; no havia faltat En Guillemet, lo dia últim de cada mes, segons
son senyor li havia previngut, á recullir la cantitat, pera entregarla,
lo dia primer del mes seguent, á la persona pera qui era destinada.

Era, donchs, cada dia primer del mes un dia de goig en la casa de En
Joan de la Murtra, y la vinguda de En Guillemet era esperada ab deliri,
nó per lo que ell portava, sinó per la alegria ab que se acariciavan uns
y altres, mirantse cada un com á contribuidor de la felicitat de la
nina.

Sentint lo falconer gran simpatia per aquell jove que tant aprobava son
modo de pensar, per aquell esparvillat minyó (com ell li deya,) que tan
bè parlava y tantas cosas sabia, no veya, en los dias de sa visita
certa, la hora, com qui diu, de sentirlo bromejar en sa casa; y com si
gracia li feya, y si desitj havia de manifestar de sa vinguda, á ningú
podia millor demostrarho que á sa companyona, á Blanqueta, així aná
succehint, que, per esperit de imitació, distinctiu constant de totas
las criaturas, la inocenta nina desitjava lo mateix que son pare
adoptiu, la vinguda de Guillemet, y al véurerlo, se alegrava, rihent
quant En Joan reya, y aprobant y corroborant tot lo que aquest contava
de las prendas de aquell. De manera, que al dia primer del mes, estava
ja impacient la nina desde que's despertava, y no feya mes que repetir á
tota hora: --Avuy es lo dia! Avuy toca! ¿No es veritat, pare, que avuy
vindrá En Guillemet? Que aixerit es... Ay que'm fa ríurer... Ay qué
alegre... Ja voldria que fos aquí!

No dirém menos de la alegria per part del jove. Al arribar á la casa,
així que entrava á la porta, donava ja un crit de ¡Joan! peró espressat
de manera que indicava sa franquesa, lo dret que en cert modo tenia de
entrar allí com si fos de la familia, y sobre tot la alegria que portava
son cor, de pensar que contribuhia á ferse una obra bona. Al primer Dèu
us guart, allargava la ma al falconer, apretántsela un y altre ab
efusió, y tan prompte com descubria la nina, la agafava pel mitj del
cos, fentli dar un salt, donantli patacadetas á la espatlla, y dihentli
mil espressions de carinyo relativament á sa hermosura y á sas infinitas
gracias.

--Ola! la aixerida, li deya, la pubilla dels aucells, la doneta de
casa... ¿Sabs que cada volta que't veig me semblas nova?... Y mirau com
se vá tornant... ¿Quí li havia de dir á la cadernereta, que sis mesos
enrera encara no's plegava'l menjar?... Vaya, que dintre poch, vas á ser
la mes bona mossa del barri... y de tota la ciutat.

Y luego passavan aquestas alegrias, y's tornavan á renovar al principi
de cada mes; y'ls mesos passavan, y la nina s'anava desarrollant y
tornantse dona; y tal vingué á ser, que arribá dia en que Guillemet no
gosá á tractarla ab llenguatge tan inocent, ni s'atreví á ferli donar
salts, ni á tocarla, encara que fos ab inculpable carinyo, pus
verdaderament anava descubrint en ella un cert ayre nou de gravetat y
pulidesa, que li feya mirarla baix un altre aspecte.

Bè tenia rahó En Guillemet quant deya que cada mes li semblava nova y
que dintre poch habia de ser la mes hermosa de la ciutat, pues arribá
temps en que, admirant la novetat com verdaderament notable, y
contemplant la hermosura com irradiant é incomparable, hagué de
esperimentar Guillemet que lo que en un principi havia sigut inocent
carinyo, y després cortés mirament, se transformava en respecte y
admiració, peró admiració que feya náixer certa ambició en lo cor del
jove.

--¿Qué será (comensá á dir pera sí En Guillemet al cap de dos anys de
fer sas mensuals visitas al falconer,) qué será, que així com abans
entrava sempre alegre en aquesta casa, ara hi entro sempre ab un cert
abatiment, que fins me sembla melancolia? Jo no sè que'm passa... pus
ans, me creya jo com superior, y mirava á Blanqueta materialment com á
un ser petit y desgraciat, y ara, ara la miro á ella com á un ser
superior á mi, y jo'm considero com un esclau de sa hermosura.

Cada volta que feya la visita, repetia En Guillemet aquesta reflexió,
peró com era impressió momentánea la que esperimentava, passava lo
recort de aquesta, y sols se tornava á renovar, ó's feya mes viu, quant
la nova presencia del objecte, en lo mes seguent, arrancava també novas
y mes atentas contemplacions dels ulls del que mirava, novas reflexions
del que creya que'l pensar era lo sentir.

Dia vingué en que aquesta petita y primera guspira de amor que naixia en
lo cor de Guillemet s'aná encenent molt mes. La admiració y'l recort de
la hermosura no era ja sols tranzitori: lo jove tenia ja interés en
saber ó en endevinar la millora ó avans que esperimentaria al véurer
novament á aquell objecte que ans fou sols de admiració: al arribar als
últims dias del mes, desitjava Guillemet ab impaciencia que passás lo
temps depressa, no veya arribat lo dia de la visita, y al verificarla,
fins se sentia com conturbat, tenint que fingir en cert modo ab lo
falconer la alegria que sempre li havia mostrat, sent així que sa
atenció estava fixada sols en aquell objecte que cada volta trobava mes
hermós, mes interessant, y que no hauria volgut, nó,'l jove que servís
pera felicitat de un altre que no fos ell. Guillemet estava
verdaderament enamorat!

Qué li faltaria, donchs, en tal estat, al jove de imaginació viva y de
honrat y sensible cor? Sols una cosa: la ocasió. Mes de una volta, al
despedirse, havia procurat donar á enténdrer per medi de miradas á
Blanqueta la pena que ell passava; peró lo poch mòn de la jove feya que
aquellas fossen interpretadas sols per una espressió de afecte amistós.
Si al menos hagués pogut parlarli un dia á solas, si al menos hagués
lograt que conegués son sufriment... peró ni ell s'atrevia á anar á la
casa en horas ó dias no acustumats, ni'l falconer deixava á sa filla
sola en la casa, sens que ans advertís al vehí especier que vigilás, de
manera que havia de contentarse, pera satisfer son enamorament, en fer
tan sols alguna passada per lo carrer del Portal, ó por un altre carrer
inmediat ahont donava lo terrat de la casa. Desde ell, un dia que la
joveneta estava arreglant las torretas de flors, á que era aficionat lo
falconer, descubrí Blanqueta al jove, de qui havia notat ja las
continuas passadas alguns dias, y saludantlo ab inocenta gracia, acabá
de arrebatar, per la mateixa rahó, al que tan delirós anava per ella.

--Ditxosas, ditxosas aquestas flors, (li digué ab veu baixa Guillemet,
tot arrimantse á la paret de la casa,) pus son cuydadas per tas
preciosas mans!

Aquellas espressions sentidas per Blanqueta, que arribava á presumir
cert afecte de part de aquell jove, aquella primera sageta de pur amor
clavada instantaneament en aquell cor verge de passió, serviren pera
aumentar mes y mes la bellesa de la vergonyosa y modesta noya. Un color
rosat encés aparegué en sas galtas, baixá sos brillants ulls la noya, y
sols un grat somrís indicá que havia entés lo significat de aquellas
paraulas. Oh! com en aquell moment, may la havia vist tan hermosa En
Guillemet.

--Ah! perqué no respons? ingrata!

Un altre somrís aumentá encara mes la hermosura de la vergonyosa
donzella.

--No'm comprens, Blanqueta? li preguntá ab to suplicant l'enamorat jove.

La noya girá'l cap, com guardant cert temor de que algú la vegés de dins
la casa, y adivinantho Guillemet, li digué:

--Es que tens por? Está en la casa ton pare?

Blanqueta fèu un moviment afirmatiu de cap, y fins bellugá los ulls de
manera, que revelava'l perill en que estava de ser vista.

--Ah! digué llavors lo jove, desesperat de amor. Ja que no hi ha,
donchs, altre ocasió, aprofitem aquesta pera víurer confiats. Dígasme,
dígasme: ¿no coneixes lo que passa per tu mon cor?

--Sí, sí, li digué ab veu baixa Blanqueta, y manifestant viva inquietut;
peró vesten, vesten...

--Blanqueta, jo no quedo satisfet, jo no quedo tranquil, si no contestas
á mon desitj. Confio en ton amor? Me estimas, Blanqueta?... me estimas?
Donam una proba y m'en vaig... Donam una flor de las que han tocat tas
mans!

Y donantse pressa la noya, y corresponent al mateix temps ab sos ulls al
amor del jove, anava á arrancar un brot de la primera planta que tenia
mes prop, quant En Guillemet cridá:

--Nó, nó! que de morduix l'amor ne fuig. No'm dones morduix, Blanqueta,
nó, que seria desgraciat lo nostre amor! Donam una branca, una fulla,
qualsevol cosa, peró no'm dones morduix.

La noya llavors, desitjosa de satisfer al que la galanejava, y mitj
perturbada per lo temor de ser vista, allargá la ma á un hermós clavell
que tenia prop, y arrancantlo, tirál precipitadament al carrer, venint á
cáurer entre las mans del enamorat.

No arribá'l clavell á las mans ans que á la boca. Guillemet lo besá y'l
torná á besar, repetint entussiasmat:

--Vina, vina, prenda de ma felicitat, vina, símbol de la primera pena y
del primer triunfo que ha tingut mon cor... Jo t'estimo y't beso mes en
lo mánech que en la flor, perque en ell han fregat las mans de la que
adoro, perque sos preciosos dits sòn los que t'han suavisat, arrencantte
de la planta! Jo't guardaré eternament, y ta presencia será sempre en
mi'l testimoni de nostre amor, y'l recort de ta hermosura, incomparable
Blanqueta!

Al alsar los ulls lo jove, la noya habia desaparegut ja del terrat.

Peró no importava ja la desaparició de la estimada, tenint la garantia
del amor: Guillemet acabava de conseguir lo triunfo mes envejat per
l'home jove que rendeix holocauste per primera vegada á la hermosura. La
flama de la passió deixava de estar oprimida desde aquell moment, y
cremava magestuosa y viva pera dilatarse mes y mes, y pera no apagarse
may mentres se sostingués lo ferm altar de ahont brotava.

En res pensá de prompte Guillemet mes que en sa alegria, en son triunfo.
Tenint seguritat, no li faltava esperansa de ocasions, y així,
conformantse ab la privació repentina de poder espressar lo que sentia á
sa estimada Blanqueta, avansá involuntariament, seguint la mateixa
direcció del carrer, sens véurer ahont anava, sens pensar si'l podian
véurer, fixa la sèva imaginació en sa estimada, y sens previsió tan sols
pera amagarse'l clavell que li havia donat Blanqueta.

Mes á pochs passos torná en sí de sa fixació, y de repent se'l vegé
amagar ab tota pressa en son pit lo colorejat clavell. En la finestra de
una casa vehina acabava de descobrir En Guillemet á dos personas que
l'estavan mirant, y que havian presenciat, sens dubte, tot lo que
acabava de succehir. La finestra era la de la casa del menescal y
ferrador, (ahont se curavan y ferravan de poch temps ha tots los cavalls
del palau del senyor Rey,) y las dos personas eran una de la casa y una
altre forastera: la noya geperuda, tan mal conceptuada per lo previst
falconer, y un cavaller que portava una capa vermella.

Regonegué en seguida Guillemet, per tan coneguda senyal, al senyor
majordom del palau, á qui en altre temps havia portat lo falcó que
mossen Joan Fivaller regalá al senyor llochtinent, y qual personatge no
era la primera volta que'l jove havia trobat rondant per aquell barri,
sens que may pogués maliciar las intencions que allí'l portavan; ja li
semblá, al primer cop de mirarlo, que tals personas no's trobavan allí
de casualitat, y sí ab la idea de observar, y tornant á girar la vista
al cap de pochs passos pera cerciorarse de son recel, lo vegé confirmat,
pus mirantlo fit á fit lo cavaller, acabá per esclatar en una rialla
burlesca y despreciadora, que avergonyí al novell enamorat.

Mes lo novell en amor era vell en honor, y si bè semblá avergonyit de
prompte Guillemet, no tardá un minut que, refentse, girá ab orgull la
cara, com demanant satisfacció de la burla, y no baixá los ulls per
llarch espay. Lo cas que de aixó fèu lo cavaller fou repetir una segona
rialla, que si bè era tan burlesca com la primera, revelava molta mes
dósis de orgull y de mala criansa. A aquesta nova insolencia, lo fogós y
honrat jove anava á replicar escupint en terra, com en senyal de
despreci, peró no li quedá temps, observant que la noya del menescal
empenyé de aquell lloch al insolent cavaller, y tancá la finestra, pera
evitar sens dubte un escándol.

Casi podria dirse que per un moment l'honor borrá l'amor en l'esperit
del jove, pus ressentit aquest de lo que li passava, murmurá entre sí
aquestas paraulas:

--Ira del cel! Que si aquests sòn los cavallers y majordoms que tè'l
senyor Rey en sa casa, ¿qué tal serán los soldats y'ls servidors...? Ja
no estranyo que tothom estiga descontent... Peró, bè diuhen, que "de
senyor y gorrí, de casta s'ha de venir!"

La rabia ab que digué aixó'l pundonorós jove hauria bastat en altre
ocasió pera conduhirlo fins al mes gran compromís. A no tenir en lo cor
un sentiment supremo y pur, que com á poderós havia de revíurer quant
ans, no hi ha dubte que de allí no s'hauria mogut En Guillemet, y que
emprenent contra'l descarat donzell, hauria sigut víctima, tal volta, de
la fornida espasa que aquest portava; peró revivint lo goig del triunfo
amorós, entant que Guillemet s'apartava de aquell lloch, arribá á
olvidar lo jove aquell passatger insult, y torná á fixarse sols lo sèu
cap en la satisfacció que havia conseguit, y mes que tot en imaginar
medis pera buscar las ocasions que tan desitjava y que tan necessarias
li eran en son amorós sufriment.

No cal esplicar, donchs, qué es lo que fèu desde aquell ditxós instant
lo correspost enamorat: sas passadas se multiplicaren per lo carrer y
encontorns de la casa ahont habitava l'objecte de sa felicitat; de tots
cantons, quant Blanqueta se sentava á la porta ó sortia al terrat,
descubria la noya miradas afectuosas de son amant, y carinyosos saludos
que feya una ma portant un clavell; y'l cap de En Guillemet no feya mes,
com tot amant privat, que discórrer quin podria ser lo recurs que
empleás pera poder tenir una entrevista segura, en la qual acabás de
manifestar estensament son amor, y lográs la seguritat de la ditxa que
sols se li havia iniciat fins llavors.

A forsa de esperar, de sufrir y de discórrer, acudíli, per fi, al
enamorat un medi, per lo qual, tal volta, lograria lo que tan desitjava,
ó millor, la oportunitat lo vingué á favorir quant menos ho pensava.

Era l'últim dia del mes de novembre y hora de mitj dia, que passava
Guillemet per devant de la casa de la ciutat, qual porta se conserva
encara per sort, salvada per miracle del modern instint destructor,
derrera del fróntis actual, com si fos una ninfa hermosa y postrada de
dolor, á la que un sátiro tè subjectada per la cabellera.

Lo tros de fróntis antich que encara pót contemplarse com enfonzat ó
engastat en lo modern edifici, y que's véu actualment al entrar en lo
carrer que's diu de la Ciutat, conserva encara algunas de sas espayosas
y atrevidas finestras ab la doble pilastra gótica, lo dosselet ahont
destaca lo preciós ángel Rafael, (segons diuhen las lletras dels
costats, Rafael Angelo,) ab sas alas de metall, y que en altre temps
brillaren com á or, y tenint als peus l'escut reyal de la corona de
Aragó, ó antich de Catalunya, coronat per lo famós casco que porta per
cimera lo fabulós drach dels reys; qual conjunt ve á formar com un
floró, ornant la estremitat de una porta que encara ostenta gran part de
las antigas planxas y'ls claus que la hermosejavan, porta de recorts
inefables, per ahont se introduhia ans al temple de la justicia y del
amor patri, y per la qual han fregat en altre temps las heroycas
gramallas rojas dels antichs concellers.

Al arribar Guillemet á tal punt, observá gran animació entre las
personas que per allí's reunian, moviment continuo de gent que entrava y
sortia, y en general en uns y altres marcada en la cara la alegria y la
complascencia.

--¿Qué es aixó? preguntá senzillament á un menestral que semblava estar
enterat de lo que's tractava, per l'interés y forsa de las esplicacions
que feya á uns senyors allí detenguts.

--Los nous concellers, los nous concellers... li contestá l'altre.

--Es veritat que avuy es dia de elecció. ¿Y quí, quí ha sortit? ¿Sòn
gent que...?

--Jo ho crech, digué'l menestral sens deixar acabar al que preguntava;
si sembla que la Providencia ho porte. Conceller en cap ha sortit mossen
March Turell, segon, mossen Joan Fivaller, tercer...

Així que En Guillemet sentí'l nom de mossen Joan, girá involuntariament
cap á Sant Just, sens acabar de escoltar qui eran los altres, y mogut
sens dubte per lo desitj de anar á felicitar primer que ningú á sòn
protector; mes, á pesar de son bon desitj y de sa resolució, se'l vegé
detenir lo pas al cap de un rato que caminava, y mudar sa direcció,
marxant á tota pressa cap al carrer del Bisbe. Fou en aquell quant la
oportunitat lo convidá á inventar un medi pera trobar la ocasió que tant
desitjava.

--Sí, sí, deya tot sol y dirigintse cap al carrer del portal del Ángel;
demá es lo dia primer del mes, lo dia de la visita... Si ara hi vaig á
ferli saber la novetat, pót ser se resoldrá á fer lo que jo volia fer
ara, y quant ell s'en vaja pera dar la enhorabona á mossen Joan,
llavors... Oh! sí, sí: me sembla que veig lo cel obert.

Y així cabilant, y donant pressa á sos passos, arribá prop de la casa
del falconer, en qual porta distingí ja de lluny á la envejada Blanqueta
que tenia devant lo coixí de fer puntas.

Al acostarshi Guillemet, li fèu ja certa senyal ab los ulls, indicant
que convenia dissimular, y vehent de prompte que'l falconer no era en la
botiga, tingué encara temps de poder dir á mitja veu á la noya, que no
fes cas de sa alegria, pus tot alló era una escusa pera véurer si
trobaria ocasió de parlarli.

Mes no hagué de tardar en fingir qui tan poch ne sabia, pus descobrint
en la cambra interior al falconer, á pesar de la conmoció que sentia y
de anárseli los ulls á Blanqueta, doná En Guillemet un alegre crit de
Joan! Joan! y apareixentse l'home, no tardaren un y altre en donarse la
ma.

--Qué es aixó? Tu per aquí?

--Havia de passar per la plassa de Santa Ana, y no he volgut ferho sens
aprofitar la ocasió.

--Per aixó... sinó hauria dit que us haviau errat de un dia.

--Qué havem de errar. No us dich que he volgut aprofitar la ocasió?

--De qué?... Hi ha alguna novetat? preguntá sorprés lo Joan.

--Y tal novetat. No sabeu que avuy es lo dia de San Andreu, que avuy se
fan los concellers nous?

--Y qué...?

--Qué? Agafau vostre capot y la gorra, Joan, y anau á donar la
enhorabona á vostre favoreixedor, mossen Joan Fivaller, que ha sigut
elegit conceller segon.

--Qué'm dius! Es cert?

--Cert.

Los ulls del falconer espressaren repentinament la alegria que sentia
per la elecció de un home que tant de bè podia fer, en son concepte, al
poble que regís, y encara mes per la honra que cabia á qui ell tan
estimava y venerava.

--Benehit sia'l cel, esclamá, pus fa sortir gent tan cabal pera'l bon
nom de Barcelona! Benehit sia Dèu que aumenta l'honra de qui'n tè tanta!

--Ja ho veheu: vos sabrá mal de ma vinguda?

Guillemet anava dihent aquestas y altres paraulas vagas, sols pera anar
allargant lo temps, y encara que mirava alternativament á las dos
personas que allí hi havia, no deixava per aixó, ab tot dissimulo, de
observar sempre la actitut y'l mirar de Blanqueta.

--Qué m'ha de saber greu ta vinguda, deya'l Joan, tot alegre y tocant la
espatlla á Guillemet; ans t'en dono las gracias, pus conto que tots,
tots nos interessam per la honra de mossen Joan.

--Estich segur que tot Barcelona s'en alegrará.

La impaciencia de En Guillemet era inmensa, y vehent que no parlava'l
falconer de anar á visitar al elegit, anyadí un altre esfors ó
probatura, dihent á continuació: --Tothom, tothom s'en alegrará, y
estich segur que no faltará cavaller ni menestral que no vaja á
felicitarlo.

--Jo ho crech! La primera cosa que fassa demá al dematí, jo t'asseguro
que será passar á la casa de qui tant bè m'está fent. Sabs quí es, noya?
(anyadí després, dirigintse á Blanqueta;) es aquell bon senyor que
s'estava á la porta lo dia que vas arribar, y'l mateix que cada cap de
mes envia á Guillemet. Sí, sí: demá al dematí sens falta m'en hi vaig.

Aquesta última paraula ó seguritat enxamplá'l cor del enamorat jove, pus
vegé casi realisada la esperansa que concebia. Sa astucia havia
triunfat, lo moment oportú se li acostava; així que, considerant com
sobrat tot lo que allí pogués dir y fer, quant ell no s'hi trobava com
volia, pretestá luego la urgencia de un treball que havia de fer,
repetint que son únich objecte havia sigut participar aquella
satisfacció á qui no dubtava s'en havia de alegrar; y donant novament la
ma á son amich, y clavant tot passant una dolsa mirada á Blanqueta,
saltá al carrer, cridant ab alegria: --Vaja donchs, vaja: de aquí á un
altre dia. A Dèu siau, Joan: A Dèu, Blanqueta. A quals afectuosas
espressions responian també un y altre de la casa, dihent:

--A Dèu!... A Dèu Guillemet! De aquí á un altre dia. A Dèu!... A Dèu!

Y En Joan fins hi anyadia alternant ab sos saludos:

--Encara gracias, home, encara gracias del favor. Cregas que m'en alegro
molt que hajas vingut.

Qual espressió de amistat corroborava Blanqueta, alegre y pensativa al
mateix temps, ab espressions de amor, que sols se rebullian llavors en
lo fondo del sèu cor enamorat, y que á haver de sortir per la boca, sols
s'haurian pogut manifestar ab aquestas paraulas: --Tu t'en alegras... y
jo mes!

Llargas foren las horas de aquell dia pera'l pobre Guillemet, que
esperava; y gran fou la impaciencia que sufrí desde la matinada del dia
seguent. Encara no s'hi comensá á véurer, ja saltá del llit, delirós de
córrer prop de la casa de sa estimada, y posarse en aguayt pera
aprofitar la ocasió y lograr l'objecte que s'havia proposat. Sortint per
lo portal de Sant Sever, que era casi al estrem de la Rambla, á fi de
evitar que pogués ser vist per los vehins inmediats de la casa ó per lo
mateix falconer, doná la volta per la part de fora de la Parellada y
demés horts, ja citats, que hi havia derrera de Santa Ana, entrá molt
cautament per lo portal del Ángel, y entretenintse per allí com esperant
á algú, quedás en la entrada del mostassaf, desde ahont se descubria,
encara que á distancia, la botiga de la Óliva. Desde allí estigué en
observancia l'enamorat jove, mirant de continuo, y fonentse de
impaciencia, féntseli horas los minuts, quant, á las nou del dematí,
distingí clarament al Joan, que portava sa capa y son barretó, y estava
enrahonant, á la porta de sa casa, ab sa afillada. Aumentá llavors de
graus sa impaciencia com lo goig de sa esperansa, y li succehí lo que al
noy que vól pujar dalt de un arbre gros pera cullir un fruyt, en lo
moment que domina ja'l tronch y no li falta mes que allargar la ma. Mitj
amagat son cos, aná seguint ab la vista al falconer que's dirigia cap á
la plassa de Santa Ana, y si bè's contenia per prudencia ó temor, las
camas semblava que li fugian; tingué paciencia fins que vegé al que
observava á llarga distancia, y quant ja casi arribá á pérdrerlo de
vista, llavors, sense véurer tan sols als que li passavan per prop, pus
estava tot ell fixat en lo objecte que 'l movia, avansá ab precipitació
en los primers passos, y aná caminant després ab naturalitat, pera no
donar que pensar á ningú, sobre tot al acostarse á la botiga.

Al posar en ella'l peu, lo jove fogós y atrevit arribava á tremolar: tan
poch avesat estava á fer actes que desdissen de sa formalitat y
franquesa, y tal era la pena del dubte que encara l'oprimia, no sabent
de quina manera fòra escoltat son amor quant lo declarás estesa y
clarament. Peró son temor se torná en entussiasme al contemplar lo
quadro que se li presentava devant sos ulls. Blanqueta, després de haver
arreglat y donat menjar als aucells, se entretenia, com de costum, en
acariciar á sa predilecta tortoleta, amor privilegiat fins llavors de sa
ignocencia. Sentada estava la encantadora donzella junt á una taula, en
la que descansava son bras dret apoyant en la ma lo cap, y demunt de la
espatlla esquerra tenia al carinyós animalet, que rullava, estenent tot
sovint lo sèu bèch fins á picar lo pinyó que sa amiga guardava entre sos
preciosos llavis. Pera mirar Blanqueta á son estimat animalet, tenia que
girar los ulls al costat, donantli aquesta actitut certa espressió de
amorós abandono, á que ajudava fins lo deixo natural ab que penjava son
bras esquer fora del cos. Hermosa, encantadora estava en aquella posició
Blanqueta, y si un pintor hagués volgut fer ressaltar completament sas
gracias y hermosura, de segur que la hauria copiada en aquell instant, y
no hauria volgut que per res se mudás de la manera en que's trobava.

Un ah! mútuo dels dos amants fou lo saludo ab que un y altre anunciaren
sa alegria ó sa sorpresa, y de segur que Guillemet hauria doblegat lo
genoll devant de aquella bellesa, si no hagués notat la perturbació de
la noya, al véurerla esclamar que estava sola en la casa, y que'ls
vehins podian observar y mal pensar de ella.

--Ah! per fi't trobo sola, digué al entrar Guillemet; per fi logro lo
que tant he desitjat, reyna meva, consol meu, alegria de mon cor!

--Ay! Guillemet... Quí s'ho havia de pensar... Tu per aquí tan aviat...
Peró, mira que'l pare no hi es... que ha sortit fa poch... Ay, qué dirán
los vehins!

--No't perturbes, Blanqueta meva, no't impacientes. Ja sab tothom que sò
amich de ton pare, que jo vinch á ta casa tots los dias primers de cada
mes...

--Sí, peró...

Y la prudenta y temerosa Blanqueta se incliná, com volent arrimarse á la
porta del carrer.

--No perdem temps, amiga meva. Jo no vinch aquí á perturbarte, jo vinch
sols á assegurar lo dubte que'm fa patir. Temps ha, temps ha que póts
haver conegut mon amor... Sols l'altre dia poguí indicarte mon desitj,
alcansant de tu aquesta prenda envejable de ta correspondencia, aquesta
prenda que eternament conservaré, y que durant ma soledat, pus soledat
tinch sens tú, será sempre'l consol de mon adolorit cor.

Y dihent aixó, besava encara entre sas mans aquell colorejat clavell,
que ja ni'l color ni la galanura conservava, per lo temps que havia
passat desde que se separá de la planta.

Vehent la donzella aquesta manifestació tan plena de ardor y puresa,
baixá los ulls vergonyosa, no podent resistir á aquella primicia de
amor, pagada tan próximament á sa persona. Qué tè de estrany, si la
vigilancia de son pare adoptiu bastava pera allunyar als atrevits, y si
algun amor podia recordar llavors la donzella, era sols un de diferent,
lo de sos pares, ja tant temps ha desaparegut!

--Oh! continuá ab accent suplicant y ple de carinyo l'enamorat; ¿m'en
hauré de tornar tal volta, sens alcansar una dolsa paraula de tos
llavis? ¿Serás ingrata ab mí? ¿Me negarás ton amor, Blanqueta?

La cándida donzella no sabia que respóndrer.

--Alsa'ls ulls! miram, miram! continuá l'enamorat; després que tantas
horas he perdut per tu, després que m'has donat una confiansa, després
que he esperat la ocasió de trobarte sola, aguaytant quant s'en anás ton
pare, serás ingrata pera no contestarme una sola paraula, pera no
donarme un sol ¡sí! á lo que't pregunto? Digas, digas, Blanqueta:
¿m'estimas?... ¿m'estimas?... ó sinó m'en vaig pera no tornar may mes.

La donzella, ferida en lo mes viu de son cor, alsá sos preciosos ulls, y
acompanyat de un modest somrís, pronunciá un ¡sí! que sols podia haver
percibit la atenció de un enamorat que espera.

--Es á dir, (esclamá llavors delirant de goig En Guillemet,) es á dir,
que no puch, que no dech dubtar ja de ton amor. Oh! astre felís de ma
ventura, jo't juro que tota ma vida la dedicaré al recort de aquest amor
que'm promets, y á trobar lo benestar que desitjo pera tú. Jo no tinch
gran fortuna, estimada meva, peró tinch una esperansa en lo bon
cumpliment del cárrech que desempenyo: algun dia podré ser mes de lo que
sò, y si aixó no basta, mil medis hi ha en aquesta ciutat, pera ajudar y
passar la vida, sobre tot si tu no ets envejosa y't contentas ab ma
sort. Creume, creume, Blanqueta meva, que es mon cor lo que't parla,
nó'l cap delirós de un jove que vol gosar del mòn, sí sols un cor que
estima, peró que estima gosantse mes que en la ilusió passatjera en la
felicitat futura. Oh! sí: no dubtes que serém felissos, pus Dèu, que
coneix mas intencions, no'ns abandonará, y la promesa que li he fet de
ser constant y pur ab tu no será desohida. Estimam, Blanqueta, estimam y
no envejes res mes!

--Qué he de envejar? contestá la noya ab un accent que revelava á un
mateix temps tristesa, gratitut y amor; ¿qué ha de envejar una pobre
desamparada, que pót tornarse á trobar órfana y sola en lo mòn, lo dia
que falte la persona que la sustenta? Pobre de mí!

--Oh! nó, nó! Jo't juro que no será may, y que primer hauria de quedar
jo pobre y desvalgut, ans que véurer la desgracia prop teu.

--Jo no sè que dirte á tot aixó, Guillemet, peró'l dia que ho arribás á
descobrir la persona que'm fa de pare... ay! aquell dia, quí sab lo que
fòra de mi y de tu!... ¿Te sembla si dech jo ser may ingrata ab qui m'ha
tret de la miseria?

Aquestas paraulas sorprengueren un tant á Guillemet, que no veya devant
de sos ulls mes que son amor, y no s'havia fixat en los sagrats debers
que sa estimada li recordava. Peró son honrat propósit ho vencia tot.

--Ja sè que havem de esperar, digué; que será mal á nostre carinyo
aquest dubte y'l dissimulo que devem guardar; peró no será mal per mi,
pus encara que no puga parlarte, encara que no't pogués véurer (lo que
Dèu no permeta,) jo't juro que no faltaré may á la paraula que't dono, á
la paraula que he promés á Dèu. Molt será que un dia ó altre, com avuy,
no puga aprofitar una ocasió, y sinó, de dia y de nit bastará que jo't
veja á la porta, que jo't puga dirigir una paraula quant surtes al
terrat: me bastará, en fi, saber que m'estimas, pera esperar content. Y
si un dia fosses desgraciada, jo volaré á ton costat, y si un dia jo
puch millorar de sort, no ha de ser tan tirá ton pare adoptiu, que
s'opose á deixarte assegurada en lo mòn. Espera y confia, Blanqueta,
escoltam y estimam, y ja veurás com algun dia trobarás una felicitat
que't compensará tots los treballs que has passat en aquest mòn. M'ho
juras, m'ho juras que'm cumplirás tot lo que't demano?

--Y com puch negarmhi, si m'has escullit á mi ab tan bons desitjs?

La mirada que doná aquí Blanqueta á son estimat era la sancció mes
verdadera de aquell contracte pur, que desde aquell moment firmavan dos
voluntats recíprocas, refundidas en una sola.

En pago Guillemet hauria fet lo que tot amant en son cas, hauria besat
la ma de la hermosa que li jurava amor y constancia, peró sa honrosa
promesa'l detingué, y's contentá en espressar rendit lo mes gran
agrahiment. Y pogué detenir també l'impuls del amor en aquell moment
supremo, lo véurer que la noya, impacienta, sens dubte, per si tornava
son pare, se arrimava al brancal de la porta, desitjosa de que cap dels
vehins pogués pensar mal de sa persona, ó poguessen avisar á son pare de
alguna indiscreció.

--Ay ay! Guillemet, deya la noya, dirigint la vista desde la porta al
estrem del carrer; jo de bona gana escoltaria lo que tu'm dius, peró si
torna mon pare, si'ls vehins observan... Per amor de Dèu, tórnaten, y un
altre dia podrém parlar.

--Nó, nó; no vull pérdrer los moments quant sòn preciosos pera mi... ¿No
sabs que avuy es cap de mes? ¿Qué importa que'm trobe aquí'l Joan?

--Sí, peró...

--No tingas por, nó, filla meva. Aquest temor y aquesta previsió son
preciosos á mos ulls, y pus conech lo que convé guardarte, ja que he
lograt de tu lo que volia, póts sentarte al carrer prop de la porta, y
jo m'assentaré al brancal, pera evitar tot mal pensament que't pogués
ocasionar disgust.

Y se assentava ja Guillemet, y la noya passava ab son coixí de puntas y
un petit tamboret pera colocarse á la part forana, quant, de repent,
girantse com esparuguida Blanqueta, deixá cáurer lo tamboret, y torná á
fugir resolta á la botiga.

--Qué es aixó...? Qué't passa? preguntá admirat Guillemet, mitj alsantse
del llindar de la porta.

--Res... res! digué á mitja veu Blanqueta, mirant com ab temor cap á la
part de fora.

Prompte regonegué la causa de aquell esparuguiment lo jove, pus al
dirigir també la vista pera véurer ahont mirava la noya, vegé passar pel
carrer al insolent cavaller que pochs dias ans s'havia burlat de ell.

Lo donzell, cubert ab son tabar, avansá fins devant de la porta, y no
s'incliná cap á ella, cregut de que, com sempre, hi havia allí lo
vigilant falconer, tant mes quant junt á la noya hi havia un altre jove.

--Ah! esclamá llavors Guillemet; ¿perqué fuges, Blanqueta?... Aixó
voldria dir que no m'has dit tot lo que devias...

--Es que aquest mal home sempre, sempre...

--Respiro quant sento que per mal home l'anomenas.

Y quedant per un moment pensatiu Guillemet, continuá: --Ara veig bè que
sas riallas no eran burlas al qui estima, sinó gelosia del que es
estimat. Bè diuhen, que sempre surten las punxas prop de la rosa!

--Tingas prudencia, tingas prudencia, deya desde dins y á mitja veu
Blanqueta, pus es lo majordom del palau, y seria capás...

Guillemet callá per un moment, si bè per aixó no baixá la vista, y al
regonéixerlo'l majordom, li fixá també la sèva, plena de rabia, y fins
semblá que's detenia instantaneament. Peró hagué de dissimular, sens
dubte per temor de escándol, y alsant l'embós fins á la altura dels
ulls, seguí son pas en direcció al portal, y per ell desaparegué.

--Vina, vina, cridá llavors lo jove á sa estimada, pus ja ha passat lo
que tal volta es mon rival!

--Oh! aixó si que nó! contestá Blanqueta, trahent lo cap en fora pera
cerciorarse, y passant luego á sentarse de nou en lo tamboret. Lo que jo
tinch de aquest home, Guillemet, es sols por, un esparverament que'm
domina cada vegada que'l veig, pus desde que s'ha fet amich ab la
familia del menescal vehí, tot lo dia passa en sa casa, y no puch sortir
en forat ni en finestra que no me'l veja al devant, fentme sempre mil
senyals, mes indecorosas que amorosas, y fins amenassantme de la manera
mes cruel. Peró no tingas por, nó, Guillemet, pus ni me'l miro, ni
may... may voldria topar ab sos ulls.

--desgracia meva! torná á esclamar lo jove. Quina llástima que Dèu no
l'haja fet á ell igual á mi ó no m'haja fet á mi igual á ell!

--Per amor de Dèu, Guillemet. No penses en res que puga desgraciarte,
pensa sols en mi, y... ¡sí, sí, t'ho juro!... jo't mantindré sempre viu
mon amor, y en un lloch ó altre molt será que no'ns pugam véurer ó
enrahonar.

Lo que pót l'interés per una cosa estimada ó'l perill de pérdrerla! La
donzella que may havia parlat ni sentit parlar de amor, en aquell
instant, tement lo perill que podia córrer Guillemet, parlá ab tota la
espontaneitat de son esperit, espressant l'amor que ans se avergonyia de
confessar.

--Tè compte lo que'm promets, Blanqueta. Ja véus que ara ha de ser major
ma vigilancia y l'interés que prenga per tu; així que, será precís, no
hi ha remey, que de una manera ó altre pugam véurernos y comunicarnos...

--Ah! cridá la donzella, interrompent al amant, baixant modestament los
ulls y donantse pressa en fer bellugar los boixets de las puntas.

--¿Qué?...

--Que vè'l pare, que torna'l Joan... Miral, miral al cap de vall del
carrer. Per amor de Dèu, Guillemet, per amor de Dèu que no conega res.
No'm parles de res mes, no m'parles de res mes...

--Peró...

--Sí, sí. Tot t'ho prometo, tot... peró, per amor de Dèu!

--No hi ha mes, donchs, (digué llavors Guillemet, esforsantse pera
fingir naturalitat,) que aparentar la alegria de sempre. No estranyes de
conseguent tot quant diga, amada meva, pus bè póts conéixer que sols
puch estar trist, quant estich á punt de deixarte. ¿M'estimas,
Blanqueta? Dígasmo... per la última volta en aquest dia.

--Sí, sí... molt, molt!... peró, per amor de Dèu!...

Y fingint realment En Guillemet, comensá á parlar de diversas cosas, com
si verdaderament no hagués vist que s'acostás lo falconer, y fins
parlant de ell y dolentse de lo que tardava en tornar; quant arribá
aquest, espressant ab sos ulls certa satisfacció, que no havia tingut
quant, desde lluny, pogué distingir sols un home, que no sabia qui era,
á la porta de sa casa. Tal satisfacció era la de véurer la previsió ab
que sa afillada havia rebut la visita del amich en la part de fora de la
botiga.

--Eb! digué'l Joan, tocant á la espatlla de En Guillemet. Feya molt que
t'esperavas?

--Oh! gracias á Dèu! respongué l'altre, alsantse y donantli la ma.
Perque ja podeu conéixer que avuy es dia de córrer, y... No vól dir aixó
que jo no sapia esperar als amichs.

Y allargant la ma, tot ficantse dins de la botiga junt ab En Joan,
posáli dins de la sèva la cantitat que mensualment li portava, la que
prengué'l falconer mitj rihent.

--Ah! aquí está la cosa... Ja, ja... bè. No't dich res pera mossen Joan,
perque prou li he dit, encara que, fillet, á pesar de ser tan dematí, no
sè com hi he arribat, pus hi havia mitj mòn y l'altre mitj que hi anava.

--Es á dir, que era molta la gent?

--Molta, molta: y lo que mes esplica la satisfacció de la ciutat, es que
així hi havia cavallers com menestrals, y fins los úixers del palau, los
saigs del veguer y'ls porters de la Diputació.

--Podeu pensar...

--Dels cavallers no ho cal dir: hi he vist lo Comte de Cardona, lo
Vescomte de Rocabertí, En Francesch de Eril, En Gilabert de Cruilles, En
Ramon de Báges, l'abat de Poblet,... qué sè jo quants. Era verdaderament
un aplech, y en la porta de sa casa y per la plassa de Sant Just sembla
talment com si's preparás una fira.

--Si tothom l'estima tant.

--Oh! y lo bo que tè aquell home es sa senzillés y naturalitat, pus lo
mateix m'ha rebut á mi que al senyor mes distingit, de manera que jo no
gosava entrar, y encara no m'ha vist, m'ha cridat, y content, fins m'ha
preguntat pels falcons de la botiga. Es á dir content: n'está de véurer
la bona voluntat dels amichs, peró de ser conceller me sembla que no
massa.

--Ho crech: com ab aquest rey y la canalla que'l rodeja se esposan
sempre á tenir que disputar. ¿No us en recordau de lo que succehí en las
corts de Montblanch?

--Ja tens rahó, Guillemet. Peró mes val deixarho córrer... No obstant,
ab tot y'l disgust que tinga, de bona gana hauria preferit que
l'haguessen fet conceller en cap.

--No hi fa res. En aquestas corporacions y en totas no es lo cap lo
que'n fa, sinó'l que'n tè. Sempre'ls consells y pensaments de mossen
Joan Fivaller serán preferits per tot.

--Tens rahó, com hi ha mòn, tens rahó.

--Perdonau, Joan, que tinch que fer.

Al dir aixó Guillemet, indicá com que s'en anava, y torná á allargar la
ma al amich, prevenintse al mateix temps pera véurer si tot passant
arrancaria una mirada espressiva de Blanqueta.

--Vaja, donchs, li digué'l Joan tot acompanyantlo á la porta; ja que vas
tan depressa, al menos repeteix la visita: vina'ns á véurer mes á menut,
vina, que parlarém de cosas... de cosas... ja m'entens.

--Sí, sí, de cosas. Ja ho faré, y us prometo que no tardaré en tornar.

Al dir aquesta espressió, fou quant Blanqueta doná la mirada
significativa que En Guillemet esperava.

Los saludos de uns y altres se repetiren llavors, y En Guillemet partí
content, encara que per complerta satisfacció li faltava sols una petita
é insignificant alegria, que era molt gran pera son cor enamorat, á
saber, si al girarse á certa distancia lo miraria encara sa estimada. Al
arribar á cert estrem de la plassa de Santa Ana, de ahont encara's
distingia la botiga de la Óliva, En Guillemet girá la cara. Oh alegria!
lo falconer era ja dins de la casa, y Blanqueta, fora de temor y
conmoguda per l'amor que sentia, distreta de fer bellugar sos dits
entre'ls boixets, estava com encantada ab la vista fixa cap á la plassa
de Santa Ana, esperant que son enamorat se girás pera pagarlo ab un
carinyós somrís.

Blanqueta mirá y somrigué. Guillemet era ditxós.

### XXI. Mestre Nicolau y son deixeble. Lo jurament del enamorat. 

Pronóstich cert havia sigut lo que mes de una volta havia fet mestre
Nicolau parlant ab son estimat deixeble Guillemet.

--Molta es ta aplicació, molta es ta bondat y molta la amabilitat que
tens ab mi, li deya, y aixó es mes notable en la edat en que't trobas,
(contava llavors vint anys no complerts,) y tenint una imaginació viva y
forta com tens. Verge de passions déu ser ton cor... Per aixó, si may en
ell ne domina alguna, cregas que ho coneixeré.

Y ho conegué verdaderament. Lo deixeble que may havia faltat á la
puntualitat, que escoltava ab entussiasme las llissons de son mestre,
que sempre insistia en preguntas, desitjós de apéndrer, y que pareixia
víurer sols y gosarse en lo que aquell sabi y coneixedor del mòn li
ensenyava, á pesar de ser en l'últim mes de sa conferencia, (pus per
mort del segon ajudant de escribá de la Diputació, habia entrat
Guillemet á desempenyar aquest cárrech per recomendació de mossen Joan
Fivaller,) aquell mateix deixeble, á qui res costava acabar de cumplir
bè ab son mestre en l'últim mes de las llissons que aquest li dava,
durant aquest período ó temps havia fet prou pera que fos coneguda la
distracció que'l dominava. Si bè assistia la major part dels dias á la
llissó, nó tots com abans, son interes en escoltar no era'l mateix; ohia
ab certa indiferencia los relatos de passats fets que li exposava'l
mestre, y en que abans mestre y deixeble pareixian gosar vivament; la
hora de arribar sempre era tarda, y sempre encara mes tarda pera'l
deixeble la hora de sortir.

Notant aquella novetat mestre Nicolau, s'havia valgut de una estratagema
no acostumada: probá de cridar la atenció de Guillemet exposantli, per
via de entreteniment, una época política y efervescent dels antichs
reys; parlá de la antiga rebelió dels regnes de Aragó y de Valencia,
coneguda ab lo nom de la Unió, de la humillació que tingué que sofrir lo
Rey Pere del punyalet, quant fins lo obligaren á ballar ab lo poble en
la plassa pública de Valencia; peró, á pesar del interés que aquell fet
podia tenir pera qui sempre havia mostrat certa tendencia en favor dels
actes apassionats del poble que vól conservar sas llibertats, aquella
vegada ni hi pará atenció, ni's cuydá de preguntar tan sols, com solia,
de part de qui estava la rahó. Llavors lo mestre, ponderant lo caracter
tirá del Rey, vingué á esplicar que fins ab un germá sèu havia empleat
la venjansa, pus l'havia envenenat, sols per gelosia que tenia de la
infanta de Portugal, de la qual estava don Pere sumament enamorat, per
ser dita senyora una de las mes hermosas de son temps.

No li semblá á Guillemet tan tirá'l Rey com al mestre, pus deya aquell,
que per haverhi tan gran cástich, hi havia de haver hagut molt gran
crim, y si la dona era hermosa, si'l Rey la estimava y si'l germá havia
sigut traydor, res tenia de estrany que en tan dolents temps hagués fet
un home, ple de amor y rey, lo que no fan los vassalls enamorats sols
tal volta per temor de cástich.

Aquesta observació y las moltas preguntas en que llavors se detingué
Guillemet, ja sobre la hermosura de la estimada, ja sobre l'amor dels
dos amants, acabá de convéncer y de fer obrir los ulls á mestre Nicolau,
lo qual digué al deixeble:

--Guillemet, tu ets ja un altre: sempre t'havia dit que arribaria aquest
dia; sempre t'havia dit que res com l'amor fa olvidar la ciencia... y fa
poch que m'ho estás probant.

--Qué diheu, mestre Nicolau? De lo que he dit podeu deduhir que jo
estimo?

--Nó: ho deduesch per lo que has deixat de dir.

--Y com...?

--Compara lo teu cumpliment en los dos anys que has estat baix ma
direcció, y veurás que es molt diferent de algun temps á aquesta part.

--Senyor, com vos sòu lo que insistiu en que aixó s'ha de acabar, de
manera que fins ho haveu dit á mossen Joan, y com per altre part dech jo
també cessar per la nova feyna que m'ha vingut...

--Guillemet ¿he sigut jo per ventura ab tu un pare inich ó un mestre
rigorós? ¿he volgut ser may lo confesor de tos secrets? ¿qué has trobat
ab mi mes que l'amich sincer, y... ¡sí, Guillemet, sí!... mes que
l'admirador de ta bondat y de ta aplicació, mes que l'aconsolat, en sas
penas, per ta sempre grata y dolsa companyia? Tu no sabs quant sentiré
separarme de tu, y fins á quin estrem jo puch justificarte l'afecte
que't tinch... y si ab tot aixó no't basta pera tenir ta confiansa,
tindré que separarme de ta companyia ab aquest sentiment.

Al dir aquestas paraulas mestre Nicolau, se mostrava vivament afectat,
sens que l'altre pogués endevinar verdaderament la causa; mirava aquell
al deixeble ab certa ternura suplicant, y vehentlo per fi mitj indecís y
sufocat, esforsantse pera serenarse, y agafantli cordialment la ma, ab
cert ayre de familiaritat y agrado, li digué de esta manera:

--No m'ho negues, Guillemet: tu estimas, tu estás enamorat... Dígasmho á
mi, que dret tinch de saberho, quant crech que mon afecte á tu es casi
bè com lo de un pare.

Guillemet mitj avergonyit fèu un cert somrís que en cert modo venia á
satisfer la pregunta de son mestre ó á corroborar sa presumpció.

--Sols á vos, senyor, ho podria confiar. Cert es que estimo, y us
diré...

--Basta, basta! li contestá interrompentlo mestre Nicolau; jo no tinch
dret de saber mes que lo primer. No'm contes res mes, que tot lo que'm
podria pintar ta jove y viva imaginació sols serviria pera aumentar mas
amarguras, pera ferme revíurer imatges y recorts grats que jo voldria
allunyar del pensament. També he estimat jo, Guillemet! També he conegut
jo una dona hermosa! També en la joventut he sigut ditxós, y després que
un altre amor, fill del primer que sentí mon cor, m'omplia de goig y
felicitat, aquell hermós y tendre fruyt... Ah! Ah! Ja ho sabs,
Guillemet, ja ho sabs!

Las llágrimas impediren aquí de continuar á mestre Nicolau. Lo jove,
desitjós per una part de compláurer á son mestre y amich, y avergonyit
per altre de haver ocultat fins llavors aquell secret á la persona que
mes confiansa li inspirava, no sabia que ferse ni que dir.

--Calmauvos, bon amich, li deya; ja sabeu que ningú com vos pót tenir la
clau dels secrets de mon cor. Perdonau aquesta falta de franquesa, si
no'us he donat compte de aquest primer pas per una via que jo may havia
seguit... Es un cambi tan involuntari en la vida aixó del amor!

--Certament, es un cambi involuntari: com que la voluntat se dòna tota á
un altre ser. Y jo que conech ton geni, que conech ton cor, no dubto
que, al entregar ta voluntat, ho haurás fet donantla ben complerta, que
ton amor déu ser dels mes vehements.

--Sí, mestre Nicolau, vehement y pur, com que m'ocupa tots los instants
de la vida, y no visch per altre cosa, ni penso en res mes.

--Com á mestre y com amich t'he dit que't parlava, digué mestre Nicolau,
prenent certa gravetat amistosa. Molts jovens hi ha que, ans de arribar
á ser homens, obran com á tals en sas inocentas obras; mes al arribar á
sentir passions que'ls dominan, alguns n'hi ha que tornan á obrar com á
noys, y aixó á efecte de sa mateixa bondat, pus miran la passió com un
deber y no volen faltar á ella, sens pensar tan sols en si aquella
passió pót ser causa de sa propia desgracia ó de la de un altre ser, al
qui fan víctima.

--Qué voleu dir?

Aquesta pregunta la fèu En Guillemet pensant, sens dubte, per la primera
volta, en las dificultats que podian ocórrer en son amor.

--Vull dir, jove, que no sempre que se sènt amor se déu estimar.

--Y perqué nó? Lo estimar no es sentir amor? Com puch, donchs, á un
mateix temps sentirlo y no sentirlo?

Lo mestre aquí volgué manifestar la autoritat de tal en son parlar.

--Y si'l que estima no tè prou pera sí ¿qué'n trau de ferse estimar per
una dona, quant no li pót donar la comoditat ó'l ben estar que voldria?
A menos que la persona que has elegit, Guillemet, fassa ab sa riquesa ta
felicitat... que no es la mes verdadera, quant en la riquesa de la
estimada se funda. Es així tal volta? Estimas á una dona rica?

Lo deixeble respongué ab certa severitat á aquesta pregunta.

--Ara sí que dich, mestre Nicolau, que may haveu estimat.

--Jo no he estimat? No m'ho digas, Guillemet, no m'ho digas!... Peró
respon á ma pregunta: has pensat en ta situació al enamorarte? Es rica,
tal volta, la dona que estimas?

--En res he pensat, ni en lo que tinch, ni en si ella tè. Sols he
estimat, y cada dia estimo mes.

--Així m'ho he imaginat de tu sempre. Peró recórdat, Guillemet, que
encara que tingas assegurada la carrera, val mes que no't precipites en
l'amor fins que conegas...

--Dèu ajudará, y en ell sols confio si no'm basta'l salari que'm dòna
per ara la Generalitat de Catalunya, á la que servesch.

--Peró recorda que ets ja home y que no has de deixar de serho per una
lleugeresa de jove.

--Senyor! digué llavors esclamantse Guillemet. Perque sò pobre y perque
la que estimo es pobre, he de apartar de mon cor aquest impuls tan grat
que m'alenta y que m'atrau cap al ser mes digne de ser estimat? Si aixó
es cert, mestre y amich, ¿perqué naixen en lo cor aquests sentiments tan
purs y agradables, que un hom no pót estingir ni desviar? Qué importa la
pobresa pera l'amor, si existeix la bellesa y la bondat?

--Es á dir, que á mes de ser bella, es ta estimada bona y digne...?

--Bella com las mes bellas del mòn, bona com ho poden ser los ángels del
Paradís... peró, pobre, mestre Nicolau, pobre!

Mestre Nicolau, tot passantse la ma per lo front, y sospirant, digué:

--Igual en lo primer era ma esposa, bella com ninguna, bona com un
ángel... Peró nó pobre, pus ja sabs, Guillemet, com te he contat algunas
vegadas, que tot lo que tinch fou de ella, y com després de ella havia
de ser de mos fills... Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs (continuá,
despres de havérseli interromput la paraula per la forsa del sentiment,
y tornant de nou á plorar,)... ja ho sabs, que tinch la desgracia de
haver de ser hereu de mos fills!

Lo pobre jove estava conmogut, vehent que ell era la causa del trastorn
que tenia aquella persona á qui tan venerava y estimava.

--Calmauvos, deya, calmauvos; no vos desconsoleu... Apartau del cap
eixos recorts.

--Impossible, Guillemet, impossible! Mon propi benestar, si per benestar
se enten no tenir necessitat, es l'atormentador de ma vida, pus disfruto
cosas que sòn de mos fills, quant no'ls tinch á ells... y quant ells
foran pera mi la major riquesa, la mes gran felicitat!

--Vos mateix me donau rahó, digué llavors ab mes serenitat lo jove; ja
veheu que vos mateix me donau l'exemple, perque ¿de qué serveix tot lo
demés que's necessita en la vida, si l'amor ho supleix tot?

Lo mestre alsá llavors lo cap en sech, admirat del argument del
deixeble, y coneixent que seria en va aconsellar al enamorat, procurá
serenarse, y li digué sols:

--Es cert, Guillemet, que ta enamorada es bella, es bona y es pobre?

--Cert.

--Es cert, jove, que obrarás com á home en ton amor, que estimas sols
pera fer un bè á qui'l mereix, y que si no ets á temps á distráurerte de
ton amor, cumplirás la paraula que hajas donat á la bella á qui estimas?

--Cert, senyor... y perqué m'ho preguntau?

--T'ho pregunto, perque no vull que may la persona que jo he dirigit
deixe de ser home de bè, ni pugan dir sos amichs que han sigut inútils
mas llissons.

En efecte, la pregunta del mestre no era llavors mes que tal desitj: mes
endevant portá ja una altre intenció.

--Donchs llavors, continuá'l mestre, procura sols no faltar may als
debers de honor, y esfórsat en ta carrera, pera que no tingas
necessitats si un dia contraus obligacions á que ara de segur no póts
aténdrer.

--Vos prometo, mestre y amich, que may olvidaré vostres consells, que'm
portaré sempre com á deixeble de un home honrat... peró sí desde ara vos
demano un favor...

--Quin?

--Que aquesta confiansa no surtia de vos, y sobre tot, perque seria ma
desgracia, que no arribe may la noticia de mon amor ó de ma lleugeresa á
oidos de mossen Joan Fivaller.

--Es aquest encárrech solament temor de enujar al protector?

--Es mes encara, pus mossen Joan coneix á ma estimada, y...

--Jove, cridá llavors lo mestre, pasmat, ¿qué es lo que vóls dir? Mira
que Fivaller t'ha servit de pare y que tu freqüentas sa casa... No vull
pensar una ingratitut de tu, peró torno á recelar que no hi hagut
sinceritat en las paraulas. M'has dit que ta estimada era pobre, y pót
ser sia ben diferent...

--Pobre, sí, pobre, (digué ab cert somrís En Guillemet, vehent que son
preocupat mestre s'havia arribat á créurer, tal volta, si l'amor del
jove podia tenir relació ab alguna persona íntima de la casa del noble
protector;) sols es ma prevenció per motius que ja us esplicaré. Pobre
es ma estimada, tan pobre, que no tè pares, ni bens, ni parents, y víu
sols baix l'amparo de un falconer del portal del Ángel, que'l dia que
moria, la tornará á deixar órfana, sens dubte, com al dia que la
recullí.

En tant que Guillemet anava fent aquesta relació, lligant en la memoria
mestre Nicolau certs recorts que tenia ja casi olvidats, no pogué menos
de renovar l'enterniment que sentí quant, junt ab mossen Joan Fivaller,
visitá la botiga del falconer Joan de la Murtra; dubtá de pronte, no
pensant en la transformació que podia haver sofert en mes de dos anys la
nina que ell habia vist lo dia de la entrada de fra Vicens, mes sentint
per fi las últimas senyas que En Guillemet li donava, regonegué
clarament que la hermosa donzella de aquell temps podia ser molt bè la
nina desgraciada de dos anys enderrera, devant de la qual, ó mes bè,
devant de sa miseria y hermosura, ja havia ell derramat llágrimas de
ternura, ans que son deixeble las derramás de amor.

--Digas, digas, preguntá ab interés á Guillemet: ¿y aquesta nina es molt
jove? ¿y es órfana de pare y mare? ¿y la recullí'l falconer?

--Tè tretze anys; moriren sos pares en lo siti de Balaguer, y la recullí
En Joan de la Murtra quant fra Vicens la portava á Barcelona, dos anys
enrera, entre'ls altres pobres de sa comitiva.

--Verge del Cel! esclamá llavors mestre Nicolau, alsant los brassos, y
girantse á un retaule de la Verge de Montserrat, que hi havia en un
estrem de la cambra ahont se trobavan. Gracias, senyora, gracias! Ja
veig que mas llágrimas y mas súplicas produhiren fruyt; aixó fa,
Senyora, que jo desde avuy ab mes gran entusiasme vos adore y vos aclame
per ma patrona, ma esperansa y mon consol!

--Qué es aixó, mestre? preguntava tot pasmat En Guillemet, no sabent á
que venian las esclamacions de mestre Nicolau.

--Sabs qué es, jove? que jo ans que tu he conegut á aquesta hermosa y
desgraciada, que ans que tu he derramat llágrimas per ella... y per
ella, sí, desde que la vegí per primera volta, he suplicat á aquesta
santa Madona, pera que li donás consol y amparo!

--Ara sí que dich, (esclamá llavors Guillemet, abrassant enternit á son
mestre,) que vos y jo som un sol cor, que no ha sigut en va l'afecte que
sempre vos he tingut!

Y abrassats així tots dos, y esplicant en breus paraulas mestre Nicolau
la manera com havia conegut dos anys ans á la nina de Menargues,
escoltava admirat En Guillemet, arribant á dubtar en certs moments si
tal volta se trastornava lo cap de son mestre, encara que veya
concordant lo que aquest deya ab lo que ell sabia, quant de repent,
desempellegantse dels brassos del jove lo sempre afligit mestre, mostrá
la cara plena de alegria, com si realment algun goig inesperat y repenti
hagués acudit llavors á sa imaginació.

--Oh idea luminosa! esclamá, mirant alternativament al jove y á la
imatge de la Verge. Sí, sí, Senyora, vos haveu permés tot aixó, pera que
pogués calmar la mia pena. Ja no tinch dubte! Ja tinch lo camí que
buscava!... Ja se ha cumplert ma esperansa!... Ara sí, sí, que ma
permanencia será molt mes breu! Gracias, Senyora, gracias!

No entenent Guillemet aquella transformació de son mestre y la varietat
de ideas de sas esclamacions, així com la inusitada alegria que
manifestava aquell que habia arribat á envellirse de plorar; crehent en
efecte que son cap se trastornava, no pogué menos de dir entre sí, y ab
gran dol, per l'afecte que li professava.

--Ara sí, pobre mestre Nicolau, que no tè remey! Al Terrós tindrá que
anar si vól curarse! Y mon amor es causa de sa exaltació, y lo parlar de
tristesas y miserias es causa de son desconcert! Pobre home! Jo tinch la
culpa de que mon estimat mestre s'haja acabat de tornar boig!

Y així estava reflexionant y mirant ab compassió al que ell creya boig,
quant acostántseli mestre Nicolau ab lo major carinyo del mòn, y
agafantli la ma, tot tremolant, li digué:

--No penses, nó, Guillemet. Tu déus arribar á créurer que ma rahó está
trastornada, peró no es així, pus me domina una verdadera alegria, la
única que podia tenir en aquest mòn entre tantas desgracias com sempre
m'han rodejat!

--Y qual es, senyor? preguntá mes admirat lo deixeble.

--Qual? Que vaig á separarme mes prompte de lo que t'havia indicat, de
aquesta gran ciutat de Barcelona...

--Satisfacció ben pobre pera mi, pus me fará sempre falta vostre afecte.

--Nó, Guillemet: l'afecte may te faltará: lo que't faltará será sols ma
persona. Mes ans de partir, sí que'm convé que'm dones la major proba de
ta amistat.

--Y qual es? diheu.

--Jo te la diré, contestá'l mestre, estenent lo bras esquer y senyalant
á la Madona; tu m'has promés ser sempre home de bè, m'has promés no
enganyar á la bella á qui estimas, y finalment que t'esforsarias pera
ser útil y lograr així la felicitat de la que adoras. Júramho, donchs,
aquí devant de aquesta excelsa imatge, júraho, deixeble y amich, devant
de la Verge de Montserrat, que es la última cosa que de tu exhigeis...
ton amich y ton mestre!

--Sí, sí; ho juro, ho juro, senyor, y per major forsa de mon jurament y
per aliment de ma esperansa, juro á la mateixa Verge, que si algun dia
logro ser felís ab la bella á qui adoro, no posaré mos llavis sobre son
front, sens que ans jo y ella hajam anat á la montanya santa á visitar
en son propi sanctuari á la excelsa patrona de Catalunya.

--Home de bè... y cristiá al mateix temps! esclamá per última vegada
mestre Nicolau, no podent parlar ja de enternit, y donant una forta
abrassada á son deixeble. A Dèu, Guillemet, á Dèu! Dintre pochs dias ja
no sabrás ahont sò.

--Encara us veuré, senyor! respongué Guillemet, tornant la abrassada á
son mestre. Encara us vull véurer una altre volta, ans no us separeu de
mi!

Lo mestre se deixá cáurer en un banch que allí hi havia, tapantse ab la
ma los ulls, y dihent al mateix temps:

--Pobre es lo cor del home, pus ocasions hi ha en que no se sab quin es
lo verdader sentiment que'l domina! Sí, pobre es lo cor... pus estich
alegre per un bè que faig, y ploro al mateix temps de tristesa!

Y Guillemet, sortint entristit del aposento y arrimantse la gorra á la
cara, no feya mes que repetir entre sí:

--Una de dos... ó es boig, ó es per sa boca que parla un ángel del cel.

### XXII. La festa de Santa Llucia. La paloma y l'esparver. 

Quant mes anava creixent y desarrollantse la hermosura de Blanqueta,
quant mes anava penetrant en son cor l'amor que En Guillemet li infundí,
major era la desesperació del donzell rival y la luxuriosa flama que
l'enardia.

Per aixó també, la casta afillada del honrat falconer venia á ser la
trista paloma, que, girantse sempre cap al cantó de ahont espera que ha
de venir l'espós, no sab fugir la vista de la part oposada, temerosa de
que per allí vola'l milá ó l'esparver que la aguayta y la vól
destrossar.

Paloma enamorada era Blanqueta, descubrint sempre entorn de sa casa al
enamorat Guillemet, que diariament la atisbava y no sabia anarsen á
reposar sens haver vist á sa preciosa estimada, á la casta femella que'l
corresponia ab tot lo carinyo que li era possible; y esparver era
realment l'inmoral y misteriós majordom, que, vehentse sempre burlat,
intentava tots los medis de fascinar á la paloma, jurant que quant altre
remey no tingués, faria una embestida brusca y violenta ab tal de poder
satisfer sa infernal passió.

Mentres que Guillemet se valia de honrosas astucias pera véurer ó
enrahonar á sa estimada, astucias que alguna volta conegueren mes los
vehins que'l mateix Joan de la Murtra; lo malehit donzell, cobart al
mateix temps per por de trobarse cara á cara ab lo fogós correu de Casp,
y pugnant contra sa voluntat ab lo perill del escándol que resultaria si
alguna mala cosa's contava del majordom del palau, volia sols, á manera
de serp verinosa, introduhirse ab quietut en lo jas de la paloma, pera
allí seduhirla ó picarla ab son mal verí.

No fou altre son intent, quant, ab lo pretext de favorir al menescal,
enviantli á ferrar tots los cavalls de la Casa del Senyor Rey, aná
introduhintse en la casa de aquell vehí del Portal del Ángel, pera tenir
un punt de ahont pogués aguaytar la presa que envejaba, y una espia que
l'ajudás y'l favorís en la maliciosa geperuda, que, com á fadrina
desesperada, no volia may la felicitat de cap altre de sa classe, y
menos si era hermosa. Es per demés dir que la tal famella feya son
negoci ab lo senyor majordom, pus no deixava de ferli aquest certs
regalets, y fins á voltas alguna apretadeta de ma, pera contentar sa fam
nupcial, en pago de certas traydorias que ells dos se enrahonavan, y
que, com es de véurer, se dirigian totas á buscar una ocasió pera que
l'esparver trobás la paloma á la quieta.

Peró per demés se afanyava aquella mala parella, pus no deixant may lo
falconer á sa afillada sinó al mitj del dia, y ab la previsió de que
s'estás sempre la noya fora de la porta, durant sa ausencia, may, may
havia pogut trobar lo donzell la ocasió que volia, per mes que rondás de
nit y de dia per la vora de sa casa, ni may havia lograt rébrer una sola
mirada de correspondencia, ni que's donás per entesa de cap de las
paraulas, sempre atrevidas é indiscretas, que ell murmurava dins de sa
capa al passarli per prop.

Arribá un dia, no obstant, en que la mala vehina olorá, com se sól dir,
un medi pera que l'esparver pogués tenir á la paloma prop de sas unglas.
Molt enrahonaren, la vigilia del en mal hora concebut atentat, la
doblegada cigonya del menescal y son franch amich lo senyor majordom de
la capa vermella. Aquell dia fins li doná'l donzell á la desesperada
fadrina un abrás complert y un delicat mocador que portava: tanta fou la
alegria que li causá, ab la esperansa segura de lograr lo que tant de
temps ha feya pérdrer lo dormir á aquell cor cremat de vicis. Fou aquell
dia, sens dubte, la volta en que'l donzell sortí mes alegre de casa de
sa amiga, y fins també, pót ser, lo dia en que fèu menos esforsos pera
deixarse véurer y passar per la vora de la casa del falconer, á manera
de general que, tenint próxima y segura una victoria, ni's cuyda tan
sols de revisar sas tropas y de inspeccionar lo camp.

Lo dia seguent de haverse tractat aquesta mala treta, era lo de una
festa que interessava directa y principalment al barri ahont hi havia lo
carrer dels Orbs. Vejam, donchs, lo que en ella succehí.

La festa de Santa Llucia posava en moviment y alegria, quant arribava, á
tots sos devots, y especialment als desgraciats cegos que vivian en lo
carrer de son nom. Lo que tè un mal en lo mòn desitja sa curació, y
emplea pera lograrho tots los recursos coneguts, peró entre tots los
mals, cap se mira per causa de major desgracia com lo que priva de la
llum: cap coix se deixaria llevar una ma pera recobrar sa cama, cap
manco se deixaria llevar un peu pera recobrar la ma que li falte, peró'l
cego se deixaria tallar una ma ó un peu pera véurer la obra mes gran del
Creador, y sens la qual las demés perdrian sa importancia, la llum.

Per aixó ralla en deliri la devoció dels cegos á sa patrona, y ab la
esperansa de son favor, no vehent lo cego mes que una cosa, sa
infelicitat, conservan en son cor la fe, ab la confiansa, al menos, de
poderhi véurer en l'altre mòn, ja que no han pogut véurer aquell en que
han viscut.

Era, donchs, lo dia de Santa Llucia dia de gran satisfacció pera la gran
multitut de cegos que poblavan aquell barri, ahont los obligavan á
víurer pera evitar així als que hi veuhen lo trist quadro de infelicitat
que presenta lo privat de llum y esma, sempre esclau de un altre pera
poder caminar, y fins esclau del gos, de un ser irracional, que sols ha
criat Dèu pera que fos servidor del home. Ja podia estar malalt de
qualsevol mal lo cego, y postrat en llit, que com tingués camas pera
sostenirse, havia de sortir, lo dia de Santa Llucia, pera acudir á la
capella ahont se venerava sa patrona, y allí implorar la gracia de la
Verge santa y la caritat dels compassius habitants de Barcelona. Y era
tal aquest zel y entussiasme, que també participavan de ell tots los
demés habitants del barri, encara que no fossen desgraciats de la vista,
y uns y altres celebravan ab capellas y enramadas lo dia de la santa,
que era esperansa general de tots los vehins del carrer dels Orbs, dels
cegos, pera que Santa Llucia, ab sa intercessió y eficacia, los tornás
la vista, y dels que hi veyan, pera que'ls la conservás.

Hi havia la costum, per tal motiu, de acudir á la capella á ohir missa
en las primeras horas del matí los sobredits habitants, y qui
principalment se afanyava en aixó eran las donzellas, com sia cosa
sabuda que sòn los ulls de una donzella moltas vegadas son dot, y res
mes propi de sa part que implorar á una verge santa, víctima de son cast
amor, pera la conservació de tan estimable prenda.

No havia de portar, donchs, fins á tal estrem lo rigor de sa vigilancia
lo zelós falconer Joan de la Murtra, que no deixás fer á sa afillada lo
que feyan en tal dia totas las fadrinas del barri, á saber, arreplegarse
unas ab altres y anar juntas á visitar la capella de la advocada dels
ulls. Ademés, que com En Joan desitjava proporcionar sempre gustos á sa
estimada filla, mirava aquella condescendencia com un obsequi á la noya,
sobre tot quant tal escepció de sa vigilancia, en aquell dia, no podia
ocasionar, á son enténdrer, cap perill, sent com era la llibertat que li
dava pera un acte piadós, en un lloch ahont tot lo barri se trobava
reunit en hora clara del dia, y acompanyada de altres bonas noyas
conegudas, entre ellas principalment la senzilla Marieta, filla del
especier vehí, y que era la amiga mes volguda y de mes confiansa de
Blanqueta.

Saltá aquesta de goig al sentir que En Joan accedia, la vigilia de Santa
Llucia, á que ella anás junt ab la amigueta vehina, á visitar á la
santa, la matinada seguent; y en res de perill pensá la noya, moguda de
aquella estraordinaria llibertat que anava á disfrutar, y ni tan sols de
prompte en la proporció que aquella sortida podia darli de véurer á son
estimat Guillemet. Sols tractaren las dos bonas amigas de las galas
que's posarian pera anar á la missa, y si serian verdas ó vermellas las
cintas ab que s'adornarian las trenas penjants de cada part de la cara,
que era la moda usada en aquell temps entre las noyas de la classe á que
perteneixia la hermosa falconereta; y per part de Marieta fou tal la
alegria de anar tan ben acompanyada á missa, que aná dientho á totas las
demés noyas de per allí prop, de manera que tal novetat fins arribá á
sentirla la traydora geperuda del menescal... y ni may que l'ha hagués
sentida, pus poch tardá en combinar una mala treta.

Arribant lo matí de Santa Llucia y la hora convinguda per anar á missa,
de porta á porta y de finestra á finestra, comensaren ja las noyas á
parlarse, y á revelarse mutuament lo que cada una pensava posarse, ó
esperaba dir ó fer al dirigirse á la capella.

Per fi sortí de casa la filla del especier, y al véurerla Blanqueta, se
ficá al cap la beatilla ó toqueta blanca de punt (que era com lo que en
Mallorca'n diuhen encara rebosillo,) prengué'ls rosaris ó paternostres
(com llavors ne deyan,) y fent una festeta al falconer, se llansá
corrents al carrer, ahont s'anavan congregant ja varias altres noyas mes
ó menos joves de per allí. Lo Joan tragué'l cap á la finestra pera
observar á sa afillada fins á véurerla partir, temerós per una part de
aquell estraordinari que consentia, y goijós per altre de la alegria que
proporcionava á la noya, mes al reparar que donava'l bras á sa bona
amiga Marieta, y que eran las altres noyas de bons vehins, se contentá
sols ab dirli: --Cuydado, Blanqueta: no fassau massa tavola, y al sortir
de missa, á casa.

Y ab aquesta seguritat, s'en torná á dins lo falconer á donar ordres á
son baylet, que era'l que li comprava á la plassa, fentli així servey de
criat y criada; y la comitiva de las noyas aná avansant en direcció á la
plassa de Santa Ana, agregantse á ella algunas del estrem del carrer del
Portal, per la part de dita plassa, y entre ellas la geperuda del
menescal, que's posá de seguida al costat de las dos amigas que anavan
de brasset.

Las festas y caricias que feya la del menescal á Blanqueta eran sens fi:
tot era alabarla y admirar lo bon gust de las cosas que portava, y
dihentli que la estimava tant, que si una amiga havia de escullir en lo
mòn fòra ella, pus li agradava tot lo sèu.

La poch maliciosa Blanqueta tal volta hauria fet mes cas de tot lo que
aquella li deya, y pót ser inocentment cayguera en lo parany de aquella
traydora, á no sentir de tant en tant una apretada de bras de sa amiga;
peró mes encara que tot aixó distreya la atenció de Blanqueta de lo que
li deya aquella companyona, una altre causa per ella mes interessant, y
era la senzilla relació que la Marieta li feya de lo que havia sigut
Santa Llucia, (segons la creencia vulgar referia,) qual relació sabia
per un capellá de Santa Eularia, que freqüentava molt la botiga de son
pare, y que havia estat en Sicilia en temps del Rey Don Martí, y
especialment en la ciutat de Siracusa ó Saragossa, de ahont era natural
y patrona la Santa, y en qual iglesia la havia sentit celebrar molt lo
bon capellá en sermons y panegírichs.

--Mira, mira, deya Marieta á sa amiga, que escoltava ab gran atenció é
interés; era Llucia tan hermosa, que ni en tota la ciutat, ni en tota la
isla s'en coneixia una altre. Mirávanla los jovens y la estimavan sols
de véurer los preciosos ulls que adornavan sa cara; peró, com era en
temps de gentils y la donzella era molt santa, ja desde petita se dedicá
á conservar la puresa de la sèva ánima, y á oferir á Dèu lo fruyt de sa
virginitat; de manera que un rich y poderós jove gentil tractá de
casarse ab ella, y may hi consentí, á pesar de pregarla sos pares.

--La estimava un jove? preguntá ab cándida senzillés Blanqueta. ¿Y quina
manera de jove era?

--No ho sè, contestá ab igual senzillés la amiga, y continuá. Tenia
Llucia una mare á qui estimava molt, la qual havia perdut del tot la
salut, y no sabent com curarse, abandonada ja dels metges, preguntá á sa
filla qué podrian fer en tal desgracia:

--Pobreta mare! esclamá ab ple enterniment Blanqueta. Bè feya de buscar
consol en sa filla, pus me sembla que si la mèva'm visqués, jo havia de
ser son consol y sa ajuda. Dèu me la tinga en sa gloria!

--Se venerava en una ciutat vehina, continuá la amiga, una santa, á la
que havia fet martirisar un emperador gentil que's deya Decio, y eran
tants los miracles de Santa Águeda (aqueix era son nom,) que prest
Llucia la senyalá com únich remey á sa mare. Pregaren, donchs, á la
santa, mare y filla, y aquella mateixa nit, apareixentse en somnis Santa
Águeda á Llucia, li vaticiná la próxima curació de sa desgraciada mare,
y'l martiri que també esperava á Llucia, de manera que ab lo temps seria
ella venerada en Siracusa com ho era Águeda en Catania.

--Desgraciada! Pobreta santa! digué conmoguda Blanqueta. ¿Y perqué havia
de passar á ser mártir sent tant bona filla y santa?

--Aixó sòn cosas que sols Dèu las sab. Peró ja véus que sent mártir
era'l camí dret pera anarsen al cel, y ja podia consentir en serho, si
després havia de quedar santa y lograva véurer curada á sa mare.

--Tens rahó, tens rahó. Mártir fòra de bona gana si jo pogués véurer
resucitada á la mare del meu cor! Mes digas ¿y com vá ser que la van
martirisar?

--Jo't diré. Pera pagar ab tot agrahiment lo favor que Dèu li havia fet,
se volgué consagrar tota á ell, com ja t'he dit, reusá qualsevol amor
que li vingués del mòn, demaná á sa mare tots los bens que li
corresponian y'ls repartí entre'ls pobres, y...

--Ay la pobreta! Llavors quedaria pobre ella? Y com ho fèu, donchs?

--Y tal pobreta y tal desgraciada, que aquest fou l'orígen de sas penas
y aquí comensá'l martiri que li esperava.

--Y com vá ser? Pót ser aquell jove agraviat...

--Així mateix fou. Agraviat lo jove, y observant las virtuts que Llucia
professava, descobrí que era cristiana, la denunciá al pretor, que com á
gentil era enemich de tots los cristians, y... no vull dir lo demés, no
ho vull dir, perque es horrorós y't faria erissar los cabells de oirho.

--Jesús Maria! Pót ser, en cástich, llavors li van tráurer los ulls?...

--Ah!... del millor m'olvidava: tens rahó. Pero nó, nó: lo martiri vá
ser apart de la pena dels ulls. Los ulls no'ls hi tragueren.

--Donchs com es que la representan ab los ulls trets y portantlos en un
plat á la ma?

--Es lo que ara t'anava á dir. Has de saber, que Llucia tenia'ls ulls
mes hermosos que may s'hajan conegut, y com fou presentada devant dels
inhumans gentils, presa y lligada, cautivá de tal manera als que la
volian fer patir, que un de ells no pogué menos de declararli
l'enamorament que sentia y'l foch que bullia en son cor, causat tan sols
per los preciosos ulls de la casta verge.

--Y qué succehí llavors? preguntá ab gran interés Blanqueta. ¿Y quí era
l'enamorat, lo pretor ó'l jove?

--No ho sè. Aixó no'm recorda bè; peró sia qui's vulla, anem al
resultat: la casta verge, recordantse que havia promés consagrarse á
Dèu, y no volent que cap de las bellesas de son cos fos causa de pecat,
disitjosa de donar una llissó als gentils, y mostrant com se sab
sacrificar un cristiá per son Dèu, prometé al que volia ser duenyo de
sos preciosos ulls que'ls possehiria sens dificultat...

--Com! esclamá Blanqueta admirada. Y qué vá fer?

--Qué? Se'ls arrencá de viu en viu, los posá en un plat y'ls enviá al
gentil pecador, que, en venjansa, la fèu martirisar mes y mes.

--Verge Santíssima! Beneyta Santa Llucia! digué Blanqueta, tancant y
fregantse'ls ulls horrorisada. Ara veig perque á la bona santa la pintan
ab los ulls á la ma.

Acabava aquesta conversa, quant arribavan ja las amigas prop de la
capella, y en va's pogueren entretenir en parlar mes de la santa, atés
que havian de prevenirse y fer esforsos pera penetrar entre la multitut
de personas sanas y malaltas que ocupavan l'interior de la capella y
estavan espargidas á dreta y esquerra de la escala que hi condueix,
estenentse pel carrer en gran espay.

Lo quadro que presentava aquest conjunt, y que encara pót contemplarse
en Barcelona lo dia de la santa patrona dels cegos, era lo mes trist y
miserable que pót imaginarse, era un arreplech de llástimas de igual
orígen en alguns, peró de igual resultat en tots los desgraciats que
havian acudit á aquell punt, pera demanar al cel lo consol que no havian
sabut trobar ó havian perdut en la terra. Alguns dels cegos que acudian
á la capella de Santa Llucia eran cegos de naixement, altres havian
perdut la vista per desgracia, peró uns y altres se trobavan en lo
mateix trist estat, uns y altres careixian de la llum. Lo mal era un
mateix, sols la forma era variada.

Quantas maneras de cegos se poden conéixer, quanta diversitat de
aspectes pót oferir lo mal cruel de la ceguera, tot hi havia lloch de
contemplarse aquell dia junt á la capella de la santa intercessora. Era
aquella diversitat lo testimoni mes viu de la crueltat de un mal que de
tantas maneras se presenta, excitant en totas la compassió, y de quant
estimable es la llum, ja que pera robarla emplea la desgracia tanta
multitut de formas. Entre'ls desgraciats cegos, n'hi havia uns que la
continuació del mal los havia arribat á fer práctichs en la esma, y que
caminavan ab la sola ajuda de un bastonet; altres pera qui la esma era
una cosa desconeguda, havent de anar sempre acompanyats de un gos ó de
un noy, y altres, per fi, á qui ni aixó bastava, de manera que fixavan á
cada pas la planta ab forsa é inseguritat, encepegant sempre ab los peus
y ab lo cos.

Qué dirém de las caras de aquestos infelissos? Uns n'hi havia que
portavan lo cap test y ferm, anant ab la boca badada y com si mirassen
sempre al cel; altres que, viciats per dolors que tal volta havian
patit, portavan sempre lo cap baix, com mirant á terra, ab la barra
apretada al pit, y tenint que portar, per conseguent, sempre la boca
tancada ab forsa, y altres, per fi, que, com excitats per un mal
nerviós, no miravan ni al cel ni á la terra, pus son cap se bellugava en
totas direccions, inclinantse principalment á un costat y ab una actitut
com si escoltassen alguna cosa, notantse també en aquests cert moviment
convulsiu en los llavis ó en altres estrems de la cara. Podia dirse que
als primers los atreya'l cel, als segons la terra, y als tercers lo
vent.

Peró lo mes llastimós de tot, lo que contribuhia á marcar mes lo
desfigurament de las caras, era la diversitat dels mals, las infinitas
maneras de ulls privats de llum que's veyan per tot arreu. Víctimas hi
havia allí de elements y de causas las mes contrarias entre sí, víctimas
del ayre, del calor, del fret, víctimas del sol, á qui podria dirse que
la llum havia robat la llum, víctimas de la nit y de sa serena, de la
aygua y fins del propi esperit ó del carácter del pacient, per efecte de
una exaltació de aquell en moments de ira, que tal volta no's pogué
desfogar. Ulls hi havia que no semblavan pas l'órgan de plorar, pus
estavan sechs y aixuts, sortits en fora y com si volguessen saltar de la
órbita; áltres al revés, semblava que estavan condempnats á plorar
seguidament, pus tot ells era una humitat continua, y de sas gastadas
pestanyas destilavan sempre gotas. Obrianse uns ab forsa, ó á voltas
s'en obria sols un, vehentse en lo negre de sa nina un altre blanch que
no era com lo que la rodejava, un blanch de perla, y fins tenint la
forma de perla lo gra que al mitj sortia. Tristos en estrem eran los que
apareixian enterament cuberts de un vel y'ls que permaneixian sempre
cuberts y tancats, com los que, no tenint exteriorment cap senyal de
dany, estavan fixats al cel com esperant una cosa perduda; mes si
aquests eran sols tristos, eran horrorosos y repugnants los que,
desviats de son centre, miravan en direccions oposadas, presentant á
cada moviment, y alternant, tot lo blanch, amagantse enterament la nina;
los que ab igual deformitat tenian en lo lloch del blanch una especie de
jaspi sanguinós; los que en la part exterior y en lloch de pestanyas, ja
desaparegudas, oferian com un march entorn del ull, peró march de carn
viva y sanguejant, acreditant alló que may, ni dormint, sas pipellas
podian estar ben aclucadas, y sobre tot, los que no oferian cap forma,
es á dir, los ulls dels exorbats, los ulls que havian desaparegut
enterament de sa órbita, permaneixent aquesta tancada y comprimida per
uns rodons pegats de drap, apretats allí ab un ungüent, com si fos una
finestra tapiada, que sols se coneix haja sigut pas de llum en altre
temps per las parts exteriors é inmediatas á ella.

Altres maneras sens fi hi havia de espressarse aquesta diversitat cruel
del mal dels ulls, y que sols de pensarhi faria tancar los sèus de
aprensió al autor que'ls volgués descríurer, peró basta sols calcularho,
pera formarse una idea de aquell conjunt de llástimas que oferian los
encontorns y entrada de la capella de Santa Llucia, lo dia de sa festa.

Peró encara falta pensar en una cosa pera ferse cárrech del trist
aspecte de aquells desgraciats sers, y era la alegria, pót ser sola en
aquell dia, que ostentavan las caras dels pacients, la esperansa que's
llegia en sos fronts y galtas, ja que no, com los demés sers ditxosos
que gosan de llum, en sos ulls, en sos ulls, sí, que, segons diuhen, sòn
lo mirall de la ánima. Tots, al acostarse á la capella, caminavan aquell
dia ab mes dalit, parexia com que respirassen ab mes satisfacció, y
apretantse uns y altres, y arremolinantse entre sos peus, sens que may
fossen trepitjats, los esperimentats gossos que'ls servian de guia,
allargavan los infelissos amos cap endevant la ma que'ls quedava libre,
en solicitut y desitj de poder arribar, qui primer pogués, á la santa
reliquia que un sacerdot, prop de la porta de la capella, alsava ab la
ma dreta, indicant que estava dispost á fer participar de sa virtut á
tots los devots de la verge santa.

Véurer la bellugadissa de caps y de mans que s'acostavan á aquell consol
de virtud divina, observar las infinitas contraccions de caras y
moviments de ulls bons y dolents que's veyan entorn del sacerdot, y ohir
las continuas invocacions y alabansas que sortian de boca dels devots,
hauria bastat pera enternir al cor mes dur, y no hi hauria hagut ningú
que, tenint fe cristiana, no hagués contingut qualsevol mal pensament
que li ocorregués, vehent, sobre tot, los mals á que l'home está
subjecte y'l consol que es pera tots la religió.

A cada devot que s'acostava, cego ó nó, li fregava'l sacerdot per demunt
dels ulls la santa reliquia, recitant una fórmula llatina, y era tanta
la pressa y'l número de devots que acudian, y que tornavan á acudir dos
y tres voltas pera disfrutar mes de la virtut de la reliquia, que ni
temps tenia lo bon capellá de dir á cada un lo que li corresponia, de
manera que, sens descans entre una vegada y altre, no feya mes que
fregar á quants ulls s'acostavan y dir la mencionada fórmula
continuament y sens interrupció, de esta manera: --*Regem virginum
dominum: venite adoremus Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem
virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite
adoremus*.

En tal punt estavan, quant acabavan de penetrar en la capella, y després
de haver presentat cada una sos ulls á la santa reliquia, las alegres
noyas y amigas del carrer del portal del Ángel, junt ab la preciosa
Blanqueta. Agenolladas á la part esquerra, que era ahont formava la
capella mes reclau, se senyaren devotament, colocantse en primer terme
la Marieta del Especier y seguint després de ella Blanqueta, junt á la
paret, quedantse á son costat la traydora geperuda, que, ja desde la
entrada, fèu esforsos pera ocupar aquell lloch, sens que las altres
maliciassen cap mal intent.

Blanqueta, naturalment bona y cristianament educada per sa mare y
després per lo generós falconer, guardant sempre ab ternura la memoria
de aquella, sobre tot quant se postrava devant de alguna imatge, y
vivament afectada per la relació de la santa, que li havia fet sa bona
amiga, s'havia postrat ab tal devoció devant de la santa intercessora
dels cegos, y estava tan embeguda contemplantla, que, de segur, ni s'en
adonava de lo que ocorria en la capella y entorn sèu. Se podia dir que
sols vivia llavors en la santa á qui suplicava: tenia sas mans plegadas
á la altura del pit, y sos preciosos ulls estavan clavats fit á fit, y
ab devota mirada, en lo lloch ahont corresponia á la santa tenir los
sèus.

Alsárense á poch unas y altres amigas, per causa de ser l'evangeli de la
missa, (qual ocasió era la que esperava la amiga falsa, segons s'havia
convingut ab son favorit,) y fent aquesta un esfors enrera, com pera
deixar espay á un altre devot, passá verdaderament fins allí, y com si
diguessem atropellant per tot, una altre persona, que desde molt rato
estava aguardant, disimulada y cubertament, en lo reclau que formava
aquell lloch sant. Lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, lo
desesperat de amor per la hermosa y guardada falconereta del portal del
Ángel, se trobava en lloch segur y ab llibertat prop de Blanqueta, pera
poder declararli sa passió ó amenassarla ab horrorosas crueltats. Lo
esparver tenia ja la paloma á la clusa.

Casi temps no havia tingut Blanqueta de senyarse, quant experimentá
aquell esfors y desaparició de la mala companyona; girá, donchs,
naturalment la cara en direcció á la part dreta, y... Jesús, Maria! qué
es lo que vegé! La cara, pera ella tan repugnant, de aquell senyor que
continuament passava per son carrer, estava prop de la sèva, espressant
un somrís y prenent una actitut suplicant, que, lluny de infundir amor,
donava sols idea á qui la contemplás de la mes refinada falsedat.

--Ah!... Ah!... esclamá esparverada Blanqueta, que, continguda en cert
modo per la reverencia del lloch ahont se trobava, y perturbada per tots
los perills que s'aglomeraren en sa imaginació, al véurer próxim á
aquell mal home, no sabia que ferse ni que dir.

--Gracias á Dèu, li digué en veu baixa lo perseguidor, gracias á Dèu,
hermosa Blanqueta, que tinch una ocasió pera ferte saber lo que patesch
per tu, la passió que tant temps ha'm domina...

Mossegantse'ls llavis, impacienta y en major grau llavors perturbada, no
fixantse mes que en son perill, ni's bellugá tan sols en lo primer
moment la donzella, peró al sentir aquella atrevida intimació, se deixá
cáurer novament, crehentho com á recurs únich, de genolls en terra. Peró
qué havia de salvarse ab tal recurs, si'l perseguidor impio, si aquella
ánima á qui ni conmovian las desgracias dels cegos, ni infundia
reverencia la imatge de la santa ó'l lloch en que's trobava, veya ans bè
ab aquella actitut de sa víctima millor y mes segur camp pera sos
atreviments?

Agenollada la espantada noya, lo donzell s'incliná casi demunt de ella,
mitj doblegant un genoll, com qui fa una reverencia, y ab aquesta
actitut, continuá ab mes empenyo, que podria bè dirse desespero, en
vista del desengany que ja preveya.

--No fuges de mi, li digué, que no meresch tanta crueltat. Gírat, gírat,
y dónam aquest sí! que tant temps ha espero!... Dónam un sí! á mon amor
y jo't juro que per tu...

--Dèu meu! esclamá la noya, tapantse ab la ma la galta dreta. Apartauvos
de aquí, senyor. ¿Per qué'm veniu á dir aquí aquestas cosas?... Fugiu,
fugiu!... Prou!... No vull saber res!

--Dígasme ahont te las podré dir, senyalam un lloch ahont te puga
véurer, y m'en aniré de la iglesia.

--Nó, nó! apartauvos!... En cap lloch...

--Peró digas al menos que puch tenir una esperansa: jo't prometo que
tota la felicitat del mòn será pera tu...

--Fugiu, fugiu, vos torno á dir... Ay pobre de mí!

--Peró ¿qué't costa, ingrata?...

Y tot fent aquesta pregunta, s'havia arribat á colocar tan prop de
Blanqueta l'impio perseguidor, que las galtas de un y altre casi estavan
frech á frech, á no salvar las de la donzella sa preciosa ma. Dominat en
excés per sa desenfrenada passió lo mal cavaller, per véurer tan prop de
ell y radiant ab tota sa hermosura á la que sols havia pogut mirar
sempre de lluny, ni guardava respecte als sants ni als homens: sols
obrava en aquell moment per impuls de son vici, y ab major forsa quant
veya que era major la privació ú obstacle. Tan prop s'acostá, per fi,
que Blanqueta, esparuguida y escandalisada al mateix temps, al pas que
s'apartava á la paret, hagué de girar la cara com pera repéndrer ó
detenir al atrevit, peró los ulls casts y angelicals de la noya se
toparen, en tal apuro, ab los ulls mes luxuriosos é infernals que's
poden imaginar. Tal encontre en aquell lloch sant, en presencia de la
imatge que lluhia en l'altar y ahont hi havia tants desgraciats de la
vista, semblava, mes que una profanació per part del impio, un sarcasme
á la vida é historia de la santa mártir de sa castetat y víctima també
de perseguidors.

Així li paregué també á la perseguida noya en aquell moment, de manera
que de sa boca no sortia mes que la invocació continua de --¡Santa
Llucia gloriosa! Santa Llucia, salvaume!-- y mes quant l'atrevit,
delirós y arrebatat ponderá precipitadament y ab breus paraulas lo foch
que acabava de encéndrer en son mal cor la altiva mirada que li havia
donat aquella senzilla paloma, que ja anava dignament ensuperbintse per
zel de sa honra.

--O tu ó la mort, digué'l donzell, com precisat á avansar fins á la
última trinxera de sa conquista, y allargant la ma pera agafar la de
Blanqueta. O sò ton amant, ó desde avuy me torno en enemich
implacable...

--May, may, may! digué resolta la noya, que havia lograt advertir á sa
amiga Marieta, estirantli'l vestit ab la ma esquerra, y esforsantse pera
alsarse de nou. Fugiu, mal home, fugiu, atrevit, insolent, y sinó,
encara que sia dins de la iglesia, faré donar á conéixer qui sòu vos!

Déu advertirse que tot aixó passá precipitada y momentaneament, y que al
adonarsen la amiga Marieta, ho advertiren igualment alguns dels devots
no cegos que hi havia en aquell indret. Així que, fou també obra de
moment lo agafarse Blanqueta esparverada ab lo bras de sa bona amiga, la
admiració de aquesta en vista de lo que observava y la violencia que
tingué que fer lo donzell pera dissimular, fingint com que res hagués
fet.

En tal situació no vegé mes Blanqueta que'l perill que la amenassava
quant sortís de la iglesia y lo que podia resultar en mal de ella; així
que, tremolant y no vehent allí altre amparo que'l de sa amiga Marieta,
instála en seguida y decididament pera que de una manera ó altre
sortissen de la iglesia y s'en tornassen á casa.

--Peró ¿qué tens, Blanqueta? ¿qué't passa? ¿y quí es aqueix home que
així t'espanta? ¿Qué tens, qué tens?

--Ay, amiga mèva! contestá Blanqueta tremolant. Aquest home es lo gentil
de la rondalla: se'm figura que no ha de parar fins á ferme pérdrer la
vida! Anemsen, Marieta, anemsen, y la beneyta santa Llucia'ns salvará!

--Peró, mira, que encara es aquí... y que'm sembla está enrahonant ab la
geperuda del menescal.

--Sí, sí! ab ella: ella es la traydora, que es causa de ma desgracia.
Peró anemsen, anemsen! Jo no espero mes: anemsen!

Prudenta la amiga, no gosá dir á Blanqueta lo temor que sentia de que
aquell mal home las perseguís també pel carrer, y accedint gustosa, sens
deixar de la ma á la espantada companyona, y obrintse pas com pogueren,
atravessaren fins á la porta, y's prepararen per empéndrer una correguda
així que posassen lo peu al carrer.

Tal com temé la amiga succehí'l contratemps: mentres ellas avansaren per
un cantó, atropellá'l donzell per un altre, sens fer cas de las
estiradas que li dava á la capa, seguintli al derrera, la geperuda pera
detenirlo, ni de las malediccions que tiravan los cegos á aquell
atropellador, que encepegava ab ells y ab sos gossos.

--Deteniuvos, deteniuvos, deya la geperuda; mirau que tothom vos véu...
deixaula córrer ja que no pót ser, sinó quí sab lo que de aixó'n
resultará... Mirau que si se sab...

--Malehida aranya! respongué'l donzell, arreplegantse la capa y
apartantse de sí ab una empenta á la arrepentida traydora; ¿després que
m'has portat al ball, me vóls trencar las camas? Vesten al dimoni, que
ja no hi ha aquí qui'm detinga.

Y passant de un salt los tres graons de la porta de la capella, de ahont
s'allunyavan ja las noyas fugitivas, corrent desesperadas en direcció á
sa casa, apretá'l donzell també lo pas, mes cego, per sa ira y sa
luxuria, que'ls cegos á qui atropellava, y cridant: --Deteniuvos,
deteniuvos... Una paraula y fora... ó sinó...

Y aquí, tal volta, haguera emprés mes decididament sa correguda, ó
hauria sortit de sa boca una amenassa cruel, á no topar en aquell moment
en un obstacle que'l detingué, á no haver aparegut, com si diguessem, un
ángel salvador de las pobres donzellas que fugian espantadas. Lo donzell
de Puymoren, en mitj de sa ceguera y son furor, havia hagut de detenir
son pas y de dissimular com pogué, al sonar en sos oidos una rialla que
no li era desconeguda, rialla plena de sarcasme y burla, y que's podria
péndrer també com una reprensió, feta per un home que estava crehuat de
brassos y colocat en una cantonada de la altre banda del carrer.

--Ah! ah! ah! Devot es, ab bona fe, lo senyor majordom del palau del
senyor Rey, que tan dematí surt de missa.

--Ay!... sí... ¿Vos per aquí, mossen Borra? respongué fingint un mitj
somrís lo donzell, y bramant interiorment de ira y de vergonya. Pensava
que ja haviau marxat á Perpinyá.

--Ah! ah! ah! Dèu ha fet que's retardás ma partida, sens dubte pera que
pogués presenciar vostra devoció. Ah! ah! ah! Y quant m'ha agradat
trobarvos tan devot en aquest punt.

--Y perqué nó?... Y de qué riheu?

--De qué voleu que riga? Se'm figura que haveu anat á pregar á la
patrona dels ulls, y que algú vos ha fet fugir del temple ab malas
miradas.

--Nó... Tot podria ser... Es que...

Lo donzell, sufocat, no sabia que dirse, y lo pitjor era que, durant
aquest entreteniment, las donzellas s'havian perdut ja de vista, y era
en va l'esfors que'l perseguidor pogués fer pera atraparlas. Mossen
Borra, ab tota calma, y prosseguint sa rialla, anava seguint en direcció
á la capella.

--Ah! ah! No us done pena, digué'l juglar com despedintse; seguiu,
seguiu ab vostra direcció; no us detingau, que jo tinch ja la mula y las
auforjas previngudas, encara que'l majordom del palau no ho sapia, pus
ja sabeu que jo tinch també certa majordomia en la casa reyal... y si
alguna carta'm voleu donar, encara tindré temps de emportármela.

Lo donzell quedá sense respóndrer, sortintli foch pels ulls, de rabia.

--Ah! ah! ah! A Dèu siau, senyor majordom del palau del senyor Rey!
torná á dir ab to sarcástich mossen Borra, arribant ja á las escalas de
la capella, y tot llevantse son caperó. A Dèu siau!

--Per vida de!... digué llavors lo donzell, no podent aguantar mes.
Cúydat de tu, juglar, y no't fiques en qui no't demana.

--Ah! ah! ah! respongué girantse mossen Borra, y mirant ab certa
compassió al donzell. Juglar! juglar!... Tens rahó, senyor majordom del
palau del senyor Rey. Lo juglar del palau s'en vá á demanar á Santa
Llucia que li conserve la vista, pera que puga véurer moltas cosas que
han de succehir... y si succeheixen, paraula't dòna'l juglar que molt
havem de ríurer, senyor majordom del palau del senyor Rey.

Al penetrar dins de la capella mossen Borra, avergonyit, irritat, y mitj
temerós y arrepentit de por lo inich cavaller, girá, ab lo cap baix y
pensatiu, en direcció al palau, sens véurer qui li passava per prop,
murmurant sols aquestas paraulas, que indicavan bè son aborriment:

--Que s'en vaja tot al diable! Com hi ha mòn que per ara tots los plans
que'm proposo'm surten fallits... A aixó se esposa qui molt alt pica...
Quant millor m'hauria sigut essent simple conestable de companyia, ja
que així com així no puch arribar allá ahont vull.

Y detenintse en sech, com mes pensatiu ó com si'l fixás una idea, al
mitj del carrer, mirá al cel, y semblant que's refés, digué, per fi,
resolt:

--Peró molt será que un dia ó altre no arribe la ocasió... No
t'espantes, donzell. Molt será que algun dia lo Rey no't necessite... y
molt será, també, que mes endevant la paloma no torne á cáurer en tas
arpas. Jo la deixaré entretant pera véurer venir,... mes si hi torno, ay
de la ingrata, si insisteix en serho!

### XXIII. Com lo rey Fernando se vegé en l'apuro de ser ò cismátich ò ingrat. 

Sols los cors bons, sols los esperits grans sòn los constants
generalment en sas empresas. Las obras y'ls projectes dels malvats no
sòn empresas, sòn tan sols esbravaments de passions, de manera que així
com los bons avansan quant mes obstacles troban, los dolents sòn tan
sols constants mentres no tenen obstacles, y s'acobardan ó's detenen
quant aquests apareixen, podentse dir que sa insistencia no es la
resolució valenta del que prossegueix ab fe y bon desitj, sí sols nova
probatura traydora, camins cuberts y torts pera acostarse á una muralla.

Probas doná de aquesta veritat lo donzell de Puymoren, pus temerós de
ser la burla de la cort y de que son cas se fes públich en la ciutat,
passá alguns dias en que casi no's deixá véurer, y fins resolgué de molt
temps no acostarse prop del barri del portal del Ángel, preferint en sa
ociositat anarse á distráurer en altres recons de la ciutat, que ell
tenia ben coneguts.

En cambi, mossen Borra, sens tenir cap plan fixo que s'hagués de
realisar de prompte, y mantenint sols viva la ilusió que li havia
infundit ja de molt temps son antich somni, s'en havia anat tot tranquil
y ple de esperansa á Perpinyá, pus cada trantoll polítich que apareixia
en lo mòn li feya imaginar que alló havia de ser camí segur pera
realisarse lo que en ell era efecte de son somni, y que en son estimat
senyor, lo primogénit don Alfons, era causa de sa impaciencia y mal
estar.

Y no deixava de poder ser tal volta un camí lo que en Perpinyá succehia,
pus s'havian de arreglar ó resóldrer cosas que tocavan á tot lo mòn, y
segons son desenllás, de segur que n'havian de sortir guerras en que
hagués de ficarse lo rey de Aragó.

Peró tan apocat se veya allí l'esperit del antich vencedor de Antequera,
que no semblava en res al decidit regent de Castilla, y pobre de sa fama
y pót ser de sa dinastia, si després de ell no l'hagués succehit un
príncep magnánim, sabi y valent, que hagués recobrat tot lo perdut.

Y no podia menos de trobarse així don Fernando, quant recordava que tot
ho devia al Papa Benet, que ell era qui mes havia contribuit á la
conversió dels juheus ab la conferencia de Tortosa, que la mateixa
Fransa, llavors contraria, era la nació que mes l'havia instat á
ajudarlo, y finalment --y aixó era lo mes cruel pera ell-- que poch
temps ans, en la ciutat de Morella, fins havia fet gala de servirli de
patge, portantli'l cavall del fre, y obligant al primogénit don Alfons
que li servís aygua á mans. ¡Y llavors veya á fra Vicens Ferrer, al
antich mestre del sacre palau y secretari de Benet, girarse de espatllas
á son amo, á la Fransa resolta á negarli la obediencia, á Castilla y
Navarra indecisa, al concili de Constansa amenassant, al mateix papa
Benet tossut é inflexible, al emperador Sagimon irritat y exhigent, y
apart de aixó, á sos propis vassalls dividits per tal motiu en opinions,
y á molts de ells disgustats per no haver pogut complir lo nou Rey
moltas de las cosas que havia promés al posarse la corona de Aragó en
son cap! Pobre Fernando! Tan malalt estava de esperit l'amohinat rey,
que'l mal de la ánima fins anava trascendint ja en son débil cos!

Basta esplicar sa última entrevista ab lo Emperador y ab lo papa Benet,
pera deduhir com estaria'l Rey.

Després de haver empleat inutilment mes de cinquanta dias los dos
soberans que volian fer renunciar á Benet, tenint conferencias y mes
conferencias, barrejantshi disputas, acaloraments, protestas y
amenassas, quedaren tancats, per fi, y ab ánimo de dar un cop decisiu,
los dos mateixos monarcas y'l Papa, que era objecte de sa entrevista, en
una cambra de la casa de Bernat de Vilacorba. Peró en va's tancaren los
prínceps y en va esperaren los cortesans, áulichs y polítichs de las
tres corts que's trobavan reunidas en aquella notable vila, que tres
sigles després havian de arrancar de Catalunya la ambició dels reys
francesos y la indiscreció dels espanyols.

Lo que dins de aquella cambra succehí, lo que allí's parlá no ho sab
ningú, y set horas havian passat, quant sortí primer que tots lo papa
Benet, pera quedarse sol y separadament en una altre cambra, ahont havia
de véurerlo encara'l Rey de Aragó, després que l'Emperador s'hagués
separat de ell.

Poch hi havia que notar en la cara del Papa, pus si bè sos ulls
brillavan com excitats, sas faccions en general indicavan com sempre
certa serenitat, que may solia pérdrer, y fins s'haguera dit que's
llegia la esperansa en son front. Las últimas paraulas que se li ohiren
dir al obrir la porta, y com despedintse, foren sols aquestas:
--Inflexible, sí, inflexible: lo mateix avuy que al primer dia. Aquesta
es ma única resposta, y, per conseguent, estich aquí de sobras.
Participaume la vostra prest, y jo sè que tinch de fer.

Si resolta era la despedida del Papa no ho fou menos la del Emperador. A
poch de haverse aquell separat, la porta's torná á obrir, y Sagimon, al
revés de Benet, mostrantse sumament agitat é indicant ab sa cara cert
fastidi ó cansament, digué, també com á despedida, al rey Fernando, las
seguents paraulas:

--O ell ó jo, que'l concili aguarda y las dilacions no sòn mes que
perjudicis á la Iglesia universal. Si'm seguiu á mi, negauli la
obediencia y tindréu ma ajuda: si anau ab ell, preparauvos á sentir los
mals que us esperan. Perseguit será'l cismátich y ab ell sas obras y'ls
que'l seguescan. Res mes. Pensauhi bè, rey Fernando, y en Constansa
espero vostra resposta.

--Es á dir, que estau resolt á marxar?

--De seguida. A Dèu siau, rey.

--A Dèu siau, senyor.

La desaparició del Emperador fou un llamp que ferí vivament al rey de
Aragó. Deixantse anar don Fernando en una cadira, quedá per llarch rato
pensatiu, ab la vista fixa y la boca oberta, com qui s'escolta los
glapits del cor.

--No hi ha remey, digué al cap de un rato de estar en inacció; no hi ha
remey! Estich al mitj del pont y he de passar endevant ó enderrera. O
heretge ó ingrat! Heretge qui tants enemichs ha fet pérdrer de la Fe
católica? Nó, nó, ja may! Ans preferesch...

Y al anar á alsarse, com si estás resolt, per fixarse sols en l'horror
que li causava la idea de passar per heretge, torná á detenirse, abatut
per la imatge de son antich y constant favoreixedor, que li semblava
véurer ja á sa presencia.

--Peró qué dich! continuá. Lo vincle del Papa y del Rey es aquí vincle
de home y home, es lo vincle de amistat. Qué dirá l'amich, que fins
assistí en persona á la proclamació de Casp, influint pera que fos
elegit lo mes bo entre'ls set pretendents? L'infant de Castilla, que
conquistá'l títol de generós, com á rey de Aragó haurá de portar lo
sobrenom de ingrat! Sí, sí! al mitj del pont me trobo, y no'm queda
altre camí, segons me sembla, que cáurer desde'l mitj!

Y casi fins postrat y afligit en sa incertitut, no sabent trobar camí
pera sortir de son dubte, vehent que's pendria com estranya sa tardansa
en sortir, demaná consol á Dèu, y's resolgué, per fi, ab ánimo sols de
probar, si ab humilitat y ab paraulas dolsas acabaria de lograr, tal
volta, lo que no conseguí ab amenassas l'emperador Sagimon.

Peró inútils foren los esforsos y las esperansas de Fernando, que
tremolava llavors pót ser per la primera vegada de sa vida, quant al
obrir la porta de sa cambra vegé obrir també la del lloch ahont s'havia
tancat lo Papa, y est aparegué rodejat de alguns cardenals y altres
sacerdots de sa comitiva.

--Amich! li cridá don Fernando, avansant lo pas en direcció á la persona
de Benet.

--Jo no sò l'amich, contestá aquest, jo sò'l Papa, que espero la
resposta de un rey.

--Peró mirau... Ja sabeu, senyor...

--Detente, rey de Aragó, cridá llavors Benet ab arrogancia, detente
devant del que't fèu remissió del feu de Sardenya, y del que t'ha cedit
drets de la cambra apostólica pera pagar á tos acreedors. Sias breu en
ta resposta, rey, y jo't daré, segons ella, ma benedicció ó mon anatema.
Digas resoltament si'm tens per lo que sò ó nó.

--Senyor, jo sols demano, que, per la pau universal de la Iglesia,
donant probas de vostra humilitat, vos subjecteu...

--Rey, aquesta no es la resposta que espero.

--Es que no sè qué dirvos... Mon compromís es tan gran, que á la fi,
obligat á la forsa per lo que farán tots los soberans del mòn, tindré'l
sentiment...

--Basta, basta. Vóls dir, á la fi, rey, que tu també m'abandonas?

--Si llegisseu mon cor, senyor, veuriau lo que sento. Sols la por...

--La por? digué ab to irónich y admirantse al mateix temps Benet. ¿Y quí
tè por quant lo cor li diu que obra bè? Y cabalment m'ho diu qui tè en
son favor y en mon favor tot lo bras militar y eclesiastich de sos
regnes, sí, perque tots aquests arcabisbes, bisbes, prelats y barons
que't segueixen y que't rodejan, tots, rey Fernando, acatan ma autoritat
y regoneixen ma llegitimitat. Por tè, qui ab tant esperit y ab tanta
constancia ha sabut sostenir lo dret de ser rey, contra sis pretendents
y contra tants obstacles com se presentaren, ans que Dèu li donás la
desitjada corona? Quédat ab la por, que jamay te la podrás tráurer de
ton cor.

--Peró, senyor, un concili com lo que us amenassa, devant del qual se
inclinan los altres anti-papas, y que tè l'apoyo del Emperador, no us fa
por?

--Nó, may! Aquí está la diferencia de mi á tu, rey. Un emperador sense'l
Papa, no es mes que un rey de romans, un concili en que aquest mana al
papa que'l presideix no tè cap forsa, y prest veurá Joan XXII que se'l
vól papa pera presidir, peró nó pera regnar. Ni un ni altre pera mi sòn
res, y res també lo concili ahont acut l'heretge Joan Hus, ab
salvo-conduyt de Sagimon, del mateix á qui tantas vegadas havia
destrossat lo bohemo Zisca, general dels mateixos husitas, y del que
no's pogué venjar l'Emperador, com pensa venjarse ara del tirá Ladislao.
M'entens, rey de Aragó?

Fernando, sentint la esposició de aquellas veritats y miras políticas
que li feya Benet en pocas paraulas, no sabia que ferse ni que dir.
Seguí un breu rato de silenci, y llavors lo Papa continuá:

--Ja véus, donchs, rey de Aragó, si dech tenir por, y mes quant,
crehentme ab mon dret, estich disposat á disparar l'anatema contra'ls
preocupats, de qualsevol gerarquia que sian.

Al sentir aquestas paraulas, sospirá y mira al cel lo rey Fernando, y al
mateix instant se sentí com una tronada lluny, sent senyal de que
s'acostava una tempestat, lo cel s'aná enfosquint, y comensá á llampegar
com si fos en istiu.

--Alabat sia Dèu! digué llavors lo Papa.

--De qué donau gracias á Dèu?

--De qué? De que'm proporcione un camí ó pera curarte de la por que tu
tens ó pera aumentarme'l valor que jo sento. A Dèu siau, rey de Aragó.

Y fent una salutació, indicá lo Papa com que s'en anava á sortir de la
casa.

--Ahont anau, senyor? li cridá don Fernando.

--Vaig á probarte la poca por que tinch: mas galeras aguardan, y vaig
embarcarme en seguida pera Sardenya.

--Peró no sentiu la tempestat com brama? Vos esposaréu?...

--Y perqué nó? Precisament lo perill es lo que busco: en ell me mostrará
Dèu si déu mudarse ó no lo vicari de sa Iglesia.

--Peró tornaréu, senyor?

--No ho sè: peró si torno, tornaré papa... y si no, libre estarás, rey
Fernando, de la por que't domina.

A la desaparició de Benet seguí una turbació inmensa que dominá al Rey,
deixantlo com encantat, y de la que sols pogueren tráurerlo la multitut
de personas eclesiasticas y civils que anaren entrant en la sala,
precedint á ellas principalment l'abat de Poblet, lo canonge Malla de
Barcelona y fra Vicens Ferrer. Cada un procurá, per son estil, dirigir
paraulas de consol al Rey, y acompanyantlo á son palau, li pregaren que
quedás tranquil, pus desde'l dia seguent s'ocuparian sens falta tots sos
amichs en resóldrer definitivament la gran qüestio del Papa.

Y en efecte, després de ohida missa, lo dia seguent, per lo senyor Rey
en la capella del castell, pujá en un catafalch, que devant de ell
s'havia alsat, mestre Vicens Ferrer, y predicá un sermó que pogué servir
de pauta en la conducta que'l Rey y'ls vassalls desde llavors havian de
seguir.

Deya en resúmen lo sermó de fra Vicens: "que'l papa Benet era verdader
vicari de Jesucrist, pus sabia ell cosas per las quals estava ben cert
de aixó, peró que s'havia ficat en algunas dilacions sobre'l fet de la
unió de la Iglesia, y així convenia al Rey, pera obehir lo manament de
Dèu, al qual devia ans estar que al del Papa, fer algunas ordinacions ab
son notable y bon consell, las quals serian amargas al dit Sant Pare,
peró profitosas á la salut de sa ánima, així com la medicina es amarga
al pacient ó malalt."

Un dels circunstans que escoltavan las paraulas de fra Vicens era la
reyna Margarida de Aragó, viuda de don Martí, seguida, com sempre
acostumava, de son esclau negre, y qual senyora havia anat á Perpinyá
pera que'l rey don Fernando manás pagarli algunas de las rentas que li
havia consignat, peró no satisfet, ó pera que'l papa Benet li fes
entregar la part de drets de la cambra apostólica, sens lo qual no
podria víurer. No perdé la reyna viuda cap paraula de las del
predicador, y poch tardá en escríurerlas á son oncle, lo bisbe de
Mallorca, que era camarlench del papa Benet.

Peró lo sermó de fra Vicens produhí son efecte; desde aquell dia alguns
homens tossuts passaren á ser solament duptosos, y venint á pochs dias
lo ferm manament del concili, los dubtosos se transformaren en enemichs
resolts, y'l Rey se decidí, per no haverhi altre remey, comissionant al
efecte al mateix fra Vicens, pera que participás á Benet la sustracció
de sa obediencia y la publicació de aquest acte per tots los regnes de
la Corona de Aragó.

Peró mentres aixó succehia en terra, vejam com la passava en la mar lo
papa Benet de Luna.

### XXIV. Benet XIII en mitj de la tempestat. 

Cubert enterament lo cel, bramant lo vent ab so aterrador y amenassant,
iradas y erissadas las onas de manera que semblavan barallarse ellas ab
ellas, y trist l'horissó, com si fos la espressió del mòn que patia un
gran sentiment; las dos galeras del papa Benet XIII no sabian que ferse
ni'ls que las dirigian, pus sacudidas en totas direccions per la mar
despótica, tan prest se las veya sepultadas en la aygua, com apareixian
despéndrerse de ella, á manera de un aucell aquátich, que, apoyantse ab
sas potas sobre de aquell element, vá á empéndrer son vol. Vensudas
tenian ja sas forsas los palomers, que, mullats y suats al mateix temps,
pujavan y baixavan de las velas, mudant cordas y direccions, pera véurer
si encertavan un grop de vent favorable; deixava ja'l timó lo timoner,
vehent que en va bregava, y desesperat lo pilot, per considerar perdut
lo ausili del art y'l de la naturalesa, mitj crehuat de brassos y
sospirant, no pensava ja en cap mes recurs que en lo que busca tothom
que pert enterament sa esperansa, per mes esmortoida que tinga sa fé:
mirá al cel, demanantli de tot cor sa ajuda; y com inmediat consol de
son desamparo y en representació del mateix cel, buscá en un estrem de
sa nau al principal viatger que portava, al senyor baix quals ordres
havia deslligat sas galeras del port: mirá la cara del papa Benet, que,
tranquil é inmutable, contemplava la tempestat ab indiferencia, y
esperava, de segur, que arribás aquell crítich moment.

--Qué fem, senyor? digué lo pilot. Dèu no vól que anem á Sardenya.

--Ara ho veurém. Tingas paciencia, pilot, y prest te diré'l punt ahont
se haja de dirigir nostra combatuda nau, ó si devem morir en ella.

Y dirigint Benet sos passos al alcássar de la galera, mentres que'l
pilot lo mirava aterrat de véurer sa serena calma, descobrí enterament
son cap, s'agenollá en l'estrem de la embarcació, crehuá sas mans sobre
son pit, y, dirigint sa vista al cel, pronunciá aquestas paraulas:

--Mes que vostra misericordia, imploro aquí, Senyor, vostra justicia! Si
no sò vostre vicari en la terra, Senyor, aquí'm teniu rendit, mes si ho
sò, donau senyal en aquest perill, Senyor, de que vostre vicari s'ha de
salvar!

Incliná'l front llavors Benet, ab los ulls tancats, y com esperant la
resposta de sa súplica. Llarch rato estigué de aquella manera, absorvint
la atenció del pilot que estava prop de ell; y en tal situació cresqué'l
pasmo del que era testimoni de aquell fet, quant observá que comensava á
cáurer una fina pluja, y que per aixó Benet no apartava'l cap ni's movia
de la mateixa actitut.

Aquella fina pluja era un mitj preludi de lo que prest observá'l pilot.
Entant que queya, comensá á bufar un ventijol, y las onas anaren perdent
sa furia, y ple de goig y agrahiment lo pilot, no pogué menos de
deixarse també cáurer de genolls prop del Papa, y de exhalar un ah! de
alegria que espressava bè lo cambi repentí que acabava de sentir son
cor.

Al sentir aquell ah! lo Papa, alsá lo cap y obrí los ulls. Sortint de sa
concentració, no podia Benet tenir prou coneixement encara de la bonansa
que'l cel oferia, com ho coneixia bè l'expert marí, mes deduhintla per
la alegria del pilot, apretá ab efusió sas mans crehuadas y esclamá:

--Alabat sia Dèu! Gracias, Senyor, pus haveu aclarat mon dubte.

Y alsantse en seguida, y apretant la ma al pilot, anyadí aquestas
paraulas:

--Es á dir, pilot, que som fora de perill?

--Sí, senyor, fora, fora.

Donchs, papa sò! esclamá llavors Benet, y ningú podrá ja ferme desistir.

--Voleu, donchs, que seguim la mateixa via? Insistiu en anar á Sardenya?

--Nó, pilot; á Penyíscola es ahont havem de anar. Dòna forsa á las
velas, y á Penyíscola.

--A Penyíscola, á Penyíscola! cridá'l pilot als mariners.

--Sí, á Penyíscola, que allí m'esperan los bons, y prest tornarém de
allí pera anar altra volta á Perpinyá.

Y relliscant ab vent favorable las galeras, ben prompte se las vegé
desaparéixer, corrent vent en popa, y anant una derrera del altre, com
si fossen dos cisnes que travessan en filera per un estany.

### XXV. La olla del paller. L'anatema del Papa. 

Algun temps passá en que no se sabia que s'havia fet del inflexible
anti-papa, y dubtosa estava, de conseguent, la cort de Perpinyá,
esperant á véurer si pót ser se evitaria lo compromís de declarar
il·legítim al papa aragonés.

Peró tenintse noticia de que Benet era á Penyíscola mes resolt que may á
sostenir son dret, y arribant la ferma disposició del Concili pera que
s'apartassen los regnes de Espanya de la obediencia al renitent, se
prengué decidida resolució ja sens cap mirament, y fins encarregá'l Rey
á son primogénit pera que fes los enantaments deguts, tant prompte com
fos publicada la sustracció, contra'l mateix papa y sos arrimats.

Tractava familiarment aquest negoci Fernando ab son primogénit, y en
ocasió que estava á sa presencia lo juglar mossen Borra, y al pas que'l
Rey donava la ordre decisiva, se veya ben clar que, al dictarla, no ho
feya ab tota sa voluntat, y que aquell acte acabava de agravar mes y mes
lo mal en son esperit, pus á cada providencia que dictava Fernando, y
que exteriorment tal volta podia semblar filla de un caracter enérgich,
exhalava un ay! l'espantat y malalt monarca, que indicava ben clar ó sos
dolors ó sos escrúpols.

En cambi, lo príncep don Alfons, mogut del millor desitj, y obrant
sempre per l'impuls natural que de molt temps l'induhia á buscar
ocasions de fer soroll, á la primera indicació de son pare, s'oferí ab
lo major gust, y ensenyantli la misteriosa espasa que cenyia en son cos,
li digué decidit:

--No's perdrá per mi, senyor. Fam tinch de desenveynar aquesta espasa
per qualsevol motiu, y jo us prometo que no tardará sa punta en ensenyar
al cismátich Benet lo camí de un altre lloch elevat, de ahont podrá
véurerlo bè tot lo poble que ell excomunique.

Peró'l juglar, que preveya mes que tots, y que coneixia la por del Rey y
la sinceritat del príncep, posantse mitj á ríurer, fèu mudar ben prompte
de propósit á sos senyors.

--¿Sabeu, príncep, digué mossen Borra, que la mala fusta es la que osca
la serra? Bo es que publiquen la sustracció de la obediencia al papa
Benet, bo es que'l rey de Aragó y tots los de Espanya seguescan al
concili de Constansa, peró no vullau fer servir vostra gloriosa espasa,
que está reservada, sens dubte, á majors glorias, pera una de tan petita
y passatjera.

--Que vóls dir, juglar? preguntá'l príncep.

Y'l Rey, que, en altres ocasions de menos abatiment é indiferencia, no
hauria deixat passar aquellas paraulas del juglar, sens averiguar lo que
significava alló de majors glorias, ni tan sols respongué, esperant tal
volta que de la discreció del juglar sortiria un bon pensament, per lo
qual se evitás la vergonya propia y la del abandonat amich.

--Qué vull dir? contestá mossen Borra. Que per dolenta que sia una olla
sempre es bona pera un paller, pus ab ella se logra, quant menos,
espantar als pardals que farian malver la palla,... y vos sabeu (anyadí
després ab pausa, y mirant de certa manera al príncep, pera que'l
entengués,) que pót ser hi haja algun dia ocasió de fer una bona
casseria contra molts pardals que voldrian esbarriar vostre paller. No
es veritat, príncep?

--Te entench, contestá don Alfons, peró no entench prou lo de la olla.

--No podeu compéndrer, senyor, que l'anti-papa Benet podria servir en
certas ocasions de olla pera espantar als pardals? Perqué us pensau que
aquestos fugen del paller? perque creuhen que la olla es un home, pus á
conéixer que la olla era olla, de segur que hi anirian. Deixau, donchs,
que vaja y vinga per los estats de Aragó Benet, deixau que's gose
crehent que Penyíscola es la sèva Roma, deixaulo que porte una tiara,
encara que sia de paper, pus temps pót venir en que'ls pardals coronats
de altres nacions respecten mes á Aragó sols per lo dubte de si'l papa
intrús pót tornar á ser verdader, de si la olla es olla ó es un home que
trau lo cap per entre la palla.

Lo príncep se quedá meditant de prompte, somrigué, y dant ab la ma sobre
las espatllas del juglar, li digué:

--Tens rahó: te comprench, juglar, perque quí sab lo que pót succehir en
lo mòn.

Llavors lo Rey, mirant incertament als dos que li parlavan, arrupí sas
espatllas, y digué:

--No us comprench prou, ni mon cap está pera pensar, en l'abatiment que
sento. Peró, príncep ¿deixaréu tal volta de cumplir lo que mana'l
Concili, y tornaréu á desfer tot lo que está ja resolt?

--Qué he de deixar de fer! Una cosa será ser escarceller del anti-papa y
altre ser son defensor. Estau descansat, senyor, que sent jo
l'encarregat, tan prompte com torne á Perpinyá Benet, segons se espera,
se li dirá clarament la resolució, y la sustracció de sa obediencia se
publicará en vostre nom per tots los regnes.

--No tornará Benet, contestá mossen Borra.

--No?... Y perqué? diguéren alternativament lo Rey y'l príncep.

--No tornará, perque desde ahir que está ja aquí, y en proba, que si no
us donau pressa, pót ser que ans de vostra pracmática de sustracció,
vejau publicada en son nom la convocació de un concili, pera oposarse á
totas las disposicions del de Constansa.

A aquesta noticia, los ulls del Rey se bellugaren esparverats, y fent un
esfors pera alsarse de la cadira, cridá:

--Es aquí Benet? Donchs, prest, prest, infant: no perdeu temps. De
seguida, cridau á mestre Vicens: que vinga mestre Vicens, y un y altre,
prompte, prompte, traheume quant ans, per amor de Dèu, de aquest embull!

--Fiau de mi, senyor y pare!

Tanta pressa se doná'l príncep, que aquell mateix dia, estant en sa casa
lo papa Benet, y poch ans que's reunissen ab ell los cardenals de son
séquit, trucá en la habitació del anti-papa un home, que no era dels
avisats pera la reunió, un que en altre temps havia sigut la principal
confiansa y l'áulich mes íntim del papa de Avinyó, l'antich confessor y
mestre del sacre palau del papa Benet, y á qui, á pesar de aixó, no
esperava aquest en aquella ocasió: fra Vicens Ferrer.

Així que's vegeren cara á cara l'anti-papa y son antich secretari,
quedaren per un moment sense dirse una paraula, mes á la fi, endevinant
lo primer l'objecte de la visita, digué senzillament:

--Qué buscas aquí, mestre? Vèns á suplicarme ó á exhigirme?

--Busco, senyor, la pau de la Iglesia, y, per conseguent, del mòn; y
vinch á suplicar y á exhigir al mateix temps.

--Qui exhigeix no suplica.

--Es que suplico en nom propi, y exhigesch de part de Dèu y de mon rey.

--Benet me dich aquí, com m'ho digueren y com m'anomenares tu en Avinyó,
y no he de tornar á dirme Luna, perque Dèu no ho vól, y Dèu es ans que
tots los reys.

--Dèu ho vól, en bè dels reys y en bè de la vostra ánima. Creheume,
senyor.

--No't dech créurer á tu, ovella, quant Dèu ha parlat clarament al
pastor. Parla, donchs, sols en nom del rey, y acaba: dígasme qué vól lo
que te envia.

Se detingué un breu espay llavors fra Vicens, y parlant després ab tota
dolsura, digué sols estas paraulas:

--Está resolt, senyor: la cort de Aragó y son rey acatan la disposició
del concili de Constansa, y lo dia sis de janer se declara en estos
regnes la sustracció á vostra obediencia. Ara, sí, vos suplico com
amich...

--Prou, prou: que jo no he de contestar al amich que'm suplica, sinó al
rey que'm exhigeix.

--Donchs, responeu! digué llavors ab resolució prudenta fra Vicens.

Y obrint los brassos, sens alsarlos, l'anti-papa Benet, al ohir aquesta
exhigencia, arrugá son front, com li succeheix al que li sobrevé un
pesar, y digué ab tota forsa y ab to de esclamació:

--"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in
deserto*!" es á dir, jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en
pago, m'abandonas sol en lo desert!

--Qué diheu, senyor? digué admirat fra Vicens. A quí contestau ab
aquesta resposta, á mi ó al Rey?

--A un y altre: al Rey y á tu.

--Peró aquesta no es resposta pera dar al Rey: dáumela per escrit, que
així no podrá dubtarse de ella.

--Sí? Tens rahó. Espera, donchs.

Y agafant l'anti-papa una ploma de son tinter, escrigué en un full la
mateixa resposta, anyadinthi en seguida altres diferents paraulas; plegá
després lo full, y l'entregá á mestre Vicens, lo qual, fent un
respectuós saludo, sortí del aposento, ahont se quedá Benet ab lo cap
ficat entre las mans, com qui medita ó com qui plora.

Quant fra Vicens entregá la resposta al Rey en presencia del primogénit
y de altres personatges, obrí Fernando lo plech ab gran interés, mes á
penas comensá á llegir, observárenli tots los circunstants una gran
turbació, tot son cos se posá á tremolar, sos ulls y sa fisonomia en
general se mostraren com plens de amargura y de por, y no bè acabá de
llegir Fernando la última ralla, quant, amagantse entre sa roba'l paper,
y no responent á cap de las preguntas que li dirigian, comensá á cridar:

--Ja está fet! ja está fet! Y pus he cumplert y s'ha acabat mon cárrech,
fugim de aquest lloch, ahont no'm correspon estar, y tornemsen á
Barcelona, pera véurer si recobro las forsas y la serenitat de altres
dias. Depressa, depressa, mos infants, mos amichs, mos servidors: anem á
Barcelona, y traheume sens tardansa de aquesta vila que'm entristeix, de
aquesta atmósfera que'm mata!

Lo que deya'l paper entregat per fra Vicens, comensant per la primera
resposta que havia fet Benet y ab las demés paraulas que hi anyadí, era
lo seguent:

"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me dereliquisti in
deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur, illegitimaque
tua progenies, in nefario incestu concepta, non regnabit usque ad
quartam generationem*."

Que vól dir en catalá:

"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en
lo desert! Pochs serán los teus dies y breu ta vida, y ta progenie,
illegitima per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
fins á la quarta generació."

### XXVI. Com mestre Nicolau, després de haverse despedit de son deixeble, 
se despedí de sa estimada ciutat de Barcelona, pujant al campanar de la 
capella reyal. 

Ans de tornar al lector á Barcelona, convé recordar de nou á un
interessant personatge, que, mentres succehian tants trastorns en lo
mòn, s'en aná de aquella ciutat, ahont havia viscut molts anys, pera no
tornarhi may mes.

Després de la anterior entrevista de Guillemet ab mestre Nicolau, lo
protector de aquell, mossen Joan Fivaller, havia donat una alegria al
jove, manifestantli que dins breu temps podria posar ja son signe de
notari al peu dels documents que fins llavors havia firmat sols ab la
firma de ajudant substitut del escrivá major de la Diputació, pus
quedava una plassa vacant, que, per renuncia del que exercia y per
concessió del senyor de certa notaria, passaria á sa propietat.

Boig estava, donchs, de goig l'enamorat Guillemet, quant, mes que en sa
sort, pensava en lo fácil que se li anava posant lo camí pera compartir
algun dia sa ventura y felicitat ab sa estimada Blanqueta.

Mogut sols per un inmens agrahiment, com sól sentir tothom que tè honra
y bondat, sens fixarse en la causa de ahont podria venirli'l bè, no feya
mes que besar la ma á mossen Joan, y ni donava tan sols en qui seria la
persona á qui ell havia de succehir en un dret y un cárrech tan nobles,
fins que son protector li doná á enténdrer ab breus paraules, dihentli:

--Ves, ves; que al menos no passes com amich ingrat, ja que pót ser has
sigut olvidadís deixeble; ves, ans que no'l deixes tal volta de véurer
pera sempre, á ton bon mestre y amich... al antich escrivá de manament y
notari de Barcelona, mestre Nicolau Gili. Me entens, Guillemet?

Aquestas paraules foren al punt compresas per l'ardent jove, que,
realment, entre sos amors, sa personal obligació y l'interés que prenia
en lo gran número de conversas políticas que llavors se promovian per
tot arreu, no havia tornat á véurer de molt temps á son bon mestre,
desde que havian cessat las llissons que, ans, ab tant carinyo li
donava. Aquella última proba de generositat y afecte que acabava de
rébrer en aquell moment del desgraciat y bondadós amich, á qui ans havia
fet tanta companyia, avergonyiren en cert modo al pundhonorós jove, y
sens insistir, corregué plé de agrahiment y de major carinyo á besar la
ma del home que tant havia contribuit á que ell ne fos.

La escena sensible que havia tingut lloch algun temps ans, y de que ja
tè noticia'l lector, se repetí ara novament, y fou mes dolorosa, quant,
per mes preguntas que dirigí Guillemet á son mestre, no li pogué fer dir
ahont aniria al marxar de Barcelona, ni quin era'l projecte que portava
aquell entristit home al despedirse pera sempre de la gran y populosa
ciutat. Abrassos, llágrimas y benediccions tancaren aquella última
conversa entre mestre y deixeble, y ja desaparegut aquest, no tingué ja
mes idea mestre Nicolau, que dirigir son cor á Dèu, pera que li donás
acert y consol en la nova vida que anava á empéndrer, y despedirse també
de sa estimada y gran ciutat de Barcelona, ahont havia gosat en altre
temps de tanta satisfacció y honra.

A tal fi, després de haver demanat á son amich, lo prebere Bernat Soler,
(antich rector y arxiprebere de la capella Reyal, y que llavors se
tornava á cuydar de ella, desde que'ls Celestins havian perdut sa
importancia ab la mort del rey don Martí,) que aquella nit li dispensás
l'últim favor que de ell podia meréixer, á lo que accedí lo bon capella,
sens imaginar lo que l'altre li demanaria; entrá mestre Nicolau á la
casa de son confesor, amich y vehí, que era prop de la dita capella, y
apretantli la ma ab efusió, manifestáli clarament l'objecte de sa
exhigencia.

Dos cosas demanava l'entristit mestre al depositari de sos secrets: la
una era que, atés que la capella reyal may podia estar desamparada de
nit ni de dia, pus estava sempre en vigilancia en ella, segons estatuts,
un de sos preberes, li permetés entrar en lo temple, pera dirigir en la
soledat son esperit á Dèu, y demanarli fortalesa y constancia en la nova
vida que anava á empéndrer; y la altre, que li facilitás, al sortir de
la iglesia, la clau del cloquer ó campanar, pera poder donar desde allí
son últim á Dèu! á sa estimada ciutat.

Si bè regoneixia'l primer objecte'l bon capellá, no sabia ferse cárrech
del segon, avesat com estava'l rector á sa vida tranquila y rutinaria, y
sentli enterament estranyas aquellas exaltacions de la imaginació que
tant fan gosar al home de cor, sobre tot quant l'home es instruit y
sensible al mateix temps, quant l'home trau aquella part de poeta ab que
la Providencia l'ha dotat, pera que disfrute fins en los sofriments.

La confiansa que tenia'l capellá en son vehí fèu que no negás á mestre
Nicolau lo favor que li demanava, y obrint la porta del terradet de sa
casa per ahont s'anava á la escala que conduhia al presbiteri, diguéli
que ell mateix l'acompanyaria, y que al retirar de la iglesia, seguint
la mateixa escala amunt, arribaria al cim del campanar, ahont lo
deixaria anar sol, pus ell no s'hi atrevia á pujar per temor dels ayres
que corrian.

Baixá, donchs, mestre Nicolau á la capella, que, per no ser dia de cap
festivitat senyalada, tenia sols los adornos dels draps blaus ab
historias de las parets, nó de altre color, cremant dos grossas llantias
devant del hermós retaule de la adoració dels Reys, que era en l'altar
major, y altres cinch llantias devant dels altres cinch altars que hi
havia repartits en lo demés de la iglesia.

De las numerosas reliquias que la capella contenia, sols una part n'hi
havia esposada com de costum, peró era tal la veneració y devoció que á
ellas tenia de sempre mestre Nicolau, que, postrantse allí sumís devant
del Rey dels reys, imaginant com que contemplava aquellas sagradas
memorias, aná recordantlas una per una, y á cada una invocá, demanant
consol y fortalesa en sa nova vida. La camisa inconsutil de Nostre
Senyor, las tres espinas de sa corona, la esponja y'l clau de sa passió,
la gota de sanch així tornada en lo cálzer de un sacerdot que dubtava,
lo lignum Crucis, lo tros de la túnica de la Cananea, los cabells, la
llet y la verónica de la Verge Maria, lo bras de Sant Lluch, lo bras de
Sant Jordi, lo cos del inocent, lo cos de Santa Marina, lo manto de Sant
Martí, l'os de Santa Agueda y la pedra, encara ensangrentada, en que
foren colocats sos pits, y altre sens fi de objectes sagrats iguals á
aquestos anaren passant ordenadament per la memoria del afligit devot, y
en cada un aná invocant, y per cada un suplicá á Nostre Senyor que li
concedís lo que li demanava.

Acabada sa oració, besá contrit á terra mestre Nicolau, y fent una
senyal ab lo cap á son amich, lo capellá, que'l correspongué ab altre
senyal, volent dir que ja podia anar amunt, pus ell devia quedarse, se
dirigí de nou á la escala per ahont havia baixat, aná seguint amunt
amunt, ab la ajuda de una candela que encengué en una de las llantias
baixas, y no pará fins que's vegé en lo pis mes elevat de la ayrosa
torre, ó sia demunt del arch que aguantava las campanas, qual arch
sostenia unas posts, desde las quals se podia acostar ab facilitat als
grans finestrals de ogiva, partits cada un per un llauger pilar, y
colocats demunt de unas altres ogivas interiors que aguaytan per derrera
de ditas pilastras, justificant així unas y altres oberturas que, á mes
de servir pera la llum, sòn los finestrals com verdader adorno de la
obra, y pera rematar poeticament lo cim ahont s'assenta simbolisada la
corona del marqués, propia dels antichs Comtes de Barcelona.

Nit serena, rasa y tranquila era la de aquell dia, y una hermosa y clara
lluna il·luminava tots los ámbits fins ahont podia arribar la vista. Al
observarla aquell home sensible, en qual cor se podia dir que encara
quedava caliu del foch cristiá ab que acabava de resar, sens haver
sofert cap distracció fins en aquell moment, se detingué ja al primer
pas, y com clavat y estátich en lo primer lloch ahont afiansá sa planta,
alsats sos ulls al cel y crehuat de brassos, continuá per llarch espay,
contemplant, com embadalit, al astre que es, sens dubte, lo mes amich
del cor.

--Benehit sias, Dèu, digué, pus que per tot te trobo gran! Gran t'ha
concebut ma ment al fixarme en tu, quant, tancant mos ulls devant del
mòn y de la llum, he prosternat mon cap, fa poch, pera implorar ta
misericordia, y gran te concebesch ara, quant, passejant ma vista per lo
mòn, per las obras que tu has creat, y rodejat de la dolsa llum que en
ellas espargeix ta ma, elevo mon esperit, y'm recomplasch en la
esperansa de que m'has sentit y de que'm donarás lo consol que
necessito. Sí! pus posat aquí, entre lo cel y la terra, y á vista de la
melancólica consoladora dels mortals, me sembla com si estigués ja fora
del bullici del mòn, y com si m'anás acostumant ja á mirar á aquell
perdut á mos peus, y á familiarisarme ab la única companyona,
melancólica com jo, que ha de ajudar á ferme menos áspres y mes
passatjeras las amarguras de mon cor. Oh! qué hermosa es aquesta
elevació en que'm trobo, separantme del soroll del mòn! Oh! qué hermosa
es la quietut y la soledat pera acompanyar al cor cansat y trist! Oh!
qué hermosa es la lluna, que il·lumina, sense danyar als ulls, que
imposa quietut al mòn, absorvint sa contemplació, y que alegra ab sa
tristesa! Sí! Benehit sia Dèu, benehit sia Dèu, pus així en la
obscuritat com en la llum se mostra sempre gran als ulls de la ánima, y
sab donar consol al que l'invoca!

Després de aquella recreació del esperit, contemplant los ulls al cel,
sospirá y torná á sospirar de goig mestre Nicolau, y baixant aquells
envers la terra, descubrí'l quadro preciós y variat que presentava en
aquell temps la ciutat de Barcelona, quadro que anava recorrent lo
contemplador ab la vista, ó ab la imaginació, pera endevinar ó fixarse,
en certs punts, en lo que la distancia no li deixava véurer ó en los
restos de antichs monuments que'ls edificis posteriors havian tapat ó
transformat.

En la prominencia del mont Táber, (que qual Tabor de Palestina reuní en
los sigles cristians gran copia de maravellas, segons conta la
Historia,) se descubria encara la trassa de la antiga acrópolis romana,
la sombra flaca, y mes que flaca, ferida y vensuda de la ciutat pagana.
En son verdader cim aguaytavan, per sobre las casas construidas en lo
lloch que ara's diu carrer del Paradís, alguns dels grans y negres
capitells del antich temple de Hércules, que encara's conservan ara, si
bè baix lo cubert de senzillas teuladas. Allí havia rendit cult la
ciutat gentílica á aquell fill de Osiris, acariciat de egipcis y
fenicis, al que havia sostentat lo cel sobre sas espatllas, al gran
vencedor de Achelos y matador del tirá Busiris. Per entre aquellas
columnas, de las que sempre apartá las donas la veu del sacerdot august,
pujá en altre temps lo fum del incens mascle que servia de holocauste y
divinitat al mateix temps, com ho era lo foch sagrat, may apagat, de son
interior, que cuydavan, y devant del qual se postravan, los sacerdots
que's deyan mes purs de la antigua idolatria, aquells que, cuberts ab
blanch mantell y toca de egipcis, portavan rapat tot lo pel de son cos,
pera significar puresa, vestintse sols la ampla túnica de flors
vermellas, quant sas mans s'havian de ocupar en un sacrifici, quant
s'havian de acostar á aquella ara que encara's conserva ara, enterrada,
pera oprobi de son objecte y bona memoria del edifici, en la pasticeria
del actual forn de San Jaume.

Si no podia distingirse ja, ni al mitj del dia, lo cíngul ó mur de
pedras romanas que rodejavan al Táber en altre temps, y que havian
tornat á alsar los antichs Comtes soberans, restos hi havia, no obstant,
que'l marcavan en certs endrets, com las torres del Palau menor, las del
Regomir y las de la Plassa nova, (únicas aquestas que's conservan ara,
així com diferents trossos de paret ó fonament en algunas de las
baixadas,) peró principalment, y com dominant á tots aquestos
desfigurats monuments, s'alsavan, en la plassa del Blat, (que ara's diu
del Ángel,) lo monstruós castell vell *Castrum vetus*, que serví després
de castell vescomtal, y prop de la Ensenyansa, en lo lloch ahont passa
l'actual carrer de Fernando, lo molt elevat castell nou *Castrum novum*,
célebre, fins en la edat mitjana, per sa historia, y per haverse guardat
pres en ell lo príncep fill del rey Cárlos de Nápols, á qui apresoná lo
célebre Roger de Lauria.

Tal era la sombrejada idea que podian donar á la imaginació los restos
de la ciutat gentílica.

La ciutat cristiana y militar de aquells sigles, com desarrollada per
causas mes poderosas, no s'havia contentat ab l'estret ámbit de la
primera. Estenentse per la part de llevant encara molt mes que ara, en
igual proporció que la actual per la part del nort, y per la part de
ponent y mitjorn fins á la Rambla, ostentava ja alsat entorn de aquest
espay un altre cíngul de fortificació ab sas portas y torres. Eran
infinits, com ja s'ha contat, los portals que donavan á la Rambla, á
saber, lo de Sant Sever ó de Santa Ana, que'l poble'n deya dels Bergans
bracers, la porta Ferrissa, la de Cardona ó de Sant Antoni, que era tal
volta la dita també de la Boqueria, y en temps posterior de Santa
Eularia, lo de Sant Pau, lo de Santa Madrona ó Trenta Claus, y finalment
lo de la Dressana. Se lligava ab aquest mur l'esperó de mar, tenint á
son estrem la torre de las Pussas, y seguia la muralla per la vora de la
aygua, ó sia junt á la ribera de garbí y carrer de las Polleras fins á
la Torre Nova, que es ahont hi ha ara lo baluart que domina al moll, y
prop del qual hi havia llavors lo molt conegut lloch del poble, que'n
deyan la plassa del Vi, ahont donava lo portal de Mar, que venia devant
de la creu de ferro, límit ó molló, per la part de mar, fins ahont
s'atansavan los concellers de la ciutat quant havian de sortir á rébrer
algun alt personatge.

Se estava acabant de fortificar en aquell temps altre tros de mur que
seguia desde la porta de Mar, y que'n deyan de la ribera, cap á la mar
bella, circuhint lo lloch conegut per pla den Lluy fins á una gran
distancia, qual tros era conegut per lo nom de Miralmar, tenint á un
estrem la torre de Sant Joan (devant de uns molins de vent); y doblant
de llevant cap al nort, ostentava en son llens lo portal de San Daniel,
conegut per portal vell del Carnalatge, lo portal Nou, (junt al que hi
havia, en una celda impenetrable, tancada una devota, com la Gúdula de
París), y á major distancia, fins á tornarse á unir lo mur ab lo de la
Rambla, eran coneguts també lo portalet de Jonqueras y'l del Ángel, del
que ja tè prou noticia lo lector. Gran part, donchs, del espay descrit,
que ja existia en lo temps de mestre Nicolau, en va poden buscarla'ls
ulls, pus toparán ab l'horrorós monument que alsá Felip V, pera
acreditar sa poca compassió y son despotisme, ab la ciutadela, pera la
fabricació de la qual, maná destruir no menos que trenta carrers,
enderrocantse las casas que allí hi havia de doscentas en doscentas.

Prop de aquest cíngul, y espayantse per los camps vehins, com si fossen
polls que van creixent prop de la lloca, se veyan, á la part del nort,
la iglesia de Santa Eularia del Camp, lo creixent barri de Jesús, lo
monastir de Valldonzella, mes cap á ponent, y entre ponent y mitjorn, á
la altre part de la Rambla, arreplechs de casas que anavan donant forma
á alguns carrers y carrerons del arrabal, fins al estrem del monastir de
Sant Pau. Al un cap de la Rambla ostentava sas ayrosas torres lo sols
comensat edifici conegut per lo nom de Canaletas, (que se está destruint
en aquest moment,) y que's créu maná alsar allí lo rey Pere del
Punyalet, ab la idea de construir un gran palau; y al altre cap, en lo
mateix lloch ahont es ara, peró ab diferenta forma y objecte, se estenia
la gran Dressana, ahont podian guardarse fins á trenta galeras, ab tots
sos arreus, y ahont se podian construir quantas volguessen, cenyint
aquell gran espay de fabricació, per la part de Monjuich, un alt mur ab
son vall. Desde la Dressana fins al altre estrem de la ciutat, servint
de moll la mateixa platja, y formant lo clos del port la Tasca ó barra
de arena, que tota la gent de mar coneix, encara que tenint aquell major
profunditat que ara, mostrávanse afileradas naus de totas las parts del
mòn, fins de Siria y Alexandria, y de totas las maneras que en aquell
temps se coneixian, com eran fustas, caravelas, diferents barcos de
creu, galeras de una ó dos cubertas, úixers, barcas de panescal, de
ribera, planas, y de molts altres noms, per los quals lo lector ara no
sabria endevinar, á ben segur, son objecte.

Podia deduhirse, donchs, per las dos lineas descritas y per l'arreplech
de nous barris y arrabals que creixian després de la segona, com si
diguessem, las diferentas edats que comprenia la historia de la ciutat,
y la nova edat en que's trobava, ó millor, lo preludi de son futur
engrandiment.

Peró las páginas que comprenian la historia de la segona edat eran mes
eloqüents que las de la primera, y al contemplarlas se engrandia
l'ánimo, considerant la influencia de novas y millors costums, fillas de
principis mes sans y duraders. La mateixa montanya del Táber, que se
elevava com á centre dominant, no ja sols de la *Barkino pia* dels
romans, sinó de la Barcelona cristiana dels catalans, donava bona proba
de aixó: senyorejava desde aquell cim, com ara, la magestat, atreviment
y bellesa de la gótica catedral, ab sos dos elevats campanars, un de
ells, com á maravella del art, apoyat sobre del arch de una de sas
portas, y presentant lo conjunt de tot l'edifici un verdader encant
pera'l que sab ferse capás del significat que tenen, en las atribucions
del art, en lo camp del sentiment y en lo libre vol de la poesia, totas
aquellas parts, delicadas y capritxosas al mateix temps, que se
observan, especialment en lo temple gótich, formant lo exterior de la
casa de Dèu, es á dir, lo que s'aparta del objecte que ha guiat en la
obra de dins, y se enllassa en cert modo ab lo sigle, ab l'home, com
sòn, per exemple, los adornos dels mateixos campanars, los baixos
relleus (perteneixents ja á la catedral primitiva,) de una de las portas
laterals, la ayrosa escaleta de caragol, junta á un dels campanars, y á
la que serveix de cimbori, ben significatiu, un verdader caragol ab sas
banyas de ferro, la maravillosa y simétrica distribució de las vertents
de las ayguas, que, com si fossen las camas de una aranya, se dirigeixen
en fora en totas direccions, venint á formar una verdadera estrella en
la part del ábside del temple, los pinacles que se elevan entorn de
aquell sobre de las capellas que'l rodejan, y per fi, los treballats y
fantástichs canalons ó górgolas, que, formant també simetria, aguaytan,
per entre mitj de las altres parts referidas, baix la figura de animals
misteriosos ó fabulosos, volant enfora del edifici y obrint sa
monstruosa boca.

La grandesa de aquell poderós símbol cristiá feya deduhir que en aquells
camps havia de ser molt lo fruyt que havia produhit la llavor de la Fe,
y que en lo domini de ella es com los homens, y per conseguent las
ciutats, s'havian perfeccionat baix tots aspectes. Així's veya abundar
en Barcelona lo número tant de recomendables edificis religiosos, com de
civils. Sens contar las quatre grans iglesias, tambe góticas y á qual
mes plenas de bellesas de art, á saber, Santa Maria del Mar, Santa Maria
dels Reys ó del Pi, Santa Catarina, ó'ls Predicadors, com ne deyan en
aquell temps, y la de San Francesch ó Fra-menors, colocadas en
diferentas direccions y estrems de la ciutat, que deixavan véurer sos
ayrosos campanars com guardas vigilants entre'ls demés edificis; y sens
contar encara moltas altres iglesias de segon ordre que també aguaytavan
á cada pas en l'interior de la població; allá lluny, en los barris nous
del arrabal, (no obstant de haverhi entre mitj dos cosas repugnants, com
era en lo pla de la Boqueria las forcas, y mes amunt la carniceria que's
deya del senyor Rey,) se distingian, dominant ab tot son punt de vista
los arreplechs de casas, com si fossen guias posats allí pera atráurer
nova població, l'Hospital de Santa Creu, infinits convents de monjas, y
en l'estrem de aquells naixents barris, ostentant tota la senzillés ó
rusticitat de sas formas, lo monastir bisantí de San Pau del Camp, qual
portalada es, sens dubte, una espressiva página ahont se poden llegir
recorts que així tocan á romans com als sectaris de Mahoma.

No eran menos notables, encara que en molt mes reduhit número, los
edificis civils que eran de corporacions públicas. En lo lloch ahont se
troba ara la plassa de Sant Jaume s'alsava un monument, de que'n quedan
pochs restos per desgracia, compost al mateix temps de un temple y de un
palau: tal era la casa del Concell, ab sas preciosas finestras ogivals
de doble columna, sa vistosa barana foradada, y dividida á espays per
lleugeras agullas, ab que rematava l'edifici, y la graciosa iglesia de
San Jaume, que formava part de aquest.

A poca distancia del Concell, senyorejava també ab tota sa magestat la
primitiva casa de la Diputació ó General de Catalunya, podent deduhir lo
que ella seria, qui, després de contemplar ara la atrevida obra de son
pati, puje á encantarse devant de la hermosa galeria que rodeja lo jardí
del primer pis, y al peu de la qual se desprenen també capritxosas y
simbólicas górgolas, no menos fillas del art que de la imaginació.

¿Y qué dirém de la gravetat que oferiria l'antich Palau major, que
ocupava desde la plassa del Rey fins á la baixada de la Canonja? Basta
dir que era una obra del sigle dotze, reformada y enriquida en sigles
posteriors, y en tant que anava creixent la importancia de la
nacionalitat catalana y dels reys de Aragó, que tenian allí establerta
sa cort. Se enllassava llavors lo Palau dels Reys, per una llarga
galeria, ab la mateixa catedral, segons se pót véurer per una porta
que's conserva en la fatxada que ve devant de Santa Clara; y la plassa
del Rey, desembrassada del edifici que serveix ara de arxiu, servia com
de antesala de la casa Reyal, quieta, y tranquila, pus per disposició
dels mateixos monarcas no hi podia habitar ningú que fes soroll (ben
diferent, per cert, de ara, en que tothom hi pica y alborota, servint de
oficina á picapedrers y manyans).

Per fi, acabaré citant ó recordant qual fòra la arrogancia de un altre
monument que adornava la ciutat en la part de mar. Qui conega per la
historia la opulencia y generositat de la célebre familia dels Moncadas,
que foren los que protegiren la obra, qui's fassa cárrech de la
importancia que mereixia en aquells sigles lo Consulat de mar de la
ciutat mes comercial y conquistadora que dominava llavors lo
Mediterráneo, qui sapia deduhir per la única part que's conserva del
antich monument, lo actual saló de la Llotja, lo que seria'l resto de la
obra que l'acompanyava, podrá formarse una clara idea, quant menos, de
la grandesa que oferiria l'edifici que primer distingian y saludavan,
desde alta mar, las naus de totas las parts del mòn ó'ls viatgers que en
ellas venian á la ciutat de Barcelona, á la mestre marítima de aquells
temps, pera apéndrer costums y lleys, pera endevinar lo medi de
procurarse riquesa ó gloria.

Ab la ilusió produhida per tot lo conjunt descrit, ab l'entussiasme
ocasionat per la consideració de cada un dels objectes que representavan
ó simbolisavan los edificis y monuments que anava recorrent ab la vista
ó ab la imaginació mestre Nicolau, y halagada aquesta per la situació
poética en que's trobava'l contemplador, casi hauria bastat pera que
qualsevol altre home desistís de son propósit de abandonar la ciutat mes
hermosa, peró com era mes hermosa encara la esperansa que ell concebia,
se contentá sols, en sa despedida, ab la pura espressió del amor que
tota sa vida havia portat á Barcelona, que realment arribava á véurer,
en aquell instant, y devant sos ulls, com una noble matrona adornada de
galas y rodejada de atributs.

En tal situació, mestre Nicolau ni's bellugava en lo mes mínim, com si
temés distráurer sa contemplació: tot son moviment estava reduhit y
concentrat en un sol punt, en sos ulls, que, ardents y delirosos, anavan
recorrent l'aspecte de la ideal matrona, anavan passant de un punt á
altre, seguint y reseguint llargas distancias y com medint rapidament y
en totas direccions lo camp inmens que devant de ells se desplegava,
il·luminat per una clara lluna.

--Jo't veig, sí, jo't veig, digué mestre Nicolau, ciutat de las arts, de
las costums, de la riquesa y de la gloria, ab tots los monuments que't
simbolisan, jo't veig, matrona augusta, ab tota la bellesa que't
distingeix, ab las virtuts que representas y ab la vestidura que
t'adorna.

Y després de una breu meditació, pera fixarse en lo que representava
cada un dels edificis que veya ó lo que en ells se contenia, y de
allargar la vista consecutivament desde'l primer cíngul de fortificació
al estrem del arrabal, continuá:

--Sí, jo't veig, matrona, en ta infancia, en ta joventut y en la edat
forta en que't trobas, sempre creixent. Matrona ets, pus cada objecte
que se'm presenta á la vista me ofereix una part de ta completa figura.
En eix palau Reyal, que fou bressol de sos reys, que doná alberch y
trono en sas mateixas salas al gloriós senat per qui's formá y s'aplicá
la lley, y que guarda lo famós arxiu de ta historia, veig jo primerament
ta ánima, y apres ta intel·ligencia y ta memoria. En la santa catedral,
que tens en ton centro, veig jo lo cor cristiá que t'alenta, y del qual
se espargeixen als demés membres los efectes de tos bons sentiments.
Veig en la casa del General ó Diputació la dignitat de ton carácter, ta
valentia y noblesa; en la casa del Concell veig ta verdadera fisonomia;
en l'Hospital ta caritat; en la Llotja del mar ta riquesa y escut, al
pas que en la Dressana y en l'ample espay del Born veig ta llansa, de
guerra ó de cortesia, peró sempre poderosa; en los merlets de tas torres
y en los campanars de tas iglesias veig lo mantell que't cubreix,
sembrat tot de escuts de barras y de esplendorosas creus, y en lo port
que's dilata á ton peu y ab las onas que rebullen tot besant ta planta,
veig, sí, lo núvol de gloria que't sostenta, y'l messatger que s'emporta
ta dominant paraula cap á llunyas regions.

Y tornant á mirar altra volta cap al palau, y després cap á la casa del
Concell, anyadí:

--Paraula dominant ha sigut la teva per espay de molts sigles, mes
dominant, perque'l cap regia á la llengua y perque may s'havia turbat ta
fisonomia. Dèu fassa, oh matrona, que'l nou esperit que ara t'han donat
pera referte de tas amarguras, se semble al antich que t'alentava... Mes
ay! No vull pensarhi, nó, sinó ton recort me seria menos grat, que
despedintme ara de tu, sens fixarme en tal motiu de por. Perque, ay de
tu si ton cap es diferent, si per ell arribas á pérdrer ta fisonomia,
pus llavors sols te faltará pérdrer ta llengua, y ta paraula deixará de
ser dominant y poderosa! A Dèu, matrona augusta! A Dèu, ciutat estimada!
A Dèu, pera sempre, á Dèu!

En aquell instant, mestre Nicolau, mes patrici que pare, vensuda
momentaneament sa tristesa per l'entusiasme que li infundia l'aspecte de
sa estimada ciutat, cometé la falta ó pecat pera ell mes gros, que may
havia comés desde sa desgracia: arribá á olvidarse de sos fills. Peró
adonantsen al instant, alsá los ulls al cel, y deixant escapar una
llágrima, cridá enternit: --Perdó, fills meus, perdó!

Y tancant los ulls, y dirigintse en sech á la fosca escala del campanar,
baixá tot suspirant, fins á cáurer en los brassos de son amich, lo
capellá Soler, que l'esperava ja á la porta de sa habitació.

La matinada seguent, al apuntar lo sol, se veya a aquestos dos amichs
mateixos, que sortian per lo portal de Santa Ana. Al arribar fora del
mur, obriren sos brassos los dos amichs pera ferse una estreta y
afectuosa abrassada, durant la qual foren pocas las paraulas que un y
altre's digueren.

Las de mestre Nicolau foren:

--Sobre tot, no olvideu mon testament, que lo mateix he dit á mossen
Joan Fivaller; y si arriba la ocasió...

--Quant arribe, jo sè qué he de fer. Anau ab la pau de Dèu, y ell vos
torne la tranquilitat que haveu perdut!

Digué aixó'l capellá, quant l'altre estava ja girat de espatllas per
anarsen, y á sas paraulas anyadí una benedicció, que fèu ple de zel y
caritat.

S'en torná després lo capellá á dintre de la ciutat, y mestre Nicolau,
tapat ab sa capa, y apoyantse en un bastonet, seguí plorant son camí cap
á fora, y en direcció cap á la part de ponent.

### XXVII. Lo majordhom del palau y la mala amiga. 

Malas novas havian vingut de Perpinyá al palau del Senyor Rey y á la
ciutat de Barcelona.

--Peró á mi qué m'importa? deya'l majordom del palau, que s'hauria hagut
de interessar per aquellas, com tots los demés oficials reyals, á tenir
mes honra que ambició. Si'l Rey está malalt, millor: pót ser així
lograré lo que estant bo may m'hauria donat. Y entretant que no torna,
si'l mòn se embulla ¿quí millor que jo? Ni hi ha'l Rey, ni hi ha'l
llochtinent, ni hi ha per aquí cap dels cavallers y cortesans que
sempre'm feyan pérdrer horas, ni tan sols s'apareix en los recons de las
salas aquest malehit juglar que sembla que'm segueix los passos: jo sò'l
Rey entretant, ó al menos un petit rey. Sols me faltaria, pera acabarho
de ser del tot, que aqueixa ingrata falconera, que he fet propósit de no
véurer, peró que no'm deixa dormir y que no'm puch tráurer de la
imaginació, hagués sigut un poch mes dócil pera curarme del mal que'm fa
patir.

Així rahonava lo misteriós personatge, y així encara sospirava lo viciós
donzell, després de dos mesos de la festa de Santa Llucia, en que
s'havia desenganyat del amor que ambicionava, de la traydora que l'havia
fet créurer en ilusions y esperansas, y del poch valiment de sí mateix y
de sa vanitosa figura.

Peró com diuhen que'l diable no dorm, y que en las cosas malas sól
sortir sempre com lo llop en la fábula, hagué de succehir, que tot fent
aquestos pensaments lo donzell, un dia en que la ociositat y'l calor de
sos vicis li feyan dirigir sos passos en incerta direcció, pus que per
tot se cansava y se cremava, trobá, al girar una cantonada dels carrers
de Barcelona, á la enrahonadora geperuda, que en mala hora li havia fet
créurer, en altre temps, en lo possible amor de la preciosa Blanqueta.

--Oh! tu per aquí? li digué'l donzell. Quant temps ha que no t'havia
vist.

--Tant temps com sa senyoria no s'acosta per lo carrer del Portal. De
manera que'l pare diu, que desde que sa senyoria no ve, ni vènen tampoch
á ferrarse á casa los cavalls del palau.

--Prou sabs tu, minyona, perque he deixat aquell passetj! digué
sospirant de malicia lo donzell. Y á propósit: si'ls pensaments fessen
olor, diria que tu has olorat los meus.

--Y perqué?

--Perque no fa un minut que estava pensant en aquell barri, y en ta
casa, y en tu, y...

--Diheuho tot de una vegada: diheu que pensau en aquella noya, en la
falconera.

--Hi pensava, sí, es veritat: peró val mes no pensarhi. Ja sabs tu lo
que'm succehí.

--Arrepentit ó cobart es sa senyoria, y ab bona fe que ara menos que may
dauria serho.

Lo donzell doná una mirada maliciosa, acompanyada de una mitja rialla, á
la tentadora geperuda.

--No sè si parlas per mi ó per los cavalls del palau. No't recordas,
minyona, de lo que'm succehí en la capella?

A aquestas paraulas la geperuda comensá tota á bellugarse, volent donar
la major animació possible á las satisfaccions que volia donar al
senyor.

--Qué mal pensat es sa senyoria, digué, pus per tan poca cosa pót
créurer que trobe á faltar sa visita. Que ho digués lo pare... peró jo?
Crega, senyor, que no es mes, sinó per trobar á faltar los bons ratos
que passava ab mi, pus ja sab la confiansa ab que era rebut á casa... y
á mes, --y aixó es lo principal-- pera volerli manifestar que trobaria
una gran diferencia de ara á abans en la cara de Blanqueta, y que si ans
volia fer sa senyoria un sacrifici per ella, ara, al véurerla, ne faria
deu mil, pus no pót figurarse de la manera que s'ha anat posant aquella
minyona, y com s'ha tornat tan robusta, y tan galana y tan... Llástima
sols que sia tan esquerpa ¿no es veritat, senyor majordom?

Així com ans la malicia de la geperuda havia posat en un compromís al
donzell, sa senzillés llavors havia sigut una nova flama pera fer
revíurer lo foch esmortuit que guardava aquell en son cor. Quedá un
moment en que no feya mes que passarse la ma per la barba, distret de
tot lo demés que ocorria prop de ell, y fins de las mateixas paraulas de
sa amiga: sa passió se tornava á encéndrer en aquell moment, y per ella
encegats sos ulls, sols veya ab los de la ánima la preciositat ponderada
que ja ans l'havia enardit, y que desde llavors casi estava resolt á
perseguir de nou, encara que fos atropellant per tot.

--Qué'm dius, minyona! esclamá'l perseguidor de ofici. Peró, conta,
conta, y com...

--Es una cosa que s'en fará creus. Pót ser que si sa senyoria hagués
sigut mes constant, que no hagués deixat de fer passadas y de buscarla
en totas ocasions, tal volta'l jove escribá no hauria arribat á tenirla
tan al puny com la tè, y...

--Es á dir, esclamá ab ira'l donzell, que aquell mateix del clavell
segueix encara rondantla?

--Y tal rondar y tal cosa, com que no bastan las passadas de dia, que
fins á la nit, quant ja'l falconer dorm en la part del devant, ella surt
ab quietut á aquell mateix terrat de las flors, y si no s'enrahonan, al
menos se entenen; y tan bè ho fan, que estich segura ni n'ha hagut
encara esment lo confiat conco del falconer. Y lo cas es que ningú,
ningú sinó'l Guillemet s'en porta miradas de ella.

--Donchs si á ningú mira, com vóls...?

--De mica en mica s'ompla la pica. Si'l que no es mirat, per no serho,
desisteix, ja's véu, peró si's tè constancia, pót ser un dia trobarse
una noya en una situació indiferent respecte de son amant, y á voltas...
Per fí, tot es comensar.

--Vóls dir, minyona? digué já ple de impaciencia'l donzell. Si al menos
m'avisasses tu algun dia en que sabesses hi hagués alguna ocasió
favorable... aixó sí, que no fos com la de la capella, en que un se
esposa á escandalisar...

--Quí sab. Molt será. Pót ser que sí. Done sa senyoria alguna passada
per allí, y veurém...

--Sí?

--Sí.

--Donchs jo't prometo que passaré. Ja ho crech si hi passaré.

--Sí, vinga, vinga.

Y'l donzell, mossegantse'l llavi de baix y tot bellugant lo cap
afirmativament, anyadí:

--Sí, sí: tornarém de nou á la palestra... y Dèu fassa, que si massa'm
destorba eix jove escribá, no l'envie á donar fe de cosas que ell no
podrá escríurer.

--Qué voleu dir? Deixaulo á ell, y...

--Res, res, digué'l donzell encaixant ab la geperuda. Vaja, vaja donchs.
A la vista. Avuy mateix passaré.

--A la vista, donchs. Molt m'en alegro de haverlo trobat. Que Dèu lo
guart.

--A Dèu, á Dèu.

Y descompartintse lo donzell y la geperuda, aná cada un seguint son
camí, si bè, á pochs passos, torná aquell á girarse y anyadí:

--Ah! m'olvidava, minyona... y digas á ton pare, que desde avuy los
cavalls del palau del senyor Rey tornarán á ferrarse en sa casa.

Aquella nit mateixa, quant l'enamorat Guillemet passava á rans de la
casa del falconer, per lo carreró ahont donava'l terrat de las flors, y
en ocasió en que Blanqueta s'inclinava sobre la barana pera ohir alguna
paraula, que ab veu molt baixa y tot posat de puntetas li dirigia son
amant desde baix, succehí un fet, que sols de pensarlo horrorisará al
lector, per lo perill en que's vegé l'inocent amant, y per los esforsos
que aquest tingué que fer pera contenir los impulsos de son cor ardent y
pundhonorós.

En lo moment precís de pronunciar la primera paraula Guillemet, exhalant
pót ser ab aquella espressió tot lo sentiment de amor que'l dominava al
parlar ab sa estimada Blanqueta, hagué de detenirse l'enamorat jove per
un soroll estrany que sentí prop de ell, soroll que en altre ocasió
menos perillosa hauria bastat pera fer donar un jiscle á la noya, y que
llavors la obligá sols á fugir espantada, comprimintse'l pit y
mossegantse la llengua, pera evitar que's despertás son pare, y fins
plorant de horror al pensar en lo perill en que quedava son amant.
Guillemet acabava de sentir com que passás frech á frech de sas camas, y
entre ell y la paret de la casa, un ser monstruós, que's detingué
precisament en aquell punt, y que, apretant contra de ell ab forsa,
pareixia manarli en cert modo que s'apartás de allí, ó'l castigaria
prest ab sa furia.

Baixá la vista sorprés y espantat Guillemet al experimentar aquella
novetat, al mateix temps que vegé desaparéixer de sobre de ell la sombra
de sa estimada, y plé de horror, al punt regonegué que tenia devant un
robust gos mastí, qual ronch y forta respiració li indicavan en cert
modo que'l animal estava disposat á destrossarlo tal volta, així que li
fes una senyal lo que'l conduhia. Bellugava la cua'l gos, y ab la boca
oberta y trahent un pam de llengua, mirava alternativament ja al que
havia de devorar, ya al cantó de ahont segurament li havian de fer la
senyal.

--Dèu meu! esclamá'l pobre Guillemet en tal apuro.

Y recordant en seguida que aquell era'l gos del infame y poderós rival,
y que en aquell lloch precisament era ahont aquest li havia fet burla en
altre ocasió, desde la finestra de la casa del menescal, (que vegé
llavors obrir y tancar momentaneament,) no tingué mes remey que fer
sacrifici de sa dignitat de home y comprimir sa ira, ja que ni una mala
daga portava á son cinyell pera defensarse. Retirá dos passos
l'amenassat jove, mirant á dreta y esquerra, si bè era en va, pus la
fosca no li deixava véurer al verdader enemich; mes lo gos aná seguintlo
cara á cara, sostenint son ronch y trahent la llengua, com si
imperiosament li manás que fugís de allí. Infinits sentiments se
rebulliren en aquell instant en lo cor del honrat jove, sentiments de
venjansa, de esperansa, de humillació, de desconsol y sobre tot de
gelosía, pensant que si allí anava á ser víctima, passaria sa estimada á
serho també de la llicenciosa passió de son rival; y així, transigint en
humillarse, per la esperansa de poder algun dia refer sa humillació, aná
retirant lentament, si bè mes depressa de lo que volia alguna volta
que's paraba, per los cops de cap y fregadas que li dava'l gos,
intimantli la retirada, fins que lográ arribar á la cantonada de la
casa, per ahont passava'l carreró sense sortida que venia del carrer del
Portal.

Al arribar allí, topá Guillemet ab la sombra del que ell pensava: lo
donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, y bufant de rabia, se
estava arrimat al cantó de la casa, espiant al ditxós estimat de la que
no'l volia estimar á ell, é indecís en cert modo de portar á cap un plan
de venjansa, que sols podia contenir en aquell moment lo temor de un
escándol, que fins tal volta podia influir pera desprestigiarlo en la
ciutat y sobre tot en lo palau ahont servia.

--No me he equivocat, digué Guillemet al véurerlo y passant á la part
oposada del carrer; peró juro...

--Calla! li digué'l donzell, donantli un cop ab lo cólzer; calla! No
obres la boca, sinó... aquí mateix vas á ser destrossat. Y guárdat...
perque lo que no ha succehit avuy, pót succehir un altre dia.

Desesperat de ira y de vergonya, hagué de subjectarse Guillemet, seguint
carrer avall, y sentintse á cada pas lo ronch del gos, que'l trapitjava,
y certas senyals que feya ab los llavis lo donzell, pera indicar al gos
que anás seguint ab sa tarea.

Al arribar al estrem del carreró, lo gos se detingué ab lo cap girat cap
á son amo; Guillemet, cego de rabia, y girantse continuament com per un
impuls natural cap á la casa del falconer, se dirigí trist y admirat cap
á la plassa de Santa Ana; y l'infame donzell, arrimantse á la finestra
de la casa del menescal, tossí ab forsa, pera que la geperuda, que ja
havia aguaytat ans, la tornás á obrir.

--Com es que fèu aquestas cosas? digué la geperuda ab veu baixa.

--Qué cosas ni cosas. Pót donar gracias á Dèu lo papiol escribá de que
tu m'has vist, sinó, á las horas de ara, mon gos li hauria posat en
millor lloch sa llengua.

--Jesús Maria! No es per aixó que jo us vaig dir que vinguesseu, y us
asseguro que si obrau així... Quant m'en alegro de haver obert la
finestra á temps.

Fins aquella dolenta esguerrada s'alegrava en aquell moment de haver
evitat un crim, cosa que no es de estranyar, quant se diu que fins Judas
fèu obras bonas, y que, per alguna de ellas, lo deixa respirar lo
diable, cada dissapte, per lo pou de San Patrici.

--Y avuy, sobre tot avuy, continuá la geperuda, m'en alegro mes que may
de que hajau evitat de fervos odiós á Blanqueta, perque...

--Perqué? preguntá picat de curiositat lo donzell.

--Perque hi ha esperansa.

--Com?... De quina manera?... Esplícat.

--Sí, sí: penso haver trobat una ocasió en que no dubto fins podréu
estar sentat al costat de ella, ó al menos prop... y quí sab.

--Y ahont?

--Vos ho diré. En la funció del gran pas del farsant llemosí que ha
arribat avuy, y á la que sè que anirán totas las noyas del carrer, y
entre ellas la vehina... ja m'enteneu.

--Sí... peró... Y ahont se fa'l pas.

--En lo magatzem de las bigas del costat de la casa del especier.

--Y vóls dir...

Semblava que la esperansa de la geperuda no'l satisfeya al donzell tant
com ell volia; peró era tal sa passió, que resolt una vegada, no volia
tornar enrera.

--Dubtau? Donchs si ho fèu així, no cal que busqueu ocasions. Vos pensau
que tant al devant vos ha de ballar l'ou?

--Sí... ja. Bè, bè: no faltaré.

--Y sí, home: ánimo. A aquesta mateixa hora fèu cap al magatzem... Y
bona nit, bona nit, que per dins me cridan.

La geperuda tancá en sech llavors la finestra, y avansant lo donzell
carrer avall, passá á reunirse ab son gos, y un y altre s'naren allá
ahont Dèu y també lo diable sabian.

### XXVIII. Lo gran pas del farsant llemosí. 

Molt rimbombori havia mogut en los barris del portal del Ángel la
arribada del célebre farsant que venia del Llemosí. Se parlava per tot
de sas habilitats, del objecte de sa vinguda, suposant que era per
celebrar la tornada del senyor Rey de Perpinyá, ahont havia estat aquell
durant la entrevista, sens dubte pera tráurer los diners dels que
acompanyavan als reys y Emperador; peró principalment lo que de ell se
deya, (al menos així'n dava fe lo taverner de prop del portal, com á
president de reunions mes concorregudas,) era que'l farsant havia de
haver corregut molt mòn y de haver agradat molt, pus ensenyava y tenia
diners que aquí no passavan, molts diferents uns de altres, com eran
escuts nous de Tolosa ó Montpeller, escuts de Tornay, franchs de peu y
de cavall, blanquillas moriscas, florins de Foix (apart dels molts
timbres de Perpinyá, que aquests ja'ls prenia'l taverner,) anyadint fins
alguns en corroboració de aixó, si la primera visita que havia rebut al
arribar, havia sigut de uns trespassers ó cambiadors juheus que eran
molt entesos en conéixer y estimar la moneda.

Fins lo mateix falconer, mogut de la novetat é interés que movia aquell
estranger á qui creyan tan sabut, havia arribat á fer rotllo ab sos
vehins, prescindint, pót ser per primera volta, de parlar ab indirectas
y xanxas al catxassut especier; y entrant en la conversa Guillemet, que
s'havia topat, com involuntariament, ab aquells comentadors de barri,
uns y altres s'havian anat escalfant en desitj y curiositat; y mogut
sols per la idea de poder proporcionar una alegria ó distracció á la
afillada, lo mateix Joan acabá per armarlos á tots, fins instant sobre
manera á Guillemet que'ls acompanyás, á lo que contestá'l jove
aparentant dubte y pretestant feyna, sols pera poder dissimular mes als
ulls de son semi-sogre lo motiu de aquella passada, que ell deya casual,
per barris tan apartats del lloch de sas obligacions.

Peró accedint, á la fi,'l jove, quedaren en que aquest acompanyaria á
las noyas, y que al derrera estarian los pares que's trobavan allí
reunits.

Aquesta resolució tan grata pera Guillemet, encara que mal portada á
oidos de la amiga del donzell, pus sols se digueren las noyas ellas ab
ellas, y de finestra á finestra, que anirian á la funció, peró sense dir
com, fou lo motiu de esperansa que la geperuda indiscreta doná al mal
home, constant perseguidor de Blanqueta.

Tot lo dia, donchs, s'havia sentit inmens soroll en lo magatzem de las
bigas, que era al costat de la casa del especier, removentse fustas y
taulons, y observantse grans cops de martell (que per cert arrancaren
algunas malediccions al especier quant s'en aná á fer la mitjdiada,) y
continuament se veya á dos xicots, fills del farsant, y ab los quals
constituhia ell lo tot de la companyia artística ambulant, entrar y
sortir, en busca de claus, de fils, de ayguacuyt y altres demés
andróminas necessarias pera la gran funció, sent cosa de ríurer véurer
com en algunas de las casas ahont anavan á comprar pel vehinat s'en
reyan de la manera de parlar estrany que tenian, y que si bè se
endevinava per semblarse al catalá, peró nó era'l mateix.

Per fi arribá la hora, y'l devant de la porta del magatzem de las bigas
s'aná omplint de tota manera de gent, vehins y no vehins, que acudian á
donar son óbol pera contemplar las maravellas de aquell ingeni
universal, (que universal se podria créurer, com los de nostres moderns
comediants, en lo mer fet de saber tráurer diners de totas parts del
mòn,) y pera donar son vot sobre'l mérit de aquell espectacle que, com
altres naixents de sa especie, venian á ser una de las primeras plomas
renascudas del fenix cremat ab la ruina de Grecia y de Roma.

Consistia l'improvisat Colisseo del carrer del Portal en un lloch
espayós de aquells que, en casos de necessitat, poden servir á tots los
usos, de manera que'l magatzem de las bigas així podia transformarse en
un hospital, si la peste ho exigís, com en sala de ball en qualsevol
festa, y fins en senat de prohoms y gents de confraria en temps de
eleccions: per fi, tenia la principal calitat que poden tenir los llochs
de sa classe, á saber, ser grans y res mes, pus la humitat, que no n'hi
faltava, y la falta de llum y ventilació solen ser consideradas sempre
com circunstancias secundarias en los sempre apurats casos que
s'indican. Estava dividit tan útil lloch per unas amplas arcadas en
número de cinch, partint, nó de las parets laterals, sinó obrintse en
altres transversals, de manera que, desde cada arch al recó de cada una
de aquestas, se perdia un tros, inútil en una funció de espectacle, pus
malament podria descubrir lo que se executava al fondo de la última
arcada l'espectador á qui tocás estar sentat un poch endins del espay
que quedava á dreta y esquerra, especialment dels últims archs, y en la
part oposada al escenari, capella ó alcova (que de tot tenia) ahont
s'havia de representar lo gran pas. No obstant, per lo que podia ser, y
prescindint de las dificultats y disputas á que podia donar lloch la
ocupació de aquells espays, de ahont l'espectador que hagués pagat no
podia véurer la funció, y mogut sols per lo desitj de proporcionar
alegria y comoditat als que acudissen, havia tingut lo farsant la
previsió de no pérdrer ni un pam de lloch del magatzem en cap de sos
recons laterals, sinó solament en l'estret passadís que havia deixat al
mitj, pera que pogués introduhirse la gent, y sobre tot las donas no
tinguessen necessitat de alsar las camas, com hauria succehit á
colocarse'ls banchs de cap á cap.

Eran aquests formats de la mateixa manera que s'havia format lo lloch
principal de la funció. Las bigas y taulons, de que'l magatzem era
depósit, s'anaren repartint á dreta y esquerra, clavadas de la millor
manera que se sabia, ab tal que fessen ofici de banchs, y desde la
última arcada fins al fondo, que era lo que ara'n dirian escenari, una
gran pila de bigas presentava com si fos un trespol mes elevat, á fi de
que'l pas que s'havia de executar allí demunt pogués ésser vist
descubertament per tothom.

La porta de entrada estava la meytat ajustada, tapant la vista interior
una cortina vella de flámoras, que era sostinguda per una corda clavada
per los estrems á dreta y esquerra, y sobrantne alguns pams desde la
útil antigalla á las parets. En la mateixa porta hi havia un taulell
vell, que algun vehí havia deixat ó llogat, y posat de manera, en lo
interior de la part tancada, que desde'l bossí de porta oberta no
quedava mes que'l pas precís de una persona, á fi de que ningú pogués
passar sense pagar. Derrera del taulell hi havia una vella, que tenia
cara de home y mitj calva, dona capás de ferse á trompadas ab lo primer
que abusás de sa posició y de la debilitat que s'atribueix al sexo
femení, sobre tot en un lloch tan crítich; y tenia en la ma dreta un
tros de fusta ó barra, que apuntava ella en lo taulell, apoyant l'altre
estrem en la porta de devant, á fi de evitar que ningú se introduhís de
frau, y tal embrás no l'alsava aquell Ca cerver, fins que'l detingut per
la fusta afluixava'l diner, que la dona arreplegava ab la ma esquerra,
fent de manera que caygués á la part de dins en un calaix, tenint
cuydado de mirar la moneda un noy que estava á son costat y que, mes
tart, havia de passar á ser uns dels protagonistas de la festa. Així
anavan passant los assistens al gran pas, com si fossen moltons de
primera entrada que han de pagar lo carnalatge.

Lo lloch preferit de la funció tenia, á poca diferencia, la mateixa
decoració y arquitectura que'l gorniment de la porta: dos cortinas
tiradas, de roba de llana descolorida, tapavan la arcada de ample á
ample, quals cortinas, per medi de uns fils de palomar, ingeniosament
colocats, se corrian á dreta y esquerra, descubrint l'interior, que
constava de altres dos cortinas ó draps blanchs, figurant las parets
laterals del prosceni, y aquestas y la paret del mitj ó fondo gornidas
de estrellas de papers de diferents colors, pera donar á enténdrer que
simbolisava alló lo cel, que sempre's véu de totas las parts del mòn.

Tota la il·luminació del magatzem consistia en una candela de seu que
tenia la cobradora de la porta, y qual llum, per la cortina-obstacle, no
arribava allí ahont hi havia los que ja havian pagat, y en quatre
gresols posats demunt de la fila de bigas que servia de taulas, y ben
apartats, ab previsió, de las cortinas divisibles, pera que no fos cas
que's transformás lo cel en infern.

Ans que anás cahent peix al bartrol, es á dir, ans que entrassen los
pagans del barri á la funció, tingué bon compte'l donzell de
introduhirse. Si hagués concorregut sa persona oficial, ab son tabar y
ensenyant sos caragolats cabells, de segur que hauria sigut un bon
auguri pera la empresa esplotadora del bon gust que regnava en lo barri
del Portal del Ángel, y al véurerlo la guardadora de la porta hauria
donat un tint mes femení á sa fisonomia mascle, per la alegria que tal
concurrent podia infundir y fer esperar en son cor y en sa butxaca; peró
com lo guiavan malas intencions, y no acabava de tenir tota la confiansa
necessaria en las seguritats de la geperuda tentadora, procurá mitj
disfrassarse, de manera que no pugués ésser conegut, evitant així que's
digués, si no pintava la cosa, que'l cavaller del gos havia acudit á un
lloch tan impropi de sa alcurnia. En lloch del tabar, donchs, se cubrí
aquell dia ab una capa fosca, y enfonzá son cap dins de un capell de
cuyro y pel, de manera que son cabell y sas orellas quedaren tapats, y
ab la ajuda del embós y de un mocador que sostenia devant de la boca, se
mudá sa fisonomia, ó, quant menos, quedá confosa als ulls dels altres
que s'havian de fixar principalment en lo enlluhernador objecte que
allí'ls atreya. Si la ocasió s'hagués presentat favorable, poch li
hauria costat al seductor descubrir son estudiat cap y fer gala de la
llustrosa vestidura que tapava ab sa capa.

Una vegada entrat lo donzell, se quedá al aguayt derrera la cortina,
observant qui entrava, y poch hagué de esperarse, pus luego las frescas
riallas del especier y'ls crits entussiastas del falconer li indicaren
que passava'l vol ahont anava la paloma que ell perseguia. En afecte,
pegá una mirada'l donzell y descubrí tres alegres noyas que passavan per
devant del taulell de la porta: la segona de aquellas era Blanqueta, y
al observarla tan hermosa y tan plena de senzillés y gracia, y al ohir
sa tan agradable veu, encegat momentaneament, casi arribá á donar un pas
avansant, peró tingué que recular y amagarse, malehint sa sort, quant
vegé que junt ab las noyas anavan los pares, y ab ells lo jove escribá y
rival sèu, Guillemet. Cosa nova fou pera'l donzell aquesta confiansa é
intimitat que observava entre'l amant ocult de Blanqueta y'l falconer, y
mes quant ohí de aquest las seguents paraulas:

--Cuydado, noyas, cuydado, pus segons sembla, lo senyor farsant déu
venir de terra de cegos, que tan poch cas fa del llum. Guillemet, cuyda
tu de las noyas, fes de rebadá per aquesta gola de llop, que ja anam al
derrera'ls pastors.

Doná aquí un cop de peu en terra'l donzell, y entre dents, de rabia,
malehí á la geperuda que tan inutilment l'havia tentat; peró no haventhi
altre remey, aná seguint ab la vista als entrants, y observant que
s'aturavan en un banch que venia á la part interior de una arcada, passá
depressa per un estrem, y's colocá en un de aquells espays inútils, ans
descrits, peró inmediat, encara que al derrera, de la arcada devant de
la qual s'acabavan de sentar Blanqueta y sas amigas; de manera, que
l'esparver podia observar bè desde aquell recó á la paloma, sens que
aquesta ni'ls que la acompanyavan s'en adonassen de ell. Feya Guillemet,
ab tot dissimulo, lo obsequiós, senyalant lo lloch que devian ocupar las
noyas, y cridant, com qui may res, al falconer, pera donarli á enténdrer
que s'allunyava massa, pus, ab sa entussiasmada conversa sobre lo que
seria'l pas, havia seguit introduhintse fins á prop dels gresols; peró
contestáli aquest que ell ho volia véurer de mes prop, encara que
tingués de estar dret, y així, que's quedás de guardiá de las noyas, pus
ell ja donaria una llambregada de tant en tant.

Ni pintat li podia venir millor á Guillemet l'entussiasme de En Joan de
la Murtra, pus per ell quedava en una llibertat que no podia esperar:
passá, donchs, á la part de dins del banch, y se sentá á la dreta de sa
estimada, que era la última de las tres per la part dreta, y entrant en
aquell instant molta altre gent, quedaren omplerts los banchs inmediats
del derrera, y'l donzell impedit de poderse móurer de son lloch. Lo Joan
y l'especier, entretant, havian pogut arreplegar uns caps de bigas de un
estrem, inmediat al escenari, y de allí, comentant lo que encara havian
de véurer, allargavan de tant en tant un crit de advertencia, acompanyat
de un moviment de bras, á las noyas, que estarian distants de ells com
cosa de tres passos.

Prest s'aná omplint tot aquell ámbit, de manera que fins hi havia gent
dreta en lo passadís y á la vora de la porta, per qual abundancia tingué
la bona idea la cobradora de fer cáurer la cortina que ans hi havia prop
de aquella, y de tancar ab clau per la part de dins. Y lo millor de tota
aquella pescada era que cap dels concurrents havia entrat sens deixar
son tantum á la porta, á escepció de un sol, l'especier, ab qui usá de
certa galanteria l'Árgos femení de la porta, pus així que'l vegé, alsá'l
bastó ab que detenia als entrants, y digué molt amablement:

--A noblesa, noblesa y mitja: nó, no paga la entrada qui tan
generosament ha deixat la cortina. Tota ma vida'm recordaré de vos...
Passau, passau, senyor especier.

A lo que contestá'l favorit ab una rialla de complascencia, que glosá ab
una altre rialla burlesca'l falconer, dihent á son amich y vehí:

--Si jaus ho dich sempre, que us van tallar en bona lluna... Ara sí que
dich que sempre plou sobre mullat.

Ple, donchs, lo magatzem de gom á gom, se tardá pochs minuts á comensar
la funció, y anavan ja creixent los crits, la gresca, alguns ays ú oys
que surtian de tant en tant, á efecte de esquinsarse alguna falda ó de
trapitjarse algun ull de poll, y altres parauletas y sorolls mes ó menos
espressius, (ab qual descripció, sens dubte, podria ferse un bon quadro
de Caillot,) quant imposá un general silenci lo pizzicato de una viola,
tocat al derrera de la divisible cortina. Fixá tothom la vista y allargá
lo coll al sentir aquell ex abrupto de sinfonia, mes vehent que no
continuava, y que tot alló era ó estratégia del farsant pera imposar
silenci, ó, á lo mes, trempament de cordas, torná'l públich á cridar y á
usar de son dret; y llavors aquell esperat Messias de las farsas doná
realment una bona fregada de arch á sa viola, tocant un ayre espontáneo,
ab que totas las orellas se posaren tessas, los ulls se inflamaren de
alegria y las llenguas se quedaren mudas, per conéixer ja tothom que'l
comensament de la funció estava, en efecte, leri leri.

Se corregueren llavors los ingeniosos fils de palomar que dividian las
cortinas, y als ulls del públich aparegué lo cel de llansols y paper
retallat, abans descrit, penjant al mitj del espay, ahont s'havia de
funcionar, una gran bola de paper ó tela, sostinguda per una corda que,
desde la part interior de las cortinas laterals, se escursava ó
allargava segons convenia, y en dita bola, que figurava'l mòn, hi havia
dibuixat, ab mangre y tinta, certs continents, y fins algunas figuras,
que simbolisavan, com se feya en aquell temps, cada una de las tres
parts en que's dividia'l mòn, per exemple, los tres reys magos en la
part de la Ásia, un tigre ó lleó en la de la África, y un frare ó
cavaller en la de Europa.

Així que'l mòn baixá á plom fins al mitj del escenari, aparegué de un
dels costats, empunyant la viola ab la ma esquerra y l'arch ab la dreta,
lo misteriós farsant, que verdaderament misteriós y fantástich se
presentava ab la roba que vestia, y ab lo tot de sa figura. Era sa cara
vermellenca, curt de front y de llavis prims, qual fisonomia pót
regonéixer lo lector recordant als esmolets que vènen del mitjdia de
Fransa; portava una túnica curta, vermella, y en ella cosidas certas
figuras de altre roba fosca, com eran caras humanas en actitut de
inflar, alas de aucells, panells de campanar, manxas, molins de vent,
per fi, tot quant podia simbolisar lo vent ó sa bufada, y á tal objecte,
pera semblarho mes, portava sa cabellera enterament desgrenyada y tessos
los cabells, que pareixia un dimoni desencadenat. Lo resto de son vestit
consistia unicament ab unas calsas negras ab solas, tan mal sorgidas,
que en alguns punts arribavan los forats á semblar estrellas que ell á
postas s'hi hagués brodat.

La cortesia que féu al sortir y sa primera fregada de viola foren cosas
que mogueren ja la simpatia de tot lo públich, peró aquest quedá encara
molt mes embadalit, quant li sentí rómprer los llavis, ab son accent y
pronúncia llemosina, la seguent cansó, relació ó discurs, que deya:

::: hanging-indent
--Tan sols hi ha sota del sol
un que tot sol trobarse sól,
un que ab un altre may se confon,
que no's belluga: tal es lo mòn.
Tot lo demés que volta y gira,
que creix en ell ó que respira,
gros ó petit, lleig ó hermós,
no es un tot sol, pus sempre es dos.
No hi ha cap gran sense petit,
no hi ha cap dia sense la nit,
no ha senyor sense vassall,
no hi ha montanya sense la vall;
la virtut fòra bè per demés
si may lo vici no's conegués;
lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
la llum la fosca, la lley lo crím.
Homens y donas, ríurer y plor,
pobres y richs, fret y calor,
tot fent parella van donant vol
pel mòn, que es l'únich que's troba sol.
Tot volta y gira á impuls del vent,
si es que la calma bufar consent,
pus es la calma la que'm consola
si fatigada está la viola,
quals sons alegres mon buf envia
al qui fa falta llum y armonia.
:::

Y després de donar altre fregada de arch, enérgica y contundent, pus los
anteriors versos los acompanyá ab un to suau y melodiós, continuá de
nou:

::: hanging-indent
--Visca la llum, de Dèu proesa;
llum es la ditxa, llum la bellesa,
llum es la forsa, llum la riquesa,
llum es salut.
Tot lo que es dos tè en sa meytat
de la gran llum la claredat,
quant l'altre mitj llum ha alcansat:
llavors acut
la armonia
que'l cel envia
á aquell que fia
en que sens nit no hi ha may dia.
:::

Donava aquí'l farsant al bordó ó corda grossa de sa viola certs cops
aislats, per fer enténdrer que aquesta deya la mateixa paraula que ell
pronunciava.

--Pum, pum, pum... Llum, llum, llum...

Y luego fregant á espays y seguidament la corda prima, repetia, ab la
mateixa idea, altre paraula que, segons ell, també pronunciava la viola:

--Ninia, ninia, ninia... Armonia, armonia, armonia...

Y seguia cantant:

::: hanging-indent
--La armonia es llum,
lo llum es la armonía,
quals sons alegres mon buf envia.
:::

Y posantse inflat de galtas, mentres la viola donava sons que ab prou
feynas se percibian, esperava un moment de atenció, y llavors, pegant
una bufada forta, treya també un so fort del instrument, donant així á
enténdrer, que era per sa virtut com la armonia se sentia mes y arribava
á tot arreu.

Cessá aquí per un moment lo músich, deixant son habitual llenguatge en
vers, pera advertir en prosa, que llavors anavan á mostrarse los
justificatius de las veritats que ell havia dit, y pus era del mòn de
qui's tractava y era al mòn á qui ell ensenyava y á qui volia donar
gust, comensaria la proba per lo mateix comensament del mòn. Figurá en
seguida com que estossegava, y á tal senyal, de derrera de una de las
cortinas laterals, sortí aquell mateix xicot que havia estat ab la
cobradora á la porta, ab las camas nuas, una especie de jupa de color de
carn ajustada al cos y apretada al coll, pera figurar que també era nua
aquella part, una faixa ó braga verda, que li tapava la part baixa del
ventre, y una certa barba feta de estopa pintada, que s'aguantava ab uns
fils en las orellas. Sortí'l personatge ab los brassos crehuats, com
volent dir que no tenia res que fer, y semblava que fes esforsos com per
aparentar melancolia, y al adonarsen del mòn, alsá la vista al cel per
un moment, y després aná mirant per tot arreu, donant voltas entorn de
la bola y com que buscás alguna cosa.

Los comentaris del públich, impressionat per aquella nova y estranya
figura, valian tant com la funció.

--Ay quin angelet! deya una criatura inocenta.

--Sembla que ha fugit dels peus de San Miquel, cridava una dona
llenguda.

--Sols li falta una corda al coll.

--Bona vestidura pera ser estovat á cavall de un ruch.

--Sols faltaria que's clavás unas quantas fletxas pera semblar un San
Sebastiá.

Lo que sembla, (contestá ab cert to dogmátich lo falconer,) es als
salvatges que van ab la barra derrera de la professó de Corpus, pera
detenir la gent.

--Cert, cert... Tè rahó'l falconer... Just...

La multitut de veus que sortiren aprobant la veritat que acabava de dir
lo Joan, acreditavan bè que l'home havia posat lo dit á la llaga, y la
manera ab que ell doná á enténdrer la satisfacció que li causava aquella
especie de sufragi universal, casi podia dirse académica, parlant en
termes moderns.

Després de haver donat lo xicot protagonista una volta entera per tot lo
mòn, li preguntá'l músich:

--Quí ets tu?

--Jo sò Adam, sò l'home, l'amo del mòn.

Y allargá la ma demunt de la bola, com dominantla. Lo músich tragué
llavors un so suau de son instrument y repetí los primers versos de sa
relació:

::: hanging-indent
--Tan sols hi ha sota del sol
un que tot sol trobarse sól.
:::

--Jo sò tot sol, respongué l'altre.

--Donchs si sol ets, te falta la armonia.

Y fregant lo músich l'arch per la fusta de la viola, nó per las cordas,
tragué un so aspre que sols feya rich, rich, rach.

--Cert es que'm falta una cosa, digué Adam, mes no sè qué.

--Te falta llum:

::: hanging-indent
llum es la ditxa, llum la bellesa,
llum companyia, llum la riquesa...
rich, rich, rach.
Fins que la llum sia
no hi ha armonia.
:::

--Donchs, ahont es aquesta llum? cridá l'home salvatge.

--Búscala bè y la trobarás.

Al anar Adam á donar una altre volta pel mòn, sortí de la cortina de la
part oposada un altre xicot, vestit, si fa no fa, com lo primer, ab la
sola diferencia de portar uns certs bultos en la part del pit, sense
barba y ab una llarga cabellera, partida pel mitj, que li cobria las
espatllas.

Mentres las dos figuras anaren avansant, lo músich seguia sos passos ab
lo sèu pizzicato.

--Pum, pum, pum... llum, llum, llum...

Mes així que'ls dos se vegeren, un crit de ¡Armonia, armonia armonia!...
ressoná per tot, la viola tragué sons verdaderament armoniosos, y la
parella, agafada, aná seguint lo compás y ballant entorn del mòn,
apoyantse, per fi, sobre de ell, y dihent ab orgull:

--Ja som senyors del llum y de la ditxa, ja som senyors del mòn.

--No encara! cridá'l músich:

::: hanging-indent
no hi ha cap dia sense la nit...
lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
la llum la fosca, la lley lo crim.
:::

...Lo pecat y l'orgull vos ha perdut: vos falta, donchs, la llum, y ja
no sòu senyors del mòn.

Y al dir aixó, pegant rapidament una estirada á la corda que aguantava
al mòn, fent pujar la bola amunt, perderen l'equilibri Adam y Eva, y
cayguts en terra un y altre, torná á baixar la bola demunt de ells, y
quedá'l mòn com victoriós sobre de aquells cossos. Llavors lo músich,
tornant á tocar armoniosament, cridá:

::: hanging-indent
--Armonia, armonia, armonia...
Lo net tè'l brut, lo gros tè'l prim,
la llum la fosca...

Y á las foscas haveu quedat, pus

tan sols hi ha sota del sol
un que tot sol trobarse sól,
un que ab un altre may se confon,
que no's belluga: tal es lo mòn.
:::

Sortint llavors de quatre grapas Adam y Eva de sota del mòn, que'ls
pesava demunt, prengueren sa direcció respectiva cap á derrera de las
cortinas, y continuant lo músich ab ayre de triunfo, arrancant bons tons
de sa viola, y pegant bufadas, se doná com terminada aquella primera
part, ab gran aplauso de tots los concurrents al magatzem de las bigas.

Durant aquestas expansions generals, en que la monstruositat del ingeni
absorvia la atenció de tots los concurrents, entre'ls quals era dels mes
entussiasmats En Joan de la Murtra, aprofitava la ocasió En Guillemet
pera dir á sa estimada nó ja sols gratas amoretas de jove, sinó paraulas
fillas del desitj mes pur, esplicantli sos plans y sas esperansas, y
pintantli la felicitat que á tots dos esperava, si ella sabia tenir
constancia, com que aquella ocasió fou, en veritat, lo camí de
familiarisarse mes ab son amant la modesta donzella, y en que son cor
vegé ja ab ulls de dona aquella mateixa felicitat futura que En
Guillemet li pintava, y mes quant sentia de boca del amant protestas de
sinceritat y recta intenció, y veya sa prudencia, y esperimentava sa
ferma resolució en no exhigir res de sa estimada, que no fos regular y
honest, pera cumplir la promesa que havia fet á la verge de Montserrat,
de la qual promesa estava ben enterada Blanqueta, en termes que, pera
correspóndrer á son amant, fins havia promés, junt ab ell, que no
gosarian las delicias de amor, si ans no anavan á visitar á la mateixa
Verge en sa montanya. Ab tot y aixó, procurava ab gran cuydado En
Guillemet, tan prompte com mudava la atenció del públich, dissimular de
la millor manera que sabia son rendiment, y així era que entremitj, ó al
acabar de dir un carinyo á Blanqueta, reya y cridava també com los
altres, y picava de mans, moventse algun diálogo, á voltas, de banch á
banch, entre ell y'l falconer, que no deixava de encarregarli
continuament la vigilancia de las ovellas.

No cal dir que, al véurer aixó, y tan de prop, lo mal intencionat
donzell, patia y's desesperava, essent cada mirada que dava Blanqueta á
Guillemet un nou verí que penetrava en sas entranyas. Podria compararse
sa situació á la del lleó famolench que está en la gavia, y véu á dos
dits de sa boca, y á la part de fora de la retxa, un bocí de carn fresca
y agradable, que fins la olora, peró que no la pót tocar; sa gelosia y
sa rabia anava creixent, y tants mals pensamentots li rodavan pel cap,
que de segur hauria fet, si pogués, lo que fa'l lladre que surt sols
pera robar, peró que, trobant resistencia ú obstacle, mata y assessina.
Peró no hi havia altre remey que aguantar y cremarse las sanchs, prenent
com á únich consol malehir sa sort y á la geperuda que l'havia tentat.

Si en aquell primer intermedi de la gran funció hagués arribat á alsarse
la gent, pót ser lo desesperat llop hauria abandonat la ovella y
s'hauria escapat de aquell lloch, peró no pogué ser, pus á poch doná ja
nova senyal lo músich de que anava á prosseguir la farsa.

En efecte: després de algunas variacions de viola, y de repetir lo
músich la coneguda tornada de ¡llum, llum, llum!... ¡armonia, armonia,
armonia!... lo mateix Adam que ans havia sortit despullat aparegué de
nou, peró vestit ab túnica y xia de juheu, sens descuydarse en aquesta
la aspa ó creu de San Andreu, que era un distinctiu grog y vermell
que'ls obligavan á dur, als homens sobre'l pit y á las donas sobre'l
front. Portava en una ma una bossa plena de diners y á la altre una
ampolla buyda; sos ulls se bellugavan de dreta á esquerra com buscant
alguna cosa ó indicant por y espant; y si bè abalansava'l cos alguna
vegada, caminava pesat y li costava alsar los peus.

--Tot ho tinch y no tinch res! esclamá'l juheu, ensenyant
alternativament la bossa y la empolla.

--Tot y res, res y tot, contestá'l farsant.

Armonia, armonia, armonia...

::: hanging-indent
...Aixó proba que tot quant hi ha en lo mòn,

gros ó petit, lleig ó hermós,
no es un tot sol, pus sempre es dos.
:::

--Tot ho tinch! replicá'l juheu, posantse alegre y fent sonar las
monedas de la bossa.

A aquest so, lo pizzicato de la viola marcá lo

pum, pum, pum... llum, llum, llum...

peró olorant l'hebreu la ampolla, y tornant á posar mala cara, prest se
deixá sentir lo esgarrifador

rich, rich, rach!.

En aquell moment sortia per la altre part del mòn la anterior Eva,
vestida de pobre, tot esquinsat, ab una bossa buyda en una ma y en la
altre una ampolla de vi.

La escena del pobre fou al revés de la del rich juheu: mirá primer ab
alegria y alsá en alt la ampolla, y al mirar després sa bossa buyda, se
posá trist.

Aquí comensá una enfilada de esclamacions de un y altre, que anavan
dihent alternativament, y que acompanyava'l farsant ab diversos tons.

--Tinch diners, peró no tinch medicina pera mon mal.

--Tinch salut y la medicina de tots mos mals, peró no tinch diners.

--Ab diners tot se pót.

--Sense pobres no hi ha richs.

--Ay de mos mals!

--Ay de ma miseria!

--Socorreume en mos mals, sinó'm móro.

--Socorreume en ma miseria, sinó no'm moch.

--Ay, ay, ay!

--Ay, ay, ay!

Topávanse aquí cara á cara lo rich malalt y'l pobre sa; tornávanse á
separar com fugint de prompte l'un del altre, mes al crit de

Armonia, armonia, armonia,

lo rich donava part de sos diners al pobre, y'l pobre li entregava lo
símbol de sa alegria y tranquilitat, la ampolla del vi; y agafats tots
dos, acabavan aquella part com la havian acabat Adam y Eva, ballant y
donant toms entorn del mòn, fins que la parella, cansada de tombar,
queya rendida baix lo pes de la bola del mòn, que'ls apretava.

Las glosas del públich á aquesta parella no foren menos graciosas que
las anteriors.

--Escapat de Tortosa déu ser aquest: si t'arreplega En Jehosuah de
Lorca...

--Mal regalo't fa'l pobre, que no póts béurer ví ni menjar porch.

--Desagrahit es lo farsant, que ha fet sortir aquí al que li ha cambiat
las monedas.

Y l'agut falconer, que sempre posava la última ma á totas las bromas,
pegant un cop á la espatlla de son vehí, quant lo juheu ensenyava la
ampolla buyda, digué:

--Quina llástima, especier, que la medicina sia de burlas! Llavors si
que us hauria valgut la amistat del farsant mes que la cortina que li
haveu deixat, y que Dèu fassa no us torne pintada de altres medicinas.

Llarch fòra si s'hagués de esplicar la diversitat de quadros com los
anteriors y la continuació de bromas que s'anaren repetint; á la veu del
farsant, á la bufada del infernal Vent, anaren acudint á donar voltas
pel mòn, (espressant sempre la idea principal del pas,) tots los
objectes y molts altres mes encara dels que havia anomenat en son
discurs lo farsant.

Peró, no pót prescindirse de citarse aquí los dos últims quadros del
gran Pas, tant per l'interés que en ells prengué'l públich, com per lo
desordre que especialment l'últim produhí.

Eran tals quadros, segons esplicá'l farsant, diferents en cert modo dels
anteriors, pus així com en aquests la idea era manifestar que tot es
relatiu en lo mòn y repartible, en los últims se pretenia donar á
enténdrer que un bè absolut y propi de un tot sol no'l poden tenir dos,
y de conseguent, quant dos se'l disputan, l'un ha de ser víctima del
mòn, y tal bè era sols lo domini del mòn mateix.

Comensá, donchs, la representació del penúltim quadro, excitant grans
riallas, per haver conegut ja'l públich, desde que aparegueren los
personatges, la alusió que's feya á certs fets polítichs de la época,
pus representavan aquells no menos que un emperador y un papa, es á dir,
Sagimon de Alemania y Benet tretze. L'emperador portava una gran corona
de paper daurat, una hopa, forrada de pell de conill, una espasa á la ma
dreta, que empunyava ab una especie de mocador ó tovallola, y era tot
son intent, allargant la ma esquerra, colocarse'l mòn sobre de ella. Lo
papa vestia una gran túnica ó sobrevesta, que mes que tela de vestit,
semblava roba dels sachs de Montmaneu, portant al cap una ample tiara
(que era ample per lo que després se dirá,) ab tres coronas, y á la ma
esquerra unas claus sense dents; y tot son afany era posar la ma sobre
del mòn pera dominarlo. Així que, cada volta que l'emperador posava la
ma sota del mòn pera sostenirlo, lo papa, apretant, li xafava, y quant
aquest la posava al demunt pera dominarlo, l'emperador, sacudint per
sota, feya saltar al ayre y danyava la ma del sèu rival.

--Lo mòn es meu! Lo mòn es meu! cridavan un y altre.

--Jo tinch la forsa! deya l'emperador, amenassant al papa ab la espasa.

--Jo tinch l'anatema! responia l'altre. Jo tinch las claus.

--Claus sense dents.

--Ab dents ó sens dents, mentre las tinga, ta espasa no talla.

Durant aquest diálogo, lo farsant no feya altre armonia que'l rich,
rich, rach, acompanyantho sols de grans bufadas, que tan prompte servian
para fer córrer al emperador com al papa.

Durá la baralla un bon rato, detenint tan prompte la espasa al anatema,
com l'anatema á la espasa, y per mes que la espasa semblava avansar, pus
lo papa caminava ja enderrera, no cessava aquest de fer dragar al
emperador lo número ab que era conegut en lo mòn.

--Tossut ets: la pagarás si may te giras.

--Tretze sòn tretze, responia l'altre; sò Benet tretze: tretze sòn
tretze.

Lo papa anava caminant ja ab dubte, girant lo cap á dreta y esquerra, y
al observarho'l farsant, comensá á cantar:

::: hanging-indent
--Visca la llum, de Deu proesa:
llum es la forsa, llum la riquesa:
llum es salut...
:::

Al dir llum es la forsa, lo papa, espantat, girá lo cap de la part
oposada al que'l perseguia, y donant llavors un salt endevant
l'emperador, alsant la ma al ayre, torná á deixarla cáurer ab forsa
damunt de Benet, y li enfonzá la tiara fins á rans del coll.

--Ay, ay, ay! cridá'l papa. Ay que he perdut l'esma! ¡Ay que estich á
las foscas!

--Jo sò la llum! cridá llavors ab orgull l'emperador, y colocá sa ma
esquerra sota del mòn, com aguantantlo.

Lo triumfo del emperador fou celebrat per una gran fregada de vida, que
doná'l músich, cantant al mateix temps:

--Armonia, armonia, armonia...

Lo papa seguia á paupentas, sense saber per ahont sortir, peró sens
deixar per aixó de dir sempre:

--Tretze sòn tretze... tretze sòn tretze...

Mes á la fi desaparegué, y tras ell hagué de seguir també l'emperador,
per una gran bufada que li doná'l Vent, dihentli:

--Senyor del mòn, no ho serás sempre. Deixa al mòn sol, que sol ha de
estar.

Sens mes detenció que la acostumada entre un y altre quadro, comensá
llavors l'últim, que fou mes curt que tots, á fi de no donar temps á
que'l públich maliciás de la intenció del farsant.

Los dos personatges que representavan, y que aparegueren entorn del mòn,
eran una especie de ángel ó geni, portant los cabells la meytat blanchs
y la meytat negres, ab una gran atxa encesa á la ma, y una altre figura
enterament tapada ab una capa fins als ulls.

Un y altre comensaren á cridar, al sortir:

--Lo mòn es meu! Lo mòn es meu!

Al trobarse cara á cara, se mostraren tots dos orgullosos, sens que per
aixó descubrís la cara lo de la capa, y en tal actitut, com dos gossos
que grunyen, peró que no's gosan á mossegar, comensaren á disputarse son
dret.

--Jo sò la llum! deya'l de la atxa.

--Jo sò la fosca! contestava l'altre.

--Podrás ferirme, perque ets traydor, peró no'm matarás.

--Te feriré y't mataré, que massa temps has gobernat.

--Jo sò ans y ara, jo sò ahir y avuy...

--Jo sò ara y després, jo sò demá y sempre...

--Jo sò la llum que es tot, y llum es ma cara y es llum mon vestit.

--Jo sò la fosca, que es lo tot dels meus, y vaig vestit de ferro y de
sedas y de or.

--Jo'm dich Licurch, me dich Soló, me dich Cícero, me dich Horaci,
Píndaro, Tito-Livi, Boeci, Agustí, Bernat...

--Jo no tinch nom fixo: uns me diuhen Por, altres Egoisme, altres
Crueltat, peró, ab nom ó sense, ma forsa creix.

--No guanyarás, que'l mòn es meu.

--Sí guanyaré: rendeixte boig.

Anavan creixent los crits de un y altre, mentres corrian entorn del mòn:
lo de la atxa confiat y alegre, y'l de la capa, sens deixar véurer res
de son vestit y de sa cara, y de lo que portava á la ma, que era un gros
apaga llums com los que s'usan en las iglesias.

Se ha de advertir aquí, pera'l bon afecte que després se esperava, que'l
de la capa, al dar las embestidas, havia tingut bon cuydado de apagar ab
l'estrem de aquella los quatre gresols del prosceni, cosa que no
notava'l públich, quant la claror era molt major desde que havia
aparegut la atxa encesa, y al mateix temps, en l'interior de las
cortinas, fins havia apagat la vella (práctica y directora en tals
exercicis,) l'únich cul de candela que servia en lo tocador y guardaroba
de aquells artistas casolans, de manera que la única llum existent en
aquell enmagatzemat depósit de carn humana, era tan sols la atxa del
personatge que corria, y qual flam sacudia aquest continuament pera
que's mantingués sempre viu y fos major.

--Mon regnat s'acosta! cridava'l de la capa.

--Impossible, que'l mòn m'ajudará! respongué l'altre, volentse apoyar en
lo mòn.

--Ara ho veurás, quant ja no hi vejas! respongué'l perseguidor.

Y alsant en alt son bras ab l'apaga-llums, encertá tan al mitj la atxa
del que corria, que de un sol cop se quedá tot á las foscas, així'l
teatro com lo resto del magatzem.

Situació infernal com aquella no's pót descríurer. Los dos personatges
cridavan desaforadament, l'un dihent --Mòn, ahont ets?-- y l'altre
--Visca la fosca mentres puga!--; la viola no feya mes que'l
desconjuntador rich, rich, rach; lo farsant bufava y saltava sobre de
unas bigas, dihent que alló era un terratrémol del mòn, que estava en
pena; y en la part del públich uns cridavan, altres jisclavan, las
criaturas ploravan, y barrejat tothom pera anar en direcció á la porta,
tot eran cops de camas, banchs que queyan, trepitjadas á ulls de polls,
y ays y oys, y sobre tot malediccions contra'l farsant y sa generació.

En lo primer instant de tal transformació y apuro sols una persona del
públich fou la que s'alegrá del desordre. Lo malehit donzell, que durant
tota la farsa no havia deixat de ull á Blanqueta, y que's cremava y
consumia en sa privació, calculant medis pera poder arribar á ella; així
que observá la fosca, sentint lo crit general de las donas, que's
posaren tot seguit dretas, com á verdader esparver que ha estat
aguaytant la presa per molt temps, y tè amidada y coneguda la distancia
que ha de córrer quant arribe'l moment de deixarse cáurer, saltá ab
furia del lloch ahont era al espay que deixavan los dos taulons
inmediats á la arcada, es á dir, aquell en que seya Blanqueta y'l
seguent, y arribat verdaderament al punt ahont hi havia la casta paloma,
cometé l'acte mes ignoble que podria cométrer may l'home menos cavaller.
Blanqueta, mentres espantada no feya mes que cridar á son pare, y son
amant s'esforsava pera que'l Joan y sa afillada se poguessen trobar, se
sentí besada en son front, en sa boca y en son pit per una boca ardent y
apassionada, y no ho fou mes, perque en aquell instant la veu del
falconer soná prop de ella, dihent: --Blanqueta, filla, gracias á Dèu
que't trobo.

La noya, que acabava de sentir de boca de son amant las protestas mes
sínceras y la espressió del mes ardent carinyo, sabent que no tenia cap
home prop de ella, y amohinada pel desordre que passava, resistí
preocupada aquella profanació á sa honestitat, sens temps de poder
conéixer si l'home que la besava era altre que son amant; mes reposada,
al apretar la ma de son pare, y sentint en efecte á Guillemet prop de
ella, se fixá en l'acte que acabava de succehir, y quant mes hi pensá,
mes s'aná convencent de que sols podia ser Guillemet l'atrevit que havia
posat sos llavis sobre de ella, y no ho pogué dubtar ja, quant, al crit
general de ¡Llum, llum! que doná tothom, se obrí la porta del magatzem,
y per aquesta aparagué de nou lo mateix personatge del últim quadro ab
la atxa novament encesa pera illuminar á la gent, y vegé Blanqueta que
no tenia prop de ella mes que'l falconer y En Guillemet.

En tal situació, la desgraciada noya no pogué menos de recordarse que
era òrfana en lo mòn, mirá com á únich y verdader l'amor de pare, de que
estaba privada, li semblá com impossible que pogués cábrer tanta infamia
en lo cor de qui estima y es estimat, y desforada y trista, esclamá:

--Ah! Sols aquest desengany me faltava! Qué he fet jo, Senyor, perque
tanta desgracia haja de pesar sobre de mi? Será que estich condempnada á
tenir que víurer sempre abandonada en lo mòn?

Lo falconer, agafat de la ma de sa filla, cridava y s'anava obrint pas,
y agafadas ab las faldillas de aquesta seguian la Marieta y demés
amigas, (pus lo catxassut especier, calculant que no era tan lluny sa
casa, y que la sèva noya anava ben acompanyada, preferí no móurerse de
assentat, pera no rèbrer cap cop, esperant que tot lo mòn sortís.)

Guillemet anava á la vora de unas y altres, satisfet de la bella ocasió
que havia tingut y del bon rato que havia passat ab sa estimada, á la
que dirigia ab preferencia la paraula, y temerós de que seguint
Blanqueta agafada ab son pare pel carrer no li podria dirigir las
últimas preguntas, ni ferli'ls encárrechs que sempre solen tenir de
sobras los amants en sas despedidas, acostáseli á la orella, en un
moment de distracció del falconer, y li dirigí ab veu baixa y depressa
algunas carinyosas espressions. Ni una resposta, ni una mirada alcansá
de Blanqueta En Guillemet, que sols pogué atribuir aquella novetat á por
de son pare; repetí la pregunta, la torná á repetir, y pasmat quedá,
quant, vehent que havia pogut tenir alguna ocasió de respóndrer, no ho
feya. Admirat llavors, en lo moment de sortir la porta, y en que s'havia
adelantat un pas lo falconer pera respirar quant ans l'ayre del carrer,
digué En Guillemet fora de sí á sa amada, que tenia la vista baixa y
apartava la cara:

--Peró Blanqueta... Qué tens? qué't passa? Respon á lo que't dich...

--Llop ab pell de ovella, contestá la noya: á fe que es ben diferent ton
cor de ta boca, ben diferentas sòn tas paraulas de tas obras...!

Y precipitantse també al carrer la noya, torná á alcansar al falconer, y
agafada ab son bras, no'l deixá ja mes fins que arribá á sa casa.

Calcule aquí'l lector quina seria la desesperació del amant, quant ni
temps tingué de respóndrer, quant se vegé privat de las paraulas y de
las miradas de Blanqueta, y quant (y aixó era lo pitjor,) fins, pera
disimular, tingué que fingir alegria ab lo falconer, pera que aquest no
recelás res de lo que passava.

Al arribar á la porta de la botiga, doná la bona nit Guillemet: entre
las veus que li contestaren, la sempre alegre del falconer se sentí
sobre totas... mes la dolsa y carinyosa de Blanqueta no la sentí...!

### XXIX. La picada del astor. Vent de mars 

Com quant se fa una cremada en un tros de bosch, del que quedan
esfarehits los aucells que'l freqüentan, així quedaren los dos amants de
Blanqueta després de lo que havia occorregut en la funció del gran Pas:
la diferencia estava sols en que Guillemet plorava com la tórtola á qui
han pres lo jas y la companyia, y'l donzell, que s'havia pogut convéncer
bè de sa poca esperansa al contemplar lo carinyo dels dos amants,
imprecava y malehia de rabia y desesperació, com corp que cluqueja
vehent destruits sos amagatalls y desbaratat son aguayt.

--Per tot arreu veig tapat lo camí! esclamava l'enrabiat donzell, peró
juro que de una manera ó altre he de lograr lo que vull. Ja se ha acabat
la cortesia y'l mirament: ara entrará la venjansa. Sols un moment que la
veja sola bastará pera donarli ma última intimació.

Ben al revés pensava l'honrat Guillemet en son desconsol.

--Qué es lo que'm passa! deya. En tant pochs moments trobar variat son
carinyo y fins la dolsura de son geni! No ho entench. No ho sè
enténdrer. Prou me fèu conéixer mon mestre la falsedat de lo que'l mòn
ne diu nigromancia, bruixeria y mágia, peró... en aquest fet casi
m'inclinaria á créurer que lo succehit sols pót ser per art del diable.
¿Tu culparme á mi de fals, Blanqueta meva, si desde que m'has parlat
altiva, me sembla que no visch y que fa cent anys que no t'he vist? Oh!
Torna, torna, amada meva, hermosa meva, torna, pus sense la vida de tos
ulls, mon cor se mor!

Y entristit y desconsolat, sols somniá tota aquella nit En Guillemet á
sa amada, y delirós é impacient estigué esperant una hora que pogués
aprofitar pera presentarse á Blanqueta, averiguar lo motiu de queixa que
de ell tingués, y llansarse á sos peus pera demanarli son amor.

Es á dir, que un y altre rival dirigian son desitj á un mateix punt, ab
la sola diferencia de que era en l'un tot puresa lo que en l'altre era
sols passió desenfrenada.

Y un y altre dirigiren sos passos á la casa de la hermosa y desconsolada
Blanqueta, sent lo primer que hi arribá lo sincero y honrat amant.

Bon pretest trobá aquell dia, al sortir de casa, Guillemet pera
introduhirse en la botiga del falconer. Vehent pel carrer á alguns
amichs y coneguts que enrahonavan com acalorats y ab cert secret, entre
ells á un porter de la Diputació (que sempre sòn los porters y alguasirs
los que en confiansa descubreixen los secrets de sos amos,) mogut de
curiositat, preguntá qué ocorria, y li digueren mes ó menos
ponderadament que amenassava un gran trastorn á la ciutat desde la
tornada del Rey, que havia sigut la nit anterior. Deyan en efecte, que,
segons veus ja corregudas en Perpinyá, lo Rey, pretestant sa malaltia,
volia mudar de ayres y anarsen á Castilla, pera buscar ajuda en aquellas
terras forasteras; que, volent desempenyar son patrimoni, anava á
exhigir un medi forsós; que seguia fent poch cas dels consellers que
eran de la terra, y en cambi no escoltava mes que'ls consells dels
áulichs forasters; que pera dissimular sas intencions suposaria una gran
empresa, qual era la guerra de Granada, sent així que ell se trobava
débil, y que aquesta gloria fòra de poch profit pera Aragó, suposat que
aquella conquista tocava per conveni á Castilla; y per fi, que, alentat
per la ajuda del Emperador, venia sols ab intenció de tentar los ánimos
dels Barcelonesos, oferintlos obstacles petits, pera deduhir així tal
volta la facilitat ab que després podrian tolerar los grossos.
Contribuhia á ponderar tot aixó l'esperit de partit, pus tots los
antichs favorables al Comte de Urgell recordavan als altres lo disbarat
y la injusticia que havian comés aclamant un rey que no tenia dret de
serho; y mes que tots, ajudavan á propagar y á fer créurer eixas
ficcions, que no deixavan de tenir part de veritat, mes que la gent del
poble, sempre zelosa de sas llibertats, personas que pocas vegadas
havian influit en las conversas del públich, tals eran alts personatges
del clero y de la noblesa, los quals no sabian com avenirse y
desfogarse, per la sustracció de la obediencia al papa Benet, de qui
eran partidaris, y que molts ho havian sigut pera seguir al mateix Rey,
que ho fou fins llavors.

No podia venir millor tal novetat á Guillemet, precisament pera parlar
ab qui tan contrari era del nou gobern, pera halagar, si així's pót dir,
á qui no tenia cap medi de venjarse dels que li deixaren la esquena
senyalada quant lo compromís de Casp.

Ple de impaciencia, donchs, y dubtant com lo rebria sa estimada, se
dirigí Guillemet á casa del falconer, y prop de la porta descobrí ja á
Blanqueta, que, sola com de costum, se dedicava á son habitual treball.
No cal dir si li semblá al desconcertat amant mes hermosa la modesta y
asseada noya, ab la privació que ell creya sofrir; una mirada que
Blanqueta dirigí involuntariament cap á son amant, omplí de goig lo cor
de aquest, que, mostrant la cara alegre y saludantla ab la ma, cregué
trobar la correspondencia prompte á aquella espressió inocenta de son
carinyo, y véurer desvanescuda la por que'l dominava. Mes, oh desengany
cruel! Blanqueta baixá la vista al descobrir al que venia, y ab la cara
apartada en contraria direcció, continuá dissimuladament entretenintse
ab sos boixets.

Si la noya s'hagués trobat sola, de segur que, podentse enrahonar los
dos amants, s'hauria aclarat la causa de son disgust, y Guillemet anava
ja á obrir la boca, trobantse á un pas de la porta, quant vegé que En
Joan se estava al mitg de la botiga, entretenintse á tallar un tros de
pa. Cruel fou aquell contratemps, que ocasioná com un reflux en lo cor
del amant, ple y vessant en aquell moment dels sentiments mes purs y
vius. Lo pobre enamorat, no content de no alcansar una mirada de
esperansa, y tenint que contenirse y refrenarse violentament, fins se
veya obligat á fingir, y lo que es pitjor, á fingir alegria ó interés
per certas cosas, quant oprimia á son pit la tristesa, y era son únich
interés llavors la hermosa per qui ell se creya abandonat. Peró no hi
havia altre remey, y subjecte havia de estar Guillemet á la necessitat,
si no volia esposarse á pérdrerho tot de un cop. Pobre amant! Poch sabia
ell que son fingiment havia de ser prest inútil y que sa temuda
esposició se faria mes viva dintre breu temps!

--Oh! Quant m'alegro de trobarvos, digué esforsant son fingiment En
Guillemet, al descobrir al falconer.

--Qué tenim de nou? Quin vent te pórta per aquests barris, Guillemet?

Fèu aquesta pregunta'l falconer, reparant ab molta atenció la cara del
jove. Aquest, á pesar de son esfors, tal volta preocupat, no pogué
deixar de dir:

--Y qué mirau, Joan? Qué notau en mi?

--Qué miro? Es que'm sembla que estas molt groch, y'ls teus ulls
m'indican que t'en passa alguna.

--Sí... en efecte... Peró no es á mi sol á qui passa, sinó á molts, y'l
mateix á mi que á vos.

Raig de llum fou encara aquella pregunta y admiració del falconer pera
En Guillemet, pus trobá per la resposta'l medi de dissimular son
sentiment y de introduhirse en la conversa que devia donar al vigilant
de sa estimada.

--Molt fortas te las pegas, minyó. Peró, digas, digas... Vejam si jo'm
tornaré groch com tu.

--Ah Joan! contestá En Guillemet tot baixant la veu. Ja sabeu que ahir
vá arribar lo senyor Rey.

--Poch m'en cuydo, peró ho he sentit á dir... y també que'l Papa ja no
es papa, y...

--Y no us han dit res mes?

--No.

--Donchs anau á la porta de mar, y al pla de la Bocaria, y á molts
carrers de la ciutat, y sentiréu, en los arreplechs de gent que per
allí's fan, las conversas que's tenen y lo que's diu. Me temo molt que
la ballarém.

--No estich per brochs, minyó, que encara'm cou la esquena.

--Aquest home (continuá En Guillemet, baixant molt mes la veu,) ple de
orgull ara ab la amistat del Emperador, creu que podrá conseguir lo que
no conseguí quant las corts de Montblanch, y mogut per los que'l
rodejan, es á dir, per aquells de per allá, ja m'enteneu...

--Sí, sí, ja te entench.

--...pensa que es la gran ocasió de esbravarse y de fer son fet, y com
lo poble ho ha entés...

--Eb, eb! digué'l falconer, com volent fer callar per prudencia á son
amich, y agafantlo per la ma. Entrem, entrem aquí á la rebotiga, y, tot
esmorzant, m'ho contarás, perque ja sabs alló de que las parets ouhen y
las pedras parlan. Y si'm vóls acompanyar, de bona gana. Vóls formatge?
vóls...?

--Moltas gracias, viscau molts anys.

--Entra, entra donchs, que ja Blanqueta tindrá compte de la botiga
entretant.

Y dirigintse á la noya, anyadí:

--Si algú demana, noya, pégam un crit, que som aquí.

Se ha de advertir que la rebotiga era una certa pessa llarga que venia
entre la botiga y una especie de magatzem ó lloch de desembrás de la
part del derrera, que era sota del terrat, en qual lloch hi havia lo
major número de gavias y especialment las dels falcons tancats. Tenia la
botiga sa porta interior en un estrem, y desde ella seguia un passadís
fins al dit lloch de las gavias, de manera que la rebotiga quedava com
clavada entre las dos pessas, no podentse véurer res de fora, sinó per
un forat que hi havia, com una finestreta, á la paret; mentres que ningú
podia passar del devant al derrera, sens que'l vegés lo qui's trobás en
dit lloch intermedi ó rebotiga.

Al passar la dita porta En Guillemet, vehent que perdia de vista á sa
estimada, y que res li aprofitava son esfors, pus no tenia mes remey que
tornarsen ab lo mateix fingiment de sa arribada, sens lograr ni una
paraula ni una mirada tan sols, comensá á preocuparse de manera, que ni
sabia esplicarse, ni deya al falconer lo que aquest esperava que li
diria, suspenent á lo millor sa relació, repetint lo que ja havia dit, y
mostrantse tan perturbat y distret que ni en ell mateix estava.

--Al gra, al gra, digué'l falconer al cap de un rato de estar sentat á
la taula ab En Guillemet, y vehent que del preludi de aquest no hi havia
res que l'interessás.

--Sí, bè... Lo resultat es... Ja ho podeu compéndrer...

--Es que encara m'arribo á pensar mes de lo que'm póts dir, si es que ho
he de deduhir per lo conmogut que estás... Y com jo't conech y sè com
pensas... Peró, á la fi: dígasmho en dos paraulas: ¿qué es lo que se
espera de part del Rey, y qué es lo que's projecta de part del poble?

Anava aquí á respóndrer Guillemet, quant, á la porta del passadís,
aparegué de espatllas Blanqueta, fent un moviment, com si reculás sens
voler pérdrer de vista la botiga, ó com si no gosás á entrar, y al
mateix temps se sentí en la botiga lo soroll de uns peus calsats ab
botas. Era'l donzell de Puymoren, que, crehent sola en sa casa á sa
hermosa perseguida, s'havia aventurat á penetrar en ella, pera portar á
cap sa infame intenció. Los cambis de escena repentins que aquí
succehiren en un instant no's poden esplicar com tingueren lloch, per sa
promptitut. La noya, ocupada en son treball y en la desgracia, que ella
creya, de sos amors, sorpresa de prompte per son perseguidor, havia
fugit de la porta, en busca de son pare, mes recordant la proximitat del
altre amant, havia quedat com dubtosa y suspensa entre'l bo y'l dolent,
sens acabar de pronunciar lo nom de pare á qui anava á cridar en sa
ajuda; lo donzell, que entrava enardit y apassionat, y que havia arribat
á pronunciar certas espressions de carinyo, dirigidas á la noya, á la
que preguntá també si estava sola, vehent lo desconcert de Blanqueta, y
sentint lo crit de ¡pare! que aquesta doná, hagué de mudar en sech son
exterior, fingint senzillés y apelant á qualsevol escusa trivial pera
sortir del pas; y'l falconer, que estava desitjós de saber lo que
Guillemet li anava á contar, enfadantse de que'l vingués á destorbar
qualsevol parroquiá per bo que fos, mirá per la finestreta, així que
observa la novetat de la botiga, y fent senyal al mateix temps á
Guillemet pera que suspengués sa relació, cridá ab cert desenfado á la
noya, dihentli:

--Qué hi ha? Que demana algú, noya?

Al sentir aquesta veu lo donzell, á fi de salvar lo compromís en que's
trobava, pronunciá algunas paraulas que sols la noya pogué enténdrer, y
que aquesta repetí en seguida, ab veu conmoguda.

--Hi ha un senyor, digué Blanqueta, que demana si tenim astors mudats.

--Sempre han de venir á trencarme las oracions.

Digué aixó pera sí En Joan, ab veu baixa, mes detenint luego ab la ma á
Guillemet, que s'anava á alsar de la cadira, anyadí ab veu alta:

--Astors mudats? Sí: dos n'hi ha de haver, y l'un de bona ploma, en las
gavias penjadas. Que entre, que entre... Tu mateixa, Blanqueta:
acompanyal al derrera.

--Jo, pare? preguntá la noya, aguaytant per la porta, ab un to que era
una mescla de naturalitat, de temor y de admiració.

--Sí, sí... que entre, que entre. Ja pót entrar, senyor, y la noya
mateixa l'acompanyará.

Faltava aquesta última comprobació de la sospita que ja havia concebut
Guillemet, pera que aquest s'acabás de desconcertar. Fins llavors cada
un havia hagut de dissimular y fingir á sa manera, la noya, lo donzell
y'l falconer, peró la proba per que anava á passar Guillemet era la mes
dura de totas. No era ja sols tenir que parlar de lo que menos se
pensava, no era ja sols la ánsia y dubte que'l devorava no sabent si
realment l'aborria sa estimada, ó si al menos li dirigiria una mirada al
sortir; lo que'l jove anava sentint com á sospita y que de repent vegé
realisat, obligantlo á contenirse, fou un esfors cruel del esperit, que
no pót compararse á cap dels que havian hagut de fer los demés. Així
que'l falconer cridá á la noya dihentli que ja podia entrar lo senyor ab
ella, així que vegé Guillemet la cara de Blanqueta, que aguaytá per la
porta del passadís, y quals hermosos ulls semblavan demanar clemencia al
pare y al amich; la fisonomia del jove revelá una forta excitació de
ánimo, peró aquesta pujá de punt, y sa vista's mostrá encesa y son cos
arribá á abalansarse, al distingir clarament la persona que li passá pel
devant. La noya, plena de temor, obehint á la veu de son pare, acabava
de traspassar per la rebotiga cap al lloch mes apartat de la casa, y
derrera de ella seguia, atrevit y orgullós, aquell mateix home que ja
per dos voltas havia fet burla del amor del jove.

No cal dir que fou mútua la sorpresa dels dos rivals quant se vegeren, y
que las miradas que's donaren un y altre tenian sa significació. Lo
donzell, sorprés fins al punt de detenir momentaneament son pas, com á
mes práctich en fingiments, se torná á refer, y sa mirada indicá en cert
modo una satisfacció sarcástica: la que li doná En Guillemet era mes bè
un despreci, un desitj de venjansa, y al mateix temps una censura del
atreviment que l'altre cometia.

Lo falconer fèu una cortesia al senyor, que correspongué ab un petit
moviment de cap, y passats que foren lo donzell y la noya, preguntá En
Joan á Guillemet ab veu baixa: --Lo coneixes?

--Si'l conech? contestá'l jove, fora de sí y mort de rabia y de gelosia.
Tant de bo que ni jo ni ningú l'haguessem conegut may á semblant...

--Calla, home, calla! No fos cas que...

Y anava En Joan á detenir á En Guillemet, temerós de que cometés alguna
imprudencia, quant aquell repará y's fixá mes de nou en la alteració de
son amich.

--Per vida de... Qué tens, Guillemet? A tu't passa alguna cosa que es
pitjor que lo que m'has dit, alguna cosa de mes interés tal volta que lo
que m'has contat. Pót ser estás compromés, y tems...

--Prou, prou! Poch sabeu vos lo que'm passa.

Guillemet, ple de impaciencia, pronunciá aquestas paraulas ab
desesperació.

--Peró ¿qué tens?

Y estava dubtant lo falconer, y com si cabilás pera donar en que podia
ser la causa de aquell trastorn, quant distragué á un y altre un crit ó
jiscle, que doná desde dins del lloch de las gavias la pobre Blanqueta.

--Ah! esclamá ab ira Guillemet, alsantse y apoyant sos punys tancats y
tremolosos sobre de la taula. Jo no puch mes, y sempre m'he cregut que
aquest canalla...

--Qué dius, jove? digué'l falconer, posantse serio y arrugant lo front.
Qué es aixó? Detente, detente...

Y obligant á Guillemet á estarse quiet y á que's tornás á sentar,
preguntá cridant desde allí á Blanqueta, y sens detenirse:

--Qué es aixó, noya?

La resposta de la noya arribá al mateix temps que ella.

--Res, res... una picada que m'ha donat un dels astors.

Y mentres deya aixó, Blanqueta anava sortint tot depressa, ab la vista
com espantada, mirant en derrera, y detenintse en la rebotiga com si no
volgués passar de allí. Emperó la mirada que doná á Guillemet, al
arribar á aquell lloch, era ja una mirada plena de dolsura, de amor, era
al mateix temps una súplica, una satisfacció que donava, un
arrepentiment de un cor pur.

Alguna cosa notá de tot aixó'l falconer, peró no ho haguera acabat de
endevinar, si, al retirarse'l donzell, que ni tan sols los saludá y
desaparegué á tota pressa, no hagués notat també la mirada de despreci
que aquell doná á Guillemet, y la furia ab que aquest se torná á alsar,
al véurer á son rival, pera embestirlo tal volta.

--Ira del cel! Qué fas, jove? digué'l falconer, detenint ab tota la
forsa de sa munyeca al encegat amant.

--Es que... Deixaume...! Grandíssim...! Oh!... Ah!...

Tal era la excitació de Guillemet al dirigir estas paraulas
respectivament al falconer y al rival, que ni casi pogué pronunciarlas,
sortint mes que paraulas espuma per sa boca, y saltantli'ls ulls de
furor.

Així que desaparegué'l donzell, y desde aquell instant, comensá una nova
desgracia en aquella casa: de las tres personas que's trobavan allí
reunidas, la que fins llavors s'havia pogut considerar com mes felís,
pus que no la martirisava cap por ni dubte, comensava á mirarse com
intimament ferida de una desgracia inevitable, y era així en efecte, per
quant havia de acabar ab sa tranquilitat y finalment ab sa vida.
Endevinant l'honrat Joan de la Murtra, lo bondadós protector de
Blanqueta, per lo que acabava de véurer, los amors secrets de sa
afillada y de Guillemet, aná recordant instantaneament mil fets
anteriors que'l podrian haver fet sospitar, sentí temors y mes temors
per lo que podria venirli de part de aquell cavaller que havia estat en
sa casa, se fixá en lo contratemps que podria resultar contra ell y lo
sèu, segons los resultats que tinguessen los desordres populars que se
esperavan, y arreplegantse tot aixó en son cervell, arribá á véurer ja
devant de sos ulls la imatge mes trista de la destrucció, de la miseria
y de la deshonra, tant pera ell com pera la persona á qui tan
generosament havia amparat.

Ni una paraula, donchs, arribá á dir tan sols En Joan, fixat y embegut
en la munió de ideas que anavan creixent en son cap; mirant en terra y
passantse la ma pel front, estigué un bon rato sens que'l gosás
interrómprer cap dels altres dos sers que sufrian á sa presencia, y així
reflexiu y com si li fos ja tot indiferent, sortí sol cap á la botiga, y
allí, arrimat un cólzer á la paret, com pera descansar, continuá per
llarch temps, mirant també en terra y sospirant, y sols alsant lo cap
alguna volta, com impulsat pel cor, per la necessitat de demanar consol
al cel.

Trist era així mateix lo que sofriren en aquell instant los dos
testimonis de aquella fatal angúnia, y mes, per quant, calmats los vius
sentimens que poch ans los dominavan, havia substituit en sos cors una
nova satisfacció, junt ab la fredor de una realitat trista, al
contemplar la cara del desventurat falconer. En efecte, l'amant, després
de sos dubtes, tornava á gosar de las tendres y carinyosas miradas de
Blanqueta; aquesta, desconfiada poch ans de son estimat, y atropellada
per lo rival (que la acabava de amenassar á ella y á son pare de
persecució, exhigintli son amor y fins atrevintse á besarli la ma,)
havia deduhit per las inculpacions del donzell, al recordar lo fet de la
nit anterior, la infamia de aquest y la inocencia de Guillemet, y un y
altre, tornantse á véurer repentinament felissos, tornavan també á témer
major contratemps que may á son amor, al véurer de la manera que aquest
s'acabava de descobrir, y'l disgust ab que demostrava rébrer tal novetat
aquell home generós que fins llavors tant los volia.

No sabian que ferse'ls dos amants mirantse callats l'un al altre; mes al
fi, Blanqueta, com interessada mes proximament en la tranquilitat de son
protector, aná sortint, seguida de Guillemet, y preguntá al trajitat é
impacient falconer:

--Pare, pare ¿qué teniu?... Qué us passa?

--Res, res... contestá l'altre, ab veu que casi no's podia percibir, y
ab to sech.

Y avansant dos passos lo falconer fins á la porta de la botiga, com pera
respirar millor, se aturá al brancal de la porta, y mirá amunt y avall
del carrer. Desde allí descobrí encara, per sa desgracia, al altiu
senyor que havia estat en sa botiga, lo qual s'havia aturat á enrahonar
ab lo menescal vehí, ab aquell que ferrava los cavalls de la casa del
senyor Rey, y que may havia corregut bè ab l'antich correu de Casp. Un
sospir profond y trist exhalá'l bon home al descobrir encara la infernal
figura del donzell, infernal sí, pus se li figurava que ell havia de ser
la font de totas sas desgracias, y tornant lo cos enrera, vacilá un
instant sobre lo que anava á fer, majorment vehent á Guillemet prop de
ell; se tapá per un moment la vista ab la ma, y observant, al mirar de
nou, que'l donzell s'havia separat ja del vehí y avansava carrer avall,
torná á entrar en la botiga, resolt á fer lo que havia retardat fins
llavors ab la idea de evitar un encontre entre aquells dos homens
enemichs que tan mal s'havian mirat en sa casa.

--Joan... li digué ab tota docilitat En Guillemet. Vos figurau tal
volta?...

Sens deixarlo acabar lo falconer, lo prengué de la ma, y avansant fins á
un recó de la botiga, girat de espatllas á la porta del carrer,
pronunciá aquestas paraulas ab lo to mes sech que ell may hagués usat:

--Jo no'm figuro res. Lo que vull, es que no tornes á aquesta casa
sinó'l dia precís que't mane ton protector... y encara que aquest dia no
hi vingas, no importa.

--Joan, ma amistat es tan pura...

--Ves te dich, jove, (digué, continuant ab lo mateix to sech,) ves, que
poch sabs tu lo que m'ha portat la teva amistat.

--Ja que no hi ha remey, esclamá llavors Guillemet, al menos deixaume
apretar vostra ma al despedirme.

Lo falconer allargá la ma, sens alsar la vista, y coneixent per lo
tremoló de Guillemet lo que aquest sofria, no podent prescindir de
recordar lo simpátich que sempre li havia sigut, hagué de mirarlo per
forsa, y fins li digué:

--Si has sigut, donchs, tan bon amich, guarda ta amistat, Guillemet, per
si may la desgracia perseguís aquesta casa.

Lo jove no pogué respóndrer; apretá la ma del falconer, doná una mirada
plena de sentiment á sa estimada, y sortí ab lo cap y la vista baixa.

Blanqueta s'hagué de deixar anar sobre de una cadira, mossegantse'ls
llavis pera aguantarse'l plor, y si bè correspongué á la mirada de son
amant, no s'atreví mes á alsar sos ulls pera no toparse ab los de son
pare ó protector.

Y l'amohinat falconer, tornant á entrar en la rebotiga, se sentá junt á
la taula, y apoyats en esta'ls cólzers y en las mans lo front, aná
cabilant y capficantse, no vehent mes en quant pensava ó recordava, que
la imatge de la indiscreció passada, y sobre tot la de sa futura é
inevitable desgracia.

--Es possible, deya entre sí, es possible que tant s'hajan enganyat mon
cor y mos ulls? Tantas voltas que'ls he trobat sols... y ahir mateix,
que'l vaig fer séurer á son costat en lo Pas del farsant... Ara
recordo'l soroll que alguna nit me semblá sentir á la porta del
terrat... Peró ¿y ell, ell que'm semblava tan bo y senzill? ¿Qué dirá
mossen Joan Fivaller quant ho sapia?... Y precisament entre un protegit
sèu y una protegida meva, una protegida que en part dech á ell lo
haverla amparada! Oh! Y ella? ¿Quí ho havia de dir de ella, tan modesta
y bona que semblava á mon costat? Així'm paga l'acte generós que ab ella
he fet?... Perque aquesta rivalitat proba que á un y altre... Nó! no ho
vull créurer de Blanqueta! Peró sí ho dech créurer, que he vist... y ara
recordo las moltas vegadas que'm admirá trobar aquest cavaller entorn de
ma casa. Jesús, Jesús! Es possible que ma ilusió se haja desvanescut,
que s'haja així desbaratat la pau tranquila y'l benestar en que jo'm
gosava? Casi mereixeria tan ingrata criatura... Peró nó, nó: que li faig
de pare, y si ha faltat, podré també fer de pare pera corregir!

Y fixantse, á poch de donar voltas á tots aquests pensaments, en la
altre part mes espantosa de sas quimeras, en lo mal que li podria
ocasionar la venjansa del senyor, continuá:

--Y quí es aquest home? Y qué busca un cavaller en la filla de un pobre
falconer? Ah! qué ha de buscar, prou se véu! Hermosa es Blanqueta, y si
es cert que per la hermosura fins los sabis se tornan boigs ¿qué tindrá
de estrany que un cavaller se torne infame y seductor? Y si, en efecte,
aquest home tè malas intencions, si es partidari del Rey, si sab que jo
no sò'l pare de la noya ¿quí'm diu que no aprofite son valiment pera
robármela, ó millor, pera ferme desaparéixer á mi de son costat? Sols de
pensarho'm sembla que'l cap se'm pert! Ah! Y si tot aixó fos un pretest,
y aquest home no fos mes que un espia, sabent lo meu modo de pensar...
Oh! No hi ha dubte! La ciutat diuhen que está avalotada, lo Rey diuhen
que tè ganas de fer escarments, aquest home ha entrat quant En Guillemet
me parlava de las novetats... Sí, sí! Molt será que una de las víctimas
pera l'escarment no sia l'antich correu Joan de la Murtra!... Oh! Dèu
meu! Y qué faria llavors la pobre orfaneta?... Tot, tot li déu haver dit
aqueix envejós menescal!... Sí, sí! No hi ha remey pera mi... ni pera
ella!... Ja'm sembla que veig la desgracia, la deshonra, la nova
orfandat de ma afillada! Horror! horror!... Mes te valia, Joan, que en
compte de assotarte en Menargues, t'haguessen mort de una vegada!

L'estat de desesperació en que's trobava'l falconer era inmens. Febre
arribava á tenir ja del foch que bullia en son cor y en son cervell;
convuls semblava estar son cos, y per mes que se esforsava en respirar,
parexiali que s'ofegava y que no hi havia prou ayre pera ell. En tal
estat, passantse continuament la ma pels cabells y obrintse'l pit de sa
gonella, s'alsá resolt de la taula, y s'en pujá al terrat de sa casa,
pensant que allí pót ser se distrauria ó's calmaria. Vana ilusió!
Pensant y tornant á pensar sempre en lo mateix, donant voltas á sas
ideas, y escalfantse encara mes de cap, per no saber véurer mes que la
imatge de sa desgracia en tot, trobá sols en lo remey la pitjor
enfermetat que'l podia atacar. Una mala corrent de ayre ferí de ple en
ple á aquell home acalorat y bullint, y poch tardá en trobarse com
postrat y cruixit, semblantli fins com que perdia'l cap. La corrent de
ayre que'l ferí era una de aquellas infestadas que de tant en tant
traspassavan la atmósfera, renovant en alguns punts un mal dolent que de
sigles patia la Europa, y que pochs anys ans havia causat gran estrago y
desolació en aquestas terras. A mes, hi ha que observar que era llavors
en lo mes de mars, y si no ment l'adagi, "Mars marsot,
mata á la ovella y al ovellot,
y á la vella á la vora del foch."

Pobre falconer! Al pujar al terrat estava sols malalt de la ánima; mes
al baixar, ho estava de la ánima y del cos!

### XXX. Lo vectigal de la carn. Los concellers devant del Rey. 

Com sòn sempre'ls traydors los que mes cridan. Serian sobre las deu del
dematí, que la ciutat de Barcelona oferia un espectacle may conegut en
ella. A pesar de ser dia y hora de treball, se veyan, per tots los
carrers, menestrals que, abandonant aquell, sortian de sas botigas ó
quadras, y confabulant, ab mes familiaritat de la acostumada, ab sos
mateixos amos, y ab altres personas de diferentas classes, parlavan ab
un empenyo y un calor com si fos de un asumpto que molt los interessás,
com de un fet que tocás á sa honra ó á sa fortuna.

Allá lluny, per la part de la Rambla, se sentia de tant en tant com si
s'alsás un remor fondo, semblant al soroll del mar en la nit, y per
certs endrets de la ciutat ressonavan, també de tant en tant, unas
trompetas y timbals, que fou, en part, la primera senyal que arrancava á
la gent de sas casas. Tot era un seguit de obrir y tancar finestras per
las donas, que volian aguaytar, y eran sens número las conversas que se
sentian entre una part y altre dels carrers y de casa á casa; y apart
dels estérichs de damas sensibles y donzellas débils, que passavan
amagats dins de las habitacions, no faltavan en portas y carrers crits y
esclamacions de esposas espantadissas y de mares vigilants, que
s'admiravan de la resolució del espós ó del fill, per haverse atrevit en
un dia perillós á anar per los carrers.

Peró no hi havia remey: aquell perill semblava á tots tan comú, que
s'aconortava cada un de passarlo, mirant com menos fort lo mal quant es
de tots. La pregunta general de quants sortian al carrer era: --Ahont vá
la gent? Y perqué hi vá?-- y una vegada sabuda aquella novetat, tothom
prenia la mateixa direcció, en termes que prest s'arribá á notar la
diferencia en los barris estrems y oposats á la Rambla.

En aquest punt, donchs, que ja coneix lo lector, y en qual lloch hi
havia llavors lo major número de carnicerias, fou ahont aná afluint lo
gran gentio de la ciutat, de manera que per totas sas portas se veya
vomitar gent, dirigintse al pla anomenat de la Bocaria, desde'l qual
fins al portal dels Bergans, y en tots los espays que deixavan los
alberchs del arrabal, se dilatava com un mar inmens y agitat de tota
classe de personas.

Mirava y esperava tota aquella gent sense saber encara lo que hauria de
véurer y perque havia de esperar, y bastava córrer la veu de que alló no
era acabat, pera resignarse alguns á no saber lo que hagués pogut
succehir, ab tal de presenciar ó saber, á la fi, lo resultat de aquella
inesperada transformació. Los mes inmediats y próxims á las carnicerias
eran los enterats de lo que passava y s'esperava, mes entre'ls nous
vinguts, sols se deya que la casa Reyal se negava á pagar los drets de
la ciutat, que entre'ls compradors del Rey y'ls carnicers hi havia hagut
disputas, anyadinthi alguns que'l Concell de Cent se trobava ja reunit,
que'l Rey tenia intenció de no cedir y de venjarse, y mil altres
noticias vagas, peró sense saber ningú perque durava, tant temps feya,
aquella multitut de gent allí, y si estavan encara ó no en aquell lloch
los compradors del palau, ó qué era lo que havia succehit després que'ls
carnicers se negaren á darlos la carn sense'ls drets.

Peró prest sortí tothom del estat dubtós en que se estava, al observarse
cert moviment prop del portal de la Bocaria, y al sentirse un crit baix
peró prolongat que se estengué per tot.

--Ja torna, ja torna! cridavan per un cantó.

--Ja torna... y no ve sol, que l'acompanya l'alguasir reyal! deyan
altres que estavan mes prop al camí per ahont havian de passar los que
venian.

--Ja vá per tres cops! Ja es la tercera volta que ve! feyan assaber
algunas veus aisladas en diferents estrems.

Aquest nou encrespament de aquell mar conmogut acabá de fer enténdrer á
tothom lo que verdaderament succehia. Es á dir: que'l comprador de la
casa reyal, negantse á pagar lo vectigal imposat á la carn, de que'l Rey
no estava exempt, havia tingut que tornarsen sens provisió al palau, pus
los carnicers no's contentavan ab lo preu sol; que'l Rey, irritat de lo
que creya sols rebeldia dels venedors, havia enviat de nou, no ja
demanant comprar la carn, sinó manant que se la venguessen per lo preu
sol, peró que havent insistit los carnicers en no darli, havia tingut
que tornarsen tambe'l comprador per segona vegada, de lo qual havian
donat, sens tardansa, part al Concell los venedors; y que arribant
llavors al mes alt punt l'enuig y la ira del Rey, que's creya per aixó
desobedescut y humillat, enviava aquella tercera volta un representant
de sa persona pera dir, sens dubte, lo que en las dos anteriors no havia
arribat á dir.

En efecte: per entremitj de aquell concurs, que deixava pas ample, pót
ser pera que fossen mes mirats los que passavan, venian lo comprador de
la casa reyal y á son costat dret l'alguasir major del palau, revestits
un y altre ab la llibrea de la casa del senyor Rey, portant l'últim
l'escut reyal y cenyida á son costat la espasa.

La previsió, que fou sempre'l distinctiu del antich régimen municipal de
aquesta ciutat, se vegé prest ben patent en lo que passava: anavan los
dos servidors de la casa del Rey, com plens de anhel, mirant sempre
endevant, mes á pochs passos de ells, sens que ho advertissen, caminava
ab tota pausa y seguint la mateixa direcció un conceller de la ciutat,
lo qual, enviat y enterat ja per lo Concell, havia esperat en cert punt
lo regrés dels criats reyals, y havia seguit dissimuladament son mateix
camí, dirigintse també, per conseguent, al mateix lloch ahont los altres
havian de parlar ó intentar contra la lley en nom del Rey.

Original fou, donchs, lo fet que ben prest tingué lloch en las
carnicerias de la ciutat de Barcelona. Fèu lo comprador, al arribar á
las taulas, la mateixa demanda que havia fet las dos vegadas anteriors,
á saber:

--Carn pera la casa del senyor Rey.

Lo carnicer que estava derrera de la taula, tenint en la ma dreta lo
coltell ó tallant apoyat de punta en lo piló, y com indicant, per sa
serenitat, la disposició en que estava de tornar á negarse á la
exhigencia, contestá:

--De bona n'hi ha pera'l senyor Rey, si paga'l preu y vectigal de
costum.

--Lo senyor Rey no paga vectigals ni tributs.

--Donchs no hi ha carn, contestá'l carnicer fent un cert moviment ab lo
coltell, com si jugás.

--Carnicer vassall del senyor Rey, cridá llavors l'alguasir, donau la
carn que se us demana en nom de vostre senyor, que us paga'l preu just,
y sinó...

--Sinó... qué? interrompé'l venedor, posantse'l coltell sota la aixella
esquerra, y creuhantse, ab tota calma, las mans per sota del devantal.

--Sinó... vos faré saber lo mandato del senyor Rey.

--Vassall sò de mon Rey, y m'agrada ohir sos mandatos si sòn justs.
Diheu, senyor alguasir, diheu.

--Carnicer, repetí llavors l'alguasir ¿consentiu en véndrer la carn pera
la casa del senyor Rey, sens contar lo vectigal?

--No consento!

Y al nó del carnicer, seguí un altre crit general de ¡nó! que donaren
los demés venedors y alguns del poble.

--Donchs condempnat á mort queda desde ara, de part del senyor Rey, lo
que així's nega á servirlo y'l tracta de vassall.

Y girantse als demés venedors que per allí hi havia, anyadí en seguida:

--Entés ho teniu, carnicers y venedors de la ciutat de Barcelona: qui's
negue á servir al senyor Rey, condempnat queda á mort. ¿Hi ha, donchs,
entre vosaltres qui estiga disposat á servirlo?

Ningú contestá; y al girar la cara en altre direcció l'alguasir pera
repetir la pregunta, descobrí devant de ell, topantse cara á cara, al
conceller quart de la ciutat, Galcerán Carbó, vestit ab la gramalla de
son ofici.

Lo conceller permanesqué un rato serio, esperant l'efecte que produhiria
sa vista al oficial de la reyal casa, y crehent que si bè s'havia
sorprés, semblava no obstant que anava á repetir la pregunta, avansant
un pas y posantse entre ell y la taula del venedor, (encara que pót ser
ab menos prudencia ó ab mes excés de zel del que requeria'l cas, pus may
faltan en las corporacions populars qui las comprometa,) digué ab veu
clara y ab to que deixava bé enténdrer lo doble significat de sas
paraulas:

--Carnicers, veneu la carn de la manera que la lley vos mana, exhigint
preu y vectigal á tothom que no sia exempt, y al que no sentne vulla la
carn per lo preu sol, dauli bonas coltelladas.

Una rialla de aprobació fou la resposta dels carnicers, que penetraren
lo significat de la última paraula. Lo pobre alguasir, quedantse
esgrogahit, girá lo cap en totas direccions, com panell de campanar,
crehent véurer blandir ja sobre de son cap los coltells y tallants dels
carnicers.

--Coltelladas...! Qué voleu dir ab aixó, conceller? Mirau que jo no faig
mes que...

Y al arribar aquí se perderen sas paraulas, per un crit que s'alsá al
ohirse, prop del portal y á poca distancia de ahont passava aquest fet,
lo soroll de las trompetas y del timbaler de la ciutat.

--No tinga por l'alguasir, (digué llavors lo conceller, alsant la ma
dreta entre'ls dos enviats del palau,) pus está aquí ma persona pera
guardarlo; y pus son deber es tornar oficialment resposta al senyor Rey,
avanse un poch, que jo vaig á sas espatllas, y escolte la resposta que
la ciutat li dona.

Fèu un senyal lo conceller pera que la multitut obrís pas; avansaren los
dos enviats y avansá també cap á ells lo pregoner de la ciutat, y al
toparse uns y altre, romperen quatre trompetas, redoblá'l timbaler, y'l
pregoner del Concell, Bernat Cadireta, vestit ab la sobrevesta de la
casa del Concell, y sens descabalgar de sa mula, se tragué'l capiró del
cap, y així descobert, llegí, ab veu alta, lo seguent ban ó pregó que
portava escrit en un paper:

--"Ara ojats. Que's fa saber á tothom generalment, de ordre del senyor
veguer. Ordenaren los senyors concellers y sabi Concell de Cent de la
ciutat de Barcelona, castigar ab pena de mort á qualsevol que's
resistirá ó no voldrá pagar lo vectigal que hi ha imposat sobre'l preu
en la carn y altras viandas del mercat, entenentse que no vá aquesta
conminació pera aquells que sòn exempts per la lley."

--Endevant! digué llavors lo conceller.

Y girant lo pregoner y sa comitiva cap al mateix camí per ahont havia
vingut, se interná en la ciutat, seguint derrera lo comprador y
l'alguasir y á dos passos de ells lo conceller. Tota la gent que ocupava
l'espay de la Rambla, moguda de curiositat, se aglomerá en aquell endret
pera anar al derrera del representant del poble, mes corrent la veu de
que devian anar á la plassa del Rey, se repartí'l concurs en varias
direccions, á fi de entrar per altres portals, y fer dressera, ab ánimo
de trobarse en dita plassa, quant la comitiva oficial hi arribás. La
Rambla quedá, donchs, neta, y mes al cap de pocas horas, en que, per
nous motius que hi hagué, fins maná lo Concell tancar totas las portas
de la ciutat.

Poch se podian figurar lo que succehia y havia de succehir tots quants
se trobavan en lo palau reyal, entorn del rey Fernando de Aragó.

Frenétich y ple de ira lo coronat en Casp, tant per la enfermetat que
sufria, com per lo dubte que li infundia lo mal resultat de sa
indiscreta probatura, no volia escoltar los parers y consells amistosos
que li donavan lo Gobernador de Catalunya, lo Comte de Cardona y altres
bons patricis de la cort, amants de son Rey y desitjosos de pau entre
aquest y'l poble. No parlava á ningú'l Rey Fernando, reduhintse totas
sas paraulas á donar rahó, quant algú dels áulichs, (que no eran de la
terra, ni coneixian sas lleys, sos usos y son carácter,) li recordavan
en mal hora sa poca previsió en haver fet sortir dels regnes de la
Corona de Aragó las forsas que l'havian ajudat en Casp y li havian donat
la victoria en Balaguer, ó l'incitavan á desferse dels que cregués
culpables, qualsevol que fos sa categoria, per medi de un escarment
exemplar, citantli fins algú varios fets de altres reys passats. Estava,
per permétrerli son ofici, en la mateixa cambra del Rey, que era una
desde la qual se descobria tota la plassa, lo majordom del palau, aquell
donzell de Puymoren, que, introduhintse de una manera estranya ó casual
en la gracia de Fernando, havia hagut de aturarse, no obstant, en la
carrera de sa ambició, per lo mal crédit de que disfrutava en la cort.
Callat permaneixia'l donzell, escoltant los parers de uns y altres, y
observant lo silenci de altres capitans y personatges, no menos que al
Rey, lo qual, embolicat ab sa lloba y ficat son barretó fins á las
orellas, ab lo front arrugat y mossegantse'ls llavis, se passejava per
devant de la finestra, per ahont havia de véurer tornar á sos enviats.

--Perque'us veuhen malalt, senyor, deya un dels áulichs, se creuhen que
sòu un poder sense forsa. Mentres l'esperit sia viu, mentres tingau boca
pera dictar ordres, la forsa no falta, pus bastaria que vostre bras se
deixás véurer empunyant vostra espasa, pera que obehissen vostra veu los
mateixos que us seguiren en Balaguer y que us han guardat en Perpinyá.
En aquest fet no hi ha partits: lo Rey es lo rey, y en vostra ajuda
correrán mes dels que us pensau, quant vejan que de tan baix lloch
s'atreveix á pujar fins á vostre trono lo fum de la rebelió.

--Mes de una volta he sentit contar, senyor, lo celebrat fet de Pere'l
gran, quant, bullint aquesta ciutat en desacatos contra la reyal
persona, bastá la sola presencia del rey pera que tothom se rendís.
Lligau á la cua de vostre cavall al cap de motí, com fèu aquell rey ab
Berenguer Oller, y quant la ciutat lo veja arrastrat per sos carrers,
tindrán sos habitants mes mirament en sos actes.

Al ohir aquest imprudent consell de un orgullós cortesá, lo vell capitá
Benet de Báges (que ja coneix lo lector desde'l siti de Balaguer,) no
pogué menos de donar un cop de peu en terra, y de estirarse ab ira sos
blanchs mostatxos, posantse en seguida de brassos á una finestra, pera
no ohir mes tantas imprudencias, que sols conduhian á desunir mes lo Rey
y'l poble.

--Ara es la ocasió! digué pera sí'l donzell, que fins llavors havia
estat callat. Y luego, com dirigint la paraula, nó al Rey, sinó al últim
que havia parlat, anyadí en veu alta: --Gran nom ha sigut lo que han
deixat tots los Peres en aquesta part, y sinó, basta mirar en Poblet al
avi de nostre rey, com alsa encara victoriós lo punyal ab sa ma de
pedra, pera memoria eterna de son saber y sa energia...

En aquell moment entrava en la sala lo Primogénit, que havia arribat
aquella matinada de Gerona, seguit de son amich, lo juglar mossen Borra,
y al ohir que'l donzell anomenava á Poblet, se donaren mutuament una
mirada, com regoneixent una casualitat que semblava cosa providencial.

--Y qué... qué significa aquell punyal? preguntá'l Rey, ple de
curiositat, al donzell.

--Qué significa? Que ab ell destruhí la condempnada unió de Aragó y de
Valencia, y humillá als revoltosos que s'havian atrevit á fer burla de
la dignitat reyal.

--Sí... peró mon avi devia disposar de mes forsas de las que jo tinch...

--Qué forsas? la rahó y'l valor personal. Ben al revés se trobava de
vos, pus tan degradat estava, que fins se vegé obligat á ballar en una
plassa pública, com Vostra Altesa haurá sentit contar, y á mes tenia que
combátrer, nó ab lo poble mesquí, sinó ab grans senyors orgullosos, que
disposavan de las principals forsas; peró sa previsió y sa energia
venceren de tot. Comparau vostra situació ab la sèva, y per la
comparació podréu deduhir si podeu evitar que prenga increment aquest
mal esperit que ja degradá á vostre avi...

--Ja tens rahó, majordom! contestá'l Rey. Felís has sigut mes de una
volta en tos consells, y en lo que'm donas, crech que no vas errat.

Los áulichs aprobaren lo bon pensament del donzell, y'l Rey, com
refentse de sos dubtes, continuá com mes animat y ab certa confiansa y
satisfacció.

--Sí, sí... perque, qui no adoba la gotera, ha de adobar la casa
entera... y segons quin giro prenga aquest negoci... Si arriba'l cas y
convingués...

Donava mostra de la energia que anava recobrant lo Rey, així en lo to de
son parlar, com en sos moviments, quant un crit de admiració general
deixá al monarca, com se sól dir, ab la paraula en la boca.

En aquell instant, entrant tot un torrent de gent en la plassa del Rey,
romperen las trompetas que acompanyavan al pregoner de la ciutat, y
alsantse á las finestras la major part dels que's trobavan en lo palau,
pogueren estos ohir clara y distinctament lo que aquell deya.

Gran fou la admiració del Rey á tal novetat, y mes al dirli que'l
comprador y l'alguasir pujavan ja las escalas del palau, y derrera de
ells seguian los concellers de la ciutat, acompanyats de dotze prohomens
y de sos assessors ó jurisconsults. Sens dubte que en aquell moment
acudiren á sa memoria aquellas paraulas de Benet XIII en Perpinyá, peró
refentse sa dignitat, contant que'l mal era ja inevitable, com pugnador
desesperat que no pót sortir sens la mort de una batalla, alsá lo cap, y
manifestá una serenitat que ni li permitian, de segur, los dolors que
patia.

--Y qué es aixó? Quí mana fer aquest pregó? digué al primer moment lo
Rey, dirigint la vista al veguer? Un oficial reyal, en tan crítica
situació, consent...

--Executor sò, senyor, de las deliberacions del Concell, quant no se
separan de la lley. Jo prescindesch del objecte, y ja veheu que á vostre
costat me trobo.

--Es á dir... es á dir... que la lley es aquí un llas que fins subjecta
als servidors del trono? ¿Y pera'l Rey no hi haurá lley?

Anava dihent aixó'l Rey, mentras lo pregoner llegia, y al arribar á sos
ohidos la clara veu de En Cadireta, que llavors la esforsá mes que may,
publicant que'l Concell castigava ab pena de mort al que's resistís ó no
volgués pagar lo vectigal, la serenitat del monarca se convertí en ira,
y en cambi regná un gran silenci entre'ls que'l rodejavan, callant los
áulichs pót ser de por y'ls demés patricis de abatiment, per véurer tan
compromesa la pau entre'l Rey y son poble, als quals indistinctament
volian.

L'únich que parlá, aprofitant aquella ocasió, fou lo donzell, que,
descorrent bè una cortina, pera que'l Rey no pogués evitar la
contemplació de lo que passava en la plassa, digué:

--Ja ho veheu, senyor! Ja veheu si tenia rahó al parlarvos poch ha, que
poble tant ingrat y desconegut no mereix de son rey sinó cástich
rigorós! Exhigiu clara y distinctament dels magnats que us rodejan la
ajuda que estan obligats á darvos, sacudiu tot dubte, y jurada sa
promesa, empunyen los cavallers sas llansas, y basta ab la companyia de
arquers que us guarda, pera dispersar aquestas turbas, y jo, com vostre
majordhom, los diré ahont han de dirigir sos trets. Guanyau lo primer
pas, senyor, y ho guanyaréu després tot, que brillant vostre poder,
enlluernats han de quedar vostres enemichs quant lo miren. Ánimo,
senyor! Aquí está ma espasa y mon pit en vostre servey! Ánimo, que per
mes que digan y per mes que us troben malalt, anys han de passar ans la
campana de Velilla no anuncie vostra mort.

--La campana de Velilla? digué'l Rey, mirant tot admirat al donzell, y
com si aquell recort li hagués portat una mala idea en la imaginació.
¿Es cert que la campana de Velilla anuncia la mort dels reys de Aragó?

--Així ho créu lo ignorant poble, sense saber perque, peró encara que
sia, no ho dubteu, senyor, no ha de tocar per vos encara. Ánimo, ánimo,
rey de Aragó, y trapitjau ab vostra planta aquest poble revoltós, y
doblegau lo cap de la serpent que l'enmetzina!

--Peró la campana de Velilla?... torná'l Rey, com fixat en un pensament.

--Deixaula córrer. Altre ha de tocar per vos.

--Y quina?

--Quina? La de la catedral de Santa Creu, avisant que'l Rey surt á
cavall y crida á son costat á tots los bons pera destrohir als
traydors...

Si aquell pensament no hagués sortit de un home misteriós y mal mirat en
la cort, tal volta hauria arribat á inclinar los ánimos de alguns molt
amants del Rey, y mes ab lo to y energia ab que l'espressá'l donzell,
peró dubtosos sempre dels actes de aquest, los cortesans continuaren
muts, inclús lo senyor Primogénit.

--Qué dius á aixó, príncep? preguntá á aquest son pare.

--No puch dir mes, senyor, sinó que sento lo disgust que estau passant,
y en lo qual tots tenim culpa.

--Ho créus així?

--No puch menos de créurer aixó, quant sè que la ciutat vos pórta tant
amor, com estremat es son zel per sas llibertats. No fa molts dias, que
haventse castigat á un delinqüent, sens inseguir las constitucions, mas
orellas han sentit de boca dels diputats la crua advertencia de "que
encara no era seca la tinta ab que's firmá lo compromís de Casp, y ja's
trencavan las lleys," y una vegada esmenada la infracció, dech dirvos,
pare y senyor, que res he esperimentat contrari á la lleyaltat y bon
afecte que tots los catalans me portan. Fèu examinar, ab tota fredor,
l'orígen de aquesta disputa, y tal volta'l remey se trobará sens
necessitat de escándol.

--Y com se evita, quant véus que casi assaltan ja mon palau?

--Senyor, digué lo Primogénit ab tot respecte, participo de vostre
sentiment, y sols desitjo que si cástichs hi ha de haver, se castiguen
com mereixen tots los que sòn culpables.

Lo Rey, no entenent prou lo significat de las paraulas del infant, lo
mirá ab cert dubte, y girant la espatlla, anava á donar de nou quatre
passos per la cambra, quant la general atenció se fixá en la comitiva
que esperava á la porta. Així que el monarca distingí als concellers, y
que'l gobernador y altres bons patricis detenian en la antesala al
alguasir y al comprador, pera evitar que sa resposta irritás mes en
aquell moment al que la esperava, digué ab frenesí:

--Fèu bè de evitar que'm donen la resposta, quant los altres que esperan
me la portan. Peró no'ls vull véurer, no'ls vull escoltar...

--Senyor, senyor! digué'l gobernador mitj inclinantse; que no's puga dir
que s'ha perdut per vos la concordia que de aquí pót resultar.

--Resoleu! anyadí á altres paraulas semblants á las del gobernador, lo
Cardona.

--Sí, resoleu! digué també'l Primogénit.

Y'l donzell, usant un to sarcástich, repetí aquella súplica per tercera
vegada, dihent:

--Sí, sí: resoleu, que pera fer cumplir vostra resolució disposats estan
y esperan los bons, é impacients estan los brassos y las espasas.

Y doná un cop en terra ab la guaspa de la sèva.

Accedí per fi'l Rey, y quant ja casi'l Concell estava á punt de
tornarsen, cansat de esperar, á una senyal del monarca, baixaren las
massas los massers que precedian, y llevantse la xia'ls concellers,
entraren respectuosament, besaren la ma al monarca, y demanat permís
pera parlar, ho feren alternativament cada un de ells, comensant per lo
conceller en cap, y manifestaren al Rey, en suma, las seguents rahons:
que anavan á suplicar, tant pera dar proba de lleyals vassalls, com pera
usar de un dret que la lley concedia, en qualsevol cas que fos; que no
eran ells ni'l poble los que havian promogut aquell disgust ab la
Magestat reyal, y que una vegada apercebuda de aquell cas la lley, no's
podia permétrer que aquesta fos trencada en lo mes mínim; que en pagar
lo vectigal los reys passats estava son profit, pus mal se podian
defraudar los drets de que ells participavan, quant ajudavan ells
mateixos á aumentarlos, de manera que aquest consentiment dels reys era
la mateixa garantia de sa riquesa; que era cosa inusitada mudar may cap
lley de la terra, sens que las corts, junt ab lo Rey, ho acordassen; que
la condició de contribuir la casa reyal al pago de la imposició era una
lley jurada, com totas las demés, per lo Rey, quant aquest jurá per tres
vegadas sa conservació, al regonéixerlo per Comte de Barcelona los
catalans; y que encara que fos viciosa dita lley, era lley y vigent, y
bastava aixó pera no deixarla infringir; anyadint per últim, que no per
tal empenyo havia de minvar la generositat de Barcelona envers sos reys,
sempre que convingués.

En seguida, un dels assessors que acompanyavan al Concell enumerá la
diversitat de objectes sobre'ls quals cobrava dret, censals, cens ó
imposició'l Rey, com eran, entre moltíssims altres, la lleuda reyal, la
de Mediona y la de Tortosa, lo quintar ó pes reyal, los cops, ó dret de
la quartera, lo roldor, la mostassafia, los panyos de ras de la Llotja,
lo martinet de claus de la Dressana, las naus que partian á parts
prohibidas, lo producte de la venta dels molins, qual aygua havia
regalat en altre temps la ciutat de Barcelona á son senyor, las
escribanias, los oficis de vegueria, la obra cuyta, la pescateria, la
pesca, y per últim fins la mateixa carniceria, de tot lo que venia á
resultar, manifestat per un dels concellers, que si'l Rey se negava á
pagar la imposició, que era de la República, demá per igual rahó la
República podia negar la part de preu que era arbitre del Rey, y aquest
se quedaria sense rentas pera mantenir sa persona y cubrir sas
necessitats.

Per vensut havia de darse'l Rey ab tals rahons, y convensuda mostrava
quedar la cort, mes que mes quant, en la part de acatament y ceremonial,
manifestavan los concellers, al mateix temps que sostenian ab energia
son dret, que no faltavan en res, ans indicavan tenir sentiment del
altercat, y reverenciavan en sa persona y en son poder al monarca; peró
ferit aquest en son orgull, y fet públich l'empenyo de sa resistencia,
parexiali á don Fernando doble humillació la de accedir llavors á las
rahons de sos vassalls, y fixantse sols en la idea de sa superioritat
com á rey aclamat, y vencedor en Castilla y Aragó, passá un bell rato de
pugna interior, en que ni parava atenció en lo que li deyan, ni
recordava la situació en que debia trobarse com á rey: sols era llavors
l'home y res mes que home, peró l'home favorit per la sort en los
obstácles y en las ilusions de sa vida, l'orgull acariciat per la
fortuna que topava llavors y per primera volta ab la adversitat, la qual
se presentava á sos ulls com una imatge cuberta ab lo mantell de la
justicia. Mes com no es aquesta sempre la amiga del home orgullós, y'l
que havia de ser símbol de la justicia res tenia allí de rey, com á home
havia de acabar y de resóldrer don Fernando, mes que mes quant l'actitut
y las miradas dels sèus áulichs preferits afalagavan son orgull en
aquell instant.

Cansats, donchs, de esperar los concellers, y considerant com
despreciada y abatuda sa dignitat per primera volta, cosa may succehida
en temps dels reys passats, se miraren uns á altres, y prenent la
paraula'l conceller en cap, digué resolt y enérgich, peró sens faltar al
respecte:

--Ja que es ineficás la súplica, ja que la rahó es inútil, ja que la
paraula no basta y que la confiansa's pert, Rey de Aragó, permeteu
que'ls concellers de la sempre lleyal ciutat de Barcelona se retiren de
vostra presencia.

Y fent un acatament, besá la ma del senyor Rey, y's colocá en la part
oposada, en disposició de anarsen; feren lo mateix, per son ordre, los
demés concellers y comitiva, durant qual ceremonia estava lo Rey ab la
vista fixa, com si una gran admiració ó un pensament sol lo dominás, de
manera que's deixava besar la ma com maquinalment, y sens pararse en qui
li besava; mes quant vegé que tota la comitiva repetia l'acatament en
senyal de sortir del aposento, no pogué menos de dir:

--Y es cert que us en anau?

--Com la visita es inútil y'l cas es urgent... contestá'l conceller en
cap. A menos que Sa Altesa'ns vulla donar resposta.

--Resposta jo? Vosaltres sòu los que me la haveu de dar.

--Está bè, senyor: prest la donarém.

Y la comitiva, seguint al conceller en cap, avansá en direcció á la
porta.

--Com! Deteniuvos. Y perqué no me la donau ara?

--En cas tan grave, senyor, no poden resóldrer per sí sols los
concellers, y es precís que la resposta sia la delliberació de tot lo
Concell. Ja la sabréu. Dèu vos guart, senyor.

La comitiva estava ja passant la porta, quant lo Rey, alsant la veu,
preguntá:

--Conceller... conceller... Donchs no'm vóls ó no'm póts tornar
resposta?

--Nó... senyor!

--Nó? insistí'l Rey, ple de ira.

--Nó!... Nó!... contestá ab firmesa'l conceller; y repetint l'acatament,
seguí cap á fora ab tota la comitiva, deixant al Rey sumament irritat y
colérich, com se deixava véurer per sa cara y son mirar, y fins per sos
gestos, pus no feya mes que tocarse'l front, esbufegar, crehuarse de
brassos y passejarse, impacient y com obcecat, per amunt y per avall de
la cambra, sens pararse en las personas que'l rodejavan.

Alguns dels cortesans desaparegueren derrera dels concellers, y aquests,
mentres durá la situació dubtosa y ayrada del Rey, al que contemplava
tota la cort en silenci, tingueren temps de travessar la plassa, y's
dirigiren á tota pressa á la casa del Concell, arrastrant ab tal regrés
tot lo gentio que ocupava las inmediacions del palau.

Lo Rey, al passar per devant de la finestra, mirava cada volta á la
plassa, y observant que aquesta quedava enterament neta, se girá llavors
als que quedavan de la cort y'ls digué:

--Fora sòn, sí... ja sòn fora. Peró á tossut, tossut y mitj. No menjará
carn lo rey de Aragó pót ser per avuy... mes demá, jo us asseguro que
no'n menjarán ells. Qué dich demá? Avuy mateix si convé...

--Avuy, avuy, senyor! torná ab veu de tro'l donzell. Obrau avuy, que
demá ja fòra tart. Que la carn coste carn, y pus per rey vos aclamaren y
us juraren, ensenyaulos á ser carn de vassall, quant sa sanch vól bullir
com sanch de rey.

--Tens rahó, capitá, contestá'l Rey, tan animat en aquell moment, que
semblava com si res patís del cos; tens rahó! Ta veu es aquí ma medicina
y mon consol, ton consell assegura ma esperansa, y pus ets venturós en
tas empresas, empren ara quant tothom calla, que ton rey te confirma y
reitera aquí'l títol que't doná en un altre apuro. Pensa y prepara,
bombarder de Balaguer, que'l Rey es ton amich. Discorre quant convinga,
y fes que ton rey puga replicar ab honra, segons sia la resposta dels
vassalls.

Mossen Borra, que havia quedat en un estrem de la cambra sense pérdrer
de vista al Primogénit, al ohir aquestas paraulas del donzell, sospirá
ab gran forsa, exhalant un ah! que sentí tothom, rebaté sa gorra per
terra, alsá després los brassos al cel com suplicant, y portantse
després las mans als ulls, quedá en un recó ab una actitut com si
plorás.

L'infant don Alfons, que vegé tot alló y entenia'l significat dels
gestos del juglar, avansant llavors fins al costat del Rey, moderá
l'efecte que havian produhit las paraulas de aquest y del donzell,
dihent:

--Quant se tracta de la honra de mon pare y de mon rey, lo fill y'l
llochtinent general de Catalunya ha de ser lo primer conseller que á vos
s'acoste. Disposau quant vos semble, pare y senyor, mes pera obrar,
escoltau ans mon consell.

--Tal de tu esperava, mon fill, contestá'l Rey, apretant la ma al
príncep. Mes, entretant, res se pert en prevenirse... Ves, digué al
donzell, ves, capitá y amich, discorre'l millor plan de esta campanya,
pus no convé dormir quant l'enemich está despert.

--Fiau en mi, senyor! digué'l donzell, sortint com un llamp de la
cambra. Y tot marxant, anyadí pera sí aquestas paraulas: --Avuy es ton
dia, donzell de Puymoren! Avuy te recobrarás tot lo perdut. Avuy será
teu lo poder, y ab poder destruirás los obstacles que t'impedian... y
entre ells, los obstacles del amor.

Lo goig diabólich que llavors esperimentava'l donzell era, sens dubte,
fill de la idea que'l dominava de fer víctimas á dos homens, y de ferlos
víctimas pera que víctima fos després, per necessitat, una dona.

Al moment de sortir lo majordom, y quant l'infant inclinava en certa
manera á son pare, pera que entrás en una cambra inmediata, los
cortesans, indecisos, no's movian de son lloch, mes sonant en aquell
moment un gran cop del seny ó campana major de la Seu, un pasme general
se difundí entre totas quantas personas se trobavan en aquell lloch,
desde'l mateix Rey, fins al últim porter.

--Qué es aixó? cridá'l Rey, agafantse ab son fill, y semblant com que'l
mal de son cos tornava á revíurer.

A la primera batallada ningú respongué; mes á poch, lo seny ne doná un
altre y seguí tocant ja ab tota forsa, y llavors los cortesans
comensaren á mirarse'ls uns als altres sense saber qué fer.

--Una altre batallada? torná á dir lo Rey. Una altre?... y una altre?...
Qué es aixó? Qué significa aquesta campana? Diheu, mon fill, mon
conseller ¿qué es aixó?

--Calmauvos, pare y senyor. Aixó es l'avís de la resposta que us han de
dar. A la veu de aquest bronzo vá á reunirse'l Concell de la ciutat pera
enviarvos sa contestació, y pus previngut voleu estar quant vos la done,
veniu á sentir ans mon consell, si us acomoda.

Refet lo Rey, ab las paraulas de son fill, del susto instantáneo que
acabava de rébrer, seguí l'impuls del príncep, que'l conduhí á una
cambra inmediata, dihent tot marxant ab alegria, y olvidantse de
despedir á la cort:

--Ah! si no es mes que aixó... Anem, anem, que si no es mes que aixó,
temps me queda pera prevenirme... temps me queda pera reforsar encara
mes ma paraula reyal.

A una senyal del príncep, lo juglar mossen Borra passá al derrera de
ell, colocantse inmediat á la porta per ahont havia de entrar lo Rey, y
á poch desaparegueren los tres, girant la clau lo juglar, de part de
dins, tan prompte com s'hagué introduhit.

Alguns dels áulichs del Rey anaren desfilant per diferents cantons, y
altres bons patricis y cavallers, indecisos per véurer la estranya
despedida de aquell, no feren mes que preguntarse mutuament: --Qué
farém? Qué farém?

--Qué farém? contestá Guerau Alemany de Cervelló, gobernador general de
Catalunya. Quant lo Rey no'ns ha despedit, quant amenassa un perill á la
patria, y quant es possible que la forsa haja de judicar la rahó, deber
es dels bons quedarse aquí á guardar la antesala de son Rey. Aquí
vetllará ab sa espasa lo gobernador de Catalunya, fins á saber que ha
passat la tempestat.

--Y jo també, senyor... Y jo també... Y jo també...

Aquestas foren las veus que, en contestació al gobernador, sortiren de
tots endrets de la cambra, y que anaren seguint, perpetuantse y
repetintse.

### XXXI. Las cartas. Per fondo que's fassa'l foch sempre respira. 

Llarga fou la pugna que tingué lloch en la cambra secreta del Rey,
mentres la cort esperava y'l Concell de Cent resolvia. Ni'l desitj
conciliador del Primogénit, que feya véurer á son pare quin era'l
verdader carácter dels catalans, y li recordava la diferencia que
existia entre sas lleys y costums y las de altres terras y nacions, ni'l
oferiment que li feya'l bon príncep de constituirse ell en mijancer pera
evitar un rompiment, ni las llagrimas y laments del lleyal juglar mossen
Borra, que així volia gloria pera son poble com pera son Rey, ni las
súplicas de un y altre amich, que demanavan s'escoltás lo parer de
personas distingidas de la ciutat y de la cort, pogueren ablanir y
convéncer en lo mes mínim al tossut y orgullós Don Fernando. Lo nou rey
acabá pera dir á son fill, que com á fill no s'oposás á la voluntat de
son pare, y al juglar, que no faltás á son ofici, pus mal gloriós era'l
que plorava en compte de ríurer.

--Jo sè qué he de fer, y pus no'm donau lo consell que esperava, forsa
tinch encara pera esperar fins á saber aqueixa fatal resposta que m'han
de donar los que administran la ciutat. Quant la conciencia no m'acusa
de falta, quant fins servidors ínfims me ofereixen son bras y sa espasa,
res he de témer... que no tinch cap falta, nó, senyor fill.

Digué aquestas últimas paraulas ab cert to de autoritat y de reprensió
lo Rey, com volent dir que s'admirava de que precisament son fill se
separás de son sentir en aquella qüestió; mes, rebifantse al ohirlas
l'infant don Alfons, á qui no faltava la part de enteresa y noble orgull
de que havia de donar probas mes endevant, sens faltar per aixó al
respecte que mereixia son pare y rey, contestá:

--Cap falta teniu pera'l fill, senyor pare, mes aquí'l fill es també
vostre llochtinent, y com á tal, dech demanarvos compte de una y grossa
que acabau de cométrer...

--Qué es aixó? Qué vóls dir? Serás tal volta la eura, que destruheix la
paret que la aguanta?

--Parla aquí'l llochtinent, senyor: no parla'l fill.

--Donchs digas: ¿quina es eixa falta que ponderas?

--Quina, senyor rey? La confiansa il·limitada que acabau de donar á un
home que no coneixeu, que no sabeu qui es, y que vos pót ser traydor
demá, com ahir ho fou de sa terra y de son senyor.

--Y quí es son senyor, si jo sò son rey?

--Llegiu aquesta carta que he rebut en Gerona y ho veuréu.

Y deixant en mans del Rey la carta á que's referia, eix se la posá á
llegir, quedant un tant admirat, peró com si fes esforsos en no volerse
convéncer, sens dubte per recordar que del bon pensament que concebís en
aquells apuros lo donzell, com havia promés, dependiria en gran part lo
quedar ab honra en la qüestió promoguda.

Així deya la carta:

"Nostre car nebot. Nos havia pregat, fa algun temps, lo rey de Fransa, á
instancia del Rey vostre pare, que manassem predicar en nostra terra en
favor del papa Benet. Ni á ell ni al rey de Aragó haviam tornat
resposta, mes ara que aquest acaba de donar lo bon exemple de negar la
obediencia á aquell intrús, devem darli mostra de la pau que desitjam,
avisantlo, pera evitarli nous enganys de traydors. Pláciaus, donchs,
ilustre príncep, enterarnos de si es cert que en la cort de Barcelona,
com nos han assegurat, s'hi troba un home anomenat March Tullat, vassall
nostre, lo qual fou culpat de sacrílego, violador é inhumá, y s'ha
escapat dos voltas de nostre poder, guarintse y amparantse dins las
fronteras de vostra terra y en los llochs inmediats al castell de
Puymoren. Si'l reteniu, y vostre pare desitja renovar la pau y tregua
entre abdos, dignauvos escríurernosho, segurs de que ab lo primer faréu
un servey á Dèu, y ab lo segon contribuiréu á la pau que tothom desitja.
La Santa Trinitat vos tinga á vos y á vostre pare en sa guarda. Dada en
Foix, á quinze de mars de 1416. Joan, Comte de Foix."

Divers efecte fou lo que produhí la lectura de aquella carta, del que
esperava'l príncep, per mes que interiorment lo Rey sentís una punxa que
li clavava'l cor, pus quedant sols un breu rato com pensatiu, digué al
fi aparentant indiferencia:

--Y bè ¿qué? Precisament qui parla de traydors y de voler pau, lo gos de
tots los amos que'l pagan y l'enemich mes traydor y constant de la casa
de Aragó. Sols lo pót fer móurer la enveja de véurer que me'he posat en
bon lloch. Y á mes, que no sè qui pót ser aqueix traidor que per dos
voltas ha deixat escapar de sas mans...

--Senyor rey ¿no trobau cap semblansa entre'l nom del castell que
menciona lo de Foix y'l nom de un dels oficials de vostre palau, á qui
acabau de donar confiansa il·limitada?

--Lo majordom vóls dir?

--Lo majordom. Recordau com li deyan ans de tenir tal ofici, y com li
diuhen encara molta gent.

Lo Rey torná á mirar la carta y digué:

--En efecte: Puymoren es lo nom del majordom. Peró ¿qué tè de particular
aixó? Si'l traydor s'acullí en un castell del majordom...

--Aquí está'l cas: que'l castell y son territori no sòn del tal donzell,
sinó feus de la corona, que posseheix un cavaller rossellonés, com vos
ho fará véurer lo veguer de aquella part del Rosselló, y á mes, cap
títol de tal nom se troba may en cap llista de convocació de corts, ni
en lo llibre del bras militar de la Diputació, y fins vos dirá vostre
arxiver, que no's troba en lo reyal arxiu cap títol de donzell junt ab
lo del castell de que's parla.

--Y ahont cau aquest castell?

--Es lo primer que's troba al entrar en lo comtat de Rosselló, passats
los mollons ó fronteras del de Foix. Mossen Borra, que coneix la carta
de la terra, y especialment la que's guarda en la llibreria del últim
rey, vos podrá dir ahont se troba lo lloch de ahont ha robat lo nom
aqueix defensor de vostra honra y robador de la dels altres.

--Cert, senyor, no'n dubteu, contestá mossen Borra, y estau segur que
aquest home, á qui de molt temps seguesch los passos, es una mala serp
que deixa marcat son rastre per tot allá ahont passa.

Lo Rey, suspens un moment, y marcant en la cara certa espressió de
ironia, mirá á un y altre un bell rato, y digué aprés:

--Dèu vos fassa bons. M'admira de la manera que fèu cas de aquest mal
vehí perque se li ha escapat de las mans un que tal volta no volia ser
esclau de sas manyas, sens volervos recordar de las vegadas que ha
deixat escapar á sos soldats, pera venir á fer mal en nostres dominis.
¿No us recordau de qui eran los defensors de las murallas de Balaguer?
De qui eran los que sembraren de espant y terror las comarcas de Urgell?

--Prou, senyor, prou! contestá, sospirant ab gran forsa,'l juglar.

--Donchs si ho coneixeu, podeu conéixer també que'l nom de gascó es un
nom ab qui jo estich renyit.

Mossen Borra, tornant á sospirar y aparentant temor ó respecte, no
contestá de prompte, mes á poch, sens alsar los ulls, y detenintse de
tant en tant en sas paraulas, digué:

--Recordo, senyor, qui sòn los gascons, recordo'l mal que feren en
Urgell... peró també recordo los assessinats que alguns de aquella gent
arreplegadissa feren en territori del antich regne de Aragó, assessinats
que vos no haveu pogut venjar encara, y que, á conseguirho, senyor,
anyadiriau un altre floró á vostra corona, y calmariau tal volta'l
descontento de aquest poble avalotat.

--Parlas per l'assessinat del arcabisbe de Saragossa?

--Per ell parlo.

--Y á que tè cas citar aqueix fet, impossible de averiguar? Fins tu,
juglar, voldrás tal volta culpar á ton rey de omís? Qué significa ton
parlar y'l to lamentós que usas? Arribaré á créurer, com rey que sò, que
tots vos conjurau pera matarme á penas y á dubtes! Ya sè, ja, y'm consta
bè, que un de aquells assessins era gascó, peró quant s'ha fet pera
averiguar qui era ha sigut inútil.

Al dir lo Rey aquestas paraulas, lo Primogénit y'l juglar se donaren
mutuament una mirada, que venia á ser com un raig de esperansa,
penetrat, en aquell moment, en lo cor de cada un.

--Perdó, digué'l juglar, perdó, senyor rey, que no preten vostre mes
ínfim peró mes lleyal servidor excitar may vostra ira.

--Parla, donchs.

Lo juglar tragué llavors de son esquer dos cartas, y ab to un tant
misteriós digué:

--Malehit dia primer de juny del any onze, pus se cometé en lo camí que
vá de Almunia á Almonazir un sacrilegi que horrorisá fins als contraris
de las víctimas: un potentat y un sacerdot disputavan sobre un dret,
acudiren llavors sectaris de un y altre, y la disputa se transformá en
guerra: á poch ensangrentava aquell lloch lo sagrat cos de un arcabisbe,
que traspassá ab una llansa un indiscret é inhumá servent, lo qual
destruhí ab aquest acte la vida del sacerdot y la honra y bon nom que
pogués tenir l'amo á qui servia. Malehit, sí, malehit sia lo dia primer
de juny del any onze!

Lo Rey escoltava ab atenció, donant mostras de sentirse conmogut. Lo
juglar continuá.

--Malehit sí, malehit sia aquell dia, peró benehit sia'l dia tres de
juny, en que'ls indiscrets assessins donaren un pas, per lo qual tal
volta ab lo temps se'ls descobresca la cara. En lo monastir de Poblet
demanaren aculliment, aquell dia, dos pelegrins, los quals donaren á
enténdrer que s'havian perdut. Lo frare que'ls rebé notá en son parlar
que no era ben catalá, y al dirigirlos algunas preguntas l'abat,
pretestant humilitat y vergonya, evitaren tot lo possible de respóndrer,
sens dubte perque no's notás son accent gascó. Albergats quedaren
aquella nit los dos romers, mes á la matinada seguent desaparegueren, y
no podent robar altre cosa, se contentaren amportantsen dos cadellets
mastins que per allí rodavan. Pocas horas després, y quant los frares
trobaren á faltar los gossos, arribavan al monastir los saigs del veguer
de Montblanch, ab una companyia de empavessats, en busca dels assessins
del arcabisbe de Saragossa, que se sabia de cert havian dormit allí
aquella nit. Peró era ja tart, y may mes se ha sabut de ells, fins que
la Providencia ha senyalat lo camí de descubrirlos. Sabut es, senyor,
que per fondo que's fassa'l foch sempre respira, y que basta sols una
guspira pera cremarse un gran bosch.

--Peró ¿qué vóls dir ab tot aixó, juglar? Explícat?

--Me esplicaré, digué primer ab tota calma y després ab energia'l
juglar; un religiós de Poblet fa poch que regonegué á un de aquells dos
petits gossos mastins que robaren los romers, á aquell cadellet que es
ja ara gos fet y famós, peró son cor virtuós l'apartá de fer mals
pensaments, escapántseli sols, é involuntariament, que aquell robo
s'havia comés en lo dia mateix ó inmediat al de un sacrilegi. Aixó fou
la guspira, senyor, que haurá de produhir lo foch: bastá aquesta
sospita, pera que vostre mes lleyal servidor escrigués á dos altres
monjos, preguntantlos de aquest fet, mes sens dirlos l'objecte. Aquí
están las respostas: llegiulas, senyor.

--Y qué hi ha en ellas?

--Qué hi ha? contestá mossen Borra, deixant sobre de la taula las
cartas, inmediatas al Rey, que las mirava y semblava com si no las gosás
á tocar. En la una veuréu las senyas de un dels pelegrins, en la altre
las senyas del cadell. Comprobaulas, senyor, y veheu si en lo pelegrí
veuréu la cara del gascó que's diu donzell de Puymoren, y si en las del
cadell trobau alguna semblansa ab lo gos que l'acompanya.

--Ira del cel! esclamá'l Rey. Y precisament en quin punt arriba aquesta
sospita! Si aixó fos cert. Quí sab si descubrintse'l criminal y
dantseli'l cástich merescut, podria en tal ocasió...

Lo Rey quedá pensatiu: lo que'l feya estar suspens era una alusió que
s'anava transformant en un dubte. Així calculava'l Rey:

--Peró ¿bastará un acte de justicia pera distráurer als que's manifestan
tan zelosos de sa lley? Y á mes, que no hi ha temps... y fòra inutilisar
tot lo que aqueix home hagués preparat en mon favor... Mes ay! ¿Y si
aqueix home fos realment un traydor, y vehent perduda ma causa fos lo
primer de ferme traició?

--Qué pensau, senyor? preguntá'l príncep, vehent á son pare indecís.

En aquell moment lo dubte's desvaneixia, y'l Rey tornava á ostentar en
sa cara la marca de son carácter resolut.

--Penso... penso que aixó no pót ser, que tot no passa de sospitas
infundadas.

--Es possible que cregau tal cosa?

--Com no ho he de créurer? Lo traydor de ofici en una cosa ó altre ho
demostra, y'ls serveys del donzell de Puymoren no proban mes que una
constant lleyaltat. ¿Quí's presentá en lo perill á donarme'l millor
consell quant lo siti de Balaguer? Quí deixá escapar als gascons en la
nit anterior al triunfo? Quí dirigí ab acert las bombardas contra'ls
apinyats arreplechs del somatent? Quí sinó ell, lo després y generós
donzell, que, en mos oferiments, se limitá á demanarme sols en
recompensa lo títol de amich? Y després, ¿no s'ha contentat ab un simple
ofici de mon palau, servint per tant temps ab lleyaltat?

Lo príncep no sabia que contestar: sols mossen Borra digué:

--Sabeu, senyor, que es propi de astuts buscar las ocasions, y que es la
humiltat y la generositat moltas voltas lo recurs dels ambiciosos y dels
usurpadors. A mes, que sobre quant haveu dit bastará sols fer una
reflexió. ¿Creheu, senyor rey, que cap catalá, aragonés ó castellá
hauria deixat passar y escapar als gascons, sinó hagués sigut gascó lo
que guardava la palissada en lo punt per ahont aquells fugiren?...

--Ba, ba! contestá Fernando, resolt é interrompent al juglar. Fora
cabilositats. Deixau que cumpla'l majordom mon encárrech, y en quant á
lo del assessinat, quant los encargats de Aragó no han pogut fer res ab
la última é interessant nota que'ls vaig enviar, res s'averiguará.

--Y quina es aquesta nota? preguntá'l príncep. No's pót saber?

--Sí, es l'estracte de la carta que m'enviá mon nebot, lo rey Joan de
Castilla.

--Una carta del rey de Castilla! digueren á la volta y com admirats lo
príncep y'l juglar.

--Una carta, qual contingut jo mateix no recordo, perque la vaig rébrer
fa poch á Perpinyá, quant estava amohinat ab la vista del Papa y
l'Emperador, y quant mon malalt cap ni tranquil podia estar sobre del
coixí. La vaig donar á mon escribá perque'n fes l'estracte,
encargantli'l secret, y després que l'hagué enviat als aragonesos, me la
retorná, y en mon cofret la guardo encara.

--Peró, diheu, diheu, pare y senyor, esclamá'l príncep; diheu, per amor
de Dèu, lo que us contava'l rey de Castilla, pus me diu lo cor que tal
carta ha de ser ajuda pera reforsarse vostra honra.

--Poch deya en sa carta'l Rey, pus consistia en enviarne una altre, que,
al morir, li fèu entregar un antich patge de la casa reyal, que havia
servit ab las tropas castellanas en Catalunya, demanantli que tingués la
bondat de enviármela á mi.

--Y de quí era la carta inclusa? preguntá ab impaciencia'l príncep.
Diheumho, diheumho, senyor!

--Era escrita per don Antoni de Luna al comte de Urgell, esplicantli'l
fet de la mort del arcabisbe, de que ell se disculpa, com ja sabeu que
probá de ferho, y descubrintli'l nom del verdader culpable, qual carta
de cap profit ha sigut, perqué, á pesar de ser auténtica del Luna, se
véu que es suposat lo nom del criminal, pus de ell no s'ha tingut cap
noticia y res per ell s'ha pogut averiguar.

--Oh, llum del cel, llum de la veritat y de la justicia! esclamá alsant
los brassos lo juglar, com ple de confiansa ab aquella noticia, y
exhaltat per sa viva imaginació.

--Oh fortuna! digué'l príncep, al mateix temps que esclamava'l juglar.
Peró acabau de dir, mon pare, que en la carta consta'l nom del
culpable...

--Sí, en la carta'l diu ó'l suposa don Antoni de Luna, que es lo mes
probable.

--Y quin es aqueix nom? Diheulo, senyor.

--No'l recordo... ó millor, no'l sè, que poch m'importava'l nom, ab tal
que'ls aragonesos n'haguessen tret profit. Peró ¿qué han de tráurer? En
Lleyda s'han estacat, fent desde allí diligencias, y tot inútil, segons
escriuhen. Jo estranyo que, sabent ma vinguda, no hajan vingut ja ells á
tornarme la nota y á queixarse de nou.

--Qué diheu, senyor? Y com no m'haveu fet també á mi aquest encárrech?

--Ara pensava ferho, peró de prompte valia mes que comensassen ells, que
tenian mes fácil medi. Com que entre ells hi ha un dels testimonis del
fet, lo qual se salvá ab aquell Joan Bonet, rector de San Martí, que era
un dels que acompanyavan al arcabisbe, junt ab lo sagristá major de
Saragossa...

--Juglar, juglar! digué llavors lo príncep, espressant ab sos ulls la
alegria de sa esperansa. ¿No sens lo que conta mon pare?

--Ho sento, y tan bè ho sento, contestá'l juglar, que fins ho veig. Dèu
nos escolte á tots.

--Ara sols falta, continuá'l príncep, agafant ab carinyo las mans de son
pare, que'ns deixeu véurer aquesta famosa carta, aquest nom que vos no
recordau, y que tant nos podrá servir pera seguir lo fil de aquest
embolicat ram. Ahont la teniu, senyor, ahont la guardau? Donáumela quant
mes prest millor; vinga eixa carta, vinga eixa carta, mon pare...

--Ahir te la hauria dada! contestá'l pare, interrompent al fill.

--Y avuy nó? Qué es lo que diheu, senyor?

--Ahir no tenia ni dubtes ni confiansas... mes avuy no sè lo que
m'espera, y no'm convé mostrar recel de un dels homens en qui fio. Póts
pensar que, fos qui fos lo donzell, si tenia la sort de ajudarme ab
algun de sos felissos pensaments, com espero...

--Qué?... Qué fariau?

--No sè lo que faria, peró estaria en mon deber no olvidar son servey, y
may, may...

--Qué?... Deixariau de castigar al assessí del arcabisbe?

--Callau, mon fill! digué'l Rey, arrugant lo front y com sentintse ferit
en sa honra.

L'infant continuá ab energia:

--¿Voleu que, ab tal amparo ó ab tal dessídia, se desllustre la pura y
bona fama de que disfrutau? Guardau, senyor, guardau de posar aquesta
taca en lo noble escut de Aragó, que us serveix de corassa, y en lo
gloriós de Castilla, que us serví de bressol.

--Callau, mon fill, callau! repetí'l Rey, apartantse com amohinat y
passantse la ma pel front.

--Sí, mon pare! Sia lo que's vulla lo resultat del fet de aquest dia, lo
culpable déu ser castigat y la justicia satisfeta. No fos cas que
després anasseu á Aragó, y'l descontento de aquell poble vos presentás
un espectacle com lo que us ofereix avuy la ciutat de Barcelona...

--Callau, mon fill, callau, per Dèu, vos dich!

Lo Rey, en estrem capficat, y sentintse revíurer los dolors de son mal,
se deixá cáurer en una cadira, y apoyá'l cap sobre la ma dreta.

--Mon pare, abatut vos veig, peró convé que'm doneu aqueixa carta...

Los ulls del Rey brotavan llavors nova ira. Alsant lo cap, s'esforsá en
posarlo test, y agafantse ab los dos brassos de la cadira, digué resolt:

--Donchs no teniu que cansarvos, senyor fill, que la carta no la hauréu,
fins que vostre pare sapia com queda sa honra. Aquí, bo ó malalt espero.
Quant lo Concell ó la ciutat m'haja dat sa resposta, quant se veja qui
es que m'ajuda, y sobre tot qui es que'm salva, llavors tornáumela á
demanar, peró ans, nó!

--Y me la daréu?

--Tornáumela á demanar, y llavors veurém.

--Peró si queda salva vostra honra, ¿me la daréu, senyor?

Lo Rey, ple de fastidi y mostrant un aspecte enteramente hipocóndrich,
tardá en contestar, mes á la fi digué:

--Si ma honra se salva... si'ls lleyals sòn lleyals, sí... mes si no,
nó.

--Oh! no us olvideu de aquesta paraula, rey y senyor. No us faltarán
lleyals que guardarán vostra honra, y quant nó, aquí está vostre fill y
vostre llochtinent, que desenveynará per vos, y per primera volta, la
espasa mes noble de Aragó, en defensa de aquella, ó sabrá morir á
vostres peus. De vostre costat no'm moch y á vostre costat espero, y
quant arribe la hora, no'm fèu esperar mes, mon pare, daume la carta que
us demano.

En compte de contestar lo Rey, bellugá sols lo cap en senyal afirmativa,
apretant ab sa ma dreta la de son fill: los aguts dolors que sentia
feyan que en aquell moment la qualitat de pare guanyás á la de rey.

Mirantli á la cara'l príncep y observant quant traspostadas estavan sas
faccions, sentí temors que l'espantaren, ajudanthi tal volta lo mateix
dubte que sentia, per no tenir en son poder la desitjada carta.

--Pare, pare, li digué: ¿qué teniu? Vos trobau mal?

Lo Rey contestá ab certa pena, á efecte del fort dolor que
l'atormentava.

--Lo físich... lo físich... que vinga prest mon físich.

--Juglar, cridá llavors lo príncep, aguantant la ma del Rey; corre, ves
á buscar al metge: que entre sens detenirse. Depressa, depressa.

--Allá vaig, senyor! contestá'l juglar, obrint la porta y sortint
corrent de la cambra.

--Y la medicina, digué'l Rey ab veu defallida; que'ns porten la
medicina.

--Sí, senyor, sí; la medicina pera aliviar vostre cos.

Digué aixó en veu alta'l juglar desde fora; mes pera sí, anyadí aprés:

--Y á mes de la del cos, Dèu fassa que puga trobar la que ha de servir
pera consol del esperit!

Aludia ab aixó mossen Borra á la observació que pensava fer, durant
aquell dia, dels passos que donás lo donzell, y á la esperansa de véurer
quant ans als aragonesos encargats de averiguar sobre la mort del
arcabisbe, á qual fi vá recórrer tots los hostals de la ciutat, y enviá
un correu á la de Lleyda, per si encara's trobavan en ella.

La medicina que prengué'l Rey sols li fèu l'efecte de altres vegadas:
entretenirli'l mal que no's pitjorás, y deixar alguns espays al esperit,
enganyant la esperansa.

### XXXII. Lo Concell de Cent. 

¿Quí li havia de dir á Barcelona lo que estava passant? La primera
ciutat que, á la mort del últim rey, s'havia reunit en parlament pera
declarar succesor á la corona, pera que la institució de la monarquia no
sofrís detriment, la verdadera esposa política del soberá de Aragó, pus
que no existia exemple de que may, ni en sos triunfos, ni en sos
contratemps, hagués deixat de obrar lo Rey sens companyia y ajuda de sa
amada Barcelona: la sostenedora del brill é independencia del trono
contra la arbitrarietat de la aristocracia feudal, la conciutadana dels
Comtes-Reys y constant testimoni de sa cort y de sas costums; aquella
prepotent ciutat, que, apoyada en son amor á la pau y admirant sols las
qualitats de un bon rey, habia arribat á apartar los ulls de la
Justicia, prescindint de inclinar ab sa prepotencia la balansa de
aquesta matrona, y havia aclamat y acullit ab goig la elecció del
Fernando per rey de Aragó, olvidant en sas penas y en sa mala fama al
desgraciat Comte de Urgell; aquella mateixa Barcelona, se trobava
llavors irritada y enorgullida contra son propi rey: l'indisoluble
matrimoni de rey y poble, que per sigles havia servit de base á la
constitució política de la terra, amenassava per primera volta un
divorsi, y mirantse cara á cara los dos elements constitutius del poder,
se erigia en jutge'l poble pera judicar á un reo nou, no menos que al
mateix rey á qui havia coronat, al representant de la jurisdicció
suprema! Peró aixó, que, en la depravació de creencias modernas, sols se
veurá com un gran quadro de rebelió y desobediencia, no espressava en
aquell temps mes que la forsa de la costum y del carácter, quant per
costum se pren, com llavors succehia, l'hábit de no faltar may á la
lley, y per carácter se enten la íntima convicció de la dignitat del
home, heredada y perpetuada per molts sigles, y may doblegada per la
forsa ni pel poder.

Basta, donchs, indicar aquest trist cas pera deduhir quin seria l'estat
de Barcelona, quant, posats sos fills en alarma, se esperava per tot lo
resultat que donás la congregació de son Concell municipal, que havia de
delliberar sobre una infracció de sas prerogativas. Se sentia per sos
carrers, en aquell dia, un soroll nou que ni en res se semblava al
alegre murmuri del diumenge, ni al variat y aixordador atronament que en
los dias feyners presenta una ciutat comercial y artesana: lo soroll de
aquell dia tenia part de la calma que precedeix á la tempestat y del tro
que brama lluny. Lo martell que bat, la fusta ó'l ferro que's puleix, lo
teler que's mou, la mercaderia que's descarga, lo carro que travessa,
l'embrassat macip que demana lloch á son pas, res de aixó s'observava
aquell dia en la ciutat de las arts y dels oficis: tots los homens
estavan transformats en soldats; son trepitj, son parlar y'l cruixir de
sas armas era'l verdader y únich soroll que se sentia, mentres las
portas y botigas permaneixian tancadas, y se sentia, sí, com la calma de
la tempestat, quant lo poble esperava, com lo tro lluny, quant lo poble
se removia per alguna nova noticia que arribás á sos ohidos!

Tancat lo Concell de Cent en son antich saló, tothom esperava impacient
que's tornassen á obrir sas portas, com antichs creyents que rodejavan
lo temple de un dèu favorit pera sentir la veu del oracle. Lo que allí
dins passá y lo que de allí resultá, la historia catalana no ho olvidará
may.

Inseguint las reglas establertas para ordre y conservació del senat
Barcelonés, en atenció al cas que s'havia de tractar, no s'havia
considerat suficient pera delliberar la Trentassisena, ó concell de
trenta sis, que era la tercera part del concell general, encargada de
resóldrer certs asumptos durant la tercera part del any, com, baix igual
nom, ho feyan també los demés individuos, alternant de aquesta manera en
la administració y resolució dels negocis pertanyents á la
municipalitat. Per igual motiu devian així mateix abstenirse los
concellers de tractar per sí sols un asumpto que tant tocava á la honra
de tots. La congregació de aquell dia havia de ser de tot lo concell
general, es á dir, dels cent y vint prohomens (que tal número era'l de
llavors, encara que ans sols era de cent), elegits anualment de totas
las clases de la república, desde la de ciutadans, (baix qual nom se
subjectaren antichs nobles, despullantse voluntariament dels furs y
titol de sa noblesa, pera poder participar del honrós cárrech
municipal), fins al artesá de ofici mes insignificant, ab tal de ser
mestre en ell, de manera que, repartits dits cárrechs ú oficis entre tot
lo poble, participavan de ells baix lo primer nom citat també los
doctors en Dret y en Medicina, baix lo de negociants los comerciants,
mercaders y capitans de galeras, baix lo de artistas los de esta clase,
inclusos los escribans, y baix lo de artesans l'ordre enter dels
menestrals de la ciutat, en lo que arribavan á tenirhi representació,
per un ó mes individuos, fins lo pobre texidor de lli y'l barquer.

Cinch eran en tal temps los concellers, entre'ls quals estava repartida
y alternada la representació de las classes anteditas, y així aquells
com los prohoms de qui havian sortit, no descuydaren de presentarse ab
assiduitat y promtitut al saló del Concell, tan prest com la campana
avisadora los recordava que tot se déu deixar, així la feyna com la
familia, quant la patria crida.

L'aspecte del saló era molt diferent del que ara ofereix, y mes desde
las transformacions que ha sofert en aquests temps, pus tè anyadit
l'espay que vá desde la última arcada á la paret del dosser, y se li ha
mudat la porta, posanthi una treballada en l'any 1580, que podrá ser mes
bonica, sobre tot en sa part interior, peró que may es la porta
histórica, per ahont han fregat las gramallas dels antichs concellers, y
que ha sigut testimoni de tants actes heróychs. Desde la mateixa porta
se estenia per una part y altre, y junt á las parets, una graderia ó
doble ordre de banchs, uns mes alts que'ls altres, tenint dos fileras de
assientos, son corresponent respaller, que en la filera superior se
elevava un bell tros en la paret, formant decoració, y sa tarima, també
de fusta, que en dita filera constituhia lo mateix passadís, per ahont
desembrassadament se poguessen dirigir los prohoms á son respectiu
lloch, encara que'ls altres estiguessen sentats. Un gran dosser
s'elevava en lo centre, que venia frente de la porta, y en ell se veya
penjat, nó'l retrato del rey, com se sól fer en la costum moderna,
sinó'l del Rey de reys, un gran crucifix ó imatge de Jesucrist. Als peus
del divino Senyor, un poch mes cap al centre del saló, s'alsava de terra
un altre banch aislat, suficient pera poderhi séurer cinch ó sis
personas, peró banch adosselat, es á dir, cubert de dosselets, los
quals, així com sa cresteria y demés decoració, eran del género gótich y
per l'estil que's pót notar en las cadiras del cor de nostra catedral.
Conservats estavan encara tals adornos en temps de la malehida guerra de
successió, fins que'l representant del vencedor passá á arrancar y fer
desaparéixer aquella part teatral del saló, (que era la espressió usada
en la ordre que's doná,) deixantlo desembrassat pera que, mes endevant,
hi anás allí á ballar la nostra noblesa, que, mitj de grat y mitj per
forsa, s'havia hagut de fer botiflera. Los demés adornos del saló los
constituhian alguns retaules ó quadros, peró especialment, segons
consta, los que representavan á la Verge de la Mercé, á San Sever y á
Sant Andreu, es á dir, la protectora de la ciutat, son patró y
l'advocat, en la festa del qual se feyan llavors las eleccions, pus no
estava encara introduhida la costum de la insaculació, ni s'havia pintat
encara l'hermós quadro de Lluis Dalmau, que's guarda en la iglesia de
Sant Miquel, y que mes avant adorná també las parets del imponent saló
del Concell.

Poch temps feya, donchs, que havia comensat á sonar la campana
convocadora, quant comensaren á entrar en lo saló prohomens
perteneixents á totas classes, ciutadans, mercaders y tenders de panyos,
juristes, metges, cambiadors de moneda, especiers, parayres, fusters,
freners, cotoners, blanquers, corassers, ballesters y tots los demes
oficis que tenian llavors dret de prohomenia. Introduhits que foren, un
dels verguers que estavan á la porta doná'l crit de "Los magnífichs
senyors concellers", y posantse de peus tots los prohomens, entraren los
concellers ab sas gramallas, y després de llevarse'l caperó y de fer
acatament al Sant Cristo, se tornaren á cubrir y se sentaren en son
banch. Peró hi ha que advertir, y no deixá de causar aixó sorpresa als
prohomens, que aquella volta y en un cas tan crítich é interesant, en
que ningú habia deixat de concórrer, en lloch dels cinch concellers
n'entrassen solament quatre. Mossen Joan Fivaller, Arnau Destorrents,
Galceran Carbó y Joan Bussot, que eran concellers segon, ters, quart y
quint, ocupavan, cada un per son ordre, son lloch respectiu, y En March
Turell, que era'l primer de tots, lo primer president y cap de tota
aquella congregació, era precisament l'únich que faltava... y faltar en
un concell general lo conceller en cap sols podia ser ó per una gran
causa ó per una gran culpa!

Sentats que foren prohoms y concellers, un de aquests relatá en breus
paraulas, y en nom de tots, lo que havia succehit aquell dia en las
carnicerias, la determinació que havia pres la Trentassisena y lo
ocorregut ab lo senyor Rey en son palau, acabant, per fi, ab aquestas ó
semblants rahons: --Que'l dret existeix, que la rahó es nostra no pót
dubtarse, mes com hi ha vassalls del mateix Rey que sòn inmunes, y
aquest pretest basta pera turbar la pau que tots devem desitjar, los
concellers han considerat necessari convocar tot lo concell general,
pera que resolga y dellibere lo que deurá fer y sia mes convenient en
aquest cas. Los concellers, inseguint la lley y la costum, se contentan,
donchs, ab fer la proposició: al Concell es á qui toca delliberar.
Pensauhi bè, prohoms, delliberau, que'l cas es grave, y de vostra
delliberació promptes estan los concellers á ser executors.

Si aquella reunió hagués sigut composta de mes reduhit número de
concurrents, tal volta hauria durat mes lo silenci que, com á preludi de
dificil meditació, devia infundir lo llenguatje dels proposants, mes
ahont estavan congregadas tantas opinions políticas, tants diferents
carácters y tantas maneras de educacions, poch tardá en ser interromput
per una veu, que era, pót ser, del que menos es esperava que parlás. Un
prohom perteneixent á una de las classes menestralas, y qual tranquila
fisonomia donava bè á conéixer l'indiferentisme de son geni, usant una
naturalitat com si enrahonás ab un vehí de sa botiga, contestá de
seguida ab la major frescura á la proposició dels concellers, dihent:

--Poca feyna'm sembla que li queda al Concell, atés lo que'ls senyors
concellers acaban de dir. Si'l dret hi es, si la rahó es nostra... ja
está acabat: no hi ha mes que sostenir lo dret y que fer entrar en la
rahó al que no la tinga.

Just! contestaren alguns.

Peró molts feren una mitja rialla, ó bellugaren lo cap, com censurant la
senzillés del prohom.

--No vá tan lluny de la rahó com vos pensau, digué als de prop sèu un
juriste.

--No us figureu, que també m'ho sembla, contestá á aquest un de aquells
que giran de parer segons qui es l'últim que parla.

Y al mateix temps un altre dels que sentian aquesta conversa, dirigintse
al juriste, digué:

--Avant, micer Pere... guanyau la ma, doctor Pere, que á vos vos toca en
aquests casos. Parlau vos, ans que altres ho embrollen.

Llavors lo juriste, per bona voluntat ó per impuls dels altres, parlá en
efecte, dihent:

--Regonegut es lo contracte en totas las llegislacions del mòn, y no tè
lloch aquell ni pót existir quant no mes tè una part; mes ni en nostras
lleys ni en cap dels antichs códichs se troba que'l contracte dega
anularse per consideració á la categoria ó dignitat de un dels
contractants. Lo contracte es una promesa mútua, y pera'l cumpliment de
la promesa la justicia aten á aquesta y prescindeix de las personas; la
imposició del vectigal es promesa contractada y jurada entre dos;
faltant, donchs, un de aquests dos contractants á la promesa, tè dret
l'altre de exigirli'l cumpliment, y fins, si convé, de recordarli'l
perjuri. Jo prescindesch aquí del nom de las parts, de las personas que
contractan.

--Així parlan las lleys, contestá, ab tota pausa, un prohom anciá que
tenia tot lo cap blanch; mes si ab lo sentit estricte de las lleys nos
haguessem de regir, molts serian los plets que foran interminables. La
prudencia, filla molt sovint de la esperiencia, supleix á menut lo que
las lleys no prevenen, y encara que com á juriste parlau bè, micer Pere,
podeu conéixer que aquest es un dels casos especials en que la lley no
es prou clara.

--Clara la veig, insistí'l juriste, pus clar es lo contracte y
distinctas las parts.

--Parts distinctas, peró que no forman mes que un sol cos, la nació. Ay
de aquesta, lo dia en que aquest cos forme separadament dos parts!

--Y ay de aquesta, replicá'l juriste ab ayre de triunfo, quant la una de
las parts, que jo veig distinctas, vulla absorbir tot lo poder de la
altre, quant ab son poder la intente posar sota sos peus!

--Ben dit! Tè rahó micer Pere! contestaren diferentas veus que sortiren
de tots los estrems del saló.

--No hi ha que dubtar de mon zel, digué l'anciá, esforsant sa veu, que
tremolava com son cap; ningú dels presents s'ha sentat mes voltas en
aquests banchs que jo, y ningú, per conseguent, es mes zelós que jo de
la honra del Concell y dels drets del poble que representam. La
esperiencia, donchs, me fa prevéurer que si no s'evita la pugna que
amenassa... la sanch pót córrer, y las gotas de sanch sempre solen
convertirse en llágrimas, en llágrimas, sí, que derramarém nosaltres y
nostres fills y successors! Y á mes (digué al fi, després de una breu
pausa y ab cert desenfado), que no es lo Rey lo culpable, y aixó tots bè
ho sabem.

--Bon anciá, torná á replicar lo juriste, ningú dubta de vostre bon zel
y de vostra esperiencia, peró, sense voler, acabau de indicar ab vostras
últimas paraulas un remey al mal, mil voltas pitjor que'l mal mateix. Es
á dir, que la dificultad está sols en no ser ben distinctas las parts? Y
diheu que contra qualsevol altre que no fos lo Rey tendria la lley
aplicació? Donchs bè: vos clamau així, anciá, sols per l'horror que us
causa lo derramament de sanch; y al mateix temps fèu patent, que no es
lo Rey la part ó'l culpable de qui'l poble's queixa, sinó altres que ja
sab lo Concell. Aixó, lluny de evitar la pugna, la ensangrenta mes, pus
es preferible que frente á frente pugnen los poders, que'l Rey y'l
Concell sostingan ab dignitat sos drets, que no que'l poble, embravit ab
l'agravi, buscant aquests reos ó culpables que vos no anomenau, peró que
recordau, ensangrente las salas del palau dels reys.

L'anciá no contestá, y tal volta convensut, sentint viu dolor en aquell
moment, no fèu mes que taparse'ls ulls ab los palmells de las mans.

Una nova veu, que fins llavors no s'havia sentit, ressoná en lo saló,
dihent:

--Si vingués may aquest cas, respectats serian sempre lo senyor Rey, la
senyora Reyna, lo senyor Primogénit y'ls demés de la reyal familia,
contra qui may se déu atemptar...

--May! contestaren á la volta una multitut de veus.

L'últim que havia parlat continuá, dihent:

--Peró'ls demés...

Era massa compromesa y grave la contestació que podia donarse á aquesta
indicació no acabada, sobre tot en tal lloch, així que, lluny de
respóndrer ningú, regná un moment de silenci.

--Qué fem? preguntá llavors un altre prohom. Res s'hi pert de obrar ab
dignitat y de evitar l'escándol, peró convé recordar també al Concell,
que may sas llibertats han sigut trepitjadas, y si una volta's tolerá en
temps del Rey En Pere, que volgué mudar la forma de la elecció, sols ho
consentí'l Concell en consideració á que'l monarca estava malalt ó
moribund, y aprés fèu derogar l'abús pel successor.

--A aixó vaig, torná á replicar aquí'l juriste. L'exemple que s'ha citat
del rey En Pere, may mes déu tenir lloch, pus las lleys s'han fet pera
sans y malalts y may deuhen ser trencadas. Convé, donchs, buscar un medi
que sia digne, y per lo qual, sens donar lloch al escándol, se
conseguesca lo triunfo del dret, se salve la rahó y queden ab decoro y
armonia lo Rey y'l poble. Lo Concell no cedeix de son dret, y pus
aquesta es sa resolució, vaja un nou comissionat de part del Concell á
manifestarho al Rey, y vejam que'n resulta, que mes val sempre, si algun
escándol hi ha, que no sia per culpa nostra.

Al ohir aquestas rahons, l'anciá, que havia permanescut callat y ab las
mans devant dels ulls, allargá la ma dreta y apretá, ab efusió, la del
juriste, que seya prop de ell. Al mateix temps diferentas veus
ressonaren pel saló, contestant á la proposició del juriste, y dihent
una mateixa y sola paraula:

--Inútil!... Inútil!... Inútil!

--Y perqué?

Un prohom de la classe dels corredors (que, com se sab, per son ofici,
solen sempre estar mes enterats que'ls altres dels aconteixements
públichs,) doná esplicació per tots al senyor juriste.

--Es inútil, digué, perque consta que'l Rey está plé de ira, de manera
que ha donat facultat á alguns oficials de son palau pera prevenirse
contra'l poble, en cas que aquest invadís ó cometés desacato á la
Magestat reyal; consta així mateix que'l Rey no fa diferencia entre'l
poble menut y'l Concell, y que'ls considera á tots dos com á cómplices y
aunats contra sa persona; y finalment, que lluny de conseguir res lo
comissionat que se li envie, no fará mes que pagar la pena per tots.

--Y qué hi fa aixó? esclamá'l juriste obrint los brassos, pera espressar
son entussiasme. Que hi ha de haver una víctima? Donchs bè, enviemlhi, y
si contra ella arriba á atentar la ceguera soberana, so que Dèu no
vulla, llavors pretest tindrán los prudents pera obrar de la manera
que'ls semble, de una manera que ara devem evitar. Morim guardant
respecte al Rey, que així'ns ho manan nostras lleys, morim prudents y
altius al mateix temps, y ni fugim de la mort, ni provoquem separantnos
de la lley!

--Aprobat, aprobat! contestaren diferents veus.

--Tota la dificultat está, digué'l prohom corredor, en saber qui será'l
comissionat en un cas tan crítich, qui será eixa víctima voluntaria,
perque precisament ha de ser persona de gran representació y carácter
pera pugnar ab lo Rey... y havent de ser de tals qualitats, difícil será
trobarla y després mes sensible'l pérdrerla.

--Tots som aquí iguals, cridá un prohom de classe ínfima, y tan valen
las llágrimas del pobre com las del rich.

--Si tals qualitats s'han de aténdrer, replicá'l juriste, crech que
ningú mes propi que un dels mateixos concellers, pus han tingut ja una
entrevista ab lo senyor Rey, y ja que la major dignitat se busca pera
representar bè al Concell, ningú mes propi, á mon enténdrer, que'l
mateix conceller en cap...

Suspengué son discurs en sech lo juriste, observant ó recordant en
aquell moment que era tot just lo conceller en cap l'únich que faltava.
Al fixarshi'ls demés prohoms, s'alsá com un cert murmuri, produhit de
las preguntas y respostas que aquells se feyan tractant de la falta del
principal representant del Concell. A tot aixó los concellers estavan
quiets, sens dir un mot.

--Que donen son parer los senyors concellers, digué una altre veu nova,
y que designen qui de entre ells hi déu anar.

--Los concellers (contestá mossen Joan Fivaller, que ocupava la segona
cadira, al costat de la del conceller en cap, que estava buyda,) sols
deuhen ser executors de lo que'l Concell dellibere, y á ell toca
senyalar la persona.

--Es que la persona á qui tocaria, digué'l juriste, es la que
precisament falta. Lo Concell ignora y s'admira perque'l conceller en
cap no's troba en son lloch corresponent.

--Por! digueren alguns en veu baixa.

--Lo conceller en cap falta, respongué'l Fivaller, perque está malalt.

Tal resposta, motivant y disculpant al conceller en cap, fou la primera
proba de noblesa y patriotisme que doná mossen Joan Fivaller.

--Donchs llavors...? preguntá'l corredor.

--Llavors, (digué'l juriste ab forsa, y com mostrant certa alegria,)
faltant lo primer, fa de primer lo segon, y ja que'l noble mossen
Fivaller se troba en aquest lloch, y es persona tan autorisada y
coneguda del Rey, á ell dono mon vot pera que represente'l Concell y la
gran ciutat de Barcelona. Li sembla bè al Concell?

Un crit general de tots los prohoms serví de resposta á lo que
proposava'l juriste.

--Sí, sí!... Mossen Joan, mossen Joan...! Que sia'l noble mossen
Fivaller qui'ns represente á tots...!

A tot aixó los concellers no contestaren.

--Ja ho veheu, digué llavors lo juriste, dirigintse als concellers y
especialment á mossen Joan. Per aclamació general se elegeix á la
persona que ha de representar al poble. ¿Qué diuhen á aixó los senyors
concellers?

Fivaller, sens inmutarse, contestá per tots sos cólegas, dihent sols
aquestas paraulas:

--He dit ja y repetesch que'ls concellers sòn tan sols executors de las
delliberacions del Concell, y anyadesch que de son estricte compliment
responen ab son cap.

L'anciá, que no havia parlat mes desde'l principi, s'alsá llavors
enternit y conmogut, y, dirigintse al Fivaller, digué:

--De ningú millor espero que de tu, fill de la noblesa, nó per tos
timbres, que aquí no valen, sinó perque pórtas ton escut en ton cor,
peró per ningú sento mes la honra que tindrás que per tu, pus será la
honra la tomba que te espera. Ves, noble cavaller, á mostrar que sabs
ser fill del poble, ves á buscar la mort ab que ja altre volta
t'amenassá la injusticia!

Aquestas paraulas conmogueren vivament al Concell, que comensá á
adonarsen de la classe á que perteneixia l'elegit y á recordar lo perill
que Fivaller havia corregut altre volta per haver volgut ser franch
amich y nó cortesá adulador del Rey; peró convensuts tots los prohoms,
per aquesta mateixa rahó, de la altesa de cor y del patriotisme de
mossen Joan, encara que'l cregueren víctima certa, no desistiren de
repetir ab aclamació son nom, esperant que fòra'l millor y mes noble
defensor dels drets del poble.

Lo secretari del Concell, avisat per los mateixos concellers, reduhí la
proposició llavors, y digué en veu alta:

--Passá'l Concell á anomenar la persona que, en son nom, s'ha de
presentar al senyor Rey, pera sostenir los drets de la ciutat. Que digan
los senyors prohoms lo nom de la persona que ha de ser comissionada.

--Fivaller!

Aquest nom, elegit per aclamació, lo havian pronunciat cent y vint
bocas, en un mateix temps, ab un mateix to, que era'l to del
entussiasme, y ab un mateix desitj.

Tothom esperava ple de anhel la resposta que faria l'elegit, quant
vegeren que aquest, després de parlar á la orella del conceller
inmediat, s'alsava del banch y se separava dos passos, com pera deixar
vacant lo lloch.

--Qué fa mossen Joan? Accepta ó nó? digueren alguns, no atinant en la
formalitat de la ceremonia.

Peró prest se desvanesqueren tots los dubtes y s'aumentá'l goig, al
sentir al conceller tercer, que, substituhint als dos que'l precedian,
parlá com á mes antich, dihent:

--Inseguint la costum, l'elegit passa á fer lo jurament de que
cumplirá'l cárrech que accepta, com correspon.

Llavors Fivaller, llevantse'l caperó y dirigintse al Sant Cristo,
permanesqué un bell rato, com arrobat, ab la vista fixa en la sagrada
imatge. Lo conceller tercer, passant al mateix lloch ahont aquell se
trobava, presentá al elegit un missal, que de passada li entregá'l
secretari ó escribá del Concell, y allargant sa ma dreta Fivaller, sens
apartar la vista de la divina imatge, pronunciá aquestas solemnes
paraulas:

--Juro que cumpliré mon cárrech en defensa dels drets de Barcelona... y
ho juro per Dèu Nostre Senyor, per los quatre Sants Evangelis, que toco,
y per la sanch de mos passats!

Las veus de entussiasme que produhí aquest acte tan gran y desinteressat
no podrian esplicarse. Així ressonaren á un mateix temps per tots los
indrets del saló:

--Si mors, venjat serás ab la mort de quants estigan en servey del Rey.

--No temas, que si mors, ningú haurá tingut mes honrada mort que tu, ni
cap mort haurá sigut mes venjada.

--Póts morir, peró la generositat de ton ánimo deixará gran nom y fama á
la patria.

--Exemple de esfors será la mort pera'ls que queden després de tu.

--¿Quí no voldrá morir ara per la república, sols recordant ton ilustre
nom?

--Hassanya de romans será la teva, pus será triunfant y gloriosa.

--Escrit quedará ton fet pera memoria dels veniders, y durará ta fama
mes que la pedra en que aquell se escriga.

--Animo! Ánimo, senyor!

Inmóvil estava Fivaller, mentres ressonavan aquestas enhorabonas
anticipadas de son heroisme, si bè no arribavan á penetrar en sos
ohidos, per estar son enteniment fixat en altres grans objectes. Mes
aquietantse á poch las veus, per una senyal del tercer conceller,
retirant aquest lo missal, se dirigí al concurs dels prohoms y digué:

--Pus la deliberació está presa y l'elegit pera executarla ha prestat
son jurament, sols falta ara que'l representant del Concell diga si res
se li ofereix pera portar millor á cap son encárrech.

--Sí, contestá mossen Joan Fivaller, dirigint sa veu cap á la porta del
saló, y fent senyal ab la ma á un dels dos verguers que la guardavan.

--Qué mana sa senyoria? preguntá'l verguer.

--La gramalla de dol!

--De dol? digueren molts, admirats.

--Sí, de dol! repetí Fivaller ab serenitat. Y de dol anirá també'l
verguer, y de dol la massa que empunye pera obrirme pas. Ara, digué en
seguida, que entre mon patge, que espera prop de la porta.

Plens de admiració estavan tots los circunstans de ohir la ordre que
l'elegit acabava de donar, peró mes fou encara quant ohiren la que
comunicá en seguida al servidor que entrava:

--Patge, digué, corre á dir á ma esposa y á mos fills que m'aguarden en
la estancia mes retirada de ma casa, y ans que tot, avisa á mon notari,
que, sens detenirse, pase á ma casa pera rébrer mon testament.

Y dirigintse per fi als que estavan allí presents, anyadí aquestas
paraulas com en despedida:

--Si algú tè rebuts agravis de mi, que'm perdone, y si hi ha qui'n tè
rebuts favors, que no tema, pus qui mor per la patria no mor may.

Lo conceller tercer fèu saber que quedava terminat lo concell de aquell
dia, y llavors las abrassadas, estretas de ma, manifestacions de afecte
y oferiments foren tants, que ab prou treball pogué mossen Joan Fivaller
arribar á la porta del saló ab la pressa que volia y que li convenia.

No havia passat una hora, que, en direcció al palau major reyal de
Barcelona, y entre una apinyada multitut de gent que acudia de totas
parts, se veya caminar una comitiva endolada y que guardava l'ordre
seguent. Anava primer un verguer de la ciutat, portant la massa cuberta
ab un vel negre, seguian després dotze escuders de la casa de Fivaller á
dreta y esquerra, vestits de dol, portant cada un una atxa encesa á la
ma y formant dos fileras, y al mitj, vestit ab la gramalla de dol, qual
falda portava també un escuder endolat, venia'l conceller elegit, lo
noble mossen Joan Fivaller, ab los ulls encara mullats de llágrimas y
partit lo cor de dolor, pus havent confesat, combregat y fet testament,
acabava de donar lo últim pató (com així ell creya) en sa vida á sa
amada esposa y á sos cars fills.

### XXXIII. Qui mor per la patria no mor may. Lo Rey y'l Conceller. 

Entre bo y malalt, entre esperansa y desconfiansa y entre moments de ira
y moments de abatiment y concentració, alternant las medicinas ab los
consells dels que guardavan la antecambra del Rey, havia passat lo temps
don Fernando, fins que arribá la hora crítica de enviar sa resposta lo
Concell de la ciutat.

En va, durant aquest temps, instá novament l'infant don Alfons á son
pare, pera que li deixás llegir la carta del rey de Castilla, pus sempre
alcansá per resposta que res sabria fins á tenir la que li donás lo
Concell de Cent, y fins á véurer certament qui serian los amichs que li
donassen ajuda. En los primers moments de sa ira, després de haver
marxat lo Concell, y de haverse ofert á tot lo descarat majordom del
palau, res tindria de estrany la terquedat del Rey, peró proba que era
filla bè de son carácter, que la conservá ádhuc després de temps, y
quant fins li sobravan motius pera desconfiar de las ofertas del
atrevit, pus si bè al principi'l majordom no feya mes que entrar y
sortir del palau, enviar recados y desplegar, segons semblava, gran
activitat, feya molt rato ja que no se'l veya, y sa falta y ausencia se
notava mes en tant que era ja nit fosca, que l'avalot de la ciutat y'l
perill creixia, y que s'acostava probablement la hora de repetirse de
nou la pugna entre'l Concell y'l Rey.

--Ja ho veheu, (li deya'l príncep en los últims moments y coneixent la
impaciencia de son pare, per lo molt que'l veya mirar en totas
direccions;) fiauvos una altre volta de gent misteriosa. ¿Ahont es
aquell bras y aquella espasa oferts en vostra ajuda, si ni sa sombra's
deixa véurer en lo moment del perill? ¿S'apareixerá tal volta com
fantasma de antich castell, pera qui no sòn obstacle las hosts que
rodejan los murs?

--Y es cert! contestá'l Rey, admirat y pensatiu. Quí sab si... Com es
posible que...

--Si hagués sigut verdader cavaller y lleyal, hauria promés menos y
cumplert mes. De segur, que'l mes ínfim de vostres criats hauria tingut
mes paraula que ell.

Las últimas paraulas del infant semblá com que fixavan la atenció del
Rey.

--A propósit, digué; ¿y mossen Borra qué s'ha fet?

--Deixaulo estar al fiel juglar, que ell déu saber lo que's fa. Mossen
Borra no pót deixar de ser mossen Borra, així com l'altre no se sab lo
que pót ser.

Lo Rey, que, en sa impaciencia, no feya mes que entrar y sortir de sa
cambra, pera fer preguntas als cavallers que s'estavan en la antecambra,
y dels que moltas voltas no esperava ó no ohia la resposta, desde la
vora de la porta, digué al gobernador:

--Y no l'haveu vist al majordom del palau?

Lo noble Cervelló, fent mitj somrís, contestá al Rey:

--En los primers moments, quant Sa Altesa s'ha tancat en sa cambra, ha
tornat moltas vegadas, y molt ha ponderat, peró fa molt temps ara que no
s'ha vist... Descuydau, senyor, que prop de vostra porta hi ha brassos y
espasas que la guardan, mes forts pót ser que'l bras y espasa del
majordom.

Y s'en tornava á dins, fregant una ma ab la altre, y sentint créixer
major dubte al pensar que semblava ser una mateixa la opinió del príncep
y la del gobernador respecte del majordom, quant lo vingué á distráurer
una veu general que pujava ja dels baixos del palau y's repetia en sa
antecambra.

--Ara!... Ara!... Aquí sòn!... Ja tornan!...

--Qué!... Quí? digué'l Rey, retirantse en dins de la cambra y girant lo
cap en totas direccions.

Lo gobernador tragué'l cap á la finestra, y descubrint clarament la
comitiva, tancá en seguida la vidriera, com pera evitar que'l Rey pogués
mirar, peró'l Rey, lluny de provarho, se quedá com enfonzat en la
cambra, fins que á poch, sentint lo remor del gentiu, fèu un esfors de
esperit, regoneixent que s'acostava'l moment supremo, y tal fou
l'esfors, que arribá á recobrar lo mateix estat de ira en que s'havia
trobat quant la primera visita del Concell. Avansant llavors de nou fins
á la porta, descobrí lo gran resplandor que despedian las atxas ó
antorchas per la escala del palau, y no donant en que alló podia ser,
fins vingué á témer per un moment, com que arribá á cridar:

--Jesús! Qué es aixó?... Y qué es aquest foch...?

--No es foch, contestá'l gobernador. Es la claror dels llums que
acompanyan al enviat del Concell. No tingau por, senyor, no tingau por,
pus sembla que ve de pau.

Aquestas paraulas feren que la por del Rey fos verdaderament tranzitoria
ó momentánea, així que, refentse en sa ira, digué:

--Un sol y ve de pau? Donchs sol l'espero pera sostenir la guerra.

Y cridant, desde la porta de la cambra, als porters de la antecambra,
devant de qual porta no era costum de detenir á cap corporació, anyadí:

--Mos porters! que ningú entre en aqueixa sala, sens que jo sapia primer
qui es. Qui's vulla que sia, deteniulo, preguntauli son nom, y veniumho
á dir, que en ma cambra espero.

Y'l Rey torná á introduhirse, desapareixent de la vista dels
circunstants, y privantse ell mateix de véurer al que venia.

Sepulcral fou lo silenci que llavors se esperimentá en totas las salas
del palau y especialment en la antecambra del senyor Rey, sobre tot
quant los que allí estavan regonegueren á la persona del enviat del
Concell, que's detenia ja á la intimació del porter, dirigida al verguer
que'l precedia.

--Quí sòu? digué'l porter.

--Barcelona! contestá Fivaller.

Desaparegué'l porter pera anar á donar la resposta al Rey, mes tornant á
sortir de seguida de la cambra, s'acostá novament á la porta de la
antecambra, y repetí la pregunta de aquesta manera:

--Me mana Sa Altesa que digau vostre nom, sinó no's pót entrar. Quí sòu?

--Barcelona!

Pronunciá Fivaller aquesta segona vegada sa resposta ab un to que donava
á conéixer sa resolució de no ferla de altre manera.

Baixant lo cap lo porter, com tement repulsa de son senyor, y sens
esperit pera fer saber al entrant lo mal efecte que alló produhiria al
Rey, torná novament á entrar en la cambra, y poch tardá també en tornar
á sortir, fent lo mateix que la primera vegada, y dihent llavors:

--No hi ha mes remey que dir vostre nom, sinó no entrau. Decididament me
mana Sa Altesa que'm digau quí sòu?

Dubtá momentaneament Fivaller, tal volta per pensar que un petit
incident podria trastornar son plan, mes á poch contestá al porter:

--Barcelona... ó un conceller de Barcelona! Ni li basta aixó á Sa
Altesa? Perqué necessita la persona, si no es ella qui'l demana y sí lo
que representa?

--Es á dir, que insistiu en lo mateix? Diré donchs...

--Sí, sí: Barcelona! repetí Fivaller resoltament.

No tenia temps lo porter de haver donat lo recado á son senyor, quant se
sentí prop de la porta de la cambra la veu del Rey.

--Sí, no'n dubto, deya; tanta pertinacia m'indica que no pót ser altre
que Fivaller. Prou será ell! Déixal entrar, porter.

Y en seguida anyadí pera sí, tot acostantse á la porta:

--Bè mostran sas paraulas quant mal se ha de regir ab mí!

En aquell moment, donada la contestació per lo porter, lo verguer del
Concell baixá la massa, segons costum, y arribat ja á la porta de la
cambra'l Rey, mentres Fivaller avansava ab pausa y gravedat, se trobaren
y s'descobriren cara á cara lo monarca de Aragó y'l representant y
conceller segon del Concell de Cent de Barcelona.

Avansá'l Rey un pas enfora, y quedant nó de frente, sinó un tant
inclinat á un dels costats de la antecambra, girá sols un poch lo cap en
direcció á la part per ahont venia'l conceller. Arrugat era son front,
sas cellas avansavan mitj tapant sos ulls, y'l tot de sa cara revelava
ben clarament la hipocondria ó frenesí que'l dominava.

Al revés se mostrava'l conceller: plena de serenitat sa cara, sos ulls
brillavan nó ab lo foch de cap passió mesquina, sinó ab la llum de un
esperit tranquil que ni tem ni espera. Portava'l cap dret, mes sens
orgull, era natural son caminar, y no's veya ni superbia en sa dignitat,
ni baixesa en sa cortesia.

Així que vegé al monarca, detingué son pas, y's descobrí ab respecte,
guardant lo tornarse á cobrir, per no abdicar de sa prerogativa, fins
després que hagués besat la ma á son senyor. Incliná llavors lo genoll,
y agafant ab sas mans y ab tota delicadesa las del Rey, que's deixaren
portar com involuntariament, se las posá á la boca, fent un acatament
respectuós, y esperant que l'altre, segons costum, lo manás alsar.

Peró no cumplí de prompte aquesta costum lo rey Fernando, ans, mirant al
conceller ab cert desdeny y fent un mitj somrís irónich, deixant estar á
Fivaller inclinat á sos peus, després de un bell rato de silenci, rompé
á la fi, dihent de esta manera:

--Tu á mos peus? Perqué fas tanta sumissió de besarme las mans, quant de
altre manera no'm tractas com á rey, sinó com á súbdit dels que te
envian?

Fivaller alsá'l cap ab dignitat, fent cert moviment com per indicar que
ó admirava la poca condescendencia del Rey en no ferlo alsar, ó que no
podia respóndrer estant en aquella actitut. Mes, feta llavors la senyal,
se posá en peu lo conceller, se torná á cobrir, y baixá la vista, com
esperant nova pregunta, que realment li torná á fer enseguida don
Fernando.

--Digas, donchs? á que ve tanta sumissió si no'm teniu per rey?

--Per son rey vos tè Barcelona, que may lo contrari s'ha dit, y en molt
s'hónra de besar á son senyor las mans.

--Com seré senyor y rey, si vosaltres, súbdits, me compel·liu á pagar un
vectigal? y com aquest no's paga sinó per aquell á qui's pót forsar,
clar está que'm exigiu servitut, que voleu tenir á un rey per tributari,
y que l'imperi y jurisdicció del rey sia subjecte á vostre ofici. Oh,
afront y vergonya!

Lo conceller no replicá, coneixent que'l Rey estava disposat á parlar
mes, com que creixia sa ira, y tement que sa interrupció no'l disposás
mes malament, preferí deixarlo desahogar y que donás tal volta totas las
rahons que tenia preparadas.

En efecte, mostrant major ira'l Rey així en sa veu com en son mirar y en
sos moviments, com si volgués fer participants de sa rahó als cavallers
y cortesans que per allí hi havia, mirá á una y altre part, esclamant á
poch:

--Cosa es, per cert, monstruosa y prodigiosa lo rey ser tributari de sos
súbdits! Lo bisbe, los abats, los priors y tots los altres del ordre de
la clerecia gosan de aquesta inmunitat; los nobles ne gosavan antigament
y fins ara ho pledejan... ¿Serém, donchs, nosaltres, los reys, menos
que'ls nobles, menos que'ls mínims capellans? Exemples podria portarvos
del regne de mon pare y de altres de mon temps... peró, nó: mes lluny
vull anar. Dos reys tenian los Lacedemonis, ó cónsols, que eran llavors
mes perpétuos que'ls reys; tant quant mes podian aquells en la guerra,
podian poch en la ciutat, y no obstant aixó, inmunes volian que fossen
de aquesta injuria, inmunes com ho foren fins los reys gentils y'ls reys
hebreus. Jo no demano franquesa dels diners, encara que tindria dret á
demanarho, pus no val la pena tal poquedat é interés, y major afront vos
fariau si sols per ell vos feyau contraris de vostre rey; jo'm queixo,
sí, per lo que toca á ma honra, á la del trono y á la dignitat en que
estich constituhit... y també per no tenir semblant renom entre las
gents de altres nacions. Gloriauvos, gloriauvos de vostre acte entre
aquestas mateixas nacions, á véurer com podréu fer gala de ser fiels y
lleyals á vostre rey, si precisament vos mostrau desitjosos de ma
vergonya, de mon afront é infamia, y teniu á galania y honra afrontar á
vostre senyor; peró honra es aquesta que no us hónra, sols sí proba de
que no us enteneu entre vosaltres, y que lluny de ésser rahó, es
unicament porfia y contumacia.

Lo Rey aquí, baixant un tant la veu, parlant ab mes calma y mostrantse
com mes pensatiu que irritat, després de admirar un rato la
circunspecció del conceller, continuá:

--Quant altre consideració no vos hagués bastat pera evitar tal afront á
mi y á vosaltres, bastaria recordar los beneficis que se'm deuhen: jo he
tret lo cisme de Espanya, jo he conservat y aumentat lo regne del fill
de mon germá, jo he sostengut mon dret... ¿y ara voleu que m'olvide de
mi mateix? Voleu que la magestat del rey quede indefensa en estas
miserias, sols pera no tenir que compelirvos mes per la forsa que per la
rahó? Peró ja sè lo que m'haveu de respóndrer: parlau, parlau, sí, que
vostra resposta es la que espero, y ans vos havia de deixar parlar,
perque així mes facilment se podrá reprobar després y refutar. Parla,
conceller, que facultat te dono á tu y á tos cólegas para respóndrer á
ton rey.

En aquell moment se mostrá la fisonomia de don Fernando ab certa
espressió que així semblá humiltat ó generositat, com abatiment ó
conformitat; tancá y obrí los ulls seguidament per dos vegadas, sospirá
fort, y mirá aprés fit á fit al conceller, esperant sa resposta.

No la fèu esperar Fivaller, inmutable en son dir y en sa serenitat. Així
li contestá:

--Bè fa Vostra Altesa en dir, que ja sab ó presum lo que he de
respóndrer, pus prou ho pót saber, coneixent que es cosa de importancia.
No sòn grans, senyor, las rahons que he de donar, y pus breu per lo
mateix he de ser, perque es prou important la cosa en sí, reduhiré
aquesta cosa á fervos solament una pregunta. ¿Ignora Vostra Altesa haver
promés, ab solemne jurament, á Dèu y á sos Evangelis Sants, observar y
guardar nostres privilegis y fins de treballar en no trencarne cap?

--No ho ignoro.

--Donchs, rey Fernando, recordau que tots los reys, vostres passats,
també ho juraren, y així com ho prometeren, així ho guardaren. Jo no
dech dir res mes, que no es lloch de qüestionar lo dret, sinó de
sostenir la rahó, y aquesta's mostra sols ab lo que acabau de confesar,
que del demés jo'n prescindesch. Vostra Altesa no vól seguir ni imitar á
sos passats, ans bè'ls vól contradir y repéndrer: l'actual rey de Aragó
vól trencar son jurament, vól venir á menys de sa paraula! Basta pensar
sols en aixó, senyor, pera que'ns maravellem y pera que'ns pese tal
injuria, sí, injuria que sobre de nosaltres cau.

--Y mon afront? interrompé'l Rey ab forsa.

--Afront? No'l sè véurer. Teniu per afront lo ser nosaltres constants en
la observancia, y la facilitat en mostrarla á nostre Príncep, pregantlo
al mateix temps? De la República sòn y han sigut sempre las imposicions,
senyor, present vos feren aquesta condició al jurar, y dihent que la
cumpliriau, vos acceptaren per rey. Si perque exigim lo cumpliment vos
creheu perjudicat en la honra, no sòu vos lo jutge propi que haveu de
judicar de vos mateix; mes pensau com vullau, que, per part nostra, sens
faltarvos al respecte, convé dirvos quina es nostra resolució.

--Quina? parla. Aixó espero.

--Es, senyor, si vos insistiu en preténdrer tal inmunitat, que no deveu
tenir, ans pérdrer las vidas que la llibertat.

--Bè, bè, digué'l Rey, ab to encara mes irónich. ¿Donchs preferiu ans
pérdrer las vidas?

A aquestas paraulas Fivaller sortí de sa circunspecció, y avansá
involuntariament un peu endevant. Sos ulls y sos moviments semblavan
desde aquell instant com guiats per un impuls que fins llavors tal volta
havia dormit: lo tribuno's trobava en sa verdadera situació.

--Sí, rey de Aragó, digué ab arrogancia, sí! Preferim ans pérdrer la
vida y mil vidas que tingam, que no es la mort la que'ns espanta. ¿Qué
mort mes ditxosa ni mes gloriosa que la mort per la llibertat, que morir
pera ornament y renom de la República? Vinga la mort, sí, pus morts
nosaltres nos celebrarán y honrarán nostres ciutadans mes que no
celebraren los athenenses y romans á aquells dels sèus que havian mort
també per la República. Vinga la mort, que mes encara alcansarém ab
ella, mes sí, pus alcansarém premi de Dèu, així com lo alcansaren los
mártirs, que mártir es qui, morint per la República, mor per la veritat
y la justicia. No deuria amonestarvos, Rey, peró sò cristiá y sento un
deber en ferho pera vostra salvació: la víctima es inocenta. Guardauvos,
donchs, de faltar á son respecte, pus si morim, senyor, per cert tingau
que no morirém sens venjansa.

Lluny de conmóurer aixó al Rey, tocat aquest en lo mes viu de son
orgull, girá de nou la cara envers los que'l rodejavan y digué:

--Quanta ximplesa cáp en los homens! Impossible sembla que's puga
confóndrer la justicia ab la avaricia y la vanitat, y que cregan morir
ab gloria quant moren sols vana y temerariament! Y encara's comparan als
athenenses y als romans y als mártirs y... Oh orgull! Lo que voldrian
verdaderament es que's matassen á homens sens culpa, que's saquejassen
los tresors, y á no ser així, si es que sols defensan son dret ¿á que vè
tan avalot y tumult com en la ciutat se nota? Orgull, orgull y res mes!

--Rey, rey, cridá'l Fivaller, ni'l cel, ni'l mòn vos dòna permís pera
parlar així!

Don Fernando mirá ab despreci al conceller, y després de estar un rato
com dubtant si li respondria, digué al fi:

--Arrogancia de Llucifer, pus com ell podeu dir *Ponam sedem meam ad
Aquilonem: ero similis Altissimo*, posaré la meva cadira prop de Aquilo
y seré semblant á Dèu. Ja l'hi haveu posada, sí! Prop de Aquilo teniu
vostra cadira, y mes que semblants á mi, majors ja sòu, pus diheu que sò
forsat á fer lo que he jurat y promés, quant sòu vosaltres qui m'haveu
forsat! Diheu sinó ¿estava en la mia ma jurar ma degradació? Indicareu
al jurar que rey no seria si aixó no prometia? Es válit lo jurament del
que jura y no es segons son ánimo? Donchs aquí ho teniu: si á aixó
vosaltres m'haveu obligat, clar está que sòu vosaltres que'm fereu jurar
pera ser perjur. Vostra es la culpa y no mia, que si he promés, s'ha de
enténdrer sols lo que just sia, de altre manera lo jurament no es lícit.

La veu del Rey aná pujant aquí de grau, y ensuperbit en estrem, com
sortintse de sa gravedat y situació, passejantse, com solia altres
vegadas, á gran passos per devant del conceller, y sens mirar si li
donava la esquena, continuá, espressant ab la ma dreta, qual puny
portava clos, de esta manera:

--Y per fi: al jurar las lleys del regne, fou mon jurament que
conservaria lo patrimoni y estat reyal. Pera guardar aquest jurament se
ha de trencar l'altre ¿quin val mes? Poch val de conseguent l'exemple de
mos antepassats, quant per culpa de ells he vingut en esta fatiga. No
fa'l rey lo nom, sinó las bonas hasanyas, y tanta hasanya es guardar la
cosa digna, com corregirla. No vull, donchs, son exemple, sinó la rahó.
Ells han feta y composta la nau á son plaer y arbitre, y pus jo ara
tinch la clau y timó de aquella, jo la regiré y la gobernaré com vulla.

Cruas y aspres foren las últimas paraulas del Rey, y son estat
verdaderament furiós contribuhí á que passás un bon rato en que ningú
parlás, mes á poch, adonantse'l mateix don Fernando de son estat, y
observant la afectació que regnava en tots los semblants, digué resolt y
donant á conéixer com que volia acabar prestament la disputa:

--Conceller, entrau, entrau dins de aquell apartament.

Y senyalá sa cambra.

Perdé aquí'l color de sa cara Joan Fivaller, cosa que notá'l Rey y los
circunstants, peró per mes que esperimentás son cos aquell efecte
natural, ab esperit esforsat avansá fins á la cambra, detenintse un breu
moment á la porta, y allargant son cap interiorment com pera véurer lo
que dins hi havia.

--Qué miras? digué'l Rey.

--Miro, contestá'l conceller ab enteresa de mártir y héroe, si hi ha
preparat per aquí algun dogal, si m'aguarda aquí alguna arma ó altre
instrument pera darme la mort, ó si hi ha sols una finestra per ahont
hajan de despenyarme.

Y manifestant la major resolució y resignació, penetrá dins de la
cambra, qual porta quedá tancada en seguida derrera de ell.

Poch esperava en aquell instant don Fernando la escena que presenciá, y
que'l deixá con se sól dir ab la paraula á la boca. Lo gobernador En
Guerau de Cervelló, En Guillem Ramon de Moncada, En Bernat de Cabrera y
altres principals cavallers catalans, agenollats y llansats en sech als
peus del monarca, suplicavan ab viva instancia, y cada un á sa manera ab
llágrimas y esclamacions, contrariant ó calmant de conseguent la ira de
don Fernando, que no podia enténdrer de prompte tal novetat. Los prechs
de aquells bons patricis no eran mes que'l desitj de pau y de restablir
la bona armonia entre lo Rey y'l poble.

--Guardau respecte á Fivaller, senyor, que es un de vostres millors
vassalls y un digne patrici.

--Evitau la sanch, si no voleu que corre á mars per Barcelona.

--No es aixó lo que us sembla, senyor. Vos no coneixeu lo carácter de
aquest poble, tan zelós de sas llibertats, com generós quant convé.

--Satisfeu avuy al poble, y demá será vostre millor fill.

--Llástima, senyor, que desde'l primer dia de vostre regnat no hajau
conegut á aquest poble, pus no us succehiria lo que us succeheix.

--Plor de anyoransa es sols lo de aquest poble, que tè massa present la
senzillés y franquesa dels passats reys.

--Tot lo mal de aixó es haver tingut que estar en guerras, lo haver
tingut que fer cort del camp.

--Prou sabeu, senyor, que Barcelona ha donat sempre sos tresors y la
sanch de sos fills, quant un rey los ha volgut conduhir á la gloria.

--Daunos facultat, senyor, donau llicencia als que mes vos volen pera
transigir, que no será deshonra vostra accedir á una lley ó costum, per
injusta que sia.

--Accediu, senyor, accediu, y carregau en nosaltres, si voleu, la culpa
de tot.

Aquella abundancia de rahons, súplicas y recorts que de tots cantons
sentia venir lo Rey, lo deixaren positivament en un estat de dubte,
que's feya mes gros, quant mes considerava la violencia de son
llenguatje anterior y la situació en que havia posat al conceller,
tancat en la estancia inmediata.

--Es possible! digué tot admirat. Donchs, segons vosaltres, sens tenir
jo la culpa, de mi prové la causa? Segons vosaltres, lo que jo crech
culpable es inocent, y tota la falta está en que jo no'l conech á ell ni
ell á mi? Segons vosaltres, aquest poble que crida y amenassa tan sols
plora per no haver tingut temps de conéixer ma benevolencia, y per no
trobar la voluntad, amor y afabilitat á que l'acostumaren, desde'l
primer dia de sos regnats, los altres reys?

--Oh! sí, sí, no ho dubteu! contestá un dels suplicants. Torrent es sols
aquest poble en sa furia, procurau, senyor, calmarla, y'l veuréu després
com una corrent tranquila y mansa, que sols fecunda, peró no arrebata.
Donau facultat á vostre Consell reyal, senyor, y res sofrirá per aixó
vostra bona fama!

Buscá'l Rey en aquell moment supremo, entorn de ell, la vista de altres
personas que li pogués servir de fanal en aquella tempestat; peró'ls
áulichs forasters havian la major part desaparegut, y si algun ne
quedava, tenia baixa sa vista, y coadjuvava als prechs dels demés, sia
per por, sia per cortesania: l'únich tan sols que restava en peus,
inmóvil é indiferent en la apariencia, y que, al divisarlo'l Rey sentí
remoguts mil encontrats afectes en son esperit, era l'ilustre
Primogénit, lo qual no s'havia separat del derrera de son pare, en lo
perill que passava, ni dins ni fora de la cambra reyal.

--Diheu que no sufrirá ma bona fama, (esclamá lo Rey, crehuantse de
mans,) peró ma honra, que ningú com jo coneix, sempre la sentiré
llagada. No hi ha remey! Ja veig lo que aixó significa: ja veig lo que
tinch que fer! Vosaltres ho voleu, vosaltres ho exigiu,... sia! A tots
vos ho dich, á tots, sí, fins á vos, Primogénit, que veig permaneixeu
mut á mon costat!

--Vostre fill y vostre primer vassall, contestá don Alfons, ni suplica
ni aconsella, sols espera.

--Peró aixó no vól dir res, fill, si no parlau mes clar, com deveu.

--Diré, donchs, solament, que si'ls que suplican sòn los millors
patricis, com veheu, algun motiu hi haurá en sa súplica, pera créurer
que la honra del Rey queda il·lesa.

--Sent així, vaig á fer, donchs, lo que may podia haver pensat en fer,
per mes que ma voluntat may, may quedará satisfeta ni tranquila.

Y separant suaument, ab sas propias mans, á un costat y altre als
cavallers que'l suplicavan, fèu senyal á un dels patges que per allí hi
havia, dihent:

--Obriu, obriu la porta de ma cambra.

Al obrirse la porta se vegé dreta en mitj de ella la noble figura de
Joan Fivaller, enterament traspostada y abatuda, de manera que ningú
l'hauria conegut, á no ser per son distinctiu. Tant mortifica y
descompon al home de nobles sentiments la idea de una mort inevitable,
quant, com á preludi de ella, se li deixa espay y se'l posa en soledat,
pera que'l pensament, la memoria y'l cor surtian com á valents rivals de
la mateixa mort á batallar ab ella, trahent tots los brios y forsas de
sa vida!

Se maravillá'l Rey al véurer lo demudat semblant de Fivaller, y pensant
que aquest estava segur de caminar á la mort, li digué, després de
contemplarlo un bell rato:

--Qué es aixó? Com tens temor á la mort tu que tenias per ditxosa y
gloriosa la mort contra ton rey? Peró no temas, nó: avansa y vina.

Fivaller avansá llavors, y'l Rey continuá:

--No tingas temor á la mort: víu, víu, conceller, pera que pugas tornar
resposta á tos cólegas, companyons y conciutadans. Víu, pera dirlos que
la disputa queda resolta en son favor, que la imposició queda tal com
ells volen. Dígals que desde avuy mes queda de ells la victoria, la
victoria, sí... peró nó'l triunfo.

La contestació de Fivaller no fou altre que fer un respectuós acatament
al monarca, besarli novament las mans, y tornar á empéndrer lo mateix
camí per ahont havia vingut. Prop del conceller seguiren, com
acompanyantlo, alguns dels principals nobles que havian suplicat, entre
ells lo gobernador Cervelló y'l vicecanciller del Rey, Bernat de
Gualbes, lo qual, en nom del Consell reyal, passá á pagar al receptor
dels drets de la ciutat l'equivalent de la imposició que'ls compradors
del palau del Rey havian deixat de satisfer.

Al sortir de aquest edifici lo conceller de Barcelona ab sa comitiva,
ressoná per tota la ciutat un crit general y unánim de --Visca Joan
Fivaller, salvador de la patria!

--Al ohirlo'l Rey desde son palau, se deixá cáurer conmogut en los
brassos de son fill, y units així los dos, entraren de nou en la cambra,
ahont tingueren lloch, mentres alguns dels cortesans seguian esperant en
la antecambra, novas escenas, tan misteriosas com interessants é
inesperadas.

### XXXIV. Ó Castilla ó la mortalla. Com lo donzell de Puymoren se presentá 
tot ensangrentat devant la cort. 

Lo Rey havia tornat á entrar en sa cambra, sense dir ni una paraula, y
després de sentat en sa cadira, havia seguit també, per molt temps, mut
y pensatiu. La tempestat per que acabava de passar, los grans motius que
absorvian son pensament, feyan que de nou revisquéssen ab tota sa forsa
y juntament los dolors de la ánima y del cos.

No ho deixava de conéixer lo príncep don Alfons, que tenia la vista fixa
en son pare, y esperava que fos ell qui primer parlás, mes cansat de
esperar, é impacient, per observar que la postració del malalt creixia,
no pogué menos de esforsarse al últim, dirigintli paraulas de consol.

--Ánimo, pare y senyor, ánimo, que pót ser desde avuy reapareixerá una
nova aurora de benestar y felicitat, pus no sempre lo camí de la vida ha
de estar sembrat de punxas. Recordauvos de altres apuros en que vos
haveu trobat, y dels que sempre haveu sortit victoriós y ab honra.

--Ab honra! esclamá don Fernando, sospirant ab pena y clavant sa malalta
vista en son fill. Las flors de la vida sòn com las del camp, que tè
cada una son clima... peró la flor de la honra es de tots los climas!

--Y qué voleu dir?

--Vull dir que si la honra está malalta, lo mateix ho está en un clima
que en altre. Peró no importa, (digué en seguida ab to mes resolt,) jo
vull tráurer la planta de aquest clima enmetzinat, jo vull salvar la
planta al menos, encara que la flor quede malalta.

--Qué intentau, mon pare? preguntá admirat l'infant, que coneixia ja de
molt temps la idea dominant del Rey, sempre que's trobava en apuros.
Vostra honra no está malalta, mentras visca vostre fill que la ha de
heretar, y pót ser millorar algun dia. No us espante'l clima pera la
flor, quant en tantas ocasions ha contribuit á que la planta s'arrelás y
á que donás aromas que may se estingirán. De Aragó sòu rey, y rey de
Aragó ha de ser també lo que després de vos vinga. Olvidau, donchs,
senyor, olvidau aquells climas, quals ayres no sòn los que déu buscar
ara la planta pera víurer!

--Ah! Ja fèu bè, mon fill, en recordarme que sòu vos qui haveu de
heredar ma honra y ser rey després de mí: tan bè fèu, com que ja sòu ara
l'amo de la herencia y'l verdader rey... Jo no puch mes! Jo no visch en
esta atmósfera!... Oh, ayres de Castilla, ahont sòu!

--Serenauvos, senyor, digué'l fill, abrassant al pare. Per Dèu no tingau
tal pensament! No vullau donar, per Dèu, aquest pas que fòra fatal á
vostra honra!

--Nó, nó, mon fill. A Castilla, á Castilla! No espero, no vull esperar.
Demá, sens mes tardar, m'en vaig. Deixaume anar, mon fill, ab ma honra,
ja que, segons vos, se guarda il·lesa!

Un moment de silenci y de viu sentiment regná aquí entre pare y fill,
mes reavivantse en lo príncep la idea y esperansa constant que tenia
desde que havia sabut la existencia de una carta de interés en poder de
son pare, aprofitá ab oportunitat la ocasió, així que observá major
calma en lo Rey, pera dirli.

--Pus no hi ha dubte, pare y senyor, que il·lesa queda vostra honra, y
ja que'm designau ans de temps com amo de vostra herencia, no'm dilateu
mes, senyor, lo cumpliment de una promesa que m'haveu fet, y que tant
importa á aquella.

Lo Rey se quedá mirant á son fill, no recordant tal volta quina era la
promesa. Lo fill continuá:

--Sí: fa poch que parlarem de un home sospitós, y...

--Ah!... Sí... contestá'l Rey, esclamant.

Peró sa esclamació no era, en veritat, la que degués satisfer al
príncep. Ab ella no volia indicar lo Rey que recordava la promesa: son
sospir era sols lo regoneixement de un pronóstich fet ans per son fill,
era fins á cert punt la confirmació de un dubte, de que s'havia distret
per poch temps.

--Y es veritat! continuá'l Rey, parlant ab veu mes baixa. Estranya es, á
fé, la desaparició del majordom... ¿Y no l'haveu vist mes, infant, y no
s'ha aparegut durant tot lo que acaba de succehir?

--Podeu pensar que, á serhi, no hauria amagat son cos, pera fer mérit.
Peró deixaulo córrer, pare, que ell sabrá ahont se troba: lo que convé
ara es que'm cumplau la promesa. Me diguereu que teniau en vostre poder
una carta, y...

--Sí, sí, es veritat: allí la trobarás, infant, en la segona divisió de
mon cofret.

Y donant lo Rey una clau petita al Primogénit, senyaláli'l cofret, que
estava sobre de una taula de noguera, devant de una arca quadrada ab
motlluras de llautons y mare perla.

Executá l'infant la operació de obrir y buscar la carta ab tal
impaciencia y pressa, que li arribavan á tremolar los dits, y no es de
estranyar, pus tals senyals, que solen ser moltas vegadas preludi de una
sorpresa ó de una esperansa, arriban á fer créurer que en semblants
casos hi véu primer lo cor que'ls ulls.

Véurer la carta don Alfons y posársela á llegir fou tot un. Peró quin no
fou l'aturdiment del Rey, al contemplar la espressió que's notava en los
ulls del infant mentres anava llegint, y sobre tot al sentir lo crit de
sorpresa que doná aquest al arribar á cert punt, desde'l qual, ple de
alegria y com si no li importás tant lo demés, apretá la carta entre sas
mans, alsantlas en l'ayre com en actitut de donar gracias al cel.

--Ah! Qué veig! Sí! ell es, ell, lo infame y'l traidor que, baix nom
suposat, fins s'atreví á trepitjar ab sa inmunda planta lo palau dels
reys!

--Qué diheu!... Silenci, mon fill, silenci!

En sa sorpresa, havia intimat callament lo Rey, per haver sentit prop de
sa porta algú que entrava. L'infant se contingué. Peró poch hagué de
durar la suspensió, quant vegeren que'l que entrava era l'únich que
tenia dret de introduhirse en totas las habitacions del palau, per
llicencia del Rey. Era mossen Borra, qual cara afable revelá prompte al
príncep alguna grata nova que tal volta venia á darli.

--Fortuna, fortuna! digué mossen Borra tot entrant.

--Qué fortuna? contestá'l príncep. Calla, juglar, que la nostra es major
que la teva.

--Es que...

--Calla, calla! Ja parlarás després, juglar, que la nova que revela
aquesta carta es fortuna que val per totas. Escolta, escolta!

Lo juglar, alsant també las mans al cel en actitut de gracias, las torná
á juntar, fent sonar ab un cop los dos palmells, y juntant despres los
llavis entre'ls dos primers dits de la ma dreta, pera manifestar que
guardaria silenci, posá la orella ab atenció pera no pérdrer un mot de
la carta. Mentres l'infant llegia, los ulls del juglar se bellugavan
plens de alegria á dreta y esquerra, y sa ma esquerra sobre del cor
semblava com que contingués los glapits que aquest li dava.

Així deya la carta, que aná llegint lo príncep junt á la orella mateixa
de son pare:

--"Sereníssim senyor. Justas sòn vostras queixas y esclamacions respecte
á la mort del arcabisbe de Saragossa, no dubtant que la mala veu que
s'ha espargit de que jo havia sigut lo fautor de aquella mort fará mal á
vostra causa y donará molts partidaris al infant de Castilla. Peró bè
sabeu vos que en molts casos la voluntat no basta, y que no podent obrar
ab absolut poder, solen los petits é imprudents comprométrer als grossos
que voldrian contenirlos. Lo lloch era dolent, lo parlar dels contraris
provocatiu, los acompanyants en mes número del que devia ser, y ab mon
geni viu (com Vostra Altesa coneix ja), bastá pera que un dels servents,
ohint mos crits, cregués ferme un favor, precipitantse en la imprudencia
que cometé. Creheu mon descárrech, senyor, com penso donarlo al
parlament de Catalunya, y que sols se déu esta desgracia á un traydor
(que tal es, segons després he sabut), lo qual fugí de mon poder á poch
de comés lo crim. Es un malehit y través gascó que's diu March Tullat,
conegut en sa terra ab lo renom de Bantayrol, y que ja havia mudat son
nom, seguint als catalans de Aragó, al fugir de vostra ciutat y palau de
Balaguer, per certs atreviments que tingué fins ab las damas é infantas
de vostra reyal familia, com ja vos sabeu. Procurau, donchs, senyor, com
jo procuro, desmentir aquella mala veu, y no desconfieu per aixó de
vostra causa, que es la de la justicia. Dada en Burdeus, als 15 de
setembre del any 1413. Vostre humil y devot vasall y amich, que's
recomana á vostra gracia, tot prest. Antoni de Luna."

--Bantayrol, lo Bantayrol! repetí ab tota calma y rihent mossen Borra.
Encara que no tingués altres senyas, bastaria aqueix renom pera conéixer
que es ell. Y qué ben aplicat li está!

--Y qué vol dir Bantayrol? preguntá l'infant.

--Vol dir en gascó lo mateix que vanitós ó fanfarró. Peró deixau que us
parle de ma fortuna, continuá'l juglar, mudant de to, y ple de
entussiasme.

--Es també alguna cosa del gascó?

--De aquest sols sè desgracias que ja us diré. Lo que hi ha, y que desde
la lectura de aquesta carta tè major interés, es, que al comunicar al
correu l'encárrech pera'ls aragonesos de Lleyda, aquest m'ha indicat si
podian ser uns que han arribat avuy mateix al hostal de la Bella-Dona.

--Y qué? interrompé ab impaciencia l'infant.

--Qué? Podeu pensarho. He donat al correu lo florí de la mateixa manera
que si hagués anat á Lleyda, pera que trincás á la salut del Rey. Los
forasters del hostal eran precisament los que buscava, y havent parlat
ja ab ells, allí se estan esperant que passe la tempestat, y que Sa
Altesa'ls demane. Un n'hi ha, senyor, mes dur en son parlar que un
roure, y com veja al Bantayrol, de segur que no l'erra.

--Convé, donchs, ara que'ns previngam, digué l'infant en veu baixa, y
que per res se puga traslluhir aquesta important nova. Demá, reunida la
cort, pót donarse aquest cop sorprenent, aquesta satisfacció als regnes,
que será, pare y senyor, una verdadera medicina pera'l mal de esperit
que vostra honra vos ocasiona. Ánimo, pare, ánimo: ja veheu com la
Providencia tot ho pórta á bon punt. Tornau á recobrar la forsa: vostre
fill preparará'l negoci, y demá...

--Ni demá ni may mes, mon fill! contestá ab resolució'l pare. Demá ja es
tart.

--Qué voleu dir ab aixó?

--Vull dir que ara mateix, si pót ser, ara mateix m'en vaig de
Barcelona.

--Es posible, senyor, que tingau aquesta tenacitat, quant vostre fill
vos suplica, quant de segur lo sol de demá brillará pera vos de una
manera ben diferent que'l de avuy?

--Vostre pare no tè mes que dos camins, mon fill. O Castilla ó la
mortalla! Esculliu. Lo sol de Castilla es l'únich que pót refer la
planta.

--Al menos esperau un poch. Donau temps á castigar al traydor.

--Vos dich que nó. Amo de ma herencia sòu, fèu en mon nom lo que vullau,
y deixaume partir.

--Demá?

--Demá, y no espero mes!

--Donchs ja que no hi ha altre remey, al menos ohiu mon prech. Per amor
de Dèu, senyor, per amor de Dèu vos ho suplico. Vos partiréu y jo
executaré l'acte en vostre nom, peró entretant, guardau y guardem tots
aquest secret. Anáuvosen á descansar, senyor, que prou necessitat ne
teniu, y evitem així la sospita de cortesans y sobre tot del mateix
traydor.

Lo pare no contestá á la súplica de prompte, y's quedá mirant fit á fit
á son fill.

Mentres durava aquesta conversa entre l'infant y'l Rey, mossen Borra no
feya mes que passejarse separat de ells y repetint alegre:

--Bantayrol!... Lo Bantayrol! Quin nom mes propi! Ni Alexandre Magno'l
doná millor á son cavall!

Mes aquí un nou aconteixement inesperat vingué á desviar de son goig al
juglar y á detenir al Rey, que, accedint al prech de son fill, se
esforsava pera alsarse de la cadira, apoyat en lo bras de qui mes
estimava. Una veu descompassada y atrevida cridava en la antecambra com
may se havia ohit en aquell lloch:

--Pas, pas! Teniu pietat á la última víctima del zel y de la lleyaltat,
senyors y cavallers. Deixaume arribar fins als peus de mon amat Rey,
brotant la sanch encara de mas feridas, pera que's convence de quant
necessari es lo rigor contra'ls infames!

Prompte conegueren que tal veu era la del majordom del palau. En efecte,
sorprés en estrem mossen Borra, saltá á la porta, y quedá mes sorprés
encara al véurer lo que passava en la antecambra. Lo majordom, tot ell
ensangrentat, y ostentant en son front una llarga ferida, que li prenia
la meytat de aquest desde'l pòls esquerre, desfigurat enterament y ab la
cara inflada, portant sa capa rotllada sota'l bras y son barretó á la
ma, com olvidat enterament de la etiqueta palatina y de la dignitat de
son cárrech, per la desesperació que aparentment respirava, desohia las
veus dels cavallers y dels porters, y se empenyava, contra las ordres
donadas per Sa Altesa, en penetrar fins en l'interior de la cambra.

--Qué es aixó! Qué es lo que veig! esclamá mossen Borra. Sí! Es ell!...
Lo majordom!... y tot ensangrentat!

Al ohir l'infant la noticia que li donava mossen Borra, confirmant la
sospita que ja havia tingut de que era aquella veu la del majordom,
avansá també fins á la porta, y detenintse en ella, com pera impedir la
entrada, esperá á véurer quin objecte tenia aquella estranya novetat que
l'acabava de sorpéndrer. Al descubrirlo'l majordom, que no havia cessat
de cridar pas! pas!, continuá esclamantse, encara ab mes desespero, de
esta manera:

--Oh! Gracias á Dèu! Ja que al menos vos descubresch á vos, senyor
Primogénit, columna principal y poderosa de la magestat y del poder
reyal; deixaume pas fins als peus de vostre pare august, pera que
contemple'l triunfo de mon esfors, y per mon triunfo confie ara mes que
may en lo triunfo de tot. Atacat, senyor, per tots costats y per
infinitas turbas armadas de punyals y espasas, al dirigirme aquí per la
Plassa Nova, y sentint entorn meu horrorosos crits contra la magestat
del Rey y sa reyal familia, no he tingut altre recurs que invocar los
sagrats noms que ells malehian, y obrirme pas ab ma espasa, sacudint á
dreta y esquerra, y desfent ab la forsa de mon bras aquell remat de
cobarts y assessins. Alguns pochs, han sortit en ma ajuda, no sè de
ahont, y tan mesquins y débils han sigut los altres, que al véurer
córrer la primera sanch, espantats y sens ordre, han fugit com á bandas
de palomas que veuhen lo milá. Ja ho veheu, donchs, senyor. Lo temps
corre y no's déu pérdrer. Súrtian prest los cavallers lleyals en defensa
del Rey; jo realisaré'l plan que he promés idear, y, no ho dupteu,
demá'l poder reyal veurá sota sa planta aqueix altre poder despótich y
popular que es l'embrás y la sombra constant del trono dels reys.

Al ohir mossen Borra desde l'interior de la cambra aquestas paraulas, no
pogué menos de esclamar desesperat:

--Mentida! Falsedat! Jo acabo de passar per la Plassa Nova y res he
vist, ni's troba ningú del poble per aquell cantó.

Encara que l'infant no ohí clarament lo que deya en veu baixa'l juglar,
peró conegué que se esclamava y que se escruixia de la ponderació del
majordom. Peró llavors mes que may convenia guardar prudencia pera no
espantar á la llebra; així que, manifestant lo Primogénit gran
sentiment, ab veu molt suau contestá sols al majordom, no podent pensar
que est ignorás lo que acabava de succehir allí.

--De lamentar sòn los contratemps y de agrahir sòn las ofertas dels
lleyals, peró després de la tranzacció que acaba de tenir lloch entre'l
Rey y'l poble, sols devem esforsarnos en solidar la pau, ans que
promóurer nova guerra.

Al ohir lo majordom la paraula tranzacció, quedá més que sorprés,
pasmat, y en sech doná mostra de que era una farsa y mentida quant deya,
pus ni sabé qué dir ni pogué conservar exteriorment la apariencia de
furia ab que s'havia presentat.

--Tranzacció?... Tranzacció entre'l Rey y'l poble! Es possible?

Un dels concorrents, acostántseli á la orella, li digué en breus
paraulas lo que acabava de succehir. La ignorancia del majordom era
perque, venint de altres estrems de la ciutat, que estavan casi deserts,
pera que ningú s'admirás de sa sanch y sa ferida, havia procurat entrar
en lo palau, evitant enrahonar ab tothom fins á arribar á la antecambra,
que ell havia escullit com á lloch pera representar sa farsa. Fins allí
no s'havia desembrassat de sa capa y descubert son front ensangrentat, y
fins allí no havia comensat á donar los imprudents crits ab que volia
atráurer la atenció y l'interés de tothom.

Lo príncep continuá:

--No hi ha necessitat de que's desvetllen mes los bons, quant lo perill
desapareix. Ja podeu retirarvos, consellers, oficials, cavallers y
amichs, pus la salut del senyor Rey exigeix descans y quietut, y vól
que'ls que no l'han desamparat descansen y's reforsen també pera quant
convinga. Demá será un altre dia. Y vos... majordom, anau, anau també á
descansar, y no penseu en vostres perills, que demá será'l dia en que la
magestat del senyor Rey donará á cada un lo que mereix, premi pera'ls
bons y cástich pera'ls dolents.

No's pararen los verdaderament bons en lo significat de aquestas
paraulas, y ningú las entengué menos que'l majordom. Los primers
saludaren al príncep, y després de oferir sas personas, s'en anaren:
l'altre, vehent en gran part desbaratada ó inútil sa esperansa, pensá
solament en la necessitat que tenia de anar á desfer precipitadament lo
diabólich projecte que havia ideat, y saludant també, s'interná per
altres habitacions del palau, dihent entre sí en son nou contratemps:

--Ja está vist! De nou s'ha tornat vent ma esperansa. Malehida terra y
malehida ma ambició! Malehida terra, pus no'm puch arrelar en ella y
sembla que'm sacut de sí!

Y després de detenirse un moment al mitj de un dels corredors del palau,
com que'l fixás una nova y repentina idea, anyadí, tot dirigintse á la
estancia ahont hi havia la llibreria del rey don Martí:

--No ho perdam tot. Jo aniré á desfer lo fet, y encara que's pert ma
esperansa, molt será que demá no trega algun profit de mon esfors, pus
m'ha vist ja'l príncep ab lo front ensangrentat... Peró, entretant, no
deixem enderrera al que es causa de ma desgracia, no olvidem la
venjansa. Jo't jur, malehit juheu, que me l'has de pagar!

Y prenent un llum del demunt de una taula, s'introduhí resolt dins de la
llibreria.

Així que havia desaparegut de la presencia del príncep, y quant aquest
anava á tancarse interiorment en la cambra, detenintli'l bras mossen
Borra, li digué:

--Deixaume sortir, senyor; deixaume sortir. Ja tornaré després.

--Y ahont vóls anar?

--A seguirli'ls passos, contestá'l juglar. Ja l'he seguit ans fins al
campanar de la catedral, fins á la cort del veguer, ahont ha donat ordre
de part del Rey que se soltassen los presos al sentir tocar la campana,
y després l'he perdut... No vull que se'm perda ara. Deixaume sortir,
deixaume sortir, y ja veuréu com será de profit mon aguayt.

Als primers passos que doná mossen Borra, y vehent desde un cantó de un
corredor com lo majordom se ficava en la llibreria, se senyá admirat lo
juglar, y no pogué menos de dir:

--Com hi ha mòn, ara sí que no t'entench, Bantayrol: á tal hora de nit,
cansat y ensangrentat, ficarse entre llibres. No pót ser sinó que busque
las profecias del sabi Merlí, pera véurer si volará quant estiga á punt
de cáurer al llas. Peró ja estás fresch, que la ferida de demá será mes
fonda que la de avuy, y cap metge te la curará, encara que tornás mestre
Arnau ab lo sèu *Flos florum*. Tu sabs perque has entrat... tu sortirás.

### XXXV. Lo baylet. La peste de la glánola. 

Nova orfandat de Blanqueta. Solen dir que'ls mals de casa fan olvidar
los del mòn.

Pera conéixer la forsa de aquesta veritat no hi ha mes que transportarse
de nou á la casa del desgraciat falconer Joan de la Murtra, de la que fa
ja temps que'ns havem separat, distrets en lo que'l mòn oferia per los
carrers y plassas de Barcelona.

Ple de soledat y desconsol era'l quadro que la casa del falconer
presentava, desde que aquest baixá rendit y abatut del terrat, pera
deixarse anar ab prou feynas demunt de son llit.

Lo natural cuydado de Blanqueta, lo carinyo y respecte que professava á
son protector, y en part la vergonya de sa culpa, havian posat en una
situació tan trista á la tímida noya, que no sabia qué ferse, y tan
prompte s'alsava ó avansava un pas pera averiguar clarament la causa de
lo que feya patir á son pare, com se detenia dubtosa y avergonyida, no
tenint esperit tan sols ni pera obrir la boca.

Sa congoixa cresqué mes y mes, vehent que passava'l temps, que'l
falconer no's movia del llit, y que, escoltant ab atenció, sentia com
que son pare respirás ab gran pena y molt esfors.

Lo carinyo ho vencé tot. Mirant ja com á nova culpa lo permanéixer
indiferent, se resolgué á acostarse á la vora del llit, y ab tot amor,
preguntá al falconer:

--Pare, pare. ¿Que no us trobau bo? Qué teniu? Voleu alguna cosa?

Dos ó tres voltas se repetiren aquestas preguntas, sens poder véurer, al
ferlas, l'estat que presentava la cara del pobre falconer, per estar
aquest girat de espatllas, mes cada volta s'emportava la noya la mateixa
resposta, que la obligava á tornarsen mes trista y mes dubtosa.

--Res, res,... no vull res. Tórnaten á la botiga á tenir compte... Ja
t'avisaré si per cas.

Es de advertir aquí que, pera portar certs recados, comprar alguna
minestra, anar á buscar aygua y també pera ajudar á tenir las telas, los
reclams y las buscas quant anavan á parar, tenia pres ja de molt temps
lo falconer á un xicotet, fill de un hortolá de fora del Portal nou, que
havia servit de baylet á algun altre hortolá, y ab lo nom de baylet
s'havia quedat y de baylet verdaderament feya en casa de Joan de la
Murtra, sent en cert modo lo companyó de Blanqueta, y companyó sens
gelosia, sobre tot desde que la noya s'havia tornat tan dona y guapa,
deixant al baylet petit y magristó com sempre, de manera que'l minyonet
tenia ab ella la franquesa de germá y al mateix temps lo respecte de
mestresa.

Aquell dia, per desgracia, entretingut y embadalit lo minyó ab tot lo
que veya pels carrers, y ab lo moviment de gremis y gent armada que's
notava, tardá mes que may á tornar á la casa, y aixó contribuhí mes á
que Blanqueta s'impacientás no vehent la hora de poder saber en clar lo
que'l falconer tenia.

--Si al menos tornás lo baylet, deya, no'm veuria tan sola y
perturbada... y á mes, que com es tan esparvillat, pót ser faria dir al
pobre pare lo que ara tal volta no'm vol dir á mi... Ay Dèu meu! Y quina
mala sort es la meva, y quina desgracia ha sigut la de acostarse per
aquí aquell mal home! ¿Quí sab ara lo que será de mi de aquí endevant?
Animeta de la meva mare, prega á Dèu, per amor de Dèu, que'm trega de
aquests perills! Ay mare meva, si visquesses, quina altre fòra la sort
de ta desgraciada filla!

En aquell moment entrá de un salt en la botiga lo desitjat baylet,
aixerit y saltador com sempre, portant á la ma un mocador ple de
petxinas, que'l falconer li havia fet comprar.

--Gracias á Dèu, gracias á Dèu! digué Blanqueta així que'l vegé. Sembla
com que un ángel t'ho haja dit. M'en alegro de que no m'hajas fet
pérdrer mes temps la paciencia.

--Que tenias gana? contestáli ab tota naturalitat y gracia'l minyó.
Temps falta de aquí á dinar, y si encara las has de cóurer.

--Sí, per gana estich y per petxinas: ja t'asseguro...

--Es que m'ha costat trobarlas, peró he dit han de ser petxinas... y ho
han sigut.

--Calla, home, calla, que poch sabs tu lo que passa.

--Qué? preguntá tot admirat lo baylet.

Blanqueta sospirá ab gran pena.

--Qué't passa, minyona? Sembla que estás tota mística, y com si
haguesses anat á confessar.

--Ah! Pobre baylet y pobre de mi! Poch sabs tu la nuvolada de casa.

Lo baylet se posá á ríurer com un boig.

--Calla, plaga, calla! Psit! No crides...! Per amor de Dèu!

--Peró bè. ¿Qué tens?

--Qué tinch? que'l pare está malalt... y lo pitjor es que no'm vól dir
lo que tè.

--Lo Joan? Bo y sa l'he deixat aqueix matí.

--Donchs ara no ho está. Si tu hi entrasses poch á poquet, (anyadí ab
veu baixa Blanqueta,) pót ser te diria alguna cosa...

--Qué estrany! deya entre sí y tot admirat lo baylet. No voler entrarhi
ella, y créurer que á mi'm dirá lo que á ella no li ha volgut dir.

--Creume, baylet! Éntrahi tu, y pót ser...

--Bè, bè. Allá vaig... Com que'm sembla que no déu ser tant com dius.

Y posantse de puntetas, seguintli al derrera Blanqueta, que no s'atreví
á passar de la escala, aná acostantse al quarto y á la alcova'l baylet,
tot arrasserantse per las parets, fins que arribá á véurer bè la cara
del malalt. Pochs moments ans, sentintse ab major agitació'l Joan,
s'havia girat pit per amunt, y penjava son cap á un costat en direcció á
la porta.

Ans que l'arribás á véurer lo baylet, ab tota la inocencia de sa edat y
senzillés de son geni, no sabent com iniciarse en cas tan compromés,
cregué lo mes propi donarli compte dels encárrechs, y així, ja tot
entrant, li digué fent mitj l'alegre:

--Ayre, Joan, que ja vos porto las petxinas. ¿Que no estau bó?

Y tot dihentli aixó, arribá á acostarse'l baylet fins á un punt en que's
veya bè la cara del malalt.

Mes, oh sorpresa! L'inocent servidor reculá espantat, sens esperit pera
fer cap altre pregunta, al véurer que'l Joan tenia la cara com inflada,
y que'ls ulls estaban mitj tancats, obrintse sols ab molta pena, pera
clavarse en la persona que'l mirava, y ab espressió suplicativa.

Anava ja á girar lo pobre minyó, tremolós y espantat, quant torná á
detenirse, al sentir uns forts esbufechs del malalt, que sens dubte
volia espressar alguna cosa y no podia.

--Uf!... Uf!... Eh!... Eh!...

Tals eran las únicas articulacions, si aquéix nom mereixen, que sortian
de la boca del desgraciat falconer.

Encara que pasmat lo minyó, vehent lo trist estat de son amo, no pogué
menos, pus així com així ja hi era, de fer un esfors, tant pera parlar,
com pera inspeccionar detingudament la confusa cara de son amo, y á tal
fi, se posá al mateix costat del llit, y li repetí de nou:

--Joan, ¿que no us trobau bo? Voleu alguna cosa? Voleu que entre
Blanqueta?

L'esfors del malalt fou aquí major que poch ans, peró ni temps tingué de
observarho'l baylet, pus, com sorprés de fástich al tocar al llit de son
amo, retrocedí en seguida, tapantse'l nas ab los dits, y fent ab la
boca, mentres s'en tornava, com quant se está en perill de provocar.

No li calgué parlar al baylet quant arribá á fora, pus trobá ja á
Blanqueta, que s'havia estat prop de la porta, desfeta y plorant com una
Magdalena.

--Ay Blanqueta! li digué'l baylet així que la vegé. Jesús, Maria,
Joseph! Y qué es lo que li han dat al pobre Joan, que de tal manera
empesta?

--Qué! Parla, digas.

--Ay mare meva! Li surt un fetor, un baf de la boca, que sols de
pensarhi se'm regiran las tripas.

--Vóls dir?

--No vull dir... Éntrahi y ho veurás.

--Pót ser ha vomitat, y...

--Nó, nó: prou ho hauria vist. No es res de vómit. Es una pudor tan
gran, que no sè á qué compararla. Y després... si li vegesses la cara,
Blanqueta... ¡quina cara y quins ulls! Si no sabés que es ell, no
l'hauria conegut.

--Trista de mi! trista de mi!

--Peró éntrahi, dona, y déixat de plorar, que no'n treurás res.

La desgraciada Blanqueta no sabia qué ferse, y's trobava, com se sól
dir, ab las mans lligadas. Anava de dreta á esquerra sense consol,
escabellantse y plorant, y l'inocent baylet, admirat de aquella
indecisió ó respecte, comensava á créurer que tot alló era mes serio de
lo que semblava, y no feya mes que seguir ab los ulls á la noya. Un y
altre's miraren per llarch rato, com volentse preguntar y sense saber de
qué, mes á la fi Blanqueta digué, plena de ternura y sentiment:

--Baylet, no'm deixes!

--Ahont vóls que vaja?

--No, no'm deixes! Per amor de Dèu t'ho demano!

--No tingas por, dona. Com vóls que't deixe. Demá pót posarse bo'l Joan,
y llavors...

--Demá dius?

--Demá ó un altre dia.

--Tan de bo que així fós! Si Dèu ho fes!

Y torná á seguir un altre rato de silenci, y's tornaren á mirar un y
altre, y fou també Blanqueta la primera que torná á parlar, dihent ab la
mateixa ternura á son companyó:

--Qué farem, baylet?

--A mi m'ho dius? Qué farém, Blanqueta?

Y vehent lo minyó que sa amiga estava tant indecisa, digué resolt per
fi:

--Ba, ba. Jo no sè perque gastas tantas posturas. Éntrahi de una vegada,
sinó no'n sortirém. Perque, si vóls que't diga la veritat, me fa ríurer
un poch que tingas tans miraments y tanta por, quant pót ser no es res
lo mal que tè... Alguna enrabiada que tal volta haurá pres...

--Y tal enrabiada y tal cosa! esclamá Blanqueta, aumentant son plor.
Donchs vaig á entrarhi, y mentrestant, baylet, podrias anar á dirho al
Ambrós, al vehí...

--Tens rahó, que es especier, y quí sab si alguna beguda, ell que sab
tant, nos treurá de apuros.

Y efectivament, sortint de un salt lo baylet á complir l'encárrech, se
decidí Blanqueta á acostarse al llit de son estimat protector.

Lo que allí passá entre aquellas dos personas tenia la eloqüencia de la
nit, es á dir, la espressió de aquellas nits qual espectacle es eloqüent
y parla á la ánima, sols perque es fosch y mut.

Blanqueta percibí realment, al acostarse al llit, lo fetor de que li
havia parlat lo baylet, peró poch era alló pera qui, pensant en l'agravi
que havia fet á son pare, y vehent en tan gran postració al que fou son
únich amparo, sols hauria volgut en aquell moment, y hauria dat tota sa
sanch pera conseguirho, recurs y medi pera tornar la salut á son estimat
protector, y pera borrar lo ressentiment que de ella pogués tenir.

Plena de carinyo, acostá sa cara Blanqueta á la de son pare, que veya
del tot desfigurada, y fins posantli la ma sobre de la sèva, que sentí
cremar, li preguntá ab suavitat y dolsura qué era lo que tenia y si
volia alguna cosa. Peró era per demés: l'ensopiment del malalt era cada
volta mes fort, y sols de tant en tant tenia alguna intermitencia, en la
que semblava regonéixer entorn de ell y sentir. Mirava Blanqueta,
plorant á llágrima viva, la desconeguda cara de aquella persona á qui
tant estimava y respectava, y en va la forsa de son carinyo y l'anhel de
sos ulls pogueren lograr que s'obrissen los del pobre malalt, lo qual
seguia ab un entorpiment que semblava germá de la mort. A la fi, després
de molt esperar y de molt parlar á la orella y de apretar la ma al
malalt, lo pobre falconer obrí sos inflats ulls. Oh alegria y consol!
L'home que, mitj malalt, sols s'havia fixat en la persona per qui anavan
á cáurer tants mals sobre de ell y de sa casa, sentintse en la postració
de la febre, hagué de arrepentirse en un recó de sa ánima de sa
indiferencia ab aquella mateixa persona, pus al fi y al cap, de ella era
de qui podia rébrer consol en aquells moments, y desesperat ja de
trobarlo en son ensopiment, acabava de esperimentarlo gran y excessiu
sols de sentir ressonant á sa orella la grata veu de sa cara afillada, y
mes encara de véurer devant de ell la hermosa figura de Blanqueta, que
l'acariciava y consolava. No pót presentarse ab mes oportunitat y
bellesa, en la imaginació de un mortal, la idea y figura de un ángel que
pórta consol al esperit, com se presentá en aquella ocasió la figura de
la hermosa orfaneta, al capsal del llit del desgraciat falconer!

Així que'l malalt regonegué á la persona que l'aconsolava, son cos fèu
com un esgarrifament, y fins la cara's contragué á impuls, sens dubte,
de un íntim sentiment de gratitut, que fins pogué llegirse en sa
desconeguda fisonomia, y sobre tot, los ulls del malalt se fixaren ab
tal esfors en los de Blanqueta, que aquesta arribá á créurer que
endevinava quant lo malalt li podia ó volia dir.

--Ánimo, ánimo, li digué llavors. No us espanteu, Joan, que mentres me
tingau aquí...

Blanqueta, sensible y no podent continuar, esclafí en un plor: lo malalt
adonantse de las llágrimas de la noya, torná á esgarrifarse, fèu un
esfors de obrir los ulls, y de ells, que estavan fixos y com clavats,
rodolá una llágrima, sola y seca, que's perdé cara avall del infelís
malalt. Era alló'l llenguatge de la ánima, que sols parlava y respirava
pels ulls del cos mort, era la eloqüencia de la nit, que parla al mortal
per lo mateix que es fosca y muda!

Passat aquest moment, los ulls del malalt se tornaren á aclucar, y per
demés foren las paraulas y'ls esforsos de Blanqueta: la pobre orfaneta
no pogué rébrer ja cap mes mirada de son generós y desgraciat protector!

En mitj de son desconsol, en mitj de sas llágrimas, que derramava en
abundancia, olvidada de son amor y fins de las causas que havian portat
al falconer á tal punt, pus sols pensava en la sort de aquella persona
que la havia favorida y amparada en sa desgracia, ni sabia Blanqueta qué
ferse, ni tenia per de prompte mes esperansa que la tornada del baylet,
quant sentí ressonar en la botiga la ronca veu del especier, al que
baixá á rébrer en seguida.

--A véurer, á véurer, deya'l catxassut Ambrós, tot enrahonant ab lo
baylet. Vejam, donchs, que tè'l bon Joan, si es que pót ser l'han mal
mirat ó es que s'ha menjat alguna perdiu pudenta, ell que se envaneix de
menjarlas baratas.

Y tot dihent aixó, aguantantse la panxa com solia, posá'l peu en lo
primer grahó, disposantse á pujar la escala, perque es de advertir que
era tanta sa catxassa, que cada escaló li servia de replá sempre que
tenia que pujar. En tal punt se topá ab Blanqueta, que baixava
desaforada y plorant, y al véurerla així, ab sa acostumada frescura, y
sens fer cas de las senyals que la noya li feya pera que baixás la veu,
li digué tot rihent:

--Qué tens, minyona? Semblas als infants que van derrera de San
Sebastiá, quant li fan pregarias. Vaja, vaja, que no hi déu haver pera
tant... Pobre minyona! Está acostumada á que sempre li balle la aygua al
devant, y ara per res li sembla que s'ha de acabar lo mòn.

--Ah! poch sabeu lo que passa. Pujau, pujau Ambrós, y'l veuréu tan
ensopit, que sembla mort. De vos confio, sinó, no sè lo que'm faig.

--Anem anem. Peró no tingas por, plaga, que aixó no será res. Ja ho deya
ara al baylet ¿que pót ser vareu menjar alguna perdiuota.?...

Y ja tenia la cama alsada á punt de apoyarse en lo segon escaló, quant
una indiscreta resposta del senzill baylet detingué en sech al catxassut
Ambrós, y fins li fèu agafar un ayre de llestesa que no solia tenir.

--Ja podria ser lo que diheu de la perdiu, encara que ni l'he vista
cóurer ni n'he tastat, digué'l baylet; y ara m'en recordo, que no us ho
havia pensat á dir, pus li surt de la boca un fetor tan gran, que sembla
com si prop de ell hi hagués una rossa.

--San Roch gloriós! Tan gran fetor li surt de la boca? digué l'Ambrós,
retirant lo peu, y fins baixant del primer escaló.

--Sí, sí, respongué Blanqueta, que havia girat per amunt, crehent que'l
bon vehí l'aniria seguint. Es una cosa que no's pót aguantar ni á deu
passos...

--Aixó son figas de altre paner, anyadí pera sí y tot tapantse
dissimuladament lo nas y la boca l'especier. Sembla una maledicció, que
de soca y de arrel may se pugan tráurer aquestas bravadas de la nostra
terra. No voldria que tornassen, ab bona fe, ni per totas las ganancias
que'm deixan!

--Que no pujau? preguntá Blanqueta desde'l cap de la escala. Peró,
Ambrós, ¿qué fèu?

--Nó, nó: baixa tu, contestá l'especier, fent senyal ab la ma á
Blanqueta pera que baixás, y tot dirigintse á la botiga. Val mes, noya,
que'l deixes descansar, que mentres reposa...

--Peró com podeu saber lo que tè, si no l'haveu vist? En veritat vos en
tornau?...

Blanqueta al dir aixó ja era abaix en la botiga, y detenia per la mánega
al especier á fi de que no s'en anás.

--Ab lo que m'haveu dit, noya, ne tinch prou, que basta á voltas un cap
de fil pera saber si es de estam la madeixa. Si'ns acostavam al malalt,
pót ser li fariam mes mal que bè.

--Donchs bè ¿qué farém? insistia Blanqueta, observant que'l vehí s'anava
dirigint al carrer.

--Res... Creume, noya. Qui assegura, dúra. No hi cap necessitat, peró
per lo que pót ser, val mes que crideu al metge, y mes fará ell ab una
ullada que jo ab tots mos emplastres.

--Voleu dir, Ambrós?

--Sí, sí... y si m'has de créurer, noya, deixal estar, y no li trenques
lo son, que podria ser mal. No t'hi acostes... y espera que vinga'l
metge.

Entremitj de son egoisme, lo bon Ambrós, esperant mal de son pobre vehí,
sentia cert interés per la desgraciada amiga de sa filla, pensant que al
menos se salvás del perill ella, ja que pera son protector hi havia tan
poch que confiar. Així es lo mòn: al costat de las accions dolentas s'en
véu á voltas una de bona, y entremitj de las bonas una de dolenta.

--Y quin metge enviarém á buscar si no'n coneixem cap? Mare de Dèu y
quinas penas sòn las mevas!

--No te espantes per aixó, minyona... Qualsevol es bo. Aquí al girant
víu lo de las monjas de San Pere, ó sinó...

--Ja'l conech, ja'l conech, interrompé'l baylet. Sabs, Blanqueta, allí
ahont sempre hi vehem entrar matons ab flors?

--Donchs, per amor de Dèu! Veshi, veshi: corre, baylet, no't detingas!

--Y sinó, continuá l'especier, que vaja al doctor Guerau, que tè mes cop
de ull... y mes diners. Lo fosser del Pi t'en donará rahó, pus víu al
costat mateix del fossar. Sí, sí: en aquests casos val mes no pecar per
curt...

--Es á dir, Ambrós, que'l Joan déu estar molt mal segons diheu?

La pobre Blanqueta fèu aquesta pregunta mes afligida que may, per
deduhir de la previsió del vehí un perill inminent, peró ab facilitat la
calmá aquell, sens pérdrer res de sa felís catxassa.

--De qué te espantas? Com vóls que jo crega aixó del malalt, si no l'he
vist? Ba, ba: corre, corre, baylet, y que'n vinga un ó altre... y jo
entretant m'en aniré á casa, que tinch feyna molt precisa.

Y saltant al carrer l'Ambrós, l'atravessá ab passos mes llarchs de lo
que permetia sa tripa, mesclant saludos, disculpas y consells dirigits á
la desconsolada Blanqueta, que, sentintse brotar mes llágrimas en sos
ulls, no gosava á acostarse prop de la porta pera que no la vegessen los
vehins.

Entretant lo baylet corria carrer avall, en busca del metge de las
monjas, que era'l que vivia mes prop.

Al véurer Blanqueta, desde'l fondo de la botiga, com l'especier la
desamparava, donantli no mes que vanas paraulas per consol, no pogué
menos de sentir interiorment certa ira contra aquell home, y ab ira
digué entre sí, olvidada per un moment de sa tristor y desgracia:

--Y quin cor de home! Ja tenia rahó'l pobre Joan, quant deya que l'únich
sentit que tenia era'l de la gola!

La soledat que desde aquell moment esperimentá la desconsolada Blanqueta
fou major que totas quantas n'havia esperimentat, major que aquella en
que's trobá, sent nina encara, quant la mala sort arrancá de son costat
á sos bondadosos pares, major sí, pus en sa primera desgracia, la
desgracia era una y la rahó de la nina poch ferma per sa inocencia, y
ara eran dos las desgracias, es á dir, la actual y'l recort de la
passada, mentres que la rahó de la víctima era ja formada y ab tota la
forsa del judici y de la imaginació. En tant trist estat passava, com un
panorama, pel cap de la infelís Blanqueta tot lo que li havia succehit
durant sa vida y tot lo que son exaltat magí li presentava de incert,
confús y horrorós en sa vida futura, en lo temps que li quedava de
víurer. Veya devant sos ulls aquell fatal matí en que's despertá per
primera volta sense sentir los patons de sa mare, en que no vegé ni sa
sombra prop de ella; veya los camps desolats de Menargues, per ahont
vagá abandonada, famolenca y plena de fret y de miseria; veya aquella
primera y horrorosa nit en que, plena de por y sens cap esperansa de
consol, havia hagut de deixarse anar, per pura necesitat, y pera poder
dormir recullida, derrera la porta de sa anyorada casa; veya'l llarch y
aspre camí que sos peus núus, y entremitj de gent miserable y
desconeguda, havian hagut de fer, seguint al caritatiu frare que la
recullí, quant per primera volta la portá la sort á la ciutat de
Barcelona, pera trobar allí un nou pare y protector; y, després de tot
aixó, y donant un salt al temps ditxós que havia passat fins llavors al
costat del bó y generós falconer, veya, sí, una altre vida tan dolenta
com la que recordava, veya la espantosa imatge de la miseria, del
aislament ó abandono y fins la de la deshonra, ya que considerava
poderós al rival de son amant y'l creya capás de destruir á aquest y á
ella, á aquest per la gelosía y rabia ab que'l mirava, y á ella per la
intenció infame ab que sempre tan mal home la perseguia.

Peró no eran sols los recorts trists los que s'arreplegavan en la
memoria de la desconsolada donzella. Quant dubta'l mortal sobre la mala
sort que li espera, y perdent la esperansa compara temps y situacions,
no sòn sols los mals recorts los que fa revíurer la tristesa y la
desconfiansa; ans bè, pera sentir mes pena, pórta la memoria á la
imaginació los recorts bells y grats, pera que, comparantlos, ressalte
encara ab mes negres colors la situació en que's troba'l que péna. Així
mirant espantada la pobre orfaneta, en aquell moment, á la imatge de la
desgracia, que li semblava se li apareixia pera acompanyarla y no
deixarla may mes durant lo resto de sa vida, contemplava aquella figura
creixent en horror quant mes comparava ab son estat lo de sa ditxosa
infancia, y recordava las caricias de la mare al despertarse, las festas
de son pare á l'hora de dinar, las passejadas que feya ab tots dos als
diumenges, lo temps alegre de la cullita y del bátrer, en que seguia'l
trill per la era de son poble, los falconers del senyor de Camporrells,
que li donavan aucells y flors, la amistat de infinitas amiguetas, ab
las quals anava á cullir moras dels esbarzers ó á apresonar cigalas del
un arbre al altre, per fi, la ditxosa nit de San Joan ó de Nadal, lo dia
de la festa Major, los camps de Menargues, la fisonomia de son poble, y
fins la claror y'l sol que il·luminava la estimada terra ahont havia
nascut. Oh! trist ben trist s'anava posant ab tals memorias lo sensible
cor de la orfaneta, y així pensant, se considerava llavors mes órfana
que may, y tan fosch veya son temps esdevenidor, que no hi havia sol
imaginable pera poderlo il·luminar, semblant sos suspirs un sospir
seguit y sos ulls una font continua de llágrimas. Pera mes aumentar sa
tristesa no li faltava en sa soledat mes que una cosa, que prest
succehí, pus sempre al fixarse en las penas, per una fatalitat
indefinible, es quant mes de novas n'acuden: las dos estimadas tórtolas
de Blanqueta se posaren á murmurar en aquell moment, y la trista noya
hagué de sofrir aquell cant trist, per no tenir cor de fer callar á
aquells dos animalets á qui tan estimava.

--Cantau ó plorau, tortoletas mevas, que no sè lo que fèu, quant tant me
coneixeu y quant sòu las companyonas de ma sort! Cantau ó plorau, que lo
mateix es, quant una y altre cosa es en vosaltres per excés de amor y
gelosía, temerosas de pérdrer la companyia en que viviu! Jo us escolto,
plorant sols, pus sola y aislada'm trobo, y si temo, es de que no
tornará ja may pera mi la felicitat que'm fuig, estraviant pót ser
l'únich amor que'm queda, y destruhint ma esperansa! Plorau ó cantau,
tortoletas mevas, plorau ó cantau!

Durant tan trist estat, y quant Blanqueta, impacient, s'acostava á la
porta y treya'l cap pera véurer si tornava'l baylet, observá la
misteriosa actitut de alguns dels vehins, que, parlantse en veu baixa y
mirant á la casa del falconer, evitavan al mateix temps de que sos ulls
se fessen encontradissos ab los de la noya, y tan prest com la veyan,
giravan dissimuladament y's ficavan dins de sas casas. Misteri ben
significatiu era aquell pera la desgraciada órfana, peró mes ho era
encara la única escepció de tanta ingratitut: sa fiel y constant amiga
Marieta, la filla del egoista Ambrós, posada á la finestra de sa casa, y
mostrant la cara mes trista que pót mostrar una donzella sensible de
bons ulls, no perdia de vista la botiga de son desgraciat vehí, y cada
volta que podia atisbar á Blanqueta, com volentli revelar l'interés que
li movia sa desgracia, mossegantse'ls llavis, bellugava'l cap á dreta y
esquerra, y alsava sos ulls de Dolorosa al cel, ab ayre suplicatiu. Peró
Marieta, la amable amiga y, si's pót dir, consultora de Blanqueta, no
parlava, y quant coneixia que aquesta li anava á dir alguna cosa,
desapareixia en sech de la finestra, tornanthi luego, pera fer los
mateixos senyals y pera tornar á fugir quant sa mes estimada amiga
intentá parlarli. Ben clar se veya: la pobre vehina pugnava entre'l mes
bon desitj de socórrer y ajudar en sa desgracia á sa amiga y la ordre
severa, imposada per son pare, de evitar tota relació, durant aquell
dia, ab la casa del vehí malalt!

Tot aixó contribuhia á fer mes amarga la situació de Blanqueta, y mes
quant veya la inseguritat de trobar, en dia de tanta confusió, cap metge
á casa, pus dos vegadas havia vingut ja'l baylet y cap de ellas ab
metge: lo de las monjas havia anat á visitar al monastir de san Pau, y
al tancarse'ls portals, l'havian tancat defora; altre metge, indicat al
noy per la familia del de las monjas, era prohom del Concell de Cent,
y's trobava en aquella ocasió en la casa de la ciutat; de altre sabian
lo nom, peró no'l carrer en que vivia... y'l pobre baylet corria y anava
y tornava, y al arribar devant de Blanqueta, ni aquell sabia esplicarse
volentse disculpar, ni aquesta podia contestarli mes que ab esclafits de
plors y ab nou y major desespero cada vegada. Fatal contratemps!
Llargas, ben llargas li semblavan las horas á Blanqueta cada volta que
havia de esperar de nou, y llargas las anadas y tornadas del baylet; mes
¡quí ho diria! al pas que las horas de esperar li semblavan llargas, lo
dia li passava rápido y corrents en sa exaltada imaginació: veya que
s'acabava la tarde, y cada instant creya véurer com disminuhia'l sol
grau per grau en sa carrera, y no dubtava ja de trobarse quant ans en la
nit, ab son protector malalt, sense un metge pera curarlo, sense un
amich que la ajudás y consolás! Per segona volta s'havia de véurer la
desgraciada Blanqueta en una nit semblant, por son aislament y
desconsol, á la que havia passat en Menargues, quant las infernals
bombardas de Balaguer se li emportaren á sos estimats pares! Per segona
volta la poncella del camp havia de aguaytar sola, esposantse á que un
mal vent la arrebassás, y fes desaparéixer sa hermosura y sa forsa!

Lo trist pressagi se cumplí: la nit arribá ab tota sa fosca, y ni
resolució tingué la espantada donzella de encéndrer llum, temerosa de
que son espant fòra major vehentse á sí mateixa sola. Arrimada á la vora
de la porta, escoltava impacienta si sentia pel carrer trepitjadas lluny
ó la veu aguda del baylet, peró passava'l temps, y lo únich que
ressonava en los ohidos de Blanqueta, en lo silenci de la nit, eran los
esbufechs del pobre falconer á qui ni podia ni sabia com socórrer!

Unas sombras giraren per l'estrem del carrer durant tal impaciencia,
peró Blanqueta no las arribá á véurer, ni ellas á la noya... y mes
valgué que fos així.

Per fi, al cap de bon rato sentí Blanqueta la veu del baylet, que venia
esplicant l'estat en que's trobava son amo, y deduhint per aixó que
venia'l metge, se ficá resolta á dins, corregué á la cuyna á buscar un
lluquet, y encengué llum ab la major promptitut. Y en efecte, justa
prengué la mida, pus al sortir á la botiga, ab la ma devant del llum
pera que no s'apagás, posava'l peu en lo llindar de la porta lo
renombrat doctor Guerau, qual semblant no era'l mes afable, sobre tot
desde las derreras noticias que li havia revelat lo baylet que
l'acompanyava, pus, á saberlas ans, hauria pres sens dubte certas
providencias, que llavors havia de executar precisament al sortir de la
casa del malalt.

Encara que familiarisat ab desgracias lo doctor Guerau, s'hagué de
conmóurer ó interessarse algun tant, vehent al costat de la desgracia la
hermosura, cosa que contribueix á divinisarla en cert modo, y sembla que
fa atráurer mes facilment la compassió. Procurá ans de tot calmar ab
bonas peró breus paraulas lo desespero de la noya, pera evitar que fos
confusa la relació que li feya de tot quant havia passat, y arribat ja á
la cambra, se dirigí al capsal del llit, portant á son costat á
Blanqueta ab lo llum, de manera que no podia véurer bè de prompte la
cara del malalt.

Gran fou la sorpresa del doctor així que la noya separá la ma del llum.
La cara y'ls ulls del falconer estavan en lo mateix estat que ans, peró
la boca, que estava oberta, per estar lo cap molt caygut, deixava véurer
una negror lo mateix que de tinta. Acostant llavors lo llum á la boca, y
baixantse un poch lo doctor Guerau, digué, sens alsar la veu, algunas
paraulas que no deixá de enténdrer la desconfiada Blanqueta.

--Sí, sí: llengua y paladar y tot, tot está negre. Avansada está la
cosa, peró no ha anat ab la pressa que en molts altres.

--Y qué será, senyor doctor? esclamava Blanqueta. Verge Santissima dels
ángels, teniu pietat de mi!

Lo doctor prengué lleugerament lo pòls al malalt, y separantli després,
ab la punta del bastó, la camisa del pit, anyadí:

--Estrany es. Sembla que pel cos no hi ha encara tacas, y podria ser que
sostenintse fins demá... Quí sab. Peró de tots modos, si no las tè avuy,
las tindrá demá, y ab perill tan compromés, es precís...

--Qué?

--Jo sento, noya, tenir que dirtho, peró ab las prevencions que hi ha
per part del gobern de la ciutat y ab los mals recorts y escarments que
ha deixat un mal tan cruel, no pót menos un, y es deber de tot físich,
de postposarho tot al bè y á la salut pública.

Al sentir aquestas espressions, los ulls de la donzella brillaren com á
foch, descobrint tot lo horror que sa ánima preveya, y sa cara grogejá.

--Peró bè, doctor? qué es lo que tè'l Joan?... Quin es aqueix mal tan
cruel de que parlau?

--Lo que tè (contestá'l doctor, fent una suspensió y mirant á terra,)
es... es la glánola.

--La glánola...! La peste...! Verge santa dels desamparats! Ja ho veig,
doctor, ja ho veig, que estich condempnada á quedar novament órfana y
sens amparo en aquest mòn!

Y posantse'l devantal als ulls, tan íntima aflixió demostrá Blanqueta,
que fins al doctor Guerau, á pesar de sa esperiencia, li fèu venir ganas
de plorar, per conéixer que verdaderament aquella desgraciada hermosura
se trobava sola en lo mòn, com ho probava lo véurer que, en un cas tan
crítich de estar malalt lo cap de la casa, no rodejava son llit mes
companyia que la de la noya. Peró'l deber era ans que tot.

Després de un curt silenci, preguntá ab tota senzillés Blanqueta al
metge:

--¿Donchs, qué farém, senyor doctor?

--Res, noya: allúnyat del malalt, pus, com ja te he indicat, prest
vindrán per ell.

--Com! Qué diheu?... Vindrán per ell?... Y quí?

--La cerca de la ciutat, á la que vaig á avisar enseguida.

Al dir aixó, lo doctor girá en direcció á la escala, com indicant que ja
no tenia res que fer y no's devia pérdrer temps.

--Nó, doctor, nó! esclamá la noya, detenintlo. Jo desamparar á mon pare
y protector, al que ha salvat ma vida y ha vigilat ma honra, al que ha
sigut mon consol y ma alegria, jo desampararlo perque's pert ell y's
pert també ma esperansa...? Aixó sí que no ho faré. En bona hora que ma
esperansa fuge, peró mentres ell respire, á mi'm toca cuydarlo, y no'm
fa res de acompanyarlo en la mort, ja que he sigut sa companyona en
vida. Diheu, doctor, diheu: qué he de fer?

--Infelissa! Ta lleyaltat y amor no tè exemple en quant he vist, tocant
á aquest mal que tant espanta, peró ab ton bon desitj no farias mes,
donzella, que agravarlo. ¿Qué farias ab ta inesperiencia, ab ta
perturbació, ab ton aislament? ¿Qué farias, si l'enmetzinat alé del
malalt te feria á tu mentres creyas consolarlo, y cahent á sos peus
malalta com ell, haviau de ser un y altre víctimas y testimonis mútuos
de una desgracia inevitable, vehent ell ta agonia y tu la sèva? No val
mes que de dos s'en salve un, que se evite la propagació del mal en la
ciutat, y, sobre tot, que's medique y's cuyde al malalt ab tot ordre,
calma y seguretat per qui tè coneixement y esperiencia de tal mal y per
aquell á qui no perturba cap afecte ni interés? Deixa, deixa, noya, que
se'l emporten á la Santa Casa, y prega tu á Dèu entretant que us ajude á
tu y á ell.

La pobre noya no tenia rahons pera contestar al metge, y aquest havia
enfilat ja la escala, quant un truch á la porta de la botiga cridá la
atenció de Blanqueta, la qual s'en adoná, y deduhí per alló que'l baylet
no era á la casa.

--Quí será? Quí podrá trucar, estant la porta oberta y haventhi allí'l
baylet? Peró nó: ah! Ja ho conech! esclamá Blanqueta ab lo to mes
desesperat. Ja ho veheu, senyor doctor, ja ho veheu... fins lo baylet
m'ha desamparat!

Y havent cridat per dos vegadas, tot baixant, al baylet, aquest no
contestá, repetintse solament en cambi lo truch de la porta. Al arribar
á la botiga la noya y'l metge, una y altre quedaren sorpresos, de véurer
quí era'l que demanava y l'objecte ab qué venia.

--Ay ay? digué'l doctor. Quin miracle es aquest? Ans que'l metge haja
dat l'avís, vos trobau ja á la casa del malalt? Esquisida es, á fe,
vostra vigilancia.

--Dèu meu! cridá la noya, al sentir las rahons del metge, y vehent que
al derrera del que demanava seguian altres dos homens portant una
llitera tapada. Y sòn los de la cerca! Com es possible aixó, senyor
doctor?

--Filla, jo mateix m'en admiro...

--Es tal nostra vigilancia, (contestá l'home ab una fredor que li era
habitual,) que, pera evitar lo mal públich, no perdonam res, y moltas
vegadas sabem ans que'l metge ahont jauhen los malalts.

--Sempre hi ha vehins temerosos, digué'l doctor, que, á las primeras
sospitas, corren...

--Es ben cert, senyor doctor! esclamá abatuda de dolor Blanqueta. Ni un
vehí per anar á buscar á un metge, y pót ser mes de un pera avisar ans
de temps á la cerca!

L'home de la cerca contestá ab una mitja rialla, confirmant la
conjectura de la noya, y en seguida digué:

--Donchs, vos apar, doctor Guerau, que sens dificultat...?

--Sí sí: enllestiu, que jo tinch altres cosas que fer.

--Es cert, es cert, doctor? esclamava Blanqueta, girant com á boja per
la botiga, y sense saber lo que li passava. Es possible lo que van á
presenciar mos ulls?... Misericordia divina!... Quanta desgracia en un
sol dia! Y que hé fet jo, pobreta de mi, pera que així'm castigue'l
cel?... Nó, nó! mos ulls no ho veurán, mos ohidos no ho sentirán...
Jesús! Jesús! Anau, anau... que jo m'en vaig á amagarme en'l estrem mes
recóndit de esta casa.

Deya aixó Blanqueta, mentres lo doctor Guerau corria ja carrer avall,
fugint dels miasmas, y mentres l'encargat de la cerca, ab son fanal á la
ma y seguit per la llitera, pujava la escala en busca del malalt, que en
pochs minuts tingueren trasladat, emportantsel, sens detenirse, al
apartament dels empestats del Sant Hospital.

Al fugir la noya, pera no presenciar tan trist espectacle, s'introduhí
en la rebotiga, penjá'l llum de qualsevol manera, y sentantse en una
cadira, verdaderament arreconada, tancá'ls ulls, se tapá ab los dits las
orellas, y plorant, esbufegant, resant y esclamant, esperá que passás
aquell fatal moment ó'l temps en que calculá que l'acte havia tingut
efecte. Al ressonar en sos ohidos lo trepitj pesat dels homens que se'n
portavan la llitera, Blanqueta doná un jiscle, y del tot abatuda y
desesperada, arribá á posar son front sobre de sos genolls, y en tal
actitut permanesqué per un rato, darramant llágrimas y mes llágrimas, y
no sabent con ferho pera detenirse'l plor y calmar la viva agitació que
li partia del cor.

Peró ans de esplicar lo que succehí á Blanqueta, al esforsarse pera
sortir de sa postració, convé disculpar en cert modo la part de egoisme
é inhumanitat (que tal haurá semblat al lector,) dels vehins y demés
coneguts del pobre falconer, sabedors del mal que á aquest afligia, fent
una breu pintura, á tal objecte, de lo que era la cruel y horrorosa
peste de la glánola.

Després de la dansa de S. Guy, que invadí la Alemania, y en qual
enfermetat no hi havia mes remey que exorcisar als malalts, possehits
del diable, recitant versos de la Biblia; vingué al mòn la glánola, dita
així, segons creuhen alguns, per sortir unas glándulas ó tumors en
certas juncturas del cos, y ab tal nom ó ab lo de landre era coneguda y
anomenada la enfermetat en molts paissos y en diferents idiomas.

Lo terror que la glánola produhí no tè comparació ab lo de cap altre
enfermetat, de quantas, com ella, nos havian vingut de Llevant, com que
era un dels presents fets á la Europa per las crehuadas.

La Fransa, la Italia, la Espanya y després la Inglaterra, la Alemania y
la Holanda foren, successivament y en continuas renovacions, víctimas de
ella.

Peró de totas quantas escursions fèu lo mal, cap fou mes cruel, ni en
cap se presentá ab un carácter mes devastador y espantós com en 1348.
Desde llavors la glánola fou sempre símbol de terror, de espant y
miseria; son recort y son nom eran lo fantasma perseguidor del cor y de
las conciencias, y ¡cosa estranya! al pas que era'l medi de moralisar
als incréduls, per lo temor de la mort, apagava los bons instints y
sentiments, per lo terror de la enfermetat. L'home, aterrat, contemplant
sa efímera existencia, alsava rendit las mans á Dèu, demanantli
misericordia, peró no las estenia al próxim, quant veya que son semblant
queya ferit del mal á son costat. Aberracions humanas, que en va cap
filosofia es capás de fer enténdrer!

Fins ab los preludis que avisaren sa vinguda, fou aquella vegada
terrorífica la aparició del mal, pus després de sentirse continuos
terremotos per molt temps, comensá á plóurer, y de tal manera, que durá
la pluja, sens interrupció, per espay de sis mesos. Llavors comensá la
verdadera devastació de la glánola, cahent á sa bufada poblacions
enteras, que quedaren sens un habitant, y barrejantse en la desbocada
corrent de aqueixas miserias que tot ho arrebassava, junt ab la manta
del pobre, los mantos dels emperadors, las coronas dels reys y las
mitras dels bisbes. Entre las víctimas ilustres, ho fou, en nostra
Espanya, lo rey Alfonso XI de Castilla.

Pera tráurer la proporció dels efectes de la peste, que'ns pinta lo
Petrarca, en aquella temporada de trist recort, basta saber que, sols en
la ciutat de Venecia, moriren aquella vegada deu mil personas. Així es
com los historiadors, transmitint la veu del poble, arriban á dir que
"desde Noé, may l'ángel esterminador havia mort tanta gent com llavors."

Molts dels malalts se pót dir que ni arribavan á estarho, pus morian al
primer dia, de repent y fins pel carrer.

Comensava'l mal per una febre violenta, y seguia després un deliri,
estupor é insensibilitat, no guardant sempre'l mateix ordre en aquestas
senyals; la llengua y'l paladar se tornavan negres y com á cremats, y
l'alé despedia un fetor insoportable. Molts dels malalts tenian una
peripneumonia violenta (inflamació del pulmó y de la pleura,)
acompanyada de hemorrágias promptes y mortals, y ordinariament se
manifestava la gangrena per unas tacas negras que sortian per tot lo
cos.

No hi ha que parlar de remeys, perque eran ineficassos tots los
ordinaris, y dependia la cura de una casualitat, difícil de endevinar, ó
del giro que prenia'l mal per sí mateix, com quant sobrevenian postemas
exteriors, en qual cas la vida no corria ja cap perill.

A tal estrem arribá la por del contagi, que no's trobavan ni metges pera
curar, ni servidors pera cuydar als malalts, ni capellans pera
assistirlos en los últims moments, de manera que, pera remediarho,
tingué'l Papa que concedir indulgencia á quantas personas se
consagrassen als atacats del mal, y s'absolgué plenariament als malalts,
encargant als sacerdots que'ls ho fessen saber.

Las prometensas, rogativas, penitencias y fundacions menudejavan encara
no hi havia los primers síntomas de una nova visita del mal, y'l poble
menut y pobre, pera aplacar la ira del cel, presentava á voltas, per las
ciutats y pobles, espectacles tristos y repugnants, encara que piadosos,
pus se veyan passejar pels carrers arreplechs de homens mitj núus que
s'assotavan á sí mateixos ó uns als altres.

La estadística que ofereix la ciutat de Barcelona, segons se troba en
los dietaris del Concell de Cent y de la Diputació, proba en primer
lloch la aparició continua de la glánola, desde la data citada fins al
sigle XVII y aprés la mortandat esperimentada en ella, que no es poca
si's comparan los temps y la gran diferencia del número de habitants de
ans ab los del temps actual. En l'any 1333, que es una de las
apuntacions mes antigas, consta que en poch temps moriren deu mil
personas; de aquesta data fins al temps del rey Fernando se repetí la
peste en Barcelona al menos deu vegadas, y de llavors en endevant fou
tan continua y horrorosa, que s'hagueren de publicar jubileus pera'ls
que morian, facultar als capellans péra que diguessen dos missas, fer
bandos contra'ls metges y cirurgians que fugian, y fins arribá una
ocasió en que no hi havia qui pogués tocar las campanas de la Catedral.
Dèu nos guart de semblants tristesas!

### XXXVI. Com lo malvat donzell s'en portá á la orfaneta al jas de En Simon. 

Probará, donchs, tot lo referit, quant menos, que no deurá estranyar lo
lector la indiferencia ó por dels vehins respecte del pobre falconer,
sent com era ell, en son trist estat, lo primer senyal de la renovació
de un mal, que tan cruels recorts havia deixat pochs anys ans, com si
diguessem lo preludi de la vinguda del ángel esterminador, de aquell
ángel que, quant venia, no anava acompanyat sols de la peste, sinó de
fam, miseria y guerra, com ho feya créurer ja mes aquell dia ab l'estat
efervescent de Barcelona.

Peró tot aquest horror, així lo de la peste que s'acaba de descríurer
com lo que oferia per sí sol lo desconsolador quadro de la casa del
falconer, en lo moment de separarse aquest de sa afillada, no era res,
absolutament res en comparació del que esperimentá la pobre Blanqueta al
alsar lo cap dels genolls, ferits sos ohidos per una veu coneguda, de
fatal recort y que no esperava sentir en aquella ocasió.

No bè la llitera habia girat la cantonada del carrer, dos homes s'havian
adelantat apressuradament cap á la casa del falconer; trobant la porta
descuydada havian penetrat en la entrada, y l'un de ells, atret per la
claror del llum de la rebotiga, s'havia introduhit fins á la presencia
mateixa de la abatuda víctima, que ni esperit tenia de tornar á obrir
los ulls pera no contemplar ab ells lo horrorós quadro que de sobras
veya ab los ulls del esperit.

--Aquí está! esclamá l'home ab alegria infernal, al véurer á la
donzella. La hora ha arribat, Blanqueta: jo vinch pera salvarte, y...

--Oh! cridá la noya, horrorisada, posantse dreta, y corrent á un recó,
fent seguir arrastrant la cadira, y colocántsela devant de ella, com
volentse parapetar. Verge Santíssima! Fuig, fuig, mal esperit, Llucifer
perseguidor; aparta, mal cavaller... Horror! horror! No'n tinch prou
encara ab una gran desgracia, que m'en portas una de pitjor? Fuig, fuig!
Arrera cor de roure, infame, vil...!

Apretava ab una ma Blanqueta la cadira contra sí y ab l'altre recullia
vagament la roba que tapava son pit, com posant també en guarda sa
honestitat y sa honra. Son cos inclinat y son cap test al mateix temps
podria dirse que simbolisavan la por y la vigilancia, y sos ulls, vius y
bellugants, se podrian péndrer bè per las únicas armas de la ánima, que
probavan de espantar al enemich, quant no's confia en la defensa de las
del cos, en las mans.

--Tant te espanto? li digué'l perseguidor, afectant un to suau y amable.
Mira que vinch á salvarte, vinch de pau, com sempre, vinch á rendirte
mon desesperat amor, vinch á oferirte ton ben estar, pus serás desde
avuy ma esposa, avuy, que tinch major poder que may, pera transformarte,
sens dubte, de una órfana miserable en la esposa de un cavaller
distingit!

--Nó, may! may! Tornáuvosen per ahont haveu vingut, deixaume en ma
miseria y orfandat, pus jo no sò vostra, ni ho puch ser, ni ho vull ser.
Vergonya, vergonya vos en haviau de donar, que tot un majordom del palau
del senyor Rey vinga á perseguir á una honrada y desgraciada donzella.
No us atanseu á mi, mal cavaller, y respectau quant menos la casa de un
moribund!

--Insisteixes? digué'l donzell, en actitut de avansar cap á Blanqueta, y
respirant sos ulls la passió mes liviana y'ls mes desenfrenats
sentiments. No vóls pensar, noya, en qui ets y en qui sò?

--Nó, nó! May!

--Nó? Donchs pensa que demá tornarás á ser lo que eras la primera volta
que entrares en esta casa, demá estarás sense menjar, sens protector ni
amparo, sense amor ni companyia: demá ton amant estará baix mon arbitre
y en poder de la justicia, que'l fará servir de exemple y escarment als
revoltosos de aquesta ciutat; y demá... demá nó, avuy mateix... sí, tu
serás esclava forsada de ma passió, si ara, de seguida, no't resols á
ser volenterosa amiga de qui no pót víurer sense tu.

--May, may! contestá Blanqueta ab resolució heróyca.

Y com en aquell moment se sentís prop de la porta del carrer la veu de
una persona, que semblava com temorosa ó espantada, lo donzell,
advertint per alló lo perill que corria, prengué una actitut resolta y
atropelladora, al pas que la noya, confiant de ajuda, se ostentá ab
aquell ayre tan súblime de que sols pót tenir idea qui haja contemplat
en situacions semblants á alguna de las artistas trágicas que tenen fama
en nostres dias.

--S'ha acabat la compassió! cridá'l donzell, mirant alternativament á la
víctima y á la porta. Órfana orgullosa, cedeixes ó no?

--Primer la fam y la miseria, primer lo llit de la peste, ahont jau mon
protector, ans que'l llit conjugal de un lladre de honras. May, may seré
teva!

--Donchs llavors, á la forsa...

Avansant lo donzell, pera cenyir ab sos brassos los de Blanqueta,
aquesta, que en va havia esperat ajuda, alsant la veu en sas últimas
paraulas, vegé enterament desvanescuda sa esperansa, y arribada la hora
de sa desgracia, invocá al cel la trista víctima, estengué sos brassos,
sacudí son cap, probá de cridar, peró aterrada com á paloma que véu ja
sobre son coll la garra oberta del esparver, sentí en sech pérdrer las
forsas, y debilitat son cor, y quedántseli sa veu en la garganta, perdut
lo color de sa cara y emboyrats sos ulls, caygué, ab tot lo pes de son
cos, llarga en terra.

--No perdam temps! digué llavors enrabiat y confús lo donzell, fent
senyal al home de fora que s'acostás. Ja que no hi ha altre remey, al
coll y afora.

Y agafant un y altre sens compassió á la hermosa y desgraciada
Blanqueta, la alsaren de terra fins á arribar á sentarla en la cadira;
posada així, l'home la prengué, tot baixantse, per las camas, lo donzell
la sostingué per sota dels brassos, y deixantla anar luego sobre de la
espatlla del home, de la manera que sól carregarse una saca de blat,
s'alsá lo manat servidor ab tan noble carga, y junt ab lo tiránich
senyor que'l manava treballar, fugiren un y altre cap á la porta, y
desaparegueren carrer avall, cuberts per la sombra de la nit.

Lo cap hermós de Blanqueta penjava á la espatlla del sayó, com una flor
hermosa á la que han xafat lo mánech poch temps ans, y guarda encara la
bellesa de la vida. La ma atrevida del luxuriós donzell la aguantava y
cariciava de tant en tant, mogut sols per una compassió egoista.

De la boca de la atropellada víctima sortia un sospir continuo y cansat,
de manera que arribava á ser també un Ah! seguit, per lo qual fins pót
ser la haguera conegut, en aquell silenci, qualsevol que intimament la
hagués tractada: era alló la aroma de la flor xafada, que avisa, encara
que ab poca forsa, al solitari que per prop de ella passa.

Al sortir la porta, se sentiren dos veus que espressavan, á qual mes, la
sorpresa de lo que estava succehint.

La una era aguda, y al mateix temps tendre y espantada, que deya:

--Ay, pobre Blanqueta!... Y se la emportan! Verge Maria!

Era la veu del fiel baylet, que acabava de arribar fatigat, en aquell
moment, de cumplir un encárrech que li havia fet la vehina y bona amiga
de Blanqueta.

Una puntada de peu, donada ab violencia, y tot passant, pel inhumá
donzell, arramblá á la paret de la entrada al compassiu noy y lleal
companyó de la desgraciada orfaneta.

La altre veu fou un Ay! de horror, jiscle donat per una veu dolsa, en la
finestra de la casa del especier, ahont se sentí cáurer al mateix temps
un cos de una persona, tal volta desmayada.

Era alló una senyal de desesperació repentina, donat per la bona amiga
Marieta, la qual, ignorant primer l'objecte dels dos homens que havian
entrat en la botiga, acabava de deduhir en aquell moment, per la
esclamació del baylet y pels ronchs del gos mastí que seguia als
raptors, la afrentosa y nova desgracia de sa amiga, y qui era l'infame
que la ocasionava.

Al arribar los dos que fugian á la cantonada de un carreró llarch y
estret que conduhia, per prop de Santa Ana, á un estrem de la muralla,
l'home que portava la carga preguntá al altre:

--Per ahont pego?

--Tot dret... Al jas de En Simon.

Al sentir tal ordre l'home's detingué com admirat.

--Qué diheu?

--No't detingas: endevant.

--Peró al jas ó al hostal?

--Al hostal: lo mateix tè.

### XXXVII. Entre amor y amor patri ¿quin vèns? 

S'acostava la hora acostumada en que'l constant y enamorat Guillemet
solia cumplir de amagat la cita de amor ab sa hermosa y senzilla
falconera.

Desde que'l pare ó protector de sa estimada, descobrint los amors de
esta, havia donat ordre al jove preferit que no s'acostás á sa casa, lo
cap de aquest no reposá, calculant lo mal que havia ocasionat, y sobre
tot la privació en que's veuria. Si ans era sols lo cor, per excés de
amor, lo que'l feya patir ¿qué tal havia de ser llavors, si eran lo cor
y'l cap los que'l mortificavan, vehent cada volta mes confusa sa
esperansa?

Peró com may créu pérdrerla qui sent una passió que'l guia, no volgué, á
pesar de tot, l'enamorat jove, prescindir de sa costum, y arribava á
tentejar un pas, que si bè era imprudent, lo considerava obligat, sobre
tot quant las últimas miradas de sa estimada, al despedirse, li havian
fet recobrar la seguritat, que pocas horas ans li havia parescut
dubtosa. L'amant, aborrit de sa sort, s'havia arribat á resóldrer, tan
prompte com vingué la nit, de anar á rondar, mes ó menos amagat, la casa
de sa estimada, per mes que no hagués de véurerla, per mes que del
terrat que cuydava la hermosa Blanqueta no hagués de sentir cáurer, com
altres vespradas, sobre de sas mans, ni una flor, ni una branca de
olorosa herba.

Pobre Guillemet si hi hagués arribat! Sols un contratemps, permés pel
cel en profit dels bons, lo podia distráurer de son intent, salvantli
tal volta fins la vida, pus á la mateixa hora, son infame rival, lo
majordom del palau, alentat per la confiansa que havia cregut meréixer
aquell dia de son rey, tenia en aguayt homens que vigilassen los
encontorns de la casa del falconer, disposantse á agafar á aquest y á
Guillemet com á conspiradors y contraris á la Magestat Reyal, y pót ser
fins á matarlos, pretestant sa resistencia.

Pensatiu y capficat atravessava, donchs, Guillemet un carrer próxim á la
iglesia de Sant Jaume, que era llavors junta á la casa de la ciutat, en
direcció á la casa de sa estimada, y podria dirse que res l'hauria tret
de sa fixació y tristesa, com que ni's parava en los que passavan prop
de ell, á no haver sigut una gran causa, un altre objecte que fos tan
grat á son cor com la passió que en ell bullia. Sols un amor podia
distráurerlo, en tal moment, de son amor, l'amor patri, que no deixava
de ocupar gran lloch en son esperit.

Un crit general de --Ara surt! Ara surt! Es mossen Joan Fivaller!--
atragué naturalment la atenció del desconsolat jove, que, ocupat
principalment aquell dia en son desgraciat amor, no estava prou enterat
de tot lo que passava per Barcelona, y fins ignorava la reunió y última
delliberació del Concell de Cent, quant los actes de aquesta corporació,
una volta sabuts per los mes inmediats curiosos ó interessats, passavan
rapidament de boca en boca y's transmitian en un instant desde la plassa
de Sant Jaume als estrems mes apartats de la ciutat.

Al sentir En Guillemet lo nom de son protector, conegué interiorment que
no devia prescindir de averiguar lo significat de aquella alegria
general que's notava en tots los semblants de la gent del poble, al
pronunciar y repetir un nom tan il·lustre; sabent qui era mossen Joan
Fivaller, recordant sa dignitat, son amor patri, son noble orgull, y que
era la primera persona de qui sentiren veritats, en altre ocasió, los
cortesans y áulichs del rey Fernando, deduhí facilment, que, en lo nou
altercat de aquell dia, estaria sens dubte destinat á ser héroe ó
víctima, y suspenent son ánimo per un instant, procurá enterarse per los
que passavan de qué era l'entussiasme del poble en tal conflicte. No li
faltaren esplicacions promptes y entussiastas de totas parts, y pensant
que efectivament héroe ó víctima anava á ser la persona per qui sentia
ell mes respecte y gratitut, al observar que inmensas bandadas de poble
corrian depressa á diferents punts de la ciutat pera armarse ó
prevenirse mentres se esperava lo resultat de la entrevista ab lo Rey,
no pogué menos de sentir també bullir en sas venas sa sanch jove y
honrada, y de anar experimentant la mes ó menos gradual excitació que'ls
nervis desplegan en casos semblants, infundint la major energia de la
vida á tots los sentits. ¿Y com no havia de experimentar y sentir tot
aixó En Guillemet, y en molt major grau que'ls altres, sent com era
admirador dels actes de Fivaller, deixeble (en lo tocant á la opinió
política) del experimentat mestre Nicolau, y amich del franch y honrat
falconer Joan de la Murtra, víctima en Casp dels partidaris del nou rey?
¿Com no havia de excitarse é inflamarse en foch patri mes que ningú, y
fins tal volta sentirse inclinat á la venjansa, quant ohint presentar
com á causa de tals trastorns é infraccions de la lley als áulichs del
Rey, s'apareixia devant sos ulls l'infame majordom, que tant disgust
havia sembrat aquell dia en la casa de sa estimada, y junt á ell, com á
víctima ensangrentada, la figura de son protector, del home mes noble,
mes generós, mes just y mes digne de ser estimat de la ciutat de
Barcelona?

--Oh! esclamá, passant del aburriment y la postració á la resolució y á
la energia, després de un breu moment de quedar suspens. Perdónam, ma
estimada! Perdónam, angel que vigilas mon pur amor! Perdonaume un y
altre, si'l deber me distrau desde ara del objecte que constantment ha
ocupat avuy mon cap, pus així com així tampoch podria gosar aquesta nit,
com las passadas, de véurer ú ohir á la reyna de mos pensaments. Fuig,
fuig per avuy, dòls amor de la bellesa, y vina á reemplassarlo, oh
energich amor de la patria! L'enamorat es ciutadá!

Y fent com fa'l soldat que pensa en sos fills al comensarse la batalla,
quant arriba'l moment crítich de la barreja, olvidá també Guillemet en
sech fins la grata figura de sa estimada, que tan impresa portava sempre
en lo cor y en la memoria, y llansantse ardent y entussiasmat entremitj
de una de las turbas que passavan, ab ella seguí, participant en seguida
de tots los desitjs que manifestavan los que la componian, com corrent
aislada que, al desembocar sas ayguas en lo riu, pren la forsa é impuls
de aquest, tan prompte com unas y altres ayguas se confonen.

Anava aquella bandada, com altres que's dirigian á diferents cantons de
la ciutat, á armarse y prevenirse, y tenia senyalat per lloch de son
aguayt y vigilancia la plassa de Jonqueras, ab motiu de haverhi
depositat en un magatzem vehí, y desde'l moment en que's manaren tancar
los portals, totas las ballestas que's guardavan en l'espay extramurs y
junt al mateix portal de Jonqueras, anomenat Joch de la ballesta, que
era'l punt ahont solian anar los barcelonins á exercitarse en lo tir de
aquesta arma, donantse en cert temps del any una funció pública, en la
cual la ciutat pagava una gran cantitat pera compra de joyas y premis
als millors tiradors.

Quant la bandada arribá al punt destinat, Guillemet havia conseguit ja
captarse la simpatia de tots, com que son bon parlar, sa energia y
entussiasme y la circunstancia de sas relacions ab la casa de Fivaller
movian á quants l'escoltavan, y bastava pera que li cedissen lloch de
preferencia y'l deixassen, com qui diu, manar y dirigir.

Apinyada estava la multitut en un estrem de la plassa, fentse la
repartició de las ballestas, que se entregavan proporcionalment als
clavaris ó prohoms mes vells de alguns gremis, pera que ells las
repartissen en personas de sa confiansa, de lo que'n prenia nota un
oficial del Concell, y á mes anavan compareixent tot sovint particulars
armats, qui de llansa, qui de espasa, los quals s'havian separat ans de
la comitiva sols pera armarse, y acudian llavors al lloch designat.

Unas fallas ó teyas encesas il·luminavan aquell acte de impaciencia y de
dubte, y cada un que venia de nou armat, cada nova espasa ó pica que's
veya blandir al ayre era un nou triumfo, un grau mes de seguritat
pera'ls que's disposavan á resistir, si convingués, tota la forsa que
pogués llansar lo senyor Rey contra son poble. Dalt de una gran caixa,
ab la que s'havia transportat allí un gros número de passadors y
fletxas, estava en peu Guillemet, si no donant ordres, guiant pera'l bon
ordre en la distribució, y comunicant lo projecte combinat allí per los
principals de la bandada, de una manera que no ho haguera fet millor en
campanya lo mes estratégich cinquantener de aquell temps. Sa veu de tant
en tant entonava ó equilibrava la desordenada turba, que, sens instint
militar y moguda sols per lo desitj de no deixar trepitjar sas
llibertats, ab los desahogos de certas imprecacions y ab la sort de
tenir algunas armas, creya bastarli pera atemorisar als enemichs y
desbaratarlos quant se trobassen cara á cara; així que, parlant En
Guillemet, ó'l jove escribá, com li deyan la major part, tothom callava
y tothom aprobava sos dits.

--Ánimo, cridava, ánimo, ciutadans de Barcelona, que avuy será'l dia.
Temps ha que convenia una llissó forta contra'ls enemichs del Lon nom de
la ciutat, contra'ls deshonradors de la dignitat reyal. Sempre havian
anat ab armonia los reys y'l poble; á aquesta armonia, mare fecunda de
esforsos, déu la patria sas glorias, son engrandiment, son poder en
totas las parts del mòn, y pus ara als mals consells de gent estranya
que rodeja lo mes espléndit dels tronos se déu la destrucció de aquesta
armonia, privemlos ab temps de avansar, perque trencada la armonia,
quedan trencadas nostres llibertats, trencada la memoria de las
grandesas passadas y trencada la seguritat del poble y la esperansa de
recobrarla. La amenassa existeix, lo perill corre, la víctima ha posat
ja'l peu en lo primer grahó del catafalch: vigilancia, donchs, y estem á
punt pera que no acabe de pujar. Mes, si aixó arriba á succehir, si'l
ferro de la injusticia fereix son cap, llavors, ¡ah! llavors, no la
deixem morir sola, que es á nosaltres á qui representa, y com ella havem
de passar per la sort que se li senyale. Correm á morir, y encatife
nostre sanch lo lloch ahont cayga'l mártir: així'l fum de nostra sanch
será'l núvol de gloria, sobre del qual pujará majestuosament sentada al
cel la ánima del heróych patrici. Ánimo, ciutadans de Barcelona!
Preveniuvos per si la llissó ha de passar á ser escarment, per si sona
la hora de la venjansa, y en aquest cas, olvidau, ciutadans, vostre
treball y vostra hisienda, olvidau á vostres fills, esposas y pares,
recordauvos sols de la patria que us crida y que es vostra mare, é
impávits é inflexibles correm á buscar la mort cara á cara, la mort ó'l
triumfo, que de totas maneras triumfarém encara que degam morir. Lo
primer vull ser jo si'l cas arriba, lo primer, no pera serho en
dignitat, sinó pera poder dar lo primer cop, y...

Delirant semblava estar de entussiasme lo fogós jove que parlava á la
multitut, y per graus creixia son enardiment, quant al millor punt y
tenint suspensa de sa veu la atenció general, se'l vegé interromput y
trasmudat en sech, sens poder acabar de emitir la idea que iniciava, y
ni poder pronunciar tan sols la paraula que seguia. Sos ulls, que fins
llavors havian brillat ab tot lo foch del entussiasme patri, se
contragueren de manera, que indicavan realment una inesperada admiració,
sacudí'l cap á dreta y esquerra, entre avergonyit é impacient, y
passantse com desesperat la ma per demunt dels ulls y del front fins á
estufarse'ls cabells ab los dits, doná un salt de demunt de la caixa
ahont estava, y ficantse atropelladament per entremitj de la multitut,
que no deixava de ferli lloch per cert respecte y per ignorar la causa
de tan repentina transformació, arribá al estrem de aquell mar de gent,
y emprenent ab tota forsa una correguda per lo carrer mes inmediat,
desaparegué enterament, deixant á tothom confús y admirat.

¿Qué podia ser alló, en qui per primera volta de sa vida havia donat
preferencia absoluta al amor patri sobre l'amor de la bellesa, en qui'ls
debers de ciutadá y'ls de la amistat y la gratitut havian posat tan
forts arrels, y en qui la forsa de sa imaginació y son talent anavan
infundint en aquell mateix instant dots creixents de eloqüencia
tribunícia y popular? ¿Seria que l'amor de la bellesa tornava á véncer
l'amor de la patria? Quí sab!

La transformació y resolució repentina de Guillemet se devia sols á una
advertencia que, mentres enrahonava, li doná al ohido un particular dels
que havian acudit també ab la bandada reunida en la plassa de Jonqueras,
un dels mateixos que aplaudian y secundavan las paraulas del acalorat
jove escribá, y que poch podia pensar al parlarli l'efecte que l'avís
podia produhir.

La verdadera amistat, que no falta may en los contratemps ni
s'acobardeix en los obstacles, era la única y especial causa de tot
alló. Marieta, la sensible filla del especier, la amiga fiel de
Blanqueta, que, apesar de las prohibicions de son pare, havia seguit
sempre vigilant en la finestra de sa casa, desde'l moment en que se sabé
lo perill del falconer, havent cridat al baylet ab tot sigilo quant
regresava ab lo doctor Guerau, li havia encargat que ab la major
llestesa anás á avisar á Guillemet, fentli saber lo perill en que's
trobava'l protector de sa estimada. La sort havia fet que venint lo
baylet ab lo doctor dels barris de Sant Pere, vegessen un y altre la
turba dels amotinats, á qual frente anava'l jove escribá, y ab la
seguritat de trobarlo prest, no dubtá de pegar una embestida aquell fiel
servidor, tan pera donar gust á la afillada de son amo, com á la bona
amiga que per ella se interessaba.

Peró'l baylet volia estar de regrés á casa ans que's retirás lo doctor,
volia evitar que Blanqueta se trobás sola y amohinada en tal apuro, y si
bè doná tota la lleugeresa possible á sas camas, pera arribar, com se
sòl dir, en un salt á la plassa de Jonqueras, al arribar aquí se
convencé de que era impossible parlar ab Guillemet, tant per lo gran
gentio que obstruhia'l pas, com per estar l'amich á qui buscava en la
part mes céntrica de la multitut, mes ocupat que tots en dirigir y en
parlar, y mes compromés que ningú en no marxar de aquell lloch, segons
deduhia'l baylet per las mateixas paraulas que ohí. Així que, aborrit de
véurer tant de obstacle é impacient al mateix temps pera retornar á
casa, se ficá las mans á las butxacas de las calsas, y mitj bellugant lo
cap, anava ja á girar sens cumplir l'encárrech, quant li ocorregué un
medi, tal volta incert, peró que, á sortir bè, podia produhir lo mateix
resultat que tant ell com la vehina desitjavan: s'acostá á un home que
venia carregat ab un feix de llansas, y á qui tothom feya pas, en
direcció al punt ahont se distribuhian las armas, y després de dirli ab
molta eficacia algunas paraulas, encargantli las trasmetés al jove
escribá, torná á empéndrer corrents lo camí de sa casa, ahont arribá
sens dubte molt ans que l'home carregat tingués temps de parlar al
entussiasmat jove que alentava á la multitut.

Las paraulas, donchs, que l'home trasmeté á Guillemet, quant aquest
estava en lo mes fort y calorós de son discurs, eran las seguents:

--Lo baylet del falconer del Portal del Ángel acaba de venir, ab recado
de sa filla, fentvos saber que son pare está morintse de la peste, y
ella's troba tota sola.

### XXXVIII. Los plors del baylet. Com l'amor y l'honor sòn las millors 
armas pera véncer. 

Trasladats molts vehins de Barcelona als punts que'l Concell havia
designat, y aglomerats los restants per las inmediacions de la casa del
Concell y del Palau reyal, barris enters hi havia que estavan del tot
deserts, y en que no's veya móurer ni una ánima.

Un de ells era'l del Portal del Ángel, mes encara que'l tránzit de cap
persona interrompés lo silenci de aquell estrem, se sentia, ab tot, un
soroll que contribuhia á fer mes tétrica la fosca soledat que'l
dominava: tal era lo plor baix y seguit de un noy que estava sentat junt
al brancal de la porta de la botiga de la Óliva.

A poch de plorar lo pobre baylet, tot suavisantse ab la ma la inflor del
cop que li havia donat l'inhumá donzell, sentí un trepitj fort y seguit
com de un home que corria; girá'l cap lo contristat noy, y en efecte
distingí prest lo bulto de una persona que, corrent ab tota furia, se
dirigia cap á ell, y que's quedá en sech parada y com estática devant de
la porta.

--Ah! digué Guillemet, (que era'l que corria,) respirant ab forsa.
Gracias á Dèu!

Lo pobre baylet seguia plorant.

--Peró, baylet ¿qué tens? M'han dit que has vingut á avisarme, y...

--Sí!

--Y qué? Digas, noy ¿qué passa? Veig que ploras, y temo trobar mes mal
del que creya.

--Prou, prou!

Y l'baylet seguia plorant y tot aixugantse'ls ulls.

--Que pót ser es ja mort lo Joan? Verge del cel!

--No ho sè.

--Donchs de qué ploras?

--D'un cop que m'ha donat aquell senyorot del tabar vermell, quant se la
ha emportada.

--Qué dius? Qué dius? A qui s'ha emportat, al Joan?

Al preguntar aixó Guillemet, preocupat, després de lo que acabava de dir
lo noy, y prevehent un gran trastorn, sa pell se torná com de gallina
y'l cabell se li erissá.

--Al Joan, contestá'l baylet, no sè si'l han deixat dalt ó que n'han
fet, peró jo no he vist que se l'emportassen.

--Donchs á qui? Tu has dit, noy, que s'en han emportat á algú. Ira del
cel! Parla, minyó, parla: digas á qui s'en han emportat... Ahont está
Blanqueta?

La resposta del baylet fou esclafir en un nou plor, que fins lo feya
sanglotar.

--Ah! esclamá llavors Guillemet, desesperat. ¿Seria possible? Jo no sè
si mos sentits me enganyan ó si me enganyas tu, noy. Si'l temor que jo
sento fos una realitat?... Digas, noy, digas clarament: ¿es á Blanqueta
á qui s'en han emportat, y era'l que se la enduya aquest senyor que t'ha
donat lo cop?

--Sí! sí!

--Verge pura! Y ella'l seguia, ó li donava'l bras, ó la estirava ell tal
volta, ó qué...? Parla, per amor de Dèu, sinó'm fonch!

--Qué voleu que us diga, si ella la pobre no parlava, ni podia fer
res... Mes, que ni sè si era viva ó morta: com que la portavan al coll á
manera de sach.

La tremoló de rabia que agafá aquí á Guillemet fou inmensa. Li semblava
un somni lo que sentia, y en son cor fermentava un desitj de venjansa,
peró de aquella venjansa que es mes terrible per no véurer prop
l'objecte sobre'l qual ha de descargar. Lo foch del cor bregava ab la
inacció de la ma, que en va buscava una arma pera empunyarla, quant poch
ans tantas n'havia tingut á sa disposició.

--No hi ha remey! digué'l desesperat jove, fent esclafir en son front lo
palmell de la ma dreta. Sia allá ahont sia, jo l'he de trobar, y avuy ó
un altre dia l'he de esquinsar ab las mevas mans, que sòn prou arma
quant sobra la rahó! Digas: cap ahont han pegat?

--Per allí, contestá'l noy, senyalant al carreró inmediat de la altre
part del carrer.

--Y fa molt temps?

--Contau quant fa que vos han avisat, y pensau que jo'ls he trobat á la
porta al tornar de la plassa de Jonqueras.

--A Dèu, donchs!

Y posantse á córrer Guillemet, emprengué pel carreró, deixant en son
plor y soledat al desconsolat baylet.

La sorpresa que acabava de tenir l'apassionat jove no era res pera las
que llavors encara se li preparavan.

Havia corregut ja casi tot lo carreró y rastre de ningú havia trobat, ni
ánima viventa, com que sent ja prop del estrem, hagué de escursar
naturalment son precipitat pas y tornar al dubte, á la admiració y á la
desesperació, ja que cap indici ni esperansa tenia. Mirava á dreta y
esquerra sense descubrir res, sacudia son cap, y, oprimit son cor, casi
s'en hauria tornat, á no sentir com un soroll per terra prop de la
última casa, que no pensá de prompte en quina casa era. S'avansa llavors
lo jove impacient y ¡oh sorpresa! véu ajagut prop de la porta lo gos
mastí del sèu rival, aquell animal fiero que tant susto li havia donat
en altre ocasió, destorbant la tranquila y amorosa conversa que tenia ab
sa estimada y obligantlo á separarse ridiculament, en presencia del
malehit donzell del tabar.

--Ah! esclamá llavors ple de sorpresa, recordant las malas manyas dels
servidors de aquella casta. Y es cert! Peró ahont estará? Aixó proba que
l'amo ha pujat á la casa mes próxima, que déu haver entrat per aquesta
porta...

Y anava á empényer la porta, que trobá oberta, quant, alsant lo cap, y
descobrint, ab la celístia que feya, un objecte que's distingia sobre de
una altre porta mes apartada del edifici, doná un crit de horror, com si
aquell objecte hagués imprés en sa ánima los sentiments mes vius, y
hagués presentat á sa imaginació las imatges mes repugnants.

L'honrat jove, reconeixent lo lloch ahont era, acabava de descobrir lo
cap del bordell, es á dir, aquella cara monstruosa y agegantada,
generalment representant la de Medusa ó de Baco, que era costum, en
aquells sigles, colocar á la porta de las casas de prostitució, y de
quals antigallas s'en conservan encara dos ó tres mostras en diferents
carrers de Barcelona.

Lo jas de En Simon, que així l'anomenava'l poble, tenia donchs
l'afrentós distinctiu de que's parla, y'l tenia en la porta inmediata,
que era en la cantonada dins de un carreró, perque sent son amo arlot y
hostaler á un mateix temps, evitava de aquesta manera que l'hostal se
confundís ab lo bordell, y que l'especulador de un y altre hagués de
pagar certs bans y multas que la lley marcava.

Tres esclamacions sortiren simultaneament en aquell instant de la boca
del desesperat jove, una de sobresalt, al véurer lo gos de son enemich,
sentint ab aixó realment confirmada la mala noticia que li doná'l
baylet; altre de indignació, al adonarsen del lloch inmediat, ahont
precisament havia de trobarhi la víctima y'l raptor, y altre, per fi, de
alegria, peró de una alegria filla sols de la esperansa, al descobrir la
porta del hostal oberta.

Sens detenirse, donchs, apretá la mitj ajustada porta del hostal, y
encegat, si així's pót dir, per los nobles y vius sentiments que
l'animavan, pujá ab tota pressa la escala, fins á trobarse al menjador,
al que donavan diferentas portas que conduhian á altres habitacions, y
que en aquella ocasió estavan totas tancadas.

Es de compéndrer que no's trobás en aquella hora cap foraster en
l'hostal, havent estat tancadas las portas de la ciutat aquell dia, y
existint tot lo borrombori de la gent per altres estrems de la mateixa,
apartats y distants. Mes com lo ofici de hostaler es ofici de confiar,
per aixó no's tancá del tot la porta aquell dia, pus molts eran los que
no podian sopar á casa aquella nit, y encara que hostal de bordell, la
aprensió de anarhi podia ser menos, perque, de segur, no s'hi havian de
trobar, com en altres ocasions, aquells ociosos que'l freqüentavan ab la
intenció de sopar al devant, y entrarhi després per la porta del
derrera, á menos de faltar als bandos del senyor batlle, que's referian
sempre á la lley en general ó á las ordinacions especials de las casas
de ávols fembras.

Guillemet comprenent aixó mateix, y havent vist al gos del raptor á la
porta del devant, (indici cert de que per aquesta havia entrat son amo,)
arribá á tenir un grau mes de seguretat en favor de la honra de sa
estimada, si bè coneixent las malas intencions de son rival, ho temia
tot de son poder y de sa vilesa. Mes torná á aumentarse sa sorpresa, que
en son estat de impaciencia lo induhia á pensar tan prompte bè com mal,
al véurer l'absolut abandono de la casa, ó al menos de aquella pessa del
hostal, que sempre sól ser la mes concorreguda. En efecte, no hi havia
mes en tot lo menjador que'ls mobles necessaris, peró sens ningú que'ls
fes servir: penjava de la biga la canya foradada que aguantava'l llum;
lo balancejador ventall, com que no era mes de moscas, s'aguantava
també, caragolat ab la corda de manejarlo, en un altre clau del sostre,
y al demunt de la llarga taula, que estava rodejada de banchs, jeya
segura y descuydada la llarga y ample ganiveta de ferro, que serveix
pera tallar lo pa, instrument que, per sa dimensió y per l'us que fins
podria prestar en temps de guerras, en certs hostals solitaris y masias,
solian tenir amarrat ab una cadena á la mateixa taula, sens que allí
l'hi haja clavat en temps posteriors la ma de cap francés ni borbónich,
com alguns creuhen.

No trobant Guillemet á qui dirigís la paraula, cregué prudent no cridar,
esperant un poch, per mes que'l perill de sa estimada lo fes estar
impacient. Mirant indistinctament á totas las portas, y escoltant ab
tota vigilancia, se sentá en un cap de banch, y no tenint en que
entretenirse, posá distret é involuntariament la ma sobre de la ganiveta
que tenia al devant, y si bè semblava com que la contemplás, de segur
que ni la veya, fixo'l pensament com tenia en la desgraciada sort de
Blanqueta.

Tal era'l neguit que dominava al jove y la horrorosa imatge que li
semblava véurer al fixar los ulls en alguna de las portas tancadas que'l
rodejavan, que no hauria pogut permanéixer, de cert, en aquell estat de
dubte, ni un minut tan sols, y qui sab si lo que hagués resolt de fer
pera sortir de aquell, hauria donat lloch á major prevenció ó seguritat
de son rival, y fins en perjudici de ell mateix. Peró prompte'l tragué
de son encantament y dubte un espectacle que'l jove no hauria may
esperat en aquell lloch.

Tenint Guillemet fixada la vista en la porta que venia al devant de allí
ahont seya, sembláli sentir per aquella part cert enrahonament baix,
quals paraulas no pogué enténdrer; girá á poch la clau, y obrintse ab
pressa mitja porta, sortí de ella un personatge estrany, peró conegut á
Barcelona, y aquella's torná á tancar, així que'l sortint se trobá fora.

Portava la persona que sortia una túnica de color fosch, y per esta y
per la gorra y demés distinctius de son cos, patent se veya que era
aquell home nó cristiá y sí de rassa hebrea.

Al adonarsen de Guillemet lo que sortia, quedá com turbat, y hauria
tornat enderrera, á no véurer que la porta s'havia tancat derrera de
ell. Portava á la ma una figueta ó petita ampolla, que procurá amagarse
entre sos vestits, al descubrir al foraster, mes com de ella ó de la
cambra inmediata sortís certa olor de aygua nafa (que així la anomenavan
en aquell temps), per alló deduhí Guillemet que seria allí precisament
ahont hi hauria sa estimada.

--No hi ha dubte, digué pera sí; pus lo que m'ha dit lo baylet que se la
havian emportada al coll, com una saca de blat, proba que la infelís
estaria sense sentits.

L'home de la ampolla, com fugint la vista y fins lo cos del que
inesperadament trobava al passar, doná sols una mirada á Guillemet, y
arrimantse á la paret, intentá guanyar la porta que conduhia á la
escala, cregut, sens dubte, que evitaria ab son dissimulo la conversa
que l'altre li dirigís, y podria així arribar á una habitació de la part
baixa, ahont tenia amagats certs depósits ó provisions útils á son
ofici. Peró prompte's vegé detingut, al primer pas que doná, per una ma
que era de ferro, encara que tremolava: prompte'ls ulls flamejants del
que'l detenia li donaren á enténdrer que aquell foraster endevinava
quant allí havia tingut lloch, y que algun dret tenia pera averiguar y
oposarse al crim que allí s'estava cometent.

--Aturauvos, Nadal! cridá Guillemet.

--Jo Nadal?... De qué'm coneixeu?... Deixaume, que vaig depressa.

Y procurava desempellegarse de Guillemet, dirigint al mateix temps sa
vista, com espantada, á la porta per ahont havia sortit; peró Guillemet
no'l deixava, y fins l'obligá á acostarse á la taula, mentres li
enrahonava.

--Nadal, sí, li digué; Nadal Ben Jussú, que no es tan difícil saber qui
sòu en Barcelona, encara que á mi may m'hajau curat.

--Sí!... contestá'l juheu, fent un somrís.

Lo sí! pronunciat per Nadal Ben Jussú no era ni afirmació ni negació, ni
era concessió ni retrahiment, ni era satisfacció ni temor, ni era
tranquilitat ni sorpresa: era tan sols una paraula vaga y de recurs que
se escapa en situacions de envergonyiment y apuro, una de aquellas que
no diuhen res y ho revelan tot, ab mes ó menos grau, segons sia la
serenitat ó la culpa del que la pronuncia.

--No puch créurer, doctor, que siau cómplice en un crímen horrorós,
peró...

--Psit! psit! contestá perturbat l'hebreu, interrompent á Guillemet, y
mirant com esparverat á la porta per si's tornava á obrir. Jo'm trobo
aquí, jove, sols per casualitat, pus ab l'avalot de avuy, me temo que
nostre call, tantas voltas amenassat, no pague la pena pels culpables.
Sò amich del hostaler...

--Hostaler y arlot, interrompé Guillemet.

--No'm fico en lo segon ofici: ja sabeu que per nostra lley no'l
necessitan nostras costums.

--No'l necessitan las costums, peró pót ser vos ajudau á exercirlo en
mal dels cristians.

--Dèu d'Israel! esclamá Nadal, reculant com espantat; qué diheu, jove?

Y'l juheu torná á mirar á la porta, y empenyé á Guillemet pera que'l
deixás passar.

--Dich la veritat; y sinó, diheume: ¿qué fa la donzella que fa poch ha
vingut ó la han portada aquí?

A tal pregunta, l'apuro del juheu fou gran, pus ni sabia que respóndrer,
y temia del que'l detenia pel devant y del que podria sortirli pel
derrera á darli pressa. Peró al mateix temps se li escapavan al inocent
y compassiu doctor certs sospirs, tot mirant á la porta, ab los quals
denotava com si's dolgués de algun mal.

--No sè que us diga... No us entench... Qué tinch que véurer jo ab la
donzella?... Que pót ser la coneixeu?...

--Es á dir, que hi es? preguntá delirant l'apassionat Guillemet. Ahont?
Ahont se comet lo crim? Dígasmho, juheu, y no tingas temor de mi.

--Jo no dich res, continuá mes perturbat que may lo juheu; jo no sò
fisich, ni doctor, que respecto la prohibició del Papa, y sols per
caritat... y per no oposarme al manament de un alt personatge, puch
haver contribuhit á fer un bè, á guarir un malalt, peró may á fer un
crim, may á fer un mal: creheume, jove!... Es á dir... No sè lo que'm
dich!... Dèu de Abraham! Jo no dich res: no he dit res... Deixaume
passar, jove.

--Prou me diheu ab vostra turbació, Nadal; peró jo evitaré la infámia.
Diheume sols: ¿es aquí, derrera de aquesta porta, ahont lo raptor tè
subjugada á la casta y desgraciada verge, á la trista donzella que Dèu
m'havia destinat per esposa?

Las últimas espressions de Guillemet arribaren al cor del compassiu
juheu, y li feren mirar ab altres ulls al que'l detenia, si bè'l
dominava'l temor del que podria obrir la porta.

--Jove, li digué tot apretantli la ma; jo no puch dir res... peró prou
dich! Déixam passar, y tu fes lo que vullas, peró guárdat, no sia cas
que en lo llit de ta novia hi vajas á jáurer tu primer!

Aquí percibí Guillemet un nou enrahonament derrera la porta, y com si
sentís un pressagi de lo que anava á succehir, abalansá son cos ab tant
interés en aquella direcció, que sas mans casi involuntariament
arribaren á soltar al juheu.

--Y estich sens armas! deya pera sí l'encegat amant; y no content ab
tenir de ser testimoni de ma desgracia y de ma deshonra, fins hauré de
ser víctima, y víctima inútil!

En aquell instant un Ah! profundo arribá á sos ohidos. Guillemet ja no
sabia lo que li passava, y anava, com se sól dir, á jugarho tot per tot,
anava á embestir y á trucar á la porta, sens mirar lo resultat, y tal
era ja son encegament, que així com en los primers moments sa veu era
baixa; anava llavors creixent grau per grau, y á sas esclamacions y á
las pocas paraulas que dirigia al juheu, acompanyávalas lo to mes marcat
de ira y desespero.

No deixaren los de dins de sentir també, per tal motiu, lo remor de
fora, y pót ser pera averiguar tal novedat se obrí de nou la porta. Aquí
fòu lo gran moment. Guillemet sentí girar de nou la clau, ohí al mateix
temps clara y distinctament la veu de sa estimada, que esclamava:
--Verge pura! Imatge santa de Balaguer! Qué es lo que'm passa! Ahont
sò!-- y no podent aguantar mes son sensible y enamorat cor, anava á
embestir, com cavall desbocat que no mira la vall ahont salta, contra'l
primer que's presentás, quant son inflamat impuls tingué que detenirse
momentaneament, fins que la sort obrí pas á sa esperansa. Mitja porta
s'havia obert ab cuydado, murmurant lo que la obria aquestas paraulas:
--Malehit juheu! Qué se entreté aquí quant no'l necessito...!-- y'l que
las pronunciava era precisament l'home odiat de Guillemet, l'infame
rival y raptor de sa estimada.

--Ell es! cridá Guillemet, embestint, mentres lo juheu s'escorria cap á
la escala; deshonra de cavallers y deshonrador de donzellas...!

--Tu aquí? contestá l'altre, tirantse enderrera y ajustant un poch la
mitja porta, sols pera poder desenveynar ab mes seguretat la espasa.
Així com així havias de morir avuy, tant se val, donchs, que mórias de
las mevas mans.

--Oh! sens arma pera defensarme... ¿qué vaig á fer?... Dèu meu! esclamá
Guillemet, apenas detenintse en aquell instant desesperat, y alsant los
ulls al cel y girantlos entorn, com en busca de una ajuda, que sols un
ángel li pogués portar.

Oh sort! la ganiveta jeya encara quieta damunt de la taula, y'ls ulls
del desesperat jove la acabavan de descobrir. Sens donar temps á res,
allarga, donchs, la ma Guillemet, empunya'l pacífich ferro que serveix
pera repartir diariament lo principal aliment de la vida, y embestint ab
ell, ab son cap y ab tot son cos, com toro furiós que's precipita
contra'l que l'atia, fèu sacudir de bat á bat las portas, que cruixiren
y pegaren contra las mans del donzell, impedint que aquest acabás de
tráurer de la veyna la espasa, que tenia ja mitj desenveynada.

--Ira de Dèu! cridá'l donzell fora de sí, y vehentse tan promptament
atropellat. Arrera, miserable bort...!

--Tu ets lo bort y desconegut, facinerós disfrassat...!

Y sens tenir temps de referse, ni de arreplegar sa espasa, que'l cop de
la porta li havia separat de las mans, sentí prest lo donzell en son cos
lo pago de sa infámia.

Al crit de ¡Arrera tu! ab que contestá l'entrant, blandí Guillemet, sens
mirar ahont pegava, la esmolada ganiveta; pera salvarse de ella, no
tingué mes remey lo que sortia, que baixar son cos y decantar lo cap en
direcció oposada al bras amenassant, y pegant llavors aquella arma pura
y may ensangrentada á rans del front del donzell, obríli una ferida
plana, de manera que la pell del front é inmediata al pòls se li alsá
fins á demunt dels cabells.

Com lo cop fou inmediat al pòls, encara que no ocasioná ferida mortal,
peró bastá pera que'l ferit perdés los sentits y caygués llarch y pesat
en terra, com cau lo bou al primer cop de mall.

Al observar Blanqueta, desde'l llit ahont havia jagut postrada, y ab la
confusa percepció ab que compren lo que retorna de un desmay, aquell
embull que tenia lloch á la porta de sa cambra, sentí nou é instantáneo
esparverament, y esclamá:

--Novas desgracias? Quantas desgracias sobre mi! Sò la dona mes
desgraciada del mòn!...

Peró prompte una agradable contestació la fèu convéncer de que'l que li
parlava era realment la persona que ella veya, de que l'ángel que venia
en sa salvació era son estimat Guillemet, á qui mirava, sense poder
compéndrer que fos ell.

--No es desgracia, Blanqueta meva! contestá l'amant; no ets desgraciada,
meytat de mon cor, que desde avuy s'acaban pera tu las desgracias!

Y seguint encara, per la forsa del interior impuls que'l guiava, ab lo
bras alt y empunyant l'ensangrentat ferro, arribá'l delirós amant fins
al llit de ahont s'alsava fora de sí la casta donzella, plena de espant
y alegria al mateix temps. Sens trencar pera aixó la promesa de respecte
que en altre ocasió havia fet l'honrat jove, cenyí ab son bras lo cos de
sa amada, y arrancantla de aquell lloch, torná á empéndrer
precipitadament lo camí per ahont havia vingut, donant sa ma esquerra á
la combatuda hermosa que Dèu reservava pera que fos sa esposa, y
empunyant ab la dreta la ditxosa arma que havia sigut lo medi de sa
salvació.

Los noms dels dos amants eran las esclamacions únicas que mutuament
feyan un y altre, las solas espressions que respectivament sortian de
sas bocas, en aquella ocasió en que tots los sentiments del cor se
removian, y en que tant lo venjat amant com la salvada verge estavan
possehits de admiració per lo que succehia en aquell instant.

Al sortir de la cambra un y altre tingueren que passar per demunt del
ensangrentat cos del donzell, que jeya estirat de part á part de la
porta; al véurerlo Blanqueta doná un jiscle de horror, mes animantla
Guillemet, estiráli la ma, apretantli ab efusió, y li digué:

--De qué te espantas? No véus que la sanch que tè es la senyal del
cástich ab que Dèu paga sas infámias? Deixal que jaga, que ben merescut
s'ho tè si es que es mort. Sols la sanch dels bons es la que pót fer
por, perque crida venjansa.

Al passar per lo menjador, y no sabent lo resultat de la brega que
s'havia mogut, comparegué de nou, assustat, lo juheu, y de una de las
portas sortí també l'hostaler.

--Qué es aixó? cridá aquest; ab quin dret veniu á ma casa á
promóurer...?

Sens deixarlo acabar, y tirant la ganiveta demunt de la taula, contestá
Guillemet al hostaler Simon:

--Mal hostaler, ja't dirá demá'l batlle qui es de tu ó jo lo que tè mes
dret.

--Peró tu'm traus una dona del hostal sens pagar lo gasto, y...

--Calla, egoista, calla; torná Guillemet, interrompentlo altre vegada:
si honrada es aquesta dona, allí tens ajagut en terra al que la ha
portada y ha de pagar per ella; si es ávol fembra, ja sabs que la que
sopa en l'hostal ab companyia, no tè obligació de pagar al hostaler que
la reb.

Y embestint Guillemet escalas avall, desaparegué ab sa estimada, mentres
que'ls altres aturdits de véurer qui era l'home ajagut y ensangrentat
que'ls senyalava'l que sortia, aturdits y espantats, rodavan, plens de
afany, entorn del cos del donzell, desitjosos de retornarlo y de curarli
la ferida que ostentava en son front.

Molts foren los esforsos que pera lograrho feren tant l'hostaler Simon
com lo juheu Nadal. Agafantlo un y altre, lo trasladaren al demunt del
llit, y convensut lo doctor, després de haver pres lo pòls al ferit, de
que aquell mal era sols passatjer, rentáli la ferida, xupála ab bálsam y
se la vená cuydadosament, dihent després al hostaler que preparás una
escudella de caldo pera quant tornás en sí.

Anásen realment En Simon á buscar lo caldo, mentres lo doctor tirava
cordial per entre'ls llavis del ferit, ab qual ajuda lo donzell recobrá
efectivament los sentits.

--Gracias á Dèu! digué llavors lo juheu, trahent la figueta de aygua
nafa de dins de sa túnica. Bebeu, senyor, bebeu, y aixó no será res: ja
veuréu com prompte us trobaréu restablert.

Al ohir la veu del juheu, girá'l cap lo donzell, y en compte de mirar ab
agrahiment al que l'assistia, mirál ab ulls verdaderament de rabia y de
despreci.

--Parlau, senyor, parlau, insistia ab tota amabilitat lo juheu, vehent
que'l ferit no deya res, y que sos ulls revelavan la mes concentrada
ira. Podeu créurer, senyor, que lo que he fet per vos, per ningú ho
hauria fet, y es lo millor que he sabut... Parlau. ¿Com vos sentiu? ¿No
diheu res?...

Lo ferit tornásel á mirar sense dir res, y després de un bell rato, fèu
un mitj somrís, posáli la ma sobre la espatlla, y per fi parlá.

--Ja sè, juheu, ja sè lo que has fet per mi... y jo't juro que per ta
bella obra no t'ha de faltar la recompensa!

Se apoyá llavors damunt de sos punys, saltá del llit, y cubrintse ab son
tabar, atravesá depressa lo menjador y desaparegué del hostal.

Lo juheu li seguí derrera uns quants passos, peró vehent que no li
contestava á res, se resolgué per fi deixarlo anar, y sentantse en un
banch del menjador, allí se estigué esperant que tornás ab son caldo
l'hostaler.

### XXXIX. Com mes val un bon vehí que un mal parent. 

Es precís que seguesca al anterior capítol un altre de curt, tan curt
que fins podria deixarho de ésser, com que en cert modo es continuació
de aquell.

Fins que Guillemet arribá al carrer, fins que sentí prop de ell lo ronch
del gos de son rival, que s'en torná vehent que no era son amo'l que
baixava, no havia pensat l'impacient é irat amant mes que en salvar á sa
amada. Mes al primer pas que doná, hagué de detenirse, y digué pera sí:

--Y bè. ¿Ahont vaig? Ahont te porto? Qué farém?

Ans que tot, com honrat que era, pensá en lo bon nom de sa estimada,
peró bo ó mal lo lloch ahont la portás, lo cas era que ni com interí
sabia ahont trobarlo, y mes quant no era prudent tornar á la casa del
empestat, ni, per lo horror que li causava, hi hauria volgut tornar la
abatuda donzella.

Peró de repent li vingué á la memoria una casa, y aguantant ab forsa lo
bras de Blanqueta, qual ma apretava contra son cor, y posantse á caminar
depressa, en pochs moments se tornaren á trobar devant de la trista casa
ahont tantas desgracias havian passat aquell dia. Forsa no tenia en son
cor ni en sas camas pera resistir la débil y afligida noya, al acostarse
á aquell lloch fatal, prop del qual se li renovaren las llágrimas, mes
la alentava la esperansa de trobar seguritat y consol en la persona que
Guillemet li acabava de anomenar. La casa ahont trucaren Blanqueta y son
amant era la del catxassut vehí, Ambrós l'especier.

--Quí diable ve en aquesta hora á trencarme las oracions? digué desde
dins l'Ambrós.

Y á aquesta pregunta succehí un crit de Guillemet, participant desde
fora que era ell y Blanqueta los que demanavan, al pas que s'obrí la
finestra, y després de haver aguaytat rapidament un cap, se sentí una
veu femenina en l'interior, la de la bona amiga Marieta, que, plorant y
desesperantse, suplicava á son pare pera que, deixant sa catxassa y son
egoisme, accedís al menos á obrir, pera véurer qué se oferia á la
desgraciada orfaneta del falconer y á son simpátich amant. Tots los que
sòn pares saben quant poden, fins en los cors mes durs, las súplicas y
sobre tot las llágrimas de una bona filla.

Lo catxassut Ambrós baixá al fi á obrir la porta, y fins se pót dir que
estava mitj inclinat á lo que ell ja's pensava, á dar amparo, per
aquella nit, á la amiga de sa filla, que era lo que aquesta li
suplicava.

--Jesús, Maria, Joseph! digué al véurer l'aspecte de aquells dos
desgraciats amants y sobre tot los flamejants ulls y la trasmudada cara
de Guillemet. Sembla, com Ambrós que sò, que avuy lo mòn s'en vá demunt
devall. ¿Donchs será cert que'l senyorot de la capa n'ha fet alguna...?

--No la ha feta, contestá Guillemet, perque jo'l ne he privat, y per
aixó vinch á demanarvos, Ambrós, si per aquesta nit voleu acullir á
aquesta honrada donzella, sobre la qual han caygut tantas desgracias
durant sa vida. Tingau compassió, ja que sabeu qui es y erau amich del
que li fèu de pare.

L'Ambrós, fent lo tonto de contestar, tot mirantse'l flam del llum que
duya á la ma, seguí ab sa idea.

--Si sempre ho havia dit quant lo veya passar, continuá; á mes, que ja
diu l'adagi: "Amor de senyor, aygua en cistella." Lo que sento es lo
desmay que ha donat á la pobre Marieta, quant per lo gos ha conegut á
son amo...

--Peró bè. Ambrós, (l'interrompé enfadat Guillemet, vehent tanta
patxorra,) donau acullida á Blanqueta ó no? No coneixeu que per aixó
venim, quant á tal hora us incomodam?

--Sí! Sí! cridá desde dins Marieta. Fèuho, pare, que Dèu vos ho
recompensará.

Aquest crit interior fèu córrer novas llágrimas per los ulls de
Blanqueta, peró eran llágrimas de amistat y de gratitut.

--Fèuvos cárrech de la necessitat, continuá Guillemet, y tingau
compassió, Ambrós.

--La noya sola encara, contestá aquest, peró dos, ja póts conéixer,
minyó...

Y á un cert gesto que fèu ab la cara, anyadí l'Ambrós una mitja rialla,
com volent dir á Guillemet que ja'l podia enténdrer.

--Quí us ha demanat tant? digué'l jove. ¿No tinch jo casa ahont dormir?
Bè podeu compéndrer que per ella sols demano, pus ningú com vos y vostra
filla podrán servir de amparo y consol á aquesta desgraciada. Per una
nit, sols per una nit vos ho demano, que demá, de una manera ó altre,
molt será que jo no trobe recurs pera qui tan digna es de ser ajudada.
No temas, Blanqueta, (anyadí dirigintse ab carinyo á la noya,) que si un
tros de pa tinch, pera tu será la meytat, y molt será que Dèu no'ns
ajude.

--Si es per una nit, y tu, minyó, te encargas de desembullar la
madeixa...

--Oh! sí, sí. No ho he dubtat de vos, Ambrós. Fèuho, y vostre nom y
vostra amistat no's borrará may de mon cor.

Al dir aquestas paraulas Guillemet, havia aparescut ja al cap de la
escala la bona amiga Marieta, y esclafint en un plor de ternura ella y
Blanqueta, corregueren instintiva y mutuament á abrassarse y á ferse mil
patons.

Lo catxassut Ambrós, prendat dels bons sentiments de sa filla, mes que
mogut de compassió per la altre, no pogué menos de mostrarse generós en
aquell moment, y casi també enternit, fins arribá á dir:

--Com sempre s'han estimat tant... Pobre vehina, ja es ben digna de
compassió!

--A Dèu, Blanqueta! li cridá Guillemet, apretantli la ma, al deixarla
pera que unís sos brassos ab los de sa amiga. A Dèu, y en ell confia,
que desde avuy ton amant procurará á véurer si podrá ser ton pare!

Y agafava la porta l'Ambrós, com pera indicar al amant que ja's podia
retirar, quant en sech prengué aquell home un cert ayre de resolució,
imprópia de son carácter, al sentir las últimas paraulas de Guillemet.

--Ja podeu compéndrer; Ambrós, lo gran carrech que avuy pesa sobre de
mi. Tingau paciencia per avuy, fèu per Dèu, sinó per mi ó pel desgraciat
amich falconer, aquest acte de humanitat, y demá, segons sia'l resultat
de la desgracia, tan prompte com jo haja vist en l'Hospital quin sia
l'estat en que's trobe'l Joan...

--L'empestat? interrompé ab gran forsa l'especier. Bona la havem feta!
Parlem á pams, minyó...

--Qué voleu dir?

--Qué vull dir? Que si vas al Hospital, si t'acostas al malalt, no
penses entrar ni atansarte mes á aquesta casa. No'n faltava de altre.

--Conflicte nou es pera mi aquest! esclamá pensatiu é indecís Guillemet.

--Ja t'ho dich, minyó. Parlem clar, pus sinó, encara tinch la porta
oberta, y...

--Nó, nó! digué Guillemet, apretant la ma al Ambrós. Guardau per aquesta
nit á la donzella, no li negueu la hospitalitat, y jo us prometo, que jo
no us posaré en lo compromís que temeu, sens que ans haja sortit de casa
vostre lo depósit que us confio.

--No m'enganyes, jove...

--Vos juro lo que us dich, Ambrós!

--Donchs, bona nit!

--Dèu vos la done bona!

No tingué temps de donar aquesta contestació'l jove, que la mitja porta
de la botiga del especier s'havia juntat, donant un gran cop, ab la
altre mitja, y la clau havia donat un tom.

Guillemet, pensatiu y fixat en las desgracias ocorregudas y en lo deber
que s'imposava desde aquell dia pera salvació y benestar de sa amada,
anava seguint ab lo cap baix, carrer avall, en direcció á sa casa, ahont
se pót dir que'l portavan sas camas per costum, mes que sa atenció.

Las únicas paraulas que sortian de la boca del agoviat amant eran
aquestas:

--Si al menos fos aquí lo compassiu y generós mestre Nicolau... si al
menos sabés ahont para, en ell confiaria pera ajudarme. Peró no hi ha
remey, he de confesar ma culpa, y al demanar perdó á mon protector, pót
ser ab lo perdó pera mi vindrá també l'amparo pera ella! No hi ha remey,
no hi ha remey. Ell es l'únich en qui confio... ell y cap mes!

### XL. Lo juheu de la ciencia y lo juheu del diner. De com l'infame 
donzell pagá la cura de sa ferida al doctor Nadal-Ben-Jussú, amagant 
en sa casa un llibre herétich. 

Digueren los antichs sabis que hi ha un silenci que s'en diu eloqüent, y
en temps moderns, vulgarisantse aquell principi, s'inventá un adagi que
diu: "A voltas lo no parlar equival á parlar molt."

Peró la veritat del principi ó adagi se véu mes ó menos clara, mes ó
menos abultada, segons de qui ve'l silenci y qui sia la persona que
l'observa. Silenci de pare, de amo, de tirá, de rabiós may se véu tan
abultat, com quant lo que'l observa es fill, sirvent, esclau ó modest y
pobre de esperit. Peró en tots aquests casos, en cap engendra mes dubtes
y sospitas com en l'últim, com en aquell en que l'home ha de ser humil y
obedient á la forsa per un gran estrem de abatiment, fill de la
desgracia inexorable que'l rodeja, qual sombra li sembla véurer cada
volta que'ls ulls giran sa mirada. ¿Y quant mes encara no dirém, si'l
desgraciat que per forsa arriba á viciarse en la pobresa del esperit,
sent bullir en son front la viva flama del geni ó del saber?

En la primera situació pót dirse bè que's trobava la rassa judayca en lo
sigle quinze, peró mes verdaderament en lo últim y especial cas,
l'instruit físich ó metge juheu Barcelonés Nadal-Ben-Jussú.

Després de haver tingut que presenciar en l'alberch de En Simon lo
sensible quadro que oferia aquella abatuda paloma, prop de las garras
del milá, que desitjava sols reforsarli la vida pera robarli la
tranquilitat; sols per temor de cástich del poderós, havia hagut de
humillarse lo pundonorós Nadal, fins á servir de ajuda y criat del
raptor, que l'obligá á tráurer en aquell moment sa habilitat de metge, á
pesar de la prohibició del Papa. Lo contratemps que tingué aquell infame
aumentá'l sobresalt de son cor, pus cabalment havia hagut de sentir lo
pacifich Nadal totas aquestas excitacions en lo lloch ahont, per
apartat, creya aquell dia estar mes guarit y quiet; y per últim, acabá
de aumentar sa amargura lo significatiu silenci del ferit, després que
ell s'havia esmerat en servirlo y compláurerlo, esforsantse primer en
fer tornar en sí á la donzella, y després en alentar á aquell y en
curarli sa ferida.

Tan prompte, donchs, com arribá la nova als barris ahont era'l Nadal, de
que la ciutat estava tranquila y de que tot quedava ja compost entre'l
Rey y'l poble, procurá tornarsen lo físich juheu á sa casa, que era
inmediata á una de las portas del Call, ahont hi ha ara lo carrer de
aquest nom; mes ni durant lo camí, ni en sa habitació pogué estar
tranquil lo temerós hebreu, com que no's ficá al llit aquell dia,
pensant sempre en lo silenci de aquell home tan dolent y que ell creya
tan poderós. Com á consol de la ánima, en va havia obert lo sèu usual
*Sepher Hakhinnuch* ó llibre de ensenyansa, compost per lo rabí Aaron de
la casa de Leví, llegint en ell alguns dels sabis preceptes que
contenia; tras de cada precepte, ó al arribar al final de una página, lo
doctor sentia cáurer de sos dits lo llibre, fixada sempre sa imaginació
en aquell home temible, que tant asprement s'havia separat de son costat
la nit anterior, després de haverli ell prodigat tan estimables
cuydados. Res, per conseguent, podia venir en millor ocasió al
atemorisat Nadal, com succehí en aquell moment, que la visita del sèu
vehí, lo trespasser y cambiador David Izchaq, home sumament enrahonador,
lo qual, com aferrat á tot lo de sa secta, fins á la part de costums
dolentas, que llavors anavan desapareixent, y com amant cego del
benestar y de la riquesa material, vivia sempre ab esperansa y procurava
infundirla á quants enrahonava.

--Qué tenim tan capficat? preguntá David al doctor, vehentlo mes
pensatiu de lo que solia trobarlo. Ja veheu com la nuvolada no ha sigut
res, pus sembla que tot s'ha compost, y tancadas ja las casas dels
gremis, tothom torna á treballar avuy en sa botiga. Jo no sè de ahont
traguereu tanta por, quant la disputa era de ells ab ells y res nos
tocava á nosaltres. Vos empenyareu en voler dormir fora de casa, y ja
aposto jo'l meu talek que pót ser ni us haveu ficat al llit: al menos la
vostra cara, per lo adormida que está, 'm fa créurer que no haveu dormit
vos.

--Ah, David! En la cara m'ho coneixeu? Y si vos sabesseu que l'havermen
anat ahir es la causa de ma tristesa! Jo vos hagués cregut!

Y en breus paraulas esplicá Nadal á son amich, si bè callant molta part
del fet, lo gran compromís que havia corregut en la casa de son antich
client, l'arlot ú hostaler Simon.

--Ba! ba! contestá'l David. No n'hi ha pera tant. Casi us haurém de dir
alló que diu en son llibre dels escachs Jedahiah Hapennini...

--Lo Cícero dels hebreus! digué'l físich á mitja veu, fent un cert
moviment de respecte ab lo cap, y sens arribar á interrómprer al que
parlava.

--"*Cad havina zotere*... Sent noy me tingueren per home, y ara que sò
vell, seré tingut per noy."

--A vos vos ho haurian de dir, (contestá ab mes energia'l Nadal,) que,
en veritat, res teniu de vostre pare, home tant previst.

--Lo que haveu de dir es que vos sòu temorós, que de res fèu una
montanya, y sobre tot, que si algun mal vos hagués de venir fòra com á
particular, nó com á hebreu. A mes, que no sè enténdrer com se tè por
precisament per haver fet un bè.

--Tinch por com á particular, com á metge hebreu y com hebreu.

--Tira, tira... ¿Es á dir que també teniu por per tots? Nadal, ja s'han
passat aquells temps, y mentres hi haja qui créu y qui sosté la rahó,
mentres hi haja homens com Rabí Ferrer y Rabí Joseph Albó...

--Ah! sospirá Nadal. Han passat aquells temps? Ne passaren uns, David,
peró'n vènen altres, y de segur que en aquests no hi haurá cap sacerdot
Simeó que impedesca la destrucció de Jerusalem, perque no es ja un sol
Alexandre lo qui la vól destruhir, sinó que son molts, y lo pitjor es
que á la destrucció de la ciutat hi contribueixen ara los ciutadans
mateixos. Vos citau á Ferrer y Albó y jo us citaré al gran Astruch Leví,
ara Andreu Bertran, limosner del Papa, á Todrorz Benvenist de Saragossa
y sa familia, á...

--No vull créurer que nostre call torne á ser regat ab la sanch de
nostres germans...

Mentras deya aixó David, fixá instinctivament la vista, acostantse á la
finestra, en la paret de la casa vehina.

--Sí, ja podeu mirar, David: encara s'hi coneixen las mascaras, encara
está viu lo testimoni de aquellas grans flamas, que devastaren nostres
alberchs, y entre las quals exhalaren inocents son esperit nostres
germans! Vinticinch anys fa, en que trescents cadávers de infelissos
hebreus, espargits per nostre Call y per lo castell nou, probaren la
barbarie é iniquitat de aquest temps, y justificaren lo temor que cada
dia abrigo mes fort! Anyadiuhi ara, (digué després de fer una petita
pausa,) la persecució constant que'ns ha fet lo papa Benet, las moltas
conversions que s'observan, la indignació del poble ignorant, que fins
la dòna en dir si las renovacions de la peste se deuhen als juheus, que
envenenan las ayguas, y veuréu si hi ha motiu de temor.

--Oh! si haguessem de créurer al poble, també diu que encara conservam
la costum de sacrificar certs dias del any un cristiá, ó de donar
torment á criaturas cristianas, y vos sabeu bè, Nadal, que aixó ja fa
temps que s'ha deixat córrer. Ademés, que al papa Benet que us fa tanta
por, ja veheu lo que li passa.

--Los tirans cauhen, digué ab gravedat Nadal, peró quedan sempre en peu
las tiranias. Y per fi, (continuá, alsantse de sa cadira y passejantse
amunt y avall de la cambra, casi olvidat del motiu que l'anguniava,)
¿qué voleu esperar dels descendents de Judá, quant després de ser
perseguits, saquejats, cremats, morts y casi estenuats en tota Espanya,
no'ls queda mes recurs que reconcentrarse en sí mateixos y devorar,
sufrint, sa desolació y sa desgracia? ¿Qué esperau de ells, quant sos
primers doctors y talmudistas se converteixen facilment al Cristianisme,
y ells sòn los primers ¡sí, ells! que mes atacan y destrueixen nostra
creencia, y mes ajudan pera fer conversos? Aquí teniu l'exemple en mon
antich amich y cólega Jehosuah, tan reputat per sa ciencia, sa convicció
y son entussiasme. L'admirat rabí no tingué dificultat en ser metge del
Pare Sant; al costat de Benet, ha mudat son nom de Jehosuah en lo de
Geroni de Santa Fe, que es com ara li diuhen, y atacant als que antes
foren sos germans, converteix tant com puga fer Vicens Ferrer, aquest
angel del apocalipsi, y gracias que ho fes com ell.

--En efecte, en lo concurs de Tortosa se vegé bè.

--Ditxós concurs! Tots los hebreus dels estats de Aragó hagueren de
concórrer allí. Si no hi anavan, confiscació de bens; si hi anavan y
sostenian sas rahons com á sabis, persecució, y si callavan per
ignorants, lo temor y'l mal exemple los induhia á la conversió. Encara
ressonan en mos ohidos aquellas paraulas de Isaias: *venite nunc et
disputabimus*, que pronunciá l'ex-rabí y ex-metge, devant dels
representants de las aljamas de Saragossa, de Gerona, de Alcanyís y dels
catorze mes sabis rabins de aquestas terras. De alli sortí, David, la
butlla que vos, tant com jo, per desgracia, coneixeu; desde aquell dia
es de quant nostres llibres son recullits y cremats, de quant no podem
ser ni jutges de nostres propis plets! Desde llavors nostras sinagogas
se reduheixen ó's tancan, y se'ns priva de ser metges, cirurgians,
tenders, droguers, y fins á nostras donas de ser comares y didas; y com
ni podem tampoch comprar á cristians res de menjar, ni véndrer á ells,
així es que vivim sense saber com. Y encara teniu esperansa, David?
Encara creheu que han passat los mals temps? Bona diferencia hi ha de
altres temps mes remots, en que fins los reys nos amparavan.

--En efecte, contestá'l David, parantse sols en la part favorable de las
reflexions que li feya'l doctor; jo he ohit contar que en temps del rey
En Jaume, fins se tenian las disputas en lo palau reyal, en presencia
del monarca, y allí guanyava qui guanyava.

--Plenas estan las historias dels esforsos que feren Moysen y Benastrug,
gloria de la sinagoga de Gerona, y efectivament lo rey doná
salvo-conduyt als hebreus, després de la disputa, manant per sentencia
que ningú'ls atormentás. ¿Peró sabeu també que succehí? que'ls frares
predicadors ó de Santa Catarina no s'hi conformaren, y per mes que se
empenyá'l Rey, los frares no acataren la sentencia. Desenganyauvos: lo
mal ve de lluny. Los hebreus sòn com los peixos de la mar, que sòn
pescats de un á un y á vols, que sufreixen persecució constant, y que
se'ls deix estar una temporada, pera perseguirlos en un altre!

--Jo bè veig que'l rey don Joan maná penjar al mallorquí Benviure, y
poch s'en faltá com no fèu lo mateix ab En Jaume del Mas, l'arquitecto
de Monserrat, que havian pres tanta part en l'últim saquetj.

--Ilús! Y creheu que'ls castigaren per assessins de juheus? Si no
haguessen cremat los papers del batlle general y del cobrador del Rey, á
ben segur que res los haurian fet.

--Ba, ba. Sense'ls juheus los reys no poden estar, que van curts de
diners y fins sa corona han hagut de empenyarse, com ho sab molt bè En
Montrós, que la ha tinguda en sas mans, á qui'l rey don Joan la empenyá,
no sè per quant; á mes, que si no fos lo dret de cenas reyals que pagam
¿com ho farian pera sas coronacions y pera sostenirse ab magnificencia?
Gerona solament satisfa cada volta cinch cents sous barcelonesos, y si's
contassen las aljamas de Aragó, veuriau que sòn mils y mils los sous
jaquesos que'l Rey cobra; y per últim, sabut teniu qui ha ajudat mes, en
la última guerra, al rey Fernando, y com ho hauria fet pera véncer al de
Urgell, si no hagués sigut lo tresor dels hebreus, per qual interés ha
hagut de pagar com qualsevol altre.

--Interés? Gracias que pague quatre diners per lliura al mes, que ja
sabeu l'estatut del rey En Jaume, y de alguns sòu testimoni que, per no
observarlo, foren vistos entre cel y terra. Me fa ríurer, David, que
tingau confiansa en los reys en esta ciutat. ¿No recordau lo que ahir
passá en Barcelona? ¿No vegereu aquest poble, tan enemich nostre, que's
disputava ab son rey quí ho era mes dels dos? Podeu confiar, donchs, en
lo Rey, que si'l poble murmura, no hi ha qui'l detinga, y sinó, que ho
diga lo reclam continuat dels vehins que habitan prop de nostra
sinagoga. Comensaren: ¡fora la sinagoga! fora la sinagoga! y ja veheu lo
resultat.

--Quin! interrompé l'intolerant cambiador.

--Quin? Que ja está cedida als frares de la Trinitat, pera que en lo
mateix lloch fabriquen sa capella ó iglesia.

--Per la verga de Moysés! Aquesta sí que es crespa.

--Ja ho veheu, donchs. Nostra esperansa s'acaba, y ja ni en nostra
ciencia's créu, sobre tot desde que'l pronóstich de Abraham ben Chija,
del nostre *Hanasi* ó príncep, ha resultat fallit, y que son gran
llibre, lo *Megalath Hamegalah* ha donat á compéndrer que, á pesar de
son nom, no revelava res. Tres anys fa que ha passat l'any cinch mil
cent divuyt de la creació del mòn, que tan fixá dit sabi en son escrit,
vos sabeu quanta esperansa tinguerem fins á las últimas semanas de dit
any, y --ja ho veheu!-- ni s'ha parlat res de resurrecció de morts, ni
en res s'ha donat á compéndrer lo naixement de nostre Messias.

--Si massa us escoltava, doctor, no sè lo que'm fariau tornar... peró
nó, que vostras esclamacions me fan pensar en lo passat, y son recort
basta pera ma firmesa.

--Y tal! Quant no sia mes que'l recort de la ciencia ab que il·luminám
al mòn, y que ningú'ns pót péndrer. Tots havem conegut á nostre amich
Salamó, que tantas llenguas parlava, y que tants llibres científichs
traduhí del arábich pera'l rey don Joan, y si pegam sols una mirada á
tot lo que la inteligencia humana pót produhir, de tot trobarém llibres
y autors hebreus que sòn la gloria de nostra rassa, sense sortir de
nostra mateixa terra. Lo mateix Chija escrigué de las esferas, dels
planetas y de diferents calendaris, Chasday cultivá la poesia, Ben Hezra
compongué sobre'ls judicis de las estrellas y'l joch dels escachs,
Jehudah Barzili parlá dels contractes, Jonah Megirondi, de Gerona, de
las donas, Joseph Barzeloni de filosofia moral, Joseph Ben Caspi de la
llengua santa, de Aristótil y de Plató, Joseph Ben Jachiia, lluhí com
talmudista, gramátich y poeta, essent infinitas sas obras, que ja no
existeixen, perque las maná cremar Vicens Ferrer, y molts y molts altres
que han escrit de infinitas cosas y que es per demés recordar. Per fi,
basta dir sols lo nom de Cresques, de aquest gran astrólech perpinyanés,
conegut y reverenciat de tot lo mòn, cridat sempre pels reys á son
costat, y al qual no ha igualat en sa ciencia cap sabi de aquest sigle y
dels passats, pera que's conega de que sòn capassos los fills de la
rassa perseguida.

--¿Y qué direm de Alatzar Irlluf, per la fama de sa riquesa, que fins li
han portat á empenyar en sa casa lo drap de ras ahont hi ha lo crucifix
historiat de la capella reyal? Y dels tresors de Jafudá y de Astruch
Coffe de Valencia, als que doná'l difunt rey don Martí tantas
prerogativas?

--David! contestá interrompent lo doctor y com un tant fastidiat; jo
parlo sols de sabis, no parlo de richs.

--Peró sa fama també es fama, replicá'l cambiador.

Encara que la conversa dels dos juheus semblava que devia acabar
prompte, pus mutuament no agradavan las rahons del un al altre, peró
quedá trencada mes aviat, á conseqüencia de un cop fort que sentiren
donar ab la anella de ferro de la porta de sa casa.

--¿Quí es que no puja y així demana? digué'l doctor, un tant sorprés,
peró sens pensar res de mal.

Y havent tret lo cap per la finestra David, per estarhi mes próxim,
contestá:

--Ay ay! Un cavaller ab una capa vermella. Tan dematí van los cavallers
pel mòn?

--Deu de Israel! esclamá'l doctor, posantse en peus.

--Qué us passa?... Oh!... Y mirau (anyadí tornant á tráurer lo cap á la
finestra,) que sens dubte pregunta per algú de nosaltres y no s'erra,
perque un noy ab qui parla li senyala la porta, y... Ja entra. Ja déu
pujar... Sentiu?

Cada espressió del cambiador era un aument de tremoló pera'l pobre
Nadal.

--Ara sí que's pót dir que jugo la vida y la mort. Qué voldrá aquest
home! David, anáuvosen... O sinó... no us en aneu; aguardau un moment, y
segons pugau observar ó deduhir, anáuvosen ó quedauvos... Ay, ay! Que ja
es aquí! Dèu de Abraham, ajudaume!

No tingué temps de donar lo primer truch lo que venia, que Nadal Ben
Jussú havia obert ja la porta, y fingint la major satisfacció, se
esforsava en saludar y fer cumpliments al entrant.

--Satisfacció es pera mi, li deya, de véurer tan distingit personatge en
ma casa, peró sento que sa senyoria s'haja cansat...

--No hi fa res, contestá amablement lo cavaller.

Aquest generós parlar de la persona que tant temor havia infundit en lo
cor del juheu omplí de confiansa y de tranquilitat al bon Nadal.

--Peró, senyor, continuá aquest, si necessitat teniau de ma persona,
bastava un simple avís, que entre vos y jo, ja ho sabeu, no val la
prohibició del Papa, y sempre estich á punt y dispost y...

--Veheu, veheu, doctor, interrompé'l donzell tot descobrintse'l front:
donaume una mirada á aquesta ferida, y diheu si res s'hi ha de posar de
nou.

--Oh! esclamá'l doctor, suavisant ab sos dits la pell de la ferida. Está
bè, está bè... y millor estaria encara si no us haguesseu tret tan
prestament la lligadura. ¿Perqué, senyor, ni una hora tinguereu
paciencia de soportar la vena? Llástima...!

--La llástima es que tu sias juheu, sabent com sabs! digué pera sí'l
donzell.

--Vos donava pena tal volta?

--Nó. Peró convingué així. Ja sabeu mon geni. Me donava neguit, y en un
recó de las escalas de la catedral trobaréu vena y drap, que es ahont
los vaig tirar tot passant. Peró ja que vá bè, ab lo que m'hi poseu avuy
se suplirá tot lo perdut per ma impaciencia. Sòu, en veritat, un home
tan apte en vostre art, que de vos tot ho confio.

Aquesta espressió fèu renáixer la tranquilitat en lo cor de Nadal, que
dirigí una mirada al confús David, (lo qual havia quedat quiet en un
recó sens bellugarse, com que ni'l donzell s'en havia adonat,) y
donantse l'altre per entés, fèu un acatament, y obrint la porta s'en
sortí afora.

--Ay ay? digué'l donzell, girant lo cap. Es á dir, que no estavam sols?

--No'n fèu cas. Es un habitant de la mateixa casa, amich meu y ab qui
passam cada dematí algun rato enrahonant. Com no estan acostumats á
véurer tals visitas, li ha semblat la vostra una gran novetat, y tot
confús, s'ha quedat en un recó, esperant ocasió de sortir... Ja ho
veheu: es un pobre home, que tot quant val ho pòrta en la cara.

--Sí, peró... Hi ha cosas secretas en nostra amistat, y'm podia bè
comprométrer si per cas se m'hagués escapat alguna paraula...

--No tingau quimera, nó. Jo us asseguro...

--Peró bè ¿hi ha algú mes encara?

--Nó, nó, continuá'l doctor, trahent lo cap á la finestra. Mirau: ja es
fora, y us puch jurar que en tot mon pis ni en tota la casa hi ha ara
persona alguna.

--Donchs despatxau. ¿Qué us sembla, qué farém de aquest mal cop, doctor?

--Tingau paciencia un moment. Repetinthi'l bálsam, demá ho teniu ja
tancat. Descansau entretant, sentauvos, que jo al moment tornaré á estar
aquí.

--Que us en anau, doctor?

Acostantse llavors Nadal á la orella del donzell, diguéli en veu baixa:

--Ab lo temor de ser denunciat, no tinch res aquí, y tots mos recursos
de art los tinch guardats sota de una post que hi ha en lo corral de la
casa. En un salt torno á ser aquí, pus no faré mes que baixar, y...

--Anau, anau, y no cal que aneu tan depressa per aixó. Ja us esperaré,
doctor.

Al dar aquesta contestació, lo donzell fins acariciá ab la ma en la
aspatlla del juheu, y aquest, ple de satisfacció, passá la porta.

No bè havia desaparegut l'hebreu, los ulls del ferit indicaren, per son
brill y sa inspecció, lo que indica sempre la vista de un dolent que vól
assegurarse y que vá á executar algun acte infame. Estava'l donzell en
aquell moment junt á la alcova de En Nadal, al mitj de la qual se veya,
demunt de unas malas posts, una estufada márfaga plena de pallofa de
moresch. No fèu mes, donchs, aquell mal home, que bellugar son cap á
dreta y esquerra, com pera assegurarse, doná un pas fins á posarse junt
al llit, se tragué de entre'ls plechs de son jupó un petit bulto, y
ficant la ma per una de las oberturas de la márfaga, enfonzá aquell ab
tota llestesa per entremitj dels manyochs de la palla. Torná á sortir
llavors dissimuladament, y no havia tingut temps de sentarse, quant
s'obrí de nou la porta, y sentí la veu del juheu que tornava, dihent ab
la major alegria:

--Ja veuréu, que será oli en un llum. Mirau, senyor, que quant mes hi
penso en lo fet de aquell canalla... perque si us toca un pel mes amunt,
no s'en cantava ni gall ni gallina.

--Deixauho córrer, deixauho córrer, contestá'l donzell; no'm parleu mes
de aixó. Lo que convé es curarme, perque porto pressa... y fins, si us
sembla, doctor, me podriau véndrer lo bálsam, y jo mateix en ma casa...

--No hi ha dificultat: sí, sí. No teniu mes que sucar, donchs, la vora
mateixa del tall, y lligárvoshi un mocador, mentres vos estaréu per
casa.

--Sí, val mes; perque ara'm recordo de un negoci molt precís que tinch
que despatxar est matí, y... Qué es cas!... no puch retardar. A Dèu
siau, doctor, á Dèu siau!

Y deixant en la ma del doctor una moneda de plata, al mateix temps que
recullia la ampolleta del bálsam que aquell portava, sortí tot depressa,
sens donar temps, com qui diu, que l'altre li pogués espressar sa
gratitut, y fins casi de saludarlo.

Fret y estátich quedá'l doctor Nadal Ben Jussú vehent aquella
trasmudació tan repentina del sèu distingit parroquiá, y mes per la
generositat que ab ell acabava de tenir, y per la pressa ab que havia
fugit, quant pochs moments ans li havia dit que no anás depressa y li
havia manifestat desitjs de curarse allí mateix.

--Per fi, (digué sortint de sa sorpresa al cap de poch, y tot
bellugantse la moneda per la ma;) está content, paga bè y'l mal no es
cosa ¿qué vull mes? Ara sí que si fos aquí En David, me podria dir ab
rahó que de tot ne faig montanyas... Y tanta por que jo havia tingut!

Peró en sech aquell home esperimentat semblá com que tornava á cáurer en
un encantament major. Posada la moneda en lo palmell de la ma, fixá en
ella la vista per llarch rato, y tal era sa atenció, que fins semblava
com si no respirás. La desconfiansa, que sempre parla al cor dels
desgraciats á qui constantment persegueix la desventura, fèu que
l'hebreu, mirant la moneda, pensás nó en lo que valia, sinó en lo que
significava.

--Ah! esclamá per fi ab desespero. ¿Es posible que jo acabe de dir que
no tinch por? Al revés. Sí, sí! tinch por, y ara mes que may!

Y llansant la moneda al demunt de la taula, se deixá anar en una cadira
que hi havia al capsal de son llit, trist, pensatiu, ab lo front entre
las mans, y apoyant aquestas y aquell al demunt de la márfaga de son
llit.

¿Quí li hagués dit al pobre Nadal Ben Jussú, que dessota de son mateix
front, pót ser á quatre dits de son cap, existia la causa que havia de
justificar quant ans aquella mateixa por que'l feya patir?

### XLI. Confiansas de Fivaller y mossen Borra. Com l'amant de la orfaneta 
aná á participar á Fivaller una desgracia, un crímen y una falta. 

Primera esperansa de felicitat. Sempre apareixen, lo dia després de una
tempestat ó de una gran batalla, novas inesperadas, que amargan
cruelment al cor, ja predisposat á excitarse, novas que sòn com á
missatgers de la desgracia, peró nó com á missatgers que anuncian lo
poder del que ha de venir, sinó del que s'en vá, recordant al home que
sempre déu estar previngut y no déu considerarse felís quant la
desgracia ha passat, pus es fantasma aquesta que deixa sempre rastre,
per mes que semble que s'aparta y fuig.

La avalotada nit en que la ciutat de Barcelona presenciá la pugna entre
son poble y son Rey havia passat ja, lo sol del dia seguent havia sortit
tranquil, ignorant encara molts dels habitants si havia de il·luminar
goigs ó desgracias, y l'honrat director de la combatuda nau, Joan
Fivaller, vigilant y sensible al mateix temps, per demés havia procurat
lo descans en lo llit conjugal, del que, lo dia anterior, s'havia
despedit, crehentse que havia de ser pera sempre. Sense tancar sos ulls
en tota la nit, fixo'l sèu pensament en la incerta via per ahont girás
desde llavors la nau encargada á sa ma, esperá impacient la vinguda del
nou sol, y no bè aguaytá aquest per orient, quant lo conceller
abandoná'l calor del abrich nocturn y s'arrimá als balcons de sa casa,
pera contemplar al cel, la fisonomia del nou dia, com si per ella hagués
de enfortir sa esperansa, y pera millor respirar y exhalar de son agitat
pit lo caliu del passat foch ab que encara's cremava.

De la contemplació consoladora, com sempre sól trobarla l'ánimo
desvetllat en las primeras horas del dia, passá Fivaller á la cadira de
son estudi, suplint en certa manera aquest descans al del llit, y
logrant així que, si no s'anás espargint del tot sa melancolia,
alternassen al menos, en millor estat, los recorts dolents ab los grats,
y anás triumfant la convicció de la propia honra y la forsa de la
conciencia sobre tots los escrúpols fills del deber del home ab la
societat.

Com nauixer ó pilot que contempla desde la proa á son baixell, en la
matinada després de una tempestat, estava, donchs, l'heróych conceller
de Barcelona, recolzat en sa cadira, vehent passar, com en ilusió
fantástica, per devant dels ulls de sa imaginació, tots los notables
fets que havian tingut lloch en lo dia anterior, dintre de sa estimada y
gran ciutat de Barcelona.

Semblávali, en efecte, com si vegés en un avalotat mar dos naus
poderosas, que, mirantse com á enemigas, van á embestirse la una contra
la altre y á estrellarse, mes, que per lo perill comú de la tempestat
que amenassa, s'ajudan aprés, resolentse'ls mariners que las ocupan, nó
á fer guerra de homens contra homens, sinó de uns y altres contra la
forsa de la naturalesa, contra la fatalitat comuna.

Recordava, donchs, lo pilot fins l'aspecte y figura de aquells que en lo
primer moment del perill empunyaren las destrals pera quant arribás lo
cas de perillar son senyor, y gosantse després en la desaparició de
aquell, li semblá descubrir en aquellas mateixas figuras nó ja la
fisonomia de enemichs, sinó ans bè la de lleyals servidors del que'ls
alenta, de manera, que, avivant lo recort de las últimas manifestacions
fetas á Fivaller, per part de molts cortesans, en la ocasió de
despedirse del palau reyal, semblávali, en efecte, que molts homens de
qui tal volta podria haver dubtat, fins havian de contribuhir llavors al
benestar comú.

Y cert era aixó, si bè ho era igualment, que, després de la gran
desgracia, havian de sobrevenir novas desagradables, que retardassen la
tranquilitat de son esperit, havian de venir aquells missatgers de la
desgracia, los quals avisan que aquesta s'en vá, peró nó del tot.

La veritat de un y altre cas esperimentá seguidament Fivaller, ja á poch
de haverse sentat en sa cadira, y entant que'l sol del nou dia anava
avansant en sa carrera.

La primera visita que li avisaren, y que tingué lloch ja durant la
aurora, lo convencé de la veritat del primer cas.

Avisáli son patge, que á la porta del carrer, que encara no era oberta,
hi havia un home esperant; cansat tal volta'l foraster de esperar, trucá
en aquell moment, y haventli preguntat lo patge, per ordre de son amo,
quí era y qué volia, entrá aquest donant la seguent resposta:

--Es mossen Borra, juglar del palau del senyor Rey, y diu que us ha de
véurer á vos en persona.

--Algun misteri hi ha aquí, digué pera sí'l pensatiu conceller; peró
mossen Borra es home franch y lleyal, y no poden guiarlo á ma casa sinó
bonas intencions. Com que mes me fiaria de ell que de un cortesá...

Estigué Fivaller un rato com cabilant, mes, á poch adonantsen que'l
patge esperava sa ordre, digué resolt:

--Sí, sí, ja pót entrar. Ey, si es que sabs bè de cert que es ell.

--Prou lo conech, senyor.

--Donchs, endevant.

No bè havia sortit lo patge, quant Fivaller descobrí ja prop de son
estudi la cara afable y alegre de mossen Borra, lo qual, com á
coneixedor de la mes cumplida cortesia, s'havia detingut á la vora de la
porta, ab la gorra á la ma y demanant llicencia pera entrar.

--Ja la teniu. Entrau, entrau, li digué Fivaller. ¿Qué es lo que us
porta á ma casa tan dematí?

--Al dematí, contestá'l juglar, es quant los aucells fan sos millors
cants, y com jo tinch de férvosen un, he escullit aquesta hora com la
mes propia. Lo que á mi m'admira es que ma impaciencia haja sigut
pressagiadora, pus poch podia jo créurer que tan matí vos trobás fora
del llit.

--Es que no dorm ni descansa tothom que jau! digué ab intenció'l
conceller.

--Ni vigila tothom que está despert! contestá'l juglar fent un ay! ó
sospir que's podia dir irónich, y que's veya bè no anava dirigit á la
persona ab qui parlava.

--Es cert! Peró, vejam: diheu que veniu á fer un cant, mossen Borra?
Será de dolor tal volta?

--De tot hi ha. Mes ans permeta la ciutat de Barcelona que li bese la
ma.

Y al dir aixó, s'incliná'l juglar en actitut de fer lo que deya, mes
apartantlo'l conceller ab gravetat, li digué:

--Sò rey ó soberá, juglar, pera que tals cosas intenteu ab mi?

--Poble rey es lo de Barcelona, y pus vos sòu Barcelona, segons diguereu
ahir als porters del palau reyal, just es que us deixeu besar la ma per
un de sos vassalls mes fiels, que per tal me tinch. Peró si tant vos
empenyau, (anyadí notant la serietat de Fivaller,) deixaré de portarme
com á vassall y us parlaré com embaixador de altre potencia, que no besa
la ma á aquell á qui visita.

--Acaba ¿y quí te envia? Es lo Rey?

--No vinch de part del Rey, sinó de qui está en lloch del Rey, de qui
tant com vos desitja lo benestar de la terra, de qui guarda á son costat
la gloriosa espasa dels reys antichs, ab la qual ha jurat fer justicia
en pau, y fer revíurer passadas glorias en futuras guerras, de qui ¡ay!
al igual que vos, Fivaller, no ha pogut dormir aquesta nit en son llit,
y s'ha alsat al rallar la aurora, impacient pera fervos saber las dos
cosas que jo vinch á participarvos, dos cosas, sí, una dolenta y una
altre bona.

--Es á dir, que es l'ilustre Primogénit qui te envia? Y quina es,
donchs, la cosa mala que de sa part me notificas?

--La cosa mala es que'l Rey s'en vá, que se empenya en partir avuy
mateix, y que per res no's vól detenir.

--Y ahont vá? preguntá ab gran interés lo conceller, com prevehent un
nou mal.

--De aquí vá á Montserrat, á demanar á la Verge que li done forsas pera
sortir de la gran postració en que's troba; de Monserrat passará á
Igualada, y de Igualada, anirá seguint son camí...

--Peró cap ahont? insistí'l conceller, conmogut.

--Cap á Castilla.

--A Castilla! Y qué busca á Castilla? No pót trobar en Aragó lo que li
convinga?

--Los ayres natals diu que li retornarán la vida, y de allí créu tornar
ab forsas que en tota la corona de Aragó no trobará.

No replicá Fivaller al ohir las equívocas paraulas del juglar, sols se'l
quedá mirant, y vacilant en las intencions que mossen Borra pogués tenir
en sa vinguda, crehent que'l Primogénit, prevehent un desastre, apelava
á sa influencia pera conjurarlo, parlá al fi dihent:

--¿No sab lo senyor Primogénit que la magestat del Rey tè dret de anar
allá ahont li plau? Sentirá Catalunya y tot Aragó que son rey residesca
ahont no déu, peró lo únich que pót fèr la ciutat es suplicar, com ho
fara ab eficacia; mes entrar en nova pugna no convé, per mes que la
intenció de esta marxa sia un mal núvol que anuncia una nova tempestat.

Al ohir aquesta observació lo juglar se posá mitj á ríurer.

--Ben al revés es lo que desitja lo senyor Primogénit, digué, per mes
que li sapia greu la marxa de son pare, pus precisament jo venia á
suplicar al Concell, que si tè noticia de la sortida del Rey, en res ho
demostre, ni s'hi opose, ni ho fassa saber á ningú, sinó vól destruhir
una de las millors obras que's preparan pera satisfer á la terra y
contribuhir á la unió del Rey y del poble.

--Si á noticia del Concell arriba la marxa del Rey, la ciutat no pót
deixar de suplicar. Així veurá'l monarca que'l poble que sosté sos
drets, nó per aixó olvida l'amor que á son rey déu. Y, sobre tot, que
vos no sabeu, juglar, lo mal que portaria á la terra aqueixa marxa del
Rey á un regne del que vingué en altre temps com simple pretendent, y en
lo que la antiga regencia tan prestigi li valdria.

--No tinga por lo conceller de Barcelona, perque, ab la postració que
sufreix lo rey Fernando, de segur que no cansará ja may mes cap rocí, ni
empunyará cap llansa. ¿Vos figurau que no hi ha mes que poder arribar á
tan apartadas terras qui, sens dubte algú, tè ja un peu á la fossa?

--De tots modos. La ciutat déu...

--Per amor de Dèu, conceller! Deixau jáurer lo ceremonial, la etiqueta y
fins lo deber, quant de la omissió ha de resultarne un bè. Ja us he dit
al entrar aquí que venia á fervos saber una cosa dolenta y una bona; la
dolenta ja la sabeu: escoltau, donchs, la bona y per ella coneixeréu si
convé no dar á enténdrer que'l Rey vól partir. Aixó, conceller, vá sols
de mi á vos, y'l descobrirho seria una taca á vostre nom y á la ciutat.

--Parlau, juglar, y ja sab lo Primogénit que pót fiar de mi.

--Haveu de saber, donchs, continuá llavors mossen Borra ab gran sigilo,
que acaba de ser descubert un dels assessins del arcabisbe de Saragossa.

--Gracias á Dèu! ¿Peró creheu, juglar, que aquest escarment pót influir
mes ni menos en la bona armonia del Rey y del poble, quant lo poble tè
ja casi olvidat aquell fet?

--Mes del que us podeu pensar. Es que la importancia no está en
l'escarment, ni en lo recort mes ó menos viu que tinga'l poble de aquell
fet, sinó... --y escoltau, Joan Fivaller, que aquí ve lo millor,-- en
que l'assessí, lo disfrassat y traydor estranger que cometé aquell
sacrilegi, es precisament un dels que ahir, separantse del esperit
conciliador del mes acendrat patrici, alentá é incitá mes al rey
Fernando, no solament á no cedir en la qüestió del vectigal, sinó ans bè
á prescindir de tota lley y jurament, y á atropellar ab la forsa de las
armas al poble barceloní. Tot lo poble'l coneix ja, perque ell fou qui
oferí, sols per ambició, son bras y sa espasa contra Barcelona al Rey,
ell fou lo que maná fer presons iníquas, que doná ordre al escarceller
de la vegueria de soltar los presos que volguessen sortir contra'l
poble, lo que maná á la catedral de fer lo toch de somatent quant lo Rey
sortís á cavall de son palau, ell, per fi, lo que, al despedirvos la nit
passada de aquell, se presentá de nou, ferit y ensangrentat, infundint
arrepentiment al monarca de quant havia fet, y ponderantli que ell, com
á mes fiel, havia sigut mes que tots atropellat. Lo poble'l coneix, sí,
y si'l poble véu en ell un just escarment ¿dubtaréu, conceller, que ha
de quedar mes admirat de la justicia de son senyor, sobre tot quant veja
que'l castigat es no menos que'l mateix majordom del palau del senyor
Rey?

--Qué diheu! Es posible?

--Donchs bè. Si aixó regoneixeu ¿dubtaréu ara que convé no divulgar la
marxa de Sa Altesa? Si'l criminal, favorit com es del Rey, tingués
noticia de que s'en vá l'irritat senyor, havent sortit fallida sa
tentativa de ahir, de segur que s'arrimaria al que'l favoreix, escapant
de esta manera de las mans de la justicia. Per aixó convé al contrari,
que'l traydor ignore la marxa del Rey y mes que tot la presumpció de son
delicte, que ab confiansa us vinch á comunicar. Tan ben disposat está
tot, que'l majordom fins créu que avuy será'l dia de las recompensas
dadas pel Rey als que se li han mostrat mes lleyals. Avuy, en una
convocatoria feta pera que acuden al palau tots los bons vassalls,
tindrá lloch lo descubriment del delicte, y mentras aixó se verifique,
lo Rey Fernando, sortint de incógnit, tapat dins de unas senzillas
andas, s'allunyará de las murallas de Barcelona.

--Es possible!

--Qué pensau! preguntá'l juglar, vehent que Fivaller arrugava'l front.

--Penso que es aquest un cas molt sensible, perque al fi la ciutat véu
ab indiferencia la marxa de son senyor, y pót donar lloch á pensar... A
mes que may s'ha vist anarsen de tal manera un rey de Barcelona... ni
may de ella s'en ha anat irritat cap rey...

--Mossen Joan, mossen Joan! cridá llavors lo juglar ab to declamatori, y
donant gran forsa de intenció á sas paraulas; no penseu en lo rey que
s'en vá, sinó en lo rey que's queda, pensau en lo rey que se espera, en
lo rey que guarda enveynada la espasa de Sant Martí!

Anava á respóndrer Fivaller, quant detingué sa paraula la inesperada
novetat de obrirse la mampara, introduhintse al mateix temps lo patge,
que portava un paper á la ma. En aquell moment anava á esperimentar
Fivaller la veritat del segon cas ans indicat: desde llavors havia de
anar probant que la desgracia may ve sola.

--Qué es aixó? preguntá girant lo cap. No sabs, patge, que estant ton
senyor ocupat...?

--No tè culpa, digué'l generós juglar, volent salvar al servidor; ¿quí
pót pensar que sia un negoci de entitat lo que vinga aquí á esplicarvos
mossen Borra?

--Senyor, contestá al mateix temps, y tornantse roig, lo patge; com es
lo correu de la ciutat, y diu que no pót tornarsen sense vostra
resposta...

--Y qué vól lo correu?

--Diu que'l conceller en cap segueix mes malalt, y per conseguent, á vos
déu portar la nota de la cerca de la ciutat en lo dia anterior.

--Peró tan matí? Y simplement per donar la nota de la cerca... ¿No sabia
deixarla?

Y al dir aixó, havia Fivaller estirat la nota de entre'ls dits del
patge, pera llansarla demunt de la taula, quant aquest continuá, dihent:

--Es que diu, senyor, que hi ha avuy un cas notable, y convé ferlo saber
quant mes aviat millor. Si Sa Senyoria hagués sigut encara al llit, lo
correu s'hauria esperat, y jo m'hauria guardat bè...

Mentres lo patge's disculpava, Fivaller havia tornat á agafar lo paper
pera llegirlo, y no bè'l tenia devant dels ulls, quant sa cara's
trasmudá.

--Cas de glánola! digué admirat. Novament la peste! Verge Santíssima!

--Qué diheu? Mare de las Mercés, salvau vostra ciutat! esclamá conmogut
lo juglar.

Y'l conceller seguia, com sól succehir en tals casos, mirant ab la vista
fixa lo paper que portava la mala nova, sense saber realment, per la
sorpresa, lo que mirava. Peró tota aquella sorpresa, tot aquell
encantament fou res en comparació del horror que brotá de sos ulls, al
cap de poch, es á dir, al adonarsen verament de lo que contenia'l paper.

--Oh desgracia cruel! esclamá. S'en ha vist cap de major!

--Sí que ho es en veritat, digué mossen Borra, ignorant á que l'altre
aludia; es realment una desgracia, que sense haver conquistat la Terra
Santa, sols hajam tret de aquellas regions aquest mal malehit que sempre
reverdeix.

--No es solament la peste la desgracia, mossen Borra!

--Donchs qué?

--La víctima que ella ha fet, y encara no es la víctima de la peste, no
es lo que pót morir, sinó la persona que queda viva, una pobre donzella
abandonada y órfana per segona vegada! Llegiu, juglar!

Lo juglar, obehint á Fivaller, aná llegint.

--"La cerca de la ciutat, avisada per los vehins del carrer del portal
del Ángel, y ab parer del físich doctor Guerau, ha recullit del mateix
barri al falconer Joan de la Murtra, atacat de la glánola violenta lo
dia anterior, y tant per no tenir familia propia, com pera evitar lo
perill del contagi, l'ha trasladat al Hospital, deixantlo en
l'apartament dels empestats, ab la deguda vigilancia." ¿Quí es, donchs,
preguntá en seguida'l juglar, aquesta víctima abandonada, aquesta
donzella órfana, ja que la nota diu que l'empestat no té familia propia?

--No tè familia propia lo generós y caritatiu falconer amich meu, peró
tenia baix son amparo, y per cooperació mia, á una pobre criatura, á la
qual li mataren los pares en Balaguer la nit que las bombardas
destrossaren al somatent. ¿Qué fará aquell ángel de hermosura y de
bondat, que fará en lo mòn aquella planta solitaria, esposada á que
qualsevol mal vent la destruesca?

--Víctimas de las bombardas foren sos pares? preguntá enternit lo
sensible juglar. ¿Qué'm diheu? Pobre criatura! Ab mes motiu jo
m'interesso per ella, pus se molt bè, mossen Joan, tot lo que succehí en
aquella horrorosa nit: ningú com jo ha contemplat tant bè aquell cuadro
de sanch y de foch, que tants órfens deixá en Cathalunya!

Y després de una curta pausa, continuá:

--Peró donau gracias á Dèu, mossen Joan, per sa gran justicia, donauli
gracias á la Providencia, que tot ho compensa en aquest mòn.

--Qué voleu dir? preguntá admirat Fivaller, no comprenent la sortida tan
excessivament cristiana del juglar. Vos conmoveu al recort de un horror,
y al mateix temps donau gracias á la Providencia. Cert es que de tot se
ha de dar gracias á Dèu, peró no sè...

--Jo us dich que donem gracias á Dèu: ja sabréu en son dia per qué. La
única llástima aquí es la nova desgracia de aquella ángelica hermosura.

--La coneixeu vos també? digué ab nou interés Fivaller.

--Havia sentit parlar de la hermosa falconereta del portal del Ángel, y
me la ensenyaren un dia que, ab sas amigas ó vehinas, sortia de visitar
la capella de Santa Llucia. Donem gracias á Dèu, vos torno á dir, donem
gracias á la Providencia, mossen Joan, que tot ho compensa en aquest
mòn.

Lo juglar feu aquí un cert somrís de satisfacció, y dirigí los ulls al
cel.

--Donem gracias á Dèu: está bè. Peró haveu de saber, mossen Borra, que
ab aquesta nova fatalitat vá á doblarse la desgracia á que está
condempnada eixa donzella desde sa ninesa.

Y esforsantse, ab la compassió é interés que sentia, pintá Fivaller á
mossen Borra, en breus paraulas, peró ab los colors mes vius, tot lo
succehit en casa del falconer, lo dia de la entrada de fra Vicens, en
ocasió de trobarse ell y mestre Nicolau en la botiga, acabant fins per
revelarli lo donatiu mensual que ell feya, cosa que á ningú havia dit
fins llavors.

--Ja veheu, digué per últim y acabant sa relació; ja veheu si tinch
motiu pera llamentar eixa desgracia y de interesarme per tan desgraciada
criatura.

Y com recobrant en sech Fivaller sa innata resolució, posás la ma en lo
front momentáneament, y separantse del juglar, digué:

--Ah! Perdonau, mossen Borra... No hi ha que pérdrer temps. Cert es que
jo tinch un deber... Y á mes, que las obras á mitjas may sòn obras
perfectas. Patge, patge!

--Mon senyor, contestá respectuosament lo criat, que no s'havia encara
separat de la porta.

--De seguida, sense pérdrer temps, que vaja qualsevol á casa de la
mare-dida, y digan á Guillemet que vinga al instant. Si no es á casa,
que'l busquen... De totas maneras, que prest, sense detenirse, vinga
aquí Guillemet.

No havia acabat de donar aquesta ordre Fivaller, que'l patge, fins
interrompentlo, havia respost ja:

--A Guillemet?... No hi ha necessitat... Si es aquí... Y molt temps que
fa que se espera.

--Qué dius? Aquí Guillemet? Si será que ell també sab...

--Sí, senyor, sí. Mirau: de aquí en fora'l podeu véurer que espera
sentat en lo corredor.

Y'l patge obrí la mampara, al mateix temps que'l jove's posava ja dret,
com disposantse á entrar en la cambra de son protector.

--Y es cert! esclamá Fivaller. Oh! sens dubte un ángel te pórta. Entra,
entra. Guillemet, ja póts entrar, y...

Lo noble senyor interrompé en aquell moment sas paraulas, admirat y
sorprés de véurer l'aspecte que oferia son protegit, la contracció de sa
fisonomia, de manera que fins li saltavan llágrimas, lo tremoló de son
cos y l'avergonyiment que revelavan son front y sos ulls.

--Ah! senyor. Gracias á Dèu que us puch véurer.

Lo jove avansá llavors ab pressa, y deixá mes sorprés á Fivaller, ab la
actitut humil que prengué, com que incliná tot son cos, y prenentli la
ma, se la besá ab efusió.

--Guillemet, qué tens? qué't passa? Vèns pót ser á participarme una
desgracia nova, ó es sols per la que ja sè? A qué ve aquesta
humiltat...?

Lo jove alsá llavors los ulls, com demanant clemencia á son protector, y
dirigint després la mirada entorn, mirá de nou á Fivaller, detenintse á
la primera paraula que havia pronunciat, com donant á enténdrer, després
de haver vist á mossen Borra, que no gosava á parlar devant de aquell
testimoni.

--Vinch...

--No importa la presencia de mossen Borra, que es bon amich meu.
Parla... y parla prest, pus convé no pérdrer temps.

--Donchs bè, contestá llavors lo jove, refent un tant sa serenitat, y
parlant ab lo to ab que sól espressarse tot aquell que tè una conciencia
neta, un sentiment noble y viu y un carácter independent, que may tem en
la desgracia; jo vinch, mossen Joan, á denunciarvos tres cosas: una
desgracia, un crímen y una falta.

--Peró ¿apart de la desgracia, una falta y un crímen?

--Sòn tres cosas diferentas, y no forman mes que un sol fet.

--Com! Será una desgracia diferenta de la que jo ja sè... Jo m'havia
figurat que parlavas per la desgracia del pobre falconer.

--La sabeu? preguntá tot pasmat Guillemet.

--Sí. Y es la mateixa á que tu't refereixes?

--La mateixa.

--Donchs, qué es lo crímen? Parla! esclamá Fivaller, delirós y confús al
mateix temps.

--La nit passada, senyor, (continuá'l jove, ple de sentiment y ab to
pausat,) mentres la ciutat, conmoguda en defensa de sos drets,
s'arremolinava entorn del palau reyal, mentres los barris estrems de
Barcelona se veyan solitaris, sens mes habitants que'ls vells y las
donas, tancats y plens de temor dins de sas casas, lo desgraciat
falconer Joan de la Murtra, enfonzat en un llit de dolor, se sentia
dominat per un mal cruel é inexorable: á son costat plorava una
donzella, que, en sa soledat, ni sabia qué fer pera donar consol al
pacient, ni podia abandonarlo pera buscar qui li donás. Per fi, la sort
portá allí á un metge, y tras del metge seguí la cerca de la ciutat, que
estava previnguda; declará aquell que'l malalt era atacat del contagi
aterrador que tantas vegadas ha afligit á aquesta ciutat, y al ohir los
altres lo nom de ¡peste! lo malalt fou trasladat en una llitera á la
Santa Casa, y prop del llit quedá la donzella sola, abandonada y trista,
sens ningú que li fes companyia, sens una persona amiga que procurás
dissipar lo núvol de futuras miserias que se li anava acumulant devant
dels ulls!

Fivaller no pogué menos aquí de acostar lo mocador als sèus, y'l juglar
passá també per demunt dels seus la mánega de sa túnica. Lo jove
continuá.

--Aquí acaba la desgracia y comensa'l crímen. Sens respecte á tan
horrible desgracia, sense sentir compassió per la orfandat y abatiment
de la hermosa adolorida, sense temor al contagi, que res de aixó sent ni
tem l'infame á qui guia una passió desenfrenada y á qui mou una ánima
dolenta, aprofitant l'aislament de la donzella y lo solitari de aquell
lloch, durant la conmoció del poble en los carrers céntrichs, un
cavaller, ó mes bè, un vil raptor, que deshónra'l vestit que pórta y
l'alt carrech que exerceix, venjatiu contra la donzella que no havia
volgut escoltar sos falsos é imprudents amors, tingué l'atreviment de
penetrar en la habitació de la abandonada hermosa, que caygué ruborisada
y sense sentits á sos peus, y fentla agafar atropelladament per uns
esclaus, se la emportá no menos que al inmediat hostal de En Simon, que
es hostal de bordell.

--Infámia! cridá aquí ple de noble ira Fivaller. Es possible lo que
comptas, jove? A Dèu juro que no en va he de cenyir espasa de cavaller,
y que me la ha de pagar. Peró digas, digas: ¿y qué fou de la pobre
donzella? Lográ l'infame...?

--Poch s'en faltá, senyor. Peró no bè la tenia en son poder, quant la
Providencia guiá allí á un home, amich verdader del infelís Joan de la
Murtra, un amich que havia jurat mantenir il·lesa la honra de la
desamparada órfana, y fins ampararla en la desgracia...

--Y arribá á temps? preguntaren, casi á la vegada é interrompent á
Guillemet, tant mossen Joan com lo juglar.

--Sí! Arribá á temps. Ab lo desitj de aprofitar la ocasió, guiat sols
per son zel lo defensor de la inocencia y de la desgracia, se llansá
contra l'infame raptor, sense portar tan sols ni un mal ferro pera
oposarse á la espasa del cavaller. En aquell moment supremo sols Dèu
pogué ajudar! Sobre de una taula, prop del lloch ahont s'anava á
consumar lo crímen, jeya casualment y olvidada una ganiveta de hostal,
de las que serveixen pera repartir lo pa que dòna vida... Lo cavaller,
cregut de sa superioritat, desenveyna efectivament la espasa, lo
defensor de la donzella, no deixantli prou temps, empunya llest la arma
doméstica, la justicia divina favoreix lo bras del bo, y sacudint aquest
un viu cop, sens mes regla de art que'l desitj, logra véurer rendit á
sos peus al criminal raptor, qual sanch deixá en seguida tot lo trespol
vermell com la mateixa capa ab que's cobria.

--Ah! cridá, com fora de sí, mossen Borra. Es possible!

--Tan possible, com que, per demunt de son cos, sortí al punt lo
defensor, triunfant y libre, recobrant y emportantsen en sos brassos á
la abatuda víctima, salvantla á ella del sacrifici, y ab ella sa
puríssima honra, per la qual s'havia llansat al combat.

--Nó, nó, jove... insistí mossen Borra, revelant en sos ulls una
impaciencia y alegria indescriptibles; ma admiració no es sols per lo
fet que comptas, es per una paraula que has dit... La arma del defensor
se clavá en lo front del cavaller...? Lo ferí sols en lo front... prop
del pòls dret, no es veritat?

--Sí. Y com ho sabeu?

--Com ho sabeu? repetí també y casi al mateix temps Fivaller.

--Oh, Providencia! esclamá llavors lo juglar, alsant las mans al cel y
mirant al noble Fivaller. Encara diréu, mossen Joan, si jo me equivocava
en mos pressagis? Encara no donaréu gracias á Dèu, á aquella justa
Providencia que tot ho compensa en aquest mòn?

--Qué voleu dir? contestá Fivaller, no acabant de penetrar la alusió del
juglar. Que pót ser vos coneixeu al cavaller ó al raptor...?

--Al de la capa vermella, no es veritat? digué ab intenció mossen Borra,
mirant á Guillemet.

--Oh! esclamá Fivaller, anant recordant y deduhint. Seria possible que
l'infame fos...?

--Sí, lo mateix cavaller de qui poch ha tots dos havem parlat. Ho
recordau?

--Sí, sí, contestá llavors ab energia Guillemet; lo mal cavaller de la
capa vermella, lo majordom del palau del senyor Rey.

--Cert es, (digué llavors Fivaller, allargant la ma á mossen Borra y
apretántsela ab intenció,) que no en va m'aconsellavau de donar gracias
á la Providencia, y may en millor ocasió que ara las hi podem donar!

Guillemet se mirava á un y altre, sens poder enténdrer prou lo
significat y objecte de aquellas paraulas, ab que's persuadian mutuament
lo juglar y'l conceller.

--Peró, digas, digas, continuá Fivaller, digas Guillemet quí fou aquesta
ánima generosa y benefactora, á qui prometo jo desde ara tot mon amparo,
ma protecció y ma estima. Quí fou aquest bon amich? Y digas també, digas
¿ahont para la donzella? qué se es fet de ella? ahont se ha salvat?
Parla, parla, y digas ¿com has sabut tot aixó?

--La donzella la trobaréu, senyor, guardada y encomanada, baix paraula
de honor, en casa de un honrat vehí del desgraciat falconer, l'especier
Ambrós, qual filla fou la mes bona amiga de Blanqueta, y li dòna ara
consol, mentres arribe una nova hora de esperansa, mentres son salvador
busca pera suplir la falta que li fará, sens dubte, son protector, si
mor en l'Hospital!

--Quanta caritat! Quanta bondat!... Peró digas, digas... (torná á
repetir mossen Joan): lo nom del generós amich es lo que vull saber, lo
nom que tu t'olvidas y que jo tinch ara mes interés en sentir
pronunciar. Quí era? Com se diu?

Lo jove no respongué á estas preguntas; esperant la resposta admirá'l
silenci Fivaller, y mirantse un y altre ab una espressió de sentiment,
que semblava mes pressagi que efecte, parlá Guillemet per fi,
humillantse de nou devant los peus de son protector.

--Senyor, li digué, al arribar aquí us he dit que venia á noticiarvos
tres cosas, una desgracia, un crímen y una falta. No deduhiu ara, per
las dos primeras que ja sabeu, quina la falta pót ser?

--Es veritat. Y quina es, donchs, la falta? Qué vóls dir, jove?

--Vull dir, que'l protegit ha burlat la confiansa del protector; que'l
jove inespert, sense saber lo que de ell ha de ser en lo mòn, ha jurat
amor á una desgraciada donzella, fins prometentli que en tot temps seria
son amparo y defensa; per fi, que l'amich ha trahit al amich, pus, baix
capa de amistat, la persona á qui donava mes llibertat en sa casa'l
falconer, ha enamorat á sa afillada, sense saberho ell ni confiarli may.
Sabent ara la falta, deduhiu, senyor, quí es lo que ha salvat l'honor de
la donzella? Adivinau quin es lo nom que tan voliau sentir pronunciar?
Perdó, mon protector, perdó pera l'autor de la falta, y mes que perdó,
compassió y pietat pera la desgraciada donzella que ha quedat en la
orfandat per segona vegada!

Guillemet deixá anar sos genolls en terra y torná á besar la ma de
Fivaller, mullantla ab sas llágrimas. Mossen Borra mirava al conceller
de una manera que semblava intercedís ab los ulls. Y'l noble mossen
Joan, admirat de quant li passava, contemplant ab verdadera compassió al
humillat jove, ni tingué per de prompte paraulas ab que contestar á son
protegit.

Peró donant luego Fivaller las dos mans al jove y obligantlo á alsar, li
digué, després de haver estat un moment com pensatiu:

--Álsat, álsat: no tens tu la culpa de ta passió, pus te trobas en la
joventut; qui la tè sò jo de no haver previst que't posava en perill,
que la nina ab lo temps havia de ser dona, y que malament poden deixar
de unirse, estant prop, una bondat adornada per la hermosura y un cor
sensible.

--¿Com voleu, senyor, que resistís jo á tanta bellesa, com voleu que no
se enamorás qui constantment ha anat contemplant com se formava aquella
flor de bondat y de hermosura, que tant admirablement se transformá de
petita y abandonada poncella en pom olorós de totas las virtuts?

--Pietat, digué mossen Borra intercedint, pietat, que no podeu menos de
tenirla, quant la falta es causa de tant bè! Perque ¿ahont es la falta
si ella es causa de evitarse'l crímen, si, evitantse'l crímen, se
compensa l'abandono que hauria ocasionat la desgracia? Pensau qué fòra
ara la desamparada órfana, si arriba á sucumbir de son mal lo
desventurat falconer?

Guillemet dirigí aquí una mirada de gratitut al juglar, y Fivaller,
sumament enternit, preguntá al jove:

--Sols me falta saber aquí una cosa. Has parlat, jove, de una donzella
plena de bondat, has revelat ta vehement passió, y has dit que volgueres
salvar ab ton acte la pura honra de aquella. ¿Pót dubtar ton protector
de tot aixó?

--May, senyor! digué Guillemet, parlant ab l'entussiasme que li era
propi, quant se tractava de la dignitat del home. Si aixó fos, lo vostre
protegit no's presentaria ab lo front alt quant ve á implorar de nou
vostra protecció, y primer hauria fugit á una estrangera guerra, pera
que allí'l matás un enemich desconegut. Pura es sa honra y pur es mon
amor, y temps fa que tinch jurada la conservació de un y altre devant de
una imatge santa, y servintme de testimoni un de vostres millors amichs.

--Quí? interrompé Fivaller, com estranyant que aquella confiansa de son
protegit la hagués merescuda un altre home ans que ell.

--Si l'afligit mestre Nicolau fòs en esta ciutat, ó en aquest mòn, que
no sè si ha desaparescut de ell, vos ho podria contar bè. Devant de una
imatge de la Verge de Montserrat, de que ell era tan devot, vaig jurar
que no faltaria may á ma paraula, votant al mateix temps, que al lograr
mon desitj, no m'atreviria á posar mos llavis en lo front de ma
estimada, sens que ans ella y jo anassem á visitar la sagrada montanya
ahont se venera aquella excelsa Patrona dels desconsolats.

--Basta, basta, digué llavors resolt Fivaller.

Y dirigint sa paraula á mossen Borra, anyadí:

--Cert es que hi ha molts mals en lo mòn, peró també es cert que hi ha
molt bè. La diferencia está sols en que'l verdader bè sempre sól ferse
ocult.

Passá llavors Fivaller á la cadira que hi havia derrera de la taula, se
sentá, prengué la ploma, y ans de posarse á escríurer, allargá la ma,
tremolosa en aquell instant, á efecte del sentiment que l'impulsava, y
digué:

--Havia promés ferte home, Guillemet, y ara't prometo que ho serás ab
mes felicitat de la que esperas.

Comensá á escriurer llavors, y durant tot lo temps que ho fèu,
permanesqueren callats Guillemet y mossen Borra, mirantse mutuament un y
altre, y com manifestantse ab los ulls la simpatia que entre ells anava
naixent.

--Tè, Guillemet, digué al fi mossen Joan, entregant dos cartas al jove.
Pórta aquestas cartas á las personas á qui van dirigidas, cumpleix per
ta part lo que en ellas se't mana, y si no vóls pérdrer la felicitat que
te espera, guárdat de parlar á ningú de lo que t'ha succehit la nit
anterior y sobre tot de lo que ara s'ha parlat aquí.

--Ho juro, senyor. Puch saber, donchs, l'objecte de estas cartas?

--Sí! La una va dirigida al especier Ambrós, pera que junt ab tu, y en
nom meu, acompanye ara mateix á la donzella órfana que tè en sa casa, al
lloch que li designo: la altre, la darás á la priora del convent de
Montalegre, pera que reba baix sa custodia y ma garantia á la jove que
tu y Ambrós li entregaréu.

--Senyor! digué aturdit Guillemet, crehent per un moment que may mes
havia de véurer á son amor. Tancada en un convent...? Será pera sempre?

Fivaller y'l juglar feren al mateix temps un somrís, com perdonant
aquella ceguera produhida per l'amor.

--Nó, contestá aquell; no es pera sempre: será sols depositada, fins que
arribe lo dia de ta felicitat y de la sèva.

Guillemet torná aquí á plorar de agrahiment, abrassant las camas y
besant las mans de son protector. S'alssá per fi, sense poder parlar,
y's dirigia ja á la porta pera anarsen, quant en sech torná á girarse, y
ab lo major sentiment digué:

--Ah, senyor! A tot provehim y no pensam en lo mes desgraciat. Qué déu
ser del pobre Joan, del generós y desventurat falconer?

--Cumpleix mon encárrech, contestá Fivaller, que jo procuraré saber de
ell.

Guillemet sortí.

A poch de haver desaparegut lo jove, y després de haver deixat descansar
en cert modo l'ánimo del noble conceller, mossen Borra li digué:

--Parlem de l'altre ara... Donchs, qué farém?

--Qué farém? Diheu, juglar, al ilustre Primogénit, que la ciutat de
Barcelona está sempre disposada á ajudar als Prínceps que volen la
justicia y desitjan la gloria de sa terra... Y en quant á vos, amich
Borra, sols una cosa vos demano, y que'm faréu saber quant mes prompte
millor: quin sia'l camí secret ó públich per ahont emprenga sa marxa lo
rey Fernando de Aragó.

Lo juglar se quedá un bell rato mirant fit á fit á Joan Fivaller, y
allargantli la ma, li respongué, com despedintse:

--Descuydau, rey de Barcelona, que així us ho promet aquest embaixador
del futur restaurador.

--Rey me diheu?

--Sí, rey, com hi ha mòn, pus teniu totas las qualitats que pót tenir un
gran rey.

Havent despedit á mossen Borra, Fivaller, buscant esbargiment á tantas
quimeras com havian passat per son cap en aquella matinada, corregué á
aquella font á que acut sempre l'home públich que es honrat, després que
ha cansat son cap ó son esperit en pro de la societat á que perteneix:
buscá á sa familia, y passá á la alcova de sa esposa, pera gosarse
contemplant com aquesta bona mare llevaba á sos mes petits fills, als
petits fills, sí, que sòn sempre lo passatemps dels bons pares.

### XLII. Lo poll del bordell. Com lo Primogénit de Aragó manifestá qui 
era'l donzell de Puymoren. 

De las amenassas que dirigí'l Rey Fernando contra Barcelona. Era
l'endemá del dia en que havia tingut lloch la gran pugna entre la ciutat
de Barcelona y'l rey Fernando Ir. de Aragó.

Lo Rey, tancat en la cambra de la part de septentrió, en aquella ahont
se diu que baixá un dia la Verge de la Mercé, pera fundar la ordre de
son nom, no s'havia deixat véurer mes á cap oficial de la casa ni
cortesá, de manera que sols se arrimavan á aquella los del servey mes
íntim, los de necessitat imprescindible, y encara topavan sempre ab lo
senyor Primogénit, que'ls rebia y'ls despatxava. Deyan uns si tal
retrahiment significava por, pus no volia'l Rey menjar res que s'hagués
comprat en la ciutat, altres suposavan si son mal estar s'havia agravat,
á conseqüencia del disgust, y altres, per fi, creyan adivinar aquell
misteri esperant que del silenci sortiria una gran manifestació, que
fòra ó en bè de certs lleyals ó adictes ó en verdadera concordia
entre'ls dos poders que al dia ans s'havian mirat cara á cara.

La ciutat no deixava també de pensar així, peró com á poble actiu y
laboriós, passada la tempestat, no podia prescindir de sa bona costum, y
així, recobrant sa fisonomia, havian tornat tots sos fills al treball, y
com si may res hagués sigut, lo menestral estava altra vegada en sa
botiga, cantant y treballant, la llotja del mar bullí á la hora
acostumada ab sos mercaders y corredors, atravesavan pels carrers
fardos, cargas y carros, indicant bè y com sempre la activitat dels
vehins, y ni en la sala del borboll, ahont se solian reunir los
escribans, ni en las platjas de la mar y en la Dressana, ahont bregavan
y cridavan mariners y bastaixos, se veya res per lo qual pogués
deduhirse que la vida pública y agitada de la gran ciutat comercial
hagués sigut interrompuda per res, y menos per una conmoció del poble.

Peró'ls primers, ó sia certa gent de elevadas categorias, hagueren de
afirmarse mes en sas sospitas ó dubtes, al rébrer, á las primeras horas
del matí, l'avís y ordre reyal de que acudissen ans de mitj dia al palau
major del senyor Rey. Los empleyats de la casa que reberen la ordre de
un dels camarlenchs, lo qual anyadí al dársela que res mes sabia, no's
cuydaren tant del misteri, y com mes acostumats á cumplir cegament la
voluntat soberana, prescindiren del misteri, y no feren mes que esperar,
augurant mes aviat recompensas pera'ls fiels que altre cosa.

Acostantse, donchs, la hora, comensaren á acudir consellers, alguns
áulichs, ben pochs, pus se disposavan pera seguir los passos del senyor
Rey, que, com ells creyan, podia marxar de un moment á altre, oficials
reyals y de la casa, y entre ells, cosa no de las mes usadas en tal
acte, lo veguer de Barcelona y del Vallés, que en aquell temps ho era
mossen Berenguer de Montagut, y algunas altres personas de diferentas
gerarquias y condicions.

Gros havia de ser lo motiu de la convocatoria y grossas las ilusions que
fins pogueren tenir alguns, quant vegeren que'l lloch ahont los feyan
entrar no era ni la sala dels paraments, ni la espayosa y tan coneguda
sala verda, ni cap altre de las habitacions mes ó menos espayosas ahont
solian reunir los antichs reys, ab sa acostumada familiaritat y
franquesa, als magnats y demés visitants de son palau, sinó precisament
la sala del trono, es á dir, la sala de cerimonia ahont lo Rey rebia com
á rey: de manera que de alló venian á resultar ó á deduhirse dos cosas,
á saber, que la convocatoria era verdadera reunió de cort, y que'l Rey
no estava malalt.

Tenia la sala del trono, á mes de la porta principal que hi conduhia,
dos laterals per una de las quals solia fer sa sortida'l senyor Rey
quant la cort era reunida, de manera que aquestas tenian comunicació ab
l'interior del palau ó ab las cambras mes íntimas que servian de
habitació al monarca, mentres que la primera sols comunicava ab las
antesalas y corredors de libre concurrencia ó de pas comú.

Desde poch ans de arribar la hora designada, los porters de massa,
inseguint sa costum, estavan colocats ja á dreta y esquerra y en la part
interior de la porta principal, mentres que'ls porters que's titulavan
de porta forana, ab tot son número, que era'l de set, cosa que no deixá
de aparéixer nova, comensaren á passejarse amunt y avall per devant de
la entrada de la sala, prenent sols certa circunspecció y repartintse ab
mes ordre, entant que'ls avisats anaren compareixent y que la sala aná
omplintse.

Alguna cosa faltaria al senyor Rey, quant, contra lo ceremonial
establert en la cort del rey de Aragó, y sobre tot en lo palau de
Barcelona, s'arribava á passar de la hora senyalada y's feya esperar als
magnats y demés concorrents, y en efecte, faltava no menos que la
verdadera senyal pera que'l que havia de sortir sortís á punt y en
ocasió oportuna, senyal que havia de esperar de un dels entrants un cert
patge colocat en un estrem de una galeria superior, y que no tenia mes
ordre que tenir fixa la vista á la porta y observar si, al entrar per
ella lo juglar mossen Borra, se dirigia á la part dreta de la sala.

Y realment faltava mossen Borra, que estava parat devant de la porta,
enrahonant ab lo majordom del palau, lo qual s'en portava las miradas de
tothom, per sa luxosa vestidura, (pus si no podia usar la empresa del
cervo volant, com la usava lo senyor Primogénit, ni'l collar de la ordre
de la Gerra y'ls lliris, com alguns alts dignataris, rodejava en cambi
son coll una pesanta y brillant cadena de or,) y á mes per lo contrast
que oferia la encara inflamada ferida de son front, junt á sos ben
pentinats y rossos cabells, de que sempre solia fer gala.

--Vaja, donchs, li deya mossen Borra, com atrahentlo pera que entrás
dins de la sala; que avuy será'l gran dia. Que hi entram de una vegada?

--Tan pocas ganas tinch de cerimonias, que, en veritat, voldria ja que
estiguessem llestos. Y á mes... si voleu que us ho diga clar... ha
vingut tant de cop y volta tot aixó, que com hi ha mòn no ho entench.

--Vaja, vaja: no vullau fer tan lo desentés, que no us falta á vos bon
ull, y...

--Qué? Vos figurau que m'agrada volar pels espays?

--Res de aixó; peró després de un dia'n ve un altre. Jo no dubto que
avuy es dia que's fará justicia, y ja sabeu que qui bè sembra, bè cull.

--Ba, ba, contestá'l donzell, com no fent cas de las paraulas del
juglar. Si vos tinguesseu lo meu mal humor, jo vos asseguro... Entre
aquesta malehida ferida, que se m'ha irritat de nou per no volermhi
posar res, y á mes una altre cosa, que no us vull dir perque us en
riuriau, peró que no deixa de fastidiarme...

--La ferida ray. Jo us asseguro que no moriréu de ella. Peró y aquesta
altre cosa ¿no's pót saber?

--Es res... y es molt pera mi. He perdut lo gos, y fa dos horas que no
l'he vist ni per dins ni per fora del palau. Tinch por que algun mal
intencionat...

--Ay ay? digué esclafint en ríurer lo juglar. Aquesta si que es grossa.

--Pera mi molt.

--Havem arribat á un temps, majordom, que ni dels gossos se pót un fiar.
Y encara voldrán dir que'l gos es lo símbol de la fidelitat?

--Y per tal lo tinch, que no vull créurer sia sèva la falta, quant may
s'havia separat de mi en cinch anys que vá al meu costat.

--En cinch anys diheu?

--Sí, en cinch.

Se espressava ab tal convicció aquell home, que may havia estimat á sos
semblants, y que sabia tenir passió per un animal, en termes que tenia
marcada impaciencia, y á ben segur ho hauria deixat tot en aquell moment
pera anar en busca de son fiel amich perdut, á no alentarlo una ambició
ó una esperansa. Mossen Borra, que anava com qui diu contemplantlo,
havia lograt, tot parlant, acostarlo fins á la porta, y coneixent que
poch costaria acabar de ferlo cáurer en lo llas, movent sa ambició, li
digué á aquest fi:

--Si així'ns entretenim, me sembla que poch nos veurá lo senyor Rey, y
ja sabeu que poch se pensa en qui no es al devant.

--Com? digué'l majordom girant lo cap á dins. Y es cert que molta gent
hi ha per allá. Entrem, entrem.

--Sí, val mes, que per anar á Roma y no véurer lo Papa, tant se val no
anarhi.

Així que penetraren lo juglar y'l majordom en la sala, se incliná lo
primer cap á la dreta, y mogut en son orgull l'altre, semblava com que's
volgués despéndrer de aquell company ab qui feya mala parella, mes que
mes, quant totas las miradas se fixaren en ell, es á dir, en ell ó en la
ferida de son front, y que tan havia donat que parlar.

Soná en aquell moment una trompeta en lo interior del palau, cosa que
res significava en lo ceremonial establert de la casa, y llavors lo cor
del juglar se alegrá, no podent prescindir, per son carácter, de donar á
sa manera sa última despedida á aquell home, tan prompte com lo vegés
assegurat, pera infundirli quant menos una sospita, ó clavarli una punxa
en lo cor, que'l fes patir.

Als demés assistents no fèu novetat aquell so que no esperavan ohir, y'l
majordom, com á mes práctich en los usos de la mansió ahont vivia, se
contentá ab preguntar senzillament á mossen Borra qué podia ser alló.

--Aixó será que'l Rey nos vól probar mes la paciencia. Quí sab si's posa
á dinar?

--Sí, pera dinar está: ja us asseguro... Ni caldo crech que ha volgut
desde ahir. Ba, ba, endevant m'en vaig, y...

Lo majordom se quedá sense acabar lo que deya, admirat y sosprés de
véurer que en la part exterior de la porta aparegué una filera de
guardas del veguer ab sas llansas, colocantse en mitj de aquella lo
sotsveguer mossen Tallada.

Aquí li clavá la punxa mossen Borra.

--Ahont anau? li digué, vehent que's volia desempellegar de ell, sens
dubte pera acostarse á averiguar entre'ls magnats qué era la novetat
aquella.

--Deixaume anar; no estich per rahons.

--Aturauvos, majordom! insistí ab veu baixa y misteriosa, y detenintlo
per la roba; aturauvos, si no voleu fer un mal paper entre'ls nobles
senyors que forman la cort del senyor Rey.

--Qué? Qué voleu dir?

Lo juglar llavors, juntant los dos primers dits de la ma, que la acostá
al pit del donzell, y sacudint ab forsa lo segon, com quant se vól fer
fugir una volva ó mosca del demunt de la roba, fèu créurer ab aquell
moviment á la persona á qui detenia, que acabava de fer cáurer de sos
vestits algun animal asquerós, com que, pera mostrarho mes al viu, passá
després lo peu, com fregant, per terra.

--San Llátzer gloriós! Y qué es lo que us corria per sobre de vostre
jupó!

Pronunciá mossen Borra aquestas paraulas ab un to misteriós, que cambiá
prompte fins en sarcástich al replicarli.

--Peró, qué es? Qué haveu vist? Fèu unas cosas, juglar...

--Sabeu qué era, senyor majordom del palau del senyor Rey? Sabeu qué
era?

--Qué?

--Un poll, y poll com no s'en crian en las salas y estancias del palau,
un poll tan gros y tan engreixat, que, á no ser vos qui sòu, diria que
es un poll de bordell. Sí, sí, senyor majordom del palau del senyor Rey.

La vergonya ó la ira sortí á las galtas al majordom, sos ulls de foch se
clavaren en los del juglar, y tot girant lo cos, peró sense apartar la
cara y la vista, s'aná separant de aquell home que li acabava de
endevinar una de sas faltas ó vicis. La sèva quimera era pensar si lo
que mossen Borra li deya podia ser una casualitat ó efecte de una
averiguació, peró en lo dubte que'l feya patir, preferí aguantarse per
de prompte, fins que arribás millor ocasió pera ferlo esplicar.

--Sí, sí, continuava mossen Borra, mentres l'altre s'allunyava; no
dubteu de mas paraulas, senyor majordom del palau del senyor Rey.

--Per dos vegadas, digué pera sí'l donzell, he sentit parlar ab aqueix
to de burla á aquest confident del príncep y del Rey, y fins sembla
que's mofa de mon cárrech. Qué será?

Y ab la pugna que sentia en son interior, anava pót ser á allargar son
pensament, quant lo distragué de sos dubtes la veu dels porters de
massa, los quals, vehent obrir una de las portas laterals per ahont
solia sortir lo monarca, cridaren:

--Lo senyor Rey! Pas al senyor Rey!

Poch tardá en colocarse en primer lloch lo majordom, de manera que de
tothom era vist, mes sos ulls per de prompte distrets se tornaren á
inflamar aviat, per topar alla ahont miravan ab la cara burlona y la
mirada significativa del juglar, que no'l deixava. Lo majordom ja hauria
vulgut girar la esquena al que'l feya patir, peró no podia prescindir de
mirarlo: tal era'l dubte que l'empenyo de aquell home li feya créixer en
lo cor.

Obrís efectivament la porta lateral, sortiren per ella dos úixers de
armas ab la espasa á la ma, com solian precedir al Rey en tals casos,
mes derrera de ells no era'l Rey lo qui hi venia.

--Lo Primogénit!... Don Alfons!... Y no es lo Rey!... digueren
alternativament algunas veus, espressant la admiració que oferia tan
inesperat espectacle.

Tothom, no obstant, quedá descobert al véurer al príncep, que ab ayre
verdaderament majestuós, passá saludant per entremitj dels cortesans y
s'en pujá al trono, quedantse á dreta y esquerra, baix dels escalons,
los úixers ab las espasas desenveynadas.

Arrogant era la presencia del príncep don Alfons. Sa hermosa cara,
adornada per sa caragoladissa barba, ab son ample front y la vivesa de
sos negres ulls, respirava la grandesa de son esperit, pus semblava, al
mirar sens esfors á dreta y esquerra, com que digués "tot ho veig ab una
sola mirada, tot ho agrahesch, tot ho vull baix mon amparo." Portava
l'ilustre príncep, que's presentava ja com lo preludi cert y felís de un
futur rey, calsas tiradas de grana, ab sabatas negras, jupó de domás
carmesí, per demunt del qual aguaytava una fina camisa, una ampla roba
de vellut negre forrada de marts gibelins y barreta negra al cap; entorn
del coll, penjantli sobre son pit, se li descubria un brillant collar de
or, ab un cervo alat, y cenyida á son cos una senzilla montadura de
guerra, feta de cuyro marroquí ab claus de cer, en la que s'aguantava,
per medi de un graduador de ferro, una espasa també mes aviat de guerra
que de cort, y qual forma ó fisonomia especial regonegueren prompte
molts dels assistents, la histórica y gloriosa espasa de San Martí, qual
empunyadura portava'l príncep aguantada per la crehuera sobre del bras
esquerre, y apretantla en cert modo sobre son cor, indicant garbosa y
naturalment ab aquella actitut, com si guardás gelós una prenda de gran
valor y estima.

No bè estigué'l príncep á dalt del trono, se fixá de peus, mostrant
avansat lo dret ab certa gracia, á la esquerra de la cadira que sols
podia ocupar son pare mentres visqués; passejá sa penetrant mirada per
tots los ámbits de la sala, y sens casi detenirse, y sens deixar la
espasa de la manera que la portava, estengué sa ma dreta, senyalant á la
porta, y digué ab veu regular:

--Mos porters y servidors, que ningú súrtia de aqueixa sala, fins que jo
done permís.

Saludant després ayrosament y ab dignitat al concurs, fèu com que's
volgués convéncer de la presencia certa de alguna persona, y prenent un
to mes alt y enérgich, parlá de esta manera:

--Barons. Per la poca salut del senyor Rey mon pare, que fins pót ser
tindrá necessitat de sortir de sos regnes, pera anar á reforsarse en la
terra ahont nasqué, he pres possessió en aquest dia de la gobernació
general de tots los dominis que forman la corona de Aragó. La necessitat
obliga á aquest acte que la lley tol·lera, y á son temps, quant la terra
ho vulla, dispost me trobo á cumplir totas las formalitats degudas. Dèu,
que envia la guerra ó la pau segons convé, així com dòna ó pren la salut
als homens, encarga als que sòn sa imatge en la terra lo cumpliment de
la justicia, pera evitar així que la pau se torne guerra y la salut
degenere en mal. Y pus mon pare segueix sense salut, per molts trastorns
que ha sofert en altres dias, y pus la pau s'ha restablert entre'l Rey y
son poble, jo, que en nom de aquell goberno, y he de recordarme desde
avuy que sò la imatge de Dèu, ab justicia vull comensar, cumplint un
acte per lo qual se conega ma bona disposició en pro de tots los
vassalls, se reforce mes y mes aquesta unió de rey y poble, tan antiga
en aquesta terra, y que tantas glorias tornará á proporcionar en lo
futur, y pera que del restabliment de aquesta unió torne á surgir
novament la salut del Rey, per la qual y per sa tranquilitat nos devem
tots interessar.

Fèu aquí'l príncep una petita pausa, durant la que moveren lo cap alguns
dels cortesans, com aprobant ab efusió lo que aquell deya, y apres
continuá:

--Barons: la gloria y la justicia sòn mas germanas, los meus guias, las
mevas esperansas, y pus no ha tocat encara la hora de aumentar aquella,
comensem, donchs, per la justicia, escarmentant als dolents, y
reservantnos pera'ls bons lo premi que merescan.

--Qué es aixó?... Qué vól dir lo príncep?... Qué será...? comensaren á
dir á mitja veu ó pera sí diferents dels que allí escoltavan.

--Ja sabeu, continuá'l príncep, que, al comensament del regnat de mon
pare, se cometeren crims, quals autors en va tractá de averiguar la
justicia humana y la bona voluntat del Rey, y entre ells principalment
figurá un sacrilegi que ha estat demanant venjansa, fins que la justicia
divina ha descubert al autor. Tots los regnes han clamat incessantment
per ell, y Aragó en especial, per medi de sas comissions, s'ha
desvetllat buscant lo rastre del criminal, mes avuy que una de aquellas
ha arribat á aquest palau, avuy ha sigut lo dia en que la justicia
divina ha obrat, en que la humana vá á cumplir son objecte, y en que'l
poble y son rey han de quedar satisfets y per conseguent units.

Y dirigintse llavors al donzell de Puymoren, que se esforsava mes que
ningú en aplaudir ab sos moviments de cap al príncep, al pas que en sa
cara s'anava notant una trasformació, que no perdia de vista mossen
Borra, digué don Alfons:

--Majordom del palau del senyor Rey, anau en mon nom á rébrer á la
comissió de Aragó, que ha de entrar per aquella porta.

Y senyalá la porta lateral de la esquerra.

Fèu un ceremoniós acatament lo donzell, y's dirigí ahont li designava lo
senyor Gobernador general dels regnes, peró á cada pas que dava, sa
perturbació era major, y fins semblava, per lo dubte que li cavava'l
cor, que disminuia la forsa de sas camas, mes que mes, quant, havent
dirigit la vista al juglar, havia vist que sa cara espressava mes
sarcasme y que ab sos dits repetia aquell moviment ó acció que havia fet
poch ans sobre de sa roba, recort viu y burla manifesta de sa vida
viciosa, per lo qual lo donzell comensava á dubtar verdaderament en
aquella ocasió.

Al arribar devant de la porta, naturalment totas las miradas se fixaren
en aquell punt, y observant lo príncep certa pausa ó indecisió per part
del servidor, cridá ab veu de tro:

--Majordom: obriu á la comissió de Aragó, que ve á descubrir, en lo
palau de son rey, al assessí del arcabisbe de Saragossa.

A tal veu las portas se obriren, y'ls tres comissionats se presentaren,
tornantse á tancar aquellas derrera de élls.

Peró ans de que's tancassen las portas, en lo precís temps de
descubrirse'ls comissionats, y quant ni n'havia tingut de mirarlos lo
donzell, soná ja un crit per part de aquells, que deixá admirat á tots
los circunstants.

--Ah! Ell es...! Sí, ell es...! Ell, ell mateix! digueren
alternativament y á la volta los tres aragonesos, fixant com exaltats la
vista en lo majordom.

Y un de ells tant se enardí y encegá de furor al véurer al assessí, que
fins posá la ma á la daga, detenintse sols á la veu y á la presencia
magestuosa del príncep.

Avergonyit lo donzell, fixá la vista al sostre de la sala, y ab ayre
desdenyós, doná algun pas com tornant enrera del camí que havia fet. Los
aragonesos avansaren llavors cap al trono, y tal era sa sorpresa y
enardiment al mateix temps, en especial per part de un de ells, lo qual,
sens faltar rigorosament á la cortesia y cerimonia, tot saludant al
príncep, y sens esperar que est li parlás, no pogué menos de dir:

--Sí, senyor Primogénit, sí, ell es, lo gascó Tullat, no hi ha dubte,
que prou lo conech y'l recordo, de quant ab la llansa traspassá
inhumanament lo cor de nostre venerable pastor!

--Justicia, senyor, justicia! cridaren los altres dos: aquest es lo
criminal, senyor, y no faltarán probas pera justificar la persona.
Aquest es lo criminal, aquest es á qui buscam!

Lo majordom, corregut y avergonyit, no sabent quina paraula tornar y
vehent tronar la tempestat sobre de son cap, no feya mes que girarse á
dreta y esquerra, ab los ulls fixos com si estigués encantat, y ni
podent tan sols articular cap paraula si alguna'n volgué dir. Totas las
miradas estavan sobre de ell, y entre totas, la mes fixa, la mes
próxima, la mes sarcástica y cruel era la de mossen Borra, que'l
confonia mes, quant mes volia y no podia prescindir de mirarlo.

Fent senyal llavors lo príncep á la comissió que s'arrimás á un costat
del trono, deixant al delinqüent al mitj, digué:

--Donzell de Puymoren, rendiu aquí vostra espasa als peus del trono, y
preparauvos á identificar vostra persona.

Lo donzell deixá la espasa en terra, y entant lo veguer, adelantantse,
se posá á son costat.

--Y vos, veguer de Barcelona, continuá'l príncep, apoderauvos del
donzell de Puymoren, y conduhiulo á vostra cort.

--Com donzell de Puymoren? no pogué menos de dir, encara que á mitja
veu, aquell comissionat aragonés, viu de geni, que havia sigut company
de Joan Benet y del sagristá de Saragossa. No hi ha tal donzell... Si es
lo mateix March Tullat, si es lo mateix gascó... ell sí, ell y no altre.

Peró'ls escrúpols del lleyal aragonés se acallaren á una simple senyal
que li fèu mossen Borra, lo qual, acostantse prop del donzell, li digué
á la orella:

--Ánimo, Bantayrol, ánimo! Vos empenyareu en voler pujar molt alt, y
aquesta vegada, de segur, que ho conseguiréu. Ánimo, Bantayrol!

--Ah! Quanta calumnia! cridá llavors, fent com un esfors de
desesperació'l donzell, vehent, per las paraulas de mossen Borra, que
quedava descuberta tota la historia de sa vida; si fos aquí'l Rey...
sí'l Rey, que coneix ma lleyaltat, escoltás mas paraulas...

Peró'l príncep l'interrompé, cridant:

--Barons: ja us he dit que la gloria y la justicia sòn mas germanas, las
mevas guias, las mevas esperansas. Ab vosaltres conto pera tot. Pregau á
Dèu per la salut del Rey, que surt en est moment de Barcelona, pregau á
Dèu per la unió del Rey y del poble, que es lo que á tots convé.

Y anyadí en seguida, tot baixant del trono:

--Mos porters y servidors: obriu pas al veguer de Barcelona y á tota la
cort del senyor Rey!

Saludá afablement don Alfons, y rebent agradables miradas y saludos de
tots los personatges de la cort, passá per entremitj de ella, y's torná
á introduhir ab sos úixers per la mateixa porta per ahont ans havia
sortit.

Los guardas del veguer, colocant al mitj de ellas al ex-majordom del
palau del senyor Rey, se dirigiren cap á la plassa del Blat, ahont
aquell magistrat tenia sa cort ó tribunal, y derrera de ellas aná
seguint ó de compartintse la cort del senyor Rey, admirada y sorpresa de
quant acabava de presenciar.

Al acostarse la comitiva que conduhia'l pres prop del castell vell, (en
lo mateix punt ahont anys enrera existia la presó,) observaren un altre
motí de gent, entre lo que's veya algun frare de Santa Catarina y saigs
que no eran de la vegueria.

Lo nou gentiu venia del carrer dels especiers.

--Un altre'n tenim! digué'l veguer al adonarsen. Y hi van frares... ¿Si
será cosa de heretges?

--Sabeu qué es? contestá de entre'l poble un cert home de aquells que
sempre saben donar rahó de tot. Lo metge hebreu Nadal-Ben-Jussú, á qui
han trobat, amagat en sa casa, lo condempnat llibre del Soffrim, que
tantas voltas s'ha fet cremar.

Al ohir lo donzell lo nom del altre presoner y del llibre, detingué'l
pas com sorprés y confús.

--Qué féu? Avant! cridá'l veguer, parlant així al presoner com als
guardas.

Peró prompte pogué recelar aquell magistrat que havia tingut lo presoner
algun motiu pera detenirse, y que existia alguna relació entre'ls dos
presos que en aquell moment entravan á la volta en sa cort, pus topantse
cara á cara lo majordom y'l juheu, se miraren mutuament com horrorisats
y ab cruel antipatia, dihentse las seguents paraulas:

--Ah! esclamá'l juheu. Aquí tu! M'en alegro, infame, que ets la causa de
ma desgracia.

--L'infame ets tu, malehit hebreu, contestá'l donzell, que ets la causa
de la mèva!

Tals espressions no quedaren perdudas pera l'escribá de la cort, que
estava allí, y que per aquellas mateixas paraulas anava á comensar en
seguida lo procés de un y altre.

Mentres en lo palau major de Barcelona tenia lloch lo descobriment del
que havia ajudat á la mort del arcabisbe de Saragossa, se veyan sortir
de diferents portals de la mateixa alguns cavallers, montats en sos
cavalls, que, á pas precipitat, com si'ls haguessen avisat tart pera
alguna empresa, corrian cap á una mateixa direcció, seguint lo camí que
passava per sota lo monastir de Valldonzella y per devant de la Creu
cuberta.

En aqueix mateix punt, y arrimat al peu de la creu, s'hi veya un home
aturat, que semblava com si estigués en observació, ó esperant á algú.

Ans de observar aquell home que sortís de la ciutat cap cavaller, vegé
passar una partida de ballesters y altres homens que portavan esconas
monteras, entre'ls quals li semblá regonéixer á alguns servidors de la
Reyal casa. Procurá l'observador deixarlos passar, fent com qui
passejava en direcció oposada, si bè sos ulls se dirigiren prest cap á
la ciutat, com regoneixent que aquella forsa era'l preludi cert de que
prompte anava á véurer lo que esperava.

Derrera de ells, en efecte, y á poca distancia, passant per derrera de
la Parellada de Santa Ana, venia una llitera ó andas, enterament cuberta
y sens cap insignia ni escut que la distingís, portada sols per dos
homens, quals vestiduras eran las de simples ciutadans de Barcelona, y
així mateix sense cap senyal que'ls pogués donar á conéixer mes que com
á servidors de qualsevol particular.

Alló verdaderament era lo que l'home esperava.

Separantse, donchs, l'observador de aquell punt, avansá alguns passos
fins á colocarse en un cert recolze que feya'l camí, lo qual estava
resguardat en una part per magraners borts y esbarzers, y quant vegé que
las andas estavan á poca distancia de ell, sortí llavors de nou, y á
camp ras y dirigintse de frente als que venian, digué en to natural y en
res exigent:

--Bons homens, teniu la bondat de aturarvos.

Los de las andas no respongueren, y sols un de ells girá lo cap
enderrera, com volent fer senya á algú que seguia.

--Aturauvos dich, insistí'l que volia detenirlos posat al mitj del camí,
e indicant ab la ma que deixassen la llitera.

--A qué ve aixó? Qué voleu? digué un dels homens. Aquestas andas no's
paran per ningú.

--Vos haveu de parar, perque'm convé parlar al malalt.

--Psit! contestá un de aquells, fent certs moviments de cara com volent
dir que cuydado en atrevirse á parlar ni destorbar al de dins.

Y al mateix temps, un que venia uns quants passos derrera, montat en una
mula, y que era conegut en Barcelona com á metge del Rey, pegant
esperonada al animal, se trasladá en dos salts al costat de las andas,
com pera impedir qualsevol entorpiment, de manera que tot acostantse
havia cridat ja --Endevant, endevant! No aturarse per res!-- mes al
arribar al punt, quedá com á sorprés y mut, al regonéixer á la persona
que'ls detenia.

--No's pót véurer la persona que aquí portau? insistí'l que detenia.
No's pót véurer al que vá dins de las andas?

--Senyor, contestá'l metge, tan delicat está de salut, que no
convindria.

--Jo us ho demano pera bè de ell.

--Sí, mes... pera exigir aixó, no sè ab quin dret contau, y jo no
voldria...

--Per fi, senyor metge, avisau al malalt ó l'aviso jo. Deteniu las
andas, que'm convé parlar ab lo senyor Rey.

--No tal... Com!... Quí us ha dit que aquí hi vaja'l senyor Rey! digué'l
metge tot confús.

--Ho es ó no ho es? preguntá l'altre mes resolt. Si ho es, veuréu com no
será cap mal que m'escolte; si no ho es, llavors vos diré prest, si no'm
coneixeu, lo dret que tinch de aturar aquestas andas y quantas ne passen
per aquí.

--Quí us deté? cridá una veu casi apagada desde l'interior de las andas;
qué succeheix?

Y al mateix temps se vegé córrer una de las cortinetas laterals,
divisantse en l'interior una cara groga y postrada, ab uns ulls sortits
y que indicavan la mes gran decadencia de una naturalesa biliosa y
malaltissa.

--Ah! cridá'l malalt, com excitat al véurer al de fora que preguntava
per ell. Es Fivaller, sí, Fivaller!

--Sí, Fivaller sò, senyor, contestá'l que esperava, descobrintse é
inclinantse ab tot respecte y cortesia.

--Y qué vols? qué pretens? No basta tenirte en la memoria, que fins aquí
ab ta presencia vèns á fer mes viva la causa de mos dolors!

--Quant vos enganyau, senyor! Fivaller sò, en efecte, sò'l noble
cavaller lleyal que ve á despedirse cortesment de son senyor, sò'l
vassall fiel que ve á mostrar aquí son sentiment per las penas que passa
l'agitat esperit del Rey, sò l'amich síncero y conseqüent, que ve á
aconsellar á son mes gran amich, y sò, per fi, lo ciutadá de Barcelona
que ve á suplicar lo favor mes gran que son Rey li pót dispensar.

--Y ets tu'l que ve á aconsellarme com amich, y es un ciutadá de
Barcelona'l qui'm suplica?

--Y perqué no? Per ventura Dèu, á mes del carácter y del cárrech de rey
ab que us ha adornat, no us ha donat una naturalesa de home igual á la
dels demés? Perqué no'm podeu escoltar com á home y com amich?

--Rey sò, Fivaller, y en tu no sè véurer mes que la ciutat, la ciutat
gelosa de mon poder, la vassalla que no tè consideració als mals de son
senyor.

--Quinas protestas voleu que us renove, senyor, si us dich que parlo
sols com amich? Jo solament veig aquí al home, y per l'home malalt, eixa
ciutat, á qui Vostra Altesa tracta de ingrata, eleva en aquest moment
rogativas al cel, pera que us torne la salut, y sobre tot pera que la
recobreu sense sortir de vostres dominis.

--Es á dir, que Barcelona tè noticia de mon intent?

--La tè, y per aixó ve aquí á suplicarvos que torneu á ella, pus desitja
sempre tenirvos á son costat, així en vostras penas, com en vostras
glorias.

--T'olvidas, Fivaller, que dius que sols me parlas com amich, com á
particular...

--Y com voleu que la ciutat súrtia? contestá Fivaller, prenent ja cert
ayre de major dignitat; com voleu que sos magistrats vingan aqui á
suplicarvos, si vostra marxa es secreta, si vos mateix sabeu lo perill
que hi havia de divulgar vostra partida ans de temps?

--Quant tu ho sabs... Orgull y res mes que orgull! Peró jo l'abatiré...

--Callau, senyor, callau! interrompé Fivaller, revestintse de la major
grandesa. Aquest es l'únich obstacle que vos trobau?... Donchs bè: ja no
sò aquí l'amich, sinó'l representant de la ciutat amiga y fiel, sò'l
magistrat superior de la municipalitat de Barcelona, que formalment
encargat per lo Concell, vinch á suplicar al Rey que no desampare la
ciutat, que no súrtia per res de sos dominis, que torne de seguida,
ahont no li faltará may consol y ajuda. Aixó us demana la ciutat, que
per sos privilegis tè dret de suplicarvos, y que per los mateixos tè'l
de cuydarvos y vetllarvos en vostres mals ans que ningú. Quedauvos,
senyor! Tornau á la ciutat, dirigiuvos de nou á sas portas que us
esperan!

--Tornarhi jo? May mes...! Peró si hi torno (anyadí'l Rey, després de
una petita pausa, fent un somrís irónich, y allargant la ma en fora ab
una actitut amenassant,) ay de ella!... Ay de tu, ciutat de Barcelona,
si may pót tornar aquí ton rey!

--Qué diheu, senyor? Sempre trobaréu las portas en ella obertas pera
rébrervos y á sos ciutadans disposts á servirvos.

--Las portas dius? No entrará per ellas si aquí torna'l rey Fernando.

--Donchs per ahont? preguntá arrugant son front Joan Fivaller.

--Per allí!

Y la ma flaca y trémula del Rey senyalá la muralla.

--Es á dir, que entraréu per conquista? Pensau, senyor, que no hi ha
conquista ahont no hi ha resistencia... y no espero may que Sa Altesa's
convertesca en tirá.

--Millor donchs: llavors podréu usar de eixos privilegis que teniu, y
llavors podréu suplicar, no ara.

Fivaller quedá com indicís á aquestas últimas paraulas, y fent un esfors
de humiltat y cortesia, incliná'l genoll, y digué:

--Per última volta, senyor: l'amich y la ciutat juntament vos demanan,
pera benestar de la terra, pera honra de vostra corona, y pera vostra
salut, que no penseu may en anar á terras estranyas, y que torneu de
seguida al lloch ahont está clavat lo trono dels Reys de Aragó, Comtes
de Barcelona.

--Basta! cridá'l Rey ab veu enrogallada. Ja us he dit que las súplicas
y'ls privilegis los guardeu pera mon regrés.

Y á un major crit de ¡Endevant mos servidors! anavan á alsar de nou las
andas los que las duyan, quant agafantse Fivaller ab una ma en ellas,
las detingué, dihent ab un to que semblava profétich:

--Una sola paraula y prou, senyor! Barcelona us promet guardar sas
súplicas y privilegis, nó pera usarlos si ve'l cas de necessitarvos ella
á vos, sinó en aquell en que vos necessiteu de ella.

En aquell instant, rodejadas las andas de alguns cavallers que anavan
acudint, y havent tornat á córrer la cortineta'l Rey, se moveren
aquellas de nou seguint lo camí, y portant derrera una comitiva que
s'anava reforsant á cada pas. Fivaller, vehentse sol y burlat en son bon
intent, s'arrimá á un costat del camí, baixá lo cap y's crehuá de
brassos per un moment, mirant com s'allunyava aquella comitiva que, en
gran part, era composta de homens que no havian nascut en cap dels
regnes de la Corona de Aragó, y dihent sols pera sí, mentres contemplava
aquell espectacle:

--No sè si es la agonia del Rey ó la de nostra independencia la que'm
sembla véurer!

Y desapareixentli per fi y enterament aquell espectacle de devant sos
ulls, exhalant un fort sospir, y ple del major sentiment, s'arrimá á la
creu que allí prop hi havia, la abrassá, y mirant ab efusió aquell
símbol de esperansa y de misericordia, esclamá:

--Guardau, Senyor, la salut y l'honor del Rey! Guardau la salut y la
honra de ma ciutat! Librau, Senyor, de penas á la patria... y aliviau
també las dels amichs desgraciats!

La última súplica que fèu Joan Fivaller, quant anava ja á separarse de
la creu, que torná á abrassar de nou, era per haverse recordat en aquell
moment lo conceller no escoltat, que, com á tal y com amich, li quedavan
altres obligacions peremptorias que cumplir aquell dia.

Joan Fivaller recordava que jeya en l'Hospital un amich, junt ab lo qual
havia ell contribuhit al amparo de una órfana desvalguda.

Lo protector de Guillemet, que havia promés fer home á son protegit,
recordava que un dia havia de ser aquest espós de la desamparada órfana.

Lo conceller de Barcelona recordava que havia tingut lloch un cas de
peste, y tenia obligació de visitar l'Hospital y de prevenir lo
necessari per si'l contagi creixia!

### XLIII. Desvari y mort del empestat. 

Qui estiga dominat per l'egoisme actual, y crehent en la interpretació
que's dòna per molts en nostre temps al amor, sia amor de la bellesa ó
sia amor patri, tal volta posará en dubte la possibilitat del cas que
conté aquest capítol; peró si may l'ha dominat ab tota sa veritat ó
puresa l'un ó l'altre, lluny de aixó, arribará á créurer ans bè que
l'autor ó es un gran patrici ó que ha estat verdaderament enamorat
alguna volta.

Quant l'amor domina y no hi ha obstacles ni por, la imaginació pót
presentar momentaneament lo perill, peró'l cor, que es mes poderós,
ofega totas las imatges que la imaginació li envia, si sòn contrarias al
bè á que aspira.

Anem al fet.

Ans de entrar en l'apartament dels empestats, reservat á aquest sol
objecte en l'Hospital, hi havia una petita antesala, que era com un
passadís entre dos grans portas. Una y altre, es á dir, la que servia de
entrada al apartament y la que comunicava ab l'interior ó demés pessas
del Hospital, se veyan tapadas, com encara es costum en molts
establiments de tal género, per unas amplas cortinas de tela forta,
pintada de blau, que evitan la corrent del ayre quant es menester.

Dins del apartament jeya l'únich malalt que s'havia denunciat com de
peste, després de molt temps que la ciutat no n'havia tingut cap cas. Lo
malalt estava en la agonia, oferint la particularitat, propia moltas
vegadas en la classe de mal que patia, de aguardar pera aquesta fatal
hora lo viu y exaltat deliri que molts altres sufrian en los primers
períodos de la enfermetat y fins, á voltas, com á síntoma ó preludi; y á
son costat hi havia un humil y virtuós sacerdot, ab una creu en sas
mans, que aprofitava tots los moments de intermitencia, pera conduhir lo
trist y defallent esperit del home que moria, per lo camí de la eterna
salvació.

Derrera de la primera cortina, es á dir, en la antesala, guarits ó
dissimulats per aquella, estavan escoltant dos homens, un altre sacerdot
y un jove, que comprimint sos sospirs y la veu tot lo que podian, si
alguna volta probavan de parlar, estavan, com qui diu, esperant la hora
de un desastre segur é inevitable. Lo sacerdot, que cap vincle tenia ab
lo malalt, sospirava sols com á sacerdot, es á dir, que pesava ab la
balansa de la rahó y de la conciencia las miserias de esta vida: cada
sospir sèu anava acompanyat de una mirada que dirigia al cel, juntant
las mans ab actitut suplicativa. Los sospirs del jove anavan acompanyats
de contraccions de la cara y fins de las mans: sos sospirs eran sempre
messatgers de llágrimas, y son cap, lluny de indicar la conformitat del
sacerdot, com que sols se fixava en lo trastorn del amich que moria,
trastornat parexia també á menut; girantse á dreta y esquerra, en busca
de vans consols, y fixantse tot lo mes pera mirar á terra.

Derrera de la segona cortina, es á dir, de la que hi havia en la porta
exterior, y á la que no pensá may mes en mirar lo jove, desde que havia
entrat ab lo sacerdot á aquella antesala, pera observar los últims
moments del que moria, s'hi trobava un home que s'havia dirigit allí ab
lo mateix intent que'ls altres, peró que havia detingut son pas en
aquest punt, al adonarsen de las personas que allí estavan, y al ohir
certas espressions de boca de una de ellas.

De manera que'ls de la antesala escoltavan al malalt y á son confesor,
y'l de fora escoltava á uns y altres.

La presencia del pacient sacerdot que estava ab lo jove semblava com que
fos allí obligada, ó mes bè, com pera vigilar é impedir, pus se veya que
si algun moviment feya aquest avansant ó exhalava algun llament que
revelás desitj de consolar ó véurer al malalt, de seguida l'altre
allargava'l bras com pera evitar, quant menos, que's mogués en lo mes
mínim la cortina, y que'l malalt vegés á algú.

--Per amor de Dèu vos ho demano! deya'l jove al company. Vos mateix sòu
testimoni de quin es l'objecte que mes entristeix son esperit en sa
agonia. Ja que jo no puch, al menos en qualsevol rato en que's veja que
la rahó óbra, anauhi y diheuli. Creheume, feuho, que será una obra de
misericordia y de caritat.

--No hi ha esperansa, contestava l'altre. Ja veheu quant temps ha que
son enteniment está desordenat, que fins la veu del que l'ajuda á bè
morir lo fa exaltar... No veheu com calla y espera'l sacerdot?

--Es á dir que no hi ha remey? Y ha de morir sens poderli jo participar
que ell es l'únich desgraciat? Y he de deixarli tancar los ulls, sens
desvanéixer los dubtes que l'agovian, sens infundirli una esperansa de
satisfacció? Qué m'importa á mi'l mal ni'l contagi? Dèu tindrá pietat de
mi, per haver donat la tranquilitat á un home que mor; Dèu no voldrá que
sia víctima de mes penas la inocenta y desgraciada que tantas n'ha
tingut. Benehit sia Dèu! Benehit sia Dèu!

Las llágrimas del jove enternian vivament al sacerdot, peró aquest no
accedia, per poder molt en ell sa prudencia y sa esperiencia en aquella
santa casa.

--Fill, no pót ser, no pót ser... Sols lo simple bellugament de nostre
cos bastaria per aumentarli'l desvari y pera precipitarlo mes y mes.
¿Qué'n trauriau de ser testimoni de tan trist espectacle?

--Sí, peró si s'aclara sa rahó un moment...

--Si s'aclara y'm donau paraula de que no us mouréu de aquí, llavors ho
probaré... Peró, callau, callau! Qué us he dit jo?... Sentiu com ja hi
torna?...

Un y altre callaren, y efectivament, la aspre veu del empestat delirant
comensá á retronar per aquella buyda y aislada sala, ahont no hi havia
cap altre malalt mes que ell. L'esperit, vaguejant per dintre de aquell
cos ja en part sens vida, feya com los llampechs de una nit tempestuosa,
que tan prompte's veuhen en un cantó com en un altre; semblava en uns
moments que tota la vida estava reduhida en la memoria; á lo millor la
memoria apareixia confusa y's veya brillant y forta la flama de la
imaginació; faltavan una y altre, y'l sentiment llansava, com si'ls
sacudís fora del cos, ays y sospirs plens de dolor: la inteligencia sols
se revelaba com á reflexió de la memoria, y pocas, pocas vegadas
aguaytava libre la rahó, subjugada per los dolors del cos. De manera que
la vida, pera despedirse, anava saltant de una potencia al altre,
desorganisantse cada volta mes, y presentant, quant la imaginació
dominava, l'estat mes trist de desconcert. Per aixó, durant lo desvari
que patia'l desgraciat Falconer Joan de la Murtra, y en lo desordre de
facultats intelectuals que bullia en son cap, sortian de sa boca
paraulas incoordinadas, que representavan mil ideas diferentas,
sustituhintse y repetintse com un vól de visions fantásticas, y que eran
verdaderament lo símbol mes que'l significat dels recorts, dels
sentiments, de las passions y de las creencias políticas de la
desventurada víctima. Y així era, que á un mateix temps recordava fets
de sa joventut, parlava de lo que projectava fer mes endevant, anomenava
objectes de sa botiga, mesclava'l nom de Blanqueta, de'ls jutges de
Casp, de fra Vicens Ferrer, de Guillemet y de altres mil coneguts, fent
de tot una confusa mescla que en va hauria pensat enténdrer ningú.

--Qué ja torna á predicar? comensá á dir, sentint la veu del sacerdot,
que dolsament li dirigia algunas paraulas de consol, pera que elevás
l'esperit á Dèu y s'arrepentís de sos pecats. Ja torna á predicar?... Si
predica mes ell en un dia que tots los frares del mòn en un any... Sí,
sí... escoltau: ...y que sempre torna ab lo mateix "Un sol pastor y un
sol remat."... Y quí será'l pastor?... Si sòn set los que l'han de
elegir... Un, dos, tres, quatre, cinch, sis, set... Nó, que sòn sis...
Ferrer, Ferrer, dos voltas Ferrer... dos que'n fan un. Pobre valenciá,
que s'ha tornat boig!... Ferrer, Ferrer y'l valenciá... tres, tres que'n
fan un... "Un sol pastor y un sol remat"... un tot sol... tot sol...
Tota sola... tota soleta...! si sembla una doneta com me pórta'l
caldo... Y quant te estimo, hermosa nina! Te estimo com si fosses filla
meva... Sempre, sempre te estimaré... Qué ha de ferme mal res, si
vehentte á tu tot se'm cura... Sí, filla meva, sí, á la esquena'm
pegavan á la esquena... Oy, oy, oy! Encara un altre? Encara un altre?
Inhumans! Solament per haver portat una carta...? Oy! Ja van quatre!
Pietat!... Quatre, cinch, sis, set... Un y no mes! Per amor de Dèu! Un,
un y basta... Un tot sol... Tot sol! Y estich tot sol! Qué será de
mi?... Y ella tota sola! ¿qué fará, la infelís?... Vina, vina ab mi,
Blanqueta, que ets meva y de ningú mes... Y quí ets tu, Guillemet, per
emportártela?... Y quí ho havia de dir? Li feya patons sent nina... peró
ara no es nina, nó, que es dona... Qué hermosa, qué hermosa está!
Miráusela com se pentina... Si'l pobre de son pare la vegés...! Fora,
fora de casa, fingit... Si te la estimas, jo també la estimo, que es
meva... Nó, nó! Per amor de Dèu! Ajúdam, ajúdam, Guillemet... que al fi
y al cap tu te la estimas... y mes vals tu que ell... Quí es, quí es
aquest senyor de la capa vermella...? Callau, callau, que es de la casa
del pastor... Ell, sí, ell es lo qui'm fa péndrer... Infame! Jo no he
fet mal á ningú... Y perqué m'han de matar? Ay!... Ay! Si jo moro, com
ho fará ella tota sola, tota soleta, sens amparo de ningú,...
esposada... ay!... Dèu del cel! Ans que ella patesca, ans que torne á
ser órfana,... Dèu del cel, mataume á mi... Jesús Maria! Y's queda sola,
y en perill, tan hermosa y tan honrada... Nó, nó, no'm mateu á mi,
mataula á ella, si es que ha de morir sa honra... Peró á ella nó,
pobreta!... Mataume á mi, mataume á mi...! Tan bona, tan bona que es...!
Fins los aucells la coneixen... Y com ho farien ells si no fos ella...?
Fins los falcons, fins los falcons... Ah! ah! Traheumel de la boca del
cor á aquest malehit esparver que ja li ha picat á ella... Que'l
maten... Sí, sí, ja es mort! Gracias á Dèu! Ah! y s'en mor un altre, y
un altre... quatre, cinch, sis, set... Oh! ja torna á predicar "Un sol
pastor y un sol remat"... Un tot sol, tot sol... Tota soleta... per
segona vegada, abandonada y sens amparo de ningú...!

Aquí'l malalt, detenint aquell desordenat encadenament de ideas, que
automáticament anava esposant, y en lo qual las paraulas, mes que fillas
de aquellas, eran ans bè causa y móvil, com que'l so de la paraula
despertava á voltas semblansas á la memoria; crehuá sas mans, dirigí la
vista á la creu que li mostrava'l sacerdot, y sospirá ab gran dolor;
proba certa de que la rahó momentáneament tornava á aguaytar, com ho pót
haver conegut ja'l lector, per las últimas paraulas, ó mes bè per la
última esclamació del malalt, que revelava ja, en cert modo, lo
regoneixement del mal y l'íntim sentiment que'l dominava pensant en
l'abandono de la afillada.

Lo sacerdot que l'assistia, coneixent en realitat que estava calmada la
imaginació, y que tornava á dominar la rahó, aprofitant aquella ocasió
favorable, apretá ab dolsura la ma del malalt, y li recordá la bondat
inagotable de Dèu, pus era verdaderament un gran favor de agrahir
aquella intermitencia, durant la qual lo cor cristiá se podia unir ab lo
mes íntim é indissoluble llas, ab Dèu, per medi del arrepentiment y de
la conformitat, podent així l'esperit volar mes segur á gosar de la
eterna benaventuransa.

Ab verdadera y cristiana calma escoltá'l pacient al sacerdot, si bè
abatentse rapidament, per ser aquell nou estat en que's trobava lo
síntoma mes próxim y segur de la mort, lo renaixement forsat de la vida,
que s'aglomerava ab mes forsa, pera escapar així tot de un cop, lo
revisculament de la llum que brilla una sola volta mes viva, pera
desaparéixer del tot. En tal estat, dos noms eran sols los únichs que
sortian de la boca del infelís malalt, y en ells se veyan ben clarament
las dos únicas ideas que li quedavan en sa débil rahó, los dos únichs
sentiments que se li movian pel cor: Dèu meu! Blanqueta meva! es á dir:
lo que era sa esperansa en lo cel: lo que ell deixava en la terra.

Peró, al notarse per lo sacerdot assistent aquell estat favorable, fou
notat així mateix per las altres dos personas que escoltavan derrera de
la primera cortina, y no bè ho regonegué'l jove, quant, impacientantse,
instá vivament al sacerdot que estava ab ell, pera que li cumplís la
paraula donada, pera que avisás al altre sacerdot assistent, y comunicás
aquest al malalt l'únich consol humá que podia tenir en aquell fatal
tránzit, ja que, així com així, sa mort havia de ser inevitable y
prompte.

--Vinga la ma, digué'l sacerdot de fora, allargant la sèva al jove; si'm
donau paraula que no us mouréu de aquí, sí m'ho jurau...

--Ho juro, ho juro! contestá'l jove, apretant ab efusió.

--Donchs allá vaig.

Y aprofitant un moment en que'l malalt estava com en meditació, pus
tenia lo cap baix y la vista casi tancada, alsá lentament la cortina lo
sacerdot de fora, passá de puntetas al derrera del altre que estava prop
del llit, y li digué algunas paraulas á la orella.

Durant tot aixó, lo jove no pogué menos de arrimar la cara entre la
cortina y la paret, desitjós de véurer tot lo que succehiria, y durant
sa contemplació, mes de una volta arrimá un poch sa cortina l'home de
fora, y l'hagué de tornar á tancar, tant pera no ser vist del jove, com
per no poder véurer, desde allí ahont era, y ab la intermediació de la
altre cortina, lo que passava en l'interior de la sala.

--Germá, digué llavors al malalt lo sacerdot assistent, calmauvos si es
que teniu alguna pena, y confiau en Dèu, que es sempre misericordiós.

--Ah! contestá'l malalt, fixant de costat sa enterbolada vista al
sacerdot.

--Sí, germá, sí. Jo prometo darvos un consol que no esperau tal volta.
Observo que passau quimera per vostra afillada, y...

--Y qué? interrompé'l malalt, obrint com esparverat los ulls, y mostrant
tota la vida que pót presentar la proximitat de la mort.

--Sa vida y sa honra estan salvas, continuá l'altre, l'home que la
estima será quant ans son espós, com ha sigut desde ahir son amparo, y
un y altre quedan protegits per lo benéfich y noble mossen Joan
Fivaller.

--Cert?

--Cert, germá, tan cert com aquest es lo símbol de la passió de Jesús!
li digué mostrantli la creu.

--Ah! torná á esclamar llavors, ab mes forsa, que tal vegada contribuhí
á separar mes aviat l'esperit del cos. Lo cor m'ho deya...! Honrat jove
y fiel amich! Gracias, Dèu meu, gracias! Ja móro content!

Y esforsantse pera elevar sas mans al cel, excitat y enternit, al pas
que sechs sos ulls no podian donar cap llágrima, comensá una tremoló en
son llavi inferior, sospirá y torná á sospirar, y contrahentse mes y mes
sa cara, acabá per fer un badall, y al punt aplomantse son cap y sos
brassos, vingué á cáurer tot lo cos, mort y fret, en los del venerable
sacerdot, que li arrimá en aquell últim moment lo símbol sant de la creu
sobre sos amoratats y encara calents llavis.

--Ja es mort! digué'l sacerdot. Dèu l'haja perdonat!

L'efecte que aquest espectacle produhí en l'ánimo del jove que
contemplava, no es pera ser descrit. Dubtant entre la paraula donada de
no penetrar en la sala y'l desitj de donar per sí mateix un consol y
fins una satisfacció á son bon amich, al qual veya morir per instants,
se girava com desesperat, apretantse ab la ma dreta lo front y'ls ulls,
contenintse'ls esclafits de son sensible cor, y tan aviat apartantse
pera plorar, com tornant, mogut per son desitj, á la vora de la porta,
pera no pérdrer aquell moment cruel de la mort, que li semblava arribat,
á cada moviment que feya'l malalt.

--Dèu meu! Dèu meu! esclamava en son desespero. Es possible...? En tan
poch temps tants cambis, tants disgusts... Oh! jo no puch mes...! Jo
vaig á faltar á ma paraula!

Aixó deya, al pronunciar lo malalt las últimas paraulas de sa vida,
aquellas en que acabava de regonéixer la honradés de Guillemet, y de
espressar sa conformitat ab la voluntat de Dèu. Si'l malalt hagués
viscut un segon mes, de segur que'l jove hauria faltat á la paraula
donada al sacerdot, pus lo cor l'impulsava ja á obrir los brassos y á
córrer pera abrassarse ab l'empestat, peró la veu del sacerdot, que deya
"Ja es mort!", y l'abalansament del cos del malalt, gelaren lo cor del
honrat y sensible jove, que, com horrorisat y confús, apartá la cara de
la cortina, y fugí depressa, ab los brassos alts en actitut suplicativa,
y dihent, ab una veu interrompuda per sos mateixos plors:

--Ingrat de mi! Y es possible que jo no l'haja pogut estrényer entre mos
brassos...!

--Aquí tens los meus! contestá una veu del derrera de la segona cortina
y casi al mateix temps que aquesta's descorria. Abrássam á mi, honrat
jove, y abrássam ab la efusió ab que jo t'abrasso á tu!

Guillemet y mossen Joan Fivaller quedaren per llarga estona abrassats y
á qual mes enternits. Lo primer no podia parlar: lo segon, al mitj de
son enterniment, semblava com que's gosás en lo triumfo de una bona
acció. Per fi, lo noble y generós senyor, donant la ma á son protegit,
li digué:

--May havia dubtat de ta bondat, y pus acabas de confirmarho mes, jo
t'asseguro, Guillemet, que la felicitat que esperas te la proporcionaré
mes prompte de lo que't figuras.

--Senyor...! contestá Guillemet, mostrant avergonyiment en aquell
instant, y sens gosar á alsar la vista de terra.

--Sí. A ningú mes que á tu li toca ser hereu del mort.

--Qué diheu, senyor? digué'l jove, com sorprés de aquella estranya
proposició, y fentlo refer un tant la impressió que sentí en sa dignitat
de home. A mes, que ja sabeu quins bèns pót deixar l'infelís falconer...

--Deixa dos bèns, interrompé l'altre, que sols tu déus possehir y
guardar: sa honra y sa afillada.

--Ah! sòu gran en tot, senyor! Com vos pagaré los favors que m'haveu
dispensat?

Guillemet anava á besar la ma de Fivaller, ab que tenia agafada la sèva,
mes estirantlo aquest, en cert modo, cap á fora, y obligantlo á
apressurar lo pas, acompanyál fins á la escala del Hospital, y allí,
estrenyentli de nou la ma y despedintlo, li digué:

--Cálmat, cálmat ara, Guillemet, y procura dolcificar tas penas ab la
felicitat que te espera. Ves, ves á passejarte un poch per fora de las
murallas, á buscar los ayres purs del camp, ja que acabas de sortir de
una atmósfera dolenta, ja que has tingut la imprudencia de venir á un
lloch perillós, ahont sols podia haverthi conduhit l'interés de ton
amor.

--Es cert, senyor! Mes y á vos, (contestá Guillemet, girantse desde las
primeras escalas que ja havia baixat,) á vos, lo noble, lo rich, l'espós
y'l pare de molts fills, ¿qué us pót haver mogut á venir á aqueix lloch
perillós, á aquesta atmósfera pót ser ja contagiada, sinó també un amor,
que es cent mil voltas mes heróych que'l meu?

L'amant de Blanqueta partí: l'héroe del amor patri s'en torná á dins.

### XLIV. La cort del veguer. Com l'amant de la orfaneta y mossen Borra 
declararen contra'l cristiá dolent y salvaren al juheu bo. 

Volia dir la paraula cort en temps antich lo mateix que *cour* en
francés: un pati. Y com la justicia se solia administrar á cel
descubert, es á dir en los patis dels castells ó en las escalas y portas
dels palaus, de aquí que certs tribunals, sobre tot los que tenian una
jurisdicció semblant á la del veguer, quedaren després ab lo nom de
cort, aplicant lo nom del lloch á la institució que allí obrava.

Cada veguer, que era com si diguessem jutge y corregidor de un
districte, tenia sa competent cort ó tribunal, y la del de Barcelona la
constituhia un assessor constant, sens qual parer lo veguer no podia
obrar, sinó en certs casos especials, y á mes, pera administrar
justicia, tenia quatre magistrats, dos joves y dos vells, que alternavan
de dos en dos, de manera que'l verdader tribunal lo constituhian dos
sols magistrats, ó sia un jove y un vell, ab son corresponent escribá,
saigs, alguasils, porters, pregoners y demés cáfila curial, per los
quals se portava á cap qualsevol procediment que fos menester, y se
instruian las causas, pera passar després á la Audiencia, ahont lo
Regent la cancilleria, en nom del Llochtinent del Rey, ó aquest en
persona, donava, ab lo tribunal ó consell superior, la sentencia
definitiva.

Després, donchs, que l'escribá, apuntant las paraulas que's digueren á
la porta, y així que's vegeren, los dos grans criminals que ultimament
havian entrat á la cort del veguer, comensá á fer interrogatoris, á
requerir testimonis y mes testimonis y á anyadir fullas y mes fullas al
procés del gascó y al del juheu, ó millor, al de un y altre, pus per la
relació entre un y altre reo havian vingut á refundirse las dos causas
en una. Tres dias havian discorregut ja desde l'agafament; mes com en lo
segon se vegés que no bastava'l número de testimonis pera acreditar la
culpabilitat del juheu en lo tocant al crim de heretgia, pus sols se li
probava la culpa de haver fet de metge en lo bordell de En Simon,
manárense fer pregons per la ciutat, obligant á tothom que pogués ser
testimoni que anás al dia seguent á declarar en la cort del veguer, y
s'intimá particularment á algunas personas, que anassen á deposar lo que
sabessen tant sobre los crims del juheu, com sobre'ls altres dos que
s'imputavan al ex-majordom del palau.

Entre'ls intimats se contava Guillemet, únich que no s'havia deixat
véurer en la cort del veguer, la qual estava treballant desde las
primeras horas del matí, y sa incompareixensa era sols filla del dubte
que tenia, per haver donat paraula á mossen Joan Fivaller que á ningú
diria res de aquell fet, peró de altra part s'en dolia, al pensar lo mal
que de son silenci podia resultar pera un inocent, y veya al mateix
temps, que no podia deixar de acudir, sens compromís, sobre tot sent per
manament de la justicia.

En altre ocasió, lo sempre dicidit jove no hauria fet esperar á la cort,
ni hauria sigut necessaria la intimació, pensant que podia ajudar al
triumfo de un inocent, peró tan suavisat estava llavors son esperit, per
las penas que havia hagut de presenciar y per lo regoneixement y
admiració que sentia per los generosos actes de son protector, que
estava aquells dias verdaderament transformat en un noy, y son cor era
una barreja de sentiments tristos y alegres al mateix temps, vehent
devant sos ulls la cara hermosa de la estimada que desitjava possehir y
la cara desfigurada y abatuda del pobre falconer en sa agonia.

La única persona que havia presenciat, en casa de Fivaller, lo que havia
tingut lloch entre Guillemet y dit senyor, lo dia seguent del avalot de
la ciutat, era'l juglar mossen Borra, que desde aquell dia y quantas
voltas havia vist al protegit del conceller, sempre li havia manifestat
la mes viva simpatia, animantlo y alegrantlo per la felicitat que li
havia de venir.

Ningú com mossen Borra, donchs, podia ser intermediador mes á propósit
pera manifestar á mossen Joan Fivaller lo cas en que Guillemet se
trobava, y la necessitat imprescindible de faltar á la promesa de
silenci, quant aquest era ja inútil, y venia la exigencia de part de la
justicia. Procurá, de conseguent, Guillemet véurer á son nou amich, ja
que ell no se sentia ab prou ánimo pera anar á fer proposicions á qui
tant bè li feya, y dirigintse al pati del palau major, fèulo avisar per
un dels porters. Peró com la tardansa ó qualsevol entorpiment en un
desitj ó necessitat sòn causa de que aquest sia mes fort, succehí, per
sa desgracia, que'l juglar era fora, si bè havia promés que quant ans
tornaria. Ple de impaciencia, donchs, comensá á esperarlo Guillemet, y
era sumament cruel pera ell véurer que si gayre mes tardava, passaria la
hora y terme de son compareixement, y quí sab lo que li podria resultar,
situació que fòra mes y mes sensible quant ell veya tan próxima la
felicitat promesa, y castigat al que havia sigut son rival y enemich.

Una hora faltava sols pera cumplirse'l terme, quant Guillemet vegé
entrar per la porta del palau á la persona que tant temps ha esperava, y
respirant de alegria, sortí tot depressa á rébrerlo, y no menos depressa
li manifestá l'objecte que allí'l portava y la necessitat que tenia de
que li donás prest un camí ó se encargás ell de disculparlo ab Fivaller,
pus no volia de cap manera deixar de contribuhir al triumfo de la
veritat, compareixent al tribunal.

--Peró no sè enténdrer, (li contestá mossen Borra, á qui ell contá tot
lo que s'inculpava al pobre juheu y l'acumulament que s'havia hagut de
fer de las dos causas,) no sè enténdrer perque't ficas en lo que no't
demanan, jove. Enhorabona que declares sobre'l cas del Bantayrol, de
aquest canalla, peró respecte del juheu ¿qué t'importa á tu que sia ó no
sia heretge, y si fou voluntariament ó no lo fer de metge en lo bordell?

--Ah! Es que jo no us ho he dit tot, mossen Borra. Al compassiu Nadal es
á qui vaig déurer jo la noticia certa de que ma estimada era allí
víctima de un raptor... Y á no ser ell, quí sab quantas desgracias mes
s'haurian acumulat sobre mon cap, y quantas n'hi hauria hagut mes
derrera de la única que ara ploram, de la mort del pobre falconer!

--Es cert! Pobre falconer! contestá mossen Borra, reflexionant. Peró, en
quant á lo altre, al crim de heretgia no sè que tu hi pugas fer res...
Perque, al fí y al cap ¿de qué se l'acusa?

--Se l'acusa de tenir en sa casa llibres plens de heretgias y blasfemias
contra Jesucrist y sa mare, ó millor, de tenir un llibre que diuhen es
lo pitjor de tots, lo Soffrim.

--Qué dius? Si tots los Soffrims son ja cremats fa mes de doscents anys.

--Com dòna, a mes, la casualitat de haver dit lo juheu al majordom,
quant entravan en la presó, que ell era la causa de sa desgracia, y com
per los testimonis rebuts ahir se probá que'l majordom havia anat al
mateix dia á la casa de Nadal, podria ser...

Mossen Borra al ohir aixó cambiá sa atenció en una especie de
encantament, com quant un, fixat en una idea que li vè de improvís, ni
óu ni fa cas de lo que li diuhen y parlan. Tot mossegantse una ungla de
la ma esquerra, y posada la altre ma en lo front, quedá per un rato sens
respóndrer, deixant en cert modo admirat al jove que'l consultava.

--No responeu? li preguntá aquest. Qué es lo que estau pensant? Pót ser
trobau difícil...

--Sabs que penso, (li contestá'l juglar, agafantlo pel bras, tot dantli
un cop, y mostrant certa espressió de cara y alegria de ulls, com quant
un home encerta en la veritat de una cosa ó vèns un dubte); que sens
escrúpol vajas inmediatament á la cort del veguer y declares sobre tot
lo que't semble: jo t'asseguro que mossen Joan no hi tindrá res que dir.
Ves y declara, que prompte pót ser tindrás á ton costat un altre
testimoni que t'ajude, y que tu no póts imaginar.

--Si creheu que mossen Joan...

--Jo me encargo de disculparte y defensarte. Ves, Guillemet, ves, no't
detingas, que prompte pót ser veurá'l tribunal quin es dels dos reos lo
mes juheu.

Tot dihent aixó, emprengué corrents mossen Borra per la gran escala del
palau, y Guillemet se dirigí al castell vell de la plassa del Blat, que
era'l punt ahont estava constituhit lo tribunal pera escoltar los nous
testimonis que devian declarar, aquell dia, en las dos grans causas que
servian de distracció y conversa á tot lo poble de Barcelona.

Per aquest últim motiu, donchs, tot lo pati y escalas de aquella antiga
fortificació, que servia llavors de presó pública, s'havia anat omplint
desde las primeras horas del matí, acudint gent de tots los barris de la
ciutat y de totas classes, sexos y carácters, la que, desitjosa de saber
lo que podia resultar á aquells dos reos, que eran personas tan
conegudas, no feya mes que parlar de ells comentant, referint,
desfigurant, ponderant ó inventant fets del un y del altre, y posantse
un pam de greix, com se sól dir vulgarment, en tractar de un asumpto que
absorvia tot lo interés general, y que fins distreya á tothom de tot lo
demés que succehia ó podia haver succehit. Així es lo poble de moltas
ciutats, entre las que no's queda enderrera Barcelona, com fins en
nostre temps se pót véurer, de manera, que si en tal ocasió'l rey
Fernando hagués vist á tals vasalls, ni'ls hauria conegut. Los noms del
juheu y del majordom eran pronunciats y repetits ab interés per tothom,
los crims y las causas que's formavan era la única herba ahont tothom
pasturava, y ni hi havia qui's recordás ja del avalot de dias enrera, ni
qui volgués pensar en si'l vectigal lo déu pagar ó no'l Rey y en si'ls
áulichs del palau feyan ó no feyan mal al poble.

En una de las salas altas, prop de la qual hi havia lo tan anomenat pou
del torment (que en aquest mateix any ha desaparegut per las novas
construccions que's fan en aquell endret,) hi havia constituhida la
cort: seyan los quatre jutges (que quatre eran per ser la causa doble,)
dalt de uns grahons, l'ultim dels quals, mes elevat que'ls altres, los
servia de assiento, presidint al mitj lo veguer, que empunyava son
bastó, y tenint á son costat esquerra lo sèu assessor, quedant algun
espay entre aquests dos oficials públichs y'ls dos magistrats que hi
havia per banda.

Los ornaments y demes objectes que ocupavan la sala eran un Sant Cristo
ab son dosser, uns coxins de cuyro posats sobre l'asiento, uns panyos de
figuras silvestres que penjavan á dreta y esquerra, una petita taula ab
lo llibre dels Sants Evangelis, que tenia al devant lo veguer, y una
altre taula mes avall ab diferents tamborets y cadiras que ocupavan
l'escribá y sos escribents. Altres dos tamborets hi havia inmediats á la
taula, que eran destinats pera'ls reos, peró no estavan ocupats en
aquella ocasió, per haverse fet ja'ls corresponents interrogatoris
durant lo primer dia.

Havia donat compte ja l'escribá de una part del procés, del motiu de
acumulació de las dos causas y de las primeras declaracions dels
testimonis tocant á la mort del arcabisbe é identificació de la persona
del donzell, en las que figuravan, com á deposants, un antich servidor
de Lluis de Cegrany, que era un dels que havian intervingut junt ab lo
donzell en la mort del prelat, un guarda bosch de Poblet, que probava la
procedencia del gos del reo, un dels tres comissionats de Aragó, que
descubria molts incidents, ab los quals se justificava ser lo reo lo
mateix gascó March Tullat, conegut per Bantayrol, un vehí de Balaguer,
que l'havia tingut allotjat en sa casa, de la que havia fugit quant lo
Comte de Urgell l'havia volgut péndrer per crims y atreviments comesos
dins de son palau, un juglar parlador de llenguas, que probava ser lo
reo gascó per certs vicis de pronunciació que s'observavan en lo seu
parlar, y per fi molts y molts altres, qual número de probas, junt ab
las cartas, que també llegí l'escribá, del compte de Foix y de don
Antoni de Luna, deixavan en prou bon punt lo procés, pera esperarse que
quant ans perdria'l Bantayrol sa vanitat en un lloch ben alt.

Lo segon capítol de probas sobre'l crim de rapto tenia deposicions de
vehins del portal del Ángel, entre ells del bon especier, que, á pesar
de sa catxassa, com á molt temorós de la justicia y bon amich que fou de
En Joan de la Murtra, no faltá á la primera intimació: n'hi havia també
del arlot Simon, que manifestava no haver faltat, com hostaler, á las
pracmáticas del Rey En Pere y del Rey En Joan, atés que ni una nit havia
jagut en sa casa la donzella, á la que havia rebut, obligat á la forsa
per lo majordom del palau del senyor Rey, y per haverli dit aquest que
era una víctima á qui perseguian los avalotadors dels carrers; de En
Claramunt, l'amo del tan celebrat colomer dels Tallers, y de igual ofici
que En Simon, lo qual probava la conducta del majordom, anyadint que á
existir com en altre temps l'ofici de Rey de arlots, ningú hauria pogut
desempenyarlo millor que'l reo, per lo molt que coneixia'ls llochs de
vigilancia; y á mes de la declaració de Blanqueta, que referí lo que
pogué, (fentse notar en aquella per l'escribá que la gran vergonya y
modestia de la donzella y lo haver tingut que declarar en lo parlador de
las monjas, havian impedit de fer las preguntas mes estensas,) seguian
altres dels criats del palau, que ajudaren al crim sols per lley de
obediencia, de diferents particulars, y finalment la del juheu David
Iscacq, la qual llegia l'escribá en lo moment precís de arribar
Guillemet, després de bregar ab empentas, devant del últim rench de
espectadors que estavan mes próxims al espay marcat per los saigs y
alguasirs de la vegueria, que guardavan la sala.

Així deya l'escribá:

--"Item, deposa l'hebreu David Iscacq, trespasser y cambiador, habitant
en la segona travessia del Call de Barcelona, que'l cavaller de la capa
vermella havia anat á la casa del metge Nadal-Ben-Jussú, la matinada
seguent del avalot de la ciutat; que lo motiu de haver anat dit amich al
hostal de En Simon havia sigut sols per efecte de gran temor, crehent
que'l poble havia de saquejar lo Call; que de tal anada havia quedat
sumament trist, arrepentintse sobre manera, per los disgusts que deya
havia passat fora de casa; y que en quant á fer de metge no s'hi havia
atrevit desde la butlla del Sant Pare. Digué encara lo mencionat David,
que no dubtava de la inocencia de son amich, y que estava disposat á
jurar la veritat de tót aixó, si volia'l magnífich senyor veguer, segons
costum de hebreu pledejant, en l'altar de San Feliu, de la iglesia de
San Just, posadas las mans sobre'ls preceptes del Decálech, y ab la mola
lligada al coll, y per totas las benediccions y malediccions que dadas
foren sobre'l mont Gatzari, sobre'l mont Ebal y per las dotze tribus de
Israel, cridant sobre sí tots los horrors de la terrible formula que en
tals casos se emplea."

Al arribar á aquest punt, deixá l'escribá los papers sobre la taula, com
indicant que res mes hi havia.

--Es á dir, digué llavors lo veguer, que no hi ha mes testimonis?

--Sí, un ne falta, y es dels cridats per la cort.

--Donchs que's torne á cridar per última vegada, y si no...

--No cal cridarme, senyor, contestá Guillemet ans que acabás de dir lo
veguer, y avansant cap á la taula del escribá. Aquí estich pera fer ma
declaració y en breus paraulas.

Preguntá llavors l'escribá á Guillemet per son nom y demés senyas, que
apuntá, avansá luego cap á la taula del veguer pera jurar, com fèu,
sobre'ls Sants Evangelis, é indicadas per un curial totas las preguntas
á que havia de respóndrer, esperá quiet lo jove fins que s'acabá la
lectura.

Per demés es dir que l'empenyo de la gent pujá aquí de grau tant en
conéixer al héroe, fill del poble, que havia humillat y vensut al
traydor, com pera véurer qué diria de ell. Del juheu ja ningú s'en
recordava, y deya tothom que, poch sa, poch llá, tant se valia que'l
despatxassen, com emissari, al altre mon, de tots los que quant ans hi
haurian de anar derrera de ell.

A la última pregunta del curial, contestá Guillemet de esta manera:

--Declaro y deposo, senyor, que tot quant han dit los testimonis sobre'l
segon capítol es la pura veritat y ratifico tot lo mateix que ells
declaran. La causa de evitar jo'l crim que hauria seguit després del
rapto la dech primerament á la casualitat, ó á la bona amistat de un
vehí que tingué la sort de poderme fer avisar ab temps, y segonament,
als sentiments de mon cor, únichs que'm guiavan contra'l crim y en
defensa de la inocencia. L'afecte que havia portat al desgraciat
falconer y'l viu amor que'm lliga ab sa afillada foren los que armaren
mon bras contra'l criminal. Tan prompte com no'm quedá dubte de que
existia en lo lloch la víctima, tan prompte com lo raptor se aparegué á
ma vista, empunyant jo la ganiveta del pa, instrument únich que posá en
las mias mans la justicia divina, vaig embestir contra'l delinqüent,
sens mirar sa representació, ni la espasa que desenveynava ja pera
matarme, y dantli de través ab aquell ditxós ferro, no sè de segur lo
que li vaig fer, sols sí puch dir de cert, que vaig sacudir en direcció
á sa cara, logrant així que caygués ensangrentat á mos peus, y sobre tot
que se salvás ab tota sa puresa la hermosa donzella á qui jo consagro
tota ma vida, y de qui es admirable, tant com sa bellesa, sa bondat y sa
virtut. Dech dir mes encara (anyadí'l jove, mirant ab ayre compassiu y
suplicant als jutges y al veguer,) que si bè's déu á mon bras ó á mon
amor lo triumfo de la inocencia, ans que á un y altre se déu també al
compassiu hebreu Nadal-Ben-Jussú, que estava per casualitat en aquell
lloch, pus á no haverme ell revelat lo crim infame que s'anava á
cométrer, pót ser no hauria arribat á temps ma ajuda, ó no hauria tingut
la resolució que m'animá en aquell acte, podentvos assegurar que tot
quant fèu lo metge Nadal, tot fou á la forsa y atemorisat ab las
amenassas del majordom, al que tenia per persona de gran poder. No'n
dubteu, senyor, que Nadal-Ben-Jussú es tan inocent com jo, y que l'únich
criminal que aquí existeix es lo raptor.

Aquest llenguatge interessá sobre manera als concorrents, y fins hi
hagué qui's dolgué del pobre juheu, á pesar del odi general que sempre
movia tal nom.

--Res mes teniu que deposar? digué á Guillemet lo veguer.

--Res mes, senyor.

--Verdaderament vostra deposició acaba de reforsar las declaracions dels
altres testimonis y favoreix la inculpabilitat del juheu en aquesta
part, mes com hi ha un altre crim de que se l'acusa... Sobre'l crim de
heretgia res podeu dir?

Guillemet callava, y ple de angúnia estengué una mirada per tota la
sala, com implorant á la concurrencia. Trista situació de la amistat y
de la gratitut, pus lo triumfador havia de véurer al que ajudá á son
triumfo, condempnat per una altre causa, si en aquell moment, en que
anavan á darse per acabadas las deposicions, no sortia una ánima
compassiva que ajudás al que tan fermament havia negat lo crim que se li
imputava.

--Hi ha ningú mes en la sala, (cridá llavors l'escribá,) que vulla ó
puga declarar en lo capítol de heretgia de que s'acusa al hebreu
Nadal-Ben-Jussú?

Mentres feya la pregunta l'escribá, lo veguer havia fet senyal ja á
Guillemet pera que's retirás, y aquest, abatut y trist, anava á obehir,
quant sens acabar de ferse la pregunta al públich, se sentí, en un
estrem de la sala y per la part de la porta, una veu forta y espressiva
que deya:

--Sí, sí. Aquí present hi ha un nou testimoni.

--Oh! mossen Borra! Lo juglar del senyor Rey!

Aquestas foren las veus que s'alsaren de tots cantons de la sala,
dirigintse totas las miradas á la cara alegre y tranquila del juglar,
que acudia com á nou testimoni.

--Lloch! Pas! cridavan altres, empenyentse ab gust, sols pera deixar
passar librement al juglar. Deixaulo passar, que ningú millor que ell
pót haver conegut al gascó!

--Per lo gascó, per lo majordom déu venir, deyan altres, que pel juheu
poch li déu importar de quina mort ha de morir.

Després que'l nou testimoni hagué saludat ab tot respecte al tribunal,
plantat devant del escribá, y mirantlo ab cert somrís, com volent dir
"poch sabs tu lo que porto", allargá la ma á Guillemet que's retirava, y
passejada sa severa mirada per tot lo concurs, lo qual ab alló quedá en
estrem preparat, se crehuá de brassos, y digué al que escribia:

--Ans de preguntarme ja escribiu? Teniu compte, donchs, senyor escribá,
de posarme tot lo nom ab que'm batejaren, que'm dich Antoni Tallander,
conegut per mossen Borra.

L'escribá se posá á ríurer, com regoneixent sa precipitació, y passant
barra de lo que havia escrit, torná á sucar la ploma.

--Veniu á deposar sobre tots los capítols, ó especialment sobre algun?
preguntá'l veguer.

--Vinch, contestá mossen Borra, á fer deposició y acusació; vinch á fer
deposició y defensa. Mes clar: vinch á rematar la causa.

--Qué voleu dir? Dos son los reos y diferents los crims...

--Per aixó, senyor, jo vinch á aclarar los dubtes que quedan: á acusar
al criminal y á salvar al inocent. Mes per aixó me convé véurer lo cos
del delicte.

L'escribá, agafant llavors lo llibre del Soffrim, que era demunt de la
taula, lo ensenyá al juglar, y prenentlo aquest, y passantlo, després de
haver mirat al primer full, al senyor veguer, digué:

--Senyor veguer: veja sa senyoria si en lo primer full del llibre pórta
aquestas mateixas paraulas: "Soffrim, compost per lo juheu anomenat
Moyses, fill de Maymó Egipciachus, de Alcayne."

Aixó digué'l declarant, mirant á un altre llibre que ell portava. Lo
veguer contestá afirmativament ab un moviment de cap.

--Teniu la bondat, continuá'l juglar, de mirar si al cap de la plana hi
ha la theta © grega, inicial de una paraula que vol dir mort, y que es
la senyal de maledicció en certs llibres, y mirau també, senyor veguer,
si al peu s'hi troban las tres lletras L· D· R·.

--En efecte, contestá'l veguer, admirat.

--Donchs llavors, aqui vá ma declaració. Llegiu en aquest llibre, que es
la rúbrica ó inventari de la Biblioteca antiga del palau major, en la
part que tracta dels llibres hebreus recullits y privats de lectura, y
allí trobaréu, en lo número 1, com que era'l que venia sobre, lo llibre
que s'atribueix al pobre juheu, significant las tres lletras de son peu
*Libraria Domini Regis*. Declaro, donchs, ara, que'l majordom del Palau
tenia noticia de aquest secret, que al tornar ensangrentat la nit del
avalot, lo primer que vá fer, al despedirse'l Rey de sos consellers y
amichs, fou entrar en la llibreria, ahont res hi tenia que fer, y que de
allí, y sols per ell, pót haver sigut robat lo malehit llibre de que's
tracta. Res mes tinch que dir, senyor.

Y després de un breu rato, pera cumplir ab totas las formalitats
curials, saludant de nou lo testimoni al tribunal, torná á buscar la ma
de son amich Guillemet, y agafats tots dos com si fossen inseparables
amichs, sortiren de nou per entremitj del concurs, responent lo
declarant, ab mil gracias y agudesas, á lo que li deyan diferentas veus
al passar, y repetint principalment:

--Havem salvat á un pobre juheu que es llástima no sia cristiá, y havem
donat una empenta á un cristiá, que es lo major juheu del mòn.

Fet en aquell moment senyal per lo senyor veguer, los porters y saigs
manaren sortir á tots los concorrents, y desocupada la sala, lo tribunal
fèu tancar la porta per la part de dins.

En lo capítol seguent veurém lo que feren los dos amichs testimonis al
arribar á la casa de mossen Joan Fivaller, que fou ahont se dirigiren,
ab l'objecte de que'l protector de Guillemet se fes cárrech del motiu
que havia tingut de faltar á sa paraula.

### XLV. Nova esperansa de felicitat. 

Mútua fou la sorpresa que esperimentaren en la visita Fivaller y'ls dos
amichs. Aquell per la enfilada de rahons de mossen Borra, que li esplicá
quant havia succehit y l'objecte de sa visita, y'ls altres de observar
certa turbació ó indiferencia en lo noble senyor, de manera que deixá
dir al juglar sens contestarli y com no dant importancia al motiu de la
disculpa que solicitava.

--Per fi, digué'l juglar ¿deixaréu de regonéixer, senyor, que Guillemet
no podia menos de obrar com ha obrat, sobre tot quant se tracta de
obehir y de fer triumfar á la justicia?

--Y ha obrat molt bè, contestá mossen Joan. Ja sab ell lo concepte que'm
mereix, y no dubto may que en tots los actes de sa vida se portará
sempre com home de honor.

--Peró senyor, torná á dir lo juglar, observo en vos una fredor y una
certa turbació que no us es natural.

--Aixó'm proba, (replicá llavors mossen Joan ab mes calor,) que vos
ignorau la causa que á mi'm perturba y'm refreda de tot. ¿No vos han dit
en lo palau, juglar, la nova que Barcelona acaba de saber?

--Qual, senyor? preguntá'l juglar, espressant ab sos ulls lo pressagi de
un viu sentiment. Parlau, diheu, que res sè.

Y la trasmudació s'anava fent mes viva en la fisonomia de mossen Borra.

--No, no es tant com vos pensau, y no us afligiu, que encara no ha
arribat la hora. Lo que hi ha sols es que'l Rey está molt mal.

--Peró no es mort.

--No encara. Al arribarhi ahir lo príncep, que ja sabeu hi aná ab temor
de no serhi á temps, trobá que en efecte presentava perill la malaltia,
tots quants metges hi han anat de aquí y quants n'hi havia en Igualada
desesperan ja de la curació, y fins se diu que'l príncep, vehent que la
ciencia no basta en tal apuro, ha enviat á buscar una certa mora de
Valencia, pera que no's diga que no ho proba tot.

--Pobre Rey! Ell se mor, mentres que Benet se está en Penyíscola fet un
petit rey! Y encara dirán si es bo que un rey s'escolte á tothom...!
Pobre Rey, quant sento no poder estar á son costat en tals moments!
Malehit sia mon ofici!

--Si vos no estau á son costat, contestá Fivaller, ja hi estaré jo, y
podeu contar que faré per ell quant puga.

--Vos hi anau?

--Sí, jo y altres indivíduos del Concell, en virtut del privilegi que tè
la ciutat de Barcelona.

--Tot ho confio de vostra lleyaltat, senyor... y per lo únich que sento
vostra marxa es perque no pugau presenciar la mort del malehit gascó.

--Com! digué Fivaller en sech y com sorprés per una nova idea. Creheu
que es cosa de castigarlo prompte?

--Me sembla que prompte'l despatxarán.

--Llavors, (digué pera sí Fivaller,) no convé que aquest jove de tan
bons sentiments se gose vehent lo cástich de son rival, que respire
venjansa y sanch quant sols ha de pensar en un acte pur. A fora! á fora!
Vaja ell ab son amor á buscar y á disfrutar de plahers, mentres
Barcelona veja'l trist aparato de una sentencia de mort.

Y com resolentse en sech, doná las mans á un y altre, y pretestant las
ocupacions que tenia, digué:

--Ja veheu la pressa que m'exigeix lo cumpliment de mon deber. Dintre
una hora, las mulas estarán enselladas á la porta de la casa del
Concell: acudiu allí, mossen Borra, que us he de fer un encárrech de
molta importancia... y en quant á tu, Guillemet, no desconfies may de ma
persona, y pensa, com ja te he dit, que la felicitat te vindrá mes aviat
de lo que't pensas y quant tu menos te figuras.

--Dèu vos do bon camí! contestá'l jove.

--Eh! y de passada, (anyadí Fivaller á mossen Borra, quant ja anava á
sortir la porta,) avisau que vinga al moment lo prebere Bernat Soler,
rector de la capella Reyal.

--L'antich amich del desgraciat mestre Nicolau! digué Guillemet,
dirigint un sospir á la memoria de son estimat mestre.

--Que Dèu l'haja perdonat! contestá mossen Borra, tot fent un acatament
de cap, volent dir que cumpliria.

A las paraulas del juglar, mossen Joan Fivaller deixá anar un somrís,
que no pogueren entendrer ni l'un ni l'altre dels que sortian.

### XLVI. L'amor de la terra entre l'amor del cel. 

Cert es que quant Blanqueta, la hermosa y desgraciada órfana, que
tornava á serho per segona vegada, fòu acompanyada al convent de
Montalegre per son amant y per l'especier Ambrós, rebé de un y altre
paraulas de consol, y principalment de aquell sentí espressions que
revelavan lo mes gran y pur amor y li asseguravan una esperansa, qual
compliment no podia ser lluny; cert es que las últimas llágrimas, los
últims sospirs y las últimas miradas dels dos amants foren una nova e
intrencable cadena que unia pera sempre sos cors, y mes interposantse
una privació com era la de estar separats un y altre per una temporada;
cert es que la fórmula de sa despedida fou renovarse mutuament la
promesa de conservar eternament son pur amor, renovant al mateix la
prometensa de no considerarse units per lo pur y consolador llas del
matrimoni, fins á haver visitat la Verge santa de Montserrat en son
sanctuari; peró era cert també, que al tancarse la porta del convent
després de haver entrat en ell la depositada, li semblá estar á la
sensible, enamorada y desgraciada donzella com desterrada á un mòn nou,
ahont tots los objectes que la rodejavan tenia una espressió diferent,
al contemplarlos, de tots los demés que fins llavors havia conegut.
Pobre li semblava'l cel haventlo de contemplar del fondo de un jardí
rodejat de altas parets, tristas las flors, per recordar sols ab ellas
altres temps felissos, dels que la havia separat inhumanament sa cruel
sort, y fins pobre'l suau carinyo de las religiosas que la procuravan
consolar, al compararlo ab l'efecte maravillós de sentiments vius y
grats que produhian en son cor fins las mes senzillas paraulas dels sers
que ella havia perdut, y del únich en qui esperava en aquest mòn. Altas
eran las parets, sí, á la vista de la enamorada separada del mòn, com
llargas li semblavan las horas, llarchs los dias e inmensa la distancia
que la separava del bè que ocupava son cap de dia y de nit.

En sa tristesa, en son estat continuo de recort amarch, posantse cara á
cara ab sa sort, com pera demanarli compte de sa injusticia, y girant
sols los ulls de son esperit cap á Dèu, quant, excitada, se veya en
necessitat de consol, la pobre orfaneta no sabia trobar millor companyia
que la soledat mateixa. Arrimada en un estrem del jardí, ahont se
brincava un alt xiprer, allí conversava Blanqueta ab sí mateixa y ab lo
trist arbre que tenia devant, de la manera que parla un esclau ó
presoner ab las cadenas que'l lligan, y allí unicament era ahont se li
aparexia mes viva la imatge de la esperansa, crehent que prou combatuda
havia estat en sa vida, y que la seguritat infundida per las carinyosas
paraulas de son amant al despedirse de ella, no podria deixar de
realisarse, procedint com procedia Guillemet ab tanta formalitat y
noblesa en tots sos actes. Excés de sentiment, que produheix la
confiansa en tot aquell qui espera, pus quant mes trista es sa sort, mes
li sembla que tè carácter de ángel lo qui la pót remediar.

Peró en Blanqueta era aquesta ilusió casi un fet verdader.

Així se espressava la melancólica orfaneta en sa soledat:

--Bríncat, bríncat, xiprer, sacut ton cap en totas direccions, que
sempre, per mes que't vullas abandonar, per mes que exhales sospirs al
ayre, sempre tornarás á ton centre, y may, may sortirás del estat que't
senyalá la sort: cada dia mes lligat á la terra, quant mes te dirigescas
cap al cel.

Sol, sol creixes aquí, xiprer, vehentte mes sol quant mes sobresurts als
altres arbres, sens que ningú cuyde de regarte, á no ser per la pluja
que cau del cel, sens que ningú arregle tas ramas, á no ser per la
virtut que tenen las fillas de seguir la mateixa direcció que empren la
mare que las ha produhit: ta companyia sòn tas mateixas ramas, y viurás
així mateix encara que't falten los altres arbres que tens entorn.

Inútil es ton fruyt, oh xiprer, per mes que crescas, igual lo fruyt de
ta infancia al de ta major edat y de ta vellesa, y á pesar de ser aspre
ton fruyt, lo vent jugayre't bat quant menos pensas y'l espargeix tot
per terra. Oh, quantas tempestats s'haurán estrellat en ton front, pobre
xiprer, quantas vegadas ton inútil fruyt haurá sigut arrencat ans de
temps pera anar á rodolar entre las pedras!

Ah! qué'n trau lo sol de il·luminarte, arbre solitari, si no'l
necessitas pera víurer, qué'n trauhen los aucells de volatejar y cantar
entorn de tas ramas, si á res los convidas pera alimentarlos, qué'n trau
la terra de un jardí de sostenirte, si en qualsevol terra't sostens y't
crias, fins en los turons mes escarpats y frets?

Oh, quant trista déu ser ta historia, solitari xiprer, quant aquí't
trobas, plantat en un recó y tot sol!

Així discorria aquella ánima sensible, excitada per los tristos recorts
de la vida, per aquellas imatges sugeridas per la memoria, que
transforman en certs moments de la vida al home mes rústich en poeta,
son front apoyat entre sas mans, son daurat y fi cabell deixat anar ab
graciós descuyt á una y altre part de la cara, y fixa la vista en
l'arbre, lo mateix que si's contemplás en un mirall á sí mateixa.

Unas amables religiosas, á las que havia inspirat inmens carinyo la
hermosa depositada en lo temps de estar ab ellas, s'acostaren á
Blanqueta y li dirigiren dolsas paraulas de consol, y fentli esplicar ab
inocent desitj las causas de sa tristesa y part dels contratemps que
havia sofert en sa vida. Gran part los en contá Blanqueta. Las monjas
escoltavan ab gust, y ja se enternian al ohir la relació de certs fets,
ja se esforsavan en ponderarli las ventatjas de la vida retirada, pera
fugir dels perills y disgusts que ocasiona'l mòn. Quant los hauria
agradat á aquellas senzillas religiosas conquistar, si així's pót dir,
pera fer número en sa companyia, aquella jove, tan hermosa en son
esperit com en sa figura, tan hermosa á sos ulls, que així la
comparavan, per sa cabellera, á una santa Magdalena, com per sa bellesa
á un ángel, ó per la tristesa de sa fas á un mártir que vola cap al cel
en forma humana!

Peró las respostas de Blanqueta mes que corresponents á las bonas
paraulas de las monjas, semblavan ans bè una glosa de las mateixas
reflexions que li havia inspirat la contemplació del xiprer.

--Ay mares, los deya, per demés es tráurer de mon cap la idea fixa que'l
domina y que'm concentra, per demés ¡ay! sòn los sospirs que jo
dirigesch al cel, pus me distrau y m'atrau sempre un sol objecte que es
de la terra.

Sola he hagut de víurer en lo mòn. Una mala sort sembla que m'haja
condempnat fins ara á pérdrer lo cuydado que algú m'haja volgut donar, y
á que sia ma única companyia la soledat mateixa y la tristesa, que sòn
las fillas de mon cor, pus tot lo que he vist entorn meu ha desaparegut,
y sols faltaria ¡ay! que m'abandonás l'únich cor que viu ab ma vida.

De poch profit he sigut jo en lo mòn, pus lo bè que podria fer ningú ha
pogut disfrutarlo llarch temps, que desgraciada he sigut en tots los
temps de ma vida, y'l vent de la mala sort ha espargit per terra tots
mos desitjs y totas mas ilusions!

Ah! Qué n'he tret de las ventatjas de la vida, si he sabut víurer ab
contratemps, qué significa la alegria del mòn si jo no he pogut
proporcionarla enterament á ningú, qué m'importa'l lloch ahont dech
víurer si tots sòn iguals pera mi, mentres no's millore ma sort?

A aquestas esclamacions, qual significat no podian compéndrer bè las
senzillas religiosas, contestá una de ellas, dihent á Blanqueta:

--Donchs per tot lo mateix que diheu, germana, ¿qué millor que olvidar
aqueix mòn ingrat, y dedicarse com nosaltres á una vida tranquila,
consagrada purament á Dèu? Trobaréu, per ventura, cap altre remey, fora
de aquest, que us cure las penas y amarguras del cor? Quin remey es lo
que trobaréu volent víurer en lo mòn?

--Quin? respongué suspirant Blanqueta. La esperansa.

Al pronunciar aquesta paraula la trista depositada ho fèu ab certa
espressió y alegria, que semblava fos ja un preludi de la felicitat que
se li acostava.

En aquell moment, entrant corrents una altre religiosa, comensá á donar
veus pel jardí, anomenant á Blanqueta, y fentli senyal ab la ma pera que
s'acostás á ella.

--Qué es aixó? preguntaren las altres germanas.

--Quí'm demana? digué Blanqueta, posantse en peus, y mirant
alternativament á la porta y al xiprer, ab ulls que espressavan tota la
forsa de la esperansa que acabava de anomenar.

--Hi ha dos homens al parlador que demanan per vos, y, segons han dit á
la mare portera, vènen á buscarvos: es l'un lo mateix jove que us
acompanyá aquí, y l'altre es un servidor de la casa del senyor Rey.

--Ah! esclamaren las altres religiosas, tristas y enternidas. Pobres de
nosaltres! Com quedarem aquí, Blanqueta, sense vostra bona companyia!
Tant que us estimavam! Tant bè que estavam ab vos!

Blanqueta, mentres així li parlavan las religiosas, havia quedat, desde
que sentí la agradable nova, ab la vista fixa en lo xiprer, peró
dirigintli, nó ja una mirada de compassió com ans, sinó de complacencia
y alegria.

--Qué mirau? li preguntá la monja que esperava.

--Miro aqueix arbre, contestá Blanqueta tot marxant, que fins ara
m'havia semblat trist y ara'm sembla alegre. Sí, joyós xiprer, en tu
veig la forsa y la constancia, en tu veig una superioritat digna de
enveja, en tu veig la consoladora sombra que fins ara no havia vist
mirant á ta punta, y en tu, per fi, veig lo que á mi mes m'alenta,
l'inmutable verdor de ta fulla, la esperansa que ton color significa.

Apoyada en los brassos de las amables religiosas sortí Blanqueta fins á
la porta del parlador. Despedintse allí ab la major ternura de totas
ellas, besá la ma á la priora, y passá la porta. Las personas que's
presentaren llavors á sa vista eran son amat Guillemet, que la saludá ab
una llágrima y un sospir, espressant ab silenci tot quant podia
espressar un cor enamorat y ditxós, y mossen Borra, lo nou amich, que
estava encargat per mossen Joan Fivaller de certs secrets, qual resultat
no podian saber per llavors los dos amants.

--Lo cor me diu que s'han acabat mas penas, digué mirant Blanqueta á un
y altre ab contento.

--Sí, contestá'l juglar; dòna lo bras, donzella, á ton futur espós, y
segueixlo allá ahont ell vá.

--Espós? preguntá Blanqueta admirada. Recordas, Guillemet, una promesa
que tenim feta un y altre...?

--En tant la recordo, que no veig la hora de cumplirla. Mira'l vestit y
la provisió que porto, mira'l vel que aquí te entrego, ab lo qual has de
cubrir ton front de verge, mira l'encorvat bastó que porto á la ma, y
tot te dirá ahont devem dirigirnos desde luego.

--Es á dir, que anam á Montserrat?

--Sí, á Montserrat, á demanar á la Verge que'ns fassa bons casats, y'ns
done la ditxa que jo tan necessito per mon amor y que tu tant mereixes,
amada Blanqueta, per tas desgracias.

--No es bon casat qui no anat á Montserrat, contestá mossen Borra, unint
los brassos dels dos amants, y donantlos ab tota efusió una abrassada
als dos á un temps. Anau, anau, á aquell cel de la terra, á pregar á la
Verge per los que quedam en aquesta vall de llágrimas... que quant
tornaréu, jo us asseguro que moltas cosas novas haurán succehit, peró
entre ellas moltas de bonas pera'ls nous casats.

Mentres los dos novis partian, mossen Borra, tornantsen en direcció
oposada, deya entre sí:

--Que vajan á gosar després de tant patir. Poch saben ells que demá,
mentres ells gosarán, pót ser sacudirá sas camas en la forca lo malehit
rival, lo que havia sigut la causa de la mort del falconer; lo que ab
sas bombardas havia deixat tants órfens en las planas de Urgell... lo
matador dels pares de Blanqueta. Justicia divina! Quí podrá dubtar ja de
que tot ho compensas?

### XLVII. No es bon casat qui no ha anat á Montserrat. Los amants romers 
y l'hermitá de San Dimas. 

La mort del dolent, á qui sols plorava un gos. Mudas las diuhen á las
pedras, y no obstant aquesta crehencia queda falsa tan prompte com
fereix als ulls l'aspecte de la montanya de Montserrat.

Sòn en efecte mudas pera parlar á la orella, pera enviar aquells sorolls
ab que los sers vius se espressan, peró ¿qué hi fa, si son silenci, sa
fisonomia, la poesia que las rodeja y fins los elements que las sostenen
parlan eloqüentment al esperit, despertant en lo cor los mes nobles
sentiments y presentant á la imaginació los quadros mes admirables,
reals é ilusoris al mateix temps?

Aislada la montanya, presentant una forma diferent de totas las demés
del mòn, pus sembla verdaderament serrada de dalt á baix per tots
estrems, sentada á la vora de un riu, que li envia sas humitats pera que
ella li retorne boyras, ja sia al mitj del dia, quant lo sol, prenentla
de ple ple, descubreix tots los recons y trencats de sa crosta, ja al
posarse'l sol, quant, esbrinantse sos raigs per entre'ls inmensos pilans
de pedra que forman sa erissada caballera, fan náixer mil combinacions
de variats colors, ja sia, per fi, cuberta per una negra tempestat, que
sacut llamps y llampechs en totas direccions, donant, pót ser, al
espectador una idea que sembla massa pagana de sa forma olímpica, ó
millor, sent cuberta sols per mitja tempestat, de manera que la part
superior se véu clara y pacífica, mentres en la part baixa regna la
obscuritat y brama'l tro, com si fossen lo primer y l'últim llibre dels
cants de Dante reunits en un sol quadro: parla Montserrat ab tots
aquests aspectes al cor del que'l mira; enviant desitj de pau y de
virtut al que no'n tè, inspiracions al poeta, espant ó raciocini al
malvat, forsa y orgull als naturals, quant se'ls ofereix com baluart
pera defensar la patria, y sempre admiració á quants lo contemplan, de
lluny, de prop, de dalt á baix, ó de baix á dalt.

En compte de ser mudas sas pedras, es l'home qui's torna mut al
contemplarlas, de manera que es sols l'esperit qui parla, y de tal
manera se espressa mogut per totas las potencias y remogut per los
sentiments, que entre l'esperit sorprés y las pedras mudas, entre l'home
concentrat y'ls gegants de pedra que aguaytan son cap y vigilan per
aquellas alturas, se entaula un diálogo ó conversa, la que no es may
interrompuda en tant que l'home posa sa planta sobre la montanya ó la
véu ab sos ulls, y es mantenguda encara durant molt temps al separarse,
per lo viu recort, per la impressió íntima que deixa en l'ánimo la
memoria de aquell gran quadro, quals bellesas se veuhen, fins de molt
lluny, ab los ulls del esperit.

Si á aquest efecte mágich s'agrega la part piadosa, desarrollada allí
com en son lloch y mes propi temple, reservat per la naturalesa á aqueix
fi, no podrá menos la ánima cristiana de elevar sos ulls á Dèu, que tals
disposicions combina, demanantli misericordia y perdó dels erros,
espressant los mes vius desitjs de obrar bè y de que domine'l bè en lo
mòn, ja que es lo supremo Bè qui'l regeix.

Gran es encara en aquests temps l'admirable efecte que produheix tan
sabia y antiga combinació, de poderse contemplar junts lo maravillós de
la naturalesa y la veneració y culto magestuós que's dòna á Dèu en
Montserrat, peró pera formarse una verdadera idea de lo que pót ser,
precís es que'l lector se transporte á sigles passats, á aquell, per
exemple, en que tè lloch l'asumpto de aquest llibre: llavors veurá
esplendorosas y brillants las dos meytats del quadro, la naturalesa, la
montanya en tot son vigor y hermosura vegetal, lo culto ab tota sa
magestat y grandesa, conjunt envidiable, que la Historia'ns deixa ullar,
peró no saborejar del tot, y devant de qual memoria'ns quedam com uns
noys á qui se ensenya una bonica joguina, que es tancada mentres la
miran.

Déu ferse cárrech pera aixó'l lector de la diversa fisonomia que
oferiria la montanya, ab sos boschs sempre vigilats y renovats, oferint
constant verdor, ab sa infinita varietat de flors, que cap peu profá
havia may intentat xafar, ni cap ma iniqua estingir ab los fochs
abrasadors que per allí s'han propagat en temps posteriors, ab la
envidiable y sens igual aroma que per tots estrems se sentia, y ab los
dilatats y sempre ben cuydats camins que conduhian á las hermitas, com
que era una costum y satisfacció dels solitaris de aquests llochs
procurar que las pedras no embrassassen lo pas, que la mata y'l boix
cresqués á manera de barana prop de ells, que'ls arbres sombrejassen
certs punts, y que se evitassen los mals passos y llochs perillosos. Mes
si bella era la montanya baix aquest sol aspecte de la naturalesa,
quanta mes admiració y goig no havia de infundir, vehent aguaytar per
aquells turons las santas y veneradas hermitas, elevadas com altres
tantas aras al Creador de tot, atravessar per aquellas sendas als
ditxosos hermitans, y bellugarse en totas direccions devots, pelegrins,
penitents y admiradors, qual número arribá á contarse á voltas per
centenars diaris? Y'l monastir? Qué dirém del monastir, cor y centre de
la maravillosa combinació que oferia llavors la montanya especial entre
totas las montanyas, lo lloch superiorment sant entre los llochs sants
del mòn? Un temple gótich, pót ser lo segon en tal fundació, adornat ab
son claustre del mateix género, rodejat per edificis destinats al
aculliment dels monjos y de son abat (que ja en aquell temps usava de
aquest títol l'antich prior,) dels escolans de la capella, dels
forasters en general, dels pelegrins y fins dels pobres, quant aquestas
dos desgraciadas classes tenian falta de salut; y aquest conjunt
flanquejat de murallas y torres de guerra, que transformavan lo lloch en
baluart de defensa per lo que pogués ocórrer dins la atmósfera feudal de
aquell temps.

Véurer aquell ben treballat temple, ab sos retaules y adornos; ressonant
sempre ab los cants de inumerables monjos ó ab las angelicals veus dels
escolanets; abundant per tot arreu de lluminaria, dels infinits ciris
que portavan allí'ls devots pera que cremassen nit y dia; ab sas
quaranta set llantias de plata, (que es lo número que en aquell temps hi
havia,) ardent devant lo trono, també del mateix metall, ahont estava
sentada la Verge morena; la aroma de pau y beatitut que respirava aquell
sagrat lloch; la meditació á que obligavan las treballadas tombas de
histórichs personatges que jeyan en aquella soledat, y l'infinit número
de pelegrins de remotas terras y regions que's veyan en diferentas
actituts de contrició al través de la retxa que dividia la iglesia,
bastava pera considerar tan grat conjunt com la pedra mes preciosa
encastada en lo centre de aquella gran joya de la naturaleza, com la
verdadera Perla de Catalunya, sens qual valor y brill no fòra tan
estimable tot lo demés.

De manera que, ab tal armonia, dos eran, com sòn encara, las aromas que
se elevan y que's respiran en Montserrat, la aroma de la montanya y la
aroma de la pietat que en son centre's fomenta, unió plena de poesia y
encant, que podria véurer resumida'l comtemplador en qualsevol matinada
de un diumenge de maig, quant las flors ab lo primer bes del sol
despedeixen suau fragáncia, y, reunits tots los hermitants de la
montanya á la porta de la hermita de Santa Ana, reben agenollats, ab sas
calvas testas y llargas barbas, lo pa eucarístich de mans del vicari de
tots ells, que es lo mateix solitari de dita hermita.

Tan maravillós aspecte era lo que oferia la sagrada montanya en lo temps
á que's refereixen los fets de aquest llibre, y tal l'efecte que hagué
de produhir en los cors dels dos amants que á ella's dirigian en busca
de una felicitat tan contrariada fins llavors, com verdaderament
inspirada, desde que havian emprés son viatge cap al palau de Maria.

Era una tarde del mes de abril del any 1416, la tarde del dia 2, qual
data recorda un fet que marca la Historia y de que tindrá noticia quant
ans lo lector.

Serena estava la atmósfera, y'l sol, il·luminant de costat la montanya,
comensava á prolongar ja la sombra de la prodigiosa mole cap á orient,
comensant á introduhir certa melancolia dolsa en las recolzadas y valls
interiors, los quals, com á mes poblats de verdor, eran en tal hora com
á llochs privilegiats de concurs per part de infinits y variats aucells,
que allí acudian en busca de agradable joca pera la nit, y refilant, per
causa de la competencia, ab mes esfors que may, sos cants y melodias.

La boyra, desde'l principi de la tarde, havia comensat á jugar per las
puntas dels elevats turons, prenent entorn dels caps de aquells gegants
mil formas fantásticas, semblant tan prompte una barba ó cabellera com
un turban oriental, y deixant en dubte al senzill y nou contemplador si
tals vapors eran espelits de aquellas peladas rocas ó eran ellas las
que'ls atreyan. Generalisada, per fi, y mes condensada havia baixat ja,
en forma de inmens núvol, fins á la meytat de sa acostumada elevació,
dirigintse á jáurer sobre del Llobregat, que corre tranquil pel peu de
la montanya, ensenyant á aquesta lo punt ahont es lo mar.

Besava donchs la última capa de boyra las parets del monastir, deixant
enderrera un cel pur y brillant, y confonent en la par baixa quants
punts de vista y objectes abrassava en son curs la fantástica y lleugera
nuvolada. Semblava que de allí en amunt res mes existís en lo mòn, ó
millor, que'l monastir ab la part de montanya que'l domina estigués
magestuosament sentat sobre dels núvols.

Sentats á la porta de la iglesia, contant fets de sos viatges y dels
santuaris que havian visitat, se trobavan infinits romers ó pelegrins y
altres devots y forasters, esperant la hora del reculliment, pera anar á
sentir la salve que'ls escolanets cantan de costum diariament á la
Verge, y prop de ells se passejavan tranquils dos monjos, sens mes
intenció, segons semblava, que buscar un rato de inocenta distracció y
de exercici.

Contemplavan admirats los primers lo maravellós espectacle que oferia la
boyra en aquell punt, quant de repent s'alsá de entre'ls forasters un
jove en quals ulls y front se veya verdaderament impresa mes que'l foch
de las passions la flama del geni: parlava un dialecte italiá, y havia
vingut de sa patria sols pera poder véurer de prop las celebradas
maravellas que havia sentit per tot de la montanya de Montserrat.

--Qué mirau? li digué un pelegrí, vehentlo que s'inclinava ab certa
actitut de sorpresa, com quant de repent acut devant dels ulls una cosa
grata é inesperada.

--Oh! No sè si somnio ó si estich despert, esclamá'l jove, crehuant las
mans. Espectacle sobrenatural es lo que miro, capás de envergonyir al
art, que no tè prou forsa pera pintarlo. Veniu! Veniu! Mirau!

A son avís, romers, escolans, forasters, monjos y tots quants se
trobavan allí congregats s'alsaren de sos llochs y corregueren al costat
del jove italiá, que estava abocat á una paret inmediata y baixa que
servia de barana pera aguaytar sobre'l camí del monastir.

Maravellós, en efecte, fou lo quadro que's presentá á sos ulls: entre'ls
últims embulls de la boyra, que jeya y's dilatava ja per lo camí, á
curta distancia del monastir, se divisavan dos figuras de romers que
anavan pujant la costa, y entant que ells anavan avansant lo pas y que
la boyra corria dolsament cap avall, sos cossos y sa fisonomia s'anavan
descobrint mes clars, mes destacats y mes espressius. Eran un jove y una
donzella, que anavan costat per costat, parlantse y dirigintse dolsas y
carinyosas miradas, ell presentant la figura mes arrogant y ayrosa, de
ample front, de ardorós mirar, cubert son cap ab un senzill capell de
sol, portant tirat á la espatlla un capotó dels de caputxa, y travesera
á la ma una lleugera crossa de fusta de gatell, y ella... oh! ella no
tenia igual en lo mòn... oferint als ulls de tots quants la miravan la
imatge mes preciosa y mes perfecta de la hermosura, de la modestia y de
la sensibilitat, reduhintse tota sa vestidura en una faldilla de burell
clar blau, un gipó de vellut negre, mitj cobert per la espatlla ab un
blanch mocador, quals puntas se perdian crehuadas al devant, sobre son
delicat pit, per estar ficadas entre'l mateix cordat de tal vestidura.
Los ulls de la hermosa, al pas que descobrian cert foch, miravan
rodejats de una encuberta melancolia, y no podian ser observats per
ningú, que no cregués lo que la contemplás véurer en ells la espressió
dels mes grats sentiments, ó que no se sentís remoguts los propis: sa
boca, son nas, sa garganta, sos brassos y cos, tot era en ella de
perfecta forma, y tanta bellesa acabava de ferla ressaltar mes
esplendorosa la ròssa y fina cabellera, que, com á brins de or, penjava
desfeta y libre á dreta y esquerra de sa presiosa cara y entorn de sas
espatllas, arribantli fins mes avall de la cintura.

En lo moment de sortir á mirarla los concorrents al monastir, se mogué
per aquell endret un petit embat ó ventijol, que fèu onejar un tant
aquells suaus manats de daurats fils; la última ressaga de la boyra aná
quedant mes prima, semblant realment com si aquella encisadora imatge se
desprengués de un núvol, que fins llavors la havia sols trasparentat,
y'ls contempladors fins pogueren distingir clarament la delicada forma
dels blanchs peus ab que trepitjava aquella mágica hermosura la aspre
terra y las duras pedras del camí.

Descalsos anavan tant lo romer com la romera, separats l'un del altre
per una prudenta distancia, y sols una volta que altre s'allargavan la
ma, com pera evitar lleugers perills del camí.

--Verge del cel! esclamá un pelegrí, al véurer entre l'últim vel de
boyra á la hermosa. Visió celestial sembla lo que miro! Dubtaria si vè
del cel ó de la terra.

--Si será un nou angelet que'l cel envia pera que guarde viu lo trono de
la Madona? digué, ab admiració alegre, un dels inocents escolanets.

Y'l jove estranger, que mirava ab mes entussiasme quant mes de prop veya
la figura, murmurá, posantse la ma sobre del cor:

--Imatge del amor! Imatge del amor! No mentirá'l poeta que exagere, si
pensa en tu!

Los dos romers s'anaren acostant, y per las últimas paraulas que ells
digueren ans de arribar á la porta del monastir, pogueren tots conéixer
que eran dos amants plens de puresa, aspirants á la major felicitat, y
víctimas un y altre de trists recorts.

--Quanta pena'm dòna, hermosa, véurer castigats tos peus! Estás cansada?
preguntá'l romer á la romera.

Y la romera li respongué:

--Quant se camina cap á la ditxa no's cansa'l cos. Poch fora una pena
mes quant tantas n'ha sofert l'esperit. No't donen llástima, donchs, mos
peus de dona tenintte á tu, que nina, orfaneta y descalsa he caminat per
deserts camps en altre temps!

Y com volent pagar lo cuydado del amant, girá la hermosa sos ulls plens
de ternura cap á ell, y anyadí:

--Y tu, company de mas penas, estas cansat?

--¿Qué he de cansarme, contestáli ab no menos ternura l'amant, si no
veig ni sento las pedras que trepitjo, contemplantte á tu, y sentint
sols en la imaginació lo goig real que dintre poch me espera?

No tingué temps de saludar lo romer á la comitiva, quant un dels monjos
que per allí's passejavan, avantsant cap á ell, li preguntá:

--Es vostre nom Guillem?

--A vostre servey, senyor, contestá Guillemet, admirat de la pregunta.

--Y suposo que aquesta es Blanqueta, la que ha de unirse ab vos en
matrimoni?

--Y com ho sabeu, senyor? Será cert que tot es maravellós al arribar á
aquesta montanya?

--Tot es aquí maravellós, li digué'l monjo, pero res tè de maravella ma
pregunta. Una carta que he rebut eix matí de vostre bon amich mossen
Borra, m'avisa que deviau sortir de Barcelona y l'objecte que aquí us
porta á un y altre, y'm fa, á mes, altres diferents encárrechs de part
de vostre protector, lo noble mossen Joan Fivaller.

--Cert es que mon protector, contestá Guillemet, quant menos parla mes
fa per las personas á qui estima. Y diheu, pare, ¿seréu vos mateix lo
qui unirá nostras mans? ¿Quant será?

--Ja sabeu que pera unirse en tan útil sagrament, convé estar pur de
conciencia... Suposo que aquesta nit, no sent encara mes que dos amichs,
la passaréu com á romers en la part exterior de la retxa del temple:
demá, ans que súrtia'l sol, no faltarán confessors en la iglesia, y tan
prompte com se cante la salve del matí, jo us donaré la benedicció que
us ha de unir pera sempre. Entrau, donchs, ara, entrau primer que tot, á
saludar á la Verge, invocant son nom y amparo, anau després á la
hosteria, ahont vos servirán lo que hajau menester, y... de aquí á demá.

Los dos amants se inclinaren, besant, un després del altre, la ma del
monjo, se dirigí aquest cap á la porta del claustro, y aquells entraren
en la iglesia, mes ans de entrarhi, á pesar de la disposició devota de
un y de altre, y així que'l sacerdot desaparegué, no pogué menos de
esclamar Guillemet, tot mirant á sa amada.

--Blanqueta ¿encara fins demá? Quant llargas serán las horas!

Proba certa era aixó de que'l matrimoni es verdaderament un llas, en que
així intervé lo cel com la terra.

Tal com havia previngut lo monjo, cumpliren los amants: feren oració,
prengueren aliment, y á la hora de retiro, se sentaren tots dos en un
dels banchs disposats en la part exterior de la retxa, ahont se recullen
los pelegrins. Colocats en tal lloch, se convingueren en resar per totas
aquellas personas á qui havian estimat, com eran los pares de Blanqueta,
lo pare de Guillemet, lo pobre falconer Joan de la Murtra, y al demanar
son amparo á la Verge, demanaren també sa protecció pera'l noble y
generós mossen Joan Fivaller y pera la anciana dona que'l havia criat.
Tractaren així mateix de alternar la oració ab lo descans, dihent que
mentres l'un dormiria l'altre podria vigilar, y la fatigada hermosura,
la delicada Blanqueta, que havia pujat descalsa la montanya, y era la
primera que devia disfrutar del descans, rendida de son y cansament, é
inclinant son hermós cap sobre'l capotó rollat de son amant, arribá á
dormirse, gosant dels somnis mes grats de felicitat.

Peró En Guillemet, l'amant ¿créu lo lector si dormiria?

Ni ell dormí, ni despertá á sa Blanqueta, fins que fou á la matinada.

Fèu com lo rossinyol, que cantava á fora: sospirar tota la nit per la
llum del dia.

Lo dia seguent, á la hora que'l monjo havia senyalat, mentres los
escolanets cantavan la salve del matí, al peu del altar de la excelsa
Madona, se veyan agenollats los dos amants, y entorn de ells estavan
tots los pelegrins y forasters, mirant com embadalits aquellas dos
interessants figuras, que semblavan verdaderament nascudas y destinadas
la una pera la altre.

Aixís que'l sacerdot los fèu unir las mans y deixá anar sobre de ellas
la benedicció, una mirada mútua de un y daltre espressá, ab la major
vivesa y ternura al mateix temps, la igual satisfacció de aquells dos
cors que tant havian sofert en sa esperansa.

--Gracias, Madona excelsa, esclamá lo novi, dirigint la vista á la verge
de Montserrat; gracias, pus nostre vot s'ha complert y nostra ditxa es
alcansada.

--S'ha complert lo vot, (digué'l monjo, entregant unas monedas á
Guillemet,) peró ara deveu complir un encárrech. Vostre protector me
encarga que us entregue aquesta cantitat, perque ab ella fassau limosna
als pelegrins, y principalment als solitaris hermitans, pera que preguen
á Dèu, á fi de que escolte sos vots. Y basta pera aixó que arribeu fins
á la hermita de San Dímas. Aquí teniu lo guia que us espera.

--De seguida, senyor, contestá Guillemet, que'm basta una indicació de
qui tant m'ha protegit, pera que jo la cumpla al punt. De segur,
Blanqueta, que aixó ha de contribuir també á nostra felicitat. Anem!

Y distribuint limosna, seguits de pelegrins y pobres, que'ls enviavan
benediccions y enhorasbonas, agafats los dos amants del bras, sortiren
de la iglesia, respirant la major felicitat y alegria, y disposts á
empéndrer resolts lo camí de la montanya.

Hermós era en tal hora'l mòn, sobre tot en la montanya de Montserrat; la
atmósfera estava pura y fresca, los aucells cantavan per las enramadas
y'l sol comensava á jugar pels caps dels turons. Al contemplar aquest
espectacle Guillemet, que bullia de amor, y sortia de un reculliment,
mirá á sa amada, y si bella li havia semblat sempre ¿quant mes no li
semblá vehentla dominant entre la hermosura de la naturalesa?

Fonentse de amor, donchs, anava á empéndrer lo camí, quant lo guía li
preguntá si volian alguna provisió, y com li ocorregués á tal pregunta
una idea mes favorable á sas delirosas ilusions de amant, li respongué:

--Sí, tens rahó: póts portar alguna cosa... qualsevol cosa... lo que á
tu't semble. Y no cal que vajas depressa: ja póts estar tant temps com
vullas. Jo, en part, ja sè'l camí, y comensarém á caminar... Te
esperarém á la bauma; y de allí, després, nos guiarás fins á Sant Dímas.

Y ja s'en tornava'l guia, quant Guillemet, després de haverse fixat un
moment, torná á cridarlo, y li digué:

--Lo que póts fer quant vingas, es posarte á cantar al acostarte á la
bauma, y així'ns servirá de avís pera estar previnguts.

Los primers passos que donaren llavors los amants montanya amunt foren
ab gran dalit. Semblava, ab sa alegria, com si diguessen "Ja ho havem
vensut tot: ja res tens que fer, esperansa, pus t'has acomplert!"

Peró prest aquest mateix dalit, fill del desitj de mes amor que bullia
en sos cors, y la distracció continua que sufria l'un en l'altre, feren
que'l camí los semblás mes pesat y dret del que realment era. Havent de
anar en filera per la estreta senda, Guillemet no volia passar davant
per no privarse de véurer continuament á sa amada, y anant aquesta
primer, era natural que'l pas era mes suau, y per conseguent mes llarch
lo temps que faltaria per arribar á la bauma. Així era que estava
delirós l'ardent enamorat, y quant mes tardava, y quant mes mirava á sa
hermosa, que'l precedia, mes viva era la flama de la passió que's
formava en son cor.

Comensá Guillemet, al empéndrer lo camí, á cullir algunas flors
silvestres pera fer un pom á sa amada, y sobre de son cap havia colocat
una garlanda de campanetas blancas, que li penjavan pel demunt del
front; peró aquells mateixos obsequis ó capritxos eran nous traydors
pera son cor: quantas mes flors donava á Blanqueta pera que s'adornás ab
ellas, mes hermosa li pareixia, y sent mes hermosa, mes era'l sofriment
y la impaciencia de son amor.

Per fi divisaren los dos amants la bauma, y Guillemet, ab nou dalit y
animant á Blanqueta, doná á aquesta sa ardorosa ma, y apretant lo pas,
corregueren plens de entussiasme, talment com si divisassen ja son llit
nupcial, com una parella de carinyosas tórtolas, que, haventse perdut
pel bosch, tornan á trobarse, divisant son niu: totas las ilusions del
cast y ardent espós era cumplir aquell acte que havia de simbolisar lo
triunfo de son pur y combatut amor, lo justificatiu de sa constancia, lo
cumpliment de sa promesa, y sobre tot lo premi de sos mereixements.

--Vina, hermosa meva, (digué Guillemet, deixantse anar sentat, junt ab
sa amada, en lo interior de la sospirada bauma,) y reb, casta paloma,
l'entretingut pató de ton espós, aquest pató que tant temps ha somnio.

Lo sentiment que esperimentá Blanqueta en aquest instant no pót ser
descrit: era á la volta l'amor y l'agrahiment, peró no aquell fill de
aquest, sinó germans un y altre. La hermosa rosada que caygué de sos
modestos ulls indicaren tal veritat á Guillemet, y aqueix, ab major
motiu, li repetia las mes tendras espressions de carinyo, y sobre son
front y sa boca, purs y ardents besos, com si fossen exhalacions
continuas del foch que fins llavors havia comprimit en son cor.

--Que bella ets, hermosa meva! li deya. Gírat, gírat que't vull mirar y
contemplar. Oh, sospirat dia! Ben haja tanta pena com s'ha sofert, quant
al fi del penar se tè un goig com aquest! Me estimas, paloma meva? Me
estimas?

Y Blanqueta, corresponent ab sus abrassos á son amant, li contestava:

--Si te estimo? Póts dubtar que mon carinyo es teu, mon amat, teu y de
ningú mes del mòn? Qué hauria sigut jo sens ton amor? En tan tendres
diálogos, tenint Guillemet á Blanqueta apretada contra son pit y
besantli la ma, dirigí la vista cap á la verda barrancada que's véu sota
de la bauma, y alsant lo cap com enorgullit, digué entre sí:

--Qué val la riquesa, y las grans ciutats, y'ls ceptres y las coronas,
si jo, aquí, en aquesta quietut, devant de aquesta naturalesa selvatje,
me crech mes rich, mes poderós, y mes ditxós que ningú del mòn? Oh!
quina llastima que aquest gosar no puga ser etern! Benehit sia Dèu, que
á tal punt m'ha portat!

Estant així, ferí'ls ohidos dels amants la veu del guia, que pujava
costa amunt, cantant aquesta cansó:

::: hanging-indent
"L'orgull se torna pols
pujant á Montserrat:
tan grossa maravella
petits fa ser als grans.
Al qui pujant la serra
sab olvidar lo mòn,
la Verge Moreneta
de llum li omple'l cor."
:::

--Ah! ja es aquí'l guia, digué Guillemet.

Y lluny de alsarse depressa, se detingué un moment com pensatiu, sens
dubte impressionat per la cansó.

Peró, donant en seguida las dos mans á sa amada, s'alsá Blanqueta, y
sortiren un y altre á fora, fent senyal al bon home que pujava pera
indicarli que eran allí.

Entregantlos llavors lo guia la provisió que portava, menjaren tots tres
en bona companyia, sentantse de nou en unas pedras que hi havia
arrimadas á la bauma en la part exterior, entretinguerense durant tal
passatemps fent senzillas preguntas sobre diversas cosas de la montanya,
que'ls esplicava'l guia ab lo major gust, contantlos varias tradicions,
y dihentlos los noms de las pedras mes notables, com eran lo Cavall
Bernat, la Aubarda castellana, la Roca foradada; y despres de rebut lo
suficient aliment pera reforsarse, emprengueren de nou la pujada, dihent
al guia que passás devant y que'ls conduhís cap á la hermita de Sant
Dímas.

En aqueix nou tros de camí, lo goig dels amants los feya respirar ja de
altre manera: ell era ja un vencedor en l'amor: ella una reyna que havia
coronat al vencedor.

Sorpresa sumament agradable era la que anavan sentint un y altre entant
que s'acostavan á la hermita que havia de servir de terme á son camí. La
dilatada vista que desde ella's descubreix, com que compren tota la part
de llevant y mitj dia, per estar colocada la hermita á una gran elevació
y sortint á manera de balcó sobre la tallada y dreta penya que forma per
aquella part la montanya, ofereix un conjunt pasmós de terreno, ahont
s'hi veuhen com dibuixats los boschs, los torrents, los turons y altres
montanyas que, miradas desde allí, semblan planas, y per entre'ls quals
se véu dilatar, estrenyentse fins al mar, la serpentina corrent del
Llobregat. Aquest espectacle convidava ab mes interés als dos amants á
detenirse en aquell lloch, lo qual convidava també de sí, per lo variat
sortit de plantas aromáticas y hermosas flors silvestres que rodejavan
la hermita, coneixentse en tal cultiu la ma cuydadosa del solitari que
habitava en aquella agradable eminencia: l'olor del sauch alternava ab
lo del romaní, cubrian lo pas ayrosas melgas, y entre ellas s'hi
distingian los vermells y grochs buixars, la blanca floreta de la
espernalla, las estrepas de quatre fullas verdas y blancas, la petita
botja blanca y altres mil de infinits y variats colors y olors.

A pochs passos estavan de la hermita'ls dos amants, quant preguntá'l
guia á Guillemet l'objecte perque's dirigian ab preferencia á aquella
hermita.

--Dech fer caritat als hermitans, contestá Guillemet, y com aquesta es
la hermita mes alta fins ahont tenia obligació de pujar, he pensat que
vehent al hermitá de aquí, me estalvio de véurer als altres, pus dantli
tota la limosna, ell la podrá repartir als demés.

--Podria ser, peró...

--Qué voleu dir?

--Que'm temo que no'l veuréu. Es un home tan retirat del mòn, que encara
no sent pujar á algú, deixa la capella oberta, peró ell se tanca dins de
sa habitació. No obstant, al arribar, mirau dissimuladament al través de
la retxa de la finestreta que hi ha al costat del cubert, y pót ser li
arribaréu á distingir la cara.

--Me sab greu que s'amague... peró encara que no súrtia, podré deixarli
la limosna al demunt del altar y dirli desde fora lo que deurá fer.

Tot dihent aixó, havian arribat los tres caminants casi á la mateixa
porta de la hermita, y Guillemet se preparava á cumplir lo consell del
guia, quant, ab major sorpresa de aquest, observaren que la porta de la
habitació estava tancada, mes que en aquell instant se sentia
forrallejar interiorment, fent créurer aixó que'l solitari's preparava á
sortir.

En efecte, obrís la porta, y colocat al mitj de ella, un poch endins y
com si no gosás á sortir, se vegé la imponent figura del solitari
desenganyat del mòn. Sa poblada, espesa y canosa barba, encara que no
molt llarga, cubria en part sa estremada cara, mentres que la roja
caputxa de son hábit, tirada sobre dels ulls, privava de véurerli lo
restant de sa espressiva fisonomia. Unidas sas mans com en actitut de
donar gracias, las bellugava unidas per demunt de son pit, y suspirant
ab vehemencia, donava á conéixer que una gran causa ó un excessiu esfors
interior l'obligavan á contenir sas paraulas en aquell moment.

Blanqueta, com encantada, no pogué menos de apoyar sa ma en lo bras de
son amant, que no deixava també de estar sorprés á la vista de aquella
figura, dubtant en tal moment si seria ell qui parlaria ó l'hermitá.

Per fi Guillemet se resolgué, dihentli:

--Bon varó: venim aquí á interrómprer vostra pau y tranquilitat, peró
deveu perdonarnos per ser l'objecte una obra piadosa. Aquí teniu aquesta
limosna, que repartiréu entre'ls demés hermitans, á fi de que preguen á
Dèu pera que escolte'ls vots que li fa lo cavaller de Barcelona, mossen
Joan Fivaller.

Lo solitari besá la limosna, y ab veu no natural per ser esforsada, doná
gracias á Guillemet, apretantli ab efusió la ma.

--Qué teniu, bon home? li preguntá aquest. Sembla que tremolau? M'admira
que en un lloch tan tranquil tingau aquesta excitació. Que pót ser no
sòu felís?

--Tan felís, jove, que ab ningú'm cambiaria, contestá'l solitari, ni
ádhuc ab tu mateix.

--Ab mi no? Poch sabeu, germá, lo felís que jo sò en aquests moments, y
la felicitat major que pót ser m'espera al tornarmen de aquí.

--Sí, major felicitat te espera, peró la que tens ara no val tan com la
que jo tinch.

--Y perqué?

--Pera ser enterament felís, no basta la felicitat terrena, no basta
l'amor de un ángel del mòn, no basta la seguritat del benestar que algú
t'haja promés: lo que convé es que'l cor estiga pur y no hi quede en ell
ni un bri de maldat.

--Qué voleu dir?

--Jo sè, jove, continuá l'hermitá, que pera unirte ab la hermosa que
t'acompanya, pera arribar al sagrament del matrimoni, t'has preparat ans
ab altres sagraments, peró, digas francament ¿has manifestat en ta
confessió lo desitj de un cástich, de una venjansa que desitjas y
esperas? has confessat la complacencia que trobarás en lo derramament de
sanch de un enemich teu?

--Jesús Maria...! esclamá Guillemet, admirat. Certament torno á dir que
tot es maravellós en aquesta montanya. ¿Com endevinau, hermitá...?

--Es á dir, que es certa ma pregunta?

--Certa, sí... y poch ans de arribar á aquest punt m'ha recordat lo que
vos una cansó que he ohit. Aquesta es la única punxa que'm fa patir, y
ho será fins á saber que la justicia humana haja cumplert un acte
inevitable.

--Y qué es la justicia humana? digué ab energia l'hermitá, agafant del
bras á Guillemet y acostantse fins á la roca avansada que dominava'l
precipici, desde ahont se distingia la gran inmensitat de terreno. La
justicia humana es sols executora de la divina, y á aquesta has de
dirigir tos ulls y elevar ton cor, pus tan maravillosa y justificadament
disposa los fets del mòn, que mentres los bons gosan de felicitat, la
humillació y la desgracia cauhen sobre'ls caps dels dolents.

--Qué diheu? Hermitá, sols per inspiració del cel podeu llegir així en
mon esperit. Sabeu vos alguna cosa que jo ignoro?... Com ho sabeu?

L'hermitá, estenent llavors sa flaca ma dreta en direcció á la corrent
del Llobregat, digué:

--Com? Prest ho sabrás. Véus la corrent del riu allá en un punt que tè
una filera de montanyas á un costat y altre?

--Sí ho veig.

--Donchs mira las de la part esquerra y ves contant los turons: un, dos,
tres, quatre, cinch, sis, set.

Guillemet aná seguint la numeració, y aprés continua l'hermitá:

--Prou... mira la punta de la montanya que fa set.

--Oh! Quina fumada!

--Y tu no sabs quin es lo nom de aquella montanya y lo que la fumada
significa?

--Nó.

--Donchs aquella montanya es la mes alta del pla de Barcelona, que per
una part véu la capital y per altre Montserrat: son elevat cim pórta per
nom Tibi-dabo, y la fumada que en ell se eleva es la senyal que fa'l
veguer de Barcelona y que repeteixen las demés montanyas, pera
participar á la terra que, ara fa poch, ha sigut castigat y mort
l'assessí del arcabisbe de Saragossa... lo teu rival... lo raptor de ta
amada... lo que en lo siti de Balaguer destrossá ab las bombardas als
somatents de Menargues y dels demés pobles de aquellas planas.

--Horror! cridá aquí Blanqueta, apretantse'ls ulls ab los punys tancats,
á tan trist recort. Es á dir, que fins mon pare y ma mare degueren ja sa
mort á tal infame?

--Sí! y en un sol dia ha castigat la justicia divina tants crímens y
maldats.

--Cert es vostre consell! digué Guillemet, baixant lo cap y volent besar
la ma al solitari, convensut de que no podia ser mes que un sant lo varó
ab qui parlava. Cert es que'm faltá un pecat á confesar, peró jo us juro
desde avuy, que olvidaré la enemistat, que no perdré may la esperansa en
mas penas, y que á la justicia divina remetré sempre mas súplicas y
agravis.

--Així de tu ho espero, sabent que un altre jurament que feres l'has
cumplert.

Al ohir aquest recort, Guillemet recordá també que la promesa de son
constant amor la havia feta devant de una imatge de la Verge de
Montserrat, y com mogut de instint, al dirigir la vista dins de la
capella del solitari, distingí y regonegué sobre del altar, y al peu de
la imatge del bon Lladre, lo mateix retaule ó quadro devant del qual
l'havia fet jurar son mestre.

--Ah! esclamá. ¿Si será cert lo que mon cor me diu?

Los ulls del jove se fixaren llavors en los del hermitá, que'l mirava ja
ple de ternura, y espressant en sa cara la alegria mes gran.

--Quí sinó ell, continuá, podia saber aquests secrets de mon cor? Si
será...?

--Encara ho dubtas? contestá l'hermitá obrint los brassos.

--Ah! cridá'l jove, llansantse en los del solitari, y apretantlo
entre'ls sèus. Mestre Nicolau! Mon estimat mestre y amich! Dèu ha volgut
conservarvos pera que ab vostra presencia coronasseu, sens dubte, ma
felicitat!

A las manifestacions de mútuo carinyo entre'l deixeble y son antich
mestre, lo sensible testimoni que las presenciava, Blanqueta, hagué de
rómprer en un plor, que en va hauria secat lo fresch ayre que batia
aquella altura.

Unidas aprés en agradable y pur consorci aquellas tres personas,
espressaren l'un al altre los motius de admiració que havian tingut,
Guillemet renová lo grat recort de la instrucció y dels consells que'l
bon mestre li havia dat, y aquest descubrí y referí, com al retirarse de
Barcelona, havia confiat tots sos secrets á son amich, lo prebere Bernat
Soler, rector de la capella reyal, y á mossen Joan Fivaller, havent
encarregat al primer, que si may Guillemet lograva sa felicitat y
cumplia sa paraula de anar á Montserrat, li avisás ab anticipació, com,
en nom dels dits amichs, ho havia fet lo dia ans mossen Borra,
participantli, á mes, en sa carta, tot lo del rival, inclusa la mort que
se li esperava donar.

Esplicá també'l solitari la felicitat de que gosava en aquella altura,
en la qual se considerava com á mes separat de la terra y mes inmediat
al cel, á aquell lloch ahont tenia los sers que mes havia estimat en
aquest mòn, y després de repetidas manifestacions de carinyo, y de
promesas de no olvidarse may, estavan ja á punt de ferse la última
abrassada, quant, en sech, se sentí en lo monastir la esquella dita del
Miracle, que tocava á morts.

--Ah! si será cert? esclamá, com sorprés, lo solitari.

--Qué teniu? Qué us passa? li preguntaren los novis.

Y'l hermitá seguia com parant atenció y escoltant.

En seguida totas las campanas del monastir tocaren á morts, y á sa veu
respongueren ab lo mateix toch las campanas de Manresa, Esparaguera,
Olesa, Martorell y de tots los demés pobles de la comarca.

--Sí, no hi ha dubte! esclamá'l solitari. Dèu l'haja perdonat!

Y apretant suaument entre sos brassos, com en despedida, als dos amants
que estavan en sa presencia, los digué ab certa precipitació:

--Anau, estimats meus, anau, y perdonaume, pus á aquesta senyal tenim
ordre tots los hermitans de posarnos en oració per la ánima del difunt.
Anau, esposos, y Dèu vos do fills, dels quals may vejau la mort! Anau,
anau á completar vostra felicitat!

--Peró diheu, bon mestre: ¿quí es lo mort? Per quí pregau?

--Per la ánima del Rey Fernando de Aragó, per lo que fou senyor de
nostra terra!

Lo solitari, entrant á tota pressa en sa capella, caygué de genolls
devant l'altar y's posá en oració.

Los novis no tingueren mes recurs que tornarsen.

Mentres aixó succehia en la montanya de Montserrat, lo botxí y altres
dependents de la cort del veguer de Barcelona, trasladavan en ella lo
cos de un penjat á la entrada de la plassa del Rey, deixantlo exposat á
la contemplació pública pera que tothom regonegués al criminal de lesa
Magestat y sacrilegi.

A ningú de quants lo contemplavan inspirava compassió lo cadaver de un
home tan dolent, y ni una sola persona hi havia que'l plorás; sols á son
costat se veya udolar un gos mastí, lo qual en sa manera de cridar no se
sabia si espressava lo goig de haver tornat á trobar á son amo, ó'l
sentiment de mirarlo mort.

Contemplant aquell espectacle, desde una finestreta del palau, mossen
Borra, que era'l que fins llavors havia tingut tancat al gos en un
soterrani, deya entre sí:

--Sols un gos plora al malvat y aixó que ell l'ha portat á la mort sense
saberho. ¡Llástima que'ls gossos no parlen! Llástima que no hi haja
homens tan fiels com los gossos!

En cambi, lo doctor juheu Nadal-Ben-Jussú anava libre, y era felicitat
per tothom, á pesar de sa rassa, sols per la alegria que dòna'l triunfo
de la inocencia.

### XLVIII. La felicitat complerta. 

Dos dias després de la mort del gascó, se veya entrar per lo portal del
Ángel una alegre comitiva, la qual venia de esperar á uns novis que
regressavan de Montserrat. Componianla l'especier del barri ab sa filla,
la lleyal amiga Marieta, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella
reyal, l'inocent baylet del difunt falconer Joan de la Murtra y, al
devant de tots, lo festiu y bondadós juglar del senyor Rey, mossen
Borra, lo qual donava'l bras á una anciana que no feya mes que plorar de
alegria, la mare de Guillemet y dida del cavaller mossen Joan Fivaller.

Al passar per devant de la botiga de la Óliva, se esperimentá en sech,
per part de tots, un silenci que espressá bè los sentiments de tots
aquells cors plens de bondat, y Blanqueta, no podent reprimir son dolor,
girá sos hermosos ulls cap á la porta, que estava tancada, y deixá
cáurer una grossa llágrima, que rodolá per sas rosadas galtas, llágrima
que tots observaren, y á que correspongué cada un plorant á sa manera,
fins lo senzill é inocent baylet, que ab lo to mes compassiu esclamá:

--Pobres aucells! també deuhen haver mort tots com l'amo!

Peró'l juglar procurá distráurer á tots ab sas alegrias, dirigintlos á
la casa del especier Ambrós, que era'l punt senyalat de descans, pera
passar després á la casa del novi. Quant foren en aquella, trobaren ja
al discret Pere March, notari, per autoritat reyal y apostólica, de
Barcelona, junt ab dos escribents ó testimonis, y allí, en sa autorisada
presencia, y quant menos podia pensar Guillemet, s'alsá mossen Borra y
digué á aquest, entregantli uns papers que's tragué de la butxaca de sa
túnica:

--Protegit de mossen Joan Fivaller, ¿recordas la major felicitat que ton
protector t'havia promés alguna vegada si eras home de bè?

--Sí la recordo. Y qué...?

--Pren, donchs, aquests papers y en ells la trobarás. L'un es la donació
perpétua y absoluta que't fèu de tots sos bens ton estimat mestre
Nicolau Gili, quant se retirá del mòn, y l'altre es lo traspás á ton
favor de la notaria que ell havia possehit, documents que, per conducto
de nostre amich, quedaren depositats en poder de ton noble protector.

--De que dono fe, contestá'l discret.

--Qué tal? digué ab la mes franca cordialitat lo catxassut Ambrós,
tocant á la espatlla de Guillemet. Rich, notari y casat ab un ángel.
Bona vida't podrás dar, minyó.

--Dèu meu! esclamá Blanqueta. Com vos podré pagar jo tanta sort, jo que
sò una órfana desemparada y que no tinch bèns de fortuna?

--Oh! sí... contestá Guillemet: tens ta bondat y ton amor.

--Y ma amistat! contestá Marieta, la filla del Ambrós, llansantse als
brassos de sa amiga. Ma amistat, que sempre t'ha sigut lleyal y t'ho
será eternament.

--Y bèns també, interrompé mossen Borra, fent una rialla molt
significativa. Fins ara s'ha parlat del dot del novi: ara falta parlar
del de la pubilla.

--Qué?... Qué...? preguntaren alternativament tots, admirats.

--Quant lo bon falconer t'ampará, minyona, fou tal l'egoisme de son
carinyo y de sa generositat, que ni's cuydá may de averiguar res tocant
als bèns de tos pares: son afecte y son agrahiment foren tan grans, que
sols te vegé com un ser sense esperansa, abandonat en lo mòn, y no pensá
mes que en ser felís ell, pera que de sa felicitat tu fosses hereva
algun dia. Peró jo, desde'l moment en que he sabut los secrets que
forman ta historia, he fet lo que no pensá fer en vida lo desgraciat
Joan. Coneixes aquesta clau, noya?

--No la recordo, contestá admirada Blanqueta.

--Donchs aquesta clau es la de la última casa del poble de Menargues. La
ha conservada en son poder la ferrera del carrer, amiga de tos pares,
desde que aquells moriren y que tu desaparegueres de aquell lloch. Jo la
he adquirida. Guárdala, Blanqueta, y ab ella reb lo dot que ab son suor
tos pares te guanyaren.

--Y la de la botiga de la Óliva, qué s'es fet? preguntá'l baylet, ab
tota inocencia.

--Aquesta, contestá Guillemet, la guardarém jo y Blanqueta pera quant tu
sias mes gran y tos pares te vullan plantar botiga.

--Que també será de falconer, respongué'l baylet entussiasmat. Falconer,
sí... perque vull semblarme en tot al pobre amo que se'm morí.

Ab tals satisfaccions, y ab la espressió de tants purs sentiments, la
comitiva torná á sortir, mes alegre que may, de la casa del especier,
pera acompanyar de nou als novis fins á sa casa. Tots los coneguts del
barri y las noyas los sortiren al pas al saberho, donant á Blanqueta y á
Guillemet la enhorabona, y saludantlos ab alegria.

La única que no'n tenia, y que sols mirava mitj amagada, desde la
finestra de sa casa, era la envejosa geperuda filla del menescal, la
mala amiga de Blanqueta.

La esclamació que fèu entre sí, al véurer passar als novis, era
verdaderament lo cástich que Dèu li enviava per sa maldat. Així digué:

--Mala sort meva! Totas se casan... y jo may!

En lo seguent capítol se veurá perque en tal comitiva hi faltá un dels
principals personatges que mes gust hauria tingut en serhi: mossen Joan
Fivaller.

### XLIX. La mort del rey Fernando, la primera llissó que'l Primogénit 
de Aragó rebé de son mestre, mossen Joan Fivaller, y la resposta del 
papa de Penyíscola. 

Lo bon patrici, que tan escrit tenia en son cor lo benestar de sa terra,
no pogué prescindir, al saber lo perill en que estava la vida del Rey,
de posar en us lo privilegi que tenia la ciutat de Barcelona, de
assistir al monarca de Aragó, quant algun mal amenassava sa existencia,
y aixó ho fèu, pera justificar mes y mes que res tenia que véurer lo
sosteniment de las llibertats de la terra ab l'amor que'ls vassalls
deuhen tenir á son rey y senyor.

Marxá Fivaller á Igualada, y al arribar á la porta de la cambra ahont
jeya'l Rey, trobá resistencia, que li oposaren los áulichs per una part,
enemichs del ciutadá barcelonés, y'ls servidors lleyals per altre,
temerosos aquests de que la presencia del representant de Barcelona, en
un cas tan crítich, no irritás al Rey y li agravás son mal.

Peró'l conceller insistí, y'l malalt, que's trobava en aquella situació
en que l'home necessita mes de amichs sínceros y verdaders, fixantse en
la formalitat de Fivaller y recordant sas últimas protestas, volgué
posar, com qui diu, á proba, la veritat de aquestas.

Prompte's convencé'l Rey Fernando, y prompte doná probas també de
regonéixer quant valian carácters com los del home que representava la
ciutat de Barcelona. Aquell mateix tribú, que poch temps ans no havia
permés una humillació á son poble per part de son senyor, en las horas
de dolor y postració que aquest sofria, se veya actiu á son costat,
donantli consol, animantlo, administrantli ab tot cuydado las medicinas,
y fentli mecanicament lo que sols un ínfim criat de un particular podria
fer... fins curantli las llagas, y xupantli'l verí de las postemas.

Mentres així cumplia Fivaller, los áulichs ó desapareixian ó, si alli
quedavan, ni ab obras ni ab paraulas sabian consolar al que'ls havia
ensalsat, y á qui amenassava ja la mort irremisiblement.

Lo rey Fernando de Aragó morí!

Quant lo desconsolat príncep de Gerona, Don Alfons, maná llegir lo
testament de son pare, trobá que, entre'ls marmessors, nombrava al
conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller, recomanantli á mes, ab
eficacia, la persona del Primogénit y succesor, y encarregant á aquest
que prengués sempre per mestre y guia en sos actes á tan ilustre
patrici.

Obrint, donchs, lo príncep sos brassos y dirigintse á Fivaller, li
digué:

--Mon mestre, dónam la primera llissó, que'l nou rey de Aragó está
prompte á escoltarte!

--Rey de Aragó, contestá llavors lo conceller; acabas de véurer la
agonia de ton pare: si no vóls véurer la de la patria, fes lo que jo't
diré. A ton costat pórtas cenyida la espasa de San Martí, desenvéynala,
y seguint los passos y l'exemple dels antichs reys, sosté ab ella la
justicia en la terra, y ab ella conquista la gloria en estranyas
regions.

--Y tu m'ajudarás?

--Fins á la mort!

Tal fet fou referit, al noticiarse la mort del Rey Fernando, á totas las
corts y monarcas del mòn, inclus lo papa Benet, que ab los restos de son
antich conclave se mantenia en Penyíscola ab certa apariencia mes ó
menos ridícula de cort romana.

Peró al saber lo declarat intrús en Constansa la mort del infant de
Castilla, á qui ell havia donat la Corona de Aragó, no fèu mes que
repetir las mateixas paraulas que ja havia dit, en la vila de Perpinyá,
á son antich confesor, secretari y mestre del sacre palau, á fra Vicens
Ferrer, quant aquest, en nom de son Rey, li suplicava que abandonás la
tiara y cumplís la voluntat del Emperador de Alemania:

"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me deriliquisti in
deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur etc.*"

Es á dir:

"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en
lo desert. Pochs serán los teus dias y breu ta vida, y ta progénie,
illegitima, per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar
fins á la quarta generació!"

Epílogo. Capitol purament histórich. Lo poeta havia parlat fins ara
aprofitant la Historia pera dar vida á son pensament: convé que parle
ara la Historia sola, pera confirmar lo zel que aquell haja tingut al
combinar las veritats históricas ab los fruyts de la imaginació.

No es baix un sol carácter com deuhen presentarse las grans figuras que
han tingut part en los grans succesos del mòn: lo personatge públich
convé que sia conegut també com á home, y així es que la Historia
presenta, á voltas, de un mateix la part bona y la part mala, y qui diu
dels homens, pót dir també dels fets, com á conseqüencia precisa, per
ser sempre los fets imatge y mirall dels carácters de aquells.

La esposició de lo que succehí després de la mort del rey Fernando Ier.
de Aragó confirmará aquesta veritat, y justificará al mateix temps la
conciencia del que ha vestit poéticament la Historia pera ferla
conéixer, peró sense desfigurarla en sa part essencial.

Hereu verdader dels antichs reys semblava lo nou monarca de Aragó, que
succehí després del rey don Fernando. Lluny de entregarse á malas
influencias, de voler dominar sa terra contra lley y costum, aná vencent
los ressabis ó mals hábits del regnat anterior, que podian haverlo
compromés ab lo poble catalá que'l rodejava; dotat de la constancia que
era innata en sos súbdits, y alentat per pensaments heroychs, que era lo
que sempre havia donat vida á aquestos, se llansá á grans empresas, y no
pogué menos de assimilarse als que de bona voluntat lo seguian, quant
aquestos, vehent al brau lleó que'ls conduhia sempre al camp de la
victoria, rodejavan de palmas y llorers al que sabia partir ab ells lo
martiri y la gloria.

Respectant don Alfons la dignitat de la patria que l'enaltia, conservant
en ella la pau y sas llibertats, cridava á sos fills al combat en terra
estranya, y en los mateixos llochs ahont pót ser estava regada la pòls
ab la noble sanch de sos avis, feya revíurer l'esperit de aquests, y
feya renáixer y perpetuar en sos nèts lo bon nom de catalá, que tan
havia ressonat en Italia y en las islas del Mediterráneo en temps dels
Peres y de altres Alfonsos.

Mort lo rey Lluis de Nápols al mateix any que don Fernando de Aragó,
dirigeix lo noy rey don Alfons sa vista á aquell punt, desde ahont ja de
sigles la casa de Anjú havia desencadenat son odi y sa astucia contra la
casa de Aragó, de que sempre havia sigut gelosa la de Fransa y'ls
prínceps que de ella descendian. ¿Qué li fa al nou héroe la volubilitat
dels uns, la inconstancia dels altres, los contratemps, lo major número
de enemichs y'ls anatemas? Tenint la lleyaltat y la constancia dels
catalans, res li fa por, sa esperansa may se torna vella, y si avuy se
li enfosqueix lo cel que l'alenta, impacient aguarda'l sol de demá pera
que ab son brill corone sas novas victorias. En tot sembla lo renaixedor
dels antichs temps, en las maneras de guerras que fa, en los plans de
sas conquistas, en la direcció de sa política, en los pretests que
precedeixen á sas empresas, en sa altiva independencia, en sa noble
franquesa y generositat y, en un mot, ab sa constancia y carácter
catalá. Bè era digne, donchs, de empunyar la espasa de Sant Martí qui
tan bè imitava als que la empunyaren.

La Historia justificará aquesta part bona de nostre regenerador.

Comensant don Alfons per exigir treguas al de Narbona, que li alborotava
la isla de Cerdenya, y á qui subjectá mes tart, per desbaratar als
genovesos en Córcega y per conseguir la remissió temporal dels feudos de
Sicilia, que li otorgá lo papa Martí V, elegit en Constansa, envia á
combátrer á Argel á un de sos almirants, y ell, tallant orgullosament
las ayguas del Mediterráneo ab la poderosa armada que li proporciona
Catalunya, surt á rébrer, com qui diu, l'homenatge degut al gran nom que
ben prompte havia de adquirir lo nou rey de Aragó. La reyna Joana de
Nápols, representada per Anton Carrafa, que disfrassat, qual altre
Prócida, vá á trobar en sa galera al competidor dels Anjovins, ofereix
la successió de son regne al magnánim don Alfons, á qui adopta com á
fill. Per mes que la Reyna óbra sos brassos al succesor de Pere'l gran,
per mes que Nápols li cenyesca ab festa sa corona, vehent fugir
avergonyit al desheredat Anjú, que s'atrevia á posar siti, s'alsan
devant la esperansa de Alfons traicions é inconstancias que divideixen
en bandos la Italia, y fins cubreixen sos camps mes de una volta ab lo
derramament de la heróyca sanch catalana. No hi fa res que'l duch de
Milá s'unesca ab los genovesos, que ell y altres barons sian tan prompte
amichs com enemichs, que Esforcia y altres caps favorescan á la Reyna
pera enganyar y fer pérdrer al mateix don Alfons, que'l Papa, instant la
presó del intrús Benet y la llibertat del Comte de Urgell, se declare á
favor dels francesos, que uns y altres units, entrant en sa lliga fins
l'Emperador y'l rey de Castilla, se proposen tráurer als catalans de
Italia, y per últim, que fins la Reyna, inconstant y lleugera, acabe per
revocar la adopció del aragonés y per adoptar de nou al que ans no havia
volgut: á las exigencias del Papa, contesta Alfons que ell fará de
escarceller del intrús y que'l deixe estar en Penyíscola; al rival,
inseguint l'exemple del rey En Pere, lo desafia personalment; als
napolitans traydors los envia legions de catalans que'ls destrueixen,
tenint la gloria aquestos de sostenirse sols primerament en los castells
de Nápols, de ahont cap forsa'ls sap tráurer, y de espargir després lo
terror en la ciutat y en tot lo regne; á Castilla, que'l distrau de sas
guerras, apresonant son germá, l'infant don Enrich, li ensenya en lo
camp de Araviana la espasa que en altre ocasió esgrimí allí mateix En
Pere del punyalet; al Francés, que li demana ajuda contra'ls inglesos,
li diu que per pago vól la restitució de Montpeller y Carcassona, y
donant, per fi, una llissó á sos mateixos vencedors, la única volta que
la desgracia lo fa sucumbir, se confedera en sa presó ab part de sos
mateixos enemichs, y, empenyantse mes que may en lo triunfo de sa idea,
no para fins á dominar tot lo regne de Nápols, assaltant, després de
llarch siti, la capital, agregantlo ja absolutament y pera sempre á la
Corona de Aragó, y logrant fer aclamar á son fill com successor, y ab la
investidura del Papa.

En totas las amarguras y contratemps que passá don Alfons, dos amichs
tingué que ab sa bona amistat, y cada un per son estil, contribuhiren á
endolsar las penas que sos gloriosos afanys li ocasionavan: era l'un lo
juglar mossen Borra, á qui, en íntima y llarga correspondencia,
manifestá don Alfons l'apreci y la confiansa que li mereixia: l'altre
era lo cavaller catalá y antich conceller de Barcelona, mossen Joan
Fivaller.

Acredita lo cas que feren de mossen Borra en son temps y la importancia
que meresqué lo juglar ó gloriós del rey Alfons, lo famós sepulcre de
bronzo que's troba en lo claustre de la catedral de Barcelona, junt á la
porta de Santa Llúcia, ahont jau lo Miles gloriosus, ab tanta distincció
com podria tenir lo mes gran caballer de son temps. Tanta debia ser la
fama de aquell á qui'l mateix historiador del Rey dòna lo nom de
*scurrarum eximius*.

Pera conéixer qui era l'altre amich, pera ferse cárrech de lo que Joan
Fivaller fèu per son rey, basta llegir lo que en la vida de tan célebre
conceller esplica lo Dietari de Comes, que's conserva en lo Arxiu
municipal de Barcelona. Relata dit autor, que quant Don Alfons y son
germá, l'infant don Joan, estavan presos en Génova, fèu tant Fivaller
"ab son gran saber y sort" pera librarlos, que lográ fer unir com á
germans al referit don Alfons y al duch de Milá, en termes que tots dos
combregaren de una mateixa hóstia, y l'últim doná llibertat á son
presoner, y li maná restituhir tot lo que li havian pres, e
indisposantse per aixó ab los genovesos, que li retiraren la obediencia,
fèu testament y deixá al rey de Aragó son ducat de Milá. Pera defensar á
tan generós amich, son ilustre hereu, Catalunya, desitjosa de venjarse
dels genovesos, adressá quaranta dos galeras de particulars, sens moltas
altres de la ciutat de Barcelona, y anant en ellas de capitá general
Joan Fivaller, que també hi portava sis galeras sèvas y altres de sos
parents y amichs que'l seguian, se dirigí á Génova, y havent trobat ja
al duch mort de sentiment, després de molts combats y de haver saquejat
tota la ribera de Génova, no retirá fins á obligar als genovesos á
entregar en sas mans lo citat testament del duch; sent en aquesta ocasió
quant, de retorn, saquejá Fivaller ab sa armada la ciutat de Marsella,
prenent en recort la cadena que tancava lo port y'l cap ó reliquia de un
San Lluis, quals objectes, junt ab lo testament del duch Joan Maria de
Milá, entregá personalment, en la Seu de Valencia, al mateix rey don
Alfons.

Mes quant altre cosa no probás la lleyaltat y amor patri de Fivaller,
una sola ralla del mateix Dietari seria suficient pera acreditarho,
quant diu "que ningú serví al Rey com aquest Joan Fivaller, y que en son
servey, pera conquistar á Nápols, li moriren dotze de sos fills, sens
contar molts altres parents etc."

La generositat y noblesa de don Alfons no deixaren de ser també dos de
sas principals calitats: se troba en la Historia dels Comtes de Urgell,
que á sa influencia, se degué haverse casat tres de las fillas del
desgraciat comte de Urgell ab prínceps y altres personas de alt
llinatge, y que havent volgut véurer lo rey don Alfons al infelís Comte,
lo aná á visitar en la presó, de incógnit, junt ab don Ximen Perez de
Corella, ahont li donaren tant consol, que'l presoner los considerá com
á ángels baixats del cel pera son alivio, y tanta fou la compassió del
magnánim rey, que no consentí li participassen la mort de sa esposa pera
no afligirlo, ans l'animá ab paraulas cristianas, oferintli, si volia,
l'arcabisbat de Saragossa, y per conseguent la llibertat, que en efecte
li hauria donat, á no ser la opinió de certas personas temerosas que
s'hi oposaren.

Aixó es lo que fèu l'ilustre primogénit del rey don Fernando, com á
príncep, y en veritat no podia tenir menos grandesa de ánimo qui,
després de sos combats, se dedicava á purificar aquell en l'estudi de
las ciencias y de grans fets passats, guiantse per grans mestres, que li
doná lo mateix Fivaller, logrant així fins á adquirir en lo mòn lo renom
de sabi.

Peró, fins aquí sols veuria'l lector la imatge del príncep com á
príncep, y convé que la veja també en certas intimitats de home, pera
que deduesca millor los decrets de la Providencia en la sort dels
pobles: convé sí, que tant en lo pertanyent á don Alfons, com á tot lo
de son temps y del que després seguí, conega ara'l lector la part que
pót dirse mala, que conega la agonia en que anavan entrant la
independencia de la Corona de Aragó y la importancia de Catalunya.

Vaja, donchs, la part mala.

Allunyat per tant temps de sa terra lo rey de Aragó, á causa de las
guerras de Nápols, poch se recordá, ni tan sols en son testament, de sa
noble y virtuosa esposa la reyna donya Maria, filla de Enrich III de
Castilla, y mentres aquesta senyora regia com á gobernadora los estats
de Aragó, que's conservaren pacífichs y obedients á la que era
llochtinent del Rey, l'olvidadís espós, passant la vida en amors impurs,
cap fruyt llegítim doná á sa dinastía. De diferentas damas tingué Alfons
varias fillas, que casá ab magnats de Italia, y de una, anomenada donya
Margarita de Ixar, nasqué l'infant don Fernando, duch de Calabria, lo
bort sobre qual cap posá don Alfons la corona del regne de Nápols.

Pera un regne conquistat podia passar tal escándol, mes en la Corona de
Aragó, després de la mort de Alfons, sols podian regir las lleys de
successió que la terra coneixia y defensava: entrá á regnar un altre
fill de Fernando de Antequera, del rey elegit en Casp, l'infant don
Joan, que's titulava rey de Navarra, pera haverse casat ab la successora
y propietaria de aquest regne, donya Blanca, filla de Carlos lo noble.
Mes, ¿ab lo nou successor havia de continuar refentse lo bon nom dels
estats de Aragó, ó ans bè havia de caminar mes precipitadament á sa
decadencia? Lo últim havia de ser per desgracia, y no podia ser menos,
quant los únichs que podian fer lo bè, com en cástich dels desacerts
passats tal volta, no feren mes que desacertar, que omplir de desgracias
y de ignominia la terra que regian. Peró, pera que parle de aquestas,
pera justificar sa causa, dech ans parlar de las que anteriorment se
produhiren: pera parlar de las desgracias del temps en que regná don
Joan y sos succesors, dech ans parlar del desgraciat Comte de Urgell y
de sa desolada familia.

En la mateixa Historia dels Comtes de Urgell se troban detalladas totas
las desgracias del últim que portá aquest títol. Mentres visqué'l rey
Fernando se tingué pres al Comte en lo castell de Urenya, en Castilla;
de allí'l passaren després al de Castro-Torafe, del mateix regne, ahont
estigué deu anys; y regoneixent, per fi, don Alfons que era convenient
tráurer tal presoner de regnes estranys, que algun dia, en guerra, lo
podian alsar per rey, lo maná passar á Teruel, y de allí l'enviá al
castell de Xátiva, que fou ahont morí, després de vint anys de presó. En
aquest lloch fou ahont lo visitá don Alfons, sentint ab suma tristesa de
boca del pres lo mal tractament que li donavan, en termes que li tiravan
lo menjar com á un gos, privantli fins de saber quin era'l dia y l'any
en que's trobava; y en lo mateix castell fou com un dia (á 1r· de juny
de 1433,) burlant la confiansa del alcayt ó escarceller, mentres lo
desgraciat Comte estava dormint en son llit, hi anaren tres homens baix
capa de cavallers, y manantlo llevar, tancant la cambra ahont era,
emprengueren á cops contra ell fins á matarlo, y manaren en seguida al
alcayt que'l tornás á ficar al llit y digués que havia mort de mort
natural, baix pena de la vida. Tals assessins eran los tres infants de
Aragó, germans del rey don Alfons y, per conseguent, fills del coronat
en Casp, y'l cap y principal era lo referit don Joan, que succehí al rey
don Alfons.

Qui llegesca tan interessant historia veurá'l fi desastrós que tingueren
també los altres membres de la familia del Comte. Presos tots sos bèns,
y repartits molts de ells als áulichs y servidors del rey Fernando,
quedaren en la miseria totas las personas que componian la desgraciada
familia del Comte, tenint que estar separadas unas de altres, amagantse
y fugint de persecussions y amenassas, de que sols las librava la
noblesa y generositat de bons amichs, en qui'l sentiment de la compassió
no havia mort. Dos exemples poden citarse en corroboració de aixó.

Un dia de novembre del any 1424, en lo monastir de San Francesch de
Barcelona se veya una capella ardent, de una dama que havia mort en
Alcolea, y de qual punt la havian portat embalsamada. Los concellers de
la ciutat assistian al funeral ab gramallas rossegant de dol, perque
deyan que la morta, á qui'l poble no coneixia, era infanta de Aragó. Los
que formavan lo cap de dol eran un cavaller y un sacerdot, Bernat de
Forciá y'l bondadós ardiaca de la Mar, Berenguer de Barutell, tots dos
parents de la difunta. La que allí jeya, ab tan simple pompa y abandono,
era la infanta donya Isabel, esposa del últim Comte de Urgell, y filla
del rey En Pere quart de Aragó!

Tenia'l Comte de Urgell una germana, que res tenia que véurer en sas
culpas, á la que son pare havia senyalat dot corresponent, compost en
part de la baronia de Entensa, del feu de Balaguer y de la vila de
Menargues. De tot s'apoderá'l Rey y ho doná á qui volgué. Donya Leonor,
que tal era son nom, deixant llunyas terras ahont vivia, vingué á
reclamar son dret: la súplica se prengué per rebeldia, y culpantla de
igual crim que á son germá, no tingué mes recurs, desesperada de la
justicia del mòn, que anarsen á una montanya prop de Poblet, á fer vida
penitenta, vivint y morint en la miseria. Conta la historia de aquest
monastir, que havent sabut sa mort l'abat, maná recullirla, y li doná
honorífica sepultura en la capella dels Evangelis, que havia pertenescut
en altre temps á la casa dels Comtes de Urgell.

La Reyna donya Margarida, que havia sigut esposa de don Martí, l'últim
rey de la dinastia catalana, no tingué mes recurs també en sas
tristesas, que ficarse al monastir de Valldonzella, ahont morí professa,
y en qual lloch havia exhalat també son últim sospir l'espós que Dèu li
havia donat.

Deixem ja la desgraciada familia del Comte, y passem, donchs, á véurer
com los aná á sos perseguidors.

Casat era lo rey don Joan II, l'assessí, com s'ha dit, del Comte de
Urgell, ab la reyna de Navarra, de la que tingué varios fills, entre
ells lo príncep de Viana, que havia sigut jurat com á successor de
aquell regne, lo qual havia de passar, en cas de morir lo Príncep, á una
de sas germanas. Se resisteix la ploma á escríurer la desastrosa
historia de aquesta familia, per las malas entranyas de un pare indigne
de tal nom, així es que val mes dirho ab brevetat. Morta la primera
esposa de don Joan, se torná á casar aquest ab donya Joana, filla major
de don Fadrich Enriquez, almirant de Castilla: la ambició y mala ánima
de aquesta madrastra encengué viu foch entre'l pare y'ls fills, y á ella
se degué que don Joan no nombrás primogénit y successor al príncep
Carlos de Viana, originantse de aquí una guerra cruel entre'l pare y'l
fill, á qui defensá heroycament Catalunya, y á quí vegé morir
horrorisada Barcelona, á causa de un veneno donat per la madrastra, de
resultas de lo qual la patria Catalana expelí y desheredá al desapiadat
monarca, proclamant successivament tres reys intrusos, y sostenint una
guerra de onze anys, despues de la qual, estenuada y combatuda tan
heróyca terra, tingué que rendirse al obcecat monarca, que, á pesar de
son triunfo, hagué de regonéixer, en sos últims anys, la justicia dels
que defensaren á son desgraciat fill. La germana del Príncep, la infanta
donya Blanca, que havia casat ab gran pompa ab Enrich l'impotent de
Castilla, la feren sortir de aquest regne després de lograr que s'anulás
son matrimoni, destituida de sas arras, y plena de miseria, la entregá'l
pare y la madrastra á una altre germana que era casada ab lo comte de
Foix, lo qual, desitjant véurerla morta, pera entrar en successió del
regne de Navarra, la tingué en una miserable presó dos anys, y li doná,
per fi, la mateixa mort de que morí son noble germá, li fèu dar un
veneno. Si'ls fills foren desgraciats, no fou gayre felís lo pare, pus
quedant cego lo rey don Joan, tingué en sa vellesa que bregar sol ab sa
conciencia, sense llum y sens consol de ningú. Los altres dos assessins,
germans, que acompanyaren á don Joan en lo fet del castell de Xátiva,
moriren també de mala mort.

Patent veurá'l lector la causa que induhí á la mala madrastra á obrar
tan tiranicament, quant sápia, que de ella tingué'l rey don Joan altres
fills: tot lo que volgué privar donya Joana als fillastres, ho apressurá
á favor de son fill, que era l'infant don Fernando, després rey y marit
de Isabel de Castilla, y tant com en vida del príncep de Viana se oposá
á son nombrament de primogénit y successor de la corona, no bè tancá
aquest sos ulls per la forsa del veneno, quant lo noy don Fernando, que
sols tenia llavors nou anys, era ja proclamat ab aquell títol en Navarra
y Aragó. Peró no pará aquí la astucia y mala manya de aquella ambiciosa
dona: quant l'infant tenia setze anys, la mare fèu fer per son espós la
erecció y sublimació del Príncep en rey de Sicilia, y rey que'l tingué,
al cap de un any, lo casá ab la princesa Isabel, reconeguda y jurada com
á successora en Castilla. Així tingué á son jove fill, rey de Sicilia,
de manera que, portant corona, pogués buscar esposa que la portás també:
així doná la espectativa al que algun dia havia de ser rey de Aragó, de
ser també rey de Castilla, de poder fer renáixer en ell lo títol de rey
de Espanya, ja que entre ell y sa esposa reunirian tots los dominis de
sos diferents estats y regnes. Digna y noble ambició de una mare, si
pera conseguir lo fi de ella no s'haguessen obrat tants crims e
infámias!

Aquí es ahont se deixa véurer mes clara la agonia de la importancia
aragonesa y de la independencia de la noble terra catalana. ¿Qué podia
esperarse de un rey, fill de Joan II y de Joana Enriquez, dels dos
enemichs mes grans y mes odiats de Catalunya, de un príncep que, si
disfrutava grans glorias, havia sigut sols trahent de devant de ell sos
favoreixedors al únich destorb que li feya sombra, donant un veneno al
estimat y venerat Príncep de Viana? ¿Qué podia esperar la nació que
enfortiren los Peres y'ls Jaumes, reys de sanch catalana, de un rey que
comensa son ofici de regnar en terra estrangera, y que desconeix, per
conseguent, los usos de la terra mare, y que, noy encara, passa á unirse
ab una reyna poderosa de una altre nacionalitat espanyola,
identificantse en tot á las costums de aquesta? No es difícil endevinar
lo resultat: al titularse'ls Reys católichs reys de Espanya, com eran
Fernando é Isabel, aquell, acostumat á dirse rey de Castilla y de
Sicilia, mirá son estat de Aragó sols com un estat mes, agregat á son
domini; tenint que establirse una nova cort en un punt céntrich de la
nova y vasta monarquia, naturalment Castilla havia de ser lo preferit, y
acabada per conseguent la influencia de Aragó en lo centre nacional, per
demés es dir que l'aislament de aquell cresqué de dia en dia, quedant
com si fos condempnat á may mes deixar sonar son nom en lo mòn polítich.
Lo cap del justicia Lanuza, tallat en la plassa de Saragossa, vingué á
posar en regnats próxims la última pedra á aquell monument, que s'anava
fabricant de temps, pera justificar que Aragó era mort y Espanya volia
dir Castilla.

Continuem, no obstant, los rápidos moments de la agonia, pera arribar
quant ans al últim badall.

Aquell mateix rey Fernando que fou sostituit per sa mare al desgraciat
príncep de Viana, l'espós de la Reyna de Castilla, al quedar viudo de
aquesta noble senyora, tingué que anarsen aburrit de la terra
castellana, y torná á Catalunya, á casarse de nou ab dona catalana. Quí
sab quina era aquí sa intenció y sa esperansa, y qué era lo que li
havian ensenyat los desenganys! Peró res obtingué: per mes que'l Rey
fugís de casarse ab parentas, com feren los que'l precediren en sa
rassa, semblava que la progénie in incestu conceptu no havia de arribar
realment á la quarta generació, y així, en veritat, vingué á succehir:
cap dels fills que tingué Fernando en sas dos esposas tingué temps de
succehir y regnar, tots moriren, y sols una filla, boja, se cenyí la
corona de sos pares, mes havent de buscar un cap que suplís lo sèu,
havent de escullirli marit, buscárenli un estranger, un alemany, y ab
ell comensá en Espanya una influencia, que sols tingué á la nació com á
servidora.

Pót dir ara'l lector, si tè ben present tot lo que ha llegit en los
capítols que precedeixen á aquest últim é histórich ¿tanta desgracia,
tant contratemps pera la patria catalana, tantas injusticias, com
haurian tingut lloch, sinó hagués sigut la injusticia de Casp, de ahont
dimanan? ¿Com s'hauria trastornat la terra, si en lloch de elegir un rey
estranger, que era obra de un papa intrús, s'hagués elegit al natiu y
llegítim, coneixedor de la terra que havia de regir?

La contestació es breu, ja sia'l poeta ó l'historiador lo qui parle.

Un home fou lo que'n tingué la principal culpa: si l'home era solament
home, (com ho probá sa peresa de anar al concili de Constansa,) pót
calificarlo'l lector com vulla; si l'home era sant, proba llavors que
tot lo succehit era inevitable, y que tal volta així ho disposava la
Providencia, per boca de son oracle, á fi de que renasqués l'antigua
Espanya.

En est cas, fòra tot lo succehit sols un secret de Dèu, y dels secrets
de Dèu no'm pertany á mi parlarne.

Alabat sia Dèu!

Fi.





*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA ORFANETA DE MENARGUES O CATALUNYA AGONISANT ***


    

Updated editions will replace the previous one—the old editions will
be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright
law means that no one owns a United States copyright in these works,
so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United
States without permission and without paying copyright
royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part
of this license, apply to copying and distributing Project
Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™
concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark,
and may not be used if you charge for an eBook, except by following
the terms of the trademark license, including paying royalties for use
of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for
copies of this eBook, complying with the trademark license is very
easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation
of derivative works, reports, performances and research. Project
Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may
do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected
by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark
license, especially commercial redistribution.


START: FULL LICENSE

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase “Project
Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full
Project Gutenberg™ License available with this file or online at
www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™
electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or
destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your
possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a
Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound
by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person
or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works
even without complying with the full terms of this agreement. See
paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this
agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™
electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the
Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection
of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual
works in the collection are in the public domain in the United
States. If an individual work is unprotected by copyright law in the
United States and you are located in the United States, we do not
claim a right to prevent you from copying, distributing, performing,
displaying or creating derivative works based on the work as long as
all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope
that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting
free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™
works in compliance with the terms of this agreement for keeping the
Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily
comply with the terms of this agreement by keeping this work in the
same format with its attached full Project Gutenberg™ License when
you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work. Copyright laws in most countries are
in a constant state of change. If you are outside the United States,
check the laws of your country in addition to the terms of this
agreement before downloading, copying, displaying, performing,
distributing or creating derivative works based on this work or any
other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no
representations concerning the copyright status of any work in any
country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other
immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear
prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work
on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the
phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed,
performed, viewed, copied or distributed:

    This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most
    other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
    whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
    of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
    at www.gutenberg.org. If you
    are not located in the United States, you will have to check the laws
    of the country where you are located before using this eBook.
  
1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is
derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not
contain a notice indicating that it is posted with permission of the
copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in
the United States without paying any fees or charges. If you are
redistributing or providing access to a work with the phrase “Project
Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply
either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or
obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™
trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any
additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms
will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works
posted with the permission of the copyright holder found at the
beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including
any word processing or hypertext form. However, if you provide access
to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format
other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official
version posted on the official Project Gutenberg™ website
(www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense
to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means
of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain
Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the
full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works
provided that:

    • You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
        the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method
        you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed
        to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has
        agreed to donate royalties under this paragraph to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid
        within 60 days following each date on which you prepare (or are
        legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty
        payments should be clearly marked as such and sent to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in
        Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg
        Literary Archive Foundation.”
    
    • You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
        you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
        does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™
        License. You must require such a user to return or destroy all
        copies of the works possessed in a physical medium and discontinue
        all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™
        works.
    
    • You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of
        any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
        electronic work is discovered and reported to you within 90 days of
        receipt of the work.
    
    • You comply with all other terms of this agreement for free
        distribution of Project Gutenberg™ works.
    

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project
Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than
are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing
from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of
the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set
forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
works not protected by U.S. copyright law in creating the Project
Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™
electronic works, and the medium on which they may be stored, may
contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate
or corrupt data, transcription errors, a copyright or other
intellectual property infringement, a defective or damaged disk or
other medium, a computer virus, or computer codes that damage or
cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right
of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from. If you
received the work on a physical medium, you must return the medium
with your written explanation. The person or entity that provided you
with the defective work may elect to provide a replacement copy in
lieu of a refund. If you received the work electronically, the person
or entity providing it to you may choose to give you a second
opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If
the second copy is also defective, you may demand a refund in writing
without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO
OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT
LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of
damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement
violates the law of the state applicable to this agreement, the
agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or
limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or
unenforceability of any provision of this agreement shall not void the
remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in
accordance with this agreement, and any volunteers associated with the
production, promotion and distribution of Project Gutenberg™
electronic works, harmless from all liability, costs and expenses,
including legal fees, that arise directly or indirectly from any of
the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this
or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or
additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any
Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of
computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It
exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations
from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s
goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will
remain freely available for generations to come. In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg™ and future
generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see
Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification
number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by
U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West,
Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up
to date contact information can be found at the Foundation’s website
and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread
public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine-readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment. Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States. Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements. We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance. To SEND
DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state
visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation
methods and addresses. Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations. To
donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project
Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be
freely shared with anyone. For forty years, he produced and
distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of
volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in
the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not
necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper
edition.

Most people start at our website which has the main PG search
facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.