L'heréu Noradell : Estudi de família catalana

By Carles Bosch de la Trinxeria

The Project Gutenberg eBook of L'heréu Noradell
    
This ebook is for the use of anyone anywhere in the United States and
most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
of the Project Gutenberg License included with this ebook or online
at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States,
you will have to check the laws of the country where you are located
before using this eBook.

Title: L'heréu Noradell
        Estudi de família catalana

Author: Carles Bosch de la Trinxeria

Release date: July 13, 2025 [eBook #76492]

Language: Catalan

Original publication: Barcelona: Imprempta "La Renaixensa", 1889

Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil


*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'HERÉU NORADELL ***

# L'heréu Noradell 

Estudi de familia catalana

Carles Bosch de la Trinxeria

1889


> A ma estimada neboda Na Mercé Fonsdeviela, comtesa d'Arnera

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## I

Quan un surt de Figueras per la carretera de Fransa envers la frontera,
després d'haver caminat uns nou kilómetres, se troba, á la dreta de la
carretera, un cip ó fita de pedra calcinal, d'un metre d'alsária, que
indica lo camí vehinal de dos pobles quals noms porta grabats:
Vilarnadal y Masarach.

Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitavan
gayre los carros; los únichs que 's veyan y que 's veuhen encara son
carros primitius, prehistórichs, tirats per un parell de bous. Abuy eix
camí porta lo nom pretenciós de carretera, y lo cip esmentat li dona
encara més importancia.

A fé que lo dit camí se troba com se trobava en las centúrias passadas,
estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrollas,
romagueras, sarsaparrella y esparragueras; en mitj de la bardissa
grisenca de polsaguera, enlayrada pe 'l tramontanal, sobressurten
llarchs punyals d'etzavara de punta afilada. A voltas, es tant enfonsat
per las ayguas, que sembla un córrech. En temps de plujas, al hivern, á
més del pedregam que 'ls pagesos hi tiran de llurs camps, s'hi fan unas
roderas y uns sots que donan, al vehicul que s'hi arrisca, un traqueig y
un trontoll que us deixa capolat.

A las duas de la tarde d'un dia de Juliol, en Joan, del casal Noradell,
vellet de 75 anys, després d'acabat lo mercat del dijous de Figueras,
hont havía vingut lo matí pera vendrer hortalissa, ous y virám, collá la
mula al carret y se dirigí envers lo carrer de la Junquera y carretera
de Fransa, pera tornarsen á casa.

Sentat damunt la post del carret, lo pipot encés, tot alegroy y satisfet
per l'apat copiós, arregat de bon vi, absorvit al hostal de la Tona,
atiava á voltas la mula que semblava tenir son: ¡Arre! Castanya!...
¡Veyam si 't despertaré!... y li clavava una xurriacada sobre las
áncas... ¡Apa! cansonera! que 's fa tart y vol plourer! Mes la mula que
coneixía lo genit bondadós de son amo, no 'n feya gayre cas.

La carretera anava plena de gent que se'n tornava á casa: carros,
cabalcaduras, pagesos de calsas amplas de vellut blau, jech y armilla
curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa y barretina
vermella... corrúas de pagesetas, faldillas retrossadas, calsadas
d'espardenyas, aixeridas, lleugeras, conversant y rihent ab llurs
xicots, en mitj de núvols de pols que aixeca la ponentada... un sol
ruhent qu' excita lo cant monótono y estrident de las cigalas amagadas
dins la rama dels olivars. --Adeu siau! Joan. --Adeu, bona gent, adeu!
--recados á 'n Rafel, á la Josepa! (los masobers del mas Noradell)...
Era molt conegut... ¡feya tants anys que anava al mercat del dijous!

¡Quín temps més xafagós! A voltas ratxas de vent calent escombran la
carretera, enlayrant la pols en torbellí; fadrins y pagesetas giran la
esquena, tapantse 'ls ulls, envolcallats en nubolada de polsaguera. Una
blanca faixa de bromas, uniforme, anivellada, cenyeix la cordillera
pyrinaica; estesa á mitja falda, s'arrossega per las fondaladas de las
Salinas y Recasens, descubrint á claps, lo castell de Bellaguarda y la
blanca ermita de Santa Llúcia, daurada pe 'l sol.

Arribaren als Hostalets, veynat de Pont de Molins. Tota la comitiva se
deturá devant una porta damunt la qual penja un ram de pi ressecat; dins
la entrada, una tauleta placada de zinch, ab gots, copas, ampollas de
xarop y anissat, un poal plé d'aygua, platerada carquinyolis y paperinas
d'anís.

--Joan, ¿qué no voleu beure un cop?

--No vindrá mal; tinch lo canyó encrostat de pols.

Deturá la mula, y al volguer baixar del carret, una noyeta burlona li
digué:

--Joan, ¿voleu que us donga la má?

--Si, noya, ab molt gust, y una abrassada també.

--¡Barra que us toch! Joan, li digué un fadrinet, seu pas amussat!...
Aixó de demanar una abrassada, ja no es del vostre temps.

--Tu ho dius, Quet: has de saber que 'ls anys no fan pas la vellesa.

Aqueixa resposta feu riurer las noyas, y totas lo bromejavan que se 'n
veya un embull.

--¡Vaja! Joan, aquí teniu la copeta d'ayguardent... ¡au! trinquém... á
la vostra salut.

--A la vostra, y á la de la fadrinalla.

Begueren la copeta d'un glop; en Joan torná á pujar al carret y tota la
jovenalla continuá camí enllá. Uns y altres s'anavan separant dirigintse
cadascú á llur mas, donantse l'endeusiau.

Avans d'arribar al córrech de Ricardell, lo carret de 'n Joan trencá á
la dreta, fregant lo cip, prenguent lo camí de Masarach.

Duas jovenetas guapas, rialleras que portavan un cistellet sobre 'l cap
plé de paperinas d'arrós y fideus, li demanaren de pujar.

--¡Hóo! ¡Castanya! ¡Hóo!... ¡Apa!... pujeu. Pujaren ab molta lleugeresa,
sentantse al costat de 'n Joan, una á dreta l'altra á esquerra.

--Y aixó ¿ahont aném, jovenalla?

--A Masarach.

--¡Oydá!... Ja us conech ara... me faig vell y no se distingir de
lluny... tú ets de ca 'n Serra y tú de ca 'n Alsina... la Tuyas y la
Marió... las duas noyas més guapas de Masarach! las més aixeridas! las
més remacas!... ¡Uy! si 'm pogués tornar jove!... y ab sas mans tocá la
barbeta d'una y altra... ¡Ay festa! quina ditxa de tenirvos al costat!

--Vaja! Joan, estéu!... may se us acabará la bona humor; sempre seréu
plaga... ¡llástima que sigueu vell! Digáu, Joan, digué la Marió ¿per qué
seu tant vell?

--¡Ay traydoreta! ¿Tú 't creus que so molt vell?

--Ah! ah!... esclafint las duas una rialla... ¡qué n'haureu fet de secas
y verdas á la vostre joventut! per xó seu encara fadrí... ¿Us voléu
casar ab mí, Joan? digué la Tuyas.

--Quan vulgas, Tuyas... sabs: per un vell carn tendre es de bon rosegar.

--¿Y ho diheu de veras?... Ah! ah!... rihent... Escolteu, Joan, aquest
any també vindrém á veremar al casal Noradell. Ja 'ns ho fareu saber
¿veritat? A don Marsal li agrada lo jovent; fa com vos.

--Y á quí no agrada! ¡Ah! digué en sí, suspirant: si jovenesa sabés!...
y si vellesa pogués!...

Atravessáren lo poble de Vilarnadal dominat per son castell senyorial en
part enderrocat, al peu d'un serrat pedregós clapejat d'oliverons; poble
rónech, de trist aspecte.

Lo vent de Ponent havía parat; no feya ni un alé d'ayre. Las cinch
tocavan al cloquer del poble. Las cigalas excitadas per la calor ofegant
de la tarde redoblavan llur cant estrident. Pe 'ls camps se veyan
pagesos en cos de camisa, encorvats, amarats de suhor, cavant blat de
moro, espolsant gram y terrossas en mitj d'un núvol de pols de la gran
secada que crema la terra.

A las sis arribaren á Masarach.

--Joan, ara gran mercé... Adeu!... no 'ns oblideu per la verema.

--No 'n passeu cuydado. Adeu! y sobre tot sigau bonas minyonas.

Molt lleugeras se dirigiren carrer amunt, mentres en Joan continuá son
camí envers lo casal Noradell.

Avans d'arribar, trobá lo pastor del mas sentat vora 'l camí sobre la
paret d'un camp; son remat pastorava en un rostoll.

Lo gos d'atura, al veurer la Castanya, la saludá ab quatre salts y
glapits d'alegría, corrent tras d'ella.

--Bonas tardes, Joan; anéu depressa que us esperan al casal.

--¿Qué hi ha de nou?

--L'amo m'ha dit de dirvos que us afanyésseu; crech que hi ha novedat;
l'amo vell s'ha posat malalt.

--¡Ay! pobre don Jaume!

En Joan atiá la Castanya, quina, sentint la grana y l'estable, prengué
'l trot; en pochs minuts arribá al mas. Encarregá á 'n Guillém, lo
masober, que li aconduhís bé la mula y se 'n pujá tot seguit al casal
Noradell, pera saber com se trobava don Jaume.

## II

L'antich patrimoni Noradell es un dels més richs del Empordá; consisteix
en camps de conréu, olivars, prats, closas y gran extensió de vinyas al
plá y en los aspres de la falda del Pyrinéu, entre los pobles d'Espolla
y de Rabós, que donan un ví que 's pot comparar als mellors vins
d'Andalusía.

En efecte, las vinyas d'aquells terrenos granito-esquitosos, situadas en
las serras que forman las estribacions del baix Pyrineu, sostingudas per
parets de pedra seca, escalonadas, pera evitar l'arrastre de las terras
en temps d'ayguats, 's troban á racés de la tramontana; lo sol hi cau de
plom, y pel Juliol y Agost, pedras y terrossas creman. També ¡quina
vegetació més verda y ufana! La vinya s'hi complau; lo seu toriám
s'entrellassa d'un cep á l'altre, y quan vé 'l Setembre, fa goig de
veurer la bonica rahimada que porta cada cep.

Eixos serrats eran árits, cuberts de pedregám, matolls d'argelagas y
garrollas que pastoravan las cabras, lo que donava un producte
insignificant. Los hereus de casa Noradell donáren eixas terras en
enfitéusis als menestrals y travalladors de la terra dels pobles de Sant
Climent, Espolla y Rabós quins, ab molt travall, n'han fet uns terrenos
dels més productius del Empordá. Pagan á llur senyor lo ters y quart de
rahims, ab obligació de portarlos á las tinas del amo. Fan ví pel gasto
y per vendrer. Los rahims, que casi tots son garnatxas, donan un vi
licorós de quinze y setze graus, que venen á trenta cinch y qüaranta
pessetas la carga de cent vint litres.

Lo casal Noradell está situat á un quart del poble de Masarach, á mitj'
hora del poble de Sant Climent, al peu de la riera que devalla de las
ubagas de Recaséns y se junta al Llobregat prop de Peralada. Sos marges
son ombrejats de frondosas arbredas de verns, salses y polls; no hi
faltan pradas y closas de bona herba que dona al bestiar de llana una
carn saborosa.

Lo poble Masarách es adossat en anfiteatre á la falda de un turonet
encatifat de garrollám, trist, rónech, de pocas casas, poblat per
pagesos y jornalers que viuhen de la terra. No s'hi veu cap arbre per
pendrer l'ombra; al estiu hi cau un sol ruhent que crema y enmorena las
caras d'aquells pagesos.

De dias lo poble es desert; homes y donas ab sas eynas van al travall de
bon matí y ne tornan quant es ben fosch. Sols quedan á casa los vells y
criaturas, alguns porchs que 's veuhen á morrejar pels recons y femers
en mitj de pollets y gallinas que cloquejan.

La iglesieta de Masarách se troba á un quartet del poble, no lluny de la
riera, prop del molí Noradell. Es d'estil romanich del sigle XI: Sa
portalada crida l'atenció del arqueólech per sa elegancia y riquesa de
detalls.

Es la antiga iglesia del priorat benedictí dependent del monástir de
Sant Pere de Roda. Son claustre es del tot enderrocat, res se coneix.
Los vells edificis del petit convent, avans habitats pels mónjos
benedictins, serveixen abuy d'alberch á alguns pagesos de Masarách, com
també al senyor rector, Mossen Esteva, que hi té la rectoria.

La iglesia es d'una sola nau, tota de pedra picada. Lo seu interior no
ofereix res de particular; sols un retaule de época més recent, dividit
ab qüadrets pintats al oli, que representan la vida d'un sant; tenen
prou merit.

La iglesieta ha sigut rebatuda al exterior y pintada de groch y blanch
al interior; es un adefeci degut á algun rector amich de virolaynas, com
tants n'hi ha encara desgraciadament en nostres pobles montanyesos, que
fan mes mal á nostres antichs monuments que la má destructora de la
vellura.

Lo casal Noradell es independent de la casa dels masobers y caserius que
serveixen pera la explotació agrícola del patrimoni. Reuneix tot lo
confortable d'una casa de senyors rica, oferint las conveniencias de
casa rural y de ciutat.

S'entra per una gran portalada de pedra picada á un pati interior
enllosat, que reb la llum per una espayosa claraboya reixada de filferro
y envidriada; damunt la porta se veu l'escut dels Noradells; al cap
d'avall del pati una escala de pedra, ampla, suáu á doble barana de
ferro, per hont se puja á la porta cancell del primer pis. Vastas
estancias ben mobladas; eixida arquejada que volta la casa á mitj dia y
ponent, envidriada al hivern, al estiu adornada d'arbustos y flors
flayrosas.

Una de las cambras principals, la cambra d'honor, moblada ab luxo,
comunica ab un preciós oratori que conté un grupo molt ben esculpit,
representant la Mare de Deu de la Mercé y dos catius postrats á sos
peus. Al segon pis, graners y cambras pel servey de la casa. Las
estables, 'l trull, las tinas son dependencias del más proper al casal,
hont viuhen los masobers, en Rafel y la Josepa, ab lo boher, pastor,
rabadá, porquera etc, tot lo servey de la masía.

Lo casal es voltat de lladoners y olms seculars. Duas renglas de
plátanos conduheixen al jardí y horta, voltada de paret, á cent passos
de la casa, hont s'entra per una gran porta reixada de ferro.

Los hereus Noradell s'han gastat molt diner pera captar las corrents
soterranas de la riera y conduhirlas per medi de mina ben construhida al
horta. També, ara una font abundant de bona aygua alimenta lo casal, la
masía, y ompla un gran safareig que serveix pera rentar y arregar las
terras dels voltants.

Lo principal y únich atractiu de la vida del camp, prescindint de una
bona casa, es l'horta ab son jardí; l'horta per hortalissa y fruyta y 'l
jardí per flors y arbustos.

Los Noradells havian tingut un gust especial en procurarse los mellors
llegúms coneguts, que 'n Joan venía á bon preu, al mercat de Figueras.

En lo jardí, separat de l'horta per una tanca d'espinadella, al peu de
la paret, á recés de tramontana, s'hi veu un invernacle que conté
hermosas flors exóticas; y al costat, una aucellera ab tota mena
d'aucells del país com també una glorieta cuberta de gessamí, xucla-mel
y satalías, totas flors enredaderas.

La familia Noradell se compón de D. Jaume y sa muller Da. Catarina, de
'n Marsal llur fill, de la Teresa sa esposa, y de la Mercé, llur filla.

Hi há també un oncle de 'n Marsal, germá de D. Jaume; que viu á la
Escala, peró que passa llargas temporadas al casal Noradell, sa casa
payral. Li diuhen l'oncle Paulí. Viu sols de la renda de sa llegítima, y
com es molt amich del peix fresch y aficionat á pescar ab canya, s'está
á vora mar, á la Escala.

Los servidors mes fidels y estimats de la familia Noradell son los dos
vellets en Joan y la Margarida.

En Joan qui, segons diu ell, per la Mare de Deu de la Candelera fará 78
anys, va naixer al mas; fa 50 anys que está al servey dels Noradells.
Servidor fidel, honrat; es tanta la estimació que té per sos amos que
sacrificá sa joventut, renunciant al matrimoni, pera dedicarse
enterament á llur servey. Es un fill dels masobers, del mas Noradell,
oncle de 'n Rafel, quins, de pare á fill, fa mes de doscents anys que
menan la masada. Se diuhen Gensana; mes dingú los coneix per eix nom; en
la comarca, lo masober es anomenat Noradell, lo nom del amo; y aixó es
pels anys y panys que son al más.

La Margarida té uns 70 anys; es la dida de 'n Marsal, viuda del masober
del mas Roure, de la montanya d'Espolla, dependent del patrimoni
Noradell. Fa 40 anys qu' es al servey de la familia; se la considera com
de casa. Es la mestressa de claus del seller, del vi, del oli, del
rebost. Petita, grassona, no estant may en repós; porta sempre lligat á
la cintura un manoll de claus; lo que incomoda de vegadas á Da. Teresa
quí, necessitant una clau, la té que fer anar á cercar á la iglesia hont
la Margarida sol anar sovint á pregar á Deu.

Com á dida qu' ha sigut de 'n Marsal, li tenen totas las consideracions,
puig es fiada y honrada, mirant per los profits dels seus amos com si
fossin seus. En Joan li diu la dona dels gats; puig ella cuyda dels gats
de la casa; diu que son los animals dels mes útils de una casa de pagés;
y té molta rahó, perqué sense ells, las ratas farian mes mal que pedra
seca.

Llástima que la Margarida sia tant vella! es una servey com no n'hi ha.

## III

Al pujar, en Joan, á la sala del casal, trobá los séus amos molt
afligits.

D. Jaume no s'havía aixecat de tot lo dia; deya que li mancavan las
forsas y s' restá al llit, lo que no deixá de sorpendrer; puig que,
encara que d'edat, acostumava á ser molt matiner, y ningú s' recordava
que hagués fet un dia de llit. Tan al estiu com al hivern era dels
primers aixecats, menant pressa al servey, fent aixecar á tothom; puig
deya que lo massa dormir atontava y envellía. Se pasejava sala amunt
sala avall fins qu' era ben dia; allavors se 'n anava á fora ab lo
bestiar, los jornalers, al horta arregar l'hortalissa, feyna que s'ho
prenia com volia, cargolant alguns cigarrets de tabaco negre que li
portavan de Cadaqués. A las vuit se 'n tornava á casa per esmorsar ab lo
porró y forquilla, deya que la xacolata era bona pels capelláns y que un
got d'aygua fresca debilitava. Acabat d'esmorsar tornava á sortir fins
al dinar, fent lo mateix á la tarde. A las vuit, resat lo rosari, havent
sopat, se 'n anava al llit. Alt, magra, amplas espatllas, ossat, colrat
del sol, cara afeitada, fisonomía enérgica, cabells blanchs, llarchs al
clatell y polseras; vestit sempre de vellut de cotó, calsat de sabatas
ferradas y d'esclops al hivern, en temps d'humitats..., may s'havía vist
home tant ferreny.

La familia assustada parlá d'anar á cercar lo senyor Pere, lo metje de
Masarách.

A las vuit del matí, donya Catarina, en Marsal y la Teresa, entráren en
sa cambra.

--Pare, li digué son fill, si li está bé farém venir lo metje.

--¡No estich per metjes! may cap m'ha polsat... ¡Que vinga lo senyor
Pere com amich, mes com á metje, de cap manera!

Vingué lo Sr. Pere, senyor de 60 anys, encara solter, fisonomía oberta,
prou entés per sa llarga experiencia, molt amich de la familia.

Ans d'entrar en la cambra del malalt, demaná explicacions á n' Marsal.

--¿Que té?

--Res; diu que rés li fa mal; sols ressent grant debilitat... y quant
s'está al llit, ja pot ben creurer que 's troba aixafat. No sé si 's fa
cárrech del seu estat, pero jo crech que sí. Vosté coneix lo genit de
mon pare; vosté sab que may ha volgut creurer ab la medicina y que no es
amich de metjes; donchs, vosté mateix.

Entráren en sa cambra.

--¿Y aixó? Don Jaume ¿també 's vol tornar presós de no volguerse
aixecar?

--Senyor Pere, tinch á la ratlla de vuitanta; ha arribat la meva hora.

Lo metje se'l mirà y vegé á sa cara senyals que no li agradáren.

--¡Home! no digui aixó! Vosté té encara robustés per' arribar á noranta.

--Senyor Pere, no 'm faig cap ilusió. Que vinga la mort en bona hora, ja
estich preparat; só cristiá y no la temo.

Lo senyor Pere li estrenyé sa má febrosa, amagrida, 's retirá de la
cambra diguent al malalt: aixó no será rés; vosté fa bé d'estarse al
llit... dos días de repós y próu. Encara hem de celebrar aquest any y
altres la festa de San Miquel de la verema ¿veritat?

--Será lo que Deu voldrá.

Al ser á la sala, digué á n' Marsal: no hi ha rés á fer; sa naturalesa
es com la máquina d'un rellotje del tot usada de massa servir, los
ressorts ne son gastats, se morirá com un pollet sense que ningú se 'n
adoni. Fássinlo sagramentar.

--¡Pobre pare! digué 'n Marsal, ¡quina resignació!

Lo mateix vespre en Joan y lo boher anáren tot seguit á Masarách avisar
lo senyor rector pels sagraments.

Eran las vuit de la nit, la campana tocá á combregar. La nova corregué
tot seguit pel poble. Se juntaren á la iglesia algunas vehinas ab
caputxa negra y una candeleta á la má per' acompanyar Nostr'Amo.
L'escolanet obrí lo paraygua de domás vermell, y lo combregar se dirigí
envers lo casal Noradell.

A mitj camí tots los servents de la masía, ab llur candeleta á la má,
seguíren la professó, mentres l'escolanet tocava per moments la
campaneta, toch lúgubre que feya parar lo cant dels richs-richs y
granotas de la riera. Lo cel ennublat; no 's veya cap estrella; envers
Recaséns, en las fondaladas, una faixa de bromas negras que aumentava la
foscor, bufava un ayre fret y humit. Prompte lo vent apagá las llums;
sols Mossen Esteva se guiava ab la llanterna de llauna, arrovellada,
sense vidres, rublerta de foradets, contenent un cap de ciri encés que
donava una claror esmortuhida.

Llampegava á Ponent; se sentian los ronchs fondos de la tronada.

Al arribar lo combregar al casal, la familia y servents se postráren;
Mosen Esteva entrá en la cambra del malalt, posá lo Cupón damunt la
taula adornada de blanca y fina estoballa de lli, ab quatre ciris
encesos, y després de ohir sa confessió y ditas las pregarias de costúm,
administrá lo sant Viátich al malalt que lo rebé ab molta devoció, en
mitj del reculliment de sa familia agenollada al entorn del llit.

Lo combregar s'entorná á la iglesieta de Masarách ab lo mateix
acompanyament de donas endoladas y servents de la masía.

Després de rebuts los sagraments, trobantse un xich reconfortat, don
Jaume, cridá ab veu apagada á son fill heréu; lo feu sentar á l'espona
del llit.

En Marsal las llágrimas als ulls s'assentá.

--¿Que vol? pare.

--Apropat, fill meu!... més... més... se m'acaban las forsas!... aviat
no podré parlar!... Me'n vaig d'aquest mon... ja hi he cumplert ma
missió... espero que Déu me rebrá en sa Gloria. Te deixo lo patrimoni
que m'han transmés mos passats sense un deute, sense cap obligació... Te
deixo la honradés que sempre ha guiat nostra familia en lo camí del bé,
segueix mon exemple y 'l dels teus passats... Sías caritatiu, afavoreix
al pobre y á la fí de tos días trobarás al cel ta recompensa... Donáume
beure... tinch la boca aixuta... En Marsal aná á la tauleta, feu fondrer
un tros de sucre dins un got d'aygua, y li'n doná una cullerada...
Marsal, ja no puch més!

--Pare, no enrahoni, si l'ha de cansar.

--Déu me donará coratje per' acabar.

Féu un esfors y continuá ab veu apagada.

--Sías bon pagés, viu en ta casa payral, al centre del teu patrimoni, hi
trobarás pau y ben estar... Encara que ta posició te permeti viurer á
ciutat, no segueixis l'exemple de tantas familias del Empordá que s'han
arruynat per volguer imitar la gent de alt tó, confiant á procuradors
llurs hisendas... Recordat que en aquest món l'home que té quartos es
saludat y ben vist per tothom y 'l que 's torna pobre per sa culpa es
despreciat y ningú 'n fa cas... Recordat de la hombría de bé dels
Noradells; segueix llur exemple...

Ja no pogué més. Feu entrar en sa cambra sa pobre muller, Da. Catarina,
molt afligida, los ulls negats de llagrimas, la Teresa, la Mercé; y
junts, ab en Marsal, se postráren als peus del llit, estengué sa má
amagrida sobre d'ells donántloshi sa benedicció.

No tardá á entrar en l'agonía; á las tres de la matinada finá, volant la
seva ánima cristiana envers son Criador.

D. Jaume Noradell era un d'aquells homes de la lley vella, plé
d'honradés, estimat per tots los pagesos de la comarca que lo trobáren
molt á faltar. També pels funerals la iglesia de Masarách no podía
contenir la gent que hi assistía, puig n'havía vingut de mitj Empordá.

Fou portat per sos masobers al cementiri de la parroquia y depositat
dins la tomba de la familia, al costat de la ossamenta de D. Maurici,
son pare, mort lo sigle passat.

Fou una mort que afectá molt á la familia Noradell; encara que D. Jaume
hagués mort carregat d'anys, la separació l'hi fou molt sensible.

Tota la casa estava endolada; puig que, en nostras familias ricas de
pagés del Empordá, es costum de fer portar dol á tot lo servey y gent de
la masía, durant sis mesos.

## IV

En Marsal Noradell, al morir son pare, tenía 45 anys; de bona estatura,
ferreny, plé de salut, moreno, mirada intel·ligenta; portava tota la
barba retallada de dos centímetros; carácter sério, afable, fisonomía
distingida que respira bondat.

Acabats sos estudis al Institut de Gerona, son pare, volguentne fer un
bon agricultor, un bon pagés com ell, lo feu anar á la Escola
d'Agricultura de Montpeller hont passá tres anys, dedicantse á tots los
travalls práctichs y teórichs de la terra, estudiant las ciencias
naturals.

Al acabar sos estudis agrícols, feu un viatge á Inglaterra hont, durant
un any, perfeccioná los coneixements adquirits á la Escola de
Montpeller.

Al tornar á casa sos pares 's posá al front del seu patrimoni que aviat
feu l'admiració dels propietaris rurals del Empordá.

En los camps del plá de Peralada adoptá aradas de ferro especials que 's
feu venir d'Inglaterra, tiradas per quatre y sis bous, pera desfonar los
camps. Se procurá las mellors máquinas modernas més conegudas per llur
perfecció: segadora, dalladora, batadora, rampí etc..

Las terras dels fondals inproductivas, pels aygua-molls, las feu drenar
convertintlas en userdars de gran producte.

També mellorá sa rassa bovina, ovina y porcar ab un toro, un moltó
marrá, y un berro, que comprá al Concurs Regional de Bruxelas. En una
paraula, en Marsal, per sos coneixements culturals teórichs y práctichs,
aumentá de molt lo reddit del patrimoni Noradell.

Los pagesos sempre rutinaris, aferrats als costúms de la vellura, al
veurer aytals novetats, feyan la mitja rialla, aquella mitja rialla
compassiva de saberuts: "se coneix que l'hereu Noradell es home
d'innovacions... té més teoría que práctica... al cul del sach veurém
las engrunas... se fará més sábi que rich."

Mes, al veurer lo brillant resultat obtingut en las terras y bestiar del
patrimoni Noradell, no pogueren més que admirar y felicitar á Don
Marsal.

A 24 anys se casá enamorat ab una filla de la familia Noguer de
St. Feliu de Guíxols, del comers; la Teresa, que es y ha sigut per ell
bona esposa, bona mare per sa filla, en quí ha trobat una amiga
carinyosa, bona cristiana, vivint sols per son marit, sa filla y sa
sogra; dona de seny, bona mestressa de casa, estimant lo seu espós com
en los primers dias de casada. May cap borrall de broma ha enterbolit la
puresa de llur cel sempre seré.

Al comensar eixa relació, llur filla Mercé tenía 18 anys. Son pare y sa
mare l'idolatravan; puig que de tres criaturas que va tenir la Teresa,
duas varen pujar al Cel.

En sa infantesa era débil, malaltissa; als set anys cambiá sa
naturalesa; y ab l'ajuda dels banys de mar y de sorra, que anava á
pendrer á la Escala, ab sa mare, á ca 'l seu oncle Paulí, se torná
robusta, enfortida per las emanacions salitrosas, y colrada pel sol y
ayre de mar.

Sa mare la guardá aprop seu fins passada la edat crítica. A 13 anys la
portá al col·legi de monjas del Sagrat Cor de Sarriá hont s'hi quedá
fins á 16 anys. Completada sa educació, torná prop dels seus pares, á la
casa payral.

La Mercé á 18 anys era ja dona formada, esvelta, rossa, ulls blaus
expressius, fisonomía simpática, pero un xich massa séria; tot ella
reflexava la robustés de son cos y la puresa de son cor; carácter
bondadós, d'exquisita amabilitat, semblantse per sas bonas qualitats á
la seva mare.

Al estudiar sa fisonomía se notava á voltas una expressió d'altivesa que
qualsevol contrarietat feya ressortir més encara; eix petit defecte era
degut á sa excessiva sensibilitat y al ésser massa mimada de sos pares;
també, podém afegir, á la importancia que li donava lo títol de pubilla
Noradell.

Molt amiga d'aucells y de flors. Los aucellets que té á l'aucellera del
jardí, al costat de la glorieta, son los seus amichs; conversa ab ells;
ella sola cuyda de portalshi aygua y panís ab matas d'escarola ben
blanca.

Las flors y arbustos que vorejan los camins ensorrats del jardí y de
l'horta son hermosíssims.

Al caurer la tarde, á posta de sol, se posa un devantalet de tela blava
y barret de palla, arruixa las flors ab la regadora. Ne té de preciosas;
s'enfada ab las abellas atrevidas que s'introduheixen dins llurs
calzers, obrint y esparpillant sens pietat llurs petals y etaminas pera
robarne lo pol·len. Cada dia ne feya hermosas toyas pera adornar los
gerros de son oratori y de sa cambra.

Donya Catarina, la mare de 'n Marsal, era senyora d'uns 78 anys; baixa
d'estatura, prou sorda, la vista encara bona, cara pergaminada,
arrugada, enqüadrada per dos rinxos de cabells blanchs, com s'usavan al
principi del sigle actual. Pera guardarse dels ayres cubría son cap ab
una toca blanca bordada de punt que li tapava mitj front; com vestia
sempre de negra semblava una monja. Ferrenya, encartronada, la malaltía
no hi podía res. Molt cuydadosa de sa persona, sempre neta que donava
gust.

No li agradava la ociositat; tenía sa cadira de brassos enconxada, al
estiu, prop la finestra de la sala, á la tardor, al escalfa panxas, puig
passava l'hivern á Figueras ab la familia. Feya mitja ab ulleras de
vidre rodó posadas al cap del nas, ó bé, resava lo rosari, encomanantse
á Deu.

Molt dona de bé, caritativa, amiga dels pobres; Deu sab la gent
necessitosa que havia socorregut en los vilatges y masías dels
encontorns de Masarách; també ¡qu' estimada y venerada! En Marsal, la
Teresa, la Mercé, li tenian un gran afecte; no la deixavan may sola; la
cuydavan ab carinyo.

La seva conversa era agradable, puig tenía encara bona memoria; ¡havía
tant vist y aprés durant tan llarga vida! feya revíurer lo passat; may
un se cansava d'escoltarla. La Mercé era sa estimada; quan surtía á
passeig á pendrer 'l sol, sempre era ella que li donava 'l bras; li deya
nena com quan era criatura.

La vellesa es sempre amiga de la tendra joventut. Sembla que al arribar
á la fí de la vida, 'l vell té 'l pressentiment d'una nova existencia
que l'ha de rejovenir; los recorts de sa infantesa, per un fenómeno
singular, se li presentan, á la fí de sos dias, clars, seréns,
somrients, y alashoras se sent atret per la hermosa joventut que li fa
recordar la primavera de sa vida.

Los Noradells tenen casa á Figueras hont hi passan l'hivern.

Son relacionats ab las principals familias de la provincia de Gerona. En
Marsal es diputat provincial, soci corresponsal del Institut Agrícola de
St. Isidro, de Societats literarias y de associacions d'Excursions, de
Barcelona.

Los articles agrícols, que sol publicar en la Revista del Institut, son
molt apreciats, puig son escrits d'un home competent en tots los
coneixements agrícols.

Tant com visqué son pare, en Marsal, tot adonat al cuydado del seu
patrimoni, no havía may tingut cap ambició de figurar. Sols havía
acceptat l'honor de representar sa comarca á la Diputació provincial. No
s'havía ocupat may de política; aburría los partits madrilenys; era
catalá de cor y estimava sa terra. En la Diputació defensava los
interessos agrícols del Empordá; més, com á rich hisendat, sas ideas
eran conservadoras y sobretot catalanas.

Al hivern de 188..., un diumenge de Novembre, á la tarde, fou cridat á
una reunió de propietaris del país que li proposaren la Diputació á
Corts en las próximas eleccions que s'havian de fer, pera reemplassar lo
diputat castellá que havia dimitit.

--Vosté, D. Marsal, ha d'anar á Madrit; será votat per tots los
propietaris y gent de bé de la comarca; ja es hora que nostre diputat
sia empordanés; ja 'n tenim prou de diputats estranys á la terra,
imposats pel gobern, quins, una volta elegits, ja no 's recordan més de
nosaltres.

--Senyors, ténen molta rahó; penso com vostés; més jo no tinch cap
influencia; vostés saben que sempre he viscut aislat de la política; y
dech confessárloshi que tindría molta recansa de deixar lo cuydado del
meu patrimoni.

--¡Vaja! D. Marsal fassi un esfors, accepti pel bé del pais; vosté es
bon catalá, estima la terra; també pot defensar en las Corts nostres
interessos agrícols com los defensa en la Diputació Provincial. Comptém
ab vosté; se deu sacrificar pel bé de la comarca; ja pot ben creurer que
tots li quedarém agrahits.

--Senyors, ja que vostés s'empenyan, accepto de bon grat, agrahint de
cor tan gran honra que no mereixo.

Aixís fou que 'n Marsal fou portat pera diputat á Corts per tota la
classa rica conservadora del districte de Figueras.

No 'n digué res á la Teresa fins alguns dias avans de comensar la
campanya electoral. Tenia un cert remordiment de no haverla consultada
ans de comprometrers; si ho hagués fet, es més que probable que no li
haguera aprobat; puig no acostumava á ocultarli res y majorment una
determinació tan important per las conseqüencias que podia tenir, en cas
d'elegit, de haguer de deixar sa familia y son patrimoni.

--¿Sabs la nova que corra? li digué, me volen fer diputat.

--¿Ho dius de veras?

--¡Vaya si ho dich! y la proba que 'l comité electoral está ja format y
s'han ja enviat pels pobles circulars y ma professió de fé.

--¡Com t'ho tenias guardat!... si ans de acceptar m'ho haguesses dit,
pot ser te hauría dit no ho fassis.

--¿Perqué?

--Marsal, no m'ho demanis!... so enemiga de tot lo que amenassa ma
ditxa. Si foras diputat te perdría, ja no 't tindría aprop méu... y
mirántsel amb carinyo... jo 't prometo fer tota la oposició possible,
ensobornant los electors; los diré qu' ets massa bó pera ser diputat,
que anyorarás los renys afectuosos de ta mare, las manyagas de ta esposa
y los petons de ta filla; y que, als pochs dias d'estar fora, plantarás
Corts y madrilenys y te 'n tornarás á casa... ¿veritat, marit meu? Més
no anticipém: vaig á avisar ta filla y ta mare, y las tres farém
maleficis pera que no sigas elegit.

En Marsal la abrassá ab tendresa:

--No creguis que hi tinga empenyo; fins te diría que 'm sab greu; més he
donat ma paraula: dech seguir avant.

Tot estava disposat pera comensar la campanya electoral.

Un matí, en Marsal feu collar la mula á la tartana, guiada per en Joan,
abrassá sa familia y, acompanyat de 'n Cabreta, prengué la direcció de
Figueras.

En Cabreta es lo guarda terras particular del patrimoni Noradell; es un
home com un St. Pau; ha sigut mosso d'escuadra; te uns 40 anys; sério,
barbut, cara de respecte. May dingú l'ha vist ríurer; porta una nafra
rogenca que li prén part de la galta y mitat del llabi superior, una
punyalada d'un lladre ab quí s'abrahoná en la ermita de St. Ferriol,
aprop de Besalú. Sa fulla de servey es honradíssima; sempre ab lo pipot
á la boca; home de pocas paraulas, molt callat, responent y fora las
paraulas més precisas que se 'l pregunta. Té molt prestigi ab los
pagesos y menestrals d'aquells pobles; servicial, honrat; fa alguns anys
que guarda las terras de sos amos per qui 's faría matar, tant es
l'afecte que 'ls hi té.

--Cabreta ¿com ho tenim? li preguntá en Marsal, camí fent.

--Bé, molt bé.

--La cosa va séria; no faltará oposició; n'hem de sortir bé.

--No passi cuydado, D. Marsal: ja ho tinch tot preparat de temps; tothom
votará per vosté: St. Climent, Masarách, Mollet, Espolla, Rabós son
nostres; lo mateix li puch dir dels demés pobles del districte.

--¿Que sabéu del candidat del gobern?

--Se diu que arriba demá á Figueras... clavá dos pipadas...
¡malaguanyada cenrada!...

--¿Perqué dihéu aixó?

--Ja ho veurá: es castellá, y no volém més diputats castellans.

--Lo poble n'ho entén pas com vos, Cabreta, puig que de molt temps ensá
vota diputats castellans.

--Ja vindrá un dia qu' obrirá 'ls ulls.

--Será tart.

--Si, ja l'entench: vol dir que la llimona per ells expremida haurá
acabat lo such.

--Me 'n tinch por.

--No, D. Marsal, no: aixó no pot durar. Ve un dia que tant va 'l canti
al pou que 's trenca. Ja pot ben créurer que per aquestas eleccions se
trencará; ja ho veurá.

--Lo que hi há qu' hem de lluytar ferm; l'enemich es temible.

--No ho crégui, ja veurá si tindré rahó.

Arribáren á Figueras. En Marsal se dirigí al carrer de St. Pau, entrá en
una casa ahont trobá lo comité reunit que l'esperava.

Al saber lo gobern la candidatura de oposició patrocinada per molts
electors de Figueras, se prepará tot seguit á derrotarla. Lo comité
oficial enviá emissaris pels pobles, anunciant l'arribada del candidat
agrahit pel gobern, excitant empleats, alcaldes, etc., per ferlo
triomfar á tot cost.

Lo candidat castellá que feu oposició á 'n Marsal, se presentá á
Figueras acompanyat de sos adjudants d'eleccions, de cacichs, empleats,
tota la récula de la gent que cobra ó qu' espera turró, veras sangoneras
que xupan la sanch del contribuyent.

Ningú lo coneixía; no entenia un mot de catalá; may havía estat en
l'Empordá. Lo gobern de Madrit lo havía imposat al país. Era nevot del
fill d'un cosí de la muller d'un oncle del ministre de Foment.

Son gos de presa era un tipo: lo senyor Jofre; un senyor particular
sense ofici ni benefici que havia sigut ataconador á la portería del
senyor Desplá, y qu' ara vivia de renda. Empressari d'eleccions
oficials, sempre disposat á servir lo gobern, qualsevulla que fos, que
lo donava ossos á rosegar. Uns 50 anys; porta tarot y levita llarga,
lluhenta de tant servir; era lo seu uniforme oficial que 's posava
solsament en dias d'eleccions, pera presentarse y fer costat al senyor
diputat. Magre, cara afeitada, l'ull viu, avispat, molt aixerit, la
proba es que viu de senyor sense fer rés. Se diu amich dels diputats,
que 's carteja ab ells. Es la mosca de la faula, ó 'l burro carregat de
reliquias. Los estanquers y alcaldes de poble lo temen y respectan...
diguéuli tonto!... qualsevulla fassi sabatas!...

Lo senyor Jofre ab lo candidat del gobern recorréren lo districte
electoral. Arribáren á Rabós un diumenge al matí. Al entrar en lo poble,
l'alcalde ja avisat y correligionaris 'ls vingueren á rebrer al carrer
Major. Baixaren de la tartana á la plassa, devant la portalada de la
iglesia, en mitj d'un rotllo de criaturas y pagesos embabiecats al
veurer aquells dos senyorassos forasters, de barret y levita. L'alcalde
mudat de festas, molt obsequiós, la má á la barretina tirada al clatell,
escoltat per l'agutzil y dos regidors, saludá als dos senyors,
acompanyantlos á la casa de la vila.

--Y donchs, ¿com ho tenim? digué 'n Jofre á l'alcalde.

--N'haurém com carn de cabra. He fet cridar la reunió pera las deu...
Potser lo senyor no ha esmorsat: --¿Quiere esmorsá senyó diputao? si
quiere xacolata ó un tall da botifarra, le haré portá de mi casa?

--Mil gracias.

--Home! Ja hem esmorsat. Lo qu' ha de fer es menar pressa y fer venir
tota la gent que puga, digué 'n Jofre.

--L'alcalde dirigintse á l'agutzil. --Sentiu, Janot, lo que diu 'l
senyor? Agaféu la trompeta y alante! No deixáu cap carrer, y si massa
cal, pujáu al campanar y trompetejáu als quatre vents perqué tothom
senti la crida: á las 10 en punt gran funció á la sala de ball... anáu.

La reunió electoral estava ja preparada en la sala de ball prou
espayosa. Ja lo dia avans l'alcalde havia fet fer dos cridas, un al
mati, l'altra á la tarda. Mes la gran crida d'efecte era la del diumenge
que los pagesos no son al travall y se restan al poble á xerricar per
las tavernas. Al sortir de missa, envers las nou, comensáren á formarse
grupos á la plassa. Algúns s'anavan dirigint tot xáno xáno envers la
porta de la sala de ball; altres feyan los desentesos.

--¿Que hi ha? deya un tot espitregat, sapat, de pit pelut, lo pipot als
morros... ¿Que 'ns volen donar quartos?... aixó put á cremat!... es cosa
de gobern... si portéu diners á la butxaca no 'n traguéu la má.

--¿Vols dir, Met, qu' es cosa de gobern? Jo no ho crech. En Janot lo
nunci que fa de agutzil ha cridat: gran funció á la sala de ball. Diuhen
que aquell senyor foraster acompanyat del altre que li diuhen Jofre,
farán jochs de mans, digué un.

--¿Quan fan pagar?

--No ho sé; no crech que fassin pagar rés; vólen que tots hi aném.

--¡Que diantre 'ns volen! diu un que acaba d'arribar del carrer d'amunt.

--¿Que no vares sentir la crida, ahir 'l vespre?

--No, me 'n havia anat á jaurer... ¿Quina crida feren?

--Si vols que t'ho diga no la vaig gayre entendrer. Me sembla que 'n
Janot parlava de quintas.

--¡Altra volta las quintas!... digueren tots.

En aixó passa 'l nunci.

--¿Que váreu cridar, Janot, ahir el vespre?

--Entréu á la sala que ho sabréu... ¡apa! ¡apa! aneuhi tots que la
funció comensará aviat!

--La funció!... las quintas!... los jochs de mans!... Veyám, entremhi,
ja que no fan pagar res.

La sala de ball era adornada de boixos y banderas.

A sobre una tarima empostissada, elevada d'un metre, lo Comité, que
formava la mesa presidida per l'alcalde, estava sentat devant d'una
taula hont se veya una campaneta, un tinter de banya, paper y plomas.

L'alcalde tenía á sa dreta lo senyor castellá y á sa esquerra, lo senyor
Jofre. Ja volia donar la presidencia al futur diputat, més aquest, molt
modest, no ho volgué.

La sala s'anava omplint de pagesos y de fum de pipas y cigarrets; s'hi
respirava un baf d'ayguardent y allioli.

Tot eran xius xius y conversas á veu baixa. Se'ls hi havia promés la
carretera, la font, rebaixa de consúms y de la territorial.

Per fí l'alcalde tocá la campaneta; 's feu silenci. Alashoras lo senyor
Jofre s'alsá pausadament, passejant sa mirada per tota la sala, 's mocá,
estossegá, esgargaixá, aprestanse á comensar son discurs, mentres lo
senyor castellá repantigat dins sa cadira de brassos, un lente encastat
al ull dret, s'escurava las unglas ab trempaplomas.

Lo senyor Jofre, ab veu forta, que 's sentia fins del carrer, digué:
"¡Rabossenchs! tinch l'honor de presentarvos Don Sanchez Martinez y
Gonzalez, nostre futur diputat, que s'ha dignat acceptar nostra
representació á las Corts de Madrit... Don Sanchez Martinez y Gonzalez
s'incliná, fent un saludo... Encara que sia castellá es catalá de cor,
amant de nostra terra com si hi hagués nascut; enterat y disposat á
atendrer vostras necessitats. Ell, mellor que cap altre ho pot fer, ja
qu' es á la font, y amich de 'ls que tenen la paella pel mánech. Sols
ell vos fará obtenir tot lo que havéu fins ara demanat. Lo clam del país
es la crísis agrícola; nostre futur diputat es proteccionista..."

--Un pagés: ¿que vol dir proteccionista?...

--L'alcalde president: aquí no s'interromp!... Si ho vols saber ves á
estudi.

"Respondré al interruptor: proteccionista vol dir... vol dir... la
protecció... si, tingueho ben entés; y protecció vol dir malura...
destrucció de las vinyas... no... de la filoxera, d'aqueix pugó que 'ns
arruina, qu' ha portat la miseria al pais! No dubteu, no, que nostre
futur diputat, ajudat pel gobern, lo fará desapareixer."

Un murmuri d'aprobació recorregué la sala; lo senyor Jofre l'aprofitá
pera recalcar més son dir.

Si, lo fará desapareixer; ell sol ho pot fer; y aixís tornarán la
riquesa y lo ben estar en aquesta comarca.

--Lo mateix interruptor: aixó que vosté diu, quan ho veuré ho creuré...

--L'alcalde: agutzil! trégui l'interruptor.

--Lo pagés: ja me 'n vaig.

--L'alcalde, dirigintse al futur diputat: dispense vosté, senyó Don
Gonzalez; en todos los indrets se troba gente faltada de modos.

--_No hay de qué... Señor Jofre, puede V. continuar_.

Lo senyor Jofre, després d'estossegar y mocarse, continuá:

"No tinch necessitat de dirvos que la questió de la font y carretera ja
ho podéu tenir per concedit. En quan á la rebaixa de la contribució,
també hi podeu comptar, puig que 's farán tots los medis per
obtenirla... y alsant lo cap ab orgull y somríurer sardónich... Y ara,
respongau! ¿Que us ha promés lo candidat d'oposició?... rés... rés vos
pot prometrer!... Ningú 'l coneix á Madrit; prop del gobern será un
desconegut, un mossen Ningú; se'n tornará com hi haurá vingut, y
vosaltres us quedaréu ab un pam de nas, sense haver res obtingut:
pagaréu las mateixas contribucions, més que menos; vostre camí será
sempre de ferradura, y vostra font rajará l'any de la picor. Deixáuse
d'aquellas ideas que predica lo candidat d'oposició, d'alló que 'n diu
catalanisme ó regionalisme, que ningú sab que vol dir... son ximplerías;
tot es música celestial... al grá!... al positiu!... Anáu tots á votar
com un sol home, y que D. Sanchez Martinez y Gonzalez, aquí present,
surti triomfant de la urna."

Lo candidat castellá felicitá al senyor Jofre per sa eloqüencia y
argumentació, encara que res havia entés al seu discurs. L'alcalde molt
satisfet li apretá la má, donantli la enhorabona. En quan al públich,
menos los adictes escassos que picáren de mans, manifestá una
indiferencia glacial.

Los pagesos anavan sortint de la sala emboyrada del fum de tabaco,
gratantse 'l clatell, fent la mitja rialla; defora 's formaren rotllos,
discutint lo mérit dels dos candidats.

--Que la sab llarga lo senyor Jofre!... está clar... com viuría sense
aixó!... li val més garlar qu' estirar lo nyinyol.

Y aquell senyorás que vol ésser nostre diputat, res ha dit... ¿Que sería
mut?

--Cá! home! es que parla un llenguatge diferent del nostre; no 'ns entén
ni l'entendriam.

--Donchs, l'alcalde, be l'entén.

--Oh! l'alcalde! ja xarroteja 'l castellá... ha estat soldat; ha vist
món y sab de que se las hau.

--Vaja! no 'ns vinguin ab gent que no parlan cristiá com nosaltres..
¡Visca D. Marsal!

Se coneixía que 'n Cabreta ja ho tenía tot minat.

L'alcalde y alguns regidors precedits, per l'agutzil, acompanyaren á D.
Sanchez Martinez y Gonzalez y al senyor Jofre á recorre la població pera
examinar l'emplassament de la font; entráren en la iglesia; pujáren al
campanar per veurer los voltants de Rabós y tirar plans pera la
carretera que s'havía d'obrir.

A las dotze la comitiva 's dirigí envers la casa del alcalde hont tenian
preparat un bon dinar, seguits de la quitxalla, topantse ab porchs y
gallinas, aixordats pels lladrits de cans petaners esporuguits pels
barrets de copa dels dos senyorassos; seguiren un carrer estret, sense
empedrar, brut, fangós, casas de parets vellas, ennegridas, ab alguna
eixida coberta de parrals, per tot enfilalls de figas secas y capsas de
blat de moro; de moltas finestras penjan bandolas y pells de moltó,
mollas de pixúm, que secan al sol; ne surten caps de donas y criaturas
mogudas de curiositat, seguint, ab llur mirada encantada, aquella
comitiva precedida per l'alcalde que parla castellá.

Atravessáren un' era rodejada de matas d'etzavara, deturantse devant una
porta espayosa: cá l'alcalde. Entráren, obrintse pás en mitj de sachs de
grá, carbassas y rabaquets; pujáren l'escala, aguantantse ab la corda
greixosa y lluhenta; entráren á la sala adornada, de garlandas d'eura
que onejavan pel sostre, ab cistellets de paper de color ratallat que
feya molt bonich; era obra de 'n Janot, l'agutzil; es molt trassut. A un
pany de paret, á la dreta, en march de fusta envidriat, salpicat
d'excrements de mosca, penja lo retrato d'Espartero molt caracterisat
per sas dos pinzelladas de mostatxos del llábi superior, retallats arrán
com dos mascaras sota 'ls narius. Ademés s'hi veuhen també quadrets que
representan las peregrinacions del juheu errant... camina que
caminarás!... En mitj d'ells, figurins de moda enmantllevats al sastre
de Garriguella, encastats ab óstias á las parets; com també versos de
ventall, comprats á Figueras, lo mercat passat, al marxant que para á la
cantonada de la plasseta. Cada full de sa colecció de comedias, dramas,
cansons y rodolins es subjectat ab gafas de canya lo llarch de cordills
lligats ab claus plantats á la paret, pel vent.

A un recó de la sala, un rellotge de paret sense caixa, molt antich,
d'hont penjan duas cadenas y dos pilons de ferro en mitj dels quals 's
balanceja, molt depressa, un péndul arrovellat, qual tich tach incomoda
de tant marcat.

No hi faltan los dos armaris de recó, envidriats, ab llurs lleixas
rublertas de pisa, gots, xicras, porrons de broch llarch, ampollas de
xarops y aygardent anissat del camp de Tarragona; algun brotet de
fábrega ab aygua dins un got.

La taula parada al mitj de la sala; lo fuster hi ha hagut d'afegir duas
posts pera poder cabrer los convidats. Blancas estoballas y toballons
que fan flayra de bugada. Los cuberts son de boix; cada any passa á
Rabós un cullerayre de Tortellá que 'n vent de fins y grossers, ab
gafetas d'arám per encendrer la pipa.

L'alcalde, petit, rabassut, cara riallera, de pa fresch, uns 40 anys, 's
frega las mans, tot satisfet, cridant la Sila sa muller que va
atrafagada per la cuyna, y també son pare, un avi que fumava 'l pipot á
la vora del foch de la llar, vell soldat d'Espartero, los presentá al
futur diputat. Aquest se digná fer un compliment galant á la alcaldesa
quí 's torná roja, aduch que fos fet en castellá, mes, las donas, aixó
de requiebros los entenen per intuhició encara que sian fets en rus.

Allargá també la má al veterá d'Espartero, diguentli que 'n sent á
Madrit li faría donar una creu.

Vinguéren dos nens que jugavan ab un gosset, quins, al veurer lo senyor
foraster, s'arraparen á las faldillas de la Sila, llur mare

--_¿Son hijos de V.? señor alcalde?_

--Sí senyó, son de la dona.

Se digná tocalshi las galtetas.

¡Au! á taula! á taula!... que la rata 'm corre pel ventre, digué
l'alcalde... Senyor Jofre... aquí... al costat de nostre diputat, y
vosté don Gonzalez, aquí, al costat meu. Los demés que s'assentin hont
vulgan.

Se sentáren.

--¿_Y la señora de V._?

--¿Qui vol dir? la Sila... prou feyna tiene á la cusina: nuestro dinar
es un dinar oficial, no hi vuy muqueres.

¿No es veritat? Senyor Jofre.

--Jo li diré: lo bello sexo es sempre un adorno.

--¿Que m'explica del bello sexo? ¿que vol dir? parli clar!... ¿'s figura
vosté que la Sila es del bello sexo?... va errat: la Sila es la meva
muller, tinguiho entés!... Noya; porta l'escudella!

La Sila surt de la cuyna portant ab sas duas mans una grossa sopera de
pisa groga que posa damunt la taula; l'alcalde la destapa, ne surt una
fumarola vaporosa de greixúm apetitós que fa ensalibar; agafa la llossa,
dona una remanada, y tot servint:

--Per vosté... li agrada l'escudella, don Sanchez?

--_Hombre, no me disgusta_.

--Donchs, quan ne tinga bastante.

--_Basta! hombre, basta!_

--¿Y vosté? senyor Jofre.

--Ja me 'n pot donar una bona platada; no hi ha res que se senti tantbé
al pahidor... ¡Prou!... ¡caratsus!... ¡borrango!... ¡que fa!...

--Mengi, home! Lo ventre porta las camas.

--Sí, pero ne fa un gra massa.

--¡Au! que cadascú se serveixi; aquí va la sopera... ¡Sila! treu
toballons y gots que 'ns fan nosa; son bons pel senyor diputat y
l'senyor Jofre; nosaltres som gent de porró.

--¡Ah! ¡un hom tot se retorna! digué 'n Jofre.

--¡Apa! noys; aquí va la carn d'olla... ¡patacadas!.. Senyo diputao: no
fassi cumpliments.

Ya se puede atipar; ho pagan 'ls electors... capitol d'imprevistos;
¿veritat? secretari.

--¿Qué diu? senyor alcalde... la boca plena...

Al comensar, tothom era callat' menos l'alcalde y lo senyor Jofre; lo
senyor diputat 'ls hi feya respecte; mes, á mitj dinar, després d'haver
traguejat una miqueta, lo vi generós de Rabós deslligá las llenguas, y á
postres, tots parlavan castellá que donava gust sentir.

--Don Gonzalez, deya un regidor: ¿sabe V. beurer á galet?... miri com se
fa... y ab lo porró xerricava la garnatxa, imitant lo refilar del
garrafó... Vosté ha de portar eixa moda á Madrit; crégui tindría
admiradors.

Lo senyor Jofre s'alsá brindant pel triomf del futur diputat. Aquest feu
lo mateix brindant per l'alcalde y poble de Rabós. Menos 'l senyor
Jofre, cap 'l va entendrer. Tot eran preguntas que feyan los regidors al
senyor diputat; don Martínez responía garsas per perdius; sort que 'n
Jofre feya d'intérprete.

A las tres se despediren dels rabossenchs; lo futur diputat y son cá
depresa pujaren á la tartana pera fer la mateixa funció á Espolla,
St. Climent y demés pobles del districte electoral.

La lluyta s'enveriná. En Marsal, al veurer lo de sempre, un desconegut,
estrany á la terra, imposat pel govern centralisador de Madrit, acudí
als mateixos medis empleats per aquell. Recorré lo districte, ajudat per
sos amichs, presidí reunions electorals, invocant los interessos del
pais, parlant á tots clá y catalá; en una paraula, fou tanta sa
activitat que vencé son contrincant, resultant elegit ab gran majoría.
Elecció renyidíssima, puig s'hi havia barrejat l'amor propi, y en Marsal
n'havia fet qüestió d'honor.

Rebé felicitacions de tota la comarca.

Lo triomf de 'n Marsal fou celebrat á Figueras ab un gran convit hont se
brindá per la pátria catalana y per la representació del país per
diputats de la terra.

Lo brindis de 'n Marsal arrancá aplaudiments entussiastas al manifestar
sas ideas catalanistas per la reivindicació de nostra llengua, de nostre
Dret civil y demés llibertats perdudas, condempnant la política
absorvent y centralisadora dels goberns castelláns.

Lo candidat del gobern don Sanchez Martínez y Gonzalez se 'n torná á
Madrit, la cúa entre camas; mes com son gent que tant se 'ls hi 'n dona,
que no fan cas de la llissó, que sempre está á la saga y no 's cansan
may, algun dia d'eleccions lo tornarán á veurer ab reforsos de tota
mena; y si no es ell, será son cosí germá y tutti fratelli... sortirá ab
la seva, y 's tornarán á restar com eran, representats per tots los
Sanchez Martínez y Gonzalez y demés noms castelláns que acaban en ez...
y axis ballan á Mollet.

La Teresa y la Mercé cusían prop la finestra de la sala del casal
Noradell, al costat de donya Catarina que posava taló á una mitja.

--Mamá ¿quán tornará 'l papá? ¿perqué triga tant á tornar?

--Ay ¡filla meva! las eleccions lo tenen mitj trastornat. Demá anirá en
Joan á Figueras pera saber novas.

Per fí arribá en Marsal acompanyat de 'n Cabreta y de son fidel Joan.

Al baixar de la tartana trobá sa muller y sa filla quinas havian baixat
á rebrel á la porta forana. Després de donárlashi una estreta abrassada,
pujaren á la sala. Feu un petó al front de sa mare, radiant d'alegría,
plé de pols.

--¡Vaja! digué á la Teresa, so diputat.

--¡Que 'm dius!

--No n'he pogut prescindir. Hem tots lluytat ab valor y guanyat la
victoria.

--¿Donchs, qué 't proposas fer?

--Que vols que fassi... aniré á Madrit.

--Y nosaltres papá, digué la Mercé ¿també anirém ab vosté?

--Está clar; mes no encara; ja 'n parlarém; primer aniré jo y després
vindréu vosaltras.

--¿La padrina també?

--La padrina també; tots.

--Ay ¡qué contenta!... y feu un petó á son pare.

Als pochs dias l'hereu Noradell comensá sos preparatius per anar á
Madrit.

Se posá en relacions ab sos electors, fent serveys á uns y altres; puig
era un d'aquells homes com se sol dir del cor á la má, franch, després,
judicant sos amichs y coneguts com ell, incapassos d'engany, de
falsedat.

Quan se li demanava un servey, no 'l solía may refusar, lo concedía ab
generós desprendiment.

Havía afavorit á molts propietaris que li eran deutors de sumas
respectables, contentantse solament ab llur paraula y ab llur firma, en
document ordinari, sense may recorrer á un notari.

La Teresa no aprobava tant desinteressament.

--Marsal, ja m'está bé que fassis favors als teus amichs; mes, que 't
diré... no tots dehuen mereixer tan cega confiansa; m'apar que abusas de
ta generositat.

--Pero, jo faig per ells lo que farían per mí, n'estich segur; si
sabesses las provas d'amistat y d'afecte que m'han demostrat durant
eixos dias d'eleccions..., no puch negalshi los favors que 'm demanan.

--Bé, bé; tu mateix: ets mon marit y senyor; mes com á esposa y amiga
teva, dech ferte aqueixas observacions que pendrás per lo que valgan.

Era l'únich defecte que tenia en Marsal: lo esser massa bó.

Las donas, en general, tenen un judici mes certer que 'l nostre.

En las circunstancias críticas de la vida, en mitj de nostre
defalliment, quan sembla que ja no hi ha remey, una paraula, un consell
de nostra muller fa entreveurer un raig d'esperansa que 'ns reanima y
nos salva.

Tot lo que veu la dona es vist per lo prisme del sentiment adornat per
una exquisita sensibilitat.

La Teresa no sols estimava al seu marit d'amor d'esposa, mes ressentía
també per ell un sentiment d'admiració degut á la superioritat en que
tota muller 's plau á reconeixer al seu espós, al home que Deu li ha
donat pera guiarla y ampararla en lo camí enmalesat de la vida.

En Marsal no s'havía may separat de sa muller; havían viscut sempre
junts, compartint llurs penas y alegrías.

La Teresa tota orgullosa de veurer son marit diputat á Corts ressentía
no obstant una pena interior que no 's podía explicar, que la entristía
y turbava la seva satisfacció. Son espós participava de la mateixa
tristesa. ¡Separarse dels sers que tant estimava!... del seu patrimoni
qu' era la nina del seu ull!... dels servents de la casa y de la
masía!... ¡de las melloras que estava fent á sas terras!... ¡de la vida
del camp per ell tant atractiva!... y tot aixó ¿perqué? ¡per anar á un
pais estrany, desconegut, á sentarse en lo Parlament desprestigiat, en
mitj d'aquells parlayres hont sa veu de catalá no sería escoltada!...

¡Oh! sí, ¡era un gran sacrifici que feya al pais! l'honor, la confiansa
que sos electors havían depositat en ell, los interessos del Empordá, de
la pátria, de sa aymada Catalunya tant trepitjada, que tenía que
defensar lluytant de totas sas forsas contra sos acerrims enemichs, li
feyan un deber d'anar á Madrit; ja no podia recular.

Lo dia de la separació fou un dia de llágrimas en lo casal Noradell. Da.
Catarina, al saber que son fill anava á Madrit per diputat, se senyá.
Preguntava si era molt lluny de Masarách, lo temps qu' estaria pel camí,
si trigaría á tornar.

May cap Noradell havía deixat son patrimoni per anar á llunyanas terras
á corre 'l món.

--Pero Mare, li deya en Marsal, es per defensar la política, los
interessos del pais...

--¡Qu' es aixó de política!... ¡la mellor política es á casa teva!...

--¿Per qué no hi van los demés?... ¡Ne treurás mes honra que profit!...

¡Pobre senyora! ¡era del temps vell y no comprenía las exigencias de la
civilisació de abuy dia!...

En Joan collá la mula á la tartana. Da. Catarina volgué baixar la escala
ab son bastonet, apoyada al bras de la Mercé. Son fill molt entendrit la
estrenyé en sos brassos:

--¡Adeu! mare; no estigui trista... tornaré aviat.

--¡Que Deu te beneheixi, fill meu!... las llágrimas li lliscavan galta
avall.

La Margarida s'aixugava 'ls ulls ab son devantal, plorant com una
Magdalena, al veurer partir son fillol.

La gent de la Masía, en Rafel, la séva dona, boher, pastor, rabadá:
¡adéu! ¡senyor amo!... ¡Deu 'l guardi de mal!... torni aviat. Estrenyé
la má á tots.

La Teresa, la Mercé, en Marsal pujaren á la tartana, emprenguent, molt
compungits y silenciosos, lo camí de Figueras, dirigintse á la estació
del carril. Hi trobáren nombrosos amichs que 'l venian á despedir; á
tots apretá la má ab efusió de cor.

Sa muller y sa filla volian pujar en lo mateix vagó seu; no 's podian
resoldrer á separarse d'ell... ¡Quin mar de plors!... tothom estava
conmogut. Ja la campana ha donat lo senyal; passa 'l conductor del tren
qui d'una rebolada tanca la portalleta, sens compassió... Lo xiulet
estrident de la locomotora, xiulet desapiedat, inhumá, que esqueixa 'l
cor, los separá. ¡Quins adeus mes crudels!... se 'n tornáren tristas,
afligidas, 'ls ulls inflats de llágrimas, á llur casal de Masarách hont
trobáren Da. Catarina al oratori que resava 'l rosari, pregant per son
fill.

## V

En Marsal, al deixar l'administració del patrimoni á sa esposa, nombrá
no obstant un procurador de confiansa pera mellor direcció dels travalls
y comptabilitat agrícols, recomenat per Mossen Esteva, lo rector de
Masarách.

Se diu Francesch Saqué. Havía estudiat per capellá; mes morí son
benefactor y no pogué seguir la carrera per falta de recursos.

Es fill d'un mas dels voltants de Garriguella; orfe de pare y mare. 'S
trobava sol, desamparat, quan fou recullit pel senyor rector de
Garriguella que ne feu son escolá y comensá á li donar los primers
elements d'instrucció.

Al veurer sa aplicació y bonas disposicions, l'enviá á Gerona aprop d'un
seu amich, canonge á la Seu. Los pochs parents que li quedavan eran
pagesos pobres com ell.

Es un jove de uns 23 anys, de bons sentiments, molt honrat,
intel·ligent, prou instruhit, pero molt tímit y vergonyós per causa de
sa pobresa y humilitat.

Coneix lo patrimoni Noradell per haverlo en Marsal empleat algunas
vegadas á la cobransa dels censos y tersos dels enfitéutas. Vivía en un
más prop de Masarách, ajudant á las feynas del camp, del bestiar,
guanyant poca soldada, contentantse de menjar pá y vestirse, aprofitant
las horas que podía fora del travall per' alimentar sa intel·ligencia,
repassar y estudiar 'ls llibres seus y los que li deixava Mossen Esteva
qui l'apreciava molt per lo bon minyó qu' era.

Rebé las instruccions y recomenacions per tot lo referent al patrimoni.
Fou allotjat en lo casal.

Com ja era conegut de la familia, la Teresa y la Mercé ne tingueren una
vera satisfacció. Sólas, sense 'n Marsal, 's haguessen trobat massa
aisladas.

En Francesch tenía sa cambra junt á son despaig, independent de las
demés estancias de la familia.

Acompanyat de 'n Cabreta, recorregué tot lo patrimoni de Masarách, Rabós
y Espolla, posantse al corrent de tots los travalls agrícols iniciats
per en Marsal; fou presentat als masobers, servents, y travalladors de
las masías.

La Teresa y la Mercé reprengueren llur vida acostumada y feynas de la
casa.

Eran á primers de Setembre. Quan la calor del dia havía minvat sortían á
la tarda á passeig, á voltas acompanyadas de 'n Francesch, la Mercé ab
vestit curt, barret de palla d'amplas alas, riallera, esvelta, lleugera,
cullint floretas, perseguint papallonas. s'havía fet un filat de gassa
blava ab bossa, posat al cap d'una canya, per' agafarlas al vol; no pera
picarlas ab agulla en planxeta de suro... ¡quin horror!... mes sols pera
contemplarlas de mes aprop, admirant los hermosos colors de llurs alas
vellutadas y finura de llurs antenas, fentlas voleyar dins sa cambra,
jugant ab ellas; després obría la finestra per donalshi llibertat,
seguint ab sa mirada llur vol capritxós á través dels camps assoleyats.

Aquella tarda dirigiren llur passejada envers la vinya de la riera, mes
propeta del más; seguiren un viarany dins l'arbreda que voreja la riera
y closas, encatifat d'herbám y margaridoyas. Entráren en lo molí
Noradell, sobre la mateixa riera, ombrejat d'olms; molí d'hivern
primavera y fi de tardor, d'una sola mola, de bassadas, puig que no
porta la riera prou aygua pera moldrer á rech corrent.

Sortí á la porta del molí, lo moliner, la cara y vestidura enfarinada,
barretina en má, saludantlos:

--Bonas tardas tingan... ¿volen descansar?... ¡Tomasa! ¡porta cadiras!

Vingué la Tomasa, una jovenassa robusta, de amplas caderas y abultada
pitrada, seguida de duas criaturas bessonas arrapadas á sas faldillas,
rossas com un fil d'or. La Mercé volgué acariciarlas posántselas á sa
falda; mes feren lo peterrell, esclatant en plors, estirant llurs
brassets envers llur mare qui las hagué d'abrassar y petonejar pera
ferlas callar.

La Tomasa que acabava de treurer lo pa del forn, regalá á sas mestressas
una coca de farina de mastall que la Mercé posá dins son cistellet pera
brenar.

Continuáren llur passeig pujant un turó hont per d'allá 's troba la
vinya.

La tarda es hermosa, lo cel seré. A ponent la posta de sol cobreix de
calitja tota la cordillera pyrinaica: d'amunt d'ella, á gran altura, una
aglomeració de cirrus esclatants, amuntonats, franjats de flonja neu
enlluhernadora, deixan passar, á claps, nimbas de fletxas d'or que
encenen mitj cel. Al orient, al cap d'allá de la extensa planura, á
través dels pins y olivars, al horisont, una pinzellada soptada d'un
blau de cobalt, es lo golf de Rosas, clapejat de velas llatinas dauradas
pel sol ponent.

Al arribar á la vinya, la Mercé triá un cep de picapollas, s'assentá á
terra aprop del cep, tragué la coca del cistellet, ab un petit ganivet
ne tallá tres llescas y espiocá los grans de rahims, del cep estant, com
una perdiu.

--Mamá, ¿que no vol brenar?... portantli coca y un grapat de rahims...

¿Y vosté? Francesch... son dolsos com mel... tasti.

--Ab molt gust, senyoreta.

Los tres passaren lo rosari desgranant las picapollas mostosas cullidas
per la Mercé.

Havent brenat se passejáren per la vinya. Los despampolayres dirigits
per en Joan, encorvats á llur tasca, 'ls hi mostravan l'hermoseig de la
rahimada que penjava dels ceps.

--Aquest any. Joan, si no ve cap pedregada. omplirém botas y tinas,
digué 'n Francesch.

--Sí, te rahó; tenim una anyada com may s'havía vist, li respongué 'n
Joan; mes ¿ha observat quina singularitat? moltas tórias se quedan
verdas y algunas tornan á brotar, mentres altras no han fet lo creixent
dels demés anys. So vell y may ho havía vist.

La vinya aquella ab las demés del terme 's trobava baix la influencia de
la primera invasió filoxérica.

En totas las vinyas dels termes d'Espolla, Rabós, Pau, Palau, Vilajuiga
y Culera, 's notaren 'ls mateixos fenómenos, qual explicació generalment
admesa es la següent:

Lo primer aixám filoxérich, al invadir las arrels y fer en ellas, ab
llur picada, una ferida, eixa ferida produhía una sangría favorable en
llur forsa vegetativa y excés de saba. Ja se sab que per fer portar
fruyt á un arbre, se li ratlla la soca fins al derme pera castigarlo, es
á dir, pera facilitar la sortida del seu excés de saba que dona massa
vida al branqueig y fullám en detriment del fruyt. Donchs la picada del
insecte en las arrels, produhí á las vinyas lo mateix efecte. Lo primer
any d'invasió filoxérica may 's havian vist tants rahims, may s'havia
fet tant vi. 'S comprén qu' eixa benéfica sangría, quan es repetida, 's
torni ferida mortal. Per xó l'any següent, la vinya cansada de lluytar,
dessangrada, anémica, ja no pot mes resistir; la mort la corseca de
sopte com una ferida de llamp.

--Y donchs, Joan, qué penseu d'aqueix rebrot de las vinyas? li preguntá
la Teresa.

--Que vol que li diga... cal viurer pera veurer estranyesas. Lo que hi
ha de cert es que los rahims son molt bonichs y la brema abundantíssima
per tot, ¡alabat sia Deu!

La Teresa pensá: donaré eixa bona nova á 'n Marsal que 'l fará content.
Prou ánsia deu passar de lo de casa.

Al retornar al casal passáren devant la rectoría de Masarách; trobáren
Mossen Esteva que anava á tocar la oració. Entráren ab ell un rato á la
iglesia pera pregar.

La llum crepuscular penetrava pel rosetó de damunt la portalada,
clapejant de pálida claror lo coronament del retaule del altar major; lo
demés de la iglesia era negat dins la foscor; res se distingía; sols al
fons de la nau 's veya un llumet blavench, de flama vacil·lant, débil,
sens resplandor: la llántia del Santíssim.

Després de resar sortíren. Lo senyor rector tancá la porta ferrada,
macissa, tota clavetejada de ferraduras y claus de cabota cónica
quadrangular, fent correr un feixuch forrellat de ferro en forma de serp
escatosa, boca badada, que llensá un ganyit estrident.

--Vuy que púgin á descansar.

--Mossen Esteva, será un altra dia; ho tenim tart y arribarém á casa de
nit.

Mes fou tant lo que insistí que per no ferli pena feren un puja y baixa
á la rectoría.

Pujáren l'escala; entraren á la saleta; vingué la majordona á rebrels.
Pelava trumfas tirant las pelas dins un parolet que tenia al seu costat;
s'aixecá, saludantlos, molt obsequiosa; una dona vella poch ó molt de la
mateixa edat que Mossen Esteva, de uns 65 anys.

De seguit pará taula per ferlos brenar.

--Pendrán xacolata.

--¡Mes, santa dona! no veu qu' es tart y som lluny de casa... No 's
molesti; ja hem brenat á la vinya.

Tant sí com nó, hagueren de fer la xuclamolla ab melindros y vi ranci.

Per l'aspecte de la sala 's coneixía que la majordona era amiga d'orde y
de netedat.

La rectoría de Masarách es pobre; prou 's veya ab lo moblatge d'aquella
estancia, y la sotana lluhenta, apadassada, que portava Mossen Esteva,
qual color negre 's havia tornat verdós.

La gent del camp té massa salut; los enterros y funerals no son gayres,
y com la paga del gobern es poca y ve quan Deu vol, vivían ell y sa
majordona ab molta economía, menjant cols y trumfas, pobrets y alegrets,
puig que Mossen Esteva encara que vell no pert may son carácter jovial.
Alt, magre, fisonomía de bondat, es estimat per sos feligresos ab qui
comparteix sa pobresa.

La Teresa, sa filla y en Francesch 's despediren de Mossen Esteva qui
los volgué acompanyar un tros enllá. Arribáren al casal que ja
fosquejava.

L'endemá la Teresa escrigué al seu marit pera donarli la bona nova de la
verema abundant que 's preparava.

## VI

Feya quatre mesos que l'hereu Noradell era á Madrit. La vida que portava
era ben diferenta de la vida quieta y pacífica de Masarách, en mitj del
carinyo de sa familia, dels seus travalladors y feynas del camp. Vivía á
la fonda d'Embaixadors del carrer de sant Geroni, prop del Congrés, sol,
aislat, freqüentant poch lo gran món; aprofitant sa estada pera estudiar
tot lo que ofereix de remarcable la capital, sos museos, sas iglesias,
sos passeigs, sas bibliotecas. Passava llargas horas al museo del Prado
admirant las obras mestres de la Escola espanyola, extasiantse devant
los quadros de Murillo, Velazquez, Ribera, y sobretot del pintor
aragonés Goya tant hábil y original.

Recorría los carrers y mercats de Madrit, estudiant las costúms populars
tan diferentas de nostras costúms catalanas; observant, notant sas
impressions.

En lo Congrés prengué seti á la dreta, escoltant, analisant, votant
segons son criteri, sempre en bé del pais.

No s'atreví á pendrer la paraula; volia avans coneixer lo terreno que
trepitxava, estudiant á fons las qüestions económicas ab son clar é
intel·ligent criteri catalá; se reservá per la segona llegislatura. Mes
prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no 's
podian avenir ab l'engany y l'astucia d'aquells homes de partit que
sacrifican la nació á llur interés. Sa honradés, son carácter franch,
catalá, topava ab aquellas costúms de xatxarra y fingiment que
caracterisan los pobles decadents. Comparava los discursos eloqüents,
sí, mes buyts, de nostres oradors, ab los discursos sensats, práctichs
dels diputats inglesos que havia tingut ocasió d'ohir varias vegadas
durant sa estada en Inglaterra.

Admès en los salons de la bona societat madrilenya, fou seduhit per
l'amabilitat, la finura, aquell parlar atractiu, superficial pel qual la
llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuhen de dia al dia,
que no tenen mals de cap, segurs que no 'ls hi faltará la pluja d'or que
las provincias expremidas abocan á llur capital.

Ell, home del camp, agricultor, amant de la naturalesa, de sa riquesa,
de sos productes, recorría los voltants de Madrit; sos ulls seguian á
perdua de vista las onas d'aquellas serraladas áridas, cremadas pel sol,
sense cap matoll, sense verdor... un inmens desert sense oasis...

Prompte fou prés de _spleen_, d'anyoransa... Cap catalá de cor 's pot
fer á viurer en aquella terra hont tot li fa recordar l'absencia de sa
patria estimada.

Se tancaren las Corts, y lo diputat empordanés 's dirigí á la Estació
del Nort, pujá al vagó, sacudint avans de sos peus la pols de la
coronada vila.

Com se li dilatá 'l cor al entrar á Catalunya, al ohir en la estació
d'Almacellas tothom parlar en catalá!... Si hagués gosat hauría besat la
terra de sa pátria!...

Quina alegria al casal Noradell al saber lo retorn de 'n Marsal!

La Teresa y sa filla l'anáren esperar á la estació de Figueras; aquella
estació de trist recort de plors, de desesperació de la despedida, dels
crudels adeus, ab aquella campana lúgubre que senyalá la separació! ab
aquell xiulet estrident de la locomotora qu' esqueixa 'l cor,
emportantse lo ser estimat... Ara la campana te un toch joyós, argentí;
lo plomall vaporós del tren que arriba 's veu corre á glopadas per la
planura, á través d'olivars y arbredas; lo xiulet de la máquina ja no es
estrident, al contrari, s'ha tornat sonorós, suau... conmóu y aumenta
los glatits del cor... Ah!... reveurer lo ser que tant s'estima després
de tant temps de separació!... quinas abrassadas! quina alegria!... En
Joan entendrit, los ulls humitejats, ab sa má tremolosa estrenyé la má
del seu amo. L'anden era plé d'amichs y coneguts que havian vingut á
rebrel... abrassadas, apretadas de má á uns y altres... se 'n veya un
embull.

Per fi pujáren á la tartana, y cap á Masarách. La mula semblava
participar de la alegria de sos amos, emprengué lo trot, lo cap alt,
fent drincar sa joyosa cascabellada.

A la creu del terme trobáren en Francesch, en Cabreta, la Margarida,
masobers, ab tots los servents del casal y masía que lo vingueren á
rebrer; á tots tocá la má; donya Catarina al abrassarlo, plorava de
alegria; ben cert que se rejovení de cinch anys.

Ab la presencia de 'n Marsal, la masía recobrá sa animació; la alegría
torná en lo cor oprimit de la Teresa.

## VII

S'apropava la diada de St. Miquel, diada de inauguració de la brema en
tot L'Empordá.

Ja han arribat los boters de Figueras ab llurs fadrins y sas eynas. En
lo pati y baixos de la casa se sent matí y tarda lo pim y pom de llurs
massas; resserran 'ls cércols de ferro del botám y lligan vims á las
samals.

La Vigilia de St. Miquel se nota en lo casal y masía gran animació: las
donas escombran y destaranyinan la tina que conté més de tres mil
hectólitres de vi, la fregan y netejan. Es tota enrajolada de rajola
envarnissada de Valencia; lluheix com un mirall. D. Jaume, Deu lo tinga
á la Gloria, la feu reconstruhir á tot gasto; es una de las melloras que
al morir deixá als hereus Noradell. Los homes portan feixos de pámpols
ab penjols de rahims, eura y llorer: ne fan garlandas ab cintas
viroladas, clavadas ab simetría á las parets, al voltant de la tina.

La Mercé ha cullit del jardí garbas de flors per' adornar los pitxells
de la taula baixada dins la tina ab sos corresponents banchs.

La Margarida treu del armari de la roba blanca estoballas, toballons y
cuberts de boix de Tortellá lluhents com marfil; las criadas atrafagadas
paran taula.

Anavan á celebrar la festa de St. Miquel, patró dels vinyatayres, festa
que 's fá cada any en lo casal Noradell ab un abundant ápat y ballas al
era.

Ja de bon matí s'aplegan á la masía boters, traginers, carreters,
vinyaters, prempsayres, cullidoras jovenetas dels pobles d'aquells
encontorns, esperant ab dalé la hora de sentarse á taula. Tots van
mudats de festa; las noyas un ramet al pit, los joves un clavell al
plech de la barretina; tot son riallas y festeigs. La Teresa y la Mercé
se miran desde la eixida aquell floreig de jovent alegre.

Ja acaba d'arribar lo metge de Masarách.

--Deu lo guart, senyor Pere.

--Deu vos guart, jovenalla, Deu vos guart... es molt estimat; tothom li
vol bé. Va tot endiumenjat; levita de llarchs faldons, corbata blanca,
barret de feltre, armilla groga; per sota d'ella penja una clau de
rellotge, grossa pedra vermella quadrada, encastada de coure, del
antigor. Se 'n pujá al casal á saludar la familia Noradell.

Y Mossen Esteva?... se fa molt esperar... deu tenir un bateig... sol
arribar cada any al punt de mitjdia... no li agrada ésser matiner...
menos que tinga poagra... Quin sentiment tindría!...

Tothom vigila 'l rellotge de sol del casal. Es dels rellotges més
bonichs del terme; rodejat de dos palmas pintadas de vert y blau,
lligadas ab un llasset vermell; l'agulla surt de la boca d'una cara de
lluna de galtas infladas, ulls grossos rodons, nas aixafat, que fa
l'admiració d'aquells pagesos. Fa alguns anys que lo feu un payré molt
saberut de la vila de Torroella de Mongrí, de molta anomenada; totas las
caras de lluna dels rellotges del Baix Empordá eran fetas per ell.
Parlava llatinorum y solía rodejar la cara de lluna d'una inscripció
llatina. La del rellotge del casal deya _Tego quod detego_, inscripció
filosófica qu' era un enigme per la gent de Masarach. May ningú havia
sabut lo que volia dir... y ne voleu de comentaris!...

L'agulla marcava tres quarts per las piadosas ó sia las dotze, hora de
la dinada. Molts la vigilavan, lo cap enlayre, boca badada, badalls de
gana. Lo mestre boter de Figueras, que 's pintava de sabi digué, al mitj
d'un rotllo, qu' ell sabía lo que aquellas lletras volian dir.

--¿Qué volen dir? veyám... feren alguns badochs.

--Escoltéu bé... tots s'apropáren... _Tego_, ruchs --_quod_, més--
_detego_ que ruchs.

--Y vos també, mestre.

--Jo no; perqué ho he sabut traduhir.

Mitjdía!... las piadosas!... á taula! á taula!... tothom corre envers la
tina. Una escala de gat hi está posada. Las ninas volen baixar primer
que 'ls noys... oh! cá!... cap se las escolta!... quins atrevits!...
devallan en mitjs de crits y riallas fent enfadar los vellets, en Joan y
la Margarida que no están per jochs. --Sí Mossen Esteva fos aquí aixó no
succehiría.

Quan tots son aplassats baixan la familia y 'ls amichs convidats. Mossen
Esteva arriba tot esbufegant... de poch no hi es á temps... s'aixuga 'l
front ab son mocador gran com un llensolet, de fil, blau ab quadrets
ribetejats de vermell... ha tingut de batejar dos bordegassos... Just
avuy!... quan fa cinch mesos que no ha tingut cap bateig!... L'heréu
Noradell presideix; te al costat seu sa mare, Da. Catarina, qu' ell y en
Cabreta han ajudat á baixar; no ha mancat may á tan joyosa festa; diu
que s'hi torna jove. Es costúm patriarcal dels Noradells que los passats
de la casa han sempre celebrat fa centúrias.

Quin espectacle més original y pintoresch lo veurer tota aquella
entaulada, al fons d'una tina espayosa que reb onadas de llum zenital
per l'ampla obertura de la volta, reflexada per las lluhentas parets de
rajola vermella de Valencia... deixant los extréms de la taula en
obscuritat relativa y al centre una clapada de llum rogenca qu' encén
las caras dels convidats!... quadro extrany, de vigorós clar-obscur, com
un interior flamench de taberna de Teniers.

Ans de comensar lo convit, en Marsal feu, com cada any, una curta
invocació á sant Miquel. Tots s'alsáren ab molt reculliment, fora
barretinas.

"Benhaurat sant Miquel, vos que 'n seu tant gloriós, benehiu la brema
d'aquest any y lliuréu nostras vinyas de plagas y malórias."

Tots respongueren "Amen."

S'assentáren y vingan caixaladas... la virám de la Margarida pagava la
festa; be prou 's véya ab la plomissada y caps d'anech escampats pel
pati. ¡Quina animació! ¡quin dinar mes alegre! ¡quina gana tothom!... ¡y
quin xerricar!... L'apat 's prolongá fins á las duas, hora en que la
jovenalla 's dirigí á l'era hont un tamborí y fluviol los feu ballar
tota la tarda.

L'endemá, á trench d'alba, tota la colla prengué lo camí de la vinya,
comensant la brema per la vinya de la Riera, y seguint ab las demés.

Quina matinada més hermosa, casi sens aygualera! Una faixa de bromas
d'un nivell exactíssim envolcalla l'inméns amfiteatre de la alta crena
pyrinaica; los cims més alts son daurats per los raigs del sol ixent, en
tons d'un rosat pálit; una lleugera boyra s'extén en tota la plana de
Castelló; ve dels estanys de la Muga hont se sent á voltas lo bruel
llegendari. Allá, al Orient, un incendi d'or y foch encén 'ls núvols
estirats al horizont del mar... surt 'l sól expléndit, radiant; son
reflexo, en lo raig visual, s'extén, lliscant sobre l'aygua com un riu
d'argent fos salpicat de palletas d'or, onejant, tremolosas,
enlluhernadoras. Los cims de sant Pere de Roda, las escalas d'Anibal, lo
castell de Mongri, tot lo circo qu' enclou 'l golf de Rosas, la planura
del Empordá, ab sos olivars, arbredas, vilatges y cloquers, prenen un
color daurat mes encés; s'alsa un oreig fresquet agradable, impregnat
d'emanacions marinas.

Camins y viaranys van plens de corrúas de vinyaters que 's crehuen ab
las collas de cullidoras, donantse 'ls bons dias. Un alé de vida anima y
alegra los extensos vinyats de las serraladas empordanesas.

A la vinya de la Riera s'hi aplega un floreig de noyas dels masos y
pobles vehins, quiscuna ab lo seu cistellet sobre l'bras, posadas en
renglera, faldillas retrossadas, devantalet de tela; tallan, ab ganivet
de fulla reblincada, 'ls rahims que posan dins lo cistell, trahent avans
ab cuydado los gráns dolents. Quan 'l cistell es plé, lo buydan dins las
samals que 'ls hi portan 'ls vinyaters; los rahims son lleugerament
prempsats y buydats dins la tina.

Ja 'l sól es alt y comensa á picar; ja s'sent lo brunzit de las abellas
y vespas que 's tiran dins las samals, atretas pel most; lo prempsayre
n'es emborbustit; las manegas de camisa retrossadas fins al colze, una
pedra plana á las mans, encorvat, pitja los rahims; ne treu 'ls brassos
vermells que regalan de most llafiscós, mentres las cullidoras abocan
dins la samal que prempsa llur cistell plé, fent lo rabiar de tant que
li 'n tiran.

--¡A poch á poch que no puch aguantar!... y per ferlas despitar, 'ls hi
passa sa má llafiscosa per la cara... ¡Uy! ¡Guidó!... ¡que n'ets de
remaca!...

--¡Ciset, me la pagarás!... y tot fregantse las galtas ab lo corn del
devantal... ¡aqueixa no te la perdono!

--¿Vols que 't dongui una abrassada?

--¡Fuix! ¡putiner!...

--¡Vaja! noyas, diu en Joan... ¡prou jochs!... cadascuna á sa feyna.

Tot es animació y alegría en aquell estol de cullidoras. n'hi ha de
joves, de vellas, de guapas; mes hi domina la jovensalla. La Tuyas es de
las mes aixeridas. ¿Y la Marió?... ¿hont es la Marió?... ¿que s'ha
fet?... ella que tant havía recomenat á 'n Joan que no l'oblidés pera la
brema!... Tot son cansóns y riallas. Una d'ellas, avispada, de fisonomía
burlona entona una cansoneta nova, y totas repeteixen la tonada:


¡Ay! ¡la pobre Marió!
diu que vespa l'ha picada...
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Li clavá tan mal fibló
que sa galta n'es inflada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Son promés va aná trobá
que li tragués la fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
¡Ay! ¡la pobre Marió!
si que n'ha sigut picada!...
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Ell saliva li posá,
la galta torná rosada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
¡Ay! ¡María Marió!
¡diu que vespa l'ha picada!...
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Fou curada ab un petó,
dols petó sense fiblada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
Sa galteta 's desinflá
tot fent una riallada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!

Ninas que rahims culliu
¡Ah! fugiu de la picada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!
De la vespa lo fibló
deixa galta senyalada.
¡Ja! ¡ja! ¡ja!


La Mercé, sa mare, en Marsal presidian á tant joyosa cullita, triant
picapollas, pansas y moscats posats en panera, que feyan portar al casal
pera ferne penjolls lligats ab cordill, penjats, y posats á secar al
sostre del graner pera l'hivern.

La brema durá molts dias; puig que las cullidoras tenian de seguir totas
las vinyas del patrimoni.

Los arrendataris y censalistas arribáren també al más ab llurs
burriquets portant cada hú, dins duas samals, la carga de rahims de tres
quintals que, després de pesats y anotats per en Francesch, eran
prempsats y tirats dins la tina.

Los prempsayres, al pati de la casa, eran mitja dotzena; apoyats ab
llarch pal, en cos de camisa, espitregats, calsas retrosadas mes amunt
del genoll, ballavan la polka, fent saltirots dins las samals, trepitja
que trepitja, passan d'una samal al altra peus y camas nusus que regalan
de most... lo bull purifica tot... dihuen que la suharda de peus se
l'emporta la brisa y dona cos al vi... En Marsal se havía procurat
máquinas d'espellofar; mes l'aferrada rutina pogué més qu' ellas:
preferían porquejar ab los peus dins las samals. Es ben cert que llur
invent data del patriarca Noé, 'l primer viticultor conegut d'aquell
temps biblich; y hem de creurer que fou lo primer xerricayre qui ensenyá
á nostres rebesavis á beurer á galet y que ho feu tant bé que va agafá
la pinya... aixís ho deya lo senyor Pere, lo metje de Masarách.

Los Noradells passaren tot lo día á la vinya. A mitj dia, mentres
cullidoras y vinyaters feyan la dinada al ombra d'un cirerer, 's
dirigiren envers la font del Sálser hont se feren portar lo dinar.

La font del Sálser es un dels sitis més pintoreschs dels encontorns del
casal; raja al peu del marge de la riera, en mitj d'un pilot de penyas
esquistosas arrapadas d'eura y molsa, ombrejadas per l'arbreda. Com
l'aygua es bona y fresca, en Marsal hi ha fet posar una taula rodona ab
una mola vella del molí, y pedrissos al entorn. Lo raig surt d'un canó
de ferro y cau dins una pica feta ab un roll de roure, que serveix pera
posar enciám y ampollas en fresch.

Amanir lo dinar era á cárrech de la Mercé, ajudada per una cullidora.
Aixó de poguer cuynar á fora es per ella una alegria: devantalet posat,
brassos retrossats, tria l'escarola que posa á refrescar, prepara
l'arrós, talla pernil, trosseja pollastres... ¡qu' animadeta! ¡qu'
aixerida! ¡qué guapeta!... Mentres 's troba en eix tráfech, arriba en
Francesch.

--¡Oy que bé arriba! Francesch... me té que ajudar... si vol dinar l'ha
de guanyar --Máni, Mercé; estich á las sevas ordes... y 'ls dos
arreplegáren un pilot de llenya seca, fent lo foch entre duas pedras, al
peu de la penya, hont se posá la grasala d'arrós ab pollastre. Culliren
un enciám de créixens y ápit bort que posaren en fresch sota 'l raig de
la font... ¡que bó! ¡quin dinar més delitós!... ¡may havian tingut tanta
gana!

Després del dinar, la Mercé escalá lo pilot de penyas, arrancá una
ridorta de clematitas, la enrotllá fentne una corona que 's posá sul
cap. --Mamá, miris ¿m'está bé?... estaba dreta damunt del penyám qual
esquistosa negror feya ressortir sa esveltés, y la blancor del seu
vestit de lleuger teixit clar. Las fullas de la clematita li habian
desfet lo monyo; rissos de cabells rossos ondejavan sobre sa espatlla y
son front... ¡qué guapa!... semblava la ninfa, la nayade de la font.
¡Com se la mirava, en Francesch!... ¡y quin glatir lo seu cor!... Cullí
al peu de las bardissas, violas y pervenxas, ne feu tres ramets rodejats
de molsa vellutada, d'un vert d'esmeralda, y tota joyosa, somrient:
pápá... aquest pera vosté... aquest pera la mamá... y aquest pera en
Francesch... en recort de la font del Sálser.

A posta de sól se 'n tornaren á casa. Hi trobaren l'oncle Paulí qui
habia arrivat de la Escala. May cap any feya falta á la brema. Ja
l'esperavan per la festa de Sant Miquel; mes l'oncle 's fa vell, te més
de setanta anys y lo poagre 'l té sóvint clavat á la cadira de brassos,
los peus embolicats de draps de llana.

La Martina, sa criada, lo cuyda; es una cosina de la Margarida, de prou
edat, que Da. Catarina li ha proporcionat; dona de seny, bona cuynera,
molt ordenada, de sentiments religiosos, callada, sempre á sa feyna. Ab
lo temps que 'l serveix, ha prés sobre d'ell cert ascendent de
majordona; mes per ell tan se val; es home de pau y no vol discussions;
mentres sigui ben servit y l'arrós á la marinesca cuyt á punt, li passa
tot per alt.

La familia voldria que l'oncle Paulí s'estés ab ella, al casál; mes ell
té sas costúms de las quals no 's pot separar. Viu á la Escala, está com
un canonge; caseta aixerida al carrer de mar, eixida cuberta d'un
parral, prop de la platja; ben peixit per la Martina, y com es molt
amich del peix ben fresch, se 'n regala. Té de molts anys una passió que
l'acompanyará al clot: es pescador de canya; perxó viu á la Escala.

Per poch que 'l réuma y 'l temps li permetin, surt á las tardes ab sa
canya y cistellet, sens oblidar lo xalabret, que no li serveix gayre,
s'assenta damunt d'una roca á vora aygua, hi passa horas agafant peixets
menuts que son tot espinas. Quan no agafa res ho atribuheix al esqué
massa estantís; alashoras cerca curcullas y castanyas pé 'l rocám,
perseguint cranchs, cullint fonolls marins pera confitar ab vinagre.

No deixa d'esser estranya la séua afició pera la mar, ell qu' ha passat
sa joventut al casal Noradell, en mitj de closas y terrossas dels camps;
¡mes! ¡qué s'hi fará! Ja sabém que la cassa y la pesca son duas passions
que s'apoderan del home, fins que ha arrivat á la decrepitut.

Quin es lo farsayre qu' ha definit lo pescador de canya de papanatas?
Aquest epiteto no 's pot aplicar al oncle Paulí que no té cap busca al
ull, encara que sa vista flaquegi; no es gens tonto, malgrat sa poca
instrucció.

Alt, magre, sempre afeytat, calvo, porta estiu é hivern un llarch gech
gruixut ab fondas butxacas, com una samarra de mariner, y un jipijapa
que fa deu anys li va regalá un patró de barco, amich seu, vingut
d'América. Carácter alegre, ben humorat quan no té poagre, com tot vell
solter; franch, plé de cor, estimant molt la séua familia, sa casa
payral, hont hi passa temporadas á la tardor. Li agradan molt los
rahims, y per la brema se 'n fá un tip; diu que purgan y fan sortir...
los dolents humors. Sa conversa es plena d'aforismes de molta sabiesa,
trets d'un llibrot que comprá un any, als encants de Barcelona; lo té
molt recatat; diu qu' es lo guia del home de bé.

--Déu lo guart, oncle... ¡ja es hora de venir!... Si 's descuyda fém la
brema sens vosté... ¿Com está de salut? li digué 'n Marsal.

--¡Déu vos guart á tots!... jo, per ara, bé... ¿y vosaltres?...
abrassant á sos nebots... ¿y la Catarina?

--Es á sa cambra, digué la Mercé; vaig á dirli que vosté ha arrivat.

Vingué Da. Catarina, tot trico traco, repenjada á son bastonet; y 'ls
dos s'abrassaren ab efusió.

--¡Tu sempre trempada!... ¡no 't fas gens vella!... jo, si no fos lo
reuma, encara gallejeria; mirém de fer anys: qui molt viu no pert lo
niu.

--¿Qué dius?

--Ha de cridar, oncle, digué la Teresa, la mare s'ha tornat molt sorda.

--Dich qu' estás molt bona y que 't tornas jove... cridant á cau
d'orella.

--¡Per ara tinch prou salut, gracias á Deu!... ¡Ah! ¡si no fos la
sordera, y la vista que 'm flaqueja!... ¿y la Martina?

--No sé qué s'ha fet... cridantla: ¡Martina!

Aquesta comparegué á la sala ab un gros cistell que habia tret de la
tartana plé de llagostas y un déntul de quatre carniceras que feu
l'admiració de tots.

--Oncle ¿vosté l'ha agafat? digué la Mercé.

--Está clar, noya... y donchs qui vols que siga?

--Dihuen que 's sol servir d'esqué de plata, digué la Teresa.

--Ho dirá algun ximplet que no hi entén pilota... Lo mes passat vaig
agafar un nero de tres carniceras... ¿per qué rihéu?... ¿que no ho vols
créurer?

--Sí, oncle, sí, ja 'l creyém.

--¡Es per xó!... Y donchs, Marsal, ¿qué dihuen los castellans?

--Oncle no 'm parli de política ni de castellans... n'estich retip.
Parlim dels camps, de l'anyada, de la brema que aquest any es
abundantíssima.

--¡Oydá!... ¡Joan! demá 'm cridaréu de bon matí per' anar á la vinya,
¿sentiu?

--No 'n passi cuydado.

--Lo sopar es á taula... ¿si están servits? digué la Margarida.

--Bona nova, digué l'oncle: 'ls budells 'm roncan pel ventrell.

--Me 'n alegro que tinga bona gana, digué 'n Marsal.

--¡Noy! pot anar; mes tingas present lo que diu 'l llibre de la sabiesa:
tindrás sempre bon
delit si templas ton apetit... no menjant sino
de un plat tíndras bon ventrell, Bernat.

--Oncle, m'ha d'ensenyar aquest llibre, digué la Mercé.

--¡A taula! ¡á taula!... ara hem de sopar.

Passáren al menjador; en Marsal digué lo benedicite; 's sentaren á taula
saborejant las talladas de déntul guisat per la Martina ab such, all y
julivert, á la marinesca ¡tenia mil gustos!

Després de sopar, en Marsal resá lo rosari; se donáren la bona nit, y
cadascú á retiro.

## VIII

La brema era acabada; lo trontoll del bull escumós de la tina havia
parat; la masía havia tornat á rependrer la calma y travalls de costúm
fins al colar lo ví.

La tardor s'apropava á llarchs passos. Ja las nits y matinadas son
fredas. Las aurenetas han fugit, ja han arrivat los tórts y reytóns; las
alosas s'aplegan á vols, tirantse pels gorets dels camps llaurats á punt
de sembrar.

Fa un sol hermós que la familia Noradell aprofita pera sortir á passeig.

Una tarda, la Teresa y sa filla, acompanyadas de 'n Francesch, dirigiren
llur passejada envers una casa aislada dels voltants de Masarách. Hi
vivia un matrimoni ab quatre criaturas; ell, malaltís, passava dias
sense travallar; ella, feya lo que podia pera donar un tros de pá á sos
fillets espallifats, mitj despullats, que 's veyan prop de la casa,
xopejant dins un toll fangós. La Mercé portava un farcellet de roba que
doná á la mare, com també un grapat de moneda pera comprar lo que
necessitavan.

--¡Ay! ¡Donya Teresa, Donya Mercé!... ¡Deu 'ls hi pagui la caritat!... y
las llágrimas als ulls, besá la má á sas benefactoras.

La Mercé acostumava á fer eixas visitas caritativas. Quan sa mare no la
podia acompanyar, se feya acompanyar per son pare ó per en Francesch.
També ¡qu' estimada! ¡que benehida pels pobres malalts necessitosos! y
ella, que contenta després d'haver fet una bona obra! Semblava que la
caritat realsava més la dolsa expressió de sa mirada. Son carácter
bondadós, sa fesomía simpática, expressiva, reflexavan la puresa de son
cor.

Tenia un afecte particular pera una tórtora que havia criat treta de
niu. A la primavera passada lo rabadá li havia portat lo niu, desniat de
la branca d'un olm de la riera; hi havia dos aucellets, dos tórtoras de
pel moixí que badavan la boca de gana.

La Mercé entendrida al veurer aquells aucellets del bon Deu, orfes,
destinats á morirse de fam, 'ls ampará criantlos.

Una de las tórtoras fou víctima dels gats de la Margarida; l'altra no
tingué cap percás; la Mercé la criá ab tant cuydado y carinyo que, quan
li creixeren los alas, la deixava anar pels encontorns del casal; al
volguerli donar menjar, la cridava y ella venia d'una volada á posarse
sobre sa má.

La Mercé cuydava del altar major de la iglesia de Masarách. Dia per
altre las flors del altar eran renovadas; triava las més hermosas del
jardí; Mossen Esteva deya la missa embalsamat de llur fragancia; llur
flayra barrejada ab l'olor d'encéns espargía per tota l'iglesia un aroma
suáu y agradable.

Los dias de festa, lo senyor rector no comensava may l'ofici que no
hagués entrat la familia Noradell. Quan estava sentada al seu banch,
sols allavors sortia de la Sagristia ab los dos escolanets. Eixa
deferencia era merescuda per lo bé que feya á tota la comarca.

Lo banch dels Noradells es una prenda arqueológica de roure; lo dosser
es esculpit de branchs y fullám en mitj dels quals sobresurten dos caras
d'angels que portan l'escut de la casa crehuat d'una torra enmarletada,
una má ab punyal, tres arbres y la mar; per cimbori un casco ab visera
calada y tres plomalls.

Eix banch porta la data de 1527. Llástima que sia tant rosegat pel
corch, y socorrat per las candeletas d'anar á oferir pegadas, los dias
d'enterro y funerals, als brassos y dosser del banch, per las donas
endoladas.

Los antepassats dels Noradells havian sigut senyors de Masarách,
feudataris del comte de Vilarnadal, qual castell mitj enderrocat domina
lo poble que porta 'l mateix nom. Lo pare de Don Jaume Noradell, Don
Maurici, avi de 'n Marsal, era ciutadá honrat de Barcelona; y la familia
conserva encara com prehuat recort la espasa ab puny d'argent que
portava y lo jonch ab borla y puny d'or, qu' era lo distinctiu de la
noblesa.

Los honors y privilegis d'aquell temps han sigut escombrats per l'uracá
nivellador del sigle actual; mes la Iglesia, amiga de lo passat, los ha
volgut amparar y los conserva religiosament en sas costúms y cerimonias
del cult. Mossen Esteva 's feya un plaher d'esperar, los diumenges, la
familia Noradell pera comensar la missa; y en las festas solemnes, á més
de portar la primera barra del tálam, després de benehit lo pá beneyt,
l'escolá lo portava á n'en Marsal que 'n prenia lo primer trosset.

La tardor se passá á la masía en feynas agrícolas, en la sembra dels
blats y ordis. Donava gust veurer sortir de las corts los parells de
bous junyits pel jou, grassos, forts, gurmelluts, lo morro babós,
caminant d'un pás maymó y pesat, guiats per l'agullada del boher... ¡Ah!
¡ah!... ¡passa Moreu! ¡ah! ¡ah! ¡passa Mascaró!... dirigintse al camp
hont lo sembrador los espera. ¡Ab quina forsa obran fons goret! l'arada
talla la terra, girant arrels y terrossas, cavant ratlla dreta com una
I. Las cueretas segueixen lo llaurador, cercant per los solchs de la
terra frescal los cuchs terrers, mentres las alosas esporuguidas,
s'enlayran á vols, voltant los camps assoleyats.

Per tota la extensa plana de Castellò s' veuhen, fins á perdua de vista,
negats en calitja boyrosa, parells de bous que llauran, y darrera
d'ells, lo moviment automátich del bras del sembrador que llensa la
sémen á punyats, confiant á la terra lo qu' ha d'esser nostre pá de cada
dia.

L'oncle Paulí, feta la brema y lo ví, ja anyora la canya. En lo plá de
Peralada, en los rechs de molí de la Muga sol pescar anguilas ab botiró.
A voltas la Teresa y la Mercé l'acompanyan; es diversió que 'ls hi
agrada, sobretot á la Mercé qui també es aficionada á pescar ab canya,
aprofitant de las llissons que li dona l'oncle Paulí.

Quan hi ha terbolina y que las anguilas s'escauhen á picar, la pesca ab
botiró es molt divertida.

La llinya es un cordillet lligat ab una canya curta; per esqué una bala
de plom foradada, abrigada d'un enfilall de cuchs terrers que 's tiran á
fons d'aygua sobre 'l fanch. Las anguilas, al sentir la farúm, surten
del llot y pegan mossegada als rosaris de cuchs, trobantse
momentaneament enclavadas ab llurs punxagudas incisivas. Al sentir
l'estrebada 's tira lo botiró depressa; conté sovint un penjoll de fins
duas y tres anguilas, quinas, al caurer d'allá del marge, 's desclavan,
corren anguilejant pera tornarsen al aygua; pera evitarho 's tiran dins
un paraygua obert girat que 'l pescador té á vora seva, y aixís no poden
fugir.

A mitj Novembre l'oncle Paulí parlá de tornarsen á la Escala. ¡Quin
disbarat!... ¡ja s'ho podia treurer del cap!... ¡hont vol anar sant home
qu' estiga mellor!... Mes ell, al casal, trobava á faltar la marinada,
las emanacions salitrosas que 's desprenen de las algas y molsas
encastadas al rocám, aquella fressa monótona, dormidora, de la saga y
rassaga de las onas que s'estrellan contra penyas y esculls.

--Home, oncle no se 'n vagi, li deya en Marsal; vindrá ab nosaltres á
passar l'hivern á Figueras; veurá las festas de Carnestoltes, las
funcions de la setmana santa.

--Sí... y tú á lo mellor 'm deixarás per anar á xerrar ab los madrilenys
á las Corts... no estich per carnavaladas y professons; á la meva edat,
á caseta... ¿no es veritat, Martina?... aquesta endressava per la sala.

--¡Ay! Don Paulí, no l'aprobo... fa tants anys que no he vist las
professons de la setmana santa!

--Donchs, si ets bona minyona, te prometo que 't deixaré anarlas veurer
á Rupiá hont hi llueixen los estaferms més bonichs, que ni á Barcelona.

--Miri que li faré recordar.

--¿Qué dich may cosa per altra, per ventura?

--Sab, oncle, qu' es vosté ben poch agradós, digué la Mercé ¡tant plaher
que 'ns faria!

--Noya, no insisteixis; ma resolutió es presa... á la meva edat: qui
surt de casa pert lo seny y l'ase... ¿ho entents?

Fou tant lo que insistí que, al cap de pochs dias, ell y la Martina,
després d'haverse despedit de tots, pujaren á la tartana y en Joan 'ls
acompanyá fins á llur casa.

Pochs dias després tota la familia aná á Figueras pera passarhi
l'hivern, com cada any, quedantse al casal en Francesch, en Joan y la
Margarida; ab lo servey de la masia.

Al hivern son pocas las feynas del camp que consisteixen solament en
llauradas de fons goret pera estobar la terra, batuda y replega de las
olivas y desfer l'oli al trull.

En Francesch, fora en Marsal, dirigia 'ls travalls d'hivern del
patrimoni. Al trobarse sol en lo espayós casal, suara tant animat per la
familia Noradell, y ara tant solitari, fou prés d'una tristesa singular
que no 's podia explicar; allavors comprengué lo gran afecte que havia
posat á la familia de son benefactor, ja que la separació li causava
tanta pena.

Passava los dias á fora, recorrent los camps, anant ab lo bestiar,
vigilant las prempsadas del trull, hont hi trobava sovint en Rafel y en
Joan que xucavan una torradeta; mes, quan se venia al vespre, y que 's
posava á taula pera sopar, no tenia gana. La Margarida qué 'l servia li
deya: ¿senyoret, que no está bó? ¡lo jovent ha de menjar!... mes ell,
apenas li responia.

Los dias de mal temps se 'n anava ab en Joan á passar las tardas y las
vetlladas á ca 'ls masobers, sentat al escón, vora la llar, conversant
ab ells, per distraurers. Sols lo travall intel·lectual li era un alivi.
Passava llargas horas en son estudi escribint los seus pensaments
íntims, sas impressions, los recorts de sa tendra jovenesa al costat del
seu benefactor, canonge de la Seu de Gerona. Veya en son esperit las
funcions explendents de la catedral negada en boyra d'encéns, en mitj
dels acorts harmoniosos del orga, dels cants de la pregaria, del
fervorós reculliment dels fidels... Ab quina devoció pregava oferint á
Deu tota la seva ánima, son porvenir, sa vida! demanantli de tot son cor
que li fes la gracia de poguerlo un dia servir en lo sant Temple,
revestit del sagrat ministeri... ¡ah! ¡que 'n seria de felís! alsava sos
ulls al cel y sa ardenta pregaria s'enlayrava, ab las volutas d'encéns,
envers los finestrals de sants y santas encesos per nimbos de colors
esclatants... Mes Deu no ho volgué: la inexorable mort li robá son
benefaetor... 's tornava trobar orfe, desamparat, demanant al travall de
la terra lo pá de sa subsistencia... quan la Providencia li enviá la
honrada familia Noradell. També ¡que 'n estava d'agrahit! ¡Oh! sí, era
gran l'afecte, l'estimació que tenia per ella!... Passava nits
d'insomni; la seva ánima volava pels espays, en las altas regions del
cel blau portada per un torbellí de bolbas d'or... se despertava
conmogut, frissós. La pálida claror del alba lo trobava sovint despert.

Una tarda de fí de Novembre, en Francesch baixá al jardí; no hi havia
cap flor; las geladas de la nit havian mustigadas las pocas qu' estavan
á recés; sols en un recó del terraplé, sota un pilot de fullaraca
arremolinada pel vent geliu, vegé traucar qualcuna viola de rica
fragancia; ne feu un ramet, lo portá dins la cambra de la Mercé, lo
olorá ab frenesí, lo posá ab aygua en un jerro de porcellana damunt lo
tocador. Mentres se retirava, al volguer tancar la porta, la tórtora,
vegent oberta la finestra de la cambra de sa mestressa estimada, entrá
d'una volada, parantse sobre 'l mateix tocador. En Francesch, atendrit,
conmogut, la volgué cariciar; més ella no 's volgué deixar agafar; doná
una volta per la cambra y fugí per la finestra oberta... allavors
s'assentá sobre 'l canapé, lo cor oprimit, prés de fonda tristesa, 's
tapá la cara ab sas mans y sos ulls s'ompliren de llágrimas!... ¡Oh! sí,
era gran l'afecte que 'n Francesch ressentia per la familia Noradell!...
¡ha fet tant per ell!... per xó s'explicava sa melancolia, son neguit...
Mes ¿anava acertat? ¿era ben cert que las séuas llágrimas provinguessen
del afecte que tenia per la familia Noradell? Ell, aixís ho volia
creurer; mes no s'adonava que eix afecte que tant l'entendria era
dominat per un altre sentiment nascut de sopte en lo fons del seu cor
qu' ell no s'explicava: era ferit per la guspira del amor... eixa
guspira psicológica que conmou las fibras mes fondas del ánima, que fa
extremeixer tot nostre ser, com s'extremeix l'humil flor montanyesa quan
obra son cálzer als raigs hermosos del sol d'Abril.

En Francesch era tant apreciat per la familia Noradell, era tanta la
confiansa que per ell tenia en Marsal, que no tingué cap reparo á
entregarli la direcció y administració del seu patrimoni, durant sa
ausencia del casal. La familia lo considerava com de casa; tots
l'estimavan, amos y servey.

Lo seu carácter 's ressentia de la educació rebuda al costat del senyor
Canonge; los principis religiosos havian arrelat fondament en ell. Havia
arribat á 23 anys sens que la pau del seu cor hagués sigut turbada per
cap sentiment profá tan inherent á la jovenesa. Era possehit d'un
sentiment perfumat de poesia mística.

De regular estatura, cara lleugerament gravada de pigota que havia
tingut á quinze anys, mirada intel·ligenta; se notava en sa fisonomia un
no sé qué de simpátich, de bondat, que accentuava més sa barba sempre
afeytada, sens dubte en recort de la carrera sagrada en qué devia
entrar.

Anava cada dia á missa matinal que Mossen Esteva deya á las sis. Acabat
de practicar sos debers religiosos, anava á sa feyna, sia ab los
trevalladors, sia á son despaig; portava la comptabilitat del patrimoni.

Quan hi es la familia dina sol després dels seus amos. Quan va entrar al
casal, en Marsal, sempre tant franch, l'ho volia admetrer á sa taula;
mes sa esposa li feu entendrer que, com á dependent de la casa, no
convenia eixa familiaritat, ademés que en Francesch seria mes lliure. En
efecte, del contrari, ben segur que aquell jove, ab sa humilitat y
timidesa, hauria sigut 'l primer de trobar que no estava en son lloch.

## IX

La casa dels Noradells á Figueras es en un carrer céntrich, prop la
Rambla. Casa antiga, d'estancias espayosas ben mobladas. Los baixos son
arrendats á botiguers; la familia ocupa lo primer pis; lo segon pis es
arrendat á una senyora, viuda d'un coronel retirat, que hi viu ab sa
filla.

Los Noradells portan una vida molt retirada. En Marsal va al cassino á
fer lo tresillo; sol anar de quan en quan á Masarách á donar una ullada
al patrimoni. La Teresa y la Mercé fan y reban visitas pocas; van á
missa cada dia y assisteixen á las funcions religiosas que 's celebran
sovint á la iglesia de Sant Pere; son fillas de Maria, de societats de
beneficencia, y de la devoció á Sant Joseph.

Da. Catarina, los dias de mal temps 's fa portar á la iglesia ab
carruatge ben tancat per resguardarse dels ayres.

La Mercé havia cumplert sos 19 anys; ja era hora que 'ls seus pares
pensessin en son pervenir. Vivint á Figueras sempre al costat de sa
mare, passant la major part del any á llur casal de Masarách, no
coneixia del món si no la hermosa naturalesa, las funcions religiosas y
los tertuliáns que venian á passar la vetllada los diumenges; no havia
estat may en cap reunió ni molt menos al teatre. Los dias de festa á las
tardas la familia anava á donar un vol pels camps als voltants de la
vila. Pujavan sovint á la carretera del Castell, fins al peu de las
murallas, pera admirar lo grandiós panorama que 's descobre desde
aquella altura: tota la extensa planura del Empordá enclosa dins lo
círcol de la cordillera pyrinaica, limitada al horizont per lo golf de
Rosas y massiu montanyós de Bagú, dels Angels y Rocacorba.

Solian anar raras vegadas á passar la vetlla á casa de las tias Manelas,
tres germanas solteras de prou edat, parentas dels Noradells; més com
Da. Catarina se havía de restar á casa pels ayres frets de la nit, per
no deixarla sola, la tertulia dels dias festius se feya á ca 'ls
Noradells. Hi venian las tias Manelas, algunas amigas més, acompanyadas
de llurs marits; y mentres 'ls homes jugavan al tresillo ó á la manilla,
las senyoras, després d'haver molt enrahonat de flochs, puntas, funcions
d'iglesia, del Jesuita que predicaría lo novenari d'ánimas, acabavan la
vetllada fent la lotería á céntim lo cartró.

També hi venian las senyoras del segon pis: Da. Bibiana, la viuda del
coronel retirat, que te no mes per viurer sa paga de viudedat, y sa
filla Emilia, amiga de la Mercé; son poch ó molt de la mateixa edat.
Pobre noya! es poch afavorida de la naturalesa; se sembla á son pare, lo
coronel; te més faccions masculinas que femeninas. Més á 19 anys, per
lletja que sia una noya, té, com se sol dir, la hermosura del diable,
qu' es la tendror de la primavera de la vida.

Pobre Emilia! es guerxa!... defecte capital que 's perdona al home, mes
nó á la dona per jove que sia. Los ulls son l'espill del ánima; en ells
se reflexan los sentiments, las impressions més fondas del cor: una
mirada diu tot, mes una mirada guerxa no diu res, causa pena y un aparta
instinctivament la vista d'aquella aberració.

Eix defecte físich era compensat per las sevas qualitats morals, de bon
cor, bons sentiments, carácter amable, molt sensible, talent natural,
dotada de molta intel·ligencia.

Mentres las mamás y tias Manelas parlavan de lilaynas, de flochs,
capritxos de la moda, de la reunió tal ó qual, las duas, apartadas de la
tertulia, se refugiavan dins la cambra de la Mercé pera poder conversar
á solas; conversa íntima de duas joves cándidas, senzillas en la qual no
obstant se podia endevinar lo carácter d'abduas.

Parlavan dels balls y reunions que 's preparavan pel Carnaval en las que
la Mercé havia d'anar per primera vegada.

--Que cosas tindrás pera contarme!... jo ja so resignada! li deya la
Emilia, los ulls negats de llágrimas.

Quina resignació més dolorosa!... á 19 anys!... en plena florida de sos
ideals, de sos somnits daurats, de sos sentiments rebossant de
tendresa!... de sas ilusions que s'enlayran envers lo cel blau, com los
fils ténues de la Verge, impel·lits per lo ventijol de primavera, que
joguinejan en un raig de sol... un ánima adolorida que cerca una altra
ánima pera oferirli los tresors de son cor verginal... y al mirar la
Mercé... --tu ets guapa, rica... no 't faltarán partits que podrás
triar... mes jo, pobre de mí! qui m'estimará!... Deu meu!... Deu meu!...
y las llágrimas lliscavan sobre sas galtas.

--Emilia, amiga meva!... no 't desesperis! tas hermosas qualitats morals
seran un dia apreciadas; trobarás un ser digne de tú ab quí serás
ditxosa... t'ho desitjo de tot cor!... y abrassava sa amiga ab tendresa,
aixugant ab son mocador de batista sos ulls plorosos. Vuy que vinguis al
ball ab mi... ja n'hem parlat ab la mamá... ja está decidit... vuy que
'n sias ben convensuda... y entrant al saló, se recolsá, molt carinyosa,
sobre la butaca de Da. Bibiana:

--Veritat que la Emilia vindrá al ball ab mi, y que vosté també
l'acompanyará?

--Oh! si, digué la Teresa, han de venir; ho demano pera la Emilia...
Bibiana, vosté no m'ho pot refusar... sortirém de casa junts.

--Havia decidit que no; més ja que tant s'hi empenyan...

¿Qué 'n dius, Emilia?

--Ay! mamá, que sí! que sí!... y l'abrassá, tota joyosa, fentli dos
petons.

Aquell any lo Carnaval á Figueras fou molt lluhit. Los oficials del
batalló de Cassadors de guarnició del Castell, ab los joves de bonas
familias de la mellor societat, donáren balls, reunions, cabalcadas
lluhidíssims.

Feya dias que 's parlava del ball del Cassino, ball de gran etiqueta
donat pels joves á la bona societat figuerenca.

Molts dias avans, las duas amigas ja estavan atrafegadas ab llurs
preparatius, no deixant la modista en repós; no dormian de contentas. La
nit del ball ni gana tingueren per sopar; lo que feu enfadar Da.
Catarina que deya que lo jovent del dia no valia 'l de son temps:

--Ets una llepa fils!... jo á la teva edat quan havia d'anar á sarau,
m'atipava bé pera tenir coratge y fer flaquejar los balladors.

--La mare te rahó, Mercé.

--Mamá no puch fer més... es com si tingués un tap á la gola que res
deixa passar.

A las nou entráren las tias Manelas pera assistir á la toileta de llur
nevoda; totas se ficaren dins la cambra de la Mercé, ajudant á vestirla.
Pobres tias! lo cor se 'ls hi n'anava! hi ressentiren lo contre colp de
las emocions de la Mercé, que no havian may conegut en llur joventut
perduda; eran de las flors que no granan!...

A las 10 entráren la Emilia y sa mare; era convingut anar junts al ball.
Qu' eleganteta es la Emilia ja vestida! que be li escau lo vestit de
gassa blau de cel ab la camelia blanca clavada al costat del monyo! Quin
cos més bufonet! Las tias la felicitaren, trobant qu' estava molt bé y
que feya goig. Ella somrient, aná á abrassar á son amiga ja també
vestida.

Per fí arribá l'hora d'anar al ball; Da. Catarina que se 'n anava al
llit, desde sa cambra, las volgué veurer vestidas... entraren las dos
fentli una reverencia ceremoniosa de princesa; y al donarli la Mercé lo
bes de la bona nit --que tal padrina? --Be, molt be!... sou
guapissimas... sobretot no us canséu... ¿sents, Teresa? fes que no
surtin suhadas y no prenguin cap ayre... anéu! anéu! y divertius bé!

Se posáren llurs abrichs de pelfa y pujáren, ab llurs mamás y en Marsal,
al carruatge que las portá á la porta del cassino.

Pujaren al primer pis per l'ampla escala encatifada, adornada de gerros
de flors; al arribar al replá, los joves de la comissió d'obsequis, las
desembrassaren de llurs abrichs y oferíntlashi lo bras, entraren ab
ellas al saló de ball, ja omplert de senyoras.

Eixas duas jovenetas que feyan llur entrada al món elegant, cridáren
l'atenció; la Mercé sobretot feu sensació. Sentada al costat de sa mare,
son trajo de gassa blanca clapejat de poncellas de rosa molsosa, un
pomet de rosas al pit, un altre al cap ayrosament posat, sense cap joya,
alta, esvelta, sos brassos núsus lleugerament coberts de gassa diáfana,
grassets, rodons, d'un blanch nacrat, guantats fins al colze, peus
bufonets calsats de sabatetas de satí blanch, sa cara animada,
expressiva, ab adorable somrís... era guapíssima.

Tots aquells joves (de la joventut daurada) del cassino estavan en
admiració.

--¿Qui es aquella bella senyoreta?

--Es la senyoreta Noradell... lo mellor del pais... rica pubilla.

--¿No té relacions?

--Cá! es una flor boscana que no ha sigut may olorada.

--¿Y l'altra senyoreta?

--Es la filla d'un coronel retirat.

--Es prou guapeta... llástima que sia guerxa!

La Mercé se veya rodejada de richs hereus; tenía tots los balls
promesos; notava en son carnet de marfil los noms de sos balladors, se
'n veya un embull. Un d'ells en particular molt obsequiós, lo jove Lluis
Maresch, insistía pera ballar ab ella; semblava que se la bebía ab sa
mirada.

--Senyoreta Mercé, la próxima americana es pera mi.

--Ay!... esperis... m'apar que la tinch promesa... y mirantse 'l
carnet... si, veu?... li deya somrient... li daré lo primer vals.

--Aixó no 'm satisfá: voldria 'l vals y la americana.

--Ho sento molt, ja veu que no pot ésser.

La orquesta tocá la Americana; tot seguit 's presentá lo seu ballador,
jove oficial d'artilleria; ella s'alsá, posant son vano á la falda de sa
mare, y lleugera, graciosa, s'entregá ab languidesa als brassos del seu
ballador; 'ls dos se barrejaren en lo torbellí de las demés parellas,
seguits per la mirada envejosa, plena de recansa, del jove Lluis.

La Emilia ballá també; mes coneixia que 'ls obsequis dels joves eran per
ella sols un deber de galanteria.

¡Quina reunió mes distingida! los joves ab frach y corbata blanca, las
senyoretas ab trajos elegantissims, las mamás escotadas, lluhint llurs
joyas de boda, sentadas en duas rengleras de cadiras que voltan lo saló;
lluminaria expléndida, flors per tot ab profusió, gelats, refrescos
oferts ab galanteria pels joves del cassino. Los papás son al saló del
tresillo. Un grupo presidit per en Marsal hi parla de política, de
Madrit, tractats de comers, de la miseria en que está postergada
l'agricultura...

Lo ball s'acabá á las cinch del matí.

Al sortir la Mercé y la Emilia, ab llurs mamás, 's precipitá lo jove
Maresch al vestidor, donántlashi llurs abrichs ab molta finura.

¿Quinas impressions produhí lo ball á las duas amigas? m'apar seria una
indiscreció d'escoltar las confidencias que 's feren; mes per la alegria
y bona humor de la Mercé y la tristesa resignada de la Emilia, hem de
creurer que produhí á la primera gran satisfacció y á la segona
indiferencia.

Aixís ho notaren las tias Manelas en la tertulia del endemá del ball;
puig al veurer la Mercé tant ajogassada y joyosa li feyan broma
diguentli que sens dubte havia conquistat un rich hereu; mes ella
responia ab una rialla, tornantse roja.

La Mercé en mitj de las diversions no oblidava lo casal, sas floretas
abrigadas dins l'invernader, sos pobres, sa tórtora: No 'n passis ánsia,
li deya sa mare, en Francesch se 'n cuyda --quan tornarém á Masarách la
tórtora s'haurá tornat esquerpa y no 'm voldrá coneixer; estimará més á
'n Francesch que á mí... si fos aixís á fé 'm sabria greu.

Ha passat lo Carnaval. Fa dias que s'ha entrat á la Qüaresma; á las
diversions mondanas han seguit las funcions religiosas; en la iglesia de
Sant Pere son molt lluhidas y concorregudas; s'hi celebra 'l novenari
d'ánimas anyal. L'altar major endolat; s'hi veu una decoració de bona
perspectiva, ab graduació de lluminaria ben entesa que representa lo
Purgatori, d'hont surten, en mitj de flamas vermellas, caps mes ó menos
enfonsats de reys coronats, frares, bisbes, generals, criaturas, donas;
fins s'hi veu un pápa.

Lo que crida més l'atenció en la decoració de la iglesia de Sant Pere,
pel novenari d'ánimas, son las pinturas que 's vehuen enqüadradas en
marchs de fusta, pintadas al oli sobre tela, en los panys de paret,
entre cada altar lateral; son personatges del tamany natural com reys,
generals, princessas, damas y senyors elegants, drets, vestits ab
magnificencia, de la centuria passada, cadascú ab la vestidura que li
correspón: lo rey ab manto reyal folrat d'ermí, ceptre á la má; lo
general ab l'espasa, tricorn ab plomall, creus de condecoracions
arrengleradas sobre 'l pit; la princessa jove y guapa vestida ab
elegancia y riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc.. s'hi veu
també un coracer del any vuit, ab xarreteras, corassa, casco de llautó
ab pom y cúa de caball; fa molt respecte ab son ayre guerrer y
mostatxut. Donchs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixas
figuras en dos parts ben exactes, desde al cap als peus, y tindrán mitj
cos calavera y l'altre mitj natural, es á dir carnal ab sa vestidura
corresponent.

Verament han de causar á la gent y sobretot á pagesos, donas y criaturas
horrorosa impressió... ¡la mort juntada ab la vida!... mitj cos carnal y
sa mitja carcanada... un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta
rosada y del altre... ¡quin horror!... may 's havia trobat imatge mes
esglayadora de las paraulas terroríficas de: ¡_Memento homo quia pulvis
es et in pulverem reverteris_!

Passada la Qüaresma y las festas de Pascuas floridas, en Marsal no pogué
prescindir més d'anar á Madrit; puig feya dias que las Corts eran
obertas. Com á diputat, no podia deixar de cumplir lo mandat que li
havia donat lo pais.

Se separá ben á contrecor de sa familia, de son patrimoni y dels seus
amichs del Empordá, puig li repugnava lo tornar á Madrit.

Descoratjat, aburrit, son primer intent, després de tancada la
llegislatura, havia sigut de demetrer son cárrech de diputat, malgrat
los prechs dels seus electors. En una reunió d'amichs, propietaris y
electors que convocá á Figueras pera participals son intent, responent á
molts que li deyan: ¡home! D. Marsal, no fassi aquest disbarat,
respongué: --pero, senyors, la meva representació no serveix pera res.
Jo no só de cap partit polítich; só catalá, catalá de cor. Vostés saben
que aquells homes de Madrit que 'ns governan, no fan cas de nosaltres;
per tant que demaném ab justicia, no 'ns escoltan per res... En veritat
'ls hi dich; 's podria aplicar á la capital castellana alló de ¡_Roma
veduta fede perduta_!... y per no perdrer la fé de la pátria catalana 's
necessita possehirla en alt grau. Desgraciat 'l que 's troba barrejat en
mitj d'aquells partits heterógeneos guiats sols per l'ambició del
poder!... Com á catalanista vostés saben que mas ideas son incompatibles
ab las de partits y goberns castellans en lo que atany nostra estimada
Catalunya. Y permetim que 'ls hi diga ¿que hi aném á fer los diputats
independents cataláns á las Corts de Madrit? res hi podém obtenir; 'ns
aborreixen y es natural: entre castellans y nosaltres, á més dels
dolorosos recorts histórichs, hi ha é hi haurá sempre l'antipatia de
rassa que fa incompatible la diferencia de carácter, de pensar, de
costúms, de llenguatge. Per xó nostras aspiracions, no á la separació,
mes sí, á una autonomía relativa, son llegítimas: primer Catalunya,
després nostra pátria de tots: Espanya. Per aixó vindrá un dia --nostra
generació no 'l veurá encara-- en qué, lo regionalisme s'imposará per la
forsa del dret, per necessitat y per las revindicacions llegítimas de
eixa aglomeració heterógenea que forma Espanya.

No tots participavan de las ideas de 'n Marsal; deyan que 's feya
ilusions, que son regionalisme era irrealisable, que en lo sigle XIX era
una aberració, ja que las nacionalitats separadas tenian tendencia á
juntarse pera formar un centre poderós com Italia, Fransa y Alemania;
que la unió fá la forsa: que lo regionalisme ó federació 'ns faria
tornar tres sigles enrera, com en la Edat Mitjana.

Se comprén que hi hage molts cataláns que pensin aixís. Fa prop de dos
sigles que som tant fets á viurer baix la unitat de goberns
centralisadors y despótichs que 'ns sembla natural de viurer aixís: 'ns
trobém com los aucells engaviats que han perdut l'us de llurs alas y
que, si se 'ls treu de la gabia, hi tornan entrar d'ells mateixos.

## X

Vingué 'l Mars. Després d'haver despedit en Marsal envers Madrit, ab los
plors y singlots de costúm, la familia comensá sos preparatius pera
tornar al casal. Se despediren de la tertulia, de las tias Manelas, de
la Bibiana, fins al hivern vinent, si á Deu plau. La Mercé estrenyé en
sos brassos á sa amiga Emilia, fentli prometrer de venir al estiu, ab sa
mare, á passar una temporada al casal.

Un dilluns vingué en Joan ab la tartana, y la familia Noradell se 'n
torná á Masarách, reprenent sa vida acostumada.

La Mercé corré tot seguit al jardí pera reveurer sas flors y arbrissons,
sos aucellets; aclamá la virám donantli una faldada de grá; pujá al
colomar fent volar 'ls coloms que sortian esparverats, emprenguent la
volada, remolinantse enlayre, pels encontorns del mas, describint corbas
ayrosas, tirantse enventats com fletxas sobre 'l teulat del casal, hont
los mascles, de collar irisat, presumits, porrupant, perseguían las
femellas pera ferlas tornar al niu.

La Margarida li ensenya una pollada recent-nascuda, y tres llocas
posadas quals pollets eran á punt de naixer, n'hi havia que ja picavan
la closca.

¿Y la tórtora?... ¿hont era la tórtora? la Mercé la cridá; mes ella no
vingué.

--Francesch, ¿qué s'ha fet?

--Que vol que li diga, Mercé; suara volatejava per l'horta.

--Ja ho deya jo que s'havia tornat esquerpa... De prompte vingué d'una
volada, posantse sobre sa espatlla; la prengué en sas mans: ¡dolenta!
¡mes que dolenta!... ¡no t'estimo!... y la patonejava, cariciantla.

La Teresa reprengué sas ocupacions de mestressa de casa, inspeccionant
'ls armaris de la roba blanca, fent endressar, bogadejar, deixantho tot
ben ordenat. L'oratori espolsat; la Mercé hi portá un ram de flors de
rica flayra.

Da. Catarina reprengué sa cadira de brassos enconxada, posantse canó de
broca y ulleras, comensant un parell de mitjas d'estám.

Lo casal tant trist y solitari en los dias frets y rúfols del ivernada,
que donavan tant neguit y melancolia á 'n Francesch, renaix á la vida,
desencantat per las duas fadas, la Teresa y la Mercé.

La naturalesa s'espolsa sa tristor del ivern, preparantse á vestirse de
sas hermosas galas de la primavera. Una verda catifa s'estén sobre camps
y closas; lo blau del cel es mes pur; la cordillera pyrinaica menos
boyrosa 's perfila ab més claredat. Las aurenetas no han arribat encara;
tampoch los rossinyols, pinsáns y lluhés; mes, no poden trigar.

Eixa vida animada del casal Noradell era entristida per l'absencia de 'n
Marsal. La Teresa sobretot no podia ferse á viurer separada del seu
marit; estava presa altra vegada de inquietut; se sentia invadida de
tristesa; cada vegada que 'l correo li portava carta de 'n Marsal, tenia
un sobresalt com quan se pressent una desgracia. Tremolava per son
estimat espós... saberlo tant lluny, sol en aquella gran capital, vivint
á la fonda, separat de sas costúms, del carinyós cuydado de sa
familia!... ell, tant mimat, tant ben servit, tant acostumat á las
caricias de sa filla, al afecte entranyable de sa Teresa, al ben estar
de casa, del seu _home_, com dihuen los inglesos!... si cau malalt ¿qui
'l cuydará?... Reflexions totas que 'ns fan coneixer los sentiments
bondadosos de la Teresa y son gran afecte pel seu marit.

Ella no 's feya cárrech de las exigencias, dels debers que imposa la
honra de representar 'l pais en las Corts de Madrit. Son espós no li
havia de donar tants cuydados, ni cap motiu de tristesa; ja no era á
planyer; puig que ja comensava á ferse á la vida madrilenya; ja hi era
encarrilat.

En Marsal feya un mes qu' era á Madrit; se havia fet amichs; fou
presentat en los salons de alt tó, seduhit per las costúms elegants, la
distingida franquesa de la alta societat. Insensiblement perdé sa
rigidés, sa enteresa catalana, y sense adonarsen entrá de plé en las
costúms madrilenyas y 's trobá afiliat al partit conservador, atret per
los afalachs dels caps d'aquell partit.

L'hereu Noradell tenía talent; 's feu coneixer prenguent la paraula al
Congrés pera defensar ab lógica y eloqüencia las questions económicas y
agrícolas que afectavan á Catalunya. Rebé indistinctament felicitacions
de molts diputats y, desde aquell dia, adquirí en las Corts una
importancia merescuda.

En Marsal 's feu molts amichs, quins, com en lo Empordá, explotavan son
carácter generós y desinteressat. De sa vida havia posat los peus á la
Bolsa; hi aná primer per curiositat; probá alguna jugada que li surtí
bé; hi prengué afició; lo mateix que en lo Bacarrá y Trenta y quaranta
que 's jugava cada nit en son Cassino. Lo resultat fou que perdé sumas
importants.

Entonat de la consideració que gosava en la alta societat madrilenya,
deixá la fonda hont vivia y llogá un primer pis en lo carrer de Alcalá
(un dels carrers més luxosos y més céntrich de Madrit), de estancias
espayosas: lo feu moblar ab molt gust y riquesa; comprá una hermosa
carretela y tres caballs de preu; prengué cuyner, criat, lacayo y
cotxero.

Los seus salons foren lo punt de reunió de sos amichs y correligionaris
del partit conservador, á qui donava opíparos y luxosos convits que
s'acabavan en lo saló de joch, fins que l'alba clarejava.

Un dematí que la Teresa y sa filla 's passejavan al jardí, cullint flors
per l'altar de la iglesia de Mararách, lo carter 'ls hi portá una carta
de 'n Marsal, que feu ressentir á la Teresa una conmoció involuntaria.

--Ay, mamá, ¡una carta del papá!... ¿perqué no l'obra?

¿Com s'explica eixa dolorosa impressió que 's ressent al rebrer una
carta, un telégrama, que fa pressentir una mala nova? Sembla que 's
desprén d'ella un fluit que dimana del sér estimat. s'obra la carta,
tremolant, y raras vegadas 'l pressentiment nos enganya.

La Teresa, en lloch d'obrir la carta, entrá dins sa cambra pera
comprimir los glatits del seu cor. May cap carta de 'n Marsal li havia
produhit aytal impressió. --Vés, digué á sa filla, ves al oratori á
pregar la Verge; jo vindré d'aquí un rato... tancá la porta de la
cambra, s'agenollá sobre 'l reclinatori, alsá 'ls ulls com per implorar
l'auxili del Cel, obrí la carta y llegí:

"Estimada esposa: ha arribat l'hora de cumplir la promesa que us vaig
fer de venir á Madrit... li contava son cambi de vida, la casa que
habitava, lo luxo dels seus salons, de son servey... Aquí trobarás un
palau digne de tú y de ma filla... reberéu las visitas de las familias
ricas y aristocráticas que m'honran ab llur amistat. No vuy que siguéu
enterradas en vida en aquest recó de món de Masarách... Ma mare es prou
ferrenya pera empendrer lo viatge... Nostra renda 'ns permet de viure á
Madrit gran part del any, fins que 's tanquin las Corts... Deixa á 'n
Francesch lo cuydar 'l patrimoni; feu vostres preparatius; fixam lo dia
de la marxa; feus acompanyar per en Francesch fins á Barcelona, y
després d'alguns dias de descáns (en la ciutat comtal), seguirém junts
cap á Madrit."

¡Quina carta més freda! ¡quín cambi!... que s'ha fet aquell carinyo tant
afectuós de 'n Marsal per sa mare, sa esposa y sa filla que tant
rebossava en sas cartas!... ¡aquella anyoransa de la vida de familia!...
Ara 's veu que una idea sols 'l domina, idea d'orgull, de vanitat, de
volguer figurar. Se coneix que 'l seu cor, al contacte d'aquella
societat de que parla, se li ha mitj glassat.

Llegida la carta, la Teresa exhalá un sospir, sospir de resignació á la
voluntat del seu marit y de congoixa, de temor com si pressentís un
perill, una desgracia que 'ls rodejava... ¡Deu meu! ¡Deu meu!
¡ampareulo! ¡y amparéunos!

Aixugats sos ulls, entrá al oratori. La Mercé orava; ella se postrá al
costat seu. Moment després sortiren las dos.

--Té, llegeix.

--¡Mamá!... ¡quina sorpresa!... ¡anirém á Madrit!... ¡ay! ¡que
contenta!... y vosté... ¿perqué es trista?... ¡vosté ha plorat!... ¡mamá
meva!... ¿que té?... y l'abrassá ab tendresa.

Res, filla meva: farém lo que ordena ton pare. Aném ho dir á ta padrina.

Da. Catarina sentada en sa cadira de brassos, á prop de la xemeneya del
menjador, feya las minvadas de la puntera de sa mitja; tenia sos peus
apoyats sobre un coixí, y al costat seu, damunt una cadira, dormia un
gat angorá, l'estimat de la padrina.

--Mare, miris que diu en Marsal... qu' hem d'anar tots á Madrit.

--Y vosté també ha de venir, digué la Mercé.

La padrina 's tragué las ulleras de sobre 'l nas que ficá ab calma dins
llur estoig; posá la mitja damunt sa falda; alsá 'l cap y los ulls
envers sa nora y fillola:

--¿Qué?... ¿que 'm dihéu de Madrit?... ¿que no está bó, en Marsal?

Allavors la Teresa li repetí, alsant mes la veu, á cau d'orella.

--¡Jo!... ¡á Madrit!... ¡á la meva edat!... ¡corre 'l mon!... ¡nó!...
¡nó!...

Deixaume acabar mos dias aquí ab en Joan y la Margarida... ¡lo deixar
eixa terra seria ma mort!... Sembla que mon fill ha perdut 'l seny de
volguer feros anar á Madrit, á la Cort!... Ay, ¡pobre casa!... ni
vostres avis ni vostres passats han abandonat may eixa llar; perxó la
casa Noradell ha pogut sempre portar lo cap alt. ¡Nó!... ¡nó! Teresa, no
comptéu ab mí... y ab lo mocador s'aixugá una llágrima que li lliscava
galta avall.

¡Que 'n tenia de rahó, Da. Catarina!... ¡Oh! sí, la Teresa pensava com
ella; coneixia á son marit, lo veya del tot ficat en una vida de luxo,
volguent posarse al nivell de la gent de alta fortuna; lo veya víctima
de son desprendiment, de sa generositat... ¿Qu' era 'l patrimoni
Noradell pera lluytar ab lo luxo y la riquesa d'aquells magnats de la
Cort?... ¡Un patrimoni empordanés volguer 'ls hi fer cara!... ¡quin
atreviment!... lo topí de terra contre lo topí de ferro de la faula...
s'havia d'estrellar en cinch mil trossos!

Per xó la Teresa, d'una part, desitjava anar á Madrit pera guiar en
Marsal y detenirlo en lo camí relliscós que havia prés, en risch de
comprometrer seriament lo seu patrimoni.

## XI

Eran á primers d'Abril. La naturalesa s'extremía al rebrer l'alenada de
la primavera.

Los capolls dels sálzers son los primers que comensan á esbadarse;
l'arbreda prén un tó groguench que cada dia 's va apropant á verdós.

L'herbám y floretas dels marges y pradas tráucan lo cap en mitj de la
fullaraca del ivern cayguda dels arbres. L'humil viola boscana ja ha
perdut son aroma desde la Mare de Déu de Mars. La blanca margaridoya
espelleix per tot arréu.

La naturalesa comensa á vestirse de sas ricas joyas, de sa tendra
verdor. ¡Qu' hermosas son las matinadas! ¡quin refilar 'ls aucells! Ja
van arribant las aurenetas; son las mateixas del any passat que nian al
casal, sota la teulada y als sostres dels graners. Los reytóns y los
tórts han fugit; ja 's vehuen pinsáns y lluhers; ja 's sent al horta y
per las bardissas de la riera la veu del rossinyol, veu un poch apagada
perqué las nits son encara fredas; mes prompte comensará á fer son niu,
y alashoras, ab quins refilets celebrará sa lluna de mel!

Un matí, la Teresa y la Mercé, acompanyadas per en Francesch dirigiren
llur passejada envers la vinya de la Riera, mes propeta del más.
Trobáren en Joan sentat á sobre un marge, lo bigós entre camas, trist,
pensatiu. Al veurer venir sas senyoras mestressas s'aixecá, aná envers
ellas, traguentse la barretina, saludantlas:

--Bons dias tingan... son un poch matineras.

--Bon dia, Joan... sembla que estéu tot capficat ¿qué hi ha de nou?

--¡Ay! ¡mi senyora! ¡no veu com tenim las vinyas! ja haurian de tenir un
pam de brot, y per ara no 's veu cap senyal; los brots que surten son
escanyolits, y la major part dels ceps podats del any passat no
brotan... ¡dolenta malura haurán agafat!

--Totas las vinyas del terme son aixís, digué 'n Francesch; dihuen qu'
es la filoxera.

--¿La filoxera?... ¡Déu nos 'n guart! respongué 'n Joan. Dihuen qu' allá
hont passa, la vinya queda com cremada, morta tot arréu.

--Joan, m'ho temo molt... Déu vulga que no sia.

--Vosté, Francesch, ¿ha vist vinyas filoxeradas?

--Si senyora, en lo terme de Mollet y Sant Climent.

--¿Y en nostras vinyas de Rabós y Espolla?

--També son malaltas; 's diu si son filoxeradas. Vosté sab que fá pochs
dias lo Gobern ha instituit á Figueras una junta de defensa; si li está
bé, demá iré á donarli part.

La Teresa no li respongué sumida qu' estava per las reflexions que
s'apilotavan en son esperit.

Continuaren llur passeig, pensatius, silenciosos; mirant, examinant
detingudament los ceps, vegent lo raquitisme de las brotadas.

Al tornarsen al casal, la Teresa, sempre absorvida per lo mateix
pensament, digué:

--Vol dir, Francesch, qu' eixa malura es la filoxera?

--Senyora, aixís ho dihuen: lo senyor Mateu, d'Espolla, me feu veurer
l'altre dia un' arrel ab lo microscopi, que n'era rublerta.

--Francesch, se 'n ha de ben assegurar: vagi demá á Figueras per avisar
la junta de defensa. Si es la filoxera farém fer tots los remeys
indicats per la ciencia pera atacarla y destruhirla.

Pochs dias després d'haver anat en Francesch avisar la Junta de defensa,
vingué á Masarách una colla de peons manats y dirigits per un senyor
desconegut al pais qui, contentanse sols de fer avisar, per l'alcalde,
lo propietari de la vinya, y sense cap mirament, feya arrancar de sol
arrel y xeringar á alta dosis de súlfur de carbono los ceps per a
matarlos més aviat. ¡Quin dol! ¡quina tristor los pagesos! En Joan
s'arrancava 'ls pochs cabells blanchs que té al clatell, al veurer que
aquells sayóns destruhian sens pietat la vinya de la Riera, la nina del
seu ull, qu' ell havia plantat dels ceps mellors que feyan uns rahims
tant dolsos!... Corré al casal: ¡senyora! ¡senyora! la vinya de la Riera
es tota arrancada y cremadas arrels y rabassas... fan seguir las vinyas
tot arréu... ¡quina calamitat!... ¡aixó no 's pot permetrer!

Bé prou ho veya la Teresa; mes rés hi podia fer: aquella gent obravan
per orde del delegat del Gobern.

Los pagessos al veurer destruhir llurs vinyas malehian gobern y
autoritats que feyan fer aytal desgavell. Un búm búm tempestuós, rabiós,
recorregué los pobles. Vinyaters y jornalers enfurismats anaban á trobar
llurs alcaldes: --¿qui ha donat aytals ordes? deya un --'l que
s'atreveixi á entrar á la meua vinya, deya un altre, ¡li aixafo 'l cap!
--m'han arrancat la meva hont malgrat la malura podia encara donarme
mitja cullita! etc., etc.. Tot eran clams y amenassas... Anavan en
tropell á demanar al delegat castellá que, per l'amor de Déu y dels
sants, desistís de fer fer tan solemne disbarat. Aquest responia que no
feya mes que cumplir las ordes formals del gobernador y junta de
defensa.

--¿Qui m'indemnisará? deya un.

--¿D' hont vindrán las missas? deya un altre.

--_Eso ya se arreglará despues_.

--¡Cá! aixó son qüentos... ¡vosté 'ns enganya!

La gent enrabiada s'armá de garrots y escopetas; los arrancayres,
xeringayres y aquell senyor particular hagueren de fugir.

La Teresa escrigué al seu marit enterantlo de tot: "las vinyas, lo
principal réddit del patrimoni s'anavan á morir víctimas de la
filoxera!... ¡que será del patrimoni Noradell!... Nó; Marsal, nó: en
lloch d'anar nosaltras á Madrit, ets tú qu' has de venir. Deixaho tot;
lo perill es gran; los propietaris del Empordá están tots alarmats;
dihuen que si 'l mal no 's pot deturar tením vinyas tot lo més per un
any. Te posarás al front dels viticultors del pais; cercaréu un remey...
¡Déu vulga que 'l trobéu!... Considera, Marsal, que si 'ns falta 'l vi
tindrém que reduhir molt y molt los gastos, concretantse á viurer assí
ab molta economía. ¡Déu meu! Marsal, ¡qu' estich jo trista!... ¡no sé
perqué ho veig tot de color negra!... ¡desde qu' estás fora qu' ha fugit
per mí l'alegria! ¡quan 'm trobo sola las llágrimas humitejan los meus
ulls!... ¡mos pensaments, mos recorts atravessan l'espay volant envers
tú!... ¡Deixat, Marsal, de política, de Madrit; vina prop de ta mare, de
ta filla, de ta esposa que tant t'estiman!"

Eixa carta arribá en mans de 'n Marsal á las deu de la nit, en mitj d'un
brillant convit que donava á sos amichs diputats pera celebrar lo triomf
que havia obtingut, lo dia anterior, en un eloqüent discurs que
pronunciá al Congrés contra la política lliure cambista del ministeri.
Lo sopar fou expléndit. Los convidats, uns quatorze, tots amichs
polítichs de 'n Marsal. La conversa fou casi sempre de política.

Al sortir del menjador passáren al saló (il·luminat á giorno). Prés lo
café, savorejant richs cigarros, entráren al saló de joch; 's jogá al
trenta y quaranta fins á las quatre del matí. En Marsal perdé aquella
nit més de quatre mil duros.

Los convidats s'havian retirat. Al trobarse sol, l'hereu Noradell, entrá
en sa cambra; lo seu cap bullia; sas mans cremavan. Obrí 'l balcó per'
aspirar l'oreig del matí.

La claror del alba dona als núvols un tó rogench pálit que
insensiblement 's torna vermell més encés. Desde 'l balcó veu, negada de
foscor, en líneas y massas confússas, tota la llargária del ampla carrer
d'Alcalá, descubrint un tros d'arbrat del passeig de la Castellana.

Los fanals del gas 's van apagant successivament. Carros d'hortelans, ab
llur fanalet encara encés fan retrunyer lo carrer de llur pesat
trontoll. Traballadors y manobres passan, en grupos, depressa, anant á
llur feyna; molts d'ells 's deturan á la cantonada, devant d'una taula
hont crema un llumet; hi menjan una rosquilla y vehuen llur copeta
d'ayguardent.

En Marsal tancá 'l balcó, 's sentá en una butaca, posá la lámpara damunt
la taula, obrí la carta de la Teresa y llegí.

La soptada invasió filoxérica en las vinyas del seu patrimoni lo deixá
espalmat. Estava molt ben enterat dels progressos que feya la filoxera
en las provincias del Mitjdia de Fransa y en lo vehí Rosselló. Com
molts, creya que 'ls Pyrineus serian una barrera que no la deixarian
passar. Coneixia lo impotent dels esforsos y remeys que s'havian fet
fins ara en los paisos invadits. Vegé sas vinyas tant ufanas mortas,
corsecadas. ¡Quin desengany més amarch!... Las reflexions de sa esposa,
lo porvenir, las obligacions que havia contret, sas pérduas de Bolsa y
de joch... ¡Oh! ¡no!... ¡es imposible tanta desgracia! ¡lo meu cap
s'obra!... segut, recolsat, damunt sa taula d'escriurer, lo comprimia ab
sas mans convulsivas. May lo quadro de sa trista posició se li havia
presentat ab tanta realitat.

Se ficá al llit sense poguer conseguir la són. --¿Qué fer?... ¿anarhi
tot seguit?... sí, ho cal... mes no es tanta la premura... ademés que
res hi podria fer; lo mal ha de seguir son curs. Escriuré á 'n Francesch
que fassi lo que fan los demés propietaris, que combati la filoxera ab
bon tractament cultural, y acabada la llegislatura hi aniré y 'm faré
cárrech de lo que hi ha.

L'hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á
sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d'anar tot seguit
á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, ¡com
deixar los amichs! ¡sas novas costúms! ¡lo seu partit! ¡las Corts! ¡la
política!... ¡Com despedirse dels seus acreedors! ¡quina opinió tindrian
d'ell si se 'n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y
demés obligacions contretas en la Bolsa y casa de banch de Madrit!

¡Pobre Marsal! ¡com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! ¿Qu'ha fet
del seu catalanisme? ¿del odi que tenia pels partits castelláns? ¿de sa
enteresa catalana?... ¡Oh! sí, _Roma veduta fede perduta_... ¿no es
veritat?... Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al
capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon
sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia
al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes
d'Estat. Ja no escriu mes en catalá, parla y escriu en castellá als seus
electors empordanesos... ¡Que li importan la ruina, la filoxera! ¡si
puja son partit al poder acás no trobará un bon destino á Cuba ó
Filipinas hont en poch temps se fará la barba d'or!...

¡Pobre pátria meva! Qué 'n tens de fills ingrats que 't renegan, que
t'abandonan, que no 't volen més coneixer! Mes, ¡ah! ¡no ploris, nó!...
som un estól aplegats al voltant teu que no 't deixarém may, que
t'estimém de tot nostre cor, ab deliri!...

Las vinyas del patrimoni Noradell, com las de tota aquella comarca,
feyan llástima de mirar. Los ceps que havian sigut injectats de sulfur
de carbono á alta dosis eran morts. Mes, allá hont la filoxera havia fet
mes estragos era en las vinyas dels terrenos magres, serrats, y falda
dels Pyrineus; havian donat una brotada raquítica sense cap rahim.

En las vinyas del plá la vegetació 's conservava encara; mes de rahims
pochs, y tot era que arribessen á be.

Era al mes de Maig, quan la vegetació es més ufanosa; las fullas de las
vinyas que en los demés anys tenien un vert fosch, senyal de vigor y
vida, prenian unas tintas de vert groguench. La taca filoxérica era ben
caracterisada y 's distingia de molt lluny; formava un rotllo de color
groch al centre de la taca, color desmayat com de canari, que s'extenia
en color vert mes pujat á la circonferencia. La comparació que 's fa de
la taca d'oli es exactíssima. Al arrancar aquells ceps 's veyan las
arrels podridas, sense cap pugó; ja s'havian menjat llur substancia;
pera trobarlo s' tenian d'arrancar los ceps de la vora del rotllo, més
ufanosos; llurs arrels n'eran ruplertas.

Ja que las plantas tenen vida, naixen, 's nodreixen, creixen; ¿tenen
donchs moviment, operació orgánica, 's propagan, engendran y com
nosaltres cauhen malaltas y 's moren? Si tenen sensibilitat é instinch,
com s'assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica,
horrorosa; entre 'l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?

Avans l'invasió, lo cep, molt arrogant, llensa sos sarments al seu
entorn; s'allargan, s'estiran, s'obran pás atravessant lo fullám
frondós; atrevits, s'emparran per las parets, pels arbres, no paran fins
arribar á traucar 'l cap al cim de las brancas, enviant un bés al sol
hermós; la bonica rahimada penja del seu toriám; sas arrels orgullosas
s'estenen sota terra; si troban una penya, una d'ellas, probablement la
més intel·ligenta, cerca un full, forguinya, s'hi fica, obra 'l camí á
las demés que la segueixen, se n'hi introduheix un grapat, forman un
tascó qu' esberla la penya, l'atravessan y surten per d'allá en busca
d'un nou obstacle. Quan senten frescada ó farúm de bona terragada,
encara que sian á dos metres lluny, totas s'hi dirigeixen. De sopte 's
topan ab l'invasió filoxérica; mils y mils pugóns afamats s'apoderan
d'ellas é hi clavan llur fiblada; als arrels se 'n rihuen, desprécian
aquells polls microscópichs, no 'n fan cas; mes, creix lo perill;
¡l'enemich es tant nombrós!... algunas ja 's corsecan... ¡sí!... vinga á
posarne de novas... son com tentáculs de pops subjectats per rosaris de
cranchs... lo cep fá esforsos coratjosos, desplega tot son vigor... s'
sent á mancar las fonts de vida... lluyta ab desesperació, fins que ja
no pot més... alashoras, rendit, extenuat, s'entrega á la voracitat de
sos nombrosos enemichs; sas fullas groguejan, s' reblincan, 's ressecan,
cauhen mústigas enlayradas pel vent geliu; com á nosaltres la mort
comensa á invadirlo per los extréms, per los sarments, y acaba ab lo
cor, ab la soca. Lo cor del cep com 'l nostre es l'_ultimum moriens_.

Al veurer l'extensió de ceps morts, per la planura y serraladas, y al
recordar llur vigorosa ufana, un se sent prés de tristesa y de recansa.
Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suhor,
tant travall, la única vinya que ha heretat dels seus passats, que
sempre li havia donat pá á ell y á sa familia!... hi passa tot lo dia,
hi té sa barraca, 's mira cep per cep, 'ls veu malalts, 'ls hi porta
fems pera refelse, pera férloshi recobrar llurs forsas perdudas; los
cuyda ab carinyo; tot son cor se 'n hi va; sos ulls s'omplen de
llágrimas al veurer que res pot... allavors entreveu lo trist pervenir,
la negra miseria que l'obligará á expatriarse ell y sa familia,
abandonant sa terra, sa estimada vinya, al gobern que la fará vendrer
sens pietat pera cobrarne la contribució!...

## XII

L'hereu Noradell ha tornat de Madrit. Las cartas alarmants de sa esposa
y de 'n Francesch l'han determinat á deixar la capital.

Ha desocupat lo pis, venuts sos mobles, cotxe, cavalls, donant comiat al
cuyner, criats y lacayos; fugint d'aquella terra malehida.

Ha posat en venda las heretats d'Espolla y Rabós, ja hipotecadas,
hipotecant també lo mas Noradell y la casa de Figueras.

Sols la Teresa coneix la trista situació del patrimoni; en Marsal no li
amaga res. La Mercé ho ignora encara; en quan á Da. Catarina, ¡pobre
senyora! ¡quin trastorn tindria si ho sabés! ben segur li portaria la
mort; 's fará tot lo possible perqué no ho sápiga... ¡si es més del
altre món que d'aquest! tot lo dia s'encomana á Deu.

La Teresa portava sola 'l pés de la desgracia... ¡que forta es la dona!
oh sí, resisteix mes que nosaltres á las penas morals y físicas; pera
reanimarnos troba paraulas de coratge y de consol. ¡Pobre Teresa! quina
pena ressentia al veurer son marit capficat, trist, desesperantse,
d'haver fet malbé, per sa culpa, eix hermós patrimoni realsat ab tant
afany pels seus passats, que son pare al morir li havia transmés sens un
deute!

--No 't desesperis, ¡marit meu! li deya, los ulls negats de llágrimas,
viurém aquí ab estricte economía, en la casa payral hont han viscut los
teus avis. Deixarás per sempre la política; viurás rodejat de ta esposa,
de ta mare, de ta filla que tant t'estiman, en mitj dels teus
travalladors, de las feynas del camp, de 'n Francesch, de 'n Joan; aquí
trobarás lo ben estar, la pau del cor, la tranquilitat de ton esperit.
Recorre á eixos amichs téus á quí ets fet tants favors; no poden deixar
de tornarte lo que 'ls hi has prestat ab tant desinterés. Vendrém los
masos d'Espolla y de Rabós; pagarém los deutes, y ab l'ajuda de Deu, 'ns
resterá lliure lo patrimoni de Masarách y lo casal de tos pares.

--¡Teresa meva! ¡ets un ángel!... ¡Oh! sí, tas dolsas paraulas me
reaniman y m'encoratjan!... ¡Quant culpable he sigut!... ¡Oh! nó... ¡may
més política! Aquí, al costat vostre es la vida, la ditxa!... y la
apretá contra son cor... ¡Qué cegat estava!... Mes, digasme ¿cóm podrém
pagar los interessos als nostres acreedors si 'ns falta lo principal
reddit, lo ví, ja que dels altres productes no 's fá cap diner?... ¡Ah!
homes del gobern, que n'heu fet de mal á nostre Empordá agrícola ab
vostres tractats de comers! Los grans son á donar; lo bestiar no troba
compradors... y donchs ¿cóm ho hem de fer?

En Marsal tenia rahó. No era sols ell que 's planyia; tots los
propietaris del Empordá 's trobavan en lo mateix cas; endeutats fins al
coll, no fent cap dinar de res, pagant ab dificultat las contribucions
del gobern que com més miseria més creixen. També quan en Marsal pregá
als seus amichs que li tornessen las cantitats prestadas per ell, no
pogué arrancar un quarto de ningú, pagantlo ab bonas paraulas, contant
llástimas.

La familia Noradell, sia per los disbarats de 'n Marsal á Madrit,
agravats per la filoxera y la crisis agrícola que atravessava 'l pais,
's trobava prou apurada.

Los masos d'Espolla y de Rabós que valian vint mil duros cada hú, havian
disminuhit de més de la mitat de llur valor; un y altre eran hipotecats
per vuit mil duros, 'ls dos setze mil. La masada de Masarách, coneguda
per más Noradell, ab sa horta y casal, y la casa de Figueras, que podian
valer tot junt qüaranta mil duros, eran hipotecats per vint mil.

Aixís com los demés masos, mortas las vinyas, no donavan cap producte,
lo más de Masarách ab sos olivars, terras de conréu y uzerdars, podia
encara anar; mes tot lo réddit se fonia pera pagar contribucions é
interessos.

Dels censos, censals y parts de fruyt, no 's cobrava res.

Després de posada la situació del patrimoni en clar, trobá, en Marsal,
qu' era poch lo que 'ls hi quedava pera viurer; mes ab estalvi y travall
podria lligar 'ls dos caps; vindrian temps mellors; los grans y bestiar
aumentarian de preu; las vinyas, las del plá que li donavan encara algun
rahim, las reconstituhiria ab ceps americáns, ne faria una ayrola en la
horta, y ajudant Déu, podria encara deixar á sa filla Mercé un
pubillatge no despreciable pels hereus del Empordá.

La Teresa, després de reflexionar; preferí enterar sa filla de lo que
passava; deixantli ignorar l'orígen dels deutes, li feu entendrer qu'
eran molts, que la renda havia disminuhit y que calia estalviar.

Molt ben fet la Teresa de dirli: los pares poden amagar l'estat del
patrimoni als seus fills quan aquest está en alsa; mes quan está de
baixa, no ho deuhen ignorar pera reduhir llurs gastos y estalviar en
comú tot lo que 's pot.

Tots lo somnis daurats de la Mercé se desvaneixeren devant tant crudel
realitat; més, al veurer la fonda tristesa de sos pares, 's posa sobre
sí, redoblant de carinyo y d'estimació per ells.

Quan veya son pare capficat, neguitós, li deya somrihent:

--Papá, no estigui trist, no s'espanti; ja veurá quin hereu més rich se
casará ab mí.

--¡Ay, filla! han passat los temps dels casaments enamorats! avuy lo
diner ho fá tot; 's fan capítols y se 'n discuteixen las cláusulas punt
per punt: ¡l'amor y lo desinterés hi fan trista figura!

En Francesch, al considerar la situació precaria de la familia dels seus
benefactors, plé de delicadesa, volgué separarse d'ella, áduch que
ressentís una satisfacció interior, egoista, que no 's podia explicar,
més que 's comprén per l'amor naixent que li inspirava la Mercé. Hauria
volgut veurerla pobre com ell. ¡Oh! allavors sí que pot ser s'hauria
atrevit á estimarla ab alguna esperansa, á oferirli lo seu amor tant
recatat dins son cor com objecte sagrat d'adoració!

¡Pobre Francesch! ¡era ben á planyer! may sisquiera en sas miradas havia
donat á coneixer á la Mercé lo seu amor.

Somés, servial, atent, midava la distancia que 'l separava de la pubilla
Noradell.

Com podia endevinar aquella senyoreta, tant altiva encara que bondadosa,
que hagués inspirat tant gran amor á un pobre dependent de la casa,
orfe, sense posició, sens pervenir, tinguent solament per única riquesa
un cor noble, plé de sentiments exquisits.

Al proposar á 'n Marsal son intent:

--Nó, Francesch, nó; de cap manera vuy que 't separis de nosaltres; te
necessito ara més que may; travallarém junts á realsar la meva casa;
farém front á l'adversitat. Ets jove, Francesch, intel·ligent é
instruhit, necessitas ferte la posició que no tens y que, en nostra
desgracia no 't puch oferir; si per ton bé creus convenient separarte de
nosaltres, seria pera mí un cárrech de conciencia oposarmhi; á pesar del
afecte que 't tením, la teva ditxa val més qu' ell; nostres bons recorts
y agrahiment te seguirán per tot hont vagis; y si Deu vol que lluheixin
dias mellors pera nosaltres, recordat que assí trobarás sempre un amich
que 't reberá de cor... y li allargá la má.

En Francesch conmogut li apretá ab efusió.

--¡Nó, Don Marsal, nó!... ¡jo, separarme de vostés!... ¡may! L'afecte
que tenen pera mí jo l'tinch pera vostés! considero eixa casa com la
meva; disposi de mí, y crégui me trobaré molt ditxós de poguerlos
servir, contribuhint, ab ma bona voluntat, per lo que valga.

--Gracias, Francesch; t'ho agraheixo en nom meu y de ma familia.

Desde aquell dia, la Teresa y la Mercé, enteradas de la conversa tinguda
ab en Marsal, demostráren á 'n Francesch llur agrahiment, aumentant per
ell llurs carinyosas atencions.

Los pobres de Masarách no se ressentian pas del cambi de posició de
llurs benefactors de casa Noradell; si bé, las cantitats donadas en
almoyna no eran lo que avans; mes los malalts necessitosos eran sempre
socorreguts.

Prescindint d'aqueixas almoynas, la caritat en lo casal se feya 'l
divendres de cada setmana. Com la miseria creixia cada dia, la corrúa de
pobres que s'apilotava al pati de la casa era prou nombrosa.

Desde que Da. Catarina s'havia fet tant vella, la Mercé era la
encarregada de fer la caritat. A las nou del matí, baixava al peu de la
escala, portant una devantalada de moneda de coure; feya arrenglerar
tots 'ls pobres, donas, vells, criaturas d'un costat del pati, y de un á
un, al passar devant d'ella, 'ls hi donava una pessa de moneda.

Eixas caritats son una costúm en lo Empordá, y crech també en tota
nostra benvolguda terra catalana, que data de temps inmemorial y que 's
conserva encara en las casas ricas de pobles, de pagés y de ciutat. Eixa
bona obra no 's delega may al servey; la senyora principal de la casa es
sempre la que fá la almoyna.

Un dia, la Margarida que venia de missa matinal, portá á la Teresa un
recado de Mossen Esteva que en una casa de jornalers, á mitja horeta del
casal, hi havia una familia que passava necessitat. No poguent ella
anarhi, digué á sa filla, donantli una petita cantitat de moneda: ves,
tú mateixa; fes 't acompanyar per en Francesch, ja que ton pare es á
Figueras.

La Mercé prengué son parasol, 's posá un barret de palla ab vel vert,
vestit curt, un bastonet á la má; lleugera, tota contenta, entrá en lo
despaig de 'n Francesch.

--Francesch ¿me vol acompanyar?

--Ab molt gust, senyoreta; estich á las sevas ordes.

Era l'endemá de Sant Pere de Juny. Tota la matinada havia plogut; alguns
núvols, impel·lits per un ventijol fresquet, descubrian á claps un cel
blau per hont s'obrian pás los raigs d'un sol hermós. Dels blats,
uzerdars, de tot l'herbám dels camps s'exhalava una flayra humida, suáu,
aromatisada per la flor d'espinadella y de sarsaparrella que vorejan las
bardissas marjeneras. Las fullas dels arbres y garrollas degotan encara;
las gotas irisadas pel sol semblan brillants y rubís. Los rossinyols se
responen uns ab altres fentse á qui refilará mellor, mentres las
aurenetas volan com fletxas arrán dels camps florits de vermell y rosa
del trébol y trapadella.

En Francesch y la Mercé 's dirigiren envers la casa que habitava aquella
familia necessitada.

Atravessáren la riera, seguint un rato l'arbreda, trencáren, emprenguent
un caminet vorejat d'etzavaras, á fullas dentadas, enormes, de luxuriant
vegetació; puig se 'n veyan de floridas, ab llur canó esvelt y enlayrat
que 's termina per pedículs lleugers, elegants, casi horisontals que
portan flors com campanetas; de lluny sembla un colossal canalobre;
flors efímeras que aviat se mustigan. Com totas las liliáceas, lo florir
la etzavara es la seva mort. Ha estat molts anys pera desenrotllarse;
sas enormes fullas carnosas, dentadas d'espinas punxagudas, rodejan y
protejeixen lo terrible punyal del centre, que lentament se va obrint
pera donar pás al colossal espárrech, 'l qual creix fins á tres y quatre
metres; allavors floreix, grana, y flor y planta se corsecan; llur
missió ja es acabada: ans de morir ha esparramat la grana per la
bardissa; l'any vinent ne sortirá un' ayrola... la naturalesa 's riu de
la mort.

Tot camí fent, parlavan de l'anyada, de la hermosura dels blats qu'
estavan en plena sega, de las floretas dels camps que 's veyan per tot
arréu.

--¿Li agradan las flors? Francesch.

--¡Si m'agradan!... son las mevas amigas, las mevas confidentas.

--¿Qué 'ls hi confia?

--Que son hermosíssimas, que estich enamorat d'ellas.

--¿Qué li responen?

--Rés... sols com encara que hermosas son bonas y compassivas, me
regalan per recompensa, una aroma més exquisita de llur fragancia, y
aixó 'm satisfá.

La Mercé tota pensativa anava cullint blauets, y ensenyant un blauet á
'n Francesch:

--Veu, en lo jardí tením flors per cert molt bonicas; més aquesta val
més que totas: miris sas petals ¡que finas! ¡que ben retalladas, ab sas
etaminas erissadas! cap té un blau tan pur. Es tant comuna que no 'n fem
cas; més si fos rara, seria inapreciable... y tot parlant ne feya un pom
barrejat ab rosellas y espigas que 's posá al barret de palla, y un
altre ramet que doná á 'n Francesch:

--Tingui... en recompensa del cuydado que ha tingut de ma tórtora...
encara que no ho mereix gayre.

--¿Per qué? Mercé.

--Perque desde qu' he tornat de Figueras sembla que s'estima més á vosté
qu' á mí.

--N'ho cregui: vosté es sempre l'estimada.

--Qu' ha fet pera tenirla tan amanyaguida?... tant esquerpa qu' era
avans per vosté!... Miris que 'n tindré gelosía.

--N'ho sé... capritxo de tórtora.

Després d'una pausa, la Mercé, recordantse del generós procediment de 'n
Francesch en la conversa que havia tingut ab son pare, li digué:

--Francesch, ja qu' es vosté tant bon amich nostre, m'atreveixo á
demanarli un favor.

--Disposi de mí, Mercé, en tot lo que puga servirla.

--Nó, no se 'n pot dir, si vosté vol, un favor: es casi una
confidencia...

En Francesch 's torná roig, y son cor comensá á glatir més que del
compte.

Donchs, bé. ¿Vosté coneix la familia Maresch que viu á Castelló?

--Particularment, no senyora; més sé qu' es una familia vinguda de poch
de la illa de Cuba, molt acaudalada, haguent fet segons dihuen, en
aquella terra, una gran fortuna. Se compón del pare, la mare y de un
fill, jove de uns 25 anys.

--¿Vosté coneix aquest jove?

--Nó, senyora.

--Donchs, Francesch, fassi sa coneixensa y díguim que 'n pensa. Est jove
fou pera mí molt obsequiós, l'hivern passat, en lo ball del cassino, al
qual assistí jo per primera vegada. Cada vegada que 'ns veya á Figueras,
ab la mamá, al sortir de missa ó á passeig, 'ns venia á saludar... no
m'desagrada; més, ans de sentir per ell simpatía, voldria coneixel un
xich més.

En Francesch, pálit, conmogut, li digué:

--Está molt bé; cumpliré l'encárrech.

--¡Sí!... li quedaré agrahida.

No hi ha dubte que la Mercé ni suspita tenia del sentiment que havia
inspirat á 'n Francesch, y no deixa d'esser singular: la dona es tant
perspicás en tot lo que atany lo cor humá, majorment quant aqueix cor
glateix per ella! Més, en aixó, s'ha de considerar lo carácter reservat
y respectuós de 'n Francesch, sa humilitat, sa timidés, sa pobresa, la
distancia que lo separava de la pubilla Noradell. Ell, deixarli coneixer
lo seu amor!... ¡jamay! Se considerava felís d'estimarla; tenia tancada
sa imatge dins son cor, l'adorava en cult fervorós, murmurant, en sas
pregarias, y confonent lo nom de sa Mercé ab lo nom de la Verge. Aixó 'l
satisfeya: lo seu amor era massa pur, massa místich, pera exposarlo á un
desengany que ben cert li causaria gran desespero. L'amistat, la
simpatía, lo bon afecte que li tenia la Mercé, lo contentavan.

Arribáren á la casa, y després de feta la almoyna s'entornaren, seguint
lo mateix camí.

En Francesch era trist, pensatiu, responent á penas á las preguntas de
la Mercé, quina, atribuhint sa tristesa al quadro de pobresa d'aquella
familia desgraciada que acabavan de socorrer, li digué:

--Ha vist, Francesch, quanta miséria?... ¡pobre gent! ¡son ben á
planyer!... lo que 'm dol es de no poguerlos aliviar com jo voldria.

--Mercé, vosté es un ángel de caritat.

--No tant, Francesch: faig lo bé, primer perqué es la obligació de tot
bon cristiá, y en segon lloch perqué la caritat porta la ditxa. Ja veu
que, al ferla, s'hi barreja un petit sentiment d'egoisme, y que de cap
manera puch esser un angel.

--Pera mí lo es, Mercé, y desitjo de tot cor que sas bonas obras la
fassin ditxosa com 's mereix.

Ho digué conmogut, ab un tó singular, baixant los ulls, molt pálit...
¡qué depressa bategava son cor!

La Mercé se 'l mirá, de eixa mirada escrutadora com si volgués llegir lo
seu pensament íntim. Es ben cert que si no hagués sigut absorvida per lo
recort del jove Maresch, la emoció de 'n Francesch li hauría potser fet
endevinar lo secret que aquest volia tenir tant recatat. No obstant sa
turbació no li passa desapercebuda; mes hem de creurer que l'atribuhí al
seu bon afecte y exquisita sensibilitat, ja que li respongué:

--Gracias, Francesch, per l'interés y estimació que 'ns té; cregui que
tant jo com mos pares, li desitjém lo mateix.

A poca distancia ans d'arribar al casal, vegéren una tartana parada
devant lo portal reixat de la horta, y un senyor foraster que enrahonava
ab en Marsal. En Francesch al passar los saludá, entrá al mas pera donar
ordes á 'n Rafel, lo masober.

La Mercé doná una volta per no esser vista, pujá á casa seva per la
porteta del jardí.

Al entrar á la sala, trobá sa mare, un brodat entre mans, seguda al
costat de la seva sogra que feya mitja. Després de contar sa visita
caritativa, pintant la pobresa y necessitat d'aquella familia que venia
de socorrer; vegent sa mare trista y callada, s'assentá en cadira baixa,
prengué lo coixí de fer puntas que apoyá devant d'ella sobre lo
respatller d'una cadireta, y, ab sos dits, aparellá los boixets,
plantant agullas, continuant unas hermosas puntas que destinava á unas
tovallas del altar de Sant Joseph, de la iglesieta de Masarách.

## XIII

L'hereu Noradell era sempre diputat, encara que estava ben resolt á no
tornar mes á Madrit. No s'atrevía á presentar sa dimissió per lo dir de
la gent, y molt més per no despertar sospitas sobre la trista situació
del seu patrimoni.

Rebía cartas dels capitosos del partit moderat incitantlo á venir ocupar
son lloch á las Corts, sobretot per la votació de qüestions importants
al partit.

Altres mals de cap tenia lo diputat empordanés.

Los seus acreedors, al veurer l'estat fatal de las vinyas del patrimoni
Noradell que representavan la garantida hipotecaria de las cantitats
prestadas, demanavan la devolució de llur capital.

Si bé los masos d'Espolla y de Rabós eran posats en venda, no 's
presentava cap comprador; ¡que 's cas de presentarse! qui confia sos
capitals á la terra abuy dia aixafada per los tributs onerosos que pesan
sobre d'ella. La terra, per nostres economistas de Madrit es la vaca de
llet que 'ls ha d'alimentar; ¡be 'ls estiran y expremeixen aquellas
llanguidas mamellas!... pero, ¡desgraciats! no vehuen que lo dia que no
ragin será lo dia de _finis Hispaniae_; més, poch se 'ls ne dona; podrán
dir: ¡després de nosaltres vinga lo Diluvi!...

En Marsal se veya amenassat de judicis executius; y si s'hi ficava lo
Tribunal no n'hi hauría prou pera cubrir los deutes, ab risch de veures
la heretat de Masarách molt compromesa.

Eixa situació li donava fonda pena, puig que veya lo dificultós de
sortir d'aquest apuro.

Tota la familia estava entristida. La Teresa y la Mercé demanavan ab
fervor á la Verge Santíssima que no 'ls desamparés.

Sols Da. Catarina conservava son carácter de sempre, ben humorada, é
indiferenta, puig que res sabía, res li havian dit per no entristir los
pochs anys de vida que li restavan á passar en aquest món.

En Joan, la Margarida, los masobers, no deixavan de veurer la tristesa
de llurs amos per las penas degudas al estat aflictiu de la casa; tots
ne tenian gran sentiment.

L'hereu Noradell que 's veya apretat per acreedors impacients,
atormentat per llurs exigencias y amenassas, li semblá que si en lloch
de tenir tants gossos de presa, ne tingués solament un, encara que li
costés un sacrifici, viuría ab més tranquilitat; puig lo que ofenia sa
dignitat y l'incomodava més, era de raurer ab gent de mala educació y de
maneras grosseras. Pensá donchs á unificar sos deutes, es á dir,
encargarlos á una sola má.

Fins ara havia poch ó molt pagat los interessos, puig que lo poch vi que
feya 's pagava á bon preu; pero tremolava al pensar que d'aquí prop,
potser l'any vinent, li sería impossible cumplir ab los seus acreedors.

Si encara lo bestiar, l'oli, los grans se venessen bé; mes no era pas lo
cas: l'oli qu' avans los tractats de comers 's venia á onze y dotze
pessetas mallal, ara 's venia á set y vuyt pessetas; lo blat de vint y
dos pessetas ha baixat á catorze. En Rafel, lo masober tenia un floreig
de xays ben grassos que en altre temps haurian valgut vint y dos
pessetas, y avuy tot lo més si 'n trauria tretze de cada hú; y encara no
tenian comprador. Lo mateix succehía ab lo bestiar boví gras, etc..
Aquest era 'l resultat de la terrible crisis agrícola que afecta lo
país, crisis suscitada per los tractats de comers. Los productes de la
terra no podían lluytar ab los de nacions més ricas y poderosas que la
nostra.

Lo diputat empordanés amagava sa vergonyosa posició tant com podía; no
volía perdre lo seu prestigi ab sos electors, y sobretot ab sos amichs
polítichs de Madrit qui lo consideravan sempre com lo eloqüent y fastuós
diputat catalá.

¡Que n'es de fondo lo seu contagi madrileny! ¡com s'ha insinuat en sas
venas! Ni la presencia de sa familia atribulada, ni lo recort dels
consells tant sabis del seu pare en son llit de mort, ni la vista de sa
llar, de sa terra catalana, ni las causas amargas de sa ruina, li fan
oblidar sa vida política! A pesar de tantas desgracias, encara hi pensa!

Feya esforsos de flaquesa per no deixar coneixer la trista posició en
que 's trobava. Mes á Figueras y sa comarca aviat tot se sab. n'era dels
Noradells com de molts propietaris del Empordá de anomenada, tronats; se
senyalavan ab lo dit.

Los acreedors y usurers, com llops famolenchs, esperavan tirarse aviat
sobre llur víctima, comprant per quatre lo que valia vuyt y ferhi llur
negoci de sempre.

Lo senyor foraster ab qui enrahonava en Marsal, al passar la Mercé, era
un d'aquells usurers que venia á proposarli la compra de las heretats de
Rabós y d'Espolla per menos del valor dels crédits que pesavan sobre
d'ellas.

Quan lo patrimoni del propietari comensa á trontollar, socavat qu' es
pels deutes; quan ha firmat lo primer debitori y ab aquest d'altres;
quan comensa á ésser prés de las angústias de la lluyta per la
existencia, de las congoixas del negre pervenir, allavors se veuhen
arribar de totas parts los tiburons que 's tiran sobre llur desgraciada
víctima ja mitj ofegada, estiragonsant y disputantse sos membres;
prestamistas, usurers, capitalistas sense conciencia, tots hi volen
part, tots van per acabarlo d'escanyar.

En lo temps que vivím, mentres durin los fatals tractats de comers fets
per nostres gobernants de Madrit, la crisis industrial y agrícola se
fará cada dia més aguda.

Lo propietari té d'acudir á sas obligacions, y com son patrimoni no li
dona prou, deu forsosament enmanllevar, esperant un any mellor que no ve
may ni pot venir; comensa á pagar crescuts interessos que fan com la
bola de neu; venen malas anyadas, la filoxera, lo desprestigi dels
fruyts de la terra, l'abaratura del bestiar... quan se desperta ja no hi
es á temps, contempla ab horror lo pervenir, se li presenta lo fantasma
esglayador de sa ruina... l'home religiós que te fé sab resignarse no
desesperant de la Providencia; l'home que no té creencias se desespera,
se torna boig y se clava un tiro.

La pau, la tranquilitat de la familia Noradell, de aquella familia de
bé, tan caritativa, tan estimada de la gent de la comarca, tan honrada,
tan ben vista en lo Empordá, se veya atribulada, de algun temps en
aquesta part, per tristesas y sobressalts.

En Marsal portava una vida retirada; no sortía gayre; anava á Figueras,
quan no 'n podia prescindir, pera no exposarse á topar ab acreedors.

En Francesch era l'home sempre disposat pera servir la familia,
ajudarla, fer diligencias necessarias, pagar interessos, demanar espera,
lo que repugnava á la dignitat d'en Marsal qui menyspreuhava la cobdicia
d'aquells homes que negocian ab lo diner.

## XIV

En Francesch cumplí l'encárrech que li havia donat la Mercé. Aná á
Castelló per informarse de la familia Maresch.

Lo senyor Pau Maresch era fill del poblet marítim del Estartit que 's
troba al extrém de la serra de Mont-Grís, al peu dels colossals grahóns
anomenats d'Anibal. En los temps remots eixos grahóns se prolongavan
dins mar formant un cap que, ab lo cap de Creus, enclohía l'extensa
badía de Rosas y abrigava la platja del Estartit. Un cataclisme escabotá
lo cap de Mont-Grís que s'enfonsá dins l'abisme, deixant en fora restos
de sa massa granítica que sobre-surten del aygua: las illas Medas. Lo
trench va donar pás á las onas que van socavant las timbas; de manera
que avuy una fondaria de cent brassas y una amplaria de cinch kilómetres
separa las illas Medas del continent.

Eix cataclisme degué sens dubte coincidir ab l'enfonsament de la
Atlántida de que nos parla Platon y nostre poeta catalá, en Verdaguer.

Si lo poblet del Estartit existía en aquell temps, las condicions de sa
platja eran altras que las que té avuy dia. Abrigat de tramontana pel
cap de Mont-Grís havia d'ésser un port de refugi gens despreciable per
los barcos que fugian del mal temps, si tota vegada hi havia barcos en
aquella época remota, pot ser prehistórica.

Ara l'Estartit apenas arresserat de la tramontana es poblet de pescadors
que viuhen de la pesca.

La caseta hont havia nascut lo Senyor Pau, en Pauet, que li deyan al
Estartit, se troba al cap de vall del carrer únich que segueix la
platja. Caseta aixerida, petiteta, baixeta, blanca com un colom, sens
pis, per sostre 'l teulat. Al entrar, una estancia enrajolada, xarxas,
rems, velas, samals, cabassets de palangre, nansas de vim etc., etc., lo
tot arrambat al entorn, prou desordenat; s'hi respira aquell baf
peculiar, de salobra y quitrá que 's desprén dels arreus de pesca. Duas
cambras á dreta y esquerra ab llits de posts, márfagas y matalassos
rublerts d'algas marinas ressecadas. De cuyna no n'hi ha: un fogó
portátil que 's treu á fora quan fa bó, que s'entra al pas de la porta
forana quan plou, serveix pera fer coure lo ranxo. A deu passos de la
casa, lo llahut tirat en terra, ben amarrat á una estaca.

Lo senyor Pau tenía pare, mare, dos oncles, tots de pobresa, cohabitant
en la mateixa caseta, vivint de llur pesca, patint fret, calor y gana.

En Pauet, á 17 anys, tip de miseria y privacions, feu com molts catalans
de la costa; aná á la illa de Cuba, pobre, sense un quarto á la butxaca;
mes ferreny, de bona voluntat, avispat, l'ull viu, ben resolt á
guanyarse la vida, á fer fortuna en aquella terra ó bé deixarhi sa
carcanada.

Avisá á sos pares del seu intent. Un dia d'hivern aná á Rosas; se llogá
de criat en un vapor que de Marsella anava á Barcelona y á las Antillas.
D' eixa manera pogué fer la travessía de franch.

A la Habana entrá de criat en una fonda sense guanyar rés; no més s'hi
atipava. Als sis mesos d'estarhi, digué al seu amo que aquella vida
casulana no s'avenía ab la seva activitat; qu' era jove, tenia bona
salut y que volia probar d'enginyarse pera guanyar quartos. L'amo de la
fonda li doná bons consells, alguna recomanació, puig lo tenia per bon
xicot, y lo mellor vint pesos pera comensar.

Ab vint duros á la butxaca en Pauet se vegé tan rich com en Xifré.

Sería molt llarch é interessant de contar de la manera que sabé
enginyarse pera arreplegarse un capitalet. Com no era gens tonto ho
lográ aviat. Comprá bestiar boví, fent viatges á Montevideo; embarcava
las pells pera Barcelona; aná á St. Domingo, á las costas de Guinea,
traficant ab barcos negrers, perdé y refé son capital; mes fou tant lo
seu afany y constancia al travall que per fí 's vegé ab una fortuneta.

Allavors se dedicá exclusivament al comers de pells. La major part
d'aquells munts de pells que 's veyan á la riba del moll de Barcelona,
eran enviats per ell.

Consolidada sa casa de comers, feu com tots los catalans que la
necessitat obliga á deixar la patria, fou prés d'anyoransa, del gran
desitg de revéurer sa terra, lo cloquer del seu poble, los parents y
amichs que hi ha deixat.

Se 'n torná á Catalunya ab sa muller, la Rosa, y son fill ja gran, en
Lluiset, que son pare feu educar als Estats Units y que iniciá després
al comers, associantlo á sa casa de la Habana coneguda á New-York per
_Maresch and son_, y á Barcelona per Maresch y fill. Arribá al Empordá
carregat de diners. Se presentá á son poble natal, l'Estartit; ningú lo
va coneixer; feya quaranta anys que n'era fora. Sa caseta de la platja
existía encara; mes son pare, sa mare y los dos oncles eran morts y
enterrats. Hi vivía l'únich parent que tenía ab sa dona y criaturas. Li
feu aixecar la casa de dos pisos; li comprá una balandra y l'encarrilá á
guanyarse bé la vida.

Volgué que l'Estartit se recordés del Pauet pobre y espellifat d'aquell
temps de miseria de feya quaranta anys: ple de vanitat feu construhir
dos grans edificis pera escola y ajuntament, deixant crescudas cantitats
pera hermosejar la població.

En Pauet se havía tornat tot un senyorás y fins tractat de Don Pau per
los que li venian á demanar quartos. Comprá algunas fincas en lo plá de
Perelada, y s'establí á Castelló, fentse construhir una casa com un
palau, sens oblidar la torra miranda enlayrada pera comtemplar l'extensa
plana del Empordá y sobretot la mar.

Es singular lo carinyo que tots los catalans tornats de Cuba ab una
fortuneta, tenen per la mar. Com la major part d'ells son de la costa,
aixó 's comprén: la mar hont han tant navegat, de la qual no s'han may
separat, té per ells l'atractiu que tenen las altas montanyas pel
montanyés. Tenen l'anyorament de la mar; la mar es necessaria á llur
existencia y s'embriagan ab las emanacions salitrosas que 'ls hi porta
la brisa de garbí. Tots tornan á llurs pobles de la costa hont han
nascut; y si algun d'ells s'interna en població un poch lluny del
litoral, fa construhir á sa casa la enlayrada miranda hont puja una
vegada al dia pera contemplar la mar y seguir ab la vista las evolucions
de las velas llatinas dels palangrers, ó bé lo negre plomall de fum que
un vapor al passar deixa estés al horisont.

Lo senyor Pau Maresch es un home de uns 65 anys, alt, ample d'espatllas,
ossat, mans y peus de bastaix, cara colrada, angulosa, guarnida d'un
sota barba de pel grisench, sal y pebre, á tall d'esclop, lo mateix
color de sos cabells molt atapahits, ferms, tiessos com pels de toixó;
ulls petits, verdosos, coberts de cellas embardissadas que arronsa quan
está mal humorat; llabis y nas carnuts; fesomía dura, de fermesa, que
denota un carácter formal, sério, resolt, autoritari, degut á la
terrible lluyta per la existencia de sa vida atzarosa y á la costúm de
raurer ab negres.

Sa esposa, la senyora Rosa, natural de Matanzas es l'esclava somesa que
tremola devant son marit y senyor, fent la seva voluntat, resignada,
acostumada als seus reganys, bona cristiana, encomanantse á Deu; una
santa dona víctima d'aquell despótich tirá, consolantse ab l'amor
entranyable que té pel seu fill. Té 55 anys y apar més vella de lo qu'
es per causa de sa vida de sufriment.

Quina estranyesa! son casament fou un casament d'amor, casi un idili. En
mitj de la vida atormentada de 'n Pau, al retorn d'un viatge profitós á
Guinea, caygué malalt á Matanzas, en casa d'un associat negrer; fou
cuydat ab tanta sol·licitut y carinyo per la filla del seu amich, la
Rosa, que l'estimá y se casá ab ella. En aquella naturalesa salvatge, en
aquell erm pedregós, germiná la flor d'amor que tot fill d'Adam porta en
sí, per ell flor efimera que s'espigá y graná als pochs dias d'ésser
flayrada; fou sols una guspira que l'instint brutal apagá; y no podía
ésser diferentment atés aquell temperament, aquell carácter de ferro;
aquell cor arronsat y endurit no estava per filar als peus de sa aymada,
com un altre Hércules als peus de la reyna Omfala; la Rosa tan amant,
tan sensible, tan carinyosa, com son las fillas de Cuba, fou considerada
com un moble sols útil pera satisfer sas necessitats bestials y prou.

En Lluiset, al venir al Empordá sos pares, tenia 24 anys. Per bondat y
carácter se semblava á sa mare á quina retirava també per las faccions
de sa cara; de regular estatura, fesomía intel·ligenta, barba rossa,
sedosa, mitj partida, ulls blaus, de vivesa, tipo nort americá; molt
instruhit, parlant be l'inglés y 'l francés, maneras afables, carácter
franch, leal ab sos amichs y en los tractes de negocis comercials.

S'havía posat al front de la casa Maresch de la Habana, y com era
avispat y laboriós com son pare, continuava ab profit los negocis,
aumentant de molt son reddit.

Trobantse á Castelló l'hivern anterior aprofitá de las diversions que li
ofería la temporada de balls y reunions del Carnaval de Figueras. Fou en
un ball del cassino que vegé per primera vegada la Mercé y que ballá ab
ella.

En Lluiset en mitj de sa vida activa de viatges, ficat ab negocis, no
havia sentit encara bategar son cor; papallonejava ab las senyoretas,
galantejant, flirtejant, sense pararse en cap d'ellas. La simpática
Mercé, tan guapa, tan encisadora, li produhí fonda impressió; no sabia
apartar d'ella sas miradas; sa imatge 'l seguía per tot.

Hem de créurer que 'ls obsequis del jove Lluis no foren pas del tot
indiferents á la Mercé, ja que després de molt temps que no l'havía
vist, á la primavera següent no 's pogué estar d'encarregar al pobre
Francesch de pendrer informes d'ell.

En Lluis, á mitj Mars, havía tingut d'anar á la Habana hont sa casa lo
reclamava pera portar á cap un negoci important.

Per xó la Mercé, passat lo Carnaval, s'estranyava de no veurel á la
porta de la iglesia, al sortir de missa de dotze, ab los seus amichs,
pera saludar las senyoras conegudas.

## XV

En Francesch, cumplint l'encárrech de la Mercé, y un altre més important
que confidencialment li havía donat en Marsal, se 'n aná á Castelló un
dematí. En Joan collá la mula a la tartana; á las nou eran á Castelló.
Se hostatjáren al hostal del Gravat. En Francesch s' feu servir xacolata
y en Joan un tall de pa fregat ab all que despedía un' aroma riquíssima;
era lo seu esmorzar de cada matí; al hivernás, quan lo fret apretava, se
menjava la llesca ben untada d'allioli.

En Francesch deixá en Joan al hostal y 's dirigí envers la casa del
senyor Maresch, al cap de vall de la població.

Entrá en la gran portalada, atravessá lo pati y pujá l'ampla escala de
marbre ab barana de coure daurat, deturantse al replá del primer pis un
ratet pera reprimir sa emoció; estirá lo cordó de la campaneta, lo
reixadet s'obrí y tot seguit la porta, una hermosa porta de caoba,
macisa, esculpida. Un negre castis, rabassut, un plomero á la má, li
demaná lo que se li ofería.

--Desitjaria veurer al senyor Maresch.

Lo feu entrar al rebedor.

--Sentis... esperis un moment... ¿la gracia de vosté?

--Francesch Saqué.

Lo negre desaparegué. En Francesch se mirava aquella estancia moblada ab
luxo; al centre una tauleta rodona ab hermós tapet portant un gerro de
flors, una lámpara ab sa mampara, albums ricament enquadernats; ne
fullejá 'l primer que li vingué á má, retratos fotográfichs de gent de
tipos estranys. Cortinas de damás mitj closas donan al rebedor una
claror suáu, discreta.

Sentat en otomana, esperant, sentía á perlejar del seu front gotas de
suhor de congoixa.

Per fí lo negre lo feu entrar, fentli atravessar un corredor,
conduhintlo al despaig del senyor Pau.

Aquest s'estava sentat en sa butaca devant son escriptori empilat de
papers, registres y escripturas, un tinter de plata ab sorrera y
campaneta. Darrera d'ell, adossada á la paret, una hermosa biblioteca de
xicranda esculpida, ab vidrieras, tancada sempre ab clau, lleixas plenas
de llibres de luxosa enquadernació que provenen d'entregas á ral, ab
cromos llampants, virolats; d'aquells llibres que no 's llegeixen may,
pero que fan planta y que donan al visitant una bona opinió de lo erudit
y estudiós qu' es l'amo de la casa; no 's pot obrir; fa temps que la
clau n'es perduda: lo senyor Pau s'ha oblidat de ferne fer un' altra.

Que 'n coneixém de bibliotecas per l'estil que tenen perduda la clau,
creadas de quatre dias, hont hi figuran obras insípidas, volúmens com
missals: la _Crónica de España, Costumbres del Universo, Crimenes
célebres_, etc., etc.! Lo repartidor d'entregas recorre vilas y pobles;
deixa á la casa, per algunas horas, la primera entrega de mitj ral ab
una portada florejada y un cromo que per sos vius colors enlluherna; la
gent s'hi deixa caurer com las alosas als mirallets. Raras vegadas
reparteixen obras útils, instructivas. Per supost cap d'eixas obras se
llegeix... ni un benedictí llegiria la _Crónica de España_ que crech té
dotze tomos que ni la Suma de St. Tomás; y no obstant la trobaréu que
figura en casi totas las bibliotecas de nostres industrials é hisendats,
poble, burgesía y classe rica. Donchs eixas obras que ningú llegeix
resultan molt caras; mes, qué s'hi fará! aixó fa sabi y es de moda. Fan
bé los editors d'aprofitarne. A mida que 's vagi espargint la verdadera
instrucció per nostra terra catalana la vena s'acabará y deixará d'ésser
explotada.

Torném al despaig del senyor Pau.

En los panys de paret s'hi veuhen estampas coloradas de la conquista de
América, per Cristófol Colon, y lo modelo d'un clipper molt bufó que
pertany á la casa de la Habana; sota d'ell un calendari de fulls, y la
cotisació diaria de la Bolsa de Barcelona. Al front del escriptori un
rellotge de paret, de xicranda, en forma de lira, qual balancer
representa las quatre cordas; damunt d'ell, un lloro dissecat.

Lo senyor Pau vestit d'una bata ramejada de vius colors, lo cap cobert
d'un casquet de vellut carmesí ab borla, sentat en sa butaca, alsá 'l
cap, clavá de reull una mirada escrutadora al desconegut visitant y molt
sério:

--Fassi 'l favor de sentarse, ¿qué se li ofereix?

--Dispensi la molestia... So 'l procurador de confiansa de Don Marsal
Noradell, de Masarách. Vinch de part seva á demanarli un favor y á
proposarli un negoci aventatjós per vosté.

Al ohir lo nom de 'n Marsal, lo senyor Pau arronsá las cellas, arrufá
los llabis, molt sério y ab tó sech:

--Explíquis.

--Siguent vosté un dels acreedors hipotecaris qual crédit es mes
important, Don Marsal Noradell espera de la seva bondat que, en vista de
la crísis agrícola que pesa sobre 'l país, li concedirá tres mesos
d'espera pera satisferli los interessos vençuts, assegurantli, de part
seva que, per tot l'Octubre vinent, li serán pagats.

--Lo senyor Noradell m'está debent los interessos del any passat, ja veu
que 'l no exigírloshi li he donat proba de tenirli consideració. En hora
bona, esperaré que 'm pagui los interessos d'aquest any y del any passat
per tot l'Octubre vinent, comptant ab la paraula que vosté 'm dona de
part seva, advertintli que si no cumpleix, procediré judicialment contra
d'ell.

--Mercé pel favor. En quan al negoci proposat: Don Marsal voldría
unificar sos deutes en una sola má y ha pensat que vosté podría ferse
cárrech de tots ells.

Lo senyor Pau arronsá las cellas de tal manera que no se li veyan 'ls
ulls y mirantse de fit á 'n Francesch:

--Molt mal pensat... se figura lo senyor Noradell que jo só un
Cresus...! Estich enterat de sa crítica situació... ¡si senyor!

Las fincas de Rabós y d'Espolla no valen abuy dia los gravámens de que
están hipotecadas; se troban amenassadas de judicis executius. En quan á
mon crédit hipotecat sobre 'l patrimoni de Masarách y la casa de
Figueras, l'adverteixo que si per tot l'Octubre no se 'm pagan los dos
anys d'interessos, pot dir al senyor Noradell que exigiré, sense cap
consideració, lo capital prestat, acudint á la via executiva... que ho
tinga ben entés... moment de silenci... En Francesch está aixafat; res
gosa dir... Lo senyor Pau, treu un paper de dessota un pilot
d'escripturas, se 'l mira y diu: lo valor actual de las fincas d'Espolla
y Rabós no passa de vint mil duros; son gravadas per setze mil: si
s'acudeix al Tribunal no quedará rés. Los censos y censals son
fullaraca... La heretat de Masarách val abuy trenta mil duros tot lo més
y la casa de Figueras sis mil. La meva hipoteca per la heretat de
Masarách es de divuit mil duros, y dos mil per la casa de Figueras en
segona hipoteca, ja que la senyora de Noradell hi té sa llegítima
assegurada en primera hipoteca: total, vint mil duros. A més hi ha,
segons tinch entés, segonas hipotecas de petitas cantitats. Ignoro si hi
ha pagarés quirografaris. Los deutes coneguts del patrimoni Noradell se
'n pujan donchs de qüaranta á qüaranta y cinch mil duros.

--No senyor, y dispensi: aquí porto una cópia legalisada per la firma
del registrador d'hipotecas que conté tots los gravámens del patrimoni.
De deute quirografari li puch assegurar que no n'hi ha cap.

Després de mirarse ab atenció lo certificat del registre d'hipotecas, lo
senyor Pau continuá diguent:

--Lo deute es de qüaranta mil duros. Ja veu que no m'enganyava de
gayre... Silenci... La posició de la familia Noradell es trista, molt
trista!...

--No hi ha dubte; y si vosté volgués encarregarse de tot lo deute,
ademés de fer un bon negoci, faria una bona obra, de la qual la familia
Noradell li quedaria agrahida.

--¿Com entén vosté eix bon negoci? jo no 'l se veurer. En tot cas
aprofitaria al senyor Noradell, no á mí, ja que pagaria lo sís per cent
de lo que deu pagar 'l vuit y 'l nou.

--Ignoro l'interés que paga. Jo entenia que siguent lo reddit del diner
lo cinch per cent, seria aventatjós per vosté cobrar lo sis.

--¡Molt mal entés! Vegi hont trobará diner al cinch en lo temps que
corrém... Sia com vulla, m'hi pensaré; estudiaré 'l negoci. Torni d'aquí
alguns dias, li donaré una resposta.

En Francesch s'aixecá y ab molts acatos y compliments se despedí del
senyor Pau qui lo saludá ab la má, sense moures de sa butaca, com si hi
fos pegat; tirá lo cordó de la campaneta que tenia al costat, comparegué
'l negre qui l'acompanyá y l'obrí la porta del pis. Baixá l'escala de
marbre ab barana de coure daurat, y molt compungit se dirigí envers
l'hostal. Al carrer se topá ab un enterro que l'entristí encara més. En
Joan collá la mula y reprengueren lo camí de Masarách.

La familia Noradell esperava lo retorn de 'n Francesch ab la més gran
congoixa.

En Marsal se passejava sala amunt sala avall, retorsentse lo bigoti,
molt ansiós, mirant á la finestra á cada punt per si arribava, sense dir
una paraula, passantse sovint la má pel front humitejat de suhor.

La Teresa donava á son brodat punts intermitents, alsant sovint envers
son marit sos ulls negats, com la Magdalena al peu de la creu.

La Mercé, ab lo coixí de fer puntas, fa ballar, desembullant ab lo cap
dels dits, los manolls de boixets lligats ab fil blanch molt fí.

Da. Catarina, lo cap inclinat, sas ulleras sobre 'l nas, sa mitja damunt
sa falda, fa rato que dorm.

Per fí se senten los cascabells de la Castanya; arriba en Francesch. En
Marsal lo feu entrar tot seguit en son estudi.

--Y donchs, Francesch ¿qué 'm dius?

--Rés per ara; lo senyor Maresch s'hi pensará; dech tornarhi d'aquí
alguns dias pera saber la resposta de sí ó nó... Més, qué vol que li
diga, Don Marsal... m'apar que dit senyor si s'encarrega de tots los
deutes, no tindrém rés de guanyat.

--Explícat ¿per qué?

--Que li diré... sab... l'impressió de la persona... de duresa
repulsiva... de puny arrapat... Me temo qu' una volta entregat vosté
dins sas garras, no sia encara pitjor. Podria enganyarme, més es la
impressió que m'ha produhit... y li contá l'enrahonament qu' havian
tingut.

--Bé, Francesch, t'ho agraheixo. Dilluns podrás tornarhi y sabrém á que
atenirnos.

Se retirá en Francesch al seu despaig. Al poch rato qu' hi era sentí á
la porta un truch discret.

--Francesch, ¿se pot entrar?

Entrá la Mercé tota conmoguda. En Francesch s'aixecá, més conmogut qu'
ella, tornantse roig.

--Francesch, ¿ha fet mon encárrech?

--Si senyora... Li contá tot satisfet lo que sabia dels Mareschs, puig
li havia sigut fácil d'enterarse, com també lo que 's deya de sa fortuna
guanyada venent esclaus; y afegí: lo fill fa temps que es á l'Habana...
baixant los ulls y tornantse encara més roig... segons veus, es probable
qu' hi prolongará sa estada molt temps.

Un moviment despitós, que clavá una punyida dins lo cor de 'n Francesch,
se notá en la fesomia de la Mercé.

Per virtuts que 's tinguin, los sentiments inherents á nostra naturalesa
sempre son barrejats de més ó ménos egoisme.

L'amor sobretot es un sentiment tant absolut que no sufreix
contradicció, ni obstacle; tot ho sacrifica y arrotlla al seu interés.

En Francesch, pressentint un rival en lo jove Maresch, trobava un plaher
egoista al dir á la Mercé que 'n Lluis estava á Ultramar, lluny, y que
Deu sab quan tornaria. En aixó mentia perque no ho sabia: més son cor li
deya.

La Mercé doná las gracias á 'n Francesch; baixá l'escala y 's dirigí al
jardí, molt pensativa. Cullí una hermosa rosa de Bengala, mitj
espallida; més, al volguerla flayrar, un petit escarbat d'un vert
d'esmeralda irissat, sortí volant d'entre petals, amagat al fons del
pistil; las petals mitj rosegadas caygueren á terra, y sols resta á la
má de la Mercé una rosa desfullada. Allavors s'assentá en un banch de la
glorieta, mirantse ab tristesa la flor sense fragancia, marxitada per
aquell insecte despiadat.

## XVI

Lo judici que s'havia format en Francesch del senyor Pau no era
equivocat.

L'home qui, de pobre y miserable, s'ha sabut guanyar una fortuna,
travallant durant qüaranta anys com un negre, que li costa grans lluytas
y suhors, sab lo que val lo diner.

¡Lo diner!... ¡que 'n té de magia aquest nom! ¡quín motor més
poderós!... ¡Qué val la palanca d'Arquimedes al costat d'aquesta!... es
l'alsaprém qu' aixeca 'l mon.

Lo diner es l'ídol daurat, esclatant, espléndit, que té á sos peus
l'humanitat agenollada.

¿Quín es lo poeta qu' ha dit:


Lo diner... sens ell tot es esteril
La virtut sens diner es un moble inútil,
Lo diner sol al palau pot fer un magistrat.
Lo diner d'un home honrat ne fa gran malvat.


Es una veritat en nostra societat actual, y crech ben bé que desde que
'l món es món ha sigut sempre aixís. No hi valen amistats, parentius,
afectes de familia: la terrible lluyta per la existencia, _struggle for
life_, com diu Darwin, es la lley fatal que 'n aquest món terrenal
domina nostra existencia, que será sempre un obstacle al progrés moral
de la humanitat.

Sols la divina moral del Redemptor ha vingut á posar consól als
malaventurats, als deixats de la fortuna... Ditxosos los pobres per qui
s'obrirán las portas del Cel!...

La possessió del diner havia fet tornar avaro al senyor Pau, y sa
avaricia creixia en rahó directa del aument de sa riquesa.

Estudiá l'assumpto proposat per en Marsal, y quan als pochs dias se
presentá de nou en Francesch, li digué:

--Pot dir al senyor Noradell qu' accepto lo proposat baix lo pacte
següent: lo total dels deutes hipotecaris, segons lo certificat legal
firmat pel registrador, se 'n puja á qüaranta mil duros; donchs lo
senyor Noradell m'otorgará un debitori de qüaranta y tres mil duros ab
l'interés del sis per cent; li volia exigir 'l set, més per ara me
contentaré del sis, pagat per any anticipat; advertintli que l'hipoteca
de la senyora Noradell, sobre la casa de Figueras, qu' es primera,
passará á segona. Lo préstam se fará per un any.

--¡Cóm!... ¿Vosté aumenta 'l deute de tres mil duros?

--Dech observarli que, aumentant lo deute de tres mil duros, lo senyor
Noradell hi guanya; puig que si los acreedors lo portan al Tribunal,
entre 'l baix preu que 's traurá de las fincas en venda, y gastos de
perits, escribá, procurador y advocat, li costará molt més. Ha de tenir
també en compte la reducció dels interessos al sis per cent, pagantne
ara lo vuyt y 'l nou y potser més.

Vostés son amos d'acceptar ó nó. Aquestas son las mevas condicions
irrevocables: si no agradan al senyor Noradell, ell dirá. Que 's recordi
que li he donat espera fins per tot l'Octubre vinent, y que, si no
cumpleix, seré 'l primer en rompre 'l foch.

--Peró, ¿quí garanteix á Don Marsal lo risch de que vosté li exigesca,
passat l'any, lo capital 'l dia menos pensat?

--No hi ha dubte qu' es risch á que 'l senyor Noradell estará exposat,
puig que ningú pot respondrer de lo que ha de venir. Lo que li puch dir
es que si paga 'ls interessos cap temor ha de tenir.

Lo senyor Pau, en sos cálculs, comptava que si bé poch hi havía de
guanyar ab las fincas de Rabós y d'Espolla, sortiría gananciós ab la
heretat de Masarach y la casa de Figueras; y com á no tardar lo resultat
definitiu havía d'ésser una venda general, se quedaría ell ab lo
patrimoni Noradell que hauría obtingut per menos de la mitat del seu
valor. Com ja possehía tres fincas en lo plá de Perelada que confrontan
ab las terras del más de Masarach, arrodoniría lo seu patrimoni, fentne
un dels més importants del Empordá. En quant á las vinyas d'Espolla y
Rabós se proposava reconstituhirlas ab ceps americans, Ripárias al plá,
Solonis als áspres, empeltats ab las mellors classes conegudas, y
plantantne més, de manera que en pochs anys, ne duplicaría 'l reddit.

En Francesch vegé, ab las paraulas resoltas del senyor Pau, qu' era
inútil d'insistir, que rés obtindría. Alashoras s'alsá, saludá, y lo
mateix negre l'acompanyá fins á la porta del pis.

Se 'n torná á Masarach á donar part del trist resultat de sa missió á D.
Marsal.

¡Quin desespero l'hereu Noradell al saber las exigencias del senyor
Maresch!

--¡No, de cap manera puch acceptar aytals condicions!... Aquest home 'm
vol acabar d'escanyar!...

Estava sol en sa cambra, sentat devant son escriptori, recolsat, lo cap
entre mans, lo mocador als ulls. --¡Quina desgracia, Deu meu!... oh! ma
posició es horrorosa!...

Entrá la Teresa. Al veurer son estimat espós tan postrat, corré envers
ell inquieta, asustada:

--Marsal!... qué tens?... qué 't passa?

--Teresa! Teresa meva!... no ho vulgas saber!... estich desesperat!... y
li contá las condicions y l'ultimatum del senyor Maresch... Hi ha homes
que no son homes!... son tigres!... aquest es assedegat de nostra
sanch!... la xuclará tota fins que no 'ns quedi una gota!... Oh! no vuy
pensarhi!... mon cap s'obra!...

La Teresa s'assentá al costat seu, li prengué las duas mans que posá
dins las séuas, y ab molta tendresa:

--Marsal! marit meu!... per l'amor de Deu, assosségat!... perqué tanta
desesperació!... ets cristiá!... tingas coratge; confiém ab la divina
Providencia, y nos ajudará!... Si lo que proposa lo senyor Maresch te
perjudica, no acceptarho.

--Com ho dius!... no acceptarho!... Més sabs que aquest home 'ns té lo
peu al coll!... qu' es primera y principal hipoteca!... que nostra sort
está en la seva má!

--¿No 't diu que pagant los interessos rés mourá contra nosaltres?

--Tú ho dius, Teresa ¿qui ho assegura?... y eixos interessos? d'hont los
traurém?... No veus l'estat llastimós de nostre patrimoni!

--Escolta, Marsal, reflexiona: ajudat dels consells de ton advocat, els
teus amichs verdaders, encara que en la desgracia pochs ne quedan per no
dir cap; nosaltres juntarém nostras oracions pera demanar á Deu que 't
dongui bon acert. Si per forsa has d'acceptar lo proposat pel senyor
Maresch, será tanta la economía en que viurém que no dubtis podrás pagar
los interessos.

--Mes Teresa: es possible que poguém víurer ab més economía que la que
vivím!

--Mira: á tu 't toca la economía rural: travalladors, feynas del camp
las més precisas, no dech dirtho; á nosaltres la economía doméstica...
¿No es veritat, filla meva?... la Mercé acabava d'entrar portant á son
pare la petaca que s'havía deixat damunt la taula del menjador.

--Sí, mamá... la economía doméstica... tant com voldrá; ja hi estich
feta; y ab molt gust.

--¿Veus, Marsal?... Mercé digas á ton pare que no volém qu' estiga
trist.

La Mercé, sentantse damunt los genolls de son pare, reblincant sos
brassos al entorn de son coll, li feu dos petons impregnats del més
tendre carinyo; y mitj séria mitj somrihent:

--Papá, sab?... no vuy aqueixa cara mal humorada... ó si no m'enfadaré y
no li faré cap més caricia... papá meu!... no estigui trist... la Mare
de Deu 'ns ajudará... Oh! la prego tant cada dia!...

--Si, filla meva; tú y ta mare sou los dos ángels d'aquesta llar!...
¡Qué seria de mi si no us tingués!... s'alsá y apretá las duas sobre son
cor, los ulls enterbolits de llágrimas... Ah! l'amor de la familia!...
que bó es!... ja pot venir la desgracia, la pobresa!... lligats per lo
sant afecte, sabrém soportarla ab coratge y resignació cristiana!

--¡Aixís m'agradas, Marsal; aixís vuy que 't revesteixis de valor pera
lluytar contra l'adversitat, no desconfiant de l'ajuda del Senyor! Ja
veus que possehim una riquesa envejosa que, ab tots los diners del mon
no 's pot adquirir: la salut; tots gracias á Deu ne tenim per vendrer;
mes, si 't deixes abatrer, la perdrás, y alashoras també la perdrém
nosaltres.

Entrá Da. Catarina, apoyada ab son bastonet:

--Qué feu tots en eixa cambra?... fa més de mitja hora que m'heu deixat
sola... ¿de qué enrahoneu?

--Ay! pobre mare! digué la Teresa; quina sort d'ésser sorda... rés ha de
saber... Parlavam del sant de la Mercé.

--De la Mercé?... qué?... qué?... qué 'm dius?

La Mercé cridant prop de sa orella: --Padrina, parlavam del meu sant.
Qué 'm regalará?

--Ay, pobre de mi! que vols que 't regali!... res tinch si no mas
oracions y ma benedicció que en aquell dia te donaré del fons del meu
cor. Sabs, Mercé: la benedicció dels vells porta la ditxa.

--Ah! si, padrina ¡que grata 'm será! Per la Mare de Deu de la Mercé li
faré recordar.

Eran las vuyt del vespre; la vella Margarida que feya de cuynera, puig
se havía donat comiat á tot lo demés servey de la casa, menos en Joan,
traucá 'l cap á la porta de la cambra: --si están servits, lo sopar es á
taula.

La familia passá al menjador; tots s'assentáren. La taula era parada com
en dia de festa: blancas estoballas, un gerro de flors al centre, la
lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suáu. Un cubert está sense
ocupar. En Marsal digué á la Mercé:

Ves al despaig de 'n Francesch; dígasli que 'l demano.

Se presenta en Francesch.

--¿Que se li ofereix? Don Marsal.

--Francesch, sentat aquí.

--Oh! Don Marsal... tanta bondat!...

--Aquest es y será sempre ton cubert... tú ets de la familia ¿veritat,
Mercé?

--Si, papá, te rahó.

Se sentá molt conmogut entre la Teresa y la Mercé. Da. Catarina resá lo
benedicite. Tots feren esforsos pera allunyar la fonda pena que 'ls
entristía. Lo sopar fou mitj alegre; fins en Marsal rigué de bona gana
al contarli en Francesch la feta del apotecari de Rabós que deya haver
trobat un remey eficás pera matar la filoxera, untant las arrels dels
ceps ab oli de grans de ginebró barrejat ab aygua de ruda; que n'havía
escrit una memoria enviada al comité de defensa filoxérich de Figueras.

Tots sopáren ab gana, puig no 'n tenian gayre la costúm.

## XVII

Lo 10 de Juliol, á las 7 del matí, en Marsal, la Teresa y en Francesch
pujaren á la tartana. En Joan guiava, sentat sobre 'l coixinet de la
barana; la Castanya prengué lo trot seguint lo camí de Castelló.

Prompte hagueren de baixar y anar un rato á peu, tant la carretera era
dolenta. L'any avans la Muga havia fet de las séuas invadint lo plá y
escorrencant los camins que feyan llástima; ningú 's cuydava
d'adobarlos.

Quina matinada més hermosa! lo cel ben seré sense cap núvol. La
cordillera pyrinaica se perfila al horisont ab una puresa admirable. Fa
un ayre fresquet, agradable que porta las emanacions de la terra, de las
floretas dels camps, de l'herba redallada de prats y closas, dels
rostolls en mitj dels quals saltironan cabrits y borréchs dels remats
que pasturan. Las cigalas enramadas á las oliveras ja comensan llur
concert estrident que anuncia un dia calorós. Lo fértil plá de Peralada
es plé de vida: per tots los rostolls se veuhen á carregar, enlayradas
ab la forca, garbas de blat damunt los carrets tirats per un parell de
bous que 's dirigeixen, ab pás maymó y feixuch, á las eras dels masos,
guiats per l'agullada del boher apoyada sobre 'l jou.

Ja ha comensat la batuda; se veu la polsaguera del boll qu' aixecan las
eugas arrengleradas en tres y quatre parellas, atiadas per un baylet, un
fuet á la má, subjectadas ab una corda, que las fa voltar l'era, com en
circo de cavalls, al trot, trepitjant y esmenussant la palla pera ferne
caure 'l grá; mentres los mossos del más, en mánega de camisa,
espitregats, barret de palla ab pom de rosellas, van rambant ab la forca
la palla als peus de las eugas.

Al passar los Noradells, los garbajayres y gent dels camps de vora 'l
camí, 'ls saludan: bons dias, D. Marsal, Da. Teresa, Francesch, Joan...
¿volen esmorzar ab nosaltres? Eran las vuyt, hora d'esmorzar; se veyan
rodonas de garbajayres y espigolayres sentats al ombra d'un oliu, alsant
lo porró, fent lo xerrich. Quina gana tenen! ab quin gust menjan lo
timbarro de pá que sucan dins l'enciam de ceba, pebrots y tomátechs!...
Quants n'hi ha de ricatxos que tenen lo ventrell fet malbé per
fartaneras y menjars exquisits que donarian més de la mitat de llur
fortuna pera poguer menjar un enciám de cebas y tomátechs, ab la salut
de ferro, la bona humor y sobretot la gana d'aquells pagesos!

La Tuyas qu' espigola per allá prop, los hi porta un ramet de niella,
blauets y rosellas, l'ofereix á Da. Teresa. En Joan li pregunta de la
Marió.

--Es casada y enmaynadada, li respón la Tuyas, rient.

--Li darás l'enhorabona de part meva... sents, Tuyas?... y tú que fassis
aviat com ella.

--Si 'm sabéu casador, Joan, aviseu... vaja, adeusiau! tinguin felís
camí.

--Adeu, Tuyas... y que fassis bondat.

Lo sol comensava á picar de valent. Pujáren altra volta á la tartana; á
las nou arribaren á Castelló. Deixáren la tartana á la fonda y anaren al
carrer de Rosas hont viu lo notari Aymar.

La notaría de Castelló de D. Joseph Aymar es una de las més acreditadas
del Empordá y de las més antigas.

Com la comarca de Castelló es tant estesa y poblada, los pagesos, per
llurs contractes, acudeixen á la notaría Aymar. Casa vella que compta
centúrias, darrera la iglesia, en carrer estret. s'hi entra per una
portalada de pedra picada; pati interior, enllosat, que reb la llum
zenital per una claraboya; á la esquerra ampla escala de pedra ab barana
de la mateixa, per hont se puja al primer pis, habitat pel notari y sa
familia; á la dreta del páti, una feixuga porta de roure damunt la qual
s'hi llegeix en grossas lletras: "Notaría;" al obrirla per' entrar se té
que empényer altra porta de tela enconxada de llana, que 's tanca de
cop, no pera evitar corrents d'ayre, si, pera que la veu quedés ben
ofegada per si algún indiscret li passés pel cap de parar l'orella desde
'l páti.

Al entrar, una estancia espayosa rodejada de banchs de fusta corcats,
esculpits com banchs d'obrers d'iglesia, y de lleixas que tocan al
sostre, rublertas de patracols pergaminats desde la centúria 1400; lo
color groch dels pergamins prén tots los tons, segons llur vellura, del
castany fosch á groch de Nápols. Molts escribents encorvats á llur
tasca; pilots d'escripturas damunt las taulas. Un St. Crist de fusta, de
0'60, tapat ab gassa, per las moscas, molt antich, es posat en evidencia
en pany de paret.

Ne diuhen la sala dels Capítols perque hi encabeix tota la parentela
sempre nombrosa de abduas familias del futur casori.

Per una porteta envidriada tapada ab cortina, s'entra á una saleta més
reduhida: lo sanctus sanctorum, l'estudi particular, com qui diria lo
confessional hont lo notari Aymar, magestuosament drapat ab sa bata,
casquet de seda brodat, cara de pontifical, reb las confidencias de las
familias, las postreras voluntats del vellet ensumat per la mort, los
secrets més ocults de marit y muller, donant bons consells, estalviant
plets, guiant los seus parroquians en lo camí del dret, de lo just y del
deber.

Eixa reduhida estancia es relativament comfortable: estorat, braser,
taula cuberta d'un tapet vert de llana, cadiras de brassos al voltant,
de respatller y seti de cuyro clavatejat de claus de coure arrovellats,
de l'antigor; biblioteca envidriada, de noguer, que conté llibres de
Dret, recopilacions jurídicas, manuals, etc.. Las obras del rector de
Vallfogona, las crónicas de Pujadas, Muntaner y Desclot; la mitat d'una
lleixa es ocupada per una renglera de tomos enquadernats, com missals...
es la inevitable Crónica d'Espanya --lo notari també s'hi ha deixat
caurer.-- Tan en eixa saleta com en l'altra s'hi respira aquell baf
peculiar que 's desprén dels patracols y papers ratats, la pols de la
vellura.

La notaría reb la llum per duas finestras reixadas, baixas, á dos metres
d'altura del plá terreno, de un carrer estret, hont lo sol no toca may,
llum interceptada tot lo dia per l'ombra dels murs negres y macisos de
la catedral; resclusida, freda, lúgubre, claror d'un dia rufol d'hivern.
Son aspecte representa ben bé la estancia séria, respectable, lo
santuari recullit hont se firman los contractes més tristos y més
alegres de la vida.

Lo notari, D. Joseph Aymar representa uns 70 anys d'edat; home de bé,
molt entés, de llarga experiencia, possehint la confiansa de las
principals familias y pagesos de la extensa comarca de Castelló. Fá anys
y panys que la notaría está regentada de pare á fill per la mateixa
familia; á la mort de D. Joseph, son fill Ignasi qu' estudía lo Dret á
Barcelona, li succehirá regentant la notaría com son pare, seguint son
exemple; puig la honradesa es proverbial en la familia Aymar.

Entráren en Marsal, la Teresa y en Francesch á la primera saleta, hont
travallavan enfeynats los escribents. Sobre 'ls banchs, al entorn una
familia pagesa sentada, esperant que li toqui 'l torn d'entrar. s'hi veu
ab ella una joveneta prou guapa, mudada, mocador de pita al cap, llargas
arracadas d'or, aixerida, rihent ab un jove que té al costat. Llur bona
humor constrasta ab las caras sérias de llurs pares, molt callats,
badallant sovint, fentse ab lo pulgar creus á la boca badada perqué no
hi entrin los mals esperits. Si anirán per fer capítols... ditxosos
d'ells!...

Un dels escribents s'aixecá y los feu entrar tot seguit en lo despaig
particular del senyor notari.

Al veurer en Marsal y sa esposa, lo senyor Aymar fou molt obsequiós,
fentlos sentar en cadira de brassos, demanant per Da. Catarina, per la
senyoreta Mercé.

D. Joseph coneixía la familia Noradell, de Figueras; puig era lo notari
de las tias Manelas, y en llur casa s'hi havian trobat de visita.

Com lo notari Aymar es lo notari del senyor Maresch, aquest exigí que la
escriptura de debitori fos autorisada per ell. A 'n Marsal li era
indiferent puig sabía qu' era un home de be, la prova, que li doná la
grata nova que, á copia de prechs, havia lograt del senyor Maresch que
los tres mil duros que exigía fossen reduhits á dos mil. La Teresa y en
Marsal li donaren las gracias.

Prompte arribaren los acreedors que prengueren assento.

S'enviá un recado al senyor Maresch qui comparegué al cap de mitj' hora.

L'escriptura de debitori estava ja redactada, se 'n doná lectura, se
firmá. Lo senyor Pau pagá á cada acreedor lo crédit que tenía, mediant
la correspondent carta de pago, encarregantse de tots los deutes de 'n
Marsal, ab l'interés del sis per cent, pagat per anticipat, que 's
detingué, afegint al capital, com també los dos mil duros convinguts,
sense oblidar de fer inscriurer, de segona á primera, la hipoteca de la
llegítima de la Teresa, á la casa de Figueras.

Firmada la escriptura, encaixaren ab lo notari; saludaren als assistents
y 's dirigiren á la fonda; pujaren á la tartana, y á la una arribaren
per dinar, á Masarách.

## XVIII

Las economias que efectúa en Marsal á son patrimoni foren extremadas.

La casa de Figueras fou arrendada; los ceps de las vinyas mortas foren
arrancats pera sembrarhi mestall y cibada; las de las serras d'Espolla y
Rabós, de terras magras, las arrendá á jornalers que li 'n pagavan una
miseria. Mossos y animals de conreu foren reduhits á lo més precís.

Lo servey de la casa 's compón de la Margarida y de 'n Joan, dos vellets
que no son gayre bons per rés; més, fá tants anys que son al servey de
la familia!

La Teresa y la Mercé planxan, cúsan, apadassan, surgen la roba de la
bugada, ajudan á la Margarida á fer las feynas casulanas, com si sempre
ho haguessen fet.

Una economía, un' orde admirable regna en lo menjar y vestir.

En Marsal, l'ex-diputat de Figueras --puig feya temps qu' havia
dimitit-- avans tant elegant, tant ben acostumat, l'home de món, de bona
societat, que 's presentava ab luxosa carretela, guiant ell mateix los
dos hermosos caballs grisos de pura rassa inglesa, lo groom ab librea
sentat detrás, en los passeigs del Prado y de la Castellana, l'home dels
somptuosos salons de son palau del carrer d'Alcalá, l'orador aplaudit
del Congrés, agasajat pels ministres y capitosos del partit
conservador... ¡Quin cambi!... ¡quina cayguda!... ara s'havia tornat ver
pagés, home de la terra com en Rafel, lo masober. Calsat de sabatas
ferradas, vestit de vellut de cotó; per estalviar lo servey d'un mosso,
empunyava l'arada fent juntas com qualsevol jornaler. Aixó no li venia
pas de nou, puig que en l'Escola d'Agricultura havia practicat tots los
travalls agrícols.

En Francesch li ajudava. Llurs mans blancas y finas s'havian tornat
colradas, pergaminadas, ab aquellas duricias que, com diu en Vallés, son
las flors del travall.

Molts richs propietaris del Empordá, empobrits per la filoxera, havian
tingut de fer com ell. Aixís es que quan se 'l veya ab l'arada ó la
dalla, dingú se 'n estranyava; inspirava més admiració que sorpresa.
També, ¡qué ferreny! ¡qué robust s'havia tornat! ¡ab quina afició 's
menjava aquell recapte, lo pá de cada dia, que Deu 'ns dó, guanyat per
sa suhor!

La tranquilitat, la santa pau havian tornat en aquella casa tant
desditxada. Sols demanavan á Deu salut pera poguer cumplir ab l'ajuda
del travall, las greus obligacions que s'havian imposat.

Las tias Manelas, la senyora Bibiana, las familias amigas, coneixent
llur trista posició, havian anat á poch á poch separantse d'ells; á més
que la familia Noradell, haventse arrendat la casa de Figueras, no hi
anava may; sols hi anava en Marsal per necessitat. Quan los seus amichs
á qui havia fet tants favors, á qui havia deixat cantitats importants,
lo veyan venir, giravan l'esquena, trencant per un altre carrer, per no
toparse ab ell; per altra part no 's deixava tampoch gayre veurer
d'avergonyit.

Sols continuava la correspondencia epistolar íntima de l'Emilia ab la
Mercé. No eran iguals, ara? ¿las duas pobres? llur cor endolat, sufrint
las mateixas penas, vegent llurs ilusions de jovenesa emportadas pel
torbellí, desapareixent en l'espay com las fullas que lo vent de la
tardor arremolina y enlayra?...

"Emilia meva, li deya la Mercé, quant donaría pera tenir la téua ditxa!
Vius al costat de ta mare, felís, resignada sense que rés vinga
enterbolir la pau de ton cor! Si sabesses lo que sufreixo de veurer lo
desconsól de mos pares, per la desgracia que ha caygut sobre de
nosaltres!... desconsól que no té alivio y que la congoixa del pervenir
fá més crudel!... ¡Ah! ¡somnis daurats! ¡flors hermosas espallidas en un
raig de sól de nostra jovenesa!... ¡qué us heu fet!... ¿Te recordas
d'aquell ball? ¡com palpitava nostre cor!... Las flors, l'armonia, la
tébia atmósfera impregnada d'olor suáu, embriagadora, en lo torbellí del
vals, enllassadas en los brassos d'aquells joves elegants que murmuravan
á nostres oídos dolsas paraulas d'amor!... ¡Ah! ¡ilusions perdudas! ¡ja
no tornaréu més!... ¡la pobresa, la crudel pobresa allunya y glassa llur
cor!... ¡ben diferent del nostre que glateix sempre igual!"

"Voldria, estimada Emilia, tenirte aquí, al costat meu per' apretarte
sobre mon cor. Voldria recordarte la promesa que tú y ta mare 'ns váreu
fer de venir á passar una temporada ab nosaltres; més, no m'atreveixo...
¡hi ha tanta tristor en lo casal! hi brollan tantas llágrimas que seria
egoisme de part meva lo insistir en fervos recordar vostra promesa. Deu
'ns ajudará, Emilia; sento una veu interior que m'ho diu!..."

Sovint, quan per la tarda, en Francesch anava á veurer si lo bestiar
estava ben aconduhit; al atravessar l'era, trobava la Mercé rodejada de
virám que venia d'aclamar.

Vestida ab sensillesa, faldilla curta de llana, devantalet, mocador de
llanilla ab sarrell posat garbosament damunt sas espatllas, un poch
entr' obert á son pit, nuat darrera sas caderas, de cap penjant, al
estil de la heroica Charlotte Corday; sos llarchs cabells torsuts al cim
del cap en monyo elegant lligat ab estreta cinta de vellut blau ó
carmesí, deixant lliures los petits rissos sedosos del clatell que lo
ventijol fa joguinejar; guapa, aixerida, la cara animada; los
pollastrets li saltan per damunt; las ocas introduheixen llur llarch
coll, picant dins sa falda lo grá que hi quedava... se 'n veya un
embull.

--¡Ala, tú, presumit! --deya al gall... ¡enrera!... ¡vosaltras, ocas, me
la pagaréu!... ¡demá no n'hauréu!... ¡hont s'ha vist aytal
atreviment!...

--¿Vol que l'ajudi? Mercé.

--Es pas feyna d'homes; cuydis del bestiar, li deya rihent.

Entrava, en Francesch, á la cort dels bous: 'ls hi donava un brassat de
palla, 's sentava damunt la grípria, trist, tant trist que las llágrimas
li lliscavan galta avall. Sospirava per sa Mercé estimada; tot son cor
glatía per ella; li parlava com si la tingués al devant seu; se postrava
á sos peus, alsava envers ella sos ulls negats, li demanava una almoyna,
un trosset del seu cor, sols un bocí per l'amor de Deu... ¡Que 'n sería
de felís! ¡com lo tindría recatat!... s'alsá, 's dirigí envers lo
finestró de la cort que dona al era, y al mirar la gentil pageseta en
mitj de la virám: ¡Oh! benhaurada pobresa! ¡que te 'n so d'agrahit! ¡has
fet que la puga estimar sens reparo!... ¿no som ara iguals?... ¿no puch
dirli ara lo sant amor que m'inspira?... ¡Oh! ¡sí, m'escoltará!... ¡'l
cor m'ho diu!... y alashoras li venía un tremolor á las camas; no las
podía mourer de tant que li flaquejavan.

Encara que mitj vestida de pageseta, no per xó havía perdut, la Mercé,
sa distincció nativa deguda á sa noblesa y á la séua educació. Malgrat
son carácter bondadós, á voltas sa fisonomía prenía una expressiò
d'altivesa que esporucava la timidés del pobre Francesch quin era ben á
planyer perque coneixía que may tindría prou coratje per dirli que
l'estimava. Allavors donava tota la tendresa de son cor, tot lo seu
amor, á la tórtora; la prenía en sas mans, l'acariciava, la besava, com
si volgués recullir, xuclar ab sos llabis, los petons carinyosos que li
feya la Mercé; li parlava com si fos ella: ¡Oh! ¡tórtora gentil!
¡pórtali mon cor! ¡eix cor que batega no més que per ella! ¡dígasli que
l'estimo com may será estimada! ¡que la veig nit y dia en mos somnis,
rodejada d'un' aureola enlluhernadora com la de la Verge inmaculada!...
y l'aucell fugía de sas mans, volant envers lo jardí, cercant sa
mestressa estimada... ¡Pobre Francesch!

Era pel Novembre; feya un d'aquells dias tristos, frets, bromosos que
precedeixen l'hivern. Las fullas grogas se desprenen dels arbres
encatifant de fullaraca pradas y closas del riberal. La naturalesa al
veurers despullada de sas galas, de sas riquesas, al veurer arribar
l'hivern ab sas neus y glassadas, ans d'entregarse á sa llarga dormida,
es presa de tristesa, de recansa; 'ns diu un adeu dolorós que trenca 'l
cor, que 'ns ompla de melancolía.

Eran las quatre de la tarde; en Francesch havía fet una junta; descollá
'l parell de bous y los maná pasturar als marges de la riera, no lluny
del mas.

Mentres pastoravan 's sentá al peu d'un roure, 's tragué de la butxaca
un petit cartipás ab llapis y escrigué sos pensaments, sas impressions,
pera trasladarlas després als fulls del seu llibre, historia de sa vida.
Molt absorvit en lo que escribía, no sentí venir la Mercé que cullía
eura y pervenxas pera adornar son oratori. Al arribar á prop d'ell,
detrás del roure, 's deturá, y molt curiosa s'incliná pera poguer llegir
lo escrit per en Francesch. Aquest, al sentir algú detrás seu, 's gira;
al veurer la Mercé se quedá parat, son cor bategá ab violencia, una
foguerada omplí sa cara de rojor; ni habilió tingué pera tancar son
cartipás. Mes prompte torná en sí, s'aixecá y saludant á sa jove
mestressa:

--¡Ay! dispensi, Mercé; ignorava que vosté fos aquí.

--Francesch ¿qu' es vosté poeta?

--¿Perqué m'ho demana? Mercé.

--M'apar que lo qu' escribía son versos.

--En efecte, son versos d'un mal poeta que no valen la pena...

--Dispensi ma indiscreció, Francesch, ¿me 'ls vol deixar llegir?

--No, Mercé, no! no 'ls vulga llegir... son los suspirs, los planys
d'un' ánima que pena!... ¡que demana á Deu un consól, una esperansa!...
¡que plora!... ¡que 's desespera!...

La Mercé moguda de curiositat prengué lo cartipás de mans de 'n
Francesch y llegí.

"Al ángel de mos amors..."

...Poesía plena de tendresa, d'inspiració, de sentiment lo més pur,
omplert de desesperansa y de llágrimas.

La Mercé conmoguda, li digué:

--¡Oh! ¡quína poesía més hermosa!... ¡que ditxós ha d'esser aquest ángel
per haverli sabut inspirar tant gran amor!

--No, Mercé, no es ditxós.

--¿Y perqué?

--Perque ho ignora, y jamay ho sabrá!... Que li importa al lliri hermós
l'afecte de la viola que vegeta á sos peus, que protegeix de son ombra,
que li deu la vida y qual existencia li es desconeguda!

--¡Oh! ¡qu' es vosté poétich! Francesch.

--No, Mercé, no es poesía: son los purs sentiments que aquest ángel
m'inspira, que brollan de mon cor!... ¡aquest ángel que veig en mas
pregarias radiant, hermós!... pero que no digna baixar sa mirada envers
l'humil viola que vegeta á sos peus!... ¡Oh! sí, sols una mirada seva
sería l'escalf, lo raig lluminós que la faría extremeixer!... Y 's
mirava la Mercé ab la mateixa expressió de tendresa com quan se mira á
la Verge Puríssima, pregantla, postrat al peu del altar.

La Mercé baixá la vista, molt conmoguda, dos rosellas coloraren sas
galtas; son cor glatí ab més violencia.

Los dos restaren silenciosos; puig se topavan á glops en llur cor
sentiments per ells fins ara desconeguts.

Pochs moments després, la Mercé se despedí d'en Francesch, alsant sos
hermosos ulls al cel y ab veu conmoguda: ¡adeu! Francesch ¡adeu!... se
dirigí pensativa envers lo casal, entrá en l'oratori, posá als peus de
la Mare de Deu una corona d'eura entrellasada de pervenxas, se postrá, y
pregá.

En Francesch se torná sentar y, apoyant lo cap en sas mans, plorá; sas
llágrimas borravan la poesía escrita dels fulls que tenía sobre sos
genolls.

Feya temps que la Mercé havía endevinat l'amor que 'n Francesch
ressentía per ella.

A pesar de tota sa discreta dissimulació es difícil al home amagar lo
sentiment que l'inspira la dona, y aquesta es massa perspicás per no
adornarsen.

Més may la Mercé hauría cregut qu' eix amor fos tant gran, tant sublim.
Ab l'orgull que 'n ressentí s'hi barrejá un sentiment de conmiseració
planyivol que li donava fonda pena. Estimava á 'n Francesch per sas
bellas qualitats morals, per l'afecte que demonstrava á sa familia, per
sa bondat y abnegació; l'estimava com á un amich verdader. Lo sufriment
de la ferida del seu cor li era molt sensible; lo veya malalt, y com á
bona germana de caritat, volía posar un bálsam á tant crudel ferida,
volía aliviarla y si fos posible tancarla del tot.

La Mercé no podía correspondrer al amor de 'n Francesch; lo seu cor
glatía per un altre... amor platónich, sens esperansa, nascut en mitj de
sos ideals, rodejada d'adulacions que dona la riquesa, lo prestigi
d'esser la pubilla Noradell... Ara se li presentava la trista realitat,
la crudel pobresa, l'aflicció de sos pares... sas ilusions havian caygut
com las fullas mústigas que cauhen de l'arbreda y que lo vent gelat de
la tardor arremolina y arrecona pera sempre més. Més l'amor, en lo cor
de la dona, es la flama de la llántia que crema dins la foscor, al fons
de la nau: vacila pero no s'apaga.

La Mercé redoblá de carinyo per en Francesch; mes, de carinyo amistós,
de bon afecte, sense may fer cap alusió al seu amor.

A voltas y sense adonarsen, se sentía atreta, absorvida, envers ell per
una simpatía, una tendresa que feya batrer son cor y omplía sos ulls de
llágrimas: allavors se demanava si eixa simpatía, que tant la conmovía,
era amor; no ho sabía, no ho volía saber; deixava la seva ánima, se
complaurer en eixa beatitut de tendresa, somni daurat en lo celest espay
hont veya l'imatge trista, afligida de 'n Francesch, que 's dissolvía
insensiblement y prenía la fesomía noble, altiva, de mirada expressiva y
penetrant d'aquell jove elegant que la estrenyía en sos brassos, en lo
ball del cassino, murmurant á sas orellas dolsas paraulas d'amor...
¿hont era?... ¿qué s'havía fet? --¡Ah! sí, allavors era jo la rica
pubilla y ara so pobre!... ¡es per causa de ma pobresa que s'ha allunyat
de mí!... ¡Oh! ¡l'aborreixo! ¡vuy apartar per sempre son recort!... y la
fesomía trista, compassiva, de 'n Francesch, ab aquella mirada llánguida
de sufriment, reapareixía, oferintli son amor, los richs tresors de son
cor rodejats d'un aureol de pobresa y de poesía. Alashoras se postrava
als peus de la Verge, pregantla ab fervor que tornés la pau al seu cor
nafrat y dongués consól á sos pares.

## XIX

Aquell any lo patrimoni Noradell que donava ans de la filoxera més de
dos mil hectólitres de ví, doná tot just cinquanta litres, y encara
aprofitant los gotims que se solen deixar al cap de las tórias. Los
rahims no havian arribat á ben madurar; eran vermellenchs, donant un ví
flach que s'hagué de realsar ab alcohol... aquell famós alcohol alemany
que ja llavors comensava á enmatzinar lentament los espanyols, y en
particular los empordanesos faltats de ví.

La tina, aquella hermosa tina enrajolada de rajola vermella de Valencia,
barnissada, lluhenta com un mirall, hont anys avans, l'hereu Noradell
havía donat á sos vinyaters aquell opíparo convit, per Sant Miquel, era
entapissada de taranyinas que penjavan esfilagarsadas de las parets y de
la volta. Lo hermós botám del celler feya dol de mirar: botas y samals
ressecadas, polsosas, cércols trencats y arrovellats, coberts de
floridura, pilots de dogas corcadas; nius de ratas y escarbats pudents.

Ja no 's senten més los pims poms dels boters, ans la brema, los
xarroteigs joyosos de las cullidoras, ab llurs cansons refiladas, llurs
rialladas y festeigs ab la fadrinalla, lo animat carreteig de las samals
plenas de rahims, portadas al más ab carrets y borriquets en mitj
d'aixáms de vespas y abellas atretas pel most, las joyosas cantarellas,
l'alegre xerrich del ví novell... ara lo silenci y la soledat han
reemplassat la joyosa animació de la brema... una negror lúgubre de ceps
morts cobreix l'extensa planura y serraladas de vinyas avans tant verdas
y ufanosas... semblan volguerse associar al dol, á la tristesa que
embarga los amos del patrimoni Noradell.

En Joan, l'anciá servidor fidel de la familia, qui 'ls ha vist naixer;
al presenciar á la fí de sa vida tanta ruina; al veurer sos amos
estimats reduhits com ell á travallar pera viurer, prés de recansa y de
tristesa, se posá malalt.

Quant á 80 anys, lo travallador de la terra, ferreny, l'espinada
encorvada pel pés del magall, per eix travall cansat, penós de cabar y
arrancar terrosas, que may ha fet llit, comensa á jaurer 's, es que ja
no pot més, es que la mort no es lluny, ja 'l rodeja, entr' obre la
porta de sa cambra, tráuca son cráneo terrós y 'l crida ab veu ronca y
profunda.

¡Pobre Joan! sentía que las forsas se li acabavan, més lluytava contra
la mort tant que podía.

A las vetlladas, sentat en un recó del escón, durant lo rosari, se
quedava ensopit; havía perdut la gana. En Marsal lo volía fer jaurer,
més ell no se l'escoltava; li semblava impossible que son cos tant
robust ja no fos bo pel travall: --aixó no será res... dos dias de repós
y prou... ¡Ay! ¡senyor amo, ara qu' hi ha tanta feyna!... ¡posarse
malalt!... ¡aixó no val!... se volía alsar y no podía.

La Teresa s'hagué d'enfadar per ferlo anar al llit.

--Joan, heu de creurer... vos ho mano... ¡ho vuy!

--¡Ay, mi senyora! ¡no s'enfadi!... ja que m'ho mana... hi vaig... y
ajudat per en Francesch, 's ficá al llit.

Son amo que tant l'estimava li feya conversa.

--No us impacientéu, Joan; lo travall se fará sense vos. Lo que haveu de
procurar es de vostra salut.

--¿Vol dir? senyor amo.

--¡Es clar! Deu vos ajudará.

Entrava la Margarida ab una escudelleta y cullera.

--Vaja, Joan, heu de pendrer aixó.

--¿Que 'm portas? Margarida.

--Es caldo de gallina.

--¡Ay! ¡María Santíssima!... ¡jo, caldo de gallina!... ¡de ma vida l'he
tastat!... Senyor amo, fassim portar una escudella de ví ranci qu' es lo
caldo dels vells.

--¡Vaja! prenéu lo que vos donan y no insistíu.

L'endemá vingué lo senyor Pere, lo metge.

--Joan, ¿y aixó?

--Ja ho veu, senyor doctor, me fan estar al llit... faig 'l presós, 'l
senyor... ¡fins me fan pendrer caldo de gallina!

--Molt ben fet; sols que després del caldo vuy que beguéu un través de
dit de ví generós.

--¡Aixó prou!... ¡Quína vida, Deu meu!..., ¡si no fos tant vell, com
m'engreixería!

¡Pobre Joan! malaltejá alguns dias. s'aixecava, se 'n anava al terradet
ajudat pel seu amo y en Francesch, s'assentava en cadira de brassos en
un repetell de sol, la cara amagrida, sas mans callosas abandonadas
sobre sos genolls, lo cap inclinat, aspirava la marinada; sa mirada
enterbolida cercava l'espay, l'arbreda, los camps que havía tant llaurat
y cavat, las closas hont havia anat tant sovint á fer pasturar la
vacada... Tot li recordava sa llarga vida de travall, encorvat á la
terra, arregant las terrossas ab la seva suhor... y ara, á la fí de sos
dias, per recompensa, veya, ans de morir, lo dol, la tristor, la ruina
dels seus amos estimats, per quí ha sacrificat sa joventut y sa vida!...

Rebé los sagraments; morí en los brassos de 'n Marsal, rodejat de tota
la familia entristida.

En Marsal no volgué que fos soterrat; li feu celebrar honras com per un
de la familia, y lo feu depositar en la tomba dels Noradells.

Los servidors com en Joan s'acaban en nostra terra catalana. Las
modernas doctrinas ho han tot regirat. La fé dels nostres avis, tant
arrelada en la gent del camp, minva cada dia; un vent d'igualtat bufa
per tot arréu. Las novas doctrinas apartadas de la Creu del Gólgota 'ns
portan Deu sab hont.

## XX

Han passat tres anys. Sembla que la desgracia s'aferra en la desditxada
familia Noradell. Ha mort Da. Catarina!... Pobre senyora!... quin
trastorn! quin desespero!

Un matí de Desembre la Teresa entrá com de costúm en sa cambra per'
ajudarla á vestir; la trobá que dormía; 's retirá de puntetas y al cap
de mitj' hora hi torná:

--Qu' es vosté presosa avuy, mare; 's coneix que sent lo fret; es tot
nevat... han tocat las nou... y li obrí la finestra.

Da. Catarina dormia del somni etern.

Lo vell que s'apaga á la fí d'una llarga vellesa 's mor en detall.

Va perdent successivament tots los seus sentits. La vista s'enteleix,
l'oido pert gradualment lo percebiment del só, lo tacto s'amussa,
l'olfat te feble impressió, los órgans sensitius s'atrofian, las
funcions cerebrals se van apagant. Cada un dels llassos que lligava 'l
vell á la vida 's deslliga insensiblement. No obstant la vida interna
continua; la nutrició se fa encara; més prompte las forsas abandonan los
órgans més essencials; s'estroncan las fonts de vida, y per fí, las
contraccions del cor se paran: es la mort.

Lo vell qui emprén en eixas condicions lo somni etern mor sens dubte com
lo vegetal que no tinguent conciencia de la vida tampoch la té de la
mort. La transició de una á altra deu ésser insensible. --Parlo de la
mort fisiológica en tota l'accepció de la paraula.-- Morir aixís no ha
de tenir res de penible. Aixó de l'hora de la mort sols nos espanta
perqué nos separa de sopte y per sempre més de nostra familia, parents,
amichs, en una paraula, de totas nostras relacions socials; mes quan lo
sentiment d'eixas relacions, ja fa temps s'ha desvanescut, l'espant no
pot existir á la vora de la tomba.

Mes ¿qui 's mor avuy en eixas condicions després de llarga vellesa?

En los centres populosos de vilas y ciutats no 's veu gayre. Los casos
de longevitat se troban en la vida del camp, d'ayre pur de montanya,
d'alimentació frugal y sobre tot de bonas costums.

Da. Catarina fou sorpresa per la mort. Deu no li feu la gracia de poguer
rebrer los postrers sagraments; mes com era una santa dona, no hi ha
dubte qu' está en la Gloria.

L'assistencia als funerals de las principals familias de la comarca
probá á 'n Marsal l'afecte que tothom li tenía. Richs y pobres vingueren
de lluny al enterro; lo que hauría sigut un consol si hagués pogut ésser
consolat, tanta era fonda la pena que tenía.

L'oncle Paulí carregat d'anys y de réuma no pogué assistirhi; ja no
sortía de casa; la mort també l'ensumava.

La pérdua de son fidel Joan, y ara la de sa mare, afectaren tant en
Marsal que, la Teresa y la Mercé, al veurel sempre tan callat y
capficat, no sabian com distráurel, tremolavan que no perdés lo seny.

Be pregáren y pregáren á la Mare de Deu, demanantli ajuda, pera poguer
resistir á tantas penas!

En efecte, llur posició era horrorosa. Debía, en Marsal, dos anys
d'interessos. Lo senyor Maresch había obtingut del jutge lo judici
executiu; las fincas estavan embargadas; y ans de procehir á llur venda
en subasta pública, eran administradas per un segrestador que vivía á
Garriguella, de la confiansa del senyor Pau, nombrat pel jutge. Per
caritat deixava la familia Noradell habitar llur casa payral, vivint de
la horta y de algun camp, al voltant del casal.

Quina miseria Deu meu! á penas tenian per menjar! Oh! si, res d'estrany
que l'hereu Noradell se tornés boig!... motius li sobravan!...

L'home que naix pobre, mentres no li falti 'l pá, viu felís en aquest
mon, contentantse de poch, perqué no sab lo qu' es riquesa que may ha
conegut; mes lo qui de rich se torna pobre, fa esgarrifar al pensarhi.

Quan un hóm es acostumat á gosar de totas las satisfaccions que procura
lo benestar, lo confortable, las conveniencias, las relacions y
consideracions socials, tant realsadas per la riquesa, bon alberch, bona
taula, bon llit, en una paraula tot lo que dona lo benestar, y que, de
sopte vé la pobresa ab sas privacions, sa vergonya, l'abandó dels
amichs, la terrible lluyta per la existencia... sols en aqueix cambi
crudel de vida, la fé, la religió, 'ns donan resignació pera soportar
tan gran desgracia. Mes, de vegadas, malgrat eixa forsa moral, nostre
débil organisme no pot resistirhi; venen malaltias sempre companyas de
las penas y pobresa: las batzegadas que reben lo cor y lo cervell portan
ó á una lesió cardiaca ó á la terrible bogería.

Tot era dol en aquella casa. La Teresa feya lo cor fort pera realsar
l'abatiment d'en Marsal. Quan se trobava sola dins sa cambra, sos ulls
vessavan tantas llágrimas que los tenía vermells é inflats. A voltas al
sentir los plors y singlots de sa mare, entrava la Mercé dins sa cambra,
creuhava sos brassos demunt son coll, apoyant lo cap sobre son pit, las
dos, silenciosas, singlotejavan llarch rato... la Mercé alsava envers sa
mare sos hermosos ulls llagrimosos --Mamá meva!... --filla de mas
entranyas!... Sortian de la cambra, mudas, compungidas, se dirigían al
oratori, se postravan devant la Verge Santa... ab quin fervor la
pregavan, la suplicavan!... al sentir los passos d'en Marsal, aixugavan
llurs llágrimas, s'alsavan corrent envers ell, somrihent, de somriurer
fingit, dolorós, pera dissimular, pera no entristirlo, parlantli,
animantlo, mirant de distráurel, de apartarli son neguit. Lo solian
portar á la horta; hi trobavan en Francesch afanyat en arregar l'enciám,
las cols, l'ápit; allavors en Marsal li ajudava; aixó 'l distreya;
mentres la Mercé cullía un ramet de flors, lo duya somrient á son pare:

--Papá, es pera vosté: flayri quina rica fragancia; las he cullidas al
invernacle... y li clavava lo ramet de geranium y heliotrope, ab una
agulla, al trau de la botonera de l'americana... sab, no vuy qu' estiga
trist, si nó, m'enfadaré de veras... sent?

--Y en Francesch, li digué sa mare, que no ho mereix?

--Tingui, Francesch... y li dona una rosa molsosa... es en paga del seu
travall.

--Gran mercé! li digué aquest, mirántsela ab tendresa.

Pobre Francesch! son cor oprimit era prés d'un sentiment de
conmiseració; l'amor que lo feya glatir era ofegat per la pena, per la
desgracia de que era víctima aquella honrada familia, sa benafactora,
com si portés negre vel de dol.

Pochs dias després, en Marsal aná á Figueras pera consultar ab son
advocat. En Francesch l'acompanyá, puig desde que la Teresa lo vejé tant
trist y capficat, may lo deixava anar sol.

Era una matinada d'un dia de Febrer, fret, núvol, boyrós. Mare y filla
després d'haver endressat, s'apropáren una y altra una cadira á la
finestra de la sala, prop de la taula apilada de roba blanca; comensáren
á cusir surgint mitjas y toballons, los peus sobre un braseret, puig lo
dia era prou fret. Feya temps que en lo casal, per economía, no
s'encenía cap més xemeneya que la de la llar, de la qual treyen brasa
pera planxar y calentar los peus en lo braseret.

--M'apar que 'l papá es més resignat.

--Deu ho vulga! digué sa mare, suspirant.

Llur conversa fou interrompuda per fressa de cascabells; una tartana
s'havía deturat devant la porta forana. Ne baixaren dos senyors quins
entraren al casal.

Las 10 tocavan á la péndula del menjador.

Prompte la Margarida trucá á la porta de la sala, entrá y digué que hi
havía dos senyors forasters que demanavan á D. Marsal.

--Féslos entrar, li digué la Teresa.

Entraren lo senyor Pau Maresch y lo senyor Benet, lo segrestador.

--Qué se 'ls ofereix? digué la Teresa, pálida, tremolant, al coneixer lo
senyor Maresch, preveyent l'objecte de la visita dels dos senyors.

La Mercé penetrá per intuhició l'intent d'aquells forasters per ella
desconeguts; sa fesomía prengué una expressió altiva, de despreci.

--Dispensi, senyora, voldríam parlar á don Marsal Noradell, digué lo
segrestador.

--No hi es; está fora; no tornará fins al vespre.

--Ho sento; mes no importa: un servidor es lo segrestador del patrimoni
Noradell, nombrat pel Tribunal; l'objecte perque venim es per fer
visitar la casa al senyor Maresch que no la coneix, y com s'ha de
vendrer dintre pochs dias, voldría coneixer lo seu valor. ¿Nos fará
l'obsequi, senyora, de fernos acompanyar pera veurer las estancias de la
casa?

--En eix moment m'es impossible.

--Nada! la senyora 'ns pot acompanyar sense fer cumpliments, y encara
mellor la senyoreta, digué 'l senyor Pau, ab sa veu regullosa, mitj
rihent, tot satisfet, trahentse un puro de la petaca.

La rojor pujá á las galtas de la Mercé quina 's redressá ab altivesa,
mirantse de fit al senyor Pau, y ab veu resolta li digué:

--¿Es vosté lo senyor Maresch?

--Sí, senyora, per servirla.

--Donchs sápiga que no tenim la costúm de raurer ab gent grossera, --no
parlo per vosté, senyor segrestador.-- Quan mon senyor pare será aquí,
enhorabona lo podrá acompanyar pera visitar la casa... y d'un gest
digne, indicant la porta del pis... Margarida! acompanyeu eixos
senyors... Vingui, mamá!... y las duas se retiraren dins la cambra de la
Teresa, deixant al senyor Pau y á son company sorpresos.

--¡Oydá!... aqueixas tenim!... no faltava més! digué lo senyor Pau
arronsant las cellas, rabiant... hostas vingueren que de casa 'ns
tragueren!... lo que fa l'orgull!... ja tindré jo cuydado d'aplacarlo!

--Senyor Pau, no 'n fassi cas, digué 'l senyor Benet; la desgracia porta
á la desesperació... son senyoras... las te que perdonar... es la casa
de llurs antepassats... y son tan pochs los dias que hi han d'estar!

--Jo deixarmho passar!... jamay!... y tot baixant la escala: aixís me
pagan las consideracions que 'ls hi he tingut fins ara!... mes, d'avuy
endavant, entengui bé, senyor Benet, que no vuy més miraments. Demá
donaré l'orde al meu procurador que activi 'l judici... En ma vida he
rebut un xasco semblant!...

Tot pujant á la tartana encara reganyava molt enfurismat. Arribá á
Castelló enfadat com un cabo de reyalistas, etjegant al botavant al
senyor Benet, Tribunal y procurador que no portavan prou pressa á las
actuacions del judici. Al entrar á casa seva, la seua senyora, la Rosa,
lo volgué calmar, y ab veu carinyosa:

--Qué 't passa? qué tens? Pau.

--¡Batúa! las donas!... entrá en son despaig, tancant la porta d'una
rebolada, sense respóndrerli... Pobre senyora! ella hagué de pagar la
mala cara... ja hi era feta.

--¡Filla meva! ¡qu' has fet! digué la Teresa á sa filla... sabs que
aquest home 'ns te baix son domini!

--Aixó nó, mamá!: pot ferse amo de nostres bens, mes de nostra
dignitat... jamay!

--Si, filla; tens rahó, sabrém conservarla en la pobresa... Deu meu!...
Deu meu!... y llur cor oprimit esclatá en plors y singlots.

Després de molt plorar entraren al oratori á reconfortar per la pregaria
llur cor endolorit.

## XXI

Era pel Mars. Lo senyor Maresch rebé un telegrama de Barcelona
anunciantli que s'esperava d'un dia al altra l'arribada del vapor Ciudad
de Cadiz de la Companyía Trasatlántica que havía sarpat de la Habana y
fet escala á Cadiz.

Tot seguit volgué anar á Barcelona pera trobarshi á l'arribada del
barco.

Feya tres anys que no havía vist á son fill que venia ab dit vapor; li
tardava d'abrassarlo.

Sa muller, la senyora Rosa, boja d'alegría volia acompanyarlo.

--Pau, deiximhi anar... que me 'n farias de contenta!... tres anys que
no l'he vist!

--Las donas á casa!... ja 'l veurás aquí.

--Donchs ¿per qué hi vas, tu?

--Perque 'm don la gana... y prou explicacions. Fesme la maleta.

La senyora Rosa, humil, obedienta, no insistí més; se retirá dins sa
cambra, y tot aixugantse una llágrima, arreglá la maleta del seu marit y
senyor.

L'endemá lo senyor Pau 's dirigí á la estació de Figueras, prengué un
bitllet de segonas del tren de las duas, y arribá á Barcelona á las vuyt
del vespre.

Se feu portar la maleta per un baylet, anantse 'n á peu á la fonda
d'Espanya, del carrer de Sant Pau, que sol esser la fonda dels cerdans y
empordanesos.

Havent sopat aná á donar un vol per la Rambla y passeig de Gracia,
savorejant un veguero; entrá á Novetats, y á las onze se 'n torná á la
fonda. Al passar per la plassa de Catalunya, se li acostá un senyor
demanantli foch, puig lo senyor Pau havía encés un altre cigarro; molt
atent, li 'n doná, continuant son camí; mes prompte s'adoná que son rich
veguero s'havía tornat tagarnina pudenta del estanch. Al entrar en sa
cambra volgué donar corda al rellotje y vejé que sols li penjava la
cadena, Del veguero n'havía fet lo sacrifici: mes lo rellotje si que li
sabia greu... un cronómetre d'or comprat á New-York que li costava
doscents pesos!...

L'endemá s'aixecá á las set, doná una ullada al Brusi, y 's dirigí al
plá de Palacio á informarse ab lo consignatari.

S'esperava 'l vapor lo mateix dia. Prompte fou senyalat per lo guayte de
Montjuich.

Lo senyor Pau no tingué espera; mentres lo barco entrava magestuós dins
lo port, prengué una llanxa á la escala de la Porta de la Pau, y tot
seguit que la Sanitat baixá del vapor, ell hi pujá.

En Lluiset se llensá en sos brassos, y aquell pare de cor endurit lo
estrenyé ab tendresa, los ulls humitejats, molt conmogut.

L'egoisme, l'avaricia, l'afany del diner, dels negocis, poden fins á
cert punt assecá 'l cor; mes un sentíment pur, arreconat, adormit en sas
fibras mes fondas se desperta, s'hi obra pás, dominant las malas
passions: es l'amor paternal. Y encara ¿qu' es l'amor paternal, comparat
ab lo maternal? la veu de la sanch? l'instinch natural? l'afecte que
l'animal ressent per sa progenitura?... nó; lo primer no 's pot comparar
ab lo segón qu' es inmens, com l'espay; es la guspira que escalfa y fon
lo gel del cor. Lo senyor Pau al abrassar á son fill no semblava pas lo
mateix home; ja no era ell, era un pare.

Prenguéren lo carril de Fransa; arribáren á Castelló á las tres de la
tarde, després de dinar á Figueras.

Quina alegría sa mare al abrassarlo! al trobar son fill fet un home,
alt, guapo, colrat pel sol d'Ultramar! Lo contemplava com á un sant,
mirantsel ab tendresa, palpantlo per veure si era ferreny, si tenía bona
musculatura... en Lluiset era fort y ossat com l'seu pare; la malaltía
no hi podía rés.

Aplegada la familia á taula, pel sopar, tot eran preguntas dels seus
pares per los parents y amichs de Cuba.

--Vosté mare, no s'ha fet gens vella... Com passa 'l temps!... sembla
qu' era ahir que 'ls vaig deixar!... Que content estich de reveurer mon
estimat Empordá!... tres anys que n'estaba fora!... m'apar impossible!
¿que 'm contan? quinas novas desde ma llarga absencia?...

Anava preguntant per las familias conegudas, per los séus amichs de
Figueras. Mes, cosa singular, no preguntá á sos pares per la familia
Noradell; no obstant res sabía.

Hem d'atribuhir aixó á un efecte psicológich que no 's pot gayre
explicar. Si no demaná per la familia Noradell, hem de deduhir que la
Mercé ocupava sempre son pensament y no volía assimilar aquella familia
ab las preguntas desinteressadas que feya per las demés. En Lluiset se
reservava enterarse ell mateix de una manera mes directa.

No tingué espera; l'endemá aná á Figueras pera estrenyer la má als seus
amichs.

Després d'abrassadas y encaixadas, formant rotllo al entorn del escalfa
panxas del saló del Cassino, se parlá de tot lo succehit durant sa
absencia, de la mort de 'n Pere, de 'n Pau, del casament de fulano, de
sutano; conversa de joves, bromejant, contant cadascú la séua; fins se
parlá de política, de la crisis agrícola, de la filoxera, de la ruina
dels propietaris del Empordá.

--A propósit... digué D. Feliu Morer, jove y distingit advocat... dins
pochs dias 's procedeix pel Tribunal á la venda de tot 'l patrimoni
Noradell, de Masarách.

--Com!... digué 'n Lluis... ¿la venda del patrimoni Noradell?

--Si, es una de las tantas víctimas de la filoxera, ajudanthi també los
gastos excessius á Madrit de nostre ex-diputat D. Marsal Noradell.

--Qué 'm dius ara!... ¿lo patrimoni Noradell es á terra?

--Tu mellor que ningú ho haurías de saber, saltá un altre.

--Com!... ¿de quina manera?

--Es ton pare que 'l fa vendrer com á únich acreedor qu' es.

En Lluis se quedá atónit, posantse pálit, no atrevintse á demanar per la
Mercé... ¡si sería casada!... Per fi no pogué aguantar més, feu un
esfors:

--¿Y la familia Noradell?

--Oh! desgraciadissima... amenassada de la mes crudel miseria,
travallant pera guanyar sa subsistencia.

Oh! aixó es horrorós... ¿Y la senyoreta Noradell que fa tres anys, en
aquell ball del cassino, tant admiravam?

--Sempre guapa, arrogant mossa... áduch que s'haja tornat pageseta; sa
fesonomia te un vel de tristesa que la fa mes interessant; aixís m'ho
deya l'altre dia lo senyor Benet, nombrat segrestador dels bens, parlant
d'aquella desditxada familia; puig fa temps que no l'hem vista á
Figueras.

En Lluis ja no pogué més; s'alsá despedintse de sos amichs, y se 'n
torná á Castelló. Se tancá dins sa cambra pera reflecxionar ab calma de
lo que acabava d'ohir.

Sa alegria se torná tristesa. Los seus pares notáren arréu eix cambi, y
al preguntarli sa mare que tenia:

--Rés... migranya.

--Tú, migranya!

--No insisteixi, mare; li diré un altra día.

--Lluiset, fill meu ¿que no estás bo? no vulgas ocultarho á ta mare,
t'ho suplico!

--Si, mare, estich bó... no s'inquieti... li prometo dirli, mes no
encara.

Aquella nit en Lluiset no dormí, girantse y regirantse dins son llit,
esperant ab dalé que fos dia.

L'endemá de bon matí, aná á Figueras á trobar l'advocat y procurador del
seu pare; s'enterá dels actes, dels debitoris, de las hipotecas totas
inscritas á favor seu. Aná á Garriguella hont vivia lo senyor Benet, lo
segrestador, fentli preguntas sobre D. Marsal, Da. Teresa, la senyoreta
Mercé.

Al saber las penas que passavan, lo poch que tenian pera alimentarse, la
trista perspectiva de trobarse al carrer, sense alberch, amenassats per
la mes negra miseria, son cor sensible, molt conmogut, fou pres de gran
tristesa.

Mes lo que li causá mes fonda pena fou quan li contá la darrera visita
qu' ell y lo senyor Pau feren al casal Noradell, de la manera que foren
rebuts.

--No 's crégui que la miseria haja aplacat llur altivesa; lo qu' es la
senyoreta Noradell sab de qué se las héu... oy! si n'es d'avispada!

--Com s'entén!... expliquis?

--Es lo cas que lo papá de vosté la ofengué sens volguer, puig que ja se
sab qu' es molt franch en son parlar; no te la costúm de posarhi gayre
finura; es pas que la volgués ofendrer; la senyoreta s'incomodá ab rahó,
y sense mes ni mes nos senyalá com qui diu la porta. Lo papá de vosté
s'incomodá de tal manera que may l'havia vist tant enfadat, fent
amenassas contra aquella familia.

Si lo senyor Benet hagués sapigut lo trastorn que donaría á 'n Lluis al
ferli aytal relació, ben cert que se 'n hauría prou guardat; no sabia lo
qué li passava; semblava mitj trastocat. Prompte torná en sí; mes sa
emoció no escapá al senyor Benet.

--Mon pare sempre n'ha de fer una de las séuas! Aquestas senyoras n'hi
ha prou que sigan pobres y desgraciadas, pera mereixer tots los
miraments que se 'ls hi deu; y vosté, com administrador qu' es dels bens
del patrimoni Noradell, vull que tinga per' aqueixa familia totas las
consideracions compatibles ab lo carrech que se li ha confiat.

No s'escolti á mon pare; fassa lo que puga per aliviar llur posició.

Óla! Óla! pensá lo senyor Benet, lo pare vol portar tot á punta d'espasa
lo que 'l fill vol amansir!...

--Está molt bé, senyoret; 's fará lo que desitja.

--Li 'n quedaré agrahit.

## XXII

L'afany de 'n Lluiset era veurer la Mercé, encara que fos de lluny. Los
obstacles que s'interposavan feyan creixer lo seu amor y desitj.

¡Tres anys separat d'ella!... la veya en lo ball del cassino tan guapa!
ab aquella somrisa adorable, aquella amabilitat plena de distinció!...
Oh! sí, era ben bé la reyna del ball!... y al carrer, quan ab sa mare
anava á missa de dotze, ó á visita; quina elegancia! com bé tot li
esqueya!... se posava á la porta de la iglesia pera saludarla al
sortir!... Oh! si, la simpatía que 'n Lluis ressentía per ella anava
creixent, creixent que ja era amor; la ferida li atravessava 'l cor...

Mes la fatalitat volgué que emprengué lo viatge á Ultramar, cridat per
un negoci important. Son pare li deya: será cosa d'alguns mesos; aviat
podrás tornar... mes quan fou allá, lo seu associat morí del vómit;
liquidació, dificultats en los asuntos de la casa, viatges á Newyork y
Montevideo, lo feren restar tres anys... tres sigles! Per fí pogué
embarcarse, arribá á Barcelona, á Castelló, portant sempre ab ell lo
dols recort de la Mercé. Tremola al pensar trobarla casada... nó, la
troba soltera. Mes quin cambi en aquella familia! quantas llágrimas
derramadas!... y ell, si bé indirectament, devant la opinió, 'n té la
culpa com son pare!... son los Mareschs qui fan véndrer pel tribunal lo
patrimoni Noradell... aixís se diu en l'Empordá... son ells que
reduheixen aquella honrada familia en la més horrorosa miseria!...

Oh! nó, aixó no pot ésser!... jo 't juro, Mercé, per lo sant amor que
radía dins mon cor que aixó no será!... Mes... y ella?... quina
presumpció!... ¿m'estima?... ¿se recorda de mi?... ¿quinas provas li he
donat pera ferli coneixer lo sentiment pur que m'ha sabut inspirar?...
si no aburriment, odi, pot ser, ja que so la causa de sa desgracia y la
dels seus pares!... Mes; que m'importa!... jo faré quant podré pera
salvarla!... si no m'estima mereixeré d'ella agrahiment, y me restará la
satisfacció de haver cumplert un deber.

Hem de convenir que eixos nobles sentiments honravan á 'n Lluiset,
encara que no li podém donar gran mérit ja qu' eran influhits per son
primer amor, per eix sentiment que entendreix lo cor, que ennobleix
l'ánima guiantla envers lo bé, lo ver y lo hermós.

La distancia de Castelló á Masarach es de duas horetas. En Lluis se posá
los botins, prengué sa escopeta y sarró en mitj de salts y crits
d'alegría del Black, son fidel perdiguer, y dirigí sos passos envers
Masarách.

Feya una hermosa matinada de Mars. Los blats en erba, inclinats per
l'aygualera, se redressavan, sacudint llurs perlas y rubís, acariciats
per l'escalf d'un sol lleugerement boyrós.

En Lluis era un pobre cassador, s'entén, no que no fos bon tirador, mes
si, per sa excessiva sensibilitat. Una pessa qualsevulla que hagués
ferit, no podia véurer sa agonía, no 's veya ab ánima d'acabarla de
matar. Lo Black sens dubte ho sabía, puig las hi donava una estreta al
portalas al seu amo, de lo que 'n Lluis se 'n alegrava. Una perdiu
ferida, se la posava al sarró pera no véurerla sufrir, sens pensar que
obrava com un sense cor, ja que allargava son agonía. Ell ja ho
comprenía, pero no hi podía fer més; y per paga sovint li fugía del
sarró; per xó 'l Black, per evitarho, li donava clavada mortal.

Al arribar á un rostoll, prop lo casal Noradell, li saltá una llebra no
parada pel perdiguer; anava desprevingut, li tirá de prou lluny, mes ab
lo salt que feu, conegué qu' era tocada. En efecte lo gos corré cap á
ella; en Lluis apressá sos passos seguint la direcció del perdiguer, y á
mitj kilómetre de distancia, al peu d'una tanca d'espinas, trobá lo
Black que li portava la llebra, mitj arrossegantla, puig que de tan
grossa ne tenía un feix y no li podia cábrer en la boca.

--Preciosa llebra! digué un jove qui ab estisoras tallava la tanca
d'espinadella; se li ha alsat del camp dels Magraners. A mí se m'hi ha
alsat més d'una vegada.

--¿Es vosté l'amo del camp?

--No senyor; es de ca 'n Noradell, allá, aquell casal... senyalant á un
tir de bala.

--¿Allá viu la familia del ex-diputat per Figueras Don Marsal Noradell?

--Si senyor.

--¿Es vosté de la casa?

--Dependent, si senyor.

--Donchs m'ha de fer un favor.

--Digui.

--De portar eixa llebra á D. Marsal. La he morta en sas terras sense
tenir son permis; de dret li toca.

--Eixa teoría es nova pera mi: m'apar que la llebra es de vosté, ben bé
de vosté.

--No senyor, de cap manera! ne tindria un cárrech de conciencia.

Vaya quin original pensá en Francesch.

--Ja ho veurá...

--Que hi ha? Francesch... digueren duas senyoras qui comparegueren al
cantó de la tanca, passejant, portant las dos un ram de flors que venian
de cullir del jardí, la Teresa y sa filla.

Al véurer en Lluis la Mercé se quedá turbada, tornantse molt roja; en
Lluis encara més qu' ella. Peró prompte la Mercé recobrá sa serenitat,
expressant sa fesomía altivesa, aquella altivesa que li era peculiar,
que tenia de la noblesa de sanch de D. Maurici Noradell, lo ciutadá
honrat de Barcelona, qui portava espasa atravessada al ronyonal.

--Lo senyor s'empenya en que la llebra que acaba de matar al camp dels
Magranés, sense permís del amo, no li pertany y que pertany al amo del
camp.

--No, senyor! digué la Mercé molt séria, la llebra es de vosté, més de
vosté que del amo del camp... y mirántsel de fit: no necessita vosté
permís pera cassar en eixas terras... en tot cas, lo pot demanar al pare
de vosté...

Y las duas, ab molta dignitat, continuaren llur passejada dirigíntse al
casal.

La Teresa digué tot seguit á sa filla:

--M'apar que conech aquest jove... no 'm recorda ahont l'he vist.

--Vosté l'ha vist á Figueras, fa alguns anys; es lo fill del senyor
Maresch quí ha tornat d'América.

--Ah! ja 'm recorda! jove molt amable, molt obsequiós... llástima que
sia fill de son pare!

--Si mamá, te molta rahó: l'educació se coneix desseguida.

En Lluis se quedá atónit, inmóbil, plantat com un terme, seguint ab sa
mirada la Mercé. No sabía lo que li passava. Sos ulls s'ompliren de
llágrimas. --Ah! si ella sabés!... es molt natural, molt conforme que
m'haja parlat aixís!... ¿qué so jo per ella?... Quina simpatía li puch
inspirar?... si no repulsió!... ¿no so pel cas fill de mon pare?...

Y en Lluis s'assentá sobre 'l marge, l'escopeta entrecamas; s'apretava
lo cap ab sas mans, desesperantse... mentres lo gos llepava la llebra
estirada als seus peus.

En Francesch, de l'altra part de la tanca, afanyat en estisorar la
espinadella, 's mirava aquell jove cassador foraster, conegut per Da.
Teresa y sa filla; notá la emoció de la Mercé, la rojor de sa cara, la
formalitat ab que li parlava y de sopte, sentí dins son cor una punyida,
un dolor agut com d'un ferro ruhent... si será lo fill del senyor
Maresch tornat d'América...

Lo dubte l'atormentava; mes no s'atreví á enrahonar ab ell; se sentía
aixafat, oprimit. Deixá son travall dirigintse cap al casal, entrá en sa
cambra, torturat, congoixós, prés de fonda tristesa; prengué una rosa
molsosa posada ab aygua dins un pitxeret; mes al volguerla flayrar,
totas sas petals caygueren á terra, mustigadas. Las cullí de una á una y
las posá entre dos fulls de son cartipás... era la rosa molsosa que li
havia donat la Mercé.

En Lluis s'alsá, ficá la llebra al sarró en mitj de glapits d'alegría
del Black y emprengué envers la direcció de Perelada y Castelló.

A certa distancia, al voltant del camí hont se deixa d'ovirar lo casal
Noradell, se girá per dir adeu al alberch de sos amors. Vegé la Mercé
sola, recolsada á la barana de la eixida.

Al véurerla son cor glatí més depressa... si será una ilusió, un engany
dels seus sentits!... nó, es ben bé ella.

Cosa singular, en Lluiset s'amagá darrera un clap d'alsinas per no ésser
vist y poguer contemplar aquella adorada aparició que semblava posar un
bálsam á sa sagnant ferida y aquietar los torments de son cor; puig en
mitj de son desespero nasqué soptadament en ell una idea vanitosa,
absurda, que no podia ésser si no vana presompció: se deya en sí ¿perqué
está sola á la galería?... A eixa pregunta se li apilotavan un conjunt
de respostas que arrelavan de la vanitat, del amor propi, del orgull,
tant inherent en nostra naturalesa: se figurá que si la Mercé estava
sola á la galería era per ell... com si sa estada á la galería no fos
casual. Vaya una presompció!

Mes si aixís s'ho creu, deixémli créurer... qui sab, potser nosaltres
hauríam pensat com ell. Son impressions molt verdaderas que no
s'explican.

La Mercé 's retirá de la galería y en Lluis se queda extasiat com si la
vegés encara.

Lo perdiguer s'havia fet un jas de fullaraca y dormía tot arrodonit al
peu del sarró del seu amo.

Per fí, en Lluis, plé de recansa, s'aixecá, enviá ab la má un bes amorós
envers lo casal y emprengué sa caminada cap á Castelló.

## XXIII

En Lluiset arribá á la vesprada á casa seva; puig com á cassayre se 'n
havia emportat lo dinar al sarró.

Trobá son pare que 's passejava sala amunt sala avall, molt inquiet de
la tardansa del seu fill.

--Gracias á Deu que ets aquí! ¿ahont has anat?... ola! una llebra!...
¿l'ets morta ab perdigons de plata?

--Que 's pensa que so un cassador de pega?... Pregúntiho al Black... fa?
Blanckot... fentli una caricia... May endevinaría ahont l'he morta...
donchs en un camp, prop lo casal Noradell.

--Molt lluny has anat. Com diantre has dirigit ta cassera envers aquell
punt?

--He volgut véurer las terras del patrimoni Noradell. ¿No han d'ésser
aviat nostras?

--Aixís ho presumo. La venda de las fincas al encant que s'havía de fer
d'aquí pochs dias, s'ha aplassada per ésser lo jutge malalt. No espero
tenir cap concurrent; en tot cas, dificultós li seria disputármelas,
sobretot la heretat de Masarách, quals terras llindan ab las terras de
nostres masos de Perelada.

--O! sí, pare: reunirém alashoras un hermós patrimoni; no s'ho deixi
escapar.

--No passis cuydado... ¿Has entrat dins la casa?

--No pare; m'apar que sería una indiscreció... no ho coneix!... tant com
hi siga la familia Noradell!...

--Ja estich cremat d'aytal familia! Com més pobres més orgullosos!
Després que, per llur culpa, s'han menjat tot lo que tenían, sembla que
's consideran encara los amos de llur patrimoni. Prompte ne tindrán lo
desengany, jo t'ho prometo, y alashoras que vagin á Madrit en busca de
turró, que lo qu' es per assí, hi farán pas gayre nosa.

--Oh! pare, no es tanta llur culpa! Si no hagués sigut la filoxera ja
veu que no estarían en aquest cas.

--Ta! ta! ta!... Aixó son malas rahons. Es clar... lo senyor Noradell
diputat!... vinga volguer figurar, enlluhernar lo país, tirar lo diner
per la finestra, gastar més de lo que podían!... Aquí tens á molts
propietaris del Empordá quins han dissipat en ciutats y capitals,
visquent ab gran tó, llur patrimoni, que 'ls seus passats, vivint ab
sensillesa y economía, 'ls hi havían transmés sense un deute.

Nosaltres debém nostra posició al travall, y ningú sab lo que m'ha
costat de guanyar la fortuneta que tením.

Es molt just que arrepleguém lo que 'ls altres no han sabut guardar. Si,
es cert, á la meva mort, tindrás una posició brillant; y tinguis ben
entés que, si la vols conservar, no deixis may lo travall.

--Tornant, pare, ab la familia Noradell, segons los informes que m'han
donat, es més desgraciada que culpable. Las senyoras no han may sigut
amigas de boato; han viscut senzillament en llur casa payral de
Masarách, alternant ab llur casa de Figueras hont passavan curtas
temporadas d'hivern, fent moltas caritats, benehidas pels pobres de la
comarca de Masarach. Es D. Marsal qui ha tirat á terra lo patrimoni, en
part, durant sa estada á Madrit, puig que ha sigut víctima de sa bona fé
y dels serveys que ha fet á molts que 's deyan amichs seus. La fatalitat
ha volgut que s'hi barrejés la filoxera y la crísis agrícola; lo
patrimoni Noradell estava en cas de resistir.

Crégui, pare, que son á planyer; y per mi, mereixen totas las
consideracions, puig fan més de lo que poden.

L'home qui com D. Marsal fet al benestar que dona la riquesa, quí, com á
diputat s'ha vist rodejat de distinccions, al véurel ara reduhit al
travall de la terra, com un pagés pobre, pera poguer fer honor á sas
obligacions, denota una hombría de bé, una honradés que no 's veu gayre.

--Pots tenir rahó; mes, que hi farém!... es una fatalitat... es la roda
de la Fortuna: los que son dalt van á baix y los que son á baix pujan á
dalt; aixís va 'l món y aixís irá fins qu' una tarrabastada ne fassi
cinquanta mil trossos.

--Pare, ¿vosté coneix la senyoreta Noradell?

--Vaya si la conech! Eixa si que la pobresa no ha aplacat son orgull de
quan era la pubilla Noradell... y contá al seu fill lo que aquest ja
sabía... Ahont s'es vist desvergonyiment! Nó, nó, no 'm vinguis ab gent
entonada... ¿Perqué eixa pregunta?... ¿Que la coneixes, tú?

--Ans d'anar á Cuba la coneguí en los balls y societat de Figueras y per
cert que deixá en mí una impressió molt simpática... Qué diría, pare, si
li digués á vosté que l'estimo.

Lo senyor Pau se deturá, mirántsel de fit, arronsant las cellas:

--Com?... ¿qu' has dit?... no t'he entés... ¿qu' estimas la senyoreta
Noradell?

--Si, pare.

--Vaja! es una broma!... vols dir que t'agrada... es prou bona mossa
per' agradar... proba que tens bon gust... es clar, estás en edat de
divertirte... fas bé... tú fas lo que jo no he pogut fer.

--No, pare, vosté s'enganya; l'estimo de tot mon cor, com se mereix, y
si ella correspón al meu afecte, ab lo consentiment de vosté y de la
mare, será la meva muller.

La fesomia del senyor Pau prengué una terrible expressió de rábia. Se
deturá devant d'ell, creuhant sos brassos, mirántsel de fit á fit:

--Lo consentiment meu!... jamay!... Y tú creus que la fortuna que m'he
guanyat pel meu travall y la meva suhor s'ha de fóndrer pagant los
deutes del hereu Noradell?... Ja t'ho pots tréurer del cap!... Dintre un
any serás major d'edat... alashoras casat si vols ab qui 't dongui la
gana... ab la reyna Pomaré ó del Congó... pero no comptis ab mi.

En Lluis s'assentá en una butaca, aixafat, recolsat, lo cap entre mans,
lo cor oprimit, sense gosar dir una paraula.

Son pare continuá:

--Esta clar... voldrian redaurar llur escut ab l'or dels Mareschs!...
t'han parat lo filat... t'han sabut engalipar.

--Oh! pare!...

--Si, ara que están arruinats volen que sigui l'hereu Maresch que págui
al hereu Noradell 'ls deutes qu' ha fet; ó que 'ls pagui son pare, qu'
es tot hú.

--Pare, cálmis!... no s'exalti... Vosté no té de pagar cap deute.

--Com?... explicat.

--No es filla única y pubilla, la senyoreta Noradell?

--Acaba.

--Donchs, casantme ab ella, lo patrimoni Noradell se fon ab lo patrimoni
Maresch y 'n fara no més un.

--Per xó has tant estudiat pera trobar tan pobres rahons?... ¿y lo diner
que hi he invertit, que m'he tret de la butxaca?

--Mes, pare, reflexioni, ¿no vol vosté comprar los bens que té
hipotecats quan los vengui 'l Tribunal? Donchs aixís s'estalviaría de
comprarlos. Lo que pot dir, si, que 'm casaría ab una noya de poca dot.

--Y tal de poca dot!...

--Mes ¿no 'ns permet nostra posició de fortuna prescindirne? y pel cas
¿no hi ha compensació ab la noblesa del seu llinatge? Quín goig! quina
satisfacció tindriam en fer lo bé! en realsar eixa familia desgraciada y
tant honrada! en tornalshi la riquesa y la ditxa qu' han perdut!... Ah!
pare, escolti aqueixa bona veu que li parla al fons del cor! fassi una
bona obra! no vulga la desgrácia del seu fill!... Si sabés quant
l'estimo!... y molt conmogut 's tirá dins los brassos de son pare.

Entrá la senyora Rosa

--Qué féu? qué enrahonéu?... fa rato que s'ha tirat l'arrós á l'olla y
que la sopa es á taula... Lluis, fill meu! ¿qué téns?... ¿que no estás
bó?

--Si, mare... aixugantse 'ls ulls... pregúntiho al pare que li dirá.

--Res... nostre fill está enamorat y 's vol casar; aquí ho téns ab duas
paraulas.

--Si la noya de qui está enamorat es persona de bé y honrada no deus
negarli lo permis, puig que fará ni mes ni menos com tu has fet; y com
estich convensuda dels sentiments nobles y dignes de 'n Lluis per no
donar un disgust á sos pares, desd'ara per ma part, li otorgo 'l
permís... ¿Qui es Lluis?

--La senyoreta Mercé Noradell.

--Rahó de mes... familia honradissima.

--Ta! ta! ta! aviat ho teníu arreglat, vosaltres!... Aném á sopar que 'm
moro de gana... ¿Y tú, Lluis?... los enamorats han de menjar.

Passaren al menjador, se sentaren á taula. Lo sopar fou callat; en Lluis
no tingué gana. Son pare menjá ab quatre caixaladas, s'alsá de taula
sens dir una paraula, reptá 'l negre ab fort regany perqué no li tenia
la lámpara encesa, y se tancá dins son despaig.

Lo mateix vespre, á taula, pel sopar, la familia Noradell parlá de lo
ocorregut aquella tarda.

En Francesch, al saber de cert que lo cassador generós que s'empenyava
en ferli acceptar la llebre, era 'l jove Maresch, 's quedá pensatiu y
desganat. Pretextá tenir migranya y no sopá; se retirá en sa cambra.

En Marsal qui havia sabut per la Teresa la escena de la visita del
senyor Maresch y del senyor Benet, mentres se trobava á Figueras, y ara
la recent ocorreguda ab lo jove Maresch, se posá mal humorat, neguitós;
digué á sa filla ab tó de reny afectuós:

--Tan mateix, Mercé, n'ets fet un xich massa: després de xasquejar 'l
pare ara xasquejas al fill... Com vols que 'ns tingan consideracions! Si
bé que 'l pare ja ho mereixía; mes ¿qui 't diu que 'l fill se sembli al
pare? Si jo hi hagués sigut no hauría succehit.

La Mercé molt somesa y humil: si papa, es veritat... me te que
perdonar... es lo meu carácter que no se dominar, que 's deixa guiar per
la primera impressió; després me sab greu.

--¿Tu coneixes aquest jove?

--Si, papá, ans d'anar á America, fa tres anys, era un dels joves qui á
Figueras m'obsequiava; mes allavors era jo la rica pubilla Noradell, y
per la conducta de son pare envers vosté, dech creurer que 'ls seus
obsequis eran interessats.

--Sia com vulla, Mercé, sapigas dominar ta altivés que no escau ab la
nostra pobresa.

La Mercé, de sopte, esclatá en plors y singlots, plorant ab tal
desespero que son pare y sa mare s'aixecaren de taula, inquiets, no
sabent á que atribuhir tant gran sentiment; no la podían aconsolar.

--Filla!... Mercé!... ¿qué tens?... ¿qué 't passa?... calmat per Deu!...
fes com si no t'hagués res dit... y prenentla en sos brassos... ápa! un
petó... y la Mercé, los ulls negats, ploriquejant, fent llarchs suspirs,
abrassa son pare ab tendre carinyo.

--Y per mí? digué sa mare.

--Ay! mamá meva!... y la cubrí de petóns.

## XXIV

En Lluis no podia viurer lluny dels seus amors. Lo casal Noradell era
certament prou distant de Castelló; mes poch li importava. Quan no hi
anava ab l'escopeta, 's feya ensellar un cavall que deixava á un más seu
més propet de Masarách. Volia veurer la Mercé, enrahonar ab ella si fos
possible. La oposició de son pare per obstinada que fos no la temía; mes
lo que temía era l'indiferencia, l'odi pot ser que sentiría la Mercé per
ell y sos pares. Volia explicarli la causa de sa llarga absencia; volia
dirli que son cor batia sempre per ella, que son dols recort lo havía
seguit per tot. Mes, com fer!... y si la Mercé despres de tres anys ja
lo hagués oblidat... si son cor glatís per un altre... oh! eixa idea
l'atormentava. Ademés l'entristía la persistencia tossuda del seu pare;
coneixía son caracter resolt, formal, sa avarícia... mes, per ell eran
entrebanchs segonaris: --Oh! sols l'amor de la Mercé!... si m'estima tot
ho venceré!... y si no m'estima!... si,... si no m'estima!... quina idea
mes lúgubre!... no! no! no vuy pensarhi!... Ah! dubte crudel!...

Se torturava l'enteniment, formava plans, prenía resolucions, peró
després de reflecxionar, trobava que totas eran absurdas. Se dirigía
envers lo casal; quan hi era aprop, li mancava coratge, no gosava
avansar; 's sentava darrera dels alzinalls per no ser vist, mirantse de
lluny aquella galería guarnida de gerros de flors, suspirant, evocant la
celesta aparició que feu extremeixer tot son ser; horas després se 'n
tornava trist, neguitós, irat contra sa timidesa.

Un matí, en Lluis entrá en la iglesia de Masarach. Hi trobá Mossen
Esteva que venia de celebrar la missa. Lo coneixía per haver sigut
vicari de Castelló.

Lo senyor Rector lo convidá á pendrer xacolata, lo que aceptá de bon
grat. Vingué la majordona, pará taula, tragué secalls, borregos de
Cardedeu, formatge y llonganissa. Tot esmorsant feyan petar l'enrahonada
parlant de Castelló, de Figueras, y naturalment de l'iglesieta de
Masarach, de las degoteras que ningú 's cuydava de fer adobar, de la
miseria de la parroquia y de la pobresa del país:

--Oh! si, es gran la miseria que tením! ¡hi ha tantas familias
necessitosas! Ara desde la filoxera no 's veuhen si no corrúas de pobres
que van á captar pels masos. Avans, jo 'ls podía socórrer; mes ara faig
lo que puch; travalls tinch jo mateix pera víurer, perqué lo govern se
descuyda de donantse la paga. Mes, lo qu' ha sigut una calamitat pels
pobres de la comarca, es la desgracia qu' ha caygut sobre la familia
Noradell. ¡Feya tantas caritats! ¡era tan benehida pels pobres!... Deu
n'ho havía de permetrer; mes hem d'acatar sos designis, puig que si ho
ha permés há d'ésser per llur bé.

En Lluis se posá trist, pensatiu.

--Si, es cert... digué... molt la deuhen trobar á faltar, ja qu' hi ha
tanta miseria.

--L'altre dia encara, malgrat llur pobresa, Da. Teresa y sa filla me
feren portar un farcellet de roba ab algun diner per aliviar una viuda
ab criaturas qu' estava sense pa. Oh! si, Nostre Senyor los hi tindrá
compte: Da. Mercé y sa mare son dos ángels de caritat.

En Lluis conmogut li respongué:

--Mossen Esteva, jo visch lluny d'aquesta parroquia, ignoro sas
necessitats; mes, desde avuy los dos hem de fer un conveni: vuy que tots
los pobres de sa comarca sian socorreguts com aváns, en nom de la
familia Noradell. Vosté será l'encarregat de fer eixas caritats; lo
donador s' ha de ignorar... y traguentse la cartera... permétim per
comensar d'entregarli eixos quatre bitllets del Banch de vint duros,
total vuytanta. Quan serán distribuhíts fássimho saber. Li recomano la
major discreció.

En Lluiset no comptava ab la majordona quí desde la cuyna escoltava la
conversa.

--Deu li pagui la caritat! Se fará com vosté desitja.

En Lluis tot content de sa bona acció, se despedí de Mossen Esteva qui
lo volgué acompanyar un tros de camí, fins á la creu del terme. Ans de
separarse d'ell, li digué:

--Si vol que la caritat sia més agradable á Deu, no vulgui que la fassí
jo sol; ajúdim. Precisament no lluny d'aquí ¿veu aquella caseta al peu
del turonet plantat d'oliveras? hi ha duas donas, mare y filla. La mare
es molt vella y sa filla fa temps que jau, molt malalta; si no se las
socorrés se moririan de fam. Vosté mateix las hi pot fer caritat.

--Demá sens falta las hi portaré la méua almoyna.

Encaixá ab Mossen Esteva, continuant son camí envers Castelló.

Lo mateix dia á la tarda, al sortir la Margarida de la iglesia de resar
com de costúm, trobá la majordona á la porta de la rectoría qu'
escombrava l'escala. Aquesta la cridá y las dos feren petar un rato de
xarrola, parlant de naps y cols, de la feyna casulana, dels surgits que
tenia de fer á las sotanas de Mossen Esteva, de la corrúa de pobres que
tots los dias assetiavan la rectoría... mes d'aquí endevant, gracias á
Deu serán més socorreguts... y li contá la conversa del fill Maresch ab
Mossen Esteva.

--Vaja! aquest senyoret ha obrat bé... uns americans tant y tant richs
que no saben com gastar la plata!... al fer las caritats en nom de la
familia dels vostres amos, han fet sols lo que debían, ja que 'ls hi han
prés llur patrimoni.

--No 'ls hi han prés encara... pero no deixa d'ésser una fina atenció lo
fer las caritats en nom dels Noradells.

--Podria ser també un principi de remordiment... sía lo que vulla, Deu
'ls hi pach.

La Margarida 's despedí de la majordona, y al ésser al casal repetí á
Da. Teresa, devant la Mercé que feya puntas, seguda al costat de sa
mare, la conversa ab la majordona, afegint: se coneix que aquet senyoret
té bon cor. Deu li pagui la caritat.

Lo cor de la Mercé s'aixamplá; sa cara prengué una expressió de contenta
que no escapá á sa mare. Eixa expressió de contenta fou sa primera
impressió, mes de sopte sa cara 's torná séria, un pensament acabava
d'atravessar son esperit: --¿perque fer l'almoyna en nom de la familia
Noradell?... perqué no en nom seu? ó mellor anónim? puig que diu bé lo
precepte de caritat: la almoyna que 's fa secreta es accepta y molt
perfecta... ¿Baix quin impuls ha obrat?... y 's topavan en son sí una
munió de preguntas y respostas qual resultat sens dubte no la satisfé,
perqué anava barrejat d'un pensament dominant los demés, inspirat per sa
dignitat y altivesa. Atesa la manera d'obrar dels Mareschs envers sa
familia, atribuhí lo moviment generós de 'n Lluis al orgull, malgrat la
veu interior que li deya que los sentiments del fill podian dissentir
dels del pare. Mes no quedá gens convensuda.

L'endemá en Lluis sortí de bon matí de Castelló, dirigíntse envers
Masarách per fer l'almoyna recomenada per Mossen Esteva... aquella
almoyna tan grata, tan volguda per la Mercé!

Certament al ferla no tenía gran mérit sens dubte, puig que obrava no
sols per l'amor de Deu mes també per l'amor de sa adorada Mercé.

Oh! sí, hauría volgut aixugar las llágrimas de tots los pobres de la
comarca en nom d'ella, associantse als seus sentiments caritatius.

Duas ánimas que fan lo bé han d'ésser sens dubte atretas, amparadas sota
las alas del ángel hermós, radiant, de la caritat.

Entrá en la casa; hi trobá una dona vella, ajupida á la llar, que bufava
brasas per' avivar la flama; pochs mobles, tots d'aspecte miserable;
damunt la taula greixosa, una grossera estoballa, un topí, un tros de pa
de ségol sech, una cullera y escudella de fusta; eran los restos del
esmorzar de la vella.

En Lluis demaná per la malalta; la vella quí sens dubte pensá qu' era un
metge enviat per Mossen Esteva, lo feu entrar en la única cambra, hont
geya, sobre llit de posts, de márfega, sens matalás, una dona jove,
tísica, agonisant. La finestra casi closa donava á la cambra una
obscuritat relativa. En Lluis al entrar, res distingí, enlluhernat per
la claror de fora. La vella entrá, obri la finestra... Oh! sorpresa!...
l'angel del consol, la Mercé, era á l'espona del llit de la malalta.

Com de costúm, la Mercé havia anat á missa ab la Margarida, y al sortir,
sabent l'estat grave de la malalta, hi aná pera consolarla; mentres que
la Margarida havia pujat á la rectoría.

En Lluis, al veurer la Mercé, se quedá de pedra. La Mercé, baixá la
vista: 'ls dos sentiren afluhir en llur cor, glatits abrusadors que 'ls
feren pujar la rojor á la cara. Més, prompte, la Mercé alsá sa mirada
serena vers ell, aquella mirada altiva de la pubilla Noradell que
reflexa la dignitat, la honra sens taca dels seus antepassats; puig se
cregué que la coincidencia de trobarse en Lluis en aquella casa, mentres
hi era ella, no era fortuita.

En Lluis molt conmogut, depositá sobre la taula una cantitat de plata.
--"Me permetrá, senyora, d'afegir la meva almoyna á la de vosté."
s'incliná, saludant profondament y sortí de la cambra.

Al ésser á la cuyna, la bona vella li digué:

--Deu li pagui la caritat y li donga molts anys de vida!... Si vol
acceptar alguna cosa de nostra pobresa, será ab molt gust.

--Sí, bona dona, un got d'aygua fresca.

--Vaig á buscarla á la font.

La malalta s'havia adormit; sortí la Mercé de puntetas de la cambra,
entrá á la cuyna dirigíntse envers la porta forana, sens dignar mirarse
en Lluis, quin, respectuosament, molt conmogut, juntá sas mans á la
altura del cor, la deturá, suplicantla:

--Oh!... Mercé!... perdó!... perdó per mon pare!... perdonim si la he
ofesa!... en nom de la santa caritat!

Ella molt séria y desdenyosa; mes ab veu conmoguda:

--Si, ja sé qu' es vosté molt caritatiu de poch temps en aquesta part...
y l'almoyna que acaba de fer no deixa d'ésser molt casual.

--Oh! Mercé!... no!... no ho cregui!... si hagués sabut que la meua
presencia en aquesta casa l'havia de oféndrer, no hi hauría vingut; li
juro que ignorava que vosté hi fos!... Mes ara beneheixo eixa benhaurada
casualitat que 'm permet d'expressar tot lo respecte, la simpatía, lo
desitg de poguer servir á vosté y á sa respectable y honrada familia...
res mereixo á las desgracias que han caygut sobre d'ella... tres anys
que lo dols recort de vosté m'ha seguit per tot desde que tingué la
ditxa de conéixerla!... Díguim, Mercé, que no está irada contra de
mi!... Ah! si sabés lo que mon cor sufreix!... eix cor que batega sols
per vosté!... Permétim, Mercé, de dirli que l'estimo; que li ofereixo
mon cor, ma vida, tot lo que tinch!...

Entrá la vella ab l'aygua fresca; posá 'l poal damunt la taula:

--La trobará molt bona; es de la font de la Llosa, la mellor aygua dels
encontorns!... vaig á rentarli un got. Y vosté, senyoreta, que no vol
refrescar? crégui que se li assentará bé; es aygua molt bona pel
ventrell y per mal de maragassa.

--Se us estima, bona dona; no tinch set; será un altre dia. Feu per
manera que la malalta siga ben aconduhida.

--Ara ray! res li faltará.

La Mercé vegé venir la Margarida desde 'l pas de la porta de la casa; se
girá envers en Lluis qui se la mirava ab mirada tant compassiva, tant
suplicant, que, ab moviment generós, li allargá la má. En Lluis no gosá
portarla á sos llabis, la estrenyé com á un amich, ab efusió.

Passá tot lo dia als encontorns del casal; l'ayre que hi respirava li
dilatava 'l cor; no se 'n sabía anar.

Arribá á Castelló á entrellusca. Sopá sol dins sa cambra, servit per sa
mare quina, al véurel tant content li feya un sens fí de preguntas.

--Mare no 'm pregunti fins que se me 'n vagi 'l tap que tinch aquí,...
senyalant lo cor... ve del pare.

--Ja li passará; no desesperis.

Aquella nit, en Lluis recobrá la son que havía perdut feya dias.

## XXV

Desde la darrera conversa que havía tingut ab son fill, lo senyor Pau
estava d'humor execrable, sempre callat, frunsint las arrugas del front,
arronsant las cellas dels pels herissats, que li tapavan los ulls;
etjegant tot al botavan, al dimoni; afectant de no volguer parlar ni á
sa muller ni á son fill. Tot lo dia tancat dins son estudi, ni á taula
's presentava; 's feya servir pel negrito.

En Lluis, al véurer la terquedat de son pare, era afectadíssim. Allavors
cercava consol en sa mare.

--Mare, ajúdim á desenfadar lo pare, á convéncel; podrá més vosté que
jo... En Lluis li havia fet sas confidencias y sa mare li havía promés
ajuda.

--Deixam fer. Avuy mateix li parlaré de tú.

En efecte, á la mitjdiada, la senyora Rosa entrá en l'estudi del seu
marit, espolsant las lleixas ab un plomero.

--Vaja! dona, acaba aviat que m'omplas de pols!... ¡si son cosas de fer
ara!... ¿no podias esperar aquest matí, mentres jo era fora?... ¿Y
perqué no ho ha de fer 'l negrito?

--Perqué espolsant t'ho regira tot, y després no saps trobar los papers.
--Una pausa. La senyora Rosa continua espolsant, molt afanyosa.

--Ay! batúa!... veyám si 'm traurás d'aquí!

--No t'impacientis, Pau: be sabs que ningú adoba tas cosas mellor que
jo.

--Bé, bé... acabém aviat!... ¿Hont es en Lluiset?

--Dins sa cambra. No ha volgut dinar, ni ha sortit de tot avuy.

--Malhaja 'l xicot! se 'ns ha tornat enamorat de debó.

--Y tal enamorat! n'ha perdut la gana y 'm temo se 'ns posi malalt.

--Cá! dona, no t'espantis: son malaltias que ningú 'n mor y que 's curan
d'ellas mateixas.

--Tú ho dius; de vegadas tenen mals resultats. Y si 'l nostre fill se
posés malalt ¿qué farias?

--Vaja! no diguis aixó.

--No ho tinch de dir!... lo conech més que tú. La seva sensibilitat es
extremada: mare, me deya suara, si 'l pare no 'm deixa casar ab la Mercé
Noradell, es que no m'estima; seré un desgraciat. May havía estimat; es
mon primer y darrer amor!

--Tot aixó son camándulas.

--Si 's pot parlar aixís!... Si quan tú me festejavas tant enamorat, no
t'haguessen deixat casar ab mi ¿qué haurias fet?

--M'hauría tirat de cap al pou.

--Vaja! Pau, no es cas de fer broma; la cosa es séria: la salut, lo ben
estar, lo pervenir de nostre fill, l'únich fill que tením, no 'ns poden
ésser indiferents. Reflexiona y que Deu te dongui un bon acert.

--Déixam estar en pau tú y en Lluiset en Lluiset y tú!... ja 'n tinch lo
cap plé... Y no vinguis més espolsar quan estich en mon despaig... ¿ho
sents?... fes que no t'ho hage de dir un' altra vegada.

La senyora Rosa se retirá tota compungida. Entrá en la cambra de 'n
Lluis.

--Mare, ¿ha vist lo pare?

--Vist y enrahonat. Per ara 's manté ferm. Fém com ell y al fí tindrá
que cedir.

Al vespre, per sopar, tampoch se presentá en Lluis.

Lo senyor Pau menjá quatre caixaladas á correcuyta, sense dir una
paraula á sa muller, fent cara de prunas agras. Se 'n torná al estudi.

Durant tres dias se lliurá en son sí una terrible lluyta entre sa
avaricia y lo gran afecte que tenía pel seu fill.

Ell, tant puny arrapat, veya de sopte tots sos plans, tots los seus
sacrificis pecuniaris, tots sos projectes desvaneixers com un castell de
cartas per l'intent y tossudería del seu fill. Era idea que no li podía
entrar al cap.

A poch á poch se calmá, entrá en reflexió sensata. Comprengué que per
importants que fossen los seus crédits, venut lo patrimoni Noradell pel
Tribunal, prescindint dels gastos, sempre restaría una cantitat sobrant
prou crescuda que hauría de tornar á la familia Noradell. Veya ademés
que son fill s'enllassaría ab una familia honrada y antiga de las més
consideradas del país. En Lluis tindria 25 anys, per Nadal, entraria
major d'edat; no li podria quitar la part que li corresponía de la casa
de la Habana; á 25 anys, ja era hora que pensés ab lo casori... estava
enamorat; y donchs ¿qué ferhi?... Estimava massa al seu fill pera
contrariarlo fentlo potser desgraciat.

L'endemá á las nou del matí la senyora Rosa li portá la xacolata dins
son estudi, sempre callada.

--En Lluiset ¿qué fa?

--Que vols que fassi; sempre trist y afligit. Veyam si al últim haurá de
venir lo metge.

--Ja estich empipat de tú y ell!... Ves! dígasli que 'l demano.

Entra en Lluis.

--¿Qué vol? pare.

--Sentat. ¿Estás resolt?... ¿t'hi ets ben pensat? ¿persisteixes en
volguerte casar ab la senyoreta Noradell?

--Sí, pare.

--Está bé. No m'hi oposo.

--¡Ah! pare... ¡mil y mil gracias!

--¿Qué pensas fer? Se té que demanar la má de la senyoreta als seus
pares.

--Ja ho tinch pensat.

--Explícat.

--Si li apar bé, me valdré del senyor Aymar, lo notari de casa.

--No 'm desagrada la idea. Donchs, tú mateix, enllesteixho aviat.
Després de tú obraré jo.

Al sortir en Lluiset del estudi de son pare, trobá sa mare que
l'esperava, ansiosa, pera saber lo resultat de la conversa. Boig
d'alegría la estrenyé en sos brassos ab tanta efusió que, conmoguda, 's
posá á plorar. Ell també plorava y reya de goig.

En Lluis content com unas Pascuas aná á la mateixa tarda á la notaria de
D. Joseph Aymar.

Entrá á la primera saleta dels escribents afanyats en llur tasca de
copiar patracols; hi havía sols un pagés y una pagesa sentats; ell
portava un sarró y ella un cistell d'hont sortían tres caps de virám,
tres pollastres de cresta vermella. Han vingut sens dubte per demanar un
parer al senyor notari, y esperan, sentats y resignats, que plagui á sa
senyoría volguerlos ohir.

Un escribent feu entrar en Lluis en lo sanctus sanctorum, hont lo
notari, vestit de pontifical, drapat ab sa bata morada, casquet morat,
brodat, de seda, ulleras d'or, estava repapat dins sa cadira de brassos,
llegint un pergamí.

--¡D. Lluis!... ¡vosté per aquí!... ¿quant ha arribat?... Fassi 'l favor
de sentarse... ¿Com li ha probat lo viatge?... ¡l'ha feta llarga!...
pensavam que no volía més tornar... ¿Com están son pare, sa mare?

--Be per ara, ¿y vosté?... tant lo veig ara com fá tres anys, com quan
me 'n vaig anar, sempre fresch y florat... ¿y Da. Tecla? ¿la Ramona? ¿en
Valentí?... la familia del notari...

--Tothom bo, ¡gracias á Deu!

--Bé D. Joseph, me 'n alegro... Digui, ¿qu' está molt ocupat?

--Ja sab que per vosté no ho estich may... y li oferí un cigarret.

--D. Joseph, li vinch á demanar un favor que no me 'l deu refusar.

--Vosté sab, D. Lluis, que per vostés estich sempre disposat á servirlos
en tot lo que puga.

--Gracias, D. Joseph. Donchs lo favor que li demano es d'anar á
Masarach, al casal Noradell, y demanar á D. Marsal y Da. Teresa la má de
llur filla Mercé, en nom meu y de mos pares.

Lo notari, molt conmogut, s'alsá de sa cadira de brassos y aná á
estrenyer la má de 'n Lluis.

--Be, Lluis, be!... es tanta l'alegría que 'm dona que no sé com
felicitarlo. Es una solució portada pel Cel. que totas las familias de
nostre Empordá aplaudirán. Demá tindré 'l gust de cumplir l'encárrech.

--Li quedaré agrahidissim.

En Lluis s'aixecá, encaixá ab D. Joseph, qui l'acompanyá fins á la porta
del carrer. Al tornar entrar, vegé 'ls dos pagesos, sentats á sobre 'l
banch, mitj adormiscats, badallant, cansats d'esperar.

--¿Qué voleu?

--Veniam pera pagar la contribució territorial.

Entrá en son despaig, alsant las espatllas. Un escribent molt plaga 'ls
digué qu' anessen al Registre d'hipotecas, donántloshi la direcció, qu'
allá 'ls hi cobrarían... Lo pagés era d'aquells de botó de banya y de
cabells llarchs al clatell y polseras, nascut al sigle de las llums.

## XXVI

La familia Noradell sortía de la iglesia de Masarach hont havía assistit
als funerals del aniversari anyal de la mort de Da. Catarina. Després de
despedir los convidats á la porta de l'iglesia, 's dirigiren á llur
casa. Lo metge de Masarach, lo senyor Pere, los acompanyá un tros de
camí; puig feya alguns dias que 'n Marsal li donava inquietut; á voltas
sa mirada atónita, distreta, algunas paraulas incoherents, li feyan
temer un principi de lesió cerebral.

Res havía deixat coneixer á la Teresa ni á la Mercé, encara que be prou
havían ellas notat un cambi en lo estat de 'n Marsal; més l'atribuhían á
las penas y sentiments de llur crítica posició.

Dihuen que los disgustos matan; es cert. Las lesions que prevenen de
nostres sufriments morals afectan massa nostre organisme; la sacudida
arriba fins á las fonts de vida, y no té cura.

L'hereu Noradell avans tant robust y ferreny, ara 's sentía aixafat,
disminuhidas sas forsas, son cap sempre barrinat per la mateixa idea que
no 'l deixava may: lo trist y horrorós pervenir seu y de sa familia.
s'encaminava insensiblement á la bojería ó á una afecció orgánica de
cor.

Sa esposa y sa filla feyan tot lo que podían per' animarlo; mes era
envá, Veyan que s'aflaquía, que á voltas son esguart prenía un aspecte
estrany; alashoras redoblavan llurs caricias, demostrantli alegría que
no sentían, fent esforsos pera distraure 'l, somrihent devant d'ell
d'aquell somriure dolorós que trenca 'l cor. Puig llur aflicció igualava
la de 'n Marsal, encara que llur resignació era sostinguda per llurs
oracions á la Reyna del Cel.

La dona té més forsa pera resistir als embats de la vida; 's pot dir que
pera ella sufrir es sa norma; Deu l'ha creada per' aixó; la seua vida es
tota de sufriment; los dias de bonansa per' ella son ben comptats. Parlo
de la dona cristiana; si no fos la fé ardenta que sol tenir, cauría com
nosaltres vençuda en la terrible lluyta.

¿Y en Francesch?... ¡pobre Francesch!... al veurer lo sufriment moral
tant crudel d'aquella desgraciada familia, era plé de neguit y tristesa;
puig veya que no hi havía consol per' ella ni salvació; sabía que lo dia
menos pensat, vindría un nou amo que 'ls trauría de llur casa payral.
¡Ah! ¡perqué Deu no li havía donat la riquesa!... ab quin entussiasme y
alegría l'hauría oferta als seus benefactors! Lo seu amor per la Mercé
era negat al fons de son pobre cor adolorit per la pena amarga que
l'oprimía.

Avans d'arribar al casal, lo senyor Pere 's despedí per' anar á visitar
un malalt que tenía en un más per' allá prop.

--¡Coratge! D. Marsal; no 's deixi abatrer, anímis; després del mal
temps surt l'arch de Sant Martí.

--¡Ah! senyor doctor, las alegrías d'aquest mon son acabadas pera mí!
¡Sols demano á Deu salut pera poguer lluytar ab lo travall contra 'l
trist pervenir que se 'ns espera!

Encaixá ab lo senyor Pere. La familia Noradell entrá en sa casa payral,
pujá á la sala pera, avans lo dinar, resar lo sant rosari y pregar per
la difunta y demés passats de la casa.

En Francesch, al sortir dels funerals, havía tingut d'anar á
Garriguella, á veure lo segrestador, per un assunto de 'n Marsal.

Després de resar 's sentaren á taula. La Margarida portá una sopa d'oli
bullida, fasolets y enciám. Feya temps que no tastavan carn; per' ells
cada dia era dia de dejuni de qüaresma. Si encara haguessen menjat eix
frugal dinar ab gana; més, aixó nó!... dinar trist, silenciós.

La Mercé s'esforsava de distraurer á son pare, també á sa mare, puig la
Teresa era febrosa, las llágrimas havían cavat fonda arruga; ja no podía
més. Sabían que la subasta del llur patrimoni era fixada pel dijous
vinent: solament set dias 'ls hi restava pera saber l'hora fatal d'esser
despossehits de llur casal, del casal de sos antepassats, hont havían
nascut, hont havían gosat dels sants afectes de familia, tant plé de
dolsos y sagrats recorts! ¡Oh! ¡eixa idea los tenía postrats!... ¡Com
podían tenir gana!

Tot just havían resat lo benedicité que de sopte sentiren fressa de
cascabells. Una tartana acabava de pararse devant lo portal de la casa.
Ne baixá un senyor d'edat vestit de paltó llarch y tarot, de fesonomía
respectable.

En Marsal tremolá, puig que res de bo podía esperar de semblant visita
que no podía venir sino del Jutjat.

Baixá á rebrel, y al veurer lo senyor Aymar, 's refé del sobresalt; més
la palidesa de sa cara persistí, haguentse de posar la má al cor pera
comprimir sas palpitacions.

--¡Es vosté D. Joseph!... ¿Quín bon vent lo porta?... y encaixaren
amistosament.

--¿Com están Da. Teresa y la senyoreta Mercé?

--Bé, molt bé.. fassi 'l favor de pujar... Entráren á la sala...
¡Teresa! ¡Mercé!... D. Joseph Aymar, lo notari de Castelló.

Després dels saludos, en Marsal apropá una butaca á D. Joseph.

--¡Segui! digué la Teresa... vosté estará cansat.

--No 's molesti, senyora; he vingut ab tartana; lo camí no es gayre bó,
y per evitar lo traqueig, he anat á poch á poch... y 's sentá en la
butaca que li oferí la Teresa.

--¿Vol pendrer alguna cosa?... no fassi cumpliments; aquí es á pagés.

--Se li estima... sols un got d'aygua fresca.

La Mercé li portá, ab bolados.

--Mil gracias, senyoreta... s'aixugá la boca ab gran mocador de seda de
fondo vermell ab dibuixos groguenchs que 's tragué dels faldons del
paltot, y tot aixugantse: --m'alegro de trobar tota la familia
reunida... 's tragué de la butxaca del infern del paltot una grossa
tabaquera de conxa, savorejá un polvo, y penetrat de la importancia de
sa missió, digué pausadáment: D. Marsal y Da. Teresa, vinch de part del
senyor Pau Maresch y de la senyora Rosa, sa esposa, á demanalshi la má
de la senyoreta Mercé, pera llur fill Lluis.

Descriurer lo estupor, la fonda sorpresa de la familia Noradell, es
impossible.

La Teresa 's torná pálida, comprimint ab sa má los forts glatits de son
cor. La Mercé rebé una foguerada qu' encengué sa cara de rojor.

En Marsal 's quedá mut, atontat, sa cara de lívida palidés; li vingué un
tremolor, y sos brassos caygueren inerts, lo cap s'incliná sobre son
pit. La Mercé, la Teresa correren envers ell... ¡pare!... ¡pare!...
¡Marsal!... ¡Marsal!... ¡Ay! ¡Deu meu!... ¡y no respon!... ¡Corre!
¡Mercé!... ¡l'aygua del Carme!... ¡Margarida!... ¡anéu pel metge!...
¡Ay! ¡Verge Santíssima!... ¡ajudeunos!...

--¡No s'assusti! digué D. Joseph, conmogut, esglayat, sostenint en
Marsal per las espatllas... aixó li passará...

La Mercé, pálida, tremolant, portá l'ampolleta del aygua del Carme; li
'n doná una cullerada; mentres la Teresa li fregava 'ls polsos ab un
drapet xupat ab vinagre que li feya també aspirar.

En Marsal feu un llarch suspir, y á poch á poch 's revingué:

--Ja 'm passa... y allargant la má al notari, li digué ab feble veu: ja
ho veu... son tantas las emocions que vaig rebent d'algun temps ensá que
ja no puch resistirhi... estich ferit aquí... senyalant son front ab lo
dit.

¡Oh! sí: hi ha alegrías que de cop produheixen lo mateix afecte
fisiológich que la més gran desgracia, que nostra naturalesa no pot
resistir. _La joie fait peur_, la alegría espanta, diu Madame de
Girardin que tant coneixía lo cor humá.

La conmoció d'alegría que rebé en Marsal fou espantosa.

Ab l'ajuda de sa esposa y de sa filla s'aixecá, li donáren lo bras,
l'acompanyaren á sa cambra, y la Teresa l'ajudá á ficarse al llit.

Al poch rato vingué 'l metge; lo polsá; ordená papers de mostassa á las
camas, exigint repós y molta quietut.

--Aixó no será rés per ara, digué á la Teresa; més s'ha de fer tot lo
possible que no li torni; necessita calma, molta calma.

'S restá la Mercé ab son pare. La Teresa torná á la sala ab lo notari
qu' havían deixat sol.

--D. Joseph... li digué, molt llagrimosa... ja veu quin trastorn!... ho
sento per vosté.

--¡Vol callar! senyora; disposi de mí... ¿Com se troba D. Marsal?

--Lo metge diu que no será rés... ¡Deu ho vulga!... No vuy que s'en
vagi... se resterá á dinar.

--Senyora, no pot esser, se li estima; á las duas tinch qu' estar á
Figueras.

Al despedirse, la Teresa li digué:

--A la demanda que 'ns acaba de fer, tindrém lo gust de donarli la
resposta dintre curts dias.

--Está molt bé, senyora.

Moments després se sentí lo traqueig de la tartana que s'emportava lo
notari cap á Figueras.

La Teresa entrá en la cambra de son marit; lo trobá que descansava, son
respir més natural.

A entrada de fosch, torná lo metge, polsá 'l malalt, y vegent que dormía
com un santet, digué á la Teresa: desd'ara li puch assegurar que la
crísis no tindrá conseqüencias; més lo que 'ls hi recomano es d'evitar
tota emoció.

Al vespre arribá 'n Francesch. ¡Quina sorpresa més crudel, al saber
l'accident de 'n Marsal! s'assentá á l'espona del llit del malalt y no
se 'n mogué de tota la nit.

Lo pronóstich del senyor Pere 's realisá; una reacció favorable se
produhí, y als tres dias lo Doctor li permetí aixecarse.

La Teresa l'ajudá á vestir.

¡Pobre Marsal! ¡ja no era 'l mateix! 's sentía ferit del cap, com ell
deya; brassos y camas li flaquejavan.

Sentat dins sa cadira de brassos, se mirava ab tristesa á sa esposa que
li tenía la má; una somrisa dolorosa se dibuixava á sos llabis.

--¿Es veritat, Teresa, que Deu 's vulga apiadar de nosaltres?

--Marsal, no vulguis enrahonar; ets encara massa débil.

--No, Teresa: deixam complaurer en eixa idea que 'm dona coratge; ella
m'ha de tornar la salut.

Entrá la Mercé.

--¡Mercé!... ¡filla!...

--¡Papá meu!... y se tirá dins los brassos de son pare, qui la estrenyé
sobre son cor.

--Sentat aquí, ben aprop meu... més... y prenent sa má, li digué:

--¿Quína resposta farém al senyor Aymar?

--¡Per Deu! Marsal, sabs que 'l metge t'ha permés d'enrahonar un xich y
no més.

--Deixam enrahonar, Teresa, que se 'm dilata 'l cor... Respon, filla
meva.

(La Mercé havía ja enterat á sa mare de la simpatía que ressentía per en
Lluis).

--La resposta de vostés será la meva.

--No, Mercé; se tracta de ton pervenir, de la teua ditxa... ¿Estimas al
jove Maresch?

--Papá... no ho sé; no 'l conech prou pera respondrer á sa pregunta de
vosté. La veu que sento al fons de mon cor me podría enganyar. Per ara
lo sentiment que m'inspira es gran simpatía... y 's torná roja y
vergonyosa.

--¿Ahont es en Francesch?... ¿Qué no es á casa?

--Si papá; está en son despaig.

--Ves! dígasli que 'l demano.

Entrá en Francesch: --¿Com se troba? don Marsal.

--Mellor, molt mellor... Séntat, Francesch. Ja sabs, Francesch, que
t'hem considerat y te considerém com de casa. Los aconteixements que
atanyan á ma familia á quina tantas probas has donat d'estimació y ver
carinyo, no 't poden esser indiferents. Fins ara has compartit nostras
desgracias; es just que comparteixis també nostras alegrías. Lo notari
de Castelló, D. Joseph Aymar, de part de la familia Maresch, nos ha
vingut á demanar la má de la Mercé, per llur fill Lluís.

En Francesch sentí dins son cor un colp que l'obligá á apoyarse á sa
cadira per no cáurer. Se refé al moment, mes no trobá cap paraula pera
respóndrer, de tant conmogut. Ja se 'n dubtava! feya temps que 'l seu
cor li deya!

Adonantse la Mercé de la turbació de 'n Francesch, sentí sens dubte dins
son cor lo contra colp sentit per ell, puig se torná molt pálida baixant
los ulls, sense gosarse 'l mirar.

--Francesch, prosseguí en Marsal, crech que com nosaltres ne tindrás
vera satisfacció.

Al moment dominá en 'n Francesch l'esperit de sacrifici y d'amistós
afecte. Entrevegé la salvació d'aquella familia, lo retorn al ben estar,
la ditxa de tots, de sa estimada Mercé, la salut tan trencada de D.
Marsal; tancá lo seu amor al bell fons de son cor, oferintlo á Deu y á
la Reyna del Cel; comprimí un llarch suspir, y dissimulant sa tristesa
ab somrís dolorós, respongué:

--Sia la enhorabona, D. Marsal, Da. Teresa... y vosté Mercé... li digué
baixant los ulls, mitj tremolant... Deu li donga tota la ditxa qu' es
mereixedora... Comptin sempre ab mí pera servirlos en tot lo que puga.

--Gracias, Francesch... y en Marsal li estrenyé la má.

## XXVII

La resposta de 'n Marsal al senyor Aymar, fou la següent: "D. Marsal y
Da. Teresa Noradell no fan cap oposició al projectat enllás de llur
filla Mercé ab D. Lluís Maresch; peró, com la Mercé es la interessada,
ans de donar lo sí, demana alguns dias de reflexió pera coneixer més
intimament al que ha d'esser son espós. Per lo tant, D. Lluís Maresch
queda autorisat, lo mateix que sos pares, á pendrer possessió d'aquesta
llur casa."

En Lluís anava tots los dias á ca 'l notari, impacient de saber la
resposta, puig que, enterat pel senyor Aymar del trastorn que havía
sufert aquella familia, 's temía que algun obstácle impossibilités son
ferm desitj.

Per fi, al comunicarli lo notari la resposta de 'n Marsal, se 'n aná
joyós á enterarne son pare.

--Está molt bé, digué lo senyor Pau; demá veuré mon advocat y procurador
y també 'l jutge, pera fer suspendrer la subasta.

--Y jo, pare, demá iré á Masarach, á visitar la familia Noradell.

La Mercé no deixá passar gayres dias pera donarli 'l sí.

Lo senyor Pau y sa esposa feren també llur visita als Noradells.

Lo casament fou fixat á primers de Maig, mes de las flors y dels amors.

La nova corregué per tot l'Empordá; amichs parents y coneguts d'abduas
familias ne tingueren vera alegría.

Lo casament celebrat al casal fou de lo més lluhit; hi assistiren D.
Joseph Aymar, Mossen Esteva, lo senyor Pere, las tias Manelas, la
senyora Bibiana y sa filla Emilia, parents y amichs, aduch aquells
amichs que giravan l'esquena á 'n Marsal; ara tot eran agasajos y
oferiments; fins lo volian tornar nombrar diputat, mes cap d'ells
s'atreví á proposarli; veyan que l'hereu Noradell, si bé era feble y
delicat de salut, no obstant era curat, ben curat d'aquell contagi
madrileny que de poch li corrohe 'ls ossos.

L'oncle Paulí no pogué assistirhi, clavat en sa cadira de brassos pel
poagre, los peus embolicats ab draps de bayeta; peró, enviá á sa nevoda
sas felicitacions, y, per regalo de boda, un nero de vuy carniceras que
obtingué 'ls honors del dinar de casament.

¿Y en Francesch?... ¡Pobre Francesch!... Mentres Mossen Esteva donava
als núvis la benedicció nupcial, ell, postrat al peu del altar alsava
sos ulls envers la Verge Inmaculada, pregantla ab fervor per la ditxa de
sa estimada Mercé, oferintli lo sacrifici del seu amor, suplicantla que
li tanqués la nafra de son cor!... ¡Pobre amor seu! mentres la alegría
se reflectava en los semblants de tots, ell feya esforsos pera
dissimular son sufriment. Portava endolat en lo més pregon del seu cor
eix sentiment pur, ideal, vera emanació de l'ánima, que 's ressent no
més una vegada en la primavera de la vida: lo primer amor!... Pobre
Francesch!... si es tan bó!... té tan bon cor que la ditxa de la Mercé
era la seua!

També, quan en Lluís, quí, aviat lo apreciá, li feu la proposta d'anar á
la Habana, associantlo á la casa Maresch, acceptá de bon grat. Hem de
creurer que sa laboriositat y honradesa lo farán tornar dintre alguns
anys ab una fortuneta.

Un dia de Juny, á la tarde, que 'ls dos nuvis enamorats estavan ab llurs
papás, en Marsal y la Teresa, al jardí del casal, després d'una tarde
plujosa, sortí un arch de Sant Martí expléndit; cada color del espectre
solar ressortía d'una manera admirable. Describía en lo cel un arch
inmens que arrancava de las fondaladas de Recasens y venia á morir á la
montanya de la Mare de Deu del Mont. En Marsal pálit, feble encara,
apoyat sobre 'l bras de la Teresa contemplava ab mirada trista,
melancólica aquell arch espléndit.

--Qué n'es d'hermós! digué la Mercé: miri, papá, sembla que está sobre
nostra casa.

--Sí, filla... es l'arch de Sant Martí que anúncia la bonansa, lo bon
temps, que fon la nuvolada y precedeix lo sol radiant... ¡Qué 'n feya de
temps que no l'havía vist!... y alsant los ulls al cel... es Deu que nos
l'envia... veritat, fills meus?

En Lluis y la Mercé, al veurer los seus ulls negats de llágrimas, se
tiraren dins sos brassos... los apretá fortament contra son cor.





*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK L'HERÉU NORADELL ***


    

Updated editions will replace the previous one—the old editions will
be renamed.

Creating the works from print editions not protected by U.S. copyright
law means that no one owns a United States copyright in these works,
so the Foundation (and you!) can copy and distribute it in the United
States without permission and without paying copyright
royalties. Special rules, set forth in the General Terms of Use part
of this license, apply to copying and distributing Project
Gutenberg™ electronic works to protect the PROJECT GUTENBERG™
concept and trademark. Project Gutenberg is a registered trademark,
and may not be used if you charge for an eBook, except by following
the terms of the trademark license, including paying royalties for use
of the Project Gutenberg trademark. If you do not charge anything for
copies of this eBook, complying with the trademark license is very
easy. You may use this eBook for nearly any purpose such as creation
of derivative works, reports, performances and research. Project
Gutenberg eBooks may be modified and printed and given away—you may
do practically ANYTHING in the United States with eBooks not protected
by U.S. copyright law. Redistribution is subject to the trademark
license, especially commercial redistribution.


START: FULL LICENSE

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE

PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg™ mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase “Project
Gutenberg”), you agree to comply with all the terms of the Full
Project Gutenberg™ License available with this file or online at
www.gutenberg.org/license.

Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg™
electronic works

1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg™
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or
destroy all copies of Project Gutenberg™ electronic works in your
possession. If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a
Project Gutenberg™ electronic work and you do not agree to be bound
by the terms of this agreement, you may obtain a refund from the person
or entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B. “Project Gutenberg” is a registered trademark. It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg™ electronic works
even without complying with the full terms of this agreement. See
paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg™ electronic works if you follow the terms of this
agreement and help preserve free future access to Project Gutenberg™
electronic works. See paragraph 1.E below.

1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation (“the
Foundation” or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection
of Project Gutenberg™ electronic works. Nearly all the individual
works in the collection are in the public domain in the United
States. If an individual work is unprotected by copyright law in the
United States and you are located in the United States, we do not
claim a right to prevent you from copying, distributing, performing,
displaying or creating derivative works based on the work as long as
all references to Project Gutenberg are removed. Of course, we hope
that you will support the Project Gutenberg™ mission of promoting
free access to electronic works by freely sharing Project Gutenberg™
works in compliance with the terms of this agreement for keeping the
Project Gutenberg™ name associated with the work. You can easily
comply with the terms of this agreement by keeping this work in the
same format with its attached full Project Gutenberg™ License when
you share it without charge with others.

1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work. Copyright laws in most countries are
in a constant state of change. If you are outside the United States,
check the laws of your country in addition to the terms of this
agreement before downloading, copying, displaying, performing,
distributing or creating derivative works based on this work or any
other Project Gutenberg™ work. The Foundation makes no
representations concerning the copyright status of any work in any
country other than the United States.

1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1. The following sentence, with active links to, or other
immediate access to, the full Project Gutenberg™ License must appear
prominently whenever any copy of a Project Gutenberg™ work (any work
on which the phrase “Project Gutenberg” appears, or with which the
phrase “Project Gutenberg” is associated) is accessed, displayed,
performed, viewed, copied or distributed:

    This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most
    other parts of the world at no cost and with almost no restrictions
    whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms
    of the Project Gutenberg License included with this eBook or online
    at www.gutenberg.org. If you
    are not located in the United States, you will have to check the laws
    of the country where you are located before using this eBook.
  
1.E.2. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is
derived from texts not protected by U.S. copyright law (does not
contain a notice indicating that it is posted with permission of the
copyright holder), the work can be copied and distributed to anyone in
the United States without paying any fees or charges. If you are
redistributing or providing access to a work with the phrase “Project
Gutenberg” associated with or appearing on the work, you must comply
either with the requirements of paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 or
obtain permission for the use of the work and the Project Gutenberg™
trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.3. If an individual Project Gutenberg™ electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any
additional terms imposed by the copyright holder. Additional terms
will be linked to the Project Gutenberg™ License for all works
posted with the permission of the copyright holder found at the
beginning of this work.

1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg™
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg™.

1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg™ License.

1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including
any word processing or hypertext form. However, if you provide access
to or distribute copies of a Project Gutenberg™ work in a format
other than “Plain Vanilla ASCII” or other format used in the official
version posted on the official Project Gutenberg™ website
(www.gutenberg.org), you must, at no additional cost, fee or expense
to the user, provide a copy, a means of exporting a copy, or a means
of obtaining a copy upon request, of the work in its original “Plain
Vanilla ASCII” or other form. Any alternate format must include the
full Project Gutenberg™ License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg™ works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg™ electronic works
provided that:

    • You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
        the use of Project Gutenberg™ works calculated using the method
        you already use to calculate your applicable taxes. The fee is owed
        to the owner of the Project Gutenberg™ trademark, but he has
        agreed to donate royalties under this paragraph to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments must be paid
        within 60 days following each date on which you prepare (or are
        legally required to prepare) your periodic tax returns. Royalty
        payments should be clearly marked as such and sent to the Project
        Gutenberg Literary Archive Foundation at the address specified in
        Section 4, “Information about donations to the Project Gutenberg
        Literary Archive Foundation.”
    
    • You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
        you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
        does not agree to the terms of the full Project Gutenberg™
        License. You must require such a user to return or destroy all
        copies of the works possessed in a physical medium and discontinue
        all use of and all access to other copies of Project Gutenberg™
        works.
    
    • You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of
        any money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
        electronic work is discovered and reported to you within 90 days of
        receipt of the work.
    
    • You comply with all other terms of this agreement for free
        distribution of Project Gutenberg™ works.
    

1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project
Gutenberg™ electronic work or group of works on different terms than
are set forth in this agreement, you must obtain permission in writing
from the Project Gutenberg Literary Archive Foundation, the manager of
the Project Gutenberg™ trademark. Contact the Foundation as set
forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
works not protected by U.S. copyright law in creating the Project
Gutenberg™ collection. Despite these efforts, Project Gutenberg™
electronic works, and the medium on which they may be stored, may
contain “Defects,” such as, but not limited to, incomplete, inaccurate
or corrupt data, transcription errors, a copyright or other
intellectual property infringement, a defective or damaged disk or
other medium, a computer virus, or computer codes that damage or
cannot be read by your equipment.

1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the “Right
of Replacement or Refund” described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg™ trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg™ electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH 1.F.3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from. If you
received the work on a physical medium, you must return the medium
with your written explanation. The person or entity that provided you
with the defective work may elect to provide a replacement copy in
lieu of a refund. If you received the work electronically, the person
or entity providing it to you may choose to give you a second
opportunity to receive the work electronically in lieu of a refund. If
the second copy is also defective, you may demand a refund in writing
without further opportunities to fix the problem.

1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you ‘AS-IS’, WITH NO
OTHER WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT
LIMITED TO WARRANTIES OF MERCHANTABILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of
damages. If any disclaimer or limitation set forth in this agreement
violates the law of the state applicable to this agreement, the
agreement shall be interpreted to make the maximum disclaimer or
limitation permitted by the applicable state law. The invalidity or
unenforceability of any provision of this agreement shall not void the
remaining provisions.

1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg™ electronic works in
accordance with this agreement, and any volunteers associated with the
production, promotion and distribution of Project Gutenberg™
electronic works, harmless from all liability, costs and expenses,
including legal fees, that arise directly or indirectly from any of
the following which you do or cause to occur: (a) distribution of this
or any Project Gutenberg™ work, (b) alteration, modification, or
additions or deletions to any Project Gutenberg™ work, and (c) any
Defect you cause.

Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg™

Project Gutenberg™ is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of
computers including obsolete, old, middle-aged and new computers. It
exists because of the efforts of hundreds of volunteers and donations
from people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need are critical to reaching Project Gutenberg™’s
goals and ensuring that the Project Gutenberg™ collection will
remain freely available for generations to come. In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg™ and future
generations. To learn more about the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation and how your efforts and donations can help, see
Sections 3 and 4 and the Foundation information page at www.gutenberg.org.

Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non-profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service. The Foundation’s EIN or federal tax identification
number is 64-6221541. Contributions to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation are tax deductible to the full extent permitted by
U.S. federal laws and your state’s laws.

The Foundation’s business office is located at 809 North 1500 West,
Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887. Email contact links and up
to date contact information can be found at the Foundation’s website
and official page at www.gutenberg.org/contact

Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg™ depends upon and cannot survive without widespread
public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine-readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment. Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States. Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements. We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance. To SEND
DONATIONS or determine the status of compliance for any particular state
visit www.gutenberg.org/donate.

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg web pages for current donation
methods and addresses. Donations are accepted in a number of other
ways including checks, online payments and credit card donations. To
donate, please visit: www.gutenberg.org/donate.

Section 5. General Information About Project Gutenberg™ electronic works

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project
Gutenberg™ concept of a library of electronic works that could be
freely shared with anyone. For forty years, he produced and
distributed Project Gutenberg™ eBooks with only a loose network of
volunteer support.

Project Gutenberg™ eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as not protected by copyright in
the U.S. unless a copyright notice is included. Thus, we do not
necessarily keep eBooks in compliance with any particular paper
edition.

Most people start at our website which has the main PG search
facility: www.gutenberg.org.

This website includes information about Project Gutenberg™,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.