The Project Gutenberg eBook of Lo rondallayre
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this ebook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.
Title: Lo rondallayre
Quentos populars catalans
Author: Francisco Maspons y Labrós
Release date: February 19, 2025 [eBook #75409]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Llibreria de Álvar Verdaguer, 1871
Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil
*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LO RONDALLAYRE ***
# Lo rondallayre
Quentos populars catalans, Primera série
Francesc Maspons i Labrós
1871
`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`
## Joan de l'os.
N'era una dona que en un bosch feya llenya, quan del fons de la
boscuria, n'isqué un os que s'abrahoná al seu dessobre y se la
endugué vers la seva cova. Tingué tracte ab ella y la feu mare d'un
noy, mitg os, mitg persona, lo qui aná creixent tant en edat com en
lletjesa y mes que tot ab una forsa que espahordia. Com que tot just
petit, volgué fugir de la cova ahont era y aná á obrir la llosa
que'ls clohia, feta sols pera gegans, la qual remogué, mes en cap
manera pogué alsarla, pus encara no era prou la sua forsa.
Quan torná l'os ho va coneixe y fou tan enujat, que volia menjarsel
sino fossen estats los prechs de la sua dona, per tal qu'era esposa y
mare. Mes lo noy era estret en aquella pregon masmorra y volia
fugirne, y així altra volta fora l'os, ab forsa y manya de son punt
arrancá la llosa y fugí juntament ab la sua mare. L'os quan va
adonarsen se posá á perseguirlos y prompte'ls aconseguí. Se tirá al
seu damunt y'ls hauria mort, sino que lo jove era coratjós y de forsa
y tenia la rahó y coneixensa, y encara que li costá prou, per fi va
matarlo: recullí á la sua mare qu'era tota espahordida y tots dos
junts se'n anaren vers un poble vehí, ahont feren posada.
La mare ne cercá feina y posá lo noy á estudi en lo quin mostrá tanta
bravesa que ningú volia esser company séu, y d'ell ne fugian, fins
que un dia un de valent li cercá bronquina y ell d'un sol cop lo
deixá estés en terra. Aná á avisar á la sua mare, prengué la roba y
ab ella al coll ne fugí sens saber ahont darla.
Camina que caminarás, veus aquí que va trobarne un home á dins d'un
bosch, que á cada cop de má n'arrencava un pi de la terra, cosa de la
qual ell ne fou tant agradat, que li digué si volia esser seu company
y
"L'arrenca pins" que tal se deya, ne fou content y junts emprengueren
vía.
Y veus aquí qu'eran dos, los quals camina que caminarás, ne vegeren un
home fornit y gros, tot ajegut á terra com si escoltés alguna cosa y
li demanaren qu'es lo que allí feya, á lo que ell feu de resposta,
qu'era
"L'escoltim escoltaina" que en aquell punt y hora estava escoltant com
un gros exércit passava pe'l altre part de terra. Y com era de sa
mateixa rassa,'ls agradá y junt ab ell, n'emprengueren via, quan de
prompte ne vegeren un home que ab un cop de grapa, ne girá en rodó
una montanya entera.
Li preguntaren com se deya y'ls digué era "'N gira montanyas" per lo
poder que tenia y que anava per lo mont fent de la seva feina, rahó
per la qual ells li digueren si volia esser seu company y ell fou
grat de la seva companyia.
Y tots quatre junts, camina que caminarás, quan s'adonaren d'un gros
nuvol que per lo cel corria y darrera d'ell una munió d'altres, ab
tota forsa, que no saberen d'hont venian; per fi tot guaitant,
vegeren un home á dalt d'una montanya que tot bufant los movia. Ne
foren tots admirats y se n'hi anaren y ell los esplicá com era
en "Bufim bufaina" que ab lo seu buf duya la pluja y tempestats allí
ahont millor li semblava, ab lo qual conegueren qu'era bon company y
li demanaren de la sua companyia.
Tots cinch aixis plegats, ne feren de grandesas, que á tothom tenian
admirat y lo mon movian, fins que un dia arribaren á una casa de
pagés en la quin a l'amo haventne temensa, deslliberá lo desferse
dells. Aixis es que al matí següent quan tots se'n anaren á fer de
las suas gentilesas, deixant sol á l'"Arrenca pins" per cuidar de la
minestra, lo pagés tot manyagoy y cansoné s'acostá á la llar del foch
ahont ell era y moguentli conversa lo feu aná enfadant, enfadant fins
que de cop li tirá una olla d'aigua bullenta al dessobre y desseguida
lo llensá á las brusentas brasas. Quan tornaren los altres n'hagueren
gran sorpresa, mes ell los hi contá com endormiscantse potser á la
bora del foch havia caigut en ell y era posat del modo que'l veyan.
Los demés s'ho van creure y á l'endemá deixaren á l'"Escoltim,
escoltaina" pera cuidarse de la minestra. Lo pagés tot ronsejant se
feu siti á la bora del foch y comensá á tirar pedretas á l'olla dels
seus hostes, de lo qual fou enujat l'"Escoltim, escoltaina" qui'l
renyá perque ho feya, mes aquell li mogué rahons y de las rahons
vingueren barallas, que d'un sol cop, lo pagés, com era el primer qui
pegava, deixá estabornit á l'altre, que ni bo per res va quedarne.
Quan ho vejeren sos companys fortament se'n enujaren, mes lo pagés los
hi digué que l'"Escoltim, escoltaina" li havia moguda bronquina y que
ell no havia fet mes que defensarse, ab lo qual havia vensut á
l'altre. Ells no s'ho cregueren, mes callaren y á l'endemá al matí
Joan de l'os volgué restarne á cuidar de la minestra. Lo pagés també
hi aná tot traidorot ab bonas paraulas y comensá á tormentarlo fins
que per acabar ab la sua paciencia li tirá una escupinada á l'olla.
Joan de l'os s'alsá, lo va agafar ab tota la sua forsa, y
estrenyentlo entre sos brassos lo tirá á terra sens gens de vida;
recullí á l'"Arrenca pins" y á l'"Escoltim, escoltaina" sels carregá
al coll y anant á trobar als seus companys, determinaren tots junts
lo separarse á fi de que no'ls atrapés la justicia rigorosa, que de
segur los cercaria quan sapigués la mort aquella.
Y se separaren y Joan de l'os aná caminant, caminant fins que'n vegé
un hermós palau que hi va entrarhi y en lo quin tot eran cambras molt
ben aparelladas ab catifas d'or y seda, mes en lloch ánima viventa,
sino es al cap d'una estona que se li aparegué una ma blanca y
hermosa que'n duya una atxa y la quina va guiarlo per corredors y
salas á una cambra ahont hi era una taula tota plena de viandas. Joan
de l'os, no gosava, mes á la fí, hi feu bon servey com que tenia
molta de gana y una volta finida la col·lació, presa aigua mans, la
mateixa ma lo conduhí en vers una altra cambra, ahont hi era un llit
molt ben aparellat de totas robas y en lo quin Joan de l'os se ficá
pera dormirne. Quan veus aquí que al cap de un bell instant que hi
era, sent pasos per la estansa, los quals s'anavan acostant á poch á
poch en lo llit ahont era, fins que fou alsada la cobertora que'l
cubria y se'n entrá á dins un'altra persona, qu'ell no podia pensar
qui era. Mes per los sospirs conegué qu'era una dona y no's mogué
gens ni mica esperant que fos adormida, y quant ho fou, s'adressá un
poch, n'encengué una candela y's mostrá de sopte á sos ulls, la mes
gentil y hermosa dama, que may n'hagués vista en la terra. A la qual
ell may se cansava de mirarla, tan que tot embadalit li'n caigué una
gota de cera en los pits d'ella, que's despertá y ab tota vergonya,
li'n digué á Joan de l'os com era que havia volguda véurela, que
d'aquella feta n'eran tots dos ben perduts y que no tenia altre
remey, que matarne si podia á lo negre, lo seu guardiá, que la tenia
encantada. Y encara no havia dit aixó, quan pe'l llindar de la porta,
n'aparegué un home tot lleig y negre ab dos ulls que com guspiras de
foch brillavan y's tirá damunt d'en Joan, lo quin ab un sabre
rovellat, que al entrar havia recullit de detrás de la porta, li'n
tirá un cop, que li'n llevá una orella y de sopte ab gran estrépit
fou desencantat tot lo palau y ab ell moltas de personas que allí
eran encantadas. Las quals regraciaren molt al jove la sua ardidesa y
mes que tots li'n regraciá la donzelleta que no era altra que la
filla del rey, la quina volgué anés ab ella fins á lo palau dels seus
pares, pus molt se'n alegrarian de coneixe al qui la havia salvada.
Y'l jove'n fou content com que també li obligava la cortesía per no
deixarla anar sola y tots dos feren camí fins á deixar sorpresos de
goig y ditxa á los seus pares que ja la tenian per morta. Feren grans
festas y lluminarias y preguntaren al jove qu'era lo que mes li
plavia, que'ells eran promptes á concedirli, mes com en Joan demanás
la ma de la princesa perque molt li agradava, los pares n'hagueren
fort enutj, car era mitg os, mitg persona. Mes la noya li era
reconeguda y li'n digué que no hagués tristesa qu'ella li donaria
medi pera guanyarla, qu'era una pinya d'or exactament igual á l'altra
qu'ella's guardava, la qual seria la prenda qu'exigiria pera
escullirne jove ab qui casarse.
Y aná á los seus pares y'ls hi digué que no s'enmaridaria ab ningú mes
sino ab aquell que presentás una pinya d'or exactament igual á la que
ensenyava. Los pares hi convingueren, y varen fer cridas donant tres
dias de temps pera presentarla. Hi acudiren tots los argenters del
regne, mes qui's presentá també ab admiració de tothom fou Joan de
l'os, á qui lo rey, si per cas, feu tancar en una estansa perque no
s'ho fes fer per altra persona, posanthi lo menjar necesari pera que
ningú tingués de ficarshi. Y miravan pe'l pany de la clau pera veure
lo que feya y'l veyan passejar tranquilament per dins la estansa sens
fer feyna alguna. Cosa la qual estranyava á tothom sino era á la
princesa que n'estava tranquila com ell. Finiren los tres dias y
ningú portá un'altre pinya igual com era la de la noya, fins que
n'obriren á Joan de l'os, que ensenyá la sua que n'era tan exacta que
mes no podia, de lo que n'hagueren tots gran maravella que no ho
podien creure. Mes era exactament pariona y exigí als reys sa
paraula, los quins en cap manera volian cumplirla, pus era mitg home,
mitg fera. Per ço la princesa se li acostá y li digué que demanás á
la orella que tenia del negre, que per la virtut que Deu li havia
dada, li dongués la bellesa humana. Y Joan ho feu.
--Orella, per la virtut que Deu t'ha donada, fesme home.
Y aparesqué un jove de gentil presencia y d'hermosura en las suas
formas, que los reys no pogueren menos de donarli la seva filla per
esposa; la qual ne fou ben contenta així com tots los altres, d'haver
home de tanta gentilesa.
## Lo claveller.
Una vegada eran tres germanetas, totas tres com un pom de flors, que
si l'una n'era guapa, l'altra encara mes, las quals en la porxada hi
tenian un claveller que tot l'any floria.
Al davant de casa seva habitava lo fill del rey, lo qui era tan
agradat dels festeigs, que sempre era á la finestra per quan ellas se
mostressin; cosa que succehia cada dematí quan anavan á regar lo
claveller, que ho feyan ab l'aigua de nou olors. Y un dia que hi era
la mes gran tota sola, lo fill del rey, cercant conversa, que li
diu:
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota avergonyida, per tal qu'era'l fill del rey, no tingué
esma mes que pera tornarsen cap abaix ab la cara bermella, de lo qual
se'n estranyaren las germanas, fins qu'ella'ls hi contá lo que li
havia succehit ab lo fill del rey. Y la mitjana que li diu:
--¡Bah! Ja hi aniré jo y veurás com me'n desixo.
Ella que se'n puja cap á dalt y ab la regadora comensa de regar lo
claveller, quan lo fill del rey tot ab broma li pregunta.
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota roja, per tal qu'era'l fill del rey, ne baixa'l cap y
se'n va cap á baix sense dir paraula.
La mes petita que diu:
--Bah, donchs ja hi aniré jo. --Y se'n pujá cap amunt.
Lo fill del rey quan la veu, ab la mitja rialla li pregunta:
--¿Quants clavells hi ha en lo claveller?
Y la noya tota resolta, ella que li diu:
--¿Quantas estrellas hi ha en lo cel? --Y rega lo claveller ab l'aigua
de las nou olors com solia.
Lo fill del rey tot burlat va pensar: "Ja me'n venjaré d'aquesta
resposta," y á l'endemá al matí, ell que's vesteix de marxant y
comensa carré amunt, carré avall per davant de casa de las noyas.
--A sou y á dos sous los didals de plata. A sou y á dos sous.
Y veus aqui que la noya mes gran ho sent y se n'hi baixa, mes lo
marxant li diu:
--A sou y á dos sous, y á mes á mes un pató y una abrassada, --y la
noya que'n fuig tota avergonyida.
--A sou y á dos sous --cridava lo marxant, y la mitjana que se n'hi
baixa.
--Donáumen un, lo marxant.
Y ell que li diu: --A sou y á dos sous; y á mes á mes un pató y una
abrassada. --Y la noya lo mateix que l'altre tota s'avergonyeix y
fuig á mes corre.
La mes petita que ho sap y diu: --¿Y per aixó'us espanteu? ja li
compraré jo. --Y se'n baixa al carrer y sent lo marxant que diu:
--A sou y á dos sous los didals de plata, á sou y á dos sous.
Ella que se n'hi va, mes lo marxant li diu: --A sou y á dos sous y mes
á mes un pató y una abrassada,-- y la noya que era traidorota
respon: --¡Y bé! --y se'n porta lo didal de plata.
Veus aquí que l'endemá las noyas anaren á regar lo claveller y lo fill
del rey que desde la finestra se las guaitava, las hi preguntá:
--¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?
Y la mes petita que li'n torna paraula y pregunta:
--¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?
Y lo fill del rey:
--¿Y'l pató y l'abrassada d'ahí á la tarda?
Ab aixó conegué la noya que havia estat burlada y no volgué esser la
darrera, ella qu'en sent la nit ben fosca, s'embolica ab un llansol
blanch y á llargas passas, se'n va cap al palau del rey. Lo
centinella, s'estremordí quan la va veure; mes per aixó feu cor fort
y no la volia deixar entrar.
--Centinella, centinella, si no'm deixas entrar serás morta dintre
d'una hora; si no'm deixas entrar serás morta dintre d'un quart.
Aixó ab veu tan fosca que lo centinella va espalmarse y li deixá pas
franch. Y la fantasma cap endins, cap en dins amenassant á quants
trobava fins á esser á la cambra del princep, hont hi havia també una
centinella que per tindre la consigna mes forta, no la volia deixar
passar en cap manera.
--Centinella, centinella, si no'm deixas entrar serás morta dintre
d'una estona.
Y tot d'una se ficá en la cambra y quan va esser en ella, lo princep
sentint soroll se despertá y va cridarne:
--¿Quí hi ha aquí?-- Mes encara no ho havia dit quan se sentí una gran
bofetada en sa cara.
Y la fantasma fugí á corre cuyta y'l princep cridava que la deturessin
y tothom de lluny se senyava y ella corria per entre mitg d'aquells
corredosos y grans salas mitg foscas, mitg claras, que totas
ressonavan y ab sas confosas llums y sorolls espahordian.
Y veus aquí que l'endemá al matí las noyas ab sa aigua de nou olors
regavan lo claveller, quan lo fill del rey isqué en finestra y'ls hi
pregunta com cada dia:
--¿Quantas poncellas hi ha en lo claveller?
Y la mes petita que li respon: --¿Quantas estrellas hi ha en lo cel?
Y ell: --Y'l pató y la abrassada?
Y ella: --¿Y'l revés d'anit?
Lo princep quan ho sentí tot s'encoratjá y resolgué pendren grossa
venjansa.
Y'l modo com ho feu, va esser, lo festejar á la noya, pera després
casarshi y matarla. Y com paraulas cautivan y tractes fan bodas, se'n
celebraren prompte las sevas, ab un gran contentament y goig de
quants s'hi trobaren, sino es lo princep que duya mals intents. Per
aixó que la noya, traidora com era, s'ho pensava, y quan fou hora de
dormirne ella que posa al llit una figura tota de sucre y s'amaga.
Y al ser al punt de las dotze horas, poch á poch ne ve lo princep, se
treu la espasa, pega cop al llit y toca lo nas de la figura, lo quin
de rebot li caigué á la boca. Y ell trobantne la dolsor diu:
Dolseta en vida, dolseta en mort,
si t'hagués coneguda, no t'hauria mort.
Ella que ho sentí y eixint del amagatall li contá perque s'era
amagada, y ell ne fou content d'haberla per esposa, y s'en agradá de
veras, ab lo qual succehi que sols per sa gracia y vivesa, ne fou, la
noya, esposa del princep y fins mes endevant tota una reyna.
## Barba d'or.
Vivia en no molt llunyas terras, un rich pagés de llarch propi y bons
cabals, lo qui tenia una filla gentil y bella, com altre no n'hi
hagués en tota la terra. Hermosa com una flor de lliri y aixerida com
un jinjol, era tal, que ab sos ullets de cel y cabells d'or, ni pas
los serafins de la gloria. Y com á bon romaní sempre hi van moltas
abellas, era un aixam lo de joves que de nit y dia la revolotejavan,
qui li'n deya "clavellet de mos amors" qui "sol de la vida mia,"
qui "pensament del meu cor," aixis tots li tiravan amoretas. A lo
qual ella de primer n'era tota vergonyosa, com que si l'un color li'n
fugia, altre promptament li'n tornava, mes com paraulas dolsas sempre
be á la orella cahuen, ne fou d'ellas plasenta y á la fi á la orgull
doná posada, tant que s'esmaginá lo voler sols per marit á qui barba
d'or dugués en sa cara.
Y veus aquí que era tal la fama de sa hermosura, que de totas terras
hi anavan joves á requerirla; fins barons y comtes s'hi atansaren,
mes per tan que feren, res van pogué conseguirme; de braus y ardits
caballers, no cal parlarne y's diu si fins un Príncep, n'hi oferí
corona y joyas; ni tan sols se'ls escoltava, que com cap ne duya
barba d'or, cap n'era prou per ella. Per ço, tots, jovencels y
comtes, barons y caballers, ab anima dolorida s'entornavan, que greu
pena y dolor era, no poderne aplegar la mes escullida flor del jardí
de la terra.
Mes esdevingué un dia que arrivá á las portas de sa casa un jovenet
tan ple de tresors y joyas que dava goig tan solsament de veure, y
era de cos gentil y figura hermosa y aixis clar en lo entendre, com
avinent en la paraula y de tal continent y presencia, com que ningú
fora per contar totas las gracias que en ell tenian posada. Empero la
de mes preu era una barba tota d'or. Per cert qu'era tot ell
maravella y aixi fou com tan bon punt lo hagué vist la noya, que tot
d'una s'n agradá dell y li mostrá molta d'amor. Cosa la qual li
regraciá lo jove tal com debia y comensá á galantejarla; no semblava
sino que jugavan tots dos á la tira-torna amoretas, qu'era gust lo
sentirlos escometre. Y aná á lo pare á dirli li fés mercé de la sua
filla, pus molt era ja lo que ells se volian. Y lo pare'n fou
content. Per ço se'n tractaren bodas, y se feren, y una volta
celebradas, pres comiat del pare, se'n anaren abdos vers lo palau del
jove, que no era sino un dels Prínceps mes poderosos del regne.
Y aprop d'ell, isqué á rebrels una gentil música y ab ella molts de
patjes y donsellas, tots ab ricas vestimentas, los quins se mostraren
ben joyosos d'haver per mestressa y jove á una tan gentil senyora. Y
lo palau era tot de crestall, que s'hi reflectian nit y dia llums y
estrellas y era'n ell tot á lo seu punt que res hi mancava, sobre tot
en la cambra del nuviatje, ahont com á mes volgut present, hi trobá
la joveneta una filosa tota d'or ab lo seu fus de plata. De la qual
se'n agradá la donzella y tan bon punt fou sola, hi comensá de filar
brins d'or y seda y fila que filarás, y fila, fins que distreta, li
caigué lo fus en terra. Y com lo palau era de crestall y d'una sola
pessa, tot d'un cop s'esberlá en mil bossins y micas y per
l'esboranch que's feu en terra, hi vejé la nina á lo seu espós
entremitg de rojas flamas, que ab sos cavallers dins de l'infern, la
clamavan ab grossos crits de mofa y rabia.
## La creació.
Quan Deu ab sa voluntat omnipotenta va criarne cel y terra, eixa en
senyal d'agrahiment li va alsar un crit de llohansas y de tot arreu
mil veus li respongueren com que cada una de las cosas creadas cantá
ab la seva la nova vida. Y un himne de gloria pujá cap amunt en mitj
la celestial bellesa.
Sols la abella al veures tan hermosa tingué orgull y va demanar á Deu
que ab lo fibló pogués matar á cada picada á un home y que fos d'or
la seva casa. Y lo Senyor en castich la va condemnar á morir á cada
una de ellas, á que sa casa fos de bruticia y á que tingués de
treballar sempre pera ferli llum en alabansa sua y per aixó d'ella ne
surt la cera que davant dels altars crema. Y á la vespa que essent
tan semblanta se contentá solament en picar y fugirne, li va concedir
per sa modestia.
La salamandra orgullosa vejentse ab tan poder, li demaná que ab sa
sola mirada causés la mort al home, mes Deu en castich la condemná á
esser cega tota la vida. Y aixi á totas las bestias doná lo que
mereixian.
Y un peix que desde bon principi may pará de preguntar lo que faria y
quin nom li posarian, y tot ho deya, no reparant ahont era, ni ab la
conversa ab que s'ficava, Deu li digué: --No has pogut callar tot
aquest temps, mes callarás d'aqui endavant. Y va callar per un may
mes, y per aixó se li dona nom de Bacallar.
Y quan totas las cosas foren á lo seu punt posadas y tingué cadescuna
lo seu mereixement ó paga, la terra's va oferir á Deu y li digué:
--¿Senyor, que es lo que'us plau de mí ferne? Y Deu li va respondre:
--Tú, mantindrás tot lo que'n lo mon se cria.
--¿Y com tindré tanta forsa?
--La tindrás perque tot t'ho menjarás.
Y desde llavors tot torna á la terra y aqueixa tot s'ho menja, fins
l'home, sino es la ánima que va allí ahont li pertoca.
## Lo castell de irás y no'n tornarás.
Eran los temps aquells del bon contar de las vellas, quan un pescador
dia y nit á la vora de la mar s'estava, tirant mes ams y tremas que
no pas estrellas te lo cel, ni la platxa arenas. Y trist com hi
anava, trist se'n tornava, que ja may sas mallas enganxaren, y al
fons de las aiguas, ab sas esperansas, sos ams ne queyan.
Mes veus aquí que un dia, á la bona de Deu, s'esdevingué á passar per
allí una manadeta de peixos blanchs y roijos com lo coral y perlas,
que en aquell punt feren aturada, lo qual vist per lo pescador; tirá
sos ams desseguida y
--Peix, peixet, tastal un xiquet.
Un peix mes gros que'ls altres, per golós que n'era, lo vá picar, y
l'home ne fou tot ple d'alegria. --Deu te premii la bona obra que m'
has feta, mes com la necessitat no te lley, tinch de matarte.
A lo qual lo peix ne va respondre: --Trista es ma dissort, y molts
consells te donaria si'm perdonasses la vida, mes ja que per mos
pecats y ta fam tinch de morirne, escoltan un tan sols que en bé teu
será, no pas en lo meu.-- Y aixís va dirli:
--Haurás per muller una dona jove y bella de la que te naixerán tres
fills, gentils y hermosos com la mateixa llum del auba, mes tan
parescuts que ni tu mateix sabrás distingirlos; valents y ardits,
voldrán veure llunyas terras, y encara no grans fugirán de la tua
casa, sens que d'ells res mes ne sapigas, com no recullis be ma
sanch, y neta ma espina, no ho posis tot dins d'una ampolla, que
llavoras, cada volta que s'enterbolirá aquella y's torni roija la
espina, será senyal de que á algun d'ells succeheix una desgracia.
Y veus aquí que d'allí á poch, esdevingué al pescador lo pendre
esposa, de la qual un any despres d'altre, per succesió de temps,
n'hagué tres fills ab santa pau de Deu, tan semblants y parescuts com
que ni'l mateix pare savia casi coneixels. Y l'un era'l mes gran, y
l'altre'l mitjá y l'altre'l mes petit, de los quins, á lo primer com
á tal, vinguérenli mes aviat desitxos de veure terras, y un
matinaret, á la bona de Deu, sens pendre part ab Deu ni'l diable,
s'en va anar de casa seva.
Y camina que caminarás, deu lleguas va fer de travessía, fins que
guanyantlo son y fam, va entrarne dins un bosch, ahont la nit va
esdevenirli. Y com soletat y fosca donan molta paúra, sobre tot
tenint aquellas per companya, ne comensá de veure ánimas en pena, y
serpents y feras y anyorá á sos pares y's diu si fins llensá
llágrimas y volgué fugirne. Y veus aquí que cercant eixida,'s va
trobar ab un barranch y en ell á una noya, espill de gentilesa, la
qual era en actitut de pregaria, ab mans al cel llevadas y de genolls
en terra. Y era d'ulls de cel y figura hermosa y cara tan bella y
adolorida, que li tocá á l'ánima, y ab cortesía, com á cavallers
pertoca, li'n demaná li fes mercé de contarli com era allí y perqué
de sa tristesa.
A lo qual ella ab veu encisadora, va dirli que be ho faria, si certa
fos de que remey sa dissort n'hagués, mes que n'era eixa tan grossa,
que de tot punt en vá fora lo contarho. Y pregá'l jove, y ella pus
que ab cor se li demanava, aixis va contar y dirli:
--Que era, que vivia en aquell bosch una fera descomunal y estranya,
com ja may altre n'hi hagués en la terra, la qual tenia tan
espantats á los habitadors d'aquell reyalme, com que per gracia
havian concertat ab ella, si'ls deixava en pau sos cabals y vidas,
de donarli cada dia una de las mes principals donsellas; y que en
aquell per sort li havia tocada á n'ella, que era del rey la filla;
y que pus aixi era y ja remey no tenia, volgués lliurarse ell, de
mort tan desastrosa.
Mes lo jovencel era esforsat de pit y cavaller com pertoca, y per sa
espasa feu sagrament allí mateix de tal perill lliurarla ó de morir
en la demanda. Cosa qu'ella li regraciá mes ab greu va escoltarho,
per be que li volia.
Y ab aixó n'esdevingué la mitja nit, en la quina foren aixordats los
espays per una esgarrifosa veu y de dins d'una cova n'isqué un dragó
de forma estranya, com que son cap era de lleó y de serpent sa qua,
ab vint dits á sas quatre potas y en la esquena alas y tan horrible
que sols de mirarlo dava basarda. Lo jove lo vegé venir ab front
serena y en la ma la espasa, y aixis que lo tingué quasi á frech de
roba, s'hi abrahoná y fou eixida sanch de la fera y los dos restaren
en terra entre mitg de xiulets horribles y d'una gran polsaguera que
tot ho amplenava. Mes lo jove era coratjós y portava la fe en son cor
y per aixó girant sos ulls al cel y clamant á la Verge María, grans
cops á la fera doná que la va deixar sens vida. Vos dich que fou gran
maravella. Y corregué á la noya que ab la temor havia quedada com
morta, y no n'hi havia per menos y li dongué coratje y demaná fos
servida de dirli ahont eran los seus pares, que ell li acompanyaria.
Cosa la qual li digué la noya y abdos llavoras prengueren camí y via
feren vers lo palau dels pares.
Com se pot suposar eixos eran mes que tristos y ab ells la ciutat tota
per molt que á sos reys tothom volia y per aixó quan ne vegeren
arrivar á la princesa lliure y sana de tota desgracia, fou tanta sa
alegría que quasi no ho volian creure y retorná la joya y se feren
grans festas y allimarias. Ella'ls hi contá tot tal com era succehit
y los reys plens de admiració tingueren á lo fet d'armas del jove ab
la fera, com á la mes gloriosa batalla que hi hagues haguda y á
aquell com á lo mes renomat y ardit cavaller que trepitjés la terra.
Y tornaren las festas y alegrías, mes lo jove'ls hi regraciá y volgué
continuar sa via.
Los pares se'l escoltaren ab dol y no ho volgueren en cap manera y no
sols aixó sino que presos de molta gratitut y amor vers ell, li
oferiren per esposa á sa filla ja que d'ell la havian novament
rebuda, cosa que feu á tots gran contento y mes encara á los dos
joves, pus que ja molt s'eran agradats y era forsa lo que's volian.
Y de tractes vingueren bodas y's maridaren y foren felissos ab la
dolsa y santa pau de bons esposos, quan vet aquí, que un dia, per
entre las boiras de la matinada allá en vers Orient s'ensopegá á
veure lo jove desde unas arcadas ahont era, un hermós castell potser
com no n'hi hagués d'altre y ho digué á la sua esposa, quina en cap
manera volia parlarne, ans al contrari li allunyava la conversa, fins
que li fou precis esplicarli, com era un castell encantat, á qui'n
deyan lo castell de irás y non tornarás per no haverne tornat may
ningú dels que s'havian atrevit á anarhi.
Tornaren las fantasías en lo cap del jove, lo desitg de veure cosas
desconegudas y novas y ab prou ardidesa y cor per anar á sabé la
causa del encantament, digué á sa esposa com era desitjós d'anarhi, y
encara que ab molts plors d'esta y prechs dels pares, envers lo
castell se'n aná desseguida.
Era'l camí llarch y espadat, aixis es que no hi pogué arribarhi fins
al foscant, é hi trobá una vella, velleta, la qual ab totas festas
l'amanyagá y digueli que be podia entrar dins lo castell, pus ella
fora sa guia, mes li fes plaer, ja que era dona y vella, de deixar en
l'estrado sas armas, per por que li feyan, com ab bona fe cumpli lo
jove y al punt fou encantat y convertit en estátua de pedra.
--Pare, lo meu pare, digué lo segon fill del pescador, la sanch del
peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo germá gran
tindrá alguna desgracia. Pare, deixaume aná á cercarlo.
Y'l pare ab la tristesa al cor, li dongué llicencia.
--Veshi, mes tan bon punt lo trobis, torneusen tots dos.
Y se'n aná'l noy y camina que caminarás, tot aquell dia va anar á la
bona de Deu, sens saber ahont donarla, fins que al esser nit vejé
moltas llums, en vers las quals va dirigirse y per estrany cas, doná
en la ciutat ahont era casat lo seu germá.
Mes aixis que hi va esser y l'hagueren vist, quan tothom lo va pendre
per lo príncep, y torná la alegría y ho anaren á dir á los reys, los
quins ab sa filla isqueren desseguida á cercarlo y li feren mil
preguntas de lo que li havia succehit y en lo castell passava. Lo noy
que ab tot aixó comprengué que eixa errada de confondrel ab lo seu
germá havia d'esser cami pera trobarlo, los deixava dir y convenia ab
tot no trayentlos del erro, aixis es que fou tingut per lo verdader
príncep, sols que posava al mitg del llit una barra que lo separés
degudament de la princesa, per no mancar á lo que á la lley de Deu y
á son germá devia. Y estava á tot plé com no fos, que may podia
descubrir ahont era lo castell de que sempre li parlavan y en lo quin
era anat lo seu germá gran, fins que un dia vet aquí que pasejantse
per las mateixas arcadas, tot voltat de boiras, allá á sol ixent, ne
vegé un hermós y gran castell com potser no n'hi hagués d'altre en la
terra, y preguntá enseguida á la princesa quin era'l castell aquell,
y com eixa li contestés si no se'n recordava ja, no volgué sentirne
mes, sino que incontinent s'aparellá de totas armas y á malgrat dels
prechs y plors de la princesa hi emprengué via.
Y camina que caminarás fins á esser al foscant en que hi arribá y
trobá á la vella, velleta, que isqué á rebrel ab totas festas y li
pregá pus qu'era dona y vella, que deixés sas armas en l'estrado. Y'l
noy ab tota bona fe, ho feu y de cop quedá encantat y convertit en
estátua de pedra.
--Pare, lo meu pare, digué lo tercer fill del pescador, la sanch del
peix s'es enterbolida y la espina ensangrentada, lo meu germá segon
tindrá alguna desgracia; pare, lo meu pare, deixaume aná á
cercarlo.
Y'l pare ab mes tristesa del cor li dongué llicencia. --Veshi, fill
meu, veshi, mes pensa qu'ets molt petitet y l'únich de tres que'm
quedas, de qui en ma vellesa hauré consol si tu'm faltas? Y'l noy
rebé la benedicció de son pare y emprengué camí, y pensant ab bon
criteri que com mes gran lo poblat, mes fácil s'esdevé alguna
desgracia, feu via vers la ciutat, capital del regne.
Y veus aquí que tan bon punt hi fou, quan tornaren los habitants á
creure arribat lo príncep y portant la nova als reys, eixos eixiren á
rebrel y li'n feren moltas galas y festas. Y ell ne fou content no
per ellas, sino per lo camí que li obrian pera trobar á los seus
germans, aixi es que va convenir ab l'engany y deixá que'l tinguessen
per espós de la princesa, sino ab alló que'ls hi devia, per lo qual
posava una barra al mitg del llit, y tot era joya y gala, quan vet
aquí que un dia passejantse per la mateixa arcada, s'ensopegá á
veure'l castell que segons dita de la cort havia ja visitat duas
vegadas, y preveyent que hi serian sos germans, determiná
d'anarsenhi.
Y camina que caminarás fou molt tart quan hi arribá y sorti á rebrel
la mateixa velleta, la quina li feu prechs de que se servís deixar
llansa y espasa, perque li feyan molta por com á vella, velleta que
n'era, cosa la qual ja anava á fer lo jove, quan repensantshi, tingué
por que no fos alló la causa del encantament de sos germans, y
prenent esperit, en lloch de donarlashi, las hi enfonsá al bell mitg
del cor y allí la deixá morta.
Y ressoná desseguida tota la terra, y s'oiren crits horrorosos y rojas
flamas isqueren de totas bandas y entre mitg de gran terratremol y
polsaguera, s'enderrocá'l castell, mentres espuntava en Orient
atravessant boiras de grana y nacar, l'esplendorós sol de la ditxa.
Solsament los dos germans, que recobraren sa forma primitiva,
n'isqueren per la voluntat de Deu, en be, de tantas runas y tan bont
punt hagueren abrassat á son germá y vessat ab ell moltas llágrimas,
deixaren aquell lloch, pera dirigirse al palau ahont los reys y
princesa n'eran.
Y veus aquí que quan hi foren, fou tal l'estranyesa de las gens al
veure tres y un sol príncep com que ningú savia lo que li passava y
ho tingueren per encantament y follia dubtant si eran tres personas
ab un sol príncep ó si era un príncep ab tres personas, tan que ho
corregueren á dir als pares. Los quals isqueren desseguida y si
sorpresos eran los habitans mes ells ho restaren, que tan creyan com
dubtavan lo que era á sa vista. Tot eran preguntas y sorpresas, fins
que'l germá gran, ab breus paraulas, los hi feu narració de tot lo
que succehit los hi havia y torná á esser reconegut per príncep, y
hagueren tots gran alegría y enviaren á cercar al pescador, mort ja
quasi de dol y de tristesa y'n feren grans saraus y festas que tot
se'n entrava, fentli despres una habitació en el mateix palau pera
que allí acabés los anys de la sua vida. Los dos altres germans se
casaren ab dos gentils princesas y'l princep y la princesa succehint
en lo regne á los pares, foren reys per sort de sos subdits, portant
tota mena de felicitats al seu reyalme y terra.
## La flor del penical.
Y era una vegada un rey que tenia dos fills y que en la cama patia
d'un mal, que per mes remeys que hi fes, en cap manera podia curarlo.
Lo qual feya que n'estés sempre anguniós y trist, y que per tot arreu
manés cercar los millors metjes; cap dels quals savia darli sanitosa
cura, sino un que li maná se hi posés de la flor del penical.
Lo rey qu'era molt vellet, cridá á los seus dos fills y'ls encomaná li
cerquessin la dita flor, qu'era per ell la vida, prometent al qui li
dugués, que lo faria hereu del seu regne. Y veus aquí que los noys ab
tot dalit se n'hi anaren y cerca que cercarás, lo mes petit que la
troba. Mes quan lo gran ho sapigué y's veu sense corona, ell que li
surt al encontre, li pren la flor, fa un clot á terra y'l colga al
riu d'arenas.
En lo quin hi van naixe unas canyas, y un pastor se n'hi feu un
fluviol d'una d'ellas, que aixís que se'l posa á la boca comensa á
sonar:
Pastoret, bon pastoret,
tú que'm tocas y que'm menas
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Podeu contar quina estranyesa; lo pastor no savia lo que li pasava,
torna á sonar y lo fluviol á fer la mateixa cantada, com que la gent
ho comensá de saber y á enrahonarho, fins que arribá á oidos del rey,
lo qui incontinent feu anar á lo seu davant lo pastor, que tan bon
punt hi fou, quan lo fluviol se posá á sonar:
O vos pare, lo meu pare
que me'n tocas y que'm menas,
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Lo rey així que ho sent tot se'n maravella y per be ó mal, á la forsa,
fa que son fill lo toqui y allavoras sona lo fluviol.
Germanet, mal germanet,
tú que'm tocas y que'm menas,
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Lo qual sentit, preguntá lo rey al pastor, d'ahont havia treta aquella
canya que tals cosas deya y com lo pastor li digués que ho havia fet
de la vora del riu d'arenas, d'un canyar que poch temps avans no hi
era, lo rey hi volgué anarhi, feu qu'arranquessin lo canyar y colgat
dessota d'ell hi trobaren al fill petit qu'encara era viu. Lo pare
n'hagué gran alegría al mateix temps que fort enuig envers son fill
gran á qui maná condemnar á mort, donant lo regne al seu fill petit
qu'era qui havia trobada la flor del penical.
Altres fan que un pare que tenia una llaga en la cama, encomanés als
seus fills qué li anessin á cercar la flor del penical. Los dos mes
grans van deixar á n'el petit qu'anés sol, lo qui va entrarse en una
horta, va demanar la flor y li donaren, encomanantli sobre tot que se
la amagués, perque si los seus germans li trobessin lo matarian. Y se
la va amagar á la mitja, mes per lo camí los seus germans van
trobarlo, lo escurcullaren tot y com li trobessin la flor del
penical, van fer un clot al riu d'arenas y van colgarli, en lo quin
nasqué desseguida un gros canyar fins qu'un dia passá per allí un
pastor del seu pare que n'anava guardant lo bestiá y feu un fluviol
d'una de las canyas, lo quin va sonarne.
Pastoret, bon pastoret,
tu que'm tocas y que'm menas,
so colgat al riu d'arenas
per la flor del penical
per la cama del meu pare
que li feya tan de mal.
Lo pastor va anar incontinent á casa del seu amo, lo qui com sentís lo
fluviol feu anar al riu d'arenas á arrancarne las canyas, y ab las
arrels d'aquestas ja hi trobaren cabells fins y rossos, y cavant mes
endins hi van trobar encara viu al fill petit. La justicia rigorosa
dongué als germans sentencia de mort y al fill petit lo seu pare'l
feu hereu, que be s'ho mereixia.
## Lo capdell d'or.
N'era una vegada un rey molt poderós á qui res ne mancava per serne
felis com no sigués que en cap manera podia haver fill ni filla de sa
molt aymada com gentil muller, qual cosa lo tenia en estrem dolorit y
contristat.
Y veus aquí, qu'esdevingué un dia en que sa muller fou deslliurada
d'una infanta que per lo agraciada y bonica podia ben be esser la
alegría de qualsevol pare, tant mes quant lo rey havia desitjat
sempre haver successió, valdament la que hagués fos de fill ó filla.
Emperó no fou aixís, pus l'home quan no te una cosa la'n desitja y
quan la té ne vol un'altre; lo rey restá molt enujat d'haver filla y
no fill que'l succehis, car havent filla, segons ell, be podia esser
que's conservés lo bon nom y esplendor de son poderós reyalme, mes no
ab l'ufana ab que fins llavors sostingut s'havia.
Y per ço fou que comensá á mirar malament á la noya y la tingué tan
aburrida qu'un dia deslliberá lo tréurela de casa y aixis ho feu.
La qual filla una volta fora, tota tristeta y plorosa, comensá á
caminar, y camina que caminarás fins á tant que essent nit trobá un
bosch. Y ella no s'hi gosá á ficar, perque may habia eixit de casa
sua, y res del mon conexia y molta pór li'n feya una boscuria com
aquella. Mes com la necessitat no te lley, per molt que la temensa li
fes recár d'entrarhi, per fi's resolgué á ferho, y una volta á dins,
ab la poca llum de la celistia, vegé un arbre de grossa capsalada y
sota del arbre una velleta d'eixas que tenen molts de consells y
sapiencia y que sempre's troban á punt de fer una bona obra. La qual
aixis que la vegé tant trista li'n pregá que fes mercé de contarli
perqué ho estava y com era allí vinguda. Y la noya li contá sa pena,
que per ser tant gran, se'n condolgué la vella y volentla apariar en
quant li fos á ma, li dongué un capdell d'or tan bó com altre en lo
mon no n'hi havia, dihentli avans, que li'n restava sols demanarli
que'l rebés ab un consell qu'ella li donaria, de no desfersen pas may
per molt que'n fos pregada, com no sigués per tractes de casament ó
boda.
Ab aixó ne quedá ja molt aconortada la noya, y á punta de dia, després
d'haver pres comiat de la velleta, ab prou sentiment de la sua ánima,
se'n aná, camina que caminarás, fins que fou á un altre reyalme y en
ell á una gran ciutat ahont feu aturada.
Y veus aquí que tan bon punt fou en ella, quan comensá de veure molta
de gent que d'assí d'allá anava y venia com si no trobés lo que
cercava. Tots los quals duyan ricas vestimentas brodadas d'or y plata
ab lo que ne vingué ella en coneixement de com se trobava á la ciutat
ahont era lo palau del rey y eran aquells llurs patjes. Y li mogué
alló'l desitg y volent saber lo perqué de tantas anadas y vingudas,
emprengué un dels patges y li'n demaná fos servit de dirli perqué tan
afanyats anavan. Mes com de cans y pobres tothom s'escusa, ni
sisquera meresqué la noya que li'n fos tornada resposta. No la
acobardí aço, ans al contrari, aná preguntant, preguntant fins á
trobarne un que li esplicá, com al brodar la reina un vestit per lo
seu real espós, se li havia acavada la seda d'or, que n'era de mostra
tan bona y fina, que per mes que cercavan, en lloch trobarne podian
de pariona, cosa que posava contristat al rey per lo molt que'n tenia
contemplada y ben volguda á la sua gentil com virtuosa esposa. Y com
que la noya tenia lo capdell de la velleta, ne fonch molt contenta de
poderne fer bé, si per cas fos que lo seu or al que gastava la reina
se pareixia, y ne pregá al criat que entrés al palau y digués,
qu'ella tenia un capdell d'or tan bó y fi, com no n'hi hagués d'altre
en tota la terra. Mes gens de cas ne feren, pus que la tenian per
folla: á la fi, tan y tan pregá que s'esdevingué lo sentirho lo fill
del rey, jove molt ben dispost y noble, aixis d'ánimo com de figura,
lo qui incontinent demaná llicencia á los seus pares pera fer entrar
al palau á la donzella, y una volta donada, la feu entrar fins á la
cambra de la reyna.
Y essent dins, ella que'n mostra son fil d'or y fou tan y tan parió
del que la reyna gastava, que eixa al punt doná ordre pera que li fos
pagat ab bona moneda; mes ella com se recordava del bon consell de la
velleta, en cap manera lo volgué vendre y per mes que li oferiren
tota mena de joyas y riquesas, no pogueren treuren res, pus no volgué
donarlo com no fos per tractes de casament ó boda. Lo qual aportá
gran enuig á los reys, per mes que fos dit ab tota cortesía, pus feya
impossible lo haver lo fil d'or, car en manera alguna podian voler
que lo seu fill prengués per esposa á una pobre y senzilla filla del
poble. Mes com que lo cor sols sent y no pensa, y en cors joves sols
regna l'amor, lo princep vejentne una donzella tan encisadora com
discreta y gentil y recatada se'n enamorá ab tal vivesa, que per mes
que feren sos pares pera deslliurarlo de son pensament y per mes que
s'enujaren, en cap manera pogueren conseguirho. Qual cosa portá tants
de dols al palau, que per fi la noya, vejent que'l ser ella pobre'n
tenia tota la culpa, determiná descobrir com era filla del rey vehí y
ne foren d'aixó tots molt joyosos, é incontinent manaren á cercar al
pare d'ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla, y
aparellaren molts jochs y festas y despres d'haberse tractat bodas,
s'esposaren princesa y princep, essentne desde llavors tots molt
contens y ditxosos per los anys de la sua vida.
## Los tres germans.
Una vegada eran tres germans que tots tres s'eran enamorats de una
cusina seva de llunyas terras; per lo qual lo pare de la noya vejent
que tots la volian, no sabent quin escullirne, los va dir que pendria
per gendre á aquell que li portés una cosa la mes bonica y profitosa.
Los tres germans se separaren, cadescun tirá per lo seu cantó y á la
bona ventura van anarsen, lo mes gran á una ciutat en la quina's
posava á veu de pública crida un canó de llarga vista, d'un preu tan
gros y crescut que ningú podia comprarlo, mes ell hi arriscá tota la
seva fortuna y va emportarsel. Lo germá segon feu també sa via y
arribá á una ciutat en lo punt y hora en que's feya un pregó
encantantne una catifa de virtut tal que ab ella un era al instant al
lloch ahont volia. Los compradors eran molts, mes lo germá també va
endúrsela. Y'l mes petit de tots, caminant, caminant, també arribá á
una ciutat en la que venian al mes donant, una poma que olorantla
tornava la salut á qui la hagués perduda. Podeu contar si n'hi havia
de pujas, mes lo noy petit, coneixent lo gran valor d'ella, sobre tot
per ell, á tota costa va comprarla.
Cadescú ab la seva prenda esperá á que fos finit lo temps que s'havian
donat pera juntarse y una volta plegats s'ensenyaren mutuament lo que
portavan, y mirant ab lo canó, van veure que la noya á qui volian
estava malalta, desseguida van pujar de peus á la catifa y's van
trobar á casa d'ella; li feren olorar la poma y's posá enterament
bona. Llavoras entraren las barallas.
--Sino fos lo canó de llarga vista no l'hauriau vista.
--Sino fos la catifa no foram aquí.
--Sino fos la poma no hauria hagut cura.
Tots tres la volian y'l pare no sabia com ferho; per fi va dirne, si
ab vostra riquesa cap de vosaltres ha pogut guanyar ma filla, que
sigui de qui mostria enjiny millor, qui tiri la fletxa mes alta,
aquell haurá la noya. Los germans aparellaren sas ballestas que dava
goig de veure. Lo mes gran tira; la fletxa de tan alta ab prou feinas
va ovirarse. Tira lo mitjá y travessa'ls nuvols. Lo petit aparella
l'arch, brunzeix la fletxa y la clava, ahont? al bell mitg del sol.
De llavoras ne te tacas. Tot foren victors y aplausos, y lo pare li
doná la noya de lo que ne rebé tothom alegría; sino eran los germans
que'ls hi recava una mica por lo molt que també la volian.
## Lo castell del sol.
Una vegada era un comte molt jugador, que en una nit se jugá bossa,
hisenda, la espasa y per fi la vida, posantli per condició qui li
guanyá aquesta lo anar á lo castell del Sol, qu'era com si diguessim
á una mort certa y segura.
Emprengué cami lo Comte, y al esser negre nit, perdut com anava,
n'ovirá un llumet, lluny, molt lluny, ahont va dirigirse, y camina
que caminarás arribá á una casa, qu'era de gegants, mes ell no ho
sabia. Per aixo va trucarhi y una veu de vella, desde dins li va
dir.
--Qui hi ha?
--Si'm voldriau recullir per eixa nit.
--Ay! no volgau pas entrar; perque es casa de gegants y si lo meu
marit arribava se'us menjaria.
Mes lo Comte estava rendit y pregá per Deu li fessen mercé d'obrirli
la porta, com ho feu la vella, qui li preguntá qui era y ahont anava,
á lo qual li contá lo seu cas lo Comte; y en aixó estavan, quan
arribá lo gegant; y,
--Quina olor de carn cristiana que sento!
No tingué mes remey la vella que contar li com s'era esdevingut lo
passarne per allí lo Comte qui anava cercant lo castell del Sol y á
qui per lo seu cansament havia donat acullida.
Lo gegant tot de mal humor, digué:
--No sé pas hont es, mes que vagi al palau de la mia germana qui'n té
tres fillas que corran molta terra y allí li dirán, no sens que's
descuidi d'advertir que hi va de part meva, perque sino lo
matarian.
Lo Comte's posá en camí y camina que camina, fins que'n troba, vora
nit, un palau ahont truca.
--Qui hi ha?
So un pasatjer que vinch de part del germá vostre á que'm digau ahont
es lo famós castell del Sol.
--Ay! no vulgau pas entrarne, que mas fillas son tres gegantas que
se'us menjarian si'us trobavan.
Y en aixó ne vehuen arribar la germana gran y lo Comte no te temps mes
que d'amagarse á dins del palau.
--Quina olor de carn cristiana que sento!
--Ma filla, es lo Comte que ve de part del germá meu, pera que li
digam ahont es lo castell del Sol.
--Si es així que vingui, mes jo no li puch pas dir; ma germana la
mitjana, que'n corra cada dia seixanta lleguas, vint mes que jo,
potser que ho sápiga.
Y arriba la mitjana.
--Quina olor de carn cristiana que sento!
Y la mare li diu: --Es lo Comte que ve de part del meu germá pera
saberne ahont es lo castell del Sol.
--Jo no ho sé pas, potser ho sápiga la mes petita que camina vint
lleguas mes que jo cada dia.
Y arriba la petita, la qual, quan ne veu lo Comte, vol matarlo, sino
que la mare li diu:
--Lo germá meu l'envia pera saberne ahont es lo castell del Sol.
Y diu: --Llavoras, que vingui ab mi. --Y se l'emporta vuitanta lleguas
lluny, finidas las quals li ensenya un castell molt gran y hermós y
li diu:
--Entra cap á dins, vesten al jardí ahont t'amagarás prop d'un estany,
en lo quin ne baixará primer una noya que's banyará en ell, tu no
li diguessis pas res perque sino foras perdut, quan ella ne será
fora ne baixará un'altra á qui tampoch li diguis res, fins que'n
baixará una tercera á la quina preguntarás per lo castell del Sol y
ella t'ho dirá.
Lo Comte entra, se'n va cap al jardi y en ell, prop l'estany te veu
baixar una noya hermosissima que va banyarse en ell; lo Comte n'era
admirat de la seva bellesa. Per fi se'n va anar y ne baixá una altre
encara mes guapa y també va banyarse en la aigua clara; per fi ne
baixá la tercera qu'era una joya d'hermosura y'l Comte no sabia lo
que li succehia, sobre tot quan desfentse de las suas robas va
ficarse á l'aigua y mostrá tota la sua gentilesa.
Lo Comte n'era maravellat que mes no podia y li amagá la roba, així es
que quan la noya volgué vestirse trobantse sense ella, mirá per tot
arreu y com vejes lo Comte li digué que li tornés la roba que li
havia presa.
Mes lo Comte li diu: --Vos la tornaré si'm diheu quin es lo castell
del Sol que cerco.
Y la noya li diu: --Donaume tan sols un mocador y vos ho diré.
Lo Comte que li dona, ella l'agafa, l'estent damunt l'aigua y ab lo
sol y la llum s'hi enmiralla lo Castell ahont estavan y la nina dins
l'estany com se banyava, pus que aquell era'l castell del Sol que tan
temps feya que cercava. Se'n agradá de ella per tan gentil que n'era
y li demaná si li volia fer mercé del seu amor. Cosa á la qual fou
ella plasenta, mes li digué que lo seu pare primer la mataria, avans
que consentirhi.
--No tingau por, que'n tinch prou d'ardidesa,-- pus ell volia
defensarla. Mes la noya li digué: --No es així, jo vos diré lo que
teniu de ferne. Entrauvos dins lo castell, en la porta del qual, hi
trobareu un lleó de guarda; no vos espantessiu pas, perque per mica
que ho fessiu vos mataria, entreu dins y quan siau davant lo meu
pare, demanaume per esposa vostra. Ell vos dirá que no sino feu un
impossible, llavors veniu aquí, crideu Rosa florida, que aquest es
lo meu nom y jo vos donaré'l medi per ferlo.
Lo Comte se'n va anar y al esser al portal qu'era molt estret, ell
que't veu lo lleó que sols de mirar dava feresa y casi no s'hi gosava
ficar, mes va arriscarshi y á dins troba lo pare á qui demaná per
esposa á Rosa florida, quin va dirli que nó, sino li portava l'anell
que feya molts anys havia perdut dins de la mar brusenta; qu'era
impossible.
Tot trist lo Comte va cridar á Rosa florida y li contá la exigencia
del seu pare, mes ella no s'acobardá, ans li digué:
--Be n'eixirás si fas lo que't diga. Anem á la bora de la mar y allí
me trinxas be, ben trinxada, posant molt esment de que cap gota de
sanch ni tros meu, ne caigui en terra, me tiras á dins de l'aigua y
llavoras te vindrá molta de son, mes no t'adormisses pas, perque
sino may mes podria eixirne.
Lo Comte no ho volia fer per lo molt que la estimava; á la fi tanta
era la fe que hi tenia que ab llágrimas en los ulls, va trinxarla; y
veus aquí que per tant esment que hi va posarne, no pogué lliurarse
de que li caigués una goteta de sanch en terra.
Y quan ella fou al fons de la mar, lo Comte comensá á sentir son y mes
son y la noya cridá.
--Comte.
Mes ell no's movia.
--Comte --per segona vegada. Y ell tampoch, com que la son lo vencia.
Per fi crida tercera volta --Comte --ab veu tan trista y fonda que al
cor se n'entrava, y ell llavors se despertá tot espantat y
diu: --Rosa florida. --Y eixa surt y duya l'anell perduda.
Quan lo pare lo veu ne rebé gran enuig, mes tingué que cumplirli la
paraula y li digué que triás de sas fillas, mes com ell ho fes ab la
mes petita, no li volgué dar per ser la que mes volia. De lo qual fou
enujat lo Comte y demaná ajuda á cel y terra per tal fellonía, perço
que quan lo pare ho sentí, va dirli que pus hi era obligat, que
escullís de sas fillas, mes sense véurelas, tant sols per un dit que
ensenyarian.
Y per un foradet las tres van treure lo dit petit de la ma dreta, y
com en lo de Rosa florida hi mancava un bossinet per alló de la gota
de sanch que quan la trinxava en terra n'hi va caure, ell que la va
coneixe y la va escullir entre las altras.
Mes lo pare, home dolent, en cap manera volgué donarli, y veyent
qu'ella hi venia be volia matarla, de manera que no tingueren altre
remey que fugirne y agafaren un cavall molt magre de l'establa que
molt corria y ne fugiren. Cosa la qual sapiguda per son pare feu
desseguida perseguirlos, y n'agafa un cavall la envejosa de la
germana gran y corra que mes correrás fins que casi'ls atrapava.
--¡Ay, Rosa florida, que ja'ns aconsegueixen! --No tingas por, y ella
que'n llensa sa pinta y la pinta's torna un bosch tan espés y
ferestech que ningú podia ficarshi.
Y la germana gran va entornarsen, y hi marxa la mitjana y corra que
mes correrás fins que casi'ls assolia.
--¡Ay, Rosa florida, que'ns atrapan!
--No tinguis por, y ella que'n llensa la gorra del Comte y la gorra's
torna foch que tot ho abrusava.
Y la germana tingué que entornarsen, y lo pare ple de rabia hi marxa y
corra que correrás fins que prop los tenia.
--¡Ay, Rosa florida, que's lo teu pare!
Y la noya ho veu y n'hagué gran dolor com que de sos ulls ne rajavan
llágrimas y las llágrimas se tornaren riu y lo pare no pogué
passarlo. Y ells fugiren, fugiren fins á esser á llunyas terras,
ahont s'enmaridaren y foren felissos per tots los anys de la sua
vida.
## Lo camí del cel.
Un pare tenia tres fills y era tan pobre, que no sabia de que
mantenirlos, així es que ab tot lo dolor de la seva ánima tingué que
dirlshi que anesin per lo mon á guanyarse la vida; á qual fí'ls
prometé que á n'aquell que l'endemá al matí's llevés primer, li
donaria la coca mes grossa de las tres que havia fetas, que á n'el
que's llevés segon, la mitjana, y á n'al derrer la mes petita de
totas.
Los noys se'n anaren á dormir, y á l'endemá lo mes gran se llevá
primer y hagué la coca mes grossa; després se llevá lo segon y li fou
donada la mitjana y'l mes petit de tots, pobrissó, fou l'últim en
aixecarse del llit y li tocá la coca mes petita; reberen la
benedicció del pare, que'ls encomaná sobre tot que fossin bons
minyons y seguissin lo camí dret que'ls conduiria á la porta del cel,
y cadescú ab la seva coca aná eixint de casa seva.
Lo mes gran, camina que caminarás, se esdevingué lo trobarne per lo
camí á una dona pobre, que duya un noyet en los seus brassos y la
quina quan lo tingué prop va dirli:
--Noy, noyet, voldrias donarme un bossí de coca per aquest noy que
plora?
Y ell que li respon:
--Primer lo donaria á un gos, que no pas á vos.
Y se'n va anar. Y quan fou un xiquet lluny, ell que pensa, potser
aquesta dona't diria quin es lo camí del cel, y tornant enderrera li
fa dita pregunta.
A lo qual ne respongué la dona:
--Ves caminant, caminant y quan siguis un xich enllá, trobarás tres
camins, un á la dreta, un al mitg y un altre á l'esquerra, no
escullissis pas lo primer, ni tampoch lo segon, sino l'últim, al
cap de vall del quin hi trobarás una porta vermella que't conduirá
allí hont te pertoca.
Y'l segon aná seguint també son camí y quant fou un xiquet lluny trobá
una dona ab un noyet als brassos, quina li diu:
--Noy, noyet, voldrias darme un xich de coca per aquest meu fill que
plora?
Y ell que li respon:
--Ja 'us ne donaria, mes lo camí que tinch de fer es tan llarch, que
ab prou feinas ne tindré prou pera mí.
Y se'n va anar; mes així que la hagué deixada, ell que pensa, potser
aquesta dona sabria dirte ahont es lo camí del cel y va tornar
enrrera á preguntarli.
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap d'allá trobarás tres
camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no
seguissis pas lo primer, ni tampoch lo últim, sino'l segon, al cap
de vall del qual trobarás una porta groga que't durá allí ahont te
pertoca.
Y'l mes petit de tots també per son camí va trobarne la dona ab un
noyet als brassos, quina va dirli:
--Noy, lo bon noy, podrías donar un bossi de coca á n'aquest meu fill
que plora?
Y'l noy digué:
--No, un xiquet, la bona dona, no, sino tota ella'us la donaré.
Y la dona li feu un pató y una abrassada y com ell li preguntés si
voldria dirli quin era lo camí del cel, li va tornar resposta
dihent:
--Ves caminant, caminant y quan siguis al cap de tot, trobarás tres
camins, un á la dreta, un altre al mitg y un altre á l'esquerra, no
seguissis pas aquest ni tampoch lo segon, sino lo de la dreta y al
cap de vall ne trobarás lo que desitjas.
Y los noys anaren caminant, caminant y'l mes gran de tots quant va
esser al punt, va veure los tres camins y recordantsen del consell de
la dona, va seguir lo de la esquerra y trucá á la porta vermella y
tot desseguida va obrirse eixa ab gran estrepit y n'eixiren rojas
flamas y molts de dimonis, quins se l'endugueren cap á l'infern,
qu'era allí ahont li pertocava.
Y'l mitjá va arribarhi despres y seguí lo camí del mitg y trucá á la
porta groga com li havia dit la dona y vá sentir un gran fret, y's
trobá á dins del purgatori.
Y quan hi arrivá lo petit, ell que se'n vá cap á lo camí de la dreta y
trucá á la porta blanca y tant bon punt hi hagué trucat quan se
sentiren hermosas veus d'angels que cantavan, y tot aparegué
esplendent de llums y ple de rosas, y entre mitg d'ellas la dona y'l
noyet, que no eran altres que la Verge María y lo bon Jesús que'l
reberen en sos brassos y li feren tota mena de festas: y ell estava
tot content, com qu'era en lo cel y havia guanyada la gloria eterna.
Y així cadescú trobá son mereixement ó pena, segons lo modo com portat
s'havia.
En altres versions los noys, al eixir de casa seva segueixen, be que
separats, tots lo mateix camí y troban á la dona ab lo noyet als
brassos que'ls hi fa demanda de un bossinet de coca y que atenent á
sas respostas, los diu que vagin seguint y que al cap de vall
trobarán tres portas, una de vermella, una altre de groga y la
derrera blanca y'ls fa trucar á cada un á n'aquella que li pertoca.
## Los tres cabells del dimoni.
Un rey de llunyas terras, un dia que passejava ab lo seu ministre ne
trobá una gitana d'eixas que diuhen la bonaventura y volentse
divertir una estona, la feu compareixe y maná que la digués á lo seu
ministre; la gitana li prengué la ma dreta, la va examinar per tots
indrets y seguint las ratllas mes marcadas, tot d'un plegat digué:
--Felis tu, oh ministre, que tindrás un fill que será rey d'aqueixas
terras.
Lo rey ne fou tot sorprés, pagá á la gitana, y se'n aná tot capficat y
trist, tant que son ministre ho conegué y agafant temor deslliberá
que si may algun fill tenia, no'l deixaria veure á lo seu monarca.
Y veus aquí, que al cap d'algun temps s'esdevingué al ministre lo
tenirne un fill, lo que feu amagar tot desseguida, mes no tant que no
arribés á coneixensa del rey, lo qui lo maná agafar d'amagat del seu
pare, ficar dins d'una caixeta ben tancada y tirarlo á un riu que per
allí pasava, pera que se la endugués l'aigua.
Y la caixeta aná riu avall, riu avall fins á topar en la bassa d'un
molí en la qual rentava roba la molinera, que així que vejé la caixa
tota bonica, pensant que potser hi podria haver alguna riquesa
amagada, va cridar á lo seu marit y tots junts la varen treure. No's
pot imaginar la sorpresa que tingueren al veure un noy tan guapo y
hermós á dins d'ella, y com no tenian successió resolgueren
afillarsel, li cercaren dida y li posaren nom de Moysés per la
semblansa que ab est tenia lo modo de trobarlo.
Lo noy aná creixent en bondat y hermosura y era molt estimat de tothom
tant que sos adoptius pares no gosavan dir á ningú lo modo com lo
tenian. Fins que un dia anant de cassa lo rey, passá per allí y
agradat del noy, mogut de la curiositat de sa desconeguda historia,
feu que'ls moliners li contessin. Tan bon punt va saberla que fou
pres de gros enuig; mes no va dir res sino que cridant á la molinera
li esplicá com s'havia agradat molt del seu noy y que si li volia
donar ell lo faria rich per tota la seva vida. La molinera no hi
volia consentir per lo molt que se'l estimava, mes com era'l rey y li
oferia tan bona ventura tingué á la fí de ferho y va donarli.
Y quan lo noy fou á lo palau, lo rey li digué com era qui havia de
robarli la corona y que per aixó havia fet matarlo, mes que haventse
salvat, ell li perdonava la vida si anava á l'infern y li duya tres
cabells del dimoni. Cosa la qual estremordí al noy que no sabia que
dirse, mes com lo rey lo volia fer perdre, l'amenassá de mort si
inmediatament no ho feya y ell tingué que obehirlo y emprengué camí
cap al infern que no savia per hont anava.
Y camina que caminarás, arribá á una casa en la qual l'amo li digué
que no'l deixaria passar endavant sino li deya com es que avans una
perera que tenia llevava peras d'or y ara no'n feya de cap mena. Lo
noy digué que allavoras no li podia dir, mes que ho faria al tornar
del infern, ahont anava; que aixís que'l deixessin passar, y los de
la casa ho feren.
Y camina que caminarás, arriba á un altra casa en la quina li digueren
que no passaria mes endavant sino'ls hi deya com es que un pou que
avans tenia vi, á las horas ni sisquera aigua tenia. Y'l noy'ls hi
demaná també que'l deixessin passar, que ja'ls ho diria al tornar del
infern, ahont anava.
Y camina que caminarás, arriba á un riu molt caudalós y fondo de
grossas y negras onadas que feyan feresa, y en ell hi havia un barqué
que passava á la gent d'un mon á l'altre, lo quin li digué que no'l
volia passar de cap manera si no li deya com ho podia fer per deixar
la barca y viure entre'ls demés homes. Y'l noy li va fer de resposta
que quan tornés del infern ahont anava ja li diria.
Y quan fou á l'altre banda de riu, arribá á la porta del infern, en la
quina trucá é isqué á obrirlo l'avia del dimoni, la qual com lo vejés
tan hermós y jove ne tingué llástima y li digué que s'entornés, pus
seria perdut si'l seu net lo veya. Mes lo noy li esplicá la sua
historia y la vella se'n condolgué tant que prenentlo de grat li
digué que no s'espantés y qu'ella li donaria los tres cabells del
dimoni que cercava, pera lo qual dihent, "tórnat formiga" se torná lo
noy formiga y se'l ficá l'avia en una de las arrugas de las suas
fandillas. Llavoras cridá á Llucifer y li digué si tenia son que li
cantaria una de las cansons tan bonicas y Llucifer posá lo cap á la
falda de la avia y s'adormí.
Y tant tost ho fou, quan l'avia li arrancá un cabell ab lo qual se
despertá lo dimoni cridant com es que li arrancavan los cabells, mes
l'avia li digué que devia esser que somiava que en una casa tenian
una perera que avans feya peras d'or y ara no las feya de cap mena.
--Que tontos son! digué'l dimoni, es que á la soca hi ha un dragó que
se las menja totas; que'l mátin y tornará á haverhi fruita.
Y l'avia torná á cantar cansons y'l dimoni á adormirse ab lo só
d'ellas.
Y quan ho fou, ella que li arrenca un altre cabell que feu deixondir
altre volta á lo dimoni, qui va dirli: --Ay avia, com es que me
n'haveu arrencat un cabell? Mes l'avia li va dir que era que somiava
que un pou que avans donava vi, ara ni tan sols donava aigua.
--Perqué son tan tontos, digué lo dimoni, que mátin la serp que se'l
beu y tornará á donarne.
Y l'avia torná á cantar cansons cada volta mes bellas y torná á
adormirse lo dimoni.
Y aixís que ho fou, ella que li arrenca un altre cabell y'l dimoni's
desperta y diu:
--Ay, avia! ara si que m'haveu arrencat un cabell.
--No ho creguis pas, li digué l'avia, es que somiavas que'l barquer
que passa de l'un mon al altre, voldria deixar son ofici y no sap
com ferho.
--Ay que's tonto! quan hi vaji algú, que procuri que's fiqui á la
barca y quan lo tingui á dins que fugi y s'hi quedará l'altre per
tota la vida. Y dit aixó se'n aná per allí lo dimoni y la vella que
se'n torná á la porta y quan hi fou --"Sigas home", digué, y lo noy
torná á esser home, y li doná los tres cabells del dimoni
recordantli las tres respostas.
Y se'n aná lo noy y quan fou á lo riu lo barquer no'l volia passar si
no li tornava la resposta que li havia promesa, á lo qual ell li va
dir que tan bon punt l'hagués passat á l'altre banda li diria. Lo
barquer se posá á remar y rema que remarás fins que fou á l'altre
bora y allí ajudá á eixir á Moysés. Quin li digué que pera eixirse
del seu quefer, no tenia mes que á la primera persona que arribés á
la barca, una volta fos dins d'ella, ne saltés ell en terra y lo
deixés en lo seu puesto, per ahont vindria á esser altre volta
persona humana.
Lo barquer de agrahit li doná dos sachs d'or y ell camina que
caminarás arribá á la casa del pou, ahont l'amo així que'l vejé, va
dirli que en cap manera'l deixaria passar aquella volta sino li
cumplia sa promesa de dirli com era que avans lo seu pou donava vi y
ara ni tan sisquera aigua donava.
Y diu lo noy: --Es que en lo seu fons hi ha una serpent que se'l beu
tot y fins que l'hajeu morta, no tornará á donarne. Y l'amo que hi
baixá, matá la serpent y tot desseguida torná lo pou á menarne vi com
avans feya, de lo qual ne fou tan content l'amo que li doná dos
burros carregats d'or y plata.
Y empren camí lo noy, y camina que caminarás fins á esser á l'altre
casa que tampoch lo volian deixar passar si no'ls deya com era que
avans la seva perera donava peras y ara no llevava fruita alguna, y
diu:
--Mateu lo dragó que hi ha á la soca y tornará á ferne.
Y mataren lo dragó y'n foren tant contents que li donaren dos matxos
tots carregats d'or y pedras preciosas. Y ab los seus tresors se'n
aná vers á lo palau del rey, lo quin veyentlo tornar ab tantas
riquesas, ne fou maravellat que mes no podia, y com l'ambició sempre
mata y las riquesas tentan, ell que'l rebé ab totas festas y li digué
li contás com era que las havia adquiridas. Cosa á la qual no's feu
pregar gens Moysés, ans al contrari li contá tot desseguida. Y'l rey
pensantse encara ferse mes rich del que ho era, se'n volgué tambe
anar á cercarne los tres cabells del dimoni y dirigintse envers lo
mateix camí que Moysés, no trobá res, fins á esser al pas de la
llacuna, en lo qual hi havia'l barquer que aixís que'l tingué á dins
de la barca, seguint lo consell del noy, se'n sortí d'ella, y'l deixá
rema que remarás que may mes s'es lliurat de la tal feyna.
Mentres tant, tothom trobava á faltar lo rey, fins que sapigueren que
també era anat á cercar los tres cabells del dimoni y com vejeren que
may mes tornava, fou pres acort per tots los sabis y prohoms del
regne, per la sabiduría y prudencia que en Moysés era, de proclamarlo
rey á n'ell, com aixis ho feren ab gran alegria y joya de tots sos
subdits, que celebraren tota mena de festas.
## La fustots.
Hi havia un pare que tenia tres fillas, totas tres guapas y hermosas y
per ell molt estimadas, tant que volent saber si dignament á lo seu
amor corresponian, un dia las hi va preguntar com cadescuna d'ellas
lo estimava y la mes gran li va dir que lo estimava com lo pa, la
mitjana com lo vi y la mes petita va dirli que lo estimava com la
sal. De qual resposta ne fou molt enujat lo pare per tenir á la sal
com á poca cosa y maná á los seus criats que inmediatament la
agafessin y la duguessin á matarla, mostrantli despres com á
cumpliment de sas ordres, una ampolleta de sanch y'l dit mes gros del
peu.
Mes los criats ne tingueren molta de llástima, agafaren una gallina
que al esser al mitj del bosch mataren, ompliren de sa sanch
l'ampolleta, llevaren lo dit á la noya y la deyxaren tota sola.
Llavoras ella se'n va anar y tot caminant arrivá á una pagesía en la
quina la prengueren pera guardar las ocas, y li'n feren uns sochs y
vestit de trossets de fusta que per aixó l'anomenavan la Fustots. Mes
ella'n tenia d'amagat un tot d'or y plomas de canari y cada vegada
que anava á guardar las ocas se'l posava y las ocas la descovrian tot
arreu, posantse á cantar desseguida
Oc, oc, oc,
la Fustots dú vestit d'or.
Fins al davant de los seus amos ho cantavan, los quins ni sisquera'n
feyan gens de cas, ans al contrari la tenian molt aburrida com que
sempre se'n burlavan, y cada vegada que espetarrallava la llenya,
deyan que era un poll de la Fustots, que al foch queya.
Y veus aquí que un dia mentres estava guardant las ocas s'ensopegá á
passar lo fill del rey, lo qui com la vejés tan ben vestida tota d'or
y plomas y tan hermosa, s'hi acostá per estranyesa que del cas tenia
y preguntali com era allí ab aquellas vestiduras y fent feyna tan
baixa essentne tan gentil y bella. Y la noya li contá com la havian
treta de casa seva per la resposta que havia dada, y ho feu ab tanta
dolor y senzillesa que'l príncep se'n agradá y se l'endugué á lo
palau dels seus pares. Y com de tractes n'ixen bodas ben prompte la
prengué per esposa y'l dia en que foren celebradas convingueren en
convidarhi al pare y á las germanas de la noya, arreglantne lo dinar
sense gens ni mica de sal en la vianda.
Veus aquí que'ls pares hi anaren ab molta estranyesa de part seva de
veures convidats, pus que res ne sabian, y quan foren á la hora del
dinar fou servit á la taula un plat de que ningú'n pogué menjarne per
fat que'n era; al esser al segon plat tampoch ningú va menjarne, vist
lo qual lo príncep preguntá al pare de la noya que li semblava de la
vianda y si no tenia gana que la deixés tota. Y encara que lo pare no
gosava dirho per respecte que tenia, á la fi esplicá que era perque
trobava la vianda tan dolsa que semblava que no haguessin tirat gens
de sal á l'olla. A lo qual va respondre lo príncep que be podia
esser, mes que com á la sua esposa la havian treta una vegada de casa
seva y fins manat matarla perque havia dit que com la sal estimava á
lo seu pare, ell havia cregut que no devia posarne á la vianda, pus
que segons parer de lo dit pare no era cosa gens necessaria.
Lo pare y las germanas eran mes aturdits que no sabian tornar resposta
y maravellats de veure á la sua filla y germana per sols sos merits
posada en tan alt puesto. Reconegueren la sua culpa y abrassaren á la
princesa, diguentli que be coneixian ara lo molt que estimava al pare
y que'ls concedís perdó de la seva malifeta. Y la noya ab llágrimas
als ulls los hi mostrá quant era'l seu amor y foren tots molt
contents y felissos, que tothom ne rebé alegria.
Altres, fan eixir á la noya de casa seva y guardar porchs fins que un
dia veyent una gran festa en una casa per hont passava hi va ficarshi
per veure si la necessitavan per alguna cosa y la van encarregar de
la cuina. Y era que's casava la seva germana gran, y la noya ben
prompte la conegué aixis com á son pare que anava per tot arreu pera
que tot estés á lo seu punt y hora, y va arreglar lo dinar sense gota
de sal; de modo que quan foren á taula ningú pogué menjar res de fat
qu'era y lo pare tot enfadat cridá qui era que havia cuinat alló y
comparegué la noya y va dir que com un dia hagués respost á lo seu
pare que l'estimava com la sal, est tenint á n'aquesta per poca cosa,
se'n enujá tan d'ella que la tragué de casa, rahó per la qual desde
llavoras may mes ne posá sal á la vianda. Y lo pare coneixent la sua
falta y la rahó que tenia sa filla corregué á ella, l'abrassá y li
demaná perdó de la sua culpa.
## La rateta.
N'era una vegada una rateta molt bonica que se'n estava en sa
finestreta plena de floretas, mirant los qui passavan pe'l carré, y
per semblarne mes bonica s'havia lligat una cinteta blava á la seva
qua.
Y veus aquí que'n passá un gall y la vejé tan bonica que s'enamorá
d'ella y li digué:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un tan bonich llasset
á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
Y diu la rateta.
--Veyam com cantau?
Y canta'l gall y fa --Kikirikich, kikirikich.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau. Y veus aquí que passa una
gallina y la veu tan bonica y li diu:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias casá ab mí?
--Veyam com cantau?
Y la gallina canta --Catoch, catoch, catoscas.
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y passa un gos y veyent una rata tan boniqueta, ell que se'n enamora y
li diu: --Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, te voldrias
casá ab mi?
--Veyam com cantau?
Y fa'l gos --Bub, bub, bub.
Y tota espantada la rateta li respon:
--Ay, anau, anau, que massa m' espantau.
Y aixis anaren passant totas las bestias per davant de sa finestreta y
enamoradas totas la demanaren per esposa, mes totas l'espantavan.
Fins que ne passá un gatet molt bufó y mono, que vejentla á la
finestra, se'n agradá d'ella y li digué:
--Rateta, rateta, tu que n'ets tan boniqueta, ab un llasset tan bonich
á la qüeta, te voldrias casá ab mí?
--Veyam com cantau?
--Miau, miau.
--Ay, pujau, pujau, que molt me'n agradau. Y pujá lo gatet y al
véurela tan grasseta y bonica, ell que pensa, com t'agradaria; y de
cop se la menja.
## Lo castell de irás y no hi veurás.
Una vegada era un home tan pobre que no tenint res pera menjar ni
donarne á sas tres fillas, va cridarne á n'el diable y s'hi va
vendre.
Y li diu lo dimoni: --Jo't donare riquesas y fortuna, mes en cambi
tens que donarme una de tas fillas, que dintre mitg any vindré á
cercarne.
L'home signá lo pacte y desde aquell dia aná enriquint, enriquint que
tothom se'n admirava, mes al mateix temps se posava tan trist, que la
filla gran no pogué menos de notarho y de preguntarli com es que ho
estava.
--No t'ho vull pas dir perque tota t'entristirias.
--No, pare, digueumho que no me posaré trista.
Y diu lo pare: --Quan jo era molt pobre me vaig vendre al diable per
preu de una de mas fillas, aixis es que tinch de donarli á una de
vosaltres.
Y diu la noya: --Ay, pare, no hi vull pas anar.
L'home cada dia era mes rich mes també mes trist, tant que la mitjana
ho conegué y va preguntarli la causa.
--Ay, noya, no ho vullas pas saber, que tota t'entristirias.
--No, pare, digueumho, que no m' entristiré mica.
Y diu lo pare: --Quan jo era pobre vaig demanar riquesas al diable,
que me las va donar en cambi d'una de mas fillas que vindrá á
cercarne.
--Ay, pare, no vull pas anarhi.
Y la fortuna del home era cada dia mes grossa, que admirava, mes la
tristor també l'anava aclaparant que era estranyesa.
La filla mes petita va atansarshi: --Pare, perqué n'estau tan trist?
--No ho vullas pas saberho, filla, que també tu t'entristirias.
--Digaumho, pare, que jo vos consolaré en la pena.
Y diu l'home: --Quan jo era pobre vaig prometre una filla al diable
si'm donava bens y fortuna, y es arribat lo dia que va assenyalarne
per venirla á cercar.
Y diu la noya: --Pare, ja hi aniré jo.
Y en sent á mitja nit, baixa la noya la escala, mes avans d'obrir la
porta, fa la senyal de la creu, y al obrirla no veu ningú al defora.
L'endemá al matí aparesqué lo diable al home y li digué:
--Talla la ma dreta á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de la
creu y no he pogut endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent al punt de las dotze horas, baixa
la noya l'escala, fa la senyal de la creu ab la ma esquerra y obra la
porta, mes no veu ningú al defora.
--Talla la ma esquerra á ta filla, que ab ella m' ha fet la senyal de
la creu y tampoch so poguda endúrmela.
L'home ho feu, mes á la nit següent la noya avans d'obrir la porta fa
lo senyal de la creu ab lo cap y no troba ningú al defora.
--Talla lo cap á ta filla, que ab ell m' ha fet la senyal de la creu y
no so poguda endúrmela.
Mes la noya no ho volgué y va anarsen de casa. Camina que caminarás va
arribarne á una gruta ahont va recullirse y com era esmoyonada pensá
com ho faria per mantenirse, mes veus aquí que passaren los gossos
del rey, qui anava de cassa, y veyentla tan hermosa li portaren lo
pa, que van donarlshi. L'endemá també van portarli y aixis cada dia
que no li faltava res, mes los gossos s'anaren amagrint que el rey no
pogué menos de estranyarho; per aixó va manar que'ls donguessen un pa
ben gros á cada un d'ells, que no se'l poguessen endur tan corrents
com feyan cada dia, y ell mateix en persona volgué seguirlos.
Veus aquí que quan vejé que's ficavan en una gruta y á dins d'ella á
una noya tan hermosa, y la pobreta ab las mans llevadas, n'hagué
grossa llástima y va endúrsela en lo seu palau, en lo quin, per la
sua discresió y recato se feu tan ben voler la noya que lo príncep se
n'agradá d'ella y va enmaridarshi.
Mes succehi que vingué una guerra y'l princep ja rey tingué que
anarhi. Y quan hi fou, n'infantá la reyna un bell noy y una noya é
incontinent feu dur al rey la nova per un dels seus patjes, á qui
encomaná que no s'adormís pas per lo camí, pus sino lo diable li
cambiaria lo paper que duya la nova.
Lo patje se'n aná y quan fou en un pont, ell que va adormirse; lo
diable desseguida posa en lo paper, que la reyna havia parit un gos y
una gossa, y despertantse lo patje va y entrega lo paper al rey.
--Gos ó no gos, gossa ó no gossa, digas á la reyna, que los crie bè.
Lo patje torná á marxar, mes quan es al pont s'adorm altre vegada y'l
diable li posa; que tirin noy y noya al molí.
Quan los del palau reberen la tal ordre tots se'n estranyaren, mes
cumpliren y ficantne noy y noya cadescun dins un bagulet los tiraren
dins la bassa del molí. Mes quan arribá'l rey y sabé la nova cregué
que havia estada la reyna y la maná emparedar viva al peu de la
escala, sino un foradet que hi va deixar per ahont entrarli la
vianda.
Mentres tant lo moliné s'havia trobat que l'aigua se li aturava á las
molas, mirá á la bassa y com ne vejés dos bagulets tan bonichs, va
obrirlos y ab tota sorpresa vejé lo noy y la noya, que vá criarsels
com á fills propis. Fins que un dia renyint tots dos ab lo fill del
moliné est va dirlos que no eran germans seus y noy y noya volgueren
anar á corre mon per veure si trovarian als seus pares.
Aixís caminant trobaren un capellá que va demanarlos ahont anavan, y
com ells li espliquessin, los hi va dir que si volian quedarse ab
ell, á la sua mort los deixaria sa fortuna, á lo qual ells hi
vingueren be per tal qui'ls ho deya era un home de ciencia y ells
eran massa petits per peregrinarne.
Al cap d'un quan temps morí lo capellá y veyentlos las donas del poble
tan richs y guapos comensaren d'haverne enveja y duas d'ellas,
n'anaren á trobar á una vella qu'era bruixota la quina'ls prometé que
si li donavan cent lliuras los faria perdre.
Veus aquí que la vella se n'hi va y'ls diu: --Noys, noyets, quina casa
y jardinet tan bonichs com teniu! no mes'us hi manca d'una cosa y es
un arbre que tinga fullas de tots colors.
Y dihuen los noys: --Y ahont lo trobariam?
--Anant al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy pren son farsellet y se'n va á cercarlo; camina que caminarás,
troba un palau, d'ahont n'eixia lo sabi Salomó que n'era cego, lo qui
sentí las petjadas del noy y va cridarlo.
--Ahont vas noy per eixas terras?
--Al castell de irás y no hi veurás, á cercar un arbre que te fullas
de tots colors.
--Qui es que en ton poble't vol tan de be? Ves ab molt cuidado perque
sino't perdrias: veurás en lo castell molts d'arbres tots bonichs y
de tots colors, no'ls toquessis pas, perque sino no'n eixirias mes,
agafa una fulla solsament de un arbre molt sech y lleig que hi ha y
empórtatela, plántala en lo teu hort y tindrás lo que desitjas.
En sent á mitja nit lo noy arriba al castell, ne veu baixar lo pont,
s'hi fica y encara que tot eran arbres bonichs y hermosos, ne cullí
una fulla d'un de molt sech y lleig y apretá á fugirne.
--Ira de neu la vella, que'l noy ha tornat y no l'heu fet perdre.
--Calleune, calleune donas, que si de la una n'ha eixit no ho contará
duas vegadas.
Li donaren cent lliuras més.
--Noyets molt estimats, quina casa mes bonica teniu! no mes hi trobo á
faltar una cosa.
--Y quina es?
--Un estany d'aigua de tots colors.
--Y ahont lo trobariam?
--Al castell de irás y no hi veurás.
Y lo noy emprengué altre volta lo camí. Y camina que caminarás fins
que troba lo castell de lo sabi Salomó.
Y est li diu: --Ahont vas noy altra vegada?
Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á buscar aigua de
tots colors.
Y diu lo sabi Salomó: --Ves y en sent á mitja nit baixará lo pont del
castell, hi entrarás y á dins lo jardí veurás en lo estany aigua de
tots colors; no la toquessis pas, omplan un gotet d'una de molt roja
y bruta que hi veurás al bell costat y tórnaten que tindrás lo que
desitjas.
Lo noy se'n aná, va esperar la mitja nit y quan vejé aigua tan clara y
bonica á dins de l'estany quasi fou tentat de endursen d'ella, mes
recordantse del consell del sabi Salomó n'omplí un got de la tant
bruta y la portá á sa casa.
--Ira de neu la vella que'l noy ha tornat.
--Calleune, calleune, donas, que si n'ha tornat duas no'n tornará tres
vegadas. Y li donaren cent lliuras mes.
--Ay noyets, los tant hermosos, quina casa mes bonica! no'us hi falta
mes que una cosa y es un aucell que refila de tots los cants y te
las plomas de tots colors.
--Y ahont lo trobariam?
--Al castell de irás y no hi veurás.
Lo noy empren camí y troba á lo sabi Salomó que li diu:
--Ahont vas noy?
Y diu lo noy: --Al castell de irás y no hi veurás á cercar un aucell
que refili de tots los cants y tingui plomas de tots colors.
--Ves á lo castell ahont veurás aucells de tots colors y que cantan
tota lley de cants; no n'agafis pas cap d'aquestos, sino un de molt
lleig y arrupit que te las alas caigudas y aquell es lo que
buscas.
En sent á mitja nit baixa lo pont del castell, lo noy entra á dins y
veu uns aucells tan bonichs y de uns cants tan hermosos, que no
s'recordá del consell del sabi Salomó y ne agafá un. De seguida tot
lo castell va ressonarne y quan fou á la porta del castell quedá
encantat.
Veus aquí que passan dias y'l noy no venia; sa germana n'era tota
plena d'ansia y per fí deslliberá d'anar á cercarlo. Y camina que
caminarás troba lo sabi Salomó que era cego, mes que ab las petjadas
conegué qui venia.
--Ahont vas, noya? que no tens por de perdret?
Y diu la noya: --No'n tinch gota, perque cerco á lo meu germá.
Y diu lo sabi Salomó: --Ton germá no'm volgué creure y es encantat al
castell de irás y no hi veurás; pera desencantarlo, veshi, espera la
mitja nit que se t'obri la porta, entra á dins y ompla un got d'aigua
de un sot que hi ha vora de aquella, molt térbola y bruta, frega los
polsos á lo teu germá y lo veurás altra volta ab vida; llavoras
agafeu l'aucell qu'ell cercava, qu'es lo mes arrupit y lleig y
fugiune; per lo camí trobareu lo rey y encara que'us convidi no li
prengueu res que lo aucell no'us ho diguia.
Del dit al fet; la noya fregá los polsos del seu germá, quin va
desencantarse, agafaren l'aucell y tots dos fugiren, quan per lo camí
van trobarne al rey que fou agradat de sa gentilesa y sels endugué al
palau. Allí los feu assentar á la taula, mes del primer plat que
portaren ni noy ni noya'n volgueren tocar gens pus que l'aucell no'ls
deya res; portaren lo segon y l'aucell saltá á terra, doná tres
picadas y se posá á refilar, per lo qual los noys comensaren á
menjarne.
Lo rey ne fou tot maravellat, aixi es que no pogué menos de dirloshi:
--Quin aucell mes ben educat que portau!
Y diuhen los noys: --Mes ho diriau si'l deixesseu parlar.
--Pus que parlia.
LLavoras contá l'aucell, primerament tota la feta de la muller del
rey, y las desgracias que per son amor filial li eran esdevingudas; y
despres com aquells que tenia al davant eran los seus fills propis
que va perdre quan era á la guerra y varen esser recullits per un
moliné; que sa muller no n'havia d'alló cap culpa, com que moltas
llágrimas ne duya ploradas, y aixis li aná esplicant la vida dels
noys y com duas donas del poble los volian fer perdre per medi de una
vella.
Lo rey podeu contá quina alegria, abrassá á los seus fills ab
llágrimas á los ulls, maná traure en seguida á la reyna del peu de la
escala ahont la tenia emparedada, si no es un foradet per entrarhi la
vianda, y á la qual havian tornadas las mans que li foren llevadas,
maná penjar á las duas donas y á la vella que be s'ho mereixian y fou
felis per sempre mes ab la companyia de sos fills y esposa. Foren
tramesos missatjers al pare de la reyna, qui tornava á esser molt
pobre, y lo qui en companyia de las altras duas fillas aná á viure á
la cort de son gendre, sa vellesa passant aixis tranquila y
sossegada.
## Lo traginer.
Una vegada eran dos traginers de los quals un anava á missa los
diumenges y festas de guardar, mentres que l'altre may hi anava, de
lo que'n pervenia que aquest arribés sempre al punt mes aviat que no
pas l'altre y que se n'hi mofés á totas horas de la seva devoció y
catxassa. Tan y tan ho feu que'l que complia ab los manaments de la
Iglesia confiat en la ajuda de Deu, li va fer una aposta de que per
mes qu'oís missa arribaria primer qu'ell á la posada, baix pena de
entregarli, si perdés, matxos y carga. La aposta fou aceptada y veus
aqui que la missa fou de prou estona pera que, qui la oia arribés
mitja hora mes tart al punt que l'altre. Aixís es, que esclau de la
paraula, no tingué mes remey que donarli tot lo seu cabal y propi.
Sens una malla á la butxaca ni saber de que viure n'emprengué lo
traginer camí, y camina que caminarás n'arribá á un bosch quan negre
nit se feya, tan ferestech é isart, que n'hi esdevingué por y
s'enfilá á dalt d'un arbre. Cabalment era la nit del dissapte y
encara no foren las dotze horas quan de tots punts n'isqueren
bruixots y bruixas, y agafant branquillots y llenya seca ne feren una
gran foguerada, al voltant de la quina hi ballaren sardanas ab
estranys crits y cantadas, fins qu'un d'ells posat al mitg de las
cendras aná preguntant á tots quinas eran las malas obras que durant
la semmana havian fetas.
Un deya que havia rovellat tots los blats d'una masía; altre que havia
foradat la taulada damunt lo llit d'una partera, quan plovia; una
bruixa, que havia esguerrat tota una llocada; altre que havia fet
que'l llevat se tornés agre y tots los presents digueren de las
sevas, fins que al ultim la mes velleta de totas las bruixas digué
com ella havia fet la mes dolenta obra, qual era que havia ficat tres
serpents á dins lo cos de la filla de la reyna que no la deixavan
viure. Totas las demes bruixas s'hi atansaren pera saber com ho havia
fet y quin remey la curaria, y ella'ls digué que era precis pera
guarirla recullir la espuma de set caballs y donarli á beure.
Lo traginer s'ho escoltava tot arrupit á dalt del arbre, y quan
bruixots y bruixas foren fora, se'n aná en vers lo palau del rey, que
n'era molt lluny; en lo quin estavan atrafegats los metjes pera
trobar remey per la princesa, mes cap sabia quin darli, pus no
entenian la malaltia. Lo traginer aixi ho va compendre per las
conversas del poble y encara que mal vestits s'n aná al palau á dir
com ell portava lo remey, mes lo tingueren per alocat y lo feren
tornar enrera. Per fi tant va perfidiejarne que'l deixaren entrar y
demaná fessen corre set caballs tan com poguessen fins á desbocarlos,
arreplegá quan ho foren tota la bromera que llensavan y la portá á la
filla de la reyna. Esta en cap manera volia beure la dita escuma
d'asco que li feya, mes com de posarsen una mica á la boca, de tan
que n'era pregada, vejes que li resurtis be, pus per sa boca n'eixí
una serp molt grossa, se la begué tota y n'escupí las serps que en
son cos tenia.
Y veus aquí que una volta guarida del seu mal, lo traginer volgué li
complissen la promesa que li havian feta de donarli per esposa á la
filla de la reyna com així ho havian promés á qualsevulla que curás á
eixa de sa malaltía, mes los pares en cap manera volgueren complirho
y per tréuresel del davant li digueren que anés á cercar la seva
parentela, que volian coneixela.
Lo traginer se'n aná y tot caminant, caminant, quan fou lluny ne vejé
un home que posat á terra semblava com si escoltés alguna cosa. Ell
que li preguntá que feya y'l qu'escoltava li digué com desde allí
sentia que en lo palau del rey deyan com lo havian enganyat fentlo
anar á cercar la seva parentela y qu'era precís matarlo.
Lo traginer li digué si volia ser parent seu y convinguts sen anaren
junts y ne trobaren un home que tapantse un forat de nas, ab l'altre,
respiranthi, feya volar tot lo qu'era á duas lleguas. Lo traginer li
pregá si volia esser parent seu y com hi vingués be, ne foren ja tres
companys que tot caminant, caminant, ne trobaren un home que n'estava
cohuent ab un ast tot un bou. Tots tres se n'hi rigueren y li
preguntaren per qui era tanta vianda, á lo qual ne feu aquell de
resposta qu'era tota per ell y encara n'hi havia poca, y en aixó
comensá de menjar qu'en pochs moments no'n deixá gens ni mica. Lo
traginer ne fou agradat y li digué com ne anava per ordre del rey á
cercar la seva parentela y que si ell ne volia esser li agrahiría. Y
ne foren ja prou y se'n anaren en vers lo palau del rey.
Mes en aixó lo que tot ho sentia va aturarse y al cap d'una mica digué
com en lo palau, sabent la tornada del traginer deslliberavan de
ferlo perdre, á qual fi feyan aparellar un regiment de caballería
pera que no's pogués escapar en cap manera. Com d'efecte, á la poca
estona vejeren una grossa polsaguera y despres gran munió de
caballería qu'anava cap á ells. Llavoras l'altre company se tapá un
forat de nas y comensá á bufar y tota la caballeria á volar per
l'ayre que donava llástima; los uns queyan per dalt de las montanyas,
los altres en los rius y tots d'así d'enllá, sols un ne deixaren
quiet, pera que anés á dir al rey com á n'ells res los espantava y
que anavan á complir la seva promesa.
Y anaren caminant fins que foren al palau en lo quin n'estava'l rey
tot enujat, mes vejent que no podia tréuresels del davant, va fer
veure que'ls volia afalagar y'ls feu guarnir una taula de totas
viandas pera que menjessin, posantloshi per obligació que tenian que
acabarse tot lo que's dugués á taula, baix pena de morirne si ne
deixavan gens ni mica. Y doná ordre á n'els criats que portessin
tanta vianda com poguessin, de modo que may s'acabés. Los quatre
companys comensaren de menjar y á poch ja s'estranyaren de tanta
vianda, mes coneixent prompte la treta, lo qui trobaren menjantse'l
bou, comensá á menjar de tal manera que ni'ls criats eran prou pera
donarli l'abast, ni hi havia prou vianda en la casa, de modo que quan
lo rey hi aná creyentse trobarlos á tots cansats y sens pogue mes,
los trobá tots alegres demanantli mes menjar. Llavoras conegué que no
hi havia remey y que era inutil tota oposició y doná á lo traginer la
seva filla.
Y va esser un bon princep y despres un bon rey molt estimat de tota la
terra. Y un dia que's passejava ne vejé uns traginers ab los quins
anava lo qui li havia guanyada la aposta y desseguida lo maná
compareixe á la sua presencia. Cosa la qual posá en tota temor á lo
traginer, mes tingué que obehirne. Lo rey quan lo tingué davant li
digué si'l coneixia y com lo traginer li digués que no, li esplicá
com era l'altre traginer company seu que anava á missa los diumenges
y festas de guardar y que d'aixó li venia lo esser rey de tota
aquella terra.
## Lo fill del pescador.
A la platja de Tarragona hi vivia un pescador de tans pochs cabals,
que no tenia res pera mantenir á la seva familia, que era prou dolor
de la seva ánima. Mes un dia se'n va anar á la bora de la mar y
despres de molta estona de pescarne, ne va treure un peix molt gros y
de lluenta escata quin li va demanar per favor la vida. Y encara
que'l pescador no hi venia gaire be, per fi va concedirli y'l peix
que li diu: --Torna á tirar la trema á la mar, y tindrás mes peix del
que no voldrias, mes tens de prometrem de portarme demá al matí
aquell que't surti á rebre y jo't prometo per ma part ferte mes rich
que no pas home que en la terra sia.
Y'l pescador li va prometre, com que pensá qu'eixiria á rebrel lo
gosset que cada dia ho feya y encara que molt l'estimava feu
pensament de que aixís no li caldria passar mes angunias y miserias.
Y lo peix torná á la mar y lo pescador tanta pesca ne va treure que
ni gaire be sabia com durla.
Y tot content se'n va anar cap á casa sua, mes quan fou un xiquet
lluny en lloch del gos com se pensava, ne trobá á lo seu fill que
anguniós per la seva tardansa venia á veure si li era succehida
alguna cosa.
Y veus aquí que lo bon home s'en desesperava y resolgué no anar mes á
pescarne per por que li sortís lo peix y li demanés de la sua
promesa. Mes al cap d'algun temps vejent que no tenia res pera menjar
li fou precis tornarhi y se'n aná á un lloch ben lluny y apartat del
de la primera vegada.
Mes tantost fou tirar al mar la trema, com eixirli lo peix á demanarli
de la sua paraula, y ell se'n torná molt trist á casa seva y l'endemá
fou lo mateix y aixís molts y molts dias, fins y á tant que lo seu
fill li'n pregá li fes mercé de contarli lo motiu de la seva
tristesa.
Y'l pare vejent que no tenia altre remey li esplicá tot lo que passat
li havia.
Y diuli lo fill: --Pare, no tingueu por per mí, ni passeu per mí
penas, que jo hi aniré content mentres sapia que vos y la mare sou
felissos.
Y aixis dihent, pare y fill se'n anaren á la platja y tantost hi
arrivaren vejeren duas naus molt bellas, ab las velas aparelladas y
lo peix tot content qu'eixia á rebrels. Y diulos.
--Jo vos prometo que tots dos sereu felissos.
Y mostrá al noy que pujés á dalt d'una de las naus, y va desapareixe.
Y lo fill prenent comiat del seu pare ab molta tristesa, pujá dalt de
la nau y la nau pren vela, que comensa de llunyarse, y tan depressa,
que al poch temps perdé de vista la seva platja y fins la terra
tota.
Y arrivá á un palau molt bell, mes tot sol que ningú s'hi veya, y com
havia molt temps que no havia pres cosa alguna, ell que diu, com
aixís li era encomanat per lo peix.
--Ay Deu, si fos á casa jo menjaria.
Y tantost ho hagué dit, trobá una taula molt ben aparellada y quan
hagué sopat diu: --Ay Deu, si fos á casa jo trobaria llit y
dormiria.
Y tantost vejé una ma negra ab una atxa encesa que'l va acompanyar á
una cambra molt gentil y bella, en la quina hi havia un llit que res
hi mancava y ell s'hi ficá. Quan veus aquí que al cap d'una estona,
sent trepitg en la cambra y que s'atansavan dret al llit ahont era y
sent soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava en son
llit y ell no digué res. Y cada nit era la mateixa cosa. Mes ell
comensá d'entristirse y tan trist va posarse, que la ma negra que'l
servia, li digué qu'era lo que li donava pena, si era que li mancava
alguna cosa.
Y diu ell: --Res me manca con no sian novas dels meus pares.
Y responli la ma: --No'n tingues d'aixó cap quimera puig estant ben
bons y son felissos.
Mes ell tenia moltas ganas de sapigué qui era que ab ell dormia y
encara estava mes trist y diu un dia.
--Ay Deu, si fos á casa meva jo veuria á los meus pares.
Y diu la ma negra: --Jo be t'hi deixaria anar com tu'm prometesses de
tornarne y de no deixarte tocar ni besar per ningú, mes que fossen
los teus pares.
Y ell li'n doná paraula y á l'endemá al matí quan fou á vestirse en
lloch de las sevas robas ne trobá un vestit de molt bona roba ab una
espasa tota guarnida de diamants y esmeraldas y quan fou vestit se'n
aná á la mar y trobá tres naus molt ben aparelladas en una de las
quals s'hi ficá y lo transportaren á la platja de Tarragona.
Quan fou allí se'n aná en vers la casa de sos pares, mes ningú hi
havia, y preguntant, preguntant los trobá en una casa que pareixia
palau de fadas, de tan bella y rica qu'era. Y tantost lo vejé la seva
mare que hi va corre per abrassarlo, mes ell trayentse la espasa, li
diu:
--Senyora y mare mia: no'm toquesseu pas, puig som fet jurament de
matar á qualsevulla que se'm atansés encara que fossen los mateixos
meus pares.
Y veus aquí que la seva mare hagué gran desitg de saber lo secret del
fill seu y no pará fins y á tant que li feu esplicar tot lo que
esdevingut li havia. Y quan tot li hagué dit, diu ella:
--Jo posaré en ta butxaca esca y pedra foguera y una candeleta y
d'aqueix modo tu podrás sapigué qui en lo teu llit s'hi fica.
Y al cap de tres dias, lo noy se'n torna al port y troba las tres naus
ab velas negras, y ficantse ell dins prengueren vela per entre fortas
onadas. Y en arrivant al palau feu com solia fer los altres dias y
tantost coneguè que lo qui era ab ell al llit, ja ne dormia, pica la
pedra ab l'esca y encengué la candela y vejé una dama tan hermosa á
son costat dormida, que de tan maravellat que'n fou tot mirantsela li
caigué una gota de cera al pit de la donzella; la qual va despertarse
desseguida y n'arrencá ab un gran sospir. Y tot desseguida va
sentirne per lo palau un gran soroll que tot ressonava y'l castell
comensá á tremolarne tan que pareixia que anava á caure.
Y diuli la donzella:
--Ay pobret de tu y pobre de mí, que lo gegant que'm té encantada en
aquest castell, m' ha ohit y ara ve y voldrá matarte. Y
despenjantse del coll una vareta li diu:
--Si't pots amagar aquest bastonet qu'ell no te'l vegi't salvarás y si
volguesses també podrias desencantarme.
Y diu ell: --Senyora, no solsament voldria, sino que obligat hi só
encar que'm costia la vida.
Y diuli ella: --Pus que així ho vols, que Deu t'ho pagui, y ab la sua
ajuda surtis en be de totas cuitas de las quinas te salvará també
aquesta vareta, que ni tu ni'ls que ab tu vagin, podran pendre mal
ni'ls podrá danyar cap bestia fera; y puig que vols desencantarme,
vesten al cim del pich mes alt d'una montanya que veurás prop de la
mar salada, en lo qual pich ne trobarás una serp verinosa y si pots
tenir un pa calent, lo quin ruixarás ab un got de vi, tírali en lo
cap al mateix temps que tú darás un bes á una donzella, y la serp ne
quedará morta y tú li traurás un carboncle que porta al mitg del
front y me'l durás; y al mateix temps te'n dono ab aquesta vareta, la
virtut que tan bon punt digas: Deu y formiga,'t tornarás formiga, y
tan bon punt digas: Deu y colom, te'n tornarás colom, y tan bon punt
digas: Deu y home, serás home.
Y á tot aixó sentia's ja lo gegant aprop que feya uns grans bufechs de
rabia, y entrant en la cambra, agafá lo jovencel, lo portá á lo mes
alt del castell y lo tirá á un bosch molt isart y fondo, fondo, que
n'era tot poblat de bestias feras, pera que'l devoressen, mes cap lo
tocava. Y ell que comensa á caminar, y camina que caminarás, arriva á
una casa y demana si volian recullirlo, y l'amo li diu: --Que sí, que
havian menester pastor pera guardarne sas ovellas.
Y al sendemá al matí li digueren, que se'n anés á pasturarlas, que ho
podia fer per tot allí ahont volgués menos en una montanya de bora la
mar salada, perque hi havia una serpent que las devorava totas. Y ell
que quan ho sentí tot dret se'n va anar cap á ella.
Mes vetaqui que en la casa repararen que las ovellas se feyan molt
grassas y tractaren de saber ahont las portava y habentlo seguit
l'amo pera espiarlo veu que s'encamina cap á la montanya de la
serpent, que era molt gemada, y que aquella en lloch de menjarse las
ovellas, s'amagava ab uns grans crits de rabia y al mateix temps ohí
que lo pastor li deya:
--Ay si tenia un pa calent, un got de vi y lo bes de una donzella.
Y ell que se'n va anar cap á casa seva y ho contá á sa familia y diu á
la seva filla, la quina era molt hermosa.
--Tu hi podrias anar que despres ja't casariam ab ell y tal volta
moriria aqueixa serp que tan de mal nos feya en las ovellas. Y la
noya que era molt agradada del pastor se n'hi aná molt contenta y
li dona lo pa calent y lo got de vi. Y tan bon punt ell tingué tot
aixó se'n aná á trobar la serpent, li tira'l pa ruixat, fa un bes á
la noya y mort aquella ab grans extremituts de rabia, y li treu lo
carboncle.
Y veus aquí que á las horas se'n volgué anar de la casa dels seus
amos, mes eixos no ho volian, puig que desitjavan casarlo ab la seva
filla, de aquí es que esdevingueren unas grans rahons y barallas y lo
tancaren y barraren en una cambra perque no pogués fugirne y aixís
com se veu sol, ell que diu:
--Deu y formiga.
Y tornantse formiga passa per sota la porta y puja á la finestra y
allí diu:
--Deu y colom. Y vola que volarás que no va pararne fins al palau, y
en lo palau se'n aná á la cambra de la princesa y
--Deu y home. Y fou home, y quan vingué la nit sentí altra volta rumor
de passos y soroll com d'una persona que's despulla y que's ficava
en son llit y ell que va dressarse y crida á la donzella qu'era una
princesa y li dona lo carboncle. Y ella se'n va anar per uns grans
soterranis y corredors cap á la cambra del gegant, que dormia, li
clavá'l carboncle al mitg del cap que'l deixá mort y'l palau va
desencantarse y ells dos se'n maridaren y'n foren per sempre mes
felissos.
## Lo beneyt.
Veus aquí que una vegada era una mare que'n tenia un fill molt beneyt
y tonto de qui no podia servirsen per res, y com un dia tingués tot
lo seu blat al molí y li fos menester una poca de farina pera
pastarne, hi enviá al xicot y pera qué no fes cap disbarat li digué
avans d'anarsen:
--Ves repetint sempre: --tres quartans, tres quartans, tres quartans.
Y'l xicot marxa y tot lo camí anava dihent, fins que trobá uns pagesos
que segavan y'l xicot s'aturá á mirarsho, tot encantat, sempre dihent
per no olvidarsen: --Tres quartans, tres quartans... Y tan y tan ho
va dir mirantlos sempre, que'ls que segavan van presumirse qu'anava
per ells, y que se'n burlava desitjant que no cullissin mes que tres
quartans de blat, de lo qual se'n cremaren tant que no podentse
aguantar mes, van aplasonarlo que ni bo lo van deixár pera las
bestias. Y'l xicot tot aturdit y gemegantne,'ls hi va
preguntar: --Com doncas tenia que dir. --Y ells li van respondre.
--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil.
Y'l xicot tot plorant se'n aná murmurant sempre:
--En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil. Fins que
trobá una casa ahont treyan un mort, y'l xicot curiós com era, s'hi
embobá, repetint sempre: --En aqueixa casa cada any mil, cada any
mil, cada any mil.
Los de la casa primer no'n feyan cas, com que ab lo dolor ni menos
se'n adonavan, mes tant y tant ho van sentir y veure que'l xicot may
parava de murmurarho ab cara de ensa y mofa, que's van creure que
se'n burlava y plif, plaf, l'assarronaren tan com pogueren. Y'l xicot
tot aturdit los hi preguntá:
--Donchs, com tinch de dir?
--Ni un ni cap.
Y'l xicot se'n aná tot dihent: --Ni un ni cap; ni un ni cap.
Fins que'n trobá una fanguera ahont un pobre pagés hi tenia enfangats
una pila de porchs, que per mes que feya no'ls podia traure de cap
modo.
Veus aquí que hi arriba'l xicot tot dihent: --Ni un, ni cap; ni un ni
cap; ni un ni cap. Ah caramba! ho sent lo pagés, prou cremat que
n'estava y't veu aquell xicot allí aturat que anava fent tal
cantarella, s'hi gira, l'agafa y plantofada va y plantofada ve que'l
deixá encés y macat com un bitxo dels rabiosos.
Y'l xicot tot plorant va preguntarli:
--Donchs, com ho tinch de dir?
--Despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre. Y'l xicot se'n va
anar tot dihent: --Despres de l'un l'altre; despres de l'un
l'altre.
Quan veus aqui que't troba un borni per lo mateix camí que feya, que
comensant á sentir detras seu:
--despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre y que may aqueixa
cansó parava,'s gira y veyent aquell xicot que també va aturarse
tot mirantlo, repetint sempre la mateixa cosa, ¿no's cregué
qu'anava per ell? l'agafa y li arrima un jaco del que se'n podia
recordar per tota la seva vida.
Y'l xicot ja quasi no sabia que dirne, ni lo que li pasava, y tot
aturdit y malmés va arrivarne al molí, ahont ab prou feinas va sabé
dir lo que volia; per fí li donaren los tres quartans de blat molt ó
farina y carregantsel al coll, se'n vá anar cap á casa seva. Mes com
per anarhi se baixava una costa y feya un vent molt fort y'l sach
pesava tant, y's veya á casa seva, ell que va pensar; qu'ets burro
d'anar carregat d'eixa manera, val mes que li deixis anar per ella
tota sola la farina á casa y tu no't cansarás. Y del dit y al fet, ne
deslliga'l sach y deixa anar la farina, que ab un moment va esser
desapareguda. Y tot cofoy y alegre, se'n va anar cap á casa seva.
La mare feya ja estona que l'esperava y aixis es que tot desseguida
que'l va veure, hi va corre mes que depressa, mes no veyent la
farina, tota estranyada li va preguntar qu'n'havia feta d'ella.
Y'l xicot que diu:
--Ay, ay, que no es vinguda? l'he enviada ab lo vent perque aixís la
tinguesseu mes aviat y á mi no'm pesés tant com pesava.
Y allavoras la mare comprengué com no's pot may fiar d'un ximple y com
mercé á n'aixó se quedava sense diners, ni dinadas, més ab los jacos
que son fill rebut havia.
## Las tres taronjas del amor.
Veus aquí que era un rey, que tenia un fill, lo qui va demanarli si'l
dexaria aná á cercar las tres taronjas del amor. Y encara que al pare
li recava, li'n doná llicencia, y'l noy emprengué camí, camina que
caminarás fins á esser á una casa, ahont preguntá al amo, si li'n
donaria rahó d'ahont eran las tres taronjas del amor que cercava.
Cosa á la qual no pogué tornar resposta l'home, més li digué que anés
seguint y que trobaria una casa, qu'era del seu germá, que li
dirian.
Y'l noy content de la resposta, camina que caminarás, arriba á la casa
en la quina l'amo li diu, que entrés á la seva horta ahont hi veuria
un gegant qu'era qui guardava las tres taronjas del amor, que si'l
veya ab los ulls tancats no s'hi acostés pas, perque era senyal de
que'n vetllava, mes que si'l vejés ab los ulls oberts ja podia
atansarshi y pendre las tres taronjas, perque era senyal de que'n
dormia.
Lo noy ho feu y acostanshi poch á poquet, va veure á lo gegant ab los
ulls ben oberts, de manera que aná á pendre las tres taronjas, y
desseguida's despertá'l gegant que feya por y comensá á corre detras
del noy, que sort de las sevas camas ó sino no podia lliurarsen.
Y quan tingué las taronjas y fou lluny del gegant, pe'l camí de casa
seva, ell que pensa, --ne podrias obrir una-- y tan bon punt ho feu,
n'hi surt una dama hermosa y bella que li demaná un got d'aigua pera
referse; mes ell no'n tenia gens y la dama restá morta.
Ell que segueix son camí tot ple de tristesa y al cap de una estona,
pensa, --obran un'altre-- y aixís que ho fa, li surt de dins una dama
que si aquella era hermosa, encara mes ho era aquesta y li diu que's
casará ab ell, mes que li dongui un xich d'aigua pera referse.
Y'l pobre princep no li pot donar, que no'n tenia, y li queda morta la
dama.
Y ell que segueix son camí ab lo cor plé de pena, y pensa --obra la
darrera-- mes perque no li succehis lo de las altres, espera á esser
á una font y tan tost obra la taronja, que li surt una gentil
senyora, qui li'n demana aigua. Y'l princep n'hi dona y's refá
aquella y mostrá esser com no n'hi haje en la terra, que'n fou tot
maravellat lo princep, y li demaná s'esperés allí una miqueta mentres
ell aniria á cercar las carrossas de casa seva pera durla com
pertocava.
Y veus aquí que quan sigué fora, s'ensopegá que anés á cercar aigua
una gitana, qu'era tota lletja y negre, y la quina com hi vejés
enmirallada una cara tan bonica com la de la senyora,'s va creure
qu'era la seva, y trobantse tan hermosa ella que diu: --Tan bonica y
aná á la font?-- y trenca'ls cantis. Y al ferho te veu á la dama, que
sentadeta aprop la font se pentinava, y coneixent la seva cara que
s'hi enmirallava, tota plena d'enveja li digué, que si volia la
ajudaria, y la dama hi vingué be com que res ne maliciava.
Y la gitana l'aná pentinant, pentinant, fins que de cop li clava un
gros parpal al cap, y la dama's torna un aucell que pe'l bosch
volava. Y veus aquí que en aixo torna lo princep, y la gitana s'era
posada los vestits de la senyora, y quan lo princep la veu, ne fou
tot admirat y li pregunta com s'era tornada d'aquella manera.
Y ella que li diu: --Sol y serena fan torná á la gent morena.
Lo princep la pujá á la carrossa y se'n anaren en vers lo palau, en lo
quin tots ja'ls esperavan y era aparellada una bona taula. Y'ls pares
preguntavan com s'era tornada tan negre, si'ls hi havia dit que n'era
hermosa y blanca. Mes la gitana sempre deya: --Sol y serena fan torná
á la gent morena.
En aixó's posaren á taula y un aucellet que havia anat seguint la
carrossa, se'n aná al plat que tenia al davant lo princep, com si li
volgués pendre de lo qu'ell menjava. Y'l princep n'era tot sorprés y
preguntava d'ahont n'era sortit aquell aucell, cosa que ningú sabia
dirli, mes ell volava, volava, atansantse al cap de la jitana com si
volgués picarlo y aprés se'n tornava ab lo princep, lo quin comensá
de ferli festas y amanyagarlo y tant ho feu que passantli la ma pe'l
cap, se'n adoná d'un gros parpal que li eixia y ell que li arrenca,
y'l aucell se torna la gentil senyora, tan guapa y bella com lo
princep la havia trovada. De seguida li feu esplicar com era estada
aquella mudansa, y sapigut lo cas maná penjar á la gitana que may mes
se parlá d'ella y'l princep se casá ab la dama ab gran contento y
joya de sos pares.
## Blancaflor.
Una vegada eran dos gegants molt richs y poderosos, los qui tenian
tres fillas, de las quals una era la mes gran, l'altre la mitjana y
l'altre la mes petita de totas, qu'era hermosa com un sol y
s'anomenava Blancaflor.
Y veus aquí que s'ensopegá á passar per allí un princep d'una vehina
terra, qui fou tan agradat de la noya, que ab consentiment seu aná á
demanarla á los seus pares, quins no volgueren darli per avorrida que
la tenian, lo qual era per la enveja de sas germanas, que sempre la
posavan mal davant sos pares.
Per aixó, lo princep no va cedirne y vejent los gegants que tan
perfidiejava, van dirli, que li donarian una de sas fillas, la
qu'ells volguessin, mes que avans, tenia de fer qu'un bosch molt
espes que hi havia, se tornés conreu, y en ell hi nasqués blat, y lo
blat fes espiga, y lo segués y despres de batut y ben garbellat,
portés á l'endemá al matí lo gra á sas golfas.
Lo princep ne fou tot espantat y trist, mes n'aná á trobar á
Blancaflor, la quina va dir: No t'espantis, aquí tens un canó
d'agullas, ves al bosch y escámpalas ben escampadas; de cada una
n'eixirá un home y mentres uns homes tallarán lo bosch, los altres
sembrarán lo blat, lo segarán los altres y vindrá la batuda, y demá
al matí tindrás tot lo gra á las golfas dels pares.
Y del dit al fet, semblava alló que tota la terra era moguda per
ajudar al princep; ¡quin anar y venir d'homes! los gegants no sabian
lo que'ls passava, mes com eran fellons digueren:
--No tindrás cap de nostras fillas si demá al mati no'ns portas
l'anell que va perdre la nostra avia en lo fondo de la mar.
Lo princep torná á quedar mut de pena, va anarho á dir á sa enamorada,
mes eixa va dirli: --No t'espantis pas. Y agafa una áliga y li diu:
--Aliga, la bona áliga, si'ns volguesses dur á cercar l'anell de
l'avia.
Y diu l'áliga: --Si que'us hi duré mes, haveu de tenirme carn pera
sempre que'us ne demania que, si me'n faltava cauriam tots al mar
y'ns ofegariam.
La princesa n'agafa un bé, pujan damunt de l'áliga y vola que volarás
mar enllá, mar enllá fins que vejeren una illa, mes l'áliga havia
demanada tanta de carn, que gaire be no'n tenian y'l defalliment
comensava ja á esmortuir lo vol de sas inmensas alas.
--Doneume mes carn.-- Y'ls enamorats no sabian com ferho.
--Aliga, la bona áliga, fes un esfors que ja som á la illa. Y á la
illa trobaren un pastor, á qui compraren un anyell y revifaren á la
áliga. Y digué Blancaflor al princep:
--Agafa dos gibrells, y trinxam ben trinxada, que no tingas por, que
jo ja tornaré á viure; á l'un gibrell hi tirarás la sanch y á
l'altre la carn meva, mes tente compte que ni de la una ni de
l'altre te'n caigui mica al aigua, que sino despres me faltaria;
acabat tiras la sanch dins d'una ampolla y ficas la carn á dins
d'un'altre y las duas ampollas las tiras á lo mes profundo del
mar.
Lo princep va ferho tot com ella deya y las ampollas anaren dins del
mar, que tota va abrahonarse. Al cap d'una estona, tota gentil y pura
n'isqué la princesa del mitj de las onadas, á la ma l'anell de la
seva avia, tot ple de rubins y pedras, sino que á n'ella li mancava
un bossinet del dit xich de la ma dreta, per haver caiguda una gota
de sanch á terra quan lo princep la trinxava.
Pujaren altra volta damunt de l'áliga, y l'áliga vola que volarás, mar
enllá, mar enllá, fins que foren á la terra seva, en la quina los
gegants en cap manera volian creure lo que veyan. Y digueren al
princep,
--no't donarem cap filla, sino dómas lo caball ferestech de la
establa.
Lo princep vejé altra volta perduda la seva sort, mes Blancaflor va
dirli:
--Lo caball es lo meu pare, la sella es la meva mare, los esperons mas
germanas y jo so la brida; tenli aqueixa sempre ben forta y menal
com vulguis, sino, li donas bastonadas fins que sigui ben domat,
mes ab molt cuidado de que cap cop toquia á la brida.
Lo princep monta á caball y eix se li encabritola; pega tirada d'assí,
pega tirada d'allá y salts y cossas, que'l princep no pogué menos de
bastonejarlo, fins que'l tingué ben domat. Llavoras lo presenta al
pare qui estava tot cruixit y treya foch pe'ls caixals.
--Aquí hi ha algú que sap mes que no pas nosaltres, y jo'l tinch de
matar. T' he promés una de mas fillas, mes no sabrás quina trias,
las tres treurán la ma per la carbonera y aquella de la qual
toquias la má, aquella será la tua esposa.
Lo princep ne fou tot trist pus vejé que no sabria endevinar la ma de
Blancaflor, mes esta va dirli:
--Palpa las tres mans per damunt lo guant y aquella ma que hi trobias
á mancarne un trosset de dit, estírala, que será la meva. Y aixís
ho feu lo princep y fou Blancaflor la escullida.
Quan lo gegant ho vejé, furiós de rabia deslliberá de matar al princep
y á sa avorrida filla, mes eixos ho entengueren y determinaren fugir,
pera lo qual ne agafaren dos bots, los ompliren de vi y sucre y los
posaren en los respectius llits de cada un d'ells dos: despres digué
Blancaflor al princep:
--Ves á la establa y agafa de tres caballs molt magres que hi ha, lo
mes flach y dolent; no t'enganyessis pas, perque sino'n seriam
perduts.
Se'n aná lo princep á la establa, mes vejent que'l caball mes magre
era tant y tant malmés que ni gaire be's tenia, pensá qu'era
impossible que ab aquell caball poguessin fugir y prengué lo quin era
un xich menos magre qu'aquell. Lo qual aixís que vejé la princesa ne
fou tota malcontenta pus no's vejé del tot salvada.
--Pobres de nosaltres que has fet! dels tres caballs magres, lo que
has dut corre tant com lo vent, l'altre com lo llamp, y lo mes
magre y dolent de tots com lo pensament, aixís que'l meu pare quan
se'n adoni nos atrapará desseguida ab aquest ultim cavall.
Mes per aixó muntaren, Blancaflor llensá tres escupinadas en terra y
apretaren á fugir á mes corre.
Al esser la nit los gegants y sas duas fillas ne prengueren punyals
pera matarne á Blancaflor y'l princep. --Blancaflor..., cridavan, y
las escupinadas responian:
--Que mana?
--Encara está desperta...
Al cap d'una estona tornaren á cridar.
--Blancaflor.-- Y las escupinadas:
--Que mana?
Mes com aquellas s'anavan aixugant, eran cada volta mes foscas, fins
que s'aixugaren del tot y ja no respongueren.
--Ara dorman.-- Y's ficaren en la cambra de la noya, y pegaren
punyalada, mes com tot saltá d'esquitxos, digueren. --Quina sanch
mes dolsa que tenian!
Quan fou l'endemá al matí anaren á cercar los morts, mes quina no fou
sa rabia y sorpresa al veures la tal burla!
--Noya, la mes gran, vejas quin caball se'n han endut de la establa.
--Pare,'l que corra com lo vent.
--Donchs ja estem salvats, puja á caball y ves á perseguirlos.
La noya puja á cavall del que corria con lo pensament, aixís que tan
aviat fou pensat volerlos atrapar com atraparlos.
--Ay Blancaflor, que vé ta germana gran y ja'ns atrapa.
--No t'espantis, aqui'n tens un anell d'or, tiral á terra quan ja
gaire be'ns tingui y'n sortirá una capella; jo seré la Mare de Deu
y tu lo sagristá, que'n tocarás á missa y á totas las preguntas
que't fassi, li contestarás: --Lo capellá va á sortir, la missa á
comensarse.
--Hermitá, bon hermitá, hauriau vist passar per aquí un jove y una
noya que fugian?
--Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
--No'us dich aixó, sino si hauriau vist passar un jove y una noya que
fugian.
--Lo capellá va á sortir, la misa á comensarse.
Y la noya tota enujada, vejent que no'n podia traure res, va
entornarsen al castell del seu pare.
--Veshi tu la mitjana, á veure si també t'escaparán.
--Ay Blancaflor, l'altre germana ja'ns atrapa.
--Tira aquest meu xal á terra y jo'm tornaré cistella en la quina hi
haurá peras, y tu las vendrás. Mes á tot lo que't preguntin,
respon:
--Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
Y n'arriba la mitjana.
--Me voldriau dir lo bon home, si per aqui hauriau vist passar un jove
y una noya que' anavan fugint?
--Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
--No, lo bon home, no'us duch aixó, sino si hauriau vist un jove y una
noya qu'anavan fugint.
--Que aqueixas van á quatre y aqueixas van á cinch.
--Y no poguentne treure res mes, la noya s'entorná.
Lo gegant quan la vejé també sola, montá á cavall desseguida y al
instant los va atrapar.
--Ay Blancaflor, ara si qu'estem perduts qu'es ton pare qui'ns
atrapa.
--Tira aqueixa pinta d'or á terra y n'eixirá un gran foch.
Quan lo gegant los assolia tiraren la pinta á terra, mes con lo
pensament atravessa també'l foch prompte torná á conseguirlos.
--Blancaflor que'n som perduts, altre volta torna ton pare á esser
aquí.
Ella que's treu una xinel·la y li diu: --Quan nos vagia á agafar, tira
la xinel·la á terra y n'eixirá un gran mar.
Y sortí la mar y ells á l'altre banda y encara que lo pensament
travessa també'l mar, com ja eran als Estats del Princep, lo gegant
no hi pogué res.
Y Blancaflor y'l princep s'enmaridaren y foren molt felissos,
visquentne molts anys.
## La ventafochs.
Una dona casada ab un home que de son primer matrimoni havia tingut
una filla, tenia á eixa tan avorrida, que no li feya fer sino las
pitjors feynas y estar sempre á la cendrera, rahó per la qual li deya
la Cendrosa. En cambi á las sevas duas fillas, las tenia contempladas
y ben vistas, com que sempre se las enduya á festas y las feya anar
molt ben vestidas.
La Cendrosa á qui deyan també la Ventafochs per la feyna que sempre li
feyan fer, era molt guapa y soferta, tan com lletjas y entonadas las
altres, aixis es que tot ho prenia ab paciencia y fins ab agrado feya
lo que li manavan, mes un dia li donaren un sach de mill pera que
l'esclofollés mentres sa madrastra y germanas eran fora y per mes que
treballava may se li acabava la tasca, com que la pobreta's posá á
plorar. Y veus aquí qu'en mitj del plor se li aparegué una vella,
velleta, que li doná una ametlla y's posá á fer la seva feyna. La
Cendrosa trenca la ametlla y's trova ab un vestit d'or que tot ho
relluhia. Se'n va á missa y tothom se la mirava, fins lo fill del rey
que s'era prendat de tanta gentilesa, y un xich avans de acabar se'n
va cap á casa seva y's posa lo vestit de Cendrosa.
Arriban la madrastra y germanas y comensaren á dirli:
--Haguessis vingut á missa! quina noya tan hermosa hi haurias vist, ab
un vestit d'or que tot relluhia! Y ella'ls deya: --Potsé si, potsé
no, potsé si qu'era jo.
--Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá fochs. --y la feren anar á la
cendrera.
Al sendemá li donaren per feyna lo pelar tota una saca de monjetas; la
noya s'ho posa á fer y may acabava, com que's posá tota trista, mes
veus aqui que se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una
avellana y's posá á fer de la seva feyna, y ella que la trenca y's
trova un vestit tot de plata qu'encantava.
Sel posa y se'n va á passeig, que tothom n'era admirat, fins lo fill
del rey que la va coneixe y no sabia deseixirsen, y que quan ella va
fugir cap á casa seva, maná á sos patjes que per tot arreu la
cerquessin, tant li agradava.
Quan arribaren sa madrastra y germanas, tot era dirli:
--Si haguessis vingut á passeig! quina noya haurias vist ab un vestit
de plata qu'encantava! Y ella'ls deya: --Potsé si, potsé no, potsé
si qu'era jo. --Arri allá la Ventafochs, valdria mes que te'n
anessis á la cendrera.
Al altre dia li donaren un sach d'arros perque'l triés mentres fossin
fora y se'n anaren al ball que'l fill del rey donava. La Cendrosa
vejentse ab tanta feyna li vingueren las llágrimas als ulls quan de
sobte se li aparegué altre volta la velleta, que li doná una nou y's
posá á fer la seva tasca.
La noya trenca la nou y li surt un vestit tot de campanetas; se'l posa
y se'n va cap al sarau del fill del rey, ahont així que hi va entrar,
totas las damas se moriren d'enveja, mes lo fill del rey la va
coneixe desseguida y en tota la nit gaire be no va deixarla, com que
sempre hi va ballarhi.
Veus aquí que tant y tant ho va ferho y ella tant y tant be hi estava
que sens'adonarsen se va trobar que finia la festa y no tingué mes
remey qu'apretarne á corre y ab prou feynas arribar á casa seva.
Sa madrastra y germanas, tot era dirli:
--Si haguessis estat al ball! quina noya tan hermosa ab un vestit de
campanetas haurias vista.
Y ella'ls contestava: --Potsé si, potsé no, potsé si qu'era jo.
--Mirat la Cendrosa, arri allí á ventá'l foch.
Mes veus aquí que ab la pressa qu'era fujida, per la escala li caigué
una xinel·la de cristall que no's pogué entretenir á cullirla y
que'ls criats van trobarne. La van donar al fill del rey, qui
coneixent que seria de la noya, va manar fer un pregó de que's
casaria ab aquella á qui vingués bé la xinel·la.
Totas las noyas se la emprobaren, mes á cap venia be, de tan petita,
y'ls patjes anavan de casa en casa, sens trobar de qui era. Per fi
arribaren á la de la Ventafochs y demanadas las noyas que hi havia,
eixiren las duas fillas á cap de las quals pogué entrar la xinel·la,
y ja quasi se'n anavan quan un d'ells preguntá si hi havia alguna
altre noya y si be la madrastra'ls digué que be hi era, mes qu'era
inutil probarli, perque may se movia de la cendrera, los patjes la
feren sortir y li emprobaren la xinel·la, la qual li venia tant y
tant be que tot desseguida coneixeren qu'era d'ella y la dugueren
devant del fill del rey, qui la va reconeixe y's casá ab ella.
## La perera.
Un pare tenia tres fills y en la seva horta una perera, que llevava
unas peras tan grossas y bonas com no n'hi hagués d'altres en la
terra. Mes cada nit se'n trobavan á faltar una que no sabian com
podia esser. Per lo qual foren de parer d'anar á vetllarlas y se n'hi
aná lo fill mes gran, y
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era,
mes la son lo vencia y s'adorm.
Tocan las dotze, volta la perera, la pera ja no hi era.
Ell que se'n torna á casa seva,'ls hi esplica y'l mitjá diu: --Ja hi
aniré jo. Y á la nit següent va anarsenhi, y
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era;
mes la son lo vencia y s'endormisca.
Tocan las dotze, s'alsa depressa, volta la perera, la pera ja no hi
era. Y se'n va á casa seva y'l germá petit que diu: --Ja hi aniré
jo. --Y va anarsenhi.
Tocan las deu, volta la perera, la pera encara hi era.
Tocan las onze, encen llum, volta la perera, la pera encara hi era; y
la son lo vencia, mes ell vetlla.
Tocan las dotze, y al punt que queyan, te veu un aucell gros y negre,
que pren la pera y pega volada. Ell que li corra al detrás, sense
perdrel may de vista, fins que veu que's fica dins un pou tan fondo,
que feya feredat sols de mirarlo, y s'entorna á casa seva que ja
estavan ab molta d'ansia,'ls hi conta qui era'l que'ls prenia las
peras y ahont s'amagava, y tots junts van anarsen per si podian
matarlo.
Lo germá mes gran va esser qui primer hi volgué baixarhi, lo lligaren
ab una corda, mes encara no era á mitj pou, va tocar la campaneta que
espressament duya y'l van pujar desseguida. Llavoras volgué
baixarhi'l mitjá, mes encara no era una mica mes avall d'ahont havia
baixat lo gran, que toca la campaneta, y van pujarlo. Lo mes petit de
tots va baixarhi y amolla, y amolla corda, que may n'hi havia prou, á
la fi va arribar al fondo ahont hi havia tres portas. Ell que truca á
la primera y surt á rebrel una vella ab uns uyals molt grossos que li
eixian per damunt la boca, y á la quina preguntá ahont era l'aucell
negre que se'ls menjava las peras de casa seva. Lo qual no volia
dirli la vella, mes tant y tant ell va perfidiejarne que per fi li
digué, que truqués á la porta del costat que potser allí li dirian,
mes que s'anés ab cuidado, perque hi havia un gegant que matava á
tots los que hi anavan. Ell que se'n hi va, troba una espasa
rovellada, la pren y truca, y desseguida surt á obrirlo un gegant que
s'abrahona damunt d'ell, mes com portava l'espasa li venta cop á las
camas y'l deixá estés á terra. Se'n entra á dins y't troba un palau
gran y hermos com cap altre, mes tot deshabitat que dava feresa, quan
tot d'un cop, una veu prima y clara que mostrava esser de dona,'l
crida y li diu, qu'era una princesa encantada y qu'anés á la vella
que li diria com ho tenia de fer pera desencantarla: y no veya á
ningú, mes se n'hi va, y la vella no volia dirli en cap manera, fins
que'l jove cremat li pega cop d'espasa, y li trenca un dels uyals en
mil bossins y micas y llavoras va dirli que anés á la tercera porta y
que si podia matar un negre que hi habitava, tot se desencantaria. Lo
jove que se n'hi va, truca á la porta y quan surt lo negre li pega
cop d'espasa que'l deixa al siti, y tot va ressonarne y li aparegué
una hermosa noya, guapa com un sol, que va dirli qu'era la princesa y
que li regraciava lo que havia fet per ella. Desseguida va lligarla á
la corda, va trucar la campaneta y se la enmenaren cap amunt. Mes los
germans així que la vejeren s'agradaren tan d'ella y foren tan
sorpresos, que junt ab lo seu pare se'n va anar cap á casa seva, sens
pensar en lo seu germá que allí dins quedava.
Y ell espera y aguarda fins que á l'ultim preveyent lo que havia
succehit, se'n aná á trobar la vella pera que li digués com ho tenia
de ferho pera eixirne, mes aquella era tossuda y no li volia dir fins
que'l jove li ventá cop d'espasa que li trencá l'altre uyal, y quedá
de cop desencantada y una hermosa dona, que li digué que podrian
eixirne per un forat molt lluny que's veya, com lo cos d'una agulla
de tan petit que n'era. Y se n'hi van anar, y detrás d'ells una munió
de gent de la que en lo palau havia sigut encantada y despres de
caminar molt n'isqueren á la terra clara, prenent cadescú lo camí que
millor li convenia.
Y'l noy se'n aná en vers á casa seva, en la quina fou arribat quan ne
feyan unas grans festas per la boda del seu germá gran ab la
princesa. Y ell n'era tot sorprés y reptá á los seus germans y pares,
y se'n mové gros albalot y disputas, fins que'l pare las paivagá
dihent que pus se tractava de qui havia de casarse ab aquella, fos
ella mateixa qui escullís, servant tots la sua sentencia, com ho
prometeren, y la princesa llavoras, per tal qu'era agrahida, escullí
per espós á qui del encantament la havia treta, y's casá ab ell, ab
lo qual ne fou princep, que be s'ho mereixia.
## La fillastra.
Un home viudo s'havia casat ab una dona viuda també, la qual com
aquell tenia una filla de son primer matrimoni. Era la noya del home
un tresor d'hermosura y gentilesa, sent així que l'altra era lletja y
dolenta y tan com lletja superbiosa, mes la mare se la estimava molt
y tenia aburrida á sa fillastra que ni en pintura la podia veure, de
manera que li encomenava sempre las pitjors feynas de la casa de la
qual l'hauria volguda fora. Per aixó un dia li va manar qu'anés al
riu á omplir un cove d'aigua y que no hi tornés pas sense portarli.
Veus aquí que la noya se'n va anar ab lo cove y plora que plorarás á
la vora del riu; per mes que feya no podia omplirlo, per lo que no
gosant tornar á casa seva per por de la madrastra, se'n aná riu
amunt, riu amunt, fins que'n trobá una casa, ahont ab gran consol
s'hi va ficarshi, esperant esser recullida pus que n'estava morta de
fret y gana.
Mes veus aquí que á la casa no hi trobá ningú sino un gosset y tot mal
arreglat y dispost que res era á lo seu puesto, y com ella era
endressada y cuidadosa, agafa una escombra y ho neteja tot,
arregla'ls llits, reviu lo foch y fa lo sopar; y quan tot ho tingué
així fet sent soroll y't veu venir tres gegantas y podeu contar la
por qu'ella agafaria, per ço es, que corrents y sens saber ahont
ficarse millor, s'amagá dins de la pastera.
Y arriban las gegantas y troban la casa tan ben arreglada, y'ls llits
fets y'l sopá cuit, y diu la una: --Si sapigués qui ho ha fet li
posaria una estrella al front. Y diu l'altra: --Jo faria que sas
paraulas se tornessin brillants. Y diu la darrera: --Si jo ho
sapigués li donaria lo que desitjés mes en la terra.
Y veus aquí que'l gos tot lladrant, lladrant se'n anava dret á la
pastera y deya:
Clak... clak... clak
dins la pastera s'ha amagat.
Lo qual vist per las gegantas se n'hi van, obran la pastera y troban á
la noya, y l'una li posa una estrella al front y l'altra fa que sas
paraulas se tornin diamants y perlas y l'altra li dona un cove plé
d'aigua qu'era lo que mes desitjava.
Tota contenta la noya se'n va anar cap á casa seva, ahont podeu contar
quina admiració causaría véurela ab una estrella al front y portant
un cove plé d'aigua. Per aixó es que li preguntaren d'ahont ho havia
tret y la noya comensa á contarho, mes tant bon punt diu la primera
paraula, que de sa boca comensan á eixir brillants y perlas y com mes
enrahonava mes n'hi eixian. Tots se'n maravellaren, mes corsecan
l'enveja á la madrastra y germana, eixa se n'hi volgué anar y prenent
un cova feu via envers lo riu y riu amunt, riu amunt, arriba á casa
las gegantas, ahont tampoch hi trobá ningú sino es lo gosset y la
casa tota ben arreglada y'l sopá fentse y'ls llits parats y
dispostos, y per ço, pensant ella com n'haurian esment las gegantas
de que n'era allí, pensa que lo millor seria desarreglar la casa,
apagar lo foch y desfer los llits y aixís ho feu y sentint fressa
corra y s'amaga dins de la pastera.
Arriban las gegantas y quan troban tot alló d'aquell modo, diu la
una:
--Si jo sapigues qui ho ha fet li faria eixir una broticia en lo
front. Y diu la segona: --Jo faria que sas paraulas se tornessin
serps. Y l'altra diu: --Si jo ho sapigués faria que no tingués lo
que desitja.
Y veus aquí que'l gos tot lladrant, lladrant, se'n anava dret á la
pastera y deya:
Clak... clak... clak
dins la pastera s'ha amagat.
Las gegantas se n'hi van, obran la pastera y al trobarla amagada, ab
reganys la trehuen al defora. Ella se'n va en vers sa casa y hi
arriba ab una bruticia al front y ab lo cove vuit, y la seva mare
tota enujada li pregunta com era alló, mes encara no va obrir la boca
quan comensan de sortir serps de la seva boca, y com mes enrahonava,
mes n'hi eixian que tothom ne fugia.
Podeu contar si se'n enujá la seva mare, y creyentse que era alguna
mala art de la seva fillastra si aburrida la tenia mes aburrideta la
tingué encara, com que li feya fer las pitjors feynas y sempre la
renyava fins que la tragué de casa.
Y la pobre noya quan se vejé tota sola é hiverna en mitj de la isarda
selva, se posá á plorar á llágrima viva que donava llástima, y aixís
los falconers del fill del rey, qu'anava de cassa, van trobarla, los
quins condolguensen li presentaren, y'l fill del rey, veyentne una
noya tan gentil y bella ab una estrelleta al front que tant brillava,
li'n feu contar la historia y se'n agradá d'ella que prompte va
casarshi, fentla princesa y reyna, mentres que sa germana restá ab la
bruticia al front y per sempre mes pobre y dolenta.
## La bruixa del ferrer.
Vivia en un poble un ferrer, lo qui tenia á la seva dona bruixa, sens
ell saberho. La qual cada dissapte, en sent las dotze horas de la
nit, desapareixia de casa seva, y se'n duya á l'aprenent que cansat y
afadigat y mitj mort de son, quasi no se'n adonava.
Vola que volarás ben prompte era á la cova en que las bruixas se
reunian. Una per una, totas hi anavan arrivan que feyan por de veure,
encenian una grossa caldera al mitj, hi tiravan las sevas hervas, y
comensavant de fer sardanas y mes sardanas ab uns crits y y xiscles
horrorosos, que'l aprenent, despertantse, quasi de por arribava á
perdre'l mon de vista. Tan, mes quan lo fum de la caldera era tan
estrany y calitjós que no pareixia sino fet adrés pera matar á
qualsevulla persona.
Quan la caldera bullia de fort, cadescuna feya los seus conjurs y
untantse ab lo such estrany, pegavan volada á ferne de las sevas,
sino que la bruixa del ferrer, per anar mes descansada, tirava avans
unas morrallas encantadas damunt del aprenent, y est quedava
convertit en cavall, á damunt del qui anava tota la nit la bruixa;
fins que al arrivar lo clar, las hi treya y tots dos de cop eran á
casa seva.
L'aprenent, d'aixó'n valia menos, com que cada dia s'anava enmalaltint
mes y tornantse mes magre. Per lo qual los seus companys tot era
preguntarli qu'es lo que li passava, mes ell no'ls ho volia dir, fins
que tant li pregaren, que'ls hi contá. Y un d'ells que li diu: --Y
per aixó t'apuras? Donchs, quan vingui lo dissapte, mentres las
bruixas fan los seus untets y conjurs, n'agafas las morrallas y al
finir aquells, de cop las tiras damunt de la mestressa y veurás com
te'n desixes.
Veus aquí que al dissapte següent, la dona del ferrer en tocantne las
dotze horas, n'agafa l'aprenent y fuig de casa seva. Vola que volarás
arriba á la cova ahont las bruixas se reunian, comensan totas
plegadas de fer bullir la caldera y tan bon punt acabavan de fer los
seus conjurs, quan l'aprenent, de cop, tira las morrallas damunt de
sa mestressa y eixa queda convertida en caball, que be volia
escaparse, mes l'aprenent ab las morrallas fortament la subjectava.
Quan las altres bruixas van adonarsen, comensaren á volar pe'l seu
damunt ab uns horrorosos crits y xiscles per veure si li podian fer
deixar; mes ell ferm, pega volada y la dirigeix en vers á casa'l seu
amo. Truca á la porta y diu á n'aquest que li havian menat aquell
cavall pera que'l ferresin. Amo y aprenent lo ferman, encenen la
fornal y comensan á apariar lo ferro. Ella be prou que volia esplicar
al amo com era la seva dona y se'l mirava ab ulls piadosos, mes la
veu li mancava y lo ferrer, ab las ferraduras á la ma, vermellas de
tan encesas qu'eran, una á una las hi aná clavant, sense ab res
pararse.
Quan lo tingueren ferrat de totas quatre potas, lo aprenent lo
desfermá y se l'endugué al defora, anantsent al llit pera dormirne. Y
la dona tingué de passar tota la nit á la serena, plorant de dolor y
rabia, fins que al clarejar se'n entrá á casa seva y's ficá al llit
con solia. Y quan fou hora de llevarse, veyent lo ferrer que no ho
feya, la aná á cridar pera que baixés, á lo qual ella tota adolorida,
li digué que no podia, pus que be sabia éll qu'era ferrada de peus y
mans y li esplicá tot lo que havia succehit y la seva bruixeria.
## Lo trist.
Un pare al anarsen á fira, preguntá á cada una de sas tres fillas,
qu'era lo que volian que'ls dugués d'ella, y la mes gran va demanarli
una manilla d'or, la mitjana un anell de diamants y la mes petita un
collaret de coral.
L'home se'n aná y quan hi fou va comprarne l'encarrech de las duas
primeras, mes ab lo brugit de la fira y lo tart que's feya no's
recordá del collaret de la petita, sino quan ja s'entornava, que á
temps no hi era. Per aixó se posá tot trist, quan se li aparegué un
home lleig com cap altre que tenia set pams de nas y altres set de
boca, y lo qui en sa cara mostrava be la tristor que sempre tenia,
rahó per la qual l'anomenavan lo Trist. Lo quin home volgué consolar
al pare y li oferí un collar de coral com demanava, si en cambi li
prometia entregar una de las suas fillas á lo que consentí aquell.
Mes prompte se'n penedí y se n'hauria penedit mes encara, sino li
hagués vingut cada volta que ho feya un gros maldeventre que no li
desapareixia fins á tornar altre volta á volguer cumplir la sua
promesa.
Arribá casa seva que totas las noyas ja l'esperavan y doná á cada una
lo seu encarrech, mes s'aná possant tant y tant trist que la noya mes
gran no pogué menos de preguntarli lo perqué de la sua tristesa. Ho
esplicá lo pare y digué com n'havia promés una d'ellas, mes la gran
no volgué anarhi. Continuá la tristesa, cada dia mes fonda y la
mitjana va preguntarne la causa, mes quan sapigué qu'una d'ellas
tenia que anar ab lo Trist en cap manera volgué ser ella. Per aixó
quan la tristesa aná essent mes grossa en lo pare, y la filla petita
vejé que sas germanas no li havian poguda treure, se n'hi aná ella,
la qual tan bon punt sapigué la causa, quan tot de seguit digué al
seu pare que l'acompanyés cap á trobar l'home que era causa de la
seva tristesa.
Se'n anaren tots dos junts, pare y filla, fins que foren en un bosch,
en lo quin lo pare á un degut indret doná tres cops á una pedra y á
lo tercer obrintse, n'aparegué lo Trist que dava basarda sols de
veure, mes la noya havia donada sa paraula y ab alló anava la vida de
son pare, aixi es que sens cap dupte, despedintse d'est, se ficá á
dins de la roca.
Ne vejé desseguida un palau y hermosos jardins y boscos plens de flors
y aucells de totas menas, lo Trist los hi ensenyá, va regraciarli
molt la mercé que li havia feta y li digué que allí trobaria tot quan
desitjés y que era tot á lo seu voler; qu'á n'ell no'l veuria sino
quan lo desitjés veure, pera lo qual no tenia mes que cridarlo; y va
desapareixe.
Y veus aquí que en aquella soletat pasejantse la noya un dia per los
jardins, ne va veure que l'aigua d'un riuet que per allí passava, en
lloch de serne hermosa y clara com sempre, n'era tota térbola y
bruta. Ella se'n estranyá tota y cridant á lo Trist est va dirli,
qu'era perque n'estava malalt lo seu pare. La noya li pregá que la
deixés anarlo á veure, mes lo Trist per por de que no tornaria no
volia donarli llicencia, fins que per fi á los seus prechs y
llágrimas va accedirhi, posantli per condició que aixís que sentis la
campaneta de la seva cambra ne tornés desseguida.
Lo pare n'estava malalt, mes quan vejé á la noya fou tan gran sa
alegría que s'aná apariant, apariant en gran manera y torná lo goig
en la casa, mes un dia va sentirse la campaneta assenyalada y la noya
ab prou dolor de son pare y germanas va tornarsen cap á lo palau
ahont vivia.
Mes al cap d'un quant temps passejantse la noya per lo mateix jardí,
va veure que'ls aucells n'eran tot tristos y cap d'ells cantava, va
cridarne á lo Trist y est va dirli que lo seu pare n'era malalt altre
vegada; li demaná ella permís per anarhi y li fou concedit ab tal que
tornés aixís que sentís la campaneta. Lo pare n'estava malalt, va aná
guarintse poch á poch y quant ho fou, va sentirse la campaneta y la
noya no tingué mes remey, ab prou condol de casa seva qu'entornarsen
al palau ahont vivia.
Y quan hi fou, un dia tot passejantse va veure que tots los arbres
tenian la fulla seca y morta, va preguntar al Trist perque aixó
succehia essent primavera y'l Trist va dirli qu'era que'l seu pare
estava malalt altre volta de grossa malaltia. La noya va demanarli
per anarhi y ell li concedí ab tal que tornés aixís que sentís la
campaneta.
Lo pare n'era molt malalt, aixís es que la malaltia fou llarga y ab lo
molt que ab la noya estigueren junts y lo que ella feya estimarse,
quan arribá á esser convalescent y quasi bó, comensaren pare y
germanas á tenir pena per quan tingués d'entornarsen y á pregarli que
no ho fes encara que sentís tocar la campaneta. Lo cas es que un dia
aqueixa va tocarne y la noya si be volia anarsen, tant y tant la
pregaren que resolgué quedarse: al dematí següent altre volta se
sentí la campaneta y la noya ab llágrimas als ulls, los pregá que
deixessin marxarla, mes lo pare n'era tan trist y li demanava tant de
veras que no pogué ferho, y al tercer dia torná á tocar la campaneta
mes ab un só tant mort y trist, que la noya n'arrencá á fugir tota
depressa sens dirne res als de casa seva.
Arribá al palau tota conmosa y comensá á cridar per tot arreu al
Trist, mes est no responia, corregué totas las cambras, lo bosch, lo
jardi y en lloch va trobarlo, fins que en un racó d'aquest va veure
unas rosas, qu'eran las qu'ella mes estimava, totas mústigas y
caigudas, y veus aquí que va arrencarne una, quan tot de seguit va
veure á lo Trist que li aparegué en forma de bell home y que li
esplicá com ya quasi era mort per la seva tardansa: que per malas
arts era encantat en lo palau, y que al arrencar la rosa per ella tan
volguda lo havia desencantat, pera lo qual y en agrahiment de lo que
per ell havia fet de deixar germans y pares, d'aquella hora en avant
ne seria princesa, pus ell era'l fill del rey y la prenia per
esposa.
## Lo taronger.
S'esqueyan tres noyas, fent conversa de lo que se'ls esdevenia, quan
com s'ensopegués á passar per allí lo fill del rey, una d'ellas que
va dirne:
--Si jo m' hi pogués casar, tindrian los meus fills una estrella en lo
front.
Lo qual ohit per lo princep, volgué saber la que ho deya, y encara que
no gosavan, á la fi van dirli y se'n agradá ell de la noya, que se la
endugué al palau dels seus pares y aprés s'enmullerá ab ella, cosa de
la qual n'hagueren gran enuig dos germans qu'ell ne tenia.
Y visqueren en tota pau y ditxa, fins que se'n mogué guerra en lo
regne, á la que'l princep tingué que anarhi, y quan hi fou, n'infantá
sa esposa dos noyets gentils y hermosos, los quals en lo front tenian
una estrella. Mes los germans se morian de rancunia y per ferlos
perdre los ficaren dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de
dessota del palau, y l'aigua se la aná enmenant cap avall, cap avall
fins á un bell jardi, ahont lo jardiner va recullirla y criarse'ls
dos noyets com á fills propis. Y los dos germans escrigueren al
princep que la sua muller n'era parida, mes ab tanta desgracia que'ls
infants havian mort al naixe.
Torná lo princep de la guerra que fou gran la sua dolor, y per
succesió de temps se'n mogué un'altre, á la qual també hi tingué
d'anarhi, y quan hi fou n'hagué la esposa una noya, gentil y bella
com un sol, la qual á cada ma tenia una rosa. Y los germans
d'envejosos la tiraren riu avall dins una caixeta blanca y á la mare
van tancarne dins un castell pregon y fosch que may s'hi veya,
escriguent al seu germá que la sua esposa era deslliurada d'una
infanta, mes ab desgracia tal, que havian mort princesa y noya.
Y anant riu avall la caixa, fou recullida per lo mateix jardinér que'n
criava á los dos noys, y's criá á la noya, fins que un dia, essent
vell y vejentse que la mort ja l'assolia, los cridá á tots tres y va
dirlshi, que no eran pas fills d'ell com se pensavan, sino que los
havia recullit del riu, que anavan aigua avall dins una caixeta, sens
que'ls pogués dir qui eran los seus pares.
Y morí l'home y tots tres resolgueren anarsen pe'l mon á cercarlos y
camina que caminarás, ne trobaren una vella la quina'ls hi va
preguntar ahont anavan, y ells que li digueren, y'ls va respondre que
seguissin aquell camí que duyan, al cap de vall del qual trobarian
una salvatjosa selva y en lo mitj d'ella un arbre tot carregat de
taronjas, que agafessin la del bell cim y en ella trobarian un
aucellet que'ls hi diria qui eran los seus pares.
Y ne foren ben contents y regraciaren á la velleta pe'l bon consell
que'ls dava y camina que caminarás fins que arribaren á n'el bosch, á
la entrada del quin pera reposarne s'hi guarniren una cova. Y ja
reposats un bon xich, digué l'un dels noys, que se'n volia entrar á
cercarne la taronja, mes lo bosch feya tanta basarda, que la
germaneta li demaná, com ho faria pera saber si li anava be la anada
ó si per cas moria en ella. Y li doná lo seu germanet, uns rosaris,
dihentli, resals cada dia, que mentres los puguis passar senyal que
viuré encara, mes quan no puguis allavoras contam per mort.
Y ab prou angoixa se'n marxá y al esser al dins del bosch, ell que't
sent una veu que li diu:
--Girat, girat.
Y tant y tant li va dir, qu'ell que's gira y queda mort.
Y á la noya aquell dia se li deturaren los rosaris á las mans que no
pogué passarlos.
--Ay pobre de mi, que lo nostre germá es mort!
Y l'altre diu:
--Ja l'aniré jo á cercar y ab ell la taronja del cim del arbre.
Y la noya que li diu: --Mes com ho faré pera saber si per cas te mors?
Y'l germá va donarli un ganivet, dihentli:
--Quan d'eix ganivet ne rajin gotas de sanch, senyal que hauré mort, y
se'n va anar.
Y veus aquí que quan fou al mitj del bosch, sent una veu que li diu:
--Girat, girat.
Y tant y tant li va dir qu'ell que's gira y queda mort. Y del ganivet
de la noya van rajar aquell dia gotas de sanch, y ella que diu:
--J' aniré jo á salvar á mos germans y á cercarne la taronja.
Y tota resolta se'n entra á dins del bosch y en ell, te sent una veu
que li diu.
--Girat, girat.
Mes ella no's volgué girar, ans be agafant los rosaris aná
desgrunantlos per lo camí que feya y aixis que'ls anava desgrunant la
veu s'anava fent fosca y mes fosca, fins que se li acabaren los
grans, tot just quan arribava al taronjer y la veu ja mes no va
sentirse. Ne cullí la taronja del cim del arbre, la obrí pe'l mitj y
al bell punt n'isqué un aucell de tots colors, que's posá á refilarne
y ressonant tot lo bosch, se desencantá aquest, com també los germans
de la noya, que no eran morts sino encantats.
Y tots tres se'n anaren ab lo aucell, ben contents, y quan van esser
fora del bosch, ne trobaren á lo rey que'n venia de la cassa, lo qui
cercava lloch pera reposarne, y ells lo convidaren á menjar dins de
la seva cova. Y mentres menjavan, l'aucell no volia tastar res, ans
anava voleyant de l'un á l'altre, com si'ls volgués dir alguna cosa,
fins que'l rey coneixentho, va manarli que parlés.
Y contá l'aucell com los noys que tenia al devant eran los seus fills
y filla que tingué de la sua esposa, quan essent princep aná á la
guerra. Y lo rey ne restá tot sorprés y ab tota ansia li va preguntar
si la reyna era viva ó morta, á lo qual digué l'aucell, que li
llevessin tres plomas del cap, que las tiressin enlayre y que allí
ahont anirian hi havia la seva esposa, que n'era viva encara, y aixís
ho feren y voleyant, voleyant las plomas, anaren envers lo castell
ahont era tancada, pregon y fosch que may s'hi veya, y'l rey ne fou
content, mes n'hagué també enuig d'aixís trobarla y se la endugué ab
los seus fills y filla, qu'ells tenian una estrella en lo front y
ella á cada ma una rosa, visqueren molts anys ab tota ditxa, no sens
que fessin castigar incontinent als malvats germans, fins á perdres
la seva mena.
## La gavia d'or.
Un pare s'era agradat tant de la seva filla, que deslliberá de casarse
ab ella. Lo qual portava tant temerosa la casta honestitat de la
noya, com que fins fent tort á natura, d'ell se'n apartava y son
filial amor li atenyia. Y fou de bon consell lo anar á trobarne al
pare confessor perque la guarís de tanta pena, qui doná per arbitre
lo que'n fes de resposta al pare, que ab ell se casaria quan li
portés un vestit que fos de tots colors y menas, com que la tal cosa
tingués ell per imposible.
Lo pare cassa que cassa tot lo dia, y tot lo dia al bosch que may
parava, fins que per atzar de fortuna, ne cassá de tots aucells y ab
sas plomas ne feu un vestit que tots los colors mostrava. Y ple de
joya lo portá á la filla, á la qual n'esdevingué tanta amargura, que
mes no podia, y demaná consell altre volta al pare confessor, qui
li'n doná de remey lo dirne al seu pare, que ab ell se casaria, quan
li fes present d'un vestit de peix: que ho tenia per imposible.
Y'l pare ab dalit pesca que pesca, que nit y dia á la mar passava y
sort de sa fal·lera que n'hi feu un vestit de la escata de tots los
peixos de la mar salada. Lo porta á la noya ab lo cor ple de
gaubansa: mes ella, mes trista encara, que estrema la sua dolor era.
Y demana bon consell al capellá que la confessava, qui li diu que
demani á lo seu pare un vestit que siga fet d'estrellas.
Y l'home busca per la terra, los diamants y pedras viroladas y per la
mar las perlas, y las fa tornar estrellas; y n'arregla un vestit per
la seva filla.
Dolor semblant no se's vist may en la terra; eran sos ulls dos fonts
viventas y'l confés l'aconsolava, mes no podia.
--Demánali donchs una gavia d'or ahont tu hi capigas y quan la tingas
t'hi tancas dintre.
Y per ultim dó, la noya, demaná al seu pare, la gavia d'or, ahont ella
pogués estarhi.
Lo pare obra las entranyas de la terra y á grapats n'arrenca l'or
perque'l netejessin y cent homens com gegants nit y dia hi treballan
que may paran, y fan la gavia que n'era tota closa com una capsa,
sino es al dalt ahont hi havia un forat pera respirarhi. Y la portá á
la filla que d'angoixa n'era tota plena y li diu: --Cel y terra per
tu ne son mogudas.
Mes la noya aixís que la veu, s'hi tanca y ne comana al seus criats
que se la enmenessin en lloch ahont ne fos segura. Los quins n'agafan
la capsa y la portan pe'l mon fins trobarne terra ahont deixarla.
Quan veus aquí que un dia passantne per un reyalme, ne vejeren á
tothom ple de tristesa, y'ls demanaren los hi fessen mercé de
dirloshi la causa d'ella. A lo qual van respondre qu'era que'l fill
del rey, n'era trist tant temps feya, que res l'aconsolava, com que
temian per sa vida, y que pus ells portavan capsa tan bona, que'ls hi
volguessen vendre, qu'ells ne farian present á lo seu princep y
potser ne guariria.
Y'ls dolents del criats, per preu de diners se la venguéren.
Veus aquí que á la nit quan lo princep dormia, la noya que obra la
capsa, ne surt d'ella, y anantsen dretament al llit del princep
n'escriu damunt de sa ma esquerra. Y se'n torna á tancarse.
Y en se'n l'endemá al matí, quan lo princep se lleva y's veu la ma
escrita, ne fou fort enujat, com que no volgué may mes, com succehia,
que la sua madrastra li tanqués cada nit la cambra per la banda
forana.
Y á l'altre nit lo princep, se tancá per la banda de dintre y se'n
adorm que res ne pensava, quan á la mitja nit ne surt la noya y l'hi
escriu damunt de la ma dreta. Y se'n torna á la capsa.
Lo princep no ho capia, com no fos alguna fada que en sa cambra era,
per ço á la nit següent, deslliberá de vetllarne, si be que mostrant
que se'n dormia, y quan fou á mitja nit, vejé eixirne de la capsa tan
gentil donzella, que somni ho creya, y s'adressá y ab cortesia com á
caballers pertoca, li demaná digués, com era allí en la capsa y qui
n'era. Y ella li contá, salvant sempre l'honor del seu pare, com
n'era tinguda de fugir de sa terra per mal fat de uns amors lascius y
deshonestos.
Y li plagué al princep la resposta, y se'n agradá de la noya, que may
mes trist, no se'l va veure, y tothom n'era content, y maná que
d'aquell dia en avant fossen entradas duas raccions en sa cambra,
cosa la qual á tothom estranyava.
Mes veus aquí que per dissort de la doncella, lo princep tingué d'anar
á la guerra, y prou ne fou trist d'anarhi y mes de deixarla, com que
li feu present d'un anell per mostra de recordansa; y encomaná als
seus criats que cada dia entressin en sa cambra una racció de vianda,
que no se'n oblidessin pas, pus que li anava á n'ell la vida.
Y quan ab tots sos caballers fou á la guerra, y en lo palau restaren
solsament los criats y patjes, se van concertar tots junts pera saber
quina la causa era, d'ordre tan estranya, se'n anaren á la cambra del
princep, y pe'l pany de la clau van mirarne á dins qui hi havia, y
com vejessin una noya tan gentil y hermosa, deslliberaren de robarla
y véndressela sobre tot ab la capsa que era tan bona.
Obriren la porta y'ls fellons la robaren y tancadeta en la capsa pe'l
mon van endúrsela per veure qui mes ne donava, y com la capsa era lo
que tothom volia y la persona en res adineravan, despullaren de sos
vestits á la noya, la llensaren á una bardissa, que tota va
espinarla, y vengueren capsa y vestits ab preu que s'ho valia,
fugintne apres en terras llunyanas.
Y la mesquina de la noya era allí dins, que feya uns sospirs que
s'entravan á l'ánima, quan ab sos grossos remats van passar per allí,
uns pastors, que sempre son gent bona, y condolguts de la donzella
li'n donaren un vestit dels seus y ab ell la feyan anar á guardar los
porchs de casa seva.
Y veus aquí, que'n fou acabada la guerra, y'l princep ab sos caballers
se'n torná á son regne, y quan fou en lo palau, ab dalit amorosa
arribá á la sua cambra que la capsa d'or ja no tenia, lo qual quan
ell va veure ne fou pres de dolor estrema y sapiguda la causa, á sos
caballers maná incontinent que pam de terra no deixessin pera veure,
per si trobavan la donzella que dins la capsa era. Y'ls comaná la
llestesa, y'ls dongué senyals de sa figura, y tots s'escamparen per
la terra, mes en part ni partida la trobaren.
Y'l princep ne restá trist que may parava de plorarne y semblava que's
moria, tant que'l seu pare ordená fer veus de pública crida, oferint
tota riquesa á qui trobés manera de tornarne al princep l'alegría.
Y los pregoners del rey anavan per poblats y vilas, quan un dia en la
montanya ne sentí la veu la porqueirola y desseguida preveyentne
cura, llicencia va demanar als seus amos, si darli volian, d'anarne á
consolar á lo seu senyor y princep. Mes los pastors la tingueren per
alocada, que sols s'en reyan, fins que tant y tant va pregarne, que
llicencia li van concedir: y ella que se'n va tota sola é hiverna per
eixos mons de Deu, travessant neus y plujas, cap al palau, que en cap
manera volian deixarla entrar, y ella perfidiejant digué com sols al
princep li deixessin veure, que content ne fora; y ho van ferho, mes
lo princep no's va moure, que casi un mort semblava.
Y ella, que s'hi atansa ab tot recato y li mostra l'anell qu'era del
seu voler prenda. Y aixís que'l veu lo jove, cobra esperit y vida y
ple de joya la pren á n'ella als seus brassos y la mostra á tothom
com á la seva promesa esposa. Y la feu vestir com li pertocava y
s'alsaren á vol las campanas, y se'n feren torneigs y justas, y
lluminarias, y festas y quan bodas foren tractadas, s'enmullerá ab
ella, que per sa virtut reyna y senyora fou de tota la mar y terra.
*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LO RONDALLAYRE ***
Updated editions will replace the previous one—the old editions will
be renamed.
Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright
law means that no one owns a United States copyright in these works,
so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United
States without permission and without paying copyright
royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part
of this license, apply to copying and distributing Project
Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™
concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark,
and may not be used if you charge for an eBook, except by following
the terms of the trademark license, including paying royalties for use
of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for
copies of this eBook, complying with the trademark license is very
easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation
of derivative works, reports, performances and research. Project
Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may
do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected
by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark
license, especially commercial redistribution.
START: FULL LICENSE
THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK
To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase “Project
Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full
Project Gutenberg™ License available with this file or online at
www.gutenberg.org/license.
Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™
electronic works
1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or
destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your
possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a
Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound
by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person
or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.
1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works
even without complying with the full terms of this agreement. See
paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this
agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™
electronic works. See paragraph 1.E below.
1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the
Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection
of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual
works in the collection are in the public domain in the United
States. If an individual work is unprotected by copyright law in the
United States and you are located in the United States, we do not
claim a right to prevent you from copying, distributing, performing,
displaying or creating derivative works based on the work as long as
all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope
that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting
free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™
works in compliance with the terms of this agreement for keeping the
Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily
comply with the terms of this agreement by keeping this work in the
same format with its attached full Project Gutenberg™ License when
you share it without charge with others.
1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work. Copyright laws in most countries are
in a constant state of change. If you are outside the United States,
check the laws of your country in addition to the terms of this
agreement before downloading, copying, displaying, performing,
distributing or creating derivative works based on this work or any
other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no
representations concerning the copyright status of any work in any
country other than the United States.
1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:
1.E.1. The following sentence, with active links to, or other
immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear
prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work
on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the
phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed,
performed, viewed, copied or distributed:
This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most
other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
at www.gutenberg.org. If you
are not located in the United States, you will have to check the laws
of the country where you are located before using this eBook.
1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is
derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not
contain a notice indicating that it is posted with permission of the
copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in
the United States without paying any fees or charges. If you are
redistributing or providing access to a work with the phrase “Project
Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply
either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or
obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™
trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.
1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any
additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms
will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works
posted with the permission of the copyright holder found at the
beginning of this work.
1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg™.
1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg™ License.
1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including
any word processing or hypertext form. However, if you provide access
to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format
other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official
version posted on the official Project Gutenberg™ website
(www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense
to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means
of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain
Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the
full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.
1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.
1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works
provided that:
• You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method
you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed
to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has
agreed to donate royalties under this paragraph to the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid
within 60 days following each date on which you prepare (or are
legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty
payments should be clearly marked as such and sent to the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in
Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation.”
• You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™
License. You must require such a user to return or destroy all
copies of the works possessed in a physical medium and discontinue
all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™
works.
• You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of
any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
electronic work is discovered and reported to you within 90 days of
receipt of the work.
• You comply with all other terms of this agreement for free
distribution of Project Gutenberg™ works.
1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project
Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than
are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing
from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of
the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set
forth in Section 3 below.
1.F.
1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
works not protected by U.S. copyright law in creating the Project
Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™
electronic works, and the medium on which they may be stored, may
contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate
or corrupt data, transcription errors, a copyright or other
intellectual property infringement, a defective or damaged disk or
other medium, a computer virus, or computer codes that damage or
cannot be read by your equipment.
1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right
of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.
1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from. If you
received the work on a physical medium, you must return the medium
with your written explanation. The person or entity that provided you
with the defective work may elect to provide a replacement copy in
lieu of a refund. If you received the work electronically, the person
or entity providing it to you may choose to give you a second
opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If
the second copy is also defective, you may demand a refund in writing
without further opportunities to fix the problem.
1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO
OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT
LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.
1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of
damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement
violates the law of the state applicable to this agreement, the
agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or
limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or
unenforceability of any provision of this agreement shall not void the
remaining provisions.
1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in
accordance with this agreement, and any volunteers associated with the
production, promotion and distribution of Project Gutenberg™
electronic works, harmless from all liability, costs and expenses,
including legal fees, that arise directly or indirectly from any of
the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this
or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or
additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any
Defect you cause.
Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™
Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of
computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It
exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations
from people in all walks of life.
Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s
goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will
remain freely available for generations to come. In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg™ and future
generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see
Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.
Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification
number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by
U.S. federal laws and your state’s laws.
The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West,
Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up
to date contact information can be found at the Foundation’s website
and official page at www.gutenberg.org/contact
Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation
Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread
public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine-readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment. Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.
The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States. Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements. We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance. To SEND
DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state
visit www.gutenberg.org/donate.
While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.
International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.
Please check the Project Gutenberg web pages for current donation
methods and addresses. Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations. To
donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.
Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works
Professor Michael S. Hart was the originator of the Project
Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be
freely shared with anyone. For forty years, he produced and
distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of
volunteer support.
Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in
the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not
necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper
edition.
Most people start at our website which has the main PG search
facility: www.gutenberg.org.
This website includes information about Project Gutenberg™,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
